Cristianisme 3. 1300 – 1610

[A Orient arriba el domini islàmic. A Occident l’església creix en poder terrenal, floreixen les arts però també la corrupció que donarà lloc a la reforma]

Església ortodoxa a Orient

1453 Constantinopla és conquerida i tota l’església del pròxim orient quedarà sota domini turc fins el 1919?, tolerada però sense poder.

L’església ortodoxa russa queda fora del seu control cap el 1200. [i el 1917 amb la revolució bolxevic també caurà).

Aïllada d’occident, no prendrà part en el debat reforma – contrareforma.

Església llatina

1378 – 1416 Papes a Avinyó sota control francès, cisma d’occident, disputa política.

Esplendor cultural i corrupció al renaixement italià 1375 – 1520: The Renaissance was a period of great cultural change and achievement, marked in Italy by a classical orientation and an increase of wealth through mercantile trade. The City of Rome, the Papacy, and the Papal States were all affected by the Renaissance. On the one hand, it was a time of great artistic patronage and architectural magnificence, where the Church patroned such artists as Michelangelo, Brunelleschi, Bramante, Raphael, Fra Angelico, Donatello, and da Vinci. On the other hand, wealthy Italian families often secured episcopal offices, including the papacy, for their own members, some of whom were known for immorality, such as Alexander VI and Sixtus IV.

Reforma

Precedents de John Wycliff (1330–1384) i Jan Hus (1369?–1415) contra la corrupció, defensant la relació entre l’home i Déu amb la Bíblia sense sacerdots i bisbes. Perseguits.

1517 Luter (1483 – 1546) publica les Ninety-five Theses i el 1521 es prohibeixen a 7, there was no schism until the 1521 Edict of Worms. The edicts of the Diet condemned Luther and officially banned citizens of the Holy Roman Empire from defending or propagating his ideas.

Huldrych Zwingli (1484 1531) Reforma a Zurich.

John Calvin (1509 1564) Església reformada a Ginebra

1521 Reforma de Luter. Luterans, 74M als països Nòrdics i Litònia (mantenen l’eurcaristia)
1552 Reformistes, Calvi (no accepten la presència real de Jesús a l’eucaristia). Calvinism is largely represented by Continental Reformed, Presbyterian, and Congregationalist traditions. The biggest Reformed association is the World Communion of Reformed Churches with more than 100 million members in 211 member denominations around the world. Present a Suïssa, Escòcia, els emigrants a Amèrica que seran els presbiterians, i també Corea i Indonesia. (estem predestinats al pecat a no ser que Déu ens vulgui salvar [però curiosament això no condueix al derrotisme sinó a una moral del treball]
1527 Anabaptisme, amb 100M, Mennonites 2.1, baptistes alemanys 1.5, Amish 0.3 o Hutterites. Rebutgen el baptisme dels infants, s’ha de fer d’adult.
1534 Anglicanisme, Henri VIII rebutja l’autoritat del Papa, que ara tindrè l’arquebisbe de Canterbury. El 1549 es publica el Book of Common Prayer que conté les pregàries per a cada dia i els sagraments. Amb uns 85M de membres, 26 a Anglaterra, 36 a Àfrica i la resta a altres llocs on han emigrat anglesos.

Contrareforma

1534 Ignacio de Loyola funda la Compañía de Jesús. Retir i exercicis espirituals, organització mig militar, universitats [ els franciscans predicaran la pobrsa, els dominicans la repressió i els Jesuïtes serà el petit reducte de saber amb censura quan arribi la il·lustració].

1545 – 1563 Concili de Trento

The Council of Trent (1545–1563), initiated by Pope Paul III (1534–1549) addressed issues of certain ecclesiastical corruptions such as simony, absenteeism, nepotism, the holding of multiple church offices by one person, and other abuses, as well as the reassertion of traditional practices and the dogmatic articulation of the traditional doctrines of the Church, such as the episcopal structure, clerical celibacy, the seven Sacraments, transubstantiation (the belief that during mass the consecrated bread and wine truly become the body and blood of Christ), the veneration of relics, icons, and saints (especially the Blessed Virgin Mary), the necessity of both faith and good works for salvation, the existence of purgatory and the issuance (but not the sale) of indulgences, etc. In other words, all Protestant doctrinal objections and changes were uncompromisingly rejected.

In terms of politics, the Counter-Reformation included heresy trials, the exiling of Protestant populations from Catholic lands, the seizure of children from their Protestant parents for institutionalized Catholic upbringing, a series of wars, the Index Librorum Prohibitorum (the list of prohibited books), and the Spanish Inquisition.

May 1, 2019January 6, 2026

Xina

pendent: disseny i arts decoratives, música, cinema, cuina, literatura a banda de la poesia (premis nobel, policiaca, ciència ficcio)

Geografia

Muntanyes
Al nordest les muntanyes de Tian Shan i el desert de Taklamakan . Al nord el desert de Gobi limitant amb Mongòlia. Al sudoest la meseta del Tibet que limita amb les muntanyes del Karakoram i Pamir a l’oest amb Pakistan, i l’Himalaia al sud amb la Índia. Al centre hi ha les grans planes travessades pels grans rius.

Rius
Al nord limitant amb Rússia, el riu Amur (Heilong Jiang).
El Yellow River (Huang He) neix al Tibet i desemboca al nord, al mar groc.
Separats per les muntanyes Qin, més al sud el més llarg, el Yangtze del Tibet a prop de Shanghai. (Clima de boscos caducifolis temperats). Al sud clima subtropical, amb el Zhujiang (Pearl River), amb les contribucions del Xi (Oest), Dong (Est), and Bei (Nord), acabant amb un gran delta a Hong Kong [paisatge de turons verticals].

El riu Mekong comença a Xina al nord de l’himalaia i creuarà tot el sudest asiàtic. El Brahmaputra neix al Tibet i serà un tributari del Ganges.

Regions

23 províncies (省 shěng) (incloent Taiwan),5 regions autònomes (自治区 zìzhìqū) amb minories ètniques i 4 grans municipis, Beijing (capital política), Shanghai (centre financer), Tianjin (port industrial), Chongqing (gran metròpoli interior). Shenzhen, Zhuhai, Xiamen i Hainan són regions especials per afavorir la inversió.

Nord-est. Liaoning, Jilin, Heilongjiang, Mongòlia interior (regió autònoma). Antiga zona industrial (Manxúria).
Nord. Beijing i Tianjin, Hebei, Shanxi. Ningxia (Regió autònoma hui). Capital, política i muralles.
Centre-est. Henan, Shandong, Anhui. Bressol de civilització xinesa.
Est. Shanghai, Jiangsu, Zhejiang. Riquesa, desenvolupament econòmic.
Sud-est. Fujian (Xiamen regió especial), Guangdong (la més poblada, motor industrial), Guangxi (regió autònoma zhuang) amb Hainan. Hong Kong i macau com a regions administratives especials (antigues colònies britànica i portuguesa) Comerç, cultura cantonesa. Shenzen i Zhuhai amb règim especial per a zona industrial i tècnica.
Sud-oest. Hubei, Yunnan (rural, turisme), Guizhou (més pobre i rural), Sichuan (cultura i paisatge, ChengDu) i Chongqin, Tibet (regió autònoma tibetans, repressió i alhora inversió i subvencions). Ètnies, paisatges naturals.
Nord-oest. Xinjiang (regió autònoma uigurs musulmans, kazakhs, rica en recursos naturals com petroli, gas, cotó), altament controlada amb repressió, sense desenvolupar malgrat la inversió estatal.)
Qinghai, Gansu. Rutes de la Seda, desert, minories, poca densitat.

Regions avançades

Regió del Delta del riu Iang-Tsé a l’est, amb Shanghai, Jiangsu, Zhejiang tenen un alt PIB per càpita, urbanització, serveis avançats, i gran presència d’inversió estrangera. Centre financer i tecnològic (Shanghai, Hangzhou). Indústria electrònica, automòbil, moda, i comerç marítim.
Regió del Delta del riu Perla (Sud de la Xina) amb Guangdong (Shenzhen, Guangzhou), Hong Kong, Macau. Motor de les exportacions xineses (electrònica, tèxtils, tecnologia). Forta presència d’empreses multinacionals.

Indústria

Centre-Est: Shandong (CE)– petroquímica, acer, maquinària. Henan – manufactura lleugera i pesant.
Nord: Hebei – acer, ciment (però amb alts nivells de contaminació).
Sud oest: Hubei (Wuhan) – centre d’automòbils i tecnologies avançades. Sichuan – indústria mixta (tecnologia, aeroespacial, alimentació)

Història

Centres de poder. Vall del Groc (nord): Chang’an, Luoyang i Kaifeng van dominar en èpoques antigues. Desplaçament cap al sud: Hangzhou i Nanjing van guanyar importància quan el nord era envaït (p. ex., per jurchens o mongols). Beijing va consolidar-se com a capital “definitiva” des dels Yuan (estratègia contra nòmades del nord).

2PAX0 Paleolític Xina i Japó -50000 -8000

2NAX1 Neolític Xina Grans rius -8000 -1700

2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221.

Anyang (殷墟) Dinastia Shang (c. 1600–1046 aC) [Huang He]
Haojing (鎬京, prop de l’actual Xi’an). Dinastia Zhou Occidental (1046–771 aC)

Època imperial

2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.

Xianyang (咸陽, prop de Xi’an) Capital de Qin Shi Huang, amb el seu mausoleu (Exèrcit de Terracota).
Chang’an (長安, avui Xi’an), Capital de l’Han Occidental (ruta de la Seda).
Luoyang (洛陽), Capital de l’Han Oriental (centre cultural budista).
Chengdu (成都): Capital de regnes com Shu (Tres Regnes) i centre cultural del sud-oest.

3AX01 Xina Tang 618 960.

Chang’an (長安, avui Xi’an), Ciutat més gran del món (1 milió d’habitants), cosmopolita amb mercaders perses i turcs.
Luoyang (洛陽), Segona capital, important per al budisme.
Guangzhou (广州): Port important des de la dinastia Tang (ruta marítima de la Seda). [prop de Hong Kong]

3AX02 Xina Song 960 1280.

Kaifeng (開封) [Huang he, est de Xi’an). Capital dels Song del Nord (floriment econòmic, pintura “Along the River During the Qingming Festival”).
Hangzhou (杭州). Capital dels Song del Sud (1138–1276), famosa per la seva bellesa (“paradís a la Terra”). [Yangtze, sud de Xanghai]

3AX03 Xina Yuan 1280 1368. 3AX04 Xina Ming 1368 1644. 4AX01 Xina Qing 1644 1912

Beijing (北京). Yuan (mongols): Kublai Khan la va fer capital (Dadu). Ming i Qing: Ciutat Prohibida construïda (1420), centre de poder fins al 1912.
Nanjing (南京). Capital dels Ming (1368–1421) abans del trasllat a Pequín. [oest de Xanghai]

Xina i Taiwan
5AX01 Revolució Xinesa 1912-1945. 5AX02La Xina de Mao 1945-1976. 5AX03 Den Xiao Ping i Revolució econòmica 1976-2020

Nanjing, capital de la República de la Xina (1912–1949).
Beijing, capital de la RP Xina (des del 1949) i seu del govern comunista.
Xangai (上海), principal centre econòmic des del segle XIX (no capital, però ciutat global).
Hong Kong i Macau, centres colonials (britànic/portuguès) i avui regions administratives especials.

Filosofia i religió

Confucianisme

Taoisme

Budisme

Literatura

Introducció. Dinasties Zhou, Han Tang Song Yuan Ming Qin i moderna

> peripecis mico // Liu ci xin ciència ficció

Literatura xinesa

ART

Pintura, escultura, cal·ligrafia, ceràmica

Arquitectura i jardins

l’art oriental que es fa ràpid i s’ha de fer bé a la primera, que é smés com la música, assajr moltes vegades [en canvi avui la música és sobretot una tasca de producció]

Altres

Música

Tan Dun Concert d’aigua

Cuina

també? l’art oriental que es fa ràpid i s’ha de fer bé a la primera, que é smés com la música, assajr moltes vegades [en canvi avui la música és sobretot una tasca de producció]

>> a cuina + receptes + canvi dinars, te verd i arròs cada dia
Del llibre de LUYU, maneres de prendre el te.
Dinastia TANG: te en pols, bullir l’aigua fins que les bombolles siguin com ulls de peix i el so com el vent en els pins. Afegir sal. Reservar aigua. Remenar. Afegir te en pols. Aturar el bull i servir.
Dinastia SONG: Te remenat. escalfr un bol. Afegir te en pols. Dissaoldre’l amb aigua calenta. Remenar amb una brotxa de bambú. afegir més aigua i remenar.[com el japonès].
Dinastia MING. Escalfar la tetera i descartar l’aigua. Afegir fulles. Rentar les fulles amb aigua bullent i descartar l’aigua. afegir aigua i tapar la tetera. Com que van veure que amb les teteres molt grans amb molt de te canviava el sabor, van anar fent teteres més petites fins arrigar al GUNFU, propi de Fujian. Escalfar la tetera i buidar l’aigua sobre tapa de manera que caigui aks 3 bols. Posar fulles de te i aigua. Tirar aigua bullent a sobre per mantenir-la calenta, 1 minut. Vessar el te fent cercles sobre els tres bols per que quedi igual [a proporció, més te i menys temps d’infusió]

cinema:

subgenere arts marcials Wu Xia

wong kar mai

La meva xina

A Solius hi havia un disc amb música xinesa que sonava estranya a les meves oïdes. A l’adolescència vaig “descobrir” la poesia en les cançons de Mahler del Cant a la terra.

Any 2005

com més cutre el lloc, més bo el menjar. + refinament hongkong

Els pandas, fòssils vivents del pleistocè>>enllaç a museu vida

imaginació viure a pekin o chengdu

em va canviar la manera de menjar, arròs els migdies

novles policiaques jutge dee

Any 2010

asd

>> imaginari: veure imatges generades per cgpt + llocs on hauria viscut a imaginari i preparar una galeria virtual de pintura, ceràmica, cerimònia de te, jardí, taoisme, erstaurant

April 26, 2019

Índia 1947 –

Gandhi assassinat

Lluites sagnants entre hindus i musulmans

Ressorgiment intolerant hindu, continuen les castes

Terrorisme a Pakistan

April 26, 2019

Índia 1805 – 1947

Primer, influència de la East India Company, i al final, colònia de dret a partir de 1858 després d’una revolta ferotgement reprimida.

1885 Congrés nacional

1906 Lliga musulmana

1915 Ghandi torna a la Índia

1947 Partició amb musualmans a Pakistan i Bangladesh

April 26, 2019April 26, 2019

Índia 1526 -1805

1526 – 1805

Imperi mogol [mughal, no confondre amb el mongol]

Aquest imperi fou el resultat de l’expansió dels mongols al segle XVI sota la impulsió de Bàber (1483-1530), turcomongol islamitzat de cultura persa. Amb la dominació de la seva dinastia, s’instaurà una fórmula de govern basada en la tolerància religiosa i en una certa igualtat davant l’impost, així com un període de gran floriment cultural i artístic. Al seu apogeu, l’imperi mogol va representar un exemple destacable d’Estat centralitzat i tolerant; la seva extensió, el respecte que inspirava als seus veïns, la riquesa exhibida a la cort i en les construccions van fascinar bon nombre de visitants estrangers, que l’anomenaren l'”imperi del Gran Mogol”. Si aquesta esplendor i aquesta tolerància cultural no sobrevisqueren plenament al seu principal promotor, l’emperador Àkbar, facilitaren nogensmenys l’obertura de l’Índia a la resta del món i en particular a les empreses colonials dels europeus.

Bàber, turc nusulmà, en no poder-se expandir cap a l’oest, derrotà el sultà de Delhi i estableix la capital a Agra.

1542 – 1605 Akbar, que impulsà les arts.

1632: TAJ MAHAL l’emperador mogol Xa Jahan en honor a la seva difunta esposa, l’emperadriu Arjumand Banu Begum, més coneguda com a Mumtaz Mahal (l’escollida del palau), la qual va morir en donar a llum el seu catorzè fill.

A partir de 1707 perden influència.

April 26, 2019

Índia medieval 600 – 1526

600 – 1206

Diferents regnes al nord, al sud (Deccan)

Consolidació de l’hinduisme

1206 – 1526 Sultanat de Delhi

Nòmades d’Àsia agafen el control. Respecten els costums de la població no musulmana i contenen els atacs mongols.

April 24, 2019April 26, 2019

Índia antiga, 6500 BCE – 600 CE

6500 BCE: evidència d’agricultura i ramaderia a Mehrgarh i el que ara és Balochistan.

2500 – 1900 BCE: Civilització de vall de l’Indus [riu que va de L’Himalaia a Karachi, Pakistan], Monhenjo-daro i Harappa.

[la resta ?]

2000 – 500 BCE Cultura Veda al Punjab i plana del Ganges.. Composició dels Vedas associats amb l’hinduisme, així com el sistema de castes.

Buda (480 BCE – 400 BCE)

Jainisme

300 BCE – 187 BCE Imperi Maurya, ab Asoka controlant gairebé tot el continent llevat del sud

187 BCE – 200 CE

Indo escites

Imperi Kushan

altres

200 CE – 563 CE Imperi Gupta

The Gupta Empire was an ancient Indian empire existing from the mid-to-late 3rd century CE to 543 CE[3]. At its zenith, from approximately 319 to 543 CE, it covered much of the Indian subcontinent.[4] This period is called the Golden Age of India by some historians.[5][note 1] The ruling dynasty of the empire was founded by the king Sri Gupta; the most notable rulers of the dynasty were Chandragupta I, Samudragupta, and Chandragupta II alias Vikramaditya.[note 2] The 5th-century CE Sanskrit poet Kalidasa credits the Guptas with having conquered about twenty-one kingdoms, both in and outside India, including the kingdoms of Parasikas, the Hunas, the Kambojas, tribes located in the west and east Oxus valleys, the Kinnaras, Kiratas, and others.[8][non-primary source needed]

The high points of this period are the great cultural developments which took place primarily during the reigns of Samudragupta I, Chandragupta II and Kumaragupta I[9]. Many of the literary sources, such as Mahabharata and Ramayana, were canonised during this period.[10] The Gupta period produced scholars such as Kalidasa,[11] Aryabhata, Varahamihira, and Vatsyayana who made great advancements in many academic fields [12][13][14]. Science and political administration reached new heights during the Gupta era [15]. The period gave rise to achievements in architecture, sculpture, and painting that “set standards of form and taste [that] determined the whole subsequent course of art, not only in India but far beyond her borders”.[16] Strong trade ties also made the region an important cultural centre and established the region as a base that would influence nearby kingdoms and regions in Burma, Sri Lanka, and Southeast Asia.[17][unreliable source?] The Puranas, earlier long poems on a variety of subjects, are also thought to have been committed to written texts around this period.[18]

April 21, 2019November 17, 2025

Cristianisme 0

ESBORRANY

visió general, d’altres posts segueixen l’evolució de les diferents esglésies

wikipedia

Christianity is an Abrahamic religion based on the life and teachings of Jesus of Nazareth, as described in the New Testament. Its adherents, known as Christians, believe that Jesus Christ is the Son of God and savior of all people, whose coming as the Messiah was prophesied in the Old Testament.^[2]

Depending on the specific denomination of Christianity, practices may include baptism, Eucharist (Holy Communion or the Lord’s Supper), prayer (including the Lord’s Prayer), confession, confirmation, burial rites, marriage rites and the religious education of children. Most denominations have ordained clergy and hold regular group worship services.

Christianity developed during the 1st century CE as a Jewish Christian sect of Second Temple Judaism. It soon also attracted Gentile God-fearers, which lead to a departure from Jewish customs, and the establishment of Christianity as an independent religion. During the first centuries of its existence Christianity spread throughout the Roman Empire, and also to Ethiopia, Transcaucasia, and some parts of Asia.

Constantine the Great converted to Christianity and decriminalized it via the Edict of Milan (313). The First Council of Nicaea (325) established a uniform set of beliefs across the Roman Empire. By 380, the Roman Empire designated Christianity as the state religion.^[3]^[4]^[5]^[6] The period of the first seven ecumenical councils is sometimes referred to as the Great Church, the united full communion of the Roman Catholic Church, Eastern Orthodox Church, and Oriental Orthodoxy, before their schisms.

Oriental Orthodoxy split after the Council of Chalcedon (451) over differences in Christology. The Eastern Orthodox Church and the Catholic Church separated in the East–West Schism (1054), especially over the authority of the Pope. Similarly, in 1521, Protestants split from the Catholic Church in the Protestant Reformation over Papal primacy, the nature of salvation, and other ecclesiological and theological disputes.^[7]

Following the Age of Discovery (15th–17th century), Christianity was spread into the Americas, Oceania, sub-Saharan Africa, and the rest of the world via missionary work and colonization.^[8]^[9]^[10]

There are 2.3 billion Christians in the world, or 31.4% of the global population.^[11]^[12] Today, the four largest branches of Christianity are the Catholic Church (1.3 billion), Protestantism (920 million), the Eastern Orthodox Church (260 million)^[13] and Oriental Orthodoxy (86 million).

Christianity and Christian ethics have played a prominent role in the development of Western civilization,^[14]^[15]^[16]^[17]^[18] particularly around Europe during late antiquity and the Middle Ages. Despite a declining trend in membership in the West,^[19] Christianity remains the dominant religion in the region, with more than 70% of the population identifying as Christian.^[20]

451 Concili de Calcedònia, separació de l’ortodòxia oriental per discrepàncies Cristològiques, ( l’armenia, copta (i etíop) i siríaca ), amb uns 80M A Egipte i Etiopia, Síria i Armènia.

1054 Gran Cisma, separació de l’ortodòxia de l’est. Actualment 200-260M de membres a Rússia i Georgia. (Grècia i Antioquia quedaran sota domni Otomà del 1453 a 1915).

La resta, és l’església Catòlica (o llatina), va retrocedir a Occident amb la Reforma però es va extendre a Amèrica llatina. Actualment són uns 1300M.

1521 Reforma de Luter, Calvi, Anglicanisme, 920M de Protestants, que no accepten l’autoritat de Roma i discrepen pel que fa a certs sacraments.

1521 Reforma de Luter. Luterans, 74M als països Nòrdics i Litònia (mantenen l’eurcaristia)
1552 Reformistes, Calvi (no accepten la presència real de Jesús a l’eucaristia). Calvinism is largely represented by Continental Reformed, Presbyterian, and Congregationalist traditions. The biggest Reformed association is the World Communion of Reformed Churches with more than 100 million members in 211 member denominations around the world. Present a Suïssa, Escòcia, els emigrants a Amèrica que seran els presbiterians, i també Corea i Indonesia. (estem predestinats al pecat a no ser que Déu ens vulgui salvar [però curiosament això no condueix al derrotisme sinó a una moral del treball]
1527 Anabaptisme, amb 100M, Mennonites 2.1, baptistes alemanys 1.5, Amish 0.3 o Hutterites. Rebutgen el baptisme dels infants, s’ha de fer d’adult.
1534 Anglicanisme, Henri VIII rebutja l’autoritat del Papa, que ara tindrè l’arquebisbe de Canterbury. El 1549 es publica el Book of Common Prayer que conté les pregàries per a cada dia i els sagraments. Amb uns 85M de membres, 26 a Anglaterra, 36 a Àfrica i la resta a altres llocs on han emigrat anglesos.
- 1738 Evangelics. D’origen metodista i pietista, van tenir un gran creixement a Anglaterra (Metodistes) i Estats Units (Fonamentalistes, Pentecostals)amb el Great Awakening. Són uns 285M. Conversionism, or belief in the necessity of being “born again“, has been a constant theme of evangelicalism since its beginnings. To evangelicals, the central message of the gospel is justification by faith in Christ and repentance, or turning away, from sin. Conversion differentiates the Christian from the non-Christian, and the change in life it leads to is marked by both a rejection of sin and a corresponding personal holiness of life. A conversion experience can be emotional, including grief and sorrow for sin followed by great relief at receiving forgiveness. The stress on conversion differentiates evangelicalism from other forms of Protestantism by the associated belief that an assurance of salvation will accompany conversion.

dsf

April 21, 2019August 4, 2024

Cristianisme 2. Edat mitjana 476 – 1300

476 – 799

L’emperador Romà tenia la seu a Constantinopla. A Orient es van mantenir les estructures de diòcesis i els canvis van ser més lents. A Occident el papa havia de mantenir l’equilibri amb l’emperador romà i els nous governants als territoris ocupats pels bàrbars.

Sant Benet (480 – 547). Vida monàstica primer a Subiaco i després a Montecassino, fundant més monestirs cadascun amb un abat i 12 monjos. La seva regla se seguirà a tots els monestirs d’occident. ( text ): “La vida del religiós o religiosa és dividida en períodes regulars de son, de pregària, de lectura de la Santa Escriptura, de descans i de treball físic. | El dia comença a mitjanit, amb el servei de les matines, seguit de l’ofici de prima, seguit a l’aurora pel cant de les laudes. Abans de l’arribada de les espelmes de cera al segle XIV, era fet en la foscor o amb un mínim d’enllumenat. Aquests oficis podien ser molt llargs, de vegades fins a trenc d’alba però consistien generalment a cantar tres salms, tres respons, una lliçó (lectura de la Bíblia), i un himne, afegint cada dia la celebració d’un sant local. | Els monjos es retiraven llavors per a dormir i es despertaven a les 6 hores, es rentaven i escoltaven missa. Llavors es reunien per tal de rebre les consignes i ordres per a la jornada i discutir els assumptes propis. També hi havia temps per les activitats personals com la lectura o el treball fins a les 9 del matí. Es feia «l’ofici de tercera» per continuar després amb altres treballs. Al migdia deien l’ofici de sexta i després menjaven. Després d’un breu període per a la migdiada, el monjo es podia retirar fins a l’ofici de nona, cap a les 3 de la tarda. Després venien els treballs al jardí i d’altres serveis fins a dues hores abans del crepuscle. Cap a les 6, les vespres, després les completes cap a les 7 i en acabar-se anaven a dormir per aixecar-se aviat per a les matines.

