Category: SISTEMES

January 21, 2025January 27, 2025

Construït el 1896 per a l’industrial Josep Gallart que volia competir amb el laberint d’Horta del Marquès d’Alcarràs. Uns jardins molt cuidats, amb traçat geomètric simètric, dues terrasses amb basses i palmeres. (VK)

Aprenentatge i condicionament

Psicologia: Història, Vigília, son, consciència, inconscient, Sensacions i percepció, Aprenentatge i condicionament, memòria, Pensament i llenguatge, Afectivitat, Motivació

Introducció | Instints, conducta heretada | Condicionament clàssic, operant. Aprenentatge perceptiu. Aprenentatge social per imitació. Aprenentatges complexos. Piaget: acomodació i assimilació.

Introducció

[Organisme resultat de l’evolució, que creix en un medi social [igual que el ADN necessita un medi com l’úter] les capacitats humanes necessiten un úter. Van apareixent necessitats que satisfem amb diferents tipus de conducta:

instins (heretats genèticament)
conducta apresa per condicionament (incorporada)
conducta pensada com a solució de problemes (pròpia o transmesa culturalment)

]

La conducta al nivell més baix apareix inicialment com un repertori de respostes disponibles davant certs estímuls més una capacitat d’anar ampliant i modificant aquest repertori mitjançant l’aprenentatge. “Aprendre” ve de “prendre”, incorporar alguna cosa. Aquesta incorporació no resideix en el DNA [només els instints fixats genèticament]. Direm que l’aprenentatge és una modificació estable de la conducta que s’adquireix amb l’exercici de la conducta.

L’escola associacionista veu l’aprenentatge com la formació d’hàbits per associació d’elements psíquics o conductuals prèviament inconnexes. Aquests elements són estímuls i respostes. S’ha discutit si la conducta s’acumula grdualment o bé si hi ha uns “àtoms de conducta” que s’adquireixen totalment. Les corbes d’adquisició gradual serien aleshores un seguit d’increments atòmics. (Sembla que aprenentatges simples com el condicionament salivar serien continus mentre que d’altres més complexos com les associacions verbals estarien formats per quanta. Hull proposà l’equació que donava la probabilitat de resposta E=DxH on D seria l’impuls o drive (motivació, ex. hores de dejuni) i H l’hàbit adquirit (que es podria posar com H=1-10-aN on N és el nombre d’assaigs reforçats). L’efecte del reforç resultat de la resposta seria disminuir el drive (la gana). El problema és que no tots els aprenentatges obeeixen a una homeostasi, i que es donen cassos d’aprenentatge sense reforç.

L’escola de la Gestalt es pot considerar hereva del racionalisme filosòfic. Va posar de manifest les insuficiències de l’associacionisme (simple suma d’elements) assenyalant la relació entre les parts per formar un tot o Gestalt. Els queda per explicar la gènesi d’aquestes Gestalten ja que s’equivoquen en suposar-les innates.

Se sap (H0111) que els mol.luscs de fa 2.500 milions d’anys ja es poden sotmetre a condicionament simple (clàssic o operant H1833, H1834). Pretendre que tot aprenentatge és associació equival a pensar que aquests milions d’anys no han aportat res de nou.

Es pot assenyalar (P 383) que “en els organismes inferiors la conducta tendeix a estar regulada extrínsecament pels estímuls més intensos que incideixen sobre els seus sentits; a l’increment del cervell li correspon, en canvi, una regulació central més a llarg termini i més independent de l’estimulació actual”. Alhora, “en els animals inferiors el repertori de percepcions està bàsicament prefixat per l’herència, mentre que en els organismes més evolucionats, gran part del seu aprenentatge consisteix en la formació de percepcions adquirides, les unes per simple condicionament i les altres pel fet d’establir explícitament, relacions entre les coses que es veuen. [Adquireixen una representació del món i una identitat històrica, amb un determinisme més intern que extern].

El salt entre mol.luscs i mamífers està en la diferència entre els hàbits neuromusculars (segregar saliva després d’una llum) i els actes neurocognitius de percebre l’estructura d’una situació.

Els nous tipus d’aprenentatge van anar apareixent per satisfer necessitats evolutives. Així, per un animal que hagi d’aprendre a orientar-se ràpidament en grans espais, calen sentits distals i la retenció de mapes cognitius de la situació. Això suposa anar més enllà de les cadenes senso-motrius que suposen el recorregut reiterat del territori.

Si no hi hagués hagut noves formes d’aprenentatge els animals superiors no haurien estat altra cosa que enormes paramecis.

Els nivells superiors d’aprenentatge es recolzen en els inferiors i en situacions d’estrès els bàsics prenen el control. “L’organisme i el seu medi encaixen com el pany i la clau (Uexküll 1909)”.

Conducta heretada, reflexos, instints

[Les respostes fixades davant certs estímuls correspondrien a pesos de la xarxa neuronal que s’haurien anat fixant al llarg de l’evolució]

Darwin a l’Origen de les espècies assenyala que [el repertori] els instints són tan importants com l’estructura corporal de cara a la supervivència. La conducta animal va des de simples tàxies a conductes complexes de caça, aparellament o migració.

El reflex
És la conducta més simple [però per si sola no constitueix conducta ja que no hi ha propòsit, veure debat]. Parlem de reflexos involuntaris, o incondicionats [un repertori de respostes preparades sense que hagi d’intervenir el cervell]. Tenim:

Monosinàptics: patel·lar, resposta de flexió al cop al tendó del genoll. És un arc reflex, un circuit que connecta una neurona receptora a una eferent. Un dels primers experiments sobre el sistema nerviós va consistir a decapitar una granota i estimular la flexió de la cama (Ciències de la vida s18)]
Polisinàptics o de flexió: retirada de la ma en tocar un objecte calent, extensors (recuperar l’equilibri en trepitjar un objecte punxegut),
Reflexos cranials (troncoencefàlics): contracció de la pupil·la en ser il·luminada, tancar els ulls si es toca la còrnia, vomitar si es toca la gorja, vestíbulo ocular que estabilitza la visió [per això fan seguir els dits amb la mirada], salivació amb el menjar.
S.Autònom: ritme del cor, respiració, digestió.
Reflexos primitius, que només es donen en els nous nats i desapareixen al cap d’uns mesos: succió, agafar el dit, arquejar l’esquena o aixecar el cap

Alguns reflexos serveixen per valorar possibles danys cerebrals en cas d’accident, el tronc cerebral amb la reacció a la pupil·la, o el reflex patel·lar per la medul·la.

Els reflexos són invariables, mateix estímul implica mateixa resposta.

Instints
(CGPT) Els instints són patrons de conducta innats però més complexos que els reflexos. Mentre que els reflexos donen respostes ràpides i curtes, com retirar la mà si ens estem cremant, els instints poden consistir en una sèrie d’accions orientades a aconseguir un objectiu relacionat amb la supervivència de l’espècie. En els animals podem tenir pautes d’aparellament, lluita fight-flight, la construcció de refugis o paranys, com els nius, les teranyines, els túnels o la migració de les aus i balenes. Són susceptibles d’adaptació, mentre que els reflexos són fixes. Mentre que els reflexos es resolen a la medul·la o el tronc cerebral, els instints integren informació processada al cervell. La conducta instintiva és compartida per tota l’espècie. (Veure conducta heretada als animals, pels estudis). [Sembla que no hi ha una teoria i classificació estàndar]. William James va considerar instints de supervivència i altres com curiositat. Freud va introduir la noció d’instint de vida, Eros, relacionat amb el plaer, la reproducció, la gana, el desig sexual, i l’instint de mort, Thanatos, una tendència inconscient a l’agressió, destrucció i autodestrucció.

(VK)

Por a les serps i les aranyes en nadons és detectada en nadons de 6 mesos.
Plor infantil [instint del nadó] i vincle matern (amb intervenció de l’oxitocina).
Resposta de lluita o fugida.
Conducta de cooperació o instint social.
Resistència al canvi.

(CGPT):

Instint de supervivència: lluita o fugida. Paralització (freeze).
Autopreservació: evitar el dolor, sobresalt.
Reproducció: desig sexual i instint paternal
Social: cohesió de grup i establir vincles, empatia, reconèixer jerarquies dins dels grups.
Curiositat: explorar l’entorn i solucionar problemes
Protecció i seguretat: d’un mateix i dels altres, construcció de refugis.
Satisfer la gana i la set
Por a les altures, foscor, serps, sorolls forts
Imitació i aprenentatge

Habituació i sensibilització
[modificacions]
En l’habituació baixa la resposta com a conseqüència de la repetició de l’estímul. Es dóna des dels protozous als vertebrats i fins al nou nat (Pinillos 5.III). En la sensibilització una resposta innata augmenta amb la repetició de l’estímul. Es dóna fins als vertebrats inferiors i sembla que en organismes superiors en l’escala evolutiva desapareix essent substituït per altres mecanismes més complexos com el condicionament clàssic o associatiu (P 5.IV). El condicionament inhibitori o càstig comença als metazous i roman fins a l’home. Es tan eficaç que dos shocks elèctrics en granotes i gossos durant el menjar els pot inhibir fins a morir de gana. Es tracta de la disminució i fins i tot desaparició d’una resposta a conseqüència de l’associació amb una altra resposta que la inhibeix.
[simulables amb una regla de Hebb en la sensibilització i antihebb en l’habituació].

Condicionament clàssic

Quan es repeteix un estímul EI (estímul innat) amb resposta innata RI juntament amb un de neutre EC arriba un moment fins que el neutre sol causa la resposta RC amb ajuda d’una recompensa o reforç. Increment dels pesos que relacionen els patrons dels dos estímuls.

(P 5.VI 245-280) L’experiència clàssica de Pavlov (1903) és la repetició d’un estímul sonor juntament amb la col·locació de pols de carn a la llengua, fet que dóna una salivació innata fins que només el so causa la salivació. El requisit necessari és la contigüitat entre els dos estímuls tot i que sovint cal un reforç, una recompensa al compliment de la RC després del EC. Simplement la regla de Hebb reforçaria els pesos entre el patró so i patró aliment de manera que després l’input parcial del so posarà en marxa tot el patró so-aliment amb al resposta consegüent.

El condicionament és possible en organismes tan elementals com els cucs i fins a l’home. Aquest mecanisme opera des de reaccions motores d’embrions de pollastre a associacions paraula-saliva (semàntica) en els humans. És interessant remarcar la continuïtat entre l’associacionisme de Hume i el condicionament clàssic. Pavlov indicarà que en l’home les coses es compliquen més degut a l’existència del “segon sistema de senyals” (pensament i llenguatge). Pavlov treballà el condicionament apetitiu amb el reforç de l’aliment mentre que Bekhterev tracta el condicionament evitatiu amb shocks elèctrics.

Els condicionaments es poden separar entre exteroceptius i interoceptius segons la procedència dels estímuls. Parlem de condicionament de segon ordre i superiors quan usem un EC ja adquirit per associar-ne un de nou.

La llei d’adquisició del condicionament estableix l’adquisició de la resposta condicionada RC per contigüitat de l’estímul innat EI i el condicionat EC. La llei de l’extinció afirma la desaparició de la RC quan el EC no va seguit del reforç (el menjar després de la campana). Mentre que el reforç és necessari en els aprenentatges elementals com aquest, sembla que un excés de motivació estorba en aprenentatges més complexos. En els inicis de l’aprenentatge s’observa una generalització de l’EC, és a dir, que es respon a una sèrie d’estímuls semblants, mentre que més endavant es discriminen millor els E i es produeix una diferenciació (per exemple, el gos només respondrà a sons amb freqüències compreses en un interval determinat). [En termes de patrons de xarxes neuronals, aquesta classificació suposa afegir nodes discriminatoris als esquemes (H1720)]. La llei de la intensitat afirma una correlació entre la intensitat entre la intensitat de l’estímul (EC i EI) i l’eficàcia del condicionament.

Tot i que és possible condicionar organismes descerebrats, l’escorça cerebral participa gairebé sempre. És provat que l’aprenentatge incrementa el nombre de connexions entre neurones amb el consegüent augment de massa cortical. Es parla de focus dominant quan en una zona del cervell s’hi acumulen excitacions estables. Aquests controlarien d’altres zones no dominants de manera que l’excitació d’una de les segones tindria un patró eferencial controlat per les primeres.

Òbviament el condicionament amplia les possibilitats adaptatives de l’organisme més enllà del que donen de si els reflexos i els mecanismes preassociatius. Fins ara teníem una conducta automàtica basada en reflexos. [En podríem dir respostes de “contacte”. El gos saliva per contacte amb el menjar. Aquest mecanisme permet anticipar-se i respondre a un senyal de menjar. Està emergint el món de la informació superposat al món físic. Fins ara havia interaccionat matèria i energia. Quan tenim un organisme i un entorn, a més de matèria i energia hi comença a haver recepció d’informació, hi comença a haver una representació del món.]

Condicionament operant

Fixació de respostes possibles a un estímul mitjançant reforç.
[El condicionament operant suposa que hi ha un repertori de respostes possibles] que es van assajant (trial and error) fins que queda reforçada l’adequada. Les respostes no són conseqüència d’un estímul sinó espontànies. Per exemple quan el ratolí apren a obrir la porta per obtenir el formatge no és estimulat directament a fer això.

Skinner renuncia a usar la ment o la biologia en l’estudi i s’até a l’observació estricta de la conducta. Evita també parlar d’instrument perquè suposa finalitat. (Es interessant notar que el reforç directe sobre l’àrea de plaer, Olds i Milner) fixa la resposta molt eficaçment però en canvi s’extingeix molt de pressa [no crea mapa cognitiu?]).

En general el CC regeix més aviat el sistema autònom (conducta vegetativa) i el CO el sistema cerebro-espinal que regula els moviments musculars voluntaris. Tot i això el CO pot arribar a modificar els batecs del cor, la pressió arterial o les contraccions intestinals (Miller 1969). En l’home s’ha arribat a poder controlar les ones Ó i d’altres aspectes de l’activitat bioelèctrica del sistema nerviós.

La diferència fonamental és que el CC modifica una resposta innata ja existent (un reflex, un instint) condicionant-la a un altre estímul mentre que en el CO el reforç no prefixa la naturalesa dels operants. Els estímuls de CC són simples, un senyal lluminós o un so imposat des de fora, mentre que en el CO l’estímul (la palanca a accionar) forma part de la situació experimental i és el subjecte que l’ha de trobar activament. La resposta del CC no té caràcter supervivencial (la salivació del gos de Pavlov no és menjar), ni caràcter afectiu, extingint-se amb facilitat i sense causar fustració. En canvi les respostes del CO faciliten la supervivència creant estratègies de conducta, tene un signe afectiu clar i són resistents a l’extinció (P 296).

En els experiments es varia la proporció de vegades que es premia l’operant amb el reforç i el temps que transcorre entre la resposta i el premi. Es veu que l’adquisició [fixació de la resposta] és més ràpida i més resistent a l’extinció que en el condicionament clàssic. En els animals la tècnica de reforç pot arribar a modelar la conducta fins a extrems insospitats. Per exemple, en pocs minuts es pot obligar a un colom a rodar com els caballitos. La conducta humana té però d’altres mètodes d’aprenentatge més eficaços.

[Sembla el mecanisme de selecció de gens de l’evolució però aplicat a la conducta. Hi ha una sèrie de conductes que apareixen aleatòriament i “sobreviuen” les que s’adapten millor].

Aprenentatge aversiu
La resposta davant d’un estímul negatiu pot ser emocional si no es pot evitar [un cop donat e1, per a qualsevol resposta ri tenim e2 dolorós. Això donarà una resposta d’ansietat a e1. [S’assembla al CC. Si a la llum li segueix un xoc elèctric no evitable, la sola llum provocarà la resposta emocional. El mateix passaria en alguns cassos amb la figura del pare i la pallissa].

Quan l’estímul nociu no es pot evitar però sí es pot esquivar o disminuir el càstig tenim una resposta de fugida. [No podem evitar el senyal lluminós però sí disminuir el xoc accionant una palanca, no podem evitar la presència del pare però podem escapar a la pallissa fugint].

Quan donada la situació prèvia l’individu pot evitar l’estímul nociu tenim un condicionament d’evitació [evitem trobar-nos amb el pare marxant de casa].

Aprenentatge perceptiu

Formació d’un mapa cognitiu per patrons , esquemes ( Ciències cognitives i Xarxes neuronals). (Percepció)

[En successives passades d’estímuls simultàniament presents e1, e2, …, s’estableix un esquema de conjunt E amb relacions entre els ei que podran ser:

i) connexió necessària.
ii) estímuls incompatibles.
iii) probabilitats parcials de que es doni ej si es dóna ei. Aquest conjunt d’estímuls relacionats és el que anomenàvem esquema o percepció (H1720) o bé “mapa cognitiu”. Recordem que el mapa cognitiu podia incloure també el conjunt d’accions que es podien emprendre en una situació determinada i els resultats corresponents.

Els aprenentatges clàssic i operant, amb els seus repertoris e-r, no permetrien que el subjecte s’enfrontés a una realitat complexa i canviant. Cal remarcar que en l’aprenentatge clàssic, on s’associen estímuls i respostes individualment, a N estímuls li poden correspondre N respostes; mentre que si també es recullen les relacions entre estímuls, aleshores podem tenir N! respostes.

Tipus:

Aprenentatge d’orientació. Per moure’s en l’espai l’organisme necesita una representació del medi on es mou. Gleitman (1955) sotmeté a shock a unes rates durant el trajecte des de diferents punts fins a una posició on parava. Les rates van aprendre a anar a aquesta posició, és a dir, van aprendre a orientar-se en l’espai (place learning).
Aprenentatge de relacions. Lashley mostrà com, animals entrenats a executar una tasca tal com pot ser obrir una porta amb la pota, en anular-se-li la possibilitat de fer-ho amb la pota, s’adaptaven fent-ho d’una altra manera. Això provava que no s’havia associat l’estímul de la situació amb l’acció muscular de la pota, sinó que s’havia adquirit un “mapa cognitiu” on l’acció sobre la porta, es faci com es faci, quedava relacionada.
Aprenentatge latent. Es pot veure que la conducta a l’atzar (rates recorrent un laberint) sense el reforç que suposaria el premi d’aliment en trobar el recorregut correcte, també conforma un mapa cognitiu de manera que quan l’organisme té una necessitat (ex. la rata es posa a dieta), sap trobar ràpidament la sortida al laberint sense haver estat entrenada. Vol dir que havien adquirit un mapa cognitiu. Es pot veure doncs que els animals inverteixen energia aprenent sense reforç i que se sap generalitzar i adaptar. (Per salvar els seus plantejaments els conductistes diran que hi ha un transfer dels hàbits apresos a la nova situació).
Aprenentatge de configuració. Platonov mostrà el 1912 que estímuls que individualment no es podien associar a una resposta separadament, sí que ho podien fer com a conjunt (un estímul tèrmic no es podia fer servir per condicionar clàssicament (H1833) a la resposta salivar, mentre que la suma d’un estímul tèrmic i un tàctil sí que ho podien fer). Això prova que el tot és més que la suma de les parts.
No obstant la interpretació teòrica d’aquest fet variava segons les escoles. Mentre que per Köhler hi ha una Gestalt prèvia, innate, on s’inscriuen els estímuls, Pavlov dirà que les gestalten s’han anat constituint en associacions successives.
Per Tolman no tot es redueix a connectar estímuls amb respostes. Els plantejaments estrictament conductistes no podien explicar perquè es podia respondre a estímuls no exactament idèntics. Per això cal suposar que el subjecte elabora un “mapa cognitiu”, un conjunt d’estímuls relacionats de manera que si és donada una part, aleshores s’infereix el total [això correspon a la noció d’esquema, on donada una informació parcial el sistema busca el best match i infereix la situació global corresponent. Per exemple, si es veu una cuina s’infereix que en els armaris hi haurà plats i a la nevera aliments]. La prova de que s’estableix un mapa de relacions entre estímuls i que no els tractem aïlladament, la tenim en l’experiència amb gallines que responien a una diferència d’intensitats de gris més que no pas al seu valor absolut.

L’aprenentatge perceptiu permetrà que, abans de parlar, els nens aprenguin a fer discriminacions complexes, com la identificació d’un objecte entre altres, la identificació d’una persona des de diferents angles o l’expectativa de l’estímul que seguirà a un altre. Aquestes expectatives s’avaluen en probabilitats i Brunswick (1951) provà la finesa del procés d’assignació i correcció de probabilitats (probability matching). Es interessant notar que només l’home és capaç d’aquesta discriminació, els animals usen expectatives màximes, optant el 100% per estímuls que només han aparegut un 75%. (P.351).
L’home també és capaç de discriminacions incidentals, recordar associacions entre formes i colors arbitràries.

La discriminació invertida consisteix a canviar un criteri après abans. Si inicialment el petit de dos trapezis és el bo, després es fa a l’inrevés (l’experiència es pot complicar més). Els nois poden adaptar-se fàcilment al canvi [serà que adquireixen l’esquema que es tracta d’una situació on hi ha un estímul bo que va canviant, només caldrà fer un parell d’intents per saber si es tracta del gran o el petit]. Els animals i els nens petits no són capaços d’aquesta discriminació.

[En l’aprenentatge perceptiu sembla fonamental el probability matching o detector de regularitats (PDP), H1812.2. Serà per acumulació de patrons al llarg de l’experiència que el subjecte podrà arribar a viure en un món que no està format per sèries aleatòries d’estímuls sinó en un món raonablement constant i uniforme, amb canvis regulars i d’altres d’accidentals. Tindrem també un conjunt de situacions típiques, un context, i l’assignació de probabilitats determinarà què és l’habitual i què és l’excepcional. Aquest procés comença amb l’adquisició de l’objecte permanent en el nen (H5000).
En la vida normal què tenim? que tot input activa el model del món que hem adquirit. Cada dia quan ens despertem fem IPL del model del món i el carreguem en memòria fins que ens adormim, aleshores què passa?
La pràctica de l’aprenentatge perceptiu suposa l’adquisició d’una representació del món. És el que Piaget anomena la construcció del real. En aquest procés cal remarcar l’adquisició de l’objecte permanent després d’una constància perceptiva, la situació d’aquests objectes en un espai euclidià, situació dels fets en un temps lineal i l’adquisició d’un jo.]

Aprenentatge Social. Imitació

[o vicari, Observational Learning o modeling, segons la Social Learning Theory de Bandura] L’observació d’un model que executa un acte i és reforçat constitueix un reforç secundari per l’observador.

[Aquest aprenentage suposa un pas previ molt important: que el subjecte s’ha format un patró d’ell mateix en el món, i un patró dels altres subjectes, de manera que els pot identificar com a semblants. Seria també el fonament de la intersubjectivitat i la comprensió. D’on vindria? Podem observar externament el propi cos i el dels altres, així com les accions que executen. Això permetrà atribuir als altres subjectes les sensacions i emocions purament internes. La comunicació verbal jugarà un paper importantíssim que encara no podem tractar al nivell subsimbòlic. És clar que existeix perquè els simis ho fan (neurones mirall)].

Una vegada més es fa palesa l’existència d’un mapa cognitiu. En la imitació s’executen respostes noves sense haver estat adquirides abans amb un entrenament del tipus condicionament instrumental. Així un nen evitarà jugar amb ganivets si ha vist que un altre nen es talla.

Els experiments de Bandura els 1960s van mostrar que els nens incorporaven conducta, no per condicionament operant, sinó observant el que feien els adults. Hi havia també una identificació amb adults del propi sexe.

Aprenentatges complexos

Hi ha activitats com ballar, tocar un instrument musical, escriure a màquina, anar en bicicleta, conduir que no es poden pensar com una resposta simple (caminar, baixar una palanca). Intervenen diversos muscles amb moviments coordinats que es van rectificant contínuament segons varia l’entorn (jugar a tenis).

S’ha vist que l’adquisició d’aquestes habilitats demana una pràctica espaiada amb descans.

Acomodació i Assimilació. Piaget

[tot i que avui ja no s’accepta la idea d’estadis de desenvolupament ben delimitats, les nocions d’assimilació i acomodació segueixen essent importants].

Assimilació: el nen respon a una nova situació sense modificar els seus esquemes previs. La nova informació s’interpreta d’acord amb el que ja es coneix.

Acomodació: una nova situació fa que el nen modifiqui el seu esquema o en creï un de nou per adaptar-se millor.

Cada experiència del subjecte s’ha d’inscriure en esquemes preestablerts [al començament el món del nen és teta/no_teta]. Hi haurà experiències que encaixaran totalment, d’altres que ho faran parcialment i d’altres que seran rebutjades. Cada experiència té un component que es repeteix i un de nou. Hi ha un equilibri entre la necessitat d’estabilitat cognitiva i l’adaptació a la realitat. [és com progressa la ciència, mirem de treballar amb el que coneixem fins que una experiència ens obliga a replantejar el nostre model]

[Codeterminació
L’ameba que engoleix una partícula d’aliment, l’assimila, transformant-la en estructures pròpies i desfent-se dels components que no li serveixen. Alhora, l’estructura anatòmica i els processos fisiològics digestius han d’estar adaptats al tipus de menjar que té disponible (Richmond p.97). Així la forma de l’ameba determina el tipus d’aliment digerit mentre que el tipus d’aliment digerit determina la forma de l’ameba.
Varela apuntava en el mecanisme complex d’interacció subjecte-ambient. En l’assimilació, el subjecte actua sobre el medi sense canviar ell, mentre que en l’acomodació és ell qui canvia. En l’evolució no són només les espècies les que canvien adaptant-se al medi, també canvien el medi. Herbívors i pastures evolucionen alhora, flors i insectes evolucionen alhora.

Reflexió

reflex: es parla de reflex INVOLUNTARi, incondicionat perquè és automàtic i no intervé la voluntat. P236 insisteix en que no constitueixen conducta, ja que aquesta és sempre una “interacció de l’organisme amb el seu medi” i suposa “una radical propositivitat que pertany al sistema com a tal, a l’organisme o subjecte, i no a cap de les seves parts o estructures parcials. ” [conducta per tant, implica un mínim de complexitat i aquesta és la resposta al problema de llibertat i determinisme: la llibertat no requereix l’indeterminisme, requereix el determinisme del subjecte.

El 47% del temps estem en mode de pilot automàtic. Actuant per reflex o conductes apreses que ja no ens cal

aprenentage i condicionament és canviar, quins vénen de fora i quins vénen de dins? si vull millorar el ball, vaig a un curs, en canvi, si repetidament estic sotmès a estrès i ansietat, aprenc a desconfiar de tot.

apernentatge previ al llenmguatge, entrena tot l’organisme, respostes motores i emocionals lligades

museu imaginari: laboratori on aprenem? se’ns condiciona

Articles de referència

CHAPTER III LEARNING AND CONDITIONING 65
READING 9: IT’S NOT JUST ABOUT SALIVATING DOGS! 65
Pavlov, I. P. (1927). Conditioned reflexes. London: Oxford University Press.
READING 10: LITTLE EMOTIONAL ALBERT 72
Watson, J. B., & Rayner, R. (1920). Conditioned emotional responses. Journal of
Experimental Psychology, 3, 1-14.
READING 11: KNOCK WOOD! 78
Skinner, B. F. (1948). Superstition in the pigeon. Journal of Experimental Psychology,
38, 168-172.
READING 12: SEE AGGRESSION . . . DO AGGRESSION! 85
Bandura, A., Ross, D., & Ross, S. A. (1961). Transmission of aggression through imitation
of aggressive models. Journal of Abnormal and Social Psychology, 63, 575-582.

January 20, 2025

Poesia xinesa. Dinastia Ming.

Literatura xinesa Ming

YU QIAN 1398-1457

CANTO A LA CAL

A cien martillazos y mil golpes
te sacan de las entrañas de la montaña.
¡Qué te importa que te quemen
las llamas más vivas
y que te hagan polvo!
Lo importante para ti
es dejar constar para siempre
lo limpia y lo pura que eres.

[Auden, In praise of Limestone]

Tang Yin 1470-1524

Thoughts

I don’t pursue the pill of immortality, don’t meditate,
eat when hungry, sleep when tired,
and to make a living, I’ve a painter’s brush that also writes poetry.
My footprints can always be found by flowers and willows.
In the mirror I am aging with the spring.
By a lamp my wife and I share the full moon.
Ten thousand occasions of pleasure, a thousand times drunk,
I am a lazy person in the human world, an immortal on earth.

January 19, 2025January 19, 2025

Gràcia

Llocs [ esborrany ] Barcelona | Catalunya | Món | Oníric, Llocs fantàstics

https://www.elnacional.cat/ca/barcelona/chillida-espectacular-viaducte-monumental-altres-atractius-gracia_1346536_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/barcelona/submari-insolit-caseta-nines-somni-altres-atractius-sarria-sant-gervasi_1341871_102.html

https://www.elnacional.cat/ca/barcelona/icona-industrial-estacio-modernista-jardi-reivindicatiu-altres-atractius-sants-montjuic_1329319_102.html

January 17, 2025January 17, 2025

Poesia xinesa. Dinastia Yuan

Literatura xinesa Yuan

LU ZHI 1242-1314

PAISAJE OTOÑAL SEGÚN LA MELODIA ZHUICHUNFEN

Del precipicio cuelga
un pino solitario.
Nubes de púrpura crepusculares
acompañan a una oca que vuela.
Un bosque de montes me rodean.
Sólo veo un río que se lanza al infinito.
Sopla el viento del oeste,
que inunda de otoño la tierra y el cielo.
Noche silenciosa.
Vela solitaria.
Una luna baja.
¿Estaré navegando
dentro de una pintura
de un gran maestro?

Ma Zhiyuan 1260-1334

Autumn Thoughts, to the Tune of “Sailing at Night” (Six Poems)

One hundred years of light and dark is like a butterfly dream.
Looking back at the past, I can’t help sighing.
Today spring comes,
tomorrow blossoms fade.
Hurry up and drink-the night is old, the lamp is going out.

Guan Daosheng 1262-1319

Love Poem

You and I
have too much passion.
Where the passion is, is hot like fire
I knead a piece of clay into a you
and a me
then smash them
and mix them with water.
Again I knead it into a you
then a me.
There is you in my clay,
and me in your clay.
I’ll share your quilt while we live
and your coffin after death.

QIAO JI 1280-1345

AUTORRETRATO

Coronado de gorra taoísta,
vestido de túnica emplumada,
y un caminar como por los aires.
Mi flauta de hierro despeja nubes,
y mi bastón de bambú llega al cielo.
Vivo rodeado de cantantes,
de mujeres joviales, taoístas,
bebedores, poetas y excéntricos.
Soy doctor en viajes de turismo,
sin haberme presentado nunca
a los exámenes imperiales.
Soy el inmortal de un mundo alegre
y jamás conozco la tristeza.
En mi casa, por todas partes,
antiguos libros de los maestros,
pinturas, tintas e inciensos,
que, exhalando un tenue humo,
llenan de fragancia el valle.

January 2, 2025

Serialisme

[esborrany]

Serialism, as a musical form, is a compositional technique that uses a fixed sequence of elements—often pitches, but sometimes dynamics, rhythms, or other musical aspects—as the foundation for a piece. It is most closely associated with the 20th-century avant-garde, particularly the work of composers such as **Arnold Schoenberg**, **Anton Webern**, and **Alban Berg** (the Second Viennese School).

### Key Features of Serialism

1. **Twelve-Tone Technique**:
– Serialism began with Schoenberg’s twelve-tone technique, which ensures that all 12 notes of the chromatic scale are treated equally.
– In this system, a specific sequence of the 12 pitches (called a **tone row**) is arranged in a particular order.
– This row serves as the basis for the entire composition, appearing in its original, inverted, retrograde (backward), or retrograde-inverted forms.

2. **Avoidance of Tonality**:
– Serialism seeks to move beyond traditional tonal systems (major/minor key centers).
– By using a structured, pre-determined order of notes, it avoids the gravitational pull of tonal hierarchies.

3. **Application to Other Musical Elements**:
– In **total serialism**, the concept extends beyond pitch to include rhythm, dynamics, timbre, and articulation.
– Composers like **Olivier Messiaen**, **Pierre Boulez**, and **Karlheinz Stockhausen** expanded serial principles in this way.

4. **Rigorous Structure**:
– The appeal of serialism lies in its mathematical rigor and potential for complex interrelationships within a piece.

5. **Aesthetic Goals**:
– Serialism often seeks to break free from emotional and narrative constraints, focusing instead on abstract and intellectual musical structures.

### Historical Context
Serialism emerged as a reaction to the perceived exhaustion of the tonal system that dominated Western music for centuries. It developed during the early 20th century, when many composers sought new ways of organizing sound to reflect the complexities of modern life and art.

### Examples
– Arnold Schoenberg’s **Suite for Piano, Op. 25** (1923) is an early example of twelve-tone serialism.
– Anton Webern’s concise, pointillistic works, such as his **Symphony, Op. 21**, explore the expressive potential of the twelve-tone technique.
– Pierre Boulez’s **Structures I** is a hallmark of total serialism.

Serialism remains a significant part of contemporary music, though its strict application has been debated and evolved over time.

December 22, 2024December 22, 2024

Su DongPo (Su Shi). 1036-1101

Literatura Xinesa Song

INSCRIT EN EL MUR DEL TEMPLE XILIN

Serralada des de davant.
pic esmolat de lluny; de prop,
de dalt, de baix:
cada cop diferent.
¿Per què no puc arribar a veure
el rostre autèntic de les muntanyes de Lu?

M’hi trobo al mig.

Brushed on the Wall of Xilin Temple

From the side it is a range; straight on, a peak.
Far, near, high, low, it never looks the same.
I can’t see Mount Lu’s true face
because I’m on the mountain.

To the Tune of “Prelude to the Water Song”

“When will there be a luminous moon?”
I lift my wine and ask the black sky.
I don’t know which year it is tonight in the sky palace.
I wish I could ride the wind and go there,
but I’d be afraid in heaven’s jade towers.
It is too cold to be that high.
So I start to dance with my own shadow.
Nothing is better than the human world!

The moon circles a red pavilion
settling to the carved doors
and shines light on my insomnia.
I don’t think it feels malice,
yet why is the moon so round when lovers separate?
We have sad and happy partings and reunions.
The moon has bright and dark fullness and waning.
Since ancient times nothing has been perfect
but love may last without end
since even a thousand miles apart we can share this full moon.

QUAN YU KE PINTA BAMBUS

Quan Yu Ke pinta bambús,
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
¿Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i singular?

PAISATGE

Són mortes totes les flors de l’estiu.
Les fulles van com petites ombrel·les.
Els crisantems tardorals són marcits.
Les tiges altes són plenes de gebre.

Tot el paisatge d’un any és difunt,
i només viu en la lleu recordança.
Llimones verdes coronen l’hivern,
i les taronges es dauren.

(mmad)

December 22, 2024January 17, 2025

Poesia xinesa. Dinastia Song

Literatura xinesa Song

Xina Song 960-1279

2HAX2

Ouyang Xiu 1007 – 1072

To the Tune of “Spring in the Tower of Jade”

You’ve left and I don’t know if you’re near or far.
Everything I see is broken and dull.
The farther you go, the fewer letters come.
Who can I ask? This river is so broad it drowns the fish.

In deep night the wind beats the bamboo-it sounds like autumn,
ten thousand leaves making a thousand cries of grief.
Alone on my pillow I search for dreams of you.
No dream comes. I watch the lamp-guttering, out.

Painting Eyebrows, to the Tune of “Pouring Out Deep Emotions”

A light frost on the curtain in early morning, she rolls it up,
and blows her hands warm, begins to paint her face new.
Longing for him, she draws her eyebrows long as distant mountains.
Thinking about the past,
she sighs over the flowing petals
and easily drops into grief.
She almost sings, but stops herself.
She almost smiles, then knits her brows.
It’s enough to tear your heart.

HUANG TINGJIAN 1045-1105

SE FUE LA PRIMAVERA SEGÚN LA MELODÍA QINGPINGLE CI

Se fue la primavera, solita,
sin dejar las huellas.
Si acaso alguien la encuentra,
dígale que retorne y no nos abandone.
Pero ¿quién sabrá su paradero?
¿Cómo la voy a localizar?
Sólo puedo preguntar a los orioles,
que no hacen más que trinar y trinar.
Con el viento, vuelan sobre los rosales.

Nie Shenqiong ?

To the Tune of “Partridge Sky”

The jade feels tragic, the flowers grieve, because you’ve left Phoenix City.
Willow twigs are tender green under Lotus Tower.
When you raised a cup of wine I sang the “Song of Farewell at Yangguan”
then walked how many miles in seeing you off.

I’m looking for a good dream
but a dream is hard to find.
Does anyone know my feelings now?
My tears fall on the pillow as the eaves drip on the steps.
Separated by my window, we both drip until the dawn.

Zhu Shuzhen 1063 – 1106

Spring Complaint, to the Tune of “Magnolia Blossoms”

(Short Version)

I walk alone, sit alone, sing alone,
drink alone, and sleep alone.
Standing lone, my spirit hurts.
A light cold caresses me.

Who can see how
tears have washed off half my makeup,
sorrow and sickness have joined hands,
how I trim the lamp’s wick till it’s gone and dream still does not come?

Li Qingzhao 1084 – 1151

SEGÚN LA MELODÍA PRIMAVERA EN WULING Ci

El viento ya cesa.
Fragante es la tierra,
cubierta de flores caídas:
Fin de la primavera.
Llega la noche.
Me da pereza
hasta peinarme.
Las cosas siguen como antes,
pero él ya no está.
Todo ha terminado.
Quiero decir algo,
mas las lágrimas me lo impiden.

Me han dicho que es bella la primavera
en el arroyo Suanchi.
Pienso pasear por allí
en una barca ligera.
Pero temo que, pequeña,
no pueda aguantar el peso
de tanta pena y tristeza.

YANG WANLI 1127-1206

PASANDO POR XIETAN EN BARCO

Vino excelso.
Una copa de vez en cuando.
La cortina, que acaba de correrse,
se descorre nuevamente.
Montaña preciosa.
¿Quién habrá conocido
sus miles de pliegues?
Me los ofrece a la vista
ahora, el sol poniente.

Hsin Txi-txi [XIN QIJI] 1140-1207

QUAN VAN TORNAR LES ORENETES

Fa un any, quan van tornar les orenetes,
a la cambra brodada van fer niu. Del jardí
treien fang i deixaven pols a l’arpa i als llibres que solies llegir.

Prou han tornat enguany, però ningú no escolta la conversa que fan.
No hi és la qui al portal el paravent plegava;
i en el capvespre d’ambre la pluja cau, brillant.

(Marià Manent, Com un núvol lleuger)

LO QUE SIGNIFICA LA TRISTEZA SEGÚN LA MELODIA CHOUNIUER Ci

De joven, yo no conocía
lo que significaba tristeza.
En busca de inspiración,
solía subir a las torres,
pagodas y altos pabellones,
y lograba versos bien melancólicos.

Ahora que he experimentado y probado
todos los sinsabores de la tristeza,
quiero expresarla, mas no puedo.
No consigo decir sino:
¡Qué fresco está el tiempo!
Qué hermoso el otoño!

WEN TIANXIANG 1263-1283

PASANDO POR EL MAR DE LA SOLEDAD

Ríos y montañas patrias quebrantadas.
Briznas que se lleva el viento.
Soy una hoja de nenúfar
que sobrenada en el agua,
azotada por las tormentas.

En la Playa Pánico narramos
los peligros que hemos vivido.
Y en el Mar de la Soledad,
lamento lo solo que estoy.

Todos, sin excepción, han de morir.
Lo importante es dejar el corazón
completamente limpio y transparente
en el jade de una hoja de la historia.

December 12, 2024January 25, 2025

Solius

[esborrany] 1969 – 2013

Adolescència 1969 | 1982-1999 Estius nenes | 2000-2013 estiu i Tots Sants | 2014-20xx Casa venuda, Furgo | Solius reimaginat

(De les memòries de la mare) En Josep Tremoleda, amic del pare, impulsor de Cavall Fort, ens va escriure una carta dient que volia comprar una masia amb tots els seus terrenys, però era massa gran per a ell i mirava de trobar una colla d’amics amb qui compartir-ho.
No volia fer-hi negoci, volia que fos gent del país.
Ens va agradar la idea i ens hi varem apuntar. En Tremoleda s’havia cuidat de tots els tràmits burocràtics, com calia dividir el terreny i fer els plànols per tenir el permís de l’ajuntament. Quan va estar tot a punt vam a.nar a veure els trossos i ens va semblar millor un de la banda de dalt.
I el 28 d’octubre de 1969 tota la colla ens vam trobar a casa del notari Roca-Sastre i es va fer l’escriptura i tots els tràmits que calia. També es va ocupar de facilitar la hipoteca a “la Caixa” i ens va presentar un jove arquitecte que va començar a fer els plànols de la casa.
No hi va fer cap negoci. No hi ha gaires Tremoleda, oi?
Vam connectar amb l’Albert Danés, l’arquitecte. Va venir a casa per parlar i veure quines necessitats i gustos teníem. Ens va fer alguns projectes i vam triar el que més s’atenia a les nostres necessitats i possibilitats.

I ara sou vosaltres, fills i netes, els qui podeu explicar com us sentíeu emig del bosc amb pins i pinyes i pinyons (Déu n’hi dos dels pinyosn que vam arribar a partir, oi?), les alzines, el bruc, el romaní, els galzerans amb els que el pare feia el ram de Nadal guarnit amb els records dels seus viatges.

Varem ser els primers de fer la casa. A mesura que s’anaven fent, fèieu una bona colla de nois i noies i us ho passàveu bé a la piscina, al frontó i a tot l’entorn.
Els diumenges anàvem a missa a l’antiga rectoria de Solius on hi havia un petit grup de monjos de Poblet. Van pensar que podien fer un bon servei a un llogarret que no tenia rector. Hi arribaren casualment el dia de Sta.Agnès, patrona de Solius, van connectar amb totes les masies, Can Pla, Can Vicenç, can Bas, Can Llaurador … i es familiaritzaren amb tothom.
Preguntaren a quina hora munyien les vaques per establir l’horari de missa del diumenge i s’oferiren per tot el que calgués.
Bé el cas és que els diumenges en acabar la missa, tots ens trobàvem a la placeta del monestir, els de les masies, els monjos, i nosaltres els de Can Reixach, i fèiem petar la xerrada. Alguna vegada feien sardanes (per Sta Agnès?) i donava gust ballar tots junts. Així vam conèixer ben cordialment tothom i saber on podíem anar a comprar la llet (amb la marranxa, que a Barcelona en dèiem el càntir de la llet), ous, verdures …
I vosaltres vau conèixer les vaques i els vedellets.
A Can Bas hi anàvem a comprar verdures i naturalment per quaresma feien els brunyols de l’Empordà i ens van convidar. Els vaig trobar tan bons que jo vaig dir que m’agradaria saber-ne fer. Al cap d’un any em diuen: “Demà farem brunyols. I tant que hi vaig anar! I amb quina il·lusió en vaig fer! Ja en teniu al recepta, oi? Cada any a l’època dels calçots els Cardeña feien una calçotada i ens convidaven a tots. Els Cots varem començar a fer una brunyolada per Setmana Santa, el Dijous Sant sortint de la celebració i també hi venien tots. Els Ibáñez feien una trobada per la coca de Sant Joan, els Espinàs em sembla que la feien per Nadal … en fi, hi havia molt bon ambient.
I ara torno a dir, vosaltres podríeu explicar millor les vostres experiències com en Jordi que un dia va arribar assedegat a Can Llaurador: “I saps què m’han donat? Aigua amb magnèsia! Joc dic: mira, està bé. Diu en Jordi: Tu ho sabies? Sabies que hi ha magnèsia i no me n’havies donat mai? Cal anar al poble a comprar-ne. Cal refer les nostres deficiències.
També vau aprendre a caçar bolets, rovellons, camagrocs, pebrassos …
I recordeu que cada any per Reis els monjos us feien un regal?
I els diorames del pessebre que feia Fra Gilbert, cada any un de nou; són peces úniques, em sembla que ara es pot visitar tot l’any i molta gent el va a veure. També deveu recordar haver tocat la flauta a l’Església més d’una vegada, em sembla que era la nit de Nadal.

I vosaltre

dissabtes escola matí

aigua, matalàs, piscina,m festes rock, en bici a st feliu. cala rovira, estiu passola moto

tremoleda ens ensenyà a comptar i repartir

a fer ññenya amb el pare, discos jazz espinàs

Caminades a les Gavarres, Solius misticisme

festeig pilar, camp can dalmau

els bolets naixent de la terra,

No he deixat d’anar-hi cap any, el 2014 amb l’Eos a un hotelet de Sant Feliu i a partir de 2015 amb la furgo.

La casa ens agradava molt. Els desnivells estaven justificats per adaptar-se al terreny inclinat. L’interior tenia una personalitat gràcies al color vermell

les excursions, mapa

Solius reimaginat

En els plànols inicials estava previst aparcar el cotxe a baix i pujar caminant. Però amb el temps va resultar incòmode no accedir a peu pla i van acabar fent un pàrquing més amunt i entràvem sempre per la porta de la galeria de la cuina. L’espai de sota la casa quedava poc aprofitat. Fèiem molta vida a la cuina, amb un gran finestral, però menys al menjador, que quedava com un espai més petit i amb menys llum. El pare havia anat definint caminets al bosc i jo havia proposat la placeta dels vents, però no havíem considerat el bosc com a paisatge.

Podria situar-se la casa més avall i a la dreta, respectant els 3 metres de diferència amb els límits del terreny i construint un garatge al costat de l’habitació de matrimoni de manera que es mantingués la gelosia i la finestra de l’habitació. Dues portes de vianants permetrien donar la volta a la casa.

Model

El paisatge

De la pista d’accés cap amunt, el bosc es conservaria natural amb la poda de brucs i arbustos com s’ha aconseguit als jardins de Cap Roig. Es mantindria la placeta dels vents. A l’extrem nord hi hauria una cabana inspirada en les cabanes del te, com la que vaig intentar fer als 15 anys. A mig camí hi hauria un banc rodó i un element escultòric.
De la pista cap avall hi hauria un jardí més organitzat, la petita esplanada on jugàvem a bàdminton, una bassa, hort i massissos de d’arbustos i flors.

La casa

L’entrada seria a la façana sud, suprimint l’entrada del nord on s’hi desplaçaria la cuina. Quedarien junts els espais de sofà blau i menjador, amb un finestral obert al bosc. Es mantindria la llar de foc a un nivell més baix. La part dels dormitoris quedaria igual excepte el dormitori dels pares que la mare sempre comentava que hauria pogut ser com una sala i alcova, és a dir, que el llit quedés més recollit.

Model

Maqueta

December 12, 2024January 28, 2025

Schönberg, Arnold. 1874-1951

Música Compositors

Romanticisme 1898-1908 Expressionisme 1909-1920 Serialisme 1921-1933 USA 1934-1951

Joventut i obres de romanticisme tardà 1898-1908

Neix el 1874 en una família jueva Ashkenazy a la Obere Donaustraße 5 del districte de Leopoldstadt a Viena. El pare, d’origen hongarès, tenia una botiga de sabates, la mare, procedent de Praga, professora de piano. Quan va morir el pare va haver de deixar els estudis i treballar d’administratiu a un banc, dedicant-se a la música i la filosofia els vespres.
Va ser pràcticament autodidacta, rebent només classes de contrapunt d’Alexander Zemlinsky que dirigia una orquestra d’aficionats.

1897: Quartet en D, que serà acceptat per ser interpretat. Zemlinksy en mostrarà un esborrany a Barhms, a qui S admirava.

El 1898 es converteix al luteranisme. Sobreviu dirigint corals i orquestrant operetes [i si aquest ofici li va servir per aprendre?] però ja comença a abandonar l’harmonia i el 1908 deixarà la tonalitat. Quan s’interpreten en públic les seves primeres obres el públic reacciona malament.

1898: Zwei gesänge Op.1

1899: 4 Lieder, op. 2 , 6 Lieder, op. 3, Verklärte Nacht op.4., inicialment rebutjada.

El 1901 es casa amb Mathilde, la germana de Zemlinsky, amb qui tindrà dos fills. Aniran a viure a Berlin on viuen com poden ajudats per Richard Strauss. El 1903 tornen a Viena. Es guanyarà la vida donant classe d’harmonia i contrapunt, el 1904 Anton Webern i Alban Berg seran deixebles seus.

1902: Pelleas und Melisande, op. 5. A partir dde l’obra de teatre simbolista de Maurice Maeterlinck (1893), que va ser apreciada per Strindberg i Rilke i que també va inspirar Debussy, Fauré, Jean Sibelius i and Mel Bonis. Mélisande [reina?] ha escapat d’una matrimoni infeliç i ha perdut la corona en un rierol. Golaud, net del rei Arkël, la troba i es casen. Però al cap d’un temps Mélisande s’enamora del germà de Golaud, Pélleas. Sospitant, els fa espirar pel seu fill i els descobreix besant-se. Mata Pélleas i fereix Mélisande, que morirà al cap de poc després de donar llum a una nena molt petita. No s’indica l’època, tret corrent dels drames simbolistes.

1903: 8 Lieder per a soprano, op. 6.

1903: Gurrelieder (orquestrat el 1910). Basat en un cicle de poemes de l’escriptor danès Jacobsen sobre una llegenda medieval que canta l’amor del rei Waldemar amb la seva amant Tove. La reina Hedwig la farà matar, per gelosia. Waldemar blasfema maleint Déu per haver permès aquesta tragèdia. Torment espiritual i mort. Al final Waldewar s’aixecaran de les tombes, en una meva de renovació còsmica.

1904: Quartet de corda no. 1, re menor, op. 7, 6 Lieder amb orquestra, op. 8 .

1906: Simfonia de cambra núm. 1, op. 9. [op.10 1908, op.11 1909] 2 Balladen, op. 12.

1907: Friede auf Erden, op. 13.

Richard Strauss i Mahler reconeixen el seu talent. El darrer li donarà suport. S d’entrada no era entusiasta de Mahler, però després de la tercera simfonia el venerarà.

Expressionisme 1908-1920

Amb les classes amb prou feines sobreviu. Mahler l’ajudarà a pagar el lloguer i li seguirà donant suport públicament, quan s’executen les seves primeres obres plenes de dissonàncies, tot i confessar que no l’acaba d’entendre .

Coneix els pintors Oskar Kokoschka i Gerstl. Es posa a pintar seriosament. La seva dona té una aventura amb Gerstl i fuig amb ell però al cap d’uns mesos torna. Gerstl es suicida. Fa una exposició de pintura. Coneix Kandinsky amb qui mantindrà una amistat tota la vida.
(G) Primera crisi. En pintura li mancava tècnica, però sentia que seguia la seva consciència (tal com pretenien els expressionistes), de manera més espontània que amb la música.

1908: 2 Lieder , op. 14. 15 Gedichte aus Das Buch der hängenden Gärten de Stefan George, op. 15. Quartet de Corda no. 2, en Fa sostingut menor (amb Soprano), op. 10.

(G) A les 15 cançons de Das Buch der hängenden Gärten, per primer cop hi ha dissonància que no serveixen per resoldre a un altre acord. I així desapareix l’harmonia tonal. Ni el músic, ni el poeta busquen simpatia, o evocar un èxtasi.
Quartet no.2. “This quartet consists of four thematically related movements which successively reflect the transformation of his style, but do not further it… The incorporation in the trio of the scherzo of the popular melody O du lieber Augustin, the words of which end with the tag ‘Alles ist hin’, would fit this interpretation [la crisi de la fuga de la seva dona], as would the George poems set for soprano voice in the two later movements, the first a prayer for divine solace after earthly struggles, the second a vision of the spirit’s journey to ethereal realms. Although Schoenberg’s choice of subject for his next vocal works was to be directed towards human insights, he evidently recognized already that his ultimate aim was religious.”

1909: 3 Stücke per a Piano, op. 11. Fünf Orchesterstücke, op. 16. Erwartung per a Soprano i orquestra, op. 17.

“These made possible swifter transformations and more abrupt contrasts than music had hitherto known. Moreover dissonance’s new independence permitted, at least in an orchestral context, unprecedented simultaneous contrasts. It is not only novelty of expression in itself but the power to bring seemingly irreconcilable elements into relation that gives the music its visionary quality, far beyond that of the painted ‘visions’.
For a time Schoenberg believed that by following the dictates of expression he would be able to renounce motivic features as well as tonality. The last two pieces in opp.11 and 16 to be written, the final piece in each set, show the direction of his thinking. The orchestral piece centres on a continuously evolving melodic line with no clear expository stage; the piano piece relies for coherence as much on dynamics and texture as on pattern. From this point two possibilities suggested themselves. One was to devise ideas that were complete in themselves and required no development. This held no lasting attraction for a composer of Schoenberg’s imaginative fecundity. He composed two tiny pieces for chamber ensemble and part of a third early in 1910, and the next year six equally minute piano pieces which he published as op.19; thereafter he left this line of thought to Webern. For Schoenberg the way forward lay in the construction of large forms on the basis of a text. This allowed him scope to build on the experience of opp.11 and 16. Immediately after the instrumental pieces he composed in the astonishingly short time of 17 days the half-hour monodrama Erwartung.”
Erwartung i Glückliche Hand estan influides per l’obra d’Otto Weininger Geschlecht und Charakter, que identifica el tret femení com a passiu, mares o prostitutes, i el masculí com a inclinat al geni. L’obra va tenir un impacte en Wittgenstein.

Erwartung: “The single character in this piece is an unnamed woman. Full of fear and apprehension, she is wandering through a forest at night in search of her lover. The only dramatic event, her discovery of his murdered body, occurs at a fairly early stage; the rest of her monologue passes from recollection of their love, through jealousy to a sense of reconciliation born of exhaustion. As the composer remarked, the whole drama may be understood as a nightmare, but the point is immaterial because the reality explored is purely psychological. There is no realistic time scale: past and present co-exist and merge in the woman’s mind as terror, desire, jealousy and tenderness cut across one another in confused association. Traditional tonal order could scarcely have met the demands of such a subject: Schoenberg’s extraordinary score depends to a considerable extent upon a rationality beyond conscious control. True, various unifying factors are observable, such as fixed pitch elements that turn upon a vestigial D minor (his favourite key throughout his life, whether in tonal, freely pantonal or serial composition) and a number of motivic figures that recur time and again, especially at the beginning of phrases. But since these are short, widely scattered and quickly submerged in the stream of continuous development their contribution to coherence at surface level is small; the music can scarcely be called athematic, but it goes further in that direction than any other work of Schoenberg. The monologue falls into several lengthy paragraphs which provide the clearest structural feature, but even here divisions are blurred and larger changes of mood disrupted by innumerable contradictory emotions. Beyond a certain point nothing can impinge upon the dreamlike continuum of musical images.”
The musicologist Charles Rosen has said that Erwartung, along with Berg’s Wozzeck and Stravinsky’s The Rite of Spring, is among the “impregnable” “great monuments of modernism.

El 1910 es dedica a escriure el tractat Harmonielehre i a orquestrar els Gurre-Lieder. Fracassa a l’hora d’obtenir una plaça a l’Akademie für Musik i el 1911 se’n va a Berlin. Amb dificultats al començament, comença a ser conegut.

1910: Die glückliche Hand per a cor i orquestra, op. 18.

“The main action symbolizes this situation. The man loves a woman who deserts him for a rival, but seems to return to him. In the mistaken belief that he has won her he finds strength to withstand his enemies and inspiration for artistic creation. His resulting work is symbolized by a trinket; it excites envy, but he recognizes it as meretricious. The woman plays him false and the cycle is complete. Although the style of the music is close to that of Erwartung, Schoenberg reintroduces features that he had temporarily set aside, to meet the more varied action and the wider implications of the text. Clear formal divisions reassert themselves: recapitulatory reminiscence plays an important part in the later stages of the action and there are correspondences between the flanking choral scenes, where exact imitation reappears. There is also a new element, barely hinted at in the works of 1909: the use of parody to characterize such situations as the metal working and the woman’s fickleness.”

1911: Sechs Kleine Klavierstücke, op. 19. Herzgewächse per a Soprano, op. 20.

1912: Pierrot lunaire, op. 21

Basat en poemes d’Albert Giraud. (WK)Pierrot lunaire consists of three groups of seven poems. In the first group, Pierrot sings of love, sex and religion; in the second, of violence, crime, and blasphemy; and in the third of his return home to Bergamo, with his past haunting him. Schoenberg, who was fascinated by numerology, also makes great use of seven-note motifs throughout the work, while the ensemble (with conductor) comprises seven people. The piece is his opus 21, contains 21 poems, and was begun on March 12, 1912. Other key numbers in the work are 3 and 13: each poem consists of 13 lines (two four-line verses followed by a five-line verse), while the first line of each poem occurs three times (being repeated as lines 7 and 13).
(G) Parody assumes a very important role in Pierrot lunaire. This work, composed in 1912, before the framing choral scenes of Die glückliche Hand, consists of 21 poems set for speaker and chamber ensemble. Schoenberg had employed melodrama before in the summer wind narrative of the Gurre-Lieder. His highly stylized use of the speaking voice, for which he notated relative pitches as well as exact rhythms, proved an ideal vehicle for the Pierrot settings, which were conceived in what he described as a light, ironic–satirical tone. The rather modish verses, by turns grotesque, macabre or consciously sentimental, provide the occasion for presenting, with the detachment that the protagonist in Die glückliche Hand failed to achieve, human activity as a shadow play in which menace and absurdity are on a level. The focus shifts at random, as in a dream, between the lunatic activities of the clown, impersonal scenes, the poet in the first person and the self-absorbed artist, who is not spared. Within his new style Schoenberg parodies the characteristics of a great range of genre pieces, very often retaining the ghost of their formal layout as well. In music the lines dividing ironic from direct reference are often hard to detect. The peculiar fascination of Pierrot lunaire lies in this ambiguity. The nightmare imagery of some of the poems might scarcely be admissible without ironic distancing, yet the music often strikes with authentic horror. Mockery constantly shades into good humour, exaggerated pathos into the genuinely touching. A decade later Schoenberg was to rediscover his sympathy for the world that he was now determined to leave behind him. For the moment, however, he was set on other things.

1913 Skandalkonzert. El públic es va esvalotar escoltant peces de Webern, Berg, Zemlinsky, i la simfonia de càmera de Schönberg op.9. Els Kindertotenlieder no es van poder arribar a interpretar. Sembla que l’organitzador del concert va donar una bufetada a un assistent. (Uns mesos després hi hauria un esvalot semblant a Paris, amb la Consagració de lka Primavera de Strawinsky).

1913: 4 Lieder per a veu i orquestra, op. 22.

Quan esclata la WWI disminueix l’activitat musical. És cridat a files però al cap d’un temps és llicenciat per mala salut. Escriu el text de Jacobsleiter o comença a compondre la música, hi treballarà fins 1926, deixant l’obra inacabada. Serà completada per seu deixeble Winfried Zillig. Dificultats econòmiques, ha de deixar el pis en no poder pagar el lloguer. Funda un seminari per ensenyar música i després una societat per interpretar obres modernes, on cadascú pagaria el que pogués.

1915 Jacobs Leiter (acabat el 1926)

“After Pierrot Schoenberg contemplated writing an oratorio based on the vision of Swedenborg’s heaven at the end of Balzac’s novel Séraphita. This idea was superseded during 1914 by plans for a vast, partly choral symphony of a religious nature, incorporating texts from Dehmel, Tagore and the Old Testament. Early in 1915 he wrote words for a new final section consisting of two movements entitled Totentanz der Prinzipien and Die Jakobsleiter, but although he made extensive sketches nothing came to fruition until he decided to make his own statement of faith by turning Die Jakobsleiter into an independent oratorio. […] At the beginning of the allegory, which owes a good deal to Balzac’s Séraphita, a host of people approaching death come before the archangel Gabriel, who admonishes and advises them. Six representatives of various philosophical standpoints then come forward to recount their earthly experiences and aspirations, and receive his comments. […] A central symphonic interlude symbolizing the transition from this world to the hereafter leads to the uncomposed second part in which souls are prepared for reincarnation as the next step in their long spiritual pilgrimage towards ultimate perfection. […] The faith and the view of his mission to which Schoenberg gave expression in Die Jakobsleiter were to influence the whole course of his later development as a composer. The short score of the first part, however, is more easily seen as a potential culmination to the music composed since 1908 than as a foretaste of that of the 1920s. […]
Schoenberg expressly compared the unity of musical space to Swedenborg’s concept of heaven where ‘there is no absolute down, no right or left, forward or backward’. In a different sense from the symphonic interlude the music must ‘float’. The dodecaphonic aspect counteracted the pull of tonal gravity; the only quasi-tonal music in Die Jakobsleiter belongs to ‘one of the called’, who is roundly rebuked for preferring beauty to truth. In June 1922, shortly before he gave up trying to continue the oratorio, but when his foot was already firmly on the serial path, Schoenberg started a new sketchbook by inscribing the cover with the words ‘Mit Gott’.

1916 Die Eiserne Brigade. marxa paròdica composta durant el servei militar

1920-1933 Serialisme

Es formula el serialisme. [En lloc de fer servir les escales tonals, 7 notes triades entre les 12 possibles] es determina una sèrie que farà servir les 12 notes [s’haurà d’estendre més d’una octava si no és un seguit cromàtic].
Hi ha un retorn a les formes clàssiques per poder establir un desenvolupament ( El contrast. repetició i variacions ):
The reason for Schoenberg’s return to Classical forms must be sought in his need to find new scope for his inherently developmental cast of thought. Paradoxically, developing variation had brought about, above all in the later works of 1909, a reduction in the conditions for its own exercise. Where every motif is transformed before it can gather associations for the listener there can be no intensification of meaning through development; where no pattern establishes itself only extreme contrasts cheat expectation, and then not for long. If Schoenberg’s art of development was to develop further it needed a basis in relative stability, especially in the rhythmic sphere.
He later declared his teachers to have been in the first place Bach and Mozart, and in the second Beethoven, Wagner and Brahms. Although the last two had appeared as the dominant influences in his tonal music, at least on the surface, the earlier ones now came to the fore.
Schoenberg was able to write to Hauer in December 1923 that after a 15-year search he had discovered a method of composition that allowed him to compose with a freedom and fantasy such as he had only known in his youth. The next 13 years were remarkably fruitful.

1920: 5 Stücke per a Piano, op. 23 (1920/23). Serenade, op. 24 (1920/23)

1921: Suite per a Piano, op. 25 (1921/23)

El 1923 mor Mathilde Schoenberg died. Escriu un text “Rèquiem”, que no acabarà de dur a música. L’any següent es casa amb la germana d’un deixeble, Gertrud Kolisch (1898–1967), [24 anys més jove], amb qui tindrà tres fills, Dorothea Nuria (nascuda a Barcelona el 1932, que es casaria amb Luigi Nono), Rudolf Ronald (b 1937) i Lawrence Adam (b 1941).

1924: Quintet de vent, op. 26
1925: 4 Stücke, op. 27. 3 Satiren, op. 28, 1, 2, 3 . Suite, op. 29

El 1925 és convidat a fer-se càrrec de les classes magistrals de composició a la Akademie der Künste a Berlin. Per primer cop té unes bones condicions de treball i temps per compondre.

The transformations of the series as such cannot, of course, be followed consistently by the ear, and he strongly deprecated any attempt to do so. Although for him the series functioned in the manner of a motif, his themes consist primarily of rhythmic patterns which may carry any serial derivation. The thematic rhythms themselves are not fixed: he showed remarkable skill in varying them without endangering their identity. The interplay of melodic and rhythmic motif is responsible to a very large extent for the extraordinary richness of the music, bringing about in the course of a work the gradual accumulation of a mass of affinities between disparate elements. It also affects the bar-to-bar texture in an important way. The prodigious contrapuntal combinations so typical of the tonal works lose ground to relatively simple textures in which one or two salient lines predominate. But the rhythmic articulation of accompaniments fashioned out of serial forms in balanced succession or combination produces a wealth of motivic reference, as well as the play of rhythmic wit that is such a notable feature of Schoenberg’s later scores. Thus the superimposition of ideas, with its risk of overloading, gives way to a finely graduated perspective in which listeners discover with increasing familiarity ever more layers of meaning beyond the clearcut foreground, as their hearing travels towards the inaudible vanishing-point of ultimate serial connection.

1927 Quartet de corda no. 3, op. 30

1928: Variacions per a orquestra, op. 31. 2 Stücke per a Piano, op. 33 [1928-1931].

1929: Von heute auf morgen per a cinc veus i orquestra, op. 32. Begleitungsmusik zu einer Lichtspielszene op.34.

Von Heute auf Morgen és una comèdia de costums, un matrimoni i els cantants d’un concert amb qui flirtegen.
At this time he became interested in the problem of film music. Unwilling to subordinate his music to the requirements of a real film he chose instead to illustrate in his Begleitungsmusik zu einer Lichtspielszene an imaginary and unfilmable sequence of emotions: threatening danger, fear, catastrophe. He employed a kind of free variation form, and thinned out his recent style considerably to suit the programmatic nature of the undertaking.

