Elrathia Kingi
fòssil comprat. Wheeler Shale formation. Cambrian 530Ma
Trilobites [ no recordo on el vaig comprar]
Arbre de la vida: Protostomes, Cambrià, Paleozoic | Llista espècies
on situar el que hem viscut, el que podem pensar tot el que hi ha, hi ha hagut, el que voldria recordar o tornar a veure
Elrathia Kingi
fòssil comprat. Wheeler Shale formation. Cambrian 530Ma
Trilobites [ no recordo on el vaig comprar]
Arbre de la vida: Protostomes, Cambrià, Paleozoic | Llista espècies
Die Linien des Lebens sind Verschieden
Wie Wege sind, und wie der Berge Gränzen.
Was Hir wir sind, kan dort ein Gott ergänzen
Mit Harmonien und ewigem Lohn und Frieden.
1812
Les línies de la vida són diverses,
Com els camins, i els confins de les serres.
El que som, Déu allí pot completar-ho
Amb harmonies, paga eterna i pau.
(versió de Riba)
Diverses són les ratlles de la vida,
Com els camins i les carenes de muntanyes,
El que aquí som, un Déu allà pot completar-ho,
Amb harmonies, paga i pau eternes
(Carbonell)
Les línies de la vida són diverses,
Com els camins són, i com les carenes de les serres.
El que aquí som, un Déu allà pot completar-ho
Amb harmonies, paga eterna i pau.
(jo)
Els anèl·lids (Annelida) constitueixen un gran embrancament de cucs segmentats en anells, que comprèn més de 17.000 espècies vivents, que inclouen, entre d’altres, els poliquets, els cucs de terra i les sangoneres.
Terrassa Ayma, desembre 2020
La Terra: Evolució de la terra | -4600 Precàmbric | -541 Paleozoic | -256 Mesozoic | -66 Cenozoic | -2.58 Quaternari
Els continents “només” s’han mogut uns 100km. Els principals esdeveniments geològics van ser successives èpoques de gel que s’explicarien pels cicles de Milankovitch.
“Els canvis geogràfics més importants d’aquesta època inclouen l’emergència del Bòsfor i l’Skagerrak durant els períodes glacials, que han convertit respectivament el mar Negre i el mar Bàltic en masses d’aigua dolça; i la seva posterior inundació pel nivell del mar novament ascendent. També inclou el descens periòdic del mar al canal de la Mànega, formant un pont entre Gran Bretanya i Europa i el congelament periòdic de l’estret de Bering, formant un pont entre Àsia i Nord-amèrica. Els Grans Llacs, així com altres grans llacs del Canadà, i la badia de Hudson també són el resultat de l’últim cicle glacial, i són llacs temporals. Amb cada edat glacial del Quaternari, apareixia un nou esquema de llacs i badies.””Moltes espècies, incloent-hi els dents de sabre, mamuts, mastodonts i gliptodonts, s’extingiren. D’altres, com els cavalls, els camells i els guepards, s’extingiren a Nord-amèrica, on havien aparegut, però aconseguiren prosperar en altres continents.”
[Fins ara als jaciments hi trobàvem restes d’esquelets que permetien reconstruir els animals del passat. Ara comencem a trobar restes d’eines i pintures]
FAUNA:
Aus: Teratornis merriami, moas (estruç degant de 2.5 m que va sobreviure a Nova Zelanda)
Jaciments: Magadan Sibèria (Rússia), Rancho la Brea (USA), Papatowai (Nova Zelanda) només fa 700 anys a l’actual edat mitjana conservat separat del món
Olduvai gorge (Tanzània)
Gran Dolina (España)
Zhoukoudian (Xina)
Blombos (Sudàfrica)
Forbes (Gibraltar)
Willandra lakes (Austràlia)
Cosquer (França)
Flores (Indonésia)
Monte Verde (Chile) 14.5m, Folsom (USA) 10.5m
Quaternari a wikipedia | segueix a Prehistòria
El registre fòssil mostra una diversificació de la vida en què apareixen la majoria de tipus d’animals. “Aquest període mostra una marcada transició en el registre fòssil amb l’aparició dels membres més antics de molts embrancaments de metazous, incloent-hi el primer vertebrat (Myllokunmingia).”
El procés durà segurament 20Ma, i pot estar relacionat amb la fragmentació de Rodínia i l’augment d’oxígen a l’atmosfera.
-80 a -55 Ma Serralada nordamericana: Sierra Madre, Rocky mountains. Laramide orogeny, per subducció de la placa del pacífic.
-256 a -66 Formació dels Andes per subducció de la placa del Pacífic. Agafa la forma final al cretàcic. Al Cretàcic té lloc l’equivalent a Nordamèrica a l’orogènesi Laramide.
S’inicia al cretàcic però els moviments principals són al Paleocè. S’allarga fins fa 55 Ma. És el resultat del tancament del mar de Tethys pel xoc d’Àfrica i la Índia amb Euràsia.
L’orogènesi alpina alçà les serralades del sistema de Tetis. Aquestes muntanyes inclouen (d’oest a est) l’Atles, els Pirineus, els Alps, els Alps Dinàrics, les Pindos, la serralada dels Balcans, les Muntanyes del Taure, el Caucas, els Monts Elburz, Zagros, l’Hindu Kush, el Pamir, el Karakoram i l’Himàlaia.
L’orogènesi Varisca o Herniciana és el resultat de la col·lisió entre Laurussia i Gondwana en el procés de constituir Pangea. S’estén del -390 a 300Ma
Alleghenian a Nordamèrica (segona passada apalatxes, massís de l’Atlas a Àfrica). muntanyes de la península ibèrica i els Pirineus, Sud d’Irlanda i Gal·les, massís entral a França, massís del Rin, els Alps (que després seran modificats per l’orogènia alpina) iugoslàvia, Càucas i Àsia central.
The Caledonian orogeny was a mountain-building era recorded in the northern parts of Ireland and Britain, the Scandinavian Mountains, Svalbard, eastern Greenland and parts of north-central Europe. The Caledonian orogeny encompasses events that occurred from the Ordovician to Early Devonian, roughly 490–390 million years ago (Ma). It was caused by the closure of the Iapetus Ocean when the continents and terranes of Laurentia, Baltica and Avalonia collided.
La trobada entre Laurussia i Sibèria forma els Urals cap 416 Ma
Admirem el geni artístic dels poemes de Friedrich Hölderlin i els quadres de Vincent Van Gogh. Però igualment digne d’admiració és el geni moral del fuster Ernst Zimmer, que havia llegit l’Hiperió i que va acollir Hölderlin a casa seva durant 36 anys; la seva filla Lotte seguiria tenint cura d’ell. I el geni moral de Theo Van Gogh, que va donar suport al seu germà més gran i que moriria als 33 anys poc després de la mort de Vincent als 37.
Alguna vegada quan em poso al dia amb alguna amistat solc dir que visc en una bombolla, que no miro les notícies de la televisió, no escolto tertúlies a la ràdio, no segueixo fils de twitter i que em mantinc informat amb la BBC, els titulars del National i el NewYorker. M’adono que és un decisió conscient i que això em determina, la dieta de l’esperit és tant important com la dieta del cos.
Un dels temes més fonamentals de la filosofia és el de l’u i el múltiple, que podem referir a Parménides, que tot és u, als diàlegs de Plató del Parménides i el Sofista, a les categories de forma d’Aristòtil, substància i accident i altres. Si examinem tot el que existeix, com identifiquem entitats separades? Al meu assaig d’ontologia per capes suggeria que serien invariants.
Una de les discussions més fructíferes que se m’acudexen és pensar en les membranes de les cèl·lules, que d’una manera extraordinàriament complexa, determina quines substàncies poden entrar i sortir, i quines no. [ Dues capes de lípid (45%) que envolten unes proteïnes flotants (55%). Formen una barrera (¸10-8m) selectiva que deixa passar l’aigua i algunes substàncies (reconeixement per enzims) arribant a tenir un paper actiu en el transport [aliments i deixalles). La paret cel.lular, no sempre present, està formada per polisacàrids amb un gruix d’uns 20 nm i evita que la c. exploti. Deixa passar molècules petites. A la membrana hi ha també els enzims que cnverteixen els aliments en ATP (->), tasca que a les c.eucariotes acompliran les mitocondries.
L’existència i la identitat de la cèl·lula es basen en aquesta capacitat de definir els fluxs. El que entra és el em transformarà en el què vull ser. El que deixo sortir és el que transforma l’entorn que tinc al voltant. Em recorda una mica les regles que hi ha als firewalls que arribaven a ser molt complexes i que també definien la “identitat” de la Caixa, entraven i sortien consultes, operacions de clients, manteniment per part d’administradors …
Part dels terribles efectes de les fake news és que no disposem de membranes efectives per regular quina informació ens arriba. Els algoritmes pensats per a augmentar els clics acaben funcionant com una mena de malaltia que degrada el nostre entorn fent que només ens arribin mems que reforcen la nostra tendència natural a identificar un culpable i odiar-lo.
Fer un entorn habitable, netejar un espai enmig d’un abocador
Cronologia evolució | Història geològica |
Pan african orogeny. Correspondria al xoc entre la place d’Amèrica del sud i Àfrica en el procés de formació de Rodínia. Duraria uns 100Ma.
Cretaceous–Paleogene extinction event (End Cretaceous, K–Pg extinction, or formerly K–T extinction): 66 Ma at the Cretaceous (Maastrichtian) – Paleogene (Danian) transition interval. The event formerly called the Cretaceous-Tertiary or K–T extinction or K–T boundary is now officially named the Cretaceous–Paleogene (or K–Pg) extinction event. About 17% of all families, 50% of all genera and 75% of all species became extinct. In the seas all the ammonites, plesiosaurs and mosasaurs disappeared and the percentage of sessile animals (those unable to move about) was reduced to about 33%. All non-avian dinosaurs became extinct during that time. The boundary event was severe with a significant amount of variability in the rate of extinction between and among different clades. Mammals and birds, the latter descended from theropod dinosaurs, emerged as dominant large land animals.
Un estrat d’iridi seria l’indici que l’extinció va ser causada per l’impacte d’un meteorit.
asd | Cronologia Evolució
Triassic–Jurassic extinction event (End Triassic): 201.3 Ma at the Triassic–Jurassic transition. About 23% of all families, 48% of all genera (20% of marine families and 55% of marine genera) and 70% to 75% of all species became extinct. Most non-dinosaurian archosaurs, most therapsids, and most of the large amphibians were eliminated, leaving dinosaurs with little terrestrial competition. Non-dinosaurian archosaurs continued to dominate aquatic environments, while non-archosaurian diapsids continued to dominate marine environments. The Temnospondyl lineage of large amphibians also survived until the Cretaceous in Australia.
terra | Cronologia evolució
Permian–Triassic extinction event (End Permian): 252 Ma at the Permian–Triassic transition Earth’s largest extinction killed 57% of all families, 83% of all genera and 90% to 96% of all species (53% of marine families, 84% of marine genera, about 96% of all marine species and an estimated 70% of land species including insects). The highly successful marine arthropod, the trilobite, became extinct. The evidence regarding plants is less clear, but new taxa became dominant after the extinction. The “Great Dying” had enormous evolutionary significance: on land, it ended the primacy of mammal-like reptiles. The recovery of vertebrates took 30 million years, but the vacant niches created the opportunity for archosaurs to become ascendant. In the seas, the percentage of animals that were sessile dropped from 67% to 50%. The whole late Permian was a difficult time for at least marine life, even before the “Great Dying”.
Late Devonian extinction: 375–360 Ma near the Devonian–Carboniferous transition. At the end of the Frasnian Age in the later part(s) of the Devonian Period, a prolonged series of extinctions eliminated about 19% of all families, 50% of all genera and at least 70% of all species. This extinction event lasted perhaps as long as 20 million years, and there is evidence for a series of extinction pulses within this period.
Ordovician–Silurian extinction events
Two events occurred that killed off 27% of all families, 57% of all genera and 60% to 70% of all species.
Possiblement degut a un augment de la temperatura per vulcanisme. (Abans es creia que havia estat per una glaciació)
Història de la terra, evolució | Arbre de la vida | Els avantpassats
Antecedents
[Linneu classifica les espècies i se n’observa la diversitat] 1735 Systema naturae. En la seva desena edició identificava 4.200 espècies d’animals i 7.200 plantes.
Erasmus Darwin, avi de Charles, a la Zoonomia de 1794, proposa que totes les espècies superiors provenen d’avantpassats primitius.
Aviat la paleontologia, l’estudi dels fòssils, en particular per Leonardo da Vinci, i amb Cuvier (1796) que practica l’anatomia comparada, provarà que les espècies van canviant. S’havien descobert fòssils que no pertanyien a cap espècie coneguda.
Lamarck va estudiar els i vertebrats i, per donar raó de la variació de les espècies, proposaria que hi ha un procés de diversificació i que els trets adquirits pels individus es transmeten a la següent generació. (1809)
Darwin havia deixat els estudis de medecina a Edinburgh i a Cambridge estudià història natural. Àvid col·leccionista d’escarabats. Durant el viatge del Beagle (1831-1836) observà moltes espècies i comparant-les va arribar a la conclusió que la variació s’explicava pel mecanisme de selecció natural. Els individus presenten variacions. En un entorn amb recursos limitats (Malthus, 1798 An Essay on the Principle of Population) hi ha competència i els que s’adapten millor sobreviuen, propagant les seves característiques a la descendència. Es fa seva l’expressió de Spencer “survival of the fittest”. Va estudiar les variacions en espècies de percebes per confirmar la seva hipòtesi. Durant el viatge també confirmà la hipòtesi de Lyell segons la qual el relleu s’explica per canvis lents al llarg del temps, sedimentació, erosió, metamorfisme.
La teoria s’exposa a On the Origin of the species publicat el 1859. Alfred Russel Wallace havia formulat una hipòtesi similar. Considera la distribució dels nyandús, les tortugues de les Galápagos, els mockinbirds, la diversitat de vegetals i coloms resultat de la selecció artificial. Planteja la dificultat de l’absència d’espècies intermitges, o com es pot haver passat d’un organisme sense visió a un ull desenvolupat. Assenyala que en àreas geogràfiques separades però amb el mateix clima, hi trobem espècies diferents, resultatdoncs, de variacions diferents. La comparació morfològica li permet dir What can be more curious than that the hand of a man, formed for grasping, that of a mole for digging, the leg of the horse, the paddle of the porpoise, and the wing of the bat, should all be constructed on the same pattern, and should include the same bones, in the same relative positions?” This made no sense under doctrines of independent creation of species, as even Richard Owen had admitted, but the “explanation is manifest on the theory of the natural selection of successive slight modifications” showing common descent.
El 1871 aplica la hipòtesi a l’origen de l’home, a The Descent of Man, and Selection in Relation to sex
Ernst Haeckel a Alemanya i Asa Gray als EUA van abraçar la teoria amb entusiasme.
La teoria de l’evolució permet classificar les espècies segons el seu origen. Darwin va esbossar un arbre de la vida.
El 1865, Gregor Mendel estableix que els trets heretats de manera predictible [ no tot s’hereta, només el que està codificat als gens].
Neodarwinisme
El descobriment de l’estructura del DNA per Watson i Crick, i el mecanisme de transcripció de proteïnes permetran explicar el detall de com es poden alterar i transmetre trets.
Si l’evolució tornés a començar, sortirien més o menys les mateixes espècies? Gould diu que no, que és contingent (Gould, S.J. Wonderful Life: The Burgess Shale and the Nature of History). Conway Morris diu que sí (Life’s Solution: Inevitable Humans in a Lonely Universe ) Blount fa experiments amb el bacteri Escheria Coli, al llarg de 26 anys i 60.000 generacions, la majoria de les branques són iguals però algunes troben nous metabolismes. ( Blount, Z., et al. Historical contingency and the evolution of a key innovation in an experimental population of Escherichia coli. )
https://en.wikipedia.org/wiki/Dinosaur#History_of_study
La fragilitat de la veritat en les notícies a les xarxes socials | la dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i la correcció política | el formidable repte de les empreses tecnològiques
La fragilitat de la veritat en les notícies a les xarxes socials
La fabricació i propagació d’informació falsa a les xarxes socials ha crescut fins al punt que sembla impossible d’aturar. Pensàvem que amb la il·lustració hauríem triomfat sobre l’obscurantisme de l’edat mitjana i amb les noves tecnologies, la informació objectiva seria compartida per tothom. Evidentment no és així. Algunes referències:
Francis Fukuyama sobre el middleware com a regulació de la informació falsa, FB afavorint a la dreta , fotografies i vídeos generats i distribuïts per ordinador que no es poden distingir del real, faran impossible distingir el real, Perquè FB no vol acabar amb les notícies falses, indicis per detectar fotos fake , els fact-checkers trenquen amb facebook , la difícil tasca dels qui moderen coninguts a FB , Bellingcat, entitat open source per verificar informació, factcheck.org
Mig per convicció a twitter, mig per pressió popular a FB, s’han intentat introduir controls per verificar la veracitat de la informació. Twitter ha arribar a etiquetar com a informació dubtosa un tweet de Trump, mentre que FB no ho ha fet.
A wikipedia, diferents tendències mirem d’imposar la seva versió, com per exemple en el cas del canvi climàtic.
La dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i en la tradició, la correcció política
A l’hora d’elaborar algoritmes basats en el llenguatge comú, un article assenyalava els diferents biaxs, racistes, sexistes, que impregnen el llenguatge comú. Aquest article va motivar la sortida de Google d’un dels principals investigadors.
A l’hora de determinar la paga de diferents oficis a Suïssa, els algoritmes es basaven en les retribucions actuals per feina, sexe, edat. Com que la situació existent discriminava per sexe, el nou algoritme ho seguia fent.
Gone with the wind va ser retirat de HBO després que fos acusat de racisme. ( ref1, ref2). La societat, la història, té biaixs racistes i sexistes. [ A Catalunya, on no hi havia negres, ara es qüestionen les cavalcades de reis on fins ara un home blanc es pintava de negre per fer de rei negre. A Vidreres les dones protesten perquè no poden fer el paper de rei negre. Es comença a parlar de tions i tiones. Es canvia la caputxeta vermella pr que els caçadors no matin el llop. Es pretenen eliminar els monuments franquistes com si això canviés.
El formidable repte de les empreses tecnològiques
Aquesta il·lustració vol subratllar que la realitat és construïda a partir d’indicis. En ocasions, la ciència ens dóna una base prou sòlida per poder dibuixar un quadre inqüestionable, en altres, els indicis a compartir permeten versions diferents.
(1) Determinar la veritat
Deixant de banda el cinisme de FB, demanar a twitter i FB que determinin la veritat de cada contingut que es publica, és imposar-los una tasca formidable. Les línies entre la llibertat d’expressió i la difamació difícils. Han de tenir un equip que estudii cada una de les fotos publicades per determinar si és falsa? Han de tenir experts en medecina per determinar si una afirmació sobre les vacunes és certa o no? Tanmateix, sí que hi pot haver un mínim de consens sobre les evidències (les veritats mínimes a compartir) i eliminar els extrems.
Article de l’Atlantic In 2020, the need to contain misinformation about COVID-19 pushed Facebook and Twitter into a role they never wanted—arbiters of the truth.
(2) Conviure amb el biaix
Els proveïdors de continguts com HBO i Netflix, els productors de cinema, els editors de llibres ¿han de ser responsables de la correcció política de tots els continguts? Els continguts incorrectes, ¿ s’han d’eliminar ? s’han d’etiquetar? És també una tasca impossible, però sí que es poden implantar uns mínims, un text que aporti un context previ, i que s’hagi de marcar com a “llegit” igual que fem amb les condicions de venda o d’ús d’un web.
Problemes actuals filosofia | Les veritats mínimes a compartir
Cap a l’any 1995, la Pilar començava a treballar, la Teresa i la Maria eren petites i jo me n’havia de cuidar. No em quedava temps lliure a les tardes i alguna vegada pujava a Solius el cap de setmana per estudiar l’inventari. Feia fred. M’instal·lava a la taula del pare. Sopava davant la llar de foc i a l’hora d’anar a dormir deixava les brases calentes i corria per entrar dins el llit sota l’edredon calentó.
El cap de costat recolzat al coixí, l’edredon fins la barbeta, era una sensació feliç d’ésser acollit, entrar en un món càlid i suau que al cap de poc s’obriria a somnis desconeguts. (imaginari, somnis)
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
L’observatori del paisatge ha identificat 134 paisatges que ha agrupat en Pirineus, Ebre, Lleida, Camp de Tarragona, Zona metropolitana, comarques centrals i Girona. [Hi ha documentació detallada a internet però alguns dels paisatges apareixen per duplicat]. Pere Blasi a la seva “Geografia” proposa comarques pirinenques, costa, conques del Segre i Ebre (menys Tortosa), i comarques interiors.
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
W Penedès i Garraf
Llobregat
Barcelona i Maresme
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
W Pirineu Axial (entre les dues Nogueres)
Segre
Cerdanya i Cadí
Prepirineu a Girona
Pirineu [66Ma orogènia Alpina sobre l’herniciana]: (1) A l’oest i de Nord a sud: Maladeta (entre el Cinca i la Noguera R), massís de la Vall d’Aran i Beret, cap al sud i fins a la Noguera Ribagorçana: Montsent de Pallars, Serra sant Gervàs, (massís Torreta de l’Orri), serra de Lleres, Conca de Tremp (Pallars Jussà) i Montsec (Noguera). Rasos de Conques, serra de sant Joan, Serra Boumort (2) La Cerdanya travessada pel Segre, amb el Puigpedrós al nord i al sud el Cadí. La vall segueix a França amb la Tet, el Carlit i l’Arieja al N i al S el Cadí es prolonga de manera natural amb el Montgrony, el Puigmal, Costabona i el Canigó. (3) Al Prepirineu tenim la Serra del Port del Comte, els Rasos de Peguera, Serra de Catllaràs, Matamala. Cavallera, Capsacosta, serra Sta Magdalena. El Bassegoda a dalt de la Garrotxa, [Els Aspres i els Salines, la vall de la Jonquera] i la serra de l’Albera amb el Cap de Creus.
Pallars Sobirà
Serra de Canals. A W el Tavascan a E el Lladorre que conflueixen a Tavascan. segueix el Lladorre que després serà el Cardós (Vall de Cardós) que es trobarà amb la Noguera a Llavorsí.
Geològicament és del cambrià 541-485, (€OA pelites, gresos i grauvaques) i les muntanyes al nord del llac de Certascan són roques plutòniques de l’orogènia herniciana (xoc entre Lauràssia i Gondwana per formar Pangea) (GRDA Granodiorites biotítiques).
A Tavascan Rouredes de roure de fulla gran (quercus petraea). Pujant, neretars amb neret, balegars amb ginesta, gespets (prats de festuca eskia)
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
W Segre
E Segre
Ebre
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
Sota el Pirineu i entre la Conca del Segre amb les planes de Lleida i el Ter
W Seguint el Llobregat:
Centre
Serralada Prelitoral N
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
Serralada transversal zona volcànica
Empordà i Ter
Banyoles Selva Girona
Gavarres i Costa Brava
Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Centrals | [ Catalunya ]
W Ebre
Ebre
Ebre Est
Centre
Est
Llocs [ esborrany ] | Catalunya | Món | Oníric, Llocs fantàstics
Geografia
Evolució geològica Geografia k Barcelona
Història
3EEC1, Catalunya medieval 711-1479
4EEC1 Catalunya moderna 1479-1798
5EEC1 Catalunya contemporània 1798-2020
Catalunya (L’ull del temps))
Art Literatura Música
La Terra: Litosfera | Evolució de la terra | Història geològica de la terra | -4600 Precàmbric | -541 Paleozoic | -256 Mesozoic | -66 Cenozoic |
La Península Ibèrica és la part emergida d’una antiga placa tectònica, la Placa Ibèrica. De dimensions modestes, la Placa Ibèrica és situada al nord de la Placa Africana i actualment és soldada a la Placa Europea. La seva configuració geològica és el resultat de les interaccions d’aquestes dues plaques majors des de fa uns 200 Ma, és a dir, durant el cicle Alpí (ICGC). [a part d’alguna petita àrea emergida al carbonífer, Catalunya va estar submergida fins l’orogènia alpina fa uns 66 mA quan el xoc amb àfrica fa emergir els pirineus i la serralada costera (66-30), vulcanisme a la serralada transversal fa 10Ma . Tota la depressió era un mar obert fins que es va anar assecant a partir del Miocè.]
Mirant el mapa geològic tenim:
Als Pirineus i serralada costera: Roques intrusives tardohernicianes (GR Leucogranits GRD granodiorites) , Als Pirineus €O del Cambrià Ordovicià (a W de la Seu i al Puigmal), el plegament del Cadí és Paleogè. Hi ha uns pocs terrenys del mesozoic al prepirineu i la serralada costera més al sud. La depressió de l’ebre és del Paleogen i les planes del Vallès i l’Empordà del Neogen.
– 541 PALEOZOIC -252
[unió dels continents per formar pangea amb les orogènies Caledònia i Herniciana per les col·lisions]
En el que seria la futura Placa Ibèrica, el registre sedimentari del Cambrià i l’Ordovicià és format majoritàriament per dipòsits siliciclàstics i carbonàtics de medis marins de plataforma o més profunds, en els quals visqueren els primers trilobits i es formaren colònies d’arqueociàtids. Amb aquesta fragmentació tornaren les condicions marines, principalment en medis de plataforma, i durant el Silurià (figura 3) les condicions ambientals foren molt particulars, amb dipòsits d’argiles negres, molt riques en matèria orgànica, indicatives de condicions marines euxíniques (anaeròbies i reductores). Els graptòlits i alguns cefalòpodes són els organismes característics d’aquest període.
Durant el Devonià i part del Carbonífer es dipositaren carbonats de plataforma marina soma, molt rics en fauna (cefalòpodes, trilobits, coralls, peixos i d’altres organismes), i també sediments propis de conca marina profunda, com les calcàries vermelles amb goniatits (les calcàries griotte) i els nivells d’acumulació de radiolaris. Alhora començà la colonització de les zones emergides per les primeres plantes i els primers amfibis [ en van trobar un al Montseny?]. Cap a finals del Devonià s’esdevingué la segona gran extinció. Durant el Carbonífer les plaques fragmentades a l’inici del cicle Hercinià tornaren a convergir fins a col·lidir amb les restes de Gondwana, resultant un esdeveniment deformatiu major, l’orogènia herciniana. Aquesta zona és caracteritzada per estructures de plegament acompanyades de processos metamòrfics de gran abast i d’una intensa activitat magmàtica intrusiva. Els sediments d’aquest estadi són detrítics marins (les anomenades fàcies Culm), indicatius de l’activitat tectònica i de l’erosió a les grans cadenes de muntanyes que s’anaven formant. Les restes de la serralada herciniana són encara avui ben visibles en tota l’Europa occidental, especialment a l’oest de la Península Ibèrica. A Catalunya n’afloren fragments més petits als Pirineus, a la Cadena Costera i al substrat de la Conca de l’Ebre. [ mapa geològic GR i GRD]
-541 Ma → Paleozoic: Càmbric: Explosió de vida marina, trilobites i algues, sediments calcaris. 485 Ordovicià, Orogènia Caledoniana, mol·luscs, 1a extinció. 443 Silúric: Peixos, inici vida terrestre. 419 Devonià: amfibis, molses, 2a extinció. 359 Carbonífer: Gimnospermes, insectes gegants, rèptils. 299 Permià: es completa Pangea, orogènia herniciana, rèptils sinàpsids (mamífers),3a extinció
-370 mig Devonià, es comencen a unir les plaques i comença l’orogènia herniciana. [La placa ibèrica està perduda al mig]
340 Carbonífer
300 Permià
280
260
-252
-252 MESOZOIC -66 [Divisió de Pangea, Andes i Rocoses per subducció del pacífic)
-252 Ma → Mesozoic : Triàssic: amfibis grans, rèptils i coníferes, clima sec 4a extinció. 201 Juràssic: predomini dels dinosaures, petits mamífers, coníferes, inici angiospermes, papallones, Pangea es comença a obrir amb el mar de Tethys, separant Lauràssia i Gondwana. 145 Cretàcic: Andes i Rocoses, 5a extinció que acaba amb els dinosaures.
Triàsic
Algunes zones de fractura formades durant el Carbonífer i el Permià havien continuat evolucionant i Pangea es va començar a fragmentar, iniciant-se el cicle Alpí. Durant el Triàsic, les àrees topogràficament més baixes de la futura Placa Ibèrica eren ocupades per extenses planes al·luvials que periòdicament eren envaïdes per la mar i es convertien en plataformes marines de poca fondària; en elles es dipositaven fangs carbonàtics i emergien alguns esculls. Cap a finals del Triàsic, 50 milions d’anys després de l’inici de la fragmentació de Pangea, aquelles fractures inicials havien evolucionat fins a formar uns sistemes de grans falles que delimitaven depressions semblants a l’actual vall africana del Rift (rift, en anglès, significa ‘esquerda’ o ‘obertura’). Una de les valls riftianes es localitzava a la futura àrea pirinenca, i l’altra, més important i que va ser immediatament envaïda per la mar, a l’àrea ocupada actualment pel Sistema Bètic, la Mar d’Alborán i l’Estret de Gibraltar.ltres depressions similars s’obriren a l’interior de la Placa Ibèrica. Aquests sistemes de fractures afavoriren l’ascensió de masses de roques volcàniques i subvolcàniques bàsiques. En aquell moment, a la futura Península Ibèrica es destacaven dos massissos emergits: el Massís Ibèric (la futura Meseta) i el Massís de l’Ebre, avui desaparegut, el qual ocupava les actuals zones orientals de la Conca de l’Ebre, del vessant sud dels Pirineus i del Golf del Lleó. Geogràficament, ambdós massissos eren unes illes envoltades de vastes àrees entollades a les quals es dipositaven sals, guixos, argiles i carbonats en unes condicions climàtiques molt àrides. Entre el Massís Ibèric i el límit dels pantans triàsics s’obria una extensa plana desèrtica. Amb el decurs del temps, durant el Triàsic i sobretot el Juràssic, l’extensió al llarg d’algunes de les fractures que limitaven les valls riftianes va progressar fins que es generà escorça oceànica, quedant així individualitzades noves plaques tectòniques. Havia començat l’obertura de l’Atlàntic central.
240Ma
220 [Pangea s’obre i la placa Ibèrica queda perduda enmig]
Juràssic
Al llarg del Juràssic, durant un període de 55 milions d’anys, una part important de la futura Placa Ibèrica es mantingué submergida sota una mar poc profunda. En unes condicions climàtiques més càlides que les actuals, en aquelles extenses plataformes continentals es dipositaven fangs i sorres carbonàtiques, els quals, en major o menor grau, eren retreballats per les marees. Aquelles condicions ambientals afavoriren també que les aigües fossin colonitzades per grups molt nombrosos de cefalòpodes, principalment d’ammonítids i belemnítids, i també per braquiòpodes i bivalves.
Cap a finals del Juràssic, ara fa uns 150 Ma, les costes meridionals del Massís Ibèric s’havien separat al voltant de 500 km de les costes septentrionals d’Àfrica. Al llarg d’aquell espai, les aigües de l’Oceà de Tetis ja havien connectat amb les del jove Atlàntic, que en aquell temps ja havia assolit una amplada de 1 000 km, entre les costes meridionals de Terranova i les costes occidentals del Sàhara (figura 7). La vall riftiana que s’havia començat a obrir a l’actual zona pirinenca 50 milions d’anys enrere ara era un solc marí molt profund connectat amb l’extensa plataforma continental que ocupava la meitat oriental de l’actual Península Ibèrica.
170Ma
Cretaci
Al llarg del Cretaci inferior, l’obertura de l’Oceà Atlàntic es va propagar cap al nord produint la definitiva separació de la Placa Nord-americana de la Ibèrica i l’Europea. A finals del Cretaci inferior, fa 100 Ma, la Placa Ibèrica es trobava completament individualitzada de les plaques circumdants, limitada per grans zones de falla de salt en direcció (figura 8). El límit septentrional se situava al solc pirinenc, on la separació d’Ibèria i Europa havia provocat l’obertura del Golf de Biscaia i, cap a l’est, la formació d’un reguitzell de conques estretes relativament profundes i connectades entre si les quals s’estenien cap a les àrees orientals de l’actual zona pirinenca.
La separació entre Ibèria i Europa al llarg d’aquesta zona va ser més gran a l’oest que a l’est, la qual cosa va afegir un moviment de rotació, en sentit contrari al de les agulles del rellotge, al desplaçament de la Placa Ibèrica. Al sud, el marge de la Placa Ibèrica era l’actual falla transformant de les Illes dels Açores – Gibraltar. Per l’est, una altra zona de falla connectava la dels Açores – Gibraltar amb la zona alpina. L’expansió de la Dorsal Centratlàntica havia situat Ibèria uns 800 km a l’est deTerranova.
La superfície emergida de la Placa Ibèrica havia augmentat considerablement des del Juràssic superior i incloïa gran part del Massís Ibèric. A les zones on havien emergit les antigues plataformes carbonàtiques juràssiques es desenvolupaven sistemes de cavernes i dolines sota un clima tropical que afavoria la formació de sòls bauxítics i laterítics. A les costes que s’obrien a l’Oceà de Tetis i al Golf de Biscaia es desenvolupaven grans aparells deltaics amb extenses zones de maresmes, les quals allotjaven una gran diversitat faunística i florística. A les plataformes continentals, fora de l’abast de la influència deltaica, es dipositaven carbonats i es desenvolupaven barreres d’esculls de rudistes i baixos de sorra,molts d’aquests darrers formats per l’acumulació dels esquelets dels foraminífers característics d’aquesta època, les orbitolines. Als solcs marins més profunds, situats a les zones septentrional i occidental de l’àrea pirinenca i del Golf de Biscaia, es dipositaven sediments clàstics que eren transportats per corrents de turbidesa des dels fronts dels deltes. En aquells oceans proliferaren els ammonits.
Cap a mitjan Cretaci superior, ara fa al voltant de 85 Ma, la Placa Africana inicià un moviment de rotació en sentit antihorari respecte de la Placa Europea tot desplaçant-se, alhora, cap al nord. Això va provocar el progressiu tancament d’una part de l’Oceà de Tetis:
La Placa Ibèrica, situada entre la Placa Africana i la Placa Europea, es veié empesa cap al nord, iniciant-se la convergència amb la Placa Europea i la conseqüent deformació dels marges contigus d’ambdues plaques. A l’àrea pirinenca, la deformació es propagà des de les zones orientals cap a les occidentals, en un procés que culminaria, al cap de 50 milions d’anys, amb l’edificació dels Pirineus i de les cadenes alpines de l’interior de la península.
En aquells temps, l’àrea emergida del Massís Ibèric havia assolit una superfície propera a la de l’actual Península Ibèrica. A les desembocadures dels grans rius s’edificaven aparells deltaics, i a les àrees de la plataforma continental que quedaven fora de l’abast de les zones d’influència deltaica es dipositaven carbonats i margues i s’hi desenvolupaven esculls de rudistes i coralls. La deformació que patia la vora septentrional de la Placa Ibèrica provocava freqüents situacions d’inestabilitat en els sediments que es dipositaven en la plataforma continental. Una part d’aquells sediments eren transportats mitjançant corrents de turbidesa i colades de fang submarines fins als fons marins profunds del solc pirinenc.
150Ma inicis Cretàcic
90Ma
Jaciments del Cretàcic a Catalunya: Isona (Conca Dellà), Tremp (Epicentre), Àger, Camarasa, Coll de Nargó: mirador del Cretaci, Vilanova de Meià, Artesa de Segre: la vall d’Arlet, Fígols i Vallcebre, Sabadell (Museu Miquel Crusafont)
-66 CENOZOIC [ Àfrica i la índia pugen ja i xoca amb Lauràsia, orogènia alpina]
-66 Ma → Cenozoic: [Paleogè] Paleocè: Orogènia alpina, alps, Pirineus, Himalaia. mamífers. 56 Eocè. 34 Oligocè. 23 [Neogè] Miocè: evolució dels primats. 5.3 Pliocè, Savannas, Austropitecus.
-66 Paleogen -23
66 [Àfrica s’anava acostant, encara s’havien de formar els Alps, a mitja orogènia alpina]
La formació de les serralades de muntanyes. EI final del Mesozoic i l’inici del Paleogen
A finals del Cretaci i principis del Paleogen, la situació general havia evolucionat amb rapidesa. El procés de convergència entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea havia conduït a l’inici de la col·lisió entre ambdues plaques. Ara fa uns 65 Ma la major part de la Placa Ibèrica, incloent Còrsega i Sardenya que es trobaven a la zona que actualment és ocupada pel Golf de València i el Golf del Lleó, era emergida i sotmesa a una intensa erosió. L’antiga connexió entre l’Oceà de Tetis i el Golf de Biscaia al llarg de la zona pirinenca havia quedat interrompuda per l’emersió de l’àrea oriental.
Una gran part d’aquelles zones recentment emergides eren terres baixes i prop del marge septentrional d’Ibèria eren recobertes de vastes planes al·luvials per les quals discorrien rius trenats que transportaven els sediments clàstics procedents de l’erosió de l’interior de la Placa Ibèrica. En aquelles terres baixes també hi havia aiguamolls i llacs poc profunds on es dipositaven torbes i carbonats; per aquelles zones pantanoses hi van deambular alguns dels darrers dinosaures que van poblar la Terra. El conjunt d’aquests sediments s’anomena fàcies garumnianes i en elles se situa el límit entre el Mesozoic i el Cenozoic, marcat per l’extinció del 75 % de les espècies terrestres i marines.
Durant el Paleocè les condicions ambientals van ser molt similars a les de la fi del Cretaci, amb un predomini de la sedimentació continental, al·luvial o lacustre. Ara fa 55 Ma, a principis de l’Eocè, la mar va començar a envair les terres baixes. A l’àrea pirinenca, l’apilament tectònic progressiu de materials del sòcol i de les antigues conques sedimentàries que es produïa per efecte de la col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea significava una càrrega enorme sobre les seves vores. L’increment continuat de càrrega havia provocat que la litosfera de les zones contigües a la cadena de muntanyes en formació s’inflexionés en direcció a aquella. A conseqüència d’això, es generaren, a ambdós costats de la cadena de muntanyes i paral·lelament a ella, unes àrees topogràficament deprimides, les anomenades conques d’avantpaís, les quals foren immediatament envaïdes per la mar. Bona part de l’àrea pirinenca, del Massís de l’Ebre i de l’actual Cadena Costera es veieren convertides en plataformes marines de poca fondària on es dipositaven sediments predominantment carbonàtics. Els foraminífers característics d’aquesta època són les alveolines, les closques de les quals s’acumulaven formant baixos i barres litorals per l’acció de l’onatge i les marees. A les desembocadures dels cursos fluvials que drenaven les àrees emergides, s’edificaven aparells deltaics, els quals eren també, en major o menor grau, retreballats per les marees.