Occident 476 – 799

Els monestirs irlandesos, expansió de les illes al món germànic

Sant Patrick, Columba, Agustí

Va començar una expansió del cristianisme, a partir de Prominent Saints Patrick, Columba and Columbanus. Columba ^] ( 521 – 597) was an Irish abbot and missionary evangelist credited with spreading Christianity in what is today Scotland at the start of the Hiberno-Scottish mission. He founded the important abbey on Iona, which became a dominant religious and political institution in the region for centuries. [que vaig veure a la illa de Iona, a Escòcia]. Un monestir antic és del de Glendalough que vaig visitar amb la Maria]

The Anglo-Saxon tribes that invaded southern Britain some time after the Roman abandonment, were initially pagan, but converted to Christianity by Augustine of Canterbury on the mission of Pope Gregory the Great.

Segons la tradició, Gaul, un company de Comlombanus va fundar el que acabaria sent l’abadia de St.Gallen el 612.

Cap el 800 Book of Kells, evangelis il·luminats.

Orient 476 – 799

724 Iconoclastes. Després de les derrotes davant l’islam, es va pretendre “purificar” la fe prohibint les representacions de Crist i es va destruir bona part de l’art fet fins aleshores.

800 – 1299

Amb Carlemany i Lluís el Pietós hi ha cert creixement cultural, es funden escoles i biblioteques.

Moviment monàstic seguint la regla de Sant benet. El Cistercenc a Citeaux. A third level of monastic reform was provided by the establishment of the Mendicant orders. Commonly known as friars, mendicants live under a monastic rule with traditional vows of poverty, chastity, and obedience, but they emphasise preaching, missionary activity, and education, in a secluded monastery. Beginning in the 12th century, the Franciscan order was instituted by the followers of Francis of Assisi, and thereafter the Dominican order was begun by St. Dominic.

Lluita entre gobernants (Henri IV) i el papa sobre qui tenia la potestat de nomenar els bisbes.

Moviument càtar i repressió. Inquisició.

Conversió d’escandinàvia, eslaus, Bulgària.

1054 El Cisma Orient – Occident

Though normally dated to 1054, the East-West Schism was actually the result of an extended period of estrangement between Latin and Greek Christendom over the nature of papal primacy and certain doctrinal matters like the Filioque, but intensified by cultural and linguistic differences.

Les croades

April 18, 2019August 4, 2023

Hipòtesi extinció dels dinosaures

https://www.newyorker.com/magazine/2019/04/08/the-day-the-dinosaurs-died

The Hell Creek Formation spanned the Cretaceous and the Paleogene periods, and paleontologists had known for at least half a century that an extinction had occurred then, because dinosaurs were found below, but never above, the KT layer. This was true not only in Hell Creek but all over the world. For many years, scientists believed that the KT extinction was no great mystery: over millions of years, volcanism, climate change, and other events gradually killed off many forms of life. But, in the late nineteen-seventies, a young geologist named Walter Alvarez and his father, Luis Alvarez, a nuclear physicist, discovered that the KT layer was laced with unusually high amounts of the rare metal iridium, which, they hypothesized, was from the dusty remains of an asteroid impact. In an article in Science, published in 1980, they proposed that this impact was so large that it triggered the mass extinction, and that the KT layer was the debris from that event. Most paleontologists rejected the idea that a sudden, random encounter with space junk had drastically altered the evolution of life on Earth. But as the years passed the evidence mounted, until, in a 1991 paper, the smoking gun was announced: the discovery of an impact crater buried under thousands of feet of sediment in the Yucatán peninsula, of exactly the right age, and of the right size and geochemistry, to have caused a worldwide cataclysm. The crater and the asteroid were named Chicxulub, after a small Mayan town near the epicenter.

April 15, 2019March 25, 2020

Cristianisme 1. 33 – 476

[Dels pocs seguidors inicials, expansió pels viatges dels apòstols, persecució, expansió i creació d’estructures de bisbes, oficialització per Constantí, definició del símbol o Credo, consolidació del Canon, escisió de l’ortodòxia Oriental, Monestirs]

wikipedia

Els apòstols prediquen el missatge de Jesús, segons els Actes. Els primers seguidors de Jesús eren jueus apocalíptics.

Una primera comunitat s’estableix a Antioquia [actualment Turquia, prop de Síria, a la mateixa latitud que Alep.

Pau de Tars Pau és descrit al Nou Testament com un jueu hel·lenitzat i ciutadà romà de Tars, a la regió de Cilícia (avui dia a Turquia), erudit del judaisme de la branca dels fariseus, i perseguidor dels cristians abans de la seva conversió pel camí de Damasc en la qual Pau va sentir la veu de Jesús, i es va convertir al cristianisme. Després de ser acceptat per la resta dels apòstols, va rebre l’encàrrec de predicar l’evangeli als “gentils” (és a dir, els no jueus) de l’imperi romà, portant el missatge del cristianisme a nombroses regions d’Àsia Menor i d’Europa incloent Roma i, segons la tradició, encara que no està escrit a la Bíblia, també a Hispània. Se li atribueix l’escriptura de catorze cartes o epístoles, conegudes com a Epístoles Paulines que constitueixen el fonament teològic i eclesiològic del Nou Testament i d’orientar definitivament la comunitat religiosa a superar la hipoteca d’un judaisme nacionalista i tancat que n’amenaçava la universalitat. Pau és venerat com a sant per tota la cristiandat. La seva festivitat se celebra el 29 de juny juntament amb la de Sant Pere, mentre que la festivitat de la seva conversió és el 25 de gener.

Proto-orthodox Christianity

The development of doctrine, the position of orthodoxy, and the relationship between the various opinions is a matter of continuing academic debate. Since most Christians today subscribe to the doctrines established by the Nicene Creed, modern Christian theologians tend to regard the early debates as a unified orthodox position against a minority of heretics. Other scholars, drawing upon distinctions between Jewish Christians, Pauline Christianity, and other groups such as Marcionites and Montanists, argue that early Christianity was always fragmented, with contemporaneous competing beliefs.^[13]

Church Structure and the episcopacy

In the post-Apostolic church, bishops emerged as overseers of urban Christian populations, and a hierarchy of clergy gradually took on the form of episkopos (overseers, in-spectors; and the origin of the term bishop) and presbyters (elders; and the origin of the term priest), and then deacons (servants). But this emerged slowly and at different times for different locations. Clement, a 1st-century bishop of Rome, refers to the leaders of the Corinthian church in his epistle to Corinthians as bishops and presbyters interchangeably. The New Testament writers also use the terms overseer and elders interchangeably and as synonyms.^[14]

Post-apostolic bishops of importance include Polycarp of Smyrna, Clement of Rome, and Ignatius of Antioch. These men reportedly knew and studied under the apostles personally and are therefore called Apostolic Fathers. Each Christian community also had presbyters, as was the case with Jewish communities, who were also ordained and assisted the bishop. As Christianity spread, especially in rural areas, the presbyters exercised more responsibilities and took distinctive shape as priests. Lastly, deacons also performed certain duties, such as tending to the poor and sick. In the 2nd century, an episcopal structure becomes more visible, and in that century this structure was supported by teaching on apostolic succession, where a bishop becomes the spiritual successor of the previous bishop in a line tracing back to the apostles themselves.

The diversity of early Christianity can be documented from the New Testament record itself. The Book of Acts admits conflicts between Hebrews and Hellenists, and Jewish Christians and Gentile Christians, and Aramaic speakers and Greek speakers. The letters of Paul, Peter, John, and Jude all testify to intra-Church conflicts over both leadership and theology. In a response to the Gnostic teaching, Irenaeus created the first document describing what is now called apostolic succession.^[15]

As Christianity spread, it acquired certain members from well-educated circles of the Hellenistic world; they sometimes became bishops, but not always. They produced two sorts of works: theological and “apologetic“, the latter being works aimed at defending the faith by using reason to refute arguments against the veracity of Christianity. These authors are known as the Church Fathers, and study of them is called patristics. Notable early Fathers include Ignatius of Antioch, Polycarp, Justin Martyr, Irenaeus of Lyons, Tertullian, Clement of Alexandria, and Origen of Alexandria.

El 313 Constantí i Licinius emeten l’edicte de Milà que oficialitza la religió cristiana. La mare de Constantí, Helena, hauria viatjat a Jerusalem i fet construir una església al lloc del Sant Sepulcre. Constantí construeix Constantinopla i en farà la capital de l’imperi.

Entre les comunitats hi ha un debat sobre la naturalesa de Jesús. L’arrianisme afirmava que “Arri sostenia que el Fill va ser la primera criatura creada per Déu abans del principi dels temps. Segons l’arrianisme, aquest Fill, que després es va encarnar en Jesús, va ser un ésser creat amb atributs divins, però no era Déu en i per si mateix. ”

324 Concili de Nicea

Es condemna l’Arrianisme.

S’estableix el “símbol de Nicea”, modificat després a Constantinopla, que segueix essent pràcticament el mateix:

Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, De totes les coses visibles i invisibles

I en un sol Senyor, Jesucrist, Fill Unigènit de Déu, Nascut del Pare abans de tots els segles Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare: per ell tota cosa fou creada El qual per nosaltres els homes I per la nostra salvació davallà del cel.

I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home. Crucificat després per nosaltres sota el poder de Ponç Pilat patí i fou sepultat, i ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare i tornarà gloriós, a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi. Crec en l’Esperit Sant Que és Senyor i infon la vida Que procedeix del Pare i del Fill. I juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat; que parlà per boca del profetes.

I en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica. Professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts, i la vida de la glòria. Amén

Organització

Seguint l’estructura de l’impoeri es creen diòcesis regides per bisbes. Les principals són Roma (el bisbe de la qual té la primacia), Constantinopla, Jerusalem, Antioquia i Alexandria.

Debats i concilis

Mare de Jesús però no mare de Déu, Nestorianisme, Concili de Efès (451)

Concili de Calcedònia, contra el miafisitisme. Cisma de l’església oriental ortodoxa, ( l’armenia, copta (i etíop) i siríaca ).

Vida monàstica

Dins de l’església copta, van aparèixer una sèrie d’ermitans que feien vida ascètica al desert.

Sant Antoni (251 – 356), ( té el vessant de patró dels animals, i se’l representa amb un porquet, i el vessant del sant resistint les temptacions. Les històries de les seves temptacions pel dimoni seran representades per Hyeronimus Bosch i altres. Flaubert li dedicà una novel·la).

Sant Jeroni (331 – 420) Ermità i traductor de la Bíblia. Molt representat a la història de l’art.

Sant Basili de Cesarea (335 – 379). El 355 va tornar a Cesarea i va fer un temps d’advocat però aviat ho va deixar per dedicar-se a la vida religiosa tal com també va fer la seva germana Macrina. El 357 va viatjar per Síria, Palestina i Egipte per aprendre de la vida monàstica i a la tornada es va retirar a una muntanya a la vora del riu Iris prop de Neocesarea on va viure en reclusió per 13 anys fundant el monestir d’Ibori. Allí la família tenia una finca on Basili va reunir un grup de devots als que es va unir aviat Gregori Nazanzié. En aquests anys es va dedicar a la lectura i el seu escriptor favorit fou Orígens. Va predicar també per tot el Pont. | Va viure a la Capadòcia, va construir cases pels pobres. Va moderar les pràctiques extermes d’ascetisme definint une línies moderades al Asketikon, The most striking qualities of the Basilian Rule are its prudence and its wisdom. It leaves to the superiors the care of settling the many details of local, individual, and daily life; it does not determine the material exercise of the observance or the administrative regulations of the monastery. Poverty, obedience, renunciation, and self-abnegation are the virtues which St. Basil makes the foundation of the monastic life. Link. La seva regla s’extengué primer a la Capadòcia i després a tots els monestirs de l’església oriental.

April 15, 2019May 22, 2026

La Bíblia, Torah, Tanakh, Talmud

Tanakh, la Bíblia hebrea té 24 llibres, 5 al Pentateuc, 8 de profetes (Nevim), i 11 didàctics (Ketuvim).

La Torah, Pentateuc (hebreu), escrit durant l’exili a Babilònia sVI BCE a partir de tradicions orals més antigues, la jahvista, la elohista, la Deutoronòmica i la Sacerdotal.

Gènesi: la creació, Abram, Isaac, Jacob, Josep
Èxode: el captiveri a Egipte, Moisès i la travessa del deser (hebereu, tradicionalment atribuït a Moisès mateix, es creu que fou escrit durant l’elixi a Babilònia a partir de tradicions orals anteriors.
Levític: [normes i costums]
Nombres: [normes i costums]
Deutoronomi: [normes i costums]

Nevi’m, Profetes: Josué, Jutges, Samuel, Reis | Isaïes, Jeremies, Ezequiel | els profetes menors. [escrits durant el captiveri a Babilònia)

Ketuvim: Salms, proverbis, Job. | llibres per a certes ocasions Càntic dels càntics (Pessah la pasqua jueva que commemora la sortida d’Egipte) , Rut (Shavuot, la pentecosta), Lamentacions (tishva) , Eclesiastès (es llegeix a la festa del Sukkot), Ester. | Daniel, Esra i Nehemies, Cròniques. [possiblement a l’epoca del segon temple 500-70, 450-200 Eclesiastès o Kohelet]

Els llibres de Tobit, Judit, Macabeus, Saviesa, Sirach i Baruc són inclosos pels catòlics i ortodoxos però exclosos per jueus i protestants.

Original en hebreu (encara que el document més antic a vegades és en grec koiné, l’estil evidencia que és una traducció d’una llengua semítica), les fonts més antigues, són la traducció grega de la Septuaginta (-200), la traducció a l’assiri de la Pehitta, la Torah samaritana. Entre els segles VII i X es consolidà el text masorètic en hebreu que es correspon bastant bé amb els fragments que s’han trobat als rotlles del mar mort. Algun text, com el profeta Daniel, estava escrit en arameu.

Des d’Alexandre, la llengua comuna a Orient era el grec koiné

La Torah oral: Mishnah, Gemara, Talmud

A més de la Torah escrita, que Déu hauria entregat a Moisès, hi ha la Torah oral que s’hauria anat transmetent oralment des dels temps de Moisès. “Represents those laws, statutes, and legal interpretations that were not recorded in the Five Books of Moses, the “Written Torah” (Hebrew: תורה שבכתב, Torah she-bi-khtav, lit. “Torah that is in writing”), but nonetheless are regarded by Orthodox Jews as prescriptive and co-given. This holistic Jewish code of conduct encompasses a wide swathe of rituals, worship practices, God–man and interpersonal relationships, from dietary laws to Sabbath and festival observance to marital relations, agricultural practices, and civil claims and damages. ”

The major repositories of the Oral Torah are the Mishnah, compiled between 200–220 CE by Rabbi Yehudah haNasi, and the Gemara, a series of running commentaries and debates concerning the Mishnah, which together form the Talmud, the preeminent text of Rabbinic Judaism.

Canon del nou testament

Els 27 llibres del Nou testament (els quatre evangelis, Actes dels apòstols i Epístoles) ja es feien servir per Origenes.

Escrits en grec koiné entre el 100 i 300 CE.

El 382 El Papa Damasus encarregà a Sant Jeroni la traducció de la Bíblia al llatí i es fixen els llibres del Nou Testament. Es coneixerà com la Vulgata.

El 1545 el Concili de Trento fixa la traducció de sant Jeroni, la Vulgata, com a text oficial.

Traduccions

The first complete Catalan Bible translation was produced by the Catholic Church, between 1287 and 1290. It was entrusted to Jaume de Montjuich by Alfonso II of Aragon. Remains of this version can be found in Paris (Bibliothèque Nationale). El 1478 Bonifaci Ferrer. Ferrer’s translation, known as the Valencian Bible, was printed in 1478 before any Bible was printed in English or Spanish.

1522 Bíblia de Luter

1611 King James Bible, projecte encarregat pel rei a 47 estudiosos que la fixà per a l’Església d’Anglaterra.

La Bíblia de Montserrat

New Yorker sobre les traduccions i com reflecteixen el pensament i la peosia de cada època.

Manuscrits de la mar morta: trobats el 1947 a les coves de Qumran. Probablement amagats pels Essenis en temps de la revolta contra els romans. Ara es conserven al Shrine of the Book. L’estudi dels manuscrits bíblics de Qumran ha demostrat que, a l’època anterior a l’aparició del cristianisme, la tradició textual bíblica era molt més plural i variada que no que s’esperava.

Nag Hammadi: el 1945 es van trobar a la ciutat egípcia de Nag Hammadi un conjunt de textos gnòstics, en copte, parts del corpus hermeticum, una traduccó de Plató i els anomenats evangelis gnòstics, Tomàs, Felip, així com diversos apocalipsis.

Altres: Els Actes de Joan, amb l’himne de la dansa. llibre d’Henoc

Selecció textos bíblics

April 14, 2019April 14, 2019

Solitude. Chagall

Israel Museum.

In 1933, the Nazi party came to power in Germany on a platform that, among other things, openly espoused hatred against Jews and called for their repression and removal from Germany. Germany, however, was far from being the only country to have such a change. Eastern Europe, where there was a historically large population of Jewish people, anti-Semitism was a recurring problem that intensified every few decades before dying down again.

The 1930s saw another such cycle in that area of the world and Chagall, as an Eastern European Jew himself, with many friends and family in those countries, felt this rise of anti-Semitism strongly. In 1934, while in Warsaw, Poland, Chagall witnessed one of his friends assaulted in the street for his religious beliefs. In 1937, the Nazis confiscated 59 of Chagall’s paintings then on the territory of Germany and showed them as part of an exhibition entitled Degenerate Art (Entartete Kunst).

The painter’s response was to attempt to reconcile the two conflicting religions, Judaism and Christianity, through art. In Chagall’s painting Solitude (1933), he depicts the profound sadness and pain felt by the Jewish people in the brewing storm.

www.marcchagall.net

April 14, 2019

Antiquarian Bookshop. Mark Dion

[em va fer venir unes ganes irresistibles de tenir un globus terraqui]

April 14, 2019April 14, 2019

Un mundo. Angeles Santos

Ángeles Santos Torroella (Portbou, Alt Empordà, 7 de novembre de 1911 – Madrid, 3 d’octubre de 2013)

April 14, 2019

Le chateau des Pyrenées

Israel Museum. Jerusalem

April 14, 2019July 28, 2026

The flying Komarov. Ilya Kabakov

Komarov s’envola després d’una discussió amb la dona, al cel hi troba altra gent volant, alguns sols, altres que es fan petits fins a ser confosos amb ocells.

A mi m’il·lustra el somni de sortir volant. Forma part de la sèrie 10 caràcters.

Àlbum

The ten albums tell ten fables: they suggest ten positions from which Homo Sovieticus can react to his world, ten psychological attitudes, ten perspectives on emptiness, ten parodies of the aesthetic traditions through which Kabakov evolved his vocabulary, ten aspects of Kabakov’s personality.

In the album The Joker Gorokhov, the ‘humorous’ attitude toward life comes under criticism as a way of perceiving one’s surroundings that is too light, non-conflictual.

In the album, Generous Barmin, what is analyzed is the capability and desire of each person to ‘define’ another person, to impart to him various qualities, as a rule, that have nothing in common with the actual person.

In the album Agonizing Surikov, the character suffers because life, the meaning of life, is concealed from him by a film. He sees only parts, shreds, fragments through this curtain.

The album Anna Petrovna Has a Dream tells about a soul that no longer has a material, physical shell. This soul travels amidst our world, not touching anything, and ultimately it flies off, abandoning this world.

The Flying Komarov is a utopia of bliss, a state of eternal hovering, suspension between heaven and earth, between a dream and reality.

In Mathematical Gorsky we have the fear of winding up in a compulsory series with ‘others,’ a desire no matter what to ‘leave the series,’ to abandon it.

The album The Decorator Malygin is about the impossibility, the lack of desire, to wind up in the ‘center,’ to step out into the ‘middle,’ about the desire to hide in the corner, to be ‘on the edge,’ ‘on the side.’

The Released Gavrilov tells about the desire to run, disappear, dissolve, lose oneself in nature, where nature is the image of happy idleness, happy non-being.

The last album of Ten Characters – The Looking- Out-the-Window Arkhipov – tells about a dying consciousness where the images of consciousness blur like temporary designs on glass, and a vision of another world emerge before one’s consciousness.

Artista conceptual de Moscú dels 80. Vaig veure també “vida a l’armari”.

https://ilya-emilia-kabakov.com/

Aquest és un exemple de les instal·lacions que ha fet la resta de la seva carrera. Cadascuna un món imaginari que convida a entrar-hi.

la corda de la vida

Galeria Healing with paintings, KunstHalle Hamburg. 1996

April 14, 2019September 3, 2023

Misteris Eleusis

viquipèdia

Els misteris d’Eleusis estan relacionats amb un mite de la dea Demèter, narrat per Homer en un dels seus himnes, datat aproximadament en l’any 650 aC. Aquest himne diu que la filla de Demèter, Persèfone (de vegades anomenada amb l’epítet Kore, deessa Demèter, narrat per Homer en un dels seus himnes datat aproximadament en l’any 650 aC. Aquest himne diu que la filla de Demèter, Persèfone (de vegades anomenada amb l’epítet Kore, «donzella») estava collint flors amb unes amigues quan va ser raptada i transportada a l’Hades, el món subterrani dels morts. Desesperada, Demèter va buscar per tot arreu la seva filla, però no la va trobar i llavors va provocar una gran sequera que va causar la pèrdua de les collites dels humans i la seva fam. La deessa esperava així commoure Zeus i fer que intercedís pel retorn de la seva filla, cosa que finalment va passar.

Demèter dóna llavors de blat a Triptòlem mentre Persèfone el beneeix amb la mà. Relleu del segle V, exhibit al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
Segons el mite, durant la seva cerca, Demèter va viatjar a llargues distàncies i va tenir algunes aventures menors. En una ocasió, va ensenyar els secrets de l’agricultura a Triptòlem, rei d’Eleusis.[4] Amb el retorn de Pesèfone, Demèter estava tan contenta que va fer tornar l’originària verdor i prosperitat a la terra, cosa que els humans recordaven com la primera primavera.

Era una norma de les moires que qui consumia menjar o beguda en l’inframon estava condemnat a passar l’eternitat en aquell lloc. Hades va temptar Persèfone a menjar una mica de magrana i per això, quan Zeus, pressionat pels gemecs de fam dels humans i per altres deïtats que havien deixat de ser honorats amb sacrificis pels humans, va enviar Hermes en nom seu amb l’ordre d’alliberar-la, ella es va veure obligada a tornar a l’inframon on s’havia d’estar uns sis mesos cada any. Quan Demèter estava sense la seva filla, s’entristia i descuidava la terra, però quan tornava Persèfone, la terra tornava a ser un lloc fèrtil. Aquesta és una explicació del pas de les estacions, el seu efecte sobre l’agricultura[5] i una justificació dels estius secs del clima a Grècia

Misteris: caminada d’Eleusis a Atenes (25km)

El primer acte dels misteris majors (el dia 14 del boedromion) consistia en el transport dels objectes sagrats des de la ciutat d’Eleusis fins a l’Eleusinion, un temple dedicat a Demèter situat als peus de l’acròpoli d’Atenes.

Els misteris majors, que començaven al boedromion (el tercer mes del calendari àtic, a finals d’estiu) duraven deu dies. Al segon dia, que es deia Agyrmos (la reunió), els sacerdots anomenats hierofants declaraven l’inici dels ritus (prorrhesis) i realitzaven els sacrificis (hiereía deúro). El dia 16 del boedromion els iniciats es purificaven banyant-se a Faleros, el port d’Atenes (i eren anomenats halade mystai).

L’endemà començava l’Epidàuria, una festa en honor a Asclepi. Aquesta festa, inclosa dins dels misteris majors, celebrava l’arribada de l’heroi (Asclepi) a Atenes amb la seva filla Higieia, i consistia en una processó que acabava arribant a l’Eleusinion. Mentre es feia la processó, sembla que els iniciats s’estaven a casa sense participar o en una sala lateral al temple, cosa que era un gran sacrifici, i també es perdien la festa que durava tota la nit (pannykhís).[17]

La processó començava al Kerameikos (el cementiri d’Atenes) i anaven caminant fins a Eleusis per una ruta anomenada via sagrada (Ἱερὰ Ὁδός, Hierá Hodós) mentre sacsaven uns branquillons anomenats bacchoi. En arribar a un determinat punt, exclamaven obscenitats en commemoració de Iambe (o Baubo), una dona d’edat que, explicant acudits obscens havia aconseguit fer somriure Demèter quan estava desconsolada per la pèrdua de la seva filla. El seguici cridava: “Íakch’, O Íakche!” referint-se a Iacus, potser un epítet del déu Dionís o un déu amb identitat pròpia, fill de Persèfone o Demèter.[18] L’estàtua de Iacus també era transportada en la processó, i es custodiava al temple de Demèter a Atenes.[19]

En arribar a Eleusis, hi havia una nit de vigília (pannychis),[20][21] potser en record del període de recerca de Demèter. En un moment indeterminat, els iniciats s’empassaven un beuratge anomenat kykeon fet de civada i poliol, que ha donat lloc a especulacions sobre els possibles components químics i els efectes psicotròpics del beuratge.