1930 Moses und Aron [hi treballarà fins el 1937 però el deixarà inacabat]. 6 Stücke per a cor masculí, op. 35.

Moses und Aron, composed between 1930 and 1932, is Schoenberg’s second great profession of faith, a sequel to Die Jakobsleiter dealing with the predicament of the chosen one in carrying out his prophetic task. Unlike the oratorio, however, the work is in no real sense unfinished, even though the short third act was never set to music. The reason for this lies in the subject itself. At the beginning of Act 1 God, speaking from the burning bush, assigns to Moses the role of prophet. Schoenberg had summed up the problems of revelation without distortion in the second chorus from op.27: ‘You shall not make an image. For an image confines, limits, grasps what should remain limitless and unimaginable. An image demands a name which you can take only from what is little. You shall not worship the little! You must believe in the spirit, directly, without emotion, selflessly’. Moses complains that he lacks eloquence to express what he understands of God, who accordingly appoints Aaron as his spokesman. Aaron comes to meet Moses; he echoes Moses’s thoughts in less uncompromising terms, and this is underlined by the casting of Moses as a speaker and Aaron as a lyric tenor. They return together to bring the demoralized but expectant Israelites news of the new god who is to deliver them from Egyptian bondage. Moses tells them flatly that the one almighty, invisible and unimaginable God requires no sacrifices of them but complete devotion, and meets with a derision that Aaron can quell only by performing a series of three miracles, thereby substituting an image for the truth.

In Act 2 Aaron is obliged to still the people’s doubt when Moses is away praying on the mountain by setting up a real image for them to worship in the form of the golden calf. The healing benefits of a faith so shallowly grounded are soon swept away by an orgy culminating in human sacrifice, suicide, lust and wholesale destruction. When Moses returns the calf vanishes at his word, but Aaron is able to defend his actions by pointing out that he is Moses’s interpreter, and not an independent agent. The people are seen following yet another image, this time the pillar of fire, and Moses is left in despair. The uncomposed third act consists of another exchange between the brothers. This time Moses prevails. Aaron, who has been under arrest, is freed but falls dead; with all barriers to spiritual understanding removed the people will at length achieve unity with God. Schoenberg once suggested that Beethoven, Bruckner and Mahler had not been permitted to compose tenth symphonies because they might have revealed something that we are not permitted to know; a ninth seemed to represent a limit beyond which the composer must pass into the hereafter. To have composed music adequate to the idea of unity with God would have been to write a tenth symphony. At some level Schoenberg must have felt this from the outset, for the first two acts of the opera are dramatically and musically complete in themselves. But to remain true to his mission he could not admit that: it was his duty to continue to strive towards the expression of the inexpressible. To the end of his life he still spoke of finishing the work.
It is in every way his most comprehensive masterpiece, encompassing the stillness of the purely spiritual glimpsed momentarily in the opening bars, Moses’s bitterness and resignation, Aaron’s ecstatic eloquence and occasional weakness, and the people’s jubilation, instability, mockery, violence and outright savagery. And it is noteworthy that the music interprets the stern morality of the libretto with a breadth of sympathy lacking in the neutral words.

Pateix d’asma i es trasllada a Barcelona, (baixada de Briz, cantonada amb Verdi, a Vallcarca, en una torre), on tenia amics com el compositor català Robert Gerhard i el poeta Carles Sindreu, que li feia de professor de tennis. Hi va néixer la seva filla, a qui van posar el nom català de Núria. El 3 d’abril de 1932 es va celebrar un concert en honor seu al Palau de la Música Catalana, on es van interpretar obres com La nit transfigurada o Pel·leas i Melisanda. El concert va ser interpretat per l’orquestra Pau Casals i dirigit pel mateix Arnold Schönberg.

1932: Cello Concerto after Monn

[una reelaboració que és pràcticament com una nova obra]

El 1933 l’antisemitisme creixent li faran perdre el lloc i es traslladen a França. Torna a la fe jueva

1933: String Quartet Concerto after Handel. 3 Cançons, op. 48

USA 1934-1951

Als USA troba una feina primer a Boston, però els hiverns freds no eren bons per a la seva salut i es trasllada a los Angeles on troba una feina de professor a la UCLA, recomanat per Otto Klemperer, director de la Los Angeles Philharmonic Orchestra. Es va com0prar una casa a Brentwood Park, davant d’on vivia Shirley Temple. Es va fer amic de George Gershwin, amb qui jugava a tenis. Convidaven a bon cafè i pastisseria vienesa a músics com Otto Klemperer, Edgard Varèse o actors com Harpo Marx i Peter Lorre.
Alguns compositors de bandes sonores de Hollywood també van estudiar amb ell (NY How Arnold Schoenberg changed Hollywood), George Tremblay, Edward Powell i Leonard Rosenman. Rosenman, autor de 130 obres entre les més conegudes, East of Eden, Rebel Without a Cause, Star Trek IV: The Voyage Home, Beneath the Planet of the Apes, Battle for the Planet of the Apes, Barry Lyndon, Race with the Devil, i The Lord of the Rings en dibuixos. Va començar a fer-ho quan un dels seus estudiants de piano, James Dean va ser contractat per East of Eden i el va incorporar. The Cobwebb de 1955 és la banda sonora més dodecafònica de Hollywood. “The great man was not displeased to receive these genuflections, although he appeared to resent the idea that his non-tonal vocabulary was useful primarily as an expressive crutch for scenes of tension and terror” [ho havia dit!]
També va influir els músics de jazz. Dennis Sandole, mentor de John Coltrane, havia estudiat a fons la seva Harmonielehre.

Hi ha com una reinterpretació de l’expressionisme (1908 1920)

1935: Concert per a violí, op. 36. Quartet de corda No. 4, op. 37.

After his tonal excursion he composed in 1935–6 the Violin Concerto and the Fourth String Quartet, his first 12-note works (apart from the three songs of op.48) since the opera, and with it the culminating productions of this period of his work. They are cast in the respective three- and four-movement moulds traditional in such works, but the individual movements abandon strict Classical layout.

1938: Kol nidré per a cor i orquestra, op. 39

In the previous year he had composed a setting of the Kol nidre in a tonal style which he hoped would prove acceptable in the synagogue. However, the work was found unsuitable for liturgical use because he had added an introduction and altered the traditional text in an attempt to strengthen its spiritual content. In order to give the main declaration of repentance and dedication ‘the dignity of law’, in his own phrase, he set it in march-like fashion and reinforced the effect with a harmonic severity that anticipates, in simpler terms, that of the Kammersymphonie no.2.

1939: Simfonia de cambra núm. 2, op. 38 (començada 1906)

1941: Variacions sobre un recitatiu, per a orgue, op. 40

1942: Oda a Napoleó Bonaparte, per a veu i Quintet amb piano, op. 41. Concert per a piano, op. 42.

At the very opening the serial melody is supported by free permutations of itself, its unusual tonal stability achieved through an unstable element. The consequences emerge later: chaos lies in wait at transitional points, above all at the end of each of the middle sections, where the chromatic totality becomes an undifferentiated stack of 4ths which momentarily endanger the work’s identity. The abyss had opened before in Schoenberg’s music, for instance in Erwartung, but never beneath so serene a surface. The effect is correspondingly disturbing.

1943: Tema i Variacions per a Banda, op. 43a, Tema i Variacions per a orquestra, op. 43b.

Tot i la vida confortable, durant aquests anys patia pels fets de la guerra i la sort de coneguts. Va admetre tenir depressió. Considerava tornar a emigrar- El 1944 la seva salut es va deteriorar, amb diabetis i l’asma que havia tingut tota la vida, agreujat. Va haver de deixar el lloc a la universitat però com que la pensió era petita, es va veure obligat a seguir donant classes particulars. Vivia com un invàlid. La seva obra va ser reconeguda i el va alegrar la fundació de l’estat d’Israel.
Va morir 13 de juliol de 1951, amb 76 anys, angoixat per la coincidència amb el número 13 (7+6=13).

1945: Preludi al “Gènesi” per a cor i orquestra, op. 44

1946: Trio de corda, op. 45

Escrit després de sobreviure un atac de cor. The longest and most wide-ranging of these late works is the String Trio of 1946. It is cast in a single movement expanded from within by the pressure of continuous and multifarious development. The different musical characters do not group themselves into clear subsidiary sections, as in the Piano Concerto, but alternate with a degree and frequency of contrast that Schoenberg had avoided since his expressionist period. Indeed, with this work he finally overtook his own earlier achievement and absorbed it into his later mode of thought. He divided the score into three ‘parts’ separated by two ‘episodes’ of different serial construction. The first part and episode correspond to an exposition, and the second part and episode to a development; the third part contains a truncated but unusually exact recapitulation and a coda. The structure recalls the first movement of the Fourth Quartet in the return early in the development to the codetta of the exposition, before the emergence of an important new melody.

1947: Un supervivent a Varsòvia, op. 46

In the event Schoenberg lived another five years and was able to compose a second testament in 1950. His first work in the interim, A Survivor from Warsaw, was wrung from him by a report of an occasion when Jews on their way to the gas chamber found courage in singing the Shema Yisrael, the command to love God, who is one lord. Though a short piece it made large demands. The orchestral accompaniment to the witness’s spoken narration illustrates a reality more horrible than anything that Schoenberg could have imagined when he wrote his Begleitungsmusik, and his original melody for the Hebrew cantillation is an extraordinary conception, expressing a desperate tenacity that belongs very much to its author.

1948: 3 Cançons Populars, op. 49 (op.48 és de 1933)

1949: Fantasia per a violí i piano, op. 47. Dreimal tausend Jahre, op. 50a (1949)

Dreimal tausend Jahre is a four-part setting of a short poem looking forward to God’s return among the faithful in the new Israel. The close-knit textures and full harmony ally it to the male choruses op.35, whereas the mixture of singing and speech in the more dramatic six-part De profundis recalls Moses und Aron and throws into relief the varied soloistic phrases expressing repentance and supplication.

1950: Psalm 130 “De profundis”, op. 50b. Modern psalm, op. 50c (inacabat)

(G) Excepcionalment dotat, va anar redescobrint pel seu compte les normes de l’harmonia clàssica i les estenia, gairebé a contracor. Mai va ser ben rebut i va trobar una justificació en la religió. Veia tota la gran música com un anhel de l’ànima per Déu i el geni representant un home del futur que seria més espiritual. Tornà al judaisme amb intensitat i considerà dedicar-se a consolidar l’estat d’Israel. Veia el compositor com a sacerdot de Déu.
De caràcter difícil, però d’una honestedat total.

Just as Bach’s music held no interest for a generation preoccupied with the simpler language of early symphonic music, so the greater part of Schoenberg’s work has had limited appeal for ears attuned to the broader effects of new sound resources and aleatory procedures or, more recently, to minimalism and postmodernist eclecticism. Its Bach-like density, proliferation and order run counter to the spirit of the age, making exceptional demands on the interpretative discipline of the performer and the sensibility of the listener. In the long run, however, these very qualities are likely to tell no less powerfully in its favour. Perhaps no other composer of the time has so much to offer.

150 aniversari del naixement, Totes les obres a youtube. [He seguit la divisió del diccionari Grove]

En els incendis de 2025 ha quedat destruït l’arxiu de partitures de Schönberg que es deixaven a les orquestres. (BBC).

December 8, 2024January 23, 2025

Horta-Guinardó

Llocs [ esborrany ] Barcelona | Catalunya | Món | Oníric, Llocs fantàstics

Ajuntament

2025

7/1 Carretera de les Aigües. Coll de la Ventosa per Can Masdeu i l’hospital de st.Llàtzer, abandonat fins al Pg de les Aigües. Vistes a Barcelona, Montserrat i Sant llorenç, el bosc amb brucs i llentiscle.
7/1 Sant Genís dels Agudells. Ctra. St.Cugat, escales de Canaan, pujo per Jericó, Samaria, ctra fins la ronda. Pujo per Natzaret, la parròquia de Sant Crist, camí de Can Piteu fins a uns horts en una antiga masia. Agradables jardins Violant de Bar, en forma d’Hipòdrom, Manuel Gimenez i la Plaça Megido. Pujada per Cànoves, de fortíssim pendent, amb cases a les quals s’accedeix per escales i que dóna la volta al torrent, algunes cases desordenades, d’urbanisme savaltge, i altres de qui vol tenir una torre a Barcelona. Pujada pel mig per Costa Pacheco que al final té el petit jardí de la font del roure. Elias Pagès i passatge de Madrona Prat on hi ha una pintada que diu «Aquí no hay ley». Natzaret i pujada per Saldes, giro per Saldes, Sagàs i sender fins Olvan. Baldomer Girona. El barri que queda, més a prop de la ronda, ja no és tant salvatge, carrer Natzaret rere el complex de la Vall d’Hebron, Avda Jordà, carrers Naim, Haifa, Sidó, pujada per Judea i Sinaí fins a la plaça per baixar per Lledoner i ja només queda Perea i Tiro. Tot i l’urbanisme salvatge, el barri e sveu endreçat, té el metro a la ronda i el recorren els busos 19 i 76 i el 112 bus de barri. Però el cotxe és gairebé imprescindible. (26,4km i 874 de desnivell).

22/1 Montbau 28.6 km 733m desnivell. Els anys 60 s’edifiquen 1300 habitatges, seguint una línia racionalista. Joan Bosch i Agustí va fer el conjunt de les “Casetes blanques”.
Centre assistencial mútua Collserola, Arturo Mundet fins al Recinte Mundet, amb instal·lacions per acollir gent gran (Residència Respir, 1960) i a partir de 1995 el Campus Universitari amb facultats de Psicologia. Residència Respir. Paulo Freire, al costat del velòdrom amb l’escultura de Joan Brossa: Poema visual transitable en tres temps: naixement, camí -amb pauses i entonacions- i destrucció. Hipatia d’Alexandria fins al Palau de les Heures, construït el 1896 per a l’industrial Josep Gallart. Uns jardins molt cuidats, amb traçat geomètric simètric, dues terrasses amb basses i palmeres. Pujada en zigazaga al Passeig de les Aigües, sender fins la Font de la Meca i Ermita de Sant Cebrià. Tres blocs (segona fase) al final d’Harmonia. El jardí que va fer un veí. Vayreda. Les Casetes blanques. La pedrera de Montbau, amb un banc en espiral. La ciutat sanitària de la Vall d’Hebron, un món complex, àrea general, traumatologia, dona i infantil, recerca. Arquitectura i els carrers amb jardins: Vayreda, Roig i Solè, Clara Ayats, Benlliure, Puig i Cadafalch, Àngel Marquès. Jardins de Montbau i el conjunt de blocs dedicats a les arts: Ritme, la Dansa, la Cançó, la Pantomima, la Lírica, la Mímica, Plaça de Ferran Palau, Harmonia.

//, Vall d’Hebron, la Clota

// La Teixonera, EL Carmel, La Font d’en Fargues

Can Baró, Baix Guinardó El Guinardó

article nacional

December 8, 2024

Parcs urbans

[esborrany

Catalunya

Barcelona: Parc de la Ciutadella,

Terrassa: Parc de Vallparadís

Espanya

Madrid: Parque del retiro

London: Hyde Park, Regent’s Park (on vaig a córrer cada cop que vaig a Londres), Kew Gardens.

USA

New York: Central Park

December 6, 2024December 22, 2024

Li Bai. Poesia. 701-762

Literatura xinesa Tang Continue reading “Li Bai. Poesia. 701-762”

December 6, 2024December 6, 2024

Wang Wei. Poesia

Literatura xinesa Tang

Sense títol

Al conreu de les lletres no li cal el tracte mundà.
Difícil (àrdua, penosa) és la ciència de la filosofia i per assolir-la, camino tot sol.
Estimo els rierols transparents que serpentegen entre les roques.
I estimo també la meva cabana rústega, tan tranquil·la enmig dels pins.

—

Al capvespre de la vida, la tranquil·litat és la meva única alegria.
Ja res pertorba el meu cor.
Si ho penso, crec que no hi ha determini millor
que acomiadar-me del saber i tornar
als boscos de la meva antiga llar,
on el vent sospira en els pins
i em desfaig de la banda.
Quan la lluna brilla als turons pulso (taño) el llaut.
Si em demanes perquè no m’ocupo dels meus negocis
t’invito a escoltar el cant del pescador.

A Young Lady’s Spring Thoughts

Unbearable to watch these endless silk threads rain through the sky.
Spring wind pulls them apart and intensifies this separation.
Leisurely flowers fall to the green mossy earth.
Only I can know this. No one comes to see me all day.

[Txékhov “ningú no veu”, tot el que passa sense testimoni]

Suffering from Heat

The red sun bakes earth and heaven
where fire clouds are shaped like mountains.
Grass and woods are scorched and wilting.
The rivers and lakes have all dried up.
Even my ligtht silk clothes feel heavy
and dense foliage gives thin shade.
The bamboo mat too hot to lie on,
I dry off, soaking my towel with sweat.
I think of escaping from the universe
to be a hermit in a vastness
where a long wind comes from infinity
and rivers and seas wash away my turbulence.
When I see my body holding me here
I know my heart is not enlightened.
Abruptly I enter a gate of sweet dew
where there is a medicine to cool me.

Questioning a Dream

Don’t be fooled. Why bother with the shallow joys of favor or worry about rejection?
Why flounder in the sea helping others, or being abandoned?
Where can you dig up a Yellow Emperor or Confucius to consult with?
How do you know your body isn’t a dream?

EN EL BOSQUE DE BAMBÚES

Sentado solo entre silenciosos bambúes,
taño mi laúd y silbo unas canciones.
Nadie sabe que estoy en el espeso follaje.
Sólo la brillante luna acude a acompañarme.

December 3, 2024January 24, 2025

Poesia xinesa. Dinastia Tang

Literatura xinesa Tang

Xina Tang 618-960

2HAX1

Zhang Jiuling 678-740

AÑORANDO, BAJO LA LUNA, A MI LEJANA AMADA

Sobre el piélago se eleva
la luna con resplandor.
La contemplamos tú y yo
desde dos extremos del país.
Melancólico, lamento
que la noche sea larga,
y te añoro apasionado.
Apago el candil:
me encanta la luz de la luna.
Me cubro con la capa y salgo.
La siento mojada con el rocío.
Me aflige no poder recoger
un puñado de luz y ofrecértelo.
Regreso y me tiendo en el lecho.
Ojalá te vea en el sueño.

Meng Haoran 689-740

MATÍ DE PRIMAVERA

Dormo i no m’adono de l’alba
fins que sento la conversa dels ocells.
Anit els embats del vent i de la pluja.
Qui sap quantes flors deuen haver caigut.

Wang Wei 699-759

Li Bai 701-762

Du Fu 712-770

Liu Zongyuan 733-819

River Snow

A thousand mountains. Flying birds vanish.
Ten thousand paths. Human traces erased.
One boat, bamboo hat, bark cape -an old man
alone, angling in the cold river. Snow.

Liu CHangQing 725-786

VISITA AL TAOÍSTA CHANG, EN EL ARROYO NANQI

A tu cabaña me lleva la senda
con musgo de frescas huellas.
Nubes blancas cuelgan
sobre la silenciosa duna.
Fragantes hierbas ocultan
tu puerta entreabierta.
Pasada la lluvia,
los pinos lucen más verdes.
Vagando entre los cerros,
llego al nacimiento de un arroyuelo.
Meditación, flores, aguas.
Nos vemos. ¿Qué te iba a decir?
Ya no me acuerdo. Ni hace falta.

Bai Juji 772-846

Yuan Zhen 779-831

Late Spring

Calm day through the thin curtain, swallows talking fast.
Pairs of fighting sparrows kick up dust on the steps.
Wind at dusk, a brushwood gate swings shut.
Flowers drop their last petals. No one notices.

Han Shan finals s7

210

Talking about food won’t fill your stomach.
Talk about clothing won’t keep out cold.
To be full, eat rice.
To stay warm, wear clothes.
Those who don’t understand
complain it’s hard to get help from Buddha.
Look inside your heart. That’s where Buddha is.
Don’t look for him outside.

237

This life is lost in dust.
Like bugs in a bowl
we all day circle, circle
unable to get out.
We’re nothing like immortals.
Our sorrows never end,
years and months flow off like water
and in an instant we’re old men.

262

In this world people live then die.
Yesterday morning I was sixteen,
healthy with a strong life force.
Now I’m over seventy,
strength gone, body withered.
A flower in spring
blossoms at dawn. At night it dies.

Sikong Tu 837-908

Twenty-four Styles of Poetry

The Placid Style

Dwell plainly in calm silence,
a delicate heart sensitive to small things.
Drink from the harmony of yin and yang,
wing off with a solitary crane,

and like a soft breeze
trembling in your gown,
a rustle of slender bamboo,
its beauty will stay with you.

You meet it by not trying deeply.
It thins to nothing if you approach,
and even when its shape seems near
it will turn all wrong inside your hand.

The Potent Style

Green woods, a wild hut.
Setting sun in the transparent air.
I take off my head cloth, walk alone,
often hearing the calls of birds.

No flying swan brings me messages
from my friend traveling so far.
Yet the one I miss isn’t far.
In my heart we are together.

Ocean wind through emerald clouds.
Night islets and the moon, bright.
After one good line, stop.
A great river spreads across your path.

[These last lines suggest the dangers of saying too much, of overwriting, If you go on too long, Sikong Tu warns, you walk right out of the style, whereas a good line stops you like a great river, and echoes profoundly inside of you This effect can be described by two lines from Tang poetry: “The song is over, the musician gone, / but the river and green mountains keep singing.]

The Implicit Style

Without a single word
the essence is conveyed.
Without speaking of misery
a passionate sadness comes through.

It’s true, someone hidden controls the world;
with that being you sink or float.
This style’s like straining full-bodied wine
or like a flower near bloom retreating into bud.

It is dust in timeless open space,
is flowing, foaming sea spume,
shallow or deep, cohering, dispersing.
One out of a thousand contains all thousand.

The Carefree and Wild Style

Abide by your nature,
honestly and unrestrained.
Whatever you pick up makes you rich
when candor is your friend.

Build your hut below a pine,
toss off your hat and read a poem.
You know if it’s morning or evening
but have no idea what dynasty it is.

Do what fits your whim.
Why bother to achieve?
If you free your nature
you’ll have this style.

Li Xang ling sIX

EN LLEVAR-SE

El vent i la rosada són lleus aquest matí.
Sola, em llevo entremig de la seda lleugera.
L’oriol prou refila, riuen flors al camí:
ah, per a qui ha vingut, enguany, la Primavera?

November 20, 2024

Jardins de la Fontaine. Nîmes

November 20, 2024November 20, 2024

Iniciades unes obres per proveir d’aigua a la ciutat, es decideix fer uns jardins que posin en valor les restes romanes i santuari ja existents. (WK)

[Als jardins a la francesa s’hi afegiran grutes

Jardines del Palacio de la Granja de San Ildefonso

November 20, 2024November 20, 2024

Construït per encàrrec de Felip V seguint la idea de Versailles del seu avi Lluís XIV de França. Els jardins van ser dissenyats perRené Carlier seguint Le Nôtre. (VK) “Va aprofitar les pendents naturals dels pujols per aconseguir la perspectiva visual i per obtenir l’energia per fer brollar l’aigua de cadascuna de les vint-i-sis fontanes monumentals que decoren el parc. Les fonts estan inspirades en la mitologia clàssica.

Visitat el 1996 durant un viatge a Castella. Vídeo

Galeria Uffizzi

Botticelli. Primavera. 147x

Botticelli. El naixement de Venus. 1484

Caravaggio. Bacchus. 1595

Artemisia Gentileschi. Judit degollant Holofernes. 1612

2024

Galeries Palau de la memòria

November 17, 2024November 17, 2024

Fansworth House

November 16, 2024November 16, 2024

Notes visita 27/10/2024:

Edith Fansworth era de bona família, va estudiar per ser concertista de violí però va acabar dedicant-se a la medecina fent tractaments avançats de ronyó. Va trobar el prat prop del riu Fox i va comprar uns quants acres al coronel McCormick (n’havia vist la mansió a GoldCoast). Va conèixer Mies i li va encarregar la casa que havia de tenir un cost de 40.000$, un preu molt elevat per l’època. Van ser amics un temps però quan els costos es van disparar fins a 70.000$ es van barallar i van anar a judici. Edith hi va viure uns anys, però la casa va tenir alguns problemes de goteres, i a més, ella que aspirava a la intimitat privada amb la naturalesa, a tocar el violí, a llegir poesia, es trobava tot d’intrusos que, atrets per la celebritat de la construcció, s’apropaven a fer-hi fotos. Al final es va vendre la casa i se’n va anar a viure a Itàlia. La va comprar Lord Palumbo, que la va restaurar i van encarregar els mobles, que el projecte inicial de Mies havia deixat inacabat, al seu nét, també arquitecte. Ara pertany al NationalTrust.

Des de l’entrada, caminem uns 700m a través del bosc, que està preciós ara a la tardor, fins que arribem prop de la casa on John ens farà una explicació. Només la contemplació de les proporcions des de fora ja aporta una pau. Està elevada de terra exactament 5’3” (no he acabat d’entendre la raó de Mies). Sí que és cert que l’atenció al més mínim detall va ser exhaustiva. Per exemple, per fer la base de bigues d’acer feien falta primer unes soldadures estructurals i després unes altres decoratives. Per la cuina va encarregar el taulell d’acer inoxidable més llarg que s’havia fet mai. Si havia dedicat 2.000 hores a projectar un edifici d’oficines, en dedicaria 5.000 a pensar la casa. La casa estava elevada pel fet d’estar construïda en una zona inundable, amb el riu a uns 30m. Això fa que sembli flotar en l’aire enmig de la natura. És bàsicament, una capsa de vidre. Per les proporcions de l’edifici, el cantilever i la terrassa, recorda el pavelló de Barcelona. John ens explica que la sensibilitat per l’acabat de les superfícies, en particular el marbre, és perquè seva família eren picapedrers. La casa està pensada per a una sola persona. Si de fora és una capsa, de dins, amb totes les parets de vidre, és un seguit de marcs a la naturalesa que l’envolta. Al centre un paral·lelpíped allargat, amb la cuina a un costat, i la sala a l’altre. A l’entrada W hi ha una taula de despatx i el menjador. Un lavabo de convidats amaga una porta que du a la maquinària de tuberies de la casa, que així no es veu. La teulada de fora sembla plana però en realitat té pendent i recull l’aigua al centre, de manera que a fora no hi ha cap desaigüe. A l’altre extrem un moble separa el llit. A un costat hi té l’equip de música i a l’altre l’armari. Extraordinari, perfecte. I el dia de tardor que hem tingut ho ressaltava.

Notes 2

La casa Fansworth és potser l’espai més fascinant que he visitat mai. Edith Fansworth, una metgessa de prestigi, d’una família amb diners, que a més tocava el violí i llegia poesia, la va encarregar a Mies Van der Rohe el 1945. De fora, com una capsa de vidre flotant enmig del bosc, de dins, tot finestra emmarcant la natura del voltant, sense cap obstacle, sense parets. És un espai pensat per a una sola persona, un refugi de cap de setmana. Al centre hi ha un mòdul amb els dos lavabos i al centre la maquinària de la casa ( les tuberies de lavabo, cuina, connexions elèctriques, queden amagades a l’interior i s’hi accedeix per una porta amagada al lavabo de convidats). A un costat la cuina i a l’altre la sala d’estar. A un extrem u perpendicular, un armari de roba i a l’altre costat, moble de música. El sostre sembla pla però en realitat té pendent cap al centre on es recull l’aigua que baixa per l’interior de manera que no es veu cap desaigüe. La “maquinària de la casa,. L’atenció al detall de Mies va ser extraordinària, el guia ens explicava que si per un gratacels d’oficines hi dedicava unes 2.000 hores, es calcula que en va dedicar 5.000 a dissenyar la casa Fansworth. La màxima simplicitat requereix un esforç immens. El guia ens explicava que Mies venia d’una família de picapedrers, que tallava lloses per als cementiris, entre altres coses. Això explicaria l’atenció a les textures i a la qualitat dels materials. Per la casa Fansworth va fer venir marbre travertino de Roma.

Cap el 1950 una casa costava uns 10.000$ i si estava al barri més prestigiós de Chicago podia arribar als 20.000$. Mies li va dir a Edith Fansworth que li podia fer la casa per uns 40.000$ però després els costos es van disparar i volia cobrar-li 70.000$. Havien estat amics però això va fer que es barallessin i van anar a judici. A més, Edith volia privacitat i trobar-se sola enmig de la natura però la casa aviat va agafar fama i venia gent que saltava la tanca per fer fotos i dibuixar-la. El 1972 es va vendre la casa a Lord Palumbo i es va retirar a una villa prop de Florència. Lord Palumbo va invertir una fortuna en restaurar-la i va encarregar els mobles que veiem ara al net de Mies, Dirk Lohan, ja que Edith hi havia portat uns que ja tenia, no mobles de Mies van der Rohe.
Això fa reflexionar sobre com n’és de difícil arribar a una perfecta pau d’esperit i harmonia i que potser hem d’acceptar la imperfecció.

Cases que he visitat Llocs on m’agradaria haver viscut

Poesia Xinesa. Dinasties Zhou, Han, Tres regnes

Literatura xinesa

Xina Zhou (1000 – 256 BCE)

2HAX0

Anònim (-324)

Quan el vent

Quan el vent t’infla els dos vestits de seda
sembles una deessa enmig dels núvols.

Les flors de l’esbarzer, quan passes, beuen
el teu perfum. I aquests lilàs que portes,
collits per tu, tremolen d’alegria.

Uns anells d’or els teus turmells cenyeixen
i et brilla amb pedres blaves la cintura.
Al cabell portes un ocell de jade
que hi ha fet niu. Tens a la galta roses
que el collaret de perles emmiralla.

Si em mires, veig el riu Iuen que passa.
Si em parles, sento clarament la música
del vent del meu país a la pineda.

Quan, al capvespre, un cavaller et trobava,
es pensà que era l’alba i amb mà dura
parà el cavall. Si un mendicant s’acosta
pel teu camí, la seva fam oblida.

(Marià Manent, Com un núvol lleuger)

Dinastia Han (221 BCE – 220)

2HAX1

Jia Yi (200-168 BCE)

The Owl

He melts ten thousand things like brass
or scatters them, and so he doles
out being and nonbeing in one mass.
There are no rules by which to bind
the thousand shifts, ten thousand changes
with no known end. One day you find
they chance to make you human. Strange
fortune that turned you to this form,
but why hold on to it so tight?
In death again you’ll be transformed,
so why be worried, why feel fright?
The fool adores himself alone;
disdains all others, hoards his life
but men of wisdom don’t disown
the rest, they have a broader sight.
The greedy die for gold in towers,
the heroes die for fame and live
as names, vain men die for power,
but common people just survive.
The driven and the needy are sent
far off, are pushed to east and west.
But the great man will not be bent,
at ease with change, his mind at rest.
The stupid man, bound by conventions,
will suffer like a man in jail; how
free the sage is, with purged attention,
he’s unattached, alone with Dao.
The masses live a messy riot
with likes and hatreds in their hearts,
but the immortal man is quiet,
he moves with Dao in peace, apart.
Releasing mind and leaving shapes
behind, he loses self, transcends
and floats without support in space.
He soars with Dao beyond all ends
and sails off on a current, rides
until he finds a river isle
and leaves his body to the tide,
giving up selfhood with a smile.
His life is like a floating weed,
his death is like taking a nap.
He quiet as the void, and freed
to drift, his unmoored boat escapes.
He does not treasure his own life.
His open boat in emptiness
drifts on, and so this man can live
unburdened and without distress.
Be free and have trust in your fate
and be a man who seeks what’s true
and though the thorns and weeds may scrape,
what can such trifles mean to you?”

Tres regnes 220-618

2HAX2

s3-s4 Zi Ye segles 3-4)

The songs of “Lady Midnight,” or Zi Ye, were attributed to young woman who lived during the Jin dynasty. The sexual frankness of her work suggests that she was a singing girl.

Four Seasons Song: Autumn

She opens the window and sees the autumn moon,
snuffs the candle, slips from her silk skirt.
With a smile she parts my bed curtains,
lifting up her body-an orchid scent swells.

November 15, 2024November 16, 2024

Textos taoistes

[esborrany]

Daodejing

s6-s5 LAOZI

1
The Dao that can be told is not the timeless Dao.
The name that can be named is not the eternal name.
Heaven and earth emerged from the nameless.
The named is the mother of all things.
Lose desire and see the Dao’s essence.
Have desire and see the Dao’s manifestations.
These two have the same source but different names.
Their sameness is a mystery,
mystery of mysteries,
gateway of untold secrets.

Dao is an empty vessel,
used without ever being filled,
unfathomably deep, the source of all things,
where sharpness blunts,
knots untangle,
glare mellows,
dust coalesces.
So hidden, in nonbeing it is being.
Who knows whose child it is,
this ancestor of the gods?

Thirty spokes join at one hub;
emptiness makes the cart useful.
Cast clay into a pot;
the emptiness inside makes it useful.
Cut doors and windows to make a room;
emptiness makes the room useful.
Thus being is beneficial,
but usefulness comes from the void.

47
Without walking out the door,
know the whole universe.
Without looking out the window
see the Way of heaven.
The farther you go, the less you know.
Thus the sage knows by staying still,
fathoms without seeing,
achieves through nonaction.

78
Nothing is softer and more yielding than water,
yet nothing is better in attacking the solid and forceful
because nothing can take its place.
Weak conquers strong, soft conquers hard.
No one doesn’t know this,
yet who practices it?
Thus the sage says,
“The state’s true master takes on
the country’s disgrace
and by taking on the country’s misfortunes is king under heaven.”
Straight speech may seem like paradox.

Jia Yi, Owl Dinastia Han

November 14, 2024January 20, 2025

Literatura Xinesa

[cultura xinesa general, pendent] Cites a dropbox. tag literatura xinesa 891 Literatura xinesa i japonesa (Evolució dels llenguatges, Sistemes d’escriptura)

Introducció. Dinasties Zhou, Han Tang Song Yuan Ming Qin i moderna

Introducció

(Guojian Chen). Xina és un país de poesia. Va començar abans que altres cultures. El Xi Jing es va compondre entre els segles 11 i 6 BCE. La seva producció és enorme. La recopilació de la dinastia Tang arriba als 48.900 poemes, de 2000 poetes, i la Song, de 3820. Un dels motius és que l’emperadriu Wu Zhetian, que va regnar de 684 a 704 va introduir la poesia en els exàmens dels que optaven a un lloc de funcionari. L’havien de conèixer i havien de saber-ne escriure. Però no hi ha poetes professionals, són funcionaris o gent que té una altra ocupació.
[La biografia típica d’un poeta és un jove amb talent que s’examina del jinsghi per aconseguir una posició, després entra en desgràcia per adversaris polítics i és degradat, havent de viatjar lluny. Després potser rehabilitat i tornat a degradar fins que es retira a la muntanya].

Els temes
(GC) No és una poesia d’èpica, o de la grandiositat del cosmos com la hindú, [és una poesia íntima, més de l’instant, igual que la pintura i la cal·ligrafia]. Els seus temes són la naturalesa i el paisatge. La nostàlgia, la separació, ja sia per ocupar un càrrec lluny, per la vida bohèmia o per ser reclutat en una campanya de guerra. L’amistat, que era més valorada que l’amor. El vi. La denúncia i protesta social. Hi ha una relació amb la música (Ci) i amb la pintura. Sovint els autors també eren pintors, com Wang Wei, Tang Yin, que cal·ligrafiaven els textos al costat del dibuix [la cal·ligrafia també tenia un aspecte estètic]. Influència de confucianisme (Du Fu), budisme (Wang Wei) i taoisme (Li bai). Brevetat, citant Raúl A Ruy, el sabor del te no és el més important, sinó l’aroma que deixa. Els versos acaben de cop i deixen com un aroma que es prolonga fins i tot quan els mots ja s’han acabat. La repetició de certes imatges com la lluna, les flors, el crisantem, el bambú, els salzes, la muntanya, el riu, el mar, el rierol, els núvols, el cel, el vent i la brisa, la rosada, la boira, el gebre, el sol que es pon, ocells, barques, veles, copa de vi … La crítica xinesa situa els poetes en el corrent del romanticisme [lirisme], i realisme. Li bai posaria més l’accent en els seus sentiments, emocions i imaginacions, i Dufu en la realitat social i la vida real. El primer fa servir la hipèrbole i proposa móns i personatges fantàstics. La segona descriu amb detall la vida real.
(Marià Manent) Els poetes xinesos semblaven dotats d’una sensibilitat excepcional pels matisos delicats del paisatge, per l’evolució imperceptible de la Natura. S’adonaven del bell instant en què es marceix Primavera; observaven com s’enfosqueixen les flors de presseguer després de la pluja o com el reflex dels arbres trasmuda color dels ocells. La simplicitat, l’emoció tàcita amb que formulen llurs observacions delicades deixa al fons de l’ànima una melodia flotant de suggestions. Així el poema de T’ao Tx’ien on canta la «solitud interior” en contacte amb el món plàcid, es clou amb uns versos que fan pensar en els bells mots de Plott: “Si algú interrogués la Natura sobre la seva tasca i ella accedís gentilment a escoltar i a respondre, diria: No t’escau d’inquietar-me amb preguntes, sinó de comprendre en silenci, tal com jo estic silenciosa, i treballo sense parlar.”

Els gèneres shi i ci
(ChatGPT)El shi 詩 es remunta al shijing (el llibre de les odes) a la dinastia Zhou i culmina a la dinastia Tang (618–907 en la forma regulada Lüshi de 8 línies. En són exemple Li Bai i Du Fu. La Jueju té 4 línies. Hi ha 5 o 7 caràcters per línia, monosíl·labs, que permeten jugar amb patrons tonals “even (平) and deflected (仄)”. Els seus temes són sovint la bellesa de la natura, la filosofia, l’amistat, la nostàlgia tones, la brevetat de la vida. Fa servir imatges concretes que evoquen una idea emocional o filosòfica més ampla.
La poesia Ci (詞) predomina a la dinastia Song, no té regles tan estrictes i acostuma a compondre’s sobre una melodia preexistent. Tot i que més tard ja perdien el contacte amb la melodia inicial, estaven pensades per ser cantades i tenen musicalitat. Els temes refereixen més a experiències personals, sentiments, melancolia, nostàlgia més que no pas la natura i al reflexió filosòfica del shi. En són exemples Su Shi (Su Dongpo), amb temes que van de l’humor a la melancolia, i Li Qingzhao, sobre l’amor i el pas del temps.

[el meu primer contacte amb la poesia xinesa van ser les lletres de Das Lied Von der Erde, una traducció al castellà d’una traducció a l’alemany. Després les versions de Marià Manent “L’aire daurat” i “Com un núvol lleuger”.

Dinasties Zhou, Qin, Han, tres regnes

2HAX0 Xina Shang, Chou -1700 -221. 2HAX1 Xina Qin Han -221 220. 2HAX2 Xina Tres Regnes i Sui 220 618.

Poesies

El llibre de les odes. En general té poemes de 4 caràcters. Es diu que havia aplegat 3000 poemes dels quals Confuci en va seleccionar 305. Les poesies més cultes, dels “literati”, presentaven simetria yin-yang [oposats?]. Les cançons tindrien un format més lliure. Al període dels Regnes Combatents (475-221) apareix el poeta Qu Yuan trenca amb la norma dels 4 caràcters.

Daodejing

Dinastia Tang

3AX01 Xina Tang 618 960.

L’edat d’or de la civilització xinesa, amb progressos en arts, ciències però sobretot en poesia. La introducció de la poesia com a requisit per accedir a llocs de funcionari per l’emperadriu Wu Zhetian (regnat de 684 a 704) va atraure el talent. S’havien de compondre poemes sobre un tema donat i també s’avaluaven els que havia escrit lliurement. La poesia permetia progressar socialment.
Hi hauria una primera etapa, abans de la rebel·lió de An Lushan el 755, 718-713, i després la culminació amb Li Bai, DuFu i Wang Wei.
La poesia toca molts temes i sovint és ocasional, és a dir, no només recull els moments especialment profunds i intensos sinó que es fa servir com a dietari, anotant la trobada o el comiat d’un amic. [d’aquí la frescor i espontaneïtat].

Poesies

Wang Wei 699-759
Nascut d’una família noble. Dotat com a poeta, músic, pintor (Sumi-e), i cal·lígraf. Càrrec de Censor del departament de música. Degradat, empresonat durant la rebel·lió de An Lushan, després rehabilitat, va viure els seus darrers anys retirat a la muntanya de Wang Chuan a la província de Lan Tian, llegint llibres budistes [algunes poesies tenen un ressó taoista]. Va excel·lir en la poesia de la naturalesa i el paisatge i d’ell Su DongPo en diria, “a la seva pintura hi ha poesia, i en la seva poesia, pintura”.

Li Bai 701-762
Va estudiar els llibres clàssics, sobretot Confuci. Era alt, fort i hàbil amb l’espasa. Als 20 anys va passar un temps a la muntanya amb taoistes. Després va començar un període de viatges. No es va presentar a cap examen confiant que algú reconeixeria el seu talent i accediria directament a un càrrec. El 742 el van recomanar per un càrrec i va arribar a ser assessor de l’emperador. Però es va adonar que el càrrec era decoratiu i no podia aportar res. Va renunciar. Empresonat i alliberat amb els disturbis de la rebel·lió de An Lushan. Segons la llegenda va morir quan, des d’una barca, borratxo, va intentar abraçar la lluna reflectida a l’aigua. Canta l’aspiració a la llibertat, la vida dels ermitans, el menyspreu als poderosos, l’afecte als amics, exaltació de la naturalesa, la brevetat de la vida, el vi, l’amor. Recorre a les hipèrboles i fa servir un llenguatge planer.

Du Fu 712-770
Va seguir el confucianisme. No va poder accedir a un càrrec oficial per frau del ministre Linfu. Va passar dificultats econòmiques, coneixent així les penalitats del poble. En tornar a casa el 755 es va trobar que el seu fill petit havia mort de gana. Coneix Li Bai i es fan amics. Quan finalment rep el càrrec de Censor Imperial, les crítiques franques faran que sigui destituït. Passarà els darrers anys a ChengDu on construirà una cabana. Canta la naturalesa, l’amistat, la nostàlgia per estar lluny de casa, denuncia les injustícies i les penes de la gent humil.

Bai Juji 772-846
[Des de jove despunta amb talent però no serà fins el 799 que pot examinar-se, treure’s el jinshi (doctorat) i assolir un càrrec administratiu. Segueix DuFu i el confucianisme. L’emperador l’anomena conseller el 804 després d’haver llegit alguns dels seus poemes però quan és prou franc i honest per criticar-lo, és degradat. Tindrà altres càrrecs i sempre amb l’oposició dels alts funcionaris que el calumniaran. Al final se n’afarta i el 829 es retira de la cort. Tindrà el sobrenom de “Ermità de la muntanya perfumada”, “el cavaller borratxo”.
Té poemes de denúncia social i altres sobre la naturalesa i la vida retirada. Feia servir un llenguatge clar i accessible. Segons la llegenda, llegia les seves poesies a una vella pagesa i canviava els versos que no entenia, de manera que el recitaven tant gent humil com prínceps.

Dinastia Song

3AX02 Xina Song 960 1280.

L’imperi passa a tenir la capital a Kaifeng [600km al sud de Beijing, i a l’est de Xi’An]
Predomina la poesia Ci (詞) que no té regles tan estrictes i acostuma a compondre’s sobre una melodia preexistent. Tot i que més tard ja perdien el contacte amb la melodia inicial, estaven pensades per ser cantades i tenen musicalitat. Els temes refereixen més a experiències personals, sentiments, melancolia, nostàlgia més que no pas la natura i al reflexió filosòfica del shi. En són exemples Su Shi (Su Dongpo), amb temes que van de l’humor a la melancolia, i Li Qingzhao, sobre l’amor i el pas del temps. Més dirigida a l’intel·lecte que no expressant les emocions del poeta.

Poesia

Su DongPo (Su Shi) 1036-1101
S’examina de Jinshi el 1058 i el 1061 als exàmens imperials i obtindrà el càrrecd e director de la biblioteca imperial. S’oposa a certes reformes que es volien imposar i en sentir-se aïllat es trasllada a un lloc memys important. Com altres, serà calumniat i empresonat durant un temps i després desterrat. Que tant la poesia com la pintura haurien de ser tan fluids com l’aigua. Pensament de Confuci amb influències budistes. Eixampla les possibilitats del gènere ci, cantant la naturalesa i expressant estats d’ànim.

Dinastia Yuan 1280 – 1368

3AX03

(Barnstone) Amb el govern Yuan els estudiosos de Confuci i els poetes literati van estimbar-se a l’escala social classificats al novè nivell, entre les prostitutes i els captaires. L’escala social es basava en les ètnies i els Han en quedaven perjudicats. L’únic gènere literari encoratjat va ser l’òpera, amb el nou gènere d’àries, qu. En aquest sentit té certa semblança amb el ci.
(Guanjuo) Guan Hanqing i Wang Shifu van ser dos dels dramaturgs més cèlebres, i també van compondre poemes qu. Van ser influïts per poetes de la dinastia Tang.

Poesia

DINASTIA MING 1368 1644

3AX04

Època més remarcable per les novel·les com les peripècies d’un mico que viatja a la índia per tronar les escriptures de Buda, o Jin Ping Mei.

Poesia

Dinastia Qing i Xina moderna

4AX01 Xina Qing 1644 1912, 5AX01 Revolució Xinesa 1912-1945. 5AX02 La Xina de Mao 1945-1976. 5AX03 Den Xiao Ping i Revolució econòmica 1976-2020.

Qin: eríode molt prolífic però més destacable per novel·la (Dream red mansions) i teatre. Un sistema feudal que dura fins la guerra de l’opi en que Xina es va convertir més o menys en una colònia.

Xina moderna, influència de la poesia occidental.

November 11, 2024

Grant Wood. American Gothic. 1930

Art Institute of Chicago (2024)

November 11, 2024November 11, 2024

Georges Seurat. La Grande Jatte. 1884

Un dimanche après-midi à l’Île de la Grande Jatte

Art Institute of Chicago (2024)

November 11, 2024November 15, 2024

Art Institute of Chicago

Georges Seurat. Un dimanche après-midi à l’Île de la Grande Jatte. 1884

Van Gogh. Autoretrat. 1887

Grant Wood. American Gothic. 1930

Edward Hopper. Night Hawks. 1942

Galeria Art Institute of Chicago

Galeries Palau de la memòria

November 5, 2024November 27, 2024

El plaer

Afectivitat, emocions, sentiments. l’experiència afectiva. El Museu de les emocions

Neurologia Galeria

Neurologia, plaer i satisfacció

[Al cervell hi ha un centre de gratificació que allibera dopamina i altres neurotransmissors (Psicologia, afectivitat, plaer). (Experiència afectiva: necessitats, desig, plaer). En el model d’homeòstasi, apareixen necessitats que en ser satisfetes desencadenen sensacions agradables. Això es podria explicar com un avantatge evolutiu en el sentit de reforçar les conductes que afavoreixen la supervivència de l’espècie com alimentar-se i reproduir-se. El desequilibri de quan es produeix una necessitat seguit del plaer quan se satisfà, seria la base de la motivació (Motivació: Tipus)

No obstant l’experiment d’Olds i Milner prova que hi ha una gratificació independent de la satisfacció de necessitats. De fet en experiments en ratolins, aquests arriben a extenuar-se perquè prefereixen activar els elèctrodes de la gratificació abans que menjar. El mateix es podria dir de l’addicció a les drogues. En aquest cas semblaria que hi ha un mal ús d’un mecanisme pensat per a sobreviure.

Fins a quin punt el plaer se solapa amb la satisfacció de les necessitats? o amb l’alegria? Com trobem el plaer quan ja estan satisfetes totes les necessitats? Potser és quan apareixen les anomenades necessitats secundàries? Passem de l’orgasme a la beatitud de Buda?

[el plaer pur, independent de les necessitats, un possible error del sistema?]
els plaers – satisfacció homeostàtics, relacionats amb estímuls biològics: aliment, descans, confort, cessament de dolor
els plaers d’una activitat física, coit, córrer, ballar
els plaers d’una activitat social: trobada família i amics, joc
els plaers de conèixer, solucionar problemes, art i música
la pau d’esperit i satisfacció amb la pròpia vida. (Joia)

Galeria

Bernini. Èxtasi de Santa Teresa.

Hysterical literature: sessió 4 , sessió 12

Buda, museu de les cultures

October 7, 2024October 7, 2024

Eurípides. Drames.

Literatura grega

Medea Hipòlit Hècuba Les suplicants Orestes Ifigènia a Àulida Les bacants

Medea

La mala fortuna de les dones
p.120
De tot el que té vida al món, i un pensament,
les dones som la planta que més pena fa.
Perquè d’antuvi ens cal, a força de diners,
comprar-nos qui ens esposi i acceptar un senyor
de la persona: un mal, això, que agreuja el mal.
I encara més angúnia: si l’has pres dolent
o bo. Perquè el divorci no es reputa bé
en una dona, i no podem llençar el marit.
Després, quan s’entra en nous costums i noves lleis,
cal ser endevina, si a casa no s’ha après,
per ben usar de l’home amb qui es parteix el llit.
Si, la primera feina havent-nos reeixit,
l’espòs no porta amb violència el jou comú,
fa goig la vida; que, si no, morir val més.
Un home, quan la casa se li fa pesant,
va fora i allibera el cor del seu enuig
en la conversa d’un amic o d’un igual a
nosaltres, un sol ésser per mirar tenim.
I diuen que nosaltres fem sense perill
la vida a casa i que ells es baten llança al puny.
Insensatesa! Més voldria estar amb l’escut
en línia tres vegades que una de parir.

Hipòlit

El mal de les dones
p. 216
Hip: Oh Zeus, ¿per què una pesta de tan mala llei
com són les dones, ha rebut un lloc al sol?
Car, si volies propagar el llinatge humà,
no, no calien dones com a sementer:
que en els teus temples suspenguessin els mortals
or, ferro, o pes de bronze, i amb això cad’ú
comprava grana de fillada pel valor
en què estimés l’ofrena; i es viuria aixi
en cases lliures, sense fembres entremig.
[Avui, tot d’una que hem de dur a casa el mal
que és una dona, hi exhaurim casal i béns.]
I que la dona és un gran mal, ho prova això,
que doni el pare que la va sembrar i nodrir
un dot per col·locar-la, com qui es lleva un mal.

Hècuba

Raça o cultiu
p. 23

¿No fa estrany que un mal terreny,
si el temps i els déus l’ajuden, llevi bé el forment,
i que un de bo, si manca el favor,
mal fruit ens dóna, i tanmateix entre els humans,
el miserable poc és mai res més que vil,
i el noble és sempre noble, i la calamitat
no el desnatura, no, que és sempre un home honest?
¿Ve de la raça la diferència, o del cultiu?
Cert que pujar bé un home porta ensenyament
del que és noblesa, i qui això té ben après,
sap el que és lleig, guiant-se pel cànon de l’honor.

Les Suplicants

Discurs de Teseu sobre l’home
p. 104
TESEU: Ja contra d’altres m’he esforçat a defensar aquesta tesi. Havia dit algú que els mals en l’existència humana abunden més que els béns. La meva idea és oposada a la d’aquests: si es compten les ventures, pugen més que els mals; car no hi hauria homes, si no fos així. I regracio el déu que ens ordenà a cordill la vida, de confusa que era, i bestial; donant-nos la intel·ligència, i la llengua, que és l’herald de la paraula, a fi que distingim la veu; i el fruit que ens alimenta, i amb el fruit el rou que del cel degota, per nodrir-nos el terròs i refrescar l’entranya; i més, contra Mivern, abrics, i ombres contra la xardor del sol; i córre’ el pèlag en vaixells, per establir el canvi mutu del que manca en els terrers. I el que no és visible i el que no entenem, ens ho anuncien els endevins, mirant el foc i els plecs de les entranyes i els ocells del cel. ¿No és caprici, quan un déu regula així la nostra vida, fer com si no fos bastant? Però la humana pensa vol ser més potent que Déu i, amb l’arrogància que tenim al cor, alguns es creuen ser més savis que els eterns. Tu ets d’aquesta corda, un foll, que, subjugat per uns oracles de Febos, vas donà a estrangers les teves filles: bé vivien déus, per tul Mesclant amb sang llotosa la teva clara estirp, si, la ulcerares; quan, en lloc de barrejar el crim amb la innocència, el savi, el que ha de fer, és amb llinatges beneits cercà amistat. Car Déu ajunta els dos casals en un destí i ,en els desastres del sollat perd qualsevol que amb ell se solla, fins si no ha pecat en res. Quan vas emprendre la campanya amb els argius, mentre els vidents parlaven, menyspreant llavors, brutal, l’avís dels númens, perderes la ciutat.
Uns joves se t’enduien, ells que per delit d’honors atien a les guerres sense dret, tudant els pobles! L’un aspira a comandar, l’altre al podé i, tenint-lo, satisfé el seu urc; un altre cerca el lucre, no considerant si perjudica en res el poble que ho sofreix.
[Sí, hi ha tres classes de ciutadans: d’antuvi els rics, inútils, sempre amb el delit d’acréixe’ els guanys; els pobres, que no tenen per anar vivint, temibles., car l’enveja els omple i, seduïts per l’oratòria de perversos campions, ataquen els qui tenen amb fiblons cruels. És la mitjana, en fi, que salva les ciutats, que guarda l’ordre i el que està constituït.] ¿ I vols que te m’aliï? ¿ Quin pretext tindré per al·legà al meu poble, jo, que em faci honor? Vés en bona hora: si ho has mal deliberat, encalça * la fortuna i prescindeix de mi.

Discurs de Teseu sobre la democràcia
p.
L’HERALD: ¿Qui és el vostre rei? ¿A qui he de portar mots de Creont, que és l’amo del país cadmeu d’ençà que Etèocles ha caigut mort per les mans de Polinices, sota el mur dels set portals?

TESEU: El teu discurs comença per l’error, herald, si aquí demanes per un rei. Car el govern no és d’un home, no, que és lliure la ciutat.
El poble hi regna, per uns torns que d’any en any se succeeixen, sense que s’hi doni res a la fortuna: pobre i ric tenen igual.

L’HERALD: Amb el que has dit em dónes, com al joc de daus, un avantatge; car a la ciutat d’on vinc és un de sol que mana, no la multitud; no hi ha xerraires que, estufant-la amb parlaments, d’ací d’allà la girin, per llur propi guany: un que ara plau al poble i l’afalaga molt, ve que el damneja i, encobrint els seus errors amb noves calúmnies, surt impune del procés. Més: ¿com la massa, que de si raona tort, pilotaria la ciutat pel dret camí?
Car és el temps que dóna les lliçons millors,* no la fal·lera. Un pobre jornaler del camp, fins si tenia instrucció, en el seu treball poc ulls li queden per les coses del comú. Ah, no hi ha dubte que pateix la gent de bé, quan un sapastre amb llengua obté les dignitats fadant la turba, ell que abans no era res.

TESEU: És fi i s’explica, de passada, aquest herald. Ja, doncs, que cerques una lluita de raons, escolta: aquest certamen, tu Mas provocat. No hi ha pel poble un enemic com un tirà, quan, la primera cosa, no existeixen lleis comunes: mana un home sol, que té la llei per cosa seva, i ja no hi ha, doncs, igualtat. Però, amb les lleis escrites, el despoderat i el ric s’igualen, com a ciutadans, pel dret.
— El feble pot respondre amb els mateixos mots al qui prospera, quan ne rep algun insult. I ésser lliure està en allò: «¿Qui vol donar un bon consell que tingui a la república?» I el qui ho desitja pot brillar i el qui no vol calla. ¿Es podria imaginar més igualtat? I més, quan és el poble l’amo d un país, té goig que pugin ciutadans plens de vigor; si un home regna, considera això odiós i mata els més insignes, els que de pensar creu més capaços, recelós pel seu poder. ¿Com, doncs, seria encara forta una ciutat, si, com en una prada magenca, hi talla algú l’espiga del coratge i la flor del seu jovent? ¿Per què aplegar riqueses per als nostres fills, si el nostre esforç és sols per a engreixà el tirà? ¿O educaríem filles verges al casal per a delícia del senyor, quan li plagués, i preparar-nos llàgrimes? Ja em puc morir, si m’he de veure desflorà així els meus infants! I per respondre’t basta això que t’he dardat. Però, si et plau, ¿què cerques en aquest país?

No prolongar la vellesa
p. 133

¿De què em valdrà que toqui els ossos del meu fill?
Oh ineluctable velledat, quin odi que et tinc,
quin odi als qui desitgen allargar llurs anys,
que amb pocions i drogues i arts màgiques
en volen tórcer la canal per no morir!
El que caldria, no servint de res al món,
és que morissin, per deixar lloc al jovent.

Orestes

La nit i el son
p. 136

Helena, cantant: Augusta, augusta Nit,
donadora del son als treballats mortals,
vine del fosc abisme,
acudeix, acudeix alada
a la mansió d’Agamèmnon.
Perquè sota els dolors i sota la desgràcia,
estem sucumbint, sucumbint.
Heu fet estrèpit. Ah, silenci,
silenci ¿no et voldràs guardar
de crits la boca lluny del llit d’Orestes,
fornint-li la quieta gràcia del son, amiga?
[…]
Orestes (despertant-se): Oh, son, amic que calmes, remei dels nostres mals
que dolç a mi vingueres quan calia més!
Augusta Oblidança dels dolors que sàvia ets
i que pregada, dea, pels informats!
¿D’on he vingut? I ara! ¿Com me trobo aquí?
No me’n recordo: em sento buit de pensaments.

Ifigènia a Àulida

la fatxenda
p. 209

Agamèmnon: …La gent obscura pot plorar ben lliurement
i dir el que pensa. En canvi, per al ben nascut
això és indigne. L’àrbitre de com vivim,
és la fatxenda, i som esclaus del poble baix.
Jo tinc vergonya de vessar cap llàgrima,
i no vessar-ne em fa vergonya, trist de mi!

Les bacants

Les bacants
p. 276

Primer, se solten sobre els muscles els cabells
i es tiren les pells de cervo amunt, si s’ha desfet
el nus que les corda, i per cinyell dels piguellats
vestits es posen serps que els van llepant el queix.
[…] I s’han posat al front
corones d’heura i de roure i d’arítjol enflorat.
I una pega un cop de tirs al roquissar,
i en salta aigua amb una vena com un rou;
i una altra enfonsa la vara a terra, en el soler,
i el déu tot d’una hi fa brollar una font de vi.
I les que senten un desig del blanc licor,
gratant a terra amb l’extrem dels dits, a eixams
la llet obtenen; i dels tirsos enheurats
van degotant-los dolços correntims de mel.
[…]
Nosaltres amb la fuga evitem que les bacants
ens facin trossos; i elles marxen contra els bous
que alli herbassejaven, sense ferro al puny.
L’haguessis vista! Una vaca de gran braguer,
que bramulava, ella va i entre els seus dits
l’esqueixa; i d’altres fan bocins les jònegues;
i veies les costelles i els forcats unglots
saltant enlaire i per l’herbei; i sota els pins
plou sang, dels trossos xops que pengen del brancam.

Mort de Penteu
p. 290

Però Agave, escumejant i fent uns ulls
torts, que li roden, no sentint com qui té seny,
de Baccos posseïda, no li fa cabal:
li agafa el braç esquerre amb totes dues mans
i, recalcant-se contra els flancs de l’infeliç,
li arrenca el muscle, no en virtut de cap vigor,
no: el déu comunica facilitat als seus braons.
Ino, per l’altra banda, fa també el seu fet,
rompent les carns; i Autònoe i totes les bacants
s’hi aferrissen; i tot és un crit confús,
ell que gemega, pel que encara té de buf,
i elles xisclen; i s’emporta l’una un braç,
l’altra una planta amb la sandàlia; i queden nus
els flancs, a esquinços; i es cada una que amb les mans
sangoses tira i toma trossos de Penteu.
Així es dispersa tot el cos: sota els asprius
penyals i dins la fonda crina dels boscams
-recerca no pas fàcil; ara, el pobre cap,
és a la mare que ha escaigut, i l’ha clavat
al cim d’un tirs i el porta, com el d’un lleó
de la muntanya, pel bell mig del Citeró,
deixant les germanes en els cors de mènades.

October 4, 2024October 5, 2024

Sòfocles. Drames.

Literatura Grega Sòfocles

Antígona Èdip rei Electra Filoctetes Èdip a Colonos

Antígona

L’home

(333-375)(p. 136) Himne del cor
Hi ha moltes meravelles, i no n’hi ha de més gran que l’home. Ell, fins enllà de la canuda mar alta, amb el llebeig tempestuós fa via, en el buit de les aigües inflades que entorn s’apregonen; i de les divinitats, la suprema, la terra inconsumible, infatigable, és ell que la turmenta, amb l’anar i venir de les relles d’any en any, quan la gira amb la força de l’eguina nissaga.

I la tribu dels ocells de cor lleuger, i les hordes de les bèsties salvatges, i la marina gernació del pèlag, tot, insidiant, ho captura, dins els torterols de la xarxa teixida, l’home inventiu. Domina també amb els seus ginys el ferèstec animal muntanyà; i el cavall de pelut bescoll, el menarà sota un jou que la tossa li volta, i així mateix l’infatigable brau de la serra.

I la paraula, i el pensament que és com un vent, i l’impuls d’habitar ciutats, tot això, s’ho ha ensenyat ell mateix; com a defugir els trets dels glaços, incòmodes per al qui dorm al ras, i els de les males pluges, amb recursos per a tot; sense recursos, no s’aventura a res del futur; només de la mort no es procurarà una fugida; però de les malalties intractables, ha imaginat com evadir-se’n.

Tenint, en la inventiva d’art, un saber que supera tota esperança, adés cap al mal, adés cap al bé camina. Fent una part a les lleis del país i a la justícia fundada en els juraments dels déus, ocuparà el cim de la pàtria; s’exclou de la pàtria el qui s’acompanya del crim per bravata. Que no s’assegui a la meva llar ni amb mi tingui un pensament igual, el qui obra d’aquesta manera!

No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor

(513-525)(p. 142)
C.- ¿Com llavors honores l’un amb una mercè impia per a l’altre?
A.- No et parlarà pas així el mort, si hi apeles.
C.- Sí, si l’honores igual que a l’impiu.
A.- Ha mort que no era esclau seu, sinó germà seu.
C.- Però devastant aquesta terra; l’altre la defensava.
A.- Malgrat això, Hades vol les lleis iguals.
C.- ¿Però no pas que l’home de bé tingui la mateixa sort que el roí?
A.- ¿Qui sap si sota la terra és això la pietat?
C.- No, l’enemic, mai, ni quan és mort, no l’estimaré.
A.- No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor.
C.- Doncs vés sota terra i, si et cal estimar, estima els morts; però mentre jo viuré, no em farà la llei una dona.

Èdip rei

Tirèsias

320 p. 132
Deixa’m tornar a casa: és com més fàcilment portarem tu el teu destí i jo el meu, si em vols creure.
410 p. 135
M’has retret que sóc orb; però tu, tu tens clara la vista i no veus en quin punt de desventura et trobes, ni sota de quin sostre habites, ni amb qui. ¿Saps de qui vas néixer? Ignores que ets odiós als teus, de sota terra i del damunt. Aviat, com un doble fuet, la maledicció d’una mare i del teu pare, acostant-se’t amb peu terrible, et llançarà d’aquest país. Ara hi veus bé, llavors només veuràs la fosca.
455 p. 136
Hi veia i serà orb, de ric que era, mendicarà i, assenyalant davant seu amb un bastó, prendrà el camí de la terra estrangera. I es revelarà germà i pare alhora dels fills amb qui vivia, i fill i marit ensems de la dona de qui va néixer, rival de sembra i assassí del seu propi pare! Vés dins, ara, medita aquests oracles; i si et convences que he mentit, ja pots assegurar que de l’art dels endevins no en sé res.

Èdip coneix

p. 160 1183

Ai las, las! Així tot és veritat! Ah! Llum, que et vegi aquí per darrera vegada, ja que avui em revelo nascut dels qui no devia, unit a qui no devia, assassí dels qui no podia matar!

