Posted on

Schubert, Franz

1797-1815 Infantesa i mestre a l’escola del pare. 1816-1820 Schubertíades  1821-1828 Maduresa

(WK Composicions per gènere)

1797-1815 Infantesa i mestre a l’escola del pare

El pare havia estudiat filosofia i era director d’una escola. Vivien a una barriada de Viena, Liechtental. El seu pare el va iniciar al violí i el piano però veient el seu talent, el van enviar al mestre de capella del barri, Michael Holzer, per estudiar harmonia, cant, viola, orgue i baix continu.

El 1808 fa un examen brillant per a una plaça al cor de nens de la capella imperial i així podrà assistir també a, col·legi Stadtkonvikt. Aquí destacarà en una petita orquestra com a violinista i Salieri s’interessa per ell. Comença a llegir Goethe i fa les primeres composicions.

El 1812 mor la seva mare. El seu pare volia que fos mestre pero Franz sentia que la música era la seva vocació. El 1813 assisteix a una representació d’Ifigènia a Tàurida de Glück, que li causa una gran impressió, allà coneix el poeta Theodor Körner.

  • 1810
    D 1, Fantasia en GM a piano a 4 mans
  • 1811
    D 9, Fantasia en Gm per a piano a 4 mans
  • 1812 Der Spiegelritter (El cavaller del mirall), òpera inacabada. Quartet de corda D18, D32, D94. Trio D28. Primers lieder.
  • 1813. Sis quartets de corda.  D36, D46, D68, D74, D87 Simfonia No1 D82. Òpera Des Teufels Lustschloss
    D 48, Fantasia en Cm per a piano a 4 mans, Grande Sonate

El 1814 entra a l’Escola Normal, de la qual n’era director el seu germà Ferdinand  per obtenir el títol d’ajudant d’instructor i així integrar-se a l’escola que dirigia el seu pare.

Schubert el 1814

  • 1814
    25 Lieder, Gretchen am Spinnrade D118 sobre un poema de Goethe.
    Missa D105 FM. Simfonia No2 BbM D 125. Quartets de corda D103, D 112.
  • 1815 Quatre òperes
    145 lieder,  Erlkönig (El rei dels verns) D328.
    Simfonia No3 DM D200, Missa No2 D167 GM, Missa no3 D324 BbM. Quartet de corda D173. D 157, Sonata per a piano EM. D 279, Sonata per a piano en CM.

1816 -1821 Schubertíades

El 1816 es distancia del pare, no vol ser mestre, vol dedicar-se a la composició. El seu amic Franz von Schober l’acull a casa seva. Comença un període en què viurà  a casa d’amics, intel·lectuals procedents de la burgesia, tavernes[salons on s’interpretaven les seves cançons], lluny dels salons de l’aristocràcia.

  • 1816 Simfonia No4 Cm “Tràgica” D417, Simfonia No5 BbM D485.
    94 Lieder.
    Missa No4 CM D452.
    Quartet de corda No11, D353 EM. Trio D471. Sonates per violí i piano D384 DM, D385 Am, D408 AM.D 459, Sonata per a piano en EM.
  • 1817.
    Trio D581.
    42 Lieder: Der Tod und das Mädchen D531, An die Musik D 547, Die Forelle, D550.
    Sonata per violí i piano D574 AM.
    D 537, Sonata per a piano en Am. D 557, Sonata per a piano en AbM. D 566, Sonata per a piano en Em. D 568, Sonata per a piano en DbM. D 571, Sonata per a piano en F#m. D 575, Sonata per a piano en BM

Deixa les classes amb Salieri. Coneix el baríton Michael Vogl de qui serà amic. Quan Schobert s’ha de fer càrrec del seu germà ha de tornar a casa del seu pare i treballar. Rossini es fa popular a Viena. La seva Obertura Italiana és interpretada en un concert públic i és ben acollida. El comte Johann Esterházy el contracta per 75 florins mensuals com a preceptor musical de les seves filles: Carolina, de tretze anys, i Maria, de quinze. Viurà al castell de Zseliz uns mesos fins que el comte es trasllada a Viena. S’instal·la a casa de Mayhöffer.  Els matins es dedica a compondre.  Fa classes de música i assisteix a tertúlies a cafès, regades de vi i cervesa. Coneix  el mecenes Ignaz von Sonnleithner que es converteix en el seu protector. A l’estiu va a Steyr, acompanyat de Vogl, envoltat de naturalesa.

  • 1818.
    Simfonia No6 CM D589.
    D 625, Sonata per a piano en Fm. D 664, Sonata per a piano en AM.
    Piano a 4 mans: D 602 Tres marxes heroiques. D 608, Rondó en DM, Notre amitié est invariable. D 617, Sonata en BbM. D599 Quatre poloneses. D603. D 624, Vuit Variacions en una Cançó francesa en Em. D 819, Sis Grandes marxes D 733, Tres Marxes Militars. D 968, Allegro moderato en CM i Andante en Am. D 618, Dansa alemanya en GM amb 2 Trios i 2 Ländler en EM.

El 1819 hi ha tot de revoltes socials i compondrà menys. El seu amor de joventut, Therese Grob, es casa i  això el deixa en un estat d’ànim pessimista i desconfiat. Les composicions mostren una maduresa consolidada.

  • 1819 D 667, Quintet AM, La truita.
    D 675, Obertura en FM per a piano a 4 mans. D 668, Obertura en Gm

Schubertiades. Un grup d’amics i estudiants es trobava per parlar i fer música, sovint a casa d’Ignaz von Sonnleithner a Gundelhof (Brandstätte 5). El 1820 Schubert i quatre dels seus amics van ser arrestats per la policia, que volia controlar els estudiants sospitosos de donar suport a les idees revolucionàries en el marc de les guerres napoleòniques. Un d’ells, Senn, elpoeta de Schwanengesang i Selige Welt, va ser empresonat i desterrat. Schubert era baixet i els seus amics l’anomenaven “Schwammerl” (bolet). Solia beure molt.

  • 1820 Selige Welt (D. 743) i Schwanengesang (D 744), D 703, Quartet de corda núm. 12, D 703, Quartettsatz. D 689, Oratori Lazarus.

Les composicions són més madures, l’oratori Lazarus, la fantasia Wanderer. Es posen en escena dues òperes, Die Zwillingsbrüder (D. 647) i  Die Zauberharfe. Tot i això les editorials com Diabelli, encara no confien en ell.  Quan Vogl interpreta Der Erlkönig aun concert, és molt ben rebut. Però tots els esforços per tenir èxit als escenaris, fracassen, en part per la popularitat de Rossini.

[De tota la música que escrivia, a banda de les cançons i  quartets que tocaven entre amics, que poca arribava al públic! Les simfonies que ara escoltem amb devoció no s’estrenaven]

1821-1828 Maduresa

Els seus lieder i peces per a piano eren escoltats a les trobades d’amics, les Schubertiades, però no arribaven al gran públic. Coneix el pintor Moritz von Schwind que es convertirà en un dels seus grans amics. S’estrena amb èxit  Der Freischütz de Weber, cosa que anima Schubert a completar l’òpera Alfons i Estrella que no s’arribarà a estrenar. És acceptat a la Gesellschaft der Musikfreunde i això permetrà que algunes peces es programin als concerts.

  • 1821 Missa núm. 5 en AbM D678. Wanderer Fantasie. D 729, Simfonia No7 EM
    D 759. D 708A, Esborrany d’una Simfonia en DM

El 1822 coneix Weber i Beethoven, però no se’n seguirà res tot i que Beethoven el valorà força. Comença a compondre la Simfonia No8 Bm D759, inacabada. Ho fa en secret, sense comentar-ho als amics, com si estigués fascinat amb el que anava construint.

  • 1822  D759, Simfonia No8 en Bm

A començaments de 1823 contrau la sífilis, malaltia que li amargaria els darrers anys de la seva vida.
Segueix component òperes. El cicle de lieder Die schöne Müllerin (La bella molinera) sobre 20 pomes de Wilhem Müller. (WK): “Al començament del cicle, un home jove vaga alegrement pel camp. Arriba a un rierol, que segueix fins al molí. Allà s’enamora d’una bella jove que hi treballa, la “bella molinera” del títol. Intenta impressionar-la, però la seva resposta és ambigua. El jove és aviat substituït en els seus afectes per un caçador vestit de verd, el color d’una cinta que ell va lliurar a la noia. En la seva angoixa experimenta una obsessió amb el color verd, després amb una fantasia de mort en la qual les flors neixen a la seva tomba, per expressar el seu amor etern; en el lied Adelaide, de Beethoven, existeix una fantasia similar. Al final, el jove es desespera i se suïcida ofegant-se al rierol. L’últim número és una cançó de bressol cantada pel corrent.”

  • 1823
    D 784, Sonata per a piano en Am.

El 1824 torna uns mesos a Zselz convidat pel comte Esterházy, i després torna a Viena, primer a casa el pare i després a casa de Schwind. La malaltia sembla que remet i torna a les reunions felices amb els amics.

  • 1824
    Rondó per violí i piano D895, Bm. D 803, Octet en FM. D 804, Quartet de corda no 13 Am “Rosamunde”. D 810, Quartet de corda no 14 Dm, “La Mort i la donzella”.
    Piano a 4: D 818, Divertissement à la hongroise en Gm. D 812, Sonata en CM, Magnífic Duo. D 813, Vuit Variacions en un tema original en AbM. D 814, Quatre Ländler.
  • 1825
    D 840, Sonata per a piano en CM. D 845, Sonata per a piano en Am. D 850, Sonata per a piano en DM Gasteiner
    Piano a 4:  D 859, Grande Marche Funèbre en Cm. D 885, Grande Marche Héroique en Am.

  • 1826
    D 887, Quartet de corda no15 GM.
    D 894, Sonata per a piano en GM, Fantasia
    Piano a 4: D 824, Sis Poloneses. D 823, Divertissement sur des motifs originaux français en Em.El 1827 aspira a director de la capella de la cort però és rebutjat. Tot i les trobades amb els amics, aquests darrers dos anys pateix depressió i la seva solitud es tradueix en una música molt personal i madura. L’afectà la mort de Beethoven i es proposà música més ambiciosa. [feta per a ell, i no per passar-ho bé a les Schubertíades].

Es publica la primera part del cicle Winterreise sobre poemes de Wilhem Müller, el mateix del cicle de Die schöne Müllerin. “Estranger vaig arribar, estranger me’n vaig” de nit, a l’hivern, després de ser rebutjat per l’estimada. Solitud i desesperació a través de paisatges desolats, rierols glaçats, camins coberts de neu.

  • 1827 Fantasia en CM per a violí i piano D934. D 872, “Deutsche Messe”
    D 899, Quatre impromptus per a piano. D 935, Quatre Impromptus, per a piano.
    Piano a 4: D 908, Vuit Variacions en un tema de Hérold Òpera Marie. D 928, Kindermarsch GM. D 968B, Deux March Caractéristiques en CM.1828

El 1828, potser pressentint que ja no viuria molt més escriu molta música. El quintet per a dos violoncels D956 la mort i la donzella, el cicle Schwanengesang. El 26/3, en l’aniversari de la mort de Beethoven, va poder fer un concert amb les seves obres i va tenir força èxit. Volia estudiar més harmonia i contrapunt.

Visita el metge Ernst Rinna que li podria haver confirmat que no li quedava gaire temps. Els símptomes que presentava semblen indicar enverinament per mercuri, que era un tractament habitual er la sífilis. 5 dies abans de morir, el seu amic violinista Karl Holz el visità amb els membres del quartet per fer tocar música per a ell. Va demanar el Quartet de Beethoven No. 14 in C#m, Op. 131 i Holz comentà “el rei de l’harmonia ha enviat al rei de la cançó una proposta amistosa per la travessa”. Moria el 19 de novembre de 1828 amb 38 anys a casa del seu germà Ferdinand.[

  • De la gran quantitat de lieder, el famós Ave Maria o Ellens Gesang III (Cants d’Elena III, D. 839), Ständchen (Serenata, D. 889), An die musik (A la música, D. 547), Die Forelle (La truita, D. 550).
  • Els seus cicles de lieder, Die schöne Müllerin (La bella molinera, D. 795), Winterreise (Viatge d’hivern, D.911), Schwanengesang (El cant del cigne, D. 957), Erl-König (El rei dels alisos), cicle estrenat en el Kärntherthor Theater el 7 de març de 1821, pel baríton]

rt’s Schwanengesang (“Swan Song”) is a posthumously compiled song collection, not a cohesive cycle like Winterreise, but it shares themes of longing, heartbreak, and existential reflection. Unlike Winterreise, the songs in Schwanengesang come from two poets, Ludwig Rellstab and Heinrich Heine, with a final piece by Johann Gabriel Seidl, covering a range of emotional landscapes.

The Rellstab songs (the first seven in the collection) often center on themes of unfulfilled love and longing, with the natural world mirroring the protagonist’s feelings, somewhat in the style of Schubert’s earlier romantic settings. The Heine songs (songs 8-13) delve into darker, more psychologically complex territory, reflecting bitterness, betrayal, and a haunting, surreal quality. For instance, “Der Doppelgänger” is one of the most intense songs, where the protagonist encounters his spectral double, a striking image of despair and self-recognition.

The last song, “Die Taubenpost,” written by Seidl, has a lighter, wistful tone that contrasts with the previous songs, expressing an idealized longing and hope. Thematically, Schwanengesang reflects many of Schubert’s core preoccupations: the transience of love, the inevitability of sorrow, and the mystery of the human condition. Together, these songs represent a kind of final statement, or “swan song,” from Schubert, who died shortly after composing them.

  • 1828.
    Quintet en CM D956. Trios D897, D898, D929. D 950
    Missa núm. 6 en EbM. D 936A
    Esborrany d’una Simfonia No10 DM. D 944, Simfonia No9 en CM “la gran”.
    D 958, Sonata per a piano en Cm. D 959, Sonata per a piano en AM. D 960, Sonata per a piano en BbM. D946 Drei Klavierstücke.
    Piano a 4: D 940, Fantasia en Fm. D 947, Allegro en Am, Lebensstürme. D 951, Rondó en AM. D 952, Fuga en mi menor per a duet d’orgue o piano a 4 mans

cases Galeria Recordo les novel·les de Fenimore Cooper sobre el Far West que li agradava llegir

Posted on

Vides humanes

La vida humana

Biografies i novel·les.  Com són els dies.  Explicar una vida. l’experiència del jo narratiu     el sentit de la vida

Dels informes dels psicòlegs a biografies i novel·les

[La meva tesina recollia els exemples a la filosofia de la ment per concloure que es limitaven a aspectes molt simples de la vida humana, com pot ser la percepció. Per tant, seria presumptuós pretendre ser una candidata a substituir les altres reflexions sobre la condició humana.

Com és ésser un humà? Hem de tenir l’experiència de mamar un pit, ser abraçat, agafar una cullera, fer unes primeres passes, passar fred i calor, escoltar una cançó, que ens expliquin un conte, aprendre a llegir, entendre què és un triangle, jugar amb els amics, enamorar-se, patiment i frustració, pensar com voldríem que fos la nostra vida, estimar i odiar.

Al final de la reflexió sobre llibertat i determinisme, canviava la pregunta sobre si ens regeix una causalitat diferent de la del món físic per la pregunta sobre si érem un subconjunt de la realitat física amb una causalitat complexa. I m’adonava que que era incorrecte pensar que teníem una identitat fixa, establerta per l’herència genètica, que el que anomenaríem “jo”, és molt fràgil i que l’existència d’un invariant només es podia justificar per la continuïtat del cos i la continuïtat de la història que ens expliquem a nosaltres mateixos. (El jo. Invariants i continuïtat narrativa). Els humans tenim una causalitat complexa. La situació on ens trobem ara depèn de decisions preses en el passat. I aquestes es basaven en un futur imaginat, un futur segurament diferent del present actual.

Així que per copsar la condició humana hem d’anar a les biografies, autobiografies, el teatre, les novel·les o els films. Hem d’anar a les històries.

Com són els dies

Tenim les rutines diàries.    Estadístiques fictícies.

Quina part és conscient? [CGPT] Els estudis sobre atenció, amb imatges fMRI o experiments, revelen que molta part de la nostra vida transcorre en mode automàtic, sense necessitat prestar-hi atenció. L’exemple clàssic ´que podem conduir cada dia a la feina sense prestar atenció i no obstant aturant-nos a cada semàfor, mantenint la distància amb els altres cotxes i arribant a lloc. Daniel Kahneman ha proposat una teoria dual de la ment, un sistema que treballa automàticament sense control voluntari i l’altre que requereix processos de pensament conscient.

Quines eleccions fem realment? quin és el domini on exercim la llibertat? ( les eleccions )

llibertat i determinisme

Explicar una vida

En la vida, què fem? què ens passa? [una biografia ens “explica” una vida atenent a:

Inicial:

  • El context de la família i societat on ha nascut. [cada societat té un ventall de biografies guions de vida possibles (  100.000 de vides i la ruleta dels destins).
  • les fortaleses i febleses físiques, les habilitats innates, talents

Coses que van passant

  • [entorn físic] un terratrèmol, una sequera, un accident, una malaltia.
  • [entorn relacional o social]. Pares fills, veins, amics, amors
  • el tipus de relació amb els pares (quants arguments de llibres o guions de films es basen la manca de reconeixement dels pares!), mestres, bandes. (els SIMS), amors i desamors, amics i enemics (atacs per gènere, religió, nació, invasions), les oportunitats de feina. Societats, grups, activitats  Les relacions humanes
  • entorn cultural], les idees o mems que ens arriben, els que acceptem, els que rebutgem.

Com es viu el que va passant, com s’autodetermina

  • com experimenta el protagonista el que li passa, el monòleg interior.  El viure amfibi en el present, passat i futur. La narració autobiogràfica que va definint els capítols futurs i revisant els passats.
  • les eleccions que fa en funció del que sent, el futur que s’imagina; què estudiar, per a què lluitar, a qui servir, projectes

Generar històries

[per a un museu de biografies podem imaginar eines que generin biografies a partir d’uns personatges i un escenari.

La mort

LA MORT

Viatge a un altre lloc [fugida]
Toteninsel d’Arnold Böcklin
[en un cementiri, baixar les escales d’un panteó,
arribar al cel, uns núvols, un tancat amb sant pere de porter, i a dins una ciutat de vacances per a la tercera edat]
el món de les ombres dels grecs
—————-

infelicitat:  patiment,   la indústria de la salvació

Posted on

Dürer, Albrecht

ESBORRANY

Obres

[completar amb l’exposició de Manchester 2023]

Albrecht Dürer (Nuremberg, 21 de maig de 1471-íd., 6 d’abril de 1528) és l’artista més famós del Renaixement alemany, que va anar a Itàlia per estudiar art fascinat per les idees clàssiques, portant els estils i idees renaixentistes italianes a Alemanya,[1] i conegut en tot el món per les seves pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art, obres que van exercir una profunda influència en els artistes del segle xvi del seu propi país i dels Països Baixos.[2]

Posted on

Poussin, Nicolas. 1594-1665

esborrany

Obres

Nicolas Poussin (Les Andelys, Normandia 1594 – Roma 1665) fou un pintor francès. El 1624 arribà a Roma on estudia l’estatuària romana i s’influencia notablement dels pintors Rafael i Ticià. El seu art es troba dins una estètica esteticista i classicista per això fa servir molts temes mitològics i històrics que sovint tenen un element paisatgístic important. Va passar la major part de la seva vida pintant a Roma, excepte durant un curt període en el que el cardenal Richelieu li va ordenar tornar a França com a pintor del rei.

Posted on

Salvador Dalí

421 Pintura

Pàgina   |   Fundació Gala-Dalí  Catàleg de pintures   / Postals: Dalí, Salvador (1904-1989)

Neix a Figueres el 1904, fill de pare notari. El 1916 descobreix la pintura moderna a casa de Ramon Pichot a Cadaqués. El 1922 es trasllada a Madrid on estudia a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, on destaca pel seu estil de dandy. Farà amistat amb Luis Buñuel i Federico García Lorca. Estudia els clàssics al Prado i pinta quadres cubistes. Estarà influït per Raffael, Bronzino, Francisco de Zurbarán, Vermeer and Velázquez.[52] Exhibitio El 1925 fa una exposició a les Galeries Dalmau a Barcelona que serà un èxit. Viatja a París on coneix Picasso. és expulsat de l’Acadèmia poc abans d’examinar-se.

A partir de 1926 comença a fer pintura surrealista. Llegeix Freud. Es deixa un bigoti singular potser inspirat per Velázquez.

Paris 1929-1939

El 1929 col·labora amb Buñuel en el guió de Un Chien Andalou. Coneix la que es convertiria en la seva musa, Gala,  Elena Ivanovna Diakonova, aleshores casada amb el poeta surrealista Paul Éluard. El seu pare desaprova la pintura i la relació amb Gala i l’acaba desheretant. S’uneix al grup surrealista d’André Breton. Dalí i Gala compren una cabana a Port Lligat que amb els anys aniran engrandint amb les altres del costat.

[casa Port Lligat] 2021, expo 2018,

1929 El Gran masturbador (Reina Sofia, Madrid)

1931 La persistència de la memòria (MoMA)

Exposa a Paris amb èxit i el 1933 a New York.  El 1934 es casa amb Gala civiment. Ho tornarà a fer el 1958 a l’església de Sant Martí Vell. Gala s’encarregarà de l’aspecte econòmic. Alguns admiradors finançaran el seu temps, entre ells Edward James who would support him financially for two years.

1936 El telèfon llagosta

1936 Soft Construction with Boiled Beans (Premonition of Civil War) (Philadelphia Museum of Art)

Esclata la guerra civil. Dalí d’entrada no es posiciona però s’acomodarà al règim franquista. Breton l’expulsarà dels surrealistes i més tard Buñuel trencarà amb ell per aquest motiu.

1937 The Metamorphosis of Narcissus (Tate Modern).

El 1938 coneix Freud. Coco Chanel el convida a fer una estada a “La Pausa”. Les obres s’exposen a NY amb gran èxit.

1938 Rainy Taxi [un cotxe on plou a dins, reproduït al Museu de Figueres

USA 1940-1948

Quan els alemanys envaeixen França els Dalí escapen als USA.

El 1941 proclama la fi del surrealisme i el retorn del classicisme. [però segueix pintant paisatges surrealistes]. No té tant èxit.

1944 Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar-se (Thyssen Madrid)

1945 My Wife Nude Contemplating her own Body Transformed into Steps (privat)

1945 Atomic and Uranian Melancholic Ideal (Reina Sofia)

1945 Basket of Breads (Museu Figueres)

1946 La temptació de Sant Antoni (Museu Beaux Arts Brusel·les)

1947-1949 Leda Atòmica (Museu Figueres). Les proporcions en col·laboració amb un matemàtic.

Col·labora en alguns ballets, disseny de perfums i en el film de Hitchcock Spellbound. Destino amb Disney que no s’acabarà de fer.

Comença el seu període atòmic, que barreja l’interès per la ciència i una mena de misticisme. Obres d’aquest període són:

1947 Dematerialization Near the Nose of Nero (The Separation of the Atom)  (en préstec al Museu de Figueres)

1947 Intra-Atomic Equilibrium of a Swan’s Feather (en préstec al Museu de Figueres)

1948 Els elefants (col·lecció privada)

1948. 50 Secrets of Magic Craftsmanship

Port Lligat 1948 – 1989

[segueix el període atòmic] S’accentua el seu catolicisme i suport al règim.

1949, 1950. La madonna de Port-Lligat (Milwaukee, Fukuoka) [amb un eriçó]

1951 El Crist de Sant Joan de la Creu (Kelvingrove Glasgow)

1952 Galatea de les esferes (Museu Figueres)

1952-1954 La desintegració de la persistència de la memòria (Florida)

1960-1974 Projecte del museu a Figueres, que seguirà completant després.

1965 L’estació de Perpinyà (Museu Ludwig Colònia)

Interès per la ciència que es revela en imatges del DNA, corns de rinoceront que creixerien en espiral logarítmica, el tesseract, el cub de quatre dimensions. Estudia les il·lusions òptiques, anamorfosis, espais negatius, perspectiva, puntillisme.

1968 Compra el castell de Púbol per a Gala

1972 Sofà de Mae West

A partir de 1980 la seva salut es deteriora. Pateix depressió, addicció a drogues i tremolor a les mans.

Philip Halsman. 1948

1942 : «A sis anys volia ser cuinera, a set Napoleó, i la meva ambició no ha parat de créixer des d’aleshores».

Josep Pla: Ens trobem davant d’una exaltació sense fre del personalisme, davant d’una falta de pudor indecent, de l’estirabot final de la crisi del sentit del ridícul. Una obra saturada d’una imaginació desbordant, sovint divertidíssima. Un magma palpitant de vida barreja de perversitat i de puerilitat, d’arrauxament i de precaucionisme infal·lible. Una llibertat mental extraordinària. El cèlebre bigoti és un objecte que es penja i despenja a voluntat. Dalí voldria amenitzar el món, trencar la crosta de grisor, de mediocritat, que l’envolta, convertir la gent en éssers irreductibles, insolubles, impossibles d’intercanviar.

[No crec que calgui buscar un simbolisme ocult coherent. Semblaria que es tracta d’algú que té un talent extraordinari per la tècnica de dibuix i pintar, combinat amb un interessos més o menys seriosos en ciència i religió, obsessions segurament sexuals, però sobretot, unes ganes immenses de jugar i d’estar al centre de l’escena, provocant i sent l’objecte d’interès.
Què n’ aprofito? M’inspira les ganes de jugar amb els espais a Port Lligat i el museu de Figueres.

L’instant del somni del vol d’una abella de 1945, Galatea de les esferes que em serviria per il·lustrar que el jo està format per elements dispersos [com el d’Escher i la cinta], El Crist de Port Lligat, Leda atòmica, Gala mirant un mirall invisible.

[Biblioteca:  enllaç]

 

Posted on

Virgili. 70-19 BCE

Virgili

Virgili, fill del terrissaire Maró i d’una dona lliberta, anomenada Magia. El pare, home laboriós i intel·ligent, pogué recollir una petita fortuna, a força de treballs i privacions, cosa que li va permetre donar al fill una bona educació. Virgili estudià a Cremona fins als disset anys; el 15 d’octubre de 699 de la fundació de Roma vestí la toga viril i passà a Milà a continuar els seus estudis. Un any després el trobem a Nàpols dedicat al ple coneixement dels autors grecs, especialment d’Homer, Teòcrit de Siracusa i Hesíode, els quals va saber assimilar correctament, tal com es pot veure en les seues obres. També estudià quelcom de medicina, cosmologia, matemàtiques i filosofia. Adquirint, així doncs, una cultura molt universal i selecta, i sobresortint en el difícil art de saber utilitzar allò que s’ha aprés per aplicar-ho amb tota oportunitat en tots els casos en què una descripció o una simple menció d’un tema científic podia donar relleu o interès a llurs descripcions o enumeracions poètiques.

En la crònica d’Eusebi (addicionada per sant Jeroni) es diu que Virgili passà a Roma després d’haver estat a Milà, extrem que és objecte de discussió entre els biògrafs virgilians i que no ha estat esclarit encara. El que sí que resta plenament clar és que en l’any 705 de la fundació de Roma tornà a les seves terres de Màntua, on posseïa la modesta heretat paterna, que cuidava i administrava amb tanta assiduïtat com absència d’ambició. La vida del camp era llur encant i més ferma afició.

La taciturnitat, l’observació continuada, la tossuda reflexió, la memòria tenaç i la bondat i sinceritat eren les notes distintives del seu caràcter. Els seus biògrafs ens el presenten “corpore et statura grandi, aquilo colore, varia valetudino, facie rusticana”, mentre d’altres el comparen a un Apol·lo, “de blanca cara, cabell ros, cos esvelt i delicat, veu sonora i maneres finíssimes”. Entre aquestes dues descripcions oposades no seria desencertat decantar-se per un terme mitjà. De la seva afició a la vida camperola s’originaren els seus deu poemes bucòlics anomenats Èglogues, vertader tresor de poesia camperola, que sense ser absolutament original, és un vertader primor artístic i literari.

Gai Asini Pol·lió era llegat del triumvir Marc Antoni, i en nom d’aquest governava la regió de Màntua l’any 713 (de Roma) quan foren repartides les terres de la regió entre els soldats d’Octavi. La hisenda paterna de Virgili tocà en sort a un centurió anomenat Arri, i en veure’s el poeta despullat de la seva llar i patrimoni, es valgué de la seva amistat amb Asini Pol·lió, i de la que la unia amb Cornelius Gal, per tal que Octavi August retornés a Virgili la seva heretat paterna. El Cèsar va satisfer els desitjos dels amics del poeta i anomenà Alfeni Var governador de la Gàl·lia Transpadana, on radicaven les terres de Virgili. El nou governador havia estat condeixeble del poeta en l’escola de filosofia Sissó, i s’esforçà a satisfer els desitjos del seu amic, però la soldadesca tornà a apoderar-se de la finca de Virgili, i aquest es va veure no solament despullat de bell nou, sinó que va estar a la vora de morir víctima de la rapacitat dels soldats, havent de passar nedant el riu Minci per salvar la vida.

En aquell temps, Virgili havia ja escrit alguna de les seves famoses èglogues, i els seus amics l’aconsellaren que anés a Roma a implorar la clemència d’August. Tant aquest com el seu ministre i privat Mecenàs acolliren amb cura el poeta, i no solament li foren retornades les seves possessions, sinó que fins i tot se li atorgà una crescuda indemnització pecuniària. En dues de les seves millors èglogues, Virgili agraeix la llibertat dels seus egregis afavoridors i lamenta de passada els infortunis dels seus compatriotes. Virgili passà a residir en una casa del barri Esquilí de Roma, molt pròxima als jardins de Mecenàs. Allà reuní una escollida biblioteca, i restà constituït en el poeta àulic per excel·lència.

La cort d’August es complaia de veure’s envoltada i celebrada pels millors enginys de les lletres llatines. Virgili compartia amb Horaci el favor de Mecenàs, i no és de meravellar que en escriure el seu primer poema, l’Eneida, i en cantar la genealogia de la família d’Octavi August entreteixís una corona de lloances i vaticinis tan grats com hiperbòlics en pro de la família imperial regnant. Es diu que en llegir a la seva llar August el cant en què Virgili fa desfilar els herois i successors de la família Octàvia, en descriure l’adveniment del jove Marcel (mort en la flor de llurs anys), i declamar aquell Tu Marcellus eris, tan famós en els grats vaticinis, l’emperador plorà d’emoció i regalà al poeta una enorme suma de sestercis.

A més d’Horaci, Virgili fou bon amic de Tibul, Properci, Agripa, Mesal·la i Asini Pol·lió. Gaudí d’una popularitat eixordadora i l’envoltà una atmosfera d’afecte i veneració no igualada en cap època anterior i posterior. Model de candor, de sinceritat, de gratitud i de benevolència amb tothom, Virgili assolí a ser el vertader model i prototipus de l’home perfecte i exemplar, dintre de la cosmogonia pagana. El seu amor a l’estudi fou considerable, i encara més ho fou la seva laboriositat i la cura amb què esporgava, corregia i esmenava cent vegades, si era menester, els seus versos. En totes les seves obres s’observa la cura i seny amb què el poeta s’esforçava a deixar per a la posteritat obres que resistissin els embats del temps.

Als trenta-quatre anys es retirà a Nàpols, per a dedicar-se a escriure el seu poema geopònic Les Geòrgiques, que va compondre per consell de Mecenàs, el qual desitjava encaminar les energies del poble romà a l’exercici de l’agricultura, en què veia una font de riquesa i prosperitat molt oblidada d’un poble guerrer, que necessitava, per altra banda, els tresors amagats en el si de la terra per a no finir esgotat per la penúria. Virgili acabà el 714 (de la fundació de Roma) el seu poema Les Geòrgiques i emprà els deu anys següents a escriure l’Eneida, el poema nacional dels orígens, grandesa i esplendor de Roma.

Per això s’encaminà a Grècia, visitant, a més, tots els llocs i comarques de l’Àsia Menor, on Homer enquadrà i emplaçà les accions de les seves epopeies. No li mancaren a Virgili ocasions ni motius d’inspiració per a la seva epopeia. Residí a Patres, Corfú, Creta i, sobretot, a Atenes, on el trobà August al seu retorn d’Orient. L’emperador de l’Orb volgué que el poeta l’acompanyés de nou a Roma, i així ho feu, però no havia desembarcat a Brindis l’any 19 aC quan morí a conseqüència de la seva dèbil i malaltissa complexió, menyscabada per les fatigues d’una turbulenta navegació.

Les seves despulles foren traslladades a Nàpols i respectant-ne la seva última voluntat foren incinerats en el camí de Puteoli (Pozzuoli) a 3 km d’aquella ciutat. En el seu sepulcre es posà aquesta inscripció, atribuïda al mateix poeta, tot i que sense una font clara:

«
Mantua me genuit; Calabri rapuere; tenet nunc Parthenope. Cecini pascua, rura, duces. (Màntua m’engendrà. Els calabresos em retingueren. Ara em posseeix Nàpols. Vaig cantar els pastors, els camperols i els cabdills).
»
Instituí hereus en Valeri Pròcul, a August, Mecenàs, Luci Vari i Ploci Tucca. Aquests dos últims foren qui cuidaren de les primeres transcripcions de llurs obres, sense que es posseeixi cap còdex contemporani, ja que les primeres conegudes són, com a molt antigues, del segle v o v

Posted on

Horaci 65 BCE – 8 BCE

Obres

Quintus Horatius Flaccus, va néixer un 8 de desembre del 65 BCE a Venosa, fill d’un esclau alliberat. Va estudiar a Roma i després filosofia a Atenes on pren contacte amb la filosofia d’Epicur. Brutus li dóna un càrrec a l’exèrcit però no té aptitud per a militar. Treballa d’escriba. Virgili el presenta a Mecenàs amb qui acabarà tenint una bona amistat i que li regalarà una finca.

Va ser respectat en seu seu temps i al Renaixement s’identifica amb la màxima expressió literària.

[ Recull la moral epicúrea d’acceptar el destí recollint el que podem cada dia]

Posted on

Joan Miró. 1893-1983

Infantesa i estudis 1893-1917

Neix a Barcelona al Ptge del Crèdit, fill de Miquel Miró, un ferrer de Cornudella de Montsant, que tenia un tenia un taller d’orfebreria i rellotgeria al c. Ferran, i de  Dolors Ferrà, filla d’un ebenista Mallorquí.

El 1900 Miró va començar a anar a l’escola privada del carrer del Regomir, 13, on també farà classe de dibuix. El 1907 (14 anys) comença a estudiar Comerç per demana assistir a l’Escola Llotja de dibuix, on tindrà mestres com Modest Urgell i Josep Pascó. Acaba Comerç i entra a treballar a l’adrogueria Casa Dalmau i Oliveres (avui PgPicasso) fins que una febre el fa retirar dos mesos a la casa que els pares havien comprat a Mont-roig del Camp. Sembla que allà va ser on el paisatge l’estimula i decideix ser pintor.  Hi passaria tots els estius fins 1974. El 1912 entra a l’acadèmia d’art dirigida per Francesc Galí i els vespres va al Cercle Artístic de Sant Lluc. Coneix Josep Francesc Ràfols, Sebastià Gasch, Enric Cristòfor Ricart i Josep Llorens i Artigas. S’interessa per la poesia les revistes d’avantguarda.

Tindrà un primer taller al carrer de l’Arc de Jonqueres després al carrer de Sant Pere més Baix, 51, amb EC. Ricart.

Primeres exposicions 1918-1919

Presenta 64 obres a les Galeries Dalmau [Consell de Cent 349], amb influències franceses. Exposició col·lectiva de l’Agrupació Courbet al Cercle Artístic de Sant Lluc. Estiu a Mont-roig del Camp “on va abandonar els colors i les formes dures emprades fins aleshores per altres de més minucioses, segons va explicar en una carta dirigida al seu amic Ricart, datada el 16 de juliol de 1918:
Res de simplificacions ni abstraccions. Ara com ara el que m’interessa més és la cal·ligrafia d’un arbre o d’una teulada, fulla per fulla, branqueta per branqueta, herba per herba, teula per teula. Això no vol dir que aquests paisatges al final acabin sent cubistes o rabiosament sintètics. En fi, ja veurem. El que si em proposo és treballar molt de temps a les teles i deixar-les el més acabades possible, així és que al final de temporada i després d’haver treballat molt si tinc poques teles; no passa res. Durant l’hivern següent continuaran els senyors crítics dient que persisteixo en la meva desorientació.

Mont-roig, l’església i el Poble. 1919. (Fundació Miró)

Paris i Països Baixos 1920-1928

El 1920 visita Paris, coneix Picasso i altres pintors. Passa l’estiu a Mont-roig i el 1921 hi torna per establir-s’hi.  Pau Gargallo li deixa el seu estudi. Picasso s’hi interessa. Una exposició al Licorne. Deixa enrere el cubisme.
Coneix els surrealistes, André Masson amb André Breton. Connecta més amb els poetes que no pas els pintors, Desnos, Éluard, Aragon, Leiris. llegeix  Rimbaud, Lautréamont, Baudelaire i Apollinaire, entre molts altres.

Entre 1921 i 1922 pinta La Masia que culmina i acaba la seva època detallista.

National Gallery Wahsington

Deixa aquesta etapa i comença el món imaginari del Carnaval d’Arlequí  de 1924 que tindrà èxit en  a l’exposició col·lectiva de la Peinture surréaliste de la Galeria Pierre de París de 1925, al costat d’obres de Giorgio de Chirico, Paul Klee, Man Ray, Pablo Picasso i Max Ernst.  La galeria li ofereix un contracte de  1500 francs mensuals a canvi de tota la seva producció artística.

[ és el mateix estil de detalls, només que les vinyes i l’escrostonament de les parets han estat substituïts per formes i símbols]

Una nova exposició encara li dóna més impuls. La gent feia cua i Picasso va encarregar una cobla de sardanes que amenitzaven l’espera. Aquest període fins a 1927 és conegut com el dels somnis i paisatges imaginaris, amb petites inscripcions que suggereixen poemes automàtics. Es trasllada a un estudi més gran i es retroba amb Max Ernst i Paul Éluard. Coneix Pierre Bonnard, René Magritte i Jean Arp.  Èxit de crítica i de vendes, el MoMA adquireix dues obres.

Fa un viatge a Bèlgica i Holanda. Vermeer i els pintors del s17 li causen un gran impacte. Compra postals i de tornada a Paris fa una sèrie coneguda com  Interiors holandesos (Dutch interior al Moma), i després els retrats imaginaris.

Trenca amb els surrealistes quan Breton, afiliat al partit comunista, volia fer signar un programa comú. El 1929 es casa amb Pilar Juncosa. Collages, escultures. Litografies per a llibres (L’arbre des voyageurs, de Tristan Tzara). Exposició a New York. Escenografia pel ballet Jeux d’Enfants de Léonide Massine.

Retorn a Catalunya, Guerres 1929-1941

“La fi del contracte amb el marxant Pierre Loeb, la crisi econòmica provocada pel crac de la borsa de Nova York el 1929, el naixement de la seva filla Dolors i el delicat estat de salut de la seva mare” fan que tanqui el pis a Paris i torni a Catalunya. Forma part de l’associació d’Amics de l’Art Nou (ADLAN) juntament amb Joan Prats, Joaquim Gomis i Josep Lluís Sert. Collages. Exposicions.

El 1936 quan esclata la Gerra civil es queda a Paris amb la seva dona i la seva filla. Natura morta del sabatot i Autoretrat, al MoMA. Cartell “Aidez l’Espagne”. Participa al pavelló de la República el 1937 on hi hauria el Guernica de Picasso i la Font de Mercuri de Calder.

Passa un temps a Varengeville-sur-Mer, a la costa de Normandia. Sèrie Barcelona. Sèrie Constel·Lacions, 23 peces de 38×46 “la iconografia vol representar tot l’ordre del cosmos: les estrelles fan referència al món celestial, els personatges simbolitzen la terra i els ocells són la unió de tots dos. ”

Fundació Miró, 1940

Posguerra i franquisme 1941-1974

Amb la WWII el 1941 torna a Catalunya, amb por a ser detingut, i s’estableix a Mallorca, on només és “el marit de la Pilar”. El 1942 torna a Barcelona per cuidar de la seva mare. Es fa amic del fotògraf Joaquim Gomis i el  ballarí Vicente Escudero.

El 1942 el MoMA li dedica una retrospectiva que el consagra mundialment. Mural al Terrace Plaza Hotel de Cincinnati. Contacte els expressionistes abstractes americans, Jackson Pollock i Arshile Gorky.

Treballa amb ceràmica col·laborant amb Josep Llorens Artigas [la Rambla].

1948 torna a Paris. Maeght es converteix en el marxant de Miró. Deixa la pintura i es dedica més a l’escultura. Es venla finca del passatge del crèdit compra una casa als afores de Palma, Son Abrines. Sert li construeix un taller. Mural de la Unesco. 1958 premi Guggenheim.

Grafismes simples amb traços negres. Temes cel, dona, ocells.

1961. Tríptic Blau I, II, III

(Centre Pompidou)

1968  Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari, [ el buit el silenci i l’espiritual  , espais de l’ànima ,

(Fundació Miró)

Als anys 70 qüestiona la pintura com a llenguatge i ataca les superfícies, tallant-les o cremant-les. Les anomena antipintures.
Tapissos en col·laboració amb  Josep Royo.

1974, L’esperança del condemnat a Mort. (Fundació Miró)

Darrers anys 1975-1983

El 1975 s’inaugura la Fundació Miró, de l’arquitecte Josep Lluís Sert, concebuda com a centre d’estudis d’art.

Tapís a Caixabank, 1980 (el que veia cada dia en anar a treballar)

1983 Dona i ocell, que veia anant en bicicleta

Al Mas Miró expliquen que treballava l’art com qui treballa l’hort. Cada dia ben aviat se n’anava al “camp” d’art que conreava i segons el que convenia es dedicava a una obra o a una altra. Quan viatjava duia en un sobre una garrofa de Mon-roig dins un sobre, per recordar-li el contacte amb la terra.

viquipedia, MoMA, Fundació Miró, Mas Miró (audioguia )

Orenetes

Posted on

Michelangelo 1475-1564

Neix a Caprese (Arezzo) en el si d’una família noble de Firenze (que tenia una cantera de marbre. I la seva dida era dona d’un picapedrer ). De petit ja volia ser artista i vencent l’oposició de la família entra al taller dels germans Ghirlandaio amb dotze anys.

Al jardí de San Marco dels Mèdici, on estudia escultures coneix Lorenzo il magnifico que l’acollirà al palau on  es trobarà amb Pico della Mirandola i Marsilio Ficino entre altres. Passa un temps a Bolonya, i el 1496 se’n va a Roma on triomfa com a artista.

Pietà a la Basílica de SPere Roma (1498)

David (Firenze Galeria Accademia )1501

El març del 1505 el papa Juli II li va encarreg el seu monument fúnebre. Hi treballa amb entusiasme però després el Papa l’ajorna i enfadat se’n va a Florència. El papa li encarrega la volta de la capella Sixtina que acaba el 1512.

Capella Sixtina (Roma) 1508-1512

El 1513 , mort Juli II, prepara escultures pel seu mausoleu, els esclaus (que queden inacabats) i el Moisès. Però no prospera.

Moisès, San Pietro in Vincoli Roma 1513-1515

Tomba de Juli II. Esclau rebel i esclau moribund 1520, (Louvre). Presoners, inacabats, (Firenze Galeria academia)

De 1520 a 1530 treballa a Florència, la Sagristia Nova de San Lorenzo i la Biblioteca Laurenziana amb le seva escala.
Esclata el conflicte entre la República Florentina i el Papat, participa en la defensa de la ciutat. Són derrotats però Climent VII el persona. El 1534 torna a Roma.

Judici final, Capella Sixtina, Roma  1536-1541

Remodela la plaça del Capitoli, la capella Sforza de Santa Maria Major, el palau Farnese i modifica el projecte de Bramante per la basílica de San Pietro.

Mor el 1564 als 88 anys acompanyat pel seu secretari Daniele da Volterra i pel seu fidel amic Tommaso Cavalieri.

Basílica de S Pere. Roma 1546-1564

Presoners per la tomba de Julius II (Firenze)

Roma: 1984, 2000, 2005?, 2022

Postals: Michelangelo Buonarroti (1475-1564)

Posted on

Bach, Johann Sebastian. 1685-1750

[esborrany] [‘és possible que li agradés ballar?]

cronologia  vida

Infància 1685-1702

1685 Neix a Eisenach (100 km W de Leipzig)  en una família amb 200 anys d’antecedents musicals. El seu pare tocava el violí i després va tenir el càrrec de trompetista de la ciutat [encara avui a Polònia un trompetista toca des de la torre de l’ajuntament]

La casa on va néixer i actualment museu

Horari d’escola, catecisme, gramàtica i caligrafia. Els dies de la setmana amb els símbols dels planetes. Educació obligatòria entre els 5 i els 15 anys. Podien triar entre escola alemanya o la llatina, més prestigiosa, on va anar Bach. Classe de 6-9, o 7-10 a l’hivern, i a la tarda, de 1 a 3. Es registren moltes absències, 96 mitges classes; o estava malalt, o ajudava al seu pare. Va saltar la sexta i va entrar  directament a quinta, amb 7 anys.

Plaça i església.

El 1694 mor la seva mare i el 1695 el seu pare. Es trasllada a Ohrdruf, a casa del seu germà Johann Christoph, 14 anys més gran, organista a l’església de Sant Miquel. Aprèn a tocar l’orgue. Obté una beca per estudiar a  la prestigiosa Escola de sant Miquel a Lüneburg prop de Hamburg, 340km al nord. Canta al cor, estudia les obres de Schultz, Pachelbel, Froberger i Buxtehude. Estudia amb l’organista Georg Böhm.

D’Arnstadt a Weimar (1703-08)

Set mesos com a violinista a l’orquestra de la cort ducal de Joan Ernest III a Weimar . El prestigi com a teclista fa que el cridin a Arnstadt a inspeccionar i inaugurar l’orgue de la St. Bonifatius-Kirche a Arnstadt. 14/08/1703 nés nomenat organista. Compon les primeres obres. Viatge a Lübeck per conèixer i estudiar amb Buxtehude.

 

L’escultura de la plaça evoca un Bach de 18 anys

[Són d’aquesta època alguns corals per orgue, els BWV 541 750 582 562 i 565, i notablement BWV992 Capriccio sopra la lontananza del suo fratello dilettissimo potser amb motiu de l’allistament del seu germà Johann Jacob.]

El 1707 agafa el lloc d’organista a  l’església de Sant Blai de Mühlhausen. Es casa Maria Barbara, la seva cosina en segon grau que cantava al cor, amb qui tindrà 7 fills dels que en sobreviuran 4, entre ells Wilhelm Friedemann i Carl Philipp Emanuel que arribaran a ser importants compositors.

Un Bach de 22 anys a Muhlhausen, a l’església de Sant Divi-Blasi

Escriu la cantata inaugural Gott ist mein König, BWV 71, i també les primeres cantates religioses de Bach: BWV 4, 106, 131, 150.

1698: orgue BWV 570

1699: orgue BWV 551, 700, 724

1700: orgue BWV 568, 750, 766

1701: orgue BWV 741

1703: orgue BWV 531, 569

1704 orgue BWV 533, 563, 565, 588, 589, 719, 721, 723, 725, 737, 739, 742, 770, Clave Capriccio per la marxa d’un germà estimat BWV 992

1706: Orgue BWV 765

1707 orgue BWV 582, 722, clave Toccatas BWV 911-916, Quodlibet BWV524 [que recorda una òpera de Mozart]

Weimar 1708-1717

Càrrec d’organista de la cort del duc Guillem Ernest de Saxònia-Weimar. El duc és un coneixedor de la música italiana i Bach podrà estudiar obres de Vivaldi, Corelli, Albinoni, Couperin i Händel. Comença a compondre alguns dels preludis i fugues del clave ben temperat BWV 846-893 i l’Orgelbüchlein BWV599-644 per que estudii el seu fill gran Wilhelm Friedemann. El 1714 ascendeix a konzertmeister de la cort. Comença un cicle de cantates, una cada mes:  BWV 182, 12, 172, 18, 21, 54 i 185. En morir el mestre de capella Drese, Bach aspirava a succeir-lo però el duc nomenarà el fill de Drese. Bach, descontent, accepta una oferta a Köthen. (El duc s’hi oposa i empresona Bach durant tres setmanes). En un viatge a Dresde havia de competir  amb Louis Marchand, un famós organista francès. Diuen que la nit abans, quan Marchand el va sentir assajar, va marxar a correcuita per no quedar en ridícul.

1708: orgue BWV 532, 536, 545, 546, 549, 550, 566, 572, 579, 712, 722, 726, 727, 729-734, 738, 743, 744, 747, 749, 762-768, 772

1709: orgue BWV 711, 714, 715, 716, 717, 718, 720

1710: clave Preludi i fuga BWV 894, Aria variata a la manera italiana BWV 989, Suite per Llaüt BWV 996

1711: orgue BWV 564, 574, 575

1712: orgue BWV 534, 538, 540, 541, 542

1713: orgue BWV 578, 736 Orgelbüchlein 599-644 (1713-1715)

1714: Orgue BWV 592, 593, 594, 595, 596

1715: Motet BWV 228, Sonata per violí i clave BWV 1023

1717: Orgue BWV 690, 694, 695, 696, 697, 698, 699

Köthen (1717-23)

El príncep Leopold, ell mateix un violinista expert, li dóna el títol de kapellmeister, un bon sou, i li deixa temps per compondre. No és dels nobles més rics però és un gran amant de la música. Bach acompanya el príncep quan viatja als banys termals de Karlsbad. Compon música profana ja que el príncep és calvinista i no fa servir música als oficis. Bach se sentirà ben tractat però troba a altar expressar la religiositat musicalment. Mantindran una bona relació quan se’n vagi a Leipzig.

  • Suites per a orquestra
  • les sis Suites per a violoncel sol
  • les Sonates i partites per a violí so
  • els Concerts de Brandenburg
  •  la primera part d’El clavecí ben temprat

El 1721 mor Maria Barbara. Es torna a casar aviat amb Anna Magdalena, una bona cantant, amb qui tindrà tretze fills, sis dels quals sobreviuran. Aquesta etapa es deteriora quan la nova esposa del príncep que no té interès per la música, n’allunya el seu espòs.

1713: Canon BWV 1073

1714: teclat Suites angleses 1 i 2 BWV 806-807

1717: Clave Fantasia cromàtica BWV 903, Preludi i fuga BWV 904, Sis petits preludis BWV 933-938, Sonates per flauta i bc BWV 1034-1035

1718: orgue BWV 535, 691, 701, 702, 703, 704, 705, 706, 707, 710

1719: teclat 15 Invencions i 15 simfonies BWV772-801, Partita per flauta BWV 1013

1720: clave Preludis (dels 12) BWV 924-830 999, Suite per llaüt BWV 997, Sonates i partitas per violí BWV 1001-1006, Sis suites per a cello BWV 1007-1012, Sonates per violí i clace BWV 1014-1018.

1721: Concerts de Brandeburg BWV 1046-1051

1722: orgue BWV 573, 728, (740, 745), 6 Suites franceses per clave BWV 812-817, 818, El Clave ben Temperat I 1-24 BWV 846-869. [Mozart va arranjar 5 fugues al KV405]

Leipzig (1723-1750)

El 1723, amb 38 anys, es presenta a la plaça de Kantor a l’església de Sant Tomàs a Leipzig, un càrrec depenent de l’ajuntament de la ciutat que estava dividit entre monàrquics i representants de la classe mercantil. Una de les posicions musicals més prestigioses d’Alemanya. Bach havia de compondre pels oficis de Sant Tomàs i ensenyar els alumnes de la Thomasschule. Va tenir freqüents conflictes amb l’ajuntament quant a les condicions de treball. Els dos primers anys compon dos cicles sencers de cantates, una per setmana, que culminaven en les dues passions.

A partir de 1729 assumeix la direcció del Collegium Musicum, i recupera la música instrumental que havia compost a Köthen.

Malgrat totes les enrabiades i decepcions acaba tenint un reconeixement, el 1736, el rei de Polònia i elector de Saxònia el va nomenar compositor de cort. Amb aquesta ocasió, va viatjar a Dresden per oferir a la cort un concert amb el nou orgue de la Frauenkirche, que va deixar admirats tots, en particular el comte de Kayserling, ambaixador rus, a petició del qual va escriure més tard les Variacions Goldberg, per a Johann Gottlieb Goldberg (1727-56), protegit de Kayserling.
El maig de 1747 visita Frederic el Gran a Berlín el maig de 1747 que li proposarà improvisar sobre el tema de l’ofrena musical. A casa tenia la seva esposa que l’adorava i una colla de fills que a mesura que es feien grans, tocaven música amb ell.

Evocació d’un vespre a casa de Bach

 

Els últims anys els gustos musicals anaven canviant i ja no era tan admirat. Va començar tenir problemes de visió i dues operacions del cirurgià anglès John Taylor el van deixar cec. El testimoni del seu deixeble Johann Christoph Altnickol explica que just abans de morir va recuperar la vista per uns instants i va dir “Magdalena, on ara vaig veuré colors més bonics i sentiré la música que fins ara només hem pogut somiar. I els meus ulls veuran el Senyor!”. Va demanar que cantessin alguna cosa i van cantar el coral “Tots els homes han de morir”. Moria amb 65 anys un 28 de juliol de 1750.

La seva música va seguir essent valorada per un cercle d’entesos a Berlín. El seu deixeble Johann Philipp Kirnberger. Sara Levy, deixeble del fill de Bach i tia àvia de Mendelsohn, que acollia un prestigiós saló musical. La Princesa Anna Amalia de Prússia, estudiant de Kirnberger interessada en contrapunt i també compositora.

1723: Motet BWV 227, 230, Suites angleses per clave 3-5 BWV808- 811, Suite per clave 819.

1724: Orgue BWV 537, 539, Passió segons Sant Joan BWV 245, Suite per Orquestra 1 BWV 1066

1725: Motet BWV029, 6 partites per clave BWV 825-830

1726: Orgue BWV 726, Motet BWV 225, clave dels 12 Petits preludis BWV 939-942, 943, Suite per Orquestra 4 BWV 1069

1727: Passió segons Sant Mateu BWV 244, suite per llaüt BWV 995, Concert per flauta, violí i orquestra BWV 1044, Canon BWV 1074

1729: Motet BWV 226, 229, Sonata per violí i clave BWV 1019

1730: Triosonates per orgue BWV525-530, BWV 583, 586, 587, 590, , BWV 529 Sonata per viola de gamba (orig orgue), Sonata per flauta i bc BWV 1030, Concerts per violí i orquestra BWV 1041-1043, Concerts per clave BWV 1063-1065, Suite per Orquestra 3 BWV 1068

1732: Sonata per violí i clave BWV 1021, Concert per clave BWV 1061

1733: Magnificat BWV 243, Overtura a la francesa clave BWV 831, Concerto italiano clave BWV 971

1734: Oratori de Nadal BWV 248, Corals BWV 250-252, 260, Canon BWV 1075

1736: Suite per llaüt BWV 1006, sonata per flauta i bc BWV 1032, Concert per clave BWV 1060, 1062

1738: Misses BWV 233, 234, 235, 236, Concerts per clave BWV 1052-1058, Suite per Orquestra 2 BWV 1067

1739: orgue BWV 552, Orgue Clavierübung3 BWV 668-689, Duets 802-805

1742: El Clave ben temperat II 25-48, BWV870-893, Sonates per viola de gamba BWV 1027-1029, L’art de la fuga BWV 1080

1746: Canon BWV 1746

1747: orgue 18 corals Leipzig BWV BWV651-668, 769, Musikalisches Opfer BWV 1079, 14 Canons sobre les Variacions Goldberg BWV 1087

1748: orgue 6 corals Schubler BWV645-650, missa en B m BWV 232

1749: Canon BWV 1078

1750: Canon 1086

abans de 1750: Corals 253-445

BWV Bach Werk Verzeichnis

La religiositat de Bach

For Bach is of the very front rank of composers since 1700 whose entire work was geared, one way or another, towards the spiritual and the metaphysical – celebrating life, but also befriending and exorcising death. He saw both the essence and practice of music as religious, and understood that the more perfectly a composition is realised, both conceptually and through performance, the more God is immanent in the music. (p.45).

Al museu Bach d’Eisenach s’indica que a l’inventari de llibres que es va fer després de la seva mort hi havia 52 llibres de teologia en 81 volums.

Gardiner explica que el paper per escriure partitures era més gruixut i car, i que Bach l’aprofitava tot el que podia. Tenia una ploma especial de 5 punte sper traçar el pentagrama. Tinters amb tinta negra, sèpia i vermella. Plomes i ganivets per esmolar-les, i sorra per assecar la tinta.

El museu Bach de Leipzig explica dificultats per determinar les partitures. La tinta que feia servir al cap del temps és corrosiva pel paper. Els originals de Bach del baix continu, sovint no tenen tots els detalls. Les còpies de les parts tenen més detalls però són susceptibles de tenir més errors.

Proposta per un palau de la memòria:

  • BWV 846, preludi i fuga en C del WKT
  • BWV 564, toccata adagio e fuga en C
  • BWV 008 BWV 0008 – Kantate ‘Liebster Gott’, que escoltava a Leipzig un desembre de 2012.
  • BWV 1046-1051 Els concerts de Brandeburg que reproduïa mentalment a l’autobús a l’adolescència.
  • BWV 988 Les variacions Golderg que escoltava als 18 anys una vegada i altra en versió de Wilhem Kempf.
  • BWV 1001-1006 Partites per violí en versió de Henryk Szering

NOTES GARDINER

Gardiner diu que era una mica com un entrenador de futbol, que havia de tenir en compte si tenia algún intèrpret malalt, com els jugadors lesionats, o si necessitava negociar amb els stadtpfeiffer per disposar de trompetes si era una ocasió que requeria una música més brillant.

Com un gran jugador d’escacs, podia considerar tots els possibles desenvolupaments possibles a partir d’un situació determinada, i triar el millor.

Comentaris de Gardiner

Posted on

107.000 milions de vides

Models per pensar les societats |  100mM de vides  |  La Història: Recorregut al llarg del temps |   Etapes  | Les 5 “cases”

La mirada sobre les vides humanes |   Un museu de biografies  |    La loteria del destí   | Els avantpassats |  les ànimes a l’inframón  |   Estadístiques fictícies, projecte chronome |  Felicitat i patiment   |    Els vestits

La mirada sobre les vides humanes

Podem posar la mirada en les civilitzacions o podem posar la mirada en totes les vides humanes que estimem que hi ha hagut, uns 107.000 milions.

[Als 14 anys en un examen d’història em van posar una mala nota perquè  a la resposta jo intentava imaginar com era la vida d’un pagès a l’edat mitjana. La història que ens expliquen ens ofereix una visió esquemàtica dels poders, amb els grans canvis per batalles i invasions. Però també podem posar la mirada en les vides humanes. Aquest punt de vista el recollia l’escola francesa dels Annales de Febvre i Bloch, que volia abastar totes les classes socials; les “microhistòries” de Carlo Ginzburg que reconstruïa la vida d’un moliner del segle 16; la “Història de la vida privada” de Georges Duby (S19 i s20, Ciències humanes):

  • Imperi Romà, antiguetat tardana, alta edat mitjana, bizanci
  • L’aristocràcia a la França feudal, el renaixement a la Toscana, l’emergència de l’individu
  • Renaixement i il·lustració, Estat i família
  • La revolució francesa, la família burgesa, habitacions privades
  • La la primera guerra mundial, el model americà, el model rus

Per exemple, com ha dormit la gent al llarg del temps? Com han llegit? Què podien esperar a cada moment?
El llibre de Theodor Zeldin “An intimate History of humanity” explora 25 temes universals a partir d’històries particulars. L’esperança, la solitud, les maneres d’estimar-se, respecte, poder, curiositat i llibertat, compassió, la infelicitat dels qui tenen la vida solucionada, els viatgers, la fragilitat de l’amistat, com triem un camí a la vida i després no ens satisfà.
Els museus que presenten objectes com El Victoria&Albert museum, el Museum der Dinge , el Museu Frederic Marés, o el Museu del disseny també revelen la vida quotidiana.

Un museu de biografies

El 2012 en posts al meu blog imaginava els cementiris con una mena de museu de biografies, i mirava de concebre com seria un museu que tingués una petita fitxa en paper de Bíblia resumint cadascuna de les  107.000 de  biografies que han existit.

[un programa podria fer una simulació, generant biografies fictícies a partir d’un model de classes socials per a cada societat, guions preestablerts per a cada tipus de rol i un espectre de diversitat i varietat dins de cada, els que tindran mala salut i moriran, els que es revoltaran, els que viuran una aurea mediocritas]

La manera com ens podríem aproximar a aquest museu és considerar els tipus de vida disponibles per cada tipus de societat i civilització. Per exemple,

  • caçadors recol·lectors: 1 cap, 2 Xaman/artista, 47 caçadors-recol·lectors.
  • Poble agrícola: 1 cap, 3 Xaman/artista, 5 artesans, 291 pagesos.
  • Pastors nòmades: 1 Cap, 2 Xaman/artista, 97 pastors.
  • Cacicat: 1 Rei, 10 nobles, 30 religiosos, 30 artesans, 15 artistes, 20 comerciants, 100 soldats, 400 pagesos, 400 esclaus.
  • Imperi o regne agrícola: 1 rei o emperador, 3% noblesa, 5% religiosos, 10% artesans, 2% artistes. 10% comerciants, 30% pagesos, 30% esclaus.
  • Nació amb economia industrial: 1 rei o president, 4% capitalistes, 2% religiosos, 2% artistes, 10% soldats, 11% comerciants, 11% metges i mestres, 20% pagesos, 35% obrers, 5% administratius.
  • Nació amb economia de la informació: 1 president, 4% capitalistes, 1% religiosos, 2% artistes, 10% soldats, 11% comerciants, 12% metges i mestres, 10% pagesos, 20% obrers, 30% administratius.
  • Comunisme economia industrial: 1 Secretari general, 5% quadres del partit, 2% ideòlegs, 2% artesans, 2% artistes, 10% comerciants, 13% soldats, 16% pagesos, 35% obrers, 15% administratius.

Cada una d’aquestes vides possibles defineix una biografia típica, unes expectatives que se satisfan o no, o una vida miserable de la qual és molt difícil escapar. És el que suggeria com a “entorn individual” dels grups socials. (Història, blocs, fets).

La loteria del destí

A partir d’aquí podem imaginar com si les 107.000 milions de vides estiguessin donades i un sorteig determinés on anem a parar, una idea que es remunta el mite d’Er de Plató, amb consideracions interessants de Richard Burton sobre si, considerades les misèries humanes, ens canviaríem o ens quedaríem amb la sort que ens ha tocat. (post loteria del destí, prmera versió). Jugar a aquesta loteria ens fa veure que les vides més probables són les de pagès, serf, esclau, o treballador, amb un 50% de probabilitats de ser una dona sense llibertat.

[Primer es fa un sorteig per determinar l’època en la història, ponderada segons el total d’humans que hi ha hagut a cada època. Per simplificar no tenim en compte variacions de població dins de l’època i determinem un any aleatori entre l’any inicial i final de l’època.
El sorteig del lloc fa una query dels blocs històrics corresponents a l’any determinat i es fa un sorteig ponderat per la mida de la població. Al bloc històric li correspon un tipus de societat amb un model simplificat de classes socials.
Es sorteja la classe social i el gènere.]

Els avantpassats

A partir de la teoria de l’evolució i pensant en tots els avantpassats que hem tingut en les generacions que ens han precedit tenim una nova perspectiva amb 16 generacions de les eres contemporànies i modernes, 40 a l’edat mitjana, 53 a l’antiga fins al 800BCE, i 260 del Neolític . Abans hi haurien hagut  16.150 generacions estimades d’Homo sàpiens a l’Àfrica fins que va colonitzar el món.

Estadístiques fictícies de vides concretes

El 2022 hi ha gairebé 8.000 milions d’humans (   demografia actual )   (World population clock) .

Qui neix i comença a viure? Qui mor, i quina vida deixa enrere?

Què estan fent? Quants estan rient? Quants s’han enamorat? Quants ploren perseguits? Quants desesperats per la pobresa? Quants malalts? Quants deprimits?

Tenim l’estat del món en termes de meteorologia, en termes econòmics de les cotitzacions de les borses. Podríem tenir l’estat del món quant als humans? Vaig voler fer un assaig de mostrar què estaven fent a cada hora a diferents llocs del món.

El Human Chronome Project mira de construir una base de dades sobre què fa tot el món a cada hora del dia.  (article)

Les activitats es classifiquen com:

Resultats externs:

  • Obtenció d’aliments: Agricultura, cuina
  • Obtenció altres: materials i energia per a la tecnosfera, mineria, fusta, combustibles
  • Modificació de la tecnosfera: construcció i manteniment d’edificis, infrastructura i vehicles

Resultats humans directes:

  • Manteniment somàtic: neteja, salut, medecina, criança d’infants
  • Reestructuració neural deliberada: Educació, recerca, religió
  • Activitats orientades a l’experiència: media, aficions, esports, vida social, menjar [?]
  • Resultats organitzacionals. transport, comerç, finances, lleis

[Al Paradiso, al cel sisè, Canto XIX,  Dante veu les àimes com a punts lluminosos, estols de flames individuals que primer van formant unes lletres i després faran com una gran àguila. Així que el que ara proposen els que dissenyen grans events tals com les inauguracions d’uns jocs olímpics, en que els espectadors d’un estadi amb cartrons, o multituds de figurants evolucionant a la pista, formen diferents figures, tot això ja ho havia imaginat Dante fa 700 anys. És com el camp del Barça amb una estelada, però en versió celestial i lluminosa. / L’àguila formada per les ànimes justes lluminoses, no només és una figura sinó que acaba parlant amb una veu comuna. Dante esmenta alguns dels més importants que estarien situats a l’ull, un emperador romà, un rei bíblic. / La idea és molt suggerent i fa pensar en el tot com a suma de les parts. Imagino, per exemple, una imatge moral del món, on hi hagués un píxel per a cada humà viu (seria una pantalla immensa de 60.000 x 90.000 píxels, d’uns 20×15 metres), on el color del píxel anés canviant segons la generositat (verd) o egoisme (vermell), de cadascú; ¿què sortiria? o, pels estats d’ànim, amb colors pel cansament, l’avorriment, el patiment, l’alegria, la serenitat, la curiositat de cadascú, com aniria variant al llarg del dia i al llarg de l’any, o en moments de crisi? Seria com una mena de retrat de Dorian Gray col·lectiu [o un gran emoticon, o una sèrie d’emoticons amb la mida de la gent que està en aquell estat]

→ L’estat emocional del món  a Psicologia. Afectivitat

Inframón i reencarnació

[Les diferents cultures han imaginat un món on perduren els humans un cop el cos ha deixat de respirar, existències diferents, ombres, esperits, i generalment sotmeses a càstigs o recompenses segons la vida que han dut a terme. La visita al museu de les biografies és semblant a la visita de Dante, el descens d’Orfeu o Odisseu als inferns.]

L’inframón grec, el Tàrtar, el prat de l’Asfòdel, els camps Elisis

Divina comèdia, l’infern, el purgatori i el cel.

En les religions que contemplen la reencarnació, el museu de les biografies estaria agrupat amb les fitxes corresponents a les successives reencarnacions dels éssers fins que arriben al Nirvana.

En veure el jaciment dels guerrers de Xian, m’imaginava també un museu de la humanitat amb una figura per a cada humà que ha existit.

Què ens fa estar bé i què ens fa patir? En un post especulava un formulari sobre la fe de vida, què ens manté en marxa, la inèrcia, les experiències gratificants, ser per als altres, ser a través dels altres, les ajudes químiques.

Peter Menzel: ( galeria ), Hungry Planet What the World Eats, Material World

Biografies al Museu: Biografies   |    Biografies 1750  |

Deu fets importants en la meva vida, testimonis edat, llocs on han viscut, feines.

Posted on

El jo. L’experiència de la vida narrativa

41 La vida humana   |    l‘experiència d’estar en el món, l’experiència del present,

[esborrany] a completar amb notes de la tesi. El jo, invariants vida narrativa

Construïm el jo a partir del relat que elaborem sobre el que vivim, el passat que reconstruïm, el futur que anticipem i els vides alternatives que considerem. Tant el nostre cos i els seus teixits, com aquest relat, estan en contínua reconstrucció. El jo potser no és una substància immutable tal com va fer veure Hume, però té una consistència, com la del vaixell de Teseu o l’escultura de Gormley.

En un moment donat experimentava aquest deslligament de la meva narració, com si estigués fora. És una mica com quan estem llegint un llibre i estem ficats dins de la història, vivint en l’univers creat pel narrador, i de sobte, deixem de llegir, i l’escenari i els personatges, en particular el jo en primera persona, deixa d’existir. Però resulta que fora d’aquesta narració, no sé què sóc! El cos m’arrela.

Reconstrucció en despertar, 2023

En despertar reprenem la narració del dia abans i això és el que ens dóna continuïtat. Proust ( la reconstrucció del jo en despertar )  i Auden (Prime. Horae Canonicae) ho han elaborat. Alguna vegada en un viatge, dormint en un llit no habitual ens podem despertar amb la idea que som al llit de sempre. O a vegades, si estem vivint un somni molt intens, quan ens comencem a despertar podem sentir que la vida del somni és més real que no pas la del dia que ens espera.  I per uns instants podem dubtar de si sortir del son i entrar a la realitat del nou dia que comença. És una mica com si poguéssim decidir de començar a existir, una versió diària del que Nabokov anomenava “un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra”, el que vivim durant el dia limitat per la interrupció del son. Cada dia una versió repetida del que viuen les efímeres, que viuran un sol dia volant al llarg del riu Tisza.

Posted on

Stevens, Wallace. 1879-1955

[esborrany]  Poesia

Wallace Stevens (October 2, 1879 – August 2, 1955) was an American modernist poet. He was born in Reading, Pennsylvania, educated at Harvard and then New York Law School, and spent most of his life working as an executive for an insurance company in Hartford, Connecticut. He won the Pulitzer Prize for Poetry for his Collected Poems in 1955.

Stevens’s first period of writing begins with the 1923 publication of Harmonium, followed by a slightly revised and amended second edition in 1930. His second period occurred in the 11 years immediately preceding the publication of his Transport to Summer, when Stevens had written three volumes of poems including Ideas of Order, The Man with the Blue Guitar, Parts of a World, along with Transport to Summer. His third and final period began with the publication of The Auroras of Autumn in the early 1950s, followed by the release of his Collected Poems in 1954, a year before his death.

 

PDF: Wallace Stevens Journal 17, Eleanor Cook A Reader’s Guide to Wallace Stevens.
Calibre: Paul Mariani, The Life of Wallace Stevens. Poesía reunida. Notas para una ficción suprema. Opus posthumous.

Posted on

Xostakóvitx, Dmitri 1906-1975

Música  |  Compositors i intèrprets

(fonts: vikipèdia, llista d’obres, Grove)

Inicis fins 1926  |    1926 – 1936  | 1936 – 1953  |   1953 – 1962   |   1962 – 1975

Xostakóvitx és un dels músics més importants del segle XX, amb una producció formidable que inclou quinze simfonies, quinze quartets de corda, dues òperes, una opereta, sis concerts, música de cambra, cicles de cançons, música per a piano, cantates, oratoris, amb un inconfusible llenguatge musical, sovint inquietant, sarcàstic i amarg, i sempre vinculat fortament a les circumstàncies que va viure (i que va patir) durant tota la seva vida. Les seves nombroses partitures cinematogràfiques, una extensa música teatral incidental i tres ballets són de qualitat més variable. Després d’un període avantguardista inicial, Xostakóvitx es va adherir al romanticisme musical, en la línia de Mahler. No obstant això, va fer algunes incursions en el terreny de l’atonalitat. La seva música sol incloure contrastos aguts i elements grotescs. Autor prolífic, en tots els gèneres musicals va aportar un llenguatge no solament personal i distintiu, sinó també renovador i brillant com pocs, la qual cosa li ha fet entrar directament en la història de la música.

Inicis fins 1926

En aquests immediats anys prerevolucionaris, Dmitri va créixer en un entorn privilegiat en comparació amb la gran majoria de ciutadans. La família tenia dos cotxes, una datxa, un piano de la marca Diederichs i comptaven amb un tutor alemany, servents i una mainadera. Era un noi tranquil amb afició a la natura i a caminar, va assistir a l’escola comercial privada Maria Xidlovskaia del 1915 al 1919, juntament amb nens de la intel·lectualitat, com els Trotski, Kustódiev, Kàmenev i Kérenski. La mare, Sofia Vassilievna, va descobrir molt aviat les qualitats privilegiades del seu fill per als assumptes musicals, i es convertí ella mateixa en la seva primera professora de piano. Tan aviat com va començar, els seus dots musicals van florir. En un sol mes ja podia tocar peces simples de Mozart i de Haydn. A mitjan agost de 1915, un mes després d’haver començat les lliçons, la mare de Xostakóvitx el va portar a classes de piano amb el professor més important de Petrograd, Ignatiy Glyasser.  Segons sembla, podria tocar tot El clavecí ben temperat.

El 1919 entra al Conservatori dirigit per Alexander Glazunov, que aviat va reconèixer el talent de DX, com a pianista i compositor. Xostakóvitx va ser membre actiu del Cercle de Joves Compositors (1921-1924) i també del Cercle Anna Fogt (1921-1925), dues associacions seguidores de les tendències musicals contemporànies de l’Oest.

Durant els anys posteriors a la Revolució Russa de 1917 fins al final de la Guerra Civil i a la introducció de la Nova Política Econòmica de Lenin el 1921, moltes institucions van quedar sense fons econòmics: el Conservatori no en va ser una excepció i les classes sovint tenien lloc a temperatures gelades. La família de Xostakóvitx, que abans havia estat benestant, també en va patir les conseqüències. El pare de Xostakóvitx va morir de pneumònia el febrer de 1922 i la família va haver de mantenir-se amb la mare mecanografiant i la germana gran donant classes particulars de piano. Sempre va ser un noi malaltís i la primavera de 1923 va desenvolupar tuberculosi i va haver de ser operat dels ganglis limfàtics. Després de completar l’examen final de piano del Conservatori el juny, encara amb el coll embenat, va anar a fer-se cures en un sanatori de Gaspra, a Crimea. Aquest viatge va estimular l’amor pels viatges que va durar la major part de la seva vida (generalment preferia viatjar al sud a la primavera, però passar els mesos d’estiu al nord de Rússia). Allà va conèixer Tatiana Glivenko, filla d’un filòleg de Moscou de qui es va enamorar i amb qui es va escriure gairebé tota la vida.

(1)  1926-1936

La primera simfonia és el treball de graduació i va tenir un gran èxit. La dècada següent a la seva graduació va ser triomfant. El jove Xostakóvitx es va convertir ràpidament en un dels compositors mascota del règim comunista, rebent encàrrecs per a partitures de cinema, música incidental i ballets.

El 1927 va ser un any ple d’esdeveniments per al compositor. Xostakóvitx va tenir una trobada amb Prokófiev, que realitzava la primera de moltes visites a Rússia abans del seu retorn definitiu nou anys després. Xostakóvitx va tocar la seva Primera Sonata per a piano recentment acabada, que va ser una de les poques obres de la generació més jove de compositors soviètics que va impressionar Prokófiev. Després d’aquesta visita, i amb l’encoratjament de Iavorski, Xostakóvitx va produir el seu encara més extrem Aforismes op.13, una sèrie de peces de gènere perversament maltractades que semblen intents d’escandalitzar els sarcasmes de Prokofiev.[2]

A la primavera va començar una llarga amistat amb el musicòleg Ivan Sol·lertinski, que seria el seu millor amic fins a la seva mort el 1944.[16] Les visions contundents de Sol·lertinski sobre la tradició simfònica van ser factors vitals en el desenvolupament de Xostakóvitx amb el neoclassicisme germànic postmahlerià de Hindemith i Krenek.[2] Amb l’ànim de Sol·lertinski, va fer un estudi profund de la música de Mahler i, en fer-ho, va descobrir l’afinitat del compositor més important de la seva carrera, que tindria una gran influència en la seva música a partir de la Quarta Simfonia.

L’estiu del 1927, Xostakóvitx s’allotjava a Dietskoïe Selo quan va conèixer a Nina Varzar, una pianista amb talent, però també estudiant de matemàtiques i física a qui, de forma similar a Xostakóvitx, li agradava l’esport, en particular el patinatge sobre gel i l’escalada alpina. Es van casar el 1932, «sense dir ni una paraula a ningú».

L’ôpera “El nas” sobre l’obra de Gógol és qualificada de formalista, que tant podia significar que era un conservador acadèmic rutinari de la música burgesa, com un radical que utilitzava recursos formals i avantguardistes. En qualsevol cas, el terme equivalia a una acusació d’incomprensible pel “poble” per estar ideològicament mal pensada, segons el criteri del Partit Comunista liderat per Stalin. Després de superar l’examen obligatori d’ideologia marxista, Xostakóvitx va continuar el postgrau al Conservatori fins a l’1 de gener de 1930, i complint els requisits dels estudiants va presentar com a treball final la Tercera Simfonia, subtitulada El primer de maig, composta a mitjans de 1929.

Públicament va criticar la música occidental i el jazz. Però quna va semblar que afluixava el control va escriure la primera jazz Suite.

Durant aquest temps es va dedicar intensament a compondre l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk, que es va estrenar el 1934 i va tenir un èxit immediat, encara que després va ser prohibida en el seu país durant vint-i-sis anys, uns personatges mesquins i sense escrúpols en un fosc lloc de la Rússia més profunda, on tot és fàstic i sexualitat reprimida. El resultat és una obra que reivindica la llibertat sexual mentre les instàncies oficials tractaven el sexe com una cosa exclusivament orientada a la fecunditat.

El 1936 va acabar-se-li la tranquil·litat. El 26 de gener, Stalin i un grup d’oficials del Partit van assistir a la representació de la nova producció del teatre Bolxoi de Lady Macbeth, i el resultat va ser un article condemnatori que va aparèixer a la revista comunista Pravda el 28 de gener, amb un famós article titulat Caos en comptes de música. L’article criticava durament a Xostakóvitx per la confusió de la seva música, en lloc de promoure la música natural i humana, i li deixava ben clar quines serien les conseqüències si no corregia els seus errors.

Orquestra

Òpera

    • Op. 15: The Nose, satirical opera in three acts (and an epilogue) after Gogol (1927–1928); also a suite for orchestra (see Op. 15a)
    • Op. 29: Lady Macbeth of the Mtsensk District, opera in four acts after Leskov (1930–1934); later revised as Katerina Ismailova (see Op. 114); also a suite for orchestra (see Op. 29a)

Cambra

    • Two Pieces for string quartet (1931) (arranged from Lady Macbeth of the Mtsensk District and from The Golden Age)
    • Op. 8: Piano Trio No. 1 in C minor (1923)
    • Op. 9: Three Pieces, for cello and piano (1923–1924, lost; a fourth piece may have been destroyed by the composer)
    • Op. 11: Two Pieces, for string octet (1924–1925)[3]
    • Op. 33 [sic]: Impromptu (Экспромт), for viola and piano (1931)[4]
    • Op. 40: Cello Sonata in D minor (1934)
    • Op. 40a: Moderato, for cello and piano (1934)

Piano

    • Op. 2: Eight Preludes (1919–1920)
    • Minuet, Prelude, and Intermezzo (1917 or 1919–1920)
    • Murzilka (1920)
    • Op. 5: Three Fantastic Dances (1922)
    • Op. 6: Suite in F♯ minor for two pianos (1922)
    • Op. 12: Sonata No. 1 (1926)
    • Op. 13: Aphorisms (1927)
    • Op. 34: 24 Preludes (1932–1933)

(2) 1936 – 1953

Després de la crítica i l’amenaça, en una època de purgues i execucions, mira de fer obres més accessibles amb les simfonies mentre que amb la música de cambra pot experimentar més lliurement. El treball més significatiu d’aquesta època va ser la Sisena Simfonia, composta entre l’abril i l’octubre de 1939. En aparença semblava que a Xostakóvitx li començaven a anar bé les coses. El Quintet per a piano i corda, per la seva bellesa, impecable factura i força expositiva, va obtenir un gran èxit des del dia de la seva estrena, rebent el 1941 ni més ni menys que el Premi Stalin, a més d’haver estat guardonat amb l’Ordre de la Bandera Roja.
Esclata la guerra i pateix el setge de Leningrad que inspirarà la setena simfonia. Es trasllada a Moscú. Dóna classes per tenir ingressos. 8a simfonia fosca, com un memorial, la novena no és el cant a la victòria que esperava el règim.
El 1948 torna la repressió a les arts, la música havia de ser quelcom que un obrer pogués xiular anant a la fàbrica. Va haver de deixar de donar classes.  El 1951 el compositor es va convertir en diputat del Soviet Suprem.

Simfonies

    • Simfonia núm. 4, op 43, 1936
    • Simfonia núm. 5, op 47, 1937 “la resposta pràctica i creativa d’un artista soviètic cap a una crítica justa”
    • Simfonia núm. 6, op 54, 1939
    • Simfonia núm. 7, op 60, 1941 Leningrad
    • Simfonia núm. 8, op 65, 1943
    • Simfonia núm. 9, op 70, 1945 ( s’esperava una simfonia monumental per celebrar el final de la guerra però va escriure una peça més lleugera i íntima,
    • Op. 77: Violin Concerto No. 1 in A minor (1947–1948, originally published as Op. 99; tocava simfonies de Haydn amb Kabalevsky)
    • Op. 50a: Suite from The Maxim Trilogy for chorus and orchestra (1938)
    • Suite for Jazz Orchestra No. 2 (3 movements) (1938) [amb sentit de l’humor, es confon amb suite per varietats de 1956)
    • Op. 64a: Suite from Zoya, for chorus and orchestra (1944, arranged by Levon Atovmyan), Op. 75a: Suite from The Young Guard (1951, arranged by Levon Atovmyan), Op. 76a: Suite from Pirogov, for orchestra (1947, arranged by Levon Atovmyan), Op. 78a: Suite from Michurin, for chorus and orchestra (1964, arranged by Levon Atovmyan), Op. 80a: Suite from Meeting on the Elbe, for voices and orchestra (1948), Op. 82a: Suite from The Fall of Berlin, for chorus and orchestra (1949, arranged by Levon Atovmyan), Ballet Suite No. 1, for orchestra (1949, arranged by Levon Atovmyan), Ballet Suite No. 2, for orchestra (1951, arranged by Levon Atovmyan), Ballet Suite No. 3, for orchestra (1953, arranged by Levon Atovmyan), Ballet Suite No. 4, for orchestra (1953, arranged by Levon Atovmyan)

Cambra

Piano

(3) 1953 – 1962

El 1953 va morir Stalin i la figura de X es rehabilita. Es casa per segona vegada però es divorcia als tres anys. Rep premis a la URSS i a l’estranger. El 1958 apareixen símptomes de poliomelitis. Cedeix a la pressió d’afiliar-se al partit comunista. A canvi, pot programar obres que estaven prohibides. Es casa per tercer cop.

Orquestra

  • Simfonia núm. 10, op 93, 1953 [una peça fosca, que alguns interpreten com una crítica a l’època de Stalin]
  • Simfonia núm. 11, op 103, 1957 [40 aniversari de la revolució d’octubre, Rússia, un poble que ha patit massa]
  • Simfonia núm. 12, op 112, 1961 [ dedicada a Lenin ]
  • Simfonia núm. 13, op 113, 1962 [massacre dels nazis a Babi lar]
  • Op. 102: Piano Concerto No. 2 in F major (1957) [ una peça alegre, diferent]
  • Op. 107: Cello Concerto No. 1 in E♭ major (1959) [ dedicat a Rostropovitch que se’l va aprendre de memòria en quatre dies]

Cambra

  • Op. 94: Concertino in A minor for two pianos (1953)
  • Tarantella for two pianos (1954)
  • Variations VIII, IX, and XI for the Eleven Variations on a Theme by Glinka (1957)

(4) 1963 – 1975

Amb la salut cada cop més feble, la poliomelitis li debilita les mans. La majoria dels seus últims treballs –la Catorzena i Quinzena simfonies, i els últims quartets– són foscos i introspectius. Van atraure moltes crítiques favorables d’Occident. Gràcies a grans solistes com Mstislav Rostropóvitx, David Óistrakh, Sviatoslav Richter i directors com ara Ievgueni Mravinski i Kiril Kondraixin, les seves obres s’interpretaven i es gravaven cada vegada amb més freqüència. Mor el 1975 de càncer de pulmó.

Orquestra

    • Simfonia núm. 14, op 135, 1969 . onze escenes de poemes vinculats a quatre autors, Lorca, Apollinaire, Küchelbecker i Rilke, que tracten la idea de la mort
      • Adagio. “De profundis” (Federico García Lorca)
      • Allegretto. “Malagueña” (Federico García Lorca)
      • Allegro molto. “Loreley” (Guillaume Apollinaire)
      • Adagio. “Le Suicidé” (Guillaume Apollinaire)
      • Allegretto. “Les Attentives I” (On watch) (Guillaume Apollinaire)
      • Adagio. “Les Attentives II” (Madam, look!) (Guillaume Apollinaire)
      • Adagio. “À la Santé” (Guillaume Apollinaire)
      • Allegro. “Réponse des Cosaques Zaporogues au Sultan de Constantinople” (Guillaume Apollinaire)
      • Andante. “O, Del’vig, Del’vig!” (Wilhelm Küchelbecker)
      • Largo. “Der Tod des Dichters” (Rainer Maria Rilke)
      • Moderato. “Schlußstück” (Rainer Maria Rilke)
    • Simfonia núm. 15, op 141, 1971 (autobiogràfica: infantesa, fosca, ironia, final)
    • Op. 126: Cello Concerto No. 2 in G major (1966)
    • Op. 129: Violin Concerto No. 2 in C♯ minor (1967)
    • Suite for Variety Orchestra (8 movements) (post-1956), [abans confosa amb la Suite per jazz orquestra no.2] [amb sentit de l’humor]
    • Op. 85a: Suite from Belinsky, for chorus and orchestra (1960, arranged by Levon Atovmyan), Op. 89a: Suite from The Unforgettable Year 1919, for orchestra (1953, arranged by Levon Atovmyan), Op. 97a: Suite from The Gadfly, for orchestra (1955, arranged by Levon Atovmyan), Op. 99a: Suite from The First Echelon, for chorus and orchestra (1956), Op. 111a: Suite from Five Days, Five Nights, for orchestra (1961), Op. 114a: Suite of Five Fragments from the opera Katarina Izmailova, for orchestra (1963), Op. 116a: Suite from Hamlet, for orchestra (1964, arranged by Levon Atovmyan), Op. 120a: Suite from A Year Is Like a Lifetime, for orchestra (1965)

Cambra

 

Posted on

Rilke, Rainer Maria. 1875-1926

Obres

1875. Neix el 4 de desembre a Praga.
1885. Separació dels pares.
1886-1891. Militär-Oberrealschule a St Pölten. Hi estarà fins a 1891.
1894. Publica Leben und Lieder (Vida i cançons).

UNIVERSITAT
1895. Universitat de Praga: història de l’art, filosofia i literatura.
1896. Universitat de Múnich: història de l’art. Aquí coneix Lou Andreas-Salomé, filla d’un general rus. “Rilke adquireix, des del primer moment, dues grans seguretats: la seguretat en si mateix com a home –se li ha lliurat una dona madura que havia refusat Nietzsche- i la seguretat en si mateix com a poeta”. Fins al 1900, viuen prop i fan viatges junts. Un a Rússia, i fins i tot escriurà catorze poemes en rus. ” Empès per Lou, contacta amb el psicoanalista Viktor von Gebsattel, però li escriu: “Tal volta siguin exagerades les reserves que li vaig manifestar recentment (respecte a la psicoanàlisi), però en la mesura que em conec estic segur que si m’expulsen els dimonis, també els meus àngels passarien (diguem) un petit ensurt i, comprengui-ho, això justament és el que no pot passar.”
1898. Escriu les Visions de Crist.
1899. StundenBuch. El filòsof Georg Simmel va dir que en El llibre de les Hores “hi ha un panteisme invertit: no és que totes coses siguin Déu, és que Déu és totes les coses.”
1901. Es casa, l’abril, amb l’escultora Clara Westhoff

PARIS
1902. Secretari de Rodin. Al cap de poc més de mig any el treu fora, perquè tot el temps viatjava, i aprofitava remetents per a coses seves. A més, va rebre una ajuda oficial (a part d’alguns mecenatges que tenia).
1902 Buch der Bilder
1902-1908. Briefe an einen jungen Dichter
1906. Neue Gedichte on canta les coses. “els homes em són més llunyans que les coses” “Quin amor he sentit jo per les coses!” “tinc la felicitat singular d’haver viscut a través de les coses”.
1907. Coneix el filòsof austríac Rudolf Kassner, i comencen una intensa i llarga amistat (la 8ª. Elegia serà dedicada a Kassner). El 1911 coincideixen en una estada a Duino, i la princesa Maria diu: “A Rilke el feia especialment feliç la presència de Kassner.”
1903-1909 Viatges a Itàlia, Alemanya [ de què vivia?]. Fa recitals dels seus poemes. A Viena obté un gran èxit.
1908 de maig a agost, París. “El poeta no va només al Jardin des Plantes per veure els animals i les flors. També va a l’Institut Mèdico-Legal a veure els cadàvers. I d’aquesta observació sorgeix el poema “Rentat de cadàver”.” 189
En una carta de 4 de setembre de 1908 a Clara diu: “He estat enviat no per proclamar el diví, sinó per estar entre les coses humanes, veure-ho tot i no refusar res, ni una sola d’aquestes mil transformacions en què l’absolut es disfressa, s’envileix i s’oculta. Som com un home que recull herbes medicinals, que sembla ocupat en coses menudes, mentre els arbres s’alcen al seu voltant, orant. Però arribarà el dia en què jo prepari la infusió. I un altre en què m’alci amb ella, amb aqueixa infusió en què està destil·lat i combinat tot, fins i tot els elements més verinosos i mortífers, pel poder que tenen, i ascendiré amb ella cap a Déu per tal que apagui la seva set, i senti la seva pròpia glòria bolcar-se per les seves venes.
1910 Quaderns de Malte (mig autobiogràfics).

DUINO i WWI
1911-1919
“Rilke rep una carta de la princesa Maria von Thurn und Taxis, en què expressa el seu desig de conèixer-lo –“si és que puc considerar desconegut el poeta l’obra del qual admiro tant”, diu- i el cita al seu hotel: el Liverpool, el dilluns 13 de desembre de 1909, a les dotze del migdia. Hi serà també a prendre el té –afegeix la carta- la comtessa Ana de Noailles, que desitja igualment conèixer-lo.” En una carta a Maria von Thurn de 1913 diu: “Tot amor és per a mi una fatiga, treball, surmenage; només amb Déu tinc una certa lleugeresa, ja que estimar Déu significa entrar, anar, quedar-se, descansar i estar per tot arreu en l’amor de Déu” .
1911 Duino. Rilke arriba a Duino el 22 d’octubre de 1911. Els vespres un Quartet toca Beethoven i Mozart… bona companyia… flors arreu… Un migdia de gener, baixant sol cap a la platja, amb el cant d’un rossinyol… va sentir una veu que deia:
“Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordes dels àngels?”
El mateix vespre va acabar la primera Elegia. El febrer escriu la Segona i comença la Tercera, la Sisena, la Novena i la Desena.
Ha d’esperar el 1913 a París, per acabar la Tercera. I el 1915, a Munich, en plena guerra, sorgeix la Quarta. I seguiran sis anys de silenci. Els escrits sobre la seva obra i les traduccions no les llegeix; els que li envien els reenvia directament a Clara. No li agrada tampoc que musiquin poemes seus. Entre els que l’ajudaren hi va haver Ludwig Wittgenstein, que havia rebut una herència; Rilke li envià una carta i poemes manuscrits, entre els quals les dues primeres elegies; no s’arribaren a conèixer.
1912 Ronda
1913-14 poemes a la nit. 1913 Marienleben, que serien musicats per Hindemith
1915 “Coneix a Hölderlin a través de Hellingrath”
1915 Tot el que tenia a París –quadres, llibres, dibuixos de Rodin, cartes, manuscrits- tot fou embargat i venut.
1916 WWI és cridat a files, i per intervenció de la princesa Maria, enviat a la reserva, amb feines de matins. Fins a la creació de Txecoslovàquia, no tindrà passaport, per això resta a Alemanya. Alguns dies de passió amb Claire Studer.
1918 Revolució de novembre

SUÏSSA
1919 s’instal·la al castell Berg, a Suïssa. Allà traduirà El cementiri marí de Valéry, i escriu a Baladine: “L’he feta de pressa, i sentint la mateixa atracció feliç que sent quan em llenço als teus braços”. 359
1920, passejant-se amb Baladine per la vall suïssa del Ròdan, veu una torre, Muzot, se n’enamora i s’hi instal·la. Un empresari, Werner Reinhart el lloga i l’arregla i després el compra perquè Rilke l’habiti. Baladine li troba una jove, Frieda, i la instrueix: poc menjar i vegetarià, cura total dels rosers, i silenci rigorós, i que no s’espanti pels crits del poeta; Rilke l’anomena el follet, per la seva discreció. “Els àngels transiten pels dos móns, però Orfeu és el centre de l’únic món, la dualitat del qual ell ha destruït. Orfeu elimina totes les barreres, tota distinció, separació o fraccionament de la realitat. […] Unifica, simplement; o, més exactament, acredita la unitat. La seva figura ens fa veure que el món visible es completa amb el món invisible. Ens permet “assolir la màxima consciència del nostre existir, que resideix en ambdós dominis il·limitats i es nodreix inesgotablement d’ambdós. […] I si els àngels són “terribles” Orfeu és jubilós, canta, ensalça el caràcter positiu de l’existència, lloa. És l’inventor de la música, de la poesia, del cant –paraula i melodia junts-.”
Als seus darrers quaderns va escriure poemes d’un vers, com aquest “Enamorat del futur, contemplo el cel”.
1922 Escriu els 25 sonets a Orfeu i acaba les elegies de Duino.
1926 Mor de leucèmia. Enterrat a Raron

Wera Ocukama Knoop, la jove ballarina que va inspirar els sonets a Orfeu

El seu epitafi són aquests versos seus:
“Rosa, contradicció pura, plaer
de no ser somni de ningú sota tantes
parpelles”

Magpoesia

 

Posted on

Mondrian, Piet 1872-1944

obres

Neix a Ameersfort el 1872. El seu pare era professor de dibuix. Educació protestant. Comença a treballar de professor d’escola primària i alhora pinta paisatges. A partir de 1905 hi ha una progressiva estilització de les formes.

El 1908 s’interessa per la teosofia divulgada per Blavatsky i s’apunta  a la societat holandesa Teosòfica. Segueix també l’antroposofia de Rudolf Steiner. Els dos comparteixen la creença en una realitat espiritual diferent de la naural, accessible per l’estudi i que podria ser compartida per tots els huamns deixant enrera les passions i misèries individuals.

Després de veure una exposició cubista les seves obres cada cop estilitzen més les formes [ com buscant la geometria rera el concret, com les formes platòniques]. El 1911 se’n va a Paris i coneix les avantguardes.

El 1914 torna a Holanda i coneix Bart van der Leck i Theo van Doesburg, amb qui coincidirà en el camí cap a l’abstracció. Funda la revista De Stijl on exposarà el seu projecte d’una Nova plàstica que correspon a la contemplació d’una realitat universal abstracta.

En una carta de 1914 a H.P. Bremmer ho descrivia així:

Construeixo línies i combinacions de colors sobre una superfície plana, per tal d’expressar la bellesa general amb la màxima consciència. La naturalesa (o, allò que veig) m’inspira, em posa, com a qualsevol pintor, en un estat emocional de manera que sorgeix l’impuls de fer alguna cosa, però vull apropar-me el més possible a la veritat i abstraure-ho tot. això, fins arribar al fonament (encara només un fonament extern!) de les coses… Crec que és possible que, a través de línies horitzontals i verticals construïdes amb consciència, però no amb càlcul, conduïdes per una alta intuïció, i portades a l’harmonia i el ritme. Aquestes formes bàsiques de bellesa, complementades si cal amb altres línies directes o corbes, poden esdevenir una obra d’art, tan forta com certa.

El 1917-1918 van aparèixer uns assaigs on descrivia el neoplasticisme. I en una carta de 1921 a Steiner escrivia que el neoplasticisme seria “l’art del futur a venir per a tots els autèntics Antrosofistes i Teosofistes”.De 1919-1920 és “Natural Reality and Abstract Reality: An Essay in Trialogue Form”.

[Un diàleg entre un pintor naturalista, un pintor abstracte i un aficionat a l’art. Un llibre que tenia des de la joventut. Descriu el projecte de l’art abstracte com la tasca de trobar les relacions pures i immutables rera l’aparença de la naturalesa. Té un “sabor” que evoca Parménides, Plató i Hegel, buscant l’immutable rera les aparences. Aquí l’immutable serien les relacions pures entre línies que consisteixen en angles rectes. La vida tal com l’experimentem directament és tràgica i ens fa patir i sembla haver-hi aquí un ressó a Schopenhauer. Amb l’esforç de trobar l’immutable faríem com una meditació que ens allibera del patiment. L’art abstracte, de línies i perpendiculars, és un camí de salvació i alliberament, i anticipa, en el món de l’art, el que podria després estendre’s a la vida en general.]

p.67 L’art antic és un art per a nens. La nova plàstica vol ser un art per a adults. I així com l’adult és un estrany per al nen, l’home nou -aquell per a qui la Nova Plàstica existeix, és un estrany per a l’art vell.

 

1918-1938 Viu a Paris i consolida els quadres en formes geomètriques i colors primaris. Mirats de prop, les línies negres ón raçades de manera simple, els rectangles de colors en pinzellades seguint una mateicxa direcció, i els blancs, diverses capses seguint diferents direccions. El blanc cada cop tindrà un paper més important.

1938-1944. Amb l’amenaça del feixime deixa Paria per Londres i després s’estableix a New York, on crea composicions amb línies grogues, com el Broadway Boogie-Woogie. (li agradava el jazz i viatjava amb la seva col·lecció de discos). Anava a les sales de ball amb Peggy Guggenheim i va conèixer Thelonius Monk. Però sembla que no ballava bé.

p.85 La pintura de caballet podria desaparèixer tant bon punt es traslladi la seva bellesa plàstica al voltant nostre mitjantçant la divisió de colors a la cambra.  … Una pintura és massa un objecte, en l’habitació recorreríem els diferents plans i després ens en formaríem una imatge interior. [ d’aquí la rellevància dels seus estudis. Va pintar el terra de negre i les parets i mobles de blanc https://www.aryse.org/los-estudios-de-piet-mondrian-reconstruccion-del-estudio-26-rue-depart/]

 

Piet Mondrian – loved jazz (but couldn’t dance!)
Piet Mondrian who was born on this day (March 7) in 1872 was actually way more sociable than his paintings might lead you to believe. He could often be found tearing up the dance floors of London and New York to his favourite jazz records – often with socialite and collector Peggy Guggenheim and abstract expressionist painter Lee Krasner. Indeed, with the painting below, Broadway Boogie-Woogie, Mondrian set out to depict the rhythm and the energy of his Manhattan whirl.
Jazz and painting turned out to be a two way inspiration. In the later stages of his short life, Mondrian became on good terms with the jazz musician Thelonius Monk, and when Monk spoke about his music he often did so by referring to the precision with which Mondrian placed a line or applied a colour to the structure of his paintings.
Others however, were somewhat less enamoured: Miriam Gabo, the wife of the Russian sculptor Naum Gabo, once remarked of Mondrian: he “was a terrible dancer Virginia (Pevsner) hated it and I hated it. We had to take turns dancing with him!”.
Mondrian was convinced of the importance of improvisation in the  liberation of form, Janssen explained, and when he moved to New York he  became a devotee of its jazz scene. In 1940-41 he danced the nights away  with the painter Lee Krasner, who was to become Jackson Pollock’s wife  in 1945. He was a habitué of Minton’s Playhouse, in Upper Manhattan,  where Thelonious Monk would show up around 3am with other musicians  after they’d finished playing elsewhere,  where he’d experience Monk  developing his own style, with its ‘dissonant harmonies, sluggish  tempos, broken chords and disorientation of the listener’ as Janssen put  it.
Jason Moran i el quadre:
https://www.newyorker.com/magazine/2022/10/03/the-mysteries-of-mondrian-hans-janssen-piet-mondrian-a-life
Posted on

Böcklin, Arnold. 1827 – 1901

obres  |   galeria

Arnold Böcklin (Basilea, 16 d’octubre de 1827 – Fiesole, 16 de gener de 1901) va ser un pintor suís enquadrat en el romanticisme tardà, marcadament simbolista.[1]

Biografia

L’illa dels morts’ (Die Toteninsel)
Va estudiar a Düsseldorf, on va conèixer Ludwig Andreas Feuerbach. Encara que va començar com un pintor de paisatges, els seus viatges al llarg de Brussel·les, Zuric, Gènova i Roma el van exposar a l’art renaixentista i a l’atmosfera del Mediterrani, la qual cosa va conduir a una inclusió de figures mitològiques i alegòriques en la seva obra. El 1866, va residir a Basilea; el 1871 a Munic; el 1885 a Hottingen (Suïssa) i, al final de la seva vida, a Fiesole, prop de Florència.

Influït pel romanticisme, però dins l’estètica pròpia de l’art nouveau, en les seves obres sovint apareixen figures fantàstiques i mitològiques, acompanyades de construccions inspirades en l’arquitectura clàssica (que revelen sovint una obsessió amb la mort), creant un món estrany, de fantasia. Böcklin és conegut sobretot per les seves cinc versions de L’illa dels morts.[2]

Llegat

El joc de les ones (detall), 1883, oli sobre llenç, 180,3 x 237,5 cm, Neue Pinakothek de Munic
Böcklin va exercir la seva influència sobre pintors surrealistes com Max Ernst i Salvador Dalí, i sobre Giorgio de Chirico. Otto Weisert va dissenyar un tipus de lletra art nouveau el 1904 i el va anomenar Arnold Böcklin en honor seu. El tipus de lletra Böcklin va ser, més tard, objecte d’apropiació pel moviment hippy i la seva influència pot veure’s també en l’obra d’il·lustradors de la dècada de 1970 com Roger Dean. L’artista stuckista Paul Harvey també fa servir aquest tipus de lletra a la seva obra.

Les pintures de Böcklin, especialment L’illa dels morts, van inspirar diversos compositors romàntics. Rakhmàninov i Heinrich Schulz-Beuthen van compondre poemes simfònics inspirats per aquesta, i el 1913 Max Reger va compondre un conjunt de Quatre poemes tonals segons Böcklin, dels quals el tercer moviment és L’illa dels morts (els altres són L’ermità tocant el violí, El joc de les ones i Bacanal).

Posted on

Friedrich, Caspar. 1774-1840

Obres

5 de setembre de 1774, Greifswald (Regne de Suècia) – Dresden, (Regne de Saxònia), 7 de maig del 1840).

El seu pare fabricava espelmes i sabó. Mentre jugaven a un llac, el seu germà petit mor en caure per una escletxa. Estudia art a Copenhaguen. El 1798 s’estableix a Dresden. No pintarà a l’oli fins més tard, de moment fa gravats. Fa excursions a la costa del Bàltic (Rügen), Bohemia,  Krkonoše i les muntanyes Harz. Fa apunts a llapis i reprodueix els efectes de la llum de memòria, en particular la llum de la lluna sobre el mar.

El 1808 pinta “Creu a les muntanyes”, una crucifixió en un paisatge d’avets, en principi destinat a un altar d’una família. Els crítics no van acceptar que un paisatge pogués expressar alguna cosa. [Al vídeo del museu de Greifswald sembla que organitzà una exposició per a un sol visitant amb un sol quadre, aquest crític). [Es veu també com experimenta amb la llum, fent un quadre mig transparent que canvia segons la llum que arriba filtrada a través d’una ampolla mig plena d’aigua].

1809 Der Mönch am meer que li comprarà el rei de Prússia.

(parella contemplant Der Mónch am Meer, Berlin 2016)

El 1818 es casa amb Caroline Bomme. Tindran tres fills. No acaba de ser reconegut. Ven alguns quadres a aristòcrates russos.

1818 Der wanderer über dem Nebelmeer.

Esbossos per a mausoleums, bastant obsessionat amb la mort. La seva pintura passa de moda i ell es reclourà a casa, solitari, vivint en relativa pobresa. Feia caminades pels boscos.

Algunes obres semblen derivar cap a un excés de sentimentalisme. Però CF és el pintor de la contemplació de ka natura, qui recull l’experiència de sentir-se poca cosa i alhora connectat .. és el precursor de les imatges que ara ens posem a instagram i FB, com si estiguessim sempre en comunió amb la naturalesa.

Reportatge

Posted on

Norman Rockwell

we3

Norman Percevel Rockwell (February 3, 1894 – November 8, 1978) was an Am

14/01/1964 https://en.wikipedia.org/wiki/The_Problem_We_All_Live_With dibuix norman rockwell

https://www.saturdayeveningpost.com/category/norman-rockwell-art-entertainment/

Posted on

Domenico Scarlatti 1685-1757

 

inicis

Neix a Nàpols el 1685, que pertanyia al regne d’España, fill d’Alessandro Scarlatti, també músic. Als 15 anys ja té una posició d’organista. El seu pare l’envia a Venècia i el valora: “an eagle whose wings are grown; he must not remain idle in the nest, and I must not hinder his flight”. Va fer amistat amb Händel amb qui competí a l’orgue i el clavicèmbal. H hauria estat superior en l’orgue però no al clave.

El 1709 a Roma entra al servei de la reina de Polònia a l’exili Maria Casimira. Després a la cappela Giulia de St. Pietro.

Lisboa, Sevilla, Madrid

El 1719 s’estableix a Lisboa, al servei de la princesa Maria Magdalena Barbara.  “In Lisbon, Scarlatti was impressed with the talent of Carlos Seixas, whom Don Antonio had suggested as a pupil. Portuguese legend holds that Scarlatti recognized the young man, then 16, as his superior; however improbable that may be, it is likely that it was Seixas who set him on a new path, the combination of elements of art and folk music. Meanwhile, another royal pupil was showing exceptional musical talent: Maria Barbara, who later, as Queen of Spain, was an indulgent and generous protectress and patron of Scarlatti, was beginning to ‘surprise the amazed intelligence of the most excellent Professors with her Mastery of Singing, Playing and Composition’”Torna a Roma per casar-se amb Maria Caterina Gentili.

El 1729 se’n va a Sevilla i després el 1733 Madrid, seguint al servei de la princesa Maria Magdalena que ara s’ha emparentat amb la família reial española.

“Clark has tried to isolate the folk elements in some of the sonatas that reflect the ‘tunes sung by the carriers, muleteers, and common people’ to which Scarlatti, a southern Italian, must have been susceptible.” “Scarlatti gave a warm welcome to his guest, who was better placed than anyone to appreciate the introduction into the sonatas of ‘many passages … in which he imitated the melody of tunes sung by carriers, muleteers, and common people’”.

[ la meva llista]

happy to be freed from that routine, he now became involved in the highly cultivated, private entertainments that Ferdinando and Maria Barbara held in their apartments, sheltered from the jealousy and resentment of Elisabetta Farnese, Philip V’s second wife. One of those taking part in these entertainments was Farinelli, risking losing the favour of the queen who had brought him to Spain and had succeeded, through the great singer’s virtuosity, in her intention of rousing Philip V from his lethargy and depression. Farinelli’s presence may have been the stimulus for the cantatas which Boyd assigns to Scarlatti’s maturity.

El 1739 mor la seva dona i es casa amb la jove Anastasia Ximenes, de Cadis.

[ Sembla que les sonates les improvisava, i una llegenda diu que le spublicava per pagar deutes: One charming legend has this work as the happy consequence of Scarlatti’s known weakness for gambling: the queen and Farinelli (who told Burney that he helped his friend in similar predicaments) are supposed to have offered the money to pay off the composer’s debts in exchange for written copies of the sonatas which Scarlatti had largely improvised in the princely apartments. The survival of the treasure that has come down to us in the royal manuscripts, inherited by Farinelli on Maria Barbara’s death, would thus be due to another, special act of ‘obedience’.]

Antoni Soler va ser el seu deixeble i potser es va encarregar de compilar algunes de les sonates.

Una placa al carrer Leganitos mostra on va viure. Els seus descendents encara viuen a Madrid.

La música es basava en la improvisació sobre un baix: not only because of the pre-eminence of the Essercizi and sonatas in his work but because even in their most developed form these pieces relate to a single stylistic model, identified by Ralph Kirkpatrick as the basso continuo. The practice of improvising an accompaniment on a bass line was a stock-in-trade of every professional musician; in the case of Scarlatti, a keyboard player of astounding virtuosity and immense creativity, the habit of condensing, of translating contrapuntal implications into harmonic structures, meant that routine formulas were gradually left behind.

Es va fer construir un instrument capaç de fer diverses veus: The document confirms that the harpsichord was ‘invented by the maker of this will’, indicates that it was built in Madrid by Don Diego Fernández and provides details of enormous interest: ‘it plays the pianos and fortes with a quill’, is ‘an eight-foot instrument’ and uses ‘three types of string, of copper, steel and gut, which play together, separately and mixed, according to the attached plan of its various registers’. All this would be extraordinary enough if it did not also have, hidden in the feet of the legs that support the instrument at each end of the keyboard, springs to engage the registers with ten stops to a pedal so that they can be operated separately or together, with ‘movable lead knobs’ used to engage one or two registers while the feet are operating the others. The registers are: (1) 4′ [ottavina], full register; (2) Archlute, full register; (3) Left hand harp, half register with gut strings; (4) Left hand 4′, half register; (5) Archlute and 4′, full register; (6) Harp and harpsichord, full register; (7) Harpsichord sounding as flute, full register; (8) Right hand, 4′, half register; (9) Right hand, harp, half register with gut strings; and (10) Harp, full register with gut strings. Sacchi relates that: By chance the queen, in talking with Farinelli, mentioned that she would like to have a harpsichord with more various tones [voci], and asked him if he had ever seen such a one. He replied that he had not. But then, leaving the queen without saying anything further, he consulted Fernández, whose talent he knew, and after they had designed the work together and executed it, he arranged for it to be found as a surprise by the queen in her apartments.This revolutionary instrument was thus the product of a passing dissatisfaction on the part of Maria Barbara and the inspiration of a hugely talented courtier and a great craftsman.

Però ell seguí component amb el seu instrument: So, while Cristofori’s and Fernández’s instruments remain legitimate and interesting options, Scarlatti’s sound world is firmly rooted in the instrument on which the young virtuoso had called up the thousand devils which so astounded Roseingrave, and which now allowed the aging maestro to interpret the songs of Iberian muleteers and carriers in the variety of approaches that give the sonatas their exceptional vitality.

La música és més harmònica que melòdica: The part played by melody in Scarlatti’s keyboard interests is marginal, given the prevalence of harmonic and rhythmic ideas in his harpsichord music. The internal structure of the sonatas is a confirmation of what is almost disavowal of melody, paradoxical for a Neapolitan but enormously significant for a composer for whom the harpsichord held no secrets. It is misleading to focus on the role of thematic elements when analysing the sonatas: Scarlatti’s approach is based rather on following the conventional harmonic span of each binary piece… so many openings, seemingly promising thematic development, give way immediately to as many ‘original and happy freaks’, based principally on lively rhythmic ambiguities and harmonic manipulations.

En la  música vocal, tenim òperes [ no es conserven], cantates com els que feia el seu pare, la Contesa delle Stagioni i algunes peces religioses, com un stabat mater i un Salve Regina. No són tan originals com les sonates: It should occasion no surprise that Scarlatti’s vocal music shows little of the harmonic daring and few of the ‘happy freaks’ that characterize his mature harpsichord sonatas. The keyboard music of this period – Scarlatti’s perhaps more than most – sprang directly from the composer’s fingers in the act of improvising.

 

 

Posted on

Fidus 1868-1948

Hugo Reinhold Karl Johann Höppener, de sobrenom “Fidus” (fidel), fou un artista simbolista . Als 18 anys coneix “l’apòstol de la natura” Karl Wilhelm Diefenbach i s’uneix a la seva comuna. Després se’n va a Berlin. Publica a revistes, i fa ex-libris. Té influències del Jugenstil, la teosofia, els mites alemanys, el moviment que rebutja la indústria i voldria viure en comunió amb la natura, nus sota el sol.Malgrat ser nazi, la seva obra fou rebutjada i confiscada.

Oblidat durant uns anys va ser recuperat per la psicodèlia hippy dels ’60 a Califòrnia.

Tempel der Erde   |     Temples

Obra publicada escanejada al Fidus Museum. Tinc descarregats els PDF

El vaig conèixer en una exposició al Schirn de Frankfurt i em van fascinar els temples imaginats.

Posted on

Hegel, Georg Wilhem. 1770 – 1831

La raó en la història   El més antic programa de l’idealisme alemany. 1795 , La mirada a la història i l’efímer  , Una cosmovisió sense ordre ni sentit global

1770 Neix a Stuttgart en una família amb càrrecs a la cort de Württemberg. Quan entra a l’escola amb tres anys ja sap declinar llatí.

1788 – 1793 Entra al seminari protestant Tübinger Stift on trobarà com a companys a Hölderlin i Schelling. Senten una nostàlgia pels ideals de la civilització grega i reben amb entusiasme la revolució francesa. (Although the violence of the 1793 Reign of Terror dampened Hegel’s hopes, he continued to identify with the moderate Girondin faction and never lost his commitment to the principles of 1789, which he expressed by drinking a toast to the storming of the Bastille every fourteenth of July.)

1793 – 1801 Hofmeister (preceptor) d’una família aristocràtica a Berna i després, amb l’ajuda de Hölderlin, un lloc similar a Frankfurt.

  • 1795 Das Leben Jesu, Positivität der Christlichen Religion [ com reconciliar l’anhel de la raó que tot sigui lògic, amb la realitat històrica de la religió cristiana?]
  • 1797 Systemprogramm, esbós potser escrit amb Schelling i Hölderlin (”

    Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats. El filòsof ha de posseir tanta força estètica com el poeta.“

1801 – 1816 Jena, Bamberg i Nürnbeg.

Es trasllada a Jena al costat de Schelling. Presenta la seva tesi De orbitis planetarum. Amb Schelling funda un Journal de filosofia. Tindrà un càrrec de professor sense salari.  Té un fill il·legítim amb la seva dispesera. Completa la Fenomenologia coincidint amb la batalla de Napoleò a Jena.

  • 1807 Die Phänomenologie des Geistes [ un intent, formidable, d’estudiar els estats de la ment o l’ànima, com un desplegament lògic. No hi ha la persona ideal i la persona real, hi ha tots dels modes de la condició humana, tots els seus nivells, que se succeeixen: Consciència (sensible, percepció), Autoconsciència (amo i esclau, estoïcisme, escepticisme, consciència dissortada), Raó (idealisme, estudi de la natura, els organismes, la psicologia, plaer, virtut).  Esperit (l’home en la societat, lleis humanes i divines, l’estat de dret, la il·lustració, la moral). La religió (la religió natural, la tragèdia i la comèdia, la religió revelada). El saber absolut. [ Hegel se situa al mateix temps “dins” l’experiència sujectiva, com algú que va anotant els successius estats, i alhora “fora” del sistema, com qui veu el desplegar-se de l’univers -aquí sense bigbang ni evolució- i culminar en l’home del segle XIX que ho pensa. És un intent de fer compatible l’esfera subjectiva, les etapes aparentment irracionals de la història i de l’evolució personal, amb l’esfera absoluta del conjunt de tot el que existeix, la natura de Spinoza.] [ la idea que l’Absolut s’ha de concretar en subjectes finits [i que tinguin una experiència de llibertat] deixant deixar de ser així com una natura única indiferenciada , fins que aquests el retrobin en l’estat modern, evidentment és una racionalització de l’encarnació cristiana] La substància absoluta és subjecte. El desplegament dialèctic és que cada etapa, quan es du fins al final, acaba esgotant-se i negant-se a si mateixa, per donar lloc a la nova; això val pel subjecte, i per les civilitzacions en la història. [ no va pensar en la possibilitat d’un univers només de matèria? planetes de pedra sense vida?]

Amb pocs ingressos, es trasllada a Bamberg a editar un diari. El 1808 un amic aconsegueix que el facin director d’un Gymnasium a Nürnberg. Es casa i té dos fills.

  • 1812 Wissenschaft der Logik, els volums 2 i 3 el 1813 i 1816 ( Hegel’s logic is a system of dialectics, i.e., a dialectical metaphysics: it is a development of the principle that thought and being constitute a single and active unity. Since for Hegel the underlying structure of all of reality is ultimately rational, logic is not merely about reasoning or argument but rather is also the rational, structural core of all of reality and every dimension of it. Thus Hegel’s Science of Logic includes among other things analyses of being, nothingness, becoming, existence, reality, essence, reflection, concept, and method. As developed, it included the fullest description of his dialectic. ) [ com que el real és racional, l’evolució de l’ésser, les coses concretes, és el mateix que una deducció o el desplegament d’un concepte. I això es concreta en etapes dialèctiques].

1816 – 1831 Heidelberg Berlin

Professor a la universitat de Heidelberg

  • 1817 Enzyclopädie der Philosophischen Wissenschaften

Professor a Berlin

  • 1821 Grundlinien der Philosophie des Rechts
  • 1830 Die Vernunft in der Geschichte

1831 Mor de còlera

  • Lliçons sobre Estètica, Religió i Història (compilades pòstumament pels seus deixebles)

[ pendent de fer els continguts. Durant el viatge pel Neckar el 2007, quan vaig llegir la Fenomenologia de l’esperit, imaginava un “recorregut Hegel” que partiria del concret l’ara i aquí, com per exemple una poma que tenim davant, percebre la poma, entendre la poma com a fruit d’un arbre, entendre la meva percepció i concepte de la poma (autoconsciència), saber-me resultat de generacions d’història i d’evolució de l’univers fins arribar ara i aquí a [ una part de ] l¡univers que es pensa a si mateix.

Posted on

Hölderlin

Poesia

1770 Neix a Lauffen am Neckar. El seu pare mor quan tenia dos anys. El 1774 La família es trasllada a Nürtingen on la seva mare es tornarà a casar. Estudia a monestirs encaminat a esdevenir un pastor luterà.

1788 Entra a l’Stift de Tübingen, on coincideix amb Hegel i Schelling. Planten l’arbre de la llibertat a la riba del Neckar. S’especula que fou H qui suggerí a Hegel la noció d’Heràclit de conciliació dels contraris que donaria lloc a la dialèctica. Comparteixen entusiasme per la revolució francesa i la creació d’un nou ordre [ com Beethoven i l’Heroica ]

1794 Acabats els estudis, en lloc de fer de pastor luterà se’n va a Jena on segueix les conferències de Fichte i treballa de preceptor privat.

  • Hymne an die Freheit
  • An die Natur
  • 1794 Hyperion

1795 – 1798 Preceptor a Frankfurt. S’enamora de la Susette Gontard, mare dels seus deixebles.

1798 Homburg. La Princesa de Prússia llegeix Hyperion i li regala un piano.

17xx Diagnosticat d’esquizofrènia (hipocondria) [ segons la wikipedia, però qui?]

1800 Stuttgart i Preceptor a Hauptwyl, Suïssa

  • Diotima
  • Woh geh Ich täglich
  • An einer Verlobte
  • Der Neckar
  • Unter den alpen gesungen
  • Der blinde Sänger
  • Chiron
  • An die Deutschen
  • Rousseau
  • Lebenslauf

Les grans elegies

1801-1805 Preceptor a Bordeus. Viatge de tornada a Nürtingen caminant [depressió per la mort de Susette Gontard?]

1805 Isaac von Sinclair li busca un lloc a la cort de Homburg però més tard és jutjat per traició. Hölderlin és declarat incapacitat per a ser jutjat.

Els últims himnes

1806 Tübingen. L’hospital l’entrega el fuster Ernst Zimmer, pensant que li queden pocs anys de vida. Viurà reclòs a la seva torre 36 anys més.

[Podem especular si tant Hölderlin com Hegel volien fundar una nova religió. En Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit” ][ Però no hi ha ni bellesa ni ordre , i no obstant, quin fracàs tan sublim, el dels dos! ] Hölderlin ens deixa les notes de la fascinació per la bellesa de la natura, del millor que s’hagi escrit mai. Ens deixa també el dolor pel qual les coses no són com esperàvem, la gent insensible. Com hauria patit en veure com fem malbé la naturalesa!

Cal fer un entorn habitable per anar passant alegrement aquesta trista vida.

[He estat a Tübingen el 2007, en el viatge de bicicleta i caiac, llegint Hölderlin i Hegel.  I altra vegada el 2021, després de completar la lectura de la seva poesia completa i copiar-ne els que més m’agradaven. El 2022 incorporo al museu 14 poemes i fragments d’Hiperió.]

Exposició Torre de Tübingen  |

Posted on

M.C. ESCHER 1898 – 1972

Obres   Galeria externa

Neix a Leeuwarden. De salut delicada, mostra aptituds pel dibuix però no treu gaire bones notes.

Estudia a la universitat tècnica de Delft i de 1919 a 1922 estudia  a la Haarlem School of Architecture and Decorative Arts, entre altres amb Samuel Jessurun de Mesquita.

1922 Viatges a Itàlia i a Espanya on coneix les rajoles àrabs a l’Alhambra. Viurà a Roma de 1925 a 1935 que es trasllada a Suïssa per l’arribada del feixisme a. El 1924 s’havia casat amb la Suïssa Jetta Umiker. Publica llibres de gravats en fusta.

1936 Torna viatjar a l’Alhambra i comença a estudiar a fons la tessel·lació, els patrons dels dissenys de les rajoles àrabs. D’ara endavant treballarà més a l’estudi que directament a la natura.

1941 S’estableix a Baarn, Holanda, on viurà fins 1970. Aquí és on crea la majoria de les seves obres més conegudes. Publicarà llibres, farà conferències i tindrà relació amb alguns matemàtics.

El seu germà era geòleg i el va iniciar en els grups de simetria. Va estudiar els 17 wallpaper groups canònics a partir dels quals va fer fins a 43 dibuixos i els gravats Metamorphosis I (1937) i  Metamorphosis III, de quatre metres de llarg.

Va concebre construccions i objectes impossibles, com  Still Life and Street (1937) amb el carrer que es confon amb la taula [ i que sempre m’ha fascinat i inspirat els meus ex libris ], Relativity (1953). House of Stairs (1951) , que va atraure el matemàtic Roger Penrose, Ascending and Descending (1960) i  Waterfall (1961).

Estava fascinat pel Jardí de les delícies de Hyeronimus Bosch i va fere servir alguna imatge per la litografia Belvedere.

ch as Drawing Hands (1948), whe

https://mcescher.com/

 

Posted on

Hieronymus Bosch 1450-1516

Obres

Jheronimus van Aken (= d’Aquisgrà), nascut a HertogenBosch (o Den Bosch), capital de Brabant nord, en el si d’una família rica. No es coneixen detalls de la seva infantes ai joventut. “Cal destacar que Hieronymus Bosch va formar part activament i va desenvolupar encàrrecs artístics per a la confraria de Nostra Senyora, una organització religiosa fundada el 1318 que se centrava en el culte a l’estàtua de la Verge (Zoete Lieve Vrouw), ubicada a l’interior de la catedral gòtica de Sant Joan, símbol de la fe del període medieval i de la prosperitat comercial, i orgull cívic de la ciutat. El seu nom figura com a confrare a partir del 1486 i fins a la seva mort. Se sap també que va ser un dels membres notables de la confraria, l’únic artista dels notables que, tot i no tenir la formació teològica necessària, va accedir al lloc gràcies a la seva condició social.  Aquesta posició li va permetre establir relacions amb persones d’alt nivell, com Felip, duc de Borgonya i posterior rei de Castella (Felip I el Bell). ”

Llista d’obres (wikipedia)

Obres a HBosch.org

[ A partir de 2008, cada cop que viatjava a Madrid visita el Prado per veure el retaule del Jardí de les Delícies, a la sala 56a. Me’n vaig arribar a comprar un llibre. El 2016, l’aniversari de la seva mort, vaig fer un viatge a Den Bosch per veure una exposició que li era dedicada. Vaig voler veure les visions del més enllà altra vegada a Venècia.]

Posted on

Johannes Vermeer

Obres

Vermeer fou mestre a l’escola de pintura de Delft des de l’any 1653 i, més tard, escollit degà (1662-1663). Va ser altament considerat en vida, tot i que sembla que no va gaudir d’una salut gaire bona. El seu nom, però, va ser pràcticament oblidat fins que el 1866, el crític d’art Thoré-Bürger va publicar un assaig atribuint-li 66 pintures (de les quals només 35 són atribuïdes directament a ell avui dia).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Johannes_Vermeer_de_Delft

Símbols en les obres

Posted on

Edward Hopper

Obres   | Galeria externa |    viqui

1882 Nyack

1900 New York School of Art

1906 – 1910 Viatges per Europa

“En aquests moments Hopper abandona les nostàlgies europees que l’havien influït fins llavors i comença a elaborar temes relacionats amb la vida quotidiana nord-americana, modelant i adaptant el seu estil a la vida d’allà. Entre els temes que aborda, abunden sobretot les representacions d’imatges urbanes de Nova York i dels penya-segats i platges de la propera Nova Anglaterra. ”

A través d’imatges urbanes o rurals, immerses en el silenci, en un espai real i metafísic alhora, Hopper aconsegueix projectar en l’espectador un sentiment d’allunyament del tema i de l’ambient en el qual està fortament immers, per mitjà d’una acurada composició geomètrica del llenç, per un sofisticat joc de llums, fredes, tallants i intencionadament «artificials», i per una extraordinària síntesi dels detalls. L’escena apareix gairebé sempre deserta; en els seus quadres gairebé mai trobem més d’una figura humana, i quan n’hi ha més d’una el que destaca és l’alienació dels temes i la impossibilitat de comunicació resultant, que aguditza la soledat.

1967 Mort

film que evoca la seva llum: Shirley – Visions of Reality (Austria 2013 di Gustav Deutsch)

http://www.edwardhopper.net/

Posted on

Hammershøi, Vilhelm

Hammershoi, 1864  Copenhaguen, 1916 |   Obres

Va treballar sobretot a Copenhaguen, pintant retrats, interiors i alguns paisatges. Els seus interiors, que semblen plens de silenci, van ser pintats sobretot a ka seva llar a Strandgade 30 (where he lived with his wife from (1898 a 1909), and Strandgade 25 (1913 a 1916). Va viatjar força per Europa. Va ser valorat per Emil Nolde i Rilke.

Web sobre Hammershoi

Documental de la BBC

 

Obra  |    Galeria Hammershoi

Posted on

Richter, Gerhard

Obres  |    https://www.gerhard-richter.com/

Posted on

Les relacions humanes

[esborrany]

107.000 vides. Vides humanes

Les relacions amb els altres van molt més enllà de la necessitat biològica de procrear o de la col·laboració econòmica amb la divisió del treball. Tenim necessitat de ser acceptats i valorats pels altres  (ésser a través dels altres). Si la nostra identitat es basa en una narració, necessitem algú que l’escolti i la valori.  (Solitud i aïllament).

D’infants volem l’amor dels pares, fins al punt de sentir gelosia dels germans.
Després, i potser tota la vida, volem ser valorats per la colla, voldrem tenir vestits de moda, bon aspecte físic, i ara, a l’època de les xarxes socials, likes a Instagram.
Ens enamorem de qui, si ens correspon ens farà sentir el millor de nosaltres (Hegel i la dialèxtica senyor serf). La importància d’aquests sentiments es veu en la poesia i la música. Quantes lletres de cançons són sobre amor i desamor (A Zagreb museum broken relationships) .
Voldrem ser acceptats pels veïns i companys de feina, decorant la casa, comprant el cotxe, fent les vacances

Potser per això hi ha una ànsia infinita a ser escoltat i si la vida normal no ens la satisfà hem d’anar a teràpia només per que algú ens escolti. Hi més autors i actors en cerca de públic que no pas a la inversa.
Hi ha una ànsia tan gran de trobar l’amor que, a part de les aplicacions com meetic o tinder, existeix una indústria colossal de fins a 120.000 persones explotades per enviar missatges i estafar a gent solitària (BBC). El negoci dels coach que cobren i estafen per assessorar com recuperar un ex (We’re so ex Slate)

Imaginem unes estadístiques fictícies

  • els fills, els pares [quants pares han vestit i acompanyat els nens a escola? quantes mares han donat el pit? quants fills han agafat de bracet els seus pares ancians?]
  • l’amistat [ amb qui voldríem compartir un vespre o conversar?]
  • els veïns, els companys de feina [qui ens ha dit “bon dia” amb un somriure?]
  • l’amor [quanta gent s’ha enamorat avui? quànta gent fa anys que s’estima?]

Quan comencem un relació aniria bé tenir un manual d’instruccions com el que d’una rentadora, que ens expliqui com funciona, quines precaucions hem de prendre, el manteniment, quins són els senyals d’alerta, els codis d’error i què feren cada cas.

Quan iniciem una relació amb una nova parella, potser hauríem de demanar referències a l’anterior, com quan optem a un lloc de treball a una nova empresa, ex. perquè vam deixar o ens van acomiadar de l’anterior?

Tenint en compte la fragilitat de les relacions, quan t’impliquis amb algú per tenir fills considera si serà un bon ex, ja que segurament estaràs amb ell més temps com a ex que no pas com a amant.

Posted on

Ausiàs March

Ausiàs March, també escrit Ausiàs Marc, (Regne de València,[1] 1400 – València, 3 de març del 1459)[2] va ser un poeta i cavaller valencià medieval, originari d’una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d’Or valencià. La seva poesia, en llengua catalana, tingué una repercussió notable en la lírica castellana del segle XVI al XVIII. S’han conservat 128 poemes d’Ausiàs March provinents dels manuscrits i edicions antigues, que han estat classificats sovint segons la temàtica: d’amor, de mort, morals i espirituals.

Poesia

 

Posted on

Rothko, Mark

Obres

La família de Mark Rothko, jueva, emigrà als USA el 1913, procedent de Vitebsk [d’on també era Chagall].

El 1923 comença a estudiar art, després de deixar Yale.

Influït pels expressionistes i Paul Klee, es troba amb el cercle de Milton Avery on també hi ha Barnett Newmann. Explorà l’expressionisme i surrealisme.

El 1946 comença a treballar en les superfícies de colors, [Abstract expressionism]. Escrivia: I think of my pictures as dramas; the shapes in the pictures are the performers. Deixa de posar títols. En diu multiforms. “Rothko’s method was to apply a thin layer of binder mixed with pigment directly onto uncoated and untreated canvas and to paint significantly thinned oils directly onto this layer, creating a dense mixture of overlapping colors and shapes. His brushstrokes were fast and light, a method he would continue to use until his death”.

Viatges a Europa. Commogut per la espiritualitat de Fra Angelico.

Rebutja l’etiqueta de pintor abstracte i afirma que el seu interès és “… only in expressing basic human emotions—tragedy, ecstasy, doom, and so on. And the fact that a lot of people break down and cry when confronted with my pictures shows that I can communicate those basic human emotions … The people who weep before my pictures are having the same religious experience I had when I painted them. And if you, as you say, are moved only by their color relationship, then you miss the point.” [A Viena vaig ser testimoni d’espectadors commoguts].

Als 60 Comença a tenir fama i millora la seva situació econòmica, però no està satisfet amb el que creu que és més una moda i no un acostament espiritual.

Murals Seagram

Rothko Chapel

1970 Suïcidi

 

Posted on

Leopardi

Viqui

El comte Giacomo Leopardi, nascut Giacomo Taldegardo Francesco di Sales Saverio Pietro Leopardi[1] (Recanati, 29 de juny del 1798[2]–Nàpols, 14 de juny del 1837)[3] va ser un poeta, filòsof,[4] escriptor i filòleg italià. És considerat el principal poeta del romanticisme italià i una de les figures més importants de la literatura mundial. L’extraordinària qualitat lírica de la seva poesia i la profunda reflexió sobre la condició humana en fan un personatge central del panorama literari cultural europeu i internacional del moment.[1] Entre les seves obres, hi trobem un diari en el qual sistematitzà el seu pensament i les idees rere la seva poètica: l’anomenat Zibaldone. El seu pensament filosòfic és conegut i autodenominat com a ultrafilosofia.[5]

Fou molt estimat pel filòsof molt més posterior Arthur Schopenhauer. L’impacte de Leopardi en l’educació italiana contemporània és tal que l’obra Zibaldone és coneguda pels italians.

cites

 

 

Posted on

MOZART, Wolfang Amadeus 1756 – 1791

27/01/1756, Salzburg, Austria –  5/12/1791, Vienna, Austria (35 anys)   |   Llista d’obres

1763 – 1772 Viatges amb el pare |  1773 – 1777 Cort de Salzburg  |   1778 – 1779 Tour per Europa   |   1779 – 1787 Viena |   1788 – 1791 Darrers anys

(0) Infantesa 1756 – 1762

Neix a Salzburg, un  arxiprestat del Sacre imperi romà. El pare, Leopold, és compositor i mestre de música. Nen prodigi, toca el clavecí i el violí i esbossa les primeres composicions als 5 anys.

(1) Viatges 1763 – 1773

El pare s’endu de gira els dos germans,  Nannerl i Wolfang, per lluir-los com a nens prodigi en concerts que havien de finançar els nobles del lloc. Comencen a Munich amb el príncep elector Maximilian III of Bavaria, les corts imperials de Viena i Praga, Mannheim, Paris, Londres ( coneix Johann Christian Bach), Dover, la Haia, Amsterdam, Utrecht, Mechelen, Paris, Zurich, Donaueschingen i Munich. S’estaran a Viena el 1767 i 1768 abans de començar un tour per Itàlia de 1769 a 1771.

Primeres simfonies amb 8 any, arranjaments de concerts per piano i orquestra, potser a mitges amb el seu pare.

SIMFONIES

Altres simfonies, dubtoses o no catalogades

Salzburg

ALTRES

  • Divertimento K 131 en D [ que tant m’agrada!]

CONCERTS per a PIANO i ORQUESTRA

1767: 4 concerts per a piano i orquestra. Els estudis han determinat que es tracta d’orquestracions d’obres d’altres autors [ jo els he escoltat amb devoció]

A Bologna coneix Giovanni Battista Martini.  Roma, a la capella Sixtina, escolta el Miserere de  Gregorio Allegri, del qual el vaticà tenia prohibit divlgar la partitura i la transcriurà de memòria. A Milà, amb 14 anys escriu l’òpera Mitridate, re di Ponto . Leopold intenta que l’arxiduc Ferdinand el contracti però l’emperadriu no vol Maria Teresa no vol mantenir gent no productiva.

SONATES PER VIOLÍ

  • Violin Sonatas, KV 6–9 (1762-64)
    • Violin Sonata No. 1 in C for Keyboard and Violin, K. 6 (1762-1764)
    • Violin Sonata No. 2 in D for Keyboard and Violin, K. 7 (1763-1764)
    • Violin Sonata No. 3 in B♭ for Keyboard and Violin, K. 8 (1763-1764)
    • Violin Sonata No. 4 in G for Keyboard and Violin, K. 9 (1764)
  • Violin Sonatas, KV 10–15 (1764)
    • Violin Sonata No. 5 in B♭ for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 10 (1764)
    • Violin Sonata No. 6 in G for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 11 (1764)
    • Violin Sonata No. 7 in A for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 12 (1764)
    • Violin Sonata No. 8 in F for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 13 (1764)
    • Violin Sonata No. 9 in C for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 14 (1764)
    • Violin Sonata No. 10 in B♭ for Keyboard with Violin (or Flute) and Cello, K. 15 (1764)
  • Violin Sonatas, KV 26–31 (1766)
    • Violin Sonata No. 11 in E♭ for Keyboard and Violin, K. 26 (1766)
    • Violin Sonata No. 12 in G for Keyboard and Violin, K. 27 (1766)
    • Violin Sonata No. 13 in C for Keyboard and Violin, K. 28 (1766)
    • Violin Sonata No. 14 in D for Keyboard and Violin, K. 29 (1766)
    • Violin Sonata No. 15 in F for Keyboard and Violin, K. 30 (1766)
    • Violin Sonata No. 16 in B♭ for Keyboard and Violin, K. 31 (1766)

MÚSICA RELIGIOSA

QUARTETS DE CORDA

  • Milanese Quartets, K. 155–160 (1772–1773) this cycle, in three movements, is interesting as far as these works can be considered precursors of the later—more complete—string quartets.
    • String Quartet No. 2 in D major, K. 155/134a (1772)
    • String Quartet No. 3 in G major, K. 156/134b (1772)
    • String Quartet No. 4 in C major, K. 157 (1772–73)
    • String Quartet No. 5 in F major, K. 158 (1772–73)
    • String Quartet No. 6 in B♭ major, K. 159 (1773)
    • String Quartet No. 7 in E♭ major, K. 160/159a (1773)
  • Viennese Quartets, K. 168–173 (1773) Much more stylistically developed. In Vienna Mozart is believed to have heard the op. 17 and op. 20 quartets of Joseph Haydn, and had received from them a deep impression.
    • String Quartet No. 8 in F major, K. 168 (1773)
    • String Quartet No. 9 in A major, K. 169 (1773)
    • String Quartet No. 10 in C major, K. 170 (1773)
    • String Quartet No. 11 in E♭ major, K. 171 (1773)
    • String Quartet No. 12 in B♭ major, K. 172 (1773)
    • String Quartet No. 13 in D minor, K. 173 (1773)

String Quintet No. 1 in B♭ major, K. 174 (1773)

MISSES

ÒPERES

(2) MÚSIC A LA CORT DE SALZBURG 1773 – 1777

Amb 17 anys ocupa el càrrec de músic de la Cort a Salzburg, governada per l’arquebisbe Colloredo . Aquest volia “modernitzar” la Cort amb música italiana. S’hi estarà fins el 1777, 21 anys.

SIMFONIES

Altres simfonies, dubtoses o no catalogades

CONCERTS PER VIOLÍ

1 Violin Concerto No. 1 in B-flat major, K. 207, 1773
2 Violin Concerto No. 2 in D major, K. 211, 1775
3 Violin Concerto No. 3 in G major, “Strassburg”, K. 216, 1775
4 Violin Concerto No. 4 in D major, K. 218, 1775
5 Violin Concerto No. 5 in A major, “Turkish”, K. 219, 1775
(i dos més d’atribució dubtosa) [ —  ]

ALTRES

CONCERTS PER PIANO i ORQUESTRA

Concerts per a vents

MISSES

SONATES DE PIANO

(3) 1777 – 1778 Tour per Europa, Manheim, Paris

Sonates per violí

 

SONATES PER PIANO

 

 

(4) VIENA 1779-1788

Sinfonia Concertante for Violin, Viola and Orchestra in E♭ major, K. 364 (1779)

ALTRES

  • Serenata 10 k 361, gran partita per a vents (1783)
  • Ein musikalischer Spass in F M K. 522 (una broma amb dissonàncies al minuet)
  • Eine Kleine Nachtmusik, serenata nº13 K.525 [!!]

 

CONCERTS per a PIANO

Concerts per a vents

Concerts per a trompa

Arguably the most widely played concertos for horn, the four Horn Concertos are a major part of most professional horn players’ repertoire. They were written for Mozart’s lifelong friend Joseph Leutgeb. The concertos (especially the fourth) were written as virtuoso vehicles that allow the soloist to show a variety of abilities on the valveless horns of Mozart’s day.

The Horn Concertos are characterized by an elegant and humorous dialogue between the soloist and the orchestra. Many of the autographs contain jokes aimed at the dedicatee.

QUARTETS

QUINTETS

TRIOS PIANO

 

SONATES VIOLÍ

MÚSICA PER A FESTES: Mozart left a huge production of dances for orchestra in different genres, including more than 100 minuets, two quadrilles, over 30 contra dances, over 50 allemandes (Teitsch, Ländler, or German Dances), a gavotte (French folk dance) and ballet and pantomime music. In his production of minuets, Mozart generally followed Haydn’s example, preferring the slow character of the dance. Allemandes written between 1787 and 1791 were mainly for public balls in Vienna.

MISSES i VESPRES

ÒPERES

 

MÚSICA MASÒNICA

 

SONATES PIANO

(5) Darrers anys 1788 – 1791

1788

Simfonies

Concerts per a piano i orquestra

QUARTETS

QUINTETS

 

TRIOS PIANO

RÈQUIEM

ÒPERES

 

SONATES PIANO

 

 

Posted on

Baudelaire

Baudelaire

422a Poemes

Charles-Pierre Baudelaire (París, 9 d’abril del 1821 – 31 d’agost del 1867) va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle XIX i se l’anomenà “el poeta maleït” a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.

El 1840, es matriculà en la Facultat de Dret. Començà a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i féu nous amics, com ara Gustave Le Vasseur i Ernest Prarond. També inicià una amistat amb Gérard de Nerval, Sainte-Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d’animals.

Adoptà una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família a causa de la seva addicció a les drogues i als ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i mantingué relacions amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí, que era calba. Ell la denomina “La Louchette” (“la guenya”). Probablement, ella li va contagiar la sífilis.

La seva conducta horroritzava la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida liberal i tot sovint llibertina que portava, pel fet que no volgués entrar a la carrera diplomàtica, tractà de distanciar-lo dels ambients bohemis de París. El març del 1841, un consell de família l’envià a Bordeus per tal que embarqués cap als mars del Sud. Durant el trajecte, que va durar divuit mesos, va viatjar fins a Calcuta, en companyia de comerciants i oficials de l’exèrcit.

Altra vegada a França, s’instal·là a la capital i recuperà els seus antics costums desordenats. Començà a participar en els cercles literaris i artístics, i va escandalitzar tot París amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una preciosa mulata que l’inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Va destacar aviat com a crític d’art.

És un dels poetes decadents més famosos, però abans del segle XX, quan la seva obra va ser revaloritzada, era considerat per molts com un addicte a les drogues i un autor molt vulgar. És famós per la seva crítica de la poesia “útil”. Pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellesa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure-hi cap missatge polític.

Fou per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme; per a d’altres, el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un dels precursors més importants de la literatura i la poesia moderna del segle XX. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generacions posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l’ideal i l’avorriment es correspon amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna. A més, va establir per a la poesia una estructura basada en “correspondències”, imatges sensorials que representen la vida espiritual de l’ésser humà modern, idea que desenvolupa en el poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que va avançar el camí cap a una poesia autònoma, és deutor d’aquesta idea de Baudelaire.

 

Posted on

Josep Palau i Fabre

Viquipedia

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008)[1] fou un polifacètic autor que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l’assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso.

Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»

Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»

Poesies

Llibret

Posted on

Wordsworth

William Wordsworth (7 April 1770 – 23 April 1850) was a major English Romantic poet who, with Samuel Taylor Coleridge, helped to launch the Romantic Age in English literature with their joint publication Lyrical Ballads (1798).

Wordsworth’s magnum opus is generally considered to be The Prelude, a semi-autobiographical poem of his early years that he revised and expanded a number of times. It was posthumously titled and published, before which it was generally known as “the poem to Coleridge”.[1] Wordsworth was Britain’s poet laureate from 1843 until his death from pleurisy on 23 April 1850.

Obres

Posted on

Auden 1907-1973

Wystan Hugh Auden (21 February 1907 – 29 September 1973) was an English-American poet. Auden’s poetry was noted for its stylistic and technical achievement, its engagement with politics, morals, love, and religion, and its variety in tone, form and content. He is best known for love poems such as “Funeral Blues”, poems on political and social themes such as “September 1, 1939” and “The Shield of Achilles”, poems on cultural and psychological themes such as The Age of Anxiety, and poems on religious themes such as “For the Time Being” and “Horae Canonicae”.

  • 1907 neix a York, creix a Birmingham

[1927 a 1936] Poems, The Orator. Anys de la depressió i posicionament esquerrà. Després d’una estada a Espanya deixa de creure en el poder de la paraula i en la política.] [1936 – 1946]  Canvis religiosos [1948 1973

  • 1939 Es trasllada als USA juntament amb Cristopher Isherwood. 1946 n’agafa la ciutadania. Coneix qui serà la seva parella, Chester Kallman. Influït per la lectura de The descent of the dove de Charles Williams i Kierkegaard canvia el marxisme i freudisme pel cristianisme.
  • 1940 Another Time
  • 1944: For the Time Being: A Christmas Oratorio
  • 1944: The Sea and the Mirror: A Commentary on Shakespeare’s The Tempest
  • De 1947 a 1957 passa els estius a Ischia. A partir de 1958 xalet a Kirschketten A Àustria. Durant el curs dóna classes i a l’estiu escriu poesia. A Ischia l’atrau la cultura catòlica “del pa i el vi, en que se celebra l’aniversari dels sants amb focs d’artifici i el dia de Corpus toca la mateixa banda que ho fa abans dels partits de futbol”. Seguirà uns horaris estrictes gairebé cronometrats: escriure al matí, dinar, passeig o bany, escriure i baixar a la plaça del poble fins que a les deu  en punt interrompia la conversa i se’n tornava a casa.
  • 1947: The age of Anxiety pel qual rebrà el premi Pulitzer. Bernstein en farà un oratori i Jerome Robbins un ballet.
  • 1948 comença a escriure In Praise of the Limestone, que mira com al paisatge realment humà per la seva inconstància
  • 1951 Nones (inclou Prime i Nones, amb les altres cinc hores canòniques completarà el cicle el 1955) que conté In praise of the limestone.
  • 1955 The shield of Achilles, que conté la resta de les hores canòniques i els anomenats Bucòliques [ llacs].  Elogiarà The Lord of the Rings de Tolkien, en contra de l’opinió de molts altres crítics.
  • De 1956 a 1961, professor de poesia a Oxford. Pronuncia la conferència Making, Knowing and Judging. Deixa Ischia quan pretenen augmentar-li el lloguer exageradement (Goodbye to mezzogiorno) i passarà els estius a Àustria, a Kirschtetten

Cites Auden

AUDEN, W.H.  , PDF. MENDELSOHN, EDWARD Auden and God

Posted on

Plató

Plato

Wikipedia

Atenes, 428 BCE: naixement

399 Mort de Sòcrates

Diàlegs seguint Sôcrates

  • Càrmides
  • Lisis
  • Laques
  • Eutifró
  • Hipies maior, minor
  • Apologia de Sòcrates
  • Critó
  • Ió
  • Protàgores
  • Alcibíades
  • Gòrgies
  • Menó
  • Eutidem
  • Cràtil

 

389 BCE Primer viatge a Sicília

387 BCE Tornada a Atenes i fundació de l’acadèmia

Grans diàlegs

  • El banquet
  • Fedó
  • La república
  • Fedre, sobre l’amor
  • Menexen

367 BCE Segon viatge a Sicília

Diàlegs crítics que replantegen temes, amb estil més sobri i eixut

  • Teetet
  • Parmènides
  • El Sofista
  • El polític
  • Fileb
  • Timeu
  • Críties
  • Les Lleis

Atenes, 346 BCE: mort

Hi ha unes 250 fonts parcials, manuscrits bizantisn medievals sobre Vellum, del s.IX al XIII, i papirus egipcis. EL 1578 Henri Estienne publica a Ginebra una edició completa amb la traducció al llatí.

Posted on

Vivaldi 1678 – 1741

4/3/1678 Venècia 28/7/1741 Viena. [ wikipedia, diccionari Grove ]

1678 Venècia, virtuós del violí, probablement patia d’asma

1703-1715 Ospedale

1703 és ordenat capellà, amb 25 anys. Li diran il Prete Rosso, pel color dels cabells.

Contractat com a mestro di violino a l’Ospedale della Pietà (ara és un hotel de 5 estrelles, el Metropole, al costat de Chiesa della Pietà – Santa Maria della Visitazione. Hi havia 4 institucions per a orfes mantinguda per la República. Els nois aprenien un ofici i les noies, música). Vivaldi havia de compondre música per les ocasions, fer assajar el cor i l’orquestra i ensenyar teoria.

  • 1705 Op.1 12 Trio sonatas: 73, 67, 61, 66, 69, 62, 65, 64, 75, 78, 79, 63 Variacions sobre “La Follia”.
  • 1709 Op.2 12 sonates per a violí: 27, 31, 14, 20, 36, 1, 8, 23, 16, 21, 9, 32
  • 1711 Op.3  l’Estro armonico, que va tenir gran èxit a Europa: 549, 578, 310, 550, 519, 356, 567, 522, 230, 580, 565, 265

1711 Viatge a Brescia, Stabat Mater RV 621

  • 1714 Op.4 La Stravaganza : 383a, 279, 301, 357, 347, 316a, 185, 249, 284, 196, 204, 209

1715 1718 Opera impresario
1718 Maestro di Cappella a Mantua, escriu les quatre estacions

  • [1716 Op.5 6 sonates per a violí: 18 30 33 35 76 72]
  • 1716 Juditha Triumphans, RV 644
  • 1717 Op.6 6 Concerts per a violí: 324 259 318 216 280 239
  • [1717  Op.7 143 188 326 354 285 374 142 299 153 294a 208a 214]

1723 1740 Ospedale i viatges

Despite his frequent travels from 1718, the Ospedale paid him 2 sequins to write two concerti a month for the orchestra and to rehearse with them at least five times when in Venice. The orphanage’s records show that he was paid for 140 concerti between 1723 and 1733.

  • 1723 Op.8  Il Cimento dell’armonia e dell’invenzione  12 Concerts, (amb les quatre estacions, 269, 315, 293, 297), La tempesta di mare 253, Il piacere 180, Per Pisensel 242, 332, 236, 454, La caccia 362, 210, 178.
  • 1727 Op. 9 La Cetra, 12 concerts, per a violí, 181a 345 334 263a 358 348 359 238 530 300 198 391
  • 1728 Op.10 sis concerts per a flauta  433 439 428 435 434 437

1728 coneix l’emperador que el convida a Viena

  • 1730? (entre 1720 i 1730) 6 cello sonatas: (01 Cello Sonata No 3 RV43 in A minor, 05 Cello Sonata No 5 RV45 in E minor, 09 Cello Sonata No 9 RV49 in G minor)

1740 Viatja a Viena esperant el favor de l’emperador i estrenar òperes pero aquest mor i els teatres tanquen.

  • 1740 sonates cello 47 41 43 45 40 46

Morí, pobre, el 1741

[El Grove el descriu com un home amb molta vanitat i molta preocupació pels diners. A l’època se’l valorava més com a violinista virtuós més que no pas com a compositor. S’ha estudiat la seva influència en Bach.]

Selecció
Concerto f|r 2 Mandolinen G-dur RV 532: 1. Allegro
Concerto C-dur “con molti istromenti” RV 558: 1. Allegro molto
Concierto, F.III, 2 (P.411) RV 531 dos cellos
Concierto, F.IX, 1 (P.75)
Concierto (L’Inquietude) F.I, 10 (P.208)
Konzert in F dur fur Sopraninoblockflote und Saiteninstrumnete F.VI. 4 – I. Allegro RV 443
b.04 – Sonata No 12 in D minor ‘La Follia’ op 1 RV 63 – Adagio- Tema con 19 variazioni (basat en Corelli)

23-SONATA 4 AL SANTO SEPOLCRO RV.130-Largo molto

MÚSICA SACRA

Hi ha tres Laudate Pueri, dos Nisi Dominus, dos Dixit Dominus, tres Salve Regina

Selecció

RV601 Magnificat OC20
RV587 Kyrie Eleison OC20
RV591 Credo OC20
RV594 Dixit Dominus OC20
RV626 In furore iustissima irae OC21
RV629 Longe mala, umbrae, terrores OC21
RV625 Clarae stellae OC21
RV623 Canta in prato OC21
RV638 Filieae mastae Jerusalem OC21
RV630 Nulla in mundo pax sincera OC21
RV595 Dixit Dominus OC22
RV593 Domine ad adjuvandum OC22
RV605 Credidi propter quod OC22
RV598 Beatus vir OC22
RV664Judita Triumphans 1 OC 23 i 24
RV627 In turbato mare OC25
RV641 Non in pratis aut in hortis OC25
RV621 Stabat mater OC25
RV631 O qui coeli terraque serenitas OC25
RV612 Deus tuorum militum OC25
RV596 Confitebor tibi OC25
RV795 Beatus vir OC26
RV617 Salve regina OC26
RV606 Laudate Dominum OC26
RV604 In exitu Israel OC26
RV608 Nisi Dominus OC26
RV607 Laetatus sum OC27
RV601 Laudate Pueri OC27
RV633 Vestro Principi divino OC27
RV639 Jubilate Gloria OC27
RV600 Laudate Pueri OC28
RV637 Cur sagittas, cur tela OC28
RV620 Sanctorum meritis OC28
RV616 Salve Regina OC28
RV602 Laudate Pueri OC29
RV618 Salve Regina OC29
RV635 Ascende laeta OC29
RV613 Gaude mater Ecclesia OC29
RV634 Vos aurae per montes OC29
RV589 Gloria OC30
RV803 Nisi Dominus OC30
RV642 Ostro picta OC30
RVAnh23 Gloria OC30

Nisi Dominus (Psalm 126), R.608
Cum dederit dilectis suis somnum; Ecce haereditas Domini, filii: Merces, fructus ventris.
que a partir d’una traducció anglesa seria:
Quan ha atorgat el son a aquells que estima, vet aquí l’herència dels Senyor, els fills, una recompensa, el fruit del ventre.
I que no es correspon del tot amb la traducció del salm a la Bíblia interconfessional (on és el salm 127 seguint una numeració diferent de la Vulgata) on sembla que el que Déu atorga fins quan dormen és el pa.
Coses de les dificultats de les traduccions. segurament la més moderna és més fidel que no el text en llatí de la Vulgata. Però va servir per inspirar Vivaldi.
Si Jahvè no construeix la casa,
és inútil l’afany dels constructors.
Si Jahvè no guarda la ciutat,
és inútil que vigilin els guardes.
Es inútil que us lleveu tan de matí,
i aneu tan tard a reposar,
per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics.
La millor herència són els fills, do de Jahvè,
els descendents són la millor recompensa;
els fills que heu tingut quan éreu joves
són com les fletxes en mans d’un guerrer;
feliç l’home que se n’omple el buirac:
si discuteix amb algú davant la gent,
no haurà de retirar-se avergonyit.

MÚSICA INSTRUMENTAL SENSE OPUS

  • Concerti da Camera: 87 88 100 100pastorella OC03
    103 OC02 86 91 93 94 95 97 106 OC04
    53 92 99 105 107 108 / 532 per mandolina, 548, La notte 439 / 151
  • Concerti per molti istrumenti: 413 540 553 561 562 566 569 / 551 558
  • Concerts per a flauta: 427 436 440 108 429 438 441 445 533
  • Concerts per a flauta dolça: 441 442 443 444 445
  • Concerts per fagot: 473 483 485 492 497 503 OC06//477 488 498 // 484
  • Concerts per oboè: 446 447 452 453 454 455 456 461 463 464 545
  • Concerts per Viola d’amore: 392 393 394 395 396 397
  • Concerts per a Viola de gamba: 544 546 565 578 579 580 555
  • Concerts per violoncel: 398 399 404 406 410 412 419 / 401 408 413 422 531 / 402 403 407 409 418 423 424 / 405 411 414 416 417 420 421
  • Sonates per oboè: 53 81 779 (+ pastor Fido)
  • Sonates per cello: 43 45 49 42 47 / 6 sontes / sonates de 1740
  • Últims concerts per violí: 235 251 258 296 386 389
Posted on

HAYDN, Franz Josef 1732-1809

https://en.wikipedia.org/wiki/Joseph_Haydn

31/03/1732
31/05/1809

He was instrumental in the development of chamber music such as the piano trio[2] and his contributions to musical form have earned him the epithets “Father of the Symphony” and “Father of the String Quartet”. Haydn spent much of his career as a court musician for the wealthy Esterházy family at their remote estate. Until the later part of his life, this isolated him from other composers and trends in music so that he was, as he put it, “forced to become original”. Yet his music circulated widely, and for much of his career he was the most celebrated composer in Europe. He was a friend and mentor of Mozart, a teacher of Beethoven, and the older brother of composer Michael Haydn.

1732:  Neix a Rohrau. Infantesa humil, passava gana

1740: 8 anys cor Sant Esteve a Viena

1749: 17 anys, acomiadat, comença a fer de freelance. Aconsegueix alguns patrons

According to Pohl, it was in the spring or summer of 1750 that Haydn occupied his most frequently described early lodgings: a ‘miserable little garret without a stove’ (Griesinger) in the so-called Michaelerhaus, attached to the Michaelerkirche. At this time ‘his entire life was devoted to giving lessons, the study of his art, and performing. He played in serenades and in orchestras for pay, and devoted himself diligently to composition, for “when I sat at my old, worm-eaten clavier, I envied no king his good fortune”’. Here occurred the first of many strokes of luck through which, in addition to his genius and unremitting labour, he gradually improved his professional lot. Griesinger writes: In the same house … lived as well the famous poet Metastasio. He was raising one Fräulein Martinez; Haydn was engaged to give her lessons in singing and on the clavier, in return for which he received free board for three years.

1750s: comença a compondre quartets de corda pel baró Fürnberg.

Haydn. Quartets de corda

1757 KAPELLMEISTER COMTE MORZIN

1757: 25 anys, Kapellmeister amb el Comte Morzin
1760: 28 anys Es casa.

Simfonies Morzin: “His pre-Esterházy symphonies (most composed for Count Morzin) comprise nos.1, 37 and 18 (the earliest); 2, 4–5, 10–11, 17, 19–20, 25, 27, 32, 107; and possibly 3 and 15.”

1761 VICE KAPELLMEISTER ESTERHAZY

1761: Esterhazy. Count Morzin soon suffered financial reverses that forced him to dismiss his musical establishment, but Haydn was quickly offered a similar job (1761) by Prince Paul Anton, head of the immensely wealthy Esterházy family. Haydn’s job title was only Vice-Kapellmeister, but he was immediately placed in charge of most of the Esterházy musical establishment, with the old Kapellmeister Gregor Werner retaining authority only for church music. When Werner died in 1766, Haydn was elevated to full Kapellmeister.

(el comte, en veure Haydn petit i moreno va preguntar “qui és aquest moro?”, i Haydn va dir qui era. Si tu ja ets al meu servei! com és que no et coneixia? Et cal un bon vestit, sabates amb taló, i una perruca.

1761 Simfonies Matí, migdia, vespre

Simfonies amb Esterhazy: Haydn’s years as Esterházy vice-Kapellmeister (1761–5) were his most productive as a symphony composer, with about 25 works (nos.6–9, 12–16, 21–4, 28–31, 33–4, 36, 39–40, 72, 108(B)); nos.35, 38 and 58–9 from about 1766–7 are similar. They exhibit great variety of style, subject matter and orchestral treatment, although the common notion that they constituted a distinctly ‘experimental’ phase is untenable. Their stylistic élan and virtuoso brilliance are attributable to the splendour of the court and the professional players now at Haydn’s disposal. One finds works for connoisseurs (nos.6–8, 13, 21–2, 31), others that seek to entertain (nos.9, 16, 33, 36, 72, 108) and still others that combine both stances (nos.34, 39–40). A few present an apotheosis of the chamber symphony: at ease, yet refined and profound (nos. 28–9, 35). Extra-musical aspects are present not only in the Matin–Midi–Soir trilogy (see §3(i)) but also nos.30 (‘Alleluja’), 31 (‘Hornsignal’), and perhaps 22 (‘The Philosopher’) and 59 (‘Fire’, a modern nickname deriving from its supposed origin as incidental music). Although a few symphonies are still in three movements (nos.9, 12, 16, 30), four is now the norm. Concertante scoring is prominent not only in nos.6–8 but in nos.9, 13, 14, 16, 31, 36, 72 and 108; a special effect found in this period alone is the use of four horns rather than the usual two (nos.13, 31, 39, 72).

1762-1764 Quartets Op.1   Haydn. Quartets de corda

1763-1765 Quartets Op.2

Les sonates de piano d’aquest període segurament estaven pensades per a clavicèmbal i per ser interpretades per dames cultes a casa. Sonata no.2 in B (with its astonishing Largo) [HobXVI2, sonata 11, 1760] are more intellectually difficult and stylistically uncompromising than all the early quartets and most of the early symphonies; many works are small and unpretentious and were presumably written for students and amateurs. At least 12 weighty connoisseurs’ sonatas originated in the late 1760s and early 1770s, including nos.19, 20, 45, 46 and seven lost works. Two sets in mixed style followed, nos.21–6 (1773) and 27–32 (1774–6); they include serious works such as the boldly formed nos.22 in E and 26 in A, the passionate no.32 in B minor and the through-composed no.30 in A, as well as numerous lighter works, especially in the 1774–6 set. In 1780 followed Haydn’s first publication with Artaria, the heterogeneous nos.35–9 and 20, including the ‘easy’ no.35 in C, the virtuoso no.37 in D and the serious no.36 in C minor. The three modestly scaled sonatas nos.40–42 (published 1784) are miracles of popular appeal allied with high art, especially no.40 in G. Except for no.51 in D, for Mrs Schroeter, Haydn’s last five sonatas eschew any pretence of modesty. In the late 1780s he composed no.48 in C, with a fantasy-like slow variation movement and a dashing sonata-rondo finale, and the intimate no.49 in E for Mme Genzinger; its brilliant first movement has an unusually long coda and the ABA Adagio is richly expressive, with continual variations of the theme. From London come two virtuoso sonatas for Jansen: nos.50 in C and 52 in E. The former features a remarkable first movement which, though in sonata form, is based on continual variation of a basic motif; the latter is on the largest scale throughout and features a slow movement in the remote key of E major (a tonal relation adumbrated in the development of the first movement and wittily ‘cancelled’ at the beginning of the finale).

Trios de piano 1 – 17, predomina el paper del piano, que a l’època no sonava gaire fort i podia ser fàcilment eclipsat pel violí i cello.

Haydn’s piano trios have been undervalued, in part because of the great distance between their original generic identity and today’s conceptions. 18th-century keyboard trios (like violin sonatas) were understood as ‘accompanied sonatas’: the keyboard dominates, the cello mainly doubles the left hand of the piano in a pitch-class sense, and even the violin is generally more accompanimental than soloistic, although it often receives sustained melodies in second themes, slow movements, minuet trios and rondo episodes. Nevertheless the strings are essential, for integration of the texture, tone colour and rhythmic definition.

[període Sturm und Drang] 1770

1769 Quartets Op.9

Simfonies Sturm und Drang: Haydn’s symphonies of the years around 1770 (nos.26, 41–9, 52, 65) are widely described as exemplifying his Sturm und Drang style; those of 1773–4 (nos.50, 51, 54–7, 60, 64), while less extreme, have many points of contact with it. The most commonly cited feature is the minor mode – of Haydn’s ten symphonies in the minor, six fall between 1765 and 1772 – although most works remain in the major, and most of the novel stylistic features are independent of mode. These include remote keys (no.45, ‘Farewell’, in F minor and major, and no.46 in B major), rhythmic and harmonic complexities, expansion of outward dimensions and harmonic range, rhythmic instability, extremes of dynamics and register, greater technical difficulty, increased use of counterpoint (e.g. in the canonic minuet of no.44, ‘Mourning’), musical ideas that seem dynamically potential rather than self-contained, and contrast within themes instead of merely between them. The slow movements and finales become more nearly comparable to the first movements in size and weight; in the former the violins play con sordino and the tempo is usually slowed to Adagio. No.26 (‘Lamentatione’) has religious associations and no.49 (‘La passione’) may have as well. The programmatic nos.45–6 (they seem to be a pair) are integrated in a through-composed, end-orientated manner not seen again until Beethoven’s Fifth Symphony.

simfonia 44, Farewell 45
1771 piano sonata Cm XVI/20 L33, indicacions de dinàmica que revelarien que ja són per a ser interpretades al fortepiano.
1772 Quartets del sol Op.20
1761 amb el príncep Paul Anton Esterhazy i Nikolaus Esterhazy. Tenia la responsabilitat de compondre, dirigir l’orquestra i muntar òperes.

Simfonies 1775 1780. From about 1775 (in some respects 1773) to 1781 Haydn again changed his orientation. Symphonies nos.53, 61–3, 66–71 and 73–5 are primarily in a light, even popular style (only no.70 is an exception), perhaps reflecting his resumption of operatic composition in 1773; indeed nos.53, 62, 63 and 73 include adaptations of stage-music (see §3(iii)), as had nos.50 (1773) and 60 (1774) before them. This stylistic turn has been interpreted as a kind of relaxation, or even as an outright selling out, but it is better understood as representing the distinct artistic stance of entertainment. They are easy (as Haydn was to say of nos.76–8), but superbly crafted, and abound in striking and beautiful passages, not to mention witty and eccentric ones: works of comic genius that approach the buffa stage. The slow movements exhibit new formal and stylistic options (the hymn-like no.61, the exquisitely ‘popular’ theme in no.53, the play of comic and serious in no.68, the ethereal dream in no.62), while the finales adumbrate rondo and hybrid forms. Slow introductions become important about 1779 and begin to create tangible links to the allegros (nos.53, 71 and 73).

1779 renegocia el contracte que li permet compondre per a altres (fins ara tot era propietat dels Esterhazy) i això es tradueix en menys òperes, més quartets i simfonies.

Simfonies 1780-1785 During the 1780s Haydn’s style changed again, as he began to sell his symphonies abroad, in ‘opus’ format (see §3(iv) above). Although in many respects nos.76–81 (1782–4) are still ‘easy’, they include superb movements such as the opening Vivace of no.81 and the finales of nos.77 (with its contrapuntal development) and 80 (with its cross-rhythm theme). In nos.78 and 80 Haydn returns to the minor, although from no.80 on he usually ends such movements in the major, and places the entire finale in the major as well. The Paris symphonies (nos.82–7) are the grandest he had yet composed. Nos.87, 83 and 85 (1785) already have a new esprit, a combination of learned and popular style, consistency of musical argument and depth of feeling; see the slow movements of nos.83 and 87 and the outer movements of no.85 (the opening Vivace is particularly graceful and harmoniously constructed). In nos.82 and 86 (1786) the trumpets and drums lend added brilliance and the outer movements are on a still larger scale; the Capriccio of no.86 is one of Haydn’s most original slow movements. All these features characterize nos.88 and 90–92 as well (no.89 falls off somewhat). Nos.88 and 92 are the best-known: the former boasts concentrated, in part contrapuntal, outer movements, while the gorgeous Largo theme is set off by entries of the trumpets and drums (withheld from the first movement for this purpose); the latter features an unusually close integration of slow introduction and Allegro, a beautiful Adagio, rhythmically intricate trio and Haydn’s sprightliest and wittiest finale to date.

1781 Quartets op.33, Russos (el 1782 Mozart dedica a Haydn els seus 6 quartets)  Haydn. Quartets de corda

1784 Quartet Op. 42

1787 Quartets OP. 50 Prussian

Trios 18 a 23

The effort to hear Haydn’s 27 late piano trios (hXV:5–31, 1784–96) with 18th-century ears is worth making: after the quartets they comprise his largest and greatest corpus of chamber music.

No.12 in E minor (1788–9) [XV 12, 25] has an opening movement of astonishing seriousness with vast expansions towards the end, while the beautiful siciliano slow movement and the ebullient rondo finale are both in E major. No.14 in A (1789–90)[ XV 14 25 includes his first slow movement in a remote key (E major, or VI, adumbrated by B major in the development of the first movement).

Viatges a Londres 1791-1792 i 1794-1795

1790 és famós a tot Europa però està reclòs a Esterhazy. Mor el príncep Nikolaus i el successor mira de reduir despeses. Se li rebaixa el sou però pot viatjar i se’n va a London contractat per l’empresari Salomon [com els productors de jazz]. He spent some of the time in the country (Hertingfordbury), but also had time to travel, notably to Oxford, where he was awarded an honorary doctorate by the University.

In the 1790s, stimulated by his England journeys, Haydn developed what Rosen calls his “popular style”, a method of composition that, with unprecedented success, created music having great popular appeal but retaining a learned and rigorous musical structure.[n 27] An important element of the popular style was the frequent use of folk or folk-like material, as discussed in the article Haydn and folk music. Haydn took care to deploy this material in appropriate locations, such as the endings of sonata expositions or the opening themes of finales. In such locations, the folk material serves as an element of stability, helping to anchor the larger structure.[57] Haydn’s popular style can be heard in virtually all of his later work, including the twelve London symphonies, the late quartets and piano trios, and the two late oratorios.

1788 Quartets Opus 54-55,  Tost I   Haydn. Quartets de corda

1790 Quartets Opus. 64, Tost II

Trios 24 a 31: From London, nos.24–6 (1794–5), dedicated to Schroeter, include no.25 (with the famous ‘Gypsy Rondo’) and no.26 in the special key of F minor: following a concentrated and brooding Allegro and a gorgeous Adagio in F major (identical in substance with the Adagio of Symphony no.102), the minuet-finale is anything other than anticlimactic. It begins dissonantly on a dominant 9th and this instability is maintained throughout: there is no tonic cadence until the very last bar of the A section, just before the double bar, and in the reprise even this cadence is deceptive, leading to a substantial coda. Rosen praises its ‘intimate gravity … a melancholy so intense it is indistinguishable from the tragic’, while Landon conjectures that the work may represent Haydn’s farewell to Mrs Schroeter (the key is suggestive). By contrast, nos.27 in C and 29 in E (1795–6), dedicated to Jansen, are difficult and extroverted; no.29 is particularly original in construction, and both have rollicking finales that outdo any earlier ones.

1791 Orfeo i Eurídice. Un encàrrec. Algun problema entre el rei i el príncep de Gal·les va impedir que s’estrenés. Va quedar inèdita fins 1951.

1793 Quartets Opus 71, 74 Apponyi

Simfonies London, 93-104 Haydn’s London symphonies (nos.93–104) crown his career as a symphonic composer. Not only do they outdo the Paris symphonies stylistically, but he produced them in person for rapturous audiences; this interaction stimulated him to ever bolder and more original conceptions. Nos.95–6 (1791) most nearly resemble the preceding symphonies, although no.95 in C minor has a gripping opening movement dominated by a striking unison motto, an ominously terse minuet and a brilliant sonata-fugal finale in C major (possibly influenced by the finale of Mozart’s ‘Jupiter’). Those given in 1792 (nos.93–4, 97–8) respond to Haydn’s public: in no.94 the famous outburst in the Andante is actually the least remarkable ‘surprise’; the opening Vivace reaches new heights of tonal wit and expansive brilliance, and the concluding sonata-rondo is the first to exhibit the blend of rhythmic vitality, playful surprise, larger scale and underlying cogency of argument that distinguish Haydn’s London finales. These last features are found in nos.97–8 as well, along with a new romanticism in the opening movement of no.97 (the breathtaking diminished 7th chord in bar 2, which returns at several key points, and the remote flat-side modulations in the recapitulation); in no.98 Haydn composed an extended fortepiano obbligato for himself in the coda of the finale.

TRIOS

Three trios (H. XV:18–20) dedicated to Princess Maria Anna, wife of Prince Anton Esterházy:

No. 32 in A major, Hoboken XV:18 (1793)
No. 33 in G minor, Hoboken XV:19 (1793)
No. 34 in B♭ major, Hoboken XV:20 (1794)
Three trios (H. XV:21–23) dedicated to Princess Maria Josepha, wife of Prince Nicholas Esterházy:

No. 35 in C major, Hoboken XV:21 (1794)
No. 36 in E♭ major, Hoboken XV:22 (1794)
No. 37 in D minor, Hoboken XV:23 (1794)
Three trios (H. XV:24–26) dedicated to Rebecca Schroeter:

 

1795 Torna a Viena, ara cèlebre
La Creació
Les estacions
Concert per a trompeta

 

Últimes sis simfonies. The last six symphonies are even more brilliant (clarinets are added, except in no.102); Haydn’s determination to conquer new territory with each work is palpable. No.99 in E is his most elaborate symphonic essay in remote tonal relations; it also features a particularly warm slow movement (in G major), with extensive wind writing (much commented on at the time). No.101 (‘Clock’) has by far the longest minuet and trio Haydn ever composed and a particularly brilliant rondo finale. No.100 (‘Military’) rapidly became his most popular, owing to the slow movement based on a romance (from the lyre concerto hVIIh:3), overlaid by massive percussion outbursts that audiences found deliciously terrifying. No.102 is the least ‘characteristic’ of these six, yet one of the greatest; its most remarkable movement is the Adagio (identical in musical substance to that in the F minor Piano Trio hXV:26), in which the exposition is repeated in order to vary the instrumentation, with muted trumpets and drums. No.103 (‘Drumroll’) offers Haydn’s most telling invocation of the sublime in instrumental music, by means of an astonishing double annunciation: first the ‘intrada’ fortissimo drum roll, then the mysterious bass theme (resembling the ‘Dies irae’), which dominates the Allegro as well and, even more astonishingly, interrupts the recapitulation near the end. No.104 begins with a massive dotted motif on the 5th D–A, which some commentators describe as dominating the entire symphony (fig.13); the first movement is one of Haydn’s freest and the finale has greater relative weight than that in any other of the London symphonies.

1796 – 97 Quartets Opus 76 Erdödy  Haydn. Quartets de corda

1799 Quartets Opus 77, Lobkowitz

 

TRIOS

No. 38 in D major, Hoboken XV:24 (1795)
No. 39 in G major, Hoboken XV:25 (1795) “Gypsy”
No. 40 in F♯ minor, Hoboken XV:26 (1795)
Two stand-alone trios (H. XV:31, 30):

No. 41 in E♭ minor, Hoboken XV:31 (1797) “Jacob’s Dream”
No. 42 in E♭ major, Hoboken XV:30 (1797)
Three trios (H. XV:27–29), known as the “Bartolozzi Trios,” dedicated to Theresa Jansen (Bartolozzi):

No. 43 in C major, Hoboken XV:27 (1797)
No. 44 in E major, Hoboken XV:28 (1797)
No. 45 in E♭ major, Hoboken XV:29 (1797

1803 Físicament malalt, pero segueix tenint idees: [Haydn said] “I must have something to do—usually musical ideas are pursuing me, to the point of torture, I cannot escape them, they stand like walls before me. If it’s an allegro that pursues me, my pulse keeps beating faster, I can get no sleep. If it’s an adagio, then I notice my pulse beating slowly. My imagination plays on me as if I were a clavier.”[n 16] Haydn smiled, the blood rushed to his face, and he said “I am really just a living clavier.”

Es compra la casa amb jardí a Viena [foto]. Die Phantasie spielt mich, als wie ein Klavier.


Mausoleu a l’església d’Eisenstadt

Conservatori a Eisenstadt

La seva rutina:
  • 0630 llevar-se
  • 0800 Esmorzar i tocar el piano
  • 1130 Visites
  • 1400 Dinar
  • 1600 Escriure música
  • 2000 Passeig
  • 2200 Sopar
  • 2330 Dormir

Of these, a particularly important one was with Maria Anna von Genzinger (1754–93), the wife of Prince Nikolaus’s personal physician in Vienna, who began a close, platonic, relationship with the composer in 1789. Haydn wrote to Mrs. Genzinger often, expressing his loneliness at Esterháza and his happiness for the few occasions on which he was able to visit her in Vienna; later on, Haydn wrote to her frequently from London. Her premature death in 1793 was a blow to Haydn, and his F minor variations for piano, Hob. XVII:6, may have been written in response to her death [vol 11 18m]

Perhaps more than any other composer’s, Haydn’s music is known for its humor.[53] The most famous example is the sudden loud chord in the slow movement of his “Surprise” symphony; Haydn’s many other musical jokes include numerous false endings (e.g., in the quartets Op. 33 No. 2 and Op. 50 No. 3), and the remarkable rhythmic illusion placed in the trio section of the third movement of Op. 50 No. 1.[54] Much of the music was written to please and delight a prince, and its emotional tone is correspondingly upbeat.

Posted on

Magritte, René 1898-1967

Obres  |    galeria

viquipedia: René François Ghislain Magritte va néixer a Lessines, a la província d’Hainaut. Va ser el gran de tres germans. La seva infància va estar marcada pels canvis de domicili de la seva família, els sotracs financers del seu pare i, sobretot, la dramàtica mort de la seva mare que, l’any 1912, va llençar-se al riu Sambre. Magritte va començar a estudiar pintura als dotze anys amb el mestre de l’escola local. Durant l’adolescència, va créixer la seva passió per les pel·lícules sobre Fantômas i els relats d’Edgar Allan Poe i Maurice Leblanc. Va ser en una fira a Charleroi l’any 1913 quan coneix Georgette Berger, amb qui es casarà l’any 1922.

L’any 1914 va mudar-se a la capital belga per estudiar a l’Acadèmia Reial de Belles Arts de Brussel·les. A l’acadèmia coneix Victor Servranckx i Pierre-Louis Flouquet, amb qui formen el grup 7 Arts. En aquesta època, Magritte realitza els seus primers treballs decoratius i publicitaris. L’any 1923, el poeta Marcel Lecomte li ensenya una reproducció del quadre de Giorgio da Chirico The Song of Love (1914).  Magritte es va posar a plorar de l’emoció i deia que en aquell moment els seus ulls hi van veure per primer cop. També va ser influït pel simbolista  William Degouve de Nuncques .

Després de males crítiques a Brusel·les es trasllada a París on coneix artistes d’avantguarda com Dalí o Miró i s’adhereix al moviment surrealista. Escriu l’assaig “L’engany de les imatges” amb la cèlebre il·lustració “Ceci n’est pas une pipe”.

Torna a Brusel·les i treballa en publicitat. Estades a Londres, exposicions als USA. Durant la WWII canvia a un estil fauvista. Durant un temps sobreviu fent falsificacions de Picasso i Giorgio da Chirico.

A partir dels ’60 és reconegut i popular.

L’any 1973, l’alemany Uwe M. Schneede va classificar l’obra del pintor belga en sis grups temàtics: els quadres de temes detestivescs, els collages, els lingüístics, els quadres dins del quadre, els que tracten la metamorfosi, i els combinatoris.

Quadres detestivescs
La producció d’aquests quadres es concentra durant la dècada dels anys vint. La veu de la calma (1928), L’assassí amenaçat (1927) i El sonàmbul (1927), entre d’altres, s’inspiren en les narracions de Dashiel Hammet, George Simenon i Edgar Allan Poe, de qui era un gran amant. La intenció narrativa de Magritte queda ben representada en L’home del diari (1928), en què, en quatre imatges del mateix interior amb la mateixa perspectiva, seqüenciafílmicament l’acció. Com a analogia amb la novel·la detectivesca, la pinzellada de Magritte estripa l’ordre burgès: cap al 1935, Magritte diu que el seu art “només tindrà valor mentre es resisteixi a la ideologia burgesa, nom on s’extingeix la vida”.

Quadres collage
En aquestes obres, Magritte renuncia a qualsevol discurs narratiu o acció. S’hi estructuren principis fonamentals de la seva producció futura com la visió interior-exterior i la simulació de la perspectiva, ja sigui amb la combinació de fragments de la realitat o per l’ambivalència dels objectes. En destaca El naixement de l’ídol (1926), influït per l’obra de De Chirico, i El joquei perdut (1926).

Quadres lingüístics
Forma part dels quadres lingüístics La traïció de les imatges (1928-29), la imatge d’una pipa i el text Ceci n’est pas une pipe. En aquesta obra, una de les més conegudes de l’autor, Magritte reflexiona sobre la falsa rèplica de la realitat per part d’imatges i paraules: encara que sembli una pipa, el quadre només n’és la representació i, per tant, afirmar que la representació és l’objecte seria una mentida. El 1930, pinta La clau dels somnis: una graella on apareixen objectes i paraules sense relació. La inconnexió evidencia, per Magritte, que imatge i paraula pertanyen a sistemes aïllats i independents: el visual i el lingüístic.

La traïció de les imatges, 1928-1929
Quadres dins el quadre
Les paradoxes lingüístiques van seguides per les reflexions sobre els límits dels quadres dins el quadre: la no-identificació entre obra d’art i realitat, entre allò representat i la seva representació. Amb l’eliminació dels plans que corresponen a la realitat, juga amb la capacitat perceptiva de l’espectador que, amb efectes il·lusoris, confondrà els límits de la ficció dins del quadre. En són exemples La bella presonera (1931), La condició humana (1933) i Els encants de la nit (1929).

Quadres sobre metamorfosi
Inspirat per Kafka i seguint la tendència de molts surrealistes, Magritte utilitza la transformació d’objectes per a emancipar-se d’experiències i records, i fixar-los i ampliar-los. La invenció col·lectiva (1934) o El model vermell (1935) són algunes de les obres més representatives del període.

Quadres combinatoris
Aquests quadres es basen en la juxtaposició i elecció conscient d’elements amb l’objectiu de provocar noves versemblances. En El record d’un viatge III (1951), canvia els materials d’un menjador per fossilitzar-lo com a paisatge rústic. En altres quadres, inverteix les proporcions: en Els valors personals (1951-52), un conjunt d’articles per a la higiene apareixen sobredimensionats en una petita habitació. Amb inversió i transgressió, doncs, el pintor belga sacseja la seguretat natural de l’espectador.

https://www.renemagritte.org/  [ vist exposició, museu Brusel·Les, llibre]