Els dies

20 i 21 del mes, els iniciats entraven en una gran sala anomenada Telesterion; al centre estava l’Anaktoron (el palau), dins el qual només els hierofants podien accedir i on es desaven els objectes sagrats. Abans d’entrar, els iniciats havien de recitar: “He fet dejuni, he begut el kykeon, he pres del que hi havia a la cista i després de fer-ho servir ho he ficat al kalathos”.[22] És una suposició molt acceptada que els ritus de l’interior del Telesterion incloïen tres elements:

dromena («coses fetes»), una dramatització del mite de Demèter/Persèfone;
deiknumena («coses mostrades»), exposició d’objectes sagrats en la qual el hierofant tenia un paper protagonista;
legomena («coses dites»), comentaris que seguien a la deiknumena.[23]
Hi havia un càstig per divulgar el conjunt d’aquests tres elements, als quals es feia referència conjuntament amb el nom d’apporheta (‘irrepetibles’). Atenàgores d’Atenes, Ciceró i altres escriptors de l’antiguitat diuen que, acusat d’això (entre altres delictes), Diàgores de Melos fou condemnat a mort;[24][25] i també el dramaturg Èsquil, però finalment fou absolt.[26] La prohibició de divulgar la part central dels misteris era, per tant, absoluta.

Pel que fa al clímax dels misteris, hi ha dues teories modernes. Una proposta diu que eren els sacerdots els qui revelaven les visions de la nit sagrada, encenent un foc que representaria la possibilitat de la vida després de la mort i mostrant diversos objectes sagrats. L’altra creu que aquesta explicació és insuficient per a justificar la força amb què estaven arrelats aquests rituals i la seva perdurabilitat al llarg dels temps; per tant, proposa que les experiències devien ser interiors, a les quals es devia accedir amb algun ingredient psicoactiu del beuratge (teories enteogèniques).

En acabar aquesta part dels misteris, venia una nit de banquet, alegria i danses (el Pannychis).[27] Les danses es feien al Ράριον πεδίον (‘camp del Rarion’), que la tradició deia que era el lloc on havia crescut la primera llavor plantada pels humans. Se sacrificava un bou a finals de la nit o a primera hora de l’endemà. El darrer dia, els iniciats honoraven els difunts fent libacions a les tombes i fent servir unes gerres especials.

El dia 23 del boedromion, els misteris es donaven per finalitzats i tothom tornava a casa seva.

El 392 Teodosi va acabar amb els santuaris com a part de la persecució dels pagans.

April 14, 2019April 3, 2024

Orfeu

viquipedia

La majoria dels autors fan d’Orfeu, fill d’Èagre i de la Musa Cal·líope, originari de la regió de Tràcia [NE Grècia, S Bulgària, W Turquia, vall del riu Marica]. Sovint, però, apareix com a progenitor el déu Apol·lo, fet que explicaria els extraordinaris dots musicals (tant vocals com instrumentals) d’Orfeu i explicaria també que sigui la cítara el seu instrument per excel·lència (Apol·lo va sempre associat a la música de corda).

Els testimonis escrits més antics fan d’Orfeu un membre de l’expedició de Jàson a bord la nau Argo a la recerca del velló d’or: Ferecides, recollit per un escoli a Apol·loni de Rodes, la Pítica IV de Píndar, la tragèdia d’Eurípides Hypsipyle i Herodor d’Heraclea.

The most famous story in which Orpheus figures is that of his wife Eurydice (sometimes referred to as Euridice and also known as Argiope). While walking among her people, the Cicones, in tall grass at her wedding, Eurydice was set upon by a satyr. In her efforts to escape the satyr, Eurydice fell into a nest of vipers and suffered a fatal bite on her heel. Her body was discovered by Orpheus who, overcome with grief, played such sad and mournful songs that all the nymphs and gods wept. On their advice, Orpheus travelled to the underworld. His music softened the hearts of Hades and Persephone, who agreed to allow Eurydice to return with him to earth on one condition: he should walk in front of her and not look back until they both had reached the upper world. He set off with Eurydice following, and, in his anxiety, as soon as he reached the upper world, he turned to look at her, forgetting that both needed to be in the upper world, and she vanished for the second time, but now forever.[Banquet de Plató, Virgili, Metamorfosis X XI]

Mort

Feeling spurned by Orpheus for taking only male lovers, the Ciconian women, followers of Dionysus] first threw sticks and stones at him as he played, but his music was so beautiful even the rocks and branches refused to hit him. Enraged, the women tore him to pieces during the frenzy of their Bacchic orgies.

Orfisme

L’orfisme fou un moviment religiós mistèric de l’antiga Grècia, l’origen del qual es remunta al segle vii o VIII aC. La seva fundació es va atribuir al mític poeta i músic Orfeu (fill de la musa Cal·líope), que en els seus himnes (Himnes òrfics) narra el nucli mític de la creença. L’orfisme consistia a no donar plaers al cos per purificar l’ànima (ascetisme): eren vegetarians, no els importaven les coses materials. Feien això perquè creien en la reencarnació de l’ànima.^[1]

L’orfisme defensà el que es coneix com a metempsicosi. Aquest concepte consisteix en la creença de la transmigració de l’ànima a altres cossos després de la mort. Aquesta migració de l’ànima es podia produir entre animals i humans. Aquesta secta va influir notablement en la filosofia, especialment en Pitàgores i els pitagòrics, també anomenats orficopitagòrics.

Inspirà Claudio Monteverdi’s L’Orfeo (1607), Luigi Rossi’s L’Orfeo (1647), Christoph Willibald Gluck’s Orfeo ed Euridice (1762), Joseph Haydn’s last opera L’anima del filosofo, ossia Orfeo ed Euridice (1791), Franz Liszt’s symphonic poem Orpheus (1854), Igor Stravinsky’s ballet Orpheus (1948) .

Els sonets a Orfeu de Rilke (1922)

Horaci, ODES I.12

¿Quin home, quin heroi et proposes de celebrar amb la lira o amb l’aguda flauta, Clio? ¿Quin déu? ¿De qui és el nom que l’eco burlesc repetirà dins les ombroses rodalies de l’Helicó o al cim del Pindos o al glaçat Hemos, des d’on els boscos seguiren d’esma el cantor Orfeu, el qual, amb l’art après de la seva mare, feia aturar el corrent ràpid dels rius i els vents veloços, i era dolçament hàbil a conduir amb les seves cordes harmonioses els roures, que el sentien?

April 13, 2019February 19, 2021

Ragnar Kjartansson, The Visitors

Vist al Bilbao el 2014: Un dels alicients de venir a Bilbao i al Gugen era l’exposició de Rajnar Kjartansson, The Visitors de la qual n’havia llegit la ressenya al New Yorker. Ha superat les meves expectatives, 9 pantalles, vuit músics separats en les habitacions d’una mansió, connectats pe auriculars. Un pianista fumant un puro, un calb al banjo i baix en la butaca d’un escriptori, un guitarrista, una noia delicada a l’acordió, una noia fina al cello, un noi a la guitarra assegut al llit al costat d’una noia ajaguda, un barbut a la banyera cantant amb guitarra, una bateria magnífic a la cuina. Comencen poc a poc amb silencis, i neix la música comuna. Emociona. La lenta cançó va creixent, afluixa, repren, alguns canvien de cambra, un dels de la terrassa carrega un canonet. Tot plegat dura gairebé una hora. Mai havia vist res semblant. En ser el primer, no hi havia gairebé ningú i era ben bé com ser un fantasma movent-me lliurement per les habitacions de la mansió.

April 13, 2019April 13, 2019

Mark Dion. Antiquarian Bookshop

Una cabana que seria la botiga d’un antiquari, plena de llibres, globus terraquis i altres objectes. Mark Dion

April 13, 2019July 23, 2026

James Turrell. Space that Sees

De fora semblava una capsa blanca sense més però en baixar sota el turó, un corredor travessa el mur i de sobte em vaig trobar en un espai blanc, buit, amb un banc de marbre lleugerament inclinat per mirar una obertura al sostre que definia un quadrat de cel.

No hi havia ningú més i vaig seure escoltant la música de Carles Viarnes i mirant com canviava el quadrat de cel.

James Turrell a la wikipedia. Llista d’obres. Obres per ubicació. Nascut el 1943 en una família quaker fou empresonat un any per fer campanya contra la guerra de Vietnam. Treballa amb la llum i té una sèrie dedicada a la contemplació del cel, Skyspaces. Durant dècades ha estat treballant en un cràter prop de Flagstaff Arizona, en una gran instal·lació per contemplar el cel i els planetes. Treballa també amb projeccions de formes de llum, o espais on els límits que difosos.

Galeria

April 13, 2019October 6, 2023

Protected: Any 2019

April 12, 2019March 1, 2023

Església ortodoxa siríaca i Església d’Orient

Fundada per sant Pere a Antioquia

Viquipèdia

Segons la tradició, l’Església siríaca és hereva d’una de les comunitats cristianes més antigues, establerta a Antioquia per l’apòstol Sant Pere, que és considerat el primer bisbe del Patriarcat d’Antioquia. Segons els Fets dels Apòstols (11,26), fou a Antioquia on els deixebles de Crist foren anomenats cristians per primer cop.^[3]Eudias i Ignasi^[4] succeïren Sant Pere com a bisbes, morint ambdós durant les persecucions romanes. Des d’aleshores, gairebé tots els patriarques siríacs accedeixen al títol amb el primer nom d’Ignasi.^[5] Fins que rebutjà les conclusions de Concili de Calcedònia, el 451, l’Església Siríaca havia format part de la pentarquia d’esglésies cristianes, participant decisivament en els consicilis de Nicea, Constantinoble i Efes. Les autoritats bizantines imposaren les decisions de Calcedònia, i els monofisites dissidents es van refugiar a zones desèrtiques sirianes i àrabs, així com a territoris del veí Imperi Sassànida.

A mitjans del segle VI apareix la figura del bisbe monofisita Jacob Baradai (després bisbe d’Edesa), qui, enviat a Síria en secret per l’emperadriu Teodora (que afavoria la seva causa), va reorganitzar i donar impuls a una església que ja es pot considerar l’Església Ortodoxa Siríaca. Va ser Baradai qui nomenà Sergi com a primer patriarca ortodox siríac el 544, fent així definitiu el cisma amb el patriarca grec ortodox. Des d’aleshores també s’ha conegut l’església com a jacobita.

viquipèdia

Fundada pr l’apòstol Tomàs. Des d’Antioquia (a l’actual Turquia), van difondre els cristianisme a Mesopotàmia i Pèrsia. 310 concili a Selèucia (80km al nord de Babilònia). El 424 l’Església de Pèrsia se separa de la d’Antioquia. El 431 431, el Concili d’Efes condemna Nestori, el patriarca de Constantinoble, i les seves posicions cristològiques (segons la qual Maria era mare de Jesús però no mare de Déu).

Al Milione de Marco Polo la majoria de comunitats cristianes que troba són nestorians.

April 12, 2019

Església ortodoxa etíop

Depenia administrativament de l’església copta fins que el 1959 se’n va independitzar.

Al concili de Calcedònia es separà amb la copta seguitn el miofisitisme.

El 333 va ser declarada religió d’estat. Actualment té 45-50 milions de fidels (dels 76 de l’esgésia ortodoxa oriental).

Oriental Orthodox Christianity became the established church of the Ethiopian Axumite Kingdom under king Ezana in the 4th century when priesthood and the sacraments were brought for the first time through a Syrian Greek named Frumentius, known by the local population in Ethiopia as “Abba Selama, Kesaté Birhan” (“Father of Peace, Revealer of Light”). As a youth, Frumentius had been shipwrecked with his brother Aedesius on the Eritrean coast. The brothers managed to be brought to the royal court, where they rose to positions of influence and baptized Emperor Ezana.

Ezana sent Frumentius to Alexandria to ask the Patriarch, St. Athanasius, to appoint a bishop for Ethiopia. Athanasius appointed Frumentius, who returned to Ethiopia as Bishop with the name of “Abune Selama”. From then on, until 1959, the Pope of Alexandria, as Patriarch of All Africa, always named an Egyptian (a Copt) to be Abuna or Archbishop of the Ethiopian Church.

April 12, 2019April 12, 2019

Església Copta d’Alexandria

Es creu que fou fundada per sant Marc.

S’escindí en el concili de Calcedònia sobre la naturalesa de Crist.

Fa servir la llengua copta que prové de l’antic egipci i s’escriu amb caràcters grecs.

https://en.wikipedia.org/wiki/Coptic_Orthodox_Church_of_Alexandria

Many Egyptian Christians went to the desert during the 3rd century, and remained there to pray and work and dedicate their lives to seclusion and worship of God. This was the beginning of the monastic movement, which was organized by Anthony the Great, Saint Paul of Thebes, the world’s first anchorite, Saint Macarius the Great and Saint Pachomius the Cenobite in the 4th century.

Christian monasticism was born in Egypt and was instrumental in the formation of the Coptic Orthodox Church character of submission, simplicity and humility, thanks to the teachings and writings of the Great Fathers of Egypt’s Deserts. By the end of the 5th century, there were hundreds of monasteries, and thousands of cells and caves scattered throughout the Egyptian desert. A great number of these monasteries are still flourishing and have new vocations to this day.

All Christian monasticism stems, either directly or indirectly, from the Egyptian example: Saint Basil the Great Archbishop of Caesarea of Cappadocia, founder and organizer of the monastic movement in Asia Minor, visited Egypt around AD 357 and his rule is followed by the Eastern Orthodox Churches; Saint Jerome who translated the Bible into Latin, came to Egypt, while en route to Jerusalem, around AD 400 and left details of his experiences in his letters; Benedict founded the Benedictine Order in the 6th century on the model of Saint Pachomius, but in a stricter form. Countless pilgrims have visited the “Desert Fathers” to emulate their spiritual, disciplined lives.

April 12, 2019October 23, 2019

Concili de Calcedònia. 451

Calcedònia. 451 CE. Contra els monofisites: Jesús tindria una única natura, o divina, o humana.

El concili establí que Jesús tenia les dues naturaleses, la divina, i la humana (llevat del pecat).

Les esglésies ortodoxes orientals, l’armenia, copta (i etíop) i siríaca, van rebutjar la conclusió i van proposar el Miafisitisme en què les dues naturaleses, divina i humana, estaven presents en jesús sense estar separades [barreja].

April 12, 2019April 12, 2019

Transport. Antony Gormley

The body is less a thing than a place. Al location where things happen. Thought, feeling, memory and anticipation filter through it sometimes sticking but mostly passing on, like us in his Great Cathedral with its centuries of building, adaptation, extension and all the thoughts, feelings and prayers that people have had and transmitted here.

Mind and body, church and state are polarities evoked by the life and death of Thomas Becket.

We are all temporary inhabitants of a body, it is our house, instrument and Medium. Through it all come impressions of a wider world and all other bodies in space, palpable, perceivable and imaginable.

http://www.antonygormley.com

[Vist a Canterbury el setembre de 2018. Jo fa temps que concebia la identitat humana com una mena de filferro espantaocells on queden enganxats trossos de plàstic, papers que vénen flotant per l’aire, alguns dels quals s’hi adhereixen d’altres se’n van, i això conforma una forma, una identitat. No provenim d’uns plànols curosament dissenyats i preparats per a un destí sinó que som com una escultura o un androide fet de peces reciclades que a més es van renovant. Tenim la consistència d’un vaixell de Teseu. ]

April 12, 2019April 15, 2019

Església apostòlica Armenia

Els apòstols Bartomeu i Tadeu hi van anar a predicar.

Entre 301 i 314, el rei Tiridates III en va fer religió d’estat.

El segle V es traduí la bíblia a l’armeni.

Al concili de Calcedònia es va plantejar el monofisisme (que Crist tenia una úncia natura) i al concili

El 554 al concili de Dvin se separa de l’església catòlica romana i l’ortodoxa grega

April 12, 2019

Wall-E. 2008

El robot que recollia deixalles i veia vídeos de ball.

https://en.wikipedia.org/wiki/WALL-E

April 11, 2019

Les benaurances

Mateu 5, 1-11

1 En veure les multituds, pujà a la muntanya. S’assegué, i se li acostaren els deixebles. 2 I, prenent la paraula, els ensenyava així:

3 «Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel.

41773 Feliços els humils, per què posseiran la terra.

5 Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.

6 Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

7 Feliços els compassius, perquè seran compadits.

8 Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

9 Feliços els pacificadors, perquè seran anomenats fills de Déu.

10 Feliços els perseguits per causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del cel.

11 Feliços vosaltres quan us insultaran i us perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres, per causa meva; 12 alegreu-vos i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa es gran en el cel; que així és com van perseguir els profetes que us han precedit.

April 10, 2019April 10, 2019

Elies

Nuvolet com el palmell de la mà, la pluja

1R 18,41-46

41 Després Elies digué a Acab: «Menja i beu, que sento el so de grans pluges». 42 Acab va pujar per menjar i beure. Elies va pujar al cim del Carmel, s’inclinà a terra i posà la cara entre els genolls. 43 Digué al seu criat: «Puja, per favor, i guaita del cantó del mar». Va pujar, va guaitar i digué: «No hi ha res». Elies insistí: «Torna-hi, fins a set vegades». 44 A la setena vegada, el criat digué «Hi ha un nuvolet com el palmell de la mà d’un home que puja del mar». Aleshores Elies digué: «Vés i digues a Acab: «Enganxa els cavalls i baixa, que no t’aturi la pluja». 45 A poc a poc, el cel s’anà enfosquint de núvols, el vent creixia, i esclatà una gran pluja. Acab va pujar al carro i se’n va anar cap a Jezrael. 46 La mà de Jahvè s’apoderà d’Elies, s’arromangà la cintura, i va córrer davant d’Acab fins que arribà a Jezrael.

Jahvè, en el vent suau

1R 19,9-14

9 Allí va entrar en una cova i va passar-hi la nit. La paraula de Déu se li adreçà així: «Què fas aquí, Elies?» 10 Ell respongué: «Estic ple de zel per Jahvè, Déu dels exèrcits, perquè els israelites han abandonat la vostra aliança, han arrasat els vostres altars i han matat els vostres profetes. M’he quedat jo tot sol, i encara busquen de matar-me a mi». 11 Ell digué: «Surt i estigues dret dalt la muntanya davant de Jahvè». Aleshores Jahvè va passar. Davant de Jahvè venia un vent intens i impetuós que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques; però Jahvè no venia en el vent. Després del vent, vingué un terratrèmol; però Jahvè no venia en el terratrèmol. 12 Després del terratrèmol, vingué un foc; però Jahvè no venia en el foc. I després del foc, vingué un vent suau, tranquil. 13 Elies, en sentir-lo, s’embolcallà la cara amb el mantell, va sortir i s’estigué a l’entrada de la cova. Aleshores li arribà una veu que li digué: «Què fas aquí, Elies?» 14 Ell respongué: «Estic ple de zel per Jahvè, Déu dels exèrcits, perquè els israelites han abandonat la vostra aliança, han arrasat els vostres altars i han matat a espasa els vostres profetes. M’he quedat jo tot sol, i encara busquen de matar-me a mi»376.

March 21, 2019May 20, 2025

Inventari. Model de dades

(1) Què tenim? Sistemes i fets, tipus i ocurrències, concretes i estimades

(2) Objectes, experiències, propietats, teories

(3) Models de dades, per a 4 escenaris

(1) Què tenim? Sistemes i fets, tipus i ocurrències, concretes i estimades

Parxís. Un model molt simple seria un parxís. Els sistemes són les fitxes i descrivim l’estat de l’univers per la posició de les fitxes al tauler. Seria el mateix que un sistema mecànic simple, unes partícules amb certa massa i descrivim el sistema donant la seva posició, velocitat i camp de forces. Ens trobarem que hi ha tantes coses que no sempre podrem descriure a nivell de particulars sinó que farem servir “universals”, com galàxia, estrella, a part de Betelgeuse a Orió, o la biografia de Haydn i la població de Viena al segle XVIII., que descriurem amb ocurrències aproximades.

Herbaris i capses d’insectes, quatre tipus de “coses”. Un altre model seria un magatzem o un museu on s’exposés en vitrines un exemplar de cada tipus de cosa que existeix i s’expliqués on n’hi i què fan, com per exemple l’ós polar i el seu hàbitat. Imaginem que fem el mateix amb les partícules elementals, o amb les emocions. En pensar a fer un inventari veia quatre tipus de fet:

fets físics: sistemes que puc pesar i mesurar, inorgànics i vius
continguts culturals que es transmeten entre individus de diferents comunitats i que poden tenir un suport físic, les variacions Goldberg, la idea de l’amor romàntic.
comunitats amb individus que cooperen, es comuniquen
la vida humana, amb experiència conscient i una autonarració que es desenvolupa dins d’una comunitat

Així tindrem coses i fets que protagonitzen les coses. Tindrem també relacions tot parts: partícules elementals < àtoms i molècules < gasos, líquids, sòlids < roques < < molècules orgàniques < cèl·lules<teixits < organs < sistemes de l’organisme < organisme < vida comunitats en biomes.

[i potser també, experiències individuals < narració autobiogràfica; actes de conducta < biografies, relacions entre membres d’una comunitat < vida en comunitats barris, ciutats països]

(2) Objectes, experiències, propietats, teories

Si pensem l’objecte “estrella”, podem tenir diferents propietats:

</objecte>

i cada una d’aquestes propietats remet a una experiència o teoria (que acabaria fent referència a una experiència).

<experiència> mesurar angles </e>

</coordenades>

Tot el que predico d’un objecte ho he de justificar, bé amb una experiència a compartir, o amb una teoria a explicar.

Així tenim:

Objectes [noema en fenomenologia]

amb propietats (que vénen d’experiències i teories)
Cosa o fets que dic que són: un arbre, un electró, la guerra de la independència
Existeixen en l’espai i el temps
el que dic que és, ho he de justificar amb una experiència, que pot ser directa o una referència o teoria
són el correlat dels actes intencionals segons l’experiència

Experiències [noesis en fenomenologia]

amb objectes que tindran propietats
són coses que puc fer, patir: mirar el cel, llegir un document, patir dolor, tocar un instrument, pensar, imaginar

Teories

que poden introduir objectes, reproduir-se en diferents experiències, tenen un suport en objecte/fet (document, sons)
continguts que puc compartir: teories científiques, procediments o receptes, relats inventats, música

Així:

una taula d’objectes: ID nom, notes wikipedia
una taula de propietats d’objectes: IDobjecte propietat valor: longitud, temps
una taula de propietats i les experiències associades
una taula d’experiències: ID nom notes wikipedia i la teoria o cultura que les engloba
una taula de teories: teoria i problema anterior, nova proposta, nous elements

BD les coses
Què: Nom i tipus (, Roma, imperi | Barcelona, ciutat | pagès medieval | classe social)
Quan: t1, t2
On: Nom lloc, ~~tipus, coordenades (punt, track o polígon, dades per generar el shortcode),~~ enllaç a BD d’espai
altres [camps a reutilitzar], nom camp, valor camp, exemple població inicial, taxa naixement i mort | classes socials (puc tenir variables que siguin matrius?)

BD sistemes i activitats

ciutat

pagès llaurar la terra

Ontologies formals

Amb la idea de fer un inventari del model de l’univers de 2011 a 2015 vaig estar estudiant opcions d’ontologies formals en OWL, OpenCyC, etc fins a descartar-ho el 2016 per fer un inventari en sql amb dues auxiliars de propietats i relacions. A semàntica formal segueixen els treballs.

March 20, 2019March 20, 2019

Raoul Hausmann. Mechanischer Kopf

Raoul Hausman. Dada

Centre Pompidou. Paris

March 20, 2019

Óscar Muñoz. Des / materializaciones

Fundació Sorigué. Oscar Muñoz

Imatges que efímeres que es desfan, com l’aigua que s’escola entre els dits, o se’n va pel desaigüe. Filma com prova a fer un retrat amb aigua sobre formigó al sol. Recordo que jo havia practicat de fer cercles zen al terra de la terrassa.

March 20, 2019

Mar Arza. Letterscape Icarus

Mar Arza

Can Framis

March 19, 2019July 14, 2020

Chagall. Au dessus de la ville

Vista a l’exposició sobre els artistes de Vitebsk, on Chagall fundà una escola de que que fou director fins 1922 que deixà Rússia, perdent aquesta obra que havia fet el 1917 i tornà a fer el 1924.

L’enamorament per Bella, la seva dona, inspira aquesta obra.

I segurament també La promenade:

(A vegades he somiat que volava per damuint d’una ciutat, tant de bo fes sentir així a la meva parella)

March 19, 2019October 31, 2021

MOZART, Wolfang Amadeus 1756 – 1791

27/01/1756, Salzburg, Austria – 5/12/1791, Vienna, Austria (35 anys) | Llista d’obres

1763 – 1772 Viatges amb el pare | 1773 – 1777 Cort de Salzburg | 1778 – 1779 Tour per Europa | 1779 – 1787 Viena | 1788 – 1791 Darrers anys

(0) Infantesa 1756 – 1762

Neix a Salzburg, un arxiprestat del Sacre imperi romà. El pare, Leopold, és compositor i mestre de música. Nen prodigi, toca el clavecí i el violí i esbossa les primeres composicions als 5 anys.

(1) Viatges 1763 – 1773

El pare s’endu de gira els dos germans, Nannerl i Wolfang, per lluir-los com a nens prodigi en concerts que havien de finançar els nobles del lloc. Comencen a Munich amb el príncep elector Maximilian III of Bavaria, les corts imperials de Viena i Praga, Mannheim, Paris, Londres ( coneix Johann Christian Bach), Dover, la Haia, Amsterdam, Utrecht, Mechelen, Paris, Zurich, Donaueschingen i Munich. S’estaran a Viena el 1767 i 1768 abans de començar un tour per Itàlia de 1769 a 1771.

Primeres simfonies amb 8 any, arranjaments de concerts per piano i orquestra, potser a mitges amb el seu pare.