Com a conseqüència del procés de col·lisió entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea a l’àrea pirinenca es generaren sistemes de plecs i mantells de corriment que invertiren i exhumaren les antigues conques sedimentàries, les quals foren desplaçades tectònicament cap al sud al vessant ibèric. EI procés de col·lisió entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea assoliria el seu moment culminant cap a finals de l’Eocè i inicis de l’Oligocè, fa aproximadament entre 35 i 30 Ma.
Paral·lelament a la formació dels Pirineus, al llarg de l’Eocè i l’Oligocè, la deformació que tenia lloc al marge de la Placa Ibèrica es transmeté cap al seu interior, de manera que determinades àrees d’intraplaca, que prèviament s’havien vist sotmeses a extensió durant el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci inferior, ara eren deformades en un context compressiu. Això donà lloc a la formació de la Cadena Ibèrica i la Cadena Costera Catalana. Concretament en aquesta última zona, la deformació es traduí en la formació de falles inverses, encavalcaments i sistemes de falles de desplaçament horitzontal sinistre, obliqües a la direcció de màxim escurçament de la zona pirinenca.
El resultat de tots aquests esdeveniments fou que l’àrea compresa entre els Pirineus, la Cadena Ibèrica i la Cadena Costera Catalana, l’antic Massís de l’Ebre, desaparegué com a àrea emergida subministradora de sediments, i passà a ser el sòcol de la conca d’avantpaís generada al sud de l’àrea pirinenca, la Conca de l’Ebre, receptora dels sediments procedents de l’erosió dels relleus que s’anaven format i que començaven a emergir tant al nord com en els seus límits sud-est i sud-oest.
La Conca de l’Ebre: d’una mar oberta a una plana al·luvial. L’Eocè i l’Oligocè
50Ma
A mitjan Eocè, fa uns 47 Ma, els Pirineus eren un reguitzell d’illes arrenglerades en direcció est-oest, que emergien entre les aigües que cobrien les conques d’avantpaís d’Aquitània, al nord, i de l’Ebre, al sud. En aquell temps, la Conca de l’Ebre era una extensa badia que s’obria a l’Atlàntic pel Golf de Biscaia i limitava a l’est amb els relleus de la Cadena Costera Catalana, de manera que quedava desconnectada de l’Oceà de Tetis. Flanquejant la Conca de l’Ebre es desenvolupava una plataforma marina detrítica on creixien alguns esculls, alhora que a les desembocadures dels rius que drenaven la Cadena Costera Catalana s’edificaven ventalls al·luvials costers i deltes, les restes dels quals són les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. El clima, la circulació de les aigües i la resta de condicionants paleoambientals, afavoriren que aquelles plataformes fossin colonitzades per foraminífers de vida bentònica típics de l’Eocè mitjà, els nummulits.
A poc a poc, la Conca de l’Ebre s’anava reblint de sediments. Cap a la fi de l’Eocè, fa uns 37 Ma, havia passat de ser connectada amb la mar oberta pel Golf de Biscaia a un règim pràcticament endorreic que afavoria l’evaporació (figura 11). Això va determinar que a les àrees centrals de la conca es dipositessin grans quantitats de sals, mentre que a zones molt localitzades dels marges, encara s’edificaven petites construccions d’esculls coral·lins.
Al mateix temps, les estructures tectòniques que es formaven com a conseqüència de la col·lisió entre Ibèria i Europa prosseguien, estenent-se cap a l’interior de la Conca de l’Ebre i involucrant sediments cada cop més joves. Això provocava, al seu torn, que l’espai ocupat per la Conca de l’Ebre fos progressivament més petit i també que l’àrea emergida de les cadenes de muntanyes en formació fos cada cop més extensa (figura 12) i, com a conseqüència, que augmentés el volum de materials disponibles per a ser erosionats i transportats cap a la conca d’avantpaís.
A principis de l’Oligocè, fa 33 Ma aproximadament, la Conca de l’Ebre, aïllada del Golf de Biscaia i de Tetis, era una depressió sotmesa a un règim continental endorreic, la qual rebia les aportacions dels rius i torrents que drenaven les àrees del nord i del sud, elevades topogràficament per causes tectòniques. En arribar a la plana, aquells rius i torrents dipositaven els seus al·luvions, consistents en enormes quantitats de graves, arenes i argiles, en forma de conjunts de ventalls i de planes al·luvials per les quals serpentejaven alguns rius de llits trenats. A les zones centrals de la conca, relativament allunyades dels fronts de les cadenes de muntanyes, es desenvolupaven pantans i àrees lacustres on es dipositaven margues, carbonats, guixos i de vegades, també, torbes. És en aquests dipòsits on es troben les restes de petits rosegadors, indicatius de la radiació dels mamífers. A les desembocadures dels cursos d’aigua que arribaven en aquells llacs s’edificaven petits deltes. Probablement, el paisatge de les zones centrals de l’actual part catalana de la Conca de l’Ebre devia recordar en alguns aspectes el de la sabana africana actual: llacs poc profunds envoltats de vegetació i àrees temporalment entollades.
35 Ma
-23 Miocè i Pliocè -2.58
20Ma
L’obertura de la Mediterrània occidental. L’Oligocè superior i el Miocè
Cap a finals de l’Oligocè i principis del Miocè, fa uns 25 Ma, el procés de col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea havia acabat. Els Pirineus, la Cadena Costera Catalana i la Serralada Ibèrica ja tenien la mateixa estructura de plegament que ara i els sediments que formaven els antics ventalls al·luvials, que s’havien dipositat al peu dels fronts muntanyosos dels Pirineus, ara es trobaven plegats dibuixant espectaculars discordances progressives. La Conca de l’Ebre es mantenia en un règim endorreic amb la zona oriental, o Conca Central Catalana, totalment reblerta i ocupada per una extensa plana al·luvial que drenava cap a l’oest, on es mantenien les condicions lacustres. A l’est, l’antic golf de Tetis havia quedat pràcticament desconnectat de la resta de l’oceà i es formà una mar interior, la Paleomediterrània (figura 13).
L’acabament del procés de col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea donà lloc que, a partir de l’Oligocè superior, la convergència entre Àfrica i Euràsia passés a manifestar-se més al sud, al límit entre les plaques Ibèrica i Africana. Alhora es desenvolupava un sistema de falles en un context geodinàmic extensional que progressava per l’interior de la Placa Europea des del nord cap al sud, formant valls riftianes a les actuals valls del Rin i del Roine. Aquesta nova situació originà una sèrie d’esdeveniments que havien de determinar la resta dels trets geològics bàsics que configuren l’actual àrea catalana de la Placa Ibèrica.
Les falles que s’havien format a la Cadena Costera Catalana simultàniament amb la formació dels Pirineus actuaren en el nou context tectònic extensiu com a falles normals i generaren profundes fosses tectòniques paral·leles, o també esbiaixades, a l’actual línia de costa. A l’extrem oriental de la Conca de l’Ebre, també es desenvoluparen sistemes de falles normals, si bé en direcció NW-SE. L’evolució dels sistemes de fractures provocà primer l’aprimament de l’escorça continental i la fragmentació de l’extrem oriental de la Placa Ibèrica, de manera que el bloc format per Còrsega, Sardenya i les Balears, s’esqueixà i començà a derivar cap a l’est, en formar-se escorça oceànica al Golf del Lleó i al Solc de València. D’aquesta manera començava, fa uns 20 Ma, la formació de l’actual Mediterrània occidental. Fou llavors que les fosses recentment formades a la Cadena Costera Catalana i a l’extrem oriental dels actuals Pirineus van quedar connectades amb la incipient Mar Mediterrània (figura 14). Immediatament van ser ocupades per una mar soma on es dipositaven sediments clàstics i evaporites i s’hi edificaven també alguns esculls coral·lins.
-10Ma Al Miocè superior, a l’àrea pirinenca oriental, es va generar un altre sistema de fosses tectòniques que tallà totes les estructures de plegament i d’encavalcaments que s’havien format amb anterioritat, el qual delimità petites conques sedimentàries intramuntanyenques. En les conques de la Seu d’Urgell i la Cerdanya es van formar sistemes de ventalls al·luvials amb àrees pantanoses i lacustres, en un règim endorreic, on es dipositaven sediments fins i torbes. A l’extrem oriental de la Conca de l’Ebre, ara fa uns 10 Ma, es registra l’inici d’un episodi eruptiu bàsic a favor de les falles orientades NW-SE que delimiten la fossa de l’Empordà. De l’activitat volcànica, en resten les colades basàltiques.
-7Ma Salí messinià
Ara fa uns 7 milions d’anys, un succés extraordinari afectà tota la conca mediterrània i les terres emergides que l’envolten: en el Messinià la Mediterrània es va assecar. La major part de l’àrea va quedar convertida en un salí gegantí situat a centenars de metres per sota del nivell de l’Atlàntic. És possible que el paisatge s’assemblés força a una espècie de combinació de triangle dels Àfar amb alguns salares de l’àrea andina i de la conca de la Mar Morta. Aquell canvi brutal en el nivell de base provocà que els rius s’encaixessin molt profundament en les antigues plataformes marines i que l’erosió que produïen a les zones de les capçaleres progressés en direcció al continent.
Probablement fou llavors que les capçaleres d’alguns dels torrents que drenaven els relleus de la Cadena Costera Catalana cap a la Mediterrània assoliren la Conca de l’Ebre, tot capturant cursos fluvials d’aquesta i constituint noves conques hidrogràfiques, les del Ter, el Llobregat, el Francolí i l’Ebre. A partir d’aquell moment l’antiga conca d’avantpaís dels Pirineus deixava de ser una conca endorreica i passava a ser tributària de la conca mediterrània. Els sediments eocens i oligocens dipositats a la Conca de l’Ebre durant l’edificació de les cadenes de muntanyes que la delimiten començaren, doncs, a ser erosionats i a convertir-se en l’àrea font de bona part dels materials que rebleixen el Golf de València i la plana abissal del Golf del Lleó.
A l’inici del Pliocè, la connexió entre l’Atlàntic i la Mediterrània s’havia restablert i a mitjan Pliocè, fa uns 3 Ma, el nivell de la mar no tan sols s’havia recuperat, sinó que havia ascendit uns 100 metres per damunt del nivell actual. Prou com perquè algunes àrees de les fosses tectòniques properes a la costa tornessin a ser envaïdes per una mar poc profunda.
A les desembocadures d’alguns rius s’edificaren uns petits aparells deltaics del tipus anomenat de Gilbert i que són molts característics del Pliocè de la Mediterrània. A les vores de la depressió intramuntanyosa de la Selva, es produïen efusions volcàniques basàltiques d’una certa importància.
-2.58 QUATERNARI
Durant el Plistocè és quan la Península Ibèrica adquirí la resta de trets geogràfics que li conferiran l’aspecte amb què la coneixem actualment. Des del punt de vista de la geodinàmica interna, a partir de finals del Pliocè, fa uns 2 Ma, començà un període de calma relativa, trencada puntualment per les erupcions volcàniques localitzades a la zona nord-oriental de Catalunya. Però, climàticament, és una època amb molta variabilitat. Després d’un temps de clima benigne, que es mantingué des de finals del Pliocè fins a mitjan Plistocè, des d’ara fa uns 900 000 anys tingueren lloc cinc glaciacions separades per intervals de clima més càlid, els anomenats interglacials.
Durant les èpoques glacials la precipitació de neu superava la fusió estival, i any rere any, s’anaven acumulant grans quantitats de glaç en els casquets polars i a les zones amb relleus més elevats (figura 18). Mentre es mantenien les condicions glacials el volum d’aigua atrapada als casquets polars en forma de glaç provocava que el nivell de la mar davallés unes quantes desenes de metres per sota del nivell actual. Conseqüentment, els cursos d’aigua s’encaixaven fortament en el relleu i dipositaven, a les seves desembocadures, graves i arenes en forma de ventalls costers i deltes. A les zones més altes dels Pirineus es formaven circs i glaceres de vall, les quals acumulaven i transportaven blocs i fragments de roca a les seves morenes, al mateix temps que erosionaven els seus llits, conferint-los la típica secció en U de les valls d’origen glacial. A les àrees amb forts pendents properes a les glaceres, les zones anomenades periglacials, el procés iteratiu de congelació-fusió de l’aigua intersticial de les roques i de l’aigua retinguda en esquerdes i diàclasis en provocava la fragmentació mecànica i la conseqüent acumulació dels blocs i cairells als peus dels vessants en forma de tarteres i de cons de dipòsits de vessant molt característics.
Durant les èpoques interglacials, es fonia una gran part del glaç dels casquets polars, el nivell de la mar ascendia i els cursos d’aigua dipositaven els sediments que transportaven a les vores dels seus llits. Lluny de les àrees glacials, aquells canvis climàtics es reflectien en la formació de sòls i crostes carbonatades damunt dels sediments al·luvials i en l’acumulació periòdica de sediments fins com a loess, que eren transportats pel vent en forma de núvols de pols.
A les zones amb afloraments extensos de roques carbonàtiques, de conglomerats amb els còdols i el ciment carbonàtic o d’altres roques solubles en aigua o en àcid carbònic, es desenvolupaven processos de carstificació que donaren lloc a sistemes de cavernes, avencs i dolines. Algunes d’aquelles dolines van evolucionar cap a veritables àrees lacustres. A la sortida dels sistemes càrstics, les aigües saturades en carbonat càlcic sedimentaven i, en alguns casos, continuen sedimentant actualment, uns precipitats i incrustacions carbonàtiques, els travertins. Els canvis del nivell de base, juntament amb l’acció combinada de dissolució química i abrasió mecànica, provocaren que, en travessar zones constituïdes per carbonats, els cursos fluvials s’encaixessin en el relleu formant estrets i profunds congosts.
Així, durant el Plistocè, l’encaixament de la xarxa de drenatge anava generant uns buits potencials que tendien a reblir-se. La reiteració en el temps de tots els processos esmentats, conduí a la formació de terrasses i ventalls al•luvials esglaonats, a la incisió dels congosts fluvials, a la formació de plataformes d’abrasió marines, a l’establiment de la xarxa fluvial gairebé tal com la coneixem avui dia i, al capdavall, a la definició dels trets bàsics de l’escultura del paisatge actual.
-18000
Fa vora de 18 000 anys, tot just després del darrer màxim glacial, el nivell de la mar es trobava situat unes quantes desenes de metres per sota del nivell actual. Les glaceres que cobrien les zones més altes dels Pirineus desapareixien de mica en mica i, en alguns circs i algunes concavitats del perfil longitudinal de les seves valls, es formaven petites conques lacustres, de vegades contingudes per les antigues morenes.
La progressiva disminució de la superfície dels casquets polars, provocà una transgressió marina que negà les terres baixes costeres i les antigues planes deltaiques.
Ara fa 11 500 anys, quan s’inicià l’Holocè, el període geològic actual, el nivell de la mar s’havia anat estabilitzant i es trobava al voltant de 2 metres per damunt de la cota actual. La major part de les planes de l’Empordà, del Besòs, del delta del Llobregat i del delta de l’Ebre es trobaven submergides. Eren badies poc profundes, envoltades de terres baixes al·luvials, de les quals emergien alguns illots. Cap a l’any 1000 a.C., l’acumulació de sediments aportats pels rius havia fet augmentar considerablement les àrees emergides i el seu paisatge consistia en aiguamolls i terres baixes pantanoses. Als assentaments humans, localitzats a la perifèria d’aquelles planes i també en alguns illots, es començaren a desenvolupar l’agricultura i la ramaderia; les restes dels poblats ibers en són un bon testimoni.
Ja en temps històrics, les planes litorals de l’Empordà, del Baix Llobregat i de l’Ebre havien anat creixent amb els al·luvions aportats pels rius, de manera que, cap a l’any 50, la línia de costa es trobava ja bastant pròxima a l’actual :
Durant l’Edat Mitjana, a causa de conflictes polítics i militars entre nobles veïns, alguns rius, com el curs baix del Ter, foren repetidament desviats. A les zones de muntanya, de forts pendents, l’activitat antròpica va deixar la seva empremta en el paisatge en forma de bancals i terrasses de conreu.
Més tard, al segle XVII, la desforestació de grans àrees de bosc es traduí en un augment considerable de les aportacions dels rius i, en conseqüència, en un increment de la superfície emergida de les planes deltaiques i costeres. El delta de I’Ebre assolí la seva extensió màxima cap a finals dels anys 10 del segle XX. Des de llavors, per raó de la retenció de sediments en els embassaments de la seva conca, el volum de materials del delta roman pràcticament constant. Els sediments disponibles ara són redistribuïts per l’acció dels corrents de deriva litoral, per les onades i, en menor mesura, per les marees, de manera que la silueta del delta de l’Ebre tendeix a ser arrodonida, a l’estil de la del delta del Llobregat. Durant la resta del segle XX el paisatge de Catalunya ha anat evolucionant amb pocs canvis, gairebé tots deguts a l’acció antròpica fins a assolir l’aspecte que podem percebre actualment.
Tret del ICGC:, Esquema formació
[Dins dels Eucariotes multicel·lulars primitius tenim, colònies de cèl·lules sense organs]]
Calcarea
Keratosa
La Terra: Evolució de la terra | -4600 Precàmbric | -541 Paleozoic | -256 Mesozoic | -66 Cenozoic | -2.58 Quaternari
Evolució dels mamífers, a Austràlia, que quedarà aïllada, es converven marsupials. Segueix l’orogènia alpina que anirà tancant el mar de Tethys fins la la Índia xoqui amb Laurasia i es formi l’Himalaia.
Paleogè:
23 [Neogè]
PRIMATS p.284, inicis al Paleocè 50Ma i s’escampen al Miocè 20Ma
Jaciments: Shand Gol (Mongòlia), Riversleigh (Austràlia), Illa Rusinga (Kenia), Muntanyes Siwalik (Índia), Djurab (Txad), Laetoli (Tanzània), Sterkfontein (Sudàfrica)
sdfsd
12X40 TERCIARI
12140 Terciari (Cenozoic). Evolució Geològica
C (U 70, U 1)(tra)
12141 Terciari. Eocè Ev Geol
(U 70, U 40)
12141.E1: Transgressions. Orogènia alpina (Pirineus).
12142 Terciari. Oligocè Ev Geol
(U 40, U 25)
12142.E1 Orogènia alpina (Alps i Amica del Sud)
12143 Terciari. Miocè Ev Geol
(U 25, U 10)
12143.E1: segueix orogènia alpina.
12144 Terciari. Pliocè Ev Geol
(U 10, U 1)
12144.E1 Estabilitat, Europa geològica tó uns 12 milions d’anys.
12240 Terciari (Cenozoic). Evolució Biològica
C (U 70, U 1)(terra)
12241 Terciari. Eocè Ev Biol
(U 70, U 40)
12241.P1: Es completa l’extinció dels dinosaures.
12242 Terciari. Oligocè Ev Biol
(U 40, U 25)
12242.E1 Desenvolupament dels mamífers des dels insectívors (plirrinos) (B6945.19)
12243 Terciari. Miocè Ev Biol
(U 25, U 10)
12243.E1: Driopitecus a partir del qual se separen els peròngids (ximpanzó orangutó i gorila) i els prehomínids (U 15).
12244 Terciari. Pliocè Ev Biol
(U 10, U 1)
12244.E1: Austrolopitecus i l’homo ectus, eines, representació simbòlica -> 21000 HA Paleolític.
Terciària (70-1). A l’Eocè (70-40) algún canvi climàtic acaba d’extingir els dinosaures, sembla que caus p la caiguda d’un meteorit a la península de Yucatán. Una transgressió dèbil ocupa les depressions (Ebre, Aquitània). L’orogènia alpina donó lloc als pirineus i més tard, a l’Oligocè (40-25) es formaran els Alps (i Amica del Sud) en onades successives que arribaran al Miocè (25-10). Aquesta orogènia causà fractures a la meseta castellana i massís central. Amb algunes transgressions, Europa no pateix variacions al Pliocè (10-1) i es peròt dir que en la forma actual té una edat de 12 milions d’anys.
Durant el període Terciari tenim una enorme diversitat d’insectes, peixos, rèptils i bratacis similars als actuals, i es desenvolupen les aus (B6944) i els mamífers (B6945). Aquests deuen la seva superioritat a un millor aprofitament de la dentadura, la protecció de les cries (placenta, alletament, sociabilitat [primer caràcter cultural?]) a la resistència a les condicions climàtiques (pel) i a un augment del cervell. peròc a peròc els placentaris (B6945.3-B6945.19) desplaçaran els marsupials (B6945.2). Al final tenim ja gairebé totes les espècies actuals.
Si els cordats han estructurat un sistema nerviós i un cervell amb tres parts, els mamífers desenvoluparan el córtex (BM144.1, H0000) que inicialment estava dedicat només a l’olfacte: paleocórtex. L’hiperòtàlem ja no peròdia gestionar tota la informació sensorial que arribava (vista, esquilibri) i aparegué una escorça dedicada a la motricitat, equilibri i vista, l’arquicórtex, encara una còpia de les terminals sensibles del tàlem. La necessitay d’integrar i estructurar aquesta enorme quantitat d’informació va fer aparèixer el neocórtex i l’àrea associativa lliure, sense terminals sensibles.
Evolució Geològica a Calunya. Terciari. A l’Eocè comença a emergir el pirineu i enfonsar-se el massís (Orogènia alpina). Així entraren en contacte les dues fosses i es crea un mar->llac on hi van a sedimentar-se molts conglomerats (Montserrat, St. Llorenç del Munt). A l’Oligocè es plega el Pirineu i la part meridional del sistema mediterrà (Garraf). El massís caltalà està molt forçat i es fractura donant lloc a la fosa del vallès i enfonsant-se el que en queda.
Ev.Humana (ABiol. 535)
Oligocè (40-25) Fa uns 35 m.anys apareixen des dels insectívors precursors dels prims i els homínids com els platirinos, catirinos i altres [es va escurçant el morro].
Miocè (25-10) Trobem Driopitecus a Europa, India i Africa (Kenia), que es desplaçava a quatre peròtes però també s’agafava pels arbres. Fa uns 17 m.anys comença una segregació morfològica que als 15 m.anys serà genètica. D’una banda hi haurà els pòngids d’on evolucionaran els simis (Gibó Ximpanzé Orangutà Gorila) i de l’altra els homínids.
Des dels inicis dels precursors dels primats a l’Oligocè fins als humans de mig Pliocè al llarg d’unes 500.000 generacions es va seleccionant l’habitant bípede de les estepes a partir del pool genètic dels subhumans dels boscos. El procés es basa en la marxa erecta que allibera les mans i el creixement del cervell. La percepció de l’espai s’hereta de la capacitat de saltar de branca en branca. La mà lliure podrà usar eines i les dents ja no hauran de ser tan grans per la caça i la defensa.
El Driopitecus i els pòngids tenien una capacitat cranial d’uns 100 cc. Pràcticament no hi ha ús d’instruments ni organització social.
Pliocè (10-1) L’inici de l’ús d’eines està relacionat amb la lògica i l’abstracció, la planificació del futur i la transmissió de la tècnica manual a les següents generacions. Aixó implica desenvolupar un llenguge simbòlic [viure en un món representat]. (Yves Coppens en entrevista a Vanguardia 01-05-93 sitúa l’inici del llenguge a finals del Pliocè fa 1.500.000 anys, mentre que la tecnologia del foc és més recent, cap als 500.000).
Fa uns 3.5 m.a. apareixen l’Austrolopitecus (B6945.19) i l’homo habilis (fòsils només a Africa). Tenen caractístiques dels pòngids però com a homínids tenen dents petites, caminaven erectes i usaven eines de pedra.
12244.P1 (C3XXX) Us d’eines de pedra sense tallar
L’H.habilis sembla que ja tenia capacitat pel llenguge. Es mantindran fins fa 0.9 m.anys i simpàtricament apareixen els euhomínids:
Primer els arcantropins amb l’homo erectus (2-0.15 m.a.) amb fòssils a Java, Xina, Africa i Europa. eren caçadors que s’alimentaven de carn (pedra tallada) i gràcies a que usaven el foc i les cavernes es van poder extendre més enllà del tròpic. Tenien encara el front aplanat i crestes supraorbitals grans però les dents ja eren com els de l’h.sapiens. (-> 21000 Ev. humana al Quaternari).
La Terra: Evolució de la terra | -4600 Precàmbric | -541 Paleozoic | -256 Mesozoic | -66 Cenozoic |
Pangea es comença a dividir, se separen Laurasia i Gondwana obrint el Mar de Thethys que s’acabrà tancant i formant el mediterrà. Al Cretàcic s’obre l’Atlàntic i se separen les amèriques d’Europa i Àfrica. Es formen els Andes i la serralada nordamericana.
-252 Triàssic -201
Les temperatures havien augmentat respecte del Pèrmic. Es va pasar d’una vegetació humida de pantans, amb fulles amples, a boscos de coníferes. Comencen a aparèixer els dinosaures.
Lystrosaurus
Ceresiosaurus
Typothorax
Coelophysis
Jaciments: conca del Moscowa (Rússia), graphite peak (Antàrtida), Voltzia (França), Sant Giorgio (Suïssa), Fergana (Kirguistan), Valle de la Luna (Argentina), Elgin (UK), Cantera Hayden (USA), Ghost ranch (USA). A Catalunya tenim Isona (Conca Dellà), Tremp (Epicentre), Àger, Camarasa, Coll de Nargó: mirador del Cretaci, Vilanova de Meià, Artesa de Segre: la vall d’Arlet, Fígols i Vallcebre (Fumanya), Sabadell (Museu Miquel Crusafont).
-201 JURÀSSIC -145
Pangea es comença a dividir entre Laurasia al nord i Gondwana al sud. Apareixen més costes i el clima continental sec es torna més humid, molts dels deserts del Triàssic es tornen boscos tropicals. Els dinosaures desplaçaran els cocodrilomorfs.
-201 Quarta Extinció: Triàssic Juràssic, desapareix bona part de la vida marina i comença el predomini dels dinosaures. -200 Orogènia Andina.
Rhomaleosaurus
Dorygnathus
Brachiosaurus
Jaciments: Lyme regis (UK), Holzmaden (Alemanya), Daohugou (Xina), Voulte-sur-Rhône (França), Tendaguru (Tanzania), Guimarota (Portugal), Solnhofen (Alemanya), Morrison (USA)
-145 Ma CRETÀCIC -66 Ma
Predomini dinosaures, apareixen els ocells i petits mamífers moderns. La diferència entre espècies d’Amèrica del sud i Àfrica reforça la hipòtesi de la separació dels continents, amb evolucions separades. Primeres plantes amb flor que evolucionen conjuntament amb els insectes que les polinitzen. El fet que les plantes superiors haguessin evolucionat en relativament poc temps costava d’explicar i en una carta de 1879 Darwin ho titllava de “misteri abominable“. (Why isn’t there a gradual evolution of the angiosperms? Why can’t we see intermediate forms between the gymnosperms – things like conifers – and the flowering plants? And why, when they appear, are they already so diverse?”. Darwin was deeply bothered by how flowering plants conquered the world seemingly in the blink of an eye, while other large groups, such as the mammals, evolved gradually.
Pinacosaurus
Protoceratops
Chasmosaurus
Gorgosaurus
Lambeosaurus
Triceratops
Tyranosaurus
Jaciments: Bernissart (Bèlgica), Liaoning (Xina), Khoovor (Mongòlia), Crato (Brasil), Dinosaur Cove (Australia), Hughenden (Austràlia), Conca Dellà: Gresos d’Areny i Tremp amb el jaciment d’icnites de la Posa i el jaciment d’ous de dinosaure de Basturs,(Catalunya), Neuquén (Argentina), Ukhaa Tolgod (Mongòlia), Judith River (Canadà), St.Peter Maastricht (Holanda), Hell Creek (USA)
-66 Ma 5a Extinció: Cretaci Paleogè
12X30 SECUNDARI
12130 Secundari (Mesozoic). Evolució Geològica
C (U 225- U 70)(tra)
12131 Secundari. Triàssic. Ev Geol
(U 225, U 190)
12132.E1: la transgressió liàsica ho cobreix gairebé tot, sedimentació
12133 Secundari. Cretàcic. Ev Geol
(U 135, U 70)
12133.E1: nova transgresió marina.
12230 Secundari (Mesozoic). Evolució Biològica
C (U 225, U 70)(tra)
12231 Secundari. Triàssic. Ev Biol
(U 225, U 190)
12231.E1: Predomini de conífes, dels rèptils apareixen els prims mamífs (B6945)
12232 Secundari. Juràssic. Ev Biol
(U 190, U 135)
12232.E1: inici angiospmes (B5430), ordres modns d’insectes (lepidòpts (B6732.16), himenòpts (B6732.30)), predomini de grans sauris entre els vtebrs, primes aus (B6944).
12233 Secundari. Cretàcic. Ev Biol
(U 135, U 70)
12233.E1: angiospmes, extinció dels dinosaures, evolució dels mamífs (B6945).
Triàssic (225-190) tots els actuals continents estaven units, Pangea (Time xxxi), seguint el clima sec.
Les Ptidòfites s cada vegada més substituides p Gimnospmes amb conífes com la Voltzia, cicadàcies i benetitals. En els rèptils apareixen els ordres de les tortugues (B6943.3) i cocodrils (B6943.4). A partir del Pelicosaure es desenvolupen els mamífs.
Juràssic (190-135) avança el mar (transgressió liàsica) deixant només les muntanyes més sortints, retirant-se al final del p卲de i recupant la plana centreuropea. Ara Europa tó la situació respecte als mars idèntica a l’actual.
La flora segueix més o menys igual amb inicis d’algunes Angiospmes. Els invtebrs, tot i mantenint els ammonites i helemnites, desenvolupen espècies d’insectes més modnes com els lepidòpts, himenòpts o dípts. Els vtebrs estan domins pels grans saures. Entre els aquàtics hi havia ictiosaures (com peixos) i plesiosaures. En llacs poc profunds hi havia els diplodocus (27m.) i brontosaures. Entre els voladors el Ptodàctil. Apareixen les aus (B6944).
Cretaci (135-70) una nova i gran transgressió deixa el continent reduó a una sie d’illes retornant cap al final a la situació inicial.
Les angiospmes, monocotiledònies i dicotiledònies, que van començar creixent a les muntanyes van baixant a les valls i supen els altres grups vegetals. Després d’una apoteosi amb noves espècies com el tyranosaure, s’extingeixen els dinosaures degut, segons sembla, a la caiguda d’un meteorit a la península de Yucan. Tambó s’extingeixen els ammonites i belemnites. Segueix l’evolució dels mamífs amb marsupials i placentaris.
Ev. Geològica a Calunya. Secundari
Tenim la fossa pirenenca (-3000 m.) i la meditrània que penetren en el massís caló i on es van dipositant argiles i calices.
Ev.Espècies (Mesozoic)
Arquebacties, Eubactèries
Algues, fongs,molses
Pteridòfites
Gimnospermes——————————————…
ヲ +- Monocotiledònies …
+- Angiospmes –ヲ (A.556)
+- Dicotiledònies …
Protozous
Parazoa, Mesozoa
Celentéreos (1,2)
Coel.Grastroneuralia (3-15) Artròpodes, Insectes—–…
Coel.Notoneuralia (16-20)
Cords, Vtebrs—Peixos
+-Amfibis +- Aus ——…
+-Rèptils ——–…
+- Mamífs —–…
Ciències de la terra | Història geològica de la terra |
1785 – James Hutton publica Theory of the Earth. Estudia la costa d’Escòcia i proposa la hipòtesi de uniformitarianism: la terra actual és el resultat de processos d’erosió i sedimentació com els que tenen lloc actualment. Cicle de les roques. Com que aquests processos són lents, la terra hauria de ser molt antiga. ( Siccar point, el lloc prop d’Edimburg on Hutton va observar els estrats, BBC )
1813 – Georges Cuvier publica la Théorie de la terre (1821) on basant-se en les troballes paleontològiques, afirma que a la terra havien existit animals i vegetals que ja no hi són. Hi hauria hagut extincions massives per inundacions i terratrèmols que donarien lloc a la formació de muntanyes ( catastrophism ) .
1830 – Sir Charles Lyell publica els Principles of Geology, on afirma que el món es remunta a centenars de milions d’anys. L’observació de restes de fòssils en estrats. [Els processos que veiem avui són els que han passat sempre, per tant, si la sedimentació és lenta, el que observem ha de ser resultat de fa milions d’anys.] [2023. Al Jasmund NP, el Königstühl té 118m d’altura, i s’estima que al Cretàcic creixia 1 mm cada 30 anys, hauria tardat 3.6M d’anys]
1911 – Arthur Holmes aplica la radioactivitat per datar les roques. Els isòtops inestables de nuclis emeten radició decauen a altres isòtops fins que arriben a un estable. A Age of the Earth fa una estimació de 1600 Ma.
1955- Datació radiomètrica, edat de la terra 4550 Ma.
(llibre evolució p.22) A la itàlia del renaixement ja s’havien identificat els estrats sedimentaris. La mineria medieval a Alemanya identificava els plegaments i les falles. Al s18, geòlegs britànics i francesos es van adonar que podien fer servir els fòssils per identificar estrats successius. Els miners caracteritzaven els estrats per les seves propietats, per exemple terreny bituminí, que més tard s’entendria com un jaciment del carbonífer. A Alemanya se’n deia Muschelkalk i a Anglaterra blue Lias.
Observant els fòssils es va dividir (John Philips 1860) el passat en tres grans eres:
Els estrats es caracteritzen per:
[2023. Al Jasmund NP, el Königstühl té 118m d’altura, i s’estima que al Cretàcic creixia 1 mm cada 30 anys, hauria tardat 3.6M d’anys]
wikipedia: time line of geology | history geology
Arbre de la vida La vida al voltant
[plantes amb flor, òrgans masculins, estams, i femenins, pistil carpels, envoltats de pètals i sèpals que els protegeixen. Així hi pot haver reproducció sexual al mateix lloc alhora que en col·laboració amb els insectes s’optimitza la difusió]
A la terrassa, xicoies, malves, espígol, roselles, llimoner, ametller.
Apareixen al Cretàcic, 145Ma. Arbre de la vida
[la classificació va canviant des de la Guia de Camp a la que proposa la wikipedia el 2023] [La Bxxx es refereix a la Flora de Catalunya d’Oriol de Bolós, amb 149 famílies] [ PDF amb poster de tots els ordres i famílies]. Ordres amb característiques.
Terrassa Ayma, flor ametller amb abella
Nimfàcies B19: nenúfars
Angiospermes basals
Terrassa Aymà
(branca primitiva de les plantes amb flor)
Altres famílies: Chloranthales (tropicals sense pètals), Ceratophyllales (aquàtiques)
Magnòlides: Les angiospermes més antigues. (plantes llenyoses tropicals, flors amb carpels lliures): Magnolia, llorer, canyella.
Dicotiledònies: Vascular amb dues fulles o cotiledons a la llavor.
Basals
Clades
Ordres
[Grup obsolet]
B5431.40 Tubiflores Convolvulàcies B106: corretjola Boraginàcies B107: llengua de bou, miosotis Labiades B108: menta, espígol, tarongina Verbenàcies B109: verbena Solanàcies B110: patata, nicotiana Escrofulàcies B111: ++ conillets, didalera Orobancàcies B112: frare Lentiburariàcies B113: viola d’aigua Gesneriàcies B114 Acantàcies B115: Acant Globulariàcies B116
1. Magnolials (llorer), 2. Ranunculals, 3. Piperals (pebrot), 4. Aristoloquials, 5. Papaverals (rosella), 6. Rosals, 7. Leguminosae (pèsol), 8. Mirtals, 9. Hammamelidals, 10. Fagals (faig, roure, alzina), 11. Casuarinals, 12. Urticals (Figuera, Om), 13. Salicals (salze), 14. Juglandals (Noguera), 15. Myricals, 16. Santalals, 17. Balanoforals, 18. Carophylals (clavell, bleda), 19. Cactals, 20. Plumbaginals, 21. Poligonals, 22. Dilenials, 23. Violaceals (violeta), 24. Cucurbitals (carabassa), 25. Capparals (cols), 26. Ericals (bruc), 27. Ebenals, 28. Primulals, 29. Geranials (geranis), 30. Rutals, 31. Sapindals, 32. Euforbials (boix), 33. Malvals, 34. Celastrals (Ebònim), 35. Rhammals (vinya), 36. Umbel.líferals (pastanaga), 37. Oleals, 38. Gencianals (baladre), 39. Dipsacals (cafè), 40. Tubiflores (corretjola), 41. Plantaginals, 42. Campanulals (campaneta, margarida).
Monocotiledònies o Liliòpsides. Vascular amb una fulla a la llavor, herbácees de nervis paralels, sense creixement secundari en gruix). Unes 60.000 espècies, aproximadament la quarta part.
Dürer Das grose rasenstück 1503
B5432.1.DE 13 ordres: 1. Helobials, 2. Liliflores (all, narcís), 3. Juncals (jonc), 4. Ciperals, 5. Bromelials, 6. Commelinals, 7. Graminals (blat), 8. Pandanals, 9. Palmals (palmera), 10. Ciclantals, 11. Arals, 12. Zingiberals, 13. Orquidals (Orquídees).
Febrer 2024
Observo les flors i miro d’identificar els òrgans masculins i femenins. No m’aclareixo amb els papirus. A les lletereses hi ha una agrupació i veig el fruit com una minúscula castanya verda. Al romaní, difícil de veure el pistil. El marfull i l’espígol tenen una agrupació de múltiples flors petites, es veuen els estams però costa el pistil. De prop, la flor del bruc és com una copa blanca finíssima dins de la qual es veuen els pistils.
Arbre de la vida, La vida al voltant
Apareixen al Devonià 400mA i predominen al Carbonífer 330mA. 1000 espècies.
L’arbre que veiem normalment és l’esporofit, diploide (23 parelles de cromosomes), en el qual creixen [ a la mateixa planta, no a terra] els gametofits mascle i femella, haploides que en fusionar-se donaran lloc a un embrió [el pinyó] diploide.
(llavors nues) /B Flors sense pistil, òvuls situats damunt les fulles carpelars (esquames fent pinya), sense periant (flor nua).