Electra

Cursa de carros

(p. 50 699

L’endemà, quan a sortida de sol s’obria el concurs reservat als cavalls més veloços, Orestes entra a la lliça amb molts altres conductors de carros. L’un venia d’Acaia, un altre d’Esparta i dos de Líbia, drets dalt de llurs carros de dos jous. Orestes, que tenia unes egües tèssales, era el cinquè. El sisè, arribava d’Etòlia, amb unes poltres rosses; el setè era de Magnèsia; el vuitè, amb un tronc blanc, enià d’origen; el novè procedia d’Atenes, la ciutat que els déus han bastit; un altre, un beoci, completava la desena. Tots s’aturen a l’indret on els àrbitres designats els han atribuït per sorteig els llocs i han posat els carros en línia. Sona la trompeta de bronze i es llancen; tots fan crits a llurs cavalls alhora i amb les mans sacsen les regnes. Tot l’estadi s’omple de la cruixidera dels carros; la pols puja cap al cel. Tots, formant una massa confusa, no estalvien l’agulló: cadascun vol passar el botó de roda dels altres i el panteix de llurs cavalls. Al mateix temps, a la seva esquena i sobre el moviment de les seves rodes, bromereja, percudeix el bleix dels animals. Orestes, que condueix arran de la columna extrema, cada vegada la frega amb el cap del fusell: afluixant la brida al cavall corder de la dreta, reté el que hi passa tocant. Tots els carros fins aleshores es tenien drets, quan els poltres de l’home d’Ènia, desbocats, se l’emporten amb violència, i al moment d’acabar la sisena volta i començar la setena, es tiren a un costat i topen de front amb els carros de Barce. Llavors, per la falta d’un de sol, es trenquen i bolquen els uns sobre els altres, i tot el pal de Crisa s’omple de desferres del naufragi eqüestre. Només l’hàbil cotxer d’Atenes, que s’adona del perill, es tira enfora i frena curt, deixant passar la maror de carros que bull en mig de l’arena. Venia l’últim Orestes, retenint les seves poltres darrera els altres, posant la seva fe en el final. Veu que li resta un sol adversari. Fa espetegar un soroll sec per les orelles de les seves ràpides poltres, es llança al seu encalç … Aparellats els jous, corren, i ara és l’un ara l’altre que fa avançar els seus cavalls d’una testa. Ja, sense defallir, tots els altres tombs el míser els havia fet rectes, dret dlat del seu carro dret, quan de sobte amolla la regna esquerra al moment que el cavall pren la volta, i no s’adona que pega a la punta de la columna: trenca el seu fusell pel mig del botó, llisca per la rampa del carro, es fa un embull amb les tallades corretges, i mentre ell roda per terra, les seves poltres s’escapen pel mig de la lliça. El poble, quan el veu així caigut del carro, esclafeix un xiscle per aquell jove, que tan belles proeses ha fet i ara té un tal desastre, ara rebatut a terra, ara mostrant les cames al cel; fins que d’altres conductors, aturant amb prou feines la cursa de llurs tirs, el desenreden, cobert de sang, en un estat que ni un dels seus amics que el veiés no podria reconèixer la seva pobra despulla.
[…]
Climmenestra.- Oh, Zeus! ¿Què en puc dir? ¿Una sort o una desgràcia, tot i que és un guany? Però que és trist que jo salvi la vida a costa dels meus propis mals!

p. 53
794
Electra.- Insulta: avui et toca a tu d’ésser feliç.

[En realitat Orestes no és mort]

Filoctetes

Clam

p. 126 v 936
Oh cales, oh promontoris, oh bèsties de les muntanyes, única companyia meva, oh roques abruptes, és a vosaltres -perquè no sé ningú més a qui dir-ho-, a vosaltres que elevo el meu plany, als que són sempre aquí, als habituals: vegeu quina obra m’ha fet el fill d’Aquil·les!

Edip a Colonos

Justificació d’Èdip

p. 52, 265
Els meus actes, més que fer-los jo s’han fet ells, perquè jo els patís, si dels del meu pare i la meva mare hagués d’enraonar. Tot això, jo ho sé bé. I tanmateix, ¿com seria jo criminal de mena? He tornat el mal que m’havien fet. Fins si hagués obrat en plena consciència, no hauria estat criminal per això. Però ara, és sense saber res que he fet cap on he fet cap, mentre que ells, aquells per qui he sofert, ho sabien que em feien morir!

Plany d’Èdip, mal involuntari
p. 77, 965

Aquesta boca teva deixa anar crims, connubis, desgràcies de tota mena que jo, pobre de mi! he sofert ben de mal grat meu; però així va plaure als déus, potser irritats contra la meva raça feia temps, perquè, a mi en persona, no em sabries pas trobar cap blasme d’un pecat pel qual jo així pecava contra mi i contra els meus. Perquè, explica’m, si una veu divina venia per mitjà d’oracles a anunciar al meu pare que moriria a mans dels seus fills, ¿com a dreta llei me’n pots fer mai retret a mi, que no tenia encara els gèrmens de naixó del meu pare ni de la meva mare, a mi que llavors estava per engendrar? Si després, vingut a la llum ja míser, com hi vaig venir jo, em vaig batre amb el meu pare i el vaig matar, sense tenir consciència del que feia ni de contra qui ho feia, ¿com per un acte involuntari podries raonablement blasmar-me? Quant a la meva mare, desventurat, no tens vergonya, germana teva que era, de forçar-me a parlar del seu matrimoni […] Doncs és la desventura en què jo vaig ésser enxarxat, conduït pr la mà dels déus i si l’ànima de meu pare fos viva, jo no penso que tingués res a objectar-me.

Èdip retroba les filles
p.82, 1104

E.- Acosteu-vos, filla, acosteu-vos al vostre pare. Deixeu-li palpar aquests cossos que ja no esperava que tornessin.
A.- Tindràs el que demanes. El nostre desig i el teu grat van junts.
E.- ¿On sou, doncs, on sou?
A.- Aquí totes dues, prop de tu.
E.- Tanys meus caríssims!
A.- A un pare tot és car.
E.- Ah! els meus dos bastons!
A.- Bastons ben malfadats d’un pare malfadat!
E.- Tinc el que més estimo. Desventurat del tot, ni que morís no ho fóra, amb totes dues vora meu. Estantoleu-me, filla, el flanc a banda i a banda; cenyiu el qui us va engendrar; feu-me descansar de la meva trista solitud errabunda. I el que ha passat, digueu-m’ho en els mots més breus que es pugui: a noies de la vostra edat basta un relat curt.

October 4, 2024October 4, 2024

Èsquil. Drames.

Literatura grega Èsquil

Prometeu Encadenat

El do de prometeu de concebre falses esperances

Prom. 248-252
P.-He fet que els homes pel seu futur no temin.
Cor.-I quin remei contra el mal encertares?
P.-He fet que agalius falsos concebessin.

Els dons fets als homes per Prometeu

Prom. 443-460
Mes escolteu les penúries dels homes
tanmateix: eren com nens; jo senderi
els vaig donar, d’ell els vaig fer partícips…
…No tenien de l’hivern cap indici,
i menys de la florida primavera,
ni signe cert de l’estiu fruitós, sense
instrucció operaven; vaig mostrar-los
l’emergència dels astres, llurs
difícils ponents. El nombre, el primer dels recursos
vaig idear per a ells, confegir lletres,
memòria universal i mare d’obres.

Model de la ment com a càlcul

Prom. 789-790
P.-Io, un vast vagabundeig t’indico
primer, a l’àbac de la ment inscriu-te’l,

Coèfores

458. Orestes amb Electra. venja el seu pare matant Egist i la seva mare Climmenestra, perseguit per les Fúries.

La cura dels nens petits

Coef. 749-760
Tàvec de l’ànim m’era el meu Orestes,
el rebí de sa mare per nodrir-lo…
…i amb crits aguts de nit em desvetllava.
He endurat vanament moltes fadigues,
els nins, no tenen seny, i cal pujar-los
com bestioles, no fa? És llei de la dida.
Els infants de bolquers encar no parlen,
si tenen set o gana o bé orinera,
el xic ventre dels nens sol es governa.

October 2, 2024December 12, 2024

Dolor

Afectivitat, emocions, sentiments. l’experiència afectiva. El Museu de les emocions

Neurologia Qüestionari McGill Tractament Altres , Galeria

Neurologia

Tenim uns 20M de nocireceptors ( receptors) que ens fan sentir dolor.
El dolor agut és fonamental per detectar i reaccionar a una ferida d’un teixit. És un dels indicadors principals de símptomes de salut.
El dolor crònic es defineix com el que dura més de sis mesos, o bé, que segueix present en absència de l’agressió que hauria de corregir . Els més comuns són el mal d’esquena i la migranya, [artritis reumatoide i càncer]. [com una alarma que segueix sonant sense motiu, o bé que no hi ha res a fer perquè no sabem guarir el càncer ni l’artritis].
La neurologia del dolor, confirma tres capes, (1) la sensorial-discriminitiva que localitza la ubicació i intensitat de l’estímul, (2) l’emocional, (el patiment i impuls de fugir-ne), i (3) la cognitiva.
Té un paper fonamental per la supervivència. L’evolució hauria anat consolidant mecanismes de detecció i evitació de destrucció de teixits.

Experiència subjectiva. Qüestionari McGill

En tant que experiència subjectiva cal basar-se en el que reporta el subjecte. En termes de Margo McCaffery: “Pain is whatever the experiencing person says it is, existing whenever he says it does” (1968).

Un dels qüestionaris estandaritzats és el McGill Pain Scale desenvolupat el 1971 per Ronald Melzack i Warren Torgerson:

What Does Your Pain Feel Like?
Statement: Some of the following words below describe your present pain. Circle ONLY those words that best describe it. Leave out any category that is not suitable. Use only a single word in each appropriate category – the one that applies best.
1 (temporal): flickering 1. quivering 2. pulsing 3. throbbing 4. beating 5. pounding 6.
2 (spatial): jumping 1. flashing 2. shooting 3.
3 (punctate pressure): pricking 1. boring 2. drilling 3. stabbing 4. lancinating 5.
4 (incisive pressure): sharp 1. cutting 2. lacerating 3.
5 (constrictive pressure): pinching 1. pressing 2. gnawing 3. cramping 4. crushing 5.
6 (traction pressure): tugging 1. pulling 2. wrenching 3.
7 (thermal):hot 1 boring 2 scalding 3 searing 4
8 (brightness):_ tingling 1 itchy 2 smarting 3 stinging 4
9 (dullness): dull 1 sore 2 hurting 3 aching 4 heavy 5
10 (sensory miscellaneous): tender 1 taut 2 rasping 3 splitting 4
11 (tension): tiring 1 exhausting 2
12 (autonomic): sickening 1 suffocating 2
13 (fear): fearful 1 frightful 2 terrifying 3
14 (pinishment): punishing 1 gruelling 2 cruel 3 vicious 4 killing 5
15 (affective-evaluative-sensory: miscellaneous): wretched 1 blinding 2
16 (evaluative): annoying 1 troublesome 2 miserable 3 intense 4 unbearable 5
17 (sensory: miscellaneous): spreading 1 radiating 2 penetrating 3 piercing 4
18 (sensory: miscellaneous): tight 1 numb 2 drawing 3 squeezing 4 tearing 5
19 (sensory): cool 1 cold 2 freezing 3
20 (affective-evaluative: miscellaneous): nagging 1 nauseating 2 agonizing 3 dreadful 4 torturing 5
pain score = SUM(points for applicable descriptors)

How Does Your Pain Change with Time?
Which word or words would you use to describe the pattern of your pain?:
continuous steady constant 1 rhythmic periodic intermittent 2 brief momentary transient 3
Do the following items increase or decrease your pain?
(1) liquor (2) stimulants such as coffee (3) eating (4) heat (5) cold (6) damp (7) weather changes (8) massage or use of a vibrator (9) pressure (10) no movement (11) movement (12) sleep or rest (13) lying down (14) distraction (TV reading etc.) (15) urination or defecation (16) tension (17) bright lights (18) loud noises (19) going to work (20) intercourse (21) mild exercise (22) fatigue

How Strong is Your Pain?
Statement: People agree that the following 5 words (mild discomforting distressing horrible excruciating) represent pain of increasing intensity. To answer each question below write the number of the most appropriate word in the space beside the question.
Which word describes your pain right now? mild 1 discomforting 2 distressing 3 horrible 4 excruciating 5
Which word describes it at its worst? mild 1 discomforting 2 distressing 3 horrible 4 excruciating 5
Which word describes it when it is least? mild 1 discomforting 2 distressing 3 horrible 4 excruciating 5
Which word describes the worst toothache you ever had? mild 1 discomforting 2 distressing 3 horrible 4 excruciating 5
Which word describes the worst headache yo ever had? mild 1 discomforting 2 distressing 3 horrible 4 excruciating 5
Which word describes the worst stomach-ache you ever had? mild 1 discomforting 2 distressing 3 horrible 4 excruciating 5

Interpretation: • minimum pain score: 0 (would not be seen in a person with true pain) • maximum pain score: 78 • The higher the pain score the greater the pain.

L’experiència del dolor

Exemples, quins has experimentat tu?

Punxada, mal de cap, picada insecte, cremada, tall, cop al cap, mal de queixal

Símptomes que descrivim al metge.

[ la tos i el nas tapat que ens impedeix respirar quan estem refredats]

Tractament

El dolor és tractat amb analgèsics i anestèsia. Analgèsics: Paracetamol, Antiinflamatoris (aspirina, ibuprofen), opiodes (morfina, codeina), alcohol i cannabis.

Altres

Associació internacional per l’estudi del dolor. New Yorker, La neurociència del dolor, El cas d’una dona amb sentiments però incapaç de sentir dolor. Picades d’insectes: Schmidt sting pain index. Yehuda Amichai: L’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat

[Del dolor estricte passaríem a emocions negatives com el disgust i la por, que també tenen una base clarament evolutiva, evitar el contacte o consumir el que és perjudicial, i fugir de les amenaces.
(CGPT) La tristesa també podria tenir una explicació en termes d’evolució. Seria el resultat de la frustració d’una expectativa no acomplerta i serviria per comunicar als altres la necessitat d’ajuda. Reavaluar les expectatives i conservar recursos per a objectius assolibles evitant conductes de risc. Un mecanisme semblant explica la tristesa com a resposta per superar la pèrdua d’algú estimat [teníem l’expectativa que seria amb nosaltres i haurem d’aprendre a viure sense. Després vindrien sentiments més complexos, la vergonya, la culpa, l’efímer i al brevetat de la vida, el cansament i l’avorriment]

El patiment, causes externes de dolor: guerres amb ferides , malalties i epidèmies, Refugiats , Pobresa]

Galeria

Balthasar Permoser. Die Verdammnis. 1725

Laocoont ( anàlisi de la contradicció entre l’expressió de les celles i el front)

Paul Dardé, Eternelle Douleurs, 1913

September 30, 2024September 30, 2024

Tonalitats

[esborrany]

Música | Història de la música La música a l’antiguitat

sad Característiques de les tonalitats

asdas

Característiques de les tonalitats

(CGAPT) A banda de major i menor (natural, harmònica i melòdica), les tonalitats tindrien associat un determinat caràcter emocional:

Majors

C Major: Pure, simple, and joyful. Often seen as a neutral or “default” key, expressing innocence or straightforwardness.
D Major: Triumphant, victorious, and majestic. Often associated with glory and grandeur, particularly in orchestral works.
E Major: Bright, bold, and confident. Often used for energetic or uplifting music.
F Major: Warm, pastoral, and calm. Associated with gentleness or rustic simplicity.
G Major: Cheerful, optimistic, and lively. Often used for spirited or lighthearted music.
A Major: Joyful, open, and positive. Used for bright, warm expressions, often evoking a sense of celebration.
B-flat Major: Noble, grand, and serene. Often associated with a sense of resolution or nobility.

Menors

[C Minor: tràgic, no surt a la llista]
A Minor: Serious, melancholic, and introspective. Often associated with sadness but also purity.
D Minor: The “saddest key” according to some composers, especially Beethoven. It’s often associated with tragedy, sorrow, and dramatic intensity.
E Minor: Mournful, yet passionate and sometimes heroic. Frequently used to express longing or emotional depth.
F Minor: Dark, serious, and sometimes ominous. Used for deep sorrow or moments of crisis.
G Minor: Somber, emotional, and moody. Often used for introspective or melancholic music.
B Minor: Dramatic, tragic, and reflective. Often associated with deep sadness or existential struggle.

September 28, 2024

Edmund Burke. A Philosophical Inquiry into the origin of our ideas of the sublime and beautiful

[Tenim una noció de sublim com a “Que desperta una emoció pregona per la seva altíssima bellesa, immensa grandesa, per quelcom que ultrapassa la comprensió humana.” (IEC) suggerint una connexió amb un tot transcendent, el mysterium fascinans. Un tractat sobre el sublim ens fa pensar en la contemplació de la naturalesa i l’art.
En canvi Burke associa sublim a una emoció forta per tal com n’és de gran i terrorífica. És més aviat, un repàs a les sensacions i emocions.]

INTRODUCTION: On Taste 79
PART I 101
I. Novelty 101
II. Pain and Pleasure 102
III. The Difference between the Removal of Pain and Positive Pleasure 104
IV. Of Delight and Pleasure, as opposed to each other 106
V. Joy and Grief 108
VI. Of the Passions which belong to Self-Preservation 110
VII. Of the Sublime 110
VIII. Of the Passions which belong to Society 111
IX. The Final Cause of the Difference between the Passions belonging to Self-Preservation, and those which regard the Society of the Sexes 113
X. Of Beauty 114
XI. Society and Solitude 115
XII. Sympathy, Imitation, and Ambition 116
XIII. Sympathy 117
XIV. The Effects of Sympathy in the Distresses of Others 119
XV. Of the Effects of Tragedy 120
XVI. Imitation 122
XVII. Ambition 123
XVIII. The Recapitulation 125
XIX. The Conclusion 126

PART II. 130
I. Of the Passion caused by the Sublime 130
II. Terror 130
III. Obscurity 132
IV. Of the Difference between Clearness and Obscurity with regard to the Passions 133
[IV.] The Same Subject continued 134
V. Power 138
VI. Privation 146
VII. Vastness 147
VIII. Infinity 148
IX. Succession and Uniformity 149
X. Magnitude in Building 152
XI. Infinity in Pleasing Objects 153
XII. Difficulty 153
XIII. Magnificence 154
XIV. Light 156
XV. Light in Building 157
XVI. Color considered as productive of the Sublime 158
XVII. Sound and Loudness 159
XVIII. Suddenness 160
XIX. Intermitting 160
XX. The Cries of Animals 161
XXI. Smell and Taste—Bitters and Stenches 162
XXII. Feeling.—Pain 164

PART III. 165
I. Of Beauty 165
II. Proportion not the Cause of Beauty in Vegetables 166
III. Proportion not the Cause of Beauty in Animals 170
IV. Proportion not the Cause of Beauty in the Human Species 172
V. Proportion further considered 178
VI. Fitness not the Cause of Beauty 181
VII. The Real Effects of Fitness 184
VIII. The Recapitulation 187
IX. Perfection not the Cause of Beauty 187
X. How far the Idea of Beauty may be applied to the Qualities of the Mind 188
XI. How far the Idea of Beauty may be applied to Virtue 190
XII. The Real Cause of Beauty 191
XIII. Beautiful Objects Small 191
XIV. Smoothness 193
XV. Gradual Variation 194
XVI. Delicacy 195
XVII. Beauty in Color 196
XVIII. Recapitulation 197
XIX. The Physiognomy 198
XX. The Eye 198
XXI. Ugliness 199
XXII. Grace 200
XXIII. Elegance and Speciousness 200
XXIV. The Beautiful in Feeling 201
XXV. The Beautiful in Sounds 203
XXVI. Taste and Smell 205
XXVII. The Sublime and Beautiful compared 205

PART IV. 208
I. Of the Efficient Cause of the Sublime and Beautiful 208
II. Association 209
III. Cause of Pain and Fear 210
IV. Continued 212
V. How the Sublime is produced 215
VI. How Pain can be a Cause of Delight 215
VII. Exercise necessary for the Finer Organs 216
VIII. Why Things not Dangerous sometimes produce a Passion like Terror 217
IX. Why Visual Objects of Great Dimensions are Sublime 217
X. Unity, why requisite to Vastness 219
XI. The Artificial Infinite 220
XII. The Vibrations must be Similar 222
XIII. The Effects of Succession in Visual Objects explained 222
XIV. Locke’s Opinion concerning Darkness considered 225
XV. Darkness Terrible in its own Nature 226
XVI. Why Darkness is Terrible 227
XVII. The Effects of Blackness 229
XVIII. The Effects of Blackness moderated 231
XIX. The Physical Cause of Love 232
XX. Why Smoothness is Beautiful 234
XXI. Sweetness, its Nature 235
XXII. Sweetness relaxing 237
XXIII. Variation, why Beautiful 239
XXIV. Concerning Smallness 240
XXV. Of Color 244

PART V. 246
I. Of Words 246
II. The Common Effect of Poetry, not by raising Ideas of Things 246
III. General Words before Ideas 249
IV. The Effect of Words 250
V. Examples that Words may affect without raising Images 252
VI. Poetry not strictly an Imitative Art 257
VII. How Words influence the Passions 258

September 27, 2024

Píndar

Literatura grega

Olímpica X
Eonos, el fill de Licimni, fou el campió
a l’estadi quan hi van córrer els seus peus la cursa
de longitud; procedia de Mideas i empenyia
davant d’ell el seu exèrcit. A la palestra
triomfa Èquem, honor de Tegea, i Doricle,
l’estadant de Tirint, assolí el trofeu
del pugilat; el dels quatre cavalls, se’l guanyà
Samos de Mantinea, l’home fill d’Haliroci.
Fràstor féu blanc amb la seva javelina,
Niceu giravoltà el braç i engegà la pedra més
enllà que no pas els altres; els companys
d’armes van prorrompre en grans
aclamacions. La llum amable
de la bonica lluna il·luminà la nit.
Tot el santuari ressonà de festins joiosos
amb música de cants laudatoris.

Pítica VIII, L’home, el somni d’una ombra
p. 112
La fortuna dels homes puja en un instant, però s’ensulsia igualment
brandada per un destí inflexible.

Éssers d’un dia! Què és l’home? Què no és? L’home és
somni d’una ombra. Però sempre que l’esclat
de Zeus ve, una llum brillant plana sobre els mortals
i un viure ple de mel. Egina, mare estimada, fes que aquesta
ciutat segueixi lliure els rumbs del destí amb Zeus
i el potent Èac, el bon Peleu, el brau Telamó i Aquil·les.

Pítica IX, Quiró a Apol·lo
p. 118

Em preguntes pel llinatge
de la noia, senyor? I m’ho demanes tu, que saps
tots els camins i el terme segur de les coses,
que veus quantes fulles primaverals brosta
la terra, quants grans de sorra arrodolen confusament
el mar, les ones dels rius, el buf
dels vents, que saps
el futur i per on vindrà?

September 27, 2024September 27, 2024

Lírica grega arcaica

Literatura grega

Mimmermo Soló Jenòfanes Arquíloc Semònides Alcman Simònides Safo

MIMNERMO (600 ac)

La vellesa trista i deforme

(5 D) (p.58 5)
El mateix que un somni, dura un temps molt breu
la joventut preciosa; i la vellesa trista i deforme
penja aviat sobre el nostre cap,
hostil i alhora canalla, que canvia el rostre dels homes
i, abraçant-los, malmet la seva vista i la seva ment.
Que, lliure de mals el cos i tristes cuites l’ànima,
als seixanta em prengui la mort fatal.

SOLÓ (600 ac)

Els béns que vol l’home

(1 D) (p. 67)
Filles esplèndides de la Memòria i del Zeus de l’Olimp,
Muses de la Piéride, escolteu aquesta súplica:
doneu-me bonança, pel que fa als déus feliços; i pel que fa
als homes, que tingui sempre un bon nom,
que endolceixi la vida a l’amic i amargui la de l’enemic,
respectat pels uns, terrible pels altres.
Les riqueses, les vull tenir, però amb frau
no les vull servar, la pena al final sempre arriba.
…
Els homes, tant el bo com el dolent, pensem així:
qualsevol té bona opinió de si mateix,
mentre no hi hagi dany, que aleshores plora, però abans ens tingué
a tots bocabadats l’esperança nècia.
Un que viu afeixugat per mals terribles, no pensa
sinó que vindrà un dia en que estigui sa altra vegada;
un altre, que és un covard, es pensa que és molt valent,
i que és de bon veure, i no té cap gràcia al cos;
i el pobre, que pateix les obres de la misèria, imagina
encara que farà moltes riqueses.
Cadascú s’afanya a la seva manera. Hi ha qui en les seves naus
recorre el mar, ric en peixos i, volent dur
a casa el guany, és assotat entretant per vents terribles,
i no posa la seva vida a cap mena de recer;
un altre es passa l’any llaurant el tros plantat,
servint a qui s’encarrega de les arades corbes;
un altre, instruït en les obres d’Atena i d’Hefest inventades,
es guanya el pa amb la feina de les seves mans,
i un altre, iniciat en el seu do per les pròpies Muses olímpiques,
amb el seu saber de les normes de l’art que agrada;
…
a un altre que pateix mals funestos, només en tocar-lo
amb les mans, el torna sa altra vegada.
És el fat qui envia als homes tant el mal com el bé,
i els dons d’un déu immortal no s’excusen.
Sí, hi ha en tota empresa perill, i no hi ha qui sàpiga
on haurà d’acabar la feina començada;
un que vol fer bé les coses, amb tota innocència
es fa caure damunt una desgràcia tremenda, odiosa;
i un altre, un incapaç, els déus en tot moment
li donen bona sort, remei de la seva incompetència.

La prudència

(16 D)(p. 83)
De la prudència no és fàcil saber-ne la invisible mesura,
que, sola, de totes les coses en governa el límit.

Les edats de la vida

(19 D)(p. 83)
Quan fa els set, el noi tendre
perd les primeres dents que li sortiren de nen.
I quan Déu li mesura finalment els segons set anys,
la pubertat creixent ja comença a mostrar-se.
I al tercer septeni, tot espigant-se encara, se li cobreix
el mentó de pèl i li canvia de flor la pell.
I al quart septeni és quan té la força més gran,
de coratge entre els homes indici segur.
I el cinquè és el temps que l’home hauria de pensar en casar-se
i procurar obtenir descendència de fills.
I al sisè madura la ment de l’home en totes les coses
i ja no voldrà després actes sense cura.
I al setè té el millor judici i discurs, així com
a l’octau; i ja en fan els dos catorze, d’anys.
I al novè, li resta poder; però ja és més dèbil,
mirant al coratge perfecte, en llegua i prudència.
I al desè, si hi ha qui l’encalça i arriba fins el límit,
la mort no el vindrà a buscar abans d’hora.

Correcció a Mimnermo sobre la vellesa

(22 D)(p. 85)
Però si em vols fer cas, esborra aquest vers,
i no t’enutgi que jo ho entengui millor;
cànvia’l, dolç poeta, i canta d’aquesta manera:
“Als vuitanta em prengui la mort fatal”.
…
Que no m’arribi una mort sense llàgrimes, no: als amics
voldria deixar, en morir, dolor i laments.
…
I com més vell sóc, més coses aprenc.

JENOFANES (530 ac)

Setanta-set anys de pensador

(53 D)(p. 97)
Ja són setanta-set els anys que duc passejant
el meu pensament per tota la terra grega;
i abans d’aquests en van passar vint-i-cinc des que naixí,
si és que sé dir la veritat sobre l’afer.

ARQUÍLOC (650 ac)

No et deixis endur ni pels èxits ni pels fracassos

(D 116)(p. 131)
Cor, cor, si t’aclaparen maldars
invencibles, amunt!, resisteix al contrari
oferint-li el pit de cara, i a l’ardit
de l’enemic, oposa-t’hi amb fermesa. I si en surts
vencedor, dissimula, cor, no te n’ufanis,
ni, de sortir vençut, t’envileixis plorant
a casa. No deixis que t’importin massa
a la teva joia en els èxits, ni la teva pena en els fracassos.
Entén que en la vida hi impera l’alternança.

Els ànims i les idees

(D 118)(p. 131)
Té l’home mortal, Glauc, fill de Leptines,
els ànims segons se li presenta el dia,
i les idees d’acord amb allò en què treballa.

SEMONIDES (630 aC)

Els destins de l’home

(D 138)(p. 143)
Noi, és Zeus tronant qui en prescriu,
de tot, el desenllaç, i qui el posa
on vol. En canvi, entre els homes
no hi ha seny sinó que, passatgers,
vivim com a bèsties, ignorants
del termini que Déu donarà a tot.
Però, mentre s’encaparren en l’impossible,
als humans sustenta l’esperança:
uns esperen per que vingui el dia,
d’altres confien en que acabi l’any.
No hi ha qui no esperi, per l’any vinent,
fer-se amic de fortuna i béns.
A l’un se li avança la vellesa
abans del termini. A d’altres els consumeixen
dolències vils. I a d’altres, subjugats
per Ares, Hades els envia sota terra.
D’altres, dins del mar, sacsejats
per la tempesta i l’onatge blau,
moren treballant per la vida.
I d’altres es lliguen a un llaç, infeliços!
i a voluntat deixen la llum del sol.
Lliure de tot mal, no hi ha res; innombrables
fats funestos i calamitats
imprevistes, i penes, pateix l’home.
Però, si em féssin cas, no caminaríem
estimant el dany, ni posant l’ànim
en l’amargor, ens torturaríem.

(D 139)(p. 145)
Si fossim assenyats, el que mor
no ens ocuparia més d’un dia.

Sobre les dones

(D 142)(p. 145)
Déu féu les dones diferents
des d’un principi. A l’una, la va treure
de la porca híspida, i a casa seva
tot va rodolant per terra,
embolicat i ple de brutícia;
però ella, bruta i amb la roba bruta,
aposentada en les escombraries, s’engreixa.
…
L’altra surt a la gossa, espabilada
com ella, imatge fidel de sa mare,
que tot ho vol sentir i saber,
i ensumant es fica per tot arreu,
i encara no veient ningú, a aquest li borda.
No l’atura el marit, que l’amenaci
o que a cops de pedra, furiós, la dent
li trenqui o que li parli amb afecte;
fins i tot asseguda amb estranys, segueix
capficada en bordar inútilment.
…
L’altra és del mar i té dues maneres.
Riu contenta avui, i l’estrany
que la vegi a casa en farà l’elogi
dient: “No s’ha vist altra dona
millor ni més amable en tot el món”.
I l’endemà no suporta que la mirin
ni que li rondin a la vora: s’enfurisma,
hostil com una gossa amb cadells,
i és àspera amb tots, i disgusta
per igual amics i enemics;
com el mar…inestable.

L’altra és un ase apallissat i gris
que amb prou feines per la força i amb insults
s’avé finalment a alguna cosa, i qui li dol
fins i tot el que li agrada; entretant,
menja tota la nit dins la cambra
i tot el dia, fins i tot davant la llar.
Per cardar, de tota manera,
qualsevol ximple que vingui ja li resulta.

A una altra la pariria una exquisida
euga de llarga crinera, car no vol
fer de criada ni esllomar-se en això,
no fa anar el molí ni aixeca
la criba ni llença fora les deixalles,
i com que el sutge potser la podria
ennegrir, al forn no s’asseu;
i es per la força que al final conquereix un home.
Es treu el maquillatge dos cops al dia,
i a vegades tres, i s’ungeix amb essències;
i sempre duu el cabell ben pentinat,
llarg, i amb flors boniques que l’adornen.
És bonic de veure una femella així, almenys
per a l’altre, encara que no pel seu amo,
a no ser que sigui un tirà o un rei,
a qui plauen tal mena d’éssers.

L’altra surt a la mona: és la pitjor
calamitat que Zeus envia a l’home.
És molt lletja de cara, i quan creua
el poble a tothom mou a riure;
de tan nana com és amb prou feines avança,
i camina, de tan prima, sense cul.
Pobre de l’home que l’hagi d’abraçar!
Sap tots els trucs i gestos,
com una mona. Què hi fa que se’n riguin!
No vol fer el bé, ans al contrari,
tot el dia examina i considera
com fer a la gent el major dany.

I l’abella, feliç el qui la té!
l’única a qui no li escau cap retret,
ella estira i augmenta la nostra vida.
I estimada al costat del marit amant,
envelleix cuidant dels fills.
Es distingeix entre totes les dones
i una gràcia divina les envolta.
I no vol asseure’s amb les altres
per explicar-se contes sobre el sexe.

De les dones que Zeus dóna a l’home,
aquestes són les millors i prudents.
I totes les altres, perquè ell ho volgué així,
són un horror, i han de seguir-ho essent.
Car la pitjor cosa que féu Zeus
és la dona. Creiem que ens serveix,
i és el pitjor pel qui la té.
Car no passa tranquil u dia sencer
qui amb dona viu casat,
ni li és tan fàcil treure de casa
la fam, hoste cruel, déu implacable.
I quan l’home pensa que podria
estar a casa content perquè els déus
l’afavoreixen i plau a tothom,
surt ella a renyar-lo belicosa (…)
És la cosa més dolenta que féu Zeus,
i és un nus als peus, que a ningú deixa anar,
des que l’Hades rebé aquells
que per una dona es feren la guerra.

ALCMAN (630 a.C.)

Dormen les muntanyes

(D 174)(p. 183)
Dormen les muntanyes
els cims i les valls,
i planes i barrancs,
i el bosc, i tots els animals
que la terra obscura cria,
i les feres de la muntanya, i els eixams,
i el monstre en els fons de la mar braolant;
i dormen les multituds
d’aus de llargues ales.

SIMONIDES (520 aC)

Incertesa de la vida humana

(D 215)(p. 211)
Essent humà, no diguis mai
què passarà demà;
ni, si veus feliç un home,
quan de temps ha de durar-li.
No és més ràpid l’esquinç
de la mosca d’ala llarga
que el mudar dels mortals.

L’infant

(D 226)(p. 221)
… “Quina pena que tinc,
fill! Però el teu son no es torba,
i dorms, no pensant en altra cosa
sinó en mamar, i en aquest tronc trist
clavetejat de coure, que en la nit
llueix, i on només
la foscor blava
t’acotxa. No t’importen
ni l’aigua que et passa per damunt
sense tocar-te el cabell, ni el bufec
del vent: sempre reposa
el caparró bonic en la flassada.
Si t’espantés el que fa por,
ja m’hauries escoltat.
Vull que dormis, nen;
i que s’adormi el mar, que a la fi s’adormi
aquesta aflicció inacabable. Que hi hagi
un canvi, pare, Zeus
per la teva mercè. Ai, si algun mot
injust o temerari hagués dit
en suplicar-te, perdona’m-el”.

(D 227)(p. 223)
En veure’l que exhalava l’ànima
innocent, el nen de pit
de la de corones violeta,
tot es van posar a plorar.

[Com l’Erlenkönig de Schubert]

Virtut inaccessible

(D 233)(p. 225)
Hi ha un conte: que la Virtut
viu en un cingle escarpat
on un cor de nimfes àgils
la serveix. Pel que fa als mortals,
no tots la poden veure, i només
qui de dins treu una suor
que li devora l’ànima, pel seu
coratge arriba al cim.

El plaer

(D 237)(p. 229)
Ja que, sense el plaer, quina vida humana
té atractiu, o quin poder? Sense ell,
fins i tot l’existència dels déus
deixaria de ser-nos envejable.

SAFO (600 aC)

Un prat deliciós

(D 250)(p. 241)
Surt de Creta i vine a aquest temple
sagrat, on per tu s’esperen
un hort que riu de pomeres
i altars amb olor d’encens,

i on l’aigua fresca fresseja
entre les branques, i ombregen
els rosers de l’indret, i cau
son de les fulles que tremolen;

i on un prat on pasturen
els cavalls, dóna flors del temps
de primavera, i on l’aire
bufa dolçament…

vine aquí, Cipris,…
i en aquestes copes d’or vessa,
graciosament, afegint-lo
al nostre festival, el nèctar!

Enamorada

(D 252)(p. 245)
Em sembla com un déu, l’home
que seu al teu davant, i tan a prop
t’escolta absort com li parles dolçament
i riure-t’en amb amor.

En això no menteixo, em
salta dins del pit el cor; doncs si
et miro un sol instant, ja no puc
dir ni un mot,

se’m gela la llengua, i un subtil
foc no tarda en recórrer la meva pell,
no veuen res els meus ulls, l’oïda
em zumzeja, i una suor

freda em cobreix, i un temor m’agita
tot el cos, i estic, més que no pas l’herba,
pàl·lida, i sento que em resta poc
per quedar-me morta.

Eros

(D 260)(p. 253)
Eros em va sacsejar l’ànima
com un vent que a la muntanya
sobre els arbres cau.

Voldria la mort

(D 268)(p. 257)
I ja m’està agafant una ànsia
d’estar morta, i veure els lotus
amarats de rosada
a la riba de l’Aqueront.

September 21, 2024September 29, 2024

Jardins de mar i murtra

Karl Faust comprà unes finques de vinya perdudes per la fil·loxera, el 1921 s’hi fa construir una casa per l’arquitecte noucentista Josep Goday i el 1924 es retira de l’empresa i es dedica a la creació del jardí botànic, important espècies de diferents llocs del món. Treballs interromputs per la guerra civil. El 1936 es construeix el templet de Linné, també de Josep Goday. Faust coneix i ajuda Ramon Margalef. Té elements paisatgístics com les pèrgoles o l’escalinata amb xiprers que du al templet. Molt cuidat.

September 21, 2024September 29, 2024

Jardins de Cap Roig

Creat pel matrimoni de Nicolau Woevodsky i Dorothy Webster el 1927. Vint hectàrees amb 800 espècies mediterrànies i cactus. Ara pertanyen a la Fundació la Caixa i estan cuidats impecablement. El jardí mediterrani és modèlic perquè amb les plantes pròpies d’aquí ben podades, brucs i sobretot, llentiscle, aconsegueix un paisatge autèntic i endreçat. Hi ha diverses escultures notables, entre elles, la de Quim Domene inspirada en el poema de Salvat-Papasseït, “La casa que vull”. Des del “castell” que ara té un auditori on s’hi fan festivals, una sèrie de terrasses van acompanyant el desnivell, Monges, Bassin, enamorats. Després un camí llarg amb un mur de pedra, el jardí del coronel, molt acolorit i una zona de lectura, el jardí de la Dorothy, amb butaques i tauletes, i l’aigua que brolla a prop. Pensava que era una llàstima que no hagués portat res per llegir quan en un armari hi vaig trobar una antologia de poesia catalana, una de Salvat-Papasseit i el Rem del 34 de Joaquim Ruyra. Més avall el jardí acull una col·lecció de cactus i té un mirador des d’on es veuen les illes Formigues.

September 13, 2024December 19, 2024

Motivació

La vida humana El cos humà Cervell i xarxa neuronal Psicologia [Motivació vs patiment]

Definicions. Components. Tipus (Maslow). Teories. Discussió, Acràsia, Llibertat.

Definicions

(P) Schopenhauer deia que la motivació era la causalitat vista des de dins.

[Notem que emoció, motivació i motiu tenen la mateixa etimologia del llatí movere. ´”Emoció” potser es refereix al que ens mou des de fora, la nostra reacció a una cosa que ens passa, mentre que motiu o motivació seria el que ens mou des de dins. Motiu és el que explica el que fem, l’objectiu de la nostra conducta”.]

(WK) “és un estat intern que indueix els individus a emprendre una conducta orientada a un objectiu”. “La motivació neix de les experiències anteriors, de la creença o expectativa sobre un fet futur i de les emocions associades a una tasca.”

La satisfacció de la necessitat o impuls resulta en una experiència gratificant (Psicologia, afectivitat, homeòstasi i plaer) o frustrant. La satisfacció sovint no és permanent (Satisfacció i plaers, Adaptació hedònica), i resulta en un cicle (amor i desig, cicle) de desig, frustració/satisfacció, desinterès i nou desig insatisfet.

Components i estadis

Components

Direcció: [l’objectiu de la conducta, “descansar a les vacances”, “anar a ballar”]
Energia o intensitat
Persistència

Estadis

definir l’objectiu
esforços per arribar-hi

Tipus

Primària (biològica) / Secundària (cognitiva)

Motius primaris o biològics: La satisfacció de necessitats de l’organisme, gana, set, excreció, repòs, refugi, sexe. (Emocions Dolor, Plaer). Desencadenen conductes instintives. ( Conducta animal).
(P) Young i Cattell tenen a la llista de motius primaris la curiositat, el joc i l’instint social. La relació entre l’homeòstasi de l’organisme i l’impuls a actuar no és directa. Es pot tenir l’impuls de menjar sense contraccions gàstriques.

Motius secundaris o cognitius: Sentiments de pertinença, ser valorat (ésser a través dels altres, la necessitat de ser atractiu), autorealització, contribuir a crear un món més just.
(P) Actitud: Allport (1935) en parla com “un estat de disposició nerviosa i mental, organitzada a través de l’experiència, que influeixi dinàmica o direccionalment en els respostes que un individu dóna als objectes i situacions” en què es troba. Maslow (1943) i la piràmide de necessitats.
Assolir fites: Zeigarnik (1927) i Ovsiankina (1928) i Tamara Dembo, del laboratori de Kurt Lewin, van fer experiments que van demostrar la tendència a completar tasques, identificant nivells d’aspiració (Anspruchniveau). McClelland (1961) introdueix el achievement motivation al qual atribueix el desenvolupament dels pobles.
[En el subjecte subsimbòlic hi havia senyals simples com el plaer, el dolor, el desig sexual o la gana, que desencadenaven una pauta de conducta destinada a satisfer aquesta necessitat. Ara la situació és més complexa perquè abans de la resposta automàtica s’hi interposa la concepció del món i la meva situació en ell. Hi ha un estat inestable del subjecte amb intervenció de processos cognoscitius (H2300, H2720) que genera una conducta (H2800).

[Veig que duc a terme sèries encaixades d’accions a les quals hi haurà associats sentiments de satisfacció i frustració. Veig [associació subsimbòlica] que en les meves accions hi intervé el reconeixement de l’altre (Hegel), els objectius que em proposo estan mediatitzats per missatges culturals publicitaris, etc. Això explica que apareguin les següents necessitats secundàries (P 509):

curiositat, informació i saber, comprendre el món.
acomplir objectius, tenir un sentit al conjunt de la vida.
afecte i pertinença a un grup, reconeixement, social, comunicació. (En les relacions interpersonals hi haurà superioritat / inferioritat, competició / cooperació (Erikson).

Desmotivació i acràsia
La desmotivació és la manca d’interès o apatia. (Acedia en in context religiós), quan res ens interessa. Relacionat amb la depressió, o amb amb expectatives tan altes que sabem que no val la pena intentar aconseguir-les.
L’acràsia és quan en principi sí que sabem què voldríem aconseguir, per exemple, dur una vida més ordenada, fer més esport, però som incapaços de dur-ho a terme. Ha estat objecte de discussió a filosofia.

Piràmide de Maslow

Fisiologia: respiració, alimentació, descans, sexe, homeòstasi
Seguretat: seguretat física, ocupació, recursos, moral, familiar, salut, propietat privada
Amistat, afecte, intimitat sexual
Autoreconeixement, confiança, respecte, èxit
Autorealització: moralitat, creativitat, acceptació de fets, resolució de problemes [contemplació]

També:

Intrínsec/extrínsec: [Segons si respon a projectes personals], o a factors exteriors tals com premis o amenaces de càstig.
Conscient/inconscient (Racional/irracional): Hi pot haver motius dels quals no som conscients, creences o desitjos on confessats, pors o traumes, conflictes no resolts.
Curt o llarg termini
Egoista/altruista

Teories

Instints. McDougall, 1908. Els individus tindrien un [repertori] d’instints innats que es s’activarien en la presència d’un estímul exterior. Els intents d’explicar la conducta van donar lloc a llistes de desenes d’instints.

Freud i psicoanàlisi. 1915. [A més de satisfer les necessitats bàsiques], els humans tindrien uns instints innates que influencien les emocions i pensaments. Els instints de vida, Eros, són el desig sexual i l’autopreservació´, els de mort, Thanatos, l’agressivitat i destrucció [vista la crueltat innecessària dels humans, que no es pot explicar en termes de supervivència, potser Freud tenia fonaments per assenyalar el Thanatos]. A l’hora de determinar l’acció, el ·principi del plaer, la libido, és la força inconscient de l’ID, que és regulat pel principi de realitat de l’Ego, segons el que realment és possible assolir i tenint en compte les normes socials i morals de la societat del superego. Bona part de la motivació seria inconscient, amb desigs i pors que són reprimits i no arriben a la consciència. [també La Consciència dissortada de Hegel].
El conflicte entre les pulsions primàries i les restriccions del que és possible (ego) o acceptable (superego) donen lloc a uns mecanismes d’adaptació (Psicologia Avui):

Sublimació: desviació de les pulsacions sexuals o agressives cap a fins superiors que presenten un cert valor social, la creació artística o treball intel·lectual.
Fantasia: es trasllada una pulsió reprimida al pla imaginari “per tal de satisfer-la, simbòlicament, per mitjà de la creació d’imatges que poden ser diürnes (cf. joc, més o menys conscients, o nocturnes en el cas del somni.
Desplaçament de l’objecte de la pulsió cap a un substitut. Es el cas del nen que xuma el dit en lloc del pit, o de qui fa bronques a casa perquè no les pot fer a la feina.
Projecció d’un mateix en altres persones. [quan volem que els fills realitzin el que no hem pogut fer nosaltres] Quan un subjecte deprimit acusa els que l’envolten d’estar de mal humor.
Substitució: es compensa una frustració amb un comportament que en redueixi la tensió, per exemple la masturbació.
Regressió: es torna a una etapa del desenvolupament psíquic ja superada. L’enuresi (incontinència d’orina) d’un nen que ha tingut un germà petit.
Repressió. Els conflictes acaben sovint amb la repressió de les pulsions (sota criteris del jo -el conscient- i superjo -conjunt de normes morals).

Homeostasi. Cannon, 1932, The Wisdom of the body. Quan es produeix un desequilibri o deprivació de l’estat del subjecte, aquest actua per corregir-lo. Tenim: deprivació → necessitat → impuls (drive) → estructura regulativa → desig (conducta apetitiva) → acció (conducta consumatòria) → reequilibri que disminueix l’impuls i dóna una sensació de gratificació. (La teoria de reducció de l’impuls es deu a Hull) . Quan el subjecte avalua la diferència entre el que és i el que podria ser, es produeix una “dissonància” que seria la clau de la motivació. [És un dels trets més importants de la condició humana: gràcies a la imaginació, interactuem amb la realitat possible, no només amb la realitat present. Insatisfacció per expectatives frustrades i els micos que ja no volen cogombres quan han vist els plàtans).
L’autoregulació és proposada per autors tan diversos com Thornsdike, Hull, Miller, Tolman, Köhler, Lewin o piaget.

Incentius. Young (1961) va fer experiments matisant la simple regulació homeostàtica, podem menjar pel plaer de fer-ho [això es pot explicar pels instints i la teoria de l’evolució. Com a resultat d’aquesta estem programats a buscar sucre; per això els habitants de Hawai es tornen obesos quan tenen accés a una dieta rica en greixos] i, per exemple, la carència de vitamines no condueix a cercar aliments amb vitamines.

Cognoscitiva. [Imaginar una realitat millor i anar-hi]. Alfred Fouillé (1890) parlava d’idees força, “el que pot ser”. Festinger (1957) assenyala que de la mateixa manera que la gana motiva, la dissonància cognitiva [entre el que és i el que podria ser] dóna lloc a una activitat orientada a eliminar aquesta dissonància [altra vegada l’esperança de Pandora].

Humanística.
Allport (1937). Tot i que els motius inicialment poden estar basats en necessitats biològiques o experiències de la infantesa, com pretendria Freud, després poden esdevenir “funcionalment independents” d’aquest origen i estar definits pels valors i propòsits conscients de l’individu. remarca que cada individu és únic, contraposant-ho als instints biològics o psicoanalítics universals. Té una personalitat d’acord amb les seves experiències, valors i trets de la personalitat. Els individus madurs acabarien orientant la vida a la realització i creixement personal.
Maslow (1943) amb ordena la motivació des dels motius més bàsics als superiors, fisiologia, Seguretat, Amor i pertinença, reconeixement, autorealització, remarcant que fins que no se satisfà un nivell no plantegem el següent. Herzberg ho aplica als llocs de treball. Hi ha unes necessitats bàsiques a cobrir, higiene i seguretat, salari i després motivació de reconeixement de la tasca i autorealització en la feina.

Motivació, càstig i estímul
[el garrot i la pastanaga] (P) El càstig modifica la conducta aplicant un estímul dolorós. L’efecte no és proporcional a la intensitat de l’estímul aversiu. Per exemple, la reprimenda privada obté millors resultats que el sarcasme públic [el mal ja està fet]. Hurlock (1925) en un experiment amb nens fent sumes va observar que el grup lloat millorava un 20%, el censurat un 14%, i l’ignorat un 11%.

Frustració i agressió
Quan no podem assolir l’objectiu, ja sia per limitacions pròpies o per circumstàncies externes es dóna una frustració. (Ira , Tristesa). Dollard i Miller (1939) van proposar la teoria que la resposta a la frustració és una agressió, física o verbal, a altres persones o cap a un mateix. [jo 1982-1999]. Howland i Dollard (1940) van correlacionar els índexs de preu del cotó i els linxaments a negres. Davant d’una agressió, hauríem d’identificar a quina frustració correspon, i si es tracta d’eliminar un obstacle o de descarregar una tensió emocional. Quan no es pot actuar directament sobre la causa de la frustració, sigui perquè no és socialment acceptable o perquè seria perillós, aquesta es desplaça cap a un altre objectiu. Per exemple, si no podem actuar sobre el nostre cap a la feina, podem vessar el mal humor a la família.
La resposta a la frustració també pot ser la retirada o estudiar la solució al problema. [el caiac punxat a Eindhoven].
[La resposta a la frustració, orientada a buscar un culpable a qui agredir també podria ser l’explicació a la tendència a formular o seguir teories conspiratòries com a explicació dels nostres mals, tals com Qnon o els Incels o de l’increment d’atacs amb armes o ganivets. Programats per odiar?]

Discussió

Cicle i insatisfacció
La satisfacció de la necessitat o impuls resulta en una experiència gratificant (Psicologia, afectivitat, homeòstasi i plaer) o frustrant. La satisfacció sovint no és permanent (Satisfacció i plaers, Adaptació hedònica), i resulta en un cicle (amor i desig, cicle) de desig, frustració/satisfacció, desinterès i nou desig insatisfet.→

Acràsia
El problema de la feblesa de la voluntat (“weakness of will”) o acràsia. Hi ha ocasions en que sabem quina és l’opció racional i moralment millor però en canvi en triem una altra. [per exemple, anar a dormir d’hora per llevar-nos descansats l’endemà]. Com s’explica que conscientment elegim l’opció menys bona? Aristòtil parlava d’acràsia com a manca de control, o quan els desigs i les emocions dominen la raó. Al s20, Donald Davidson ha estudiat com motius contradictoris poden dur a accions en contra del que pensem que és millor. [¿o és que potser ens movem sempre per emocions i la raó els és subordinada, tal com deia Hume? Emocions a la filosofia i literatura ]

Llibertat i determinisme
(P)Pinillos remarca que el tractament de la motivació en la psicologia suposa que els actes humans són necessaris. Costa encaixar-hi la llibertat i la responsabilitat. La teoria de la decisió s’ha començat a estudiar més en el context de la cibernètica. Skinner dirà que parlem de llibertat quan ignorem els determinants.
[L’antropologia subjacent a la moral pressuposa un ésser lliure que pren decisions de les quals n’és responsable. Un model antropològic que consisteixi en un repertori d’instints que s’activen davant d’un estímul determinat no és compatible. Els models humanístics d’Allport o Maslow, en que a mesura que tenim cobertes les necessitats bàsiques la conducta es defineix per motius d’autorealització i integració sí que hi encaixen]. [El que salva la condició humana del determinisme de la física no és l’indeterminisme, sinó la determinació interna (llibertat i determinisme)]
[Les necessitats secundàries, ésser reconegut per als altres i tenir un propòsit, són indicis de la identitat complexa, el que en podríem dir sistema que obeeix a una causalitat interna complexa, que té uns projectes, una imatge de si mateix i una percepció de la imatges que els altres tenen de mi. Jo existeixo en la mesura que sóc reconegut pels altres i aquests m’assignen un estatus. Per exemple, si els altres m’ignoren, que em distingeix d’una pedra, funcionalment? A part dels meus processos interns, jo no funciono, no sóc usat com a home. En canvi, un totem, un tros de fusta, pot ser usat com a divinitat.].

[La conducta
I la manera de satisfer les necessitats té diferents nivells:

els instints [programació fixa genètica]
la conducta apresa, condicionament
la conducta creada, pensament, solució de problemes]

[Somniar, la motivació artificial

La piràmide de Maslow ens presenta les necessitats naturals, de les biològiques a les humanístiques. Però la nostra capacitat d’imaginar i somniar ens presenta futurs possibles i desitjables que poden anar més enllà. Això potser ens fa perseguir impossibles que ens faran infeliços.]

August 28, 2024

Yehuda Amichai. Poesia

L’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat

L’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat

[20]

L’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat. Penso
en l’exactitud amb què les persones descriuen mals i dolors
quan són al metge. Fins i tot aquells que no saben llegir ni escriure
afinen: és un dolor continuat, aquest ve a punxades, i aquest
sembla que estripi per dins, fa un mal que crema, un mal esmolat,
un dolor esmussat. És aquí, exactament aquí, sí, sí.
La felicitat ho confon tot. Després d’una nit d’amor o d’una festa
he sentit a dir: ha estat meravellós, m’he sentit a la glòria.
Fins i tot un astronauta que gravità per l’espai obert
suspès fora del coet només va declarar:
meravellós, fantàstic, no tinc paraules.
La confusió de Ia felicitat i l’exactitud del dolor.
I jo voldria descriure tan exactament un dolor esmolat
com la més profunda felicitat i l’alegria.
He après a parlar entre dolors.

1998

August 18, 2024August 19, 2024

Parc Samà

Construit el 1881 per Salvador Samà i Torrens (1861-1933), marquès de Marianao, hereu d’una família catalana establerta a Cuba que s’havia enriquit gràcies al tràfic d’esclaus.
El jardí el realitzà el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre, autor del Parc de la Ciutadella, que comptà possiblement amb l’ajut d’Antoni Gaudí, que aleshores era el seu deixeble. El marquès hi va fer un petit zoo amb espècies de tot el món. És un jardí romàntic amb senderons laberíntics que envolten parterres de gespa i arbres i plantes exòtiques. Té un estany amb tres illes artificials, amb una gruta al centre.

Té un còpia d’un Hèrcules Farnese.

August 14, 2024August 15, 2024

Terrasses imaginàries: 10 jardins

Vaig pensar la terrassa com a tres Tangrams corresponents a 6 micropaisatges: el bosc de Solius i els camps. L’aigua amb bambús i arbre de ribera i un jardí geomètric. Un hort i la vegetació de sorra. Hi ha un espai cobert i es pot donar la volta caminant. Quan s’entra no es veu de cop tot el conjunt, fent l’efecte que sigui més gran. Al començament encara podia moure els contenidors però després les rodes es van fer malbé. Vaig afegir 2 tangrams dedicats a paisatges de molsa i coníferes i després uns bonsais amb peces de ceràmica de la Mercè Rius.

Una configuració amb tots els contenidors junts deixant el màxim d’espai.

Una altra possibilitat:

Castellar
El jardí de Castellar era d’una mida molt semblant a la terrassa d’Aymà. Recollint idees del llibre “Diseño de jardines” de Herwig i Stehling, tenia una pèrgola que li aportava intimitat sense aixecar una paret, un menjador, un paisatge amb una muntanyeta i un xiprer, i un saló.

El jardí secret
Al Palazzo Te de Mantova, una gran palau amb patis i jardins extensos, Luis Gonzaga va voler crear un espai més íntim, el seu Giardino segreto, amb una gruta, una sala i un petit jardí d’unes mides similars a les de la terrassa.

Laberint
Recordo els laberints de Villandry, i al jardí d’Horta. En anglès es distingeix entre “maze“, on hi jha bifurcacions amb camins que no porten enlloc, i “labyrinth“, on hi ha un únic recorregut però que no va directament al destí sinó que fa moltes giragonses. Pot simbolitzar una peregrinació a la ciutat santa del cel, com el la catedral de Chartres. Aquest està inspirat en un mosaic del Palazzo Te.

Jardí zen
Alguns dels que vam veure a Japó el 2006 tenien una mida semblant a la terrassa. A la Saline Royal (2024) també n’havien realitzat un. Hi hauria una galeria de fusta fosca, el jardí de pedres i una zona de molsa.

Teatre d’aigua
Després del Serapium, l’espai més fascinant de Villa Hadriana és el “Teatro Maritimo” un espai tancat que de fora no s’anticipa i que en entrar hi ha una columnata circular envoltant una bassa amb una illa al mig. Hi ha “illes” semblants als jardins de Boboli, aquesta molt més gran amb tarongers i llimoners, a Villa Lante, i l’île d’amour al jardí romàntic de Chantilly. Als jardins d’indians com el Parc Samà, o el Parc de Can Solei i Ca l’Arnús a Badalona també proposen illes en estanys artificials.

Hort
L’Hortus conclusus de l’edat mitjana era un jardí tancat, a vegades dedicat al lleure, a vegades dedicat a conrear hortalisses. L’hort ordenat geomètricament va ser reconstruït de manera genial a Villandry.

Jardí natural
El jardí anglès del segle XVIII va transformar les extensions dels voltants de les mansions en paisatges que evocaven una naturalesa ideal. A Hidcote Manor, a primers del sXX es va mantenir la mateixa idea en espais més reduïts. A vegades l’única intervenció consistia a segar un camí enmig de les herbes salvatges. Aquí traçaríem un sender fins a un banc, amb el mateix pi que tinc ara a un costat.

August 13, 2024September 25, 2024

INVsCONS

La vida humana: L’experiència humana | El cos i el cervell | Psicologia Vides humanes | Qüestions

[el manual de psicologia es queda curt. Un capítol sobre cervell i passem a la psicologia tradicional (sensació i percepció,, aprenentatge, pensament i llenguatge, motivació, personalitat). Falta ampliar per sota connectant xara neuronal amb psicologia, i per sobre connectant conducta la vida humana narrativa].

intro | input subsubsimbòlic: percepció + motivació elemental

intro

H0012 Estructura EMPR

La conducta animal quedava resumida en

– Procés lineal de creixement i mort.

– Processos estacionals i diaris cíclics.

– Pautes de comportament davant de senyals (hàbitat, reconeixer aliment i perill) i estats interns (gana, sexe, etc). Aquestes podien ser innates o condicionades.

El model de simulació havia de donar i) els paràmetres de l’organisme i l’entorn (senyals que s’envien) ii) repertori de programes innats iii) evolució en el temps de l’entorn, l’organisme i modificació del repertori per modificació i aparició de nous programes de conducta.

Podríem dir que cada estímul busca en el repertori de conductes (en els animals seran principalment instints) la resposta que toca [estímul especificat -> resposta fixada, estímul nou -> resposta exploratòria?].

La descripció de les pautes de comportament haurà de donar l’inventari d’aquestes receptes: els estímuls i les respostes. Això haurà de venir completat pel procés que hi ha entre l’un i l’altre (avaluació, càlcul) juntament amb la memòria passada (aprenentatge, conducta apresa) que es posa en joc; ja que l’exercici de les pautes de comportament pot modificar el procés de resposta.

En l’home també tindrem un procés lineal (BM2B0) amb unes etapes de la vida (H5000) al llarg de les quals hi haurà unes pautes de comportament desencadenades per diversos tipus d’estímuls (senyals1-set-gana, senyals2, expectatives passat) H?600, que posaran en joc la memòria passada H?700 en processos diversos (càlcul, afectivitat) H?800 desencadenant unes respostes o conductes determinades (músculs, accions sobre objectes, accions en la societat, accions biogràfiques) H?900. Un Skinner es limitaria a donar el repertori estímul-resposta (E-R), però ens interessa especificar, a més, la natura de la informació emmgatzemada en memòria (M) i el procés intermig (P). L’estructura del fet psicològic serà doncs E-M-P-R.

La descripció d’una biografia haurà de donar l’entorn físic, social, cultural i mèdic, les etapes H5000 i les diferents conductes a cada etapa.

La conducta [inicialment jo parlava d’activitat nerviosa, però conducta és un terme més general que descriu el sistema en relació amb els altres i el medi] té doncs l’estructura bàsica EMPR. Caldrà fer un inventari (veure més avall) de tots els estímuls possibles (sentits, perepcions), els processos que es desencadenen (reflexos, càlculs, imaginació) i si el seu origen és heretat o adquirit, la representació del món que es consulta i les respostes (activitat muscular, actituds personals). Tindrem cassos tan simples com els esquemes de succió i prensió del nou nat o tan complexes com les estratègies de vida d’un home madur.

H0013 Nivells subsimbòlic, simbòlic i c.hist.

En el model de simulació de conducta (B2900), BM2B0 hi havia tres parts: i) Organisme i entorn en paràmetres ii) repertori de pautes de comportament innates iii) evolució en el temps de l’organisme amb modificació i aparició de nous programes. En l’home, aquesta tercera part evoluciona fins arribar a un nou nivell d’informació, el llenguatge i un nou tipus de sistema, la consciència reflexa o històrica. A l’apartat sobre l’espècie humana es fa un esbós de simulació de la coducta humana (BM2B8). Respecte la conducta animal, a més de donar els paràmetres de l’entorn físic i l’organisme, cal donar els de l’entorn social, el cultural i el contingut de memòria. Esbossem aquests tres nivells:

Com que es tracta d’informació, d’ara endavant farem abstracció dels mecanismes fisiològics de les neurones i les considerarem només unitats que processen senyals. Així podrem aprofitar la recerca sobre xarxes neuronals que ha fet la ciència cognitiva i, encara que no es conegui el detall de la base neurològica del psiquisme, podrem entendre la manera distribuïda d’emmagatzemar la informació o el procés d’aprenentatge. Aquest serà el nivell subsimbòlic (H1000): percepció, aprenentatge. Completem psicologia per sota. Es tracta de processos que van de 10-3 s (temps de transmissió del senyal nerviós B2810) fins a 1s.

Un cop la informació és verbalitzada tindrem el nivell simbòlic. Podrem parlar de Concepte, llenguatge, abstracció, raonament, model del món i del jo. Aquest seria l’àmbit de la Psicologia pròpiament dita. Es clar que la psicologia estudia també la conducta subsimbòlica, però no arriba a entrar en els processos neuronals. Skinner tampoc entraria a considerar el model del món carregat en memòria. Aquests processos (percepció, resposta a un estímul, solució d’un problema) van del segon a minuts [suposo].

Finalment cal cobrir la distància entre les respostes a estímuls, els instints, les motivacions, la solució de problemes, tot plegat fets psicològics puntuals, fins a l’experiència de la consciència coneixent-se a si mateixa al llarg dels anys, amb expectatives de futur, records, fustracions, etc. Una consciència que viu una narració en la història. Això completaria psicologia per sobre. Cóm justifiquem la introducció d’aquest tercer nivell?

i) Sembla clar que la descripció conductista no abasta tot el fet humà. A l’hora de descriure una vida humana, fem servir biografies, no estadístiques d’estímuls i respostes. I qun parlem de nosaltres mateixos i ens comuniquem per coordinar accions també fem referència a unitats de nivell superior. La relació entre els dos nivells és anàloga a la de la física microscòpica i la macroscòpica. Els actes humans depassen el nivell de minuts. Com veurem (H3000), es poden anar agrupant en nivells projecte-expectativa / procés-càlcul-decisió / resposta-acció-activitat que durin hores, dies, setmanes, mesos i anys.

ii) Encara que la la psicologia conductista no s’ho plantegi, hi ha una continuïtat entre els diferents actes E-R gràcies a que el subjecte s’autoreconeix (Consciència reflexa). [Recordem la metafísica clàssica sobre substància, l’u i el múltiple, el tot i les parts. Aquí les parts no són espacials sinó temporals. Es conserva la identitat al llarg dels canvis temporals [Heràclit, Aristòtil]. Cada vegada que ens despertem fem IPL del nostre passat, de les nostres expectatives de futur. Sense aquest tercer nivell no es podria parlar ni d’identitat, ni responsabilitat, ni llibertat. Si no depassés l’immediat, l’home no se sentiria incomplet i abocat a més, i l’home de Neandertal (BM9220) no hauria enterrat els morts.

H0014 Causalitat i descripció sistema

(a diferents nivells)

Veure també INVSIMUL i H3140

(BM2B8.5) En els sistemes físics (F0110, F0300.2, etc), la causalitat venia donada per les lleis de la física aplicades a un sistema, la descripció del sistema dirà el dispositiu, els graus de llibertat i les energies que poden entrar en joc (el hamiltonià), i l’evolució per l’aplicació de les lleis al sistema en unes condicions inicials determinades.

En els sistemes químics es dóna l’estructura molecular dels reaccionants, el procés (amb catalitzador o no) i les constants d’equilibri. L’evolució ve determinada per la llei de Le Chatelier (FQ300.1).

(BM2B8.4) A nivell celular el sistema queda descrit per les reaccions bioquímiques amb els fluxs de matèria i energia entrant i sortint a través de la membrana. La causalitat encara és química però ja podem parlar de la funció d’una molècula. La causalitat seria la variació en la concentració de components, la presència o degradació de proteïnes o enzims catalitzadors.