SIMFONIES

Symphony No. 1 in E♭ major, K. 16 (1764) Londres
Symphony No. 2 in B♭ major, K. 17 (spurious, attributed to Leopold Mozart)
Symphony No. 3 in E♭ major, K. 18 (spurious, written by Carl Friedrich Abel)
Symphony No. 4 in D major, K. 19 (1765) Londres
Symphony No. 5 in B♭ major, K. 22 (1765) La Haia
Symphony No. 6 in F major, K. 43 (1767) Viena
Symphony No. 7 in D major, K. 45 (1768)
Symphony No. 8 in D major, K. 48 (1768)
Symphony No. 9 in C major, K. 73/75a (1769-70?) Milà
Symphony No. 10 in G major, K. 74 (1770) Milà
Symphony No. 11 in D major, K. 84/73q (uncertain) (1770)
Symphony No. 12 in G major, K. 110/75b (1771) Salzburg
Symphony No. 13 in F major, K. 112 (1771) Milà

Altres simfonies, dubtoses o no catalogades

Symphony in F major, K. 75 (GA 42: doubtful)
Symphony in F major, K. 76/42a (GA 43: doubtful)
Symphony in D major, K. 81/73l (GA 44: doubtful)
Symphony in D major, K. 95/73n (GA 45: doubtful)
Symphony in C major, K. 96/111b (GA 46: doubtful)
Symphony in D major, K. 97/73m (GA 47: doubtful)
Symphony in F major, K. 98/Anh.C 11.04 (GA 48/56: doubtful)
Symphony in B♭ major, K. Anh. 214/45b (GA 55: doubtful)
Symphony in B♭ major, K. Anh. 216/74g/Anh.C 11.03 (GA 54: doubtful)
Symphony in G major, “Old Lambach”, K. Anh. 221/45a (1766)
Symphony in F major, K. Anh. 223/19a (1765)
Symphony in A minor, “Odense”, K. Anh. 220/16a (doubtful)

Salzburg

Symphony No. 14 in A major, K. 114 (1771)
Symphony No. 15 in G major, K. 124 (1772) 16 anys
Symphony No. 16 in C major, K. 128 (1772)
Symphony No. 17 in G major, K. 129 (1772)
Symphony No. 18 in F major, K. 130 (1772)
Symphony No. 19 in E♭ major, K. 132 (1772)
Symphony No. 20 in D major, K. 133 (1772)
Symphony No. 21 in A major, K. 134 (1772)

ALTRES

Divertimento K 131 en D [ que tant m’agrada!]

CONCERTS per a PIANO i ORQUESTRA

1767: 4 concerts per a piano i orquestra. Els estudis han determinat que es tracta d’orquestracions d’obres d’altres autors [ jo els he escoltat amb devoció]

Piano Concerto No. 1 in F major, K. 37 (1767)
Piano Concerto No. 2 in B♭ major, K. 39 (1767)
Piano Concerto No. 3 in D major, K. 40 (1767)
Piano Concerto No. 4 in G major, K. 41 (1767)

A Bologna coneix Giovanni Battista Martini. Roma, a la capella Sixtina, escolta el Miserere de Gregorio Allegri, del qual el vaticà tenia prohibit divlgar la partitura i la transcriurà de memòria. A Milà, amb 14 anys escriu l’òpera Mitridate, re di Ponto . Leopold intenta que l’arxiduc Ferdinand el contracti però l’emperadriu no vol Maria Teresa no vol mantenir gent no productiva.

SONATES PER VIOLÍ

Violin Sonatas, KV 6–9 (1762-64)
- Violin Sonata No. 1 in C for Keyboard and Violin, K. 6 (1762-1764)
- Violin Sonata No. 2 in D for Keyboard and Violin, K. 7 (1763-1764)
- Violin Sonata No. 3 in B♭ for Keyboard and Violin, K. 8 (1763-1764)
- Violin Sonata No. 4 in G for Keyboard and Violin, K. 9 (1764)
Violin Sonatas, KV 10–15 (1764)
- Violin Sonata No. 5 in B♭ for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 10 (1764)
- Violin Sonata No. 6 in G for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 11 (1764)
- Violin Sonata No. 7 in A for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 12 (1764)
- Violin Sonata No. 8 in F for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 13 (1764)
- Violin Sonata No. 9 in C for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 14 (1764)
- Violin Sonata No. 10 in B♭ for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 15 (1764)
Violin Sonatas, KV 26–31 (1766)
- Violin Sonata No. 11 in E♭ for Keyboard and Violin, K. 26 (1766)
- Violin Sonata No. 12 in G for Keyboard and Violin, K. 27 (1766)
- Violin Sonata No. 13 in C for Keyboard and Violin, K. 28 (1766)
- Violin Sonata No. 14 in D for Keyboard and Violin, K. 29 (1766)
- Violin Sonata No. 15 in F for Keyboard and Violin, K. 30 (1766)
- Violin Sonata No. 16 in B♭ for Keyboard and Violin, K. 31 (1766)

MÚSICA RELIGIOSA

1769: Missa Dominicus k.66
1773: Motet Exsultate, jubilate, K. 165

QUARTETS DE CORDA

String Quartet No. 1 in G major, “Lodi”, K. 80/73f (1770)

Milanese Quartets, K. 155–160 (1772–1773) this cycle, in three movements, is interesting as far as these works can be considered precursors of the later—more complete—string quartets.
- String Quartet No. 2 in D major, K. 155/134a (1772)
- String Quartet No. 3 in G major, K. 156/134b (1772)
- String Quartet No. 4 in C major, K. 157 (1772–73)
- String Quartet No. 5 in F major, K. 158 (1772–73)
- String Quartet No. 6 in B♭ major, K. 159 (1773)
- String Quartet No. 7 in E♭ major, K. 160/159a (1773)
Viennese Quartets, K. 168–173 (1773) Much more stylistically developed. In Vienna Mozart is believed to have heard the op. 17 and op. 20 quartets of Joseph Haydn, and had received from them a deep impression.
- String Quartet No. 8 in F major, K. 168 (1773)
- String Quartet No. 9 in A major, K. 169 (1773)
- String Quartet No. 10 in C major, K. 170 (1773)
- String Quartet No. 11 in E♭ major, K. 171 (1773)
- String Quartet No. 12 in B♭ major, K. 172 (1773)
- String Quartet No. 13 in D minor, K. 173 (1773)

String Quintet No. 1 in B♭ major, K. 174 (1773)

MISSES

Missa brevis in G major, K. 49 (1768)(no)
Missa brevis in D minor, K. 65 (1769)(no)
Missa solemnis in C major, Dominicusmesse, K. 66 (1769)
Missa solemnis in C minor, Waisenhausmesse, K. 139 (1768)
Missa brevis in G major, Pastoralmesse, K. 140 (1773; attribution uncertain)(no)

ÒPERES

Apollo et Hyacinthus, K. 38 (1767)
Bastien und Bastienne, K. 50/46b (1768)
La finta semplice, K. 51 (1768)
Mitridate, re di Ponto, K. 87/74a (1770)
Ascanio in Alba, K. 111 (1771)
Il sogno di Scipione, K. 126 (1772)
Lucio Silla, K. 135 (1772)

(2) MÚSIC A LA CORT DE SALZBURG 1773 – 1777

Amb 17 anys ocupa el càrrec de músic de la Cort a Salzburg, governada per l’arquebisbe Colloredo . Aquest volia “modernitzar” la Cort amb música italiana. S’hi estarà fins el 1777, 21 anys.

SIMFONIES

Symphony No. 22 in C major, K. 162 (1773)
Symphony No. 23 in D major, K. 181/162b (1773)
Symphony No. 24 in B♭ major, K. 182/173dA (1773)
Symphony No. 25 in G minor, K. 183/173dB (1773)
Symphony No. 26 in E♭ major, K. 184/161a (1773)
Symphony No. 27 in G major, K. 199/161b (1773)
Symphony No. 28 in C major, K. 200/189k (1774)
Symphony No. 29 in A major, K. 201/186a (1774)
Symphony No. 30 in D major, K. 202/186b (1774)

Altres simfonies, dubtoses o no catalogades

Symphony in D major, K. 111+(120/111a) (GA 48) (1771)
Symphony in D major, K. (126+(161/163))/141a (GA 50) (1772)
Symphony in D major, K. 196+(121/207a) (GA 51) (1774-75)
Symphony in C major, K. 208+(102/213c) (GA 52) (1775)
Symphony in D major, K. 135+61h (1772?)
Symphony in D major, K. 204 (based on the Serenade No. 5) (1775)
Symphony in D major, K. 250 (based on the “Haffner” serenade) (1776)
Symphony in D major, K. 320 (based on the “Posthorn” serenade) (1779)

CONCERTS PER VIOLÍ

1 Violin Concerto No. 1 in B-flat major, K. 207, 1773
2 Violin Concerto No. 2 in D major, K. 211, 1775
3 Violin Concerto No. 3 in G major, “Strassburg”, K. 216, 1775
4 Violin Concerto No. 4 in D major, K. 218, 1775
5 Violin Concerto No. 5 in A major, “Turkish”, K. 219, 1775
(i dos més d’atribució dubtosa) [ — ]

ALTRES

Serenade No. 6 in D major, “Serenata Notturna”, K. 239 (1776)

CONCERTS PER PIANO i ORQUESTRA

Piano Concerto No. 5 in D major, K. 175 (1773)
Piano Concerto No. 6 in B♭ major, K. 238 (1776)
Piano Concerto No. 7 in F major for Three Pianos, “Lodron”, K. 242 (1776)
Piano Concerto No. 8 in C major, “Lützow”, K. 246 (1776)
Piano Concerto No. 9 in E♭ major, “Jenamy”, K. 271 (1777)

Concerts per a vents

Bassoon Concerto in B♭ major, K. 191 (1774)

MISSES

Missa brevis in G major, Pastoralmesse, K. 140 (1773; attribution uncertain)
Missa in honorem Sanctissimae Trinitatis, K. 167 (1773)
Missa brevis in F major, K. 192 (1774)
Missa brevis in D major, K. 194 (1774)
Sparrow Mass in C major, Spatzenmesse, K. 220 (1775–6)
Credo Mass in C major, Credo Mass, K. 257 (1776)
Missa brevis in C major, Piccolomesse, K. 258 (1775)
Missa brevis in C major, Organ Solo, K. 259 (1775–6)
Missa longa in C major, K. 262 (1776)
Missa brevis in B♭ major, K. 275 (1777)

SONATES DE PIANO

Piano Sonata No. 1 in C major, K 279/189d (Munich, Autumn 1774)
Piano Sonata No. 2 in F major, K 280/189e (Munich, Autumn 1774)
Piano Sonata No. 3 in B♭ major, K 281/189f (Munich, Autumn 1774)
Piano Sonata No. 4 in E♭ major, K 282/189g (Munich, Autumn 1774)
Piano Sonata No. 5 in G major, K 283/189h (Munich, Autumn 1774)
Piano Sonata No. 6 in D major, K 284/205b (Munich, February–March 1775)

(3) 1777 – 1778 Tour per Europa, Manheim, Paris

Symphony No. 31 in D major, “Paris”, K. 297/300a (1778)

Sonates per violí

Violin Sonata No. 17 in C major, K. 296 (1778)
Violin Sonata No. 18 in G major, K. 301 (1778)
Violin Sonata No. 19 in E♭ major, K. 302 (1778)
Violin Sonata No. 20 in C major, K. 303 (1778)
Violin Sonata No. 21 in E minor, K. 304 (1778)
Violin Sonata No. 22 in A major, K. 305 (1778)
Violin Sonata No. 23 in D major, K. 306 (1778)
Violin Sonata No. 24 in F major, K. 376 (1781)
Violin Sonata No. 25 in F major, K. 377 (1781)

SONATES PER PIANO

Piano Sonata No. 7 in C major, K 309/284b (Mannheim, Nov. 8, 1777)
Piano Sonata No. 8 in A minor, K 310/300d (Paris, Summer 1778)
Piano Sonata No. 9 in D major, K 311/284c (Mannheim, Nov. 1777)

(4) VIENA 1779-1788

Symphony No. 32 in G major, “Overture in the Italian style”, K. 318 (1779)
Symphony No. 33 in B♭ major, K. 319 (1779) [ Aquesta l’havia escoltat sovint a casa, era un dels discs que tenien els pares]
Symphony No. 34 in C major, K. 338 (1780)
Symphony No. 35 in D major, “Haffner”, K. 385 (1782)
Symphony No. 36 in C major, “Linz”, K. 425 (1783)
Symphony No. 37 in G major, K. 444 (1783)For years this was categorized as a Mozart symphony, but later scholarship determined that it was actually composed by Michael Haydn (Symphony No. 25), and Mozart wrote only the slow introduction for it.
Symphony No. 38 in D major, “Prague”, K. 504 (1786)

Sinfonia Concertante for Violin, Viola and Orchestra in E♭ major, K. 364 (1779)

ALTRES

Serenata 10 k 361, gran partita per a vents (1783)
Ein musikalischer Spass in F M K. 522 (una broma amb dissonàncies al minuet)
Eine Kleine Nachtmusik, serenata nº13 K.525 [!!]

CONCERTS per a PIANO

Piano Concerto No. 10 in E♭ major for Two Pianos, K. 365/316a (1779)
Piano Concerto No. 11 in F major, K. 413/387a (1782-83)
Piano Concerto No. 12 in A major, K. 414/385p (1782)
Piano Concerto No. 13 in C major, K. 415/387b (1782-83)
Piano Concerto No. 14 in E♭ major, K. 449 (1784)
Piano Concerto No. 15 in B♭ major, K. 450 (1784)
Piano Concerto No. 16 in D major, K. 451 (1784)
Piano Concerto No. 17 in G major, K. 453 (1784)
Piano Concerto No. 18 in B♭ major, K. 456 (1784)
Piano Concerto No. 19 in F major, K. 459 (1784)
Piano Concerto No. 20 in D minor, K. 466 (1785)
Piano Concerto No. 21 in C major, K. 467 (1785)
Piano Concerto No. 22 in E♭ major, K. 482 (1785)
Piano Concerto No. 23 in A major, K. 488 (1786)
Piano Concerto No. 24 in C minor, K. 491 (1786)
Piano Concerto No. 25 in C major, K. 503 (1786)

Concerts per a vents

Concerto for Flute, Harp, and Orchestra in C major, K. 299 (1778)
Oboe Concerto in C major, K. 314 (1777–78) (has come down to us as the second flute concerto, but was almost certainly an oboe concerto)
Flute Concerto No. 1 in G major, K. 313 (1778)
Flute Concerto No. 2 in D major, K. 314 (1778) (an arrangement of the above Oboe Concerto)
Andante for flute and orchestra in C major, K. 315/285e (1778)
Clarinet Concerto in A major, K. 622 (1791)

Concerts per a trompa

Arguably the most widely played concertos for horn, the four Horn Concertos are a major part of most professional horn players’ repertoire. They were written for Mozart’s lifelong friend Joseph Leutgeb. The concertos (especially the fourth) were written as virtuoso vehicles that allow the soloist to show a variety of abilities on the valveless horns of Mozart’s day.

The Horn Concertos are characterized by an elegant and humorous dialogue between the soloist and the orchestra. Many of the autographs contain jokes aimed at the dedicatee.

Horn Concerto No. 1 in D major, K. 412 (1791, unfinished at Mozart’s death)
Horn Concerto No. 2 in E♭ major, K. 417 (1783)
Horn Concerto No. 3 in E♭ major, K. 447 (c. 1784–7)
Horn Concerto No. 4 in E♭ major, K. 495 (1786)

QUARTETS

Haydn Quartets, K. 387, 421, 428, 458, 464, 465, Op. 10 (1782–1785) Mozart returned to the quartet in the early 1780s after he had moved to Vienna, met Haydn in person, and developed a friendship with the older composer. Haydn had just published his set of six quartets, Op. 33, which are thought to have been a stimulus to Mozart in returning to the genre. These quartets are often regarded as among the pinnacles of the genre.
- String Quartet No. 14 in G major, “Spring”, K. 387 (1782)
- String Quartet No. 15 in D minor, K. 421/417b (1783)
- String Quartet No. 16 in E♭ major, K. 428/421b (1783)
- String Quartet No. 17 in B♭ major, “Hunt”, K. 458 (1784)
- String Quartet No. 18 in A major, K. 464 (1785)
- String Quartet No. 19 in C major, “Dissonance”, K. 465 (1785)

String Quartet No. 20 in D major, “Hoffmeister”, K. 499 (1786) This work was published by (dedicated to?) Franz Anton Hoffmeister, as well as the Prussian Quartets.

QUINTETS

String Quintet No. 2 in C minor, K. 406 (516b) – This is a transcription for string quintet of the earlier Serenade for wind octet in C minor, K. 388. (1787)
String Quintet No. 3 in C major, K. 515 (1787)
String Quintet No. 4 in G minor, K. 516 (1787)

TRIOS PIANO

Piano Trio No. 1 in B-flat major (Divertimento), K. 254 (1776)
Piano Trio No. 2 in G major, K. 496 (1786)
Piano Trio No. 3 in B-flat major, K. 502 (1786)

SONATES VIOLÍ

Violin Sonata No. 26 in B♭ major, K. 378 (1779)
Violin Sonata No. 27 in G major, K. 379 (1781)
Violin Sonata No. 28 in E♭ major, K. 380 (1781)
Violin Sonata No. 29 in A major, K. 402 (1782; fragment, completed by Maximilian Stadler)
Violin Sonata No. 30 in C major, K. 403 (1782; fragment, completed by M. Stadler)
Violin Sonata No. 31 in C major, K. 404 (1782; fragment)
Violin Sonata No. 32 in B♭ major, K. 454 (1784)
Violin Sonata No. 33 in E♭ major, K. 481 (1785)
Violin Sonata No. 34 in B♭ major, K. 372 Allegro (1781; fragment, completed by M. Stadler)
Violin Sonata No. 35 in A major, K. 526 (1787)
Violin Sonata No. 36 in F major, K. 547 (1788)

MÚSICA PER A FESTES: Mozart left a huge production of dances for orchestra in different genres, including more than 100 minuets, two quadrilles, over 30 contra dances, over 50 allemandes (Teitsch, Ländler, or German Dances), a gavotte (French folk dance) and ballet and pantomime music. In his production of minuets, Mozart generally followed Haydn’s example, preferring the slow character of the dance. Allemandes written between 1787 and 1791 were mainly for public balls in Vienna.

MISSES i VESPRES

Coronation Mass, K. 317 (1779)
Missa solemnis, Missa aulica, K. 337 (1780)
Great Mass in C minor, K. 427 (1782–3; unfinished falta el Credo i l’Agnus Dei. mostra la influència de Bach i Händel que Mozart estava estudiant en aquesta època)
Vesperae solennes de Dominica in C major, K. 321 (1779)
Vesperae solennes de confessore in C major, K. 339 (1780)

ÒPERES

Thamos, König in Ägypten, K. 345/336a (1773, 1779)
La finta giardiniera, K. 196 (1775)
Il re pastore, K. 208 (1775)
Zaide, K. 344 (1779-80)
Idomeneo, K. 366 (1781)
Die Entführung aus dem Serail, K. 384 (1782)
L’oca del Cairo, K. 422 (1783)
Lo sposo deluso, K. 430 (1783)
Der Schauspieldirektor, K. 486 (1786)
Le nozze di Figaro, K. 492 (1786) libretto Lorenzo da Ponte
Don Giovanni, K. 527 (1787) libretto Lorenzo da Ponte

MÚSICA MASÒNICA

The Masonic Funeral Music (Maurerische Trauermusik), K. 477/479a (1785)

SONATES PIANO

Piano Sonata No. 10 in C major, K 330/300h (Vienna or Salzburg, 1783)
Piano Sonata No. 11 in A major, K 331/300i (“Turkish Rondo”) (Vienna or Salzburg, 1783)
Piano Sonata No. 12 in F major, K 332/300k (Vienna or Salzburg, 1783)
Piano Sonata No. 13 in B♭ major, K 333/315c (Linz, 1783)
Piano Sonata No. 14 in C minor, K 457 (Vienna, Oct. 14, 1784)

(5) Darrers anys 1788 – 1791

1788

Simfonies

Symphony No. 39 in E♭ major, K. 543 (1788)
Symphony No. 40 in G minor, K. 550 (1788)
Symphony No. 41 in C major, “Jupiter”, K. 551 (1788)

Concerts per a piano i orquestra

Piano Concerto No. 26 in D major, “Coronation”, K. 537 (1788)
Piano Concerto No. 27 in B♭ major, K. 595 (1791)

QUARTETS

Prussian Quartets, K. 575, 589, 590, Op. 18 (1789–1790) Mozart’s last three quartets, dedicated to the King of Prussia, Friedrich Wilhelm II, are noted for the cantabile character of the parts for cello (the instrument played by the king himself), the sweetness of sounds and the equilibrium among the different instruments.
- String Quartet No. 21 in D major, K. 575 (1789)
- String Quartet No. 22 in B♭ major, K. 589 (1790)
- String Quartet No. 23 in F major, K. 590 (1790)

QUINTETS

Quintet Clarinet, (1789)
String Quintet No. 5 in D major, K. 593 (1790)
String Quintet No. 6 in E♭ major, K. 614 (1791)

TRIOS PIANO

Piano Trio No. 4 in E major, K. 542 (1788)
Piano Trio No. 5 in C major, K. 548 (1788)
Piano Trio No. 6 in G major, K. 564 (1788)

RÈQUIEM

Requiem Mass in D minor, K. 626 (1791; unfinished, completed by Franz Xaver Süssmayr after Mozart’s death)

ÒPERES

Così fan tutte, K. 588 (1790) libretto Lorenzo da Ponte
Die Zauberflöte, K. 620 (1791) singspiel d’Emmanuel Schikaneder
La clemenza di Tito, K. 621 (1791) Pietro Metastasio

SONATES PIANO

Piano Sonata No. 15 in F major, K 533/494 (Vienna, Jan. 3, 1788)
Piano Sonata No. 16 in C major, K 545 (so-called facile or semplice sonata; Vienna, Jun. 26, 1788)
Piano Sonata No. 17 in B♭ major, K 570 (Vienna, February, 1789)
Piano Sonata No. 18 in D major, K 576 (Vienna, July 1789)

March 19, 2019March 20, 2019

Els atletes corredors de la Villa dei Papyri

Napoli. Museo Archeologico Nazionale

The work portrays two nude young athletes on an irregular base in a similar and specular posture, completely similar in the facial features.
The statue shows the athlete with the left leg bent forward and the sole of the foot resting on the ground, while the right leg is set back with the heel raised; the trunk is leant forward; the right arm is bent, while the left one is lowered; the head is slightly turned towards the shoulders; the hair, with short tufts ruffled on the forehead, is arranged in two opposite pincers-shaped locks, the eyes are made of different materials (eyeballs of bone or ivory, irises and pupils of grey and black stone) and then inserted.
They are probably copies of Greek statues of the late fourth century or the early third century BC, celebrating a victorious athlete in one of the major Pan-hellenic games; they can be referred to the Augustan Age according to the context and a stylistic analysis.

Villa dei Papyri

A la mateixa sala s’hi exposen també les ballarines que estaven situades al peristil.

March 19, 2019July 26, 2025

Les civilitzacions

Història | Societats, civilitzacions idees | Història blocs fets | Societats, grups, activitats | Civilitzacions

Idea de civilització, tipus de societats i economies | Civilitzacions, cultures actuals i al llarg de la història 8models | Canvis i evolució de les civilitzacions | Els reptes de cada etapa | Els indígenes – una pregunta incòmoda

Quines són les “maneres de viure”? Com agrupem o classifiquem les societats que s’han succeït al llarg de la història? Podem fer-ho:

segons el tipus d’economia: caçador recol·lector, agricultor, pastor nòmada, economia industrial, economia de la societat de la informació.
segons la geografia. Podem pensar el món com unes 5 “cases” o territoris que han anat tenint diferents ocupants. Les dues amèriques, Europa i el nord d’Àfrica, la immensa Rússia, Orient, Àsia amb Índia i Xina, Àfrica.
segons el nivell de complexitat social: tribu, cacicat, regne, imperi, nació
segons la idea del món i el sagrat: Grècia i Roma, religions Abrahàmiques com Cristianisme i Islam, religions dàrmiques com hinduisme i budisme. Afegint potser comunisme, humanisme laic, i la inclassificable cultura africana.

La idea de civilització

Qui ha habitat aquestes cases al llarg del temps? Quines són les “maneres de viure”? Els llibres d’història ens presenten , de manera esquemàtica, una successió de civilitzacions i etapes: Egipte, Grècia, Roma, Cristianisme, Xina, Renaixement a Europa i descoberta del nou món, Revolució industrial …
Una civilització (wikipedia) seria una societat complexa amb ciutats (civilització → cives), divisió i especialització del treball, amb una jerarquia social, una elit cultural, generalment un sistema centralitzat amb recaptació d’impostos, infrastructures i arquitectura monumental, i una religió organitzada. Es contraposaria a societats més petites, no centralitzades, com les dels caçadors recol·lectors, pastors nòmades [o societats agrícoles simples].

Les societats més simples són grups primitius que viuen a la selva, deserts, o muntanyes aïllades. A l’altre extrem tenim les grans ciutats. Totes les societats han de gestionar les necessitats de la naturalesa humana en la vida en comú. Aparellar-se i procrear, seguretat, salut, confort, produir béns i serveis. Educació. Institucions que distribueixen opinió i notícies, que estableixen quins valors i modes de vida són acceptables o no. Les societats difereixen en el grau d’especialització. A les més simples, tots fan de tot. YH assenyala que col·lectivament ara tenim un coneixement immens, però individualment, no. Després tenim tribus amb especialistes, guerrers, shamans, ferrers, ceramistes, teixidors, músics. Amb l’escriptura podem registrar el coneixement i ja no depenem de la memòria dels ancians. Les civilitzacions urbanes complexes tenen lleis, impostos, burocràcia, obres públiques, registres oficials.