En un pi veiem el con del pol·len (gàmeta haploide), groc, i la pinya que protegeix els òvuls (gàmeta haploide). En ser fecundats pels grans de pol·len que transporta el vent es forma un embrió diploide, que sovint està protegit per una closca i té una reserva d’aliment (el pinyó), d’on creixerà un nou esporòfit (arbre). [no tenim doncs organismes mascle i femella adults i independents]
Gnetatae: (restes de fòsils) , Efedràcies B14 (arbust, liana)
Cycatadae: [semblants a palmeres]
Ginkgoatae: (xina, japó) 1e.
Coniferals
Arbre de la vida | La vida que trobem al voltant
P.Devonià 400Ma 100.000 espècies
Haeckel, Basydiomicetes
Camí de taula amb rovellons, reig, pebràs i rossinyol
Bolets al contenidor del bedoll, a la terrassa d’Ayma.
Bolets a Solius: Rovellons, pebrassos, ous de reig, rossinyols. Acabat de ploure, la percepció que tot el sòl és ple de vida sota terra i que emergeix amb força a la superfície.A la fruita i menjar apareixen unes taques a la pell, floridures. El llevat (la massa mare) que fem servir per fer pujar el pa.
[Diferents d’animals i de plantes, organismes que han desenvolupat la capacitat de processar matèria orgànica no viva, components sobres de processos d’altres organismes, com les arrels dels pins, fermentació] Arbre de la vida
Són coneguts des de l’antiguitat per menjar i propietats al·lucinògenes. Es van començar a estudiar sistemàticament al s17 amb el microscopi. Pier Antonio Micheli Nova plantarum genera (1729). Christiaan Hendrik Persoon (1761–1836) els classificarà.
Fins el 1969 els bolets es classificaven juntament amb les plantes, seguint la bàsica de Linneu que les plantes “creixen i viuen, els animals creixen, viuen i senten. Però els bolet no tenen fulles verdes per dur a terme la fotosíntesi com les plantes. Basant-se en això Robert Harding Whittaker va proposar classificar-los a banda de les plantes, que fabriquen aliments, i dels animals, que mengen aliments ja elaborats, ja sia plantes o altres animals. Els fongs segreguen uns enzims que descomponen matèria orgànica del voltant i ingereixen el resultat [com fer la digestió fora][Per això no podem “plantar” rovellons a un test, és un organisme que viu en simbiosi amb les arrels dels pins o les alzines]. Quan es tracta d’organismes morts parlem de sapròfits. Més endavant l’anàlisi molecular confirmaria que estan més a prop dels animals que no pas de les plantes.
Són heteròtrofs però tenen en comú amb les plantes la paret cel·lular i vacúols. Es reprodueixen per espores, com les falgueres i les molses. Alguns són unicel·lulars. Creixen en forma d’hifes, com uns fils. La seva paret cel·lular té glicans com les plantes i quitina, com a l’exoesquelet dels artròpodes.
Els òrgans de reproducció sexual poden ser molt grans, és la part visible que anomenem bolets. El cicle reproductiu és complex i en una mateixa espècie pot decantar-se per un o altre segons les condicions.
Dos fongs haploides poden unir les hifes dels micelis sense arribar a fusionar cromosomes (dicariota), produint un bolet on es fusionen els nuclis (diploide) que per meiosi fan una espora haploide. Aquesta germinarà i donarà lloc a un miceli haploide. Esquema
Mycobionta. Fongs
La classificació no és definitiva
Les famílies més importants són:
Abans s’hi afegia un tercer grup, els Phycomicetes, amb les hifes seguides sense que les cèl·lules quedin separades per septums. Englobava els actuals Zygomycetes, Chytridiomycetes, Trichomycetes i els Plasmodiophoromycetes, Hyphochytridiomycetes, Oomycetes que ara no es consideren fongs. Són paràsits o sapròfits.
Hi ha dos tipus d’organismes que havien estat classificats juntament amb els fongs:
* Guia de Camp: Mixomicetes, Deuteromicetes, Fongs {Ficomicetes, Ascomicetes, Basisiomicetes}, Líquens. Boscs.44-48
The Secret lives of fungi, New Yorker, 2020/05/18
Devònic, 400Ma, 13.000 espècies. Arbre de la vida | La vida al voltant
Les primeres plantes vasculars van ser les Licopsides (Silúric), i després les falgueres juntament amb les Cues de cavall . No tenen llavors i es reprodueixen per espores. Van ser importants al Carbonífer quan van assolir alçades entre 20 i 40 metres.
La planta que veiem normalment és un esporofit diploide que fabrica espores haploides [que queden sota les fulles]. De l’espora creix en un gametofit per mitosi, formant un protalus, d’on creixeran gametos (esperma i ous) per mitosi. L’ou fecundat donarà lloc a un nou esporofit.
Licopoliòpsides tenen un origen diferent i anterior a falgueres i equisets.
Pteridophyta
Primari, Ordovicià. Sense llavors, reproducció per espores.
Licopodials. 1000e.(semblants a les molses):
Psilòfits: Psilofitals (fòsils) , Psilotals (tropicals)
Isoetals:
Equisets: Cua de cavall (+ fòsil gran com arbre). Equisetàcies
Filicatae: 9000e. Falgueres.
P.Devònic 400Ma. 25.000 espècies Arbre de la vida
He estimat les molses des que feia el pessebre de petit, he admirat els paisatges en miniatura en excursions al Pirineu, les vaig voler incorporar al jardí de bonsais de Castellar, les vaig admirar als jardins del Japó i he intentar que visquin al tangram de la terrassa.
[ La vida vegetal comença a colonitzar la terra. No han desenvolupat un sistema vascular i per això no es poden aixecar gaire de terra ].
Haeckel, Muscinae
Gravat Oosthoek (comprat a Amsterdam)
Molsa a la terrassa, esporòfits diploides al febrer
http://
Micropaisatges al Pirineu
Molses notables del jardí Gingaku-ji a Kyoto
Molsa als boscos de Finlàndia
En sentit ampli, són les plantes terrestres no vasculars:
Semblen tenir arrels i fulles però en realitat no tenen estructura vascular, raó per la qual són petites i necessiten l’aigua. Reproducció per alternança de generacions.
Gametòfits haploides: El tapís de falses fulles (gametòfits) equival a la generació menuda de les falgueres d’on neixen asexuadament els cossos reproductors esporogonis amb les càpsules d’espores, de fet una altra generació, que viu paràsita damunt l’anterior [Ara es creu que totes les plantes superiors són així] (GC p.6) . Cada espora dóna lloc a una gametòfit masculí o femení, que veiem com a tapís de fulletes. [les plantes vasculars tenen la forma diploide, amb gametòfits que duren menys]. L’esperma baixa per l’aigua humida fins a fecundar l’arquegònia i comença a créixer un esporòfit (que tarda mig any).
Esporòfits diploides. El cos de l’esporòfit consta d’una llarga tija, anomenada seta, i una càpsula anomenada opèrcul. L’opèrcul és protegit per una caliptra haploide, que és el que queda de l’arquegònia. La caliptra, usualment, cau quan la càpsula madura. Dins la càpsula, té lloc la meiosi, que dóna lloc a espores haploides. La boca de la càpsula és vorejada per una sèrie de dents anomenades peristomes.
Entre les més comunes a Catalunya hi ha la “molsa de Nadal”, Pseudoscleropodium purum, i Archidium alternifolium. El Catàleg de les molses de Catalunya [còpia a llibres PDFs] en llista 670.
Hepàtiques: (10.000 esp.) Els talos tenen forma de cinta o estrella (plans, freqüents al fons dels rius [diapositiva Monestir de Pedra])
Molses: (16.000 esp.) El talo té un tronc i unes falses fulles (molsa verda, [la verda-grisa és molsa o líquen?]. La GC classifica:
Arbre de la vida | La vida que trobem al voltant
6000 espècies. 1600 Ma. Precàmbric.
El verdet de la bassa a la terrassa. Les llargues que trobo a les platges més sanes a la costa brava, amb la seva olor. El verdet de les roques a l’aigua. Les de l’estany de Banyoles. Algues seques que faig servir per cuinar .
[ Molt properes als prototozous, amb qui formen els grup dels Protists, són les primeres agrupacions de cèl·lules que poden dur a terme la fotosíntesi]. Els seus antecessors, les cianofícees també anomenades algues blaves, van canviar la composició de l’atmosfera.
Haeckel. algues marrons
Haeckel. Algues vermelles
Haeckel, algues verdes
2014. Algues Laguna Negra Sória
2017. Algues Noruega Atlàntic
Inclou diferents tipus i la classificació va canviant. S’haurien originat a partir de les cianobactèries. A vegades es prefereix el terme arqueaplàstida. Totes les cèl·lules són iguals, sense formar teixits. S’uneixen en un tal·lus. Potser són més pròximes als protozous que a les plantes. (protists)
Apareixen al Precàmbric. Duen a terme la fotosíntesi i es classifiquen segons el pigment.
Reproducció per espores, asexual i sexual alternadament. Els més primitius són els fitoflagelats, cromatòfers (fotosíntesi) amb flagel (mòbils) com l’euglena, les volvovocals i els dinoflagelats. D’ells deriven les algues que no tindran flagel i seran immòbils amb forma esfèrica. Es classifiquen pel pigment de la fotosíntesi? Reproducció asexual per despreniment d’una part (A.145).
Les que s’havien anomenat “algues blaves” o cianofícees, que duen a terme fotosíntesi es classifiquen com a Protists. Elles van canviar la composició de l’atomesfera: -2400 Ma. Catàstrofe de l’oxígen
* La guia de camp (p. 2) parla de 7 grups: cianofícees (algues blaves), clorofícees (algues verdes, volvox, ¯ Clorophyta), conjugades (sense cèl. repro. flagelades, filamentoses, ¯ Clorophyta), Carofícees (talo semblant als cormòfits, complexe ¯ Clorophyta), Diatomees (Unicelulars, closca de sílex, ¯ Cromòfites, la terra de diatomees té importants aplicacions), Feofícees (Cromòfites) i Rodòfites. Ampliació a GC p.6.
Meduses, pòlips, coralls, simetria radial. 9000 espècies.
Se suposa que apareixen a l’Edicarià (precàmbric), 580Ma tot i que en tenir un cos tou el registre fòssil és pràcticament inexistent. Sovint amb òrgans defensius, agullons verinosos.
Simetria radial, tub (procedent de dos fulls embrionaris) amb endoderma de cèl·lules digestives, glandulars i musculars, ectoderma de cèl·lules, epitelials i nervioses. El tub té un orifici d’entrada i sortida envoltat de tentacles [són una bossa amb un forat]. Les cèl·lules reproductores estan distribuïdes per les dues capes. Sovint hi ha alternança de generacions. Viuen al mar. Sense cavitat general, només una doble paret amb un únic orifici. Sistema nerviós reticulat formant una xarxa homogènia on les parts conserven una independència total (AB 102, Pinillos 24).
Hydrozoa: pòlips, hidres i meduses, a vegades amb alternança de generacions.
Cnetophora [2]: Sense Cnidoblastos, animals pelàgics de vida lliure.
Reproducció: Pot ser asexual, dividint-se per la meitat, o bé amb un cicle que alterna estadis de pòlip i medusa. Una larva es desplaça fins que troba un lloc adequat i forma un pòlip. Arriba un moment que el pòlip absorbeix els seus tentacles i forma uns discos que el final es desprenen i es converteixen en meduses (reproducció sexual). Aquestes meduses faran gàmetes que es fecunden i donen lloc a larves.
Siphonophorae
Medusae
Arbre de la vida | Llista espècies |
Els eucariotes són cèl·lules amb una membrana que envolta el nucli, incorporen mitocondries amb capacitat de descomposar sucre per obtenir energia, i cloroplastos que poden dur a terme la fotosíntesi. Una de les hipòtesis és que els van adquirir per endosimbiosi. S’originen en el precàmbric (més info).
Eucariotes unicel·lulars: 65.000 espècies.
Algues: Euglenòfits (algues flagel·lades), Cromòfits. Algues grogues o diatomees del fitoplàncton.
[Protozous en les agrupacions tradicionals que no reflecteixen el que sabem de l’evolució]
Els radiolaria il·ustrats per Haeckel en la seva monografia (llibre Taschen p. 78)
foraminíferes (rhizaria, Haeckel KFN 2) dinoflagelats, diatomees, amebes, nummulits
Classificació moderna:
A partir d’aquí evolucionaran els eucariotes multicel·lulars.
Fongs: Paleozoic (Devònic) [ el metabolisme requereix parasitar o simbiosi amb altres organismes]
Plantes: Algues verdes i vermelles cap el 1600, evolucionaran a plantes terrestres al Paleozoic (Ordovicià),
Metazous: Al Edicarià, al final del Precàmbric apareixen esponges i cnidaris i Nephorozoa
Les cianobacteries alliberant oxígen van fer que l’oxígen fos el component principal de l’atmosfera fins aleshores reductora. La majoria dels organismes anaerobis es van extingir. Van aparèixer molts minerals nous per oxidació.
2001 The Royal Tenenbaums Wes Anderson
2006 The Fall. Tarsem Singh (2011 Immortals)
2007 The Darjeeling limited, Wes Anderson
2009 Fantastic Mr Fox Wes Anderson
2012 Moonrise Kingdom Wes Anderson
2014 Only Lovers left alive, Jim Jarmusch
2014 The Grand Budapest Hotel Wes Anderson
2016 Isle of Dogs Wes Anderson
2016 Paterson Jim Jarmusch
La vida Llista d’espècies Arbre de la vida
Els procariotes són cèl·lules simples sense un nucli diferenciat per una membrana. Són les formes més primitives de vida i s’estima que van aparèixer fa 3.500 Ma al Precambrià. 5000 bacteris, 209 arquebacteris.
Cèl·lules més simples que els eucariotes, de 10-12g, unes 1000 vegades menor, sense nucli diferenciat, menys DNA, duplicació més ràpida (20 min.), sense plàstids ni mitocondries).
Ara es distingeix entre bacteris i arquebacteris. Els bacteris tenen parets cel·lulars amb peptidoglycan i mebranes amb àcids grassos, mentre que els arquea no. Això els fa menys vulnerables a antibiòtics. Defireixen també quant als mecanismes de replicació. Els arquea tenen rutes metabòliques que els permet sobreviure en entorns extrems, altes temperatures, nivells de ph o salinitat.
En la classificació de Shipunov tenim 11 phylums (regnum Monera), 1 Arquea i 10 de bacteris.
Superphylum Archebacteria
Phylum 1. Archebacteria [ 6Methanobacterium ] Archea: En general, els arqueobacteris i bacteris són bastant semblants en forma i en mida, tot i que alguns arqueobacteris tenen formes molt inusuals, com ara les cèl·lules planes i quadrades de Haloquadra walsbyi. No tenen nucli. Malgrat aquesta semblança visual amb els bacteris, els arqueobacteris tenen gens i diverses rutes metabòliques que són més properes a les dels eucariotes; notablement, els enzims implicats en la transcripció i la traducció. El 1977 Woese (article scientific american) i Fox els classifiquen separadament dels bacteris. Semblen especialment adaptats a les condicions de la terra primitiva. 209 espècies tot i que és difícil aplicar el concepte ja que es poden barrejar.
Metanobacteris. Redueixen el CO2 a metà, viuen al fons del mar, al fang podrit i a l’intestí. Podrien ser els precursors del procariotes. (L’antibiòtic estreptomicina és ineficaç).
Halobactèris, viuen en aigues molt salades.
Sulfolobus i thermoplasma. Metabolisme sofre.
Superphylum Bacteria [ 6.2Bacillus ] wiki: Els bacteris (Bacteria) són un gran grup de microorganismes unicel·lulars. Tenen una mida de l’ordre de micròmetres i presenten una gran varietat de formes, que van des d’esferes fins a barres i espirals. El seu nom prové de l’ètim grec baktērion (‘bastonet’). Els bacteris són omnipresents a tots els hàbitats de la Terra, on viuen al sòl, en aigües termals àcides, residus radioactius, l’aigua i les profunditats de l’escorça terrestre, a més de la matèria orgànica i els cossos vivents de plantes i animals. Generalment hi ha 40 milions de cèl·lules bacterianes en un gram de sòl i un milió en un mil·lilitre d’aigua dolça; en total, hi ha aproximadament cinc nonilions (5×1030) de bacteris a la Terra, que representen gran part de la biomassa del planeta.
Tenen la capacitat de passar-se material de DNA, plàsmids, modificant els veïns, cosa que explica com desenvolupen resistència als antibiòtics.
(A61) Amiden uns 0.001 mm. Tenen els àcids nucleics en cromosomes, manquen orgànuls i els cromatòfors per a la fotosíntesi així com la funció de respiració es troben localitzats a la membrana. Tenen paret celular. Les bactèries poden sobreviure en condicions molt primàries i temperatures diverses. Es poden dividir cada 30 min [quan temps viuen?] i per això existeixen en gran nombre. En un cc de llet n’hi poden haver 25 106. N’hi ha d’autòtrofes amb fotosíntesi o quimiosíntesi d’àcid sulfhídric en aigües podrides i d’heteròtrofes que s’alimenten de matèria orgànica morta tot transformant-la per que es pugui tornar a aprofitar. D’altres (simbiontes) viuen en matèria viva tot col.laborant-hi com les b.nitrificants de les lleguminoses o la flora b. dels intestins. D’altres són paràsits patògens provocant infeccions com la disenteria, la pesta o el tifus (estan adaptats per atacar específicament una proteïna de l’amfitrió).
Una primera divisió són Eubacteris i cianobacteris.
Del punt de vista del metabolisme, en funció de la font d’energia, qui dóna electrons (oxidant-se) i qui els rep (reduint-se). Els aeròbics tenen oxigen com a receptor i necessiten un medi amb oxigen. Els anaeròbics fixen els electrons en nitrats, sulfats o CO2.
Segons la forma es classifiquen en cocos (esfèrics) com l’streptococo, bacils (bastonets) com el de la peste o la cèlebre Escherichia Coli que es troba a la flora intestinal, vibrios i espirilos. Els bacteris filamentosos són cèl·lules formant filaments. Actomicetes tenen o flagels que surten d’un cos unicel·lular bacilo. (-> Atlas p.549). Classificació de Cohn: bacils, cocos, espirils i vibrios.
Bacils (bastonet). Escheria Coli
Coco (esfera). A parells diplococos, cadenes estreptococos, grups estafilococos.
Espirils (helicoidal)
Vibrions (coma)
Algues Blaves: (Cianofícees) Unicelulars autòtrofes per fotosíntesi sense cloroplastos mitjantçant làmines de pigment blavós o vermell. (A.63) [van canviar l’atmosfera Catàstrofe de l’oxigen]. aspecte similar a les algues.
Classificació de Shipunov (Phylum 1 Arquea)
Auden: On this day tradition allots to taking stock of our lives, my greetings to all of you, Yeasts, Bacteria, Viruses, Aerobics and Anaerobics: A Very Happy New Year to all for whom my ectoderm is as Middle-Earth to me.
Micropia museu protozous a Amsterdam
Saccorhytus coronarius, fòssil deuterostomo ancestre més antic dels humans.
Jaciments a Namíbia, Sibèria, Chenjiang a Xina, Burgess Shale (E pp. 46-57)
Primers peixos, inici vida terrestre amb artròpodes i primeres plantes vasculars
Jaciments: Lesmahagow, Dudley, Ludford Lane (UK)
És l’època que la vida surt del medi marí, les molses i les falgueres colonitzen la terra, i els amfibis hi pugen. Aparició de les arrels fa 407Ma BBC
Arbre de la vida 6 Tetràpodes
Jaciments: Rhynie Chert (UK), Hunrück (DE), Gogo (AUS), Miguasha, Illa Ellesmere, Rocky River
[els mudskippers són peixos mig amfibis, amb potes]
Segona Extinció: Devonià-carbonífer
amfibis i falgueres, gimnospermes, insectes gegants, rèptils, (Arbre de la vida: tetrapodes ). Pangea ja formada. Cap als 320Ma hi va haver una era glacial.
Arbre de la vida 6 Tetràpodes
Jaciments: East Kirkton (UK), Bear Gulch (USA), Mazon Creek (USA), Joggins (Canadà), Nyrany (Txèquia), Karoo
12X20 PRIMARI
12120 Primari (Paleozoic). Evolució geològica
(U 570-U 225)(tra)
S (T1100)
12121 Primari. Càmbric. Ev Geol
(U 570, U 480)
12121.E1 Invasió dels oceans, Trilobites que deixaran sediments calcaris.
12122 Primari. Ordovicià i Silúric. Ev Geol
(U 480, U 400)
12122.P1: orogènia caledoniana on xoquen Amèrica i Europa formant-se Apalaches i Caledoniana
12123 Primari. Devònic. Ev Geol
(U 400, U 345)
12123.E1: habitat pantanós.
12124 Primari. Carboníf. Ev Geol
(U 345, U 270)
12124.E1: gran vegetació que donarà lloc al carbó i el petroli. Orogènia herniciana (meseta central, massís francès)
12125 Primari. Pmic. Ev Geol
(U 270, U 225)
12125.E1: unió d’Europa amb els Urals, clima sec.
12220 Primari (Paleozoic). Evolució Biològica
(U 570, U 225)(terra)
S (T1100) (B3200)
12221 Primari. Càmbric. Ev Biol
(U 570, U 480)
12221.E1: invasió dels oceans, Trilobites (B6733) que deixaran sediments calcaris.
12222 Primari. Ordovició i Siúrc. Ev Biol
(U 480, U 400)
12222.E1: Prolifen invtebrats (B6300-B6800), apareixen cordats (B6900) amb sistema nerviós central (peixos B6941), fongs (B5200) i primes plantes terrestres (B5410).
12223 Primari. Devònic. Ev Biol
(U 400, U 345)
12223.E1: amfibis (B6942), falgueres (B5410).
12224 Primari. Carboníf. Ev Biol
(U 345, U 270)
12224.E1: gran vegetació de falgueres i gimnospmes (B5410), molses (B5300), insectes gegants, rèptils (B6943)
12225 Primari. Pèrmic. Ev Biol
(U 270, U 225)
12225.E1: clima sec que afavorirà coníferes, insectes i rèptils.
Càmbric (570-480) els oceans cobriran gran part dels continents. El més abundant (50% de les 2500 espècies animals) són els Trilobites (closca de quitina, B6733) dels quals en quedaran molts sediments i algues sifonals calcàries.
Ordovició i Siúrc (480-400) Té lloc l’orogènia caledoniana en xocar el continent americà i Europeu resultant les cadenes Apalaches, Noruega i Caledonia). Hàbitat principalment aquàtic amb avançaments i retrocessos.
Els invertebrats (19 troncs previs B6200-B6800) es desenvolupen molt arribant a les 26.000 espècies com lliris de mar, entre els mol.luscs hi ha els bivalves, caragols i els grans cefalòpodes, el graptolites. La flora marina segueix amb algues verdes, vermelles i blaves.
Apareixen els cordats (òrgan de suport dorsal ク vertebrats) amb 3 subtroncs poc importants i el quart de vertebrats: agnos (peix sense mandíbula), placodermos (peixos cuirassats). (B6941)
A partir de les algues apareixen els fongs (B5200) i les primes plantes terrestres, la Rhynia de les Psilophites (Ptidophyta) (B5411).
Devònic (400-345) No hi ha transgressions marines i l’hàbitat és principalment pantanós. Els peixos evolucionen cap a cartilaginosos, òseos i es comença la transició cap a l’animal trestre amb els amfibis (Ictiostega)(B6942) i invtebrats com l’insecte Rhyniella. Les Pteridòfites evolucionen cap a mides més grans que formen els boscos més antics (Archaoptis, Licopodiàcies, equisets).
Carbonífer (345-270) Hi ha un clima favorable que propicia una frondosa vegetació forestal, boscos (coníferes) i falgueres que donaran lloc a les regions hulleres. Al final hi ha una invasió marina i l’orogènia hniciana (260) p xoc d’Africa i Europa que emergeix al mig dels oceans (meseta castellana, massís central francès, Bretanya).
La terra s’omple de caragols amb pulmons (mol.luscs B6522), libèlules gegants de 75cm. (artròpodes) i apareixen els prims rèptils (B6943). La flora arriba a les 3.000 espècies, amb lepidodendron de 30m d’alçada i 2 de diàmetre, calamnites, en genal ptidòfites. Tambó surten les molses (B5300) i les primes gimnospermes (B5420), en realitat falguers amb llavor, que ja no depenen d’estar en una depressió humida, entre les gimnospermes tambó hi haurà les cicadals.
Pèrmic (270-225) Europa abans separada d’Asia per la fosa dels Urals, s’hi unirà Hi ha un clima molt més sec amb estacions molt marcades que representarà una crisi en la història de la vida. Aixó seleccionarà les espècies capaces de resistir la sequera i l’hivern, afavorint les gimnospermes que tenen vasos ben desenvolupats i llavors que passen una temporada de repòs. Els rèptils tenen els ous protegits de la dessecació mentre que els insectes “inventaran” la metamorfosi amb el repòs nimfal.
Evolució Geològica a Calunya. Primari
Inicialment tot està cobert de mar i es depositen fangs que al silúric es tornaran pissarres. Al Carbonífer l’orogènesi hniciana gena un massís català que s’estenia pel mar actual i del que en queden restes al prelitoral al N-E del Besòs amb materials granítics.
Ev.Espècies (Paleozoic)
La novetat dels cordats és l’aparició (amfioxe) de la notocorda (B6900) o corda dorsal, òrgan de sosteniment damunt del qual hi ha un tub neural (-> sistema nerviós central) i una aleta contínua. A partir d’aquí s’hi afegirà un esquelet axial amb un crani on s’allotjaran cervell i boca així com els ossos de les orelles (primer cartilaginós als taurons (B6941.2) i amb una progressiva ossificació i unes extremits (dos parells -> tetràpodes) derivades de les aletes inferiors dels peixos (A.138 B) on els radis de l’eix evolucionen fins a l’estructura d’húmer (fèmur), radio+cúbito (tibia+perone), carpo de nou ossos (tarso), metacarpo i cinc dits (extremitat pentadàctil). El s.circulori dels peixos té un cor que impulsa sang a 5 artéries branquials. Els arcs branquials van desapareixent, els amfibis en tenen 3, els rèptils 2 mentre que aus i mamífers només en conserven la meitat d’una. [-> Evolució regles d’ortoselecció].
Fins ara el sistema nerviós havia anat al llarg del sistema digestiu. Ara la medula quedarà encapsulada dins la columna vertebral i es començarà a desenvolupar un cervell amb tres protuberàncies inicials que acabaran donant lloc (BM144, H0000): cervell anterior -> telencèfal [olfacte] i diencèfal(hipotàlem), cervell mig -> mesencèfal [vista], cervell postior -> cerebel [Equilibri] i bulbe raquidi. L’evolució de cada part no és igual. Així els peixos necessitaven un bon sentit de la vista i l’oïda mentre que l’olfacte no es feu imprescindible si no és amb la vida terrestre (un medi gasós). Amb amfibis i rèptils es començarà a desenvolupar els bulbes olfactoris que acabaran donant lloc al córtex.
Arquebactia, Eubacteria
Algues
+Fongs +Molses
+-(Pteridòfites): Psilòfites, Licopodiae, Equisets, Filicae
+ -Gimnospermes: Cicadals , Pteridospermes
Protozous
Parazoa i Mesozoa Polyplacophora
Celentereos (1,2) +Aplacofora
Coeloma.Gastroneuralia (3-15) 8 Mol.luscs——+
+ Lamelibranquis
+ Scaphopoda
+ Monoplacophora
+ Gasteròpodes
+ Cefalòpodes
15 Artròpodes (A 570)
Notoneuralia (16-20) 20 Cordats——-+Tunicats
+- Copelats, Acr.
+- Vertebrats ->
+Cyclostoma
Vt.(Agnatha)–(Ostracodermos+)—————Sarc.- Tetrapodes ->
(A.580, 582) Placodermos+ +Actinoptygii
Cartilaginosos Teleostei,peixos
Ictiostegalia+
T.————(Cotylosauria+)—… (Ictidosauria+)– Mammalia ->
Amfibis | + Chelonia + Dinosaures+
+———-+———-+ Cocodrils
Squama—-Rhync. +——-Aus ->
Cronologia evolució | Història geològica | Orogènies
Apalatxes, Adirondacks, Noruega, Escòcia
[ correspondria al xoc de la placa de Laurentia (nordamèrica) amb Bàltica en el procés de formació de Rodinia. S’hi superposarà l’orogènia Caledoniana ]
Molècules → Polímers → Vida
És difícil traçar la línia entre la matèria inerta i la vida, i això du a plantejar “què és la vida”, exactament el títol del llibre de Schrödinger. [un sistema amb un conjunt de processos de replicació, relació amb el medi i intercanvi de matèria i energia per mantenir la complexitat]. A l’antiguitat s’explicava que els déus haurien creat les plantes i els animals (Gènesi), o que apareixia de manera espontània a partir de la matèria inerta. Això quedaria descartat per Pasteur. Tal com va dir Virchow, Omnis cellula ex cellula. Però aleshores, com haurien arribat les primeres cèl·lules? O són d’origen extraterrestre (hipòtesi que només trasllada de lloc el problema), o van aparèixer per abiogènesi, és a dir, a partir de la metèria inerta en un moment donat.
La vida hauria pogut arrencar en condicions que molècules orgàniques estiguessin prou concentrades. (Oparin, Miller. Eigen).
Els estromatolits de Strelley Pool suggereixen l’existència de cianobactèries d’uns 3500 milions d’anys d’antiguetat. [EV p.36]
Formació de molècules bàsiques
La 2a Atmòsfera reductora (-4500) amb H2O, CH4, NH3, H2S alliberats pel vulcanisme després de la condensació del gas del sistema planetari. Per reaccions amb gasos va aparèixer 5M d’anys després N2, CO, CO2 i H2O, 3a atmòsfera també reductora.
L’energia dels llamps sobre aquests compostos formen precursors biològics. (1953 Miller):
i) 2CH4+N2 → 2HCN+3H2, CO+NH3 → HCN+H2O
A partir del cianur d’hidrogen es forma, primer cianoacetilè (agent condensant), i després aminoàcids (base de les proteïnes), purines i pirimidines (base dels àcids nucleics)(Lehninger p.1050)
ii) Del formaldehíd HCHO+ la caliça CaCO3 es formen molts sucres [Precedents dels hidrats de carbó i els lípids].
Al cap de 1000M d’anys hi havia una determinada concentració de matèria orgànica als oceans primitius.
Formació de polímers
La formació de polímers a partir dels monòmers suposa la formació d’enllaços covalents entre els aminoàcids per deshidratació (pèrdua d’aigua). Aquesta reacció no és espontània i només és possible amb la intervenció d’agents condensants com la carbodiimida que absorbeixen aigua, o bé per adherència a minerals. En aquests van tenir un paper fonamental els polifosfats que deshidraten els aminoàcids amb un escalfament suau. Així es van obtenir les primeres cadenes de pèptids, els enzims. Els nucleòtids precursors dels àcids nucleics també es formen per escalfament de purines o pirimidines i polifosfats. Una cadena de polinucleòtids podia servir també fer formar-ne una de complementària [doble hèlix] unida per enllaços d’hidrogen.
Origen de la vida
(Varela) asenyala que la transició a l’individu és un pas net i tallant, discontinu. Suposa una xarxa de processos metabòlics que produeixen una membrana que els separi de la sopa de l’entorn. Alhora aquesta membrana ha d’englobar aquests processos i no més, i facilitar l’entrada i sortida necessària. Hi ha doncs una circularitat. Quan aquests processos s’autocontenen i el límit s’autofabrica, es parlaria d’autopoiesis.
(Boya “Pensar la Complexitat”) assenyala les etapes:
Hi ha la possibilitat que la vida o els seus components hagin arribat a la terra procedents d’un asteroide (BBC Bennu 2023). [Després de tot, molts dels elements més pesants presents a la terra no s’hauren “cuit” al sol sinó que estarien en la pols interestelar, procedents d’alters etsrelles, en el moment de formació del sistema solar]. Això no elimina la pregunta sobre com va començar un procés tan complex com la vida, simplement el trasllada de lloc.
La Terra: Evolució de la terra | Cronologia evolució | -4600 Precàmbric | -541 Paleozoic | -256 Mesozoic | -66 Cenozoic |
-4600 a 541, Precambrian
-4600 Hadeà
Formació de la terra, refredament, formació dels oceans i de la crosta
Hadean rocks are exposed on the Earth’s surface in very few places, such as in the geologic shields of Canada, Australia and Africa.
c.4,404 Ma – First known mineral, found at Jack Hills in Western Australia. Detrital zircons show presence of a solid crust and liquid water. Latest possible date for a secondary atmosphere to form, produced by the Earth’s crust outgassing, reinforced by water and possibly organic molecules delivered by comet impacts and carbonaceous chondrites (including type CI shown to be high in a number of amino acids and polycyclic aromatic hydrocarbons (PAH)).
-4000 Arquea
Indicis d’estromatolits i organismes a Austràlia (E p.36)
-3500 Ma Primeres formes de vida | Procariotes | arbre de la vida
-2500 Proterozoic
-2400 Ma Catàstrofe de l’oxígen
-2100 Eucariotes
-1000 Ma Orogènia Greenville o Laurentiana
Ediacaran: -635 a 541 Apareixen esponges i celenterats, formacions d’esculls de corall, arbre de la vida: metazous, protostomes
[ la divisió entre invertebrats esquelet extern, i vertebrats ]
Article a Popular mechanics : antecessors humanscom Kimberella quadrata ) Ikaria, Dickinsonia costata i Tribrachidium heraldicum.
Mistaken Cape a Austràlia: fusos Charniodiscus, frondes, Dickinsonia (E p. 42) / Namíbia i Sibèria, chancelorid
Al final del precàmbric es forma el gran continent de Godwana
Evolució geològica
L’esfera gasosa es va anar refredant. Els elements més pesants van quedar al centre i els més lleugers a la superfície.
Evolució de l’atmosfera (Precàmbric). (Atlas Biologia) Les hipòtesis que reconstrueixen la formació de l’atmòsfera després d’una 1a atmòsfera inicial de H i He afirmen que un intens escalfament en causa la pèrdua, se solidifica la crosta i hi ha una intensa activitat volcànica que allibera H2O, CH4, NH3, H2S i H2. Aquests gasos formen la 2a atmòsfera que era reductora i duró del -4500 cap al -3700. En aquestes condicions es produeix la síntesi abiòtica de compostos orgànics (->).
La pèrdua d’hidrogen i les reaccions entre gasos d’una la 3a atmòsfera amb N2, CO, CO2 i H2O. Amb l’aparició de la fotosíntesi (->) cap al -2500 hi ha un enriquiment d’ox刕en fins que tenim l’actual 4a atmòsfera oxidant (-1000).
Evolució Geològica (Precàmbric) Etapa sense fòssils que permetin caracterització exacte. Etapa pregeològica (4600-3500) de formació de crosta (cristal.lització dels primers silicats) i aparició d’aigua.
Orogènesi laurentiana (1000) als Hurons i Groenlandia (Time 2), India xoca amb Asia formant l’Himalaia. Totes aquestes formacions s’aniran erosionant. [??]
Evolució biològica
Evolució Biològica (Precàmbric)
* Protobiontes heteròtrofs -> Procariotes autòtrofs: Arquebactèries (B4200), Bactèries (B4300), Algues blaves (B4320)
Els principals salts de l’evolució són les cianobactèries (fotosíntesi), eucariotes (endosimbiosi) al 1600, animals pluricelulars amb l’explosió càmbrica d’espècies.
(ク3000) Les primeres cèl.lules eren procariotes simples que vivien de la sopa circumdant. Aquests heteròtrofs anaeròbics [no sintetitzen sinó que aprofiten material orgànic que cremen sense ox刕en donat que no n’hi havia a l’atmosfera] aniran consumint el caldo orgànic fins que l’empobriment de material seleccionarà els primers autòtrofs capaços d’usar el CO2 com a font de C. Al cap de poc van aparèixer cèl.lules fotosintètiques, antecessores de les actuals algues cianofícees (que també sabien fixar nitrogen atmosfèric per donar els compostos nitrogenats que ja no es trobaven a la sopa). Així va començar a aparèixer oxígen a l’atmosfera. Les algues cianofícees són dels organismes més autosuficients, capaces d’obtenir energia de la llum solar, carboni del CO2, Nitrogen del N2 atmosfèric i els e- per reduir el CO2 de l’aigua (Lehninger p.374).
Les b.sulfo van dominar fins que les cyanobactèries van produir prou ozó per aturar la radiació ultravioleta que impedia estabilitzr genomes complexos.
* Procariotes -> Eucariotes (Orgànuls per simbiosi), Flagelats: Fitoflagelats (plantes) -> Algues (B5100), zooflagelats -> Protozous (B6100) (Rizòpodes, Esporozous, ciliats) (Atlas p.560) [Separació animals i plantes] (ク1500)
Després d’un llarg període d’enriquiment d’Oxígen van aparèixer els primers organismes amb respiració aerobia i fosforilació oxidativa. Aleshores apareixen les cèl.lules eucariotes per endosimbiosi: els diferents orgànuls com mitocondries i coroplastos foren procariotes com bacteris aeròbics (mitocondries) o algues blaves fotosintètiques (cloroplastos) absorbits per cèl.lules procariotes grans que ja tenien considerables necessitats metabòliques (Algues i fongs unicelulars, protozous ->). [Dels procariotes passem als primers eucariotes que són flagelats. A partir d’aquí se separen animals i plantes. Les plantes s’especialitzaran en transformar energia lluminosa, aigua i sals de la terra, autòtrofes peró depenents de tenir un entorn nutritiu fix. Els animals en canvi, seran heteròtrofs més independents del medi peró hauran de desenvolupar la capacitat d’anar a buscar l’aliment sintetitzat per les plantes.]
Aquests eucariotes són mitòtics (es reprodueixen per divisió sense unió de cèl. de diferents individus).
Sensibilitat i energia-informació En els protozous ja es troba una sensibilitat a la llum i a la direcció de la gravetat (Pinillos 129). Als celenterats comencen a aparèixer pigments fotosensibles especialitzats distribuïts sobre la pell. Aixó suposa un nou tipus de fet, l’energia-informació La interacció organisme-radiació és qualitativament diferent a la d’炙om-radiació ja que el resultat de la interacció depèn de l’adaptació de l’organisme a aquest tipus de senyal.
* Eucariotes Unicelulars -> Eucariotes pluricelulars (multinucleats, colònies), Algues Pluriceculars (Talòfites) (B5140, B5150) i Esponges (Mesozous B6200).