(BM2B8.3) La Fisiologia dels òrgans es descriu per la funció, l’aportació de nutrients i eliminació de residus, i les ordres nervioses. La causalitat són senyals del sistema nerviós, regulació hormonal i eficàcia del flux metabòlic.

(BM2B2.2) Conducta global de l’organisme.

(BM2B8.21) A nivell subsimbòlic tenim una xarxa neuronal que es descriu amb l’input format per senyals de primer ordre (receptors externs de vista, oïda, olfacte), receptors interns (concentracions de productes, esforços musculars, sensibilitat epidèrmica), topologia i pesos de la xarxa (H1000 tipus de procés, representació distribuïda), output possible (moviment esquelètic, ajustaments somàtics). Aquí la causalitat seria el procés de resposta de la xarxa (ajustament i modificació dels pesos), cosa que correspondria a les lleis de la física, i l’input que equivaldria a les forces externes i condicions inicials.

(BM2B8.22) Pautes de comportament, psicologia pròpiament dita. Ara l’input ja ve constituït per percepcions organitzades (perquè el subjecte ha après a tenir representacions), el procés es pot ometre si seguim el plantejament de capsa negra de Skinner, i la resposta són pautes de conducta, més a menys complexes, consistents en agrupacions de respostes musculars i viscerals. La causalitat és l’input o estímul. En el plantejament de Skinner el subjecte és una màquina que respon a estímuls. Així parlarem de motius bàsics (DRIVE) com gana, set, sexe, paraula (segon sistema de senyals) associada a un altre motiu, etc.

(BM2B8.23) Nivell de consciència reflexa. La descripció suposa donar els estímuls externs i interns més la identitat o personalitat del subjecte conformada al llarg de la seva història. Aquesta inclourà un model del món, un model o opinió del que és desitjable -expectatives socioculturals-. La causalitat és tant externa (física, sociocultural) com interna (personalitat). La causalitat interna ens permetrà parlar de responsabilitat i llibertat.

[Si ara agrupem la informació per estructura EMPR enlloc de nivells tindríem els següents inventaris:

Estímuls

Dades: sentits, percepció, informació cultural (comunicació).

Motivació: fisiològica, social, intelectual, moral.

Estats: emocions, sentiments, caràcter, identitat.

Memòria

Pesos de la xarxa, esquemes estables i percepcions, paraules, sensacions del nen, món amb objectes i jo, món amb passat reconstruït, jo amb records del passat i expectatives de futur.

H1743

Autopercepció

H1743 Autopercepció

H1743.DP Constància de relació entre percepcions (H1731), passions pròpies (H1620), i resultats de prediccions (H1823).

H1743.DE Jo, continuïtat corrent consciència, atenció, vigília i son.

Com a resultat de l’aprenentatge perceptiu H1836 hem obtingut una representació del món formada (relativament) per objectes permanents situats en l’espai i el temps (H1731, H1733, H1735), amb seqüències de fets més o menys repetides (causalitat i periodicitat dels fenòmens H1735). Estímuls semblants desencadenen respostes semblants, de manera que el subjecte pot preveure, anticipar els efectes d’una situació i respondre amb l’acció adequada.

[Aquest escenari és parcial, les coses no sempre són predictibles, d’aquí que oscil.lem entre la comoditat i l’angoixa. El producte d’aquesta angoixa serà la necessitat de saber, per curiositat i per controlar el món, dominar el caos desconegut. Inicialment, almenys, intentem que el món de l’infant sigui comfortable, predictible. La mare sempre està al costat del nen quan té gana. De grans ens adonem que no és tan així i que estem sols.]

Un món constant fa que cada vegada que en miri una part, activi la representació completa. Cada vegada que em desperto i recupero l’estat d’atenció (H1741) faig IPL del món. I en aquest món que té continuïtat, sóc subjecte d’accions sobre les coses i els altres amb els resultats esperats. I sóc objecte que pateix els resultats dels fenòmens, també amb una relativa constància.

Cada situació que forma part d’aquest món, és contemplada de la mateixa manera, hi actúo de la mateixa manera, i la pateixo de la mateixa manera [oblidem provisionalment la part caòtica]. Aquest patró estable d’activitat de la xarxa neuronal (H1710) que se superposa a tots els altres és el jo, un jo que s’autopercep. D’aquesta experiència en diem consciència. Cal remarcar que no hi ha un “jo” o una “consciència” independent i separada. Hi ha actes conscients, però no consciència, tal com deien Zubiri o James (Pinillos 684).

[L’input que activa la representació sencera del món, encara amb els ulls tancats, és la percepció del propi cos (H1612) i l’estat d’alerta (H1741) que en resulta. En obrir els ulls aquesta anticipació es confirmarà o no [quan em desperto estic al llit on esperava estar, llevat d’alguna vegada que a Solius he cregut estar dormint a Castellar]. Un món constantment canviant i caòtic acabaria destruïnt la representació del món i desequilibraria el jo. Les experiències de deprivació sensorial comporten trastorns psíquics que es poden atribuir a la manca de confirmació de l’expectativa d’aquesta representació del món.

_________________

Processos

Automàtic: reflex, instint

Aprenentatge: condicionament, processos lògics d’abstracció

P.Càlcul: imaginació, càlcul, decisió

Sèries encaixades: necessitat+dades=situació, càlcul, decisió, acció.

Respostes

muscular i visceral, activitats i comunicació verbal, accions socials, actituds i projectes.

COnducta de necessitats secundàries

H2742 Necessitats secundàries

H2742.DP Estat inestable del subjecte (Motivació H1602) amb intervenció de processos cognoscitius (H2300, H2720) que genera una conducta (H2800).

En el subjecte subsimbòlic hi havia senyals simples com el plaer, el dolor, el desig sexual o la gana, que desencadenaven una pauta de conducta destinada a satisfer aquesta necessitat (H1602, motivació elemental). Ara la situació és més complexa perquè abans de la resposta automàtica s’hi interposa la concepció del món i la meva situació en ell.

No puc posar això com a input H2600 ja que no és una dada sinó l’estat del subjecte després de processar les dades. [Serà input permanent al tercer nivell?]

[Veig que duc a terme sèries encaixades d’accions a les quals hi haurà associats sentiments de satisfacció i fustració. Veig [associació subsimbòlica] que en les meves accions hi intervé el reconeixement de l’altre (Hegel), els objectius que em proposo estan mediatitzats per missatges culturals publicitaris, etc.

Això explica que apareguin les següents necessitats secundàries (P.509):

– curiositat, informació i saber, comprendre el món.

– acomplir objectius, tenir un sentit al conjunt de la vida.

– afecte i pertinença a un grup, reconeixement, social, comunicació. (En les relacions interpersonals hi haurà superioritat / inferioritat, competició / cooperació (Erikson).

[Jo existeixo en la mesura que sóc reconegut pels altres i aquests m’assignen un estatus. Per exemple, si els altres m’ignoren, que em distingeix d’una pedra, funcionalment? A part dels meus processos interns, jo no funciono, no sóc usat com a home. En canvi, un totem, un tros de fusta, pot ser usat com a divinitat.].

BM2B3.1 Cicle vital i etapes. A cada etapa hi ha la causalitat que es deriva del desenvolupament de l’organisme, la formació de la identitat en etapes anteriors i els papers que l’estructura social imposa a cada edat.

H0015 Els entorns de l’home

A més de l’entorn que suposa l’hàbitat i el propi cos, l’home té un entorn social i cultural. Viu “metabòlicament” en societat, se n’alimenta culturalment i s’autoconeix també per la relació amb els altres.

[Què seria el fonamental de la condició humana? l’experiència d’un jo immers en un món d’objectes en l’espai i el temps, d’altres jos reconeguts i que em reconeixen com a tal, un passat i unes expectatives de futur, la mort al final.] Si la vida biològica és creixement fins a una forma pròpia de l’espècie (Aristòtil), i els canvis són anatòmics i fisiològics, a la vida humana s’hi superposen els processos culturals. Igual que creix un membre va creixent la representació del món. La condició humana és una història, una narració, quelcom més que un seguit d’estats de consciència desconnexes. Es tracta d’una sèrie d’etapes que formen una biografia. Així cal un inventari de les etapes de la vida. A cada etapa d’una vida la representació del món i les accions possibles estan donades per la societat on s’inscriu aquesta vida. Amb les excepcions individuals que es vulguin, una de les maneres de caracteritzar una societat és el seu inventari de biografies tipus. Tal com es veu, no es pot parlar de l’individu sense fer-ho de la societat, els seus continguts culturals i l’entorn físic que l’envolta. La separació és només metodològica. L’esquema seria el següent:

Individu. Societat. Cultura

INDIVIDU SOCIETAT ENTORN

+——————++——————-++———————+

¦+———–+ ¦¦ ¦¦ E. Físic ¦

¦¦Necessitats¦ ¦¦ ¦¦ E. Cultural ¦

¦¦ Dades <-+—–++—–+————-++———– ¦

¦+———–+ ¦¦ ¦¦ ¦

¦+———-Model–++——-del———++——-Món———-+¦

¦¦Memòria ¦¦ Comunitat cultural¦¦ Continguts cultural¦¦

¦+—————–++——————-++——————–+¦

¦+—————+ ¦¦ ¦¦ ¦

¦¦Situació: ¦ ¦¦ ¦¦ ¦

¦¦ sentiment ¦ ¦¦ ¦¦ ¦

¦¦ problema ¦ ¦¦ ¦¦ ¦

¦+—————+ ¦¦ ¦¦ ¦

¦¦Procés: ¦ ¦¦ ¦¦ ¦

¦¦ reflex ¦ ¦¦ ¦¦ ¦

¦¦ càlcul ¦ ¦¦ ¦¦ ¦

¦+—————+ ¦¦ ¦¦ ¦

¦ ¦¦ ¦¦ ¦

¦ Decisió ¦¦ ¦¦ ¦

¦+—————–++——————-++——————-+ ¦

¦¦ Acció ¦¦ ¦¦ ¦ ¦

¦+—————–++——————-++——————-+ ¦

+——————++——————-++———————+

INPUT subsimbòlic

H1600 Input subsimbòlic

H1600.OF Receptors sensibles projectats en camps corticals (BM144).

H1600.DP Senyals (B2701) que arriben a la capa d’entrada d’una xarxa, dades sensorials o ja procedents d’una altra xarxa.

H1600.OS Senyals dels sentits (vista, oïda, …), paraules, lletres. (B2700, BM180, BM290) Fisiologia dels sentits). Estímul.

Aquest és el nivell més baix de l’estímul, que comença com una dada sensorial interna o externa, i seguirà amb percepció, input cultural i estats interns o motivacions més complexes com puguin ser emocions, sentiments i estats d’ànim. En aquest nivell la motivació més elemental és el senyal de gana, agressivitat o sexe.

Les dades sensibles (BM290) es projecten als lòbuls frontal BM144.11 (olfacte), parietal BM144.12 (tacte cos), temporal BM144.13 (oïda) i occipital BM144.14 (vista).

H160X Introducció

H1601 Qualitat sensible

H1601.DP Informació sensible (B2701) en l’home, energia-senyal rebuda pel sistema nerviós humà.

[Potser això hauria d’anar a metateoria o epistemologia] Ja en els organismes més primitius, el sistema nerviós s’especialitza de manera que tracta una part de l’energia d’interacció amb l’entorn d’una manera especial (La radiació no només escalfa sinó que permet obtenir informació sobre formes, colors i distàncies dels objectes que envolten l’organisme i desencadenar la resposta adequada]. Es desenvolupen uns òrgans sensorials que capten una part dels senyals possibles (ex. interval de longituds d’ona de la llum, freqüències sonores de 20 a 16.000 Hz) i els envien al cervell (BM2A1).

Aristòtil distingia entre qualitats específiques, com la llum o el so, captades per un sol sentit, i qualitats comunes com moviment/repòs, número, forma i magnitud. Després hi hauria unes qualitats accidentals “aquell objecte blanc és el fill de Diares”. En el nostre tractament només considerem les primeres ja que les altres suposen un procés posterior, de comparació pels sensibilia communa i de verbalització en les qualitats accidentals.

Locke i després els empiristes van separar les qualitats primàries (forma, posició) o mecàniques de les secundàries com llum, so, textura, que es podrien reduir a les primeres.

Müller va mostrar que la qualitat captada depenia del nervi excitat (i en darrer terme de l’àrea cortical (BM144) excitada) i no de la mena d’energia externa incident. Així un cop a l’ull fa veure les estrelles, i un cop a l’orella se sent.

Alguns han volgut relacionar aquesta determinació per part del subjecte del món com a fenomen, amb l’Estètica transcendental de Kant, segons la qual és el subjecte qui imposa a priori les formes de la sensibilitat. [Les formes són l’espai com a sentit extern on el “divers” donat és juxtaposa, i el temps com a sentit donat on el “divers” es va succeïnt, Bréhier II, 462]

Lorenz, amb força sentit comú, ha argumentat que si bé no tenim al cap una fotocòpia del món, tampoc es tracta d’una activitat cortical espontània que crei una representació del món arbitrària. Al llarg de l’evolució els òrgans sensibles s’han anat desenvolupant lligats a la conducta, i el que s’excita al lòbul occipital té a veure (senyals visuals) amb els objectes que es tenen al voltant. Potser no té molt sentit demanar-se per la cosa en sí que no podem conèixer i podem considerar que el món és tal com se’ns dóna als sentits (-> Kant).

Queda pendent el problema de la irreductibilitat de la qualitat sensible. Podem descriure la natura de la radiació electromagnètica corresponent al color vermell, i el procés d’excitació de la retina i transmissió al córtex cerebral. Però això no ens dóna la qualitat de la “vermellor”. La diferència entre “vermell” i “verd” no queda recollida per la diferència entre longituds d’ona. Quelcom semblant passarà amb l’afectivitat (H1740).

[informació pels receptors dels sentits, motivació per les hormones ]

H1602 Motivació elemental

H1602.DP Estímul que desencadena una conducta ja sia directament (dolor H1610, H1621 o apetències H1622) o indirectament com a representació (H1755) formada a per aprenentatge perceptiu (H1836) amb dades (H1630-H1670).

H1602.DE Variables energètiques, direccionals i vectorials. Necessitats.

La qualitat sensible és l’element més baix de la informació que reb el subjecte. Quan la informació esdevé motivació? Quan desencadena una conducta. La motivació no és cosa només de l’estímul, sinó del repertori de programes amb respostes relacionades amb aquest estímul. Hi ha senyals sensibles que desencadenen una resposta directa com el dolor dels sentits dèrmics (H1610), el centre de plaer al sistema límbic (BM144.2) i propioceptors musculars (H1621) o bé la gana i sexe (H1622). En aquest cas es pot parlar de satisfer una necessitat.

La resta de senyals inicialment només són informació. Constituiran motivació quan ja s’hagi elaborat una representació del món amb causes i efectes (llevat de conductes instintives davant de certs senyals visuals o auditius). El rugit d’un lleó només indica perill quan s’ha après. El que mou el subjecte en aquest nivell baix és plaer, dolor i necessitats primàries. Més endavant hi haurà la fustració o satisfacció en identificar una situació (opacitat física i moral), que esdevindrà un problema a resoldre, ja sia elaborant millor el model del món, ja sia deduint d’aquest model una altra via d’acció.

Podem identificar la satisfacció de les apetències d’aliment i sexe (eros), juntament amb les conductes instintintives d’agressivitat (thanatos), amb la líbido de Freud?

Es parla de variables energètiques per referir-se a estímuls que activen la conducta, direccionals si regulen i orienten l’activitat i vectorials o mixtes quan tenen alhora un efecte d’intensitat i de direcció. Les variables direccionals correspondrien a conductes elaborades després d’un aprenentatge perceptiu mentre que les energètiques es referirien a la posta del subjecte en estat d’alerta (H1741), i les vectorials a respostes ràpides i instintives (Tolman parla “d’espai conductual immediat”). [Per a aquestes hi hauria d’haver una pauta emmagatzemada].

La distinció entre motivació i emocions no sempre és fàcil, però en principi sembla que la motivació correspondria més a un estímul extern (incloent-hi les afeccions de l’organisme) i l’afectivitat a l’estat del subjecte (repòs, angoixa, por, satisfacció) que resulta de la situació provocada pel motiu extern.

memòria subsimbòlica

H1700 Memòria subsimbòlica. Percepció

H1700.DP Patró de pesos de la xarxa neuronal (H1710) amb un estructura (H1730) consolidada al llarg d’un aprenentatge perceptiu (H1836) formant representacions de “l’ara i aquí”.

[Els manuals de psicologia tracten percepció i memòria separadament. La percepció seria la dada mentre que la memòria seria el contingut més o menys estable sedimentat a partir de les percepcions que es reben. Però en canvi sembla clar que la percepció no és una dada sensible tal qual sinó que està elaborada d’acord amb un aprenentatge previ. Si el que es formen són patrons estables d’activació (H710, H1720) cal que hi hagi hagut un procés de reforç de connexions [I això, com veurem, suposa uns inputs ordenats i coherents, com el cel del Timeu].

Això vol dir que “percebre” o “conèixer” és ja, d’alguna manera, re-conèixer. Organitzar les dades sensibles per satisfer els patrons dels esquemes acumulats. Les coses es perceben, d’acord amb uns patrons que relacionen el tot amb les parts, la substància amb les seves qualitats, l’efecte amb la causa que l’antecedeix, etc.]

[Aquestes no serien les categories o conceptes a priori de l’analítica kantiana? (4XXXXX) En ella s’estudien els conceptes mitjantçant els quals l’enteniment pensa les coses unificant-les.

Seguint una divisió basada en els judicis Kant distingia les categories següents:

quantitat: unitat, pluralitat, totalitat

qualitat: realitat, negació, limitació

relació: substància i accident, causa i efecte, relació recíproca

modalitat: possibilitat, existència, necessitat].

Nota històrica.

La noció que les percepcions estaven formades per una integració de dades sensorials s’ha tractat repetidament al llarg de la història:

HUME: s.xviii associacionisme 4xxxx

KANT: s.xviii integració de dades sensorials en les categories de l’enteniment (substància-qualitats, cusa efecte). 4xxxx

ESTRUCTURALISME, WUNDT: S.xix 50000, Les sensacions s’gruparien per similitud.

PSICOLOGIA DE LA FORMA: 50000 Les sensacions s’integren en un tot que és més que la suma de les parts, integrant-se en uns camps preestablerts [influència del racionalisme?].

Funcionalisme probabilístic (Brunswick i Gibson): el subjecte ha desenvolupat unes facultats que l’informen del real que l’envolta. L’accent és distal, en els objectes externs més que no pas en els estímuls interns.

Teoria tònico-sensorial (Werner i Wapner): A més de les dades sensorials externes cal atendre els factors tònics, les tensions viscerals i somàtiques.

Neurofisiologia, HEBB: precursor de les xarxes neuronals.

H1710 Representació distribuïda

H1710.OF Connexions neuronals en àrees de percepció (BM144.13, BM144.14) i associació (BM144.11).

H1710.DP Emmagatzament d’informació en els pesos w(SU)Bij de manera que es formin patrons estables d’activació. Especulació sobre els tipus de memòria (BM2B6) i les àrees del córtex on es projecta (BM144).

(Veure també FCC.doc, treball sobre representacions distribuïdes).

Encara no es coneixen els mecanismes d’emmagatzament d’informació. No podem dir “al concepte X o a la imatge de Y li correspon tal configuració de neurones”. D’una banda s’han pogut identificar diferents àrees del cervell que reben diferents tipus d’informació. Es poden distingir tres nivells:

i) Dades sensibles (BM290). Es projecten als lòbuls frontal BM144.11 (olfacte), parietal BM144.12 (tacte cos), temporal BM144.13 (oïda) i occipital BM144.14 (vista).

ii) Percepcions, dades sensibles organitzades. Al temporal i occipital es localitzen àrees de memòria òptica i acústica [reconeixement de formes], incloent-hi la comprensió lingüística.

iii) Finalment al lòbul frontal es troba l’àrea associativa lliure.

Els estudis sobre memòria (BM2B6) i oblit distingien una memòria sensorial (<1s), una memòria primària (verbal,s), memòria secundària (min, anys), memòria terciària (permanent). [Encara que es parli de memòria sensorial, aquest buffer de curta durada pot contenir percepcions organitzades? o bé s’ha de repetir prou com per entrar a la secundària? La línia d’una branca que dibuixo, que he de tornar a mirar perquè no he memoritzat, ja la veig estructurada, em penso. D’altra banda un rostre, una olor de la infantesa estarien a la memòria secundària.

Com que no podem seguir en detall els processos neuronals recorrem a les ciències cognitives i els estudis en processos distribuïts en paral.lel (Mclelland i Rumelhart) que donen raó de moltes de les propietats de la percepció: reconeixement de formes similars a les apreses però que no coincideixen exactament, recuperació d’informació a partir de dades inexactes o incompletes.

De quina manera suporta la informació una xarxa neuronal? D’entrada es podria pensar que cada unitat de la xarxa correspon a un item i els estats d’activació configuren una o altra representació de l’entorn. Això presenta el problema que cada nou element requereix una nova unitat de hardware.

L’altra manera de contenir informació és mitjantçant patrons estables d’activitat. Un determinat input sensorial dóna lloc a una distribució de pesos de la xarxa. Quan aquesta distribució es consolida i s’estabilitza de manera que els mateixos inputs o fins i tot dades parcials, activen la mateixa distribució de pesos, podem dir que tenim un patró estable o representació distribuïda. [Això és, que estiguin actius alhora, i en la proporció donada pels wij totes les unitats-qualitat associades a aquest element]. [Així per exemple no tindríem un node-gos, un node-gosllop, un node-elefant, sinó connexions estables entre unitats corresponents a variables perceptives com forma, mida, òrgans, comportament, etc. La introducció d’un gos amb trompa només demanaria activar la connexió trompa amb la resta de les característiques de gos].

Se’n pot veure un bon exemple a PDP 19 (Sentence processing) on per determinar el sentit d’un mot en funció del context a cada mot del vocabulari se li assignen un valor en una matriu de característiques (microfeatures):

humà, duresa, masculí/femení/neutre, mida, forma (compacte, 1D, 2D, 3D), fragilitat, tipus d’objecte (aliment, joc, eina, moble).

I pels verbs: acció, causa, transitiu, intensitat.

Aquesta mena de característiques apareixen també en les regles de selecció de Chomsky C2513.

En aquest sentit “aprendre” conceptes vol dir configurar els pesos wij de manera que tinguem patrons estables. Recuperar informació no és obtenir un registre mitjantçant una clau d’índex sinó que suposa un procés d’inferència: una informació parcial, com la forma o la paraula, activa un patró amb tota la informació. Aquest procés té moltes característiques de la nostra manera de treballar. No cal guardar còpies literals de tot el que s’ha vist i permet entendre noves informacions (propietat de generació gramatical). Així podem identificar un elefant amb ales encara que no n’haguem vist mai cap. Permet recuperar informació a partir de dades incompletes o lleugerament incorrectes.

Com més general és la informació menys unitats necessitem per codificar-la. [informacions complexes necessiten diverses capes entre nodes de qualitats]. Les excepcions a la regla demanen codificació extra.

A PDP:3 es veu com superar la dificultat del “binding problem” o codificació d’associacions entre dues llistes d’elements (mapping) i cóm implementar representacions estructurades que presentin herència de propietats (“Sòcrates és un home”) i relació de pertinença tot/parts (“la casa és part de la ciutat”). Això s’aconsegueix introduïnt nodes de nivell superior. Així el patró “tot” no es limita a una activació indiferenciada de les parts sinó que posa en marxa un estructura on cada part té un paper, per exemple “subjecte”, “acció”, “pacient”. Aquest motlle es pot omplir amb diferents valors per cada variable. Si només n’hi ha un de disponible, aquesta estructura només podrà ser ocupada per diferents entitats successivament, un rera l’altra, és a dir, seqüencialment. Aquí ja seríem a un nivell més alt, simbòlic i seqüencial, que deixa a sota el subsimbòlic paralel.

H1720 Esquema

H1720.DP Model del món exterior suportat com a relacions (pesos) entre diferents inputs sensorials en diferents nivells.

H1720.DE Adquisició per aprenentatge perceptiu, Generatius i adaptables, valors per defecte, generals i particulars.

Hem vist que les dades sensorials donen lloc a una determinada configuració de pesos wij a la xarxa neuronal. Quan aquesta configuració es consolida tenim un patró estable d’activació que constitueix una representació distribuïda de l’objecte o situació percebuda. Aquesta representació no s’adquireix d’una vegada sinó que demana un aprenentatge previ.

Això ho proven les experiències següents. (P.195) Senden (1932) estudià 66 operats de cataractes congènites. En recobrar la vista la informació visual dels pacients era confusa. Així, una nena veia moure’s una taca fosca i en tocar-la exclamà, “Apa, erò si és el gat”. Tampoc se sabia distingir visualment entre tires de 10 i 20 cm.

Kohler i Held han mostrat que és possible una adaptació a un canvi de dades com pot ser unes ulleres que inverteixin la imatge, sempre que hi hagi una acció que demani aquesta adaptació (moure’s, agafar objectes). L’adaptació no es produeix si l’organisme queda passiu. D’aquí s’obté que la visió no és un procés fotogràfic passiu sinó la integració de dades visuals i activitats motores.

En aquest procés també és important l’expectativa del que s’espera veure. No s’atén tot amb la mateixa atenció. Seleccionem els senyals rellevants del fons rutinari (habituació als sorolls del tren).

Més tard, amb el segon sistema de senyals, es podrà parlar de significació. Es pot veure que la cultura, la preconcepció que es té de les coses [identitat] pot modificar la manera de percebre-les. Començant per l’exemple clàssic del dibuix ambigu que pot representar una vella o una jove (P.200), la ràpidesa de reconeixement de paraules de contingut religiós, econòmic o sexual segons l’escala de valors dels individus.

El procés d’adquisició és molt complex. Comença actualitzant-se la xarxa (H1811.2). La constància dels inputs reforça unes determinades configuracions (H1812.2) i per acumulació es van recollint els diferents aspectes que corresponen a una situació (H1821). Això permetrà identificar objectes i situacions. En seqüències més complexes es relacionaran fets simultanis i successius, podent identificar situacions complexes, els fets i objectes que les componen i els fets que les poden succeir. Tindrem objectes en l’espai i el temps. (Aprenentatge d’orientació, relacions, configuració, discriminació complexe H1836). Donat un input, hi haurà una assignació de probabilitat dels altres objectes que l’acompanyen simultàniament [inferència del context] i de les situacions possibles que poden seguir l’actual segons l’acció que emprenguem [predicció, conducta propositiva].

Els patrons estables d’activació que emmagatzemen informació sobre un objecte, un grup d’objectes o una situació, són anomenats esquemes en ciència cognitiva.

[Basant-se en principis biològics i antropològics s’ha dit que tots els éssers vivents converteixen en signes tota experiència, sense necessitat de ser signes pròpiament lingüístics. Una ameba aprofita experiències passades per adaptar-se millor (CERDA, Lingüística d’avui p.64). Això vol dir que la relació de l’organisme amb l’entorn no consisteix només en matèria i energia sinó també en senyals (B2700 Biologia dels sentits, contacte senyal H3130). En els més primitius el senyal serà simplement ‘estic en un medi amb aliment’ o ‘estic en un medi hostil’. En animals més evolucionats hi haurà una concepció de l’espai, del territori, reconeixement del perill per indicis. Això ja suposa una certa representació del món. En l’home aquesta representació arribarà a tenir objectes (categories de quantitat i qualitat) en l’espai i el temps que se succeeixen en seqüències causals. Si li afegim la capacitat biològica d’emetre sons i la convivència tribal, d’aquí podrà néixer el símbol, el concepte i la comunicació.]

L’esquema aquí és una xarxa que recull els pesos que relacionen diferents aspectes d’una situació. En l’exemple de PDP:14 tenim els mobles característics de cinc tipus d’habitacions, o bé les situacions típiques i excepcionals d’una festa d’aniversari. Un jerarquia de nivells permet passar de les dades sensorials a representacions més complexes. Els mecanismes de PDP permeten explicar com inferim uns valors per defecte a partir d’un input parcial (best match), cóm generalitzem. Aquest és un procés d’acomodació o relaxament a l’estat d’equilibri que millor s’ajusta a les condicions (H1810). Hi ha esquemes a diferents nivells: habitació (cortina, mobles, ús, cortines, espai), cortina (roba, fusta, tipus rail), roba (color, textura), input sensorial elemental.

Aquesta noció ha estat recollida en diferents aspectes al llarg de la història del pensament. A Kant (Brehier II 418) els esquemes eren la regla segons la qual podem construir les imatges corresponents a un concepte. (Ex. l’esquema de la circumferència). I no oblidem que la imaginació era qui determinava l’experiència en termes de les categories de l’enteniment.

En Piaget (Richmond p.107) l’esquema seria una unitat de conducta amb estructura. Es parla de l’esquema de succió, de prensió, de desplaçament. [En ells hi podem distingir l’acció, el model o representació i diferents mecanismes que es donen quan actúa: repetició i reforç de l’esquema, adaptació -del model del món- a l’esquema o acomodació, generalitzar a d’altres objectes, especialitzar a una classe més concreta d’objectes amb una acomodació més fina, traslladar a un altre ordre de coses, coordinació amb un altre esquema com pot ser l’ull i la mà, etc.] Així per exemple l’esquema de succió té l’input de la gana, la resposta muscular de xuclar i la classificació del món exterior entre pit i no-pit.

Minsky (1975) parlà de marc (frame), Rumelhart (1975) de schema, i Smolensky muntà la teoria de l’harmonia amb una xarxa que codificava àtoms de coneixement formant una estructura.

El meu plantejament EMPR de Esquema, memòria, procés i resposta sembla que podria recollir també tots els aspectes. Tal com en parla PDP, sembla que l’esquema és el model del món, la representació distribuïda que intervé en tot el procés, mentre que la noció de Kant i Piaget inclou tot el EMPR.

2024 [l’esquema éstímul exterior + memòria -> procés -> resposta, segons com sembla que sigui només reactiu quan en realitat hi ha sempre una component interior, el que estudia la motivació. A igual escenari exterior, l’impuls de realitzar els nostres projectes o satisfers les nostres necessitats ens fa moure i explorar aquest escenari.

tal com indiquen Piaget i VArela, Constantment estem essent influits i alhora modificant el nostre entorn.

H1760 Situació, motivació

H1760.DP Estat de la xarxa pel que fa a repòs o impuls.

[La xarxa també es pot caracteritzar pel que fa a l’estat de repòs o impuls a respondre amb una conducta. Estímuls de dolor (H1620) desencadenen una resposta evitativa immediata. Algunes percepcions H1750 (Marylin Monroe, fideuà) són estímuls en tant que desencadenen respostes locomotrius i manipuladores.

Davant de cada situació el subjecte quedarà:

– indiferència, repòs.

– sorpresa (dolor) davant un estímul extern, emocions de por, fúria, pautes de fugida o atac. Impuls fort.

– sorpresa davant d’objecte reconegut com a desig. Impuls fort.

– habitual: necessitat tipus gana o sexe (H1620), conducta exploratòria, locomotriu i manipuladora. Alternança de satisfacció i fustració.

– Confusió: no hi ha patró perceptiu conegut per organitzar les dades que es reben, o bé no hi ha una pauta de conducta associada amb la percepció, o la percepció genera pautes contradictòries.

model : home nivell1: video audio olfacte món + hormones

homenivell 2: models, llenguatge, missatges

home nivell3:

August 8, 2024November 29, 2024

Escultura antiga

notes + galeries de fotos extra

Hèrcules Farnese Galeria

El vaig veure el 2018 a Nàpols, Museo Archeologico Nazionale. El 2024 vaig reconèixer les còpies a Versailles i Vaux le Vicomte, daurat, dominant el final de la perspectiva al castell. (i una petita i imperfecta còpia al Parc Samà)

Heracles “descansa recolzant-se a la clava (el seu bastó) a manera de crossa; damunt la clava hi ha pell del lleó de Nemea, mort per Hèracles en un dels seus treballs. Amb la mà dreta, darrere l’esquena, l’heroi aguanta les pomes d’or del jardí de les Hespèrides, que li asseguraran la vida eterna. Però en la figura es representa el cansament de l’home. La massissa musculatura fa la impressió d’una potència exhausta.”
Una còpia romana del sIII d’un original de Lisip (390-300) que es va trobar el 1546 a les termes de Caracal·la i va passar a la col·lecció d’Alexandre Farnese.

El braç esquerre recolzat a la clava damunt d’una roca, el braç dret darrere, sostenint les pomes de les Hespèrides. Una figura poderosa i feixuga, la cama esquerre avançada, tot el cos descansant sobre la clava, inclinat endavant també. No és un Apol·lo o un Hermes esvelt. Un pit ample, unes espatlles poderoses, unes cames fortes. Potser com un jugador de rugby. Vist de darrere, potser els malucs més expressius de la història de l’art, seguint la inclinació de les cames.

Corredors de la Villa dei papiri Galeria

Bronzes de dos corredors procedents de la Villa dei papiri, vistos al Museo archeologico nazionale el 2018. Es tractaria d’una còpia d’un original grec del sIV BCE de l’escola de Lisip.
Semblen dos adolescents molt joves. Els dos en una postura similar, la cama esquerre endavant, el cops inclinat. El que està més al fons mira una mica més cap a l’esquerra.

El tors del Belvedere

Vist el 2022 al Museo Pio Clementino al vaticà. Es creu que estracta d’una còpia d’un original de principis del sII BCE.

Una figura asseguda sobre la pell d’un animal. Si estractés d’un lleó seria Heracles i el lleó de Nemea, o potser Àiax, sobre una pantera, contemplant el suïcidi. Va ser admirat per Michelangelo i Raffaello. Una llegenda deia que el papa Juli Ii hauria demanat a Michelàngel de completar-la i aquest hauria refusat.

Laocoont i els seus fills Galeria

Datada al s.I CE, signada per Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes, realitzada en marbre blanc. Museu del vaticà, 2024.
Apol·lo envia unes serps marines a estrangular el sacerdot troià i els seus fills (La guerra de Troia) . Volia advertir de l’engany del cavall. ( anàlisi de la contradicció entre l’expressió de les celles i el front)

Galeries Escultura clàssica

July 30, 2024October 7, 2024

Literatura grega

Grècia Cites a dropbox. tag literatura grega 88 Literatura grega.

Llengua Grega. Homer. Lírica. Drama. Èsquil. Sòfocles. Eurípides.

Evolució de l’escriptura: Protosinaític → Fenici → Grec (del que sortiran el llatí i el ciríl·lic)

Homer i Hesíode

(sIX – sVIII BCE) Autor a qui s’atribueixen els pomes de la Ilíada i l’Odissea, les obres literàries més antigues d’Europa . No hi ha dades històriques sobre la seva vida. Hi ha arguments per pensar que es tractava de la consolidació de narracions orals de joglars itinerants. ( Milman Parry NewYorker).

L’acció se situaria a l’anomenada edat fosca (sXIII-sIX) entre les invasions micèniques i l’època arcaica (2HEG0 ). Hi ha descripcions detallades de la costa jònica (actual Turquia). El llenguatge és una versió arcaica del grec jònic amb mescles d’altres dialectes, en hexàmetre dactílic.

La Ilíada i l’Odissea

Hesíode (776 AC). Teogonia. Els treballs i els dies.

Lírica

(sVII a sV BCE) Floreix a l’era arcaica (2HEG1) i clàssica (2HEG2). Mentre l’èpica canta els herois en un to elevat, aquesta poesia és més personal, íntima, sovint expressant emocions i reflexions. [També més curta. Com la poesia xinesa]. Era recitada o cantada en banquets (symposium). El melic era cantat, per individus o un cor, acompanyat de lira, d’on vindria el nom) o flauta. Les elegies en hexàmetre èpic. . Usa diversos metres, com els d’Alceu o Safo. Sovint eren ocasionals: victòries atlètiques (epinikia, epinicis) [Píndar era l’antecedent del Sport i el Mundo deportivo], himnes recordant els morts, triomfs (pean), ditirambes de temes diversos, cantats per cors i que acabarien donant lloc als drames, cançons d’amor, invectives, insults als enemics.
Al sIII BCE, el moviment enciclopèdic d’Alexandria va establir el canon dels 9 poetes lírics:

Alcman (lírica coral, s. VII aC)
Safo (lírica monòdica, 630-570)
Alceu (lírica monòdica, 620-580), temes polítics
Anacreont (lírica monòdica, 582-485), l’amor, la beguda
Estesícor (lírica coral, s. VI aC)
Íbic (lírica coral, s. VI aC)
Simònides (lírica coral, s. V aC)
Píndar (lírica coral, 518-438), odes epinícies cantant les victòries dels atletes.
Baquílides (lírica coral, s. V aC)

Altres

Arquíloc (680-645), sàtires i invectives. Calinos, Tirteu, Mimnermo, Soló, Jenòfanes, Semònides, Simònides.

Drama

(CGPT). S’estima que es van escriure un miler de tragèdies de les quals se n’han conservat 32, 7 de 90 d’Èsquil, 7 de 120 de Sòfocles i 18 de 92 d’Eurípides. S’haurien escrit centenars de comèdies de les quals en sobreviuen 11 d’Aristòfanes. (Museu de les obres perdudes). (EB) Èsquil presenta més el problema religiós de l’home determinat per les seves accions i la intervenció dels déus, davant de qui han de respondre. Sòfocles manté la mateixa ortodòxia en moral i religió i introdueix més complexitat. Els humans errant, i subjectes a l’ordre de l’univers. Eurípides serà més escètic quant al paper dels déus.

A les Dionisíaques els dramaturgs presentaven tres tragèdies.

525 – 456 ESQUIL

(EB) Hauria pres part a la batalla de Marató contra els perses el 490. El 484 hauria guanyat la competició de les Dionisíaques per primer cop. El 468 perdria davant un jove Sòfocles. Abans d’Èsquil les tragèdies tenien un sol actor, que podia fer diferents papers, contraposat al cor. Èsquil va introduir un segon actor, creant la possibilitat de diàleg, i va reduir el paper del cor. També s’implicava en els decorats, vestuari i coreografia. Literàriament fa servir un to majestuós i metàfores que manté al llarg de l’obra. Moral i teològicament, quan un home està triomfant, els déus li poden enviar més ambició propiciant l’hubris, l’excés i el desastre. [tema de la llibertat humana i determinisme diví) El tema de la venjança en la trilogia de l’orestíada.

Els Perses, 472: Humiliació quan arriba a Persèpolis la notícia de la derrota de Salamina.
Set contra Tebes, 467: part d’una trilogia, els fills d’Èdip lluiten entre sí.
Suplicants, 463. Pelasgus acull les Danaides.
Agamémnon, 458. (Tàntal, Atreu, Orestes)
Assassinat per Climmenestra en tornar de la guerra de Troia.
Coèfores, 458. Orestes amb Electra. venja el seu pare matant Egist i la seva mare Climmenestra, perseguit per les Fúries.
Eumènides. 458. Orestes jutjat a Atenes.
Prometeu Encadenat, > 458 desafiua Zeus que és mostrat com un tirà. ( La humanitat, diluvi, Prometeu, Pandora)

496 – 406 SÒFOCLES

(EB) Se sap que als 16 anys va ser escollit, pel seu físic, habilitats atlètiques i art musical, per encapçalar el cor que havia de celebrar la victòria a la batalla de Salamina. Va servir d’stratego sota Pericles i després del desastre que va patir Atenes a Siracusa, va ser un dels proboulos encarregats de restablir l’ordre.
Va competir potser fins a 30 vegades a les Dionisíaques, guanyant-ne 24. Va introduir un tercer actor. Els seus personatges tenen qualitats definides, personalitats fortes que sovint sobreestimen les seves forces, cometent errors i injustícies sobre altres que desencadenaran nous errors. [estem determinats per la personalitat???] Els humans viuen en l’error i la foscor, però és en la resistència i com s’afronta i aguanta el patiment, que es retroben amb l’ordre universal de les coses i esdevenen més genuïnament humans [com el rei Lear].

Les dones de Traquis, Deianira intenta recuperar Hèrcules i sense saber-ho el farà morir amb el mantell enverinat pel centaure.
Antígona, que desafia Creont en voler enterrar el seu germà Polinices, mort en l’atac a la ciutat. Mor a la presó, i al dona i el fill de Creont se suiciden.
Àiax, ofès per que l’armadura d’Aquil·les ha estat atorgada a Ulisses.
Edip Rei. Mata Laios, sense saber que era el seu pare, i esposa Iocasta la seva mare. Es cegarà.
Electra, que amb Orestes venja el seu pare Agamémnon.
Filoctetes, retirat a una illa amb una ferida al peu haurà de ser recuperat pels grecs per guanyar a Troia.
Edip a Colonos, acollit per Teseu a Colonos, i atès per les seves filles Antígona i Ismene.

480 – 406 EURÍPIDES

(EB) No se sap gaire de la seva vida. Es diu que tenia molta curiositat intel·lectual i conversava amb Protàgoras i Anaxàgoras. Aristòfanes el ridiculitzava. Els seus personatges no són tan grandiosos com els d’Èsquil o Sòfocles, sinó humans més normals, amb els seus dubtes. Fa retrats psicològics penetranst, en especial a les escenes d’amor o bogeria. A les obres hi surten déus arbitraris. Fa servir pròlegs i epílegs per situar i tancar l’acció. Va ser l’autor més popular a l’època helenística.

El Cíclop
Alcestis
Medea: que en ser abandonada per Jason matarà la seva rival i els seus propis fills.
Els fills d’Hèrcules
Hipòlit: Afrofita despitada farà que Fedra se n’enamori i en ser rebutjada l’acusi de violació.
Andròmaca
Hècuba: l’antiga reina de Troia, ara una esclava, per venjança cega Polymestor i mata els seus fills.
La follia d’Hèrcules
Les Suplicants
Ió
Les troianes: reflecteix cokm van actuar els atenesos en capturar Melos, matant els homes i esclavitzant les dones.
Ifigènia a Tàurida
Electra
Helena
Les Fenícies
Orestes
Ifigènia a Àulida
Les Bacants: Potser l’obra mestra, Dionisos arriba a Grècia procedent d’Àsia per introduir els seus rituals d’orgies. Es rebutjat a Tebes i el seu rei Penteu l’intenta arrestar. Dionisos el fa tornar boig i anar a la muntanya on les dones de Tebes, la seva mare inclosa, el desmembraran.
Resos

450 – 388 Aristòfanes

Tot i que les trames no siguin molt sòlides, 2500 després se segueix representant, pels diàlegs brillants, imaginació i la divertida paròdia com quan se’n riu d’Eurípides.

Els núvols, els ocells, Lisístrata, les dones de Thesmophoria (on critica la misogínia d’Eurípides), les granotes.

Prosa filosòfica i Història

Thales, Anaximandre, Demòcirt, Heràclit. Plató, Aristòtil

Història, Herodot (-484 -425), Guerres Perses. Tucidides (-472 -400) Guerres del Peloponès.

Calímac. Apol·loni de Rodes. Longinus, sobre el sublim

Ateneu de Naucratis. El sopar dels Erudits. sIII CE

Després

Bizanci

Recuperació del llenguatge després de la independència.

Kavafis, Odisseus Elytis

Introducció a la Teresa i la Maria en el viatge de 2005

I també ho han estat per les formes de la lirica grega, on per primera vegada es canten sentiments personals. Totes les generacions de poetes d’europa s’han inspirat en els clássics grecs i llatins. A Catalunya, quan sota les diferents dictadures que hem patit s’intentava tornar a aixecar la nostra llengua, és a Grècia on mirávem; així el noucentisme treballà per traduir al català aquests clàssics. En els moments més durs de la dictadura de Franco, patint la barbarie feixista, és l’ideal de Grècia que enyoràvem i és aquesta enyorança la que inspira les Elegies de Bierville de Carles Riba, que comencen evocant el cap Súnion, per on començarem el nostre viatge. A continuació teniu una introducció a Homer i un resum dels cants de la lliada i l’Odissea, que vaig llegir, per primera vegada a l’adolescència, i que vaig rellegir cap als trenta anys, prenent notes i passant-les al vell ordinador que tenia, hi ha un enllaç a la meva selecció de cites. Després vénen les notes sobre Lírica arcaica, també amb cites, aquest cop, per desgràcia, no tenim cap traducció en català i el que hi trobareu són les meves traduccions improvisades del castellà, finalment l’elegia segona de Carles Riba.

Quan parlavem dels mites grecs intentàvem pensar en el “moment inicial” de la religió, i evocàvem l’angoixa o plenitud en què es pot trobar l’home quan es veu depassat per tot arreu, per l’origen i per la fi, i pel que l’envolta. Hi ha una altra pregunta, que mai arriba a tenir una bona resposta i que és la del sofriment humà. Perquè hi ha tant de dolor i tant de sofriment? És absurd? És merescut? Les religions han intentat donar alguna resposta, com pot ser la del pecat original en el cas del cristianisme. Potser no n’hi ha cap, d’explicació, però un dels intents més profunds i alhora més bells de pensar el problema és el de la tragèdia grega.

Hem de tornar per un moment als déus i els mites. És que potser els déus olimpics es poden comportar arbitràriament? No, ells també estan sotmesos a la necessitat, el destí. I aquest s’entén amb la figura d’unes deesses, les moires, a les quals tothom, déus i homes hi estan sotmesos. N’hi ha tres, Clotho, que fa anar una filosa d’on en sur el fil que és la vida de la persona, Lachesis que en mesura la longitud amb una vara per determinar el temps que és atorgat a cada persona, i finalment Atropos, que tallarà el fil quan se suposa que hem de morir. Les moires no deixen passar cap ofensa contra la pietat religiosa o contra l’ordre del cosmos. Tot excés d’ambició o de poder serà castigat per les terribles Erinnies, o Fúries, tres deesses que tenen serps per cabells.

Així, tothom está sotmès a la necessitat, al desti, però aquest, com es determina, està escrit en algun lloc? La visió que trobem a les tragèdies gregues és, d’una banda, que el destí es deu al propi caràcter, i que aquest sovint fa que l’home cometi l’error de ser excessivament ambiciós, o venjatiu, o poc compassiu. Seria el cas de Xerxes que en “Els Perses” d’Esquil creu que vencerà en la batalla dominant les forces del mar. O de Creont, a l’Antigona” de Sófocles, que oblida el deure familiar de germà quan refusa que siguin enterrats els seus germans que atacaven Tebes. Com més altes siguin les qualitats del personatge, més fàcil és que confii excessivament en elles i caigui en l’error d’excedir la mesura i els límits. Aquest error era designat per l’expressió hybris. La tragèdia ens mostra com

els personatges són victimes de la seva pròpia manera de ser, tot i que no sempre queda clar quin és l’excés comès. A vegades inevitablement han d’afrontar un desti, com Orestes, que ha de venjar crims anteriors i que desprès haurà de patir la venjança ell mateix. Notem però que és una noció molt diferent a la de “culpa i castig”. Sempre assistim a algú que pateix adversitats i que manté les seves virtuts en elles malgrat el sofriment, virtuts que a vegades hauran estat les mateixes que li hauran fet cometre l’error que ha desencadenat la venjança de les Erinnies Les representacions de tragèdies van ser molt populars a Grècia, se celebraven concursos en honor a Dionisos (les festes Dionisiaques) en què els autors competien entre ells. S’han perdut la majoria de les obres. Ens queden set tragèdies d’Esquil (525-456), set de Sófocles (496-406) i una vintena d’Euripides.

Esquil posa l’accent en l’ordre cosmic i religiós mentre que Euripides dibuixa els personatges d’una maneramés realista. Sòfocles és potser qui assoleix un equilibri m mostrar uns personatges que, tot i sotmesos a un destí terrible, conserven les seves virtuts i en la derrota, presenten sempre certa grandesa moral. Potser per això Hölderlin va escriure aquests versos que li són dedicats:

Sophokles: Viele versuchten umsonst das Freudigste freudig zu sagen Hier erspricht endlich es mir, hier in der Trauer sich aus /
Molts han provat en va de dir el més joiós en la joia; ara a l’últim aqui se’m manifesta en el dol

Potser aqui s’expressa el tipus d’alegria que queda per l’essència del caràcter d’un personatge, per la seva bellesa moral més que no pas per si té més o menys sort en la trama de la història.

Aquest carácter “exemplar”, en el sentit de mostrar la bellesa moral, és el que Aristòtil analitza com a funció de la tragèdia. La história descriuria les coses tal com han passat exactament, i aixo faria que la seqüència de fets sovint sigui confosa, no sempre es pot veure bé que els efectes siguin resultat de les causes principals ja que aquestes queden difoses per la presència de molts factors secundaris. La creació poètica de la tragèdia ens mostra els personatges tal com haurien de ser, dibuixant clarament que el destí depèn de manera inevitable del caràcter. [De la mateixa manera que sovint un bon retrat fotogràfic consisteix en treure de la foto tot allò que no és essencial, eliminar detalls del fons que l’únic que fan és distreure]. Segons Aristòtil la funció de la tragèdia seria la catarsi, que etimològicament vol dir “buidar”, “evacuar”, referint-se a purgar els humors malignes. La tragèdia ens presenta situacions extremes que difícilment podríem experimentar en les nostres vides, i ens exposa a sentiments de tristesa, por, compassió i temor. [Segurament no és gaire diferent del que passa quan veiem una bona pel·lícula sentimental i fem una bona plorada.] Aquestes emocions tenen el més gran efecte quan passen de manera inesperada i alhora com a conseqüència d’un antecedent. És així com hi ha els ‘descobriments’ [retrobar el pare o germà perdut, una herència) o els canvis de fortuna’, el canvi de fortuna a desgràcia o l’invers.

Aprofitant les meves velles lectures aqui teniu pàgines sobre Esquil, amb un resum de cadascuna de les set tragèdies, Prometeu, Set contra Tebes, els Perses, Agamemnon, Coèfores, Les suplicants, Les Eumenides i Sófocles, Dones de Traquis, Aiax, Antigona, Edip rei, Electra, Filoctetes, Edip a Colonos. Em falten les d’Euripides.

July 24, 2024January 30, 2025

Cervell. Xarxa Neuronal

La vida humana: L’experiència humana | El cos i el cervell | Psicologia Vides humanes | Qüestions

On rau la vida mental? Estudi a partir de lesions i mapes per histologia Ciències cognitives i Xarxes neuronals Mapes per imatge i connectomes Què passa al cervell? [De la Xarxa neuronal a la vida mental]
Qüestions: Filosofia de la ment. Un cervell en un pot . Realitat virtual. Consciència en màquines. Mind Upload. Dins del cap. Articles

On rau la vida mental?

[Si obrim el crani observem les parts del cervell (anatomia Sistema nerviós). D’una banda tenim la vida de l’organisme, el cos com el d’un animal, que respira, per on circula la sang, que digereix alimenta, que es mou. I de l’altra tenim la “vida mental”, que s’adona del món que té al voltant (percepció) , que es comunica amb el llenguatge, que té emocions, que té un projecte de què vol fer. On té lloc la vida mental? ][ La dificultat d’estudiar un sistema que té una entrada de l’ordre de 5M de punts d’entrada (la nostra interfase) i de l’ordre de 86 10⁹ neurones en 6 capes al còrtex]

Les ciències cognitives estudien “els processos biològics subjacents a la cognició” [notem que no esmenten les emocions.]

Què passa al cervell?
Es va tardar molt a pensar que la vida mental es basava en activitat al cervell. Aristòtil creia que la intel·ligència era al cor. Vesalius hauria estat el primer a pensar que el cervell i l sistema nerviós eren la base de la vida mental.

Frenologia
El 1819 Franz Joseph Gall (1758–1828) i el seu deixeble Spurzheim formular la hipòtesi que el cervell era la base de la vida mental i que tenia parts especialitzades en diferents funcions. La seva mida relativa indicava el força d’aquest “organ cerebral” i això es manifestava en la forma del crani. La intuïció que hi havia parts especialitzades era correcta però l’assignació de zones i funcions no es podia provar, se’n proposaven entre 27 i 40. Un dels seguidors va ser L.N Fowler (1811-1896) que va fabricar el model de cap frenològic. Cap el 1840 la teoria estava desacreditada.

Localització per lesions i histologia 1860-1950

Localització per lesions
Flourens va experimentar amb conills i coloms extirpant el cerebel, que afectava la coordinació muscular o els hemisferis cerebrals. El 1861 Broca localitza l’àrea de l’afàsia en un pacient que entenia el llenguatge però no podia pronunciar mots. Carl Wernicke el 1874 va localitzar una àrea que si estava afectada feia que els pacients parlessin sense sentit.

Histologia
Korbinian Brodmann (1868 – 1918) estudia al microscopi les cèl·lules de diferents parts del còrtex fent servir les tècniques de tinció de Nissl. Identifica 52 àrees que després es podran associar amb diferents funcions. [Això vol dir que les neurones s’especialitzen?] En particular tenim les àrees on es projecten els sentits:

soma, tacte i propioceptors: 1,2,3 [lòbuls parietals]
visual: 17, 18 19 [lòbul occipital]
audició: 41, 42 (lòbul temporal)
gust: 43
l’olfacte estaria al paleocórtex [i lòbul frontal]

(regions del cervell)

El treball de Brodman també va permetre establir que el córtex tenia 6 capes (CGPT):

Layer I (Molecular Layer): Contains few neurons and is mostly composed of dendrites and axons.
Layer II (External Granular Layer): Contains small, densely packed pyramidal neurons.
Layer III (External Pyramidal Layer): Composed of medium-sized pyramidal neurons.
Layer IV (Internal Granular Layer): Characterized by a high density of small, round neurons. This layer receives the majority of sensory input from the thalamus.
Layer V (Internal Pyramidal Layer): Contains large pyramidal neurons, some of which are the largest in the brain (e.g., Betz cells in the motor cortex).
Layer VI (Multiform Layer): Contains a mix of neuron types and sends outputs to the thalamus.

Hemisferis escindits
Sperry i Gazzaniga van estudiar pacients que tenien desconnectats els dos hemisferis com a resultat de tallar el cos callós per tractar casos d’epilèpsia. Els experiments posteriors van mostrar que els hemisferis processaven la informació de diferent manera [però les àrees de Brodman eren simètriques?]

Sistema nerviós Cordats i cervell trino. Anatomia: Sistema nerviós Fisiologia: Sistema nerviós central.

Al final tenim 86 10⁹ neurones, entre les 6 capes del còrtex, 31 parells de nervis que formen el sistema nerviós autònom (simpàtic i parasimpàtic) i el somàtic (sensibilitat 3neurones i motor 2 neurones).

Ciències cognitives i Xarxes Neuronals artificials

1956 La revolució cognitiva
Les troballes de la neurociència es van afegir als esforços d’altres disciplines que volien entendre la cognició humana [per dins] sense limitar-se als observables estímul-resposta que era el mètode de treball dels conductistes. (WK) Es tractava d’entendre la percepció, aprenentatge, memòria, atenció, llenguatge i raonament, recollint aportacions de la neurociència, intel·ligència artificial, psicologia, filosofia i antropologia. [sobretot la metàfora de l’ordinador].
George A. Miller, The Magical Number Seven, Plus or Minus Two“, sobre els límits dels objectes que podem percebre. Nom Chomsky des de la lingüística va argumentar a favor d’una capacitat innata pel llenguatge Syntactic Structures . Des de la intel·ligència artificial, Nevell, Shaw i Simon van proposar una teoria de com solucionava problemes la ment humana: Elements of a Theory of Human Problem Solving. El 1977 es funda el Journal Cognitive Science. Durant els 70s i primers 80s, la AI,ex. Marvin Minsky, intenta formalitzar la solució de problemes amb programes de manipulació de símbols com LISP. Aquest plantejament tenia limitacions per simular la percepció.

Computadores de procés en paral·lel
En l’arquitectura de Von Neumann, hi ha una unitat central que rep una instrucció per operar una dada entrant que s’obté de la memòria i donar un resultat. Gauss (1795) i Legendre (1805), havien fet servir el mètode dels mínims quadrats per aproximar un conjunt de punts a una funció (un polinomi, per exemple), i imposant que el quadrat de la diferència entre els punts i els valors sigui mínima. El 1944 Hebb va proposar un model d’aprenentatge en que els senyals entre nodes venien ponderats per pesos, i que quan dos nodes adjacents s’activaven, el pes es reforçava: Neurons that fire together, wire together. (la base bioquímica dels pesos de la xarxa, potenciació i inhibició: neurones a tipus de cèl·lula animal).
El 1958 Frank Rosenblatt construeix el perceptron que va crear moltes expectatives per aconseguir màquines que “pensessin”. Però el 1969 Minsky and Papert van descobrir les limitacions dels Perceptrons per incorporar la disjunció exclusiva XOR [o l’un o l’altre] i la recerca es va frenar. (AI Winter). Durant unes dècades la AI va treballar sobretot manipulant cadenes de símbols i aplicant lògica de manera seqüencial amb programes com Prolog i Lisp. Funcionaven bé en tasques com validar teoremes o recórrer arbres de diagnòstic però eren incapaços de reconèixer formes imperfectes.

Representacions distribuïdes i esquemes
[Treball 1993] El 1986 es va publicar Parallel Distributed Processing per Rummelhart i Mclelland (text) que estudiava un model similar al del cervell. : Les representacions no estarien emmagatzemades en forma de regles sinó distribuïdes en els pesos de les connexions dels nodes de la xarxa. Així, un input imperfecte activa una sèrie de nodes que identifiquen un patró.
Sembla clar que a una escala de segons i minuts, el procés cognitiu humà és seqüencial. S’examina un problema, es consideren diferents dades relacionades, s’infereix una solució, s’avaluen les expectatives, etc… Ara bé, cada un d’aquests passos, com per exemple, reconèixer una figura, identificar una situació o recuperar una informació de la memòria, es podria descompondre en una gran quantitat de processos petits. La hipòtesi del PDP és que els microprocessos que constitueixen cada un dels passos seqüencials, són de naturalesa distribuïda i no seqüencial. McClelland i Rummelhart parlen de la microestructura del coneixement, en el mateix sentit que les partícules subatòmiques constitueixen i expliquen els àtoms com a compostos superiors: “en general, des del punt de vista de PDP, els objectes als quals es refereixen els modelos macroestructurals del procés cognitiu, es poden veure com a descripcions aproximades de les propietats emergents de la microestructura.
L’estat d’activació d’un node és funció dels estats d’activació dels nodes amb qui està connectat ponderat per diferents pesos. S’exploren diferents processos d’actualització dels pesos de la xarxa [que vindria a ser com un aprenentatge perceptiu]. Es pot ajustar per tal que la sortida correspongui a un output esperat, aprenentatge supervisat per exemples. Un d’ells consisteix a propagar enrere la diferència observada a la sortida (backpropagation error), així veiem quins nodes són responsables d’acumular l’error i baixem el pes. O bé es poden anar repetint inputs similars fins que es reforcin certes connexions (aprenentatge no supervisat [així s’associarien per exemple, la imatge d’un gos amb com borda].
Encara no es coneixen els mecanismes d’emmagatzematge d’informació. No podem dir “al concepte X o a la imatge de Y li correspon tal configuració de neurones”. A grans trets sí que s’han identificat les àrees del cervell que reben les dades sensibles i que al lòbul frontal hi ha l’àrea associativa lliure. En els estudis sobre memòria s’observa una memòria sensorial (<1s), una memòria primària (verbal, de l’ordre de segons), una memòria secundària (minuts, anys), i una memòria terciària (permanent). El model PDP proposa que les percepcions consisteixen en patrons d’activació estables. Després d’un procés d’aprenentatge, l’activació d’un dels nodes [exemple imatge d’un gos, ni que sigui parcial], activa la resta de nodes que acostumen a anar junts [regla de Hebb]. La informació està en els pesos de les connexions entre nodes (neurones) w_ij. Hi ha models per percepcions i per procés lingüístic, relacions tot-parts, i abstraccions. Recuperar informació no és obtenir un registre mitjançant una clau d’índex sinó que suposa un procés d’inferència: una informació parcial, com la forma o la paraula, activa un patró amb tota la informació. (Senden Percepció: aprenentatge perceptiu). Els patrons estables d’activació que emmagatzemen informació sobre un objecte, un grup d’objectes o una situació, són anomenats esquemes en ciència cognitiva.
[Basant-se en principis biològics i antropològics s’ha dit que tots els éssers vivents converteixen en signes tota experiència, sense necessitat de ser signes pròpiament lingüístics. Una ameba aprofita experiències passades per adaptar-se millor (CERDA, Lingüística d’avui p.64). Això vol dir que la relació de l’organisme amb l’entorn no consisteix només en matèria i energia sinó també en senyals. En els més primitius el senyal serà simplement ‘estic en un medi amb aliment’ o ‘estic en un medi hostil’. En animals més evolucionats hi haurà una concepció de l’espai, del territori, reconeixement del perill per indicis. Això ja suposa una certa representació del món. En l’home aquesta representació arribarà a tenir objectes (categories de quantitat i qualitat) en l’espai i el temps que se succeeixen en seqüències causals. Si li afegim la capacitat biològica d’emetre sons i la convivència tribal, d’aquí podrà néixer el símbol, el concepte i la comunicació.] Aquesta noció ha estat recollida en diferents aspectes al llarg de la història del pensament. A Kant (Brehier II 418) els esquemes eren la regla segons la qual podem construir les imatges corresponents a un concepte. (Ex. l’esquema de la circumferència). I no oblidem que la imaginació era qui determinava l’experiència en termes de les categories de l’enteniment. En Piaget (Richmond p.107) l’esquema seria una unitat de conducta amb estructura. Es parla de l’esquema de succió, de prensió, de desplaçament.
Minsky (1975) parlà de marc (frame), Rumelhart (1975) de schema, i Smolensky muntà la teoria de l’harmonia amb una xarxa que codificava àtoms de coneixement formant una estructura.

La implementació de xarxes neuronals
En ordinadors d’arquitectura Von Neumann, amb una CPU, són costoses. Al s21 els avenços en hardware ho han fet possible i també s’han construït altres arquitectures: (CGPT) Targetes gràfiques (GPU) que poden treballar en paral·lel. [D’aquí la rellevància de Nvidia]. Tensor Processing Units (TPUs) desenvolupades per Google per a entrenar xarxes. Field-Programmable Gate Arrays (FPGAs). Application-Specific Integrated Circuits (ASICs).

Les xarxes neuronals artificials (ANN) han resultat efectives a l’hora de reconèixer patrons, per exemple en patologia mèdica, identificar patrons en grans conjunts de dades (machine learning) tant en temes de salut com de tendències de consum, reconeixement de veu, predicció de textos. Juntament amb mètodes tradicionals com arbres de decisió, support vector machines (SVMs), k-nearest neighbors (k-NN), i logistic regression, formen part del ràpid desenvolupament de la AI.

Ciències cognitives
En principi les anomenades “ciències cognitives” aplegaven pretenien abastar qualsevol “operació o estructura mental que es pugui estudiar amb precisió (Lakoff and Johnson, 1999), i per tant abasten AI, percepció, memòria, llenguatge (sintaxi, Lakoff i Johnson i la metàfora), el paper del cos en la cognició (Varela, The embodied Mind), i consciència.
A més dels experiments de conducta tradicionals, incorporen els resultats de la neurobiologia, simulacions de les operacions de la ment simbòliques i subsimbòliques (el PDP), i discussions de la filosofia de la ment [a la qual vaig dedicar la tesina mirant d’argumentar la limitació del seu plantejament com a manera d’entendre la condició humana: Els exemples en la filosofia de la ment.

Imatges i mapes del cervell

Tècniques
1967 Xenon CT Scan. (Godfrey Houndsfield). El pacient gas xenon que farà contrastar les àrees segons el nivell de flux sanguini.
1970 Magnetoencephalography. MEG, un casc que detecta ions carregats movent-se entre cèl·lules.
1974 Positron emission tomography. PET scan. (William Sweet, Michael Phelp). El pacient és injectat amb amb una substància radioactiva que s’adherirà a una substància determinada del teixit que es vol estudiar creant positrons que seran recollits per una càmera.
1973 Ressonància magnètica, MRI (Jackson, Damadian, Lauterbur, Mansfield). Se situa el cos dins d’un camp magnètic i els protons es comporten segons el diferent teixit.
Més: The Science of Mind reading, NY 2021/12/06 Amb l’ajuda de la AI les imatges de fMRI permten establir la correspondència entre què es pensa (reconeixement imatge, paraula) i la configuració de la xarxa neuronal.

Projectes
2003 Allen Brain Atlas, per mapejar l’expressió de gens en els cervells de ratolins i humans.
2005 Blue Brain Project, Suïssa. Reconstrucció digital del cervell d’un mamífer. EL projectees va revelar massa ambiciós, matemàticament havia de treballar en 11 dimensions i recórrer a topologia algebraica.
2008 Neuroscience Information Framework (NIF). repositori de diferents bases de dades sobre el cervell.
2009 Human Connectome Project (HCP), National Institutes of Health (NIH) i Oxford per mapejar les connexions del cervell.
2013 Brain Research through Advancing Innovative Neurotechnologies (BRAIN) Initiative (USA) per entendre el cervell a través demapes d’imatge i models neuronals.
2013-2023 Human Brain Project (HBP), Europa. Mapes i simulacions. Seguit del EBRAINS. (Visualitzador de les àrees).