Així tindríem:

Caçadors recol·lectors, grups petits bàsicament igualitaris.
Societats agrícoles o pastors nòmades amb dues classes socials, cap i plebeus (chief and commoner).
Cacicats, amb estrats socials: rei, nobles, homes lliures, serfs i esclaus.
Civilitzacions amb jerarquies socials complexes, governs i institucions organitzades que impliquen un poder centralitzat i, sovint, una manera particular de veure el món del punt de vista religiós ]

Del punt de vista de l’economia les civilitzacions poden ser agrícoles, industrials, o de la societat de la informació.:

caçador – recol·lector [agafa el que ofereix el territori / la propietat no seria tant un objecte com el territori de caça]. Sector primari.
societat agrícola: agricultors- pastors nòmades / cacicats / civilitzacions [ conreen i fan créixer el que necessiten. L’energia és energia de sang a banda dels molins] [apareix la propietat privada ] [ l’aristocràcia és propietària de terra, la classe explotada són serfs i esclaus que treballen la terra][sector primari, obté recursos, aliments, minerals, directament de la terra]
societat industrial : energia de combustibles fòssils o electricitat, treball mecanitzat amb horaris. L’aristocràcia és del capital, la classe explotada obrers amb sous miserables. [sector secundari: transforma materials obtinguts del sector primari, fusta, pedra minerals, metal·lúrgia, tèxtil]
societat de la informació: per sobre de la industrial destaquen els serveis i el control de la informació. L’aristocràcia és el control de la xarxa de distribució de productes i de la informació; la classe explotada els oficinistes i els empleats autònoms amb llocs precaris.] [ sector terciari: transporta, intercanvia, béns, serveis i informació].

Civilitzacions en la història

La idea de la història com a successió de civilitzacions és moderna. Gordon Childe indicava que apareixien al pròxim orient amb l’agricultura i la tecnologia del bronze. [ Una civilització, a més de la complexitat d’organització i estructura, tindria una visió del cosmos relativament completa, un relat mític o científic sobre l’origen, una visió de la mort i de la moral, literatura i art].

Toynbee (A study of History) , a més d’algunes civilitzacions “aturades”, en proposa 19 que haurien passarien per 4 estadis:

primera generació
segona generació
església universal (un sistema de creences que perdura més enllà de la civilització)
tercera generació

Antic egipte
Sumer → Hittites; Babilonis
Incas; Maies; Yucatan; Aztecas Mèxic
Minoan →
- Hel·lenica (Grega i Romana) → Cristiana → Occidental; Orthodoxa russa; Ortodoxa bizantina
- Societat siríaca (Antic Israel, Fenícia) → Islam → Musulmans (inicialment separats en les civilitzacions d’Iran i Aràbia) [no parla de sunnís o xiís]
Xina Shang → B2 Sínica (see also dinastia Han) → Budisme Mahayana → Societat xinesa ; Japonesa, Corea
Indus → Índia → Hinduism → Hindu

[És difícil veure la civilització de Creta com a antecedent de l’Orient, i el cristianisme ve d’Atenes, Roma i Jerusalem. Queden clarament identificades 4 religions universals, cristianisme, islam, budisme i hinduisme]

Francis Fukuyama [no trobo la referència] classificaria el món actual en les civilitzacions/cultures: occidental, amèrica llatina, Ortodoxa, islàmica, hindú, budista sínica, japonesa i africana.

Simplificant i assignant zones podríem dir que avui tenim 5 grans sistemes culturals:

Cristià: occidental i ortodox (Amèrica Europa Austràlia / Rússia / llatinoamàerica)
Islam: orient mitjà i nord d’Àfrica
Hindú (Índia)
Sínic budista: (Budista: Mongòlia, Tibet, Sud est Asiàtic / Sínic: Xina / Japó )
Africà (âfrica subsahariana)

Que encara podríem agrupar en tres:

religions abrahàmiques: cristia i islam
religions dàrmiques: Budisme, hinduisme
religions animistes: Àfrica

Aquesta classificació és imperfecta ja que l’africana és confusa, barreja de l’animisme antic, i influències occidentals procedents del colonialisme, i sobretot l’islam al nord. El que designem com a occidental és una barreja de cristianisme i laicisme. I potser caldria afegir el comunisme. (Una ampliació sobre les diferents Weltanschauungen).

Les grans agrupacions es reflecteixen també en els sistemes d’escriptura. Les religions abrahàmiques van començar totes a Orient i tenen sistemes d’escriptura que deriven de l’alfabet fenici. En canvi, la cultura xinesa té el sistema logogràfic, i la índia, l’abujida sànscrit. Els primers tenen cosmovisions monoteistes, amb un Déu que intervé en la història, una ànima immortal que és salvada o condemnada. Els segons tenen una percepció del sagrat amb diversitat de déus que no castiguen o premien. L’ànima és immortal i segueix un cicle de reencarnacions que milloren o empitjoren segons la moral.

A cada època i cultura, les societats també difereixen pel que fa al que és prioritari. En les més simples és aconseguir aliment. A d’altres, la guerra i la preparació per a la guerra, com per als pobles de les estepes. A d’altres l’acumulació de riquesa, en forma de terres o bestiar. L’adquisició de coneixement. A la índia, per exemple, mantenir la puresa amb un sistema de castes. Què és prioritari influeix en el tipus de religió que es genera tal com revelen William James o Karen Armstrong. El déu d’Israel és un déu per guanyar batalles. Els esperits animistes són per afavorir la cacera. El déu vigilant de la moral és per consolidar una moral protestant.

Per classificar els 300 blocs ho reduiré a:

Sense civilització: Caçadors recol·lectors. Agricultors. Pastors nòmades. Cacicats

Civilitzacions extingides: Orient i Egipte, Grega-romana, Azteca,
Civilitzacions vigents: Cristiana (occidental / ortodoxa), Islam, Budisme, Hinduisme.
Afegides: Africana, Comunista

I per cada civilització, tres tipus d’economia:

Agrícola

Industrial

Informació

La reflexió sobre el model de societat

Canvis i evolució de les civilitzacions

[En la visió simplificada que ens donen els capítols dels llibres d’història elementals, sembla com si la humanitat hagués anat recorrent una sèrie d’etapes: paleolític, neolític, civilitzacions antigues, edat mitjana, renaixement, edat moderna, edat contemporània. Per raons pràctiques hi ha un biaix europeu exagerat. En fer-ho més en detall tal com he intentat en el recorregut de l’inventari, veiem que l’home va colonitzar el món en moments molt diferents, i que mentre a Europa es vivien temps inestables a l’edat mitjana, la Xina Tang avançava. La història de les civilitzacions ens deixa sense saber què passava a una zona determinada en un moment donat. Per exemple, els aborígens d’Austràlia van viure a l’edat de pedra fins al 1800.]

Com neixen les civilitzacions i com desapareixen?

Gibbon ho estudià per l’imperi Romà assenyalant causes internes de degradació i les invasions de les tribus d’Europa. Toynbee dirà que les civilitzacions creixen quan una elit cultural troba noves solucions als reptes, i s’enfonsen quan són incapaços d’afrontar els nous.
[Un dels reptes seria l’existència d’un proletariat interior, descontent, i la pressió d’un “proletariat exterior”]. Al llarg de la història, els nòmades de les estepes de l’Àsia Central han tingut un paper disruptor molt important. Al s4, anant cap a l’oest i desplaçant les tribus d’ostrogods que, al seu torn, desfaran l’imperi Romà. I als s13-s15, quan Gengis Khan i Tamerlà ocupin part d’Europa, la Índia i la Xina.
Un estudi sobre ls durada de les antigues civilitzacions arriba a la conclusió que aquest és d’uns 336 anys (BBC). [Potser podem aventurar quan quan l’elit frena la innovació per mantenir els seus privilegis s’enfonsa l’equilibri intern i es fa més vulnerable a les amenaces externes].

Hegel, en la seva visió dialèctica de la història, veu a cada nova civilització les causes de la seva desintegració. Els teòrics marxistes llegiran la història de manera similar pronosticant el col·lapse del capitalisme i l’adveniment de les societats sense classes [però no preveuran Stalin ni la caiguda del mur]. A mitjan del s19 la influència de la teoria de l’evolució en les ciències socials suggeria que les societats evolucionaven de manera semblant les espècies, de les més primitives a les més avançades. [igual que en biologia tenim individus i espècies que viuen en un bioma, ara tenim individus formant part d’una societat. Potser semblaria que les diferents classes socials són diferents espècies i la civilització és el bioma? O les individus són com les cèl·lules d’un cos que és la civilització que creix i decau? L’abast de les metafores és limitat].
L’assaig de Fukuyama The End of History de 1992 arriba a la conclusió que el projecte comunista ha fracassat i que les democràcies liberals occidentals són el punt final de la història on han d’arribar totes les civilitzacions.

Els reptes de cada etapa

Aquest punt de vista, de la història com a progrés lineal, ha estat qüestionat. No obstant, sí que sembla útil identificar quins reptes hi ha hagut a cada etapa, i quines “solucions” s’han trobat per passar a l’estadi següent. En aquest sentit el joc “Civilization” de Sid Meier ho simula perfectament, de la irrigació al viatge interestel·lar.

aliment: aconseguir un subministrament consistent per arribar a tenir excedents
progrés tècnic: divisió del treball, ferrers, metges, teixidors
organització territorial: assentaments urbans, transport
comunicació: escriptura per anar més enllà de la transmissió oral
sanejament: aigua potable, sanejament de femtes [pendent encara a Barcelona a primers del segle XX, pendent a la majoria d’Àfrica i algunes parts d’Àsia]
organització i jerarquia: trobar un equilibri entre l’abús de poder i el caos, autoritat i rebel·lió, [uns han d’acceptar l’autoritat i el que la té no n’ha d’abusar] del líder de la tribu que és el més fort, al rei per la gràcia divina, el president elegit.
democràcia: acceptar que s’han perdut unes eleccions (pendent a l’Àfrica i nou problema amb Trump). Anar més enllà de donar un xec en blanc cada 4 anys, votant per circumscripció.
Quins són els problemes actuals? canvi climàtic, arribar a un consens sobre la veritat davant la possibilitat de fake news, la decepció respecte la democràcia i la tendència a l’autoritarisme.

Els indígenes

L’escenari del món contemporani sembla format per un conjunt de nacions amb fronteres polítiques, reconegudes per les Nacions Unides, que tendeixen a una democràcia liberal amb economia de la informació i industrial. Alhora hi ha comunitats etiquetades com “indígenes” que mantenen un tipus de vida “primitiu”, o que van ser desplaçades per colonitzadors. S’han de preservar aïllats? Han de ser assimilats per les formes de vida moderna? Un debat complex (NewYorker febrer 2023).

Indigenous People at the UN. Avui hi ha aproximadament 500M de persones que es qualificarien com a “indígenes”. Si fossin un país, serien el tercer més poblat rere Xina i Índia. Un 86% d’aquests viuen a Àsia, Àfrica i el Pacífic. No s’inclouen minories marginades com el Hmong, els Dalits de la Índia, els Roma de l’Europa de l’est, o els cristians d’Aràbia Saudí.

Inicialment definia els aborígens d’una terra, els nadius, contraposant-los als colonitzadors nouvinguts. A la dècada dels ’60 i ’70, maoris de Nova Zelanda i Sioux (First Nations). George Manuel va ser el primer a reivindicar una identitat indígena global. EL 19975 degelats de 19 països, la majoria d’Amèrica i Oceania, cap d’Àfrica o Àsia [van ser colonitzats i explotats però no expulsats de les seves terres?] es van reunir a Vancouver i van fundar el World Council of Indigenous Peoples. La idea es basava sobretot en “firstness”, els que vivien originàriament a un lloc i els van arrabassar les terres. Als ’90 Parkipuny ho va reivindicar pels Masai a l’Àfrica s’hi van afegir altres minories marginades [marginades perquè no s’integraven en el mode de vida “modern” i urbà, en aquest sentit, els gitanos també ho serien]. A la Índia l’estat identifica tribus o “adivasi” segons trets físics primitius, aïllament geogràfic, primitivisme i poc contacte amb la resta.

El que identificaria aquestes minories seria la seva manera de viure “primitiva”, un concepte polèmic. Primer amb un biaix occidental de considerar-los endarrerits, després un altre biaix que les veuria encarnant una mena de vida primitiva ideal [ els occidentals viatgem a Àfrica i Àsia buscant aquesta vida primitiva i “autèntica” que, no obstant, no volem per nosaltres ]. En el primer cas, es voldrà destruir la seva manera de viure per assimilar-los. En el segon els voldríem congelats en el temps [ un fòssil cultural vivent ]. Per exemple, es reben subvencions si mantenen una imatge tribal i no moderna, o impedint que els adivasi trobin llocs de treball a fabriques. És el que a vegades s’anomena eco-incarceration. A l’Àfrica els masai van veure’s expulsats de les seves terres per facilitar el turisme de fauna salvatge.

Quan desapareix la seva forma de vida, perquè perden el seu espai vital com terres o terreny de caça, si no són exterminats, a vegades de’ls manté amb subsidis i es dóna una desestructuració cultural. Totes aquelles qualitats que tenien valor en el seu sistema de vida, com la capacitat de seguir un rastre o el coratge per caçar un animal, ser un líder espiritual, deixen de tenir sentit; la carn ja la trobem al supermercat. La llengua i cultura pròpia deixen de tenir valor davant l’estrangera dominant; és considerada inferior. Es perd l’autoestima i es produeix un tall entre generacions. Hi ha altes taxes de depressió, ansietat, suïcidi i trastorns mentals. Aquest desarrelament cultural porta sovint a l’alcoholisme i consum de substàncies.
Això s’ha documentat a les First nations al Canadà, als aborígens a Austràlia, i amb les nacions natives en reserves als Estats Units.

[L’activisme és ben intencionat, però segurament ni hauríem de forçar l’evolució ni imposar que no canviïn res].

Una pregunta incòmoda

Perquè el Continent Africà, Austràlia, i en menor mesura, les amèriques precolonials semblen haver-se desenvolupat menys que Euràsia? No van desenvolupar un sistema d’escriptura eficaç, ni una tecnologia. Potser l’explicació és l’aïllament? Europa i Àsia estaven connectades pel comerç i la majoria de desenvolupaments es podien transmetre, ni que fos parcialment. Austràlia aïllada pel mar, Àfrica pel Sahara, altres pobles per selves impenetrables.

Les vides estressades i infelices que vivim avui poden qüestionar que la civilització occidental amb tecnologia i institucions modernes sigui més evolucionada que les anomenades primitives.

March 17, 2019April 10, 2019

Prova taula

Taula

	AN	AS	Àfrica	Mediterra	Europa	Turquia Iran	Rússia	India	Xina	Austràlia
-10000
-9000
-8000
-7000
-6000						Agricultura
-5000
-4000
-3000
-2000
-1000
0
1000
2000

March 17, 2019

Packwood House

The house began as a modest timber-framed farmhouse constructed for John Fetherston between 1556 and 1560. The last member of the Fetherston family died in 1876. In 1904 the house was purchased by Birmingham industrialist Alfred Ash. It was inherited by Graham Baron Ash (Baron in this case being a name not a title) in 1925, who spent the following two decades creating a house of Tudor character.

The famous Yew Garden containing over 100 trees was laid out in the mid-17th century by John Fetherston, the lawyer. The clipped yews are supposed to represent “The Sermon on the Mount”. Twelve great yews are known as the “Apostles” and the four big specimens in the middle are ‘The Evangelists’. A tight spiral path lined with box hedges climbs a hummock named “The Mount”. The single yew that crowns the summit is known as “The Master”. The smaller yew trees are called “The Multitude” and were planted in the 19th century to replace an orchard.

àlbum

March 17, 2019

Castle Howard

Castle Howard is a stately home in North Yorkshire, England, 15 miles (24 km) north of York. It is a private residence, and has been the home of the Carlisle branch of the Howard family for more than 300 years.

àlbum

March 17, 2019March 17, 2019

Chatsworth House

Chatsworth House is a stately home in Derbyshire, England, in the Derbyshire Dales 3.5 miles (5.6 km) northeast of Bakewell and 9 miles (14 km) west of Chesterfield (SK260700). The seat of the Duke of Devonshire, it has been home to the Cavendish family since 1549.

Standing on the east bank of the River Derwent, Chatsworth looks across to the low hills that divide the Derwent and Wye valleys. The house, set in expansive parkland and backed by wooded, rocky hills rising to heather moorland, contains an important collection of paintings, furniture, Old Master drawings, neoclassical sculptures, books and other artefacts.

àlbum

March 17, 2019June 18, 2023

Jardins en un mapa

Jardins

March 16, 2019March 16, 2019

Prova imagemap

A veure

March 16, 2019February 17, 2021

Prova javascript

javascript

element1

element2

element3 diferent

March 16, 2019

Te amb scones

http://meumon.synology.me/cuina/scones/

Scones

March 16, 2019March 16, 2019

Tortada

Tortada de l’àvia

March 16, 2019March 16, 2019

Formularis

March 15, 2019November 14, 2019

La forma sonata

Estructura en tres parts que apareix en el primer moviment de sonates, simfonies i quartets

https://en.wikipedia.org/wiki/Sonata_form

Introducció

Exposició, primer tema: First subject group, P (Prime) – this consists of one or more themes, all of them in the tonic key. Although some pieces are written differently, most follow this form.

Segon tema [ (D major) of Haydn’s Sonata in G Major, Hob. XVI: G1, I, mm. 13–16.].

Transition, T – in this section the composer modulates from the key of the first subject to the key of the second. If the first group is in a major key, the second group will usually be in the dominant key. However, if the first group is in minor key, the second group will usually be the relative major.
End of second subject and Codetta (D major) of Haydn’s Sonata in G Major, Hob. XVI: G1, I, mm. 17–28
Second subject group, S – one or more themes in a different key from the first group. The material of the second group is often different in rhythm or mood from that of the first group (frequently, it is more lyrical).
Codetta, K – the purpose of this is to bring the exposition section to a close with a perfect cadence in the same key as the second group. It is not always used, and some works end the exposition on the second subject group.

DEVELOPMENT
RECAPITULATION

First subject group – normally given prominence as the highlight of a recapitulation, it is usually in exactly the same key and form as in the exposition.
Transition – often the transition is carried out by introducing a novel material: a kind of an additional brief development. It is called a “secondary development”.
Second subject group – usually in roughly the same form as in the exposition, but now in the home key, which sometimes involves change of mode from major to minor, or vice versa, as occurs in the first movement of Mozart’s Symphony No. 40 (K. 550). More often, however, it may be recast in the parallel major of the home key (for example, C major when the movement is in C minor like Beethoven’s Symphony No. 5 in C Minor, op. 67/I). Key here is more important than mode (major or minor); the recapitulation provides the needed balance even if the material’s mode is changed, so long as there is no longer any key conflict.

March 13, 2019

William Basinsky

https://en.wikipedia.org/wiki/William_Basinski

The sound of decay

Melancholia

March 12, 2019March 16, 2019

prova imatge php

text

March 12, 2019August 22, 2019

Joan Oliver 1899 – 1986

Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986

Pere IV

Poesia

March 10, 2019August 21, 2019

Maragall

1860 – 1911

Poesia

March 6, 2019July 31, 2024

Bill Viola

(vist Silent Sea al Caixaforum el març de 2019, aquesta és similar The Quintet of the astonished. Com un Caravaggio en moviment)

bill_viola_catherines_room

Emergence 2002

Altres a Youtube:

March 6, 2019October 26, 2019

Demografia actual

Mortalitat a març 2019 (BBC)

UN 70% mor de malalties no infeccioses, de progressió lenta:

March 1, 2019December 9, 2022

prova kml àrea en color

pepa

Click title to show track

superficie

Click title to show track

pentagon

Click title to show track

israel

Click title to show track

pentagon

uiyui

[contact-form]
[contact-field label=”Name” type=”name” required=”true” /]
[contact-field label=”Email” type=”email” placeholder=”Your Email Address” required=”true” /]
[contact-field label=”Website” type=”url” /]
[contact-field label=”Comment” type=”textarea” required=”true” /]
[/contact-form]

February 28, 2019October 31, 2025

Els sabors

[dins del museu de les sensacions, enllaç als sabors i gustos]

Receptes | El que he menjat

el que he menjat , Cuina, cuina2, Receptes, receptes catalanes, )

els sabors
verdura: https://ca.wikipedia.org/wiki/Col_de_jade%C3%AFta la col de jade

oktobert

February 27, 2019January 28, 2023

Reconstruir la història. Pensar les societats.

Història | Reconstruir la història
Antiguetat i edat mitjana, Moderna s16 s17 s18 | S19 i s20, Ciències humanes | El “descobriment” de la prehistòria , Expedicions arqueològiques i jaciments, ciències auxiliars de la història | Els períodes de la història

RECONSTRUIR LA HISTÒRIA. ESTUDI de les SOCIETATS

¿Com hem passat d’un “univers humà” que en el temps s’estén d’unes poques generacions d’avantpassats, i en l’espai a uns quants pobles veïns, a tenir una visió d’altres cultures per tot el món que es remunten a la prehistòria i passen per una edat antiga, edat mitjana, edat moderna?
Igual que cada època ha tingut una idea de la “mida de l’univers”, que s’ha anat fent gran, la idea de “l’univers humà” que ens precedeix també ha anat canviant. Segurament inicialment els pobles només tenien una noció dels avantpassats i alguns pobles estrangers. ( història de l’exploració de la terra, cartografia ). Europa estava connectada amb Àsia per la ruta de la seda.

A l’antiguitat, tenim cròniques de guerres de grecs i romans, Herodot i Polibi. A l’edat mitjana s’escriuen històries de l’església.

Cap el 1500 (edat moderna s16 s17 s18) s’identifica una “edat mitjana” que seguiria l'”antiguitat” que ha estat redescoberta, mentre que l’època actual seria la “moderna”. Diferents nacions comencen a compilar la seva història. Les polèmiques dins de l’església fan néixer l’anàlisi filològica de textos (Mabillon). Filòsofs com Hobbes, Thomes Moro, Vico, Montesquieu, Rousseau reflexionen sobre les societats. Gibbon, Adam Smith. Amb la “descoberta” del Nou món es comença a tenir una idea de tots els pobles que hi ha a la terra.

S19 i s20, Ciències humanes. Al s19 amb la revolució industrial i el colonialisme s’acaba d’explorar el món i es planteja com estudiar societats organitzades de manera diferent a les nostres (antropologia cultural).
Neix la història moderna basada en la interpretació de textos i jaciments. Es duen a terme ambicioses expedicions arqueològiques. Els jaciments, permeten conèixer altres civilitzacions com les de l’antic Orient, els maies i els inques, i conèixer millor Egipte, l’antiga Grècia i Roma. Es sistematitzen les ciències auxiliars de la història: arqueologia, genealogia, cronologia, bibliografia, diplomàtica, epigrafia, paleografia, sigil·lografia i crítica textual. Amb el “descobriment” de la prehistòria i la Teoria de l’evolució de Darwin, aquest “univers humà” passa d’uns 6000 anys d’antiguetat, a milions.
La revolució francesa qüestiona la societat tradicional, es concep una possible ciència de l’home i les societats tant per descriure-la com per millorar-la, el positivisme i l’humanitarisme.

Les societats es pensen amb:

Història, estudi de les civilitzacions
Antropologia cultural: inicialment, estudi de les comunitats primitives amb forma de vida diferents a les occidentals.
Economia: com es determinen els preus, quines accions poden fer els governs
Ciències polítiques, Dret comparat: sistemes polítics, constitucions [modernament, com
Sociologia, educació: què fa que una societat sigui més o menys estable, tingui més o menys crims?

PERÍODES

Així, al s20 comencem a tenir un “relat” més o menys compartit, i més o menys esbiaixat, sobre l’aparició de l’home a la terra, i les civilitzacions i cultures que s’han anat succeïnt

Com s’han establert els períodes de la història? (Veure Història, blocs, fets sobre invariants)

[A l’antiguetat no hi ha una distinció clara, potser una referència al mite de l’antiga edat d’or].
A l’edat mitjana es comptaven 6 edats de 1000 anys des d’Adam. (Sant Agustí), o les tres edats, abans de Moisès, després de Moisès, després de Jesús (Sant Pau).

Tres edats. Cap el 1500 els humanistes italians descobreixen l’antiguetat clàssica . Petrarca introdueix la idea de renaixement i d’edat fosca o edat mitjana. Així la història queda dividida en tres etapes, antiguetat, edat mitjana i moderna. Aquesta noció s’aplicava inicialment a les arts visuals, i només després es van tenir en compte altres factors de canvi com el bloqueig de la ruta de la seda pels turcs, el descobriment d’Amèrica, la impremta, la reforma de Luter. Es dividirà en l’alta edat mitjana (“Early” 500-1000), una època de caos i inestabilitat, la Plena edat mitjana (“High” error de l’alemany “Alt”, 1000-1300), i la Baixa edat mitjana (“Late” 1300-1500). El terme “gòtic” és introduit per Vasari per designar l’arquitectura del nord. A finals del sXX, per evitar el biaix eurocèntric, els historiadors introdueixen la denominació post-clàssica [nom?].

Una divisió posterior [El segle XX suposo qui la fa?] distingirà entre Edat moderna (Early modern 1500-1800) que arribaria fins a les revolucions francesa i industrial i Edat contemporània (Late modern 1800 – actual). A vegades s’introdueix una subdivisió a partir de 1945. [i jo potser n’afegiria una altra el 1989, amb la caiguda del mur, i la informatització].