(A. 73) Desenvolupant varis nuclis dins de la mateixa membrana es formen algues pluricelulars, sense autèntics teixits encara, peró ja anticipant l’estructura d’arrels i tija. També ho fan alguns ciliats i foraminímers.
L’associació de vàries cèlul.les dins d’una mateixa membrana es dóna en les algues i els flagelats. En el volvox la colònia presenta cordinació de moviments dels flagels i certa divisió del treball que ja fan pensar en l’individu pluricelular tot superant el nivell de simple colònia. La reproducció pot ser per divisió de totes les cèl. o només algunes, fet que suposa un començament d’especialització (A. 143).
* Eucariotes Animals (mesozous, parazous) -> Metazous: celenterats (B6300) i celomats (moluscos i tentaculats (braquiòpodes) B6500, artròpodes B6700).
Especialització celular (A.81) Un organisme pluricelular pot especialitzar cèlules i tenir una divisió del treball (les plantes ho faran al devònic). Tindrem cèlules lliures com la de la sang i d’altres formant part de teixits de revestiment, conjuntius, muscular o nervi (->). (-> Desenvolupament embrió . L’especialització cèl. duró a la reproducció sexual que tó l’avantatge de mesclar diferents dotacions genètiques, apareixent doncs els eucariotes meiòtics (meiosi procés de reducció n伹. cromosomes) cap al 1000 106 anys. Inicialment només hi ha dotació doble (organisme diploide) després de la fecundació patint després la meiosi que els deixaró haploides durant la major part del cicle vital. Cap al 600 apareixeran els eucariotes diploide dominants que viuen la major part del temps com a diploides, amb una meiosi en la formació dels gàmetos (->). Més endavant l’evolució trobaró moltes maneres de dur a terme la rs, només cal pensar en la gran varietat de flors, l’adaptació externa (diferenciació morfològica) de mascles i femelles per facilitar la copulació l’aparició d’un comportament sexual.
Formació d’òrgans (A.103) Els diferents teixits formaran òrgans d’acord amb el principi d’inclusió (diversos feixos de cèl.lules es van unint de manera organitzada com en le fibres musculars o nervioses), P. de divisió (les cèl. es van dividint dicotòmicament forment ramificacions com en les glàndules, pulmons, membres dels vertebrats) i P. de concentració (cèl. aó lades es van posant en contacte fins a formar un sistema com el sist. nerviós central).
Desenvolupament Metazous (A.547) Les cèlules polienèrgides (teoria acelos) per celurarització [apareixen membranes] o les colònies de cèlules (teoria gastrea) per gastrulació [la divisió celular va procedint amb simetria bilateral, fins que es diferencia en dues capes una de les quals es torça cap endins -endodermo- (A.197) formant dues capes, amb un blastoporus (->)]
En els celenterats hi ha dues fulles embrionàries que generaran un tub amb endodermo de cèl. digestives, glangulars i musculars, ectodermo de cèl. sensorials, epitelials i nervioses. La simetria bilateral en lloc de la radial apareix degut a la locomoció orientada. Hi ha un pol locomotor, un pol sensorial i un pol nutritiu (orifici bucal). Tenen un sistema nerviós reticulat, una xarxa homogènea (Pinillos 24, At.Biol 102) on cada part manté encara la seva independència.
D’ara endavant hi hauró una tercera fulla embrionària, el mesoderm. En els cucs plans el mesoderm genera un mesènquima on hi ha els òrgans interns. En els cucs segmentats el cos es divideix en segments semblants d’on parteixen extremitats. Els artròpodes (crustacis, aràcnids i insectes) tindran una estructura semblant als cucs s. peró amb més especialització d’extremitats. Els mol.lucs tenen un cos massís amb quatre parts: cap, peu o tentacle, sac visceral i plec del mantell. Amb els cucs plans apareix una certa estructura del sistema nerviós amb agrupacions de neurones en ganglis i una topologia en forma d’escala (AB 102) que en mol.luscs i artròpodes arribarà a tenir una mena de cervell format a partir d’un gangli. El sistema nerviós va seguint el tub digestiu i cada segment (cos articulat de cucs i artròpodes) mantó encara certa independència respecte el cervell.
Protobiontes:
Eumetazous:
Aixó apareixen els celenterats de simetria radial (hidres i meduses) i els celomats de simetria bilateral, cucs, artròpodes (Trilobites), equinodermos i algún mol.lusc (cargol).[Han aparegut 19 troncs dels animals i només queda el dels cordats]
(Lehninger (ク1500) Eucariotes mitòtics (ク1000) Eucariotes meiòtics (ク700) E. Diploide Dominants]
La Terra | Evolució geològica | Vida | Llista d’Espècies | Taxonomia i Clades | Els avantpassats | Arbre javascript | Haeckel Kunstformen der Natur
1 Eucariotes | 2 Plantes | 3 Metazous | 4 Protostomes | 5 Deuterostomes
| 6 Tetrapodes | 7 Sauris Avials | 8 Mamifers | 9 Teris | 10 Primats
[ (0) vida bactèries | (1) 2100 Eucariotes cloroplastos i mitocondries | (2) milticelulars animals i plantes | (P1) 400mA pas a terra, molsa, falgueres, 330 Ma coníferes , 250Ma llavors | (A1) Edicaria 635 Simetria radial i bilateral, protostomos i deuterostomos
p.252 Aparició de la vida amb entitats que s’alimenten i es reprodueixen. Fotosíntesi per les cianobactèries. [ Es defineix l’hipercicle de codificació proteïna DNA. Es defineix la “maquinària química de la vida: les mitocondries i els cloroplastos]. Eucariotes. Organismes plucel·lulars: les algues ( precursors de les plantes), esponges, meduses, simetria bilateral, protostomos i deuterostomos. Als 1100 Ma apareix la reproducció sexual, combinant material genètic.
S’estima que el last universal common ancestor hauria existit 3.500 o 3800 Ma.
Embriofites (Plantes) Les primeres apareixen a P. Ordovicià, 450 mA, 270.000 espècies
p.254. Les plantes arriben a terra al Devònic, desenvolupen estomes, per intercanviar aire, reproducció per espores en les briofites i briofites i plantes vasculars. Reproducció per llavors. Al Mesozoic apareixen les plantes amb flor. Aparició de les arrels fa 407Ma BBC
p.256 plantes en flor [en lloc de tenir els gametos nus en una part de l’esporofit, en distribució més o menys irregular com en les gimnospermes, els òvuls són al centre amb un receptor que és l’estigma, els estams que fabriquen el polen, els gametros masculins, són al voltant] [ la fecundació depèn molt de la col·laboració dels insectes que haurien evolucionat en paral·lel] Haurien començat al final del Paleozoic, al Pèrmic, fa 250Ma, es desenvolupen al llag del mesozoic i al Cenozoic colonitzen tot el món, amb 234.000 espècies. [ jo tinc 40 famílies de dicotiledònies i 13 de monocotiledònies ]
Darwin deia que el cas de les angiospermes eren un “misteri abominable” perquè semblaven aparèixer del no res, sense registre fòssil previ. Una investigadora a Suècia a trobat petits fragments (New Yorker). ”
Benton has argued, along with the botanists Hervé Sauquet and Peter Wilf, that the Cretaceous was the start of an “Angiosperm Terrestrial Revolution.” For the first time in history, plants and animals on land started to outnumber aquatic life-forms. Angiosperms suffered with the rest of life during the end-Cretaceous mass extinction, but they bounced back quickly. / The relationship between plants and animals that evolved in the past sixty million years is unique, and more interdependent than anything that existed in the past,” Tiffney told me. More than eighty-five per cent of animal and plant species now live on land, even though the oceans cover seventy per cent of the Earth. “Angiosperms never ceased to revolutionize ecosystems,” Sauquet said.
p.258 Al Edicarià, 635 mA enrera, la vida s’organitza en formes multicel·lulars, metazous, primer en simetria radial, les esponges i després les meduses. Al final del període apareixerien els essers amb simetria bilateral com la Kimberella (que surt als avantpassats) i els dos tipus de desenvolupament de l’embrió, protostomes i deuterostomes.
-Equinoderms – 6.000 espècies (estrelles i eriçons de mar) P. Câmbric 500Ma i Hemicordats
-cordats 52.000 espècies:
Adquisició d’un eix de suport o notocorda, un crani per acollir el cervell i un esquelet amb columna vertebral, mandíbula
Sarcopterigis p.268
[pas a la vida terrestre] A partir de les aletes es formen extremitats que serviran per passar a la vida terrestre. La membrana dels amniotes al voltant de l’embrió. [en passar a terra es desenvolupa l’olfacte][inicialment no es veu més diferència entre sinàpsids i Arcosauris que el forat al crani?]
[els mudskippers són peixos mig amfibis, amb potes]
Arcosauris (p.288) [A més del forat per la mandíbula, un forat davant dels ulls -per l’olfacte?- els permetia allargar la mandíbula] Apareixen al Pèrmic juntament amb els Sinàpsids. 270Ma
[Les extremitats superiors es van convertint en ales i apareixen plomes. Per què sobreviuen els ocells a l’extinció?]
Sinàpsids p.272 , s’assemblen als llargandaixos, rèptils mamaliformes, es caracteritzen per un forat temporal inferior [quina rellevància té?]. Apareixen al Carbonífer tardà, 320Ma i la majoria desapareixen a l’extinció del Pèrmic. sobreviuran els Cinodonts al llarg del Mesozoic.
Especialització de les dents per a hervíbors i carnívors, sang calenta o endotèrmia, que permet viure a entorns amb (però obliga a consumir més calories), cervell més gran per processar sentits de la vista i olfacte. teris pareixen les cries sense estar protegides dins d’un ou [hauran de mamar un temps abans de poder alilmentar-se soles]
Teris p.278, tots els que tenen cries sense ous, apareixen a mig Juràssic 170Ma
[ diversificació dels mamífers al llarg del Paleogen després de sobreviure a l’extinció]
PRIMATS p.284, inicis al Paleocè 50Ma i s’escampen al Miocè 20Ma [el sufix “rins” es refereix al nas, que classifiquen per la forma del nas]
[ desenvolupen habitat a les mans en enfilar-se als arbres, i quan tornen a terra seran capaços de fer servir eines]
El resum del llibre de Ciència de DK dóna:
[Recollint la mirada general de Cuvier de 4 grans tipus d’animals: 49m vertebrats, 150m mol·luscs i similars, 1120m articulats i 70m zoòfits.
Arbre de la vida simplificat (esborrany)
Nou arbre de la vida (wikipedia) basat en els ribosomes de les proteines assenyalant la diversitat en la mecànica de la vida, les bactèries vs els eucariotes.
Arbre filogenètic | Cladograma | ITOL, eina per crear arbres de la vida
Sobre l’aparició dels sons a la terra: David George Haskell, Sounds Wild and Broken: Sonic Marvels, Evolution’s Creativity, and the Crisis of Sensory Extinction. Durant un temps a la terra només se sentien pedres que rodolaven, aigua, llamps i vent. Durant 3000 anys la vida va ser silenciosa. Problement el primer animal a emetre sons va ser un grill. En els vertebrats, les granotes, capaces de fugir amb un salt de le seves potents cames, les salamandres són silencioses. [ L’univers, una exposició sonora ]
Llocs [ esborrany ] Barcelona | Catalunya | Món | Oníric, Llocs fantàstics
El Poblenou: 18/10/2020 a 7/4/2021 . 126.4 km. El vaig començar a recórrer durant la pandèmia sense planificar gaire, fent petits fragments. Vaig descobrir els ocells pintats a la paret a Ramón Turró. De Rambla Prim al Parc de la ciutadella, i de Gran Via al Mar: El Parc i la Llacuna, la Vila Olímpica, Provençals del Poblenou, Diagonal Mar i el Besòs i Maresme fins a Rambla Prim. El barri tradicional és un eixample, amb els carrerons de pescadors al voltant de la Plaça Prim. La Vila Olímpica és correcta justet, i em sobren les pèrgoles del sobrevalorat Enric Miralles. El Parc del Poble nou, excel·lent, evocant les dunes, inicialment amb les travesses del tren que hi passava, retirades per cancerígenes, i estructures com d’un vaixell enfonsat que han hagut d’aïllar amb barreres perquè la gent és estúpida. Diagonal Mar és mediocre i el Parc encara més. A Provençals estan reurbanitzant amb un bon ajardinament la zona de Pere IV, bon Parc de Nouvel i brillant l’ajardinament de Cristòfol de Moura.
La Verneda i la Pau: 15/5/2021, 12/8/2021. 21 km. Una primera part, ja amb un plànol imprès, El Piramidón, l’església de san Juan Bosco, vivenda social amb molts espais verds i l’experiment de d’orientar els blocs en direccions diferents, els gratacels esvelts de Rambla Guipúscoa abans de creuar la via del tren, la zona industrial de Via Trajana, els ponts amb pintades per creuar la via del tren. Un edifici molt interessant a la illa Andrade, Agricultura, Concili de Trento, Treball. El desembre feia la segona.
Sant Martí de Provençals: 28/1/2022 . 15.2 km. Del tren a Gran Via, entre Espronceda i Cantàbria. Són barris nous, amb blocs dels ’60 i ’70, separats per zones verdes. Encara hi ha l’església de quan tot això eren camps i cases de pagès, i qalgun passatge de casetes baixes per Bac de Roda abans d’arribar a Gran Via.
El Clot: 24/2/2022 (de l’Hospital de Sant Pau a Gran Via, Navas i Dos de Maig). 15.1 km. El barri antic amb el mercat i el carrer Rogent que puja, l’inspirat Parc del Clot, amb un manteniment insuficient, la Rambla Guipúscoa, amb les escultures dels origami d’ocellets, la Farinera, un tros de Meridiana, una part com un Eixample.
Camp de L’Arpa: 25/3/2022, 26.2 km. té una part de carrers i passatges petits situats en Diagonal, i no en les direccions de l’Eixample, potser va créixer al llarg d’unacarretera que seguia per Ferser i Concepció Arenal? Una part més nova dels 60-70. La fàbrica de la Damm. A Freser amb Navas una fàbrica de disseny funcionalista. El minúscul carrer del Pistó.
El Besòs i el Maresme: 5/5/2023 41.8 km. que no he completat fins el 2023, i que havia deixat mig fora perquè una part pertanyia a Sant Adrià. Un barri molt desigual. El Fòrum amb el museu de Ciències Naturals, espais per a concerts i un encertat parc de dunes artificials amb una zona de banys que sembla d’un hotel de luxe. A dalt hi ha els blocs de habitatge social de la Mina, amb el Parc del Besòs, i la part entre Rambla Prim i Ramon de Penyafort, amb carrers de casetes de planta i primer pis, tot noms de pintors i escripors catalans de l’edat mitjana. Gent humil, hi havia cua al menjador social de Gregal. I a baix, els blocs de luxe propers a Diagonal Mar. La part més nova a la Catalana té parcs i habitatge social de qualitat.
246 km.
La Lletera. Rijksmuseum.
Alcedo Atthis
El blauet comú (o simplement blauet o blavet al País Valencià), blavenca,[1] arner,[2] dormissó,[1] martinet,[3] terrola[4][5] a les Balears (reiet en solsoní) (Alcedo atthis) és un moixó no passeriforme que és el més acolorit d’entre els ocells aquàtics, presenta una dieta principalment ictiòfaga, nidifica en forats excavats en talussos terrosos vora l’aigua i és força sensible a l’estat dels corrents fluvials i masses d’aigua. És un moixó de l’ordre dels coraciformes i de la família dels alcedínids. La subespècie dita martí pescaire, martí pescador, martinet al País Valencià, reiet (Urgell, País Valencià) o botiguer[6] (Alcedo Atthis Ispida) és molt coneguda.
23/10/2020 al pantà d’Ulldecona, un punt blau brillant volant veloç
Sempre que, gairebé sempre per obligació, estic una estona que no puc fer res, m’arriben idees i sensacions. Pot ser una espera a l’aeroport, a la furgo quan s’ha fet fosc. Una mica és com si netegés el meu espai, que està “ocupat” i aleshores hi poden entrar tresors. És com si hi hagués una música bellíssima que sona fluix i només podem sentir quan apaguem tot el soroll.
A7 33 | El corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina i la galeria | El taller | El lavabo i el dormitori i estudi | El menjador i la llibreria | La terrassa | Sortir de casa, el garatge
EQUIPATGE i ESPORTS
Maleta paradiver, motxilla, tenda, sac de dormir d’hivern, sac de dormir d’estiu, motenda, raquetes i grampons, bastons de caminar, piolet, bosses hermètiques caiac, armilla, ulleres i tubs de snorkel.
NETEJA
El cicle de la roba: vestir-se i durant la setmana, acumular suor i taques. Diumenge bugada (els detergents dissolen els greixos de les secrecions corporals i les taques), estendre, planxar camises si n’hi ha. Un cop al mes, bugada de llençols i tovalloles.
CLIMATITZACIÓ
RECICLATGE
MAGATZEM DE FERRETERIA i DROGUERIA
REBOST i BODEGA
A casa hi arriba aigua corrent, com si des del Ter o del Llobregat m’hagués desviat una canalització que després va parar al clavegueram i acaba al mar. En un any gasto uns 80 m3, en neteja personal (dutxa i wàter), cuinar i beure, fregar el pis (poc), i el rec de la terrassa i el lavabo.
Des d’un jaciment del Triàssic d’Algèria, que de fet són restes de troncs i fulles del triàssic, m’arriba gas natural, del qual en gasto 3700 kwh, en cuinar, aigua calenta i calefacció.
De fonts renovables de Som Energia gasto uns 2000 kWh l’any en llum, aparells i aire acondicionat.
[ La Terra. Evolució] | Avantpassats: Humans , Mamífers , Dels protistos als cordats
Vull imaginar que puc obtenir les biografies i retrats dels meus avantpassats més enllà dels avis, generació rera generació fins als temps dels romans. Potser era un esclau? Potser una noia que llegia a Pompeia abans de l’erupció? I més enrera, pastors i pagesos al neolític, fins fa 55.000 anys en què un petit grup va deixar l’Àfrica i va arribar a l’Orient mitjà. Durant dos milions d’anys els homínids van anar evolucionant fins a l’homo sàpiens. Si en un viatge en el temps ens trobéssim cara a cara, al costat d’un rierol anant a buscar aigua, i d’alguna manera sabéssim que som parents, què sentiríem? Al llarg del mesozoic, els petits mamífers van conviure els rèptils fins que els dinosaures es van extingir fa 66 milions d’anys. Abans, cap als 300 milions d’anys, la vida havia fet el gran pas de sortir de l’aigua i començar a sobreviure a terra, amb els amfibis. I abans els peixos que es dotar de mandíbules i un esquelet. Venien de cucs, i aquests de colònies de cèl·lules.
Penso en els milers de parelles que s’han acoblat i donat a néixer una nova generació, fins arribar a mi, sobrevivint com podien. Amb tots els puc formar un immens àlbum de retrats de família.
Així, quan ara vaig d’excursió pel bosc i veig saltar un esquirol a una branca, una sargantana que s’esmuny a una roca, una salamandra que es fica a un rierol, una carpa feixuga en un estany, els puc saludar com si fosin cosins llunyans; vam tenir els mateixos rebesavis. (en veure el DNA que compartim amb altres espècies, ens adonem que tenim en comú un 20% dels “procediments” per viure, amb un fong com el llevat, o el raïm. I la meitat amb una mosca, i un 88% amb un ratolí).
Eines, agricultura i ramaderia, metalls, llenguatge, religió, filosofia, literatura, ciència, màquines de vapor, electricitat, automòbils i avions, ordinadors i xarxes.
Igual que del punt de vista de la biologia sóc un membre del pool genètic que acumula una sèrie de solucions de la vida, del punt de vista del que penso i el que sento, incorporo també les solucions per a viure en una comunitat organitzada d’éssers que parlen, estrats de civilització. La raó grega, la moral cristiana, el progrés de la il·lustració, l’ideal d’autorealització romàntic, la innovació i idea de joventut eterna de la segona meitat del XX, el desencant de les ideologies després de la 2ona guerra mundial, l’ideal de fer-se ric amb una startUp. (La història en mi )
5 generacions que he conegut directament:
El segle XXI, els néts i les filles. Guillem (2021), Albert (2020), Jofre (2019), Agnès (2017), Maria (1989), Teresa (1985). Tenim plànols, música, enciclopèdies i fotos a l’abast de la mà i podem contactar a l’instant amb tothom a qualsevol lloc del món. Però la promesa d’una societat més pròspera i més ben informada gràcies a les tecnologies de la informació, s’esvaeix. Les notícies falses es propaguen a les xarxes socials. La societat cada cop està més dividida i més intolerant. Creix l’autoritarisme. El canvi climàtic sembla irreversible.
El segle XX. Jo (1957), el pare (1927), la mare (1927), Els avis (1900), una família amant de la música. Dues guerres mundials, la guerra civil espanyola, la dictadura de Franco. De la cuina de carbó a la vitroceràmica, d’un armari amb un bloc de gel als frigorífics (aigua llum, cuina ) de la tartana als cotxes i els avions, dels telegrames al telèfon. El jazz, el cine. La ciència arriba a la física quàntica, la nostra galàxia és una més en un univers immens amb forats negres, l’home arriba a la lluna, es descobreix el codi genètic. És el segle en que es fa pal·lès que no arribarem a un futur millor gràcies a la raó aplicada a les lleis i a l’explotació dels recursos naturals.
109 història + 260 neolític: 369 generacions
Homo sàpiens a l’Àfrica i migració: 156.600 generacions (2450+10150 sàpiens +144000 Homo)
[ placentaris, la reproducció ja no es basa en ous, / transició al bipedalisme ] EVOLUCIÓ HUMANS i grans simis -200m a -20Ma (200 metres), inici del Cenozoic amb l’extinció dels dinosaures a 66Ma (660 metres a l’exposició de l’univers). L’evolució en mi , [ a mesura que anem tirant enrera la nostra “família” és cada cop més ampla, tenim més cosins, aviat seran esquirols i sargantanes] [ el pas dels simis a l’home va ser baixar dels arbres per viure a terra, polze oposat i bipedalisme , amb l’austrolopitecus. Però abans, el pas havia estat deixar el terra, on els mamífers tenien urpes i ulls al costat, per passar a viure entre les branques, que demanava més agudesa visual, i dits en lloc d’urpes. Gràcies a aquests dits algun dia faríem eines]
Entre 20 i 10 milions d’anys enrera els primats es divideixen entre els Hylobatidae ( Gibons) i els Hominidae , els grans simis. Al llarg del Miocè (23.03-5.33) i el Pliocè (5.33 a 2.58) es diversifiquen, primer els Pongo (Orangutans), després Goriles (10 Ma darrer ancestre comú) i finalment els Ximpanzés ( 6 Ma darrer ancestre comú a Homo i ximpanzés) amb qui compartim un 90% de gens amb els ximpanzés. 1.44 milions de generacions
Primats -85 -20 Paleogen (Paleocè, Eocè, Oligocè) 4 retrats. Els homínids fa 15 Ma. I més enllà? simis i ratolins, que són com cosins. Compartim un 90% de gens amb un ximpanzé i un 88% amb un ratolí. Cenozoic (66 milions d’anys) ( 660 m de 35km). [10 generacions per segle] 14.75 milions de generacions.
Mamífers -256 a -85 [ Mesozoic (Triàssic, Juràssic, Cretàcic)] Un cop els amfibis surten de l’aigua apareixen els Amniotes, amb el fetus envoltat per una membrana. Això permetrà que criin a terra sense haver de tornar a entrar a l’aigua. Inicialment seran semblants als rèptils però aviat es dividiran entre suròpsids i sinàpsids d’on sortiran els mamífers. Seran animals petits que evolucionen en paral·lel als rèptils dominants durant el Mesozoic (252-66 milions d’anys), una era de clima càlid i humit. Es caracteritzen per placenta i alimentació alletant, en lloc d’ous, i l’aparició del neocórtex. En total 51.3 milions de generacions.
Tetrapodes 390-256, 134 milions: desenvolupar potes i sortir de l’aigua.
Tetrapodes 256 a 390 Paleozoic ( Devonià Carbonífer Permià ). 134 milions de generacions [ compto una generació cada any] [ Uns peixos desenvoupen potes. Perquè voldrien arrossegar-se per terra més que no pas nedar? potser per trobar més aliment en els pantans amb llot? Un rebesavi meu va ser un amfibi, una bèstia bastant grossa, de més d’un metre, que va treure el cap fora de l’aigua. Les plantes també, les algues es van tornar molses i falgueres.
Cordats 390 a 530. Paleozoic cambrià . 140 milions d’anys i generacions per passar de cucs sense esquelet a peixos amb esquelet, aletes i mandíbules. [ les plantes, molses i falgueres, arriben a terra]
Animals 530 a 700 Precàmbric [ d’una colònia de cèl·lules a les esponges i cucs cucs amb simetria bilateral i dos forats, antecessors dels cordats) [ no sé cada quan es reproduïen i ho deixa a una generació per any]. 170 milions de generacions.
Més enllàm al Precàmbric potser costa pensar en avantpassats, però no obstant, jo vinc d’una cèl·lul que es dividia i reproduïa fa 3.000 milions d’anys, les cèl·lules que em componen i que ara mateix estan vivint dins meu, hi enllacen directament. Tenim un 18% de gens comuns amb el fong de la llevadura del pa. Així que quan vegi un formatge florit, he de recordar que tots venim de quelcom així. I quan vegi una bassa amb algues, ja hi he de veure la meravella de la vida. Tots compartim el mateix codi genètic que transcriu aminoàcids a partir de DNA, tres grups de bases codifiquen 20 aminoàcids, en un ball de proteïnes i DNA ininterromput des de fa 4000 milions d’anys.
L’evolució fins arribar a l’home, wikipedia
JCJ Cine, Teatre, Musicals, Ball
Teatre, Teatre Lliure: Anna Lizaran. Òpera de Viena: la flauta màgica. Flotats a París.
1998: res
1999: res
Lectura de totes les obres de Shakespeare. Al Teatre Lliure amb la Maria. Teatre Grec: Mort d’un viatjant (Jordi Boixaderas). Lliure de Gràcia: Juli César amb Julio Manrique. Thekhov al Lliure. Sr. Sommer amb Pep Tosar.
2000: res
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007 –
(em costa trobar obres que no siguin de l'”acadèmia” moderna.)
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015, 2016, 2017, 2018
2019
2020
2021
2022
A733 | El corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina i la galeria | El taller | El lavabo i el dormitori i estudi | El menjador i la llibreria | La terrassa | Sortir de casa, el garatge
Dades per la fibra òptica
Restes sòlides. restes orgàniques / restes generals objectes que deixo de fer servir, burilles, equipament de la llar que ja no serveix o s’ha espatllat , — la brutícia recollida escombrant / papers més petits / paper i cartró + vidres de vi melmelada i maionesa / plàstics d’envasar aliments i ampolles de refresc ] piles
Deixalles i reciclatge
Restes líquides: Aigües grises, aigües fecals
El cicle del menjar: [agricultura i ramaderia → xarxa de distribució: BonPreu, Bonàrea, Sorli] → aliments + greixos de cocció → cap a l’estómac + restes sòlides + adherències als plats dissolts amb sabó, fregalls i draps → aigües grises + orina + femtes [cabells i ungles, el cos al lavabo metabolisme del cos ]
El cicle de la roba: [llana+cotó+fibres → Indústria tèxtil → xarxa de distribució] → Armari : vestir-se i durant la setmana, acumular suor i taques. → rentadora i estenedor → Armari . Diumenge bugada (els detergents dissolen els greixos de les secrecions corporals i les taques), estendre, planxar camises si n’hi ha. Un cop al mes, bugada de llençols i tovalloles. → llençar o donar roba que no em poso / comprar-ne de nova.
El cicle de l’aigua: [pluja → conca del Llobregat → distribució] → aixetes: bullits i infusions + neteja personal + neteja cuinar + neteja pis + rec plantes → aigües grises → [ estació depuradora → mar → evaporació]
El cicle de la llum: [Som energia + distribució REE] → Il·luminació + aparells (ordinador, router, música, projector) + electrodomèstics (nevera, forn, rentaplats, rentadora, aire acondicionat) + eines ocasionalment → [ calor dissipat, augment entropia]
El cicle del gas: [jaciments d’Argèlia → Naturgy] : escalfar aliments + aigua calenta dutxa + calefacció a l’hivern → calor dissipat + gas metà+ CO2
Benzina vehicles: [Dispòsits de cru de Nigèria → refineries → benzineres] → Dipòsit furgo o Eos → km recorreguts + CO2 emès (121 g per km, una mitjana de 12500 km anuals, que serien uns 750 litres de benzina i 1500kg de CO2 [ el doble de pes de la benzina que he cremat!])
Una ullada a la història dóna motius per creure que les nacions tenen una manera de fer, una identitat que no canvia, o que costa molt de canviar. Els Tsars a Rússia, l’Emperador a Xina, la cort corrupta i la Inquisició a España, el racisme als Estats Units.
El 2010, a propòsit del viatge amb el transmongolià escrivia:
La Dansa | El musical | posts musical per categoria
Jerome Robbins
1944 On the Town – Jerome Robbins and the originator of the idea for the show
1945 Billion Dollar Baby – Jerome Robbins
1947 High Button Shoes – Jerome Robbins – Tony Award for Best Choreography
1948 Look, Ma, I’m Dancin’! – Jerome Robbins
1949 Miss Liberty – Jerome Robbins
1950 Call Me Madam – Jerome Robbins
1951 The King and I – Jerome Robbins
1954 Peter Pan – and Jerome Robbins
1957 West Side Story – Jerome Robbins – Tony Award for Best Choreography
1959 Gypsy – Jerome Robbins – Tony Award Nomination for Best Direction of a Musical
1964 Fiddler on the Roof – Jerome Robbins – Tony Award for Best Direction of a Musical, and Best Choreography
Llocs [ esborrany ] Barcelona | Catalunya | Món | Oníric, Llocs fantàstics
Del districte de Sant Martí. A Pujades 172, 4art 1a hi va néixer la mare el 17 de març de 1927.
I al Ptge. d’Aymà 7, 3r 3a, hi vaig venir a viure el 10 de març de 2002, 75 anys després i 650 metres de separació. Al Mapa de 1935 encara s’hi veu la via del tren. Què hi havia aquí abans i què va passar? (fotos antigues del carrer)
La Rambla Triomf, amb el Tio Che, el Casino de l’Aliança, el Monopol. El carrer Marià Aguiló i la Plaça Prim. Les platges i el Parc del Poblenou. El cementiri.
Carrers verticals: (Wellington, Sardenya, Marina, Joan d’Àustria, Pamplona, Zamora), Àvila, Badajoz, Ciutat de Granada, Roc Boronat, Llacuna, La Rambla, marià Aguiló, Bilbao, Lope de Vega, Espronceda, Bac de Roda (Fluvià, Provençals, Selva de Mar, Treball, Agricultura, Josep Pla, Puigcerdà, Maresme, Rbla.Prim)
Carrers horitzontals: (Paraguai-Perú), Bolivia, Tànger, Sancho d’Avila, Almogàvers / Pere IV, Pallars, Pujades, Llull, Ramón Turró – Joncar, Dr. Trueta, Taulat, Joncar, Carmen Amaya -Pg Calvell-Pg Garcia Faria.
Barri de Pescadors al voltant de la Plaça Prim i el mercat: Sant Francesc, Ferrocarril, Maria Aguiló, Vidal i Valenciano, Joncar, Amistat, Taulat, Fernando Poo, Laberint, Perelló.
Espais verds: El Parc del poblenou, les platges amb el Bogatell i l’espigó de la Mar Bella
Llull i Taulat | Barri pescadors Badajoz Ciutat de Granada Roc Boronat | Lope de Vega, Espronceda, Bac de Roda | Taulat Icària | Rambla Triomf | Llacuna, Vila Olímpica | Cementiri | Pare IV, Rambla Prim, Marroc | Maria Aguiló, Bilbao | Taulat, ICària, Dr.Trueta, Ramon Turro | Ramon Turró | Dr. Trueta | Pujades | Pallars | Córrer al Vela | Córrer al Besós | Provençals del Poblenou | El Parc i la Llacuna | Almogàvers, Shancho d’Àvila, Bolívia, Tànger | Voltants d’Aymà 7 | Diagonal Mar || una guitarra assajant a Provençals
[història del barri, benguerel] , Arxiu històric del Poblenou, Graffitis
MUSICALS 1980
The public ruled heavily in favor of the mega-musicals, so the 1980s brought a succession of long-running “Brit hits” to Broadway – Cats, Les Miserables, Phantom of the Opera and Miss Saigon were light on intellectual content and heavy on special effects and marketing.
The other “Brit hits” of this decade were all brand new. Relying on pop rhythms, stage hydraulics and high-tech special effects, these shows came to be known as mega-musicals. In these behemoths, substance took a backseat to spectacle, and occasional hints of humor were buried in oceans of soap opera sentiment. Although these tech-heavy presentations came with a high price tag, the best mega-musicals ran for decades, selling tickets to millions of people — particularly tourists who had long since fallen out of the habit of going to the theatre.
Pressed for new ideas, but as the 1980s ended, two Broadway musicals broke through to popular success:
FILM 1980
Several big-budget screen musicals lost millions in the early 1980s, leaving behind a litany of titles that still cause heads to shake in Hollywood. Some were hopelessly bad ideas, but two were stage hits demolished by acclaimed directors who simply had no idea how to film a musical: Can’t Stop the Music (1980) featured the Village People, a posse of non-singing celebrities, a disco score and a production that repeatedly overstepped the line between camp and sheer idiocy. Pink Floyd – The Wall (1982) was a hit with a limited audience, but this series of rock songs was more a precursor of music videos than a musical. Legendary dramatic director John Huston decided to try his hand at musicals, turning the international stage smash Annie (1982) into a costly embarrassment. He had beloved comedienne Carol Burnett play Miss Hannigan as a hateful, humorless villain, just one of several serious misjudgments. Sir Richard Attenborough’s adaptation of A Chorus Line (1985) drained every ounce of inspiration from one of the most dynamic Broadway musicals of its time.
MUSICALS 1990
En general res remarcable, per un cop el món al revés i The Lion King procedent del cinema va triomfar.
By the 1990s, new mega-musicals were no longer winning the public, and costs were so high that even long-running hits (Crazy for You, Sunset Boulevard) were unable to turn a profit on Broadway. New stage musicals now required the backing of multi-million dollar corporations to develop and succeed – a trend proven by Disney’s Lion King, and Livent’s Ragtime. Even Rent and Titanic were fostered by smaller, Broadway-based corporate entities.
Revivals de Chicago, Kiss me Kate i Cabaret
FILMS 1990
Poca cosa, a part d’Evita (1996)amb Madonna i Antonio Banderas (que cantava força bé), i un refregit de clàssics de Tin Pan Alley per Woody Allen, Everyone Says I Love You.(1996).
The long-delayed screen version of Evita (1996), stylishly directed by Alan Parker, starred Madonna (who proved to be no actress) but was stolen by the surprisingly good singing of Antonio Banderas.
Els musicals seran de dibuixos de Disney:
MUSICALS 00
As the 20th century ended, the musical theatre was in an uncertain state, relying on rehashed numbers (Fosse) and stage versions of old movies (Footloose, Saturday Night Fever), as well as the still-running mega-musicals of the previous decade. But starting in the year 2000, a new resurgence of American musical comedies took Broadway by surprise. The Producers, Urinetown, Thoroughly Modern Millie, Hairspray — funny, melodic and inventively staged, these hit shows offered new hope for the genre.
[ Altres Witches Eastwick d’Andrew Lloyd Weber, Hairspray, Wicked, Jersey Boys sobre Franki VAlli, Woman in white
FILMS 2000
2001 Moulin Rouge. Rent (2005) and The Producers (2005) made their way to the big screen with most of their original Broadway cast members on hand, but the results were missing most of the magic of the original stage versions. Rent cost a modest $40 million and grossed $31 million — the more lavish Producers cost $45 million and grossed a pathetic $19 million.
What lies ahead in the future? It’s hard to say, but there will most assuredly be new musicals. The musical may go places some of its fans will not want to follow, but the form will live on so long as people like a story told with songs.
MUSICALS 1970
Composer/lyricist Stephen Sondheim and director Hal Prince refocused the genre in the 1970s by introducing concept musicals – shows built around an idea rather than a traditional plot. Company (1970), Follies (1972) and A Little Night Music (1973) succeeded, while rock musicals quickly faded into the background. The concept musical peaked with A Chorus Line (1974), conceived and directed by Michael Bennett. No, No, Nanette (1973) initiated a slew of popular 1970s revivals, but by decade’s end the battle line was drawn between serious new works (Sweeney Todd) and heavily commercialized British mega-musicals (Evita).
Canvis: It’s not so much that the public disapproved of these well-written but imperfect shows. Most Americans were not paying attention to the musical theatre anymore. Rock and disco were the predominant sounds in popular music, and neither genre had more than a token presence in most Broadway scores. Musicals had become a sort of subculture, and the potential sales for cast albums fell so low that major labels stopped recording them altogether.
[ comencen musicals amb produccions molt cares, com les que farà Hal prince, i shows que semblen tenir més a veure amb l’òpera que amb el jazz, amb Stephen Sondheim i Andrew Lloyd Weber]
FILM 1970
However, most of this decade’s Hollywood musicals – originals as well as adapted stage works – were mishandled. With millions of dollars poured into poorly produced projects, the early 1970s became the golden age of bad big-budget movie musicals. The commercial failure of several animated musicals, including the enchanting Charlotte’s Web (1973), coupled with the dismantling of the Disney Studio’s animation unit, seemed to spell the end of screen animation of any kind. Attempts to revive the genre drew tepid results until the 1990s, when animation would make an industry-shaking comeback. More on this in the chapters to come. Rock movie musicals had a mixed record in the 1970s. Jesus Christ Superstar (1973) and the Who’s Tommy (1975) appealed to youthful audiences despite overblown productions. Mindless mistakes like Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1978) were dismissed by critics and the public. Hollywood’s most successful original rock musical was The Rose (1979), the story of a Janis Joplin-like rock diva who’s professional success sends her into a self-destructive spiral. Overcoming a melodramatic screenplay, pop diva Bette Midler made a dynamic screen debut.
A733 | El corredor | L’ habitació de les nenes i lavabo2 | La cuina i la galeria | El taller | El lavabo i el dormitori i estudi | El menjador i la llibreria | La terrassa | Sortir de casa, el garatge
AIGUA
En un any gasto uns 80 m3, en neteja personal (dutxa i wàter), cuinar i beure, fregar el pis (poc), i el rec de la terrassa i el lavabo.