Connectomes
L’exploració de les imatges permet estudiar com està “cablejat” el cervell.

(Connectomics) “com contribueixen a la xarxa la connectivitat estructural, les sinapsis individuals, la morfologia cel·lular i l’ultraestructura cel·lular. El sistema nerviós està format per bilions de connexions, i questes connexions són responsables dels nostres pensaments, emocions, accions, memòries, funcions i disfuncions”. Els mapes poden ser a escala general, entre les àrees del cervell o, en petits organismes, descrivint totes les connexions a microescala amb grafs on cada neurona és un node. A escala macroelsnodes són determinades regions (ROI, regions of interest), i les línies corresponen als axons connectant aquestes àrees.

Una de les maneres de representar-ho són els connectogrames, introduits el 2012, que dibuixen en dues dimensions les àrees d’interès del cervell (ROIs) en una circumferència que on s’agrupen en els dos hemisferis, lòbul frontal, còrtex insular, lòbul límbic, lòbul temporal, lòbul parietal, lòbul occipital, estrtuctures subcorticals, cerebel·lum i tronc cerebral. Els ROIs varien segons l’atles del cervell que es faci servir.

2024 Mapa del cervell d’una mosca amb 130m cèl·lules i 50M de connexions. (BBC).

Neurones mirall
Els 1990s Giacomo Rizzolati, en un experiment amb macacos va descobrir que certes neurones s’activaven, no només quan el mico feia una acció determinada, sinó també quan observaven un altre mico o un humà fer la mateixa acció. Tindrien la funció d’entendre i empatitzar amb les accions dels altres, i aprendre per imitació.

Què passa al cervell?

Activitat de la xarxa
(CGPT) Les diferents oscil·lacions del cervell oscil·lacions (ones EEG) representarien la sincronització dels senyals de les neurones. Van de l’ordre de segons en el son profund (0.5Hz) a 30 ms (30Hz) en l’estat d’alerta. Les treansicions poden ser ràpides en ms.
Quan estem en estat d’alerta amb ones gamma, la xarxa reacciona molt ràpidament a diferents estímuls, en 10-33 ms (Buzsáki i Wang, 2012).
Koenig (2002) i Lehmann (2005) han trobat que hi ha períodes d’activitat neural estable que duren entre 80 i 120 ms. Aquests microestats EEG serien blocs bàsics que constitueixen processos cognitius més complexes.
Durant el repòs hi ha patrons de connectivitat estables, resting-state networks (RSNs) com el mode per defecte de la xarxa (default mode network DMN).Poden romandre estables de segons a minuts [quan estem a la nothing box].(Allen et al., 2014 amb fMRI). [Corresponen a quan no estem executant una tasca, somiant desperts]

Experiència contínua o discreta
(CGPT) Els estats mentals, ¿tenen una durada mínima? Als anys 1960 Robert E. Ornstein va introduir el concepte de “perceptual moments” indicant que la consiciència estava dividida en unitats discretes de l’ordre de 100 ms. Estudis posteriors amb EEG i fMRI mostren un lapse de 300 ms entre un estímul i la decisió que desencadena. Estudis sobre com processem informació visual suggereixen que el cervell treu “fotos” cada 70-100ms (VanRullen and Koch 2003, Holcombe 2009, Eagleman and Pariyadath 2009).T enim la percepció d’un corrent continu per la ràpida successió d’esdeveniments discrets.

Durada dels estats mentals
(CGPT) Té a veure amb l’atenció, el procés cognitiu i regulació emocional.
El 47% del nostre temps desperts anem en “pilot automàtic” (mind-wandering), és a dir que els nostres pensaments no depenen dels estímuls ni de la tasca que estem duent a terme. Per exemple quan conduïm una ruta habitual. Els episodis de “somiar despert” són breus, menys d’un minuts abans de tornar a la tasca o canviar de tema (Christoff et al. 2009).
En tasques cognitives, canviem de focus entre segons o minuts. ( 47s mirant una pantalla, La batalla per l’atenció i la contemplació de l’art).
Les emocions poden anar de minuts a hores (Verduyn and Lavrijsen 2015). Les reaccions intenses a estímuls exteriors poden durar només uns segons mentre que els estats d’ànim es poden perllongar més enllà d’hores (Davidson 1998).

[De la xarxa neuronal a la vida mental]

“De la mateixa manera que els mapes de carreteres de la terra no ens diuen quins vehicles hi circulen i què porten, la connectivitat anatòmica de les neurones no ens diu a quin estat de consciència correspon] (wk).

[Sabem que la xarxa reacciona als estímuls en blocs discrets d’uns 100ms (supra), sabem que alternem l’atenció amb el son (Despert, adormit, ritme circadiari ). Sabem que durant l’estat d’atenció s’alternen estones de focus i estones en que anem en “pilot automàtic (supra). L’estudi de la percepció ens diu que percebem objectes integrats i no un conjunt de qualitats rebudes pels sentits, [la qual cosa voldria dir la que la xarxa els integra de manera inconscient]. [La nostra memòria és inconscient, no tenim consciència de tot el que podem recordar]. Freud va tractar de la vida afectiva inconscient.

A què anomenem vida mental? Tenim l’activitat del cos, amb el sistema nerviós autònom, tenim el que passa al cervell (l’activitat de la xarxa neuronal), i després tenim tota l’experiència conscient. Fins a quin punt tota l’activitat no conscient, perceptiva i automàtica (i potser afectiva), és vida mental? Aleshores la consciència només n’és una part que emergeix? (la vida de la ment a psicologia).

Qüestions

Filosofia de la ment
Tal com es diu a [De la Xarxa neuronal a la vida mental] tenir el “mapa” del cablejat de la ment ens permet fer el pas a saber què passa ala vida mental. Com a molt podem fer llistes de correspondències. [L’estudi del cervell per lesions seria una mica com si bombardejo les plantes de Caixabank. Si no van les transferències, és que estaven en aquell pis. I ara amb les imatges, és com si quan es treballa molt a marketing veiem la planta 13 il·luminada.
La Filosofia de la ment hauria aparegut per pensar la condició després dels avenços de la neurobiologia i de la metàfora del computador.

El problema de la ment i el cos [Dues substàncies, dos aspectes d’una mateixa realitat, què és el rellevant, l’informe de neurones, o l’informe d’estats mentals]
- Ghost in the machine: Des del llenguatge Ryle adverteix de l’error de pensar la ment com un fantasma que opera la màquina del cos (Fritz Khan).
- La Central-state Identity Theory de J.J.C Smart i David Armstrong estableix que un estat mental i una configuració neuronal són el mateix, [quedaria pendent trobar la correspondència i explicar l’emergència de l’experiència conscient.]
- Funcionalisme [i multiple realization] el que caracteritza un estat mental és la seva funció, per exemple “tenir set”, mentre que el corresponent estat físic [no forçosament neuronal] podria no ser únic. Només ens interessa com un estat mental en ausa un altre. El “Type physicalism” identifica .un estat mental amb una configuració neuronal. El “Token physicalism” considera altres bases físiques, per exemple organismes basats en silici en lloc de carboni. No pot del detall dels qualia. En el problema de l’espectre invertit, diferents qualitats com vermell i verd podrien tenir el mateix resultat). I tampoc de les representacions; dos estats mentals a que es refereixin a diferents referents, podrien tenir el mateix paper funcional (1975 Putnam Twin Earth).
- Connexionisme i eliminativisme. [L’únic rellevant és la configuració neuronal i això és que cal estudiar. La noció que tenimdesigs i intencions que ens duen a cometre accions serien concepcions populars (Folk Psychology) [equivalents a les creences animistes) que seria millor eliminar (Eliminative materialism Churchlands, Dennet) [per mi es corresponen a invariants d’alt nivell].
- Mental causation [com poden tenir efectes físics els estats mentals? [i les idees, per exemple la indignació per la mort d’unes nenes a mans d’un inmigrant
- Pot tenir consciència un robot?
Consciència i Qualia. [L’experiència subjectiva de les qualitats, es pot reduir a explicacions funcionals o neuronals?. 1974 Nagel What is like to be a bat. Chalmers, The Hard Problem of Consciousness]
Intencionality. Els estats mentals, ¿Com poden referir, o representar coses [del món exterior?]
Identitat personal. Què fa que un individu sigui la mateixa persona al llarg de diferents canvis del cos i d’estats mentals? [narrativitat]
Llibertat i determinisme. Les accions, vénen determinades pels estats mentals/neuronals? i per tant el lliure albir és una il·lusió?

Cervell desconnectat. Brain in a vat. Matrix. Realitat virtual. Paraplègics.
Si la part essencial de la vida humana és la vida mental, podem imaginar un cervell en un pot connectat a un ordinador que simula tots els senyals (Hilary Putnam, 1981, “Reason, Truth, and History.”). L’experiència d’aquest cervell seria indistingible de la d’un cos que interacciona amb el món real. ´Quant l fet que la ment s’enganyi sobre el món exterior, es tracta d’una nova versió de la il·lusió de Maia dels hindús, l’al·legoria de la cova de Plató, el somni de la papallona de Zhuangzi o el dimoni de Descartes. El film “The Matrix” de 1999 també planteja un escenari on els humans “viuen” vides fictícies connectades a unes màquines que els extreuen energia. [En les discussions sobre si l’experiència és indistingible o no, no hi trobo una referència a que, tot i acceptar que sigui possible i que l’experiència d’aquest cervell sigui indistingible, es tracta d’un escenari insostenible per la feinada a preparar tot el cablejat i complex metabolisme i rec sanguini.]
Realitat virtual: Les ulleres de realitat virtual, en particular les d’Apple permeten una experiència que barreja el informació amb altra generada artificialement, i s’aproximen a la idea del “Brain in a Vat”. Els que passen moltes hores amb les ulleres de realitat augmentada quan tornen tenen la percepció distorsionada. (2024 Business insider).
La reflexió de la embodied cognition és que la cognició no es pot entendre com un cervell aïllat sinó que està integrada en tot el cos. Al mateix temps, quan el cos s’ha desconnectat per algun accident, hi ha recerca per connectar-hi d’una altra manera: L’empresa Neurolink d’Elon Musk ha aconseguit implantar un xip wireless amb 64 connexions al cervell per estimular àrees de moviment de pacients amb ferides. BBC La idea final és una simbiosi home/AI [i màquina] BBC Peter Scott, Cyborg . Un implant permet controlar el cursor d’un ordinador (BBC).

Viure en la ficció de la realitat virtual
[De sempre, somniar despert, la ficció en la literatura, el cinema i els vídeojocs, ens han permès viure en una ficció. Però n’hi havia prou amb aixecar la mirada de la pàgina, o de la pantalla, per trobar una realitat diferent. La tecnologia de les ulleres de realitat virtual, en particular l’Apple Vision, permeten una experiència molt més immersiva que gairebé s’acosta al que concebia l’experiment del cervell en un pot. També la tecnologia actual permet crear uns escenaris realistes lluny dels 4 colors dels jocs dels anys 80. Podria ser que preferíssim aquesta experiència a la real. L’addicció al joc, per exemple, nens que deixen de dormir per seguir jugant, ha portat a judici a empreses com Epic games, creadora de Fornite (BBC ).

Al Japó i Cora i podria haver fins a 1M de joves que s’han tancat en una cambra d’on no surten i passen bona part de la seva vida online. Al Japó s’anomenen Hikikomori. [però no és una vida sostenible ja que algú els ha de proveir de menjar. Podem imaginar una distòpia en que els robots fan tota la feina i els humans estan a casa submergits en una aventura virtual, en una nova versió de l’experiment de Olds i Milner d’estimulació dels centres gratificants del cervell, renunciant a l’autèntic (identitat i bucle). En un altre vessant, la gratificació del reconeixement a les xarxes socials també pot resultar més atractiva que la vida silenciosa i pot acabar en una addicció (Internet addiction disorder).
Una darrera possibilitat de viure una experiència artificial és la relació amb un programa com si fos una persona. Els humans són maleducats i grollers, i els assistents artificials, des de Siri als iphones, Alexa d’Amazon, la la veu agradable del GPS al cotxe. A Her (Spike Jonze 2013), Joachim Phoenix s’enamora del seu assistent virtual. Hi ha una versió modificada de ChatGPT amb qui es pot mantenir un diàleg com si fos una parella romàntica (BBC).
Teràpia amb un programa. L’èxit del programa Eliza el 1966 va sorprendre el seu creador Joseph Weizenbaum. Inicialment consistia en un programa de llenguatge que convertia en preguntes les respostes del pacient simulant un terapeuta rogerià. Dels 70s al 2000 es va posar en marxa teràpia remota, els pacients interaccionaven amb una pantalla però darrere encara hi havia un terapeuta humà. La Cognitive Behavioral Therapy (CBT) es va adaptar a plataformes web com MoodGYM (2001) i Beating the Blues. Els 2010s amb els mòbils van aparèixer moltes apps per fer exercicis terapèutics i meditació. (Headspace, Calm). Amb la AI es pot començar a fer teràpia personalitzada,
Woebot i Wysa i el CHatGPT (Nature, makeuseof)

Consciència en màquines
Les màquines poden ser intel·ligents. Si la vida mental i la consciència no requereixen un suport orgànic, podem pensar en robots conscients i amb emocions. No és evident perquè no sabem ben bé què és la consciència ni l’experiència de sentir qualitats. Per a les emocions i consciència no tenim cap test equivalent al de Turing ( CHatGPT ha passat amb èxit diferents exàmens, Business Insider), com seria el Voigt-Kampff test que apareix a Blade Runner.
En el terreny de la ficció, la qüestió ha fascinat de fa temps. Frankenstein” de Mary Shelley (1818). R.U.R. (Rossum’s Universal Robots)” de Karel Čapek (1920). Metropolis” de Fritz Lang (1927). “I, Robot” de Isaac Asimov (1950). “Do Androids Dream of Electric Sheep?” de Philip K. Dick (1968) que inspirarà “Blade Runner” de Ridley Scott el 1982 .”2001: A Space Odyssey” de Arthur C. Clarke (1968) amb l’ordinador HAL 9000. “Neuromancer” de William Gibson (1984). “The Moon is a Harsh Mistress” de Robert A. Heinlein (1966).”A.I. Artificial Intelligence” Steven Spielberg (2001).”Ex Machina” Alex Garland (2014). “Westworld” (2016). “Ghost in the Shell” de Masamune Shirow (1989).

Simulació de la vida mental en una computadora
Si la nostra vida mental consisteix en l’activitat d’una xarxa podríem reproduir-la en una xarxa de nodes de silici? El Blue Brain Project, de 2005 va intentar simular el cervell d’un ratolí.
Si això fos possible en el cas d’humans podríem volcar la nostra ment a un ordinador i esdevenir immortals. (Mind Uploading). [és clar que aquesta ment voldria seguir fent coses com a cos, i això ja no seria possible sense una interfase que simulés el món, les imatges, les olores, com en el cas del Brain in a Vat.

Dins del cap: Localitzar la vida mental al cervell ens fa imaginar el cap com un espai on homúnculs duen a terme operacions:

Jeff Hoke: Architecture of imagination

Articles

CHAPTER I BIOLOGY AND HUMAN BEHAVIOR 1
READING 1: ONE BRAIN OR TWO? 1
Gazzaniga, M. S. (1967). The split brain in man. Scientific American, 217(2), 24-29.
READING 2: MORE EXPERIENCE = BIGGER BRAIN 11
Rosenzweig, M. R., Bennett, E. L., & Diamond, M. C. (1972). Brain changes in
response to experience. Scientific American, 226(2), 22-29.
READING 3: ARE YOU A “NATURAL?” 19
Bouchard, T., Lykken, D., McGue, M., Segal, N., & Tellegen, A. (1990). Sources
of human psychological differences: The Minnesota study of twins reared apart.
Science, 250, 223-229.
READING 4: WATCH OUT FOR THE VISUAL CLIFF! 27
Gibson, E. J . , & Walk, R. D. (1960). The “visual cliff.” Scientific American, 202(4),
67-71.

June 30, 2024June 30, 2024

Giverny

June 26, 2024December 6, 2024

El 1883 Monet s’instal·la a Giverny comprant una casa amb un jardí d’una hectàrea (100×100 m). Va fer tallar una avinguda de pins i va crear un jardí amb diferents parterres a diferents alçades i colors. L’avinguda tindria arcs metàl·lics on s’enfilen rosers. Va desenvolupar una passió per les plantes, buscant espècies rares i atractives gastant-hi tot el que podia.

El 1893 va comprar un terreny adjacent que estava travessat per un rierol. Va eixamplar-lo per fer un petit estany ple de corbes i assimetries, inspirat pels jardins japonesos que coneixia de làmines que col·leccionava. Va fer construir un pont japonès.

Claude Monet va arribar a pintar fins a 250 quadres dels nenúfars del seu jardí

Visitat el 1999 amb la família i l’Oriol.

Schubert, Franz

1797-1815 Infantesa i mestre a l’escola del pare. 1816-1820 Schubertíades 1821-1828 Maduresa

(WK Composicions per gènere)

1797-1815 Infantesa i mestre a l’escola del pare

El pare havia estudiat filosofia i era director d’una escola. Vivien a una barriada de Viena, Liechtental. El seu pare el va iniciar al violí i el piano però veient el seu talent, el van enviar al mestre de capella del barri, Michael Holzer, per estudiar harmonia, cant, viola, orgue i baix continu.

El 1808 fa un examen brillant per a una plaça al cor de nens de la capella imperial i així podrà assistir també a, col·legi Stadtkonvikt. Aquí destacarà en una petita orquestra com a violinista i Salieri s’interessa per ell. Comença a llegir Goethe i fa les primeres composicions.

El 1812 mor la seva mare. El seu pare volia que fos mestre pero Franz sentia que la música era la seva vocació. El 1813 assisteix a una representació d’Ifigènia a Tàurida de Glück, que li causa una gran impressió, allà coneix el poeta Theodor Körner.

1810
D 1, Fantasia en GM a piano a 4 mans
1811
D 9, Fantasia en Gm per a piano a 4 mans
1812 Der Spiegelritter (El cavaller del mirall), òpera inacabada. Quartet de corda D18, D32, D94. Trio D28. Primers lieder.
1813. Sis quartets de corda. D36, D46, D68, D74, D87 Simfonia No1 D82. Òpera Des Teufels Lustschloss
D 48, Fantasia en Cm per a piano a 4 mans, Grande Sonate

El 1814 entra a l’Escola Normal, de la qual n’era director el seu germà Ferdinand per obtenir el títol d’ajudant d’instructor i així integrar-se a l’escola que dirigia el seu pare.

Schubert el 1814

1814
25 Lieder, Gretchen am Spinnrade D118 sobre un poema de Goethe.
Missa D105 FM. Simfonia No2 BbM D 125. Quartets de corda D103, D 112.
1815 Quatre òperes
145 lieder, Erlkönig (El rei dels verns) D328.
Simfonia No3 DM D200, Missa No2 D167 GM, Missa no3 D324 BbM. Quartet de corda D173. D 157, Sonata per a piano EM. D 279, Sonata per a piano en CM.

1816 -1821 Schubertíades

El 1816 es distancia del pare, no vol ser mestre, vol dedicar-se a la composició. El seu amic Franz von Schober l’acull a casa seva. Comença un període en què viurà a casa d’amics, intel·lectuals procedents de la burgesia, tavernes[salons on s’interpretaven les seves cançons], lluny dels salons de l’aristocràcia.

1816 Simfonia No4 Cm “Tràgica” D417, Simfonia No5 BbM D485.
94 Lieder.
Missa No4 CM D452.
Quartet de corda No11, D353 EM. Trio D471. Sonates per violí i piano D384 DM, D385 Am, D408 AM.D 459, Sonata per a piano en EM.
1817.
Trio D581.
42 Lieder: Der Tod und das Mädchen D531, An die Musik D 547, Die Forelle, D550.
Sonata per violí i piano D574 AM.
D 537, Sonata per a piano en Am. D 557, Sonata per a piano en AbM. D 566, Sonata per a piano en Em. D 568, Sonata per a piano en DbM. D 571, Sonata per a piano en F#m. D 575, Sonata per a piano en BM

Deixa les classes amb Salieri. Coneix el baríton Michael Vogl de qui serà amic. Quan Schobert s’ha de fer càrrec del seu germà ha de tornar a casa del seu pare i treballar. Rossini es fa popular a Viena. La seva Obertura Italiana és interpretada en un concert públic i és ben acollida. El comte Johann Esterházy el contracta per 75 florins mensuals com a preceptor musical de les seves filles: Carolina, de tretze anys, i Maria, de quinze. Viurà al castell de Zseliz uns mesos fins que el comte es trasllada a Viena. S’instal·la a casa de Mayhöffer. Els matins es dedica a compondre. Fa classes de música i assisteix a tertúlies a cafès, regades de vi i cervesa. Coneix el mecenes Ignaz von Sonnleithner que es converteix en el seu protector. A l’estiu va a Steyr, acompanyat de Vogl, envoltat de naturalesa.

1818.
Simfonia No6 CM D589.
D 625, Sonata per a piano en Fm. D 664, Sonata per a piano en AM.
Piano a 4 mans: D 602 Tres marxes heroiques. D 608, Rondó en DM, Notre amitié est invariable. D 617, Sonata en BbM. D599 Quatre poloneses. D603. D 624, Vuit Variacions en una Cançó francesa en Em. D 819, Sis Grandes marxes D 733, Tres Marxes Militars. D 968, Allegro moderato en CM i Andante en Am. D 618, Dansa alemanya en GM amb 2 Trios i 2 Ländler en EM.

El 1819 hi ha tot de revoltes socials i compondrà menys. El seu amor de joventut, Therese Grob, es casa i això el deixa en un estat d’ànim pessimista i desconfiat. Les composicions mostren una maduresa consolidada.

1819 D 667, Quintet AM, La truita.
D 675, Obertura en FM per a piano a 4 mans. D 668, Obertura en Gm

Schubertiades. Un grup d’amics i estudiants es trobava per parlar i fer música, sovint a casa d’Ignaz von Sonnleithner a Gundelhof (Brandstätte 5). El 1820 Schubert i quatre dels seus amics van ser arrestats per la policia, que volia controlar els estudiants sospitosos de donar suport a les idees revolucionàries en el marc de les guerres napoleòniques. Un d’ells, Senn, elpoeta de Schwanengesang i Selige Welt, va ser empresonat i desterrat. Schubert era baixet i els seus amics l’anomenaven “Schwammerl” (bolet). Solia beure molt.

1820 Selige Welt (D. 743) i Schwanengesang (D 744), D 703, Quartet de corda núm. 12, D 703, Quartettsatz. D 689, Oratori Lazarus.

Les composicions són més madures, l’oratori Lazarus, la fantasia Wanderer. Es posen en escena dues òperes, Die Zwillingsbrüder (D. 647) i Die Zauberharfe. Tot i això les editorials com Diabelli, encara no confien en ell. Quan Vogl interpreta Der Erlkönig aun concert, és molt ben rebut. Però tots els esforços per tenir èxit als escenaris, fracassen, en part per la popularitat de Rossini.

[De tota la música que escrivia, a banda de les cançons i quartets que tocaven entre amics, que poca arribava al públic! Les simfonies que ara escoltem amb devoció no s’estrenaven]

1821-1828 Maduresa

Els seus lieder i peces per a piano eren escoltats a les trobades d’amics, les Schubertiades, però no arribaven al gran públic. Coneix el pintor Moritz von Schwind que es convertirà en un dels seus grans amics. S’estrena amb èxit Der Freischütz de Weber, cosa que anima Schubert a completar l’òpera Alfons i Estrella que no s’arribarà a estrenar. És acceptat a la Gesellschaft der Musikfreunde i això permetrà que algunes peces es programin als concerts.

1821 Missa núm. 5 en AbM D678. Wanderer Fantasie. D 729, Simfonia No7 EM
D 759. D 708A, Esborrany d’una Simfonia en DM

El 1822 coneix Weber i Beethoven, però no se’n seguirà res tot i que Beethoven el valorà força. Comença a compondre la Simfonia No8 Bm D759, inacabada. Ho fa en secret, sense comentar-ho als amics, com si estigués fascinat amb el que anava construint.

1822 D759, Simfonia No8 en Bm

A començaments de 1823 contrau la sífilis, malaltia que li amargaria els darrers anys de la seva vida.
Segueix component òperes. El cicle de lieder Die schöne Müllerin (La bella molinera) sobre 20 pomes de Wilhem Müller. (WK): “Al començament del cicle, un home jove vaga alegrement pel camp. Arriba a un rierol, que segueix fins al molí. Allà s’enamora d’una bella jove que hi treballa, la “bella molinera” del títol. Intenta impressionar-la, però la seva resposta és ambigua. El jove és aviat substituït en els seus afectes per un caçador vestit de verd, el color d’una cinta que ell va lliurar a la noia. En la seva angoixa experimenta una obsessió amb el color verd, després amb una fantasia de mort en la qual les flors neixen a la seva tomba, per expressar el seu amor etern; en el lied Adelaide, de Beethoven, existeix una fantasia similar. Al final, el jove es desespera i se suïcida ofegant-se al rierol. L’últim número és una cançó de bressol cantada pel corrent.”

1823
D 784, Sonata per a piano en Am.

El 1824 torna uns mesos a Zselz convidat pel comte Esterházy, i després torna a Viena, primer a casa el pare i després a casa de Schwind. La malaltia sembla que remet i torna a les reunions felices amb els amics.

1824
Rondó per violí i piano D895, Bm. D 803, Octet en FM. D 804, Quartet de corda no 13 Am “Rosamunde”. D 810, Quartet de corda no 14 Dm, “La Mort i la donzella”.
Piano a 4: D 818, Divertissement à la hongroise en Gm. D 812, Sonata en CM, Magnífic Duo. D 813, Vuit Variacions en un tema original en AbM. D 814, Quatre Ländler.
1825
D 840, Sonata per a piano en CM. D 845, Sonata per a piano en Am. D 850, Sonata per a piano en DM Gasteiner
Piano a 4: D 859, Grande Marche Funèbre en Cm. D 885, Grande Marche Héroique en Am.

1826
D 887, Quartet de corda no15 GM.
D 894, Sonata per a piano en GM, Fantasia
Piano a 4: D 824, Sis Poloneses. D 823, Divertissement sur des motifs originaux français en Em.El 1827 aspira a director de la capella de la cort però és rebutjat. Tot i les trobades amb els amics, aquests darrers dos anys pateix depressió i la seva solitud es tradueix en una música molt personal i madura. L’afectà la mort de Beethoven i es proposà música més ambiciosa. [feta per a ell, i no per passar-ho bé a les Schubertíades].

Es publica la primera part del cicle Winterreise sobre poemes de Wilhem Müller, el mateix del cicle de Die schöne Müllerin. “Estranger vaig arribar, estranger me’n vaig” de nit, a l’hivern, després de ser rebutjat per l’estimada. Solitud i desesperació a través de paisatges desolats, rierols glaçats, camins coberts de neu.

1827 Fantasia en CM per a violí i piano D934. D 872, “Deutsche Messe”
D 899, Quatre impromptus per a piano. D 935, Quatre Impromptus, per a piano.
Piano a 4: D 908, Vuit Variacions en un tema de Hérold Òpera Marie. D 928, Kindermarsch GM. D 968B, Deux March Caractéristiques en CM.1828

El 1828, potser pressentint que ja no viuria molt més escriu molta música. El quintet per a dos violoncels D956 la mort i la donzella, el cicle Schwanengesang. El 26/3, en l’aniversari de la mort de Beethoven, va poder fer un concert amb les seves obres i va tenir força èxit. Volia estudiar més harmonia i contrapunt.

Visita el metge Ernst Rinna que li podria haver confirmat que no li quedava gaire temps. Els símptomes que presentava semblen indicar enverinament per mercuri, que era un tractament habitual er la sífilis. 5 dies abans de morir, el seu amic violinista Karl Holz el visità amb els membres del quartet per fer tocar música per a ell. Va demanar el Quartet de Beethoven No. 14 in C#m, Op. 131 i Holz comentà “el rei de l’harmonia ha enviat al rei de la cançó una proposta amistosa per la travessa”. Moria el 19 de novembre de 1828 amb 38 anys a casa del seu germà Ferdinand.[

De la gran quantitat de lieder, el famós Ave Maria o Ellens Gesang III (Cants d’Elena III, D. 839), Ständchen (Serenata, D. 889), An die musik (A la música, D. 547), Die Forelle (La truita, D. 550).
Els seus cicles de lieder, Die schöne Müllerin (La bella molinera, D. 795), Winterreise (Viatge d’hivern, D.911), Schwanengesang (El cant del cigne, D. 957), Erl-König (El rei dels alisos), cicle estrenat en el Kärntherthor Theater el 7 de març de 1821, pel baríton]

rt’s Schwanengesang (“Swan Song”) is a posthumously compiled song collection, not a cohesive cycle like Winterreise, but it shares themes of longing, heartbreak, and existential reflection. Unlike Winterreise, the songs in Schwanengesang come from two poets, Ludwig Rellstab and Heinrich Heine, with a final piece by Johann Gabriel Seidl, covering a range of emotional landscapes.

The Rellstab songs (the first seven in the collection) often center on themes of unfulfilled love and longing, with the natural world mirroring the protagonist’s feelings, somewhat in the style of Schubert’s earlier romantic settings. The Heine songs (songs 8-13) delve into darker, more psychologically complex territory, reflecting bitterness, betrayal, and a haunting, surreal quality. For instance, “Der Doppelgänger” is one of the most intense songs, where the protagonist encounters his spectral double, a striking image of despair and self-recognition.

The last song, “Die Taubenpost,” written by Seidl, has a lighter, wistful tone that contrasts with the previous songs, expressing an idealized longing and hope. Thematically, Schwanengesang reflects many of Schubert’s core preoccupations: the transience of love, the inevitability of sorrow, and the mystery of the human condition. Together, these songs represent a kind of final statement, or “swan song,” from Schubert, who died shortly after composing them.

1828.
Quintet en CM D956. Trios D897, D898, D929. D 950
Missa núm. 6 en EbM. D 936A
Esborrany d’una Simfonia No10 DM. D 944, Simfonia No9 en CM “la gran”.
D 958, Sonata per a piano en Cm. D 959, Sonata per a piano en AM. D 960, Sonata per a piano en BbM. D946 Drei Klavierstücke.
Piano a 4: D 940, Fantasia en Fm. D 947, Allegro en Am, Lebensstürme. D 951, Rondó en AM. D 952, Fuga en mi menor per a duet d’orgue o piano a 4 mans

cases Galeria Recordo les novel·les de Fenimore Cooper sobre el Far West que li agradava llegir

[Un dels trets que m’ha semblat identificar en unes quantes obres de Schubert és la contraposició de dos motius, un que expressa tensió i conflicte, i l’altre una alegria feliç i serena. L’efecte és molt intens. Ho tenim molt clarament a la cançó Erlkönig, i al segon moviment de la sonata D566. [veure playlist: D328 Erlkönig, Candó D531 i Quartet D810 Der Tod und das Mädchen, Sonata per piano D566, Quintet la truita D667.1, Trio D898.2. Simfonia no8 D759.1, D784.3, Sonata D840.1, Rondo D850.4, Sonata D894.1, Winterreise D911 Gute Nacht, Andante Simfonia 6, Trio D929, Trio D956.2 D956.4, Fantasia D940, D947.]

June 24, 2024

The Road Not Taken. Robert Frost

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,

And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.

Dos camins divergien al bosc groc
i, ho sento, no podia emprendre els dos.
Vaig aturar el viatge llargament,
mirant-ne un, allà a la llunyania,
fins que es perdia entre el sotabosc.

Després vaig prendre l’altre, delitós,
i que potser em cridava més i tot:
ple de pastura, convidava a anar-hi;
per bé que, a dir veritat, els passejants
els havien fressat tots dos igual.

Aquell matí tots dos coberts estaven
de fulles no ennegrides per les petges.
El primer el vaig deixar: un altre dia!
I per bé que un camí et porta a un altre,
dubtava si mai més hi tornaria.

Això ho recordaré tot sospirant
en algun lloc llunyà, temps a venir:
dos camins divergien en un bosc,
i jo vaig agafar el menys transitat.
Allò va fer que tot fos diferent.

June 22, 2024January 24, 2025

Vigília, son, consciència, inconscient

Ψ La vida humana L’experiència humana El cos humà El cervell Psicologia

Despert, adormit, ritme circadiari Atenció El son l’inconscient Corrent de consciència la vida de la ment Articles

Despert, adormit, ritme circadiari

[un cop estudiat el cos, si observem la conducta dels humans, el primer que veurem és que passen unes hores desperts i unes hores adormits. I que quan estan desperts s’adonen d’algunes coses que tenen al voltant, que els fan reaccionar, que generen una conducta i d’altres els passen per alt]

Estar despert
“Estar conscient voldria dir que l’individu s’adona de si mateix i el seu entorn, incloent els propis pensaments i somnis. L’experiència conscient es basa en la integració de diferents parts del sistema nerviós.
Neurològicament parlant, la consciència consistiria en una sèrie de xarxes corticals i subcorticals del cervell que treballen amb sinergia per mantenir l’atenció, l’estat d’alerta i l’autoconsciència (attention, alertness, and awareness., wakefulness, arousal[l’anglès té més vocabulari?]
El son és un estat fisiològic amb la consciència reduïda.” (teachmephisiology)

[Com s’encén i s’apaga?]
Intervenen dues parts del tronc cerebral (brainstem, sistema nerviós).

Sistema d’activació reticular (RAS)
El nucleus coeruleus conté neurones noradrenergic que es projecten al cervell i cerebel, activades per orexina de l’hipotàlem. El nuclis raphe tenen cèl·lules que contenen serotonina, connectat al nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem que regulen el ritme circadiari. Els nuclis del complex pontomesencephalotegmental intervenen per canviar les ones lentes del son a ritmes de freqüència més elevada. El nucli tuberomammillary conté neurones histaminergic neurones que tenen un paper en l’estat d’alerta i la memòria.
L’Hipotàlem
El nucli suprachiasmatic (SCN) rep input de la retina sobre la intensitat de la llum i estableix el ritme circadià. L’hipotàlem lateral té neurones que segreguen el neurotransmissor hypocretina (orexina) que excita el RAS i atura el son REM. El nucli ventrolateral preòptic (VLPO) té neurotransmissors com el GABA que inhibeixen el RAS i fan adormir. [interruptors d’encendre i apagar, si funciona bé el flip-flop no hi ha l’estat de somnolència intermig].
Regulació endocrina
La glàndula pineal segrega melatonina responen a senyals del sistema nerviós central. Al vespre augmenta, arriba al màxim cap a mitjanit i va disminuint fins al matí que ens despertem. La llum blava de les pantalles l’inhibeix. El cortisol està al màxim al matí, ajudant a estar alerta.

Al llarg del dia estem més alerta al final del matí i la tarda, amb una baixada després de dinar. L’homeòstasi implica que estem millor després d’una bona nit de descans. Factors ambientals com la llum, el soroll, l’interès de les tasques, l’estat anímic, la gana i la set , la fatiga mental acumulada per la quantitat d’informació processada, influeixen el grau d’alerta.

Son

(CGPT). L’alternança de vigília/son, activitat/descans és un procés homeostàtic. Durant l’estat de vigília anem acumulant necessitat de dormir. El sistema glimfàtic neteja el rebuig metabòlic del cervell i funciona sobretot durant el son (si no es fa bé pot produir alzheimer NPR). Dormir ajuda els organismes a conservar energia. L’organisme està en estat anabòlic, reparant teixits i deixant descansar les connexions sinàptiques. Durant el son s’eleva el llindar dels receptors fent ens arribin menys estímuls. L’activitat cerebral baixa però és més alta que en estat d’hivernació o coma.
Al llarg de la nit se succeeixen cicles de 90-120′ que després del N1, passa per N2 i N3, torna a N2 (no REM) i després passa a N4 amb moviment ràpid dels ulls (Rapid Eye Movement REM). passen per les fases següents:

N1. Son lleuger que dura els minuts de transició entre estar despert i adormit. Baixa l’activitat muscular. Els moviments dels ulls s’alenteixen (no REM). Dalí s’adormia assegut amb cullereta a les mans per despertar-se a abans d’entrar en el son profund i així recollir les imatges i formes que s’estaven formant a la seva ment.
N2. Son més profund no REM. 20′. Apareixen salts sobtats d’activitat cerebral i complexes K. (no REM)
N3. Son profund no REM amb ones delta. És la part del son més restauradora.
N4. Son amb somnis vius, amb moviments d’ulls ràpids i activitat cerebral. El pols i respiració és més irregular i puja la pressió sanguínia. No obstant el cos està com en una paràlisi temporal, o atònia, que impedeix que actuem durant els somnis. (Però hi ha recerca indicant que els somnis no consisteixen a desconnectar el cos sinó a atendre els seus impulsos individualment NewYorker).

Homer
Il·líada. VII 482: Mes, a la fi, s’adormiren i el do de la son acceptaren. XIV 231: Va encontrar-hi el Son, germà de la Mort.
L’Odissea. IV, 791 (p. 92) Tant com rumia un lleó espaordit al mig d’una turba / de caçadors, que li menen un cercle, entorn, de perfídia, / tant cavil·lava ella quan, dolç, el son va acudir-li./ i s’adormí de sobines, i tots els seus junts s’afluixaren. (El son dolç.) Un son com una mort tranquil·la.

El ritme circadiari

(WK) Des de Teofrast (ciències de la vida), els ritmes circadiaris d’aproximadament 24 hores s’han observat en animals, plantes, fongs i cianobacteris. (Cada nit, milions d’organismes de plàncton pugen a la superfície pkt)Haurien evolucionat de manera independent. Són endògens tot i que s’ajusten a indicadors externs, de llum, temperatura i cicles redox, anomenats zeitgebers [jetlag]. Els animals que viuen sota terra sense visió, com certs talps, tenen els seus ritmes endògens. [la segregació de melatonina/cortisol marcaria el rellotge].

Ones EEG

Quan mesurem l’activitat cerebral el tipus d’ones detectades varia segons l’estat d’alerta:

Beta (13-30 Hz), baixa amplitud. Estat d’alerta, pensar activament com quan s’està solucionant un problema. (Presents també a la fase REM del son, associats amb somnis vívids)
Alpha (8-13 Hz), amplitud moderada. Estat relaxat i calmat, ulls tancats, meditant (somnolència?)
Theta (4-8 Hz), amplitud de moderada a alta. Son lleuger, somnolència, alguns estats de meditació. (Presents també a la fase REM del son)
Delta (0.5-4 Hz), amplitud alta. Somni profund, estadis 3 i 4 del son no REM (NREM). Predominen en la fase de son profund restaurador.
Sleep Spindles (12-16 Hz) and K-Complexes, Observats a la fase 2 del son NREMun salt (K) seguit d’un “eix de son” que indicaria la transició a un estat de son més profund.
Es parla també d’ones Gamma (30-100 Hz) en estats d’alta concentració cognitiva, però els resultats són discutits [la màquina a ple funcionament!]

Atenció

[un cop estem desperts, què passa?]

(WK) Atenció o focus seria centrar-se en un fenomen o aspecte descartant-ne d’altres. En paraules de William James (1890) “Attention is the taking possession by the mind, in clear and vivid form, of one out of what seem several simultaneously possible objects or trains of thought. Focalization, concentration, of consciousness are of its essence.” [és quan la ment està desperta, que hi ha alguna experiència en marxa, una obertura al món exterior, al nostre cos, a una idea, ara i aquí]

Activa. Helmholtz ja havia dit que tenia un caràcter anticipatori. L’organisme s’obre al rebre dades sensibles. [l’ull és un òrgan prènsil, s’ha dit, que “agafa la imatge”, girant el globus ocular i enfocant el que li interessa. Ibn Alzaqqaq, la mirada: Els ulls d’aquest cérvol em maten./ El seu llanguir em fa llanguir./ Nua sempre per matar-me,/ l’espasa són, que només envaina el son.]
Amplitud i selectivitat. Els adults poden atendre a 6-15 objectes alhora. Això implica seleccionar una part dels estímuls. Wundt resentava una matriu de 4×4 amb 16 lletres i mesurava quantes en recordàvem després de cert temps d’exposició. S’han fet experiments per mesurar la capacitat de fer diverses tasques alhora com conduir i parlar [ballar, parlar amb la parella i estaralerta a la lletra].
Organització. Objecte en focus (Blickpunkt) sobre un fons (Blickfeld) que queda més difús als marges. Si es pot l’objecte s’integra en formes ordenades (Gestalt). Per exemple en el cas visual, a un cub o una esfera.

Què ocupa el centre de la nostra atenció depèn:

determinants interns fisiològics, si estem desperta o adormits
determinants interns psicològics, l’expectativa de què busquem (sets, aufgaben) [si fa hores que estem en dejú, ens fixarem en aliments. En un moment donat, cap als 59-60 em vaig començar a fixar en els nadons per ser avi, quan van sortir els problemes als balcons d’Aymà vaig començar a veure xarxes i bastides arreu].
determinants externs com la intensitat, la situació en el camp visual (dalt a l’esquerre als llibres o webs), l’inesperat o novetat, com destaca sobre el fons

La teoria de la xarxa d’atenció distingeix entre:

l’activitat d’estar alerta i a punt, regulat per la norepinefrina. (alerting)
l’activitat d’orientar-se a un estímul determinat, acetilcolina i còrtex parietal. (Orienting)
l’activitat de gestionar conflictes i prendre decisions, associat amb el còrtex prefrontal i la dopamina (executive control)

L’atenció com a resposta activa pot consistir en:

orientació, si hi ha un canvi de postura (com per mirar a una altra direcció altre lloc)
locomotriu, si ens traslladem (per mirar una altra cosa)
investigadora, si manipulem un objecte [per mirar a l’altre costat]

La distracció pot ser deguda a que hi ha diferents estímuls que competeixen entre sí. O la fatiga. O segons la psicoanàlisi, a la repressió.

Mantenir l’atenció
[Es parla que acostumats a rebre continguts al mòbil, cada cop és més curta la durada de temps que som capaços de mantenir l’atenció. Abans es deia que una conferència o presentació havia de durar un màxim de 45′. Els anunciants lluiten per captar la nostra atenció en un entorn de múltiples estímuls (The Battle for attention ). L’orde del tercer ocell és una agrupació d’amants de l’art que practiquen l’atenció continuada a una obra seguint un ritual de quatre episodis de set minuts.

L’inconscient

[La psicologia es proposava estudiar la conducta observable i li costa tenir en compte els informes subjectius de la introspecció. És molt difícil doncs acceptar que hi ha una ment inconscient.] [Que al cervell hi passen coses de les que no som conscients, és evident, igual que el cor batega. Però és “vida mental”? D’altra banda, la psicologia estudia i considera la conducta reflexa que potser és més un fenomen fisiològic que no pas “vida mental”. La possibilitat d’obtenir imatges de l’activitat neuronal, fa que sigui observable allò que abans ens semblava ocult. Suposo que la rellevància del que s’anomena l’inconscient és que, almenys des del punt de vista del psicoanàlisi, forma part del que podríem anomenar la nostra identitat, o personalitat]

La noció té antecedents en la filosofia i literatura. Al s19, William James va estudiar l’ús que n’havien fet els psicòlegs. Wundt i Fechner s’hi refereixen en el sentit que la ment processa de manera inconscient les dades abans que siguin percepcions.

Freud i Jung
A partir de l’estudi de certes psicosis va inferir que a més de la ment conscient (ego) hi havia un conjunt d’impulsos o traumes que estaven reprimits i dels quals no érem conscients. Després ho va concretar en el id, referint-se als impulsos i superego per referir les normes interioritzades que reprimeixen els impulsos. L’ID i el superego no serien accessibles per introspecció però es revelarien en els somnis, lapsus, associació lliure, o símptomes neuròtics. A partir d’aquí l’anàlisi podria revelar què està passant a nivell inconscient.
Per Jung l’inconscient estava format per una part personal i una col·lectiva que seria l’acumulació d’estructures psíquiques i experiències arquetípiques heretades. [potser hi ha arquetipus culturals que subjauen als costums de les societats, però serien apresos. Pretendre que són heretats implicaria una base genètica.]

Ciències cognitives
(CGPT) Hi ha evidència de d’activitat inconscient, per exemple si es mostra molt ràpid la paraula “doctor” reconeixerem abans paraules associadescom”infermera” (“priming”). Si se’ns mostren imatges o missatges que no duren prou com per que en siguem conscients, aconsegueixen un impacte. En la publicitat subliminal, es pot influir en la marca triada. Duem a terme accions que no són actes reflexes, sense ser-ne conscients. Per exemple, conduir a la feina. O tocar un instrument, nedar o anar en bicicleta. A l’hora de prendre decisions, les imatges MRI mostren que s’activen les regions del cervell abans que siguem conscients de pensar la decisió. Els tests de biaix (IAT implicit association test), mostren l’existència de biaixos dels quals no som conscients. Tenim reaccions emocionals o intuicions que no corresponen a cap percepció de la qual siguem conscients. Casos com el de Kelulé que va concebre la l’estructura del benzè mentre dormir, indicarien que el cervell està actiu encara que no sigui conscient.

Mind-wandering
[somniar despert no ho arriba a traduir ] (CGPT millor que wk): quan l’atenció s’allunya d’una tasca o percepció de l’entorn cap a pensaments generats internament, sentiments o records. La ment ja no està en el moment present sinó que se’n va a altres pensaments espontàniament, sovint no relacionats. pot passar mentre fem altres activitats, conduir, llegir, conversar [quan surto a córrer, quan me’n vaig a dormir]. Pot ser deliberat o espontani.
Maneres d’estudiar-lo. Mostra d’experiències (Experience Sampling Method ,ESM) s’interromp algú i se li demana en què estava pensant en aquell moment. Informes sobre què es pensa (Mind-Wandering Questionnaire (MWQ), Mindful Attention Awareness Scale (MAAS). Quan estem en repòs sense estar executant una tasca, l’activitat cerebral que recull un EEG o fMRI és un estat caracteritzat com a “default mode network” (DMN). (Què passa al cervell? ). Sembla que estem un 47% del temps en aquest estat. Mesurant les interrupcions de l’atenció obtenim informació de com de sovint entrem en estat de somiar desperts.
[Suposo que el contingut del mind-wandering indica una mica el nostre estat emocional inconscient. Si apareix algú que odiem, o algú de qui estem enamorats, o si ens imaginem situacions en què triomfem, o ataquem un enemic] [D’aquí vindria la teràpia de meditació d’estar present i mirar de no tenir pensaments obsessius de traumes passats o angoixa pel futur]

Discussió
[Em sorprèn que no s’esmenti que la major part de la nostra memòria existeix sense que n’estiguem conscients tota l’estona.]
[Per ser que l’inconscient i el corrent de consciència no estiguin molt valorats, sembla evident que hi estem molt de temps, i potser Freud, o la Global workspace theory són importants. És a dir passem d’una posició on el que compta per a la condició humana és la vida conscient i en particular la percepció i resolució de problemes, mentre que l’inconscient o els somnis són irrellevants, a una posició en què hi ha una important activitat inconscient des de la qual n’emergeix la conscient].
[ Que la major part del temps estem en mode de pilot automàtic ho revela l’expressió “m’aturo a pensar”.

Corrent de consciència

La percepció té una dimensió sincrònica [tot el que ens és present en un moment donat] i una diacrònica, la successió d’estats mentals.

William James va introduir el concepte a “The Principles of Psychology” (1890) per referir-se al continu flux de pensaments a la ment conscient. “La percepció del fet que, dins de cada consciència personal, el pensament se senti continu vol dir que, i) Encara que hi hagi una interrupció (son), la consciència sent que és la mateixa que abans de la interrupció, com formant part del mateix jo [fem IPL del mateix programa-representació del món]. ii) Els canvis d’un moment a l’altre en la qualitat de la consciència mai són abruptes.” (El jo, invariants i continuïtat narrativa).

Bergson assenyala que quan analitzem l’experiència del canvi distingim etapes discretes que se succeeixen però l’experiència és fonamentalment contínua. Aquest nexe es pot concretar més dient que “la percepció del que passa ara no és independent de les percepcions que l’han precedit ni tampoc del que s’espera percebre” (Pinillos 182).

[És una aproximació incorrecte, però clarifica plantejar el següent: quins són els continguts que se succeeixen en el corrent de consciència? La pel·lícula d’un seguit d’imatges, ja sia directes de l’exterior o evocades per la memòria, superposat al seguit d’estats afectius plaer / dolor, indiferència / avorriment / excitació, satisfacció / frustració després d’una activitat, reaccions emotives de por, fúria, riure, excitació… ]

En literatura el presenta sobretot James Joyce a l’Ulysses (1922), en particular als capítols 3 i 18. Virgínia Woolf a [Ms Dalloway? 1925). [A “The murders in the rue Morgue” (1841) Poe presenta Dupin deduint el fil dels pensaments del seu acompanyant].

(CGPT) Avui la psicologia cognitiva investiga com passem d’un pensament a un altre. El registre de l’activitat al cervell mostra estats re repòs iq eu el cervell està actiu encara que el subjecte no estigui executant tasques. La “narrative psychology” estudia com els individus creen narratives que ordenen i estructuren el seu continu flux d’experiències.

La Global workspace theory (GWT) de Bernard Baars i Stan Franklin (1980s), seguint els desenvolupaments del PDP, proposa que la consciència i la cognició d’alt nivell emergeixen a partir de diferents processos de baix nivell que estan competint entre sí. La ment seria com un teatre on estan passant moltes coses, molts processos en paral·lel, dels quals només “veiem”, és a dir, som conscients, els que estan il·luminats pel focus. [el resultat de la competència és el que determina on apunta el focus. El fet que variem tan sovint d’objecte de l’atenció voldria dir que el focus va apuntant a llocs diferents] [no és tan diferent a la metàfora de l’iceberg].[en definitiva, hi ha evidència d’activitat inconscient, que es pot estudiar amb imatges del cervell i, segons la psicoanàlisi a través dels somnis, hipnosi i lapsus del llenguatge. Per la part conscient, el tros d’iceberg que sobresurt, tenim els informes subjectius que podria recollir la fenomenologia.]

Qüestions: La vida mental

[Els manuals de Psicologia contraposen l’estat de vigília a l’estat de son i. Quan tracten l’estat de vigília surten els estudis sobre l’atenció i com ens focalitzem en la realitat que ens envolta. Simplificadament sembla que només tenim dos estats, adormit o desconnectat (amb somnis) i despert atenent al que tenim al voltant. Sembla com si la mental només consistís a atendre els estímuls.
Però els estudis de l’activitat al cervell mostren que un 47% del nostre temps desperts anem en “pilot automàtic” (mind-wandering), és a dir que els nostres pensaments no depenen dels estímuls ni de la tasca que estem duent a terme. Tenim a més els somnis i l’afirmació de la psicoanàlisi que una part important de la nostra afectivitat és inconscient.

L’estudi de la percepció ens la mostra com un corrent de consciència que percep la realitat organitzant-la en objectes sobre un fons. Els detalls aconseguits amb l’estudi del cervell indicarien que és un seguit de moments discrets,d’uns 30ms-80ms. [A més de la percepció, tenim la imaginació, el record, el llenguatge, el pensament i la solució de problemes].
[Aquest seguit d’estats mentals, que en un 47% poden ser relativament desconnectats, és el que som. Seguint les reflexions de Hume i Kant, no hi hauria una base per pensar en un “jo” substancial]

Tot el que passa a la xarxa neuronal, es pot considerar vida mental? O bé només és vida mental la que és conscient? Hi hauria un conjunt d’activitat rellevant, processant informació de l’entorn, imaginant escenaris de futur, processant afectacions de les emocions, de les quals només una petita part emergeix a la consciència com si fos la punta d’un iceberg?
La metàfora de l’iceberg es deu a Freud. Hi hauria el pre-conscient just sota la superfície, amb la memòria que podem recuperar. La part més gran de l’iceberg és l’inconscient (Unconscious Mind), un conjunt de records i desigs que no són accessibles a la consciència però que influeixen el nostre comportament. (CGPT) Actualment la psicologia cognitiva distingeix entre processos implícits, ràpids, automàtics, inconscients, i processos conscients, més lents i deliberats. Des de l’economia de la conducta es posa de manifest que moltes decisions pateixen de biaixos inconscients.

Articles

CHAPTER II PERCEPTION AND CONSCIOUSNESS 35
READING 5: TAKE A LONG LOOK 36
Fantz, R. L. (1961). The origin of form perception. Scientific American, 204(May),
61-72.
READING 6: TO SLEEP, NO DOUBT TO DREAM . . . 42
Aserinsky, E., & Kleitman, N. (1953). Regularly occurring periods of eye mobility
and concomitant phenomena during sleep. Science, 118, 273-274.
Dement, W. (1960). The effect of dream deprivation. Science, 131, 1705-1707.
READING 7: UNROMANCING THE DREAM 49
Hobson, J. A., & McCarley, R. W. (1977). The brain as a dream-state generator:
An activation-synthesis hypothesis of the dream process. American Journal of Psychiatry,
134, 1335-1348.
READING 8: ACTING AS IF YOU ARE HYPNOTIZED 56
Spanos, N. R (1982). Hypnotic behavior: A cognitive, social, psychological perspective.
Research Communications in Psychology, Psychiatry, and Behavior, 7, 199-213.

June 19, 2024July 2, 2024

Jardins de Santa Clotilde

El Marquès de Roviralta, casat amb Clotilde, influit pels jardins renaixentistes va encarregar el projecte a Nicolau Rubió i Tudurí. Es van començar a construir el 1919. El 1927 Clotilde va morir i les obres es van aturar, reprenent-se el 1929. Es van acabar després de la guerra civil. [Consisteixen en una sèrie de corredors amb xiprers, alguns dels quals tenen vistes al mar. Als graons de les escales hi ha una línia d’heura i sembla una cascada. Algunes escultures d’inspiració clàssica. Amb una llum com la d’avui, el verd clar de la gespa contrasta ambv el verd fosc dels fins, el blau clar del cel i el fosc del mar. Estan ben mantinguts. (18/06/2024)

June 19, 2024February 2, 2025

Història de la psicologia

La vida humana Psicologia

Pensar l’home de l’antiguitat al s18 Psicologia s19

Pensar l’home de l’antiguitat al s18

[fins al s19, barreja de filosofia, antropologia filosòfica, i medecina]

Història

grecs
4 elements, estoics tabula rasa, pitagòrics i Plató ànima. Aristòtil DE anima [pneuma, l’única metàfora disponible, rellotge, ordinadir]. Plotí i agustí introspecció.

Plotí, fenomenologia i introspecció

1) fenomenologia i introspecció [des de dins] Plotí, Brentano, Wundt, GEstalt (UK, alemanya)

2) mecanistc, trobar causes observables
s17
Hobbes i Locke, causes i motivació innata i adquirida

Locke i després els empiristes van separar les qualitats primàries (forma, posició) o mecàniques de les secundàries com llum, so, textura, que es podrien reduir a les primeres.
Dscartes: model mecànic del cos i reflexos, la ment.

s18
Malebranche. LaMettrie L’homme machine. Condillac, model mecanic
Locke Essay concerning human understanding. Hume i associació d’idees, [com peces fixes que es combinen] <-> Gestalt
Leibniz monades que segueixen el seu impùls independentment de les relacions. Tetens afegeix l’afectivitat a més de l’enteniment i la voluntat. [ voluntat i el problema de weakness of will]

Psicologia al s19

teoria: associacionisme (sensacions i percepció, James Mill, stuart Mill). Introspecció, Wilhem Wundt 1874 laboratori fisiologia i report verbal de la introspecció.

Helmholtz

1826 Johannes Müller, Handbuch der Physiologie des Menschen, la sensació depèn del nervi excitat i no de l’energia que inicia l’excitació [però els nervis de l’oïda no són excitats per fotons].

1850? Ernst Heinrich Weber
fa experiments sobre com de diferent ha de ser l’estímul per que notem el canvi i nota depèn de la l’estímul. És a dir, no detectem magnituds absolutes sinó increments. Si sostenim un pes de 100g notarem el canvi si hi afegim 3g, però si el pes és de 300, en caldran 9.

1860 Fechner, sensació i estímul
Elemente der Phsychophysik, S=klnR, la sensació depèn logarítmicament de l’estímul, és a dir, un increment aritmètic de la sensació demana un increment geomètric de l’estímul.
Va fer també experiments en estàtica, intentant demostrar que algunes formes i proporcions, com la regla àurea, resultaven més plaents. Influí Gustav Mahler i Sigmund Freud. Veia el fenomen físic i la sensació psíquica com dos aspectes d’una mateixa realitat. Era panpsiquista, veient la vida i la consciència a tot arreu, en forma d’ones. Els humans estarien entre les ànimes de les plantes i les dels estels, que serien com àngels. Déu seria l’ànima de l’univers.

1872 Darwin The Expression of the Emotions in Man and Animals

1874, Wilhelm Wundt (1832-1920)
“Grundzüge der physiologischen Psychologie”. Estudià a Tübingen, Heidelberg on fou assistent de Helmholtz i Berlin. El 1879 funda el primer laboratori de psicologia experimental a la Universitat de Leipzig. Era fisiòleg i filòsof. Va ser el primer a anomenar-se psicòleg. Fa experiments sobre l’atenció, l’afectivitat i les percepcions visuals, auditives, tàctils, gustatives, i el temps. [és el primer a mirar de correlacionar, de manera controlada, l’informe introspectiu sobre els estats subjectius, i els estímuls que mesuraria la fisiologia (1858 “tota psicologia comença amb la introspecció”). Alhora descarta un cert idealisme que pretén obtenir veritats universals només per introspecció.
Recull els modes d’associació de Herbart: síntesi, assimilació simultània, complicació, successió.
Els fenòmens més simples s’estudiarien amb el mètode psicofísic [els sentits]. S’han de complementar amb “mètodes comparatius i interessar-se per la psicologia del nen, la dels malalts mentals, les persones d’ètnies diferents, i la dels animals. El mètode comparatiu pot prendre com a objecte un sol individu i estudiar-ne tots els aspectes possibles, o bé pot centrar-se en un fenomen determinat i estudiar-lo en diferents individus. Finalment, el mètode històric consisteix en buscar en la història una font d’informació psicològica, llegir les memòries i correspondència [ en la meva antropologia determinista jo concloïa que al final els informes rellevants sobre les persones són més les biografies que no pas les ciències cognitives].
Va considerar també la Psicologia dels pobles (Völkerpsychologie, 1920), atenent a la història de la llengua, literatura, costums i religió.
Apercepció. Seguint a Leibniz, Wundt no creu que la ment sigui un receptor passiu que rebi estímuls passivament i faci associacions automàticament. L’atenció és activa [es dirigeix cap al que l’interessa] i fa distincions i associacions noves creant noves representacions. [Però se’l considera dins de l’estructuralisme, influït per l’empirisme anglès, segons el qual els estímuls són els “pensaments elementals” a partir del qual es relacionen per associació i es combinen per formar idees més complexes].
Paral·lelisme psicofísic. Rebutja la idea d’interacció entre ment i cos com si fossin dues entitats separades. Els fenòmens mentals i els fenòmens físics transcorren de manera paral·lela, almenys en en els fenòmens més simples que es poden sotmetre als experiments [estímuls / sensacions]. No arriba a dir que no hi ha cap estat mental que no es correspongui a un estat neuronal. [com si fossin dos aspectes d’una mateixa realitat, un que avui podríem fotografiar en els escaneigs, i l’altre recollir de l’informe en primera persona. Leibniz havia fet notar que la vida mental -la voluntat- es mou per causes finals, triant allò que volem, mentre que el món físic es mou per causes eficients. Però, allò que volem, què ho determina?]

1885 Ebbinghaus, Über das Gedächtnis. Estudis sobre la memòria

1884 William James. “What is an Emotion?”
1885 Car Lange. “On Emotions: A Psycho-Physiological Study”

1890 William James. Principles of Psychology
Stream of consciousness: la consciència s’experimenta com a contínua, i no podem tenir elmateix pensament exactament igual deus vegades [com Heràclit].
Emotion: Primer és l’experiència corporal i després l’emoció. Coneguda després com a teoria de Jam,es-Lange. [No plorem perquè estem tristos, estem tristos perquè plorem]. (criticada posteriorment)
Habit. Contínuament anem formant hàbits, que poden ser beneficiosos o no.
Will. A partir d’experiències pròpies, James s’interroga sobre la voluntat i si tenim lliure albir.

Freud
1899. Die Traumdeutung. Exposa la teoria que la vivència dels somnis correspon a un desig modificat per una censura. Estan influïts per algun fet viscut durant el dia. El que recorda l’individu seria el contingut manifest i l’analista hauria de trobar el contingut latent.
1905. Tres assaigs sobre teoria sexual. Idea de Libido.
1920. Més enllà del principi del plaer. Eros i Thanatos.
1923. L’Ego i el Id. Motivació.
1930. El descontent en la civilització. Superego.
Biblioteca

1903 El condicionament clàssic. Pavlov

1921 Gestalt
El filòsof Ehrenfels, deixeble de Franz Brentano havia parlat de Gestalt per referir-se que quan percebem formes o melodies, és quelcom més que la suma de les parts. A més de les qualitats elementals, es percebia la forma, la Gestalt-qualität. Per exemple es pot transposar una melodia [o canviar d’instrument] i conserva la identitat malgrat que els estímuls siguin diferents. Ehrenfeld hauria estat influït pel treball de Mach “Beiträge zur Analyse der Empfindungen” (1886). Wertheimer, deixeble d’Ehrenelfs, va fer experiments i va concloure que primer percebem la melodia i després n’abstraiem les notes. Els estudiants de Wertheimer, Köhler i Koffka, van seguir els seus experiments. Köhler mostrarà que els ximpanzés arriben a copsar una solució global en lloc de l’aprenentatge atòmic que postulaven Thorndike i Pavlov. El 1921 Koffka exposa els principis a Die Grundlagen der psychischen Entwicklung. Experiments:

fenomen phi, dos objectes que s’il·luminen alternativament donen la il·lusió de moviment.
Tot parts:
- Primacia del tot sobre les parts. Es percep abans el tot que no pas les parts.
- Els tots (figures), tendeixen a articular-se de la manera més completa, simètrica i simple possible [una figura que s’aproxima a un quadrat es veu com un quadrat. Sempre aproximarem les figures a cossos simples. Els contorns mig tancats es veuran com tancats (llei de la clausura). Es difícil, proposar figures arbitràries. [En física quan es tracta de centres de gravetat sempre s’acaba dibuixant una mena d’ou ferrat allargat.]
- Autonomia: els tots tendeixen a ser regulats per factors intrínsecs més que no pas extrínsecs.
- Les parts deriven les seves propietats de la posició o funció que tenen respecte del tot.
- reificació: assumim formes [triangles, esferes) a partir d’informació incompleta i aproximada. (També dita llei de Tancament o closure, o prägnanz originalment en alemany)
- Continuïtat: interpretem els objectes com a continus encara que no els visualitzem sencers [el joc del polze]
multiestabilitat: una mateixa informació pot donar lloc a dues percepcions diferents. El cub de Necker i el vas de Rubin.
Invariància: percebem el mateix objecte independentment de la rotació o mida
Figura fons: (Edgar Rubin). Les dades visuals s’organitzen en figura sobre un fons. La figura té un contorn precís, caràcter de cosa sòlida i densa, colors de la superfície definits, convexa. Els fons té els trets contraris. Koffka va notar que per definir la figura comptava:
- Orientació: la figura s’articula més fàcilment en les dimensions vertical i horitzontal.
- Mida relativa: l’àrea més petita tendeix a constituir-se en figura [el fons és envolvent].
- Densitat d’energia perceptiva: és més gran en la figura i més dèbil en el fons [ens fixem més en la figura].
- Simplicitat: l’organització en figura i fons es fa de la manera més simple possible.
Agrupació: Els estímuls s’agrupen per semblança, proximitat i simetria

Intentcionalisme. Franz Brentazo 1874 no tenim “peces” com sesnacions i sentiments sinó actes dirigits a un objecte a un obejcte. Evolucionisme: Darwin emocions a l’home i animals, Galton sobre herència de la intel·Ligència tests i eugenisme [ minnesota twins]. USA Funcionalisme William james, Principles Psychlogy 1890, què fa la ment per sobreviure + DEwey
pràctica: fisiologia sistema nerviós, Charles Nell, Johannes Müller, Helmholtz. Estucid neurosis Charcot i Freud. [enllaç a l’experiència humana]

s20 inicis fins 30′
Gestalt: cal veure el conjunt el tot és més que la suma de les parts [es limita a percepcó? també solució de problemes ] Wertheim, Koffka, Kurt Lewin
Behaviorisme: USA Watson, obserbales

1927. Experiments sobre la motivació a completar tasques al laboratori de Kurt Lewin. Zeigarnik (1927) i Ovsiankina (1928) i Tamara Dembo.

1930s. Piaget, tècniques d’observació clínica dels nens. Psicologia del desenvolupament.

1932 Cannon, The Wisdom of the body sobre l’homeostasi com a base de la motivació.

1932 Senden, experiments amb pacients amb cataractes congènites que recuperen la vista. Aprenentatge perceptiu. (Percepció)

1932 Bartlett, War of the Ghosts (1932), sobre la memòria com a procés re reconstrucció.

1938 B.F. Skinner, The Behavior of Organisms: An Experimental Analysis. Condicionament Operant.

1939. John Dollard i Neal E. Miller. Frustration and aggression

1943. Maslow, A Theory of human motivation.

1946 Michotte. La percepció de la causalitat.

1947 Eysenck: Dimensions of Personality: introversió/extroversió, neuroticisme

1949 Donald Hebb: Neurons that fire together, wire together. (Cervell i xarxes neuronals)
Hipòtesi de la plasticitat de les neurones en l’aprenentatge perceptiu. [Proposa que les representacions [i la memòria], en lloc d’estar localitzades en un punt del estaven distribuïdes]. Havia observat tot i extirpar àrees extenses del córtex, la intel·ligència dels subjectes no es veia gaire alterada. Suposava que cada vegada que una neurona excita una veïna, baixa la resistència sinàptica (es reforça la connexió). Això explica també la plasticitat del cervell. [ servirà de base pel Parallel Distributed Processing i les xarxes neuronals artificials que es fan servir avui en Deep LEarning]

1953 Experiment d’Olds i Milner sobre la conducta en activar els centres de gratificació del cervell.

1953. Hawthorne Effect. L’observació dels subjectes afecta la resposta. Per exemple si uns treballadors són enquestats sobre si més llum augmenta la productivitat, s’hi fixen més i augmenta la productivitat.

1953 Aserinsky i Kleitman descobreixen l’estadi REM del son.

1953 The “cocktail party problem”. Colin Cherry planteja com fa la gent per concentrar-se en una conversa en una festa en què n’hi ha diverses en marxa. (2024, eina basada en AI, BBC)

1953. Henry Molaison és sotmès a lobotomia de part dels seus lòbuls temporals, incloent l’hipocamp per tractar epilèpsia. No podrà formar records declaratius. (memòria)

1956 George A. Miller. The Magical Number Seven, Plus or Minus Two” sobre quants objectes podem percebre.

1958 Fritz Heider. Psicologia de les relacions interpersonals.

1960. Sperling prova que hi ha una memòria icònica [retenim la foto, no el contingut]. (Memòria).

1968. Atkinson i Shiffrin, proposen tres estadis de memòria, sensorial, curt termini i llarg termini

1961s. Albert Bandura. Bobo Doll experiment, els nens reproduïen la conducta passiva o agressiva que havien observat en adults sobre una nina.

1974. Loftus i Palmer, experiment de recordar un vídeo d’un accident i la influència del context cultural. (Memòria).

1974. Baddely. Experiment de tasques simultànies visuals i verbals. (Memòria).

1975. Craik i Tulving, nivells de procés, Memòria amb significat i sense.

1976 Paul Ekman test de reconèixer emocions per les expressions facials. (Pictures of Facial Affect, POFA)

1983 Experiment de Libet. Hi ha un retard de 0.5 a 1s. entre que s’activa l’àrea de decisions i que el subjecte n’és conscient.

1995 Daniel Goleman. Emotional Intelligence

https://en.wikipedia.org/wiki/Timeline_of_psychology

June 14, 2024June 14, 2024

El cos humà a la poesia

Poesia El cos humà

[esborrany]

1595 Shakespeare. Sonet 130

My mistress’ eyes are nothing like the sun;

Coral is far more red than her lips’ red;

If snow be white, why then her breasts are dun;

If hairs be wires, black wires grow on her head.

I have seen roses damasked, red and white,

But no such roses see I in her cheeks;

And in some perfumes is there more delight

Than in the breath that from my mistress reeks.

I love to hear her speak, yet well I know

That music hath a far more pleasing sound;

I grant I never saw a goddess go;

My mistress, when she walks, treads on the ground.

And yet, by heaven, I think my love as rare

As any she belied with false compare.

1650 Andrew Marwell. To his Coy mistress

1832 Lord Byron. She walks in beauty

1891 Walt Whitman. I sing the body electric

1972 Auden. Talking to myself

1978 Maya Angelou. Phenomenal Woman

1987 Lucile Clifton. Homage to my hips

1990 Li-Young Lee. The City in Which I Love You

June 10, 2024June 11, 2024

La necessitat de ser atractiu

[esborrany ] el cos humà Ésser a través dels altres El cos i els vestits al llarg de la història

[Cada societat valora un determinat tipus d’aspecte físic. Si en societats més primitives ser un home alt i fort tenia avantatges com a caçador o com a guerrer, ara no es justifica. Al viatge a Etiopia de 2023, en un mercat les dones felicitaven l’holandesa que tenia un marit de 2m i el volien pesar a una balança. També podia tenir sentit voler una dona forta, fèrtil.
Segurament segueix tenint sentit trobar més desitjable qui tingui bona salut. Però la societat va canviant el model més valorat i els que no hi encaixen pateixen ser discriminats. Naomi Wolf va denunciar-ho al llibre “The Beauty Myth” de 1990. La pressió és més forta sobre les dones [?]]

Què fem per resultar més atractius?

Exercici físic
Gimnàs, des de l’antiga Grècia. Culturisme. Ioga, Pilates, Crossfit, running.
Dieta
Mediterrània, saludable pel cor (milions a Europa i USA). Vegetariana (5-10% població mundial) i Vegan (1-2%), per raons ètiques. Low-carb, Keto, Atkins, per baixar pes (milions a EUropa i US), més proteïna i el mínim d’hidrats de carboni (pa, pasta, arròs, patata, llegum). Paleo, per millorar la salut (milions a Europa i USA), el que menjaven els humans abans de l’agricultura, carn, peix, fruits, res de blat i arròs. Sense Gluten (1-2%), celíacs diagnosticats o per que creuen que estaran millor. Dejuni intermitent, per perdre pes i millorar la salut (milions). Flexitarian, com els vegetarians però ocasionalment carn i peix.
Trastorns alimentaris.
Aproximadament un 0.3-0.4% de les dones i un 0.1% dels homes hauran patit anorexia nervosa en algun moment de les seves vides.
Medicació.
Milions de persones, un 20% dels adults a USA, consumeixen medicació per perdre pes, amb una despesa d’uns 655 bilions anuals als USA. (Orlistat (Xenical, Alli), Phentermine, Liraglutide (Saxenda), Semaglutide (Wegovy) i recentment, Ozempic. (935$ per un tractament que dura un mes).
Cirurgia per perdre pes
Reducció d’estómac o introducció d’un globus. Aproximadament 500.000 el 2019.
Cura de la pell i cosmètica
Cura de la pell: netejadors/cleansers, cremes hidratants/moisturizers, sèrums antiedat, cremes solars, exfoliants, cremes pels ulls. Cosmètica: base, coloret, ombra d’ulls, delineador d’ulls, rímel(màscara per les pestanyes, pintallavis, màscara o rímel cremes pels ulls. El mercat el 2022 d’estimava en 380$ bilions. Als US es gasten uns 300$cada any. [Higiene: sabons, xampú, afaitar, el lavabo de A733]. Hair care: uns 90$ bilions el 2022.
Cirurgia estètica
Augment de pit (1.8 M), Liposucció (1.5M), rinoplàstia(0.9M), abdominoplàstia (0.8M), Facelift (0.4M), bosses dels ulls (1.3M), bòtox (6M), dermal filler (4M), transplantament de cabell. Els països on és més popular són els USA, Brasil (augment de pit i cul), Corea del sud (rinoplàstia, ulls, retoc de la mandíbula).
L’impacte dels media. Els influencers tenen un gran impacte a l’hora d’establir tendències, publicant recomanacions, proves i tutorials a instagram, youtube i tiktok. Els nano-influencers tenen de 1m a 10m seguidors i guanyen de 10 a 100$ per post, els mega-influencers/celebrities, més de 1M i guanyen de 10m a 1M per post. La indústria està valorada en 16 bilions el 2022. Hi ha estimacions que les empreses tenen un ROI de 5.2$ de retorn per cada 1$ invertit. (Huda Kattan (@hudabeauty) té >50M de seguidors a instagram i guanya uns 18m$ per post, James Charles (@jamescharles) >25M. En moda, Chiara Ferragni (@chiaraferragni) > 25M, i Camila Coelho (@camilacoelho) > 9M. The Age of Instagram face, tots volem tenir el mateix rostre.
Moda, roba/apparel, sabates/footwear, accessoris, suposen un mercat de 1.7$ trilions el 2022. (368B a USA, 435B a Europa, creixent a Àsia amb 475B). 1.5T en roba, 400B en sabates, 280B en accessoris. Un 25% ja es compra online. D’una banda hi ha la moda assequible de Zara, H&M i Shein, i de l’altra, el luxe de Gucci, Louis Vuitton i Chanel. [ Comprem falsificacions de productes de luxe (bbc, nyt) per ser més valorats].

[Valorem uns jeans gastats i trencats com a símbol d’algú que ha viatjat i tingut experiències interessants. Valorem una pell bronzejada com a símbol d’algú que té una vida activa i esportiva a l’aire lliure. Però en lloc de tenir les experiències i la vida activa, comprem jeans que ja vénen trencats de fàbrica i ens fem malbé la pell prenent al sol o en cabines de bronzejat.]

2023. Wellcome Collection. The Cult of Beauty | Wellcome Collection. (i) Els diferents models de bellesa, la pressió social, operacions quirúrgiques segons cultures (nasos a Iran), deformacions de llavis i coll a Àfrica [Etiòpia], trastorns alimentaris, soft per modificar la imatge.(ii) La indústria de la bellesa, exercici, cotilles, perfumeria.
2024. Riscos de salut en nenes de fins 8 anys per aplicar-se productes estètics antienvelliment. (BBC).

Qüestions

On trobem l’equilibri entre la deixadesa i l’obsessió? Com aprenem a valorar la la diversitat de la bellesa femenina (L’ideal de bellesa al llarg de la història)? Si poguessim canviar-nos a voluntat sense gaire esforç, acabaríem tots iguals per mirar d’assemblar-nos al model que té més èxit al moment actual ?

June 8, 2024June 14, 2024

La representació de la figura humana

El cos humà 421 Art L’ideal de bellesa al llarg de la història

Prehistòria Antiguitat Postclàssica Renaixement, Barroc, s18 segle19 segle20

[Com s’ha representat la figura humana al llarg de la història? Ideal del cos o retrat? Quines edats, emocions, situacions?] [Què considerem important mostrar? la bellesa? les virtuts morals? l’original que se surt del comú? la vida quotidiana? Si és la bellesa, quina idea en tenim?

ESBORRANY, pendent de fer galeria

Prehistòria

Al paleolític la figura humana és poc freqüent, a les coves d’Altamira i Lascaux hi ha representacions realistes d’animals però poques d’humans. Venus de Willendorf, dona grassa possiblement representant la fertilitat.

Al neolític trobem figures esquemàtiques. Cogul

Antiguitat

Egipte
Figures esveltes, simètriques. Escenes del món dels morts. Escenes de la vida quotidiana. [podem dir esquemàtic a les parets, retrats a les escultures?] Nefertiti, Tutankhamon, estàtua de fusta de l’escriba Ka’aper.

Assíria i Babilònia
[relleus]

Grècia
[Atletes i déus]. Escultures. Kouroi i kores estàtics a l’època arcaica. Ideal d’home, serenitat, proporcions. Decoració de gerros. A l’època hel·lenística s’expressen les emocions.
Roma
Còpies de les escultures gregues. Retrat.
Escultura clàssica Galeria

[índia]
Maurya (s3-s1 BCE). Representacions de Buda. La natura en forma de dona voluptuosa en postura tribhanga, 3 corbes. Gupta (s4-s8)

[Xina]
Dinastia Qin 221-202 BCE: els guerrers de Xian en terracota, amb trets individualitzats. Dinastia Han 202BCE-220. Figures de terracotta.

Postclàssica

Bizanci sV-XIII
[apareixen els sants com a tema] Mosaics bizantins a Ravenna

Romànic sX-XIII
Representació de sants, martiris, els dimonis i representació del l’amenaça del més enllà. [figures simbòliques] Sant Climent de Taüll. Galeria MNAC

Gòtic sXIV-XV
[Comença la cerca de la representació més natural de la figura]. Galeria MNAC, Mare de Déu dels consellers. Sant Jordi. Giotto (Capella Scrovegni Padova, vist 2017).

L’islam
no representa la figura humana]

Índia
s8-s13 Art Hindú. Buda. Figures mítiques i eròtiques. Temple de Khajuraho.

Nataraja, Shiva com a déu de la dansa

Xina
Dinasties Tang i Sui 220-960. Figures de buda. Pintures de dames de la cort.

Dinastia Song. Escenes de la vida quotidiana. Budes

Japó. s12 e-maki, Rotlles amb històries, el cavaller Ban Dainagon [tinc la reproducció]. L’estil onna-e, femení, representa escenes de les dames a palau, el otoko-e, masculí, homes en batalles.
Kamakura 1180-1333. s13 Escultura Kei. Monjos, dimonis mítics.
Muromachi 1333-1573. Arriba el budisme procedent de Xina. Rotlles a tinta representant monjos o escenes zen.

Renaixement i Barroc

Renaixement
[S’estudia l’art clàssic. Apareixen els mites grecs com a tema. Retrats de nobles, naturalitat i expressivitat en les escenes religioses. La imaginació de Bosch. escenes populars]
Itàlia. Florència. Escultura Donatello. Fra Angèlico (Convent de Sant Marc). Botticelli, el naixement de Venus. Mantegna. Crist mort. Leonardo da Vinci, Monnalisa, home de Vitrubi, Sant sopar. Miquel Àngel, la capella Sixtina. Raffaello, la madonna sixtina a Dresde, l’escola d’Atenes. Giorgione, la tempestat. Tiziano.
Manierisme: Tintoretto.
Nord. Països Baixos. Van Eyck, el matrimoni Arnolfini. Roger van der Weyden, descendiment al Prado. Dürer, Melencolia, Adam i Eva. Grünewald. Cranach. Ieronimusch Bosch. Holbein, els retrats de la cort anglesa. Brueghel i les escenes populars.
Espanya. El Greco.

Barroc
[s’accentua l’expressió de les emocions, els clars i foscos]
Itàlia: Carracci. Caravaggio. Temes mítics i religiosos. Escultures de Bernini [
Nord: Rubens. Rembrandt. Mites i religió. Holanda, escenes d’interior. Vermeer.
Espanya: Velázquez, noblesa, el carrer.

s18
[escenes clàssiques i retrats de la noblesa, la imaginació de Goya i Blake]Anglaterra: Hogarth, Reynolds, Gainsborough. Retrats de l’aristocràcia [que no podia encarregar]. William Blake
França. David, l’assassinat de Marat
Espanya. Goya [noblesa, escenes populars, imaginari , les pintures negres

[Japó]
Edo 1600-1868. Planxes de fusta ukiyo-e. Hokusai. Predomina el paisatge i la natura.

[Xina Min i Qing. Igual que en les dinasties anteriors, amb excepcions, el tema de la pintura ha estat el paisatge, més que no pas la figura humana.]

s19

França: Ingres, escenes simbòliques? [esborrany d’un pit]. Delacroix, temes dramàtics. Millet, les espigadores. Courbet, el quotidià. Manet. Monet. Renoir. Degas. Rodin, el pensador. Toulouse-Lautrec. Cézanne. Gauguin, les dones de Taití. Van Gogh, els autoretrats.
Gran Bretanya: els prerafaelites [escenes religioses i literàries per expressar emocions]. Dante Gabriel Rosetti. John Everett Millais, Ofelila (Tate Modern, Manchester).
USA Whistler, la mare de l’artista.

s20

Nord: EdvardMunch, Melankoli, el crit.
França. Matisse. Cubisme. Picasso. Henri Rousseau.
Chagall, la imaginació dels contes.
Dalí [ el cos humà en un món imaginat]
USA. Edward Hopper, la solitud. Norman Rockwell
[Giacometti i Botero] David Hockney. Lucien Freud.

421 Fotografia

Free Gallery: Índex de temes mítics, Índex de Sants

London: National Portrait Gallery

June 5, 2024June 7, 2024

Història dels jardins

421 Jardins Jardins en un mapa

Jardins a l’antiguitat

[Babilònia]

Egipte, Tebes

Villa Hadriana a Tivoli. Villa dei misteri, Pompeia

El jardí medieval

El claustre, el jardí cortesà

El jardí islàmic

Mogols de Sahalamar Bag i Achabal, Taj Mahal, Jaipur

1250 Alhambra

El jardí renaixentista

Villa Lante

“la visió del jardí en alçat, de manera que el problema sorgit de l’emplaçament en fort pendent que presentaven les vil·les al voltant de Florència se soluciona incorporant-la en el disseny del jardí a través del seu tractament arquitectònic”. (Ribas)

Bomarzo

El jardí barroc

Le Nôtre i la perspectiva

Vaux le Vicomte. Versailles

El jardí anglès

Capability Brown

Blenheim, Stowe

El jardí romàntic

Buttes Chaumont, central park

Jardí contemporani

Qüestions

2024
[Quan parlem d’estils de jardí, sembla com si donat un terreny, poguessim triar-ne un o un altre. A l’hora d’ordenar l’espai, sí que podem optar per fer palesa la geometria subjacent al relleu, o bé dibuixar la naturalesa com si fossim Claude Lorrain. Però en el cas dels jardins a la italiana, ve donat pel pendent del terreny]
El plantejament de Versailles busca la sorpresa de trobar “salons” a la natura.

2024
Els jardins ens resulten atractius per l’espectacle de la natura, les proporcions dels elements de parterres i basses però també per la introducció d’elements mitològics, escultures i temples. A l’Europa dels segles 16, 17 i 18, tot i tenir una religio cristiana, els jardins es poblen d’escultures inspirades en la mitologia grega, fins i tot quan són encàrrecs de cardenals com Gambara a Villa Lante, o la Villa d’Este. En els cassos més ambiciosos, un jardí podria arribar a proposar un recorregut iniciàtic, com els ritus òrfics que desconeixem, o les ciutats imaginades per Ledoux.
Quin jardí podríem proposar avui? No ens valen els símbols cristians, com les creus de terme o les capelles que es troben ran de carretera a Grècia i Polònia. I tampoc ens ressonen els Hèrcules, Apol·los i Venus. Racionero va proposar un claustre a la Seu d’Urgell on als capitells hi havia dictadors en lloc de dimonis.
Quins altres móns simbòlics trobem a altres cultures? A la Xina i sudest asiàtic, les imatges de Buda, les deïtats dels mandales tibetans; a la Índia el divers i voluptuós panteó de divinitats. A la Xina i el Japó els jardins celebren la naturalesa sense imatges de divinitats, una pedra singular, un xiprer, la grava dels jardins zen.
Quina espiritualitat es pot proposar avui? Quina mena d’espais? Un contrast entre perspectives amples i espais íntims i recollits, com la perspectiva de Versailles i els seus bosquets. Contemplar la història de l’univers i la galeria dels avantpassats. Els cicles de la natura. La loteria del destí. La visió de la història com cases amb les parets ensangonades. La fragilitat de la naturalesa, com un cercle amb una meitat sana i l’altra contaminada. La fragilitat de la vida humana, amb els retrats efímers de Oscar Muñoz. El soroll i el silenci: om el dibuix de l’abocador.
Hem d’inventar una religió en el sentit de la ficció Suprema de Wallace Stevens? Aquest museu ?! esbossa una preparació a l’entrada basada en els 5 obstacles del Nadika. Després es contempla l’ara i aquí estenent-se en l’espai -què passa a altres llocs del món- i el temps -què hi havia abans aquí-. Contemplació de l’inventari immediat que podem veure i sentit, exploració a la terra i la vida, la història, univers: el model matemàtic, el dibuix de la ha de l’univers i la terra (ja fet), la història de les visions del món. com va creixent en espai i temps. La meva vida, reconèixer i acceptar els errors, valorar tot el viscut, recuperar instants amb el palau de la memòria. Explorar l’experiència humana i el món de a cultura.

Potser un jardí que sigui una extensió buida i desolada i en un racó, un tangram de molsa o coníferes evocant la terra enmig d’un vast univers. Potser un espai com el Battistero de Parma.

June 2, 2024June 14, 2024

Abadia de Melk

Entre 1702 i 1736 es va construir l’actual abadia barroca, sobre un monestir benedictí que es remuntava al 12. La seva biblioteca tenia una gran col·lecció de manuscrits. AL s18 va ser un centre de la il·lustració i fins i tot tenia una llotja masònica.

El 2000 es van recrear una sèrie de jardins, inspirant-se en l’estil barroc i els jardins anglesos:

El Cabinet Clairvoyée al NW
El jardí del paradís al sud (amb la inscripció “Paradies ist in uns”)
El jardí Walafrid Strabo Garden i el jardí mediterrani.
El camí de Sant Benet amb textos per meditar
La bassa amb jardí oriental al NE i til·lers de 250 anys

1. Entrance and Exit.
2. Baroque Map of the Abbey and the Abbey Park
3. Laurus Edelbacher “The Father, the Son and the Holy Spirit”
4. Baroque Garden Pavilion
5. Cabinet Clairvoyée
6. St. Benedict’s Path
7. Jardin Oriental – Asian Wooden Pavilion
8. Baroque Water Reservoir – Christian Philipp Müller “The New World”
9. Neo-Baroque Round Pavilion
10. Miguel Horn “Kissing Monkeys”
11. Gor Chahal “Beyond the Horizon”
12. Hans Hoffer “Talking Stones – The Story of Creation”
13. Paradise Garden – “Walahfrid Strabo Garden”
14. Jardin Méditerranéen
15. Campfire Circle – Miguel Horn “The Fire Devils”
16. Ingrid Kralovec “The Ravens Landed in the Abbey Garden”
17. Commemorative Board – The vanished St. Steven’s Church
18. Panoramic Terrace – Northern Bastion, Special Exhibition
19. Shop

El que m’ha quedat de cada civilització.

48.2284, 15.3318

June 2, 2024June 2, 2024

USA

[esborrany]

L’amèrica que m’ha quedta

pelis, westerns musicals …

Primer viatge el 2004, la sensació de TORNAR, gairebé plorar al matí a l’hotel en sentir jazz, bagels

2004
de dalt l’empire state, els gratacels que creixen com bolets, com si la saba fes emergir els bolets.
NYC es veu una ciutat amb una rquitectura amb solera [les cases de browbstobe? gres] art deco, no ´s tampoc massa llampant, bastant bruta.

———–

2014 NYC

Washington i cajun

May 30, 2024May 31, 2024

Bioquímica

La vida. La cèl·lula: Les peces de la vida.

La química de la vida. Components bàsics. Proteïnes i enzims. Àcids nucleics

La química de la vida

Els sers vius presenten una enorme quantitat de compostos químics que classifiquem a grans trets en quatre grups:

i) Proteïnes i enzims. De gran especificitat tant estructural i catalitzadors de reaccions. Hi ha de l’ordre de 1012 proteïnes diferents.
ii) Àcids nucleics. Capaços de duplicar-se i de contenir la informació per sintetitzar les proteïnes. El ATP transporta grups fosfat per funcions energètiques.1010 AN diferents.
iii) Hidrats de carbó usats com a reserva d’energia (midó) o com a estructura (cel·lulosa).
iv) Lípids, molècules insolubles que tenen un paper a les membranes, reserva d’energia i regulació hormonal.

L’enorme diversitat de proteïnes i àcids nucleics s’aconsegueix amb un nombre reduït de components bàsics, 20 aminoàcids i 8 nucleòtids.

La matèria viva és una dissolució col·loidal principalment de proteïnes (+àcids nucleics, sucres i lípids) limitats per una membrana.

L’aigua forma el 70% de la matèria viva. Es especialment adequada perquè té punts de fusió i ebullició elevats, i una alta calor específica. Això dóna estabilitat. D’altra banda la polaritat de les molècules tenen un paper important en l’estructura de les proteïnes.

[Cada cèl·lula és una olla on es cou un caldo de proteïnes i, mercès a l’especificitat dels enzims [“eines moleculars”], tenen lloc simultàniament i sense interferir molts processos químics diferents, sense energia elèctrica ni tèrmica (màquina química isoterma) i sense subproductes ni deixalles.]

Components bàsics

Aminoàcids
R-H.NH2.C-COOH amb 20 radicals diferents.
Alanina (Ala), leucina (Leu), isoleucina (Ile), valina (Val), prolina (Pro), fenilalanina (Phe), triptòfan (Trp), metionina (Met), glicocola (Gly), serina (Ser), treonina (Tre), cisteína (Cys), tirosina (Tyr), asparagina (Asn), glutamina (Gln), àcid aspàrtic (Asp) a. glutàmic (Glu), arginina (Arg), lisina (Lys), histidina (His).
Tots els aminoàcids tenen l’estructura R – C – C = O [on el grup NH2 OH carboxil dels àcids ha canviat -H per -OH] amb un grup carboxil i un amida. (Lehninger 73). Els 20 aminoàcids difereixen en el radical i es classifiquen en

i) No polars o hidròfobs: alanina (Ala), leucina (Leu), isoleucina (Ile), valina (Val), prolina (Pro), fenilalanina (Phe), triptòfan (Trp), metionina (Met)(8).
ii) Neutre polar: glicocola (Gly), serina (Ser), treonina (Tre), cisteína (Cys), tirosina (Tyr), asparagina (Asn), glutamina (Gln)(9).
iii) Càrrega negativa (àcids): (àcid aspàrtic (Asp) a. glutàmic (Glu) -> asparagina i glutamina) (2)
iv) Càrrega positiva (bàsics): arginina (Arg), lisina (Lys), histidina (His)(3)

Bases dels àcids nucleics
Uracil, timina, citosina (pirimidines, aromàtics de 6) i adenina i guanina (purines, aromàtics 5-6)
Les pirimidines uracil, timina i citosina ((cíclics de 6) i les purines com l’adenina i guanina (cíclis 5-6) són les quatre bases dels àcids nucleics. (Lehninger 23, 315). [En el DNA hi juguen TCAG i en el RNA UCAG].
Un nucleòtid està compost per una base nitrogenada, un sucre de cinc carbonis (ribosa o 2- desoxiribosa) i un grup fosfat.[

Hidrats de carbó
Ribosa, pentosa.
Els sucres més corrents són hidrocarburs cíclics amb el grup CH2OH, pentoses (C5H10O5) com la ribosa i hexoses (C6H12O6) com la glucosa. (lehninger 23, 255). Poden tenir funcions de reserva com el midó i el glucògen o estructurals com la cel.lulosa.

Precursors dels lípids

FQ614.OS Glicerina, àcids grassos, triglicèrids, esteroides, prostaglandina.
Els precursors dels lípids són la glicerina (CH2OH-CHOH-CH2OH), la colina i àcids grasos com el palmític (CH3-CH2-…-CH2-COOH). Els triglicèrids són lípids de reserva formats per tres molècules d’àcids grassos esterificats amb els tres grups hidròxils de la glicerina. Els fosfoglicèrids es troben a les membranes (àcid gras+glicerilfosfat). Els terpens (isoprè) i esteroides com el colesterol, testosterona, i les prostaglandines tenen un paper com a reguladors hormonals (Lehninger 304).

Proteïnes i Enzims

Cadenes d’aminoàcids
Enllaç peptídic, Estructures primària (seqüència), secundària (plegament en hèlix), terciària (estructura 3D de l’hèlix), quaternària (unió proteïnes). Funcions estructurals, contràctil, reserva, transport, hormona, anticossos.

Mitjantçant enllaços peptídics: Els aminoàcids formen cadenes unint un -NH.H i un -CO.OH amb la pèrdua d’una molècula d’aigua:

Aquestes cadenes tenen entre 100 i 1800 aminoàcids amb pesos moleculars entre 5000 i 106. Es pot arribar a formar una quantitat gairebé il·limitada de proteïnes diferents (>10500). L’home té unes 100.000 proteïnes diferents. Per hidròlisi [captura d’aigua] les proteïnes es descomponen en aminoàcids (p.simples) i algunes en am. més d’altres factors com àtoms metàl·lics (p. conjugades).

La seqüència d’aminoàcids d’una proteïna constitueix la seva estructura primària. Aquesta seqüència es disposa en forma d’hèlix o full plegat (e.secundària) que, a la seva vegada, tindrà una configuració tridimensional allargada (p.fibroses) o enrotllada (p.globulars) (e.terciària). Quan vàries d’aquestes estructures s’uneixen formant un complex es parla d’e.quaternària. (ex. Lehninger p.143)(Atlas p.12).

L’estudi de les p. demana aïllar-les, comesa difícil que s’aconsegueix per les diferències de mida, solubilitat, comportament en un camp elèctric i absorció. Un cop purificades s’estudia l’estructura per raigs x.

Les funcions de les proteïnes són estructurals com el col·lagen i la queratina (parets cel·lulars, ossos i lligaments), contràctils com la miosina i actina de les miofibril·les, de reserva (albúmina de la clara d’ou), de transport com l’hemoglobina que duu O2 en la sang dels vertebrats, de protecció com els anticossos, hormones com la insulina que regula la glucosa a la sang, toxines i enzims. (Lehninger p.66, Atlas p.14).

Enzims
Proteïnes que catalitzen reaccions. Reben el nom -asa segons reacció catalitzada. Vitamines.

Els enzims catalitzen reaccions de biosíntesi accelerant-ne la velocitat de 108 a 1020 vegades. Es denominen segons el substrat que catalitzen més el sufix -asa. Així es classifiquen en oxidoreductases (redox), transferases (porten grups moleculars), hidrolases, liases (deslliguen), isomerases (canvis intramoleculars) i ligases (formen nous enllaços). (Atlas p.14) L’augment de velocitat es caracteritza per la constant de Michaelis-Menten (Lehninger 199) i es deu a una disminució de l’energia d’activació [donen un camí alternatiu]. L’eficàcia i especificitat dels enzims es deu a que la molècula substrat encaixa perfectament en el centre actiu de l’enzim que així el pot transportar i orientar en la posició més favorable [un robot de muntatge a nivell molecular]. Les plantes produeixen els seus propis enzims mentre que els animals els han d’adquirir en forma de vitamines.

Àcids nucleics

Doble hèlix de cadenes de purines i pirimidines A, G, C, U (RNA), AGCT (DNA) encarades amb ponts d’hidrogen.
DNA Acid desoxirubonucleic, RNA Acid ribonucleic.

Codi genètic
Correspondència entre 4 bases i un aminoàcid (B1500)
Gen fragment de la cadena que codifica una proteïna.

La seqüència d’aminoàcids de les proteïnes està codificada amb una correspondència aminoàcid-3 nucleòtids de RNA (-> codi genètic) que a la seva vegada és una còpia complementària de DNA. El fragment de DNA que codifica una cadena polipeptídica sencera és un gen. Un triplet de 3 bases s’anomena codó. [Uns enzims generen el m-RNA copiant la seqüència corresponent al DNA. Als ribosomes, encaixen amb els t-RNA que porten els aminoàcids corresponents.]

Les purines (Adenina, Guanina) i pirimidines (Citosina, Timina al DNA i Uracil al RNA), juntament amb una pentosa i un àcid fosfòric formen les unitats estructurals dels àcids nucleics.

Aquestes unitats (nucleòtids) s’uneixen amb enllaços covalents (entre l’extrem de l’àcid fosfòric H.O-P i un OH.pentosa). L’anàlisi de les seqüències de DNA o RNA es fa doncs per hidròlisi. (Watson i Crick 1953) L’estructura tridimensional és una doble hèlix de cadenes de nucleòtids on cada base té davant la seva complementària A-T(U) i G-C unida per un pont d’hidrogen (Lehninger p.875).

May 28, 2024August 28, 2024

Schloss Charlottenburg

Schloss Charlottenburg va ser la residència d’estiu dels reis de Prússia de 1701 a 1888. El jardí a la francesa va ser traçat per 1697 von Siméon Godeau el 1697 i el 1819 Peter Joseph Lenné va fer el jardí anglès. Mausoleu per la reina Louise de 1810.

May 27, 2024January 29, 2025

Fisiologia humana

El cos humà. Anatomia. Fisiologia animal.

Processos del cos humà: Reproducció i Creixement. Metabolisme: digestió, excreció, respiració, circulació. Músculs. Regulació hormonal. Sistema nerviós autònom. Sentits. Sistema nerviós central. Moviment i conducta. Qüestions, avortament, esquivar la mort.

Reproducció i creixement

Producció d’espermatozous i òvuls. Cicle menstrual. Fecundació. Zigot. Embrpgènesi. Part. Cicle Vital ( Reproducció animals.)

Zigot
La primera cèl·lula del nou organisme, després que un espermatozou fecunda l’òvul. En la reproducció, els 46 cromosomes dobles de la cèl·lula s’obtenen per combinació aleatòria de 23 masculins i 23 femenins [això dóna de l’ordre de 1.000 gens reguladors per cromosoma] [això suposa 23! combinacions possibles de cromosomes. Si hi afegim les desconegudes combinacions de gens, tindrem un nombre tan elevat que fa que tots els homes siguin diferents].
Només són del mateix genotipus els bessons idèntics, procedents d’un mateix zigot (univitelins) mentre que els bessons fraterns, dizigòtics o bivitelins (un òvul i dos espermatozous), només en comparteixen la meitat.

Embrió i organogènesi
El zigot es va dividint, diferenciant formant una bàstula i el dia 7 s’implanta a l’úter. Comença la gastrulació en què es formen els tres fulls embrionaris, ectoderma, mesoderma i endoderma. Quan es comença a formar el teixit neural l’embrió s’anomena neurula.
Entre la tercera i vuitena setmana comencen a desenvolupar-se els òrgans.
Al mesoderma es comença a fabricar sang. El cor es forma i comença a bombejar als 22 dies. El sistema digestiu es comença a formar a la setmana 3 i a la 12 els òrgans són al seu lloc. Cor i pulmons. sistema urinari. Rostre, coll, ulls setmanes 3-10.

Fetus
Cap a la setmana 9, [amb la majoria dels òrgans formats, es comença a parlar de fetus].
Setmanes 9-16 (3.6 mesos). 30mm i 8 grams, el cap gairebé la meitat. Moviments de respiració per estimular la formació dels pulmons. [setmana 12 límit per avortament a europa]
Setmanes 17-25 (6.6 mesos). La mare comença a notar els moviments cap a la setmana 21. Cap al cinquè mes fa uns 20 cm. [setmana 24 límit per avortament a USA i UK].
Setmanes 26-38. Ossos, ungles, pèls, connexió entre sentits i tàlem. Es considera format entre les setmanes 37 i 40. En néixer acostumen a fer 48-53 cm.

Dibuix de Leonardo [la wikipedia no mostra el gràfic de l’embrió i fetus com un mateix ésser ampliant-se, potser per l’ús que se’n fa en el debat de l’avortament. ]

Cicle vital
Es divideix en desenvolupament, maduresa i involució. La wikipèdia té les etapes:

Infant-nadó
Toddler-nen petit (1-3 anys)
child-nen/nena (4-8)
preadolescent (9-12)
adolescent (10-19)
Emerging and early adulthood [proposat al 2000, indica quan comencen a considerar amor i treball // Young adult
Middle adult (40-60)
Old adult (60-xx)
Dying

Una tercera part és plàstica. L’home es va formant fins als vint anys, edat en que assoleix uns valors que es mantindran més o menys estacionaris fins a l’envelliment [0-20 formació, 20-40 jove adult, 40-60 adult, 60-80 vellesa]. El desenvolupament de l’organisme i el psicològic no és uniforme en tots els aspectes. Així per exemple (Pinillos 626), es veu que el sistema nerviós creix molt ràpidament assolint un màxim entre els 8 i 14 anys per decréixer després fins als vint. El desenvolupament genital és inapreciable fins a la pubertat (12-14 anys) en que creix ràpidament. El desenvolupament limfàtic creix asimptòticament.
[Anatòmicament també hi deu haver unes etapes. Les proporcions entre les parts del cos van des del nen petit rodanxó i amb un cap gran, l’estirament infantil, els canvis a la pubertat amb els pits i anques a les noies, bigoti als nois, el creixement de la musculatura al final de l’adolescència. Després vindrà la panxa de l’home casat, les arrugues.]
[Segons la història i les cultures, el que es fa cada estadi quant a treball, casament i relacions sexuals, varia molt. La Julieta de Shakespeare es considerava per a ser casada als 14 anys]
[desenvolupament psicològic]

Regeneració cel·lular

Cèl·lules de la sang: glòbulsvermells, 120 dies. Leucòcits, 1-2dies. Trombòcits 7-10 dies.
Cèl·lules de l’epidermis, 28-30 dies.
Cèl·lules gastrointestinals: estómac, 2-9 dies. Intestí, 2-6 dies.
Ungles mans 3mm/mes, ungles peus 1mm/mes, cabells 1 cm/mes.
Ossos: s’estima que l’esquelet es renova tot sencer cada 10 anys.
Músculs, regeneració límitada.
Fetge, 300-500 dies.
Neurones: no es regeneren.

Mort
A banda de les malalties, s’ha establert que la població de cèl·lules humanes es pot dividir unes 50 vegades (límit de Hayflick). A cada divisió cel·lular, els telòmers als extrems dels cromosomes s’escurcen fins que arriba un moment que es tornen senescents o moren. En el millor dels cassos arribaríem als 120-130 anys. S’estudien tractaments per protegir els telòmers.

Aturada cardiorespiratòria: implicava la mort abans dels procediment de recuperació. El procediment ECMO (extra corporeal membrane oxygenation) permet durant uns dies, substituir el cor i pulmons. Es connecta una vena a un sistema extern que fa l’intercanvi CO2 O2 i es torna a inserir a una artèria.
Mort cerebral: sense resposta a estímuls externs, absència de reflexos (llum a la pupil·la), sense respiració espontània (test apnea). Amb respiració assistida el cos pot sobreviure unes setmanes. Es fa en cas de donació d’òrgans.
Mort biològica: Fi irreversible de totes les funcions biològiques

Digestió

Digestió extracel·lular [“el jo com a cos” al lavabo de A733] Òrgans cavitat toràcica i abdominal.
(F 182) Per satisfer la demanda d’energia un home de 70 kg necessita unes 2000 Kcal (8400 KJ) al dia. Aquesta demanda és satisfeta per uns 65g de greix, 70 de proteïnes i 370 d’hidrats de carbó. A més són necessàries aigua (1.5l al dia) i sals minerals. A part dels components necessaris en la biosíntesi, el metabolisme consisteix a cremar combustibles (sucres, greixos, proteïnes) amb O2, per donar aigua i H2O. Els greixos i sucres es metabolitzen completament i tenen uns valors de combustió de 9.3 Kcal/g i 4.1 Kcal/g. En canvi les proteïnes no es cremen del tot sinó només fins al nivell de la urea i tenen un valor de combustió fisiològic (diferent del físic que seria la combustió total) de 24 Kcal/g.

Digestió bucal
Els aliments són ingerits, mastegats i insalivats a la cavitat oral (BM190). En uns 10s arriben a l’estómac. (F188)

Digestió gàstrica
Procés de l’estómac (BM161). (F192) A l’estómac se li afegeix el suc gàstric del qual se’n segreguen uns 3l al dia. Unes contraccions musculars ajuden a la barreja. Al duodè rep la bilis (BM164) (procedent del fetge i que permet la digestió dels greixos) i el suc pancreàtic (BM163) (aporta bicarbonat i enzims digestius) (F198). El procés acaba a les 3 hores de la ingestió. Aquí comença la digestió de les proteïnes amb pepsines (activades per un pH 2-4 degut a l’àcid clorhídric) que queden en polipèptids.

Digestió intestinal
Procés de l’intestí prim (BM162) i gruixut (BM165). A l’intestí prim es desintegren els aliments, s’absorbeixen els seus productes [sucres, aminoàcids, vitamines, sals]. 7-9 hores després de la ingestió (3-4 a l’intestí) passa a l’intestí gruixut on s’extreu l’aigua per solidificar les farinetes alimentàries i formar els excrements al cap de 25-30 hores. Aquests poden sortir de seguida o quedar al colon sigmoide fins a una altra defecació que pot ser fins a les 120 hores (!).
Els aliments absorbits per l’intestí passen al fetge a través de la vena porta (BM134) mentre que part dels greixos passa al circuit general de venes a través de la limfa de l’intestí sense passar pel fetge. La bilis del fetge, a més de servir per la digestió dels greixos [i si resulta que els greixos no van al fetge serà que la bilis passa a la sang i actúa fora?] també té la funció excretora (BM300) d’eliminar la bilirubina resultant de la destrucció dels hematies (BM131.1) en un circuit fetge-intestí fins que és eliminat per l’orina.
Els hidrats de carbó s’han començat a digerir a la boca, arriben al duodè com midó, i s’acaben de desdoblar a l’intestí per l’acció d’enzims com la maltasa, sacarosa, quedant com a glucosa, fructosa i galactosa d’on passen a la sang. (F204).
La digestió de les proteïnes s’atura a la part neutre de l’intestí quan s’inactiven les pepsines. Les tripsines aportades pel pàncreas al duodeno seguiran la descomposició fins als aminoàcids que seran absorbits per la sang. (F206)
L’aigua i les sals minerals són absorbits al jejú (F208).

Excreció
Processos del ronyó (BM171)(F108). La sang arriba al ronyó per les artèries, al glomèrul de les nefrones (1 milió) es filtra retenint proteïnes i d’altres elements mentre que l’aigua amb d’altres substàncies dissoltes passen als túbuls connectats als conductes urinaris. Per les parets retornarà a la sang la part reutilitzable (reabsorció), mentre que la nociva s’expulsarà (excreció).

Eliminació d’aigua i sals. Manté constant el volum i l’osmolaritat de l’espai extracel·lular. Eliminació de sals NaCl (F 118) de la que n’ingerim uns 8-15 gr/dia mantenint constant la concentració de Na+.
Cada dia passen pels ronyons uns 180l d’aigua de la qual se n’elimina 1.5l amb l’orina regulant l’osmolaritat de l’aigua plasmàtica. (En tenim uns 40l, BM100). Cada dia ingerim uns 2.5l (1.3l en beguda, 1l en aliments sòlids, aigua d’oxidació produïda pel metabolisme) que s’elimina per l’orina (1.5l), el suor i les femtes. El balanç hidrosalí (F 126) és controlat hormonalment.
Equilibri àcid-base. Manté constant el pH de la sang regulant l’eliminació de ions H+ i HCO3+. (F 130)
Urea. Eliminació dels residus metabòlics. Així com les substàncies no digeribles s’eliminen directament, el nitrogen requereix la conversió a urea amb despesa d’energia [com les empreses ecològiques] ja que l’amoníac és tòxic. L’urea es converteix en orina.
Nivells glucosa. Manteniment dels nivells de glucosa i aminoàcids a la sang

Respiració

(F 68-97) Pulmons, alveols, pleura (BM153). Òrgans cavitat toràcica i abdominal.

Intercanvi de gasos per difusió
Mentre que en els organismes elementals la cèl·lula està en contacte amb el O2 i CO2 del medi, en els animals superiors cal un sistema de transport per dur a terme l’intercanvi gasós.
L’aire inspirat té unes proporcions de pressions parcials de O2 (21.3), CO2 (0.3), H2O (5.7), Nitrogen i gasos nobles (79)(en kPA, kilopascal, 1mm Hg=133 Pascals). En passar per la tràquea se satura d’aigua. Als alveols (O2 (13.3), CO2 (5.2), H2O (6.27), Nitrogen (77)) s’entra en conctacte amb la sang venosa (O2 (5.3), CO2 (6), H2O (6.7), Nitrogen (77)) on té lloc una transferència de O2 i CO2 per gradients de concentració. Així la sang es converteix en arterial (O2 (12.7), CO2 (5.47), H2O (6.27), Nitrogen (77)). Als teixits (O2 (<5.33), CO2 (>6), H2O (6.27), Nitrogen (77)) hi torna a haver un intercanvi per difusió i la sang torna a quedar venosa. L’aire espirat queda (O2 (15.33, CO2 (4.4), H2O (6.27), Nitrogen (75)).

Mecànica respiratòria
El volum dels pulmons és comprimit per les costelles i el diafragma en l’expiració i expandit en la inspiració. El pulmó queda fixat a les costelles i diafragma mitjançant les dues capes de la pleura. El volum d’aire inspirat normalment és d’uns 0.5l (vol. inspiratori) podent arribar a un màxim de 2.5l (vol. inspiratori de reserva). En estat de repòs encara queda 1.5l que es poden espirar (vol. espiratori de reserva). Havent-ho espirat tot encara queden 1.5l a dins. Això dóna una capacitat total de 6l (4.5l) que entren en joc.

Transport de CO2 i O2
(F 84) Els teixits alliberen CO2 que en els eritròcits (BM131.1) es converteix en HCO3- amb l’aportació d’aigua. El procés és catalitzat per la carboanhidratasa perquè la reacció es pugui fer en el temps <1s en que els hematies es queden als capilars. El H+ sobrer queda regulat pel sistema tampó de l’hemoglobina (glòbuls rojos). Aquesta pot estar en estat oxigenat OxiHb, alliberar O2 quedant Hb-, capturar un H+ i quedar Hb-H.
En total hi ha un 10% de CO2 dissolt i un 90% fixat com a HCO3- en eritròcits (31), plasma (46) i enllaç carbamino als teixits. L’oxígen pràcticament no es troba dissolt i tot està fixat en l’hemoglobina. Un gram de Hb fixa com a màxim 0.062 mmol de O2.

Circulació

Sistema circulatori
(F140-180) (BM131-132 Sang i linfa), (BM133-135 Vasos sanguinis i linfàtics), (BM136 Cor) [Entenc que les venes no duen “sang bruta” en el sentit de residus metabòlics. Només pel que fa a CO2. Els productes i residus van donant voltes al circuit, recollint-ne més cada vegada que passen per l’intestí, aportant-ne als teixits i deixant-ne uns quants al sistema excretor. La renovació a ritme de pulsació només és pel que fa a oxígen, els demés productes duren hores i dies. Les venes doncs també porten aliment, i les artèries residus]. [5 litres de sang en un adult]

Fisiologia del Sistema circulatori
Irrigació sanguínia dels òrgans del cos. El sistema circulatori té la funció de transport de O2, CO2, substàncies alimentàries (sucres i components pel creixement), residus metabòlics, transport de calor, transport de senyals químics hormonals, regulació del pH, i defensa contra substàncies estranyes.
Dels 5l de sang que té el cos, un 8% del sistema corporal, un 80% es troba a les venes i vasos de circulació menor (pulmonar) que, conjuntament, formen el sistema de baixa pressió (2 mm Hg). Va dels teixits al cor, es neteja als pulmons i torna al ventricle esquerre on passa al sistema d’alta pressió (120-80 mm Hg), les artèries. Si el cor té un volum 0.07l, resulta que a 70n pulsacions per minut s’envien 1l de sang cada minut (VMC volum minut cardíac) [si es té el cor molt gros, com l’Indurain, només calen 40 pulsacions].
Les prioritats d’irrigació són el cervell (13%) (les cèl. mortes per manca d’oxígen no es poden regenerar) i el propi cor (5%). El ronyó reb un 20%. El treball muscular esquelètic intens pot arribar al 60% i el sistema digestiu també. Per això s’han d’alternar. En el cas del múscul esquelètic la irrigació pot anar de 1l/min en repòs fins a un màxim de 8l/min segons l’entrenament. L irrigació del tracte gastrointestinal va de 1 a 5.5. La regulació pot ser local (basant-se en concentracions de O2 i productes metabòlics i contraccions de les parets dels vasos) o central sota el sistema simpàtic (BM270). Així per exemple, quan s’envia una ordre a un múscul també s’envia una ordre per augmentar-ne la irrigació.
La sang va del cor als teixits per artèries cada vegada més petites (BM133) fins que arriba al líquid intersticial on té lloc l’intercanvi gasós (BM243) i es filtren 20l de líquid plasmàtic al dia, dels quals 18 retornen per les venes i 2 per la limfa.

Fisiologia del cor
Sístole, Diàstole, Electrocardiograma. (BM136) A cada batec el cor es passa per quatre fases:

i) Tensió isovolumètrica de la sístole. Vàlvules tancades. Augmenta la tensió (80 mm Hg) al ventricle esquerre [perquè el múscul es contrau) fins que supera la de l’aorta.
ii) Expansió de la sístole. Amb els ventrículs plens s’obre la vàlvula i la sang surt per l’aorta (v.esquerre) cap als teixits i cap als pulmons per l’artèria pulmonar (v.dret).
iii) Relaxament isovolumètric. S’han tancat les vàlvules i s’eixampla.
iv) S’obren les vàlvules, entra sang venosa a l’aurícula dreta i arterial procedent del cor (vena pulmonar) a l’esquerra. Seguidament s’omplen els ventricles i es tanquen les vàlvules.

[Com una manxa, en la diàstole s’expandeix absorbint sang del sistema de reserva (venes), mentre que en la diàstole l’impulsa cap als pulmons i teixits]. (F 151) El ritme de les excitacions és marcat pel nòdul sinusal [cóm funciona aquest rellotge?, és el que se substitueix per un marcapassos] de manera autònoma al sistema nerviós. El senyal P es transmet al nòdul auriculo ventricular (PQ), s’activen les aurícules, arriba l’impuls en uns 125 ms, s’activen les branques de Tawara (Q 145ms), les fibres de Purkinje (R, potencial màxim 150 ms [i jo tinc un espai PR de 0.11), la part interna del miocardi (ventrícle dret) en 190 ms (S) i l’externa en 225 ms. La part del nòdul AV a les ventrícules s’anomena complex QRS. Les variacions de potencial en diversos punts de la pell permeten obtenir un ECG o electrocardiograma. Aquest potencial representatiu és suma de varis potencials (components vectorials) que exciten el cor en diferents direccions (F 155).

Equilibri pH
La concentració de H+ en la sang i el líquid intersticial és important per mantenir la forma de les proteïnes i per tant la seva funcionalitat. La digestió dels aliments aporta diversos ions que són contrarestats per dos sistemes reguladors (FQXXX). D’una banda els pulmons aporten CO2 i els ronyons HCO3- i H+.

Músculs
Sistema muscular

Activació dels músculs
Motoneurona. (BM120) La neurona motora (BM147) i el múscul que depèn d’ella formen una unitat motora. D’una motoneurona poden penjar des de 5 fibres musculars (ull) fins a 700 (bíceps). El senyal nerviós allibera acetilcolina al final de l’àxon, canvia el potencial i excita la cèl·lula nerviosa contraient-la (B1322.2) mitjançant el mecanisme de Ca2+. L’acetilcolina és recuperada novament per la neurona (F 31).

Mecànica i energia
Glucòlisi aeròbia, Treball dinàmic, Treball postural estàtic. El múscul té un 50% de pes en fibril·les, un 30% de mitocondris [per cremar sucres], un 5% de reticles sarcoplasmàtics i un 15% de teixit conjuntiu.
La contracció es produeix quan els filaments gruixuts del sarcòmer (miosina) es desplacen al llarg dels prims (actina) (B1322.2). L’alliberament de Ca2+ a cada grup [sense-miosina-sense] o túbul del sarcòmer canvia el potencial al voltant de la membrana que envolta el sarcòmer i causa el desplaçament dels filaments. En 20 ms s’eleva la concentració de Ca 500 vegades, fins a 7 mol/l, la unió queda inestable i descarregant-se l’ATP en ADP, s’allibera la unió i es desplaça quedant sense energia i rígid (com els cadàvers), reb ATP relaxant-se i torna el Ca fora del sarcòmer.(F 37). El múscul guarda glucògen com a reserva energètica, per carregar el ADP en ATP. Com a producció d’energia ràpida hi ha la glucòlisi anaerobia i el procés del Fosfat de Creatinina (KrP) que s’esgota en 10-20s. [cursa 100 m]. L’única manera d’obtenir energia de manera perllongada és la glucòlisi aerobia (B1312). La meitat de l’energia es dissipa en calor. El cicle metabòlic produeix lactat que ha de ser tractat pel fetge amb més consum d’oxígen. El consum d’oxígen pot augmentar en 500 vegades entre l’estat de repòs i el de màxima activitat. El múscul té una eficàcia d’un 25%.

El treball que fa el cos pot ser:

i) Treball dinàmic positiu. Contracció que fa treball, ex. pujar escales, i distensió.
ii) Treball dinàmic negatiu. Distensió de frenada, ex. baixar escales.
iii) Treball postural estàtic.

Musculatura llisa
Els músculs del òrgans no tenen el sarcòmer amb una estructura tubular. No hi ha un potencial de membrana estable [que permeti el moviment voluntari] sinó que varia de manera periòdica [ritmes del cor i l’estómac].

Veu
Cordes vocals. Els músculs de la larinx condicionen les formes de les cordes vocals i la glotis, (BM192) inervats i controlats des del còrtex motosensorial (anada i tornada per control realimentat.
La glotis està tancada en els tons baixos i forts i s’obre en els aguts i murmuris. Les vocals a mateixa freqüència i intensitat es distingeixen pels harmònics. Formen l’anomenat triangle de vocals:

A
A Ä
O Ö E
U Ü I

[Les consonants són transitoris em sembla] En parlar un home va aproximadament de la greu (clau de fa) al mi, mentre que la dona ho fa del la al mi3 de l’escala superior. Cantant s’arriben a les dues octaves.

Regulació hormonal. Sistema endocrí

BM270.DP Procés de regulació i coordinació dels diferents processos de l’organisme amb substàncies que activen o inhibeixen la producció d’enzims (B2600).
En els organismes elementals la cèl·lula és un espai únic, totes les parts estan en contacte i les reaccions químiques es poden equilibrar. En un organisme complex cal una integració i coordinació de moltes parts separades. Això s’aconsegueix mitjançant el sistema nerviós, especialitzat en respostes ràpides [sobretot musculars, afectant el moviment voluntari el SNC BM290 i el metabolisme el SNA BM270], i el sistema endocrí, especialitzat en la transmissió lenta i crònica [periòdica, no puntual?] de senyals a través del sistema circulatori (BM250). El s.endocrí regula el metabolisme (BM220-BM240), el creixement físic i psíquic, els mecanismes de reproducció (BM210), l’adaptació al rendiment i l’homeostasi del medi intern (moviment BM2A0, circulació BM250) en estreta col.laboració amb el sistema nerviós autònom (BM270). L’esquema general (F 217) s’inicia amb una neurosecreció a l’hipotàlem i hipòfisi per activar les glàndules hormonals perifèriques que generaran les hormones finals. Hi ha un mecanisme de realimentació (F 218) que retorna el punt de partida, ja sia que la hormona final inhibeixi la neurosecreció inicial, o bé que les concentracions de determinats factors metabòlics informin l’hipotàlem.

Hormones
Hormones peptídiques, esteroides, prostaglangines.
Les hormones són substàncies transmissores que actuen modificant la configuració d’enzims, inhibint o estimulant la síntesi d’enzims, o bé canviant la permeabilitat de les membranes cel·lulars (la insulina regula així la disponibilitat intracel·lular de glucosa).
Donat que la concentració d’hormones a la sang és molt petita 10-5 mol/l, cal que l’afinitat entre la cèl·lula objectiu de l’hormona (target o receptor) i aquesta, sigui molt gran.
Pel que fa a l’estructura les hormones es classifiquen en peptídiques (els receptors estan a la membrana cel·lular on s’activa una substància transmissora secundària) (F222), esteroides (poden penetrar dins la cèl·lula i trobar dins els receptors específics) (F224) i derivades de la tirosina.
Les hormones tisulars no pertanyen al sistema centralitzat endocrí i actuen de manera local (prostaglandines i digestives).

Neurosecreció a l’hipotàlem i hipòfisi
Les neurones de l’hipotàlem (BM144.2) segreguen hormones que es lliuren a la sang sota un senyal nerviós. Hi ha doncs la transformació d’un senyal nerviós a un senyal químic. L’hipotàlem està en contacte amb el cervell (endomorfines pel dolor), activa els sistemes simpàtic i parasimpàtic, i segrega un primer grup d’hormones (liberina i estatina i d’altres F 215, F 217) que estimulen o inhibeixen la secreció d’un grup secundari al lòbul anterior de la hipòfisi (BM144.2). El lòbul posterior s’activa sol. Aquest grup secundari activarà les glàndules perifèriques. Oxitocina, alliberada en l’acte sexual i en el moment de parir.

Glàndules sexuals
Testosterona, Estrogens, Progesterona.
(BM172 BM173) G.sexuals fabriquen els gametos, espermatozous i òvuls, així com hormones reguladores de caràcter i comportament sexual. La testosterona segregada pels testicles és una h. que accentua els caràcters masculins i augmenta la massa muscular. Els estrògens són hormones femenines entre les quals hi ha l’estradiol que regula la formació d’òrgans sexuals femenins a l’embrió, i els cicles de fertilitat [Tots els tipus, tant masc. com fem. es troben en els dos sexes amb efectes més o menys intensos]. La progesterona té l’efecte invers.

Tiroides
Tirosina, Caràcter emocional, creixement.
(BM154) Situada rere la tràquea segrega la tiroxina (iode+tirosina) a instàncies d’estímuls (emocions, fred, calor, llum, son, fam, fosca) que actúen sobre l’hipotàlem que ho passa a la hipòfisi. Té un paper fonamental en la diferenciació cel·lular i el creixement, així com en els reaccions a les emocions. Un excés crema greixos, puja el pols, la humitat i dóna un temperament alegre i excitable. En canvi un defecte disminueix el ritme metabòlic i el creixement i fomenta un caràcter apàtic. (F 230)

Suprarenal
Adrenalina i cortisol, Resposta a perill.
La medul·la segrega adrenalina (i noradrenalina i norepinefrina) davant d’un senyal d’urgència del simpàtic (B2800) [No hipotàlem] porta sucre, activa la circulació desviant la irrigació de la digestió que queda interrompuda i portant-la al sistema muscular. S’inhibeixen les funcions digestives, augmenta la pressió sanguínia i el sucre [energia a punt]. [Això també ho fa una mica la cafeïna].
La crosta suprarenal segrega aldosterona que regula l’equilibri la concentració de les sals actuant sobre la secreció de saliva i orina, corticosterona que regula el metabolisme de proteïnes i hidrats de carboni (ritme dia-nit, activitat, estat anímic). Activació per hipotàlem.

Ronyons i paratiroides
Regulacio Ca, creixement dels ossos.
Regulen la integració celular (creixement i duplicació) mitjantçant la concentració de Ca2+ que té efectes sobre la permeabilitat de les membranes celulars. Creixement dels ossos.

Pàncrees
Glucèmia, insulina, glucàgon.
Regula el nivell de sucre a la sang (glucèmia). Mentre que el glucagó l’augmenta la insulina el redueix [Els diabètics se l’han d’injectar. El nivell de sucre també és intervingut per la tiroides [estat general], la suprarenal (corticoides i adrenalina (reacció ràpida)). Hi ha uns 6-10mg d’insulina al pàncreas.

Fetge
Colesterina, metabolisme de greixos.
Regulació del balanç hidrosalí (BM231, F 126)

Hormones amb impacte emocional
Oxitocina (lligam de parella o grup ), Adrenalina i cortisol (activa al circulació aturant la digestió per reaccionar), insulina (pàncrees, estat d’ànim, millora la memòria i la cognició, el dèficit afecta la dopamina i la motivació, i augmenta el cortisol), sexuals (estrogen, testosterona), tiroxina (excitació i alegria / apatia, tiroides).

Sistema nerviós autònom

El SN autònom o vegetatiu controla funcions orgàniques sense que intervingui el control voluntari del SN Central. (BM148 AF 107 i F49). Consta de dues parts, el simpàtic i el parasimpàtic que actuen sovint de manera antagònica. [El simpàtic posa el cos en estat d’alerta general preparant energia pels músculs i interrompent el procés digestiu. El parasimpàtic tornarà a activar la digestió localment].

Neurotransmissors
Els neurotransmissors són missatgers del sistema nerviós, produits per vesícules a les neurones, actuant entre els espais de les sinapsis de les neurones. Actuen molt localment i ràpidament (m-3s a 1 s). Disparen reaccions musculars, pensaments o emocions. (en canvi les hormones són segregades per glàndules i actuen sobre cèl·lules de tot el cos que tenen receptors per a , viatjant pel corrent sanguini. Regulen processos a llarg termini (minuts a dies) com el creixement, metabolisme o reproducció.)

Glutamat: el neurotransmissor principal, present a la majoria d’enllaços que es poden modificar [com el el model de representació distribuïda]. Un excés causa sobreestimulació i pot tenir repercussions en ansietat, depressió, ictus i Alzheimer.
GABA: inhibidor i tranquilitzador; els nivells baixos s’associen amb ansietat i estrès.
Glicina: inhibidor a la medul·la espinal.
Acetilcolina: Activa o inhibeix músculs i òrgans al sistema nerviós autònom. És el principal connector entre nervis i músculs. També actua al cervell.
Dopamina: sistema de gratificació sense de plaer i eufòria , el defecte està relacionat amb la malaltia de Parkinson, i l’excés, amb l’esquizofrènia.
Serotonina, produït als intestins (90%) i SN central. Seria l’estabilitzador d’estats d’ànim, regulant la gana, la son, memòria, estat d’ànim i funcions del sistema cardiovascular i endocrí. Nivells baixos s’associen amb ansietat, irritabilitat i depressió.
Norepinefrina, sintetitzat al SN perifèric, estimula la segregació de l’hormona de l’estrès epinefrina (adrenalina) a les glàndules suprarenals en situacions de fugir o atacar preparant el cos per reaccionar. Contribueix a la por i l’ansietat. El mateix l’epinefrina (adrenalina) que augmenta el pols, la pressió i el sucre.
Endorfines, generades a la glàndula pituitària. Bloquegen la percepció del dolor i augmenten la sensació de benestar. Produïdes quan es fa exercici físic o a l’orgasme.

Neurotransmissors implicats en les emocions: Glutamat/GABA (general, excitació o repòs), Dopamina (plaer i eufòria), Serotonina (estabilitzador estats d’ànim), Norepinefrina i epinefrina (reacció estrès), Endorfines (bloqueig dolor i benestar).

Simpàtic
Les fibres preganglionars s’activen amb acetilcolina. Després del gangli es ramifiquen en una proporció 1:20 i l’activació és amb noradrenalina. En els òrgans hi ha receptors alfa (generalment estimulants) i ß (generalment inhibidors). [En situacions d’emergència posa el cos en estat d’alerta. La medula suprarenal -similar a l’hipotàlem- transforma senyals nerviosos en secreció d’adrenalina i noradrenalina].

Ull: Dilatació
Glàndula submandibular: secreció mucosa espessa.
Cor: Transmissió ràpida de l’estímul, augment de la freqüència.
Bronquis: Relaxament.
Estómac i intestí: Relaxament.
Pàncreas: Inhibició/Activació de secreció d’insulina.
Medula suprarenal: Activació de secreció [d’adrelina].
Vasos: contracció.
Músculs: Glucogenósi.
Veixiga orina: Contracció esfínter i relaxament detrusor.
Genitals: ejaculació.

Parasimpàtic
Els ganglis estan situats sovint dins dels mateixos òrgans [així la cadena de ganglis del SNA és només simpàtic, per això es diu que el simpàtic fa una excitació difusa i el parasimpàtic més local]. Aquí la substància transmissora és sempre l’acetilcolina. Té contacte amb l’hipotàlem hi ha connexions al nervi gandul.

Ull: Contracció. Glàndules llagrimals
Glàndula submandibular: saliva acuosa, quinines.
Cor: Transmissió lenta de l’estímul, baixa la freqüència.
Bronquis: Contracció, activació secreció.
Estómac i intestí: Activació del to muscular i secreció.
Pàncreas: Activació de secreció d’exocrina.
Intestí gruixut: Activació del to muscular i secreció.
Veixiga orina: Contracció del detrusor.
Genitals: Erecció (vasodilatació).

Sentits

[ENLLAÇ a percepció psicologia i fenomenologia] Els receptors del cos es projecten als lòbuls parietals (BM144.12) [on ho fan els receptors de les vísceres?, el mal d’estómac], l’olfacte al frontal (BM144.11), l’oïda als temporals (BM144.13) i la vista a l’occipital (BM144.14).

Sentits dèrmics
Receptors de dolor, temperatura i pressió.
(BM1A0) La pell registra pressió, contacte i vibració amb receptors mecànics (cèl.lules de Meiner, corpuscles de Meiner i c. de Pacini) que reaccionen a la pressió mecànica o als estiraments del cabell. Per la temperatura hi ha receptors de fred T<36C, i receptors de calor per T>36. Hi ha un domini d’adaptació entre 20 i 40 fora del qual s’avisa de fred o calor a evitar.
Hi ha receptors de dolor, terminals nervioses lliures que reaccionen a danys del cos (tall, aixafament, calor). Hi ha un primer dolor (agut) i breu que condueix a un reflex de retirada i un segon dolor (greu), més llarg, que duu a postures de precaució.

Sensibilitat profunda
Propioceptors. (BM121) Els propioceptors es troben als músculs. Els receptors articulars mesuren l’angle i velocitat de les articulacions en moviment. Els fusos musculars i receptors tendinosos recullen la longitud muscular (contracció) i tensió múscul-tendons.

Olfacte
Les substàncies olfactòries són inhalades, dissoltes en una capa de mucosa i arriben als receptors (106). Els llindars de recepció depenen de la humitat i temperatura de l’aire, i de la substància. Es detecten 108 mg de metilmercaptana en 108 m3 d’aire. Hi ha una adaptació ràpida. Per exemple l’octanol, al cap de tres minuts ja no es detecta, ni a una concentració 100 vegades superior a la inicial. D’altres com els àcids, afecten a terminals lliures que no s’adapten (dolor). [En algún lloc he llegit que s’han registres més de 1000 olors diferents]. Les neurones van convergint (200 en una) i van cap a l’hipotàlem, a l’escorça cerebral i el sistema límbic on tenen influència sobre la situació afectiva. Poden desencadenar secreció salival i gàstrica.

Gust
Les cèl·lules del sentit del gust s’agrupen en poncelles gustatives situades a la llengua. Es detecten quatre qualitats bàsiques amb punts receptors distribuïts en quatre regions diferents: dolç (extrem), salat (cantó frontal), àcid (laterals) i amarg (enrera). Els llindars són molt més elevats que en l’olfacte (1g/l pel NaCl (sal), o 4mg/l per la quinina (amarg). [A la llengua també hi ha sensors dèrmics per la temperatura i la textura, suposo.]

Equilibri
En la còclea (caragol) (BM182) hi ha tres canalículs que contenen una ampolla immersa en un líquid, la endolimfa. Quan es mou el cap, la inèrcia de l’endolinfa que tarda en seguir el moviment actúa sobre els cilis de l’ampolla que registren. Hi ha tres canalículs per recollir el moviment en les tres dimensions. Si els canalículs recullen l’acceleració de rotació, l’orgue vestibular té també dos epitelis sensorials més que recullen la posició cel cap respecte la vertical de la gravetat (macula sacculi i màcula utriculi). Aquesta informació es coordina al cerebel per modificar els músculs i mantenir l’equilibri així com amb la informació visual per saber si el canvi del camp visual es deu a una rotació del cap o al moviment de l’objecte observat.

Oïda
L’orella humana percep freqüències entre 16 i 20000 Hz (disminuint fins a 5000 a la vellesa) amb unes intensitats que van des de 3.2 10-4 din/cm2 fins al límit dolorós de 640 din/cm2. Subjectivament les ones sonores es perceben amb diferent intensitat segons la freqüència (F297) (a igual intensitat les freqüències baixes se senten més fortes, pujant altra vegada a les altes amb un mínim cap als 4000 Hz. Les freqüències agudes es recullen a la part de la coclèa més a la vora de la finestra oval mentre que les baixes ho fan prop de l’helicotrema. A la rampa mitjana, una coberta vibra d’acord amb les ones de pressió que recorren l’endolimfa i excita els cilis de les cèl·lules receptores que activen el senyal nerviós [els cilis potser només s’han desplaçat 10-11 m, de l’ordre del radi de l’àtom d’hidrogen].
Del so se’n recull la freqüència (amb un “poder separador” que distingeix entre 1000 i 1003 Hz [què és, un quart de to? Segurament separem més dos dos simultanis que successius]), la intensitat, la direcció i la distància del focus de so. La direcció es capta comparant la diferència de temps per arribar a cada orella mentre que la distància es troba, comparant un so conegut amb el sentit i recordant que els aguts són més amortits que els greus.

1: Orella externa. 5: Orella mitjana. 13: Orella interna: 14: Laberint: 15: Conducte semicircular, 16: Vestíbul: 17: Finestra oval, 18: Finestra rodona. 19: Còclea. 20: Nervi vestibular, 21: Nervi coclear, 22: Conducte auditiu intern. Altres: 11: Os temporal, 23: Nervi auditiu

Vista
Miopia, Hipermetropia, Poder separador, cons, bastons, rodopsina, visió estereoscòpica.
Els raigs són refractats per la còrnea, l’humor vitri i el cristal.lí que fan la funció d’una lenta convexa formant una imatge invertida a la retina. El múscul ciliar estira la lent pels objectes llunyans i es relaxa arrodonint la lent pels propers. Quan el globus ocular és massa llarg la imatge de l’objecte llunyà es forma abans de la retina i es corregeix amb una lent còncava. Quan és massa curt l’objecte proper té una imatge passada la retina i es corregeix amb una lent còncava.
L’ull té una resolució o poder separador d’un minut (1mm a 3.5 m). Al centre hi ha cons que van disminuint a mesura que es desplacen a la perifèria (-90 i 90 graus) amb una corresponent disminució de l’agudesa visual. Capten bé els detalls d’objectes ben il·luminats, visió clara. Els bastons estan distribuïts amb un pic al centre i baixen molt més enllà de 30 graus. S’usen per visió de clar i fosc amb mala il·luminació.
La rodopsina dels bastons (clar-fosc) és sensible a totes les longituds d’ona. Els cons recullen el color gràcies a que n’hi ha tres tipus, corresponents als colors blau-violeta, verd i vermell-groc, amb els quals es poden generar tots els altres per combinació.
La conversió del senyal lluminós en senyal nerviós la fa la molècula rodopsina als bastons [i quina la fa als cons?] que gira d’estat cis a trans i excita un senyal elèctric tornant a ser carregada amb despesa d’energia.
L’adaptació a la intensitat lluminosa és possible per i) la variació del diàmetre de la retina, ii) la densitat de molècules [rodopsina] a punt per rebre el senyal lluminós (carregades), que és més baixa sota llum intensa i iii) variació del número de receptors connectats a terminals del nervi òptic [mecanisme de xarxa neuronal].
La visió estereoscòpica i apreciació de la distància es fa integrant els camps visuals lleugerament diferents de cada ull (i avaluant l’esforç muscular d’acomodació).

Diagrama complet d’un ull humà (secció horitzontal del dret vist des de dalt) 1. cristal·lí; 2. zònula ciliar; 3. cambra posterior; 4. cambra anterior; 5. trajecte de l’humor aquós; 6. pupil·la; 7. corneosclera; 8. còrnia; 9. sistema trabecular i canal de Schlemm; 10. limbe esclerocornial; 11. escleròtica; 12. conjuntiva; 13. úvea; 14. iris; 15. cos ciliar amb a: pars plicata i b: pars plana; 16. coroide; 17. ora serrata; 18. humor vitri amb 19. conducte hialoide; 20. retina; 21. Màcula retinal; 22. fòvea central de la retina; 23 disc òptic, papil·la òptica → punt cec; 24. eix òptic de l’ull; 25. eix de l’ull; 26. nervi òptic; 27. beina dural; 28. càpsula de Tenon; 29. tendó. 30. segment anterior, 31. segment posterior 32. artèria oftàlmica, 33. artèria i vena centrals de la retina → 36. vasos sanguinis de la retina; artèries ciliars: 34. posteriors curtes, 35. posteriors llargues i 37. anteriors, 38. Artèria lacrimal, 39. Vena oftàlmica, 40. Vena vorticosa 41: Etmoide, 42. Múscul recte intern, 43. Múscul recte extern, 44. Esfenoide

Sistema nerviós central

El sistema nerviós regula l’organisme mitjançant la transmissió de senyals d’òrgans i receptors cap al SN (medul·la i encèfal), senyals aferents, i del SN cap als òrgans i músculs, senyals eferents.
Es calcula que rebem uns 10⁹ bit/s d’informació de l’ambient del qual només tenim consciència d’uns 10² bit/s. La informació que tornem al medi mitjançant el llenguatge i el gest es podria avaluar en 10⁷ bit/s. [Una pantalla de televisió representa 10⁶ bit/s, una pàgina de llibre 4000 bit/s].

Topologia
Vies sensorials del cordó posterior i anterolateral, nervis cerebrals. Via motora piramidal (moviment voluntari) i extrapiramidal. Sistema reticular d’activació. Córtex.
[(AB) Principi de convergència: sobre les dentrites d’una neurona hi arriven terminals d’axons de diferents neurones. Principi de divergència: una neurona en pot activar d’altres, de 15 en el cas de músculs oculars a 900 en cas del peu].(Veure BM141-BM149) [ connexió en 3 parts: encèfal (1) tàlem (2) medul·la (3) òrgan o sentit]

i) Pel sistema motor i els sentits dèrmics, va una primera neurona dels òrgans a la medul·la oblonga. Una segona neurona les duu al cerebel o el tàlem on una tercera les connectarà al còrtex. Es localitza conscientment la zona afectada (mapa sensitiu). (Via del cordó posterior, inexistent als vertebrats inferiors).
ii) Els nervis de dolor i temperatura, canvien a la medul·la tot passant a l’altre costat (1a neurona) i una segona connecta al tàlem, la tercera projecta al còrtex la zona del dolor. (Via del cordó anterolateral)
[Les fibres de la regió cefàlica també van al tàlem. I tinc entès que els sentits de la vista, oïda i gust també van al tàlem mentre que l’olfacte aniria al córtex].
iii) Els nervis cerebrals (vista, oïda, olfacte [nervis procedents d’òrgans sensorials específics mentre que la resta són un mapa muscular del cos]) van al córtex passant pel tàlem (1a neurona del sentit al tronc, 2a del tronc al tàlem, 3a projecció al córtex) Aquesta tercera neurona s’hauria afegit als mamífers amb la telencefalització. En els vertebrats inferiors el diencèfal era suficient (H0110).
iv) Via piramidal. Moviment voluntari. Es tracta d’una via similar a la posterior on una neurona va directament de les zones motores del córtex (1 neurona) fins a les cèl·lules motores de la medul·la espinal (2) que inervarà els músculs voluntaris.
v) Via extrapiramidal. Es un sistema poc homogeni [poc clar] i són interrompudes almenys una vegada entre còrtex i medul·la espinal (al diencèfal o al tronc. Distribueix el to muscular. Facilita o inhibeix complexos de moviments voluntaris.
vi) Al tronc cerebral (medula oblonga=bulbe raquidi?) hi ha el sistema reticular que rep unes aferències polisensorials (Visió, audició, gust, olfacte). També rep i envia senyals al còrtex afectiu via tàlem, al sistema vegetatiu via l’hipotàlem, a la consciència pel sistema límbic i al còrtex motor a través dels ganglis basals [A tot arreu sembla AB 378]. Aquests senyals no es projecten sobre una àrea sensorial concreta ni produeixen una resposta específica sinó que envien uns senyals generalitzats a diferents zones del còrtex provocant un estat d’atenció o arousal. Es parla de ARAS (Ascending Reticular Activating System). Té un paper important en els cicles de son i vigília. El sistema reticular també pot ser activat pel córtex [Una obsessió que no em deixa dormir?].

Córtex
[Topologia a tenir en compte en la recerca de xarxes neuronals]. Hi ha moltes neurones, 1011 i cada una rep inputs de moltes altres, entre 103 i 105. Això vol dir que és possible connectar dues neurones qualsevols amb només quatre sinapsis (1016 accessibles) amb un promig de 104 connexions) (PDP:4). Es parla de sis capes de neurones al còrtex associatiu.
Tant el tàlem com la crosta té diferenciades les zones corresponents a cada receptor i es parla de camps de projecció sensorials. Uns camps sensorials secundaris estan relacionats amb la interpretació (identificació, aprenentatge, memòria) de la percepció. (BM144.12).
Veure també xarxes neuronals a H1100.

(Sistema nerviós Cordats i cervell trino. Anatomia: Sistema nerviós. Fisiologia: Sistema nerviós central. Cervell i xarxa neuronal )

Mecanismes de procés
[Actualitzat 2025, veure neurones i sinapsis] Un potencial d’acció es desplaça per l’àxon fins arribar a la sinapsi on s’alliberen neurotransmissors que arribaran a la neurona receptora. Aquesta presenta plasticitat per reforçar o inhibir la connexió.
[segons 1990x Inhibició. [: Cada neurona rep aferències de moltes altres. El potencial que es transmet va codificat en pulsos més que en altura del potencial [F254, així que els senyals del cos estan digitalitzats?]. El nou potencial és funció dels que es reben, havent-hi mecanismes de comparació i inhibició (F255). La inhibició pot ser presinàptica si una dentrita és “interceptada” per un altre abans del contacte, amb la qual cosa allibera menys acetilcolina, o bé postsinàptica [funció dels impulsos F260]. La neurona que activa un múscul flexor connecta també amb una que inhibeix l’extensor antagònic. (AB 373). Veure també xarxes neuronals a HXXXX.]

Moviment i conducta

Reflexos. Motilitat de sosteniment. Conducta vegetativa, instints. Moviment voluntari. Son i vigília.
[on acaba la medecina i comença la psicologia?] [La conducta de l’organisme humà és objecte d’estudi de la psicologia. Allà es parlarà de subjecte. El subjecte-organisme es troba immers en un medi físic, social i cultural del que rep matèria, energia (metabolisme), senyals de primer ordre (informació sensorial) i de segon ordre (codi de símbols culturals com el llenguatge) i al qual retorna també matèria, energia (excreció, calor, treball mecànic), i senyals de primer i segon ordre. L’home és doncs un sistema biològic, membre d’un grup social (SXXXX) i un consumidor de cultura (CXXXX).]
[A nivell biològic baix el sistema evoluciona per mantenir un equilibri dinàmic de processos químic. A nivell de processament de senyals baix, xarxes neuronals, el sistema es comporta ajustant els valors de connexió (resposta) i els pesos (aprenentatge) per arribar a un mínim “energia” (veure PDP). A nivell psicològic el subjecte en el sentit de Skinner és una capsa negra que respon a estímuls de manera modificable. Dit d’altra manera, aquí la causalitat no és l’equilibri químic biològic, ni l’ajustament de la xarxa neuronal sinó la satisfacció de necessitats biològiques i instints (gana, set, sexe). Al nivell de personalitat [narrativa], el motor de la conducta és la satisfacció de “necessitats” o expectatives socio-culturals.]

Reflexos
Arc reflex, reflex propioceptiu, reflex exteroceptiu. En l’arc reflex l’aferència de l’òrgan connecta amb una motoneurona a la medula sense passar pel cervell. Quan l’estímul i la resposta estan al mateix òrgan es parla de reflex propioceptiu (pot passar pel cerebel i pel córtex). En cas contrari es tracta d’un reflex heteroceptiu (receptor i òrgan executor separats). Així per exemple un estímul al peu dret provoca la flexió de tots els músculs del peu dret. D’altres cassos poden ser reflexos digestius, l’esternut, la tos, etc. (F 260). (Xarxes neuronals HXXXX, respostes nivell H0 i H1).
Motilitat de sosteniment
A més dels reflexos propioceptius hi ha una gestió integrada de la posició del cos respecte de medi amb l’objectiu de mantenir un equilibri. El centre principal d’aquesta funció és el cerebel i per tant funciona fins i tot en un animal descerebrat. Parteix d’un estímul a un hemisferi del córtex on es poden localitzar zones específiques (gir de cap, cames) (BM144.11, BM144.12) que causarà el moviment corresponent a l’altra meitat del cos (veure topologia BM2A1). La motricitat de posició [moviment general BM2B2] s’adaptarà a aquesta acció. [S’activen de manera coordinada d’altres músculs per acompanyar un moviment voluntari (ex. jugar a tenis o tocar el piano) i per respondre a un estímul (reflex heteroceptiu). Això té una explicació en PDP. Pel que fa a conductes motores coordinades i complexes s’hauria de distingir entre la capacitat bàsica de coordinació, les tàxies hereditàries, i aprenentatges complexos com el tenis o el piano]. Al cerebel li arriba informació de l’òrgan de l’equilibri (BMXXX), informació dels propioceptors de l’aparell locomotor i còpies de les ordres motores que està enviant el córtex. La sortida torna informació al córtex motosensorial i als centres motors del tronc cerebral d’on surten via medula espinal ordres motores coordinades (F 266), tant per via piramidal com extrapiramidal.
Conducta vegetativa. Instints
Hipotàlem i s. límbic. Reacció de defensa, metabolisme basal, reproducció. Instints d’agressió, nutrició i sexe. Programa de conducta inconscient. L’hipotàlem regula els processos vegetatius (SNA) i endocrins, integrant els moviments interns. Per això reb dades dels termoceptors per regular la temperatura, dels osmoceptors per regular l’osmolaritat de la sang, etc. Això permet preparar l’organisme per i) Una reacció de defensa davant d’un perill [SNA simpàtic amb adrenalina, augment pressió i respiració], ii) conducta nutritiva estimulant els processos digestius [parasimpàtic, secreció salival, irrigació estómac][metabolisme basal], i iii) conducta reproductiva (regulació nerviosa central davant del company, erecció, regulació hormonal de l’embaràs). [No són aquests els instints bàsics d’agressió, nutrició i sexe?]. Les ordres de l’hipotàlem van al SNA simpàtic i parasimpàtic, al sistema somàtic nerviós [musculatura esquelètica] i al sistema endocrí -hormones- a través de la hipòfisi (BM270).
El sistema límbic consta de les zones cerebrals següents: cos amigdalí, corn de Ammon, gyrus cinguli, nucli septal [se suposa que són parts de l’hipotàlem]. Se suposa que intervé en l’elaboració del programa de conducta de de l’hipotàlem [inconscient] recollint les necessitats corporals, consultant l’aprenentatge i tenint un paper fonamental en els instints i la part afectiva d’emoció i motivació. Seria el responsable de les expressions d’emocions com cólera, ràbia, alegria [i riure]. Una de les dades que té gran influència és l’olfactiva que anirà a parar el lóbul frontal [del córtex per tant. El nervi olfactori no aniria al tàlem sinó directament al córtex. Em sembla que Pinillos deia que el córtex associatiu es formà per evolució del bulb olfactori]. La relació entre el lóbul frontal i límbic serviria per subordinar o controlar associativament pautes de comportament innates [Freud 100%].(Pel que fa a la preparació de l’organisme per a l’activitat es parla de sistema d’activació reticular ascendent ARAS).
Moviment voluntari
A més de la medul·la espinal, el tronc cerebral i el cerebel, en la regulació del moviment hi intervenen el còrtex i els ganglis basals (dividits en estriat, pàl·lid i substància nigra) (BM144.1). En el còrtex es pot traçar un mapa de les diferents zones motosensorials. Les parts corporals amb moviments fins com la cara i els dits hi són intensament representades. Hi trobem agrupades en forma de columna les cèl.lules nervioses que connecten el còrtex amb motoneurones de la medul·la; s’anomenen cel. piramidals. Les vies piramidals estan agrupades no tant per músculs independents com per grups de moviments. Transmeten ordres als músculs esquelètics per dur a terme moviments intencionals ràpids. A més d’aquesta eferència directa hi ha una via extrapiramidal que passa pel tronc cerebral. El pas pels ganglis basals permet preparar programes pels moviments lents i uniformes (anomenats “trepadores” [climbing?] [Aquesta és una via piramidal o extrapiramidal?].
El procés es resumeix així. Arriba un estímul per un moviment i a l’àrea subcortical [cervell mig amb tàlem i hipotàlem, tronc cerebral] es produeix un projecte de moviment que passa als camps corticals associatius. Es diu que a tot el cervell s’estableix un “potencial de voluntat”. El projecte voluntari passa al cerebel per coordinar l’equilibri (moviments ràpids) i als ganglis basals pels moviments d’escalada. D’aquí, a través del tàlem arriben a les àrees corticals motores que enviaran l’ordre final a les motoneurones de la medul·la via piramidal. (F 268)
Son i vigília
BM2B5.DE Ones alfa, ones beta, electroencefalograma, REM, ritme circadià.
Tots aquests processos constitueixen la conducta de l’organisme que ja gairebé és un subjecte. El ritme d’activitat varia cíclicament al llarg del dia (ritmes circadians), alternant son i atenció (arousal). Els nivells d’activitat de la crosta cerebral es pot recollir en el potencial de la pell (Electroencefalograma, EEG). En estat de vigília (despert en repòs amb els ulls tancats [sense mirar ni fer, només contemplar?], hi ha les ones alfa (10Hz, 50 µV), en estat d’atenció (ulls oberts, fent coses) hi ha ones ß (20Hz, < 50 µV). En el son hi ha un estadi BC amb ones Ú de 6 Hz i un altre de son profund DE amb ones Ù de 1 Hz. Durant l’estadi B apareixen moviments ràpids de l’ull [acció virtual?] REM. Els somnis d’aquest estadi es recorden amb més intensitat que els NO REM. Sembla que es recorren aquests estadis fins a cinc vegades al llarg de la nit (períodes despert BCDE d’una hora).
El son no suposa una interrupció de l’activitat cerebral sinó una forma d’organització cerebral diferent de la de la vigília [procés batch de les experiències diàries?].
El ritme circadià sembla ser de 25 hores en absència d’informació ambiental. L’entorn ens el fa sincronitzar a 24h [i jo el dec tenir de 27 i per això me’n vaig a dormir tard, amb siesta al mig].

Qüestions, límits de la condició humana

El debat de l’avortament
Als USA abans que es tombés Roe v. Wade, a UK i austràlia, l’avortament és permès fins a la setmana 24. A Europa fins la setmana 12 i fins la 24 en cas de risc de malformació o risc per la mare. Del punt de vista legal per ser considerar subjecte de dret i tenir dret a heretar, a molts països s’exigeix que sobrevisqui 5 dies.
[on traçar la línia? Un zigot humà és molt semblant a un zigot d’un ratolí, però és un ésser humà en potència. A les 12 setmanes fa 30mm i 8 grams, el sistema nerviós està a mig formar.] [ Si els homes que han engendrat el fetus que es considera avortar se n’haguessin de fer responsables, segurament la llei seria més permissiva. El paper de l’església, oposant-se als mètodes de control de natalitat ha demonitzat el plaer sexual, com si fos quelcom dolent llevat que estigui orientat a procrear.

La bona mort, testament vital, eutanàsia, suïcidi assistit
La tecnologia actual de respiració assistida permet, a un cost elevat de recursos i patiment, allargar la vida unes setmanes. Per evitar-ho està previst el testament vital.
[Fins fa unes dècades els humans morien aviat. Ara vivim més anys però són anys de dependència. Entrevista a Henry Marsh . A partir dels 75 anys hi ha un 30% de possibilitats de patir Alzheimer, 50% als 90. Més enllà del testament vital, que Es planteja si hem de poder decidir si només volem viure amb un mínim de qualitat de vida. (Acabar la vida NewYorker)
Alguns països permeten el suïcidi assistit en certes circumstàncies (Bèlgica, Holanda, Canadà (2024, un 4.7% de les morts són per eutanàsia BBC) , Espanya, Austràlia i Nova Zelanda). [2024 una parella a Holanda decideix eutanàsia (BBC).

Vida augmentada. Longevitat
Bryan Johnson gasta 2M$ anuals en tractaments per mirar d’estendre la seva vida ( Time). S’especula que nous tractaments que evitin la senescència de les cèl·lules podrien estendre la vida fins als 150 anys o fins i tot arribar a la immortalitat. Peter Attia investiga com allargar la vida amb exercici i alimentació (NewYorker, PeterAttia.com)

May 26, 2024September 4, 2024

La contemplació de l’art

[esborrany] Meditació

La meva pràctica inclou una primera exploració en la que vaig fent fotos i anotant l’autor, com traçant un mapa d’una terra desconeguda. A vegades m’acompanya música. Idealment faria un descans i després tornaria a fer el recorregut, ara sense fer fotos, aturant-me només a les que m’han comunicat alguna cosa.

The Battle for attention , l’ordre del Tercer Ocell (descarregat a lectures i notes).

Cada cop som menys capaços de mantenir atenció, 47 segons com a màxim mirant una pantalla. [mirar un instant i seguir endavant, a vídeos de tiktok, a tinder] [ En un món amb tants estímuls hi ha una gran competició per aconseguir l’atenció de la gent]. L’agència de publicitat Dentsu ha desenvolupat tecnologies per mesurar-ho. Actualment els consumidors tene un màxim d’energia de 8 segons.

Years earlier, I had heard of something called the Order of the Third Bird—supposedly a secret international fellowship, going back centuries, of artists, authors, booksellers, professors, and avant-gardists. Participants in the Order would converge, flash-mob style, at museums, stare intensely at a work of art for half an hour, and vanish, their twee-seeming feat of attention complete. (The Order’s name alluded to a piece of lore about three birds confronting a painting by the ancient artist Zeuxis: the first was frightened away, the second approached to try to eat painted fruit, and the third just looked.)

L’autor de l’article intenta contactar i un bon dia rep un missatge per trobar-se en un lloc, coincidir amb altres observadors i fer una pràctica de contemplació de quatre parts de 7 minuts, anunciats per una campana.

Encounter: I think of it as entering a party. First, you take a look around the scene.” On arriving at the action site, the Birds wander. The subject of an action is rarely, if ever, identified in advance, but usually it is the most desperate-looking work in sight. (“In a museum, it will be, like, the painting next to the bathroom or on the wall opposite the ‘Mona Lisa,’ ” Burnett told me.) The work is unnamed because the Birds are supposed to find it by paying attention. Those who don’t can follow the flock.
Attending: announced by the first bell. “At the party, that’s when you maybe settle into conversation with someone,” Knauss explained. The Birds line up before the work, side by side, in what is known as the phalanx. For seven minutes, they silently give the work their full attention. Three things are discouraged during this period, Knauss told me. “One is what we call studium”—analysis from study. Another is interpretation, and the third is judgment. If Birds find a work offensive (or simply bad), they’re meant to put aside that response.
Negation: The second bell heralds the start of Negation, a phase in which Birds try to clear the object from their minds. Some lie down; some close their eyes.
Realizing: At the third bell, seven minutes later, the group reconvenes in the phalanx for Realizing. “A good way to think of Realizing is the question: What does the work need ?” In some cases, the answer may be concrete—to be moved to a nearby wall—but it is often abstract. Perhaps a sculpture needs children climbing on it. “It might need you to hear its song,” Knauss somewhat mysteriously noted. At the final bell, the Birds disperse. “Leave the scene, find somewhere quiet to sit, and write down your experience of the four phases,” Knauss said.

Un lector fa notar que les quatre etapes de l’ordre del tercer ocell, Encounter, Attending, Negation i Realizing, es corresponen una mica amb la Lectio Divina dels benedictins: Lectio, Meditatio, Oratio, and Contemplatio. Aquí també, la primera trobada amb el text s’absté de trobar-hi significat. Ésnomés a la tercera part quan ens movem a una acció, pregar en el cas de la lectio divina, fer alguna cosa com moure l’obra en el cas del 3ocell.

2024. A l’estiu començo a contemplar les obres de la Gemäldegalerie de Dresde, una cada setmana.

May 26, 2024May 26, 2024

Swing. Steps

Dansa Swing [esborrany]

LINDY

Shim sham

8 double shuffle /pes esquerre R L R R) 8,1234567 (pes esquerre)
break obrir R junt obrir L junt 4 passos enrere
8 push, cros over
8 tackie Annie
half break falling of the log kick ball change R L kick ball change / full break

tornem-hi fent freeze al full break

video

May 24, 2024August 14, 2024

Palazzo Te

La residència d’estiu de Luis Gonzaga II, fill d’Isabella d’Este, edificada el 1535, un conjunt de dependències al voltant d’un pati, ricament decorades amb frescs de Giulio Romano amb temes mitològics, cavalls, la sala mig eròtica dels amors de Cupid i Psique (que també vaig veure a Chantilly) i l’extraordinària gigantomàquia, amb els déus derrotant els titans. Un segon espai obert, que acaba amb un semicercle. A la dreta hi ha el Giardino segreto, un espai més íntim en gran residència (com el Santuario de Chantilly).

May 22, 2024January 29, 2025

Anatomia

El cos humà

Introducció. Esquelet (211 ossos). Sistema muscular (>600). Sistema circulatori. Sistema nerviós. Òrgans cavitat toràcica i abdominal. Òrgans del cap (sentits i digestius). Epidermis.

Introducció

L’home pertany a l’ordre dels primats dins de la classe mamífers dels vertebrats. Hi trobem els deu (onze si posem a part l’immune) sistemes d’òrgans localitzats en diverses parts d’un cos sostingut per un esquelet. Aquest esquelet ha desenvolupat un cap i quatre extremitats a partir de la columna vertebral, amb les parts mòbils gràcies a un conjunt de músculs controlats pel sistema nerviós. Els òrgans s’allotgen en quatre cavitats, toràcica, abdominal (cavitat ventral), craneal i espinal (cavitat dorsal).

Percentatges de pes: pell i músculs (56%), Vísceres (34%), Cervell (2%), esquelet (8%). Un nadó té un 75% d’aigua, percentatge que baixa a 63% al jove varó (53% dona) i un 53% i 46% en els madurs. La sang és un 8% del pes total.

(Howard Shatz)

(WK) El cos humà té de l’ordre de 30 10¹² cèl·lules humanes i un nombre semblant de no humanes. Les cèl·lules resideixen en un espai format per col·lagen i fluids. n un cos d’uns 70kg, 45 correspondrien a cèl·lules humanes i 25 a no humanes i no cel·lular.

El Human Cell Atlas ha estudiat 67M de cèl·lules de 10m individus, identificat milers de tipus classificats en 18 grups (Adipós, pit, desemvolupament, ull, diversitat genètica, intestins, cor, sistema immune, ronyó, fetge, pulmó, múscul i esquelet, sistema nerviós, oral i craneofacial, organoid, pàncrees, reproducció, pell).

Esquelet

Hi ha 211 ossos: 22 al crani, 33 vértebres a la columna, 12 parells de costelles i esternó (25), extremitats superiors (68) i inferiors (63).

Teixit
L’os està envoltat pel teixit compacte disposat en estructures cilíndriques (sistema de Havers) travessat per vasos sanguinis i canals per on circulen els productes metabòlics. Les capes externa i interna (periosti i endosti) generen noves cèl.lules pel creixement en diàmetre. Dins hi ha el teixit esponjós amb la medula òssia que genera els glòbuls rojos.
En un os llarg hi ha dos caps als extrems (epífisis) entre els quals hi ha la diàfisi. Uns cartílags de conjunció permeten el creixement longitudinal. Els cartílags de l’epífisi permeten l’articulació lubrificats pel líquid sinovial.
La substància orgànica (osteïna) arriba a un 30% del pes mentre que la resta és aigua i sals minerals, principalment fosfat de calç.
A més dels ossos llargs hi ha els curts (vértebres, mans i peus) i els plans (crani, omoplat, esternó). Tenim l’esquelet axial i l’apendicular (extremitats).

Esquelet axial (80): crani (29), Columna (26), Tòrax (25)

Crani
Frontal, Occipital, parietals, temporals, esfenoide, etnoide (8). Os malar, maxilars superiors (2), maxilar inferior (1), zigomàtic [pòmul] i altres: cartíleg nasal (2) i lacrimals (2), orella (6), iode al coll

Columna
Vértebres cervicals (7), dorsals (12), lumbars (5), sacro i coxis.
Les cervicals formen el coll. La que sosté el cap s’anomena atlas, la segona és l’axis. Estan articulades. Les dorsals estan connectades a les costelles. Tenen un sortint enrera (apòfisi espinosa) i dos als costats (apòfisis transverses). Estan connectades per cartílags. Les vértebres del sacro i coxis estan soldades.

Tórax
12 parelles de costelles i l’estèrnum.
Els primers set parells són costelles de debó, unides a l’esternó per un cartílag propi, els tres següents són costelles falses unides a l’esternó pel cartílag de la setena. Els dos darrers parells són costelles flotants que no s’uneixen a l’esternó i es dilaten en la inspiració.

Esquelet apendicular [extremitats] (126): clavícula i omòplat (4), braços (60), pelvis (2) cames (60)

Extremitats superiors 64 (4+30+30)
Clavícula, omoplat (4). Braç, húmer, radio, cúbito (3). Mans (27), carp(8), metacarp (5), falanges(14, 3 als quatre dits i dos al polze).
La clavícula està unida a l’esternó d’una banda i es recolza en l’omoplat que conecta amb les costelles per uns músculs. Junts formen la cintura escapular. A l’articulació del braç, el cúbito, extern i més llarg, s’uneix a l’húmer (del colze al dit petit). El radi pot girar al voltant quan ho fa el canell (carp) passant de supinació (mà palmell) a creuar-se en la pronació. La mà té 27 ossos, tars, metatars i els dits amb tres falanges cada un llevat del polze.

Extremitats inferiors (62) pelvis 2, cames 4 peu 26
Osos coxals o ilíac (2), fèmur, ròtula, tíbia, peroné (4), tars (7), metatars (5), falanges(14) (3+2×30).
Els ossos ilíacs estan soldats formant la pelvis on s’allotja el cap del fèmur que s’articula al genoll amb la tíbia. El peroné, més petit, està unit a la tíbia i no pot girar com el radi.

Articulacions

Ossos sense moviment a la unió (sinartrosi) com les sutures del crani i la tíbia i el peroné.
Articulacions cartilaginoses (ossos del pubis)
- Articulacions sinovials amb cavitat articular. Aquestes darreres es classifiquen així (AF 9)
- 1. Troclear, tipus frontissa, monoaxial, flexió i extensió (colze i dits).
- 2. Trocoide, pivot, rotació, monoaxial (ràdio i cúbito).
- 3. Artrodia, lliscant (carpo, tarso, costelles i vértebres).
- 4. Condílea, elíptica permetent flexió i rotació, biaxial (Occipital sobre atlas, radi i carpo). També el polze.
- 5. Enartrosi, en allotjament esfèric, triaxial (genoll, espatlla).

Sistema muscular

Els músculs són feixos de fibres musculars formades per cèl·lules miofibril·les suportades per teixit conjuntiu fibrós. Propioceptors.
Músculs estriats o vermells (cor i esquelet), i llisos o blancs. Tendó i ventre. (Cada feix de fibres té unes 25 fibres, cada una d’elles amb 1000 miofibrilles de 1µm. En la miofibril·la es distingeixen segments o discos, els sarcòmers, formats per filaments gruixuts i prims). Les fibres dels músculs vermells (esquelètics) tenen un diàmetre d’unes 100 micres i una longitud d’uns 5 cm. Les dels músculs blancs només arriben a 150 micres (per això no es distingeixen les estries i s’anomenen blancs, llisos). Els esquelétics, són inervats per neurones motores somàtiques i produeixen els moviments voluntaris mentre que el cor i els músculs llisos, presents a les vísceres, ho són pel sistema nerviós autònom.
Hi ha més de 600 músculs i constitueixen de l’ordre del 40% del pes de l’home.
Els esquelètics estan fixats als ossos per tendons. Es classifiquen pel nombre d’insercions (bíceps o tríceps), per l’os sobre el que actuen, per la direcció dels feixos (recte, oblic, transversal), la mida i forma, o el tipus de moviment (flexor, extensor, pronador, supinador).

Músculs del cap
Frontal, temporal, orbicular parpelles i llavis, elevador llavi superior, masseter (baixar mandíbula), esterno-clido-mastoidal.

Músculs del tòrax
Deltoide, pectoral major, serrat (costelles), oblic major (costat), recte abdominal (amb tres interseccions tendinoses). Trapezi, dorsal. Diafragma.

Músculs del braç
Bíceps, tríceps. Avantbraç interior: supinador, palmars (flexor dels dits). Avantbraç extern: radial (pronador), extensors dels dits.

Músculs de la cama
Darrera: Gluti, vast extern (cuixa exterior), bíceps crual i femoral (flexió cuixa), [isquiotibials] adductors (obrir cuixa), bessons amb tendó d’Aquiles, flexors dels dits. Davant: Banda iliotibial amb tensor de la fascia lata(del maluc al genoll), quàdriceps, tibial anterior, extensors dels peus.

Sistema circulatori

Xarxa de conductes, artèries, venes i vasos, teixit epitelial per on circula la sang i el plasma format per proteïnes i fibrinogen, impulsat pel cor.

[Les cèl·lules dels organismes primitius han de viure en un entorn líquid ric en nutrients i on s’aboquen els residus. En els vertebrats el sistema circulatori duu aquest entorn a cada cèl.lula a través d’una xarxa circulatòria. És el mateix organisme que fa el manteniment d’aquest entorn, aportant oxígen i eliminant CO2 (ruta pulmonar), recollint i distribuïnt els nutrients dels teixits i distribuint i reciclant els limfocits del sistema immune (sistema limfàtic).]
F 145, a cada interstici del cos hi arriben capil·lars connectats a arterioles, vènules i vasos limfàtics. Es filtren 20l al dia dels vasos capil·lars cap als intersticis, dels quals se’n reabsorbeixen 18 per les vènules i 2 tornen a través de la xarxa de vasos limfàtics.
La circulació es reparteix així: encèfal 15%, cor 10%, fetge i intestí 20%, ronyons 25%, altres òrgans 30% (Atlas Biol 108).

Sang
Per cada mm³ 5.10⁶ eritrocits, 4-10.000 leucocits i 2.10⁶ Trombocits. (Indico els valors a l’analítica de 2022).

Eritròcits o glòbuls rojos fixen i transporten el O2 i el CO2. Es produeixen a la medul·la òssia. Duren uns 120 dies. (Hematies per mm3 4.44M, Hematòcrit % en volum 40%, hemoglobina, la proteïna que transporten els glòbuls rojos, 14g/dl).
Els leucòcits o glòbuls blancs fan funcions de defensa. Es produeixen al tim, ganglis limfàtics o la melsa. Hi ha un 67% de granulòcits, un 27% de limfòcits i un 6% de monòcits. (4.2m/mm3, limfòcits 32%, monòcits 14%))
Els trombocits o plaquetes tenen el paper de tapar els vasos lesionats mitjantçant la coagulació. (162m/mm3)
Líquid que conté els elements anteriors, amb una osmolaritat de 290 mosm/lamb 72g de proteïnes (albúmina i globulina) i fibrinogen usat en la coagulació.

Altres

Glucèmia: nivells de sucre (76 mgr/dL)
Indicadors del funcionament del ronyó: Urèmia (residus que queden a la sang no eliminats pel ronyó) (14 mgr/dL), Creatinina (residus del treball muscular) (0.8 mgr)/dL. Uricèmia (àcids úric) (5mgr/dL)
Colesterol, component important en les membranes cel·lulars, precursor de certes vitamines i hormones. Un nivell alt pot donar lloc a malalties cardiovasculars. Colesterol total (146 mg/dL<200), HDL “bo” transport lipoproteïnes cap al fetge (62 mg/dL>60), colesterol LDL “dolent” per embussar artèries (71mg/dL<130).
Triglicèrids (64mgr/dL < 150).
Indicadors del funcionament del fetge. Transaminases que enzims que descomponen aminoàcids i sintetitzen els no essencials. Transaminasa SGOT-AST (24 U/L < 40). Transaminasa SGPT-ALT (15 U/L < 40). Gamma GT, enzim al cicle hamma-glutamil, indicador de la salut del fetge (13 U/L<50).
Antígen específic prostàtic (PSA), indicador de càncer de pròstata. (1.27 ng/mL < 4).
Hemoglobina Glic HbA1c, indicador diabetis (4.4< 5.6% < 6.4)
Ferritina, nivell de ferro (13.92 ng /mL < 22 a 275) molt baix
LDH (Lactat deshidrogenasa) indicador de lesions, malaltia del fetge, càncer (125 < 201 U/L < 243).
25 Hidroxicalciferol, vitamina D, calci als ossos (30 < 30.4 mg/mL< 100 )

Una història de la sang, medecina i cultura (NewYorker)

Limfa
Líquid grogós i transparent que banya tots els teixits i constitueix una quarta part del pes del cos (15l. per 65 kg.). No tot està en els vasos linfàtics, gran part es troba als intersticis. Com que no té fibrinògen [trombocits] no coagula tant fàcilment com la sang.

Artèries
Aorta. Cap: caròtides i vertebral. Braç: humeral, radial i cubital. Cama: femoral, tibial i peroneal. Tronc: pulmonar, renals, mesentèrica (intestins). Vasos capil·lars. Passem d’un diàmetre 2.6 cm a l’aorta, 0.8 cm a les grans artèries, 0.1 a les branques arterials, 0.002 a les arterioles i 0.0009 als capil·lars. L’artèria coronària regula l’activitat del cor.

Venes
Vena cava superior. Cap: iugular i cervical. Profundes com les artèries i superficials. Vena cava inferior. Vena porta (intestí al fetge), Vena hepàtica (fetge a cava). El volum que circula per les venes és superior al de les artèries. Dels capil·lars de 0.0009 cm de diàmetre es passa als 3.2 de les dues venes cava. Així com les artèries circulen profundament, les venes van per dins i també superficialment.

Vasos limfàtics
Els leucòcits fabricats pel tim, ganglis limfàtics i la melsa passen per vies limfàtiques a la sang per on circulen exercint funcions de defensa. [No em queda clar per on es connecta la xarxa linfàtica al circuit d’artèries i venes de la sang. (AF 67) i bé ho han de fer si són impulsats pel cor. O bé és que no hi ha circulació i el contacte és a nivell de teixits, passant els leucòcits i els residus a la sang per concentració? Els ganglis serien centres de processament. Quin líquid de base hi ha als vasos?] (F145) La limfa sembla ser una xarxa independent estàtica i l’intercanvi seria als intersticis. Al cap del dia 20l hi arriben, se’n tornen 18 per les vènules i 2 donen la volta per la limfa fins que s’afegeixen a la vena cava. Per això es parla de “drenatge” limfàtic. (AF 95 Ganglis i vasos limfàtics del cap).

Cor
Aurícula, Ventricle, Miocardi, Nòdul sinusal.
Múscul format per per quatre cavitats, aurícules (dalt) i ventricles esquerre i dret que es contrauen alternativament juntament amb tancament de vàlvules. La sang bruta arriba per les venes cava a l’aurícula dreta en el moment de la diàstole, passen al ventrìcle dret d’on són impulsades per l’artèria pulmonar cap als pulmons on té lloc l’intercanvi de CO2 i oxígen. Tornen a l’aurícula esquerra per la vena pulmonar i passen al ventricle esquerre on són impulsades per a l’aorta cap als teixits. El múscul del cor s’anomena miocardi.

Sistema nerviós

Teixit nerviós, neurones formant nervis, ganglis, medul·la i encèfal. ( Sistema nerviós als animals, tipus de teixit). Els cossos de les neurones es troben al cervell, medul·la i ganglis. mentre que els àxons ho connecten tot agrupats en nervis.

Sistema nerviós central, amb l’encèfal i la medul·la espinal, protegit per ossos [integració]
Sistema nerviós perifèric
- Sistema nerviós somàtic [motoneurones i receptors]
- Sistema nerviós autònom [òrgans interns]

SISTEMA NERVIÓS CENTRAL, encèfal i medul·la espinal

Encèfal

- cervell anterior (telèncefal): Ganglis Basals, Escorça cerebral (substància gris amb unes 15 10⁹cèl·lules., medul·la o substància blanca connexions. [2] [neocórtex, processos racionals]
- cervell Intermig o diencèfal: tàlem (conex. vies sensibles), Hipotàlem (metabolisme i SN autònom), Hipòfisi i glàndula pineal. [3] [sistema límbic] [paleocórtex o paleomamífer, emocions] [inclou el gyrus, còrtex cingulat]

Tronc cerebral [4][complex reptilià, conducta instintiva]

- C.Mig o Mesencèfal [5]
- Protuberància [6]
- C.Posterior o cerebel, orientació en l’espai [8]
- Bulb raquidi, connexió encèfal i medul·la espinal [7]
- 12 parells de nervis, òrgans sensorials i cap

Medul·la espinal [9]

(Sistema nerviós Cordats i cervell trino. Fisiologia: Sistema nerviós central. Cervell i xarxa neuronal

Encèfal
El cervell està envoltat del líquid cerebroespinal o cefaloraquidi i conté quatre ventricles interiors connectats entre sí i amb el canal de la medul·la espinal. Al centre de l’encèfal hi ha el plexe coroideu que produeix 0.65 l de líquid al dia que es torna a absorbir. L’intercanvi de substàncies entre el líquid cfr i la sang està impedit a excepció de CO2, O2 i H2O. Quan el líquid no pot sortir es produeix una compressió cerebral.
Telencèfal o cervell anterior: Substància gris, substància blanca, ganglis basals. Camps de projecció sensorial, motora, memòria i llenguatge. Hemisferi esquerre (llenguatge), hemisferi dret (espai). Dividit en dos hemisferis i amb nombrosos plecs que permeten una superfície de 2200 cm2 té a l’exterior la substància gris formada per 15 109 neurones (cossos) interconnectades amb un gruix d’uns 4mm i sis capes de neurones interconnectades. El cos callós connecta els dos hemisferis.
Els hemisferis estan dividits per la cesura central que separa el lòbul frontal dels parietals. Aquests són seguits per l’occipital. Lateralment una altra cesura separa els parietals dels temporals. L’hemisferi esquerre està especialitzat en el llenguatge i el dret en el reconeixement de formes espacials. [Si separem els hemisferis, els objectes vistos amb la meitat esquerra són projectats a la banda dreta del cervell i no poden ser anomenats. En canvi els percebuts amb la meitat dreta sí. Això situaria la consciència a l’hemisferi esquerre (AB 385).

Lòbul frontal: S’hi localitza el pensament productiu, la formació i emissió de frases (Neocórtex H0110), una petita àrea de projecció sensorial olfactiva (Paleocórtex H0110) i prop d’ella un neocórtex afectiu, i l’àrea del moviment voluntari amb moviments aïllats al llarg de la cisura central i seqüències de moviments davant (Paleocórtex H0110). A part de l’àrea de projecció olfactiva la resta és totalment àrea lliure per a l’associació [la recepció sensorial es troba als parietals pel que fa el cos, als temporals per l’acústica i a l’occipital per a l’oïda].
Lòbuls parietals: S’hi localitzen els camps de projecció sensorial (AB 378) (paleocórtex): Cames, maluc, tronc, coll, cap, espatlla, braç, Peu i dits (mans> Dits de la mà), ll, nas, rostre, Genitals, llavis, llengua i coll. Noti’s la major extensió relativa de les àrees de sensibilitat fina dels dits de mans i peus i els llavis. Recordi’s que els receptors de la meitat dreta són projectats a l’hemisferi esquerre i viceversa. Als lòbuls parietals també hi ha unes àrees motores (per exemple, s’hi localitzen accions constructives com escriure [i tocar el piano?]. També hi ha un camp de memòria tàctil.
Lòbuls temporals: S’hi localitzen la percepció acústica (si falta tenim sordesa cortical) i els camps de memòria pel reconeixement de paraules i sons musicals (si falta tenim sordesa psíquica). Es interessant remarcar que les àrees de fonemes i de música són diferents [Així la comprensió d’una cançó cantada té a veure amb les dues].
Lòbul occipital: S’hi localitza la percepció visual (associada a ceguera cortical) i els camps de memòria visual (memòria de llocs, reconeixement de números, càlcul, lectura, identificació d’objectes, reconeixement dels colors) associats a la ceguera psíquica. (A.Biol 111, 382, AF 99, F 263).

Frontal Parietal/temporal, Occipital

Diencèfal o cervell intermig, sistema límbic
Tàlem, hipotàlem, hipòfisi i glàndula pineal. Situat dins del còrtex i sota del cos callós hi ha el tàlem que rep els àxons de les neurones2 sensible si le sprojecta al còrtex, l’hipotàlem que controla el metabolisme i el SN autònom, connectat a la hipòfisi (o glàndula pituitària) , damunt hi ha l’epífisi o glàndula pineal. (Glàndules també a AF 124). [Sistema límbic]. Inclou el còrtex cingulat .
Una amígdala a cada hemisferi, tractant informació abans d’enviar-la a l’hipotàlem.

Àrees corticals: lòbul límbic, còrtex orbitofrontal (presa de decisions), còrtex piriforme (olfacte), còrtex Entorinal (memòria), fòrnix (matèria blanca connectant l’hipocamp amb altres estructures),
Àrees subcorticals: nucli septal (zona de plaer), hipocamp (consolidació de records), 2 amígdales (processos emocionals i aprenentatge), Nucleus accumbens (gratificació, addicció).
Estructures diencefàliques: Hipotàlem (comunica amb el tronc i els lòbuls frontals, regula processos autònoms, sota té la glàndula pituitària), cossos mamilars, nucli anterior del tàlem.

Tronc cerebral

Mesencèfal o cervell mig. [Atrofiat en l’home, en els animals inferiors connecta òrgans sensibles i musculars, funció que en els mamífers fa el diencèfal). Controla els moviments oculars.
Cerebel o cervell posterior. Sota del telencèfal a l’occipital, és el centre de l’orientació i la coordinació motora.
Bulb raquidi. Connexió entre l’encèfal i la medul·la.

Medul·la (substància gris interna) [9]

Neurones formant substància gris (cossos que reben arrels nervis) envoltat de substància blanca (nervis cap a l’encèfal). Els cossos de les neurones motores són a la substància gris. Aquí es reben també les terminals de les neurones sensibles dels ganglis espinals repartits pel cos. La medul·la té forma de trebol. D’ella surten 31 parells de nervis raquidis (hi ha 33 vèrtebres, un per cada interstici llevat d’un), amb vies eferents (motores) amb una arrel ventral i aferents (sensibles) amb arrel dorsal. Veure AF 24-27.
La substància blanca o medul·la formada per fibres nervioses (500.000 km) (els axons de la substància gris) amb vies d’associació que connecten diferents camps corticals, vies d’unió entre els dos hemisferis (cos callós), i vies de projecció que connecten amb la medul·la espinal i d’altres parts de l’encèfal. En forma reduïda hi ha també l’arquipallium i el paleopallium que reben el nervi olfactiu [? a d’altres llocs sembla que aquests siguin parts antigues del còrtex, i no parts subcorticals]. També hi ha els ganglis basals.
D’aquesta part primitiva del cervell (el telencèfal es desenvolupà més tard a partir dels lòbuls olfactoris) en surten 12 parells de nervis cerebrals que van cap als sentits. Olfacte, ulls auditius, el nervi vague (nervus vagus) innerva la faringe, l’esòfag, la laringe, la tràquea, els bronquis, el cor, l’estómac i el fetge. Neix del bulb raquidi. i ?, el desè és el nervi vago, gandul?].

Medul·la espinal

Tub dins la columna que transmet a l’encèfal senyals dels sentits i als membres senyals motors. Al centre hi ha la substància grisa, formada per cossos de neurones. Té al voltant la substància blanca que són els àxons. En surten 31 parells de nervis. Cadascun té un gangli (d’integració sensible), d’ells parteixen terminals cap a les connexions amb el tronc i les extremitats (SN central, moviments voluntaris, sistema sensomotor) i sistema nerviós autònom.

SISTEMA NERVIÓS SOMÀTIC

Nervis les neurones s’uneixen formant uns cordons, sobretot àxons i cèl·lules glials. Un sol àxon recorre tot el nervi (ChatGPT). Connecten els diversos ganglis amb la medul·la.
Glanglis [nusos de comunicacions] hi ha grups de neurones
Motoneurones, neuroreceptors. Format per vies aferents i eferents que recorren el cos amb un esquema similar al circulatori, controlant el moviment voluntari i la recepció d’informació [tàctil, temperatura, dolor] de tot el cos. (Veure diferents capítols d’Af).
Camí sensació (3 neurones),exemple del tacte o la propiocepció. Neurona1: perifèria a gangli de la medul·la (o al tronc cerebral pels nervis del cervell). Neurona2: medul·la/tronc al tàlem. Neurona3: tàlem-còrtex sensorial.
Camí motor (2 neurones). Neurona1: còrtex motor (gyrus precentral del lòbul frontal) o tronc cerebral a la matèria gris de la medul·la (ventral horn of the spinal cord) o nuclis motors del tronc cerebral. Neurona2: de la medul·la al múscul.

SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM

(F 49) (AF 107)
Sistema simpàtic. Cadena de ganglis d’uns 4mm interconnectats amb els n.raquidis de les vértebres del tórax i lumbars que en situacions d’emergència dilata l’ull, activa glàndules del sistema endocrí, el cor, dilata els vasos circulatoris, el metabolisme del sucre, etc. Es parla de neurones preganglionars (medula-gangli) i postganglionars (gangli-òrgan).
Sistema parasimpàtic. Restableix la situació de repòs oposant-se al sistema simpàtic, amb connexions a les vértebres cervicals i de la pelvis. Té origen al mesencèfal. Paper del nervi vague.
Sistema entèric. Controla l’aparell digestiu, integrat als teixits de l’esòfag, estómac, intestí prim i el còlon. Regula la secreció, moviments dels intestins, vòmits i diarrees. (AB 111) Xarxes perifèriques controlades pel SN autònom.

ALTRES

Connexió entre el sistema nerviós i el sistema immune.
El control de l’organisme no es duu a terme exclusivament amb la xarxa de neurones. Candace Pert (NG, juny 1995, p.26) afirma que “the mind is not only in the brain. It is also in the flow of neurocommunicators throughout the brain, glands, and immune system”. La teoria és que pel cos circulen també cadenes d’aminoàcids, neuropèptids, que s’enganxen allà on troben un receptor [on es generen?]. Aquests neuropèptids permeten la comunicació entre el cervell i el sistema immune. Es poden considerar com uns activadors d’emocions. Fins ara se n’han descobert uns 60.
El control del cos mitjantçant una xarxa ocupada per neuropèptids que enllacen el cervell amb d’altres òrgans, recuperaria la noció de la medecina xinesa, (4.000 anys), segons la qual el cervell és influenciat pel cor, els pulmons, etc, a través de canals d’energia que són intervinguts en l’acupuntura.
La relació entre processos mentals i la salut, una noció tradicional que ja es troba en l’antic testament (“un cor alegre ajuda com una medecina, però un esperit desfet asseca els ossos”, llibre dels proverbis), també la retrobaríem aquí. L’explicació física estaria en els neuropèptids alliberats per un estat d’ànim determinat.

ÒRGANS DEL TÒRAX i l’ABDOMEN

Òrgans de la cavitat toràcica
Tub: (larinx, cordes vocals), esòfag, tràquea. Pulmons. Glàndula Tiroides, tim. [Teixit epitelial (membranes òrgans) i conjuntiu] El que està entre parèntesi es tracta a part. Entre el cap i l’abdomen del que queda separat pel múscul del diafragma. AF 68-72.

Esòfag
Tràquea, bronquis. Envoltat per anells cartilaginosos i en contacte amb la tràquea, es divideix en dos bronquis que penetren en els pulmons. Els bronquis es ramifiquen en bronquiols cada vegada més petits.
Pulmons, alvèols, pleura. Recoberts per la pleura contenen els bronquiols que acaben en uns sacs anomenats vesícules pulmonars. La paret d’aquests sacs és rugosa, amb petits bonys, els alvèols, d’un diàmetre de 0.2 mm, on té lloc l’intercanvi de gasos amb les vènules i arterioles.
Glàndula tiroides. [Com una papallona a la base del coll] (AF 125). Hormona tiroxina.
Tim. Glàndula a l’esternó, damunt del cor, d’uns 5 cm (AF 125).

Òrgans abdominals

Estómac. Cavitat amb teixit muscular extern i capa interna de teixit epitelial amb glàndules secretores. La sortida passa pel pílor i el duodè.
Intestí prim. Conducte (t.epitelial) de 3 cm de diàmetre i 8m de llarg que comença al duodè, segueix com a jejú i íleum fins que desemboca a l’intestí gruixut. Té nombrosos plecs (vellositats, 3000 per cm2) amb glàndules intestinals que segreguen sucs.
Pàncreas. Glàndula (teixit epitelial) Hormona Glucagó i insulina. Segrega cada dia uns 2l de suc pancreàtic (ions bicarbonat i enzims per a la digestió) que van a parar al duodè.
Fetge. Glàndula (t.epitelial), vesícula biliar. Hormona Somatomedina. Funció metabòlica i excretora. Amb uns 2 kg, és la víscera més gran del cos. Segrega bilis cap a l’intestí pel conducte hepàtic i colédoc (f. metabòlica). La bilis està formada per bilirubina, esteroides, àcids biliars i colesterina, a més d’aigua i electròlits (serveix per la digestió dels greixos). Les secrecions internes regulen el sucre de la sang, dipòsit de ferro, sintetitza urea i transforma àcids grassos.
Intestí gruixut, Còlon. Conducte (t.epitelial) amb colon ascendent, transvers, descendent i anus.
Melsa. Teixit epitelial. Sistema limfàtic. Massa ovalada de color vermell fosc, d’uns 200 gr sota el diafragma rera l’estómac.

Òrgans urogenitals

(AF 80-88)

Ronyons. (t.epitelial), conducte urinari, veixiga. 1 milió de nefrones (F 108) Hormona Eritropoyetina.
Aparell reproductor masculí. Testicles (glàndules), vesícula seminal, penis, gland, espermatozous. Hormona Testosterona.
Aparell reproductor femení. Ovaris, Fons uterí, vagina, llavis, clítoris, orifici vaginal, orifici urinari. Òvuls. Placenta. Hormona Estrogen.
Glàndula suprarenal. Hormona Corticoesteroides.
Medula renal. Adrenalina.

1. Aparell urinari humà: 2. Ronyó, 3. Pelvis renal, 4. Urèter, 5. Bufeta urinària, 6. Uretra. (Costat esquerra amb secció frontal) 7. Glàndula suprarenal Vasos: 8. Artèria i vena renals, 9. Vena cava inferior, 10. Aorta abdominal, 11. Artèria i vena ilíaques Transparències: 12. Fetge, 13. Intestí gros, 14. Pelvis

Aparell reproductor femení: 1. Trompa de Fal·lopi, 2. Ovari, 5. Glàndules de Skene, 7. Clítoris, 8. Vestíbul de la vulva, 9. Llavi menor, 10. Llavi major, 11. Fímbria o franja ovàrica, 13. Úter, 14. Fòrnix, 15. Coll uterí, 17. Vagina. 3. Bufeta urinària, 4. Símfisi púbica, 6. Uretra, 12. Còlon sigmoide, 16. Recte, 18.

Òrgans al cap

Òrgans dels sentits

Ull. Parpella, llàgrimes, globus ocular, còrnia, humor vitri, iris, cristal·lí, retina, bastons, cons, nervi òptic. Exterior amb parpelles, glàndula lacrimal [entre cella i ull] que rega la còrnia i desemboca al sac lacrimal al nas. Aparell òptic amb globus ocular, escleròtica, còrnia, humor vitri, iris, cristal·lí tensat pel múscul ciliar.
Receptors: retina que cobreix la major part de l’interior del globus llevat de la sortida del nervi òptic. La part oposada al cristal·lí és la fòvea central. Està formada per cèl·lules receptores (20 106 per mm2 segons l’AB i 130 106 segons F), bastons al centre i cons a la perifèria. Les receptores estan connectades entre sí per una capa de cèl.lules horitzontals i, passant per unes capes de cèl. bipolars i amacrines, a les cèl. ganglionars del nervi òptic [Hi ha un terminal del nervi per cada receptor? Això té tota la pinta d’una xarxa neuronal (F281). F 290 ens diu que per 130 M de receptors hi ha 1 M d’àxons al nervi òptic. A la perifèria la relació és més gran >1000:1 mentre que al centre la correspondència és menys directe [xarxa neuronal].
Oïda. Orella externa, timpà, oïda mitjana, martell, mall, estrep, oïda interna, còclea, òrgan equilibri, ductus coclearis, endolinfa. L’orella externa acaba al timpà que connecta amb l’oïda mitjana, cavitat amb accés a la larinx amb els ossos martell, mall i estrep. Aquest que connecta amb l’oïda interna per una membrana a la finestra oval traspassant la vibració a l’orella interna formada per una espiral, còclea o caragol i l’òrgan de l’equilibri format per tres canalículs. Tot el recinte està ple d’un líquid, la perilinfa dins del qual sura un conducte (que recorre l’espiral i els tres canalículs), el ductus coclearis ple de l’endolinfa. La vibració va de la membrana de la finestra oval cap a dins seguint la rampa vestibular fins que al centre de l’espiral es troba amb el camí de retorn, la rampa timpànica que torna a l’oïda mitjana per la finestra rodona. Enmig de les dues rampes hi ha el ductus coclearis amb la rampa mitjana. F 299.
Nas. Embà nasal, bulb olfactori.

Òrgans digestius del cap

Cavitat oral. LLavis, dents, llengua, glàndules salivars, paladar, faringe oral, epiglotis, glàndula paròtida, amígdala.
Larinx. Faringe de la laringe [!], glotis, cordes vocals, músculs vocals. [Què separa l’aire cap a la tràquea i el menjar cap a l’esòfag, els músculs de la larinx?].

Epidermis

Pell, pèls, ungles. Sentits dèrmics. Estrat germinatiu, estrat dèrmic [ com saben les cèl·lules de tornar a generar la mateixa empremta digital?]

La superfície de la pell es pot calcular amb la fórmula de Mosteller:

Superfície (en m²) = (pes(kg) x alçada(cm))/3600)^1/2

PDFs Vesalius, Bourgerie, Gray, PernKopf

May 12, 2024January 24, 2025

Villa Hadriana

I visito la Villa Hadriana, el retir de l’emperador a Tibur (avui Tivoli), construïda entre 120 i 130. Em fixo en la manera de posar els maons dels romans, en diagonal. La bassa del Pecile reflecteix els magnífics xiprers i el cel blau. La sala on hi ha set [absis] que potser corresponien als set savis de Grècia [segons el Protàgores de Plató]. El teatre marítim, un bassa circular dins d’un recinte i al centre una illa -té un poder simbòlic-. L’Hospital, que era on s’allotjaven els hospiti, els hostes, amb els mosaics força intactes. Dependències i termes. L’espai del Serapeum, amb les arcades, l’escultura del guerrer, un cocodril. Un museu amb escultures, la roca amb vistes. Vaig tornant pel laberint de runes, la Piazza d’Oro, el temple de Venus. A prop hi hauria d’haver el teatre grec però no hi ha manera d’arribar-hi. El trobaré a la sortida.

May 12, 2024May 27, 2024

Villa d’Este

Feta construir pel cardenal Ippolito II d’Este (1509–1572), 1560-1570, net del Papa Alexandre VI, fill de Lucrezia Borgia, una família rica i patrocinadora de les arts i els estudiosos. La Villa té diverses estances amb frescos. El pendent s’organitza en una successió de terrasses i fonts. Per tot arreu se sent l’aigua com baixa. Les he anat resseguint amb tota la calma. Al primer nivell, El bicchierone de Bernini. després la font de l’oval a la dreta, es podia passar rera la cascdsa, la font de la Rometta simbolitzant Roma a l’esquerra. La font del Drac, en restauració i tot seguit, al llarg de la següent terrassa, la meravella de les Cento fontane (en realitat, 300 brolladors). Al següent nivell hi ha dues amples basses (Le Peschiere) que ofereixen la perspectiva necessària per les espectaculars fonts de Neptú i de l’orgue, amb les grans brolladors projectant, les basses en perspectiva a les fonts de Neptú i de l’orgue. Queda un jardí de boixos i xiprers i la font de la natura, simbolitzada per una dona de molts pits [una deïtat oriental?].
Reflexionava sobre els temes dels jardins. A Europa tots es basen en la mitologia grega, potser algun en els sants cristians, però tots aquests cardenals preferien temes grecs. Quins altres? Japonesos i xinesos valoren les pedres i arbres que transmeten la diversitat de la natura. A Orient podríem fer jardins amb els mites egipcis -de fet a la Vil·la Hadriana hi ha un Serapium, pel déu metge egipci-, i potser els assiris o babilonis.

May 12, 2024May 27, 2024

Saline Royal. Arc-et-Senans

Recinte d’una fàbrica de sal dissenyat per Claude Nicholas Ledoux (llibre) el 1775 que havia de formar part del projecte de ciutat ideal de Chaux. Com Boullée, aquest arquitecte té una idea racional i utòpica de l’arquitectura, arribant a concebre una ciutat ideal amb edificis dedicats als valors que contribuirien a la millora moral dels ciutadans.

A començaments del s20 el sistema de producció era obsolet i el complex va quedar abandonat fins que el 1982 va ser rehabilitat com a espai museístic i incorporat al patrimoni de la UNESCO. A llarg del cercle s’hi han creat alguns petits jardins contemporanis. Molts d’ells estan en mal estat de manteniment però alguns com el zen, criptògames i el blau del cel tenen molt interès.

May 12, 2024May 27, 2024

Villa Lante

Sóc el primer visitant del jardí i tinc la sort que no hi ha ningú. Un encàrrec del cardenal Gambara atribuit a Jacopo Barozzi de Vignola cap el 1560. No és gaire gran però la sensació de moure’s entre verd i el so de l’aigua és màgic. Un dels jardins que més m’han agradat. Al llarg del pendent s’hi disposen fins a sis fonts. Primer una àmplia terrassa de boix podat amb una font quadrada i 4 mori, després un cercle amb 70 brolladors i uns massissos de flors, una gran taula de pedra amb la font dels gegants, la cadena d’aigua, un canal que la fa baixar des de la font dels dofins i al començament, una bassa amb gruta que simbolitza la pluja o el diluvi, on comença l’aigua a la natura que acabarà al quadrat ordenat de baix de tot. Una meravella absoluta. En una de les loggias hi ha pintat un mapa del jardí.

May 10, 2024May 27, 2024

Sacro Bosco

Una fantasia del príncep Vicino Orsino, amb disseny atribuit a Pirro Ligorio, i escultures de Simone Moschino. Algunes es van realitzar a partir de les roques que hi havia al bosc [com es podria fer a Solius].

Salvador Dalí va quedar fascinat pel parc i va fer un curt film sobre ell, cosa que en va afavorir la restauració. També Jean Cocteau. No hi ha un pla racional sinó el desig de sorprendre “sfogare il core”, alliberar el cor. Potser té a veure amb la Hypnerotomachia Poliphili.

La boca de Plutó, amb la inscripció “Ogni pensiero vola”. Hercules i Caco. Una tortuga, una balena, Pegasus, la casa pendente (“mi gira la testa, e mi giro per mio conte. Non è simpatico), un drac, un elefant d’Hannibal atrapant un legionari, una nimfa dormint, la fúria, l’equidna, Persèfone, el ca Cerber, el temple de l’eternitat, dedicat a Giulia Farnese, la dona del príncep.

May 10, 2024May 27, 2024

Giardino de Boboli

Un dels primers jardins italians, comanat pels Medici a mitjan s16, davant del Palazzo Pitti elevant-se fins a donar una vista sobre la ciutat. [Ordena el desnivell de dos turons en dues perspectives, amb vistes sobre la ciutat.] El van dissenyar, primer Niccolò Tribolo, després Bartolomeo Ammanati i Giorgio Vasari. Bernardo Buontalenti en va fer les escultures.

El primer eix parteix d’un amfiteatre fins a la font de Neptú. Es pot pujar directament o amb rampes laterals menys inclinades.
El segon eix fou obra de Giulio Parigi, amb un corredor de xiprers que acaba en l’Isolotto (1618) una bassa al mig de la qual hi ha com una illa ideal ambb tarongers i llimoners en grans testos.

May 10, 2024May 27, 2024

Parco Mediceo di Pratolino.

El 1560 Francesco de Medici va comprar la propietat. Hi va construir una esplèndida villa amb un gran jardí. En morir la propietat va quedar abandonada. El 1872 la va adquirir el príncep rus Demidoff.

D’aquella època en queda l’anomenat Colosso dell’Apennino, de Giambologna (1579), un gegant que representa les muntanyes dels Apenins, un gegant d’onze metres, agenollat que, sembla esclafar el cap d’un monstre.

May 5, 2024November 20, 2024

Château de Vullierens. Jardins des Iris

Antiga fortalesa medieval, el castell data del 1692. El s20 Doreen Bovet va crear els jardins d’Iris, 50.000 exemplars de 400 espècies. A l’entrada hi ha un anomenat “jardí secret”. Tot es ple d’escultures modernes notables, especialment el Bing Bang, una esfera de centenars de tubs units que en deixar-la anar oscil·la com si fos una explosió. Un laberint de fustes. Al final d’una avinguda de jacints de bosc hi ha el “roi Lézard”, un recorregut pel bosc amb escultures de follets per estimular la consciència pel medi ambient. web

Chateau Vaux le Vicomte

Construit entre 1668 i 1661 per al Superintendent de finances del rei, Nicolas Fouquet, Le Vau arquitecte, Le Brun pintor i decorador i Le Nôtre pels jardins. Vatel com a maître d’Hotel, considerat un dels fundadors de la gran cuina francesa, uns anys després es suicidaria a Chantilly per no servir el plat de peix a temps en un banquet amb 2000 convidats.
Té unes proporcions harmonioses. La sala oval és elegantíssima. S’obre una gran perspectiva que baixa fins al riu i després puja pel bosc fins a una estàtua daurada de l’Hercules Farnese. A dos basses el castell es reflecteix perfectament.
Un intendent ric, un rei pobre, un Colbert que pretenia el lloc de Fouquet van fer que després d’una ostentosa festa el 17 d’agost de 1661, que narra Lafontaine fos arrestat i condemnat. Però Louis XIV reclutaria el mateix equip per començar Versailles.

Chateau Chantilly

Sobre un edifici de 1560 d’Anne de Montmorency, passarà a Louis II de Bourbon, prince de Condé, gran estratega en la guerra dels 30 anys. l castell rebrà Louis XIV, s’hi representaran obres de Molière, i Vatel, que n’era maître d’hotel després d’haver-ho estat a Vaux le Vicomte, se suicidarà tement que el peix no seria servit a temps. arrasat durant la revolució i reconstruit per Henri d’Orleans, Duc d’Aumale que aplegarà una col·lecció d’obres d’art i una biblioteca impressionant. Hi ha les tres Gràcies de Raphael, una galeria amb vitralls il·lustrant la història de Cupid i Psique, i in espai reduit on hi tenia les obres que més apreciava, el “Santuario”.
Jardins formals d’André Le Nôtre (1680?) amb un eix que no està centrat al castell i bassins molt grans en proporcions.
Jardí anglo-chinois, de 1773, per l’arquitecte Jean-François Leroy, amb set casetes d’aspecte rústic. Inspiraran el petit Trianon de Maria Antonieta a Versailles.
Jardí anglès dissenyat per Victor Dubois el 1817, amb elements romàntics com l’île d’Amour i el Temple de Vénus.

Chateu Chenonceau

Acabat de construir el 1560, el 1570 es completa la galeria pont sobre el riu Cher per l’arquitecte Philibert de l’Orme.
Francis I va requisar el castell als seus propietaris, per deutes pendents. El seu fill Henri II el va regalar a la seva maîtresse Diane de Poitiers. Va ser ella qui va encarregar la construcció del pont i uns primers jardins. A la mort del rei, la seva vídua Caterina de Médicis va reclamar el castell, forçant Diana a intercanviar-lo per un altre. Henri III va ser assassinat per un catòlic fanàtic i la seva vídua Louise de Lorraine s’hi quedà reclosa. Henri IV el va regalar a la seva amant Gabrielle d’Estrées. El 1733 el compra Claude Dupin. La seva esposa Louise era una dona culta que tindrà un saló on rebrà gent com Voltaire, Montesquieu, Buffon, tindrà com a tuor del seu fill a Jean-Jacques Rousseau que començarà a escriure l’Émile at Chenonceau.
Després serà comprat per diversos industrials i des del 1913 pertany a la família Menier, fabricants de xocolata. El 1951 serà restaurat.

[Primera visita el 199X?.
2024: D’entrada el jardí de plantes medicinals és un pàl·lid reflex de Villandry. Però el conjunt és força interessant. Hi ha un jardí molt bonic dissenyat per Russell Page el 1952. Hi ha dos jardins geomètrics dedicats a Diane de Poitiers i Caterina de Medicis. M’encanta la cuina, i el que és una meravella són tots els arranjaments florals que hi ha als corredors i estances.

Jardins de Versailles

Louis XIV va encarregar-ne la construcció a Le Vau i Le Nôtre després de la cèlebre festa del 17/8/1661 de 167 a Vaux Le Vicomte, en uns terrenys de caça que havia establert Louis XIII. EL palau serà acabat per Mansart. S’hi va instal·lar i es va convertir en la capital de França. Així van seguir Louis XV i Louis XVI. Amb la revolució la capital tornaria a Paris. No serà restaurat fins 1830.

Le Nôtre va dissenyar una gran perspectiva est-oest. Després hi anà afegint “bosquets”, sales a l’aire lliure: Bosquet du Marais el 1670, Bosquet du Théâtre d’Eau, Île du Roi and Miroir d’Eau, Salle des Festins, Bosquet des Trois Fontaines, Le the Labyrinthe el 1671, Bosquet de l’Arc de Triomphe el 1672; Bosquet de la Renommée (Bosquet des Dômes), Bosquet de l’Encélade el 1675.

[Visita 199X?
2024: El seu geni era, donat un bosc, trobar el traçat geomètric més proper a la natura i després sorprendre el visitant amb salons inesperats.

La Font d’Apol·lo, el Jardin du Roi, amb arbres monumentals, Bassin du Miroir, que tenia músic ai brolladors d’aigua funcionant (l’anterior no), l’íntim Salle des marroniers, el Bosquet de la Colonnade, un espai magníficament arbitrari, com una invitació a meditar sobre l’ordre de l’univers. Bosquet de la Girandole. Els altres 4 a la banda nord: B.Obelisque, Encelade, una pèrgola amb un gegant, i Dôme, cercle amb estàtues. B. Etoile, una gran extensió sense projecte i el Dauphin. En dues avingudes hi ha uns bassins amb escultures daurades i detalls de colors dedicades a Saturn, Flora, Bacchus i Ceres. Següents 4: el delicat bosquet de la Reine i la magnífica sala de ball, elíptica, amb una font dalt de qual es posaven els músics. Els fantàstics bains d’Apollon que mostren els cavalls del sol reposant en una gruta artificial. Teatre de l’eau, un jardí modern fet de fa poc que sembla més rutinari . Al nord queda al gran Bassin de Neptú, que ha engegat els brolladors, i una avinguda que du al catell. A un costat el b.Arc de Triomphe que no té cap arc sinó una escultura representant la glòria de França. B.des Trois Fontaines, molt bonic. Entre els dos, una avinguda que du al castell. Entre les moltes escultures n’hi ha quatre que representen els quatre temperaments. A dalt hi ha dues basses que evoquen els principals rius de França.

M’adono que això és el que jo pretenia fer a Solius amb la placeta dels vents, un caminet enmig dels brucs que de sobte arriba a un espai obert amagat.

geo data

ta1

ty1

Jardins de Villandry

Castell i jardins des del renaixement, el que trobem avui és obra de l’espanyol Joachim Carvalho, d’origen portuguès, nascut a Extremadura, metge brillant casat amb una rica hereva americana que li permetrà comprar i recrear uns jardins renaixentistes el 1902. Belvedere, els quadrats de topiaria del jardí de l’amor, la música, els jardins de l’aigua i del sol, el laberint, le jardin des Simples amb plantes medicinals, els 9 quadrats geomètrics de potager impecable, amb els enciams de diferents colors, que suggereixen que el món podria ser ordenat i bell. Van rotant per no esgotar el terra (guaret) i per combinar els colors.

Jardins de Marqueyssac

En mans de la mateixa família des de 1692. Suposo que deuria començar com a punt defensiu dalt d’un massís calcari de la Dordogne, bosc de pins, alzines, roures i boixos. Cap el 1860 Julien de Cerval traça fins a 5 km de camins i ajusta alguns boixos. I davant del castell en planta milers per crear “le chaos des buis” que ara ens fascina, com si nedessin entre unes onades vegetals immobilitzades. Hi ha un laberint per a nens.

April 18, 2024December 18, 2024

Protected: L’experiència afectiva

April 18, 2024January 24, 2025

Sensacions i percepció

La vida humana L’experiència humana Psicologia

Receptors sensacions (interfase) Percepció: Introducció, les dimensions del món, la percepció de la realitat. Qüestions

Sentits. Receptors

Lleis del sistema sensorial (Psicofísica)

hi ha un llindar mínim per que l’organisme respongui, i un llindar màxim pel sobre del qual la resposta es desorganitza. L’energia és mínima per la vista, oïda i olfacte.
hi ha un llindar diferencial, un mínim per que notem el canvi. [que depèn de la magnitud total, segons la llei de Fechner S=klnE, S sensació, E estímul. Stevens la formulà de manera més general el 1961 com S = k E^α, on k depèn de les unitats ][si apliquem logaritme, no és exactament igual?]
els llindars varien inversament a la densitat de punts receptors i la durada de l’estímul
El procés pel qual l’energia de l’estímul (llum, so, químic, mecànic) és convertit en un senyal a les neurones s’anomena transducció.

[Pinillos, evolució dels sentits als animals]

Exteroreceptors
Situats a la superfície del cos, els cinc 5 sentits clàssics descrits ja des d’Aristòtil tacte (i temperatura, dolor), vista, oïda, gust i olfacte.

Vista. Fotoreceptors que detecten intensitat i color. Fotoreceptors a 2000×2000 pixels (retina), colors amb freqüències entre 5000 (violeta) i 8000 (vermell) Angstroms, [intensitats?] camp de 53 graus + vista perifèrica. Hi hauria uns 120M de bastons i 6M de cons (detecció color), connectats als ganglis de la retina. (WK) Aquesta informació es processa a la retina ja que al nervi òptic només hi ha 1.2M fibres.
Oïda. Receptors mecànics, ganglis espirals a la còclea. Hi hauria de 30m a 50m neurones [el micròfon, un a cada orella] Freqüències entre 16 i 20.000 H, [intensitats?]
Tacte. ´[epidermis]. Receptors mecànics pel tacte i pressió. Entre discs de Merkel, corpuscles de Meissner i Pacini, terminals de Ruffini, es calcula que hi ha milers de receptors mecànics per centímetre quadrat, dels quals 200 serien nociceptors pel dolor. La densitat varia, per exemple, és molt més alta a les puntes dels dits. Termoreceptors per calor i fred (milers). Nociceptors que envien senyals de dolor davant irritació o ferida (milions). [Amb una estimació de 2m² de superfície, 2·10⁴ cm² i suposant 5·10³ sensors, tindríem 10⁸ en total] [potser hi h a preprocés com a la retina?] [“ralet, ralet, pica dineret!”]
Olfacte. Receptors químics. Anàlisi química de partícules volàtils en 5.000 tipus de qualitats amb 400 tipus diferents de receptors amb un total de 5-10M.
Gust. Receptors químics. Anàlisi química de partícules en contacte d’una dissolució amb saliva resultant 5 tipus. Hi hauria uns 5-10m papil·les gustatòries cadascuna amb 50-100 cèl·lules receptors. [7mx70 ~ 50m]

Interoceptors (Visceroceptors)

Situats als òrgans interns i vasos sanguinis, baroreceptors mecànics per la pressió, químics que detecten canvis en els nivells de pH, CO2 i O2. Als intestins: Receptors mecànics (baroceptors) que detecten el moviment i pressió a les parets. Receptors químics sobre nutrients i nivell de pH. Receptors immunològics que detecten patògens. Nociceptors que envien senyals de dolor en resposta a irritació o ferida. Les cèl·lules que segreguen hormones envien senyals al cervell per regular la sensació de gana o sacietat.

Proprioceptors
Receptors mecànics situats als músculs, articulacions i oïda interna. A cada una de les articulacions del cos (unes 15 de les extremitats més els moviments fins de mans, peus i columna) i els músculs que les mouen es recull informació sobre l’angle, velocitat i esforç del moviment. Equilibri, recullen el moviment, i posició del cos respecte de la gravetat.

Receptors d’hormones
Gana i set. Hipotàlem: Aquí s’enllaça el sistema endocrí amb el sistema nerviós. Hi ha receptors per la Ghrelina (gana) i Leptina (sacietat), insulina (sucre), Corticotropina (estrès), antidiurètic (hidratació), Orexina (estar despert), Melanocortina (gana), neuropèptids (gana i energia).
Fatiga. Distribuïts per tot el cos hi ha receptors per Cortisol (estrès i fatiga), adrenalina (epinefrina i norepinmefrina, resposta d’alerta), Serotonina (neurotransmissor que regula l’ànim, son i gana), Dopamina (motivació), tiroides (energia i metabolisme), melatonina (alerta).
Desig sexual, libido. Testosterona i estrogens i dopamina són detectats per receptors al nucleus accumbens.
L’estimació seria difícil però seria al voltant dels milions.

La nostra “interfase”
[La nostra “finestra” al món exterior seria de l’ordre de 5M-20M, la nostra monitorització mecànica sobre moviment i digestió 10m, la monitorització de danys amb nociceptors 20M i la nostra monitorització sobre la fisiologia a través del sistema endocrí, de 5M. Un cervell artificial que volgués simular la nostra experiència amb prou granularitat, hauria d’aportar un input de 10M]

Vista: 126M de receptors a 1.2M neurones
Oïda: 100m
Tacte: 100M de receptors [potser menys neurones], potser 20M serien nociceptors.
Olfacte: 7M
Gust: 50m
nociceptors [dolor]: 20M Salut, els símptomes
Interoceptors intestins: estimació 2m
Propioceptors musculars: estimació 5m
Receptors d’hormones (gana, set, fatiga/energia, desig sexual): 5M

Percepció

[Estem desperts i atents al món, què passa? Pinillos “la percepció és un procés psicofísic pel qual els estímuls se’ns manifesten com a món][Els receptors transformen un conjunt d’estímuls, externs i interns, en senyals a les neurones. Què fa el cervell amb ells? Com es construeix un món de percepcions? De què ens adonem? Com integrem les dades diverses en percepció? Què descartem i què posem al centre de la nostra atenció? Quin paper hi té l’aprenentatge, la memòria i les expectatives?]

[El subjecte no és una màquina que percep passivament. La percepció és part d’un procés de conducta, “mirar, identificar situació i actuar”, amb una funció de cara a la supervivència de l’organisme [encara que més endavant pugui aparèixer “curiositat pura”, aquesta deriva de la necessitat de disposar d’una bona representació del món]. [Podríem dir que, almenys inicialment, l’home no és una màquina de conèixer sinó una màquina de menjar.] Això vol dir que el subjecte no mira de manera indiferent i exhaustiva, sinó que mira allò que l’interessa. Hi ha doncs un estat d’alerta i una intencionalitat.

[la percepció no és només un input. Es hi ha un aprenentatge perceptiu i una resposta perceptiva]

Introducció i model bàsic
[inventari previ, què percebem? Objectes en l’espai amb formes i colors, olors, un món amb arbres, plantes i animals, edificis i persones. Gust i textura en el menjar, sons, el vent a la pell, el cop i la carícia, >> [[sembla que l’estudi de la percepció és el món de FORA, i l’autopercepció serien les emocions ?]]
(WK) No rebem els senyals dels receptors de manera passiva, els seleccionem i agrupem segons certes regles. Està condicionat per l’aprenentatge, memòria, atenció i expectatives del subjecte. Es passa d’informació de baix nivell a informació d’alt nivell [ex, de píxels a formes i conceptes. La complexitat d’aquest procés s’ha posat de manifest en la dificultat que ha tingut la AI per que els sistemes reconeguessin objectes.]
Es pot debatre si la informació sensible és prou rica per inegrar-se en una percepció o bé si es tracta d’un procés en que tenim una hipòtesi sobre el món i la sotmetem a prova.
Model: Un objectes del món real, estímul o objecte distal, interactua amb els receptors intercanviant energia o reaccions químiques. Els receptors ho transformen a activitat neuronal, transducció, un estímul proximal que el cervell processa recreant una imatge de l’objecte distal, la percepció. [ex. veure una sabata, interpretar un so determinat com “està sonant el telèfon”, que segons l’expectativa podria ser, la meva filla de qui estic esperant la trucada].
(Pinillos) Cal recordar amb Müller que el que “sentim” ho defineix el receptor [seran sons si arriba pel nervi auditiu, imatges si pel nervi òptic, podríem substituir la realitat exterior per impulsos als terminals]. No rebem dades sensorials que integrem de manera conscient. Això ho hem fet a un nivell profund i el que ens arriben ja són percepcions [objectes amb forma i color] i és només per abstracció que arribem a les qualitats primàries [forma i color]. L’estímul no ho és fins que arriba al cervell. Quan es forma el percept cal considerar-ho una resposta, a desgrat dels conductistes, una resposta tan vàlida com un moviment.

[Les “dimensions” del món, escenari, esdevenir, significat]
[(Pinillos) Hi ha dues experiències bàsiques del món que se’ns dóna, el sincrònic, com trobem el món en un moment donat, objectes en l’espai, i el diacrònic, el corrent de consciència.]

Configuració i Gestalt
L’escola de la Gestalt va mostrar que percebíem el món [objectes en l’espai] segons unes determinades lleis que ens presenten objectes i no una suma d’estímuls. [la suma es faria a nivell inconscient? Potser la noció de representació distribuïda de xarxes neuronals en pot donar raó]
Corrent de consciència
Henri Bergson en filosofia i William James als seus Principles of Psychology han indicat que l’experiència consisteix en un “camp organitzat figuralment” i un esdevenir sense interrupció. Els canvis d’un moment a l’altre en la qualitat de la consciència mai no són abruptes [i la sorpresa?]. Encara que hi hagi una interrupció, la consciència se sent com a formant part del mateix jo [invariants].
Significació
[Pinillos aquí és poc clar 199] Hi ha una relació entre l’activitat perceptiva i la intel·ligència del subjecte. El percebut té un significat i es pot considerar una forma de coneixement [s’enmarca en el model del món que tenim, conmfirmant-lo o corregint-lo.]. Experiments de figures ambigües com la jove/sogra, conill/ànec. El significat s’emmarca en les expectatives del subjecte. Pinillos recupera la distinció escolàstica entre la simplex aprehensio, [rebem dada] i el iudicium que és quan ens pronunciem dient què és.
[Com que la percepció és intencional i està afectada per la motivació i interessos del subjecte, la situació social i cultural (biografies H6XXX, H9XXX) pot influenciar-la. Tal com dèiem abans, almenys inicialment, l’home no és una màquina de conèixer, sinó de menjar, i els objectes percebuts rebien un cert valor de cara a la supervivència. Així el nombre d’hores en dejú es correlaciona amb les respostes perceptives relacionades amb l’aliment [La percepció no és neutre sinó que l’atenció dirigida s’atén a les necessitats. Així els primitius no classifiquen les plantes com ho farien els botànics sinó en comestible, útil, indiferent i perillosa]. Un altre experiment mostra que, amb monedes de la mateixa mida, es veuen més grans les que tenen més valor.

La percepció de la realitat

Percepció d’objectes i figures. Objecte permanent. Segueixen les lleis d’organització de configuració que va descobrir la Gestalt, figura sobre fons, agrupació, etc. A més de la integració figural [organització de les dades espacials en una estructura figura-fons], hi ha una integració temporal que permet a l’organisme de fer durar les seves configuracions perceptives a desgrat de les variacions inevitables de l’estimulació [correspondria al temps de la memòria sensible <1s? Això voldria dir que tota dada que rep la nostra atenció ocupa un quantum mínim de temps? Això implicaria a més que mentre dura aquesta ocupació no estem disponibles per a una altra dada? No vol dir també que el flux de consciència, si bé no s’interromp, està compost per unitats discretes d’una mida mínima?][La realitat consisteix en objectes que es mouen en l’espai]
[L’adquisició de l’objecte permanent és un cas d’aprenentatge perceptiu, [estadis Piaget, Gesell]
Percepció de relacions
Es obvi que en l’adquisició de l’objecte permanent s’han adquirit també relacions entre les parts i dades sensibles, més que no pas valors absoluts. [Així podem reconèixer una figura humana reduïda encara que no tingui els valors normals, com és el cas de ninots i nines]. L’adquisició de relacions no era gaire acceptada per conductistes que, en principi, només acceptarien estímuls purs. La prova de que no és així és que es poden entrenar gallines perquè responguin a una relació, per exemple, la diferència d’intensitat de gris entre dues targes. La resposta depèn de la relació, no de la intensitat absoluta de gris.
Percepció de mida, profunditat i espai. En principi la mida de l’objecte ve donat per la mida de la imatge retinal. Això es veu alterat pel fet que tendim a mantenir constant la mida de l’objecte respecte de petites variacions (Thouless 1931: una moneda inclinada és una elipsi que seguim veient rodona). La percepció de l’espai on es troben els objectes es fa per la vista [camp visual i posicions relatives de les imatges dels objectes, la nitidesa i velocitat de moviment segons la llunyania, la variació amb la distància segons les lleis de la perspectiva] i es complementa amb d’altres dades com l’esforç d’acomodació dels ulls, l’equilibri per [referir la vertical i l’horitzontal], el so [eco i acústica de l’espai com els ratpenats], etc. [La percepció dels objectes en diferents punts de l’espai s’hauria de complementar amb la manipulació d’objectes rígids, desplaçaments i rotacions que faran intuïtiva la geometria de l’espai euclidià (M3210)] [La conservació de relacions de la forma dels cossos en diferents punts de l’espai, adquirida per a.perceptiu H1836, recull de manera implícita les lleis de transformacions projectives (M3240). La manipulació dels cossos rígids equival a transformacions de congruència [el cos ocupa els mateixos espais] (M3210). És a través d’aquesta manipulació i l’experiència del nostre propi cos movent-se en l’espai que la geometria de l’espai euclidià serà intuïtiva per nosaltres.]
Percepció del moviment. Es combina una integració del moviment de la imatge en la retina amb la percepció del moviment muscular que fa girar el cap i els ulls [A ull constant el moviment de la imatge correspon al de l’objecte]. D’altres modalitats poden ser la percepció de desplaçaments de cossos al llarg de la nostra pell o la percepció del desplaçament del nostre propi cos on, a més de la vista hi intervenen l’equilibri i els propioceptors musculars (H16xx). [Aquí percebem la variació de la relació de la figura sobre un fons, el prototipus seria un punt que es desplaça al llarg d’una recta graduada].
Percepció del temps i el canvi. [A més del canvi que suposa el despaçament en l’espai, hi ha el canvi qualitatiu. En el canvi, hi ha una part que varia mentre que una altra es conserva. Així percebem la realitat com un continu, tant per les relacions simultànies entre objectes coexistents en l’espai, com pels fets que es van succeint. En el canvi de color o temperatura es conserva la forma. En el creixement d’una planta o una ànima, almenys entre moments no gaire distants, es conserven les proporcions entre les parts. La realitat no és un seguit de diapositives aleatòries sinó quelcom compacte i continu. Un altre aspecte unificador de l’experiència de la realitat és la conservació del “jo” com a espectador i actor. Tot acte perceptiu és un “jo veig” i aquesta és una relació que es conserva ja que jo m’autoidentifico contínuament]. D’una banda es pot dir que el temps “es presenta com l’experiència de l’esdevenir, un fluir existencial que no es pot aturar, fent del present una transició incapturable entre l’abans i el després” [però el fet que les percepcions durin un mínim de temps, donaria una unitat mínima durant la qual les coses es mantindrien constants i que podríem identificar com a present]. De l’altra tenim el temps científic mesurat usant com a patró un sistema amb canvis regulars com pot ser el pèndol [el temps és percepció de canvi i encara que sovint tendim a pensar-lo com una magnitud espacial, aquesta transposició duu a extrapolacions no sempre lícites, com el viatge en el temps].
Com a percepció del canvi, el present seria l’interval durant el qual les coses es mantenen constants i per tant la seva durada varia segons el que estiguem observant; pot ser el pols, la respiració (percepció interna del temps). Aquests intervals, unitats “ara” poden arribar fins als 5 segons. Els experiments de laboratori (P 191) mostren que se sobreestima la durada d’intervals menors a un segon i s’infraestima la dels altres. Si el que observem no són fenomens fisiològics sino els canvis de records, vivències o emocions, el seguit d'”ara”s és molt més difícil d’establir.
L’organisme té capacitat d’estimar aproximadament intervals de temps més llargs mitjançant els ritmes circadiaris que tenen una durada d’unes 24 hores. Es diu que amb l’edat el temps passa més de pressa. També passa el mateix quan l’experiència viscuda és interessant i absorbeix la nostra atenció [els estius de petit eren infinits. Serà que hi ha menys intervals de repòs. I l’experiència contemplativa on els instants són plens i alhora freguen la intemporalitat?].
percepció de la realitat social
[Pinillos sembla que tracta, no la percepció d’altres persones sinó la influència del context cultural, per exemple que, a igualtat de mida, les monedes que sabem que tenen més valor són percebudes com a més grans]
(WK) La percepció social o interpersonal tracta de com ens formem impressions i fem inferències [atribuïm estats interns] sobre l’altra gent. Avaluem situacions que situem en un marc de normes socials. A partir de l’expressió del rostre, del to de veu o la postura del cos podem inferir les emocions de l’altre. El que atribuïm als altres està influït per la nostra situació. (Firtz Heider 1958) Per exemple, els que tenen una bona posició atribueixen a mancances internes i no a factors externs la pobresa d’altres persones. (fem hipòtesis sobre factors interns o externs (situació)).
Parla: els oients són capaços de distingir mots en condicions molt diverses [soroll ambient, diferent afinació i accent] Es té en compte també el moviment dels llavis. Podem reconèixer un mot encara que manqui un fonema.
Rostres: reconeixem els rostres i les seves expressions (Darwin i l’expressió de les emocions).
El tacte: el tacte afectiu és processat de manera diferent.
[ La percepció dels altres subjectes com a diferents dels objectes, obeeix a l’observació de semblança cultural i de conducta. La inferència perceptiva els atribuiria una consciència semblant a la que jo experimento.) Òbviament la diferència fonamental amb els altres objectes i animals és que els subjectes parlen i que tenen una vida interrelacionada. Però fins i tot a nivell subsimbòlic sembla que es pot parlar d’una percepció de la realitat social.] [>> la qüestió del solipsism.
Percepció de decidir [agency]
Adonar-se d’haver pres una decisió. Els esquizofrènics no la tenen. L’experiment de Libet de 1983 mostra un retard entre l’activitat neuronal i la consciència d’haver pres la decisió.
[(invscons 1751)A partir dels esquemes de les xarxes neuronals adquirim objectes permanents, seqüències causa-efecte i situacions. Percebem la realitat com a un conjunt d’objectes en l’espai, amb propietats diverses, els que es poden tocar, menjar, com es mouen. Percebem regularitats i seqüències causa-efecte segons les accions que fem. Acabem tenint un model del món, del que és esperable]

Aprenentage perceptiu
(Pinillos 195) Els experiments de Senden amb pacients operats de cataractes (1932) que en recuperar la vista, inicialment no copsaven els objectes tal com predeia la Gestalt, no identificaven un gat, o les mides d’uns llistons. William James ja havia dit que un nou nat tenia una confusió d’estímuls. [Fins que no anem veient què es repeteix i què no). Antecedents també de Berkeley, Locke i Voltaire. [Interpretem correctament la informació visual gràcies a la interacció física. Aquests experiments dels 60s indiquen el mateix que el moviment embodied cognition]

Teories

Estructuralisme de Wundt i Titchener. Es proposaven descobrir l’estructura de la ment, mirant de trobar els seus components elements i com s’integraven. Es presentava un objecte i es preguntava sobre la forma, color, totes les qualitats elementals. A partir d’aquí, l’associació havia de donar raó de la construcció de l’objecte percebut.
La Gestalt mostrarà que el que es presenta a la consciència és el tot i que arribem a les qualitats elementals per abstracció [vol dir que la integració dels estímuls es fa sense ser-ne conscient]
El Funcionalisme de James relaciona la percepció amb les intencions i motivacions del subjecte; així s’explicaria perquè percebem algunes coses i d’altres no (enfoquem al que ens interessa, filtrem, no ho recollim tot).
Bruner i Postman (1949) fan notar la importància de les expectatives, (tenim unes hipòtesis sobre el que ens envolta que es veuen confirmades o corregides).
Donald Hebb (1949), hipòtesi de la plasticitat de les neurones en l’aprenentatge perceptiu.
Gibson a “The Ecological Approach to Visual Perception” (1979) defensa que la percepció és un procés directe sense necessitat d’una elaboració cognitiva complexa. L’entorn proposa unes possibilitats d’interactuar, de fer-se accessible (affordance). Una cadira per seure, un mànec d’una porta per estirar. Té a veure amb el que més tard se’n dirà “usabilitat”. Els estímuls de l’entorn presenten uns invariants que poden ser detectats [les formes de la sensibilitat de Kant no s’ho poden inventar tot, els òrgans de la sensibilitat han evolucionat per adequar-se als invariants de la realitat]. Més que no pas basar-se en un model o imatge mental interior, la percepció es construiria a partir de la interacció amb l’entorn.
Pinillos, resposta perceptiva:”Una percepció és una resposta amb la mateixa entitat psicològica, si no més, que la reacció muscular que es vulgui. El que és, a desgrat de conductistes, és una resposta interior, o millor dit, un acte d’experiència, que el cas de la percepció pot tenir caràcter de resposta, i en de la imaginació i el pensament pot tenir-lo de proposta.”[tindrà caràcter de resposta ja que és la reacció a un input sensible (H1600), reacció que es fa d’una manera o altra segons l’aprenentatge perceptiu. La sortida del procés perceptiu -patró xarxa- pot ser l’entrada per un altre procés.] [Podríem parlar doncs de resposta perceptiva (H1930) com al resultat del procés pel qual les dades sensibles activen un patró estable o esquema. No només tindrem respostes estrictament perceptives en el sentit de la formació d’imatges corresponents a objectes externs, sinó també respostes afectives que correspondran a la formació d’estats afectius determinats].
Representacions distribuïdes i esquema a Parallel Distributed Processing.

Qüestions

Epistemologia
[Els sentits i la percepció, són un accés a la realitat tal com és?]
Antiguitat: Empèdocles, Demòcrit i Epicur van proposar que la percepció consistia en la interacció dels elements o àtoms emesos pels objectes, amb els òrgans del cos. Plató contraposava el coneixement de veritats matemàtiques i morals amb la informació imperfecta dels sentits. Aristòtil identifica matèria i forma i estableix com els òrgans capten la forma dels objectes. Els estoics ho van comparar amb la impressió que un segell deixava en una tauleta de cera. Els escèptics van remarcar que els sentits ens poden enganyar i que cal suspendre els judicis [fins a fer més proves?].
Moderna. Locke (1632–1704), la ment és una tabula rasa i tot el coneixement arriba a través dels cinc sentits. Hume (1711–1776) indica que rebem impressions a través dels sentits i formem idees a partir d’elles, però no podem afirmar gaire res del cert [si el sol sortirà demà]. Thomas Reid (1710–1796) s’adhereix a una filosofia del sentit comú i “direct realism” donant per bo el que ens dóna la percepció. Descartes (1596–1650) parteix del dubte sobre el que ens arriba pels sentits i afirma que el coneixement vertader només arriba per la raó. Spinoza i Leibniz insistiran en l’existència d’idees innates que no hem rebut pels sentits. Kant a la filosofia crítica explica les idees innates com a [incrustades] en la nostra sensibilitat.
Contemporània. La fenomenologia de Husserl voldria centrar-se en l’experiència subjectiva i no en la discussió metafísica [però no aclareix res]. El pragmatisme de Peirce, William James i Dewey remarquen que el que compta és si la idea que tenim sobre el món tal com ens la donen les percepciosn, funciona o no, si ens permet predir i actuar sobre ell. [un cop prenem les precaucions necessàries per evitar unes poques il·lusions òptiques, de què serveixen les distincions entre realitat en sí i realitat fenomènica?]

Informació vs experiència
L’experiència de la qualitat sensible, juntament amb les emocions, aporta un component que va més enllà de la simple informació. Cervell: Consciència i qualia. Els exemples en la filosofia de la ment.

Notes
(2010411 sensacions i emocions [les experiències rarament deuen ser informació sensorial pura, un color, una olor; deuen anar lligades a plaer-desagradable i records biogràfics.
[El palau de la memòria] [ què passa quan pensem, veiem imatges? potser escenes? escoltem la nostra veu en un monòleg interior? NY
[Edmund Burke fa un repàs de tots els sentits i els efectes que tenen quant a la bellesa i el sublim]

April 16, 2024April 19, 2024

Qüestions sobre la condició humana

La vida humana

Els límits

El jo

la vida bona

Els límits: animals, bogeria, augmentar enhanced

extensions amb drogues o iplants. esports on es permetin drogues (els pilots d’avió en prenen)

qüestions: amplair la condició humana? pròtesis, realitat augmentada, dopatge https://www.elnacional.cat/ca/esports/exnedador-olimpic-james-magnussen-es-dopara-intentar-batre-record-mundial_1156972_102.

Fragilitat i continuïtat del jo

Llibertat determinisme, identitat
Are You the Same Person You Used to Be?
Filosofia, un jo sense substància
Narrativitat: Hardy, spengemann, McIntyre
Reconstruir el jo, invariants
Identitats múltiples
Viure en el passat, present i futur, éssers amfibis
[a afegir: durant el viatge amb la furgoneta de 2023, només el canvi de rutina, de viure en 2m2 i estar en constant moviment, en lloc de torbar-me cada dia en el meu pis de A733, semblava com si jo fos un altre, les meves expectatives, diferents]el 4/7, revisava cronologia de 1560, memòries de 2004, i vivia el 2023.
Contemplació, sobre el jo, fragilitat, Hume, Zen, centre de grevetat narrativa, llibertat i determinisme, antropologia determinista.
El jo i la seva fragilitat, identitat narrativa que va canviant, Sacks sobre que es manté un self en pacients amb demència
Els límits de la condició humana: la bogeria. Però no es planteja el tema que a mi em fascina més: si un boig és algú que perd el contacte amb la realitat, això voldria dir que la realitat és objectiva i la mateixa per a tots. Però en realitat tots vivim experiències diferents en el mateix món; més encara avui en què cadascu té la seva versió del que passa i titlla els altres de fake news. El jo i la personalitat “normals” que tindríem sota medicació serien l’autèntic mentre que l’estat de bogeria seria una deformació? O bé és a l’inrevés? En quin moment comencen a ser dependents o perillosos per a la societat i necessitem ser internats? Un cop evitat el mínim del perill per a la societat o ells mateixos, podem afavorir realitats alternatives, com certs tractaments de pacients amb alzheimer? L’exposició de Tosquelles no explica quins eren els diagnòstics dels malalts del sanatori, ni si el tractament tenia èxit. D’altres punts a explorar (1) la relació entre bogeria i geni, assenyalada en l’estudi de la melancolia de Dürer. (2) si tots els diagnòstics de les malalties mentals segons l’arbre del DSM els tenim tots, en alguna mesura.
Més sobre els diferents modes o personalitats que tenim. Quan veig tota la gent que per estar bé va a un festival on s’emborratxa de música a tot volum i d’alcohol, ¿es tracta d’un alliberament que permet que aflori un jo més capaç de ser feliç? un jo que durant la setmana està amagat? Però aquest “jo” més autèntic no és capaç de conduir, o de fer una operació, o un càlcul ¿És que es tracta d’una fugida cap a una mena d’estat d’anestèsia? O és que som les dues coses alhora, com dues personalitats dissociades, una mena de Jekill i Hyde, i la tragèdia és que no podem ser les dues coses al mateix temps?
Oliver Sacks i la reflexió sobre si la demència elimina la identitat o si, per al contrari, en mostra el que és essencial [ + el cas d’una persona que havia estat sempre severa i sèria, i en desenvolupar la demència es va tornar tendra i ballava; havia estat reprimint això tota la vida?]

La vida bona

Ikigai, que ens fa sentir vius

el sentit de la vida, Maslow

HELLO HAPPINESS: 2023 exposició Dresden. Deixar-se anar, emocions, esperança [que les coses poden millorar], estar amb gent, calma o pau [la indústria del wellness] , connexió amb la naturalesa.
→ connectar amb (0) Post fe de vida (1) Home > emocions > joia // (2) Ha > 10 biografies, el patiment de guerres i fam, el patiment normal // (3) Filosofia quina és la vida bona [ vida justa]

museu

Com hauria de ser un museu sobre la condició huamna?

Introducció El museu de l’home

[DHMD Dresde]: L’home transparent (imatges de l’home que ens dóna la ciència], viure i morir (de la primera cèl·lula a la mort i com ho viuen les diferents cultures), menjar i beure, sexualitat, moviment, la pell i el cabell (la frontera entre l’interior i l’exterior), Pensar (com funciona el cervell, què és la consciència?)

Evolució de l’espècie humana: arcantropins, paleoantropins, neoantropins, espècie humana

L’organisme humà. Anatomia (esquelet, múscls, circulatori, s nerviós, òrgans torax, abdomen, urogenitals, sentits, digestius al cap, epidermis), fisiologia (herència, digestió, excreció, respiració, circulació, músculs, regulació hrmonal, sistema nerviós autònom, sentits, sistema nerviós central) Moviment i conducta (reflexos, motilitat sosteniment, conducta vegetativa i instints, moviment voluntari, son i vigília, memòria, consciència, docuta human). Patologia.

Consciència i psiquisme (invscons). Evolució del psiquisme. Subjecte subsimbòlic: xarxes neuronals, senttis i impulsos, percepció, condicionament, respostes afectives i perceptives. Subjecte simbòlic: llenguatge, pensament. onducta patològica. [Subjecte persona:consciència, caràcter, personalitat. Herència i biografia]. Etapes de la vida. Guions. Biografies tipus a cada cultura.

museus de la vida humana DHMD.de Dresden, Wellcome collection Londres

museus ADJACENTS sobre la manera de viure història british, etnologia

Imatge i poesia

Exposició sobre la imatge humana:

Caixaforum. Veig l’exposició sobre la imatge humana. Peces interessants, com les d’Oscar Muñoz que coneixia d’una mostra a Lleida. Pensava com seria la meva exposició sobre el tema. Potser primer mirar d’identificar què volem representar, si un retrat, o una idea, i després quin aspecte de la idea, si la bellesa, o bé un altre concepte; si un retrat, si el volem afalagador, o mostrar les emocions, el pas del temps. Jo hi posaria els retrats de Holbein, extraordinaris, escultura grega, Oscar Muñoz, les expressions de Messerschmidt, el tema de la melancolia, el contrast entre Botero i Giacometti, Bernini, un dibuix d’un nen.

[identitat de fragments, Gormley]

April 16, 2024September 18, 2024

Vides humanes

La vida humana

Biografies i novel·les. Com són els dies. Explicar una vida. l’experiència del jo narratiu el sentit de la vida

Dels informes dels psicòlegs a biografies i novel·les

[La meva tesina recollia els exemples a la filosofia de la ment per concloure que es limitaven a aspectes molt simples de la vida humana, com pot ser la percepció. Per tant, seria presumptuós pretendre ser una candidata a substituir les altres reflexions sobre la condició humana.

Com és ésser un humà? Hem de tenir l’experiència de mamar un pit, ser abraçat, agafar una cullera, fer unes primeres passes, passar fred i calor, escoltar una cançó, que ens expliquin un conte, aprendre a llegir, entendre què és un triangle, jugar amb els amics, enamorar-se, patiment i frustració, pensar com voldríem que fos la nostra vida, estimar i odiar.

Al final de la reflexió sobre llibertat i determinisme, canviava la pregunta sobre si ens regeix una causalitat diferent de la del món físic per la pregunta sobre si érem un subconjunt de la realitat física amb una causalitat complexa. I m’adonava que que era incorrecte pensar que teníem una identitat fixa, establerta per l’herència genètica, que el que anomenaríem “jo”, és molt fràgil i que l’existència d’un invariant només es podia justificar per la continuïtat del cos i la continuïtat de la història que ens expliquem a nosaltres mateixos. (El jo. Invariants i continuïtat narrativa). Els humans tenim una causalitat complexa. La situació on ens trobem ara depèn de decisions preses en el passat. I aquestes es basaven en un futur imaginat, un futur segurament diferent del present actual.

Així que per copsar la condició humana hem d’anar a les biografies, autobiografies, el teatre, les novel·les o els films. Hem d’anar a les històries.

Com són els dies

Tenim les rutines diàries. Estadístiques fictícies.

Quina part és conscient? [CGPT] Els estudis sobre atenció, amb imatges fMRI o experiments, revelen que molta part de la nostra vida transcorre en mode automàtic, sense necessitat prestar-hi atenció. L’exemple clàssic ´que podem conduir cada dia a la feina sense prestar atenció i no obstant aturant-nos a cada semàfor, mantenint la distància amb els altres cotxes i arribant a lloc. Daniel Kahneman ha proposat una teoria dual de la ment, un sistema que treballa automàticament sense control voluntari i l’altre que requereix processos de pensament conscient.

Quines eleccions fem realment? quin és el domini on exercim la llibertat? ( les eleccions )

llibertat i determinisme

Explicar una vida

En la vida, què fem? què ens passa? [una biografia ens “explica” una vida atenent a:

Inicial:

El context de la família i societat on ha nascut. [cada societat té un ventall de biografies guions de vida possibles ( 100.000 de vides i la ruleta dels destins).
les fortaleses i febleses físiques, les habilitats innates, talents

Coses que van passant

[entorn físic] un terratrèmol, una sequera, un accident, una malaltia.
[entorn relacional o social]. Pares fills, veins, amics, amors
el tipus de relació amb els pares (quants arguments de llibres o guions de films es basen la manca de reconeixement dels pares!), mestres, bandes. (els SIMS), amors i desamors, amics i enemics (atacs per gènere, religió, nació, invasions), les oportunitats de feina. Societats, grups, activitats Les relacions humanes
entorn cultural], les idees o mems que ens arriben, els que acceptem, els que rebutgem.

Com es viu el que va passant, com s’autodetermina

com experimenta el protagonista el que li passa, el monòleg interior. El viure amfibi en el present, passat i futur. La narració autobiogràfica que va definint els capítols futurs i revisant els passats.
les eleccions que fa en funció del que sent, el futur que s’imagina; què estudiar, per a què lluitar, a qui servir, projectes

Generar històries

[per a un museu de biografies podem imaginar eines que generin biografies a partir d’uns personatges i un escenari.

Kurt Vonnegut sobre les formes dels arguments
Reedsy Plot Generator (Drama, Fantasy, Scifi, Romance, Mystery)
The Story Shack, Fantasy, scifi, children, comedy, Suspense, Drama, Romance, Seasonal
Ai Dungeon
The novel factory

La mort

LA MORT

Viatge a un altre lloc [fugida]
Toteninsel d’Arnold Böcklin
[en un cementiri, baixar les escales d’un panteó,
arribar al cel, uns núvols, un tancat amb sant pere de porter, i a dins una ciutat de vacances per a la tercera edat]
el món de les ombres dels grecs
—————-

infelicitat: patiment, la indústria de la salvació

April 16, 2024January 30, 2025

Psicologia

La vida humana : L’experiència humana El cos humà Cervell, Xarxa neuronal | Psicologia | Vides humanes

Introducció

Història de la psicologia

Vigília, son, consciència, inconscient, unconscius mind Somnis

Sensacions i percepció [Fechner, Wundt, Gestalt]

Aprenentatge i condicionament[Pavlov, Skinner, Watson] Memòria

pensament i llenguatge

Motivació [>> plaer i desig a afectes]

Personalitat -> posar la cançó

desenvolupament

genes i environment

Salut mental Mental disorders | mediació i teràpiesTècniques de Dialectical behavior Therapy.

413 Psicologia

visió invscons

input – memòria i procés – resposta

a nivell subsimbòlic, simbòlic, persona, que correspondria una mica a: procés PDP, conducta seqüencial, vida narrativa

una xarxa

Introducció

Objecte
[La psicologia estudia “la conducta humana”, segons la definició de la Britànica el 1990, i “la conducta i la ment humana” segons la wikipedia el 2024. Recullen informació des de fora. Aquesta inclou , sense tenir en compte els informes en primera persona.l’home des de fora + xarxa neuronal, no introspectiu sentits a cavall delsdos.

model invscons: input – sistema – output : que modifica l’entorn i el propi sistema

utilitat:

Tests
Salut mental
Educació
Feina
Militar
Salut i benestar, cnavi social

on van els somnis i l’inconscient?

veure article psicologia per escoles i àrees

fins s 19 és mig filosofia

s19 psicologia

Psicologia

sentits, sensibilitat.
Percepció [aquí els estudis, que prenen com a punt d partida l’experiència] [invscons, subsimbòlic, simbòlic ]. Atenció, son i vigília. ampliació a xarxes neuronals. no solapar amb invsbiom. el son [el descobriment del subconscient]

aprenentatge. [desenvolupament, herència i medi]

pensament i llenguatge. les facultats de l’intel·lecte. Simon Vouet alegoria intel·lecte, voluntat, memòria, 1640. [article ny sobre perquè no som racionals. problema de weakness of will]

motivació i emocions

Personalitat

Salut mental

PDF DSMIV arbre de diagnòstics

CHAPTER IV INTELLIGENCE, COGNITION, AND MEMORY 93
READING 13: WHAT YOU EXPECT IS WHAT YOU GET 93
Rosenthal, R., & Jacobson, L. (1966). Teachers’ expectancies: Determinates of
pupils’ IQ gains. Psychological Reports, 19, 115-118.
READING 14: JUST H OW ARE YOU INTELLIGENT? 100
Gardner, H. (1983) Frames of mind: The theory of multiple intelligences. New
York: Basic Books.
READING 15: MAPS IN YOUR MIND 110
Tolman, E. C. (1948). Cognitive maps in rats and men. Psychological Review, 55,
189-208.
READING 16: THANKS FOR THE MEMORIES! 11 7
Loftus, E. F. (1975). Leading questions and the eyewitness report. Cognitive Psychology,
7, 560-572.

CHAPTER V HUMAN DEVELOPMENT 126
READING 17: DISCOVERING LOVE 126
Harlow, H. F. (1958). The nature of love. American Psychologist, 13, 673-685.
READING 18: OUT OF SIGHT, BUT NOT OUT OF MIND 1 34
Piaget, J. (1954). The development of object concept. In J. Piaget, The construction
of reality in the child (pp. 3-96). New York: Basic Books.
READING 19: HOW MORAL ARE YOU? 143
Kohlberg, L. (1963). The development of children’s orientations toward a moral
order: Sequence in the development of moral thought. Vita Humana, 6, 11-33.
READING 20: IN CONTROL AND GLAD OF IT! 150
Langer, E. J . , & Rodin, J. (1976). The effects of choice and enhanced personal
responsibility for the aged: A field experiment in an institutional setting. Journal
of Personality and Social Psychology, 34, 191-198.
Contents ix

CHAPTER VII PERSONALITY 191
READING 25: ARE YOU THE MASTER OF YOUR FATE? 192
Rotter, J. B. (1966). Generalized expectancies for internal versus external
control of reinforcement. Psychological Monographs, 80, 1-28.
READING 26: MASCULINE OR FEMININE . . . OR BOTH? 199
Bem, S. L. (1974). The measurement of psychological androgyny. Journal of
Consulting and Clinical Psychology, 42, 155-162.
READING 27: RACING AGAINST YOUR HEART 210
Friedman, M., & Rosenman, R. H. (1959). Association of specific overt behavior
pattern with blood and cardiovascular findings. Journal of the American Medical
Association, 169, 1286-1296.
READING 28: THE ONE, THE MANY 217
Triandis, H., Bontempo, R., Villareal, M., Asai, M., & Lucca, N. (1988). Individualism
and collectivism: Cross-cultural perspectives on self-ingroup relationships. Journal of
Personality and Social Psychology, 54, 323-338.

CHAPTER VIII PSYCHOPATHOLOGY 227
READING 29: WHO’S CRAZY HERE, ANYWAY? 227
Rosenhan, D. L. (1973). On being sane in insane places. Science, 179, 250-258.
READING 30: YOU’RE GETTING DEFENSIVE AGAIN! 235
Freud, A. (1946). The ego and the mechanisms of defense. New York: International
Universities Press.
READING 31: LEARNING TO BE DEPRESSED 242
Seligman, M. E. P., & Maier, S. F. (1967). Failure to escape traumatic shock.
Journal of Experimental Psychology, 74, 1-9.
x Contents
READING 32: CROWDING INTO THE BEHAVIORAL SINK 249
Calhoun, J. B. (1962). Population density and social pathology. Scientific American,
206(3), 139-148.

CHAPTER IX PSYCHOTHERAPY 258
READING 33: CHOOSING YOUR PSYCHOTHERAPIST 258
Smith, M. L., & Glass, G. V. (1977). Meta-analysis of psychotherapy outcome
studies. American Psychologist, 32, 752-760.
READING 34: RELAXING YOUR FEARS AWAY 264
Wolpe, J. (1961). The systematic desensitization treatment of neuroses. Journal of
Nervous and Mental Diseases, 132, 180-203.
READING 35: PROJECTIONS OF WHO YOU ARE 271
Rorschach, H. (1942). Psychodiagnostics: A diagnostic test based on perception.
New York: Grune & Stratton.
READING 36: PICTURE THIS! 278
Murray, H. A. (1938). Explorations in personality (pp. 531-545). New York: Oxford
University Press.

CHAPTER X SOCIAL PSYCHOLOGY 286
READING 37: A PRISON BY ANY OTHER NAME . . . 287
Zimbardo, P. G. (1972). The pathology of imprisonment. Society, 9(6), 4-8.
Haney, C, Banks, W. C, & Zimbardo, P. G. (1973). Interpersonal dynamics in a
simulated prison. International Journal of Criminology & Penology, 1, 69-97.
READING 38: THE POWER OF CONFORMITY 295
Asch, S. E. (1955). Opinions and social pressure. Scientific American, 193(5),
31-35.
READING 39: TO HELP OR NOT TO HELP 300
Darley, J. M., & Latané, B. (1968). Bystander intervention in emergencies: Diffusion
of responsibility. Journal of Personality and Social Psychology, 8, 377-383.
READING 40: OBEY AT ANY COST? 308
Milgram, S. (1963). Behavioral study of obedience. Journal of Abnormal and Social
Psychology, 67, 371-378.

exposicio

cervell

jeff hoke: el teatre de la ment,. architecture of imagination, mental modelling

April 16, 2024November 8, 2024

L’experiència humana

La vida humana El cos humà Cervell i Xarxa neuronal Psicologia

L’experiència afectiva

Què sentim? Antecedents filosofia i psicologia Sensacions i percepció Emocions i Sentiments Debat Altres

Què sentim?

[Què és la vida conscient? Aquesta il·lustració vol mostrar quan no només vivim el món sinó que ens adonem que l’estem vivint. Tot i que podem suposar que un estat mental es correspon amb un determinat estat de la xarxa neuronal, és un nou tipus de fet. Tenim les coses que podem veure, fotografiar, pesar i mesurar. I tenim les experiències.
Hi ha algú que mira, escolta i olora aquest món. Algú que té emocions, records, imagina, i que té la voluntat d’anar cap a algun lloc. Que pot sentir la manxa de la respiració i el batec del cor, el dolor, els colors, els sons, els sabors. Si altres museus comencen aplegant el material resultant d’explorar a diferents llocs del món, aquí el material és en nosaltres mateixos, la introspecció.]

[tenim idea d’una activitat no conscient de la que n’emergeix un seguit d’estats mentals, un corrent de consciència (la vida de la ment). La ment pot estar enfocada a una tasca, atenta al món exterior (Atenció) o anar en pilot automatica mind wandering. La manera que tenim de copsar [o estar en] la realitat , és un seguit d’estats, corrent de consciència que enfoquen objectes en un fons [sòlids rígids en l’espai] [+ relacions amb altres persones].

[resum possible:

atent exterior: estar en l’espai i el temps (observant, caminant, executant una tasca) / comunicant amb altres humans
atent interior: record, plans futur, pensant solucionant problemes, narració autobiogràfica
mind wandering: pilot automàtic exterior / escenes imaginàries + records + futurs possibles

]

[esse est percipi

a partir del que visc -nen- em vaig coneixent com

un cos en l’espai (casa, barri, terres, món, univers)
dins d’una societat (pares, germans,altra gent) amb una història

a partir d’aquí:

estudio el meu cos i els que són com el meu, i el cervell

la conducta dels altres

a banda, el que em trobo: la terra i la vida, la història, la cultura, la ciència

https://en.wikipedia.org/wiki/Mental_state#Classification_according_to_Brentano

l’experiència d’estar en el món ara i aquí

Experiència afectiva

Què sentim?

[ampliar secció sexe i orgasme]

Dolor
Desig i plaer, gana, set, repòs, sexe
Sensacions agradables satisfent desigs primaris:
Frustracions, sensacions desagradables: quedar-se amb gana, quedar-se massa tip

Emocions i sentiments

Emocions bàsiques, intenses i de curta durada

Sorpresa [vs normal i rutinari]
Por / Ira
Joia / Disgust / tristesa

Sentiments

Amor [i desig]. Afecte, tendresa. Atracció, Enamorament, desig sexual. [Noves necessitats].
Joia. Felicitat, pau d’esperit. Entusiasme. Satisfacció, plaer. Orgull. Optimisme, gratitud. Fascinació. Alleujament: després d’una etapa difícil en una excursió
Sorpresa, astorament
Ira , Irritabilitat. Exasperació, frustració. Fúria, ràbia, odi, ressentiment,. Venjança. Odi, Schadefreude. Enveja, gelosia.
Disgust: sabors i olors. Menyspreu. [el que no m’agrada]
Tristesa: Ànsia, el desig insatisfet. Confusió, dubte. Patiment, torment, el patiment normal, El Cansament, avorriment, decepcions de la vida. Depressió, desesperació. Mecanismes de fugida i evasió, mediació i drogues. Melancolia. Mono no aware [expressió japonesa que reflecteix la melancolia per com n’és d’efímera la bellesa]. Pena per una pèrdua. Vergonya: remordiment, culpa, pena pel que he fet o m’ha passat (Jinka). Humiliació. Abandó, Solitud. Simpatia i compassió.
Por: Horror. Nerviosisme, preocupació, ansietat, estrès

Antecedents filosofia i psicologia

Filosofia
Edmund Husserl 1859-1938 va voler fer recerca de les experiències viscudes investigant l’experiència subjectiva [però quan el llegim no reconeixem la nostra experiència ni de lluny]. El van seguir Heidegger 1889-1976, Merleau-Ponty 1908-1961, i Sartre 1905-1980. Havien de descriure l’experiència qualitativa o qualia, com la vermellor, o com és “estar-en-el-món”. [enllaç a filosofia, les seves aportacions no semblen aportar llum sinó introduir multitud de nocions que semblen introduïdes artificialment].

[Antecedents psicologia s 19 a completar més endavant]

A la dècada dels 70, Amadeo Giorgi i altres introdueixen The descriptive phenomenological method. Una tècnica semblant al Interpretative Phenomenological Analysis de Jonathan Smith (IPA): s’entrevista un petit grup de persones per veure com han viscut una experiència comuna. Es fa servir en psicologia de la salut, i tractament de situacions traumàtiques. Es pot comparar a mesures de les sensacions. La Psicologia humanística de Carl Rogers 1902-1987 també ho tindrà en compte. Francisco Varela i altres proposen la teoria de Embodied cognition per remarcar que cognició està encarnada en tot el cos. Avança la recerca en neurofenomenologia [què és, correlacionar l’informe en primera persona i les imatges dels escans?] [jo havia assenyalat que l’experiència de l’home és una interacció amb el món, no som un programa que analitza el seguit d’imatges que li envia una càmera de vídeo, el que enfoca la càmera ve determinat pel que vol, i el que processa, també].

[A nivell de teoria i d’ordenar idees, ni els filòsofs i els psicòlegs trobo que aportin gaire. Jo voldria un inventari de tot el que podem experimentar i sentir.]

Sentits i percepció [deixar aquí només les descripcions del que sentim la teoria a psicologia

Sensacions i percepció

a inscons com a input hi ha els sentits i els propioceptors de necessitats de gana, dolor que serien potser ja motivació, van a sentits o a emocions?

Emocions i sentiments

[compartit amb psicologia]

Emocions i sentiments

Inventari [informes en primera persona], contenidor sensacions.

Agradable / disgust

Els sons soundscape [ exposició sonora]
Els sabors
Els noms dels colors
Les olors [sensacions, Kate McLean Smellwalk Intro Kit / notes de Burke sobre el sublime]
Dolor: Picades d’insectes. Índex de Schmidt, símptomes medecina >

Altres

Altres: Exposició Dins del cap > [elaborar geografia emocional com a estances dintre d’una casa]
l‘experiència d’estar en el món, l’experiència del present, el jo, l’experiència de la vida narrativa (el despertar), invariants i vida amfíbia, el son i els somnis. Experiència del temps: Tralfamadore. Ara aquí. El debat sobre la consciència, el jo narratiu. l’experiència d’estar en el món.

qüestions filosofia what is like to be a bat, tesina, chalmers i dennet

April 16, 2024November 30, 2024

El cos humà

La vida humana

El cos que ens trobem. Ha de la medecina. Anatomia i fisiologia. Genoma. Salut La percepció del cos. Qüestions. Contemplació.

El cos que ens trobem

[el cos “intuitiu” (El cos a733)

Respirem, bateguem, som conscients de la nostra postura, si fa fred o calor, el que veiem, sentim i olorem. Tenim gana i set, mengem i bevem, defequem i orinem. Tenim son i dormim. Tenim desig i intentem copular.
Si en punxem veurem com raja la sang. si caiem ens trenquem un os. Si visitem un cementiri, veurem l’esquelet. Néixer, créixer, envellir.

[El vocabulari del cos. Som 2 cavitats i quatre extremitats. Les cavitats, una capsa, un sac amb dues parts, el crani contenint el cervell, al tors cor i pulmons, estómac i intestins a l’abdomen. Un cables mouen les extremitats, i uns dipòsits segreguen hormones que regulen la química del cos. La nostra vida canvia segons petits canvis de dopamina, serotonina; al final la intuïció dels quatre humors tenia cert fonament] :

cap: front, galta, pòmuls, boca, llengua, llavis, dents, ulls, celles, pestanyes, nas, narius, orelles, barbeta, clatell.
Tronc: esquena, espatlla, panxa, ventre, llombrígol, pit, penis/vulva
Extremitats: braç, colze, mà, canell, cama, cuixa, genoll, panxell o tou de la cama, turmell.

Història de la medecina

Antiguitat i postclàssica. S16 s 17. S18 i s19. S20. Malalties i epidèmies al llarg de la història.

Anatomia i fisiologia

Anatomia: Introducció. Esquelet (211 ossos). Sistema muscular (>600). Sistema circulatori. Sistema nerviós. Òrgans cavitat toràcica i abdominal. Òrgans del cap (sentits i digestius). Epidermis.

Fisiologia: Reproducció i Creixement. Metabolisme: digestió, excreció, respiració, circulació. Músculs. Regulació hormonal. Sistema nerviós autònom. Sentits. Sistema nerviós central. Moviment i conducta.

Genoma humà

Cromosomes i DNA. Seqüenciació i contingut. Genoma humà de referència. Qüestions

Salut

Símptomes. Malalties Classificació WHO IVD10. Mortalitat, Idescat Salut. L’impacte de les malalties, Global Burden Disease. Epidèmies. Qüestions, assistència.
Drogues, alcohol, antidepressius, analgésics, Indicadors salut.

La percepció del cos

L’ideal de bellesa al llarg de la història (vestits al museu del disseny), la necessitat de ser atractius.

La representació del cos humà a l’art retrat / ideal proporcions

Altres mirades al cos
Esports: Selecció Sports Illustrated. La dansa . [Cinema? la resistència, eròtica, pornografia ]

El cos humà a la poesia, Reflexions, poesia (Auden)

Qüestions

Genoma: Llevat d’algunes malalties hereditàries, no sabem interpretar el llistat de les bases de DNA. En el cas d’aquestes malalties, és prematur encara modificar el DNA per eliminar-les. El DNA que compartim amb altres espècies.

Salut: l’assistència com a negoci, farmacèutiques, sobremedicació.

Substàncies, alcohol, tabac, drogues, medicaments: Regular el consum d’alcohol i tabac. Droga, prohibir o permetre. És una fugida? o ens du a un lloc millor? Què fan? alleujar el dolor, estimular la creativitat o escapar de la realitat. Podem ampliar les nostres capacitats de gestió, creativitat i rendiment en esports?

Límits de la condició humana, el debat de l’avortament, la bona mort, eutanàsia i suïcidi assistit. La lluita per allargar la vida. El DNA que compartim amb altres espècies.

La necessitat de ser atractiu. On trobem l’equilibri entre la deixadesa i l’obsessió? Com aprenem a valorar la la diversitat de la bellesa femenina (L’ideal de bellesa al llarg de la història)? Si poguessim canviar-nos a voluntat sense gaire esforç, acabaríem tots iguals per mirar d’assemblar-nos al model que té més èxit al moment actual ?

Existim a diferents nivells, un cos en moviment, una xarxa neuronal, un subjecte de conducta, una persona. On acaba la medicina i comença la psicologia? El desenvolupament i creixement i segueixen els pediatres. Comproven per exemple els reflexes amb un cop de martellet als genolls. [Potser es dóna per descomptat que si la “maquinària bàsica” funciona la resta va sola. Si falla la “química” de les neurones intervenen els psiquiatres amb la medicació. Si hi ha patiment i en principi la “maquinària” està bé, intervenen els psicòlegs i terapeutes. [és un exemple d’emergència de dimoni de laplace]

Contemplació

Pensar el cos a cada època : alè, quatre humors, màquina, fàbrica, codi.
Què està passant? respiració, batecs, digestió.
La renovació constants i la torxa de la vida: Regeneració D’una cèl·lula al cos D’una sopa als avantpassats
Consciència del cos al budisme

Museus: Deutsches Hygiene Museum Dresde Wellcome Collection London

March 8, 2024August 28, 2024

Jardins botànics