Així doncs, els s16, s17 i s18 es viuran com a “moderns” dins de la subdivisió de tres edats. A començaments del s19 es “descobreix” la prehistòria. i es divideixen els jaciments segons les eines: edat de pedra, bronze, ferro. (igual que els jaciments de les espècies extingides es podien classificar en mamífers (cenozoic), grans rèptils (mesozoic), peixos i artròpodes (paleozoic)). L’edat de pedra es classificarà ( John Lubbock in 1865) en paleolític, mesolític i neolític. La noció de la “revolució” del neolític arriba més tard, acompanyada pels descobriments de les primeres ciutats.

Així, entrem al s20 amb una història de l’home que té es remunta a la prehistòria, amb una reconstrucció difícil de l’evolució dels homínids, l’antiguetat, l’era postclàssica i les eres modernes.

FITXES:

(1) Història Antiga i medieval / Història moderna (períodes)

(2) Excavacions i ciències auxiliars: prehistòria, grans expedicions arqueològiques, ciències auxiliars

(3) Història moderna, ciències humanes

February 27, 2019February 27, 2019

El camí del saber. Ciència

Avui compartim la idea que vivim en un planeta blau enmig d’un univers. Ens són familiars fotos de les galàxies del telescopi Hubble. Sabem que és fràgil i que el nostre consum d’energia el posa en perill. Hi ha interrogants, matèria fosca, energia fosca, no tenim una llei definitiva.

Avenços en imatges del cervell, predomina la metàfora del cervell com a ordinador. Moltes decisions fins ara humanes estan essent substituides per algoritmes que exploten grans conjunts de dades.

Teníem expectatives exagerades sobre el genoma.

Anem ajustant la idea de l’evolució amb nous fòssils

1950

L’home està codificat en DNA. La física està acabada? Tindrem energia barata i neta? Amb models quàntcs i estadística obtenim les lleis de la física macroscòpica.

s.XIX un planeta del qual n’hem d’explotar els recursos amb la indústria. No som conscients de la seva fragilitat. L’univers és més gran del que pensàvem. L’explorem amb telescopis i espectroscopis.

La hipòtesi de l’evolució

La química, tot és física?

sXVI-XVIII

Algunes parts de la naturalesa, els sistemes simples i els astres es poden descriur amb lleis matemàtiques.

V-XV

El món i l’home al centre de l’univers, un escenari creat per Déu per que s’acompleixi la savació. Un món supralunar és predictible. EL sublunar amb quatre substàncies, matèria i forma.

Antiguetat

La terra rodona, estimació de la distància de la terra al sol.

Primitius

ELs déus, la seva la lluna

February 27, 2019

El fi i els mitjans

Els que diuen que el fi justifica els mitjans, sovint tenen uns fins injustificables.

(atribuït a Chesterton?)

February 23, 2019August 27, 2022

Litúrgia de les hores

[esborrany]

( mesura del temps a Roma )

in the second millennium they have traditionally been recited, as shown by the use of the word “noon”, derived from Latin (hora) nona,[15][16] to mean midday, not 3 in the afternoon:

Matins (during the night, at about 2 a.m.); also called Vigils or Nocturns or Night Office
Lauds or Dawn Prayer (at dawn, about 5 a.m., but earlier in summer, later in winter)
Prime or Early Morning Prayer (First Hour = approximately 6 a.m.)
Terce or Mid-Morning Prayer (Third Hour = approximately 9 a.m.)
Sext or Midday Prayer (Sixth Hour = approximately 12 noon)
None or Mid-Afternoon Prayer (Ninth Hour = approximately 3 p.m.)
Vespers or Evening Prayer (“at the lighting of the lamps”, about 6 p.m.)
Compline or Night Prayer (before retiring, about 7 p.m.)

February 23, 2019September 12, 2026

La mesura del temps

Els calendaris Les hores Els rellotges mecànics Els rellotges de quars Els rellotges atòmics

Els calendaris

Des de la prehistòria, els éssers humans han buscat regular la seva vida a través dels cicles astronòmics: el dia i la nit (rotació de la Terra), els mesos (cicles de la Lluna) i les estacions i els anys (translació de la Terra al voltant del Sol). Alinear aquests tres cicles ha estat un dels grans reptes científics de la humanitat. [perquè resulta que l’any que podem mesurar amb els equinoccis i solsticis dura una mica més de 365 dies)] → El firmament

El dia i la nit

El dia i la nit, el cicle més elemental de claror i foscor, que s’ha inscrit en el rellotge circadiari del nostre sistema nerviós.

La lluna i els mesos

Les fases de la lluna duren 29.5 dies. S’han trobat fragments d’os d’uns 35.000 anus d’antiguitat que registrarien els cicles de les fases de la lluna. No hi ha evidència de connexió amb els 28 dies que en mitjana dura el cicle menstrual. Els mesos tenen el seu origen en els calendaris lunars. 12 mesos lunars correspondrien a 354 dies.

Gener: Prové del llatí Ianuarius. Està dedicat a Ianvs (Janus), el déu romà de les dues cares, que representava els començaments, les portes, els ponts i els canvis. Era el déu que mirava cap al passat (l’any que s’acaba) i cap al futur (l’any que comença).
Febrer: Prové de Februarius. El seu nom ve dels Februa, uns ritus de purificació espiritual i religiosa que els romans celebraven a finals d’hivern per netejar la ciutat abans de l’inici del nou any al març.
Març: Prové de Martius. Dedicat a Mart, el déu romà de la guerra. Com que l’any començava aquest mes, marcava el moment en què es reprenien les campanyes militars després de l’hivern, a més de coincidir amb l’inici de la primavera.
Abril: Prové d’Aprilis. L’etimologia és discutida, però la teoria més acceptada és que deriva del verb llatí aperire (obrir), en referència al moment de la primavera en què s’obren les flors i brota la natura. Una altra teoria diu que podria venir d’Afrodita (la deessa grega de l’amor).
Maig: Prové de Maius. Està dedicat a Maia, la deessa de la fertilitat, la terra i el creixement de la vegetació. Era el mes de l’esplendor de la primavera.
Juny: Prové de Iunius. Dedicat a Juno, la deessa del matrimoni i de la maternitat, reina dels déus i esposa de Júpiter.
Juliol: Originalment s’anomenava Quintilis (el cinquè mes). L’any 44 a.C., es va canviar el nom a Iulius en honor a Juli Cèsar, ja que havia nascut en aquest mes i havia reformat el calendari (creant el calendari julià).
Agost: Originalment es deia Sextilis (el sisè mes). L’any 8 a.C., el Senat romà li va canviar el nom a Augustus en honor al primer emperador de Roma, Cèsar August, per commemorar les seves grans victòries militars.
Setembre: Prové de September. Significa literalment “el setè mes”, tot i que ara ocupa la novena posició.
Octubre: Prové d’October. Significa literalment “l’vuitè mes”, tot i que ara és el desè.
Novembre: Prové de November. Significa literalment “el novè mes”, tot i que ara és l’onzè.
Desembre: Prové de December. Significa literalment “el desè mes”, tot i que ara tanca l’any com el dotzè.

La setmana

Els antics babilonis (cap al segle xxi a.C.) utilitzaven un calendari lunar. El cicle complet de la Lluna (mes sinòdic) dura exactament 29,53 dies. Haurien arrodonit els 7.38 dies a 7. Aleshores els sobraven 1 o 2 dies al final de cada mes lunar, els quals s’afegien com a dies festius o “buits” fora de les setmanes ordinàries per poder reiniciar el cicle amb la següent lluna nova.

Més enllà de la Lluna, els pobles de Mesopotàmia i, posteriorment, els grecs i els romans, veien set cossos celestes que es movien pel firmament a diferència de les estrelles fixes. Van associar cada dia de la setmana a un d’aquests set déus-planetes:

Lluna (Dilluns)
Mart (Dimarts)
Mercuri (Dimecres)
Júpiter (Dijous)
Venus (Divendres)
Saturn (Dissabte)
Sol (Diumenge)

A diferència dels babilonis, els jueus van adoptar una setmana de set dies basant-se en el relat de la Creació del Gènesi (Déu va crear el món en sis dies i va descansar el setè, el Sabbat).
El gran canvi de la tradició jueva va ser fer la setmana completament independent del cicle lunar. Va passar a ser un cicle continu i infinit de 7 dies, sense importar si quadrava amb els mesos o els anys. El cristianisme i l’islam van adoptar més tard aquest mateix sistema continu, estenent-lo per tot el món.
L’any 321 d.C., l’emperador romà Constantí el Gran va oficialitzar aquest sistema de set dies a tot l’Imperi Romà, fusionant la setmana contínua d’origen jueu amb els noms dels planetes romans. Alhora va establir el diumenge (el dia del sol) com a dia de descans. L’anglès i l’alemany, amb Sunday i Sontag, conserven aquest origen mentre que en les llengües romàniques s’ha adoptat “el dia del senyor”, Domenica.

L’any solar i les estacions

L’any i les estacions. Amb l’arribada de l’agricultura, es va fer vital predir les estacions. Es van construir monuments de pedra (com Stonehenge) que funcionaven com a autèntics marcadors solars per registrar els solsticis i els equinoccis. Va resultar que 12 mesos lunars quedaven curts d’11 dies per l’any solar.

A Mesopotàmia, els Caldeus feien servir un calendari de 12 mesos lunars als quals afegien dies quan detectaven que desquadraven amb les collites.
A Egipte, que depenia de les inundacions del Nil, van abandonar el cicle lunar. i van fixar un any de 365 dies, dividit en 12 mesos de 30 dies, més 5 dies festius extres (anomenats epagòmens). Tot i la seva precisió, perdia gairebé un dia cada quatre anys respecte a l’any solar real.

Els calendaris julià i gregorià

Els romans utilitzaven inicialment un calendari lunar molt caòtic de 10 mesos (que començava al març) i que sovint es modificava per motius polítics.
Per posar fi al desordre, Juli Cèsar, assessorat per l’astrònom Sosígenes d’Alexandria, va reformar el sistema adoptant el model solar egipci.V an fixar la durada de l’any en 365 dies i, per corregir el desfasament astronòmic, van introduir un dia de traspàs cada quatre anys al mes de febrer. Aquest calendari va dividir l’any en els 12 mesos actuals.

El calendari julià aproximava l’any durava exactament 365,25 dies però el soalr real dura una mica menys: 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons. Són 11′ 14” de diferència que acumulen un dia cada 128 anys. Així, al sXVI el calendari oficial s’havia avançat 10 diesa la realitat astronòmica. El papa Gregori XIII va promulgar una reforma mitjançant la butlla Inter Gravissimas l’any 1582 que va eliminar aquests 10 dies i, per que no tornés a passar es va establir que els anys seculars (els que acaben en “00” com 1700, 1800, 1900) no serien de traspàs excepte si eren divisibles per 400 (com l’any 2000).

Les hores abans dels rellotges mecànics

Roma

Els romans dividien el dia en dues parts, el dia i la nit, i cadascuna en dotze hores. Les hores diurnes i nocturnes tenien la mateixa durada als equinoccis de primavera i tardor. Al solstici d’estiu, les hores diurnes serien d’uns 75m i les nocturnes de 45m.

Si es feia fosc cap a les sis, l’hora sexta noctis seria mitja nit i l’hora sexta de dia el migdia.

La nit es dividia en quatre vigilae de tres hores cadascuna

6 18 Prima
7 19 Secunda
8 20 Tertia
9 21 Quarta
10 22 Quinta
11 23 Sexta
12 24 Septima
13 1 Octava
14 2 Nona
15 3 Decima
16 4 Undecima
17 5 Duodecima

El temps es podia mesura amb:

Rellotges de sol
rellotges de sorra
el consum d’espelmes

Clepsidres ( el lladre d’aigua, que s’endu l’aigua i el temps κλεψύδρα from κλέπτειν kleptein, ‘to steal’; ὕδωρ hydor, ‘water’)

Clepsidra a la torre del tambor de Beijing

Els rellotges mecànics

El Foliot

La regla de sant Benet va adoptar les hores romanes, que tenien una durada variable segons l’estació (A l’estiu les diurnes serien de 75′ i les nocturnes de 45′).

Matines (o Vigílies). Prové de les vigiliae (guàrdies nocturnes) romanes. Cap a les 2:00 o 3:00 de la matinada (en plena nit).
Laudes. Pregàries de l’alba.. Al trenc d’alba (cap a les 5:00 o 6:00 del matí).
Prima. La “hora prima” romana (la primera hora de sol). Cap a les 6:00 o 7:00 del matí (a la sortida del sol).
Tèrcia. La “hora tertia” romana (tercera hora de llum). Cap a les 9:00 del matí (a mig matí).
Sexta. La “hora sexta” romana (sisena hora de llum, el migdia). A les 12:00 del migdia. D’aquí prové la nostra paraula “festa de la siesta” (el descans després de l’hora sexta).
Nona. La “hora nona” romana (novena hora de llum). Cap a les 15:00 de la tarda (a mitja tarda).
Vespres. El capvespre, el final del dia clar romà. Cap a les 18:00 de la tarda (a la posta de sol).
Completes. L’ofici que “completa” el dia, abans del descans. Cap a les 20:00 o 21:00 de la nit (abans d’anar a dormir).

Durant el dia podien guiar-se amb rellotges de sol però era difícil quan fer sonar les campanes per matines. Les clepsidres no eren fiables. Cap a finals del sXIII es van inventar els primers rellotges mecànics amb un mecanisme d’escapament.

Un pres de pedra o ferro lligat a una corda feia girar un eix. Normalment aquest eix hauria accelerat fins que el pes hagués arribat a terra. Cal un mecanisme per frenar aquesta caiguda i fer-lo girar a intervals iguals (
Després de diversos engranatges, l’últim era una roda de corona dentada que era frenada alternativament per dues pales d’un eix vertical. Aquet a dalt tenia una barra amb dos pesos (el Foliot). Quan la roda de corona empenyia l’eix, el foliot començava a girar cap a un costat [s’escapava]; quan canviava de pala, havia de frenar i girar cap a l’altre. Per ajustar l’hora quan es desviava, els encarregats del rellotge movien els pesos del foliot cap a dins (perquè anés més ràpid) o cap a fora (perquè anés més lent), guiant-se un cop al dia amb un rellotge de sol.

Inici de la difusió : Les grans capitals comercials i ciutats estat italianes van ser les primeres a traslladar aquesta tecnologia dels monestirs a l’esfera pública (1300–1350). Per exemple, la ciutat de Milà va instal·lar un dels primers rellotges públics al campanar de Sant Eustorgio el 1309, i Pàdua en va posar un altre el 1344. Durant la segona meitat del segle XIV, la febre dels rellotges de torre va arribar a les principals ciutats de França, Anglaterra i Alemanya (com el de París el 1370 o el de Westminster el 1367). A Catalunya, la transició va ser primerenca gràcies a la corona: el rei Pere el Cerimoniós en va fer instal·lar un a Perpinyà el 1356 i la [Catedral de Barcelona](https://historiesdebcn.com/el-gran-rellotge-dels-flamencs-de-barcelona/) va començar a tocar les hores de forma oficial el 1387.

La Molla de torsió (Segle XV)

Al voltant de la primera meitat del segle XV, algun artesà genial va adonar-se que una cinta de ferro o acer enrotllada sota pressió (una molla o ressort) podia acumular energia i alliberar-la a mesura que es desenrotllava. Va eliminar la necessitat de tenir peses de pedra penjant de cables de diversos metres. Gràcies a això, els rellotges van deixar d’estar lligats a les torres i es van poder fer petits. Al principi, la molla tenia molta força quan estava totalment enrotllada i perdia força en descarregar-se, fent que el rellotge s’endarrerís. Per solucionar-ho, es va inventar el fusee (un con helicoïdal) que regulava la força de la molla de manera constant. Cap al 1505, Peter Henlein a Alemanya va fer els famosos “Ous de Nuremberg”, els primers rellotges portàtils que es podien dur al coll o a la butxaca.

El Pèndol (1656)

El foliot es movia a batzegades irregulars depenent de la fricció de les dents. L’any 1583, Galileu Galilei va descobrir l’isocronisme del pèndol: un pèndol triga exactament el mateix temps a fer una oscil·lació tant si el recorregut és ample com si és estret. Galileu va dissenyar un plànol, però mai el va arribar a construir. Christiaan Huygens va patentar el primer rellotge de pèndol operatiu el 1656. La precisió va millorar tant que, per primer cop, els rellotges van començar a tenir una segona agulla més fina per als minuts i, poc després, la dels segons. També va donar l’origen als icònics rellotges de paret de peu dret (els rellotges d’avi).

El Volant Regulador amb Espiral (1675)

El pèndol era perfecte per a les parets, però si movies el rellotge de lloc (com en un vaixell o a la butxaca), el pèndol fallava. Es necessitava un “pèndol” que no depengués de la gravetat. Huygens (i l’anglès Robert Hooke en paral·lel) van inventar el volant regulador acoblat a una molla espiral de cabell l’any 1675. Com funciona: És una petita roda metàl·lica que gira ràpidament cap a un costat i cap a l’altre, frenada i impulsada per un finíssim filferro enrotllat en espiral. Actua exactament igual que un pèndol però gràcies a l’elasticitat de la molla, funcionant perfectament en qualsevol posició.

El cronòmetre marí de Harrison

Tot i que Huygens va revolucionar la història en introduir la molla espiral i el volant regulador, els seus rellotges marins van fallar en les proves oceàniques. El mar té tres enemics mortals per a la mecànica: el balanceig constant, els canvis bruscos de temperatura i la humitat salina. John Harrison, un fuster i rellotger autodidacta, va guanyar el repte proposat pel govern britànic (l’Acta de la Longitud de 1714) solucionant aquests problemes.

Va dissenyar un sistema de balancins interconnectats amb molles (en els models H1, H2 i H3) que es compensaven mútuament. Si el vaixell es movia a la dreta, la inèrcia d’un balancí contrarestava l’altre, fent el mecanisme immune als cops i la gravetat.
Va inventar la banda bimetàl·lica (unió de llautó i acer). Com que cada metall es dilata a un ritme diferent, la banda es corbava amb la calor o el fred i ajustava automàticament la longitud de la molla reguladora, auto-compensant els canvis tèrmics per primer cop a la història.
Els rellotges de Huyghens necessitaven olis animals o vegetals per lubricar els engranatges. Al mar, el greix s’assecava amb la sal o es tornava viscós amb el fred. Harrison va utilitzar fusta tropical auto-lubricant (Lignum vitae) en els primers models i va inventar l’escapament de llagosta (grasshopper escapement) que gairebé no patia fricció i no requeria lubricació, eliminant l’error provocat pel greix ranci.
Amb el revolucionari H4 (1759), va demostrar que la millor solució era un rellotge semblant a un de butxaca gegant (de 13 cm). Funcionava a molt alta freqüència, reduint la mida dels components i aconseguint que fos molt més robust. En un viatge de 81 dies a Jamaica el 1761 va patir un error de només 5,1 segons en total.
Aquest invent va permetre cartografiar el món amb precisió mil·limètrica i va salvar la vida de milers de mariners que abans es perdien a alta mar.

El Rellotge de Taula i de Paret (Segles XV – XVII)

Abans d’anar a les parets, els rellotges domèstics es col·locaven sobre les taules dels rics. Com hem vist, la invenció de la molla de torsió a inicis del segle XV va fer desaparèixer les peses gegants, permetent crear màquines d’uns 20 o 30 centímetres.
Durant el Renaixement, tenir un rellotge a casa era un privilegi exclusiu de reis, ducs i grans mercaders. Molts eren veritables obres d’art fetes de bronze o or.
Amb la introducció del pèndol de Huygens (1656), els rellotges de paret es van tornar molt més precisos i l’alta burgesia els va començar a col·locar a les sales d’estar. Van aparèixer els icònics rellotges de llanterna britànics o els rellotges de peu dret (longcase clocks), dissenyats amb caixes de fusta llargues precisament per protegir el pèndol i les peses que baixaven.

2. El Rellotge de Butxaca (Segles XVIII – XIX)

El 1675 el rei Carles II d’Anglaterra va introduir la moda de l’armilla. Per adaptar-se a aquesta nova vestimenta masculina, els rellotgers van haver d’aplanar el disseny dels rellotges perquè cabessin a la petita butxaca de l’armilla. Va néixer així la forma clàssica del rellotge de butxaca que tots coneixem. Durant el segle XVIII, els descobriments derivats de la recerca de Harrison (com els aliatges bimetàl·lics i nous mecanismes d’escapament com el de corretgera) van fer que aquests petits rellotges de butxaca fossin prou precisos per ser útils en el dia a dia de la burgesia, de metges o de militars.

3. La producció en massa: El temps per a tothom (Segle XIX)

Fins a mitjans del segle XIX, qualsevol rellotge es feia de manera totalment artesanal: un mestre rellotger fabricava cada engranatge a mida, de manera que les peces d’un rellotge no servien per a cap altre. Això feia que fossin caríssims. La veritable democratització del temps va arribar de la mà de la Revolució Industrial amb la industrialització americana i suïssa: A mitjans del segle XIX, companyies americanes (com Waltham Watch Company) i manufactureres suïsses van mecanitzar les fàbriques per produir peces estandarditzades i intercanviables. Això va reduir els costos de fabricació de manera dràstica.
La febre del ferrocarril: A partir de 1840, l’extensió del tren va fer obligatori que tothom sabés l’hora exacta per no perdre el transport o per evitar xocs de trens a les vies (el que va obligar també a crear les zones horàries). Els conductors de trens, els caps d’estació i, finalment, els propis treballadors de les fàbriques van començar a comprar massivament rellotges de butxaca econòmics (fets d’acer o níquel en lloc de plata o or).

A les acaballes del segle XIX, el rellotge havia passat d’ocupar tota la torre d’una catedral a costar l’equivalent al sou d’unes poques setmanes d’un obrer, instal·lant-se definitivament a les parets de la majoria de cuines i a les butxaques de la població general.

El rellotge al canell

Durant tot el segle XIX, el rellotge de polsera es va considerar un objecte de joieria purament femení, un ornament elegant que es duia com una polsera decorativa. El primer rellotge de polsera documentat de la història el va fer el prestigiós rellotger Abraham-Louis Breguet l’any 1810 com un encàrrec especial per a la reina de Nàpols (Carolina Bonaparte, germana de Napoleó). Posteriorment, el 1868, la firma Patek Philippe en va crear un altre de gran luxe per a la comtessa hongaresa Koscowicz.

Els homes no van començar a portar rellotges al canell fins a la WWI. Les batalles de trinxeres requerien atacs d’artilleria perfectament sincronitzats al segon. Si l’artilleria havia de bombardejar una zona fins a les 09:15 i la infanteria havia de carregar a les 09:16, un error d’un minut significava que els soldats moririen sota el foc dels seus propis companys. Un oficial que liderava una càrrega enmig del fang i el fum necessitava les dues mans lliures per subjectar el fusell, la metralladora o l’espasa. No es podia permetre el luxe de deixar anar l’arma, cordar-se l’armilla, treure el rellotge de la butxaca, mirar l’hora i tornar-lo a guardar. Era una pèrdua de segons vitals. Inicialment adaptaven els rellotges de butxaca. Acabada la guerra la societat civil va veure que aquells objectes ja no eren joies delicades de l’alta societat femenina, sinó un símbol de coratge, duresa, masculinitat i, sobretot, de practicitat moderna. A partir dels anys 20, les grans marques van deixar de dissenyar armilles i van començar a perfeccionar el rellotge de polsera per a tothom, tancant el cercle de la democratització definitiva del temps que portem avui dia.

Charles Lindberg va dissenyar i encarregar a Longines el Longines Hour Angle que tenia un bisell que es podia moure de manera que podia estimar la longitud a partir de l’observació del sol.

Els rellotges de butxaca seguien bàsicament el disseny de Huyghens i no necessitaven les innovacions de Harrison. Però els rellotges de canell estaven sotmesos a uns canvis de temperatura feien la molla del volant es dilatés i el rellotge s’endarrerís. Per solucionar-ho van fer un volant amb dos metalls, (llautó a l’exterior, acer a l’interior). Amb la calor, els extrems es corbaven cap a dins, reduint el diàmetre de la roda i compensant exactament la pèrdua de força de la molla espiral.
A principis del segle XX (molt abans del quars), la ciència dels materials va eliminar la necessitat de fer aquestes filigranes mecàniques. El físic Charles Édouard Guillaume va inventar uns aliatges de níquel i acer anomenats Invar i Elinvar (el que li va valdre el Premi Nobel de Física el 1920) que tenen la propietat única de no dilatar-se ni canviar d’elasticitat amb els canvis de temperatura. A partir de llavors, els rellotges mecànics normals de polsera van poder utilitzar volants i espirals d’una sola peça d’aquests aliatges, aconseguint una estabilitat tèrmica perfecta sense necessitat de mecanismes extra.

Suïssa [Com va arribar Suïssa a dominar la fabricació de rellotges?]

Al sXVI, amb la Reforma Protestant, milers de hugonots (protestants francesos) van fugir de les persecucions a França i es van instal·lar a Suïssa. (4EF01 França 1498-1610, Reforma Luter 4ED01 , 4ECH1 Suïssa independent 1648- 1848 ) Molts d’aquests refugiats eren artesans, joiers i rellotgers altament qualificats que van portar els seus coneixements a la ciutat. Però allà es van trobar que les lleis puritanes de Calví prohibien portar joies, or, plata o qualsevol ornament que mostrés vanitat. Això va deixar els rics joiers locals i francesos completament arruïnats d’un dia per l’altre. Però com que el rellotge es considerava un instrument pràctic (un estri científic i necessari per saber l’hora), Calví no el va prohibir. Els orfebres i joiers van unir forces amb els rellotgers refugiats i van començar a bolcar tot el seu talent a fer del rellotge la joia més sofisticada, decorada i desitjada d’Europa.