L’aigua entra a casa per una canonada de 22mm proveïda per Aigües de Barcelona (DNI, b5b). A la seva web informen que l’aigua ve sobretot de la conca del Llobregat, potabilitzada a Abrera i Sant Joan d’Espí, i del Ter, potabilitzada a Cardedeu.
Podem adaptar el magnífic capítol 17 de l’Ulysses de Joyce quan descriu com arriba l’aigua a l’aixeta des de l’embassament de Roundwood.
Es distribueix a 12 punts: rentaplats i rentadora, aixetes de pica de la cuina i safareig, dues dutxes, dos lavabos, dos wàters, un bidet i el rec de la terrassa. Pensant en quan vaig amb la furgo, on tinc un bidó amb aigua que he de racionar i el petit bidó d’aigües grises, i quan acampo al costat d’un riu, com el Freser, disposar d’aigua corrent equival a desviar un riu o rierol fins a casa, cada aixeta amb un petit embassament, fins que l’aigua repren el seu curs i va parar al clavegueram.
Quan dormia a la furgo al costat del Danubi em demanava si les gotes d’aigua que queien arribarien al delta abans que jo. Les gotes d’aigua que han rajat de l’aixeta aquest matí, quan va deixar el núvol on eren? La tardor de l’any passat? (un cabal de 1.8m3/s amb 1m de profunditat i uns 10 d’ample em dóna una estimació de 1 km/h, unes 150 hores des de l’embassament de la Baells, sis dies). En les excursions a la muntanya trobem els començaments dels rius. (Geografia de Catalunya, conca hidrogràfica )
Al llarg dels carrers de Barcelona, la gran canonada que deu sortir de l’estació potabilitzadora, es ramifica com les artèries, fons al nivell de vasos “capilars”, recorrent els diversos carrers. Cada edifici aboca les aigües residuals al clavegueram que també recull les fluvials. Calen dipòsits per poder absorbir les precipitacions de pluges intenses. Abans de ser abocada al mar l’aigua residual és tractada a les depuradores. (web Àrea metropolitana) [ on es tracta la del Poblenou que ja és molt a prop del mar? ].
[Fins al segle XIX, Barcelona rebia aigua del Besós, on ja hi havia hagut un aqueducte en època romana. MUHBA2: La infrastructura es va deteriorar. Al sXI i al XVIII es va fer arribar aigua edl Clot fins a Canaletes. Però la majoria de l’abastiment era des de pous. No hi havia clavegueram i les aigües residuals anaven a parar a pous morts que sovint contaminaven els altres. Al sXIX es construïa l’Eixample. Com que el municipi no feia prou per garantir el subministrament van aparèixer diferents empreses privades que van anar fusionant-se fins a l’actual SGAB. El clavegueram no es va desplegar del tot fins a primers del segle XX. Poc a poc es va anar introduïnt el water closed substituïnt la comuna a les galeries, i els banys. Fins a mitjan de segle encara hi havia parts de la ciutat ] [ els meus avis deurien ser els primers avantpassts meus que van tenir aigua corrent i sanejament. Abans tots havien d’anar a buscar aigua a un pou, rentar a un safareig, pixar i cagar a un orinal que després es buidava a un pou mort].
History of drinking water, dels aquaductes a la depuració.
GAS
El darrer any he gastat 3700 kwh, en cuinar, aigua calenta i calefacció (els mesos d’hivern 2700 kwh) contractats a Naturgy (correu cNTG57)b ) .
Segurament prové del jaciment Hassim R’Mel a Algèria, format al Triàssic (el procurement pot obtenir gas natural o gas natural licuat) i transportats a través d’una canonada de 1400 km i 1.2 m de diàmetre (en altres ocasions es licúa el gas i es transporta en vaixell). Afirmen tenir una reserva de 30 bcm (bilió de metres cubics). Un cop transportat es desa en dipòsits, a vegades antics jaciments buits [ no sé on es desa quan arriba a Espanya] i es distribueix per la xarxa de Nedgia , 54.000 km i 1000 municipis. [ quan jo obro el gas, es manté d’alguna manera la pressió des del dipòsit? Hi ha dipòsits intermitjos?]
Segons el web de Urban gas, el gas natural es va introduir a Espanya el 1969 a través d’una planta de regasificació de Barcelona on arribava licuat en vaixell procedent de Líbia fins el 1974 que va passar a ser d’origen algerià (a centre Europa era d’origen rus). El 1993 es connecta amb França que rebia gas de Noruega i el 1996 amb el gasoducte que venia d’Algèria creuant el Marroc.
[ abans a casa hi havia hagut una cuina de carbó i suposo que abans de la introducció del gas natural hi havia hagut bombones de butà. A Vilafranca 40 havíem tingut estufes de gas]. Hi ha evidències de cendres de focs controlat per humans de fa 1.000.000 d’anys. El carbó es va començar a fer servir a Xina el segle IX i a Anglaterra al segle XVI, però fins al segle XIX no es van transformar les estufes per que servissin de cuina, amb la cuina econòmica i fins a mitjans del segle XX no van aparèixer les cuines de gas (presentada el 182 i elèctriques. [així les primeres cuines eren una evolució de la llar de foc] (tot i que el fogó de gas havia estat inventat el 1802 per Winzler) [Això vol dir que durant segles els meus avantpassats van estar recollint llenya gairebé cada dia, per escalfar-se i per cuinar.] El gas s’havia introduït el segle XIX per a l’enllumenat públic. (In 1821, the first well specifically intended to obtain natural gas was dug in Fredonia, New York by William Hart. After noticing gas bubbles rising to the surface of a creek, Hart dug a 27-foot well to try and obtain a larger flow of gas to the surface. Hart is regarded by many as the ‘father of natural gas’ in America. Expanding on Hart’s work, the Fredonia Gas Light Company was eventually formed, becoming being the first American natural gas company. Naturalgas) Bàsicament és metà CH4. Es troba en jaciments al costat d’altres combustibles fòssils com el petroli i el carbó. El jaciment d’Algèria és el Triàssic. [ D’alguna manera si els meus avantpassats recollien llenya, quan jo encenc el fogó i arriba gas per la tuberia, m’està arribant el que van ser fulles i troncs fa 250 milions d’anys, la tecnologia em du “llenya” del Triàssic per la canonada ]
ELECTRICITAT
Gasto uns 2000 Kwh l’any, contractats a Som Energia (DNI, bSE57)b). Els mesos normals consumeixo uns 150 kWh, i tinc puntes a l’estiu quan faig servir l’aire acondicionat.
Som Energia produeix 17 GWh l’any de fonts totalment renovables, principalment plantes fotovoltaiques, parcs eòlics i alguna hidràulica.
Tots els productors d’energia la carreguen a la xarxa d’alta tensió de REE després de transformar-la a alt voltatge. La REE té una estimació de la demanda i l’atén ajustant la producció de les tèrmiques i hidràuliques per completar la que aporten les renovables (energia solar i eòliques) que depenen de la meteorologia. Aquí hi ha el consum real i previst, i quina part és generat sense aportació de CO2. Per exemple a les 15h del 28/08/2020, la demanda és de 35487 MW, i l’estimació per tot el dia, 722 GWh dels quals 317 seran renovables i 483 sense emissions de CO2. La xarxa té 40.000 km i 5000 (sub)estacions. A les estacions de transformació més a prop del consum final, es baixa el voltatge i passen a una xarxa d’un operador de mitja i baixa tensió fins a una subestació de distribució (a vegades simplement un cofre suspès en les torres) des d’on van a una indústria o un centre de transformació per a l’ús domèstic. (Mapa ree 2014, Mapa detall bcn ) [ el que veig a la central del Besós d’Endesa seria l’estació transformadora elevadora?]
A Espanya hi ha cinc distribuidores, Endesa (mapa on es poden veure les avaries, Catalunya, Aragó i Andalusia), Unión Fenosa (Madrid i Galícia), Iberdrola (Castella i València), Hidrocantàbrico i Eon.
[ Suposo que el meu consum és mesurat per la distribuidora (Endesa) i passat a la comercialitzadora, que és Som Energia. D’alguna manera REE deu mesurar que Som Energia contribueixi a la xarxa el que consumim els seus abonats] [ Així doncs, quan acciono un interruptor, en algun lloc el vent fa girar unes pales d’un molí, cau l’aigua fent rodar una turbina, o bé el sol escalfa una placa]
[història a BCN L’electricitat es va introduir a finals del segle XIX, primer algunes fàbriques i després a les línies de tramvies, proveïda per la central de les tres xemeneies. A les llars es va anar introduïnt poc a poc, i no es va generalitzar fins després de l’exposició del 1929. Així, cal pensar que el pare ja de petit disposava de llum elèctrica, però els meus avis no. A mitjans del segle XIX s’havien començat a fer servir llums de petroli i abans, durant segles, espelmes i llànties d’oli]
BENZINA: La majoria del cru que arriba a Espanya ve de Nigèria 17%, Mèxic 13% i Arabia Saudí 10% (el Economista) , consumeixo aproximadament 300 l l’any (2020-2022), 1000 km en visites a la residència, algunes excursions, i viatges amb la furgoneta i l’Eos.
Els meus avantpassats s’il·luminaven amb llànties d’oli? espelmes? Cuinaven i s’escalfaven amb carbó i abans amb llenya. Anaven a buscar aigua a un pou, o un riu.
[PENDENT]
https://www.carbonfootprint.com/calculator.aspx
L’experiència de la muntanya té l’esforç de l’ascensió, la solitud, sense l’ajut i comfort del cotxe, els ascensors i la climatització. Té una vegetació diferent a la de la plana, el pi negre o avet, els prats, una vegetació adaptada al fred i al vent. Té una ampliació dels horitzons, una perspectiva més ampla que ens situa com a més petits i febles enmig de la naturalesa i alhora amb certa sensació de superioritat respecte dels que segueixen a baix tancats en espais petits. Té una sensació de puresa a l’aire i en l’aigua que veiem córrer per rierols petits. Aquí hi ha els orígens dels rius que s’aniran fent grans i amples fins a desembocar al mar.
La terra, Geografia , geografia continents , Geografia d’Europa | Geografia de Catalunya | Evolució geològica | Paisatges general : Pirineus, Lleida , Tarragona, Metropolitana, Girona, Interiors | Biòtops Corine | [ Catalunya general ] | Vegetació
Pere Blasi: Situat entre 0º19′ i 3º20′, 40º32′ i 43º51′, un triangle aprox de 250km. Els límits naturals arribarien al Cinca al W (la Franja), i la Cerdanya francesa i el Rosselló, amb les valls de Conflent, Vallespir i Capcir.
Ecoregions: Catalunya forma part del Paleartic, mediterrà i pertany a tres ecoregions:
RELLEU (evolució geològica)
CONQUES HIDROGRÀFIQUES
Nord: la Muga neix als Aspres, embassament de Boadella, travessa l’Empordà, passa per Castelló d’Empúries i desemboca a Empúries. El Fluvià neix a la Garrotxa, travessa la plana de’n Bas, Olot, Castellfollit, Besalú i desemboca al golf de Roses, prop de Sant Pere Pescador.
La Tordera: Neix al Montseny entre les Agudes i el Matagalls, es desvia una mica al nord en trobar les muntanyes del Maresme i desemboca entre Blanes i Malgrat de Mar.
Sistema Ter – Llobregat – Besós
Sistema sud: El Foix neix a la Serra d’Ancosa, a la Serralada Prelitoral al terme municipal de la Llacuna, creua la depressió prelitoral i la Serralada Litoral per desembocar al Mediterrani a Cubelles (Garraf, 41 km. ). El Gaià neix prop de Santa Coloma de Queralt, als contraforts de la Depressió Central, i recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Serra de Queralt. Creua la Serralada Prelitoral Catalana, més concretament el Bloc del Gaià, i passa pel conjunt cistercenc del monestir de Santes Creus. Després del pantà del Catllar gairebé no te cabal Desemboca a Altafulla (59 km). El Francolí neix Vímbodi, rebent aigües de les muntanyes de Prades al sud, a Montblanc es troba amb el riu Anguera i desemboca al port de Tarragona.
Sistema Ebre: Dels Pirineus, les Nogueres que van a parar al Segre travessant el Segrià fins anar a parar a l’Ebre a Mequinensa. El Canal d’Urgell rega els camps del Segrià (144 km i 76km).
Riu Sènia que limitaria Catalunya al sud.
Agència catalana de l’aigua, Reserves d’aigua
[ La sèquia a Manresa construïda per Pere III el Cerimoniós.
PLUVIOMETRIA
Pluviometria: gràfic, estadístiques [ 1200 mm a les zones plujoses, 400 a les seques, estimem 700mm de mitjana, que amb uns 32 103 km 2, dóna 22 10 7 m 3 de pluja ]
El clima
Barcelona
Temperatures mitjanes i pluviometria des de 1780
A l’hivern les temperatures oscil·len entre mínimes de 5º i màximes de 16, i a l’estiu, mínimes de 20º i màximes de 32º [ aproximat, les fonts o bé són massa detallades ]. Les precipitacions mitjanes són de 600mm anuals, amb uns 80mm els mesos de tardor, 50 a primavera i 30 a la resta.
ICGC Cobertes del sòl Mapa de cobertes del sol al ICGC
Codificació:
1. Arees agrícoles
111 (1) Conreus herbacis
112. (2) Horta, vivers | conreus forçats
113. (3) Vinyes
114. (4) Oliverars
115. (5) Altres conreus llenyosos
116. (6) Conreus en transformació
2. Arees forestals i naturals
221. (7) Boscos densos d’aciculifolis [ pins]
222. (8) Boscos densos de caducifolis, planifolis [roures faigs]
223. (9) Boscos densos d’esclerofil·les i laurifolis [ alzines]
224, (10) Matollar
225, (11) Boscos clars d’aciculifolis
226. (12) Boscos clars de caducifolis, planifolis
227. (13) Boscos clars d’esclerofil·les i laurifolis
228. (14) Prats i herbassars
229. (15) Bosc de ribera
230. (16) Sòl nu forestal
231. (17) Zones cremades
232. (18) Roquissars i congestes
233. (19) Platges
234. (20) Zones humides
3. Arees urbanitzades
341. (21) Casc urbà
342. (22) Eixample
343. (23) Zones Urbanes laxes
344. (24) Edificacions aïllades en l’espai rural
345. (25) Arees residencials aïllades
346. (26) Zones verdes
1347. (27) Zones industrials, comercials i/o de serveis
1348 (28) Zones esportives i de lleure
349. (29) Zones d’extracció minera i/o abocadors
350. (30) Zones en transformació
351. (31) Xarxa viària
352. (32) Sol nu urbà
353. (33) Zones aeroportuaries
1354. (34) Xana ferroviària
1355. (35) Zones portuàries
4. Masses d’aigua
461. (36) Embassaments
462. (37) Llacs i llacunes
463. (38) Cursos d’aigua
464. (39) Basses
465. (40) Canals artificials
466. (41) Mar
DOMINIS DE VEGETACIÓ Mapa de vegetació de Catalunya, amb 94 dominis
Comparació biomes
(afegeixo el corresponent de cobertes del sol)
Boreoalpina i atlàntic Alta muntanya (Pirineus), clima atlàntic (Vall d’Aran) i eurosiberià humit (roures i fagedes)
Submediterrani, eurosiberià sec
Mediterrani septentrional
Mediterrani meridional , màquies i garrics (costa Tarragona i terra alta)
Altres que afina més les cobertes del sol:
229. (15) Bosc de ribera
230. (16) Sòl nu forestal
231. (17) Zones cremades
232. (18) Roquissars i congestes
233. (19) Platges
234. (20) Zones humides
FOLCH
L’Alta muntanya alpina i sub alpina: prats, avetosa i pi negre
La muntanya mitjana medioeuropea: fagedes i rouredes humides. Pinedes boreals de pi roig i avellanosa [prepirineu?]
Muntanya mediterrània culminal [cims del Montsec i Montsant?]: brolles d’eriçó, savinoses de muntanya, brolles d’eixorba rates
Muntanya i terra baixes mediterrànies i submediterrànies
Vegetació de ribera
1942 Ballin’ the Jack
Mop dance
Amb Vera Ellen, ballet
When you walk downstreet with me
I’ve got Rhythm
Tra la ra
Escena 1, Escena 2, Escena 4, escena 7 .
Fit as a fiddle, Make ’em laugh
Good Morning
Moses Supposes
Amb Cyd Charisse
Singin’ in the rain
Patins
Almost like feeling in love
Heather on the Hill
Tamara Tourmatova
El poeta Lucreci (99 BCE – 55 BCE) , de qui no se sap gaire, compon un poema de 7400 versos per divulgar la filosofia d’Epicur.
Les edicions modernes (Lachman i Munro) es basen en códexs del s. IX conservats a Leiden. L’editio princeps de 1473 i següents sembla que han alterat bastant el contingut. Totes es remunten a un códex del s IV.
Llibre I
[Elogi d’Epicur, que allibera els homes del termor dels déus. Res no neix del no-res ni res no torna al no-res. Hi ha una matèria fonamental i eterna; la naixença i mort de les coses són agregació i desagregació de les parts. L’espai és infinit i buit excepte on hi ha àtoms. ]
Llibre II
[ Els àtoms no reposen mai, els lliures es mouen en el buit, els agrupats tenen un moviment regular [ la física moderna coincidirà es confirmarà, els gasos ], es mourien tots verticalment sense tocar-se si no fos que es desvien. tenen multiplicitat de formes. Color, sabor, so, calor, són propietats dels agregats, no dels àtoms individuals. Origen de la vida. Els déus no intervenen en la natura.]
Elogi de la filosofia
Veiem que cal ben poc a la natura corpòria, car tot això que li pot llevar dolor li dóna ensems gran plaer. La natura mateixa no reclama res més grat; si no hi ha a les cases nostres àuries imatges de joves, portant a la mà dreta llànties enceses per il·luminar els àpats nocturns, si la casa no refulgeix d’argent ni brilla d’or ni ressonen les cítares a les cambres daurades i enteixinades; no obstant, ajaçats entre nosaltres, sonre la mols tendra, vora l’aigua d’un rierol, sota les branques d’un gran arbre, podem almenys complaure el nostre cos, sense grans despeses, quan el temps somriu i l’estació sembra de flors les herbes verdejants.
El moviment dels àtoms
Unes espècies augmenten, altres minven, i en un breu espai es muden generacions d’éssers animats, passant-se de mà en mà, com els corredors, l’antorxa de la vida.
Les imatges i l’espill del que et dic, estan sempre presents i persisteixen davant dels nostres ulls. en egecte; contempla com s’estén un raig de llum de sol penetrant en la foscor de les cases. Veuràs multitud de cossos menuts barrejar-se de mil maneres dins la mateixa llum del raig de sol, i, talment una lluita eterna, lliurar combats, guerrejar per esquadrons, sense repòs, moguts contínuament per unions i separacions: així podràs imaginar-te com s’agiten els elements primordials en mig del buit immens.
Del lliure albir
Finalment, si sempre són connexes tots els moviments i sempre un de nou neix d’un de vell segons un ordre determinat, i en desviar-se els elements primordials no prenen la iniciativa de cap moviment que trenqués le slleis del fat, per les quals la causa segueix a la causa indefinidament, ¿d’on sorgeix eb mig de la terra aquesta llibertat dels animats? ¿D’on surt, pregunto, aquest poder, pres als fats, que ens fa caminar endavant i que ens porta allí on vol la seva voluntat? ¿I com el moviment dels elements primordials es devia, però no en un temps determinat ni en determinat indret, sinó allí on el mateix esperit els porti? Sóc lluny de dubtar que això té el seu origen en la voluntatd e casdascú, d’on s’estén el movment pels membrs. ¿No veus també que, tan bon punt les quadres són obertes, la cobejosa força dels cavalls no pot llençar-se tan súbita com reclama el seu mateix esperit? Cal que s’exciti per tot el cos el conjunt de la matèria i sigui excitada en tots els membres, perquè segueixi amb el mateix ímpetu el desig de l’esperit; per on veuràs que el principi del moviment és creat en el cor i que de la voluntat de l’esperit és d’on procedeix primer, i d’allí es comunica després al conjunt del cos i dels membres. Però no s’esdevé així quan som impulsats, quan procedim de cop, per la gran força d’un altre, per una gran coacció. leshores tota la matèria del nostre cos sencer, és evidentment enduta i arrabassada malgrat nostre, fins que la voluntat la refrena mitjantçant els membres. Ara veus, doncs, com, per bé que certa força externa empeny a molts, i malgrat ells sovint els obliga a caminar i els precipita i emporta, també tenim en el nostre esperit qualque cosa amb la qual poder combatre aquella força i resistir? A l’albir d’aquesta voluntat, de vegades el conjunt de la matèria es veu obligat a retre’s pel cos i pels membres i refrenar els seus desitjos i romandre enrera. Per tant, cal reconèixer també la mateixa cosa en els elements primordials, en el qual es troba, ultra les topades i el pes, una altra causa de moviment, de la qual nosaltres tenim la natural potestat, car bé hem vist que no res pot néixer del no res. És indubtable que el pes impideix que les topades, és a dir, una força externa, ho fassin tot. Però, si el mateix esperit no obeeix en tots els seus actes a una necessitat interna, gairebé com un vençut, obligat a ésser sempre passiu, és perquè l’escassa desviació dels elements primordials ho produeix, però no en lloc ni en temps determinats.
Cada cos és format d’àtoms variats
També, arreu dels nostres mateixos versos, veuràs moltes lletres comunes a moltes paraules i, no obstant, cal confessar que són entre sí diferents, els versos i les paraules, i que els uns estan formats d’elements distints dels altres; però no és que estiguin formats de poques lletres comunes ni que dues paraules no estiguin mai compostes de le smateixes lletres, sinó que els conjunts no són semblants en general.
Llibre III Psicologia
[Psicologia. L’esperit i l’ànima, relacions amb el cos, l’ànima és mortal. “L’ànima no és una simple harmonia de les parts corpòries, sinó una realitat substancial que consta de dos components: l’ànima o el principi vital i l’animus o esperit, la ment. L’ànima s’estén per tot el cos i és la receptora de les sensacions corpòries; l’animus, no mesclat amb els àtoms corporis, resideix en el pit, on es troba tota la nostra vida písquica, les sofrences i le, que l’“anima no sent.” (Edició Laia p. 31). No cal tenir por de la mort perquè no patirem, l’ànima desapareix.]
Naturalesa dels elements espirituals
183. Així, doncs, l’esperit és més ràpid que qualsevol altra cosa que vegem davant dels ulls, de la qual tot seguit esbrinem la naturalesa. Però, essent mòbil en grau tan alt, cal que estigui format d’elements primordials extremadament rodons i extremadament menuts, els quals puguin moure’s impulsts per una empenta petita.
Relacions de l’ànima i el cos
374. Car, essent molt menors els elements primordials de l’ànima que els que composen el nostre cos i els seus òrgans, per això cedeixen en nombre i estan escampats, clars, pels membres; d’on pots esbrinar, en tot cas, que la mida més petita dels cossos, que colpejant poden desvetllar en el nostre cos els primers moviments sensibles, correspon a la grandària dels intervals que serven els elements primordials de l’ànima. Per això, de vegades, no sentim l’adherència de la pols en el cos, ni el posar-se del guix llençat sobre els membres, ni la boira en la nit, ni sentim la teranyina tènue de l’aranya que ens surt al pas i ens agafa amb el seu filat quan caminem, ni caure’ns sobre el cap llur tela lleu, ni les plomes de les aus, ni els borrissols que volen de l’escardot i que per llur lleugeresa extrema davallen molt a poc a poc; ni sentim el caminar de qualsevol bestiola ni les petjades de cadascuna de les potes que posen damunt nostre els mosquits i altres animalons.
La mort no és cap sofriment
931. Si, per fi, la natura aixeca de sobte la seva veu i ella mateixa així increpa algú de nosaltres: “¿què és per tu de tanta valor, oh mortal, que t’abandones a dolors i dols sense mida? Per què gemegues i plores la mort? Car, si et fou grata la vida ja passada, si tots aquests benestars, aplegats, no s’escolaren com en un vas foradat, ni es perderen eixorcament; per què, com un convidat tip, no et retires de la vida i prens, estult, la quietud segura? I si aquests fruits, malgastats, s’esvaeixen i la vida t’és adversa, ¿per què procures afegir-hi més temps, el qual finirà, a son torn, en malhaurança i tot ell morirà endebades? no fora millor que posessis, a la vida i als sofriments, una fi? Car, no és possible que inventi altra novetat que et plagués: tot serà sempre igual. Si el teu cos no és ja marcit pels anys, ni, magres, els membres, s’esllangueixin, tot roman tanmateix sempre igual, àdhuc si, vivint, arribessis a vèncer totes les generacions; i és encara, fóra igual, si no haguessis maid e morir”. ¿Què respondrem, sinó que la natura ens mou un procés just, i defensa la causa de la veritat?
Però si és un vell carregat d’anys el que es plany, i, dissortat, es dol sens mida de la mort, no tindrà raó de cridar més encara i increpar-lo amb veu més dura? “Deixa ja les llàgrimes, baladrer, i posa terme als plans. Tu, una vegada assolits, marceixes tots els plaers de la vida. Desitges sempre el que no tens, menysprees els bens presents, s’escola la teva vida incompleta i sense goigs, i et surt de sobte la mort, reta, al capçal del llit, abans que puguis anar-te’n amb el cor saciat i ple. abandona, doncs, totes les coses impròpies de l’edat teva i deixa sense pena el lloc als altres: cal fer-ho”.
Llibre IV Teoria de la sensació
[ (35 quae rerum simulacra vocamus, ) Els simulacres, la vista, l’audició, el gust, l’olfacte, la fam i la set, el son, els somnis, l’amor. Els sentits no enganyen, en tot cas els judicis de la ment. (Ed. Laie 32)El nombre de simulacres és infinit, l’ànima en copsa només una part sotmetent-los a un acte de voluntat, selecció o coherència. Durant el son, que és un desordre dels àtoms del cos i de l’ànima, lànima surt en part del cos, en part es replega en els punts més interns, en part s’espargeix aquí i allà pel cos, se suspenen els moviments recíporcs que generen la sensibilitat. Lucreci fa una despietada, brutal i llarga anàlisi psicofisiològica de la passió eròtica, concebuda com una sofrença tediosa, ridícula i vergonyant.
Rapidesa de formació dels simulacres [fotons]
183 En primer lloc, els cossos lleugers i compostos de parts menudes són, ben sovint, ràpids, com ens és llegut de veure. En el nombre d’aquests, hi ha la llum i la claror del sol: són substàncies fets d’elements primordials menuts, que colpejant-se, per a dir-ho així, mútuament, no dubten de travessar les regions de l’aire a impulsos de les topades successives.
La visió de l’esperit
723. I ara, veges quins s´´on els objectes que commouen el nostre ànim, i escolta en poques paraules d’on vénen le sidees que arriben al nostre esperit. En primer lloc dic això, que van errívols pertot una multitud de simulacres de moltes menes, subtils, que es solden fàcilment entre ells en l’aire, que s’encontren, com teranyines o fulloles d’or. En efecte, aqustes element són d’un teixit molt més subtil que el d’aquells que fereixen els nostres ulls i provoquen la visió, perquè penetren a través dels porus del cos i deixondeixen en el seu fons la substància tènue de l’ànima, de la qual exciten la sensibilitat. Així és com veiem centaures, i formes d’Escil·les i cares de gos cerber i fantasmes dels difunts, dels quals la terra estotja els ossos dintre el seu si. Això és perquè simulacres de tota mena són emportats arreu: els uns, es formen espontàniament dins el mateix air; els altres, es desprenen de diversos objectes, i d’altres es componen de les figures reunides dels precedents. Cert és que la imatge del centaure no prové d’un de viu, puix que mai ha existit tal mena d’ésser; amb tot, quan per atzar la iamtge d’un cavall s’acosta a la d’un home, tot seguit s’adhereixen fàcilment l’una a l’altra…
779 En primer lloc, on es pregunta com és que quan ve a algú desig d’un objecte, immediatament el seu esperit en té la idea. ¿És que els simulacres són amatents a la nostra voluntat i, al mateix moment que ho volem, la imatge acudeix a nosaltres, tant si desitgem el mar, com la terra o fins i tot el cel? Assemblees, comitives, àpats, combats, ¿tot la natura ens ho crea i ens ho aparella així que pensem el mot? I això, malgrat que cada esperit concep objectes molt dissemblants d’aquells que, en la mateixa contrada i en el mateix lloc, conceben els altres. ¿Què direm, doncs, quan en somnis veiem simulacres avançar rítmicament i moure els membres flexibles; i quan estenen àgilment en alternància els braços flexibles i reprodueixen, als nostres ulls, el gest de la dansa harmoniosa?
El son
916 Per començar, el son es produeix quan l’energia de l’ànima es troba dispersada per tot l’organisme, i una part dels seus elements fugen llançats a fora, i una part, més amuntegada, es retira al fons del nostre cos. Aleshores, finalment, els membres es relaxen i es dixen anar. Perquè no hi ha dubte que en nosaltres la sensibilitat é sobra d el’ànima; i així, quan el son la té impedida, aleshores cal admetres que l’ànima ha estat petorbada i llançada fora de nosaltres: no del tot, però; peru`q el cos jauria eternament amarat del fred de la mort.
Els somnis
962 Els afanys a què ordinàriament està lligat cadascú, o els objectes que ens han tingut ocupats molt de temps i als quals l’esperit ha prestat una atenció particular, són els mateixos que, sovint, ens sembla trobar en els nostres somnis: els advocats creuen pledejar causes i confrontar lleis, els generals combatre i tenir casa a perills, els mariners passar-se la vida sostenint guerra amb els vents i nosaltres, àdhuc, dur endavant aquesta obra i explorar sense treva la natura i exposar les nostres descobertes en la llengua dels pares.
1015 Molts es debateguen i fan gemecs de dolor, i com si fossin mossegats per les dents d’una pantera o d’un cruel lleó, ho omplen tot de grans clams.
1027 Sovint els més nets, encadenats pel son, creient aixecar-se el vestit davant d’una bassa o d’una bota escapçada, escampen tot el líquid filtrat dins llur cos i arrossen el magnífic esplendor de les tapisseries babilòniques. També l’adolescent, quan la sement comença a escampar-se pels vasos del seu cos, el dia en què esdevé madura dins l’organis,e vénen a visitar-lo simulacres destacats de diverses persones nuncis d’un rostre bell i d’un color avinent, que commouen i estimulen en ell les parts inflades per l’abundor de sement, fins que, com si hagués realitzat l’acte, llança el líquid a llargues onades i solla el vestit.
Perills de la passió d’amor
1074 Qui evita l’amor no està mancat dels plaers de Venus; ans, al contrari, pren els seus avantatges sense pena … En realitat, en el moment de la possessió l’ardor dels amants fluctua en incerts errabundeigs, i no saben si fruir de primer amb els ulls o amb les mans. Subten del que cerquen, estrenyen violentament, fan mal i sovint claven les dents sobre els llavis gentils, hi aixafen besades: tot perquè el paler no és pur, i sota d’ell hi ha uns fiblons que els instiguen a ferir l’objecte, qualsevol que sigui … És l’únic cas en què, com més tenim, més crema de cruel desig el nostre cor, la menja i la beguda penetren dins el nostre organisme; i com que hi poden ocupar llocs fixos, és fàcil per això de satisfer el desig de beure i menjar. Però d’un rostre humà i d’un bell color, res no entra en el nostre cos, per a gaudir-ne, sinó uns simulacres tènues: mísera esperança sovint emportada pel vent. Tal com un que, assedegat en somnis, cerca de beure i no troba aigua amb la qual pogués apaivagar l’ardència en els seus membres, però estén la mà cap a simulacres d’aigües i malda inútilment, i sedeja tot bevent en mig d’un riu impetuós: així, en l’amor, Venus es val de simulacres per a jugar amb els amants, i aquests no poden sadollar-se contemplant davant d’ells la persona amada, ni les mans llurs podrien arrencar res d’aquells tendres membres quan van errívoles i inquietes arreu del cos. Per últim, quan, units els cossos, frueixen de la flor de l’edat, quan el cos ja prsagia el gaudi i Venus està a punt d’ensementar el camp femenil, estrenyen àvidament el cos, barregen llurs salives, omplen amb llur alè una boca que premen amb les dents: debades, perquè res no poden arrencar d’aquell cos que abracen, ni penetrar-hi, i fondre-s’hi amb tot el cos enterament; car hi ha moments que semblen voler fer això i esforçar-s’hi;: tanta passió posen a estrènyer els braços de Venus, quan els membres es liquiden allanguits per la força de la voluptat. Per últim, quan el desig aplegat en els nervis troba sortida, per un moment es fa una petita pausa en la violenta ardor. Després torna el mateix frenesí i esl reprèn aquella fúria; perquè no saben què és el que desitgen assolir, ni poden trobar el mitjà que vencerà llur mal: fins a tal punt ignorants es corsequen per la secreta ferida!
1154 Perquè sovint els homes cecs per la passió imaginen i atribueixen encisos que elles no tenen. Així veiem dones estrafetes i lletges de diverses maneres, fer les delícies d’algú i brillar en el màxim honor. I els enamorats es riuen l’un de l’altre i mútiament s’aconsellen d’apaivagar Venus (amb sacrificis), perquè són afligits d’una passió vergonyosa; i els mísers no s’adonen de llur pròpia desgràcia, sovint grandíssima. La negra és de color de mel, la deixada i pudent és negligida, la d’ulls verds, una Minerva; tota ella de cordes i fusta, una gasela; la nana, la pigmea, és una de les Gràcies, un granet de sal; l’alta i gegantina, és un esbalaïment i plena de majestat. La balbuça, que no pot dir paraula, xerroteja; la muda, és modesta; la geniüda, odiosa i xerraire, és una flama. Esdevé un gràcil amoret aquella que no pot viure de magror; i la que ja és morta per la tos, una delicada. Però, una de grossa i mamelluda, és la mateixa Ceres després d’infantar Bacus; la camusa és una SIlena i una Sàtira; la llaviüda, el petó mateix. Però fóra llarg si volgués dir la resta d’aquest gènere.
Llibre V Cosmogonia
[El món i l’univers no són eterns, el sol, la lluna, origen de la vida animal i vegetal, origens de la civilització, el llenguatge, el foc, mals de la religió, el bronze, el plom, el ferro, l’agricultura. Els déus no intervenen. ] [ en ua història de la història, sembla un dels primers intents d’interrogar-se sobre el progrés i evolució humana]
Argument del llibre cinquè
64 Per altra banda, com ara l’ordre del meu raonament m’ha dut ací, em cal explilcar la raó per què el món és constituït amb un cos mortal i, alhora, sotmès a naixença; i per quins mitjans aquell agrupament de matèria formà la terra, el cel, el mar, els astres, el sol i el disc de la lluna; aleshores, quins éssers animats srotiren de la terra i quins altres no han nascut mai; i de quina manera el gènere humà començà a servir-se entre ell d’un llenguatge de sons diversos mitjantçant els noms de les coses; i com s’esmunyí dins els cors aquella temença dels déus que, per tota la terra, protgeix i fa sacres els temples, els llacs, els boscos, les ares i les matges dels déus. A més, explicaré per quina virtut la natura sobirana governa el curs del sol i els passos de la lluna; que per ventura no creguéssim que aquests cossos, lliures entre el cel i la terra, acompleixen volutàriament llur cura perenne, pel plaer d’afavorir la creixença de les messes i dels animals, ni penséssim que giren segons algun ordr establert pels déus.
El món no és creació dels déus ni aquests res no tenen a veure amb ell
195 Perquè encara que jo ignorés la natura dels elements primordials, amb tot gosaria confirmar i demostrar a base dels mateixos fenòmens del cel i de moltes altres coses, que la natura no ha estat de cap manera disposada per a nosaltres per obra dels déus: de tants defectes és dotada!
De primer, de tot això que cobreix la immens estesa del cel, una part és àvidament posseïda per les muntanyes i els boscos, recer de les feres; n’ocupen també les roques, i els vastos aiguamolls, i el mar que amplament separa les ribes de les terres. Després, gairebé dues parts són robades als mortals per una ardent xardor i per la contínua caiguda del gel. El que resta de conradís, la natura, abandonada a ella mateixa, ho cobriria d’esbarzers, si no li ho disputés per viure l’esforç de l’home habituat a plànyer-se sobre el feixuc aixadell i a fendre la terra amb l’arada enfonsada.
218 A més d’això ¿per què la natura nodreix i multiplica per terres i mars i el gènere horrible de les feres, enemic de la humana nissaga? ¿Per què les estacions porten llurs malalties? ¿Per què la mort prematura roda d’ací i d’allà? I aleshores, encara l’infant, com un mariner escopit per les onades cruels, jeu nu a terra, sense paraula, freturós de tot auxili vital, des del moment en què la natura, arrencant-lo amb esforç del ventre de la mare, l’exposa a les riberes de la llum; omple l’espai amb el seu vagit planyívol, com és just, si li resten tants de mals a travessar en el curs de la vida! En canvi, el bestiar petit i gros i les salvatgines creixen, i no els calen bergansins, ni és qüestió de proclar-los la xerroteria manyaga i entratallada d’una tendra dida; ni van en cerca de vestits que varien segons les èpoques de l’any; per últim, no els calen armes, ni altes muralles per a protegir llurs béns, perquè la mateixa terra i la natura industriosa infanta pròdigament de tot per a tots.
Naixença del món i de les seves parts
417 Però, ¿de quna manera aquesta acumulacio de matèria ha format la terra i el cel, i els abismes del mar i el curs del sol i de la lluna? Ho explicaré seguint l’ordre. Perquè, certament, no és pas per designi d’una intel·ligència sagaç que els elements primordials de les coses s’han col·locat cadascun en el seu ordre, ni en realitat podrien convenir entre ells cap moviment, ans els elements innombrables dels cossos, llançats per les topades de moltes maneres i des de l’infinit del temps, i emportats per llur propi pes, no han cessat de moure’s i d’aplegar-se de totes les maneres i d’assajr tot allò que poguessin crear per llurs combinacions entre ells: per això s’esdevé que anat d’ací i d’allà per la immensa durada, i a còpia de provar tota mena d’unions i de moviments, a l’últim fan els aplecs que, confegits de sobte. esdevenen sovint l’origen d’aquests grans cossos de la terra, del mar, del cel i de les espècies animades.
