Posted on

Llibertat i determinisme

Resum del que penso [esborrany]

(1) Problema física i reduccionisme, llibertat, error indeterminisme quàntica, idea antropologia determinista (narració, imatges cervell, hormones) volem que les coses estiguin determinades per NOSALTREs, existeix un NOSALTRES? (layered ontology). Si en un sèrie d’experiments fem una llista de tots els factors que determinen el resultat, hi ha un conjunt de factors que corresponen al que designaríem com a jo: el nostre projecte de vida, la nostra personalitat, el nostre caràcter. Ara bé, aquest ‘jo’ s’ha anat formant al llarg del temps de manera determinista.

(2) què explica una vida humana, les neurones, o la literatura el jo. Invariants i continuïtat narrativa.  Psicologia, motivació i llibertat

(3) quins experiments o situacions?
Segments que seguim automàticament, moments que reaccionem, moments que reflexionem. (No ho decidim tot, sovint anem en autopilot, és com l’organisme que té el sistema nerviós autònom i el sistema nerviós somàtic]  què determina cada part? el propòsit, a què aspirem, el projecte de vida; la manera de ser, el caràcter, si som violents o pacients; l’entrenament, les experiències passades. rutines eleccions  (etiologia humana) [ vides humanes]

(4) situació local, història global / dibuix sistema i observador en un moment donat que llista factors ambient i  factors identitat subjecte, observador a fora, decalatge temporal. [Schrödinger a Mind and Matter al capítol 3 diu que “The material world has only been constructed at the price of taking the self, that is, mind, out of it, removing it; mind is not part of it; obviously, therefore, it can neither act on it nor be acted on by any of its parts.” (Diríem que o tot l’univers està connectat, hi ha zones mé so menys independents, aleshores un observador detectarà que en certa situació, hi ha una part de l’univers, que és el Jordi Cots de 65 anys, que és el responsable de la l’elecció]. hi ha prou complexitat. vides i biografies tipus. Antropologia determinista. [ En el moment de l’experiment, no hi ha cap diferència entre un ‘jo’ del qual podem explicar com s’ha anat formant de manera detemrinista, i un ‘jo’ donat, a part de la esta de l’univers i independent de la seva causalitat.

(5) llibertat local, destí global, Kant a l’inrevés, experiència llibertat vida determinada, [ dibuix il·lustrant una situació puntual, circumstàncies externes + identitat narrativa, → elecció en funció de futur imaginat, estem DINS de la capsa /  dibuix il·lustrant la capsa de fora, amb un registre de tot el que va conformant la identitat del subjecte, com un log de tots els canvis a l’ordinador + circumstàncies externes ]. Manllevant els conceptes emic i etic de l’antropologia cultural, tenim una experiència de llibertat emic, mentre que per un observador exterior etic, ens hauríem anat determinant al llarg del temps. [2024, cita del Baghavad Gita: God dwells in the heart of all beings, Arjuna: thy God dwells in thy heart. And his power of wonder moves all things – puppets in a play of shadows – whirling them onwards on the stream of time.]

(6) 2024. Hem vist que la nostra identitat, tant biològica com narrativa, és com la del vaixell de Teseu. Forma part de la nostra identitat voler-nos canviar. Podem buscar un mentor espiritual o un psicòleg per ser millor, o patir menys. Podem fer gimnàs, aplicar-nos productes de bellesa o sotmetre’ns a operacions, per tenir millor aspecte. Podem ajustar el Penfield Mood Organ, o apuntar-nos a algunes experiències, per sentir diferents emocions. Podem plantejar una extrapolació radical i preguntar-nos com ens transformaríem si tinguessim l’opció total. Acabarien  totes les dones com la Kim Kardashian i els homes com Henry Cavill? I quan això ja fos comú, què faríem per destacar? Més pits i més múscul? I si poguessim configurar la nostra intel·ligència i personalitat, ens faríem triomfadors? ens faríem que ens conformessim amb el que tenim? Compassius? divertits? Com troba rl’equilibri entre deixadesa i obsessió?

7) Què entendríem per llibertat? Donada una situació on un subjecte ha de prendre una decisió podem tenir coma factor determinant:

  • causalitat determinista sense identitat complexa: un estímul exterior, un flash de llum, un so, per al qual estem programats a respondre sense que els nostres projectes de vida o conviccions morals hi puguin fer res, aquestes serien epifenòmens.
  • indeterminista: un procés aleatori separat de tota la causalitat física de l’univers.
  • causalitat separada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals, assignada en néixer independent de tota la causalitat de l’univers.
  • causalitat integrada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals que s’ha anat constituint, de manera determinista, al llarg de la vida. En una situació determinada, projectes, emocions, desigs, confleuxien. Així es donen conductes aparentment no mecàniques, l’esforç per crear art, conductes altruistes, el joc.

 

 

 

Posted on

El jo. Invariants i continuïtat narrativa

Resum del que penso  |  L’autonarració com a base de la continuïtat del jo.

  • Llibertat determinisme, identitat
  • Are You the Same Person You Used to Be?
  • Filosofia, un jo sense substància
  • Narrativitat: Hardy, spengemann, McIntyre
  • Reconstruir el jo, invariants
  • Identitats múltiples
  • Viure en el passat, present i futur, éssers amfibis
  • Amb què ens identifiquem?

Quan feia la recerca d’una antropologia determinista, plantejava, en un experiment en unes circumstàncies determinades, quins factors determinaven l’evolució, i d’aquests, quins eren externs, i quins podríem atribuir al subjecte, al seva identitat i manera de ser. El problema del free-will, de llibertat i determinisme, passava a ser el problema de si té sentit parlar d’identitat, jo, self, o si, pel contrari, era un epifenomen. A Layered ontology proposava com hi pot haver ens d’alt nivell no reductibles. Però a l’hora d’establir quina mena d’entitat és el jo, era difícil afirmar que es tractava d’una substància immutable, una identitat fixa. Una de les hipòtesis més prometedores era que el seguit d’estat mentals o experiències, quedava lligat per la narració que ens fem a nosaltres mateixos sobre el què ens passa. Fins a quin punt és consistent aquesta continuïtat

[2024, James indica que malgrat les interrupcions, el corrent de consciència es percep formant part del mateix jo. Distingim l’estat d’alerta dels somnis perquè en el primer hi ha continuitat i en el segon, no.]

Are You the Same Person You Used to Be? (Joshua Rothman) NY20221010

Fins a quin punt “l’infant és el pare de l’home” com deia Wordsworth? No recordem res dels primers anys de vida, com podem pensar que som els mateixos? Hi ha qui se sent que sempre ha estat el mateix, un “continuador” o continuer, conservant la mateixa identitat al llarg de temps i circumstàncies canviants mentre que altres es veuen diferents, “divisors”, transformant-se. Per exemple, poden estar contents d’haver deixat enrere una etapa fosca. [Alguns experimentaran la seva vida com una narració contínua i coherent, d’altres com una sèrie d’episodis desconnectats.]

A Dunedin (Nova Zelanda), el psicòleg Phil Silva va fer un estudi amb 1037 nens a qui va avaluar a 3, 5, 7, 9, 11, 12, 15, 18, 21, 26, 32, 38 i 45. (Jay Belsky, Avshalom Caspi, Terrie E. Moffitt, and Richie Poulton, “The Origins of You: How Childhood Shapes Later Life”.  [Tenim una identitat inicial genètica? ] ¿Som com deia John Stuart Mill, com un arbre que creix i es desenvolupa  segons el sòl i el clima? A l’estudi els autors proposen una metàfora més complexa i caòtica, com si fossim “sistemes de tormenta”, depenent de molts factors meteorològics. El destí d’un Harvey, Allison, Ike, o Katrina pot venir donat per la pressió en una altra zona, o pel temps que passa damunt del mar absorbint humitat. Com podem donar raó de la meteorologia humana?

Inicialment els nens van ser classificats en 5 grups després d’avaluar 22 aspectes de la seva personalitat (inquietud, impulsivitat, atenció, amabilitat):

  • ben adaptats (40%)
  • segurs i refiats (25%)
  • reservats o aturats (15%)
  • inhibits (10%) tímids i lents a l’hora d’animar-se
  • impulsius i difícils de controlar (10%)
Als 18 els tres primers quedaven més difusos mentre que els inhibits o impulsius seguien iguals. Després van distingir tres grups:
  • una majoria sense un camí definit
  • un grup que “s’aparta del món” buscant una vida que pot ser gratificant però discreta i retirada
  • un grup que “està contra el món”, es veurà que tenen més possibilitats de ser acomiadats o tenir problemes amb el joc.
Aquestes tendències de temperament poden ser reforçades per l’entorn social, el rebuig genera rebuig. “Through such self-development, we curate lives that make us ever more like ourselves.” Amb tot, és possible canviar, per exemple si una persona que està contra el món troba una relació que el canvia.
The Dunedin study tells us a lot about how differences between children matter over time. But how much can this kind of work reveal about the deeper, more personal question of our own continuity or changeability? That depends on what we mean when we ask who we are. We are, after all, more than our dispositions.
The stories we tell ourselves about whether we’ve changed are bound to be simpler than the elusive reality. But that’s not to say that they’re inert. My friend Tim’s story, in which he vows to change forever, shows how such stories can be laden with value. Whether you perceive stasis or segmentation is almost an ideological question. To be changeable is to be unpredictable and free; it’s to be not just the protagonist of your life story but the author of its plot. In some cases, it means embracing a drama of vulnerability, decision, and transformation; it may also involve a refusal to accept the finitude that’s the flip side of individuality.
Galen Strawson notes that there’s a wide range of ways in which people can relate to time in their lives. “Some people live in narrative mode,” he writes, and others have “no tendency to see their life as constituting a story or development.” But it’s not just a matter of being a continuer or a divider. Some people live episodically as a form of “spiritual discipline,” while others are “simply aimless.”
Galen Strawson can assure us that, from a first-person perspective, his life feels “episodic.” Yet, from the third-person perspective of an imagined biographer, he’s part of a long plot arc that stretches across lifetimes. We may feel discontinuous on the inside but be continuous on the outside, and vice versa. That sort of divergence may simply be unavoidable. Every life can probably be viewed from two angles.
In this view, life is full and variable, and we all go through adventures that may change who we are. But what matters most is that we lived it. The same me, however altered, absorbed it all and did it all. This outlook also involves a declaration of independence—independence not from one’s past self and circumstances but from the power of circumstances and the choices we make to give meaning to our lives. Dividers tell the story of how they’ve renovated their houses, becoming architects along the way. Continuers tell the story of an august property that will remain itself regardless of what gets built. As different as these two views sound, they have a lot in common. Among other things, they aid us in our self-development.