A mesura que Ginebra es saturava, la rellotgeria es va expandir cap al nord, a la regió muntanyosa de les muntanyes del Jura (ciutats com La Chaux-de-Fonds o Le Locle). Allà hi vivien pagesos i ramaders que patien hiverns llarguíssims i gèlids en els quals no es podia treballar la terra de cap manera. Els suïssos van inventar un sistema de producció revolucionari anomenat Établissage. Durant l’hivern, milers de famílies de pagesos es tancaven a casa i es dedicaven a fabricar peces diminutes de rellotges a mà des de les seves finestres (on hi havia millor llum). Una família es feia experta a fabricar només engranatges, una altra fabricava molles, una altra les caixes. L’empresari (l’établisseur) els havia proveït del material i eines. A la primavera passava per les cases recollint totes les peces fetes durant els mesos freds, les portava a un taller central i feia que un mestre rellotger les unís. Aquest sistema va permetre a Suïssa fabricar milions de peces a un cost infinitament més baix que a països com Anglaterra o França, on els rellotges encara es feien de principi a fi per una sola persona en tallers reials caríssims.

Quan va arribar la Revolució Industrial al segle XIX, Suïssa va saber automatitzar aquest procés cooperatiu mantenint una obsessió malaltissa per la precisió, creant escoles oficials de rellotgeria a tot el país per evitar que es perdés l’ofici. A més, el fet de ser un país neutral que no patia les destruccions de les grans guerres europees va permetre que les seves fàbriques i línies de producció continuessin treballant i perfeccionant-se de manera ininterrompuda durant segles.

Vacheron Constantin (Fundada el 1755), especialistes en complicacions extremes. El 2015 van fabricar el Reference 57260, el rellotge mecànic més complex de la història, amb 57 complicacions (incloent-hi diversos calendaris i cronòmetres sincronitzats a la vegada). Disseny: Tradicionalment clàssic, minimalista i d’estil Art Déco.
Patek Philippe (Fundada el 1839). Potser la marca més prestigiosa i amb més valor de col·leccionisme del món. Van inventar el sistema de donar corda sense clau (amb la corona actual) l’any 1842, el primer calendari perpetu per a rellotge de polsera (1925) i han registrat més de 80 patents històriques. Van dominar el disseny de luxe clàssic amb el model Calatrava (1932). Però el seu gran èxit de masses modern va ser el Nautilus (1976), dissenyat pel geni Gérald Genta, inspirat en l’ull de bou d’un vaixell, demostrant que el disseny geomètric de l’esfera podia ser més valuós que l’or mateix.
Audemars-Piguet . Van ser els primers a fer un rellotge de polsera amb repetició de minuts (que sona com un carilló al prémer un botó) el 1892 i moviments “esqueletitzats” (transparents) el 1934. El seu èxit actual es deu gairebé al 100% a una revolució del disseny, el Royal Oak (1972), també de Gérald Genta, que introduïa un bisell octogonal amb cargols vistos inspirat en un casc de bussejador antic. Va trencar tots els esquemes estètics de l’època
Rolex va fer la primera caixa hermètica resistent a l’aigua (el Rolex Oyster, 1926) i es van enfocar a fer rellotges esportius icònics i ultra-llegibles (com el Submariner o el GMT-Master).
Cartier (Fundada el 1847) basa el seu èxit en el disseny de formes. Van crear el Cartier Santos (1904) per a l’aviador Alberto Santos-Dumont, trencant la norma dels rellotges rodons per fer-los quadrats, i més tard el Cartier Tank (inspirat en les línies dels tancs de la Primera Guerra Mundial). La seva mecànica interna inicialment es comprava a altres marques (com Jaeger-LeCoultre), demostrant que el seu èxit va néixer purament de l’estètica de la caixa.

Juvenia es va fundar l’any 1860 per l’artesà i empresari d’origen alsacià Jacques Didisheim-Goldschmidt a la localitat de Saint-Imier, Suïssa. Com a curiositat, el nom de la marca el va triar com a homenatge a la seva dona, que es deia Juvenia. Poc després de la seva fundació, el taller es va traslladar a la reconeguda ciutat rellotgera de La Chaux-de-Fonds per expandir el negoci. Juvenia destaca en la història de l’orologia per haver estat una de les poques firmes clàssiques que ha mantingut una producció ininterrompuda des del segle XIX i per haver estat pionera en llançar un dels primers rellotges de polsera per a dones a la dècada de 1880.

[El model que he heretat de l’avi es deuria fabricar entre el 1900 i la dècada de 1920. Les inscripcions del guardapols volen dir:

“0900” indica la puresa del metall de la caixa, confirmant que és de plata de llei de gran qualitat (90% de plata pura), una proporció habitual a la Suïssa de principis del segle XX. El número “1610”: És el número de sèrie de la caixa de Juvenia.
“Ancre 15 Rubis”: utilitza un escapament d’àncora, el sistema que va perfeccionar i estendre la rellotgeria a finals del segle XIX perquè era molt més precís i fiable que els anteriors. Els “rubins” d’un rellotge no hi són per decoració, sinó que són coixinets de pedra preciosa sintètica on recolzen els eixos dels engranatges. El metall contra el metall es gasta ràpidament; en canvi, el metall contra el rubí gairebé no té fricció. Tenir 15 rubins en aquella època era el segell que distingia un rellotge de bona qualitat i mitja-alta gamma, dissenyat per durar generacions sense desgastar-se.
“Spiral Breguet” (Espiral Breguet) es refereix al finíssim filferro enrotllat que fa moure el volant regulador. L’any 1795, el genial rellotger Abraham-Louis Breguet va descobrir que si agafava l’última volta exterior d’aquesta espiral i la corbava cap amunt i cap a dins, l’espiral es contreia i s’expandia de manera perfectament concèntrica. Això millorava dràsticament la precisió del rellotge davant els canvis de posició.
“Levées Visibles” (Paletes visibles) Fa referència a les paletes de rubí que hi ha a la peça de l’àncora (la que frena i deixa anar la roda d’escapament a cada “tic-tac”). Significa que el disseny de la maquinària està fet de manera que l’artesà rellotger pot veure i ajustar directament aquestes petites pedres sense haver de desmuntar tot el mecanisme.
Té una palanca per ajustar la velocitat si el rellotge s’avança o s’endarrereix.

Els rellotges de quars

1880 L’efecte piezoelèctric. Els germans Pierre i Jacques Curie van trobar que si s’aplicava pressió física a determinats cristalls (com el quars), aquests generaven electricitat. Poc després, es va descobrir l’efecte invers: si li apliques un corrent elèctric, el quars es deforma i vibra a una freqüència exacta i constant.
El 1927 Warren Marrison i J.W. Horton van construir el primer rellotge de quars als Laboratoris Bell. Eren tan grans com armaris i extremadament cars, utilitzats només per laboratoris científics, observatoris astronòmics i centres oficials de mesura del temps.

El 1969 l’empresa japonesa Seiko va llançar al mercat el Seiko Quartz Astron 35SQ, el primer rellotge de polsera de quars del món. Una petita pila fa passar corrent elèctric a través d’un minúscul cristall de quars tallat en forma de diapasó. El quars vibra exactament 32.768 vegades per segon. Un xip electrònic compta aquestes vibracions i, cada vegada que arriba a aquest número, envia un pols elèctric per moure la busca dels segons o canviar el dígit d’una pantalla digital. Una precisió imbatible: Mentre que un bon rellotge mecànic de l’època es podia desviar uns quants segons al dia, el rellotge de quars més senzill només es desviava uns 15 segons al mes. El quars era tan barat de fabricar en massa (gràcies a la indústria japonesa i americana) que durant els anys 70 i 80 gairebé fa desaparèixer la històrica indústria dels rellotges mecànics suïssos, que van haver de reconvertir-se en objectes de luxe o col·leccionisme.

Els ordinadors tenen dos sistemes cronomètrics diferents basats en el quars. El RTC (Real Time Clock) manté la data i l’hora de l’escriptori, amb un circuit de quars idèntic al d’un rellotge de polsera que funciona a la freqüència estàndard de 32.768 Hz. El Clock Rate és un cristall que vibra a 1-4 GHz i sincronitza els milers de milions de transistors de dins del xip.

També hi ha circuits de quars a

l’equipament mèdic com marcapassos, les màquines d’ecografies, els escàners de tomografia computada (TC) i les ressonàncies magnètiques utilitzen quars per sincronitzar les ràdiofreqüències i les imatges amb precisió mil·limètrica.
Electrodomèstics de cuina: El microones, la rentadora o el forn necessiten un oscil·lador de quars per comptar el temps dels programes, els minuts de cocció o mostrar l’hora a la pantalla.
Automòbils: Un cotxe modern té desenes de petits rellotges de quars. No només serveixen per al rellotge del quadre de comandament, sinó per sincronitzar els sistemes d’injecció de combustible, el desplegament de l’airbag o els frens ABS.
Sistemes de comunicació casolans: El teu encaminador (router) de Wi-Fi, el descodificador de la televisió i els comandaments a distància necessiten el batec del quars per transmetre les freqüències de ràdio o infrarojos sense interferències.

Els rellotges atòmics

Louis Essen va construir el primer rellotge atòmic l’any 1955 al Laboratori Nacional de Física del Regne Unit, utilitzant àtoms de Cesi-133.
S’escalfen àtoms de cesi per convertir-los en gas i es fan passar per un tub. Quan es bombardegen amb microones els electrons dels àtoms de cesi canvien d’estat d’energia (com un interruptor) i un detector recull aquests canvis. L’any 1967 es va establir que un segon correspon a 9.192.631.770 vibracions d’un àtom de Cesi. Trigarien 100M d’anys a desviar-se un segon.
Es fan servir als satèl·lits GPS. Els servidors d’internet estan sincronitzats a l’Hora Universal Coordinada (UTC), que calculen uns 400 rellotges atòmics repartits pel món.

Els rellotges tradicionals segueixen basats en quars. Els mòbils i rellotges intel·ligents corregeixen posssibles desviacions quan es sincronitzen amb la xarxa.

La mesura del temps amb rellotges atòmics BBC

Time in Powers of Ten Natural Phenomena and Their Timescales. Hooft, Vandoren. D’un segon fins a l’edat de l’univers i la vida estimada d’algunes partícules, 10⁹⁰. Els temps més petits 10^-44, la vida mitjana d’algunes partícules elementals van del més curt en els mesons, al més llarg en els protons. La durada d’algunes estrelles o forats negres. [PDF099]

→ l’experiència del temps

February 23, 2019October 27, 2019

878. Guifre I i la dinastia Comtal catalana

S’independitza dels francs, repobla el centre de Catalunya, deixa la frontera entre el Llobregat i el Segre. Funda els monestirs de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

February 22, 2019May 1, 2021

La rosa dels vents

N Tramuntana
NE Gregal [ve de la Costa Brava, cap al Vela]
E Llevant
SE Xaloc [cap a terra]
S Migjorn
SO Garbí o llebeig [ve de Tarragona, cap el Besós]
O Ponent
NO Mestral, cerç o serè [m’allunya de la costa, de terra]

4 punts cardinals, Gregal Garbí paral·lel al mar, Mestral Xaloc perpendicular

Al vespre la terra s’ha refredat abans, i l’aire fred, més dens, empeny l’aire calent de sobre el mar com un mestral, els pescadors surten a pescar.

Al matí és la terra la que s’ha escalfat i l’aire puja cap amunt, l’aire fred de sobre el mar entre, com un mestral, els pescadors tornen.

February 20, 2019June 1, 2021

We are always entering paradise but only for a moment. (Gopnik sobre Auden)

Auden returns to a single theme: the reconciliation of the Christian idea that salvation depends on indiscriminate universal love, exploding categories and communities, with the classical idea that only small circles of friends and lovers can console us for the world’s evil. All the essays (and poems, too) might be gathered under a single heading: How to Love All Mankind, While Politely Keeping It Out of Your Garden.

His Christianity offered, in contrast, no lost age of authority but a series of visionary moments—those Blakean moments when we intimate an order and numinousness in the universe which implies a divine order. (Edmund Wilson dismissed Auden’s faith, not entirely unfairly, as “the mythology and animism of childhood.”) Again and again, his “vision” is one of remembered grace. “We are always entering paradise but only for a moment,” he wrote.

New Yorker, 23/09/2002

February 19, 2019October 22, 2023

Carceri. Piranesi

[ afegir ressenya i algun fragment dels paisatges fantàstics de Susanna Clarke]

February 19, 2019

Boullée

Memorial a Newton

February 19, 2019February 19, 2019

Necronomicon. Giger

1977

February 14, 2019November 16, 2025

El cel

El cel d’hivern

Al balcó, que mira al SW, a l’hivern hi trobo la constel·lació d’Orió, amb Betelgeuse i Rigel. Formant com una W, Procyon a Canis Minor, Sirius al Ca major a sota, a dalt a l’esquerra, I a l’esquerra, formant una mena de quadrat, el brillant Sirius de Canis major a sota, Betelgeuse dalt d’Orió i Rigel a Orió, i a dalt a la dreta, Aldebaran a Taure. Com completant un gran pentàgon, Pòl·lux a la constel·lació dels Bessons dalt a l’esquerra i a dalt la molt brillant Capella a Auriga.
A la dreta d’Aldebaran, a la mateixa distància que Orió, el cúmul de les Plèiades. Sota el cinturó a l’esquerra hi ha la nebulosa d’Orió. Al NO sota Capella, al O de l’Ossa Menor i Cassiopea hi ha Andròmeda i la nebulosa al braç.

2021

A les 18 apareix un triangle: Formalhau del peix a baix a l’esquerra, Júpiter a dalt, Venus a baix a la dreta i Saturn entre els dos.

Cel Primavera

Cel estiu

Cada vespre veig Júpiter, amb Antares a sota (Escorpí), formant un gran triangle amb Arcturus (Bover) a la dreta i Altair (Aquila) a dalt. Una mica més a l’esquerra, Saturn a Sagitari.

Finals de maig: Arcturus del Bover, Spica de Virgo a sota, Regulus de Leo a la dreta, Antares de Escorpí a sota:

D’aquí un mes es veurà Saturn a Sagitari, a l’est d’Escorpí

[ a juny, el triangle Antares (Escorpí) Arcturus (Bover) i Spica (Virgo). Al SE Júpiter i Saturn a Sagitari, Altair de Aquila a dalt ]

Tot el mes d’agost que es veu Júpiter brillant i Saturn al darrera, a la constel·lació de Sagitari.

TARDOR

Al matí, després de l’equinocci de tardor, veig Sírius, Rigel a Orió i Mart molt brillant a piscis. Venus queda més a l’est i no el veig des del balcó. A la nit segueix Júpiter i Saturn.

4 d’octubre 2023 al matí: Orió amb Betelgeuse i Rigel, Sírius, Júpiter entre Taure i Aries.
10 octubre al vespre: Saturn, Altair a Aquila i Vega a Lyra.

20 octubre. Júpiter ja s’amaga a mitjanit i aviat apareix Mart, brllantíssim, al sud. Al matí ja es veuen 4 punts al voltant d’Orió, Sírius, Procyon, Capella i Aldebaran.

6 novembre: cel a les 20:30, malgrat la pol·lució, es distingeix Saturn i Formalhaut a l’esquerre i Altair a la dreta.

14 desembre. Cap a les set Júpiter i Saturn ja es pon i sortirà aviat Mart, brillantíssim. A les deu Orió al SE.

Les constel·lacions, mapa gran

Ptolomeu tenia identificades 48 constel·lacions. Modernament n’hi ha 88, 75 en set famílies i 13 que va afegir La Caille:

Ossa major
El Zodíac
Perseu
Hèrcules
Orió
Les aigües celestes
Bayer

Observant el cel a ull nu. Mesurant distàncies en angles. Amb el braç estirat, el puny fa 10º, la ma estesa, 25º. (Barker a Atlas Obscura)

Mapa del que es pot observar el mes en curs: Skymaps
Què es pot observar la setmana en curs: Sky and telescope

In the Sky Atlas [posar esquema de color printer grayscale] Heavens above

http://www.skymaps.com/downloads.htm |

L’estació espacial ISS

February 14, 2019

L’Homme et la mer. Baudelaire

Homme libre, toujours tu chériras la mer!
La mer est ton miroir; tu contemples ton âme
Dans le déroulement infini de sa lame,
Et ton esprit n’est pas un gouffre moins amer.

Tu te plais à plonger au sein de ton image;
Tu l’embrasses des yeux et des bras, et ton coeur
Se distrait quelquefois de sa propre rumeur
Au bruit de cette plainte indomptable et sauvage.

Vous êtes tous les deux ténébreux et discrets:
Homme, nul n’a sondé le fond de tes abîmes;
Ô mer, nul ne connaît tes richesses intimes,
Tant vous êtes jaloux de garder vos secrets!

Et cependant voilà des siècles innombrables
Que vous vous combattez sans pitié ni remords,
Tellement vous aimez le carnage et la mort,
Ô lutteurs éternels, ô frères implacables!

February 14, 2019

Le Mauvais Moine. Baudelaire

Les cloîtres anciens sur leurs grandes murailles
Etalaient en tableaux la sainte Vérité,
Dont l’effet réchauffant les pieuses entrailles,
Tempérait la froideur de leur austérité.

En ces temps où du Christ florissaient les semailles,
Plus d’un illustre moine, aujourd’hui peu cité,
Prenant pour atelier le champ des funérailles,
Glorifiait la Mort avec simplicité.

— Mon âme est un tombeau que, mauvais cénobite,
Depuis l’éternité je parcours et j’habite;
Rien n’embellit les murs de ce cloître odieux.

Ô moine fainéant! quand saurai-je donc faire
Du spectacle vivant de ma triste misère
Le travail de mes mains et l’amour de mes yeux?

February 14, 2019May 30, 2022

Baudelaire

422a Poemes

Charles-Pierre Baudelaire (París, 9 d’abril del 1821 – 31 d’agost del 1867) va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle XIX i se l’anomenà “el poeta maleït” a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.

El 1840, es matriculà en la Facultat de Dret. Començà a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i féu nous amics, com ara Gustave Le Vasseur i Ernest Prarond. També inicià una amistat amb Gérard de Nerval, Sainte-Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d’animals.

Adoptà una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família a causa de la seva addicció a les drogues i als ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i mantingué relacions amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí, que era calba. Ell la denomina “La Louchette” (“la guenya”). Probablement, ella li va contagiar la sífilis.

La seva conducta horroritzava la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida liberal i tot sovint llibertina que portava, pel fet que no volgués entrar a la carrera diplomàtica, tractà de distanciar-lo dels ambients bohemis de París. El març del 1841, un consell de família l’envià a Bordeus per tal que embarqués cap als mars del Sud. Durant el trajecte, que va durar divuit mesos, va viatjar fins a Calcuta, en companyia de comerciants i oficials de l’exèrcit.

Altra vegada a França, s’instal·là a la capital i recuperà els seus antics costums desordenats. Començà a participar en els cercles literaris i artístics, i va escandalitzar tot París amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una preciosa mulata que l’inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Va destacar aviat com a crític d’art.

És un dels poetes decadents més famosos, però abans del segle XX, quan la seva obra va ser revaloritzada, era considerat per molts com un addicte a les drogues i un autor molt vulgar. És famós per la seva crítica de la poesia “útil”. Pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellesa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure-hi cap missatge polític.

Fou per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme; per a d’altres, el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un dels precursors més importants de la literatura i la poesia moderna del segle XX. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generacions posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l’ideal i l’avorriment es correspon amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna. A més, va establir per a la poesia una estructura basada en “correspondències”, imatges sensorials que representen la vida espiritual de l’ésser humà modern, idea que desenvolupa en el poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que va avançar el camí cap a una poesia autònoma, és deutor d’aquesta idea de Baudelaire.

February 13, 2019April 13, 2019

Wanderlust. A Field Guide to Getting Lost. Rebecca Solnit

A Field Guide to Getting Lost

El blau de la distància: The world is blue at its edges and in its depths. This blue is the light that got lost. Light at the blue end of the spectrum does not travel the whole distance from the sun to us. || This light that does not touch us, does not travel the whole distance, the light that gets lost, gives us the beauty of the world, so much of which is in the color blue.

El canvi i la distància en les etapes de la vida: These captives lay out in a stark and dramatic way what goes on in every life: the transitions whereby you cease to be who you were. Seldom is it as dramatic, but nevertheless, something of this journey between the near and the far goes on in every life. Sometimes an old photograph, an old friend, an old letter will remind you that you are not who you once were, for the person who dwelt among them, valued this, chose that, wrote thus, no longer exists. Without noticing it you have traversed a great distance; the strange has become familiar and the familiar if not strange at least awkward or uncomfortable, an outgrown garment.

Les runes: What is a ruin, after all? It is a human construction abandoned to nature, and one of the allures of ruins in the city is that of wilderness: a place full of the promise of the unknown with all its epiphanies and dangers. Cities are built by men (and to a lesser extent, women), but they decay by nature, from earthquakes and hurricanes to the incremental processes of rot, erosion, rust, the microbial breakdown of concrete, stone, wood, and brick, the return of plants and animals making their own complex order that further dismantles the simple order of men.

Carreteres, vida nòmada, Route66 Orange Blossom Special

La vida com un viatge: That life is a journey is a given in these songs whose background after all is the urbanization of rural whites and northern migration of southern blacks, but the intense love of place frames this journey not as an enlightenment narrative of discovery of the unknown but an insular tale of loss of the formative terra cognita that exists in the song only as memory, a map written in the darkness of your guts, readable in a cross section of your autopsied heart. Nobody gets over anything; time doesn’t heal any wounds; if he stopped loving her today, as one of George Jones’s most famous songs has it, it’s because he’s dead. The landscape in which identity is supposed to be grounded is not solid stuff; it’s made out of memory and desire, rather than rock and soil, as are the songs.

Els crancs ermitans: Male hermit crabs often drag a female around by her claw, fighting off rival suitors, until she molts. Only when she is between shells can they mate.

Yves Klein

Tot es perd i és transitori: It is in the nature of things to be lost and not otherwise. Think of how little has been salvaged from the compost of time of the hundreds of billions of dreams dreamt since the language to describe them emerged, how few names, how few wishes, how few languages even, how we don’t know what tongues the people who erected the standing stones of Britain and Ireland spoke or what the stones meant, don’t know much of the language of the Gabrielanos of Los Angeles or the Miwoks of Marin, don’t know how or why they drew the giant pictures on the desert floor in Nazca, Peru, don’t know much even about Shakespeare or Li Po.

Wanderlust

Caminar i pensar: The rhythm of walking generates a kind of rhythm of thinking, and the passage through a landscape echoes or stimulates the passage through a series of thoughts. This creates an odd consonance between internal and external passage, one that suggests that the mind is also a landscape of sorts and that walking is one way to traverse.

THE MIND AT THREE MILES AN HOUR I. PEDESTRIAN ARCHITECTURE: Rousseau, Processons, Kierkegaard, Peregrinatges, Peace Pilgrim

the end of belief that divine intervention alone was adequate: She foreshadowed this shift in the nature of the pilgrimage, from appealing for divine intervention or holy miracle to demanding political change, making the audience no longer God or the gods, but the public. Perhaps the postwar era marked the end of belief that divine intervention alone was adequate; God had failed to prevent the Jewish Holocaust, and the Jews had seized their promised land through political and military means. African Americans, who had long used metaphors of the Promised Land, stopped waiting too. At the height of the civil rights movement, Martin Luther King said that he was going to Birmingham to lead demonstrations until “Pharaoh lets God’s people go.” The collective walk brings together the iconography of the pilgrimage with that of the military march and the labor strike and demonstration: it is a show of strength as well as conviction, and an appeal to temporal rather than spiritual powers—or perhaps, in the case of the civil rights movement, both.

Les carreteres i camins no es poden percebre senceres, cal moure’s: Part of what makes roads, trails, and paths so unique as built structures is that they cannot be perceived as a whole all at once by a sendentary onlooker. They unfold in time as one travels along them, just as a story does as one listens or reads, and a hairpin turn is like a plot twist, a steep ascent a building of suspense to the view at the summit, a fork in the road an introduction of a new storyline, arrival the end of the story.

la vida com a viatge: If life is a journey, then when we are actually journeying our lives have become tangible, with goals we can move toward, progress we can see, achievement we can understand, metaphors united with actions. Labyrinths, pilgrimages, mountain climbs, hikes with clear and desirable destinations, all allow us to take our allotted time as a literal journey with spiritual dimensions we can understand through the senses. If journeying and walking are central metaphors, then all journeys, all walks, let us enter the same symbolic space as mazes and rituals do, if not so compellingly.

Dels jardins a la naturalesa: Wordsworth, Carl Moritz, el jardí anglès, Claude Lorraine, la naturalesa com a jardí, Muir i el Sierra club. El Peak District i la lluita per caminar.

When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: as Egeria found, the mountain itself changes shape again and again as one ascends. The famous Zen parable about the master for whom, before his studies, mountains were only mountains, but during his studies mountains were no longer mountains, and afterward mountains were again mountains could be interpreted as an allegory about this perceptual paradox. When we are attracted, we draw near; when we draw near, the sight that attracted us dissolves: the face of the beloved blurs or fractures as one draws near for a kiss, the smooth cone of Mount Fuji becomes rough rock rising from underfoot to blot out the sky in Hokusai’s print of the mountain pilgrims.