Aleshores, en aquestes condicions, no es podia veure ni aquesta roda del sol que vola amb pròdiga llum per amunt de l’espai, ni els astres de la gran volta, ni el mar, ni el cel, ni àdhuc la terra, ni l’aire, ni res de semblant a les coses que veiem. No hi havia en l’origen sinó, formada de poc, una certa massa tempestuosa d’elements primordials de tota mena, la discòrdia dels quals torbava totes les distàncies, els trajectes, les combinacions, els pesos, els xocs, els aplecs, els moviments, tot barrejant-ho en una guerra, perquè amb la disemblança de llurs formes i la varietat de llurs figures era impossible que romanguessin units així ni comunicar-se entre ells moviments que fossin concordes. Després, les diverses parts comencen a destriar-se, i els elements semblants a unir-se amb els semblants i a dividir amb barreres el món, a distribuir-ne els membres i a disposar en ordre les seves grans parts; això és: a separar el cel profund de la terra, i a posar de banda el mar, a fi que les seves aigües apareguessin en un llit separat; i a banda igualment els focs purs, i sense mescla, de l’èter.
471 Després seguí la naixença del sol i de la lluna, els globus dels quals roden pels aires entre la terra i l’èter: ni la terra pogué incorporar-los a la seva substància ni l’èter immens tampoc, perquè no eren ni prou pesants per a assolar-se al fons ni prou lleugers oer a poder esmunyir-se a través de les regions més altes. Amb tot, suspesos en l’espai intermedi, giren com uns cossos vivents, i són unes parts del conjunt del món: d’igual manera que en nosaltres certs membres poden romandre en repòs, mentre que d’altres són en moviment.
Els moviments dels astres
526 Determinar mab certitud quina d’aquestes causes obra en aquest món on som, és difícil; jo ensenyo solament el que és possible i el que s’esdevé en el tot, en mig d’aquests diversos mons creats de tan diversa manera, i m’aplico a fer veure les múltiples causes que poden produir els moviments dels astres en l’univers; d’aquestes causes cal que sigui una solament la que animi el moviment dels astres; però quina d’elles és, no pot de cap manera afirmar-ho qui avança passa a passa.
Orígens de la vida vegetal i animal
773 Després d’això, puix que he escatit de quina manera pot cada fenomen esdevenir-se a través de l’atzur del vast univers, a fi que poguéssim saber quina força i quina causa engega els cursos variats del sol, i els passatges de la lluna, i de quina manera oiden prsentar-se’ns amb la llum aturada i cobrir de tenebres la terra que no s’ho espera, quan, per dir-ho així, acluquen els ulls per obrir-los novament i passejar la mirada per tots els llocs, brillants d’una clara llum, ara torno al temps en què el món era nou i els camps de la terra eren tendres, i diré quines noves produccions decidiren de fer néixer per primera vegada a les riberes de la llum i de confiar als vents incerts. De bell antuvi la terra produí tota mena d’herbes i la verda brillantor en el flanc dels pujols i per totes les planes; els prats florits refulgiren amb un esclat verdejant, després fou donada als arbrs diversos una gran rivalitat de créixer aire amunt amb les regnes amolaldes. I com la ploma, els pèls i les cerres neixen primer que tot en els membres dels quàdrupedes i en el cos dels ocells, així la terra novella aleshores començà per llevar les herbes i els arbustos; després infantà les espècies vivents, que es formaren en gran multitud, de mil maneres, sota variats aspectes. Perquè ni els animals poden haver caigut del cel, ni les espècies terrestres haver sortit dels salabrosos fondals. [ doncs sí!].
La vida dels primers homes
925 I aleshores vivia en els camps una raça humana més dura, com s’esqueia, ja que els havia creat la dura terra; una raça bastida interiorment d’òssos més grans i més sòlids, amb vísceres lligades per músculs vigorosos, que no es blegava fàcilment per la calor, ni pel fred, ni pel canvi d’aliment ni per cap malaltia. Durant moltes revolucions del sol per l’espai. arrossegaven una vida errívola a la manera de bèsties.
954 Ni sabien encara tractar els objectes pel foc, ni servir-se de pells ni vestir el cos amb despulles de salvatgina, però habitaven els boscos, i les coves de les muntanyes i les selves i abrigaven llurs rasposos membres entre la brossa, obligats a evitar les fuetades dels vents i les pluges. Ni podien albirar el bé comú, ni sabien usar entre ells de costums i de lleis. Tot allò quela fortuna oferia de presa a cadascú, s’ho emportava a grat seu, ensenyat a usar de les seves forces i a viure cadascú per ell mateix.
La creença en els déus
1170 ja aleshores, en efecte, els mortals veien amb la imaginació, estant desperts, figures de déus d’una extraordinària bellesa, les quals, encara més en els somnis, apareixien d’una meravellosa creixença. Els atribuïen, doncs, sensibilitat i vida, perquè els semblava que movien els membres i emetien paraules altives en harmonia amb llur bellesa excelsa i llur magnífica força. Els donaven una vida eterna, perquè llur aspecte es renovellava sempre i llur forma romania, i també perquè creien que, fornits de tanta vigoria, no podien ésser vençuts fàcilment per cap força. Creien, per això, que llur ventura ultrapassava de molt la dels altres, perquè la temença de la mort no ha turmentat mai cap d’aquests éssers, i, al mateix temps, perquè els veien en somnis acomplir mil accions prodigioses sense que els n’agafés cap fatiga.
A més, observaven els fenòmens del cel acomplir-se en un ordre immutable, i tornar les variades estacions de l’any, sens epoder conèixer les causes per les quals això s’esdevenia. Així, doncs, tenien com un refugi emetre-ho tot a les mans dels déus i fer que tot girés a un senyal de llur testa. posaren en elc el els estatges i els palaus dels déus, perquè en el cel veu hom rodolar la nit i la lluna, el dia i la nit i els astres severs de la nit i els focs errívols del cel nocturn, i les flames que volen, els núvols, el sol, les pluges, la neu, els vents, els llamps, la calamarsa, i els sobtats estrèpits i els grans murmuris amenaçadors.
Mals de la religió
1195 Oh llinateg malaurat dels humans, d’haver atribuït als déus tots aquests efectes i d’haver-hi afegit encare ires curels! Que gemecs es procuraren aleshores per a ells, que ferides per a nosaltres, que llàgrimes per als nostres descndents!
Ni la pietat és mostrar-se tothora cobert amb un vel i fer evolucions davant d’una pedra i acostar-se a tots els altars, ni inclinar-se prosternat fins a terra ni estendre oberts els palmells de cara als santuaris dels déus ni amarar les ares amb la sang dels quadrúpedes, ni penjar ex-vots damunt d’ex-vots; no, més aviat és poder mirar tot amb esperit tranquil.
L’art de la guerra
1297 I primer fou pujar un home tot armat sobre els flancs d’un cavall i regir-lo per mitjà del fre mentre combatia amb la dreta, que no pas de tenir cara als perills de la guerra dalt d’un carro de dos cavalls. I es junyiren dos cavalls abans de junyir unt ir de quatre, i de pujar armat de cap a peus dalt d’un carro falçat. Després, els cartaginesos ensinistraren els bous de Lucània, llòbregues bèsties, amb l’esquena munida d’una torre, amb una mà qie sembla una serp, a sofrir les ferides de la guerra i a desbaratar els grans escamots de Mart. Així la discòrdia funesta infantà un mitjà darrera l’altre per a dur l’horror als pobles en armes, i de dia en dia afegí un augment als terrors de la guerra.
1380 Imitar amb la boca la límpida veu dels ocells fou molt abans que els homes sabessin amb llur cant expandir versos harmoniosos i delitar les orelles. I els xiulets del zèfir a través de les buides canyes ensenyà als camperols de bufar dins els buits canons. Després, de mica en mica, aprengueren les dolces complantes que escampa la flauta animada pels dits dles músics, la flauta inventada en els boscos fora camí, en les selves i en les deveses per les solituds que cerquen els pastors i durant llurs ocis divins. És així com poc a poc el temps treu al mig de tothom cada descoberta, i que la ciència d’eleva a les riberes de la llum.
Aquests plaers els acariciaven i els encisaven l’ànima quan ja eren sadolls de menjar; perquè és aleshores que totes aquestes coses són grates. Així, sovint, ajaçats entre ells sobre una gespa tendra, vora l’aigua d’un rierol, sota les branques d’un arbre encelat, podien donar plaer al cos, sense grans despeses, sobretot quan el temps somreia i l’estació pintava de flors les herbes verdejants. Aleshores era l’ocasió dels jocs, de les converses, de les dolces riallades. Aleshores, doncs, prenia ufana la camperola Musa; aleshores l’enjogassada alegria els persuadia de cenyir-se el cap i les espatlles amb corones de flors i de fulles enrellaçades, i avançar, fora de tota mesura, movent els membres feixugament, ide percudir la terra mare amb peu feixuc; d’on naixien els enriolaments i les dolces riallades, perquè aleshores tot floria per a ells més nou i més meravellós.
En les vetlles, trobaven per a consol de l’insomni sotmetre la veu a les múltiples modulacions del cant i recórrer amb el llavi corb els forats d’una canya; d’on encara avui els que vetllen conserven aquesta tradició, només que han après a servar la diferència de ritmes; però tanmateix, no assaboreixen un fruit de dolçor més intens del que assaboria aquella raça boscana de fills de la terra. Perquè tot allò que és a l’abast de la mà, si no coneixíem abans res de més agradós, ens plau sense reserva i ens sembla que ho ultrapassa tot; però una descoberta posterior i millor fa malbé els anteriors i canvia els nostres sentiments envers tot allò que és antic. Així s’agafà desmenjament per les glans, així foren abandonats els jaços fets d’herbes i guarnits de fullatge. Igualment el vestit de pell de fera caigué en el menyspreu … Perquè el fred torturava els fills de la terra, nus, sense pells; en canvi, a nosaltres no ens fa cap mal de no posseir un vestit de porpra i or guarnit amb grans brodadures, mentre en tinguem un de plebeu que pugui defensar-nos del fred.
Així, doncs, el gènere humà treballa sense profit i debades, sempre, i consum la seva vida en buits dalers, perquè indubtablement no coneix quin és el terme de la possessió i ben bé fins on pot créixer el veritable plaer. Aquesta ignorància ha endinsat de mica en mica la nostra vida en l’alta mar i ha sollevat des del pregon les grans marors de la guerra.
[newyorker 20180115 sobre la percepció de desigualtat i com els micos rebutgen un cogombre amb que estaven contents quan han vist un plàtan]
Llibre VI
[El llamp (discutit a fons per deslligar-lo de qualsevol explicació basada en els déus), els núvols, la pluja, els terratrèmols, els volcans, el Nil, el magnetisme. “l’home és una petitíssima part del món, però el món és una part més petita encara del tot; així com l’organisme humà és sotmès a inflamacions i febres, també el nostre món pateix les seves xacres. ]
Elogi d’Atenes i d’Epicur
9 Perquè aquest home veié que tot allò que reclamen les necessitats de la vida era gairebé ja adquirit pels mortals, i que, en la mesura del possible, llur existència ja era assegurada; veié homes poderosos sobreeixint de riqueses, d’honors i de glòria i enorgullint-se de la bona anomenada de llurs infants, i amb tot no en trobà no un que dins seu no tingués angoixes de cor, i que amb neguits de l’esperit no turmentés la seva vida sense cap repòs i no fos aobligat a donar-se mal temps amb doloroses complantes. Aleshores comprengué que el mal venia del vas mateix, que amb la seva impuresa corrompia tot el que li aboquessin de fora, tot allò plaent que li entrès; en part perquè el veia escoladís i esquedat, de guisa qie era impossible d’omplir-lo mai per cap mitjà; en part, perquè observava que amb el seu llòbrec regust embrutava dins seu, per a dir-ho així, to allò que rebia.
Els déus no produeixen el llamp
388. Perquè si Júpiter i els altres déus sotraguen amb efereïdor brogit la volta lluminosa del cel i llancen el lamp per lla on cadascun vol, ¿per què no fan de manera que tants homes com no es miren de cometre crims abominables siguin colpits i exhalin del pit traspassat les flames del llamp, exemple terrible per als altres mortals? ¿Per què, al contrari, l’innocent, a qui la consciència no acusa de cap vergonya, és embolcallat i impdit per les flames i arrossegat de sobte pel terbolí celeste i pel foc? ¿Per què, també, cerquen els llocs deserts i esmercen treball debades? ¿ës que aleshores exerciten llurs braços i fortifiquen llurs músculs? ¿Per què toleren que el tret del pare s’esmussi contra terra? ¿Per què ell mateix ho permet i no el reserva contra els seus enemics? En fi, per què Júpiter mai no llança el seu llamp contra la terra des d’un cel enterament pur, i escampa tant de brogit? ¿Espera que els núvols s’hagin amuntegat sota els seus peus per a davallar aleshores ell en persona i des d’allí afinar de prop la direcció dels seus trets? Després ¿amb quina finalitat engega contra el mar? ¿De què faretret a les ones i a la massa líquida i a les planures flotants?
La pedra d’imant
907 Pel que resta, començaré a explicar per quina llei de la natura el ferro pot ésser atret per aquesta pedra que els grecs anomenen “magnes”, del nom de la seva pàtria; perquè neix, diuen, com en la seva pàtria, en el teritori de Magnèsia. Els homes es meravellen d’aquesta pedra; perquè forma sovint una cadena d’anelles que té suspeses.
1940 Fred Astaire i Paulette Godard
Ball a la presó, So near and yet so far, Boogie Barcarole
The Shorty George, I’m Old Fashioned, Primer número, You never were lovelier, Finale
One for my baby, Ballroom, A lot in Common
Stepping out with my baby, Drum crazy, A couple of swells, When the midnight train leaves for Alabama
Mr ans Mrs Hoofer at home, Test Solo, Thinking of you, Where did you get that girl
You’re all the world to me (dansa al sostre), How could you believe me, Sunday Jumps, Open your eyes
I wanna be a dancing man (sand dance), Oops, Seeing is believing
Girl Hunt ballet, Dancing in the dark, That’s entertaintment
Sluefoot, A la bateria, Something is gonna give
All of you, Ritz rock and roll, All of you, The Red blues
Afterward, Astaire announced that he was retiring from dancing in film. His legacy at this point was 30 musical films in 25 years.
La raó en la història El més antic programa de l’idealisme alemany. 1795 , La mirada a la història i l’efímer , Una cosmovisió sense ordre ni sentit global
1770 Neix a Stuttgart en una família amb càrrecs a la cort de Württemberg. Quan entra a l’escola amb tres anys ja sap declinar llatí.
1788 – 1793 Entra al seminari protestant Tübinger Stift on trobarà com a companys a Hölderlin i Schelling. Senten una nostàlgia pels ideals de la civilització grega i reben amb entusiasme la revolució francesa. (Although the violence of the 1793 Reign of Terror dampened Hegel’s hopes, he continued to identify with the moderate Girondin faction and never lost his commitment to the principles of 1789, which he expressed by drinking a toast to the storming of the Bastille every fourteenth of July.)
1793 – 1801 Hofmeister (preceptor) d’una família aristocràtica a Berna i després, amb l’ajuda de Hölderlin, un lloc similar a Frankfurt.
Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats. El filòsof ha de posseir tanta força estètica com el poeta.“
1801 – 1816 Jena, Bamberg i Nürnbeg.
Es trasllada a Jena al costat de Schelling. Presenta la seva tesi De orbitis planetarum. Amb Schelling funda un Journal de filosofia. Tindrà un càrrec de professor sense salari. Té un fill il·legítim amb la seva dispesera. Completa la Fenomenologia coincidint amb la batalla de Napoleò a Jena.
Amb pocs ingressos, es trasllada a Bamberg a editar un diari. El 1808 un amic aconsegueix que el facin director d’un Gymnasium a Nürnberg. Es casa i té dos fills.
1816 – 1831 Heidelberg Berlin
Professor a la universitat de Heidelberg
Professor a Berlin
1831 Mor de còlera
[ pendent de fer els continguts. Durant el viatge pel Neckar el 2007, quan vaig llegir la Fenomenologia de l’esperit, imaginava un “recorregut Hegel” que partiria del concret l’ara i aquí, com per exemple una poma que tenim davant, percebre la poma, entendre la poma com a fruit d’un arbre, entendre la meva percepció i concepte de la poma (autoconsciència), saber-me resultat de generacions d’història i d’evolució de l’univers fins arribar ara i aquí a [ una part de ] l¡univers que es pensa a si mateix.
[ podem especular si tant Hölderlin com Hegel volen fundar una nova religió, en Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit”].[Hi havia un anhel similar quan a la Capella Sixtina Michelangelo pintava les Sibil·les de la Grècia clàssica al costat dels profetes?]
(2007) H i H evoquen una Grècia ideal que probablement no existia, i volen fundar una nova religió, de la raó i la bellesa. Volen unir la idea cristiana de Déu salvant el món amb l’anhel de la raó i la bellesa.
A l’anomenat programa de l’idealisme alemany de 1795: “Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats.” i “Mentre no fem estètiques, és a dir, mitològiques, les idees, no tindran cap interès per al poble, i a la inversa: mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof se n’ha d’avergonyir. Així finalment s’han de donar la mà il·lustrats i no il·lustrats, la mitologia s’ha de fer filosòfica per fer racional el poble, i la filosofia s’ha de fer mitològica per fer sensibles els filòsofs.”
Tots dos són versions de l’anhel d’un món ordenat i amb sentit.( Kant ho va saber detectar en els paralogismes de la raó pura, que tenim una ànima immortal, les antinòmies sobre el cosmos, o l’existència de Déu).
Ens atreia la idea d’un món geocèntric etern, ens atreia la idea d’una història de la salvació del cristianisme, ens atreia la idea que tots els homes som germans amb mancances i ens hem d’estimar i que tots serem salvats, ens atreia la idea del progrés i la justícia en el projecte il·lustrat, ens atreia la idea de l’evolució cap a espècies cada cop més perfectes.
Però no és així:
Existim en un univers sense un sentit clar, però potser ja n’hi ha prou. La bellesa i el bon humor apareixen de tant en tant en aquest abocador. Sense confiar en un futur millor, apreciem les plantetes que s’obren camí a l’asfalt, els nens que salten contents pel carrer, la bellesa efímera d’un jardí, una casa maca, una noia o un noi, un gest de bondat, una melodia enmig del soroll.
El fracàs de Hölderlin i Hegel (reflexions després de la lectura de Hölderlin, juny 2021)
La poesia com a mestre del poble, el poeta com a revelador laic del diví, hiperió com a novel·la platònica. l’amor al concret de Hegel, tot és diví. El camí va de l’esperit a l’esperit; només al final s’adona que tota l’estona era ell mateix desplegant-se.( La raó en la història)
Quina ambició més noble, la dels dos amics! La insatisfacció amb la visió cristiana de la vida, el mal inexplicat, un Déu que no aconsegueix fer-se real del tot, amb un accent en el sofriment i allunyada de la bellesa de Grècia, la insatisfacció d’una visió científica i freda d’un món sense sentit, o d’una història com a caos. Podríem arribar a “llegir” l’existència com a bellesa sagrada, en el cas de Hölderlin, o desplegament lògic i racional en el cas de Hegel? Podria ser a més que això es realitzés en una Alemanya que recull els ideals de Grècia i de la revolució francesa?
Els dos fracassen, H viurà amb una nostàlgia d’un paradís perdut, decebut dels humans [i potser d’ell mateix?] i Hegel es perdrà en uns textos indesxifrables. A vegades el cant de H no és un cant d’exaltació, sinó una queixa pel paradís perdut, una queixa per que no el reconeixen com a missatger del diví. Jo no el veig com un missatger del diví, com el punt de referència espiritual que tenia el pare. Malgrat tot, crec que jo també he tingut aquesta connexió que et fa sentir U amb tot, i una capacitat de meravellar-me prou forta com per haver dedicat tota la vida a saber i contemplar. De noi amb la curiositat pels insectes, a l’adolescència amb les caminades per Solius, d’adult quan saludo els rierols i els animals del bosc. El pare ens transmetia el que en una carta anomenava “cert sentit de la felicitat”, que el món és ple de bellesa, i que està a l’abast, només cal saber mirar. I en això sí que hi ha un fil de Hölderlin fins a mi passant pel pare.
El món no és bell, i és oportú recordar la frase de Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.” Mònica Carbó apunta la idea que l’absolut només és accesisble com a absència, és a dir, no hi és, però el trobem a faltar. És la resposta de Julian Barnes quan diu que troba a faltar déu, i la de Lagerkvist quan pregunta qui li ha omplert el cor de la seva absència. [ L’absència potser és també escoltar el silenci de Déu – trobar a faltar una resposta]. I aquest anhel és també el que Kant apunta com a idees de la raó, allò que voldríem creure.
I el món no és bell, ni racional, ni una història de salvació. Som un racó de l’univers, la vida a la terra i l’home semblen una causalitat improbable, un fluctuació. És un lloc ple de soroll i fúria, amb rialles i bellesa … a estones. La història és absurda, els humans ens revelem com unes bèsties que somien però es mouen pel desig i l’ambició, i la vida se’ns fa insuportable sense l’ajut de droga, alcohol o antidepressius.
Què hem de fer? Què podem fer?
Hem de trobar quelcom sagrat per a nosaltres i crear la nostra pròpia religió? Potser és això el que apunta Wallace Stevens amb la idea de ficció suprema. H no va saber construir un petit entorn habitable, com un hortet net enmig d’un abocador. Tal com diu Auden entrem al paradís constantment, però només a estones. Potser ja n’hi ha prou, tal com expressa el Maranassati Sutta.
1770 Neix a Lauffen am Neckar. El seu pare mor quan tenia dos anys. El 1774 La família es trasllada a Nürtingen on la seva mare es tornarà a casar. Estudia a monestirs encaminat a esdevenir un pastor luterà.
1788 Entra a l’Stift de Tübingen, on coincideix amb Hegel i Schelling. Planten l’arbre de la llibertat a la riba del Neckar. S’especula que fou H qui suggerí a Hegel la noció d’Heràclit de conciliació dels contraris que donaria lloc a la dialèctica. Comparteixen entusiasme per la revolució francesa i la creació d’un nou ordre [ com Beethoven i l’Heroica ]
1794 Acabats els estudis, en lloc de fer de pastor luterà se’n va a Jena on segueix les conferències de Fichte i treballa de preceptor privat.
1795 – 1798 Preceptor a Frankfurt. S’enamora de la Susette Gontard, mare dels seus deixebles.
1798 Homburg. La Princesa de Prússia llegeix Hyperion i li regala un piano.
17xx Diagnosticat d’esquizofrènia (hipocondria) [ segons la wikipedia, però qui?]
1800 Stuttgart i Preceptor a Hauptwyl, Suïssa
Les grans elegies
1801-1805 Preceptor a Bordeus. Viatge de tornada a Nürtingen caminant [depressió per la mort de Susette Gontard?]
1805 Isaac von Sinclair li busca un lloc a la cort de Homburg però més tard és jutjat per traició. Hölderlin és declarat incapacitat per a ser jutjat.
Els últims himnes
1806 Tübingen. L’hospital l’entrega el fuster Ernst Zimmer, pensant que li queden pocs anys de vida. Viurà reclòs a la seva torre 36 anys més.
[Podem especular si tant Hölderlin com Hegel volien fundar una nova religió. En Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit” ][ Però no hi ha ni bellesa ni ordre , i no obstant, quin fracàs tan sublim, el dels dos! ] Hölderlin ens deixa les notes de la fascinació per la bellesa de la natura, del millor que s’hagi escrit mai. Ens deixa també el dolor pel qual les coses no són com esperàvem, la gent insensible. Com hauria patit en veure com fem malbé la naturalesa!
Cal fer un entorn habitable per anar passant alegrement aquesta trista vida.
[He estat a Tübingen el 2007, en el viatge de bicicleta i caiac, llegint Hölderlin i Hegel. I altra vegada el 2021, després de completar la lectura de la seva poesia completa i copiar-ne els que més m’agradaven. El 2022 incorporo al museu 14 poemes i fragments d’Hiperió.]
1990-1997 antropologia determinista
L’experiència de llibertat
“La pregunta és si la determinació externa de la identitat implica que l’home està tan determinat com la pedra i que, per tant, la diferència entre comportament automàtic i autònom és només aparent. La diferència no és aparent perquè la pedra està determinada per un observador tipus capsa negra i en canvi l’home només ho està per un dimoni biògraf. En el primer cas només cal tenir en compte el factor extern del moment. En el segon, cal tenir en compte tots els factors externs al llarg de tota la història de l’individu. El que anomenem llibertat humana es basa en què la identitat ja està formada en el moment en que un observador planteja un experiment per esbrinar si l’home està determinat o no. La llibertat és possible perquè hi ha un decalatge temporal entre la formació de la identitat i l’experiència en què aquesta intervé juntament amb els factors externs del moment. Els factors externs que han anat formant la identitat i els que intervenen en l’experiència no són simultanis. Els primers no estan presents per l’observador capsa negra, només ho estan per un dimoni biògraf.”
És a dir que seria a l’inrevés de Kant que deia que érem fenomènicament determinats i noumènicament lliures. Tenim una experiència de llibertat malgrat que del punt de vista d’un observador extern, un dimoni biògraf que hagués resseguit la formació de la identitat de manera que la nostra reacció en qualsevol situació fos completament previsible.
La paradoxa
Notem que el determinisme presenta una paradoxa i és que per experimentar i establir lleis, cal que el subjecte que experimenta estigui fora del sistema. És a dir, tenim una part de l’univers que és el sistema sotmès a experimentació, i l’experimentador, que té lliure albir per poder anar variant les condicions del sistema.
I have noticed even people who claim everything is predestined, and that we can do nothing to change it, look before they cross the road.
Stephen Hawking (Black Holes and Baby Universes and Other Essays )
La consciència
Molt s’ha discutit sobre la irreductibilitat de l’experiència, des del What is like to be a bat de Nagel, i tots els llibres de David Chalmers. Crec que Dennett i els Churchland s’equivoquen del tot quan simplement eliminen el problema. Potser algun dia sabrem quines condicions ha de complir un sistema, ja sia un conjunt de neurones, o un conjunt de xips, per tal que aparegui consciència, l’experiència. Però el que és clar és que no es tracta d’un epifenomen.
2021
Llibertat, Determinisme i algoritmes
Els algoritmes a partir de Big Data prediuen què comprarem, i potser com ens sentim, quines malalties tindrem. En l’article de Wired s’apunta que aixòi equival a tractar les persones com a coses i que es repeteix el problema del fatalisme teològic. [ no comparteixo l’argument. la condició humana i el que entenem per llibretat no s’ha de basar en la seva impredictibilitat. S’ha de basar en que les nostres eleccions siguin complexes i no automàtiques, basades en una identitat canviant]. Sí que és cert que l’aplicació errònia d’aquests algoritmes té conseqüències indesitjables. Per exemple, si prediuen que les persones d’unes determinades característiques de gènere o raça, no seran adequades per a segons quins llocs de treball, la predicció farà que es compleixi, ja que no se’ls donarà una oportunitat.
Quan parlem que la condició humana com a causalitat complexa basada en el recorregut vital podem caure en la simplificació de recórrer a un trauma del passat com a explicació que dóna profunditat a un personatge. Aquest article del New Yorker es planteja si aquest recurs, que tant fan servir escriptors i guionistes, dóna profunditat als personatges o els redueix a un conjunt de símptomes [ des de comèdies com The bodyguard fins a Psicosi, la quantitat de films que es basen en superar una por al pare, o un complex d’Èdip és molt gran]. L’article assenyala, amb raó, que el que ens determina pot ser més divers i que reduir-ho a un únic fet traumàtic és una simplificació empobridora. [ però això no desfà la idea que som completament determinats pel passat; només que els factors poden ser alguna cosa més que un trauma, o una etapa freudiana que en realitat no ha existit]
2023 Tralfamadore
Kurt Vonnegut. Slaughterhouse-Five. El planeta Tralfamadore no viu el temps com un seguit d’instants que se succeeixen on només hi ha el present que segueix un passat que ja no existeix i un futur que no existeix encara. Tots els instants existeixen i un individu, a través de la quarta dimensió, els pot visitar tots [com si es traslladés al llarg d’un corredor a diferents habitacions], tal com fa el protagonista Bill Pilgrim.
Diferents membres del moviment teosòfic, Helena Blavatsky (1831–1891), C. W. Leadbeater’s Clairvoyance (1899) van recollir la noció budista que tot el que succeeix d’alguna manera queda per sempre. Tot el que passa emetria una energia que quedaria enregistrada en un fluid immaterial, semblant a l’èter, que ho impregna tot. Tot el que passa, tot el que cadascun dels humans ha pensat, experimentat, desitjat. Els teosofistes, entre ells Rudolf Steiner, creien amm l’entrenament adequat i en cert estat mental, hi podrien accedir. Alice A. Bailey escrivia al seu llibre Light of the Soul on The Yoga Sutras of Patanjali (1927):
The akashic record is like an immense photographic film, registering all the desires and earth experiences of our planet. Those who perceive it will see pictured thereon: The life experiences of every human being since time began, the reactions to experience of the entire animal kingdom, the aggregation of the thought-forms of a karmic nature (based on desire) of every human unit throughout time.
2023 Adam Lowe. Writing myself in history. I no obstant, a cada instant, en una situació donada, tenim una experiència de llibertat ja que a l’hora de fer uns llista dels factors que hi tenen a veure, hi sortirà el nostre caràcter, les memòries afectives, el nostre marc moral, les nostres expectatives, en definitiva, el que entenem com a jo.
2024. The Book of the Dead (Sir E. A. Wallis Budge). “Thoth, the Author of the he was called the “scribe (or secretary) of the Great Company of the Gods,” and as he kept the celestial register of the words and deeds of men, he was regarded by many generations of Egyptians as the “Recording Angel.”
On this day tradition allots
to taking stock of our lives,
my greetings to all of you, Yeasts,
Bacteria, Viruses,
Aerobics and Anaerobics:
A Very Happy New Year
to all for whom my ectoderm
is as Middle-Earth to me.
For creatures your size I offer
a free choice of habitat,
so settle yourselves in the zone
that suits you best, in the pools
of my pores or the tropical
forests of arm-pit and crotch,
in the deserts of my fore-arms,
or the cool woods of my scalp.
Build colonies: I will supply
adequate warmth and moisture,
the sebum and lipids you need,
on condition you never
do me annoy with your presence,
but behave as good guests should,
not rioting into acne
or athlete’s-foot or a boil.
Does my inner weather affect
the surfaces where you live?
Do unpredictable changes
record my rocketing plunge
from fairs when the mind is in tift
and relevant thoughts occur
to fouls when nothing will happen
and no one calls and it rains.
I should like to think that I make
a not impossible world,
but an Eden it cannot be:
my games, my purposive acts,
may turn to catastrophes there.
If you were religious folk,
how would your dramas justify
unmerited suffering?
By what myths would your priests account
for the hurricanes that come
twice every twenty-four hours,
each time I dress or undress,
when, clinging to keratin rafts,
whole cities are swept away
to perish in space, or the Flood
that scalds to death when I bathe?
Then, sooner or later, will dawn
a Day of Apocalypse,
when my mantle suddenly turns
too cold, too rancid, for you,
appetising to predators
of a fiercer sort, and I
am stripped of excuse and nimbus,
a Past, subject to Judgement.
After an article by Mary J. Marples
in Scientific American, January, 1969
En aquest dia la tradició assenyala
fer inventari de les nostres vides,
salutacions a tots vosaltres, Llevats,
Bactèries, Virus,
Aeròbics i Anàeròbics:
un Molt Feliç Any Nou
a tots aquells per a qui el meu ectoderma
és com l’Orient Mitjà per a mi.
Per a criatures de la vostra mida ofereixo
un hàbitat que podeu escollir,
de manera que instal·leu-vos a la zona
que més us convingui, a les basses
dels meus porus o als boscos
tropicals de l’aixella i l’entrecuix,
als deserts dels meus avantbraços,
o als boscos càlids de la meva cabellera.
Construïu colònies: us subministraré
la humitat i l’escalfor adequades,
la seborrea i els lípids que us calguin,
amb la condició que no m’amoïneu
mai amb la vostra presència
i us comporteu com a bons hostes,
sense que l’acne es revolti,
ni els peus d’atleta, ni un furòncol.
¿Creieu que la meva temperatura
interna afecta les superfícies on viviu?
Una canvis imprevisibles
documenten la meva immersió propulsada
des de fires on la ment s’angunieja
i als miserables se’ls acuden pensaments
rellevants quan no passa res de res
i ninú no truca i va plovent.
M’agradaria pensar que estic fent
un món que no és impossible,
però que no pot ser un êden:
els meus jocs, els meus actes resoluts,
allà poden esdevenir catastròfics.
Si tu fossis un tipus religiós,
els teus drames ¿com justificarien
un patiment immerescut?
¿D’acord amb quins mites els teus sacerdots
explicarien que els huracans arribin
dues vegades cada vint-i-quatre hores,
cada cop que em vesteixo i desvesteixo,
quan, aferrades a rais de queratina,
ciutats snceres són esbandides
i van a morir en l’espai, o bé a la marea
que m’escalda fins a la mort quan em banyo?
Després, més tard o més d’hora, clarejarà
el Dia de l’Apocalipsi,
quan el meu mantell tot d’una es tornarà
massa fred, massa ranci per a tu,
apetitós per als predadors
d’una espècie més ferotge, i jo
estaré despullat d’excuses i nimbres,
amb un passat pendent de judici.
If the hill overlooking our city has always been known as Adam’s Grave, only at dusk can you see the recumbent giant, his head turned to the west, his right arm resting for ever on Eve’s haunch,
can you learn, from the way he looks up at the scandalous pair, what a citizen really thinks of his citizenship,
just as now you can hear in a drunkard’s caterwaul his rebel sorrows crying for a parental discipline, in lustful eyes perceive a disconsolate soul,
scanning with desperation all passing limbs for some vestige of her faceless angel who in that long ago when wishing was a help mounted her once and vanished:
For Sun and Moon supply their conforming masks, but in this hour of civil twilight all must wear their own faces.
And it is now that our two paths cross.
Both simultaneously recognise his Anti-type: that I am an Arcadian, that he is a Utopian.
He notes, with contempt, my Aquarian belly: I note, with alarm, his Scorpion’s mouth.
He would like to see me cleaning latrines: I would like to see him removed to some other planet.
Neither speaks. What experience could we possibly share?
Glancing at a lampshade in a store window, I observe it is too hideous for anyone in their senses to buy: He observes it is too expensive for a peasant to buy.
Passing a slum child with rickets, I look the other way: He looks the other way if he passes a chubby one.
I hope our senators will behave like saints, provided they don’t reform me: He hopes they will behave like baritoni cattivi, and, when lights bum late in the Citadel, I (who have never seen the inside of a police station) am shocked and think: ‘Were the city as free as they say, after sundown all her bureaus would be huge black stones’:
He (who has been beaten up several times) is not shocked at all but thinks: ‘One fine night our boys will be working up there.’
You can see, then, why, between my Eden and his New Jerusalem, no treaty is negotiable.
In my Eden a person who dislikes Bellini has the good manners not to get born: In his New Jerusalem a person who dislikes work will be very sorry he was born.
In my Eden we have a few beam-engines, saddle-tank locomotives, overshot waterwheels and other beautiful pieces of obsolete machinery to play with: In his New Jerusalem even chefs will be cucumber-cool machine minders.
In my Eden our only source of political news is gossip: In his New Jerusalem there will be a special daily in simplified spelling for non-verbal types.
In my Eden each observes his compulsive rituals and superstitious tabus but we have no morals: In his New Jerusalem the temples will be empty but all will practise the rational virtues.
One reason for his contempt is that I have only to close my eyes, cross the iron footbridge to the tow-path, take the barge through the short brick tunnel and
there I stand in Eden again, welcomed back by the krumhorns, doppions, sordumes of jolly miners and a bob major from the Cathedral (romanesque) of St Sophie (Die Kalte):
One reason for my alarm is that, when he closes his eyes, he arrives, not in New Jerusalem, but on some august day of outrage when hellikins cavort through ruined drawing-rooms and fish-wives intervene in the Chamber or
some autumn night of deletions and noyades when the unrepentant thieves (including me) are sequestered and those he hates shall hate themselves instead.
So with a passing glance we take the other’s posture; already, our steps recede, heading, incorrigible each, towards his kind of meal and evening.
Was it (as it must look to any god of cross-roads) simply a fortuitous intersection of life-paths, loyal to different fibs ?
or also a rendezvous between accomplices who, in spite of themselves, cannot resist meeting
to remind the other (do both, at bottom, desire truth?) of that half of their secret which he would most like to forget
forcing us both, for a fraction of a second, to remember our victim (but for him I could forget the blood, but for me he could forget the innocence)
on whose immolation (call him Abel, Remus, whom you will, it is one Sin Offering) arcadias, utopias, our dear old bag of a democracy, are alike founded:
For without a cement of blood (it must be human, it must be innocent) no secular wall will safely stand.
Per bé que el turó que domina la ciutat ha estat sempre conegut amb el nom de Tomba d’Adam, és només a hora foscant que es veu el gegant jacent, ambm el cap girat a ponent i a la dreta descansant per sempre més damunt l’anca d’Eva.
que hom pot descobrir, per la manera en què contempla la desedificant parella, quin concepte té el ciutadà de la ciutadania.
Talment com ara es pot sentir en el marrameu de l’embriac el dolor rebel que clama disciplina paternal, en l’esguard lasciu apercebre una ànima inconsolable,
que escodrinya desesperadament els gambirots que passen i hi cerca vestigis del seu Àngel sense cara que molt de temps ha quan desitjar servia d’alguna cosa la va cavalcar una vegada i desaparegué:
Car el sol i la lluna forneixen llurs màscares igualadores, però en aquesta hora de crepuscle civil tots han de dur posades llurs pròpies cares.
I és ara que els nostres dos camins s’encreuen.
Tots dos reconeixem alhora l’antitipus de l’altre: que jo sóc un arcàdic, que ell és un utopista.
El s’adona amb menyspreu del meu ventre d’Aquari; i jo, alarmat, de la seva boca d’Escorpió.
Li agradaria veure’n netejant latrines; i a mi veure’l traslladat a un altre planeta.
Cap dels dos no parla. Quina experiència podríem compartir?
Mirant una pantalla que hi ha en un aparador, faig notar que és massa horrible perquè ningú en bon seny la compri; ell fa notar que és massa cara per que la pugui comprar un pagès.
Passant prop d’un vailet de suburbi malalt de raquitisme, jo miro cap a l’altre costat; ell hi mira, si en passa un de galtaplè.
Jo espero que els nostres senadors es captindran com sants, posat que no em vulguin reformar; ell espera que es captindran com baritoni cattivi, i, quan els llums cremen a la Ciutadella a gran hora de la nit,
a mi (que no he estat mai en una comissaria de policia) em xoca i penso: “Si la ciutat fos lliure com diuen, a sol colgat totes les oficines serien grans blocs de pedra negra”;
ell (que ha estat atonyinat diverses vegades) no se n’estranya gens ni mica, ans pensa: “un gran vespre la nostra gent hi treballarà”.
Ja veieu, doncs, per què entre el meu Edèn i la seva Nova Jerusalem cap tracte no es pot negociar.
Al meu Edèn qui avorreix Bellini té la bona educació de no haver nascut; a la seva Nova Jerusalem qui avorreix el treball, li sabrà força greu haver nascut.
A meu Edèn tenim unes quantes màquines de balancí, locomotores amb tènder, rodes hidràuliques i alres ginys antiquats amb els quals jugar; a la seva Nova Jerusalem àdhuc els xefs seran com qui, amb la sang més fresa que un peix, vigila una màquina.
Al meu Edèn l’única font d’informació política que tenim és el xafardeig; a la seva Nova Jerusalem, hi haurà un diari especial en ortografia simplificada per a gent no gaire enlletrada.
Al meu Edèn tothom observa rituals compulsius i tabús supersticiosos, però ens manca sentit moral; a la seva Nova Jerusalem els temples seran buits però tothom practicarà les virtuts racionals.
Una de les raons del seu menspreu és que no haig de fer sinó tancar els ulls, travessar el pont de ferro fins al camí de sirga, passar amb la gavarra pel curt túnel de maons, i ve-te’m aquí de nou a l’Edèn, on em tornen a acollir els corns, doppioni i fagots de xalestos minaires, i el tritlleig de la catedral (romànica) de Santa Sofia (Die Kalte):
Una de els raons del meu esverament és que quan ell tanca els ulls entra, no a la Nova Jerusalem, ans en un dia august d’atrocitats en què diablons guimben per sales atrotinades i peixateres intervenen a la Cambra o
en una nit tardorenca de delacions i rivals ofegats, en què lladres impenitents (jo mateix inclòs) són arrestats i aquells que ell odia s’han d’odiar ells mateixos.
Així, doncs, amb un ràpid cop d’ull determinem l’actitud de l’altre; les nostres passes reculen, i ens aviem, inesmenables, cadascú al seu àpat i la seva vetllada.
Fou simplement (com deu semblar a qualsevol déu de cruïlla) un encreuament fortuït de camins de vida, lleials a diferents faules?
O bé una cita entre còmplices que, malgrat ells, no se saben estar de trobar-se.
Per fer memòria a l’altre (delegem tots dos, en el fons, la veritat?) d’aquella meitat de llur secret que ell més voldria oblidar, obligant-nos als dos, per una fracció de segon, a recordar la nostra víctima (si no fos per ell, jo oblidaria la sang; si no fos per mi, ell oblidaria la innocència).
Damunt la immolació de la qual (diguem-li Abel, Remus o qui vulgueu, és el mateix Sacrifici pels Pecats) arcàdies, utopies, el nostre vell sarró de la democràcia, es fonamenten semblantment:
Car sense ciment de sang (cal que sigui humana, cal que sigui innocent) cap mur secular no pot sostenir-se amb seguretat.
Simultaneously, as soundlessly,
Spontaneously, suddenly
As, at the vaunt of the dawn, the kind
Gates of the body fly open
To its world beyond, the gates of the mind,
The horn gate and the ivory gate
Swing to, swing shut, instantaneously
Quell the nocturnal rummage
Of its rebellious fronde, ill-favored,
Ill-natured and second-rate,
Disenfranchised, widowed and orphaned
By an historical mistake:
Recalled from the shades to be a seeing being,
From absence to be on display,
Without a name or history I wake
Between my body and the day.
Holy this moment, wholly in the right,
As, in complete obedience
To the light’s laconic outcry, next
As a sheet, near as a wall,
Out there as a mountain’s poise of stone,
The world is present, about,
And I know that I am, here, not alone
But with a world and rejoice
Unvexed, for the will has still to claim
This adjacent arm as my own,
The memory to name me, resume
Its routine of praise and blame
And smiling to me is this instant while
Still the day is intact, and I
The Adam sinless in our beginning,
Adam still previous to any act.
I draw breath; this is of course to wish
No matter what, to be wise,
To be different, to die and the cost,
No matter how, is Paradise
Lost of course and myself owing a death:
The eager ridge, the steady sea,
The flat roofs of the fishing village
Still asleep in its bunny,
Though as fresh and sunny still are not friends
But things to hand, this ready flesh
No honest equal, but my accomplice now
My assassin to be, and my name
Stands for my historical share of care
For a lying self-made city,
Afraid of our living task, the dying
Which the coming day will ask.
Simultàniament, tan calladament,
espontàniament, sobtadament
com llavors que al fast de l’alba els gentils
portals del cos s’obren de bat a bat
al món d’enllà, els portals de la ment,
el portal de corn i el de vori,
es tanquen d’una revolada, tot d’una
sufoquen l’escorcoll nocturn
de la Fronda rebel, malcarada,
malintencionada i de poc braç,
sense dret de vot, vídua i òrfena
per un error històric:
evocat de l’ombra per veure-hi clar,
de l’absència a la manifestació,
sense nom ni història em desperto jo
entre el meu cos i el dia.
Sant aquest moment, perfectament a dins
del dret vial, llavors que en total
obediència al clam lacònic de la llum,
immediat com un llençol, prop com una paret,
allà fora, amb el petri aplom d’una muntanya
el món és present, circumstant,
i sé que no sóc sol, aquí,
ans amb un món i m’alegro,
sense cap greuge, que la voluntat no hagi reclamat
encara com a seu aquest braç que jeu al meu costat,
que la memòria no m’hagi anomenat, ni hagi reprès
la rutina del blasme i la lloança
i aquest instant em somrigui quan
el dia resta encara intacte i sóc
l’Adam sens pecat del nostre començament
l’Adam anterior a tot acte.
Prenc alè; i això vol dir, és clar, desitjar
sigui el que sigui, ésser assenyat,
ésser diferent, morir, i el preu que cal pagar,
comsevulla que sigui, és el Paradís
perdut, és clar, i la mort de què sóc deutor:
la carena desficiosa, el mar impertorbable,
les llises teulades del poblet de pescadors
encara adormit a la calanca,
bé que frescs i assolellats no són encara amics
sinó coses abstables, aquesta carn prompte
no és pas l’honrat igual ans el seu còmplice ara,
el meu futur assassí, i el meu nom
representa la part històrica de neguit que em toca
per un falsa ciutat feta sola,
esfereïda de la tasca del nostre viure, el morir
que el dia que s’apropa reclamarà.
We, too, had known golden hours
When body and soul were in tune,
Had danced with our true loves
By the light of a full moon,
And sat with the wise and good
As tongues grew witty and gay
Over some noble dish
Out of Escoffier;
Had felt the intrusive glory
Which tears reserve apart,
And would in the old grand manner
Have sung from a resonant heart.
But, pawed-at and gossiped-over
By the promiscuous crowd,
Concocted by editors
Into spells to befuddle the crowd,
All words like Peace and Love,
All sane affirmative speech,
Had been soiled, profaned, debased
To a horrid mechanical screech.
No civil style survived
That pandaemonioum
But the wry, the sotto-voce,
Ironic and monochrome:
And where should we find shelter
For joy or mere content
When little was left standing
But the suburb of dissent?
També nosaltres vam conèixer hores daurades
quan l’ànima i el cos eren amics,
i a la llum groga d’una lluna plena
havíem ballat lents amb els nostres amors,
quan sèiem amb els savis i amb els bons
i creixia l’enginy i l’alegria
després d’un menjar noble, preparat
amb els coneixements de l’Escoffier;
quan havíem sentit la intrusa glòria
que els plors ens tenen sempre reservada,
i a la vella manera tots gosàvem
cantar cançons amb un cor ressonant.
Però sempre atacats i retallats
per la turba promiscua,
i assaonats pels editors
com a encanteris per torbar les multituds,
paraules com Amor i Pau, tot el discurs
afirmatiu i sa va esdevenir groller,
com un horrible xirigueig mecànic.
Cap estil cívic no va sobreviure
a aquest terrabastall,
excepte el to pervers,
el sotaveu sorneguer i monocrom.
¿On trobarem, doncs, un recer
per la felicitat o la satisfacció
– quan ja tan poc queda d’empeus -,
tret dels suburbis del dissentiment?
Looking up at the stars, I know quite well
That, for all they care, I can go to hell,
But on earth indifference is the least
We have to dread from man or beast.
How should we like it were stars to burn
With a passion for us we could not return?
If equal affection cannot be,
Let the more loving one be me.
Admirer as I think I am
Of stars that do not give a damn,
I cannot, now I see them, say
I missed one terribly all day.
Were all stars to disappear or die,
I should learn to look at an empty sky
And feel its total dark sublime,
Though this might take me a little time.
El qui estima en excés [el qui estima més]
Miro les estrelles i em vaig adonant
que, per a elles, me’n puc anar a pastar fang.
Però a la terra la indiferència no és molèstia:
qui hem de témer és l’home o bé la bèstia.
¿Com ens sentiríem si les estrelles cremessin
amb una passió que no corresponguéssim?
Si cap dels dos no pot estimar més,
deixeu-me ser el que estima en excés.
[si afecte per igual no pot ser
que sigui jo el qui estima més]
Encara que em consideri un fan
d’uns estels que m’envien al botavant,
ara que els veig he de confessar
que avui no n’he trobat cap a faltar.
Si es fonguessin o morissin les estrelles,
hauria d’aprendre a mirar un cel sense elles
i adonar-me de com és de sublim la fosca total,
encara que em calgués un temps addicional.
As I listened from a beach-chair in the shade
To all the noises that my garden made,
It seemed to me only proper that words
Should be withheld from vegetables and birds.
A robin with no Christian name ran through
The Robin-Anthem which was all it knew,
And rustling flowers for some third party waited
To say which pairs, if any, should get mated.
Not one of them was capable of lying,
There was not one which knew that it was dying
Or could have with a rhythm or a rhyme
Assumed responsibility for time.
Let them leave language to their lonely betters
Who count some days and long for certain letters;
We, too, make noises when we laugh or weep:
Words are for those with promises to keep.
1950
Els seus superiors solitaris
Mentre escoltava des d’una gandula, a l’ombra,
els sorolls que al jardí se senten en gran nombre,
em semblà bé que d’aquells mots amb sons tan bells
n’haguessin estat privats vegetals i ocells.
Un pit-roig sense nom va cantar aquell dia
l’Himne del Pit-roig, que era tot el que ell sabia.
les flors feien xiu-xiu i paraven l’orella
per tal de dir qui amb qui trobaria parella.
Cap ocell no era capaç de piular cap mentida,
cap que sabés que se li escapava la vida
o que pogués, pel seu refilet, tal com sona,
assumir responsabilitats una estona.
Que deixin el llenguatge als seus superiors solitaris
que anhelen certes cartes i compten dies ordinaris;
nosaltres també fem sorolls amb el riure i el plor:
els mots són per als qui guarden promeses de debó.
If it form the one landscape that we, the inconstant ones,
Are consistently homesick for, this is chiefly
Because it dissolves in water. Mark these rounded slopes
With their surface fragrance of thyme and, beneath,
A secret system of caves and conduits; hear the springs
That spurt out everywhere with a chuckle,
Each filling a private pool for its fish and carving
Its own little ravine whose cliffs entertain
The butterfly and the lizard; examine this region
Of short distances and definite places:
What could be more like Mother or a fitter background
For her son, the flirtatious male who lounges
Against a rock in the sunlight, never doubting
That for all his faults he is loved; whose works are but
Extensions of his power to charm? From weathered outcrop
To hill-top temple, from appearing waters to
Conspicuous fountains, from a wild to a formal vineyard,
Are ingenious but short steps that a child’s wish
To receive more attention than his brothers, whether
By pleasing or teasing, can easily take.
Watch, then, the band of rivals as they climb up and down
Their steep stone gennels in twos and threes, at times
Arm in arm, but never, thank God, in step; or engaged
On the shady side of a square at midday in
Voluble discourse, knowing each other too well to think
There are any important secrets, unable
To conceive a god whose temper-tantrums are moral
And not to be pacified by a clever line
Or a good lay: for accustomed to a stone that responds,
They have never had to veil their faces in awe
Of a crater whose blazing fury could not be fixed;
Adjusted to the local needs of valleys
Where everything can be touched or reached by walking,
Their eyes have never looked into infinite space
Through the lattice-work of a nomad’s comb; born lucky,
Their legs have never encountered the fungi
And insects of the jungle, the monstrous forms and lives
With which we have nothing, we like to hope, in common.
So, when one of them goes to the bad, the way his mind works
Remains incomprehensible: to become a pimp
Or deal in fake jewellery or ruin a fine tenor voice
For effects that bring down the house, could happen to all
But the best and the worst of us…
That is why, I suppose,
The best and worst never stayed here long but sought
Immoderate soils where the beauty was not so external,
The light less public and the meaning of life
Something more than a mad camp. `Come!’ cried the granite wastes,
`How evasive is your humour, how accidental
Your kindest kiss, how permanent is death.’ (Saints-to-be
Slipped away sighing.) `Come!’ purred the clays and gravels,
`On our plains there is room for armies to drill; rivers
Wait to be tamed and slaves to construct you a tomb
In the grand manner: soft as the earth is mankind and both
Need to be altered.’ (Intendant Caesars rose and
Left, slamming the door.) But the really reckless were fetched
By an older colder voice, the oceanic whisper:
`I am the solitude that asks and promises nothing;
That is how I shall set you free. There is no love;
There are only the various envies, all of them sad.’
They were right, my dear, all those voices were right
And still are; this land is not the sweet home that it looks,
Nor its peace the historical calm of a site
Where something was settled once and for all: A back ward
And dilapidated province, connected
To the big busy world by a tunnel, with a certain
Seedy appeal, is that all it is now? Not quite:
It has a worldy duty which in spite of itself
It does not neglect, but calls into question
All the Great Powers assume; it disturbs our rights. The poet,
Admired for his earnest habit of calling
The sun the sun, his mind Puzzle, is made uneasy
By these marble statues which so obviously doubt
His antimythological myth; and these gamins,
Pursuing the scientist down the tiled colonnade
With such lively offers, rebuke his concern for Nature’s
Remotest aspects: I, too, am reproached, for what
And how much you know. Not to lose time, not to get caught,
Not to be left behind, not, please! to resemble
The beasts who repeat themselves, or a thing like water
Or stone whose conduct can be predicted, these
Are our common prayer, whose greatest comfort is music
Which can be made anywhere, is invisible,
And does not smell. In so far as we have to look forward
To death as a fact, no doubt we are right: But if
Sins can be forgiven, if bodies rise from the dead,
These modifications of matter into
Innocent athletes and gesticulating fountains,
Made solely for pleasure, make a further point:
The blessed will not care what angle they are regarded from,
Having nothing to hide. Dear, I know nothing of
Either, but when I try to imagine a faultless love
Or the life to come, what I hear is the murmur
Of underground streams, what I see is a limestone landscape.
Si forma l’únic paisatge que nosaltres, els inconstants,
constantment enyorem, és sobretot
perquè és dissol en l’aigua. Adona’t d’aquests vessants arrodonits
amb la fragància a flor de pell de la farigola i, a sota,
un sistema secret de coves i conductes; escolta les fonts
que brollen per tot arreu amb una rialleta,
cadascuna omplint un toll privat per als seus peixos i excavant
les seves petites gorges als cingles a les quals s’entretenen
la papallona i el llargandaix; fixa’t en aquesta regió
de distàncies curtes i llocs precisos:
¿què podria assemblar-se més a una mare o a un entorn adient
per al seu fill, el mascle que flirteja escarxofat
sobre una roca prenent el sol i que no dubta mai que l’estimen
malgrat tots els seus defectes; les obres del qual només són
perllongacions del seu poder de seducció? Des de l’aflorament
erosionat fins al temple del cim del turó, des de les aigües que
neixen fins a les deus conspícues, des de la vinya verge fins a la vinya endreçada,
són ingènues però curtes les passes que un infant desitjós
que esgtiguin més per ell que els seus germans pot fer
com si res, bé afalagant, be amoïnant.
Mira’t doncs, les bandes rivals, mentre pugen i baixen
pels seus costeruts carrerons de pedra de dos en dos o de tres en tres,
a vegades de bracet, però mai, gràcies a Déu, marcant el pas; o fent-la
petar al migdia al cantó ombrós d’una plaça, només xerrameca,
coneixent-se massa els uns als altres per pensar que hi hagi
cap secret important, incapaços de concebre
un déu que tingui enrabiades morals
i que no es calmi amb un vers intel·ligent
o una bona rebolcada: perquè, acostumats a una pedra que respon,
mai no han hagut de tapar-se els rostres, espantats
per un cràter tan furibund que no es pot controlar;
avesats a les necessitats locals de les valls
on tot es pot tocar o és a l’abast només caminant,
els seus ulls no han contemplat mai l’espai infinit
a través de la reixeta de la pinta d’un nòmada; nascuts amb bona sort,
les seves cames mai no han ensopegat amb els fongs
i els insectes de la jungla, aquestes formes i vides monstruoses
amb les quals volem pensar que no tenim res en comú.
Per tant, quan un d’ells s’esgarria, continua sent comprensible
la manera com pensa: convertir-se en alcavot
o traficar amb joies falses o malbaratar una bonica veu de tenor
per aconseguir que una sala s’ensorri li podria passar a
qualsevol, tret dels millors i els pitjors de nosaltres … És per això, suposo,
que ni els uns ni els altres s’han quedat aquí gaire temps, sinó
que han buscat els sòls excessius on la bellesa no és tan externa,
la llum menys pública i el sentit de la vida
alguna cosa més que un campament embogit. “Veniu!”, van xiuxejar
les deixalles de granit, “que nés d’evasiu, el vostre humor,
de fortuït, el vostre petó més tendre, de permanent, la mort.” (Els sants
del futur van fugir sospirant). “Veniu!”, van xiuxejar les argiles
i les graves, “a les nostres planures hi ha lloc per que els exèrcits hi facin
maniobres; els rius esperen ser domats i els esclaus et faran una
tomba grandiosa: la humanitat és suau com la terra i tots dos necessiten
uns retocs.” (Els cèsars del lloc es van alçar i van marxar
amb un cop de porta.) Però una veu més antiga i freda
va atreure els veritablement temeraris, la remor de l’oceà:
“Jo sóc la solitud que no demana ni promet res;
és així com us faré lliures. L’amor no existeix;
només hi ha enveges diverses, totes tristes.”
Tenien raó, amor meu, totes aquelles veus tenien raó
i encara la tenen; aquesta terra no és la dolça llar que sembla,
ni la seva pau la històrica calma d’un indret
on alguna s’ha resolt una vegada per totes: una província
endarrerida i malmesa, connectada
al gran món atrafegat per un túnel, amb un cert
encant tronat, ¿oi que ja només és això? Gairebé:
té un deure mundà que, malgrat que li sàpiga greu,
no negligeix sinó que posa en dubte tot allò
que les grans potències admeten; fa nosa als nostres drets.
El poeta, admirat pel seu tenaç costum d’anomenar
el sol sol, el seu pensament Endevinalla, se sent neguitós
a causa d’aquestes estàtues de marbre que dubten amb tanta
claredat del seu mite antimitològic; i aquests trinxeraires,
que empaiten el científic per la columnata enrajolada
i amb uns oferiments tan vius, li retreuen l’interès pels aspectes
més vagues de la Natura: a mi també em recriminen tot allò
que coneixes tan bé. No perdre el temps, no deixar-se encalçar,
no quedar enrere, i – si us plau! – , no assemblar-se a les bèsties
que no paren de repetir-se, ni a cap cosa com ara l’aigua
o la pedra, el comportament de les quals es pot predir, aquest
és el nostre Llibres d’Oracions, que consola sobretot amb la música
que es pot interpretar a qualsevol lloc, que és invisible
i no fa olor. En la mesura que hem de contemplar la mort com
un fet, segur que tenim raó: però si els pecats
poden ser perdonats, si els cossos ressuciten d’entre els morts,
aquestes modificacions de la matèria en forma
d’atletes innocents i fonts que gesticulen,
fetes només per al plaer, demostren encara una altra cosa:
als benaurats tant se’ls en dóna des de quin angle se’ls mirin,
perquè no tenen res a amagar. Amor meu, jo no sé res de res,
però quan miro d’imaginar-me un amor impecable
o la vida futura, allò que sento és la remor dels corrents
subterranis, allò que veig és un paisatge de pedra calcària.
Time will say nothing but I told you so,
Time only knows the price we have to pay;
If I could tell you I would let you know.
If we should weep when clowns put on their show,
If we should stumble when musicians play,
Time will say nothing but I told you so.
There are no fortunes to be told, although,
Because I love you more than I can say,
If I could tell you I would let you know.
The winds must come from somewhere when they blow,
There must be reasons why the leaves decay;
Time will say nothing but I told you so.
Perhaps the roses really want to grow,
The vision seriously intends to stay;
If I could tell you I would let you know.
Suppose the lions all get up and go,
And all the brooks and soldiers run away;
Will Time say nothing but I told you so?
If I could tell you I would let you know.
SI jo t’ho pogués dir
El Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir:
el Temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics,
el Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir.
No hi ha bonaventures per endevinar,
perquè t’estimo més del que et puc dir,
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Els vents han de venir d’algun indret, quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el Temps no t’ho dirà, però ja t’ho vaig dir.
Potser les roses volen créixer realment,
i la visió vol romandre de veres;
si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
Suposa que els lleons s’assequen i se’n van,
quie s’escapen corrents soldats i rierols,
¿no et dirà res el Temps, tret que jo t’ho vaig dir?
Si jo t’ho pogués dir, t’ho faria saber.
I
He disappeared in the dead of winter:
The brooks were frozen, the airports almost deserted,
And snow disfigured the public statues;
The mercury sank in the mouth of the dying day.
What instruments we have agree
The day of his death was a dark cold day.
Far from his illness
The wolves ran on through the evergreen forests,
The peasant river was untempted by the fashionable quays;
By mourning tongues
The death of the poet was kept from his poems.
But for him it was his last afternoon as himself,
An afternoon of nurses and rumours;
The provinces of his body revolted,
The squares of his mind were empty,
Silence invaded the suburbs,
The current of his feeling failed; he became his admirers.
Now he is scattered among a hundred cities
And wholly given over to unfamiliar affections,
To find his happiness in another kind of wood
And be punished under a foreign code of conscience.
The words of a dead man
Are modified in the guts of the living.
But in the importance and noise of to-morrow
When the brokers are roaring like beasts on the floor of the
Bourse,
And the poor have the sufferings to which they are fairly
accustomed,
And each in the cell of himself is almost convinced of his
freedom,
A few thousand will think of this day
As one thinks of a day when one did something slightly unusual.
What instruments we have agree
The day of his death was a dark cold day.
II
You were silly like us; your gift survived it all:
The parish of rich women, physical decay,
Yourself. Mad Ireland hurt you into poetry.
Now Ireland has her madness and her weather still,
For poetry makes nothing happen: it survives
In the valley of its making where executives
Would never want to tamper, flows on south
From ranches of isolation and the busy griefs,
Raw towns that we believe and die in; it survives,
A way of happening, a mouth.
III
Earth, receive an honoured guest:
William Yeats is laid to rest.
Let the Irish vessel lie
Emptied of its poetry.
In the nightmare of the dark
All the dogs of Europe bark,
And the living nations wait,
Each sequestered in its hate;
Intellectual disgrace
Stares from every human face,
And the seas of pity lie
Locked and frozen in each eye.
Follow, poet, follow right
To the bottom of the night,
With your unconstraining voice
Still persuade us to rejoice;
With the farming of a verse
Make a vineyard of the curse,
Sing of human unsuccess
In a rapture of distress;
In the deserts of the heart
Let the healing fountain start,
In the prison of his days
Teach the free man how to praise.
Va desaparèixer en la cruesa de l’hivern,
els rierols eren glaçats, els aeroports quasi deserts,
la neu desfigurava les estàtues públiques,
s’enfonsava el mercuri dins la boca del dia agonitzant.
Els instruments que posseïm coincideixen:
el dia de la seva mort va ser de fred i núvols.
Lluny de la seva malaltia,
els llops escodrinyaven els boscos sempre verds,
el riu del camp no es va deixar temptar pels molls de moda;
les boques afligides
van ocultar als poemes la mort del seu poeta.
Però per a ell va ser l’últim captard com a ell mateix,
un captard de rumors i d’infermeres;
van insurgir-se les províncies del seu cos,
les places de la seva ment van quedar buides;
els suburbis, els va envair el silenci,
i es va estroncar el corrent dels seus sentits;
va convertir-se en els que l’admiraven.
Ara ja està escampat per cent ciutats
i totalment donat a afectes forasters,
a haver de ser feliç en altres boscos,
i a rebre càstigs sota un codi de consciència estranger.
Els mots d’un home mort
són esmenats en els budells dels vius.
Però ja en la importància i el soroll del demà
quan els aglotistes bramin com les bèsties a la Borsa
i els més pobres pateixin els suplicis a que ja estan força avesats,
i cadascú dintre la seva cel·la estigui convençut de ser ben lliure,
uns pocs milers hi pensaran, en aquest dia,
tal com pensen en dies que els han dut alguna cosa poc habitual.
Els instruments que posseïm coincideixen:
el dia de la seva mort va ser de fred i núvols.
II
Vas ser insensat com tots nosaltres; el teu do va sobreviure a tot:
a la parròquia de les dones riques, a la corrupció física,
a tu mateix. La boja Irlanda et va llençar a fer versos.
Ara Irlanda té encara la seva bogeria i el seu clima,
perquè la poesia no fa que passi res: només vol sobreviure
a la vall del seu fer-se, on cap executiu
no hi vol potinejar, i flueix cap el sud,
de masos aïllats i de penes actives,
de les crues ciutats on creiem i morim, i sobreviu
una manera de passar les coses, una boca.
III
Terra, acull un hoste insigne;
William Yeats vol descansar,
deixa que el carner d’Irlanda
vingui buit del seu parlar
Els gossos d’Europa borden
al malson de la foscor,
i els països vius esperen
enclaustrats d’odi i dolor.
L’horror de la inel·ligència
viu a cada rostre humà,
i els mars de bondat s’escampen
glaçats en tots els esguards.
Segueix, poeta, la via
que et porta al fons de la nit,
i amb la veu alleujadora
allibera’ns del neguit.
Que els teus solcs de poesia
esborrin els mals presents,
i amb un èxtasi de pena
canta els nostres sofriments.
Fes brollar la font del bàlsam
als deserts del cor humà,
i a la presó dels seus dies
ensenya l’home lliure de pregar.
As I walked out one evening,
Walking down Bristol Street,
The crowds upon the pavement
Were fields of harvest wheat.
And down by the brimming river
I heard a lover sing
Under an arch of the railway:
“Love has no ending.
“I’ll love you, dear, I’ll love you
Till China and Africa meet,
And the river jumps over the mountain
And the salmon sing in the street,
“I’ll love you till the ocean
Is folded and hung up to dry
And the seven stars go squawking
Like geese about the sky.
“The years shall run like rabbits,
For in my arms I hold
The Flower of the Ages,
And the first love of the world.”
But all the clocks in the city
Began to whirr and chime:
“O let not Time deceive you,
You cannot conquer Time.
“In the burrows of the Nightmare
Where Justice naked is,
Time watches from the shadow
And coughs when you would kiss.
“In headaches and in worry
Vaguely life leaks away,
And Time will have his fancy
To-morrow or to-day.
“Into many a green valley
Drifts the appalling snow;
Time breaks the threaded dances
And the diver’s brilliant bow.
“O plunge your hands in water,
Plunge them in up to the wrist;
Stare, stare in the basin
And wonder what you’ve missed.
“The glacier knocks in the cupboard,
The desert sighs in the bed,
And the crack in the tea-cup opens
A lane to the land of the dead.
“Where the beggars raffle the banknotes
And the Giant is enchanting to Jack,
And the Lily-white Boy is a Roarer,
And Jill goes down on her back.
“O look, look in the mirror?
O look in your distress:
Life remains a blessing
Although you cannot bless.
“O stand, stand at the window
As the tears scald and start;
You shall love your crooked neighbour
With your crooked heart.”
It was late, late in the evening,
The lovers they were gone;
The clocks had ceased their chiming,
And the deep river ran on.
Mentre caminava un vespre
pel carrer Bristol avall,
la gentada a les voreres
com bladars a punt del tall.
I l’amant arran del riu
sota un pont del tren cantava
aquella cançó que diu:
“El meu amor no s’acaba.
“Fins que Àfrica i Xina es trobin
amor meu t’estimaré,
i el riu salti la muntanya
i el salmó canti al carrer.
“T’estimaré fins que el mar
s’assequi i es tregui el vel
i les set estrelles grallin
com les oques dalt del cel.
“Els anys corren com conills,
però als meus braços es fon
la Gran Flor de Tots els Temps
i el primer amor del món.”
De sobte tots els rellotges
varen brunzir i repicar:
“No deixis que el Temps t’enganyi,
que tu no el podràs guanyar.
“Allí on el malson s’amaga,
on la llei és en desús,
el Temps que vigila a l’ombra,
en lloc de besar-te, tus.
Quan hi ha maldecaps i tràngols
la vida lleument se’n va
i el Temps se surt amb la seva,
ara mateix o demà.
“A moltes valls ben gemades,
la neu és com un esmalt,
el Temps trenca les rotllanes
i del qui es capbussa el salt.
“Enfonsa les mans a l’aigua,
enfonsa-les-hi golut;
mira’t, mira’t a la pica
i pregunta’t què has perdut.
“La glacera és a l’armari,
el desert sospira al llit,
l’esquerda de la tassa obre
un camí cap al neguit.
“On els pobres rifen xecs
i en gegant encanta en Jack,
on el milhomes fa “ecs”
i la Jill s’enduu un batzac.
“Oh, mira’t, mira el mirall,
mira en la teva dissort;
la vida és un do de Déu
malgrat el teu desacord.
“Oh, estigues a la finestra,
de llàgrimes amarat
estimaràs el teu veí mentider
amb el teu cor poc honrat.”
Era tard, molt tard al vespre,
els amants s’havien fos;
els rellotges no tocaven
i el riu baixava, calmós.
I
This is the night mail crossing the Border,
Bringing the cheque and the postal order,
Letters for the rich, letters for the poor,
The shop at the corner, the girl next door.
Pulling up Beattock, a steady climb:
The gradient’s against her, but she’s on time.
Past cotton-grass and moorland boulder
Shovelling white steam over her shoulder,
Snorting noisily as she passes
Silent miles of wind-bent grasses.
Birds turn their heads as she approaches,
Stare from bushes at her blank-faced coaches.
Sheep-dogs cannot turn her course;
They slumber on with paws across.
In the farm she passes no one wakes,
But a jug in a bedroom gently shakes.
II
Dawn freshens, Her climb is done.
Down towards Glasgow she descends,
Towards the steam tugs yelping down a glade of cranes
Towards the fields of apparatus, the furnaces
Set on the dark plain like gigantic chessmen.
All Scotland waits for her:
In dark glens, beside pale-green lochs
Men long for news.
III
Letters of thanks, letters from banks,
Letters of joy from girl and boy,
Receipted bills and invitations
To inspect new stock or to visit relations,
And applications for situations,
And timid lovers’ declarations,
And gossip, gossip from all the nations,
News circumstantial, news financial,
Letters with holiday snaps to enlarge in,
Letters with faces scrawled on the margin,
Letters from uncles, cousins, and aunts,
Letters to Scotland from the South of France,
Letters of condolence to Highlands and Lowlands
Written on paper of every hue,
The pink, the violet, the white and the blue,
The chatty, the catty, the boring, the adoring,
The cold and official and the heart’s outpouring,
Clever, stupid, short and long,
The typed and the printed and the spelt all wrong.
IV
Thousands are still asleep,
Dreaming of terrifying monsters
Or of friendly tea beside the band in Cranston’s or Crawford’s:
Asleep in working Glasgow, asleep in well-set Edinburgh,
Asleep in granite Aberdeen,
They continue their dreams,
But shall wake soon and hope for letters,
And none will hear the postman’s knock
Without a quickening of the heart,
For who can bear to feel himself forgotten?
I
Aquest és el correu nocturn que creua la frontera
i porta xecs i ordres postals a la cartera,
cartes per al ric, cartes per la pobre de necessitat,
per al botiguer de la cantonada i la noia del veïnat.
S’atura a Beattock, la parada habitual:
el pendent li és contrari, però hi arriba puntual.
Passen plantes banquinoses i erms plens de roques,
i ell empeny sobre l’espatlla les blanques foques.
I esbufega sorollosament mentre passa
sobre milles silencioses d’herba grassa.
Els ocells es giren mentre el tren s’acosta
i es miren els vagons sense rostre des de la brosta.
els gossos d’atura fan com tantes vegades:
dormisquegen amb les potes encreuades.
A la granja, quan passa, no es desperta ningú,
però al dormitori un gerro tremola, insegur.
II
L’alba refresca. Ja s’ha enfilat prou.
Avall cap a Glasgow el tren es mou
amb estrebades de vapor i xiulets vers grues que fan clariana,
cap a camps plens d’aparells i forns que s’alcen a la plana
fosca, com gegantines peces d’escacs.
Tot Escòcia l’espera:
a les fosques valls, a la vora del verd pàl·lid dels llacs,
els homes anhelen les notícies.
III
Lletres d’agraïment, lletres dels bancs,
lletres alegres de la noia i el noi,
factures rebudes i invitacions
a inspeccionar bestiar o visitar relacions,
i sol·licituds per a situacions
i, dels amants, tímides declaracions
i xafarderies de totes les nacions,
notícies circumstancials, notícies financeres,
cartes amb fulletons de vacances que caldria ampliar,
cartes ab rostres als marges que algú va guixar,
cartes d’oncles, de cosins i de ties solteres,
cartes a Escòcia des del sud de França,
cartes de condol de les Terres Altes i les Terres Baixes,
escrites amb el paper que hi escau:
el rosa, el violeta, el blanc i el blau,
les afectuoses, les rancoroses, les avorrides, les sensacionals,
les fredes i oficials i les que són sentimentals,
intel·ligents, poca-soltes, curtes i allargades,
les escrites a màquina, les impreses i les plenes d’errades.
IV
N’hi ha milers encara adormits
que somnien en monstres de mala fe,
o bé una orquestra a Cranston o a Crawford, prenent el te:
adormits a la granítica Aberdeen,
els seus somnis van seguint,
però aviat es llevaran i esperaran les cartes, desvetllats,
i quan sentin el truc del carter
els farà un salt el cor, també.
Perquè ¿qui pot suportar sentir-se oblidat?
El nostre sistema conceptual es basa en la metàfora
Cassos: metàfores d’orientació, substància.
Nous significats
Epistemologia, objectivisme, subjectivisme, experiencialisme
La importància de les metàfores amb què vivim
Resum
El nostre sistema conceptual es basa en la metàfora
Metaphor is for most people a device of the poetic imagination and the rhetorical flourish—a matter of extraordinary rather than ordinary language. Moreover, metaphor is typically viewed as characteristic of language alone, a matter of words rather than thought or action. For this reason, most people think they can get along perfectly well without metaphor. We have found, on the contrary, that metaphor is pervasive in everyday life, not just in language but in thought and action. Our ordinary conceptual system, in terms of which we both think and act, is fundamentally metaphorical in nature.
exemple: arguments is war
Traslladem l’estructura i propietats d’un domini a un altre. Això n’il·lumina alguns aspectes i n’amaga uns altres.
Les metàfores més bàsiques es basen en la nostra experiència en el món [ com a cos tridimensional sota gravetat ] [ les formes a priori de Kant ] (For example, the concepts OBJECT, SUBSTANCE, and CONTAINER emerge directly. We experience ourselves as entities, separate from the rest of the world—as containers with an inside and an outside. We also experience things external to us as entities—often also as containers with in-sides and outsides.)
(1) orientació. Spatial orientations like up-down, front-back, on-off, center-periphery, and near-far provide an extraordinarily rich basis for understanding concepts in orientational terms.
exemples: happy is up, [ estic enfonsat ]
(2) Metàfores ontològiques de substància i contenidors en l’espai, considerar com una substància coses que no ho són. El nostre cos és un contenidor, l’habitació on som. La nostra experiència és la de moure’ns per diferents contenidors, també de substàncies que entren i surten del nostre cos. El camp visual, activitats i estats mentals també s’entenen com a contenidors o objectes. [ post sobre geografies emocionals ]
(3) personificació
Perhaps the most obvious ontological metaphors are those where the physical object is further specified as being a person. This allows us to comprehend a wide variety of experiences with nonhuman entities in terms of human motivations, characteristics, and activities. Here are some examples:
(4) Metonimia
We are using one entity to refer to another that is related to it. This is a case of what we will call metonymy. Here are some further examples:
He likes to read the Marquis de Sade. (= the writings of the marquis)
(5) Més exemples
La possibilitat de nous significats, la metàfora en la poesia
The metaphors we have discussed so far are conventional metaphors, that is, metaphors that structure the ordinary conceptual system of our culture, which is reflected in our everyday language. We would now like to turn to metaphors that are outside our conventional conceptual system, metaphors that are imaginative and creative. Such metaphors are capable of giving us a new understanding of our experience. Thus, they can give new meaning to our pasts, to our daily activity, and to what we know and believe.
To see how this is possible, let us consider the new metaphor LOVE IS A COLLABORATIVE WORK OF ART. This is a metaphor that we personally find particularly forceful, insightful, and appropriate, given our experiences as mem-bers of our generation and our culture. The reason is that it makes our experiences of love coherent—it makes sense of them. We would like to suggest that new metaphors make sense of our experience in the same way conventional metaphors do: they provide coherent structure, highlighting some things and hiding others.
Metaphors may create realities for us, especially social realities. A metaphor may thus be a guide for future action. Such actions will, of course, fit the metaphor. This will, in turn, reinforce the power of the metaphor to make experience coherent. In this sense metaphors can be self-fulfilling prophecies.
For example, faced with the energy crisis, President Carter declared “the moral equivalent of war.” The WAR metaphor generated a network of entailments. There was an “enemy,” a “threat to national security,” which required “setting targets,” “reorganizing priorities,” “establishing a new chain of command,” “plotting new strategy,” “gathering intelligence,” “marshaling forces,” “imposing sanctions,” “calling for sacrifices,” and on and on. The WAR metaphor highlighted certain realities and hid others. The metaphor was not merely a way of viewing reality; it constituted a license for policy change and political and economic action. [ com quan la dreta qualifica de l’intent de referendum com a cop d’estat]
Metaphors, as we have seen, are conceptual in nature. They are among our principal vehicles for understanding. And they play a central role in the construction of social and political reality. Yet they are typically viewed within philosophy as matters of “mere language,” and philosophical discussions of metaphor have not centered on their conceptual nature, their contribution to understanding, or their function in cultural reality. Instead, philosophers have tended to look at metaphors as out-of-the-ordinary imaginative or poetic linguistic expressions, and their discussions have centered on whether these linguistic expressions can be true. Their concern with truth comes out of a concern with objectivity: truth for them means objective, absolute truth. The typical philosophical conclusion is that metaphors cannot directly state truths, and, if they can state truths at all, it is only indirectly, via some non-metaphorical “literal” paraphrase.
[En quin sentit pot ser veritat una metàfora nova? Ens aporta una nova manera de veure les coses]
Exemple: Let us now ask what is involved in understanding as true the nonconventional metaphor “Life’s . . . a tale told by an idiot, full of sound and fury, signifying nothing.” This non-conventional metaphor evokes the conventional metaphor LIFE IS A STORY. If we in fact view our lives and the lives of others in this way, then we would take the metaphor as being true. What makes it possible for many of us to see this metaphor as true is that we usually comprehend our life experiences in terms of the LIFE IS A STORY metaphor. We are constantly looking for meaning in our lives by seeking out coherences that will fit some sort of coherent life story. And we constantly tell such stories and live in terms of them. As the circumstances of our lives change, we constantly revise our life stories, seeking new coherence.
Epistemologia, objectivisme i subjectivisme
Any adequate theory of the human conceptual system will have to give an account of how concepts are (1) grounded, (2) structured, (3) related to each other, and (4) defined. So far we have given a provisional account of grounding, structuring, and relations among concepts (subcategorization, metaphorical entailment, part, participant, etc.) for what we take to be typical cases. We have argued, moreover, that most of our conceptual system is metaphorically structured and have given a brief account of what that means.
[ la metàfora es basa en l’experiència i les similaritats – encara que ells ho rebutgen ], l’abstracció i l’homonímia no l’expliquen bé.
Concepts are not defined solely in terms of inherent properties; instead, they are defined primarily in terms of interactional properties.
What we are offering in the experientialist account of understanding and truth is an alternative which denies that subjectivity and objectivity are our only choices. We reject the objectivist view that there is absolute and unconditional truth without adopting the subjectivist alternative of truth as obtainable only through the imagination, unconstrained by external circumstances. The reason we have focused so much on metaphor is that it unites reason and imagination. Reason, at the very least, involves categorization, entailment, and inference. Imagination, in one of its many aspects, involves seeing one kind of thing in terms of another kind of thing—what we have called metaphorical thought. Metaphor is thus imaginative rationality. Since the categories of our everyday thought are largely metaphorical and our everyday reasoning involves metaphorical entailments and inferences, ordinary rationality is therefore imaginative by its very nature. Given our understanding of poetic metaphor in terms of metaphorical entailments and inferences, we can see that the products of the poetic imagination are, for the same reason, partially rational in nature.
[ l’objectivisme erra quan atribueix als objectes propietats independents de la nostra interació i experiència amb ells. El subjectivisme erra quan pretén que els conceptes i la imaginació poden ser arbitraris. ] [això no és nou, Piaget ja parlava d’assimilació i acomodació; és el mateix que en l’evolució i , modifiquem l’entorn i som modificats alhora quan ens hi adaptem]
La importància de les metàfores anb què veiem el món i vivim
How we think metaphorically matters. It can determine questions of war and peace, economic policy, and legal decisions, as well as the mundane choices of everyday life. Is a military attack a “rape,” “a threat to our security,” or “the defense of a population against terrorism”? The same attack can be conceptualized in any of these ways with very different military consequences. Is your marriage a partner-ship, a journey through life together, a haven from the out-side world, a means for growth, or a union of two people into a third entity?
The heart of metaphor is inference. Conceptual metaphor allows inferences in sensory-motor domains (e.g., domains of space and objects) to be used to draw inferences about other domains (e.g., domains of subjective judgment, with concepts like intimacy, emotions, justice, and so on). Because we reason in terms of metaphor, the metaphors we use determine a great deal about how we live our lives.
Resum
The theory of metaphor has come a long way from the humble beginnings presented in this slim volume. Yet, most of the key ideas in this book have been either sustained or developed further by recent empirical research in cognitive linguistics and in cognitive science generally. These key ideas are the following:
Les derniers jours Immanuel Kant:
https://www.newyorker.com/culture/the-front-row/what-to-stream-the-last-days-of-immanuel-kant-a-physical-comedy-of-the-philosophical-life
At first, the 1960s were more of the same, with Broadway turning out record setting hits (Hello, Dolly!, Fiddler on the Roof). But as popular musical tastes shifted, the musical was left behind. The rock musical “happening” Hair (1968) was hailed as a landmark, but it ushered in a period of confusion in the musical theatre.
[ a partir d’aquí el musical clàssic va perdre el favor d’un púbic més inclinat cap a la TV i el rock n roll]
1969 Oh Calcutta [ dolent]
FILM 1960
During the 1950s, the music of Broadway was the popular music of the western world. Every season brought a fresh crop of classic hit musicals that were eagerly awaited and celebrated by the general public. Great stories, told with memorable songs and dances were the order of the day, resulting in such unforgettable hits as The King and I, My Fair Lady, Gypsy and dozens more. These musicals were shaped by three key elements:
Composers: Rodgers & Hammerstein, Loesser, Bernstein
Directors: George Abbott, Jerome Robbins, Bob Fosse
Female stars: Gwen Verdon, Mary Martin, Ethel Merman
CINEMA
The 1940s started out with business-as-usual musical comedy, but Rodgers & Hart’s Pal Joey and Weill and Gershwin’s Lady in the Dark opened the way for more realistic musicals. Rodgers and Hammerstein’s Oklahoma (1943) was the first fully integrated musical play, using every song and dance to develop the characters or the plot. After Oklahoma, the musical would never be the same – but composers Irving Berlin (Annie Get Your Gun – 1946) and Cole Porter (Kiss Me Kate – 1947) soon proved themselves ready to adapt to the integrated musical.
With the world at war and America still suffering echoes of the Great Depression, most Broadway professionals felt that audiences of the early 1940s wanted an escape from reality, the more lighthearted the better.
CINEMA
RKO
Primer solo, show aeri, the Carioca, Dolores del Rio
The Continental, Night and Day
Top Hat White tie Tails, Heaven, Cheek to cheek, No strings, Isn’t this a lovely day to be caught in the rain
I’ll be hard to handle, Lovely to Look at, I won’t dance
Let’s face the music and dance, I’m putting all my eggs in one basket, I’d rather lead the band, Let yourself go
Pick yourself up, A fine romance, The way you look tonight, Bojangles of Harlem, Waltz in swingtime, The last dance
Shall we dance, Let’s call the whole thing off (you say potato), They can’t take that away from me, Slap that bass
I used to be color blind Romantic dream, Change partners, The Yam
dansa, antecedents del musical, antecedents
Després dels inicis als minstrel shows i Vaudeville, els ballarins negres van actuar en alguns espectacles a Broadway durant la dècada dels ’20, com Shuffle Along.
La dansa d’espectacle d’inspiració en jazz tal com diu Marshall Stearns (This book deals with American Dancing that is performed to and with the rhythms of jazz – that is, dancing that swings … The characteristic that distinguishes American vernacular dance -as it does jazz music – is swing, which can be heard, felt, and seen, but defined only with great difficulty), serà sobretot tap dancing combinat amb moviments d’acrobàcia i de balls de saló.
[ les complexitats rítmiques i acrobàtiques dels ballarins negres foren insuperables. Acostumats a Fred Astaire però, sovint es troba a faltar una coreografia que expressi un estat d’ànim o les emocions d’una parella, més enllà de l’exhibició tècnica de passos rapidíssims o splits vrtiginosos]
[ El tap dancing va anar evolucionant a partir de l’Irish Jig, que bàsicament té el cos rígid mentre el treball és amb els peus, i poc a poc va anar incorporant moviments vernaculars (Jazz Dance, 189)][ Es distingeix entre “jazz steps”, on els taps no són essencials, i “flash steps”. Originalment eren passos populars senzills, com el shimmy i el charleston, que es van anar barrejant amb el clog en el minstrel i vaudeville . Passos de tap que es van fer populars són el “falling off the log” i “off to buffalo”. Els flash steps són més acrobàtics, per exemple “Over the top” i “through the trenches”. (JD 190)] [ Una combinació típica és el BS chorus de 32 bars: 8 time step, 8 cross step, 8 buck and wing, 8 Over the top and through the trenches][ El shim sham té double shuffle, cross over, tackie Annie i Falling off the log. (tap i lindy, ]
HOOFERS CLUB (Jazz Dance, 22)
Al costat del teatre Lafayette, durant els ’20, ’30 i una mica dels ’40 , hi havia un magatzem a la 131st amb la 7th on s’hi podia jugar el poker i on l’amo, Lonnie Hicks, durant dues dècades va deixar que qualsevol pogués practicar tap dance. Cada 6-8 mesos en canviaria el terra. Els joves aprenien dels que ja estaven consagrats.
La dansa tenia uns blocs bàsics, els Time Step. Sovint es basava en la simple melodia Buck dancer’s lament que tenia 6 compassos i en deixava dos per a improvisar: two bar break. Un dels millors a l’inici fou King Rastus Brown. [ Una cerca de Buck dancing a youtube dóna com un clake country descendent de la dansa irlandesa ]
diccionari tap dance | Tap dancing ressources
Aquí Coles & Atkins mostren els time steps bàsics amb les frases per recordar els accents “Thanks for the BugGy Ride”, AND Thanks for the BugGy ride”, “And thank YOU for the BugGY ride”, “AND when WILL WE Take a buGY ride”.
Bill Robinson (1878 – 1949) va començar al Vaudeville i es va fer molt popular. Va arribar a guanyar 6.500$ la setmana. Va tenir èxit al musical Blackbirds (1928) i Brown Buddies (1930). Es va fer cèlebre pel número amb uns graons:
No va ser un innovador però tenia un gran ritme i una claredat cristalina. El 1932 va per películes a Hollywood amb Shirley Temple. El 1932 Harlem is Heaven amb Bill Robinson, 1937 A mile from heaven, 1943 Stormy Weather (Sand dance). 1934, 1934 King for a day, 1935, 1935 Living a great big way amb Jeni LeGon.
Tenia un caràcter complicat. Anava sempre amb una pistola, pretenia haver ensenyat passos als joves encara que no fos veritat.
ALTRES
Frank Condos, cèlebres pels five-tap wings, James Barton, Harlan Dixon (amb James Cagney).
JOHN BUBBLES (1902 – 1986) i el Rhythm tap.
De molt jove va provar al Hoofer’s club sense sortir-se’n gaire i li deien “you’re hurting the floor”. Quan va tornar dominava tots els passos i en va complicar el ritme, semblant a com el swing posa els tresets en lloc de dues corxeres. En lloc de fer un tema ràpid amb dos accents, es fa més lent amb quatre. VA fer equip amb el pianista Buck formant el tandem Buck and Bubbles. Va aparèixer al Ziegfield Follies de 1931, al Porgy & Bess el 1935 en el paper de Sportin’ Life
1937 Varsity Show
A Cabin in the Sky 1943
1955 I can’t give you anything but love, 1965 amb Dean Martin,
BILL BAILEY
1943 A Cabin in the Sky
1955 Rhythm and blues Revue
Moonwalk
FRED ASTAIRE (1899 – 1987) (pàgina a part)
(JD fill d’un cerveser d’Omaha va quedar en segon terme rera la seva germana Adéle amb qui havien començat al Vaudeville com a nens 7 i 9 anys. Va rebre classes de ballet i algunes de claqué. També van fer molt ballroom i una mica d’acrobàcia. Van rebre classes d’Eduardo Coccia. Tenia un aire com de “realment no m’interessa el que estic fent”. El 1916 van deixar el vodevil i van passar a Broadway. Van rebre la influència de parelles de ball, Vernon i Rener Castle, i els Cansino, els pares de Rita Hayworth. Des de 1922 Fred va començar a coreografiar passos, i triar els que més s’adaptaven al seu estil. El 1932 Adéle es va casar amb un Lord anglès i es va retirar.
A Hollywood treballaria amb el coreògraf Hermes Pan (1944, ), fill d’un inmigrant grec:
[ Astaire no feia passos de claqué o acrobàtics tan difícils com els altres. El que el fa especial és la barreja de claqué, ballet i ballroom que vol “entertain by dancing some sort of “story”. (JD 227). Ha de girar al voltant d’una idea, un tema, un estat d’ànim, semblar que s’inspira en una escombra, o un penjador. Després de 25 anys ballant amb Adéle tenia molt material acumulat i cada cop que li venia una idea anotava els passos. Honi Coles deia que ven “body motion, not tap.. he’s a descriptive dancer who works painstakingly with his musical accompaniment; he was the first to dance to programme music, describing every note in the dance” ” Astaire has class, poise, charm, nonchalance, sophistication, elegance” [ no és un hoofer que fa sons complicats sinó algú que expressa emocions ballant, per això ens agrada tant]
ALTRES ESPECIALITATS
Contorsionistes com Jigsaw Jackson, Dotson, Rubberlegs Williams, Earl “Snake Hips Tucker” (1935 fent lindy,
1930
1933 Cotton Club amb Duke Ellington, Filmed May 23, 1933, Bessie Dudley and Florence Hill show how to move to Duke Ellington’s Bugle Call Rag. Both Dudley and Hill were Cotton Club dancers, though this was not filmed at the Cotton Club. Bessie Dudley died January 16, 1999 at the age of 88. I’ve not yet been able to find information about Florence Hill.
Comedy dancing, Russian dancing [suposo que són passos així: Ball al Cotton Club )
ACROBATICS
A més dels passos de jazz i clauqé van introduir alguns de Russian i els splits
TIP, TAP & TOE
1936 Four Flash Devils a Soft Lights Sweet Music
THE FOUR STEP BROTHERS
Van posar en escena la “challenge dance” en que s’anaven com desafiant fent solos mentre els altres aplaudien. Van introduir cant i van estar en actiu fins 1966.
1933
1943
1944
FLASH ACTS
El 1938 els Nicholas Brothers i els Berry Brothers van competir al Cotton Club.
BERRY BROTHERS
Ananias el gran i amb més talent, Jimmy i Warren ( JD 277) nascuts a New Orleans i després es van traslladar a Denver. Van començar a actuar a Hollywood.
1941 You’ll never Know
1944 Panama Hattie
NICHOLAS BROTHERS (pàgina a part)
Nascuts a Fidadèlfia, Fayard (1914–2006) i Harold (1921–2000). El gran aviat va començar a fer splits saltant tanques. Aviat van començar a actuar i amb 8 i 14 anys ballaven al Cotton Club. La mare era pianista i el pare bateria.
“Nick Castle ranks Fayard as having “the most beautiful hands in show business’, with Fred Astaire second and Buddy Ebsen third. [ Cert! ja m’hi havia fixat l’elegància de quedar-se immobil en una postura i les mans expressives. De gran en una entrevista els gestos de les mans són preciosos ]
“Although Fayard was the better dancer, Harold, who did imitations of Cab Calloway and Louis Armstrong, received more attention” [ A mi sempre m’ha agradat més Fayard]
Els Nicholas Brothers feien els splits com en ballet, un al davant i l’altre darrera, mentre que els Berry Brothers feien jive splits, amb una cama doblegada al costat, que pot generar més lesions.
Van treballar amb el coreògraf Nick Castle
CLARK BROTHERS
CLASS ACT
(JD 285: The Class Acts, among other things, were an expression of the Negroes’ drive toward equality and respectability. Imitating and embellishing the formal elegance of the more sophisticated white acts, they ran headlong into an old stereotype: a Negro performer had always been an overdressed dandy or a shiftless plantation hand. Bit by bit they refuted the stereotype, first as individuals and then as teams).
Willie Covan a un Class Act 1938 (Sterns l’esmenta com a acrobatic)
Eddie Rector feia un soft shoe amb un delicat Time Step. Greenlee and Drayton. Pete Nugent. [ no he trobat clips ]
COLES AND ATKINS
Coles ballava amb precisió ritmes complexos ràpids, “Honi was the creator of high-speed rhythm tap”. Coles excels at transitional steps.
Atkins era més innovador i tenia més afinitat amb dansa moderna i ballet. (Una vegada a les Vegas va desafiar un grup de balalrins professionals de ballet que faria els mateixos passos o millor, i que ells no podrien fer el seu claqué)
Swing is really the thing
Aquí demostrant diferents Time Step, i l’extraordinària soft shoe amb ‘Taking a chance on love’ “It had to be slower than anybody’s else’s, at the same time, it has to be really interesting; and finally, it had t be so lyrical that it could stand by itself, that is to sound just as good with or without accompaniment, so we could to it without music”.
Atkins va ser coreògraf de grups de Motown (Supremes, Martha and the Vandellas, Cadillacs, Cleftones, moonglows, HEartbeats, Solitaires, Bow ties, Temptations )
1979 The New Low Down
1983 My One and Only,
1940
Baby Laurence. Bunny Briggs. GroundHog
El claqué va deixar de ser popular als ’50. La música es va complicar “for the first time in the parallel histories of jazz music and dance, the drumming often became more complicated than the tapping”.
1946 Ray Sneed Ornithology
196? Will Gaines
1967 Jimmy Slide, Buster Brown, Chuck Green, baby Laurence
GREGORY HINES
Eubie 1979 (musical sencer)
1982 I Got Rhythm
1984 Cotton Club
CONTRIBUCIONS MÉS MODERNES
SAVION GLOVER
MICHELLE DORRANCE
2019 Taptastic
[esborrany ]
1980-1984 Seat 600
Vaig dur de Comarruga a Barcelona
1984? Renault 6
Heretat del pare, vam fer un viatge a Andalusia i a la tornada es va trencar la junta de la culata a Alcalà de Chivert. Un cotxe fiable i ample.
1989-2005? Opel Kadett
Primer cotxe nou, que vaig rascar el dia mateix que l’estrenava. Sòlid ie spaiós, vam fer molts viatges i va durar fins que el 2005 el vaig canviar pel Seat Ibiza de la Nathalie.
1992?-2000 Citroen BX
El vam comprar perquè tenia una alçada variable que en teoria havia de servir per fer camins de muntanya i alhora fer carretera. Tombant els seients esperàvem tenir com un lloc per dormir. El vam estrenar anant a Morella i les nenes anaven en sac de dormir darrera. A vegades les duia tornant d’escola amb les amigues. Però gastava molta benzina i tenia moltes avaries. Les nenes el van batejar com a l’Halcón milenario.
Seat Ibiza (2005-2014)
La Nathalie el va estrenar el xxx i quan se’l va canviar per un Seat León vam entregar el Kadett per un plan renove i me’l vaig quedar. El 2007 vaig fer un viatge al Neckar. Em va servir com a vehicle, sense fer grans viatges, fins que el 2014 vaig comprar l’Eos i el vaig donar a la Maria que el va aguantar fins el 2019 que va néixer en Jofre.
[foto pendent]
Volkswagen Eos (2014-?)
5172 FXK. Un cotxe matriculat el 2007 amb seients de pell. Primer cop que tenia la sensació de tenir un cotxe bonic.
Nissan Evalia NV200 (2015-?), 4333 JFD
La vida, llocs i experiències Llocs [ esborrany ] Barcelona | Catalunya | Món | Oníric, Llocs fantàstics [ Els llocs i hàbitats que he vist. la història que he explorat | Cases
Segons tipus: Família 1981-1999 | Bicicleta | A peu | Caiac | Furgo | Cotxe | Tren | Sortida urbana | Grans viatges | Segons país: Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica
1998 Roma: Centre, panteó. Fòrum. Vaticà. Tivoli Villa Hadriana. Villa d’Este. Menorca: Arribada i jaleo cavalls. Parc natural i naveta. Desfilada models i barca.
1999 (amb Oriol i família) Bretagne i Normandia : Nantes, museu Juli Verne. Carnac. Bosc de Broceliande. Rennes. Cantale. St.Malo. St.Michel. Tapís de Bayeux. Jardins de Monet a Giverny. París.
2002 Bicicleta Delta de l’Ebre.
2008: Bicicleta Praga Dresde | Dresden
2011: Bonn-Amsterdam , Maria a Amsterdam
2012: Rheinradweg Basel Speyer
2016 Berlín , ruta bici , Copenhaguen
2006 Camino França a Burgos .
GR11: 2008 GR11, 2009 GR11, 2010, 2011 3 Núria-Cap de Creus
[ pendent de mapa en una nova pàgina ]
2006: Ebre Deltebre i delta, Miravet Benifallet. Washington
2007 : Ebre | Neckar amfibi ( Formentera )
2009: Ebre Mar de Aragon
2012: Caiac Neerpelt-Amsterdam | Islàndia
2019 Tiberíades Israel
2017 Gran Tour Furgo | Carretera | BCN Nordkapp | Suomi, Eesti, Latvija, Lituània | Polska, Césko, Österreich | Itàlia, Suïssa
2018 Zermatt. UK: Furgo i carretera , England , Lowlands , Highlands , els jardins anglesos , Catedrals
2019 Danubi: Alemanya , Àustria , Hongria , Sèrbia .
2021 . Zürich Alps Schwarzwald .
2023: DMP: Bach i Dresden, Berlin i Mecklemburg, Rügen i Bàltic, Ciutats de Polònia, Praga, Plzen i Regensburg
2014: Eos Dresden | Eos Monegros
2016: Castilla Ávila, Salamanca
2017: Ruta 1 d’octubre
2018: Guilleries
2021: Lluçanès
2023: Garrotxa Liverpool, Manchester, London.
199x? Intercity Madrid
2001 Capadòcia tren Ankara Istanbul
2005 Xina: Beijing – Xi’an- Lanzhou. Yangshuo – Shenzhen.
2006 Japó Shinkansen. A Madrid per feina.
2007 Índia Delhi-Jaisalmer (800k), Agra-Varanasi (800k), Varanasi-Calcutta (800k)
2009 Feina a Madrid
2010 Transmongolià: Mongòlia, Baikal i Kungur, Moscow, Sant Petersburg, dibuix
2014: Tailàndia Bangkok a Chiang Mai, (750k)
2022: Uzbekistan: Tashkent, Khiva (1000k)
2003 Roma
2004 Valladolid, London el maig i novembre (Chelsea Physic garden), Missió Berlin.
2005 Londres Chelsea Flower Show, jardins Kent jardins
2006 Londres, Madrid, Santander
2007 : Viena, Córdova, Madrid, Paris
2008: Praga, Estocolm, Madrid, Dresden
2009: Londres
2012: Mercats de Nadal Dresde Berlin
2018: Paris . Campania: Napoli, Pompeii , Reggia di Caserta
2023: Liverpool, Manchester, London.
2001 Turquia: Istanbul i Capadòcia | Tanzània
2005 Grècia: Delfos i Peloponès, Hydra i Atenes. Xina : Beijing i Xian, Tibet, Sichuan, Guilin i HongKong.
2006 . Japó: Tokyo, Nikko Hakone | Takayama, Okayama, Hiroshima | Tokushima | Himeji, Koyasan, Nara | Kyoto
2007. Índia: Delhi | Jaisalmer Jodhpur | Udaipur Pushkar | Jaipur Bharatpur | Agra Varanasi | Menjar
2009: Perú: Lima, Islas Ballestas, Nazca, Arequipa | Canyó de Colca, Llac Titicaca | Cuzco | Camino del Inca | Amazonas | Menjar
2010: Transmongolià: Beijing, Mongòlia, Baikal i Kungur, Moscow, Sant Petersburg, dibuix
2011: Califòrnia: San Francisco, Costa, Desert, Muntanya
2013: Etiòpia: Nord , Lalibela i Kombolcha , Tribus del sud , Gent, natura i menjar
2016 Patagònia: Santiago i Valparaiso | Pucón i Bariloche | Futaleufu, Queulat, Cerro Castillo | El Chaltén, Perito Moreno | Torres, Ushuaia | Buenos Aires
2022: Uzbekistan: Tashkent, Khiva, Bukhara, Samarcanda, Menjar
EUROPA
ALEMANYA: 2023: DMP: Bach i Dresden, Berlin i Mecklemburg, Rügen i Bàltic. 2021 . Zürich Alps Schwarzwald . Munic . 2019 Danubi: Alemanya. 2016 Berlín . 2015 Mainradweg: vídeo. 2014 Eos Dresden . 2012 Rheinradweg Basel Speyer, Mercats de Nadal Dresde Berlin. 2011 Bonn-Amsterdam . 2008: Bicicleta Praga Dresde | Dresden | Caiac Decin Dresde 2004 Missió Berlin. Donauradweg.
ÀUSTRIA: 2019 Danubi: Àustria. 2017 Gran Tour:Polska, Césko, Österreich . 2007 : Viena. 2004 Donauradweg.
ESCANDINÀVIA. 2017 Gran Tour: BCN Nordkapp | Suomi, Eesti, Latvija, . 2016 Copenhaguen ,2012: Islàndia . 2008: Estocolm
ESPAÑA: 2016 Castilla Ávila, Salamanca, 2015 Eos Jaén la Mancha. 2014 Eos Monegros 2007 Córdova, Madrid. 2006 Madrid, Santander, Teruel. Camino França a Burgos. 2004 Valladolid. 2002 Camino León Santiago. 2000 El Quijote a la Mancha en bicicleta. 1998 Menorca: Arribada i jaleo cavalls. Parc natural i naveta. Desfilada models i barca.
FRANÇA: 2019 Aquitaine. 2018 Paris. 2012 Rheinradweg Basel Speyer. 2007 Paris . Viatge a la Bretagne i Normandia , Giverny.
GRÈCIA: 2005 Delfos i Peloponès, Hydra i Atenes.
HOLANDA: 2016 Den Bosch Amsterdam i la Haia. 2012: Caiac Neerpelt-Amsterdam (+Bèlgica). 2011 Bonn-Amsterdam , Maria a Amsterdam. 2002 Amsterdam.
HONGRIA: 2019 Danubi: Hongria. 2015 Budapest vídeo
ITÀLIA: 2022: Roma 2018 Campania: Napoli, Pompeii , Reggia di Caserta jardins. 2017 Gran Tour: Itàlia, Suïssa. 2016 Torino . 2013: Lombardia | 2003 Roma. 1998 Roma: Centre, panteó. Fòrum. Vaticà. Tivoli Villa Hadriana. Villa d’Este.
POLÒNIA: 2023 Ciutats de Polònia, 2017 Gran Tour: Polska, Césko, Österreich
PORTUGAL: 2000 Portugal en tren i cotxe
RÚSSIA: 2010 Baikal i Kungur, Moscow, Sant Petersburg.
SUÏSSA: 2022: Sortides (Jura, Ter) 2021 Zürich Alps . 2018 Zermatt. 2016 Suïssa NW, 2015 Llac Léman en caiac, 2013 Rhône .
TXÈQUIA: : 2023 Praga, Plzen. 2017 Gran Tour:Polska, Césko, Österreich | Itàlia, Suïssa. 2008: Praga Bicicleta Praga Dresde | Caiac Decin Dresde
UK: 2023: Liverpool, Manchester, London. 2018 Furgo i carretera , England , Lowlands , Highlands , els jardins anglesos , Catedrals . 2017 London . 2010 Londres i jardins. 2009: Londres Infosec. 2006: Londres. 2004 London el maig i novembre (Chelsea Physic garden). 1997 London: Trafalgar Sq i centre Windsor Castle, hotel, Torre de Londres.
2008: Irlanda
TOURS:
2019 Danubi: Alemanya , Àustria , Hongria , Sèrbia.
2017 Gran Tour: Furgo | Carretera | BCN Nordkapp | Suomi, Eesti, Latvija, Lituània | Polska, Césko, Österreich | Itàlia, Suïssa.
2016 ruta bici Berlin Copenhaguen.
ÀFRICA
2013: Etiòpia: Nord , Lalibela i Kombolcha , Tribus del sud , Gent, natura i menjar. 2003 Egipte. 2001 Tanzània. 1997 Tunísia, dibuix
ÀSIA
2014 Tailàndia Cambodja.
2010 Transmongolià: Beijing, Mongòlia
2007 Índia: Delhi | Jaisalmer Jodhpur | Udaipur Pushkar | Jaipur Bharatpur | Agra Varanasi | Menjar
2006 Japó , Tokyo, Nikko Hakone | Takayama, Okayama, Hiroshima | Tokushima | Himeji, Koyasan, Nara | Kyoto
2005 Xina: Beijing i Xian, Tibet, Sichuan, Guilin i HongKong.
ORIENT
2022: Uzbekistan: Tashkent, Khiva, Bukhara, Samarcanda, Menjar.
2019 Israel: Galilea, Judea,
2015 Jordània
2001 Turquia: Istanbul i Capadòcia
Sudamèrica
2016 Patagònia: Santiago i Valparaiso | Pucón i Bariloche | Futaleufu, Queulat, Cerro Castillo | El Chaltén, Perito Moreno | Torres, Ushuaia | Buenos Aires.
2009: Perú: Lima, Islas Ballestas, Nazca, Arequipa | Canyó de Colca, Llac Titicaca | Cuzco | Camino del Inca | Amazonas
USA
2014 NYC.
2011: Califòrnia: San Francisco, Costa, Desert, Muntanya .
2006: Washington
2004: NYC
Anys [ fer-lo més general, a més de l’art hi ha els de ciències naturals ]
Adult1
1982-1999
1999: Tapis de Bayeux
2000-2015
2002
Exposició Mies Van der Rohe a Caixaforum. Fundació Miró, Léger, Parc Laribal, Lucien Freud al Caixaforum.
2003
Exposició Chillida
2004
Sol Lewitt a Tecla sala Hospitalet. Casa Àsia. Dibuixos del renaixement a la Pedrera, Exposició de Català Roca. Dalí al Caixaforum. Al Donauradweg la Venus de Willendorf, Egon schiele, Oskar Kokoschka, Albertina. Berlin Pergamom.
2005
Felicien Popp, Foto Colectània. Caixaforum, els tracis. Caravaggio. Passeig pel Servei estació. Roualt.
Grècia: Museu arqueològic de Delfos. Museu arqueològic d’Olympia. Museu art ciclàdic. Museu arqueològic d’Atenes. (Arquitectura, Escultura)
HongKong Art Museum. (galeria).
2006
Klee a Santander, Rembrandt a la Pedrera, Henry Moore al Caixaforum, Blake i Fuselli a Gothic Nightmares a la Tate, Shakespeare a la Portrait Gallery; retaule de la catedral de Manresa, Caravaggio al Mnac, Una exposició de PereJaume sobre Coromines. Madrid: El Prado (2 vegades), Princesa Sofia. NGA a Washington Sackler, American portrait. MNAC visita tot un dia.
2007
Museus: Viena, KHM:Tiziano, Caravaggio, Vermeer, Rubens, Breugel. Gemälde Galerie Bosch: Judici final. Albertina Dürer, Miquel Àngel, Schiele.
Exposicions: Ramon Gaya (bodegons homenatges de Murillo). Fragonard. Hogarth. Escultura Índia.
Llibres: ORS. Tres horas en el museo del Prado. Nomadic furniture. Visionary Architecture. El jardí de les delícies. preparo les guies dels museus Louvre i Prado.
2008
Madrid, Caixaforum nou, Prado, Thyssen, Reina Sofia. Art abstracte xinès. Expo Ballard. Hugh Lane Gallery (estudi Francis Bacon), Dublin. [ Kilkeny, idea de graffiti a la paret Atsushi Kaga]. ARKD Museu arquitectura i disseny , National muset, Estocolm. Deutches Hygiene Museum (Glücklich Sein) , Gemälde Galerie Alte Meister Dresde.
2009
Londres: British Museum, National Gallery, V&A. Madrid: El Prado. Espai Gaudí a la Pedrera. MNAC i Juli Gonzalez. Miró a Montroig i Fundacio Miró, Kiki Smith. CCCB Il·luminacions, visionaris a catalunya, Bamako. Macba Thomas Barlyle.
2010
Moscú: Galeria Tretyakov, Sant Petersburg: Hermitage, Museu rus
2011
San Francisco. Exploratorium
2012
Bruxelles Musée Magritte. Musées royaux des beaux arts Belgique. Centre belge des bandes dessinées.
Basel Vitra Haus
Dresden Neue Galerie,(Albertinum), DHDM. Leipzig: Museum bildende Künste Leipzig. Dessau: escola i cases dels mestres.
Berlin: Pergamon museum, Bauhaus Archiv, Alte National Galerie, Museum der Dinge
2013
Genève: Fundació Bodmer. Lausanne: Collection de l’art brut Jean Dubuffet. Romànic Vall de Bohí.
Milano: La Pinacoteca Brera (Mantegna, Christo morto). Villa Necchi Campiglio. Casa Boschi di Stefano. Pinacoteca Ambrosiana. Museo del novecento
2014
Dresden: Gemäldegalerie Alte Meister Brueghel, Paisatge a la costa, Vermeer , Neue Galerie,(ara Albertinum) Caspar Friedrich.
Bilbao, Guggenheim. Ragnar Kjartansson, The Visitors. Richard Serra.
NYC: Brooklyn Museum. MET . MoMA. Morgan Library, Frick Collection.
2015
Chillida a la Galeria Roca. Frankfurt: Diefenbach, Fidus (Tempel der Erde). L’Humor de Gerhard Glück. Visites regulars al MNAC combinant-les amb les ballades. Fundación Antonio Pérez a Cuenca. Jerash (Roma) a Amman i Petra.
2016-2027
Art : Torino i la passió de Memling. Amsterdam Rijksmuseum, Den Haag Mauritshuis, Escher. 500 aniversari Hyeronimus Bosch. Berlin Gemälde Galerie , Nefertiti, Alte National Galerie. Copenhagen SMK Louisiana Museum i Yayoi Kusama. Hammershoi. Cheryl Donegan. Philip Halsman, fotografia.
2017
London, National Gallery El retrat Arnolfini de Van Eyck, paisatges clàssic de Claude Lorraine, un Gallen-Kalela. Tate Britain i els prerafaelites: John William Waterhouse. The Lady of Shallott. John Everett Millais, Ofelia, el taller del fuster (Crist a la casa dels pares). Tate Modern: Yayoi Kusama, the passing Winter.
KunstHalle de Hamburg: Caspar Friedrich. Wanderer über dem Nebelmeer, Ferdinand Hodler. Blick ins unendliche.
Noruega: National Gallery Oslo, Hararld Sohlberg. Nit d’hivern (el Van Gogh noruec). Evward Munch: Dance of life, Skrik, melankoli. Akseli Gallen-Kallela. La mare de Lemminkäinens. Bergen Kode.
Tallin: Kumu
Polònia: Zacheta Varsòvia: Crist pensarós, Bronislaw Wojciech bus. Cracòvia, Czartoryski: Leonardo. La dama de l’Ermini. Txèquia, Brno. Tugendhat House.
[Zagreb: museum broken relationships, museu art contemporani]
Veneto: Palazzo Grimani Hyeronimus Bosch, Visions del més enllà. Giorgione: La tempesta. Les Villas de Palladio.
Berna: Ferdinand Hodler. Die Nacht.
Una exposició de Giorgio da Chirico
2018: Paris: Louvre, Centre Pompidou | Edinburgh: Scottish National Gallery, | Glasgow: kelvingrove, GoMA | Napoli: Pompeia, Museo archeologico nazionale
2019: Jaume Plensa, Bill Viola. Israel museum James Turrell i Ilya Kabakov. KHM Wien Brueghel. Art 2019
2020: Sense museus, incorporo Gerhard Richter, Vermeer, Hopper, Bosch, Escher, i Hammershoi. Caixaforum: el Surrealisme. MACBA: Col·lecció permanent.
2021: Exposició Yago Hortal Can Framis. Recreant ruïnes a l’Escocesa. MACBA Rafael Tous. CCCB Friccions.
KunstHaus Zürich Alberto i Augusto Giacometti. Hodler. Lichtenstein Art Museum Hilti.
Munic: Alte Pinakothek. Autoretrat Dürer, Roger van der Weyden. Museum Brandhorst. Cy Tombly. Pinakothek der Moderne. Marcel Odenbach. Georg Baselitz. Lenbach Haus. Kandinsky Gabrielle Münter Sammlung Schack. Blöcklin. Villa Stück.
2022
Can Framis. CCCB: Tosquelles. Poetry Slam Lamia, Exposició Cervells. Muhba: Neus Royo. MNAC Benet Rossell, Turner i paisatgistes (Antoni Fabrés). Roma: Musei Capitolini, Musei Vaticani (Miquel Àngel Capella Sixtina, Raffaello, Laocoont, Les tres gràcies), Villa Borghese (Caravaggio, Bernini). Fundació Miró. Exposició Paul Klee. Galeria
2023
Art, 872 fotos anotades, potser per això començo a patir certa fatiga. MNAC Feliu Elias, Anglada Camarassa. MACBA. Caixaforum, El retrat, La Imatge humana, Biomorfisme. Espectacle Drons. Olot, Museu de la Garrotxa. Figueres, Museu Dalí. Badalona, museu Roma i Parera. DHUB. Expo disseny en fusta. Digital impact, Antoni Arola. Expo Línies Dures seu Gustavo Gili.
Dresde GemäldeGalerie Alte Meister. Berlin, Alte NationalGalerie, Neue National Galerie. Ernst Barlach. Wroclaw Museum Nadorowe. Praga Narodni Galerie Veletrzni Palac.
Liverpool Walker Art Gallery. Manchester Art Gallery, Withworth. Londres, Wallace collection, National Portrait Gallery, National Gallery, British Museum, Tate Modern.
TIPUS
Art:
Cases:
Itàlia: Milano: Villa Necchi Campiglio. Casa Boschi di Stefano.
Txèquia, Brno. Tugendhat House.
Ciències naturals:
Barcelona Cosmocaixa
USA: San Francisco. Exploratorium
Història i cultures del món:
Alemanya: Berlin Museum der Dinge.
UK: Glasgow: kelvingrove. London: British Museum , V&A ,
Literatura, Pensament:
Barcelona: CCCB
Alemanya: Dresden, DHDM
Croàcia: [Zagreb: museum broken relationships]
Suïssa: Genève: Fundació Bodmer.