FILOSOFIA: un jo sense substància

Hume a “A Treatise of Human Nature” veu l’experiència humana com un seguit de percepcions. “My hopes vanish when I come to explain the principles that unite our successive perceptions…..all our distinct perceptions are distinct existences, and that the mind never perceives any real connexion among distinct existences”. [No hi hauria una substància immutable que fos el substrat de les diferents experiències, només hi ha les experiències.]. A la dialèctica transcendental Kant se’n farà ressó quan estableixi que no és possible conèixer els temes de la metafísica, el jo, el món i Déu. Les idees de raó són tendències que tenim a pensar.

NARRATIVITAT

Barbara Hardy. Tellers and Listeners: Narrative imagination (notes a estudi>tesi>lite>narra.odt liter.odt). Crítica literària que analitza com vivim en un món d’històries, les que expliquem i les que escoltem.

Alasdair McIntyre: A After Virtue, al cap15 proposa que la unitat del jo es basa en la unitat de la narració que enllaça naixement, vida i mort.

Spengemann, The Forms of Autobiography

Daniel Dennett indica que els “jo” no són detectables físicament, que es tracta d’una ficció útil, semblant al centre de gravetat. La gent s’explica histories èr donar raó el món i en elles s’hi veu com un personatge, però es tracta d’una ficció.  [Dennet menysté com irrellevant l’experiència subjectiva, que és la receptora d’aquesta narració].

RECONSTRUIR EL JO

Un dels aspectes més interessants d’entendre el jo en termes narratius és que durant el procés de lectura i escriptura estem reavaluant i reconstruint el nostre relat. A mesura que avança la història pot canviar la manera de veure alguns episodis passats, el que semblava prometedor ja no ho és, el que en aquell moment era una experiència difícil i frustrant ara sembla una superació. I les expectatives sobre els capítols a venir també es van reajustant. També, el que recordem dels capítols passats ja no és exacte, tal com podríem comprovar si els rellegíssim.

Així, la continuïtat del jo és similar a la continuïtat d’una narració. Com determinem que el conjunt de frases d’una autobiografia és coherent? EL subjecte canvia de lloc, canvia de forma. Podem fer experiments mentals de cassos en que canvia de cos viatjant en el temps i conserva la memòria. (Al   lavabo  imagino que cada dia em desperto amb un rostre diferent que em sorprèn en mirar-me al mirall). O bé algú a qui, tot conservant-li el cos, li canviem tots els records per uns altres; segurament diríem que és una altra persona. També podem imaginar el desplaçament de tot l’entorn, com si un dia en tornar a casa la trobés ocupada per algú altre, i ningú no em reconegués. La nostra identitat ve donada per la continuïtat del cos, la continuïtat de l’escenari i personatges que ens envolten però sobretot per la narració.

¿Fins a quin punt és sòlida aquesta continuïtat? L’article de Rothman assenyala que hi ha persones que es mantenen més menys iguals, com una narració en què el protagonista té sempre els mateixos objectius, i d’altres que viuen episodis separats.

Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. “Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie?”.

Cada matí quan despertem reprenem el fil de la nostra narració i ens retrobem a nosaltres mateixos. Igual que el cos s’ha d’anar renovant constantment refent noves cèl·lules, el nostre relat també s’ha de renovar amb noves frases i capítols.

El tipus d’invariant que es dóna en la identitat és fràgil, com un vaixell de Teseu que canvia de forma.

Diferents identitats

desembre 2022

[diversos autors han assenyalat que en la nostra vida assumim diferents papers que segueixen diferents guions, a la feina, a casa com a pare, entre els amics ]

La manera de vestir, maquillar-nos o el cabell, ens permet adaptar-nos a aquests diferents papers.

A instagram i Facebook podem polir i triar la imatge que volem donar de nosaltres mateixos, com a guapos, interessants, sensibles, forts, valents.

Internet i en particular el Multiverse ofereixen més possibilitats de viure vides diferents. En tenim un bon exemple al film avatar. En una article del NY, “Why do we live in a multiversal moment? One theory holds that the ascent of the multiverse matches our need to keep up many identities. We may feel like different people as we slide from Instagram to Slack to the family group chat; we code-switch as we move between work and home and parent-teacher conferences. Victorians might have been wowed by the two-faced Dr. Jekyll and Mr. Hyde, this theory goes, but nowadays we require something stronger—hence a TV show like “Loki,” whose titular antihero has numerous manifestations, including a man, a woman, a child, an alligator, and a President.”

Stevenson va imaginar Jekyll i Hyde, i Hegel va identificar assenyalar la consciència dissortada, que pateix perquè voldria ser una essència immutable i s’experimenta com a canviant [també cristianisme trencat entre l’ideal virtuós que voldríem ser i el que som i sentim realment]. Hi ha els trastorns de personalitat múltiple (no confondre amb esquizofrènia que és una pèrdua de percepció de la realitat). (DID Dissociative identity disorder).

Jo havia assenyalat unes ulleres especials que ens permetessin veure la imatge invisible que tenim de nosaltres mateixos.

A Identitat i bucle, recullo mecanisme en que la música, les notícies i informació que triem ens determinen de manera gairebé involuntària, fent-nos elegir allò que és més gratificant a curt termini. Ens fa qüestionar fins a quin punt som autònoms i originals.

[Tota aquesta complexitat sembla suggerir que no hi ha una identitat fixa i definida sinó propostes d’identitat que competeixen entre sí, com un escriptor que anés provant diferents personatges i els hagués d’anar modificant segons el que va passant]

Panoptikon (2023)

[Imagino el son com la possibilitat de saltar en el temps a diferents moments de la vida] [ Imagino la possibilitat d’enregistrar els somnis capturant l’activitat de les neurones. Primer estudiem quins patrons al cervell corresponen a les imatges i sons que estem veient fins que som capaços de traduir l’activitat neuronal . Després fem servir la mateixa tècnica per enregistrar el somni. I l’endemà cada matí reviso el món imaginari de la nit.] De la mateixa manera, puc concebir que, igual que si ens haguessin estat filmant tota a vida, que vindria aser el ostre registre extern,  haurien pogut enregistrar què veia i què sentia a cada moment, que seria el nostre registre intern. Aleshores, igual que mirem un àlbum de fotos de la nostra vida, podria connectar-me a una màquina i tenir una instantània de què veia i com em sentia a cada moment de la vida. Un Panoptikon de tots els moments de la vida, com la possibilitat de viatjar en el temps al llarg de la meva vida. I encara hi podríem afegir la projecció a que en el moment t1 tinc del futur a t2. És tot el contrari al que proposa Eckart Tolle.

L’existència humana, no seria aquesta successió de moments? I el que caracteritza la condició humana, no seria l’estat amfibi que diu Proust, l’estat que a cada moment podem recordar el passat i projectar el futur? Vivim en un panoptikon limitat i imperfecte. No hi ha un jo immutable, igual que no hi ha un cos immutable. Segurament si poguessim fer aquests salts en la nostra successió d’estat, sovint no ens reconeixeríem, el moment reproduït seria bastant diferent al record que n’hem reconstruit.

 

Éssers que vivim en el present, passat  futur

2023

Com en la lectura d’una narració, llegim la frase actual i alhora recordem els capítols passats i tenim una expectativa del que pot passar. Proust deia que erem éssers amfibis, vivint alhora en el passat i el present.

Nabokov a la versió russa de “Parla memòria”, al principi del capítol 6 deia : “I have wandered far—yet my past is still by my side, and a particle of the future is also with me.” L’editor de “Insomniac Dreams”, Gennady Barabtarlo assenyala que “The Gift and The Real Life of Sebastian Knight, the last Russian novel and the first English one, composed adjacently, both employ an elaborate device of real narration running backward, against the current of progressive unfolding of information. The reader of either book learns at the end that there is no end: the storyline begins on the last page and takes you back to the level right above the entrance, in a never-ending helicoid rereading process. Indeed, retrograde analysis may be a happy way to describe Nabokov’s axiom of proper reading of a novel. In a chess game, as in life, ground rules forbid taking moves back; but in a retrograde chess problem one is supposed to, indeed must, take moves back, one by one, all the way to the beginning, a solid metaphor for the notion of reading backward, as it were: retracing one’s steps.”. “Any fiction must harness time and reproduce its progress. At higher levels this illusion is made to resemble time-elapsing by techniques similar to cinematic montage: synchronization, juxtaposition, jump-cutting, etc. Nabokov perfected the art of time management in a novel by flipping the hourglass, as it were, so that events which had not yet happened could be checked against those that had, reversing the chain of causality.”

A Slaughterhouse-Five Kurt Vonnegut introdueix el planeta de Tralfamadore, els habitants del qual viuen en tots els temps alhora, passat i present. I el protagonista, Bill Pilgrim a qui han abduit, es troba saltant a diferents moments de la seva vida.

Hegel, a “La raó en la història”: “Però el que l’esperit és ara, ho ha estat sempre; ara només és la consciència més rica, el concepte de si mateix elaborat més pregonament. L’esperit té en ell encara tots els graons del passat, i la vida de l’esperit en la història és ser un moviment circular de diferents graons que, en part, apareixen en l’actualitat i, en part, aparegueren en configuracions passades. Encara que recorreguem el passat, per llarg que sigui, ens ocupem del present, perquè tenim a veure amb la idea de l’esperit i en la història del món tot ho considerem només com a manifestacions seves. La filosofia té a veure amb el present, l’efectiu. Els moments que sembla que l’esperit ha deixat ja endarrere, els té sempre en la seva pregonesa actual. Igual que en el passat ha hagut de recórrer els seus moments en la història, també els ha de recórrer en el present, en el concepte de si.”

[ Sembla suggerir que l’ontogènia resumeix la filogènia, el creixement de l’infant a home resumeix l’evolució de les espècies i la història. I alhora, quan jo penso això, ja no sóc només jo, sóc l’esperit absolut pensant-se a sí mateix. També sembla suggerir que l’Esperit és l’Esperit fent-se, és a dir, que no és que només tingui valor el resultat final mentre que el camí per arribar-hi és un mal necessari, tot havia de ser així. Potser això considera si, en la teologia cristiana, Déu s’havia d’encarnar i morir per salvar un món imperfecte, en lloc d’haver estat sempre perfecte i sense un món a qui salvar.]

A l’article sobre els drets dels vells escrivia: “Si els infants no han de ser uns adults abans d’hora, ¿Podríem dir que els vells no han de ser uns adults caducats? De la mateixa manera que la vida de l’infant val la pena en si mateixa i no només com una etapa necessària per arribar a ser un adult independent, la vida de la gent gran val pena en si mateixa encara que hagi deixat de ser un adult que treballa i produeix. Són uns temps especials, primer, un temps de descobrir i meravellar-nos i, al final, un temps de mirar enrere i saber valorar l’oportunitat de viure que hem tingut.”

Dalí, Galatea de les esferes. 1952

Escher, 1956

2011 Transport. Antony Gormley

2023

Belonging. Una exposició al Manchester Museum plantejava amb què ens identifiquem (què ens fa sentir a casa), language, places, every day objects, relationships).  [La consistència de la nostra identitat, de reprendre el fil narratiu necessita una regularitat dels temps, la nostra rutina de cada dia, la casa o el lloc on dormim, els objectes, paraules, música. En un viatge tenim provisionalment un nou entorn, la cambra d’un hotel per uns pocs dies, els companys de viatge a Uzbekistan. Caminant per Manchester en passar per una llibreria on sonava jazz, l’entorn de llibres i el Blues in Time de Gerry Mulligan i Paul Desmond em van fer sentir “a casa”. En la mesura que construïm i determinem el nostre entorn de manera activa, consolidem la nostra identitat.]

Posted on

La imaginació, experiència de viure amfíbia i la base de la moral

Contacte amb el que no existeix en el present. En l’anàlisi de diferents tipus de sistema que feia a Layered Ontology, remarcava que la capacitat d’imaginar ens recordar el passat, preveure futurs possibles, imaginar futurs diferents. D’alguna manera vol dir estar en contacte amb un estat de coses que no existeix. Això té conseqüències fonamentals per a la condició humana.

Determinar un curs d’acció que no estigui condicionat només per l’immediat, sinó per un estat de coses futur. Planificar. Renunciar a una gratificació immediata en favor d’una gratificació futura. (Experiment Marshmallow).

Viure en el passat, futur o imaginat. Experiència de viure, no només el present, sinó el passat, encara que sigui amb records modificats, en el futur que anticipem, per exemple si aconseguim un lloc de treball, o ens correspon algú de qui estem enamorats, o altres vides possibles que imaginem, si ens toqués la loteria. Tal com deia Proust, som éssers amfibis. És una experiència de vida més complexa. Quant al passat, ens permet adonar-nos i celebrar tot el que hem viscut, però alhora adonar-nos que la majoria de les coses ja no tornaran; hem estat nens un cop, hem estat joves un cop, i no ho tornarem a ser. Quant al futur, ens permet il·lusionar-nos amb expectatives, que poden ser infundades. I això ens du a la frustració. El record de futurs que no s’han acomplert ens du a la melanconia. Viure amargat per fets del passat, o fixat en un futur que no existeix, es impedeix adonar-nos del que està passant ara. Alliberar-nos d’això és el que proposa el budisme, la meditació zen o la guia d’un autor popular com Eckart Tolle. Però dut a l’extrem, viure només el present, és empobridor, tan empobridor com viure en el passat sense obrir-nos al present. És com el protagonista del film Memento, o com quan a Men in Black t’esborren l’experiència per tenir un record fals. Durant el viatge en furgo de 2023, algun dia al vespre revisava memòries de 2005, treballava una cronologia del 1600 i vivia el present de 2023, revivint tres temps alhora.

Experiència de posar-nos en el lloc d’un altre, moral i ficció. La imaginació és també el que ens permet posar-nos en el lloc de l’altre És la base de l’empatia, amb el suport dels mecanismes de les neurones mirall. Podríem especular que és un mecanisme fonamental de supervivència que ens ha aportat l’evolució. Saber llegir les emocions de qui tenim davant, per exemple, ens permet anticipar si ens acollirà o ens atacarà. És també la base de la moral, en el sentit que no voldrem per als altres el que no voldríem per a nosaltres mateixos. És també una base per a l’entreniment, quan per la lectura, teatre o cinema, ens posem en la pell d’un personatge (teatre, viure les emocions).  (En aquest sentit, hi ha indicis que un dels efectes de la pràctica del mindfulness és la pèrdua d’empatia i compassió, que podríem atribuir a la limitació de l’experiència només al que ens afecta a nosaltres ara i aquí).

Posted on

La veritat i la justícia depenent de les empreses tecnològiques

La fragilitat de la veritat en les notícies a les xarxes socials  |   la dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i la correcció política  |  el formidable repte de les empreses tecnològiques

La fragilitat de la veritat en les notícies a les xarxes socials

La fabricació i propagació d’informació falsa a les xarxes socials ha crescut fins al punt que sembla impossible d’aturar. Pensàvem que amb la il·lustració hauríem triomfat sobre l’obscurantisme de l’edat mitjana i amb les noves tecnologies, la informació objectiva seria compartida per tothom. Evidentment no és així. Algunes referències:

Francis Fukuyama sobre el middleware com a regulació de la informació falsa, FB afavorint a la dreta ,  fotografies i vídeos generats i distribuïts per ordinador que no es poden distingir del real, faran impossible distingir el real, Perquè FB no vol acabar amb les notícies falses,  indicis per detectar fotos fake , els fact-checkers trenquen amb facebook ,  la difícil tasca dels qui moderen coninguts a FB , Bellingcat, entitat open source per verificar informació, factcheck.org

Mig per convicció a twitter, mig per pressió popular a FB, s’han intentat introduir controls per verificar la veracitat de la informació. Twitter ha arribar a etiquetar com a informació dubtosa un tweet de Trump, mentre que FB no ho ha fet.

A wikipedia, diferents tendències mirem d’imposar la seva versió, com per exemple en el cas del canvi climàtic.

La dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i en la tradició, la correcció política

A l’hora d’elaborar algoritmes basats en el llenguatge comú, un article assenyalava els diferents biaxs, racistes, sexistes, que impregnen el llenguatge comú. Aquest article va motivar la sortida de Google d’un dels principals investigadors.

A l’hora de determinar la paga de diferents oficis a Suïssa,  els algoritmes es basaven en les retribucions actuals per feina, sexe, edat. Com que la situació existent discriminava per sexe, el nou algoritme ho seguia fent.

Gone with the wind va ser retirat de HBO després que fos acusat de racisme. ( ref1, ref2). La societat, la història, té biaixs racistes i sexistes. [ A Catalunya, on no hi havia negres, ara es qüestionen les cavalcades de reis on fins ara un home blanc es pintava de negre per fer de rei negre. A Vidreres les dones protesten perquè no poden fer el paper de rei negre. Es comença a parlar de tions i tiones. Es canvia la caputxeta vermella pr que els caçadors no matin el llop. Es pretenen eliminar els monuments franquistes com si això canviés.

El formidable repte de les empreses tecnològiques

Aquesta il·lustració vol subratllar que la realitat és construïda a partir d’indicis. En ocasions, la ciència ens dóna una base prou sòlida per poder dibuixar un quadre inqüestionable, en altres, els indicis a compartir permeten versions diferents.

(1) Determinar la veritat

Deixant de banda el cinisme de FB, demanar a twitter i FB que determinin la veritat de cada contingut que es publica, és imposar-los una tasca formidable. Les línies entre la llibertat d’expressió i la difamació difícils. Han de tenir un equip que estudii cada una de les fotos publicades per determinar si és falsa? Han de tenir experts en medecina per determinar si una afirmació sobre les vacunes és certa o no? Tanmateix, sí que hi pot haver un mínim de consens sobre les evidències (les veritats mínimes a compartir) i eliminar els extrems.

Article de l’Atlantic In 2020, the need to contain misinformation about COVID-19 pushed Facebook and Twitter into a role they never wanted—arbiters of the truth.

(2) Conviure amb el biaix

Els proveïdors de continguts com HBO i Netflix, els productors de cinema, els editors de llibres ¿han de ser responsables de la correcció política de tots els continguts? Els continguts incorrectes, ¿ s’han d’eliminar ? s’han d’etiquetar? És també una tasca impossible, però sí que es poden implantar uns mínims, un text que aporti un context previ, i que s’hagi de marcar com a “llegit” igual que fem amb les condicions de venda o d’ús d’un web.

Problemes actuals filosofia  |   Les veritats mínimes a compartir

Posted on

Hegel, Georg Wilhem. 1770 – 1831

La raó en la història   El més antic programa de l’idealisme alemany. 1795 , La mirada a la història i l’efímer  , Una cosmovisió sense ordre ni sentit global

1770 Neix a Stuttgart en una família amb càrrecs a la cort de Württemberg. Quan entra a l’escola amb tres anys ja sap declinar llatí.

1788 – 1793 Entra al seminari protestant Tübinger Stift on trobarà com a companys a Hölderlin i Schelling. Senten una nostàlgia pels ideals de la civilització grega i reben amb entusiasme la revolució francesa. (Although the violence of the 1793 Reign of Terror dampened Hegel’s hopes, he continued to identify with the moderate Girondin faction and never lost his commitment to the principles of 1789, which he expressed by drinking a toast to the storming of the Bastille every fourteenth of July.)

1793 – 1801 Hofmeister (preceptor) d’una família aristocràtica a Berna i després, amb l’ajuda de Hölderlin, un lloc similar a Frankfurt.

  • 1795 Das Leben Jesu, Positivität der Christlichen Religion [ com reconciliar l’anhel de la raó que tot sigui lògic, amb la realitat històrica de la religió cristiana?]
  • 1797 Systemprogramm, esbós potser escrit amb Schelling i Hölderlin (”

    Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats. El filòsof ha de posseir tanta força estètica com el poeta.“

1801 – 1816 Jena, Bamberg i Nürnbeg.

Es trasllada a Jena al costat de Schelling. Presenta la seva tesi De orbitis planetarum. Amb Schelling funda un Journal de filosofia. Tindrà un càrrec de professor sense salari.  Té un fill il·legítim amb la seva dispesera. Completa la Fenomenologia coincidint amb la batalla de Napoleò a Jena.

  • 1807 Die Phänomenologie des Geistes [ un intent, formidable, d’estudiar els estats de la ment o l’ànima, com un desplegament lògic. No hi ha la persona ideal i la persona real, hi ha tots dels modes de la condició humana, tots els seus nivells, que se succeeixen: Consciència (sensible, percepció), Autoconsciència (amo i esclau, estoïcisme, escepticisme, consciència dissortada), Raó (idealisme, estudi de la natura, els organismes, la psicologia, plaer, virtut).  Esperit (l’home en la societat, lleis humanes i divines, l’estat de dret, la il·lustració, la moral). La religió (la religió natural, la tragèdia i la comèdia, la religió revelada). El saber absolut. [ Hegel se situa al mateix temps “dins” l’experiència sujectiva, com algú que va anotant els successius estats, i alhora “fora” del sistema, com qui veu el desplegar-se de l’univers -aquí sense bigbang ni evolució- i culminar en l’home del segle XIX que ho pensa. És un intent de fer compatible l’esfera subjectiva, les etapes aparentment irracionals de la història i de l’evolució personal, amb l’esfera absoluta del conjunt de tot el que existeix, la natura de Spinoza.] [ la idea que l’Absolut s’ha de concretar en subjectes finits [i que tinguin una experiència de llibertat] deixant deixar de ser així com una natura única indiferenciada , fins que aquests el retrobin en l’estat modern, evidentment és una racionalització de l’encarnació cristiana] La substància absoluta és subjecte. El desplegament dialèctic és que cada etapa, quan es du fins al final, acaba esgotant-se i negant-se a si mateixa, per donar lloc a la nova; això val pel subjecte, i per les civilitzacions en la història. [ no va pensar en la possibilitat d’un univers només de matèria? planetes de pedra sense vida?]

Amb pocs ingressos, es trasllada a Bamberg a editar un diari. El 1808 un amic aconsegueix que el facin director d’un Gymnasium a Nürnberg. Es casa i té dos fills.

  • 1812 Wissenschaft der Logik, els volums 2 i 3 el 1813 i 1816 ( Hegel’s logic is a system of dialectics, i.e., a dialectical metaphysics: it is a development of the principle that thought and being constitute a single and active unity. Since for Hegel the underlying structure of all of reality is ultimately rational, logic is not merely about reasoning or argument but rather is also the rational, structural core of all of reality and every dimension of it. Thus Hegel’s Science of Logic includes among other things analyses of being, nothingness, becoming, existence, reality, essence, reflection, concept, and method. As developed, it included the fullest description of his dialectic. ) [ com que el real és racional, l’evolució de l’ésser, les coses concretes, és el mateix que una deducció o el desplegament d’un concepte. I això es concreta en etapes dialèctiques].

1816 – 1831 Heidelberg Berlin

Professor a la universitat de Heidelberg

  • 1817 Enzyclopädie der Philosophischen Wissenschaften

Professor a Berlin

  • 1821 Grundlinien der Philosophie des Rechts
  • 1830 Die Vernunft in der Geschichte

1831 Mor de còlera

  • Lliçons sobre Estètica, Religió i Història (compilades pòstumament pels seus deixebles)

[ pendent de fer els continguts. Durant el viatge pel Neckar el 2007, quan vaig llegir la Fenomenologia de l’esperit, imaginava un “recorregut Hegel” que partiria del concret l’ara i aquí, com per exemple una poma que tenim davant, percebre la poma, entendre la poma com a fruit d’un arbre, entendre la meva percepció i concepte de la poma (autoconsciència), saber-me resultat de generacions d’història i d’evolució de l’univers fins arribar ara i aquí a [ una part de ] l¡univers que es pensa a si mateix.

Posted on

Les veritats mínimes a compartir

El 2006 Harry Frankfurt escrivia l’assaig On Truth sobre la importància que existeixi una veritat.

Vivim en un món on són qüestionades les evidències sobre fets més que diversos, un avió estimbat a Ucraïna, l’eficàcia de les vacunes, fins i tot si la terra és rodona! La visió sobre la història és encara més fàcilment alterada. Sempre s’ha dit (no és clar qui), que “la història l’escriuen els vencedors”. Però si bé podem discrepar sobre les valoracions, fer-ho sobre els jaciments, els documents, les fotografies, és alarmant. Està documentada la tendència de la ment humana a no canviar d’idea encara que ens presentin amb evidències contràries. Si a això hi afegim la capacitat de les xarxes socials de generar notícies amb aparença de veritat [ la tecnologia permet deep-fakes, manipulació de fotografies i vídeos que difícils de detectar], i s’amplifica amb la lògica dels algoritmes que per generar més clics ens presenten només aquelles informacions que coincideixen amb els nostres prejudicis previs, [ o es genera artificalment per campanyes pagades]  el resultat és que vivim en bombolles ideològiques separades sense diàleg ni consens possible.

Quines són les veritats mínimes que hem de compartir si hem d’entendre’ns, si hem de poder conversar? Fins a quin punt podem qüestionar el que se’ns presenta com a evidència?

Per exemple, no necessitem compartir, o fins i tot, tenir una opinió sobre les teories de supercordes a Física. No cal que estiguem d’acord sobre quina és la millor música. Però qüestionar l’holocaust, l’eficàcia de les vacunes, o que la terra sigui rodona, és una aberració.

Dues creences bàsiques a compartir: evidència, reconeixement de l’altre

La il·lustració de l’inventari, mostra com la idea que tenim sobre el món és una reconstrucció.

Potser les dues creences més bàsiques serien:

(1) Hi ha experiències que podem compartir. D’una banda hi ha experiments científics que podem repetir i obtenir els mateixos resultats. I de l’altra hi ha llocs que podem visitar (si viatjo a tals coordenades trobaré la ciutat que m’han descrit), si visito tal arxiu trobaré tal document, tals fotografies, si consulto la pàgina d’un llibre hi trobaré la citació d’un autor.

(2) El reconeixement de l’altre. L’altre és un ésser humà com jo, pot patir, com jo, pot aportar coses valuoses, com jo. Pot tenir opinions diferents de les meves i hem de troba runa manera de conversar. He d’acceptar que jo podria estar equivocat i trobar una manera comuna d’esbrinar la veritat sobre els fets, i constatar les diferents interpretacions. He d’acceptar que jo puc estar equivocat i acceptar una manera de comprovar-ho. He d’acceptar que en alguns punts no hi ha veritat o mentida sinó que diferents punts de vista poden ser vàlids sense que cap dels dos estigui equivocat, per exemple sobre quin menjar o música produeix més plaer.

Entre la ingenuïtat i la paranoia. Ciència, mitjans de comunicació, conspiracions.

Entre acceptar-ho tot acríticament i sospitar que que tot és fals, un engany resultat d’una conspiració, quina és la posició intermèdia raonable?

Les publicacions cientifiques, les estadístiques dels organismes internacionals com la UN o la WHO, segurament no són perfectes i poden estar subjectes a influències i pressions, però tenen mecanismes per ser sotmeses a escrutini i revisió. És saludable qüestionar resultats que han estat finançats per parts interessades, sobretot en salut. Es falsifiquen o s’alteren resultats pel que fa a l’eficàcia de medicaments o pròtesis. Es falsifiquen o alteren resultats que obligarien a les indústries a aplicar mesures mediambientals que els reduirien els beneficis. En general doncs, ens creuem d’entrada els resultats publicats amb la precaució de deixar amb interrogants els que afavoreixin interessos econòmics.

Hi ha agències de notícies fiables, però el seu accés acostuma a ser de pagament. France Press, Associated Press (USA), EFE (d’origen franquista), Reuters [ la informació gratuïta acostuma a finançar-se amb anuncis o finançament interessat ].  Així, els diaris més o menys seriosos tenen sistemes de subscripció. El informació “gratuïta” que es propaga per les xarxes socials d’entrada no té cap mena de credibilitat. Els mitjans de comunicació de molts països amb censura i limitació de llibertats poden estar sota sospita. Però hi ha alguns referents, el New Yorker, el New York Times, el Washington Post, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel, Die Zeit, la BBC, en qui d’entrada, podem confiar. (A Espanya ja no n’hi ha cap, potser en algun moment El País o la Vanguardia ho van ser. La premsa i els media està en mans dels bancs i els grups d’interès. Només cal veure com amaguen les informacions sobre la monarquia i com menteixen sobre Catalunya. M’atreviria a dir que l’Ara i TV3 són relativament equànims pr comparació). Tampoc són creïbles els mitjans dels països no democràtics o pseudodemocràtics com la Xina, Índia i Rússia. La meitat dels mitjans als USA, com Fox News, tampoc. No podem donar credibilitat a cap informació que aparegui a les xarxes socials o a mitjans no reputats, però és raonable acceptar les agències de notícies i els seriosos.

[Nota: Totes les narracions que estiguin orientades a legitimar un poder, o a aconseguir-lo guanyant unes eleccions són sospitoses. Per exemple la teoria que el blanc és superior al negre per justificar l’esclavatge i els privilegis econòmics. Que l’home és superior a la dona. Que una civilització, ex. els espanyols, és superior a una altra, els indígenes d’Amèrica llatina, que la nació espanyola no és nacionalisme excloent però que les reivindicacions dels catalans, sí. Que els catalans tot ho fem bé i qui té la culpa de tot és Madrid. Que no va existir l’holocaust.]

No és raonable pensar que la immensa majoria està enganyant i una petitíssima minoria està en possessió de la veritat. No vivim en un Show de Truman  (o com deia l’acudit de la desfilada “com pot ser que tots vagin amb el pas canviat menys jo?”). Sempre cal tenir present Adolfo Bioy Casares: “El mundo atribuye sus infortunios a las conspiraciones y maquinaciones de grandes malvados. Entiendo que se subestima la estupidez”. Cal tenir present que la fragilitat i vulnerabilitat humana fa que ens costi d’acceptar que el patiment, o que les cosis vagin malament, és perquè les coses són així, i potser nosaltres som limitats i no hi podem fer més. Som imperfectes i el món és imperfecte de per si, sense que ningú hagi hagut de maquinar i preparar una gran conspiració en una reunió secreta a Davos a Suïssa  I segurament si no vivim millor i no hem tingut més èxit en la vida és perquè, a banda de la sort, no teníem prou talent d’entrada o no ens hem esforçat prou.

[Nota: sí que  hi ha un món injust, dominat pel diner, però és perquè els polítics no actúen i legislen per evitar-ho; i no ho fan perquè necessiten diners per crear un estat d’opinió, i com que els votants no tenim prou sentit crític, acabem votant Vox i Trump; Sánchez, Podemos i la Cup no aporten gaire més]

– existeix la ciència, existeixen religions, arts músiques, diferents maneres de viure.

– Hi ha un ampli consens sobre que el món està compost de de matèria i energia, i que ds del big bang ha format estrelles, galàxies i planetes en els quals ha sorgit la vida. Les lleis físiques fonamentals només són accessibles als especialistes i hi ha recerca en curs per trobar una teoria unificada.

– Quan a la història humana hi ha un consens força ample: caçadors al paleolític, inicis de l’agricultura, les primeres civilitzacions, Grècia, Roma, dinastia Tang, Renaixement, descobriment del nou món, ciència, il·lustració, revolució industrial i colonialisme, segle XX, electricitat, ordinadors i initernet. Però zones de disputa. Amèrica va ser “descoberta” o “atacada”? Alguns neguen l’holocaust, o el genocidi armeni. Fins no fa gaire bastants defensaven una lectura literal de la Bíblia. En tot cas, les evidències, els jaciments, documents, fotografies, haurien d’estar protegits contra la destrucció o alteració i accessibles a tothom. A partir d’aquí que els historiadors proposin la seva reconstrucció.

– Vida humana, estils de vida, art, religió. A un nivell molt fonamental, tota vida humana és digna, encara que sigui una minoria que en defensi la igualtat (arreu es discrimina per genere, orientació sexual, ètnia, classe social, però ja no hi ha programes com les croades o el nazisme, per exterminar una part de la humanitat). Encara estan vigents “programes” per convertir el món, isis vol islamitzar, fa uns anys, els estats units pretenien “democratitzar” a la força. Aquests programes no són acceptables. Hi ha diversitat d’estils de vida, gustos d’art, musicals; no és acceptable imposar-ne un (malgrat que tots els estats i tots els poder afavoreixen el que els fa una propaganda favorable). Hem de reconèixer el dret de l’altre a tenir els seus propis gustos. Hauria de ser compartit per tots que vivim en un planeta fràgil i vulnerable i que el canvi climàtic és una emergència.

Posted on

El vaixell de Teseu

Qüestions d’ontologia prèvies  |   la paradoxa del vaixell de Teseu   |    la identitat personal , cos i narració   |   discussió    |   Gormley i Mallarmé
Qüestions d’ontologia prèvies
Ontologia, la ciència de l’ésser, què hi ha de permanent i de variable.  Parménides deia l’ésser, Heràclit que tot canvia. Plató es va fixar en la immutabilitat dels objectes geomètrics i va concebre la possibilitat que tot el que intuïm són còpies imperfectes d’essències immutables. Aristòtil va fer quelcom semblant amb les categories de matèria i forma. I a l’edat mitjana hi va haver el debat dels universals i particulars. Però bàsicament la idea era que el que existia era quelcom immutable, com un bloc cúbic del qual només en canvien propietats secundàries com el el color de la superfície. Metafísica, EB.
Això havia de ser posat en qüestió per Hume, la causalitat i el jo. I Kant havia de “denunciar” com a idees de la raó, el jo, el món i Déu, és a dir, com a extrapolacions que tenim a fer però de les quals no es pot dir que constiueixin coneixement.
Amb el progrés de la física, la pregunta “què existeix” es respon amb els components elementals de la matèria i energia. Aleshores el debat ontològic és el problema del reduccionisme. En el treball Layered Ontology proposava una manera d’entendre com hi pot haver entitats d’alt nivell basades en les partícules elementals però que presentin propietats que no s’hi redueixen. Podríem parlar “d’entitat” quan hi haguessin propietats invariants que pogués detectar un dimoni de Laplace actualitzat per identificar aquests invariariants.
Quins són els invariants del cos, que es va renovant constantment? i els invariants del jo, que també es va modificant contínuament, canviant els projectes i expectatives de futur, modificant la idea sobre un mateix i revisant els fets del passat?
La paradoxa del vaixell de Teseu
Segons Plutarc “The ship wherein Theseus and the youth of Athens returned had thirty oars, and was preserved by the Athenians down even to the time of Demetrius Phalereus, for they took away the old planks as they decayed, putting in new and stronger timber in their place, insomuch that this ship became a standing example among the philosophers, for the logical question of things that grow; one side holding that the ship remained the same, and the other contending that it was not the same. ( http://classics.mit.edu/Plutarch/theseus.html). La nau en la qual Teseu s’havia embarcat i havia tornat amb els fadrins, la galera de trenta rems, fou conservada pels atenesos fins al temps de Demetri de Falèron, llevant sempre les peces de fusta velles i sbstituint-les per d’altres de noves sòlidament ajustades; de manera que aquesta nau és per als filòsofs un exemple equívoc en el raciocini augmentatiu i sostenen, els uns que resta la mateixa, i els altres que no. ( Plutarc. Vides paral·leles. Barcelona. Bernat Metge. 1926.)
La qüestió es citava en un article del New Yorker sobre obres d’art que s’imprimeixen al museu. On rau la identitat de l’obra d’art, en l’objecte físic, o en els plànols? Si pensem que quan s’han substituït tots els taulons, é sun altre vaixell, en quin moment va deixar de ser-ho? (il·lustració youtube).
Naturalment la qüestió té a veure amb què considerem rellevant pel que fa al vaixell, si es tracta de les planxes de fusta concretes que el formen, o de la seva forma (la seva causa formal, que diria Aristòtil). Sembla clar que es tracta del segon, el que entenem per vaixell és la seva forma i unes planxes de fusta genèriques. Altra cosa seria si resultés que valoréssim cada planxa en concret, per exemple, si cada poble de Grècia n’hagués aportat una, procedent d’un arbre seu, gravada amb una inscripció determinada. Aleshores el vaixell de Teseu seria el format per aquestes planxes concretes.
I si en un altre cas, a mesura que es van substituïnt les planxes, al mateix temps es modifica l’estructura del vaixell? Encara diríem que es tracta del mateix vaixell però la validació per invariants es torna més complicada. Ja no n’hi ha prou amb validar la “forma” segons un plànol. Cal identificar si es mantenen les funcions bàsiques del vaixell, quilla, proa, popa. Evidentment si modificant-lo el desmuntem i en fem una cabana, ja no és un vaixell. I en el cas de la metamorfosi dels insectes? La papallona, segueix essent el mateix individu que l’eruga?
La identitat personal , cos i narració
La qüestió és rellevant perquè la nostra identitat corporal i la manera com ens percebem nosaltres mateixos, la permanència del jo, requereixen aquesta mena d’invariant complex. Quan vaig acabar el treball de l’ontologia per nivells, volia explorar l’invariant de la identitat. I aviat em vaig adonar que no podíem assignar a cada persona una identitat fixa, no podíem basar la identitat en el que en podríem dir “caràcter”, com un conjunt de trets genètic heretats. AIxò em va dur a explorar la identitat narrativa. Aquí l’invariant és molt més fràgil, és el que ens hauria de permetre distingir una autobiografia coherent d’un conjunt de capítols desconnexes.
Alhora, el cos tampoc és quelcom fix, sinó que les cèl·lules es van renovant contínuament, algunes parts com la pell, cada setmana, els músculs i ossos cada 15 anys (identitat corporal). A més, al nostre cos hi ha més microorganismes que no pas cèl·lules amb el nostre DNA (outsourcing biològic). És un cas evident de vaixell de Teseu.
Però, què som a nivell d’experiència? Un observador extern podria descriure la nostra conducta al llarg dels anys. algú meticulós podria mirar de transcriure les experiències que va sentint. Si escrivim un diari, veurem que el nostre projecte de vida, el que volem ser, els que ens preocupa, va canviant. Canvia fins al punt  que Proust que no té por a la mort perquè ja ha mort diverses vegades. , o la d’Alícia quan es pregunta si aquest matí és la mateixa que ahir. Hume havia posat de manifest la fragilitat del “jo” com a substància, però tanmateix, hi ha una continuitat. Proust descriu molt bé la transició entre el son i la vetlla quan reprenem la consciència de qui som.
Per seguir amb el vaixell de Teseu, potser podríem comparar-ho amb els plans de viatge, la ruta que es va definint a cada moment. La ruta pot anar canviant, i la inicial segurament no serà la mateixa que la que tenim als tres anys de viatge, o als sis. Vents diferents, canvis en l’estructura del vaixell, illes que no coneixíem que han aparegut a la ruta, d’altres que han resultat diferents de les esperades, han fet que haguem d’anar modificant el viatge. Semblantment, també modifiquem el relat sobre el que esperem, i sobre com interpretem les decisions i trajectòria feta fins ara.  Com en un procés de lectura i i escriptura, constantment revisem les expectatives sobre com seguirà, i també canviem la valoració de les escenes i personatges del passat. La continuïtat es veu en que el punt on som avui, és resultat de les decisions, veles rumb, que vam fer en el passat i que apuntaven a una destinació que potser era diferent d’on som ara.
Discussió
Potser l’invariant és la continuïtat, com en topologia quan es parla d’una línia o una àrea connexa. Les noves cèl·lules apareixen de les anteriors, els nous materials s’assimilen en processos metabòlics existents. En el cas del vaixell de Teseu, es van substiuïnt els taulons d’un a un quan es van gastant; no desmuntem tot el vaixell i n’apareix un altre de nou que no té res a veure amb l’anterior. En l’esquema narratiu, la visió del passat es va modificant a mesura que els fets del present el reinterpreten, així com les expectatives de futur, que es veuen confirmades o desmentides. Podem concebre condicions per informar un Dimoni de Laplace de manera que identifiqui cossos amb vida i narracions autobiogàfiques.
Podem especular sobre com seria voler detectar Déu. Només podríem indirectament, a partir d’invariants en la conducta i informes d’individus o grups socials, que actuen “com si” Déu els parlés o inspirés.
ENLLAÇOS
Antony Gormley , una escultura que proposa el cos com a “lloc” on passen coses
 revela que no hi ha consistència quant aconfiança en un mateix, perseverància, estabililtat d’humor, conscienciació, originalitat i ganes d’aprendre [ és difícil esperar que les ganes d’aprendre siguin les mateixes als 77 que als 14!]
Posted on

Moral

Què és el just?  Perquè hi ha el mal? la bona conducta, té recompensa, la mala conducta, un càstig?

  • grecs: nomos i fisis, les idees de Plató i la República
  • Edat mitjana: ordre feudal justificat per dret diví
  • La moral racional, emotivisme de Hume, l’imperatiu categòric de Kant
  • Montesquieu i la separació de poders, la il·lustració, la democràcia
Posted on

Què hi ha al món, com és de gran

Com és de gran el món?

  • Grecs: el món lunar i el sublunar, estimació del radi de la terra, la lluna
  • Galileu, Copèrnic, Kepler, viatges d’exploració a la terra
  • Estimació de les estrelles llunyanes
  • Galàxies, correment al roig
Posted on

La Multiplicitat. Què hi ha

Què hi ha? Com ho classifico? De què estan fetes les coses? Com arriben a ser i com desapareixen?

  • Grecs: Heràclit, Parmènides, Àtoms de demòcrit, 4 elements, idees de Plató, matèria i forma en Aristòtil
  • Alquímia, res extensa i res cogitans, Spinoza, l’home màquina,
  • Química, Teoria atòmica
  • Mecànica quàntica, l’home com un ordinador
Posted on

Preguntes filosofia

Qüestions de “curiositat”: què hi ha? de què estan fetes les coses, què hi ha al món, a l’espai, com va començar? Què podem conèixer?

Qüestions emocionals: el patiment per la malaltia, l’angoixa per la mort, la buidor de la vida, la incertesa, la inseguretat, la rueltat i la maldat, els desastres naturals ([enllaç als grans temes de la poesía lírica: la joia d’estar en el món i l’amor; la desesperació]

Qüestions pràctiques: Què hem de fer? Quina és la vida bona? Com s’ha d’organitzar

Els temes actuals: la veritat, la desigualtat, l’odi, el planeta, la manca de sentit

Posted on

La vida bona

Filòsofs    |  Personal: contemplar l’efímer, què em funciona a mi  |   El sentit de la vida

[esborrany]

Què hem de fer per tenir una vida bona? és el mateix que ser feliç? [l’home va patint per sobreviure, lluitant contra perills, el mal temps, la pobresa … i un cop ha pogut sobreviure i estar tranquil, aleshores es deprimeix  perquè no té propòsit, si ha perseguit els diners no en té prou, si ha perseguit la fama, tampoc no en té mai prou, si mira d’anular tot el desig i ser indiferent a tot, perd la identitat i desapareix la condició humana ] [ L’estratègia de vida ha de ser “desconnectar”? o connectar a una altra cosa?]

Filòsofs

  • Grecs: el control de les passions a Plató, la vida moderada d’Aristòtil, els Estoics. Epicur, immanent, acceptar la vida, collir el dia i aguantar les adversitats amb pau d’esperit, Ataràxia.
  • Sant Pau i el rebuig a la carn, entrega a Crist i martiri. Església: pensar en l’altra vida, sacrifici en aquesta. Cristianisme, hi ha un sentit transcendent, la vida és pecat i temptació la renuncia als plaers [i obediència a l’església] garanteix una felicitat al més enllà, altrament condemnació eterna. El mal en el món correspon a un pla ocult de Déu
  • Budisme i Hinduisme, sentit transcendent, la vida és patiment i només se’n pot sortir amb una vida bona [i l’entrenament adequat, amb obediència al mestre espiritual] per tal de sortir del cercle indefinit de reencarnacions – Samsara-
  • Hegel [i també Spinoza?], acceptar que el que existeix és l’únic possible, el real és racional i el racional -es real.
  • Schopenhauer, les coses existeixen -Voluntat- sense sentit i indiferents a nosaltres [jo deia, som un racó perdut en l’univers, una casualitat], tots som egoistes, podem gaudir una mica estèticament [> post fe de vida] i renunciar , ser ascetes.
  • Consumisme

El desig insaciable és la causa de la infelicitat, tal com indiquen Buda, Epicur (Ataràxia) i Lucreci

Personal

Contemplar l’efímer i acceptar-ho
La meravella de viure l’instant: Nadika (Nabokov, Bellow), Scheler i els moments breus, Auden i el paradís interminent
Efímer: La vida finita i efímera / La curta vida dels efemeròpters. El riu Tisza
Una Cosmovisió sense ordre ni sentit global, Fer un entorn habitable, anar passant alegrement la trista vida

Què em funciona a mi
Els cicles, L’alternança i els cicles quotidians, Administrar recursos: temps, diners, espai, Deixar de fer coses, silenci, no fer res, una vida inútil. Psicologia, Afectivitat, Plaer Dolor, Teoria Homeostàtica.  [ refugiar-se al palau de la memòria, tria en quin estat mental volem estar + connexió als mandalas que situen l’esperit en el moment de reencarnar-se // el correcte cicle, gana – menjar, esforç cansament repòs , estudi feina manual, solitud companyia]

Què persegueix la gent
Identitat i bucle. News, Spotify, tik-tok (la cerca de l’experiència gratificant, desconnectar i deixar de ser un mateix per viure una vida fictícia), La insatisfacció per les expectatives frustrades, l’ànsia infinita. La indústria de la salvació

El sentit de la vida
Què em fa sentir viu? Què no?
El sentit de la vida (inèrcia, ésser a través dels altres, per als altres, les experiències gratificants, ajuda substàncies) . El cansament vital.

El progrés, Art, música, literatura, espectacles, El joc, l’esport, l’humor, Les relacions humanes

Les emocions humanes: IEA   Joia.  Debat, les emocions positives i el paler, són un fi en si mateix?
Psicologia, Afectivitat, Dolor i Plaer, Hedonisme i Eudaimonia

Els 107.000M de vides humanes. El patiment

Exposicions DHMD
Quina felicitat? Amor i utopia, béns materials, les emocions, felicitat neuronal amb pastilles, la música, el cos i la bellesa, la sort. Hola felicitat: deixar-se anar, sentiments agradables, l’esperança, la connexió amb la gent, la pau, el contacte amb la naturalesa.

L’existència assistents o companys virtuals (i terapeutes) generats amb AI planteja qüestions sobre possibles riscos de mal ús i, en general, què s’ha d’entendre per la vida bona. The Verge. Hi ha un document de Deep mind sobre els riscos [descarregat].

Posted on

El món avui. Problemes actuals

Història   |  Les vides dels homes, biografies

El món avui, indicadors  | Desinformació  i   Mal ús de la AI  |  Programats per odiar  Odi a les xarxes  |   Pobresa i desigualtat   | Cobdícia i corrupció  |   Estats fallits i immigració  Gent fallida  |  Canvi climàtic  | Populisme i Autoritarisme   |   Manca de sentit i projecte de futur  Frustració |  Infelicitat i drogues   |    Estrès  i Habitatge | Discriminació raça o gènere |  Massificació del turisme  |    Informes UN

El món avui

2023   |    Indicadors

Astronomia i planeta: El cel. La Terra, els seus biomes i el temps. Desastres naturals.

La gent: Demografia. Si el món fos un poble de 1000 persones. Els refugiats, fam, epidèmies, la manca de llibertats, guerres. Demografia actual

Notícies, Economia, Política, Cultura, Religió i valors.

Població abril 2023, 8.025.500.000 (worldpopulation clock), el patiment degut a les circumstàncies de la societat : guerres  malalties  fam Refugiats, el “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi, la frustració d’expectatives.

Desinformació

Factors:

  • La facilitat per crear continguts aparentment creïbles accelerat amb l’ajuda de l’AI i els deep fakes.
  • La facilitat per difondre’ls a través de les xarxes socials, amplificat per l’ús dels algoritmes, guerra d’informació ( information warfare és l’actualització del control que abans exercien sobre premsa, ràdio i televisió) i mercenaris de la desinformació (Team Jorge BBC).
  • La tendència a veure “el que volem veure en condicions d’informació limitada, o fins i tot en contra de les evidències” (Veiem el que volem veure Nautilus (EN), Weakness of rationality NewYorker  EN] Sobre la pèrdua de confiança en les notícies de premsa i televisió NY
  • Ens hem acostumat a informació gratuïta i per tant només ens arriba el que és subvencionat pels poders, les televisions públiques, els media dependents dels préstecs dels bancs. I com que no volem pagar pel periodisme objectiu ens acabem creient la versió que ens perjudica.

Reflexions: Podem plantejar-nos quines són les veritats mínimes que hem de compartir si volem viure junts. Nota: Hauríem d’exigir a les empreses com twitter, FB i wikipedia que controlessin la veritat de tots els continguts? A tots els productors i distribuidors com HBO, Netflix, que eliminin o etiquetin els continguts políticament incorrectes?

Formació per discriminar les fake news a Finlàndia (BBC).

Mal ús de la AI

Moltes empreses comencen a fer servir algoritmes de AI que processen un munt de dades i n’extreuen conclusions. Per exemple, concedir o denegar un préstec, assignar o refusar assistència sanitària, assignar un sou. Hi ha casos que les hipòtesis són errònies o discriminatòries. Per exemple, quan es valora el risc sanitari en funció de la despesa passada en salut: els blancs de classe mitjana gasten molt més que els negres pobres. Hi ha opacitat quant a les hipòtesis introduïdes als algoritmes. I també hi ha casos en què simplement no se sap. [Els algoritmes s’haurien de validar amb unes dades de control per assegurar que no hi ha biaix].

Tal ja s’ha comentat a Desinformació, La tecnologia permet crear media i textos falsos creïbles. [ Hi hauria d’haver signatures digitals dels media, amb un hash que autentiqui ubicació i metadades. Les metadades haurien d’incorporar també les edicions i fer que l’original fos recuperable. També s’hauria de poder distingir si un text s’ha creat amb chatGPT, però com?  ]

Notícies AI

Programats per odiar

[És possible que evolutivament tinguem l’instint de localitzar el possible enemic i combatre’l. I quan no n’hi ha, ens l’inventem (o el sublimem cap al fubol). Estaríem programats genèticament per odiar i atacar.
El món té una sèrie de conflictes d’intensitat diversa que passen de generació a generació. Racisme als USA, antisemitisme a Europa, Irlanda, Catalunya, Israel i Palestina. Mentre que hi ha casos de conflicte basats en que una part vol mantenir uns privilegis que l’altre disputa, molts d’aquests conflictes tenen l’arrel en una visió de la història que hem heretat de la família o la nostra comunitat, que ens fa percebre’ns com víctimes d’una injustícia. La diferència pot raure en que els fets són falsos o esbiaixats, que seleccionem els que ens afavoreixen, o que els interpretem de diferent manera. ( Desinformació, Veritat única o diverses narratives possibles?)

És com un virus que tenim instal·lat als nostres cervells. Si tinguéssim una utilitat que, com fent IPL des d’un USB, ens permetés esborrar aquest virus i instal·lar-ne un altre, el conflicte s’acabaria. Si israelians i palestins oblidessin de sobte el seu passat, Hamas deixaria de llençar coets, Israel enderrocaria els murs.
Naturalment, això és el que han intentat els governs autoritaris, imposant censura a l’escola, prohibint llengües, i intentant imposar la seva versió de la història. És el que hem vist amb el Procés a Catalunya. Rarament ha funcionat.
El que caldria intentar és depurar els fets, assumir que hi ha diferents narratives possibles, i ajustar les nostres expectatives i exigències. (El mal, impuls a la violència).
Un exemple de virus que s’escampa en el supremacisme blanc, el llibre The Turner Diaries  presenta una ficció on els blancs són atacats injustament per altres ètnies. Així, els que estan en una mala situació econòmica, dirigiran la seva frustració contra no-blanc i jueus.

Les notícies que ens ofenen i desperten ira, la pornografia violenta, atrau més clics. Això fa que els algoritmes de les xarxes socials els donin prioritat. És un cas evident “d’estupidesa artificial”.   Els joves mascles reben contingut misògen i violent mentre que les noies no. Això seria resultat dels algoritmes que reforcen els continguts més clicats (BBC).
Rage bait:   A part dels algoritmes que premien la reacció al que ens desagrada, hi ha creador de contingut que deliberadament publiquen posts polèmics, teories conspiratòries, que generaran tràfic i els suposaran ingressos (BBC).

Motivació, Frustració i agressió: Dollard i Miller indiquen que a tota frustració li segueix una agressió. Això explicaria la violència real, la violència i odi a les xarxes, la persecució als jueus, la catalanofòbia. La frustració i la infelicitat condueixen d’una banda, a l’abús de substàncies i de l’altra, a la violència aparentment absurda. Les cremades de contenidors, les agressions homòfobes, els incels, les agressions de l’extrema dreta, [vaig sentir uns joves a la festa major del poblenou dient “vamos a cazar negros”], la violència de gènere. En general es fa de manera covarda, contra el més dèbil, o amagats en l’anonimat com els atacs a les xarxes. Potser aquesta és també l’explicació de l’augment de crims amb armes o ganivets que no semblen tenir un objectiu com podria ser la lluita de bandes per tràfic de drogues.

Odi a les xarxes

L’anonimat permet impunitat als qui expressen odi a les xarxes, desitjant la mort i tortura dels que no pensen com ells, amenaçant a la família, difonent a vegades vídeos horribles. Hi ha xarxes de pedòfils, xarxes d’addictes a la tortura de persones o animals.

Facebook i Tiktok han de contractar exèrcits de moderadors per filtrar aquests continguts. ( BBC ). A X, abans twitter, Elon Musk ha tret controls a twitter i han tornat haters, els que creuen que les eleccions van ser trucades i els antivacunes. (BBC). Molts d’ells acaben traumatitzats (The Verge). (BBC reportatge sobre els moderadors. A Xina, els que se separen del normal són insultats online (BBC). Plataformes que acullen teories de conspiració i hate speech (BBC)

POBRESA i DESIGUALTAT

[la desregulació conservadora de Reagan i Thatcher que rebaixa els impostos als rics ha dut a un escenari on creixen les desigualtats.] La mecànica de maximitzar beneficis distorsiona el mercat del lloguer i l’habitatge, arreu del món fins i tot en les economies sanes ( Canadà ). La sanitat convertida en negoci als USA. Quan Inditex pacta un salari mínim, les seves accions s’enfonsen (El món).

El coeficient de Gini mesura la desigualtat:

Els rics que es construeixen bunkers refugi per por a que algun dia (Doomsday prep for the super-rich).
El llibre Factfulness de Hans Rosling argumenta que els indicadors d’esperança de vida, ingressos, alfabetització i mortaldat infantil van millorant. [Però no sembla comentar la creixent desigualtat i cauria en que toca 1 pollastre per a cadascun, quan resulta que un en té 3 i un altre cap.]

2024. Un article sobre serveis per vacances de luxe a bilionaris: The Cut. CondeNast. [obscenitat rics]. Bonus de 56B per a Elon Musk (Reuters) [si genera tants beneficis als accionistes és que estafa els compradors i explota els treballadors]

Cobdícia i corrupció: Transparency International. Recull de notícies

[ESTATS FALLITS i IMMIGRACIÓ]

Estrictament els refugiats són les víctimes de repressió  o guerres. Però a més dels desplaçats per les guerres, al món hi ha una crisi migratòria de països pobres, principalment de l’Àfrica subsahariana i Amèrica llatina. També del nord d’Àfrica i de països pobres de l’est.

Tothom acusa els USA d’inhumans en impedir que entrin els immigrants però no he sentit acusacions a Mèxic per ser un estat fallit incapaç de permetre una vida digna als seus ciutadans. A una banda i l’altra del Rio Bravo la naturalesa és la mateixa. ¿Per què hi ha misèria a un costat i prosperitat a l’altre? ¿És perquè els espanyols van deixar una estructura corrupta de desigualtat extrema amb una elit explotant els altres mentre que a l’altra hi havia colonitzadors que es volien fer rics treballant -amb esclaus-? La meva hipòtesi és que tots els estats on la gent no pot viure, són estats mig fallits on una elit es fa rica explotant o ofegant la resta de la població. Així, Extremadura, al Marroc, Àfrica subsahariana, Amèrica llatina, es caracteritzarien per unes minories molt riques que exploten els recursos naturals del país i bloquegen qualsevol desenvolupament que amenacin els seus privilegis.

El problema és que els països desenvolupats no poden assumir l’arribada massiva de tanta immigració, però tampoc poden canviar els règims d’origen que són la causa del problema. Alguns dels projectes colonialistes del passat, en particular d’Alemanya  l’ Àfrica, eren relativament ben intencionats. Però no van funcionar. Així que el món sembla condemnat a seguir amb estats fallits, amb poc impacte de les ajudes internacionals ben intencionades, les NGO que sovint només serveixen per donar feina als seus activistes, població que pateix, població desesperada que intenta millorar emigrant, països rics sense el pressupost o capacitat per absorbir tot la immigració, que la frena com pot, amb acords vergonyosos amb Líbia i Marroc per que facin la feina bruta d’aturar l’onada de subsaharians, inestabilitat degut a les dificultats d’integració de la immigració que no té recursos ni els valors occidentals, sobrecàrrega del sistema sanitari i d’educació.]

Quina partr de responsabilitat té L’Europa de l’imperialisme colonial que el 1885 es repartia Àfrica? Quina part el subdesenvolupament degut a l’aïllament? Quina part la corrupció que ha continuat al postcolonialisme?

UNHCR UN refugy Agency

2023. Tunísia es queixa dels problemes causats per emigrants subsaharians (BBC). UK denegarà asil als qui arribin en petites barques (BBC). Els USA obren centres per processar inmigrants a Colombia i Guatemala. 2023 10.000 inmigrants intenten entrar als USA en un dia (BBC). A sudàfrica tampoc volen inmigració [i tots són negres] BBC i BBC 2023/11. Alemanya torna a controlar fronteres per impedir l’allau d’immigració ilegal BBC. Violència de bandes a Suècia, amb bombes i trets BBC 2023/12. Violència de magribins a Calella (El Nacional 6/12/2023). Nova legislació a França limitant la inmigració i els beneficis socials (BBC 2023/12). Trias de Bes, Imnigració gestionada

[ I si a més d’obrir els centres per processar sol·licituds construïssin també els campaments de refugiats allà? Més encara, perquè no es queden una part del territori i el gestionen com si fos els USA? O perquè no es queden ja tot el país? ][ Quina diferència geogràfica hi ha entre Texas i Mèxic? Quina diferència hi ha entre Israel i Síria, Jordània o Iraq?][ com si es retirés la custòdia a uns pares incompetents].

Durant dècades polítics francesos acceptant donacions de polítics africans. (BBC)

Gent fallida?

Hi ha estats fallits però també dins els societats que aparentment funcionen, sembla que hi ha gent fallida. Tot i haver assolit educació i sanitat universal, ni que siguin imperfectes, hi ha bosses de la societat que per herència cultural o les circumstàncies que sigui, no se’n surten i semblen determinats a una vida de subsidis socials o delinqüència. Recorrent el barri de la Mina es veia molta gent al carrer, sense treballar. No sé si la Maria o l’Elisabet m’explicaven que davant l’absentisme escolar, uns gitanos deien que si els pagaven 50 euros a la setmana potser sí que anirien a escola. Constantment llegim notíocies de joves magribins que ataquen a gent per robar, alguns són detinguts, acumulen antecedents, però sembla impossible que canviin i esdevinguin una persona amb un ofici, satisfet de la seva vida. Semblen condemnats al subsidi o a la presó.
I suposen un cost elevadíssim per la societat, ja sigui en termes d’assistència social o de presons (A UK, el cost anual per presoner és de £48,949 BBC  i això amb presons saturades). El cost també de tota la gent mig trencada, amb mals hàbits de salut que encadenen baixes per depressió i tractaments mèdics.

Dóna la sensació que la classe mitjana perd la meitat del que ingressa, entre mantenir tota la gent trencada d’una banda, i l’explotació indecent de les grans empreses, amb sous baixos, venent productes no saludables, els polítics i adjacents enriquint-se amb les obres i subministraments públics, com en el cas de les mascaretes.

2024 Multireincidents a Catalunya (El Nacional) . Cada cop més nens són expulsats de l’escola, per comportament disruptiu; molts d’ells demanant atenció especial. Alguns ho són de manera permanent (BBC).

CANVI CLIMÀTIC

L’escalfament global,  l’esgotament de recursos naturals, l’amenaça a la biodiversitat. [El consum i producció no sostenible per mantenir els comptes de resultats.]

[Com Faeton que va voler conduir el carro del sol d’Helios sense dominar-lo i cremava la terra quan s’acostava massa, o es glaçava quan s’allunyava.

POPULISME i AUTORITARISME

Hi ha un suport creixent a opcions autoritàries d’extrema dreta. Se silencia la dissidència amb censura o presó.

La democràcia i en particular els projectes d’esquerra han estat incapaços de fer acceptable la vida de la gent. Arreu del món es comença a veure l’autoritarisme com una alternativa millor.

  • A occident: Trump, Boris Johnson, Hongria, creixement de la ultradreta a tto Europa, Vox a Espanya amb llei mordassa, espionatge il·legal amb Pegasus. Els supremacistes blancs, Trump i Fox News als USA.
  • A l’Àsia Xina reprimint uigurs, Rússia nova dictadura, Myanmar amb budistes i el genocidi dels rogingyes. Modi i els hindús a la Índia contra musulmans. (i contra dissidents als USA Vox) Alguns es pregunten si la Xina autoritària que les democràcies liberals? Xina deté els manifestants contra la política Covid (BBC).  les diferents ètnies a l’Àfrica, les minories amenaçades per musulmans a pakistan i bangladesh o per hindus a la índia o budistes a myanmar, els iugurs a la Xina
  • A Orient hi ha un predomini de l’Islam radical, règim teocràtic a Iran. Tunísia tria un president autoritari. Iran: 2023 Emissora persa a UK ha de tancar per amenaces (BBC). Algèria: 2023 Periodista detingut (BBC).
  • Censura i repressió a l’Àfrica, Tunísia, Marroc, Algèria, Egipte. Estats fallits a Somàlia i Nigèria. Guerra civil a Etiòpia.
  • Arreu del món, Brasil amb Lula i Roussef, Espanya, USA, Tailàndia, el poder judicial controlat per conservadors usurpa funcions polítiques quan aquestes forces no tenen prou vots.

[Un possible segon factor seria la tendència de la condició humana a odiar algú, a tenir un enemic contra qui lluitar, un enemic a qui atribuir la culpa del que va malament. Segueix l’antisemitisme que es remunta a l’edat mitjana.
Fox News explota l’atracció per l’odi (New Yorker). Els algoritmes de Facebook (Nieman lab) i Youtube (Bloomberg) realimenten la tendència a propagar continguts tòxics. Els polítics alimenten aquesta necessitat dient al seu públic allò que volen sentir independentment de la realitat . [Els brams de C’s, Vox, o Independentistes estan dirigits a satisfer les necessitats psicològiques dels votants, no a solucionar problemes. Com deia Juncker, tots sabem què cal fer, no sabem com sortir reelegits si ho fem].

Un tercer factor seria la incapacitat d’acceptar el punt de vista de l’altre. Tal com dèiem a propòsit de la desinformació, no estem gaire interessats a en la cerca crítica de la veritat, el que volem és guanyar. Si hi afegim la tendència a veure el que volem creure, el descrèdit de les fonts de notícies i la facilitat per crear-ne de noves falses (hi ha qui afirma que la guerra d’Ucraïna és fake BBC), el que tenim és que el procés d’arribar a una versió consensuada sobre el que passa, no és tant el de la ciència, amb revisió de proves honestes, sinó el d’un judici amb advocats tramposos que miraran de desacreditar les proves de la part contrària i fabricar les que puguin per guanyar el seu cas.

Un altre factor és que les democràcies sovint es paralitzen per la incapacitat d’arribar a un mínim d’acord sobre què s’ha de fer. En part es deu a que les posicions estan molt polaritzades. Però també a que cap polítics posa en risc la seva reelecció dient veritats incòmodes als seus votants. (Barbeta sobre Catalunya) . Els partits prefereixen tombar un govern impedint un pressupost que posaria en marxa projectes i mesures necessàries que no pas cedir.

Augmenta el populisme i la ultradreta perquè els governs “bonistes”  a Europa no s’atreveixen a gestionar el problema de la immigració i perquè des de despatxos redacten mesures a aplicar en medi ambient i ensenyament que no són realistes i acaben pesant sobre pagesos i mestres.

MANCA DE SENTIT I PROJECTE de FUTUR

Ja no tenim futurs ni utopies, les noves generacions no tenen l’expectativa de viure millor que els pares. La percepció que tenim de la situació és que no assolirem mai la vida somiada  (Affect Theory a Supervalentthought, NewYorker). Aquesta percepció és potser infundada ja que hi ha indicadors que suggereixen que, tot i que queda molt per fer, hi ha un progrés real (NewYorker , Factfulness de Hans Rosling.)

El consum de drogues i medicaments antidepressius (consum per país a WK), la tendència de la gent jove a divertir-se anul·lant-se en alcohol, són indicis que la vida resulta per a molts, potser una majoria, insuportable. (WHO, suïcidis per país) [Trista condició humana, en condicions desfavorables i precàries, patim lluitant per sobreviure i per assolir una situació confortable. I quan hi arribem, ens deprimim perquè no sabem què fer. És com un soldat que lluita per guanyar la guerra i poder viure en pau. Però quan la guerra ja acabat la vida en pau no ens satisfà.]. [Hi ha una profunda tendència a la infelicitat en la condició humana. Al s20 es va veure que la frustració humana no s’acabava quan es cobrien les necessitats bàsiques. Un cop tenim un sostre, pa, i aigua per beure, volem un vestit bonic, i televisió per cable.  Les expectatives sempre creixen, i més encara alimentades per la publicitat i les xarxes socials. I per tant sempre es frustren.] [Patiment artificial: més de la meitat del patiment per estrès a Caixabank no era per aconseguir un millor servei als clients o més benefici sinó només per tal que un cap pogués aparèixer a una reunió amb un powerpoint dient que s’havia assolit una fita X, els empleats són com un equip de campanya electoral].

( el que ens motiva, aquells sentiments o activitats que ens poden fer sortir del llit al matí, el patiment degut a les circumstàncies de la societat , guerres, refugiats, pobresa: guerres  malalties  fam Refugiats . El “patiment normal“, les malalties, la depressió i el suïcidi, la frustració d’expectatives. )

[Al mite de Pandora, de la capsa en surten tots els mals però també l’esperança, se la qual la humanitat s’hauria suïcidat. Ara potser l’hem perdut.

Frustració i agressió,

Infelicitat i droga, permetre o prohibir

A Catalunya hi ha un increment exponencials de plantacions il·legals de marihuana (El món). Això vol dir que hi ha una demanda enorme, molta gent no pot suportar viure sense l’ajuda de drogues i medicaments, Debat.

S’hauria de permetre tot? La prohibició en el cas de l’alcohol no va funcionar. D’altra banda, l’accés fàcil al consum de substàncies perjudicials, tabac, alcohol, medicació sense recepta, drogues pot fer més fàcil autodestruir-se. Una de les causes de descens dels suïcidis al segle passat va ser simplement la progressiva eliminació del gas a les llars (Wired).

[No tinc una resposta]

Estrès

Al voltant nostre tothom té més feina de la que sembla que pot fer. Tothom va cansat i estressat. Com pot ser si la tecnologia ens hauria d’haver fet la vida molt més fàcil?

[Recordo que a la feina la major part de l’estrès no venia d’un esforç per donar un millor servei als clients sinó per la pressió d’objectius i powerpoints].

El 1930 Keynes va escriure Economic Possibilities for our Grandchildren on especulava que podríem viure treballant 15 hores la setmana. (The Conversation). És perquè volem massa? És perquè generem feina innecessària per competir al lloc de treball, com si en l’evolució biològica acabéssim privilegiant uns trets que ens fan la vida més difícil, com unes banyes immenses?

Habitatge

Les tècniques de construcció, amb les vigues de ferro, el formigó, el pladur, les grues, les eines, fan que construir sigui molt més fàcil.  Com és que és tant difícil accedir a un habitatge digne? Potser perquè no hem sabut construir l’urbanisme adequat, les comunicacions, escoles, hospitals, els serveis, tot allò que s’hauria de fer de manera pública. Del meu valor cadastral d’uns 200m euros, 150m corresponen al terreny i 50m al que són maons. La incapacitat de la societat per proveir l’entorn fa que ens acumulem al voltant dels pocs llocs on s’ha aconseguit.  És el fracàs de la planificació territorial i el fracàs de col·laborar. No volem pagar impostos per carreteres, hospitals i escoles i acabem pagant un sobrecost lloguers i preus d’habitatge.
Arrels intenta trobar solucions per als sense llar. [en una societat injusta, cal rescatar les víctimes. Però en una societat justa, on tothom hagués tingut oportunitat de formar-se i treballar, tampoc és just que amb els impostos dels que han triat una vida d’esforç es financïin les solucions als que no han volgut sotmetre’s a una feina pesada] . [Sense una adreça permanent els sense sostre perden opcions de feina i de beneficis socials. Possibles solucions per als sense sostre UK i Finlàndia (BBC). A Escòcia un ministre ha declarat una emergència nacional d’habitatge (BBC).
[Ja és difícil per tothom però a més, igual que hi ha estats fallits, hi ha persones humanes “fallides”, incapaces de valdre’s per si mateixes, fer una feina, sovint malaltes o addictes.

2023. Al Japó, una de cada 10 persones té més de 80 anys. La natalitat no puja perquè els costos de la vida són molt alts i la vida laboral exigeix jornades molt llargues (BBC).

2024.
Austràlia (BBC). [Els moviments squaters no són la solució, són un altre problema]. UK (BBC). Badalona, l’ajuntament tanca un alberg dient que no pot mantenir gratuïtament els sense llar indefinidament (ElNacional).
A ciutats americanes es legisla contra els sensesostre que ocupen els parcs (NewRepublic). El Suprem permet a les ciutats prohibir els campaments de sense sostre (BBC). Sense sostre als USA (BBC) . Austràlia. Nigèria. Canadà, campaments per a sense llar a Halifax (BBC).

(CGPT) A Viena, ja des de primers del s20 la ciutat és propietària de molt sòl públic i inverteix en vivenda assequible a uns preus moderats, amb lleis que protegeixen els llogaters. Els complexos d’edificis tenen jardins comunitaris i guarderies.

Discriminació de raça, gènere, LGTBI

[pendent]

Raça

Supremacistes blancs encoratjant atacs a tot el món per crear conflicte i accelerar el domini blanc (BBC)

Discriminació de gènere

Enquesta violència masclista 2021

Institut de dones.

Word economic Forum gender Gap report 2023

2024. Les dones de Corea no volen tenir fills perquè suposa perdre oportunitats de feina. La natalitat del país s’enfonsa (BBC) [Això és la prova que és més gratificant, dóna més independència i diners fer una carrera professional cobrant un sou que no pas estar a casa criant nens. A les societats tradicionals se’ls imposa. A la mínima que una dona pot triar, a no ser que s’equilibrin els rols com als països nòrdics, rebutja una vida limitada].
Un polític coreà atribueix l’increment de suicidi dels homes a que l”l’augment de poder de les dones” que accedeixen a llocs de treball, de manera que hi ha menys llocs de feina pels homes i menys dones disposades a casar-se [menys esclaves] (BBC). El candidat a vicepresident de Donald Trumpt critica les dones que no tenen fills [ com volent arribar a l’escenari de Handmaid’s Tale] (BBC).

Els homes odient i ataquen a les xarxes a les dones que comenten fútbol. Ho fan perquè són un objectiu fàcil [tenim una necessitat d’odiar i atacar a satisfer?] BBC. Explotació sexual a la indústria del cinema a Kerala (BBC)

A la Índia les famílies obligaven a les llevadores a matar les nenes (BBC).
1987 últim sati cremant la vídua adolescent a la pira del marit mort (BBC).
Cada cop més dones opten per tenir fills per inseminació artificial. Com de malament ho devem estar fent els homes que prefereixin afrontar aquesta càrrega soles? (BBC)

Discriminació LGTBI

[pendent]

Massificació turisme

Com una espècie invasora que, alterem l’ecosistema fent desaparèixer el comerç i habitatge tradicional que feien interessants els llocs. En lloc de ferreteries i colmados tindrem franquícies de Zara i Starbucks. En lloc d’habitatges per a veïns passem a tenir airbnb i apartaments per a turistes (BBC).  (Coevolució). Tots ens volem fer una foto a la Sagrada Família, o amb la Monalisa. A Barcelona ja no podem anar al Parc Güell ni a la casa Batlló. Desapareix el teixit urbà i, com Venècia o Eivissa, les ciutats es converteixen en resorts.

Les nostres vides i els nostres barris ens semblen grisos i quan podem, correm desesperadament on ens prometen la bellesa o l’interessant. O només per poder dir que hi hem estat (Ésser a través dels altres). La monalisa al Louvre, el David de Miquelàngel a Florència, el Parc Güell a Barcelona, Venècia, el Montblanc, l’Everest, un restaurant de moda, els rostres dels negres que trobem més autèntics. En