Benjamin sobre perdre’s en una ciutat: “Not to find one’s way in a city may well be uninteresting and banal. It requires ignorance—nothing more. But to lose oneself in a city—as one loses oneself in a forest—that calls for quite a different schooling. Then signboards and street names, passers-by, roofs, kiosks, or bars must speak to the wanderer like a crackling twig under his feet, like the startling call of a bittern in the distance, like the sudden stillness of a clearing with a lily standing erect at its center. Paris taught me this art of straying,”

La tecnologia ens aïlla: We’ve all heard of that future, and it sounds pretty lonely. In the next century, the line of thinking goes, everyone will work at home, shop at home, watch movies at home and communicate with all their friends through videophones and e-mail. It’s as if science and culture have progressed for one purpose only: to keep us from ever having to get out of our pajamas.—SAN FRANCISCO CHRONICLE

[viurem comunicant-nos per mòbil, enviant-nos imatges retocades, viatjant a parcs temàtics de mentida amb experiències enllaunades]

La cinta de córrer, el bronzejat artificial, The body that used to have the status of a work animal now has the status of a pet: it does not provide real transport, as a horse might have; instead, the body is exercised as one might walk a dog.

Walking: a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world: Walking has been one of the constellations in the starry sky of human culture, a constellation whose three stars are the body, the imagination, and the wide-open world, and though all three exist independently, it is the lines drawn between them—drawn by the act of walking for cultural purposes—that makes them a constellation. Constellations are not natural phenomena but cultural impositions; the lines drawn between stars are like paths worn by the imagination of those who have gone before. This constellation called walking has a history, the history trod out by all those poets and philosophers and insurrectionaries, by jaywalkers, streetwalkers, pilgrims, tourists, hikers, mountaineers, but whether it has a future depends on whether those connecting paths are traveled still.

February 13, 2019July 8, 2022

Resum Weltanschauung

El caçador, les forces animistes (animisme i totemisme)
La mare terra, el cicle lunar, pobles neolítics, megalits i astrobiologia
la terra plana, el cel, els animsls [inventari restringit]

Politeisme: mesopotàmia, Egupte, religions cananees, Zeus i els olímpics
Els misteris òrfics

Els presocràtics, Parménides i Heràclit, Sòcrates i la moral, Plató i les idees, Aristòtil i el món natural

Què hem de fer: el control de les passions de Plató, l’estoicisme, la moderació assenyada dels epicuris. les tragèdies gregues: ordre natural, la hybris

Primera visió del món elaborada: terra rodona enmig del cel, món lunar i sublunar, el Timeu, Aristòtil, la natura de Lucreci, Ptolomeu

El cristianisme: la compassió, la fi dels temps (teologia reelaborada quan Jesús no ressucita)

Buda: deixar de patir

[l’ordre cíclic de la terra, la idea de la vida eterna i la slavació o condemnació]

Resums de filosofia

http://bigthink.com/scotty-hendricks/10-schools-of-philosophy-and-why-you-should-know-them

[on resumir-ho? Exercici de posar-ho a l’inventari]

Europa medieval: viure per no ser condemnats, DANTE, abusos de l’església i reforma de Luter

Interrogants del renaixement: Copèrnic, Descartes, Galileu

Locke, Hume, Leibniz, Spinoza

[món creat per Déu, viure per meréixer la salvació, món que comencem a entendre més de manera independent i aspirem a fer compatible la fe i la raó]

Ciència moderna, il·lustració i revolució industrial

Kant, Hegel

Newton, teoria atòmica, Maxwell

L’ideal romàntic de plena realització

Un món comprensible per la ciència, una moral racional, un món ple de recursos a explotar, [enlloc del futur de salvació, un futur de progrés gràcies a societats i moral justes, i el progrés científic

Simbolisme

Física quàntica, Cosmologia, codi genètic, evolució

Idea del món que deixa obsoleta del tot lac ració: narració del big bang, història de la terra, evolució. L’home no és al centre sinó en un racó buit, un casualitat i uan curiositat en un univers uniforme.

La fi de la filosofia paralela a la religió: Nietszche, la filosofia del llenguatge, els existencialistes
La filosofia que analitza les conseqüències del model d’home robot, filosofia de la ment, la filosofia del fracàs humanístic

Tecnologia moderna1: agricultura, plàstics, electricitat

Tecnologia moderna2: la informàtica i internet, una efímera nova utopia: coneixement per a tots (wikipedia) i més comunicació (email, facebook, whatsapp) resulta en les fake news i gent solitària.

Les fi de les utopies, no sabem viure: guerres i shoah, explotació del planeta i canvi climàtic, augment de les desigualtats

[a integrar]

xme islam hinduisme budisme, (ateu?)

https://en.wikipedia.org/wiki/Worldview (veure mapa concepcions)

Weltanschauungen

In 1911, Dilthey developed a typology of the three basic Weltanschauungen, or World-Views, which he considered to be “typical” (comparable to Max Weber’s notion of “ideal types”) and conflicting ways of conceiving of humanity’s relation to Nature.[34]

in Naturalism, represented by Epicureans of all times and places, humans see themselves as determined by nature

in the Idealism of Freedom (or Subjective Idealism), represented by Friedrich Schiller and Immanuel Kant, humans are conscious of their separation from nature by their free will

in Objective Idealism, represented by G. W. F. Hegel, Baruch Spinoza, and Giordano Bruno, humans are conscious of their harmony with nature.

This approach influenced Karl Jaspers’ Psychology of Worldviews as well as Rudolf Steiner’s Philosophy of Freedom.

February 11, 2019

Moral

Què és el just? Perquè hi ha el mal? la bona conducta, té recompensa, la mala conducta, un càstig?

grecs: nomos i fisis, les idees de Plató i la República
Edat mitjana: ordre feudal justificat per dret diví
La moral racional, emotivisme de Hume, l’imperatiu categòric de Kant
Montesquieu i la separació de poders, la il·lustració, la democràcia

February 11, 2019February 11, 2019

Mortalitat / Immortalitat

Queda alguna cosa de nosaltres? Immortalitat de l’ànima?

Grècia, les ombres
cristianisme: resurrecció
Budisme, reencarnació
vida finita

February 11, 2019

Com va començar tot? com acabarà?

Cosmogonia, el Gènesi
Lyell i la datació geològica
correment de les galàxies i big bang

February 11, 2019

Què hi ha al món, com és de gran

Com és de gran el món?

Grecs: el món lunar i el sublunar, estimació del radi de la terra, la lluna
Galileu, Copèrnic, Kepler, viatges d’exploració a la terra
Estimació de les estrelles llunyanes
Galàxies, correment al roig

February 11, 2019

La Multiplicitat. Què hi ha

Què hi ha? Com ho classifico? De què estan fetes les coses? Com arriben a ser i com desapareixen?

Grecs: Heràclit, Parmènides, Àtoms de demòcrit, 4 elements, idees de Plató, matèria i forma en Aristòtil
Alquímia, res extensa i res cogitans, Spinoza, l’home màquina,
Química, Teoria atòmica
Mecànica quàntica, l’home com un ordinador

February 11, 2019February 11, 2019

Preguntes filosofia

Qüestions de “curiositat”: què hi ha? de què estan fetes les coses, què hi ha al món, a l’espai, com va començar? Què podem conèixer?

Qüestions emocionals: el patiment per la malaltia, l’angoixa per la mort, la buidor de la vida, la incertesa, la inseguretat, la rueltat i la maldat, els desastres naturals ([enllaç als grans temes de la poesía lírica: la joia d’estar en el món i l’amor; la desesperació]

Qüestions pràctiques: Què hem de fer? Quina és la vida bona? Com s’ha d’organitzar

Els temes actuals: la veritat, la desigualtat, l’odi, el planeta, la manca de sentit

February 11, 2019May 3, 2026

La vida bona

Filòsofs | Personal: contemplar l’efímer, què em funciona a mi | El sentit de la vida | Salut mental benestar i well-being

[esborrany]

Què hem de fer per tenir una vida bona? és el mateix que ser feliç? [l’home va patint per sobreviure, lluitant contra perills, el mal temps, la pobresa … i un cop ha pogut sobreviure i estar tranquil, aleshores es deprimeix perquè no té propòsit, si ha perseguit els diners no en té prou, si ha perseguit la fama, tampoc no en té mai prou, si mira d’anular tot el desig i ser indiferent a tot, perd la identitat i desapareix la condició humana ] [ L’estratègia de vida ha de ser “desconnectar”? o connectar a una altra cosa?]

Filòsofs

Grecs: el control de les passions a Plató, la vida moderada d’Aristòtil, els Estoics. Epicur, immanent, acceptar la vida, collir el dia i aguantar les adversitats amb pau d’esperit, Ataràxia.
Sant Pau i el rebuig a la carn, entrega a Crist i martiri. Església: pensar en l’altra vida, sacrifici en aquesta. Cristianisme, hi ha un sentit transcendent, la vida és pecat i temptació la renuncia als plaers [i obediència a l’església] garanteix una felicitat al més enllà, altrament condemnació eterna. El mal en el món correspon a un pla ocult de Déu
Budisme i Hinduisme, sentit transcendent, la vida és patiment i només se’n pot sortir amb una vida bona [i l’entrenament adequat, amb obediència al mestre espiritual] per tal de sortir del cercle indefinit de reencarnacions – Samsara-
Hegel [i també Spinoza?], acceptar que el que existeix és l’únic possible, el real és racional i el racional -es real.
Schopenhauer, les coses existeixen -Voluntat- sense sentit i indiferents a nosaltres [jo deia, som un racó perdut en l’univers, una casualitat], tots som egoistes, podem gaudir una mica estèticament [> post fe de vida] i renunciar , ser ascetes.
Consumisme

El desig insaciable és la causa de la infelicitat, tal com indiquen Buda, Epicur (Ataràxia) i Lucreci

Personal

Contemplar l’efímer i acceptar-ho
La meravella de viure l’instant: Nadika (Nabokov, Bellow), Scheler i els moments breus, Auden i el paradís interminent
Efímer: La vida finita i efímera / La curta vida dels efemeròpters. El riu Tisza
Una Cosmovisió sense ordre ni sentit global, Fer un entorn habitable, anar passant alegrement la trista vida

Què em funciona a mi
Els cicles, L’alternança i els cicles quotidians, Administrar recursos: temps, diners, espai, Deixar de fer coses, silenci, no fer res, una vida inútil. Psicologia, Afectivitat, Plaer Dolor, Teoria Homeostàtica. [ refugiar-se al palau de la memòria, tria en quin estat mental volem estar + connexió als mandalas que situen l’esperit en el moment de reencarnar-se // el correcte cicle, gana – menjar, esforç cansament repòs , estudi feina manual, solitud companyia]

Què persegueix la gent
Identitat i bucle. News, Spotify, tik-tok (la cerca de l’experiència gratificant, desconnectar i deixar de ser un mateix per viure una vida fictícia), La insatisfacció per les expectatives frustrades, l’ànsia infinita. La indústria de la salvació

El sentit de la vida
Què em fa sentir viu? Què no?
El sentit de la vida (inèrcia, ésser a través dels altres, per als altres, les experiències gratificants, ajuda substàncies) . El cansament vital.

El progrés, Art, música, literatura, espectacles, El joc, l’esport, l’humor, Les relacions humanes

Salut mental i benestar

Fins al segle XIX es parlava de bojos que havien de ser apartats, després de malalts que havien de ser tractats. Cap el 1900 es comença a parlar de salut mental, i no serà fins als anys 70 que apareix la idea de benestar o well-being.

Història

Les emocions humanes: IEA Joia. Debat, les emocions positives i el paler, són un fi en si mateix?
Psicologia, Afectivitat, Dolor i Plaer, Hedonisme i Eudaimonia

Els 107.000M de vides humanes. El patiment

Exposicions DHMD
Quina felicitat? Amor i utopia, béns materials, les emocions, felicitat neuronal amb pastilles, la música, el cos i la bellesa, la sort. Hola felicitat: deixar-se anar, sentiments agradables, l’esperança, la connexió amb la gent, la pau, el contacte amb la naturalesa.

L’existència assistents o companys virtuals (i terapeutes) generats amb AI planteja qüestions sobre possibles riscos de mal ús i, en general, què s’ha d’entendre per la vida bona. The Verge. Hi ha un document de Deep mind sobre els riscos [descarregat].

2025

Gilbert Durand distingueix els règims diürn i nocturn davant l’angoixa del temps, lluitar, purificar-se, disciplina, o relaxar-se, reposar. I segurament el que funciona és l’alternança.

2026
Aurea mediocritas

February 10, 2019June 14, 2019

Head. Cheryl Donegan

February 10, 2019June 14, 2019

Twin Peaks2. Sol enmig de l’univers. David Lynch

L’Agent Cooper s’enfila per una escala en una habitació petita i quan surt al sostre es troba enmig de l’univers buit.

February 9, 2019

Jo em donaria a qui em volgués. Josep Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.

February 9, 2019

Cant Espiritual. Josep Palau i Fabre

No crec en tu, Senyor, però tinc
tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si
existissis.

Tinc tanta
necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso
creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em
desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et
detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor,
estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més
despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la
vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu,
Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó
dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin
mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu,
Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé
la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense
paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

February 9, 2019

La música. Josep Palau i Fabre

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mi.
Inta. Inta magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.

February 9, 2019

Comiat. Josep Palau i Fabre

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

February 9, 2019August 21, 2019

Josep Palau i Fabre

Viquipedia

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008)[1] fou un polifacètic autor que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l’assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso.

Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»

Poesies

Llibret

February 8, 2019February 8, 2019

Sibelius. Simfonies i poemes

Sibelius: wikipedia

El cigne de Tuonela, 1895, The Bard 1913, Tapiola 1926

Concert per violí en Re menor: The Violin Concerto in D minor, Op. 47, was written by Jean Sibelius in 1904, revised in 1905.

Simfonia no.4 en La m, op 63, 1910.

February 8, 2019

Tauleta sumèria de la bugada

Un text acadi trobat a Ur conté un diàleg còmic entre el bugader i el client que ve amb exigències desmesurades:

Atlas Obscura

1. al-kam LU2-TUG2 lu-wa-h,i-ir-ka-a-ma su-ba-ti zu-uk-ki :: Come on clothes washer, I shall give orders to you so that you may clean my garment!

2. sza u-wa-h,i#-ru#-ka la ta-na-ad-di-i-ma :: that (which) I will order you, you shouldn’t ignore and,

3. sza-at ra-ma-ni-ka la te-ep-pe-esz :: that of your own you shouldn’t do.

4. si2-is-si2-ik-tam qa2-ap-si-da-am ta-na#-ad-di :: You will lay out the fringe and hem,

5. pa-nam a-na li-ib-bi-im tu-ta-aq#-qa2-ap :: the front you will beat inwards,

6. qa2-szi-it#-tim ta-la-aq-qa2-at :: the bits you will pick off.

7. me-eh,-h,a-am qa-at,-nam ta-ra-as-sa-an :: A think paste(?) you will soak,

8. i-na# ma-asz-h,a#-li-im ta-sza-ah,-h,a-al :: with a strainer you will strain it,

9. zi-zi-qa2-at qa2-ap-si-ti-im tu#-pa-at,#-t,a#-ar :: the hem of the coat you will open,

10. i-na me-e na-am-ru-tim ta#-di-ik#-x :: with clean water you will sprinkle(?) it.

11. ki-ma ki-im-di-im-ma# xx pa#-ar u3 te#-er# :: When it is limp you will …

12. i#-na# pi2-it-tim ta xx ki-ma# szu-tu xxx bi x :: Immediately you will … and when …

13. [i]-na# me-is#-qi2#-ir-tim# xx al#-ta# … :: in a boiler …

14. x-ku te#-[pa-as,] IM-BABBAR tu# xxx al# :: ?

15. x x UD sza al#….. :: ?

16. i#-na# te#-er-h,i-im ta-da#-ar-x :: in a vessel you will …

17. pi2#-qa2# zi-im-tam te-me#-s,i# … u3 tu-na … :: No matter if you … the appearance(?), and you …

18. i#-na# GISZ#.PA#-ma-nu tu-ta-ar# … :: With a stick of eru-wood you will …

19. sza#-ga#-am na-pa-al-sa3-ah,-tam tu … :: the fallen … you will …

20. szu-ta-am szi#-ip-ra#-am i-na {gesz}SZI-KAK# … ir :: … the work with a …comb(?) …

‘Reverse’

21. zi-zi-ik-tam ta-sza-at-ta-ak u3 tu-pa-asz-sza-ah, :: the hem you will trim off and spread(?) out.

22. i-na s,i-it li-li-im tu-ub-ba-al :: At the wind’s rising you will dry it,

23. ki-ma szu-tu-um la usz-ta-ak-ka-zu :: (and) when the south wind does not … it

24. i-na sza-ad-di-im i-na pi-it-ni-im ta-sza-ak-ka-x :: in the east wind you will put(?) it on a frame.

25. lu-pu-usz-szu-uh,-kum bi-lam u2-h,a-ad-da-ka ma-di-isz h,u-um-t,a-am :: I will spread(?) you food, I will make you happy very quickly;

26. a-na bi-tim tu-ba-lam-ma BAN2.SZE a-na su2-ni-ka i-sza-ap-pa-[ak] :: you will bring (the finished work) to (my) house, and a seah of barley will be poured into your lap.

27. LU2#-TUG2 i-pa-al-szu asz-szum e2-a be-el ni-im-qi2-im sza u2-ba-la-t,u-[ni] :: The Cleaner answers him: By Ea, master of craftsmanship, who preserves me,

28. e-zi-ib la ia-ti sza ta-qa-ab-bu-u2 um-mi-ni u3 mu-sza-x :: no excepting me (to anybody), what you are talking is stuff and nonsense.

29. sza ki-ma ka-a-ti li-ib-ba-am i-ra-asz-szu-u2-ma# :: Anybody like you who has the heart (to conceive)

30. szi-ip-ra-am ri#-ta-szu i-ka-asz-sza-da u2-la i-ba-asz-szi :: and whose two hands can accomplish (this) work, doesn’t exist;

31. sza tu-wa-h,i#-<ra>-an#-ni szu-un-na-am da-ba-ba-am :: The order you are giving me, to repeat (and) say over,

32. qa2-ba-am u3 tu-ur2-ra-am u2-la e-li-i :: to speak and to recite, I haven’t the power.

33. al-kam e-li-nu-um a-li-im i-na li-it a-li-im :: Come now, upstream of the city, at the edge of the city,

34. ma-ah,-tu-tam lu-ka-al-li-im-ka-ma-me :: I’ll show you a washery;

35. ma-na-h,a-tim ra-bi-tim sza i-na qa2-ti-ka i-ba-asz-szi-a i-na ra-ma-ni-ka szu-ku-un-ma :: the big job which you have in hand, do it by yourself.

36. na#-ap-ta-nu-um la i-ba-a it-ru#-ba-am-ma :: He does not come to the meal but goes in.

37. la#-ki-e LU2-TUG2 ma-du-tim pu-szu-ur :: Cleaner, relax (your) extreme …

38. szum#-ma la at-ta li-ib-bi-ka tu-na-ap-pa-asz :: If you don’t cool off your heart

39. LU2-TUG2 sza i-na-ah,-h,i-t,a-kum u2-la i-ba-asz-szi :: (then), Cleaner, there’s nobody who (can) breathe (a word) to you.

40. i-me-esz szu-ni-iq-qum-ma li-ib-ba-ka-mi :: Oil has spilled over your middle,

41. ih,-h,a-am-ma-at, u3 te-er-szi-tam :: it has become hot, and with …

42. pa-ga-ar-ka sza-mi-it :: your body is stained.

43. MU.BI SZID.BI X

font: http://cdli.ox.ac.uk/wiki/doku.php?id=at_the_cleaners

February 5, 2019April 13, 2019

La Vie mode d’emploi. Georges Perec

Le roman retrace la vie d’un immeuble situé au numéro 11 de la rue (imaginaire) Simon-Crubellier, dans le 17e arrondissement de Paris, entre 1875 et 1975. Il évoque ses habitants, les objets qui y reposent et les histoires qui directement ou indirectement l’ont animé.

February 4, 2019

Tirallonga dels monosíl·labs. Joan Oliver

Déu

I tu, què vols?

Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
—tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

February 4, 2019May 30, 2022

Afterwards. Thomas Hardy

When the Present has latched its postern behind my tremulous stay
And the May month flaps its glad green leaves like wings,
Delicate-filmed as new-spun silk, will the neighbours say,
‘He was a man who used to notice such things’?

If it be in the dusk when, like an eyelid’s silent blink,
The dewfall-hawk comes crossing the shades to alight
Upon the wind-warped upland thorn, a gazer may think,
‘To him this must have been a familiar sight.’

If I pass during some nocturnal blackness, mothy and warm,
When the hedgehog travels furtively over the lawn,
One may say, ‘He strove that such innocent creatures should come to no harm,
But he could do little for them; and now is gone.’

If, when hearing that I have been stilled at last, they stand at the door,
Watching the full-starred heavens that winter sees,
Will this thought rise on those who will meet my face no more,
‘He was one who had an eye for such mysteries’?

And will any say when my bell of quittance is heard in the gloom,
And a crossing breeze cuts a pause in its outrollings,
Till they rise again, as they were a new bell’s boom,
‘He hears it not now, but used to notice such things’?

Versió de Marià Manent, “Poesia anglesa i Nordamericana”
Ed. Alpha, 1955

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles de maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: “Ell bé prou
que l’haurà vist cada dia!”

Si el traspàs fós al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
“Perquè ningú no els fés mal, prou posà força esment,
i ara ja és mort, dirà algú, tal vegada”.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celistia d’hivern, que la nit fa ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
“Aquests misteris bé prou que els sabia!”

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell solent, i pensen que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
“D’aquestes coses bé prou s’adonava”?

Versió de Josep M Jaumà

Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol viure
i el mes de maig batrà, content, com ales, les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses així”?

Si és al capvespree quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra, a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”

Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida,
quan l’eriçó s’escorre furtivament pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara ja no hi és.”

Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?

¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que resorgeix amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en coses així”?

February 4, 2019May 30, 2022

I Have a Time Machine. Brenda Shaughnessy

But unfortunately it can only travel into the future
at a rate of one second per second,

which seems slow to the physicists and to the grant
committees and even to me.

But I manage to get there, time after time, to the next
moment and to the next.

Thing is, I can’t turn it off. I keep zipping ahead—
well, not zipping—And if I try

to get out of this time machine, open the latch,
I’ll fall into space, unconscious,

then desiccated! And I’m pretty sure I’m afraid of that.
So I stay inside.

There’s a window, though. It shows the past.
It’s like a television or fish tank

but it’s never live, it’s always over. The fish swim
in backward circles.

Sometimes it’s like a rearview mirror, another chance
to see what I’m leaving behind,

and sometimes like blackout, all that time
wasted sleeping.

Myself age eight, whole head burnt with embarrassment
at having lost a library book.

Myself lurking in a candled corner expecting
to be found charming.

Me holding a rose though I want to put it down
so I can smoke.

Me exploding at my mother who explodes at me
because the explosion

of some dark star all the way back struck hard
at mother’s mother’s mother.

I turn away from the window, anticipating a blow.
I thought I’d find myself

an old woman by now, travelling so light in time.
But I haven’t gotten far at all.

Strange not to be able to pick up the pace as I’d like;
the past is so horribly fast.

https://soundcloud.com/newyorker/listen-to-brenda-shaughnessy-read-i-have-a-time-machine

January 30, 2019

Of Mere Being. Wallace Stevens

The palm at the end of the mind,
Beyond the last thought, rises
In the bronze distance.

A gold-feathered bird
Sings in the palm, without human meaning,
Without human feeling, a foreign song.

You know then that it is not the reason
That makes us happy or unhappy.
The bird sings. Its feathers shine.

The palm stands on the edge of space.
The wind moves slowly in the branches.
The bird’s fire-fangled feathers dangle down.

January 16, 2019June 10, 2019

Melankoli. Edvard Munch

January 15, 2019August 6, 2021

TotenInsel V. Arnold Böcklin. 1886

Leipzig

January 15, 2019March 24, 2019

Simbolisme. Art

http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm

Pàgina

Symbolism, a late 19th-century movement of Post-Impressionist painting, flourished throughout Europe between 1886 and 1900 in almost every area of the arts. Initially emerging in literature, including poetry, philosophy and theatre, it then spread to music and the visual arts. Symbolist art had strong connections with the Pre-Raphaelites and with Romanticism, as well as the Aestheticism movement. Like all these movements, Symbolism was in large part a reaction against naturalism and realism, and became closely associated with mythological painting of all kinds. Where realists and naturalists sought to capture optical reality in all its objective grittiness, and thus focused on the ordinary rather than the ideal, Symbolists sought a deeper reality from within their imagination, their dreams, and their unconscious. Famous symbolist painters included Gustave Moreau (1826-98), Arnold Bocklin (1827-1901), Ferdinand Hodler (1853-1918), Max Klinger (1857-1920), Paul Gauguin (1848-1903), James Ensor (1860-1949), Edvard Munch (1863-1944), Odilon Redon (1840-1916), and Puvis de Chavannes. Although shortlived, the movement had a strong influence on German art of the 19th century, and a big impact on 20th century European artists, particularly those involved in Les Nabis and Art Nouveau, and also the Expressionism and Surrealism movements. It also influenced artists like Whistler, Giorgio de Chirico, Joan Miro, Paul Klee, Frida Kahlo and Marc Chagall. During the 1990s, a number of Chinese painters – members of the Cynical Realism movement in Beijing – used symbolist motifs to express the political and social uncertainties arising after the crackdown at Tiananmen Square.

https://en.wikipedia.org/wiki/Fernand_Khnopff

sdf
http://www.berlol.net/chrono/chr1886a.htm
http://www.visual-arts-cork.com/history-of-art/symbolism.htm
https://en.wikipedia.org/wiki/Symbolism_(arts)
https://en.wikipedia.org/wiki/Decadent_movement
https://www.wikiart.org/en/paintings-by-style/symbolism#!#filterName:all-works,viewType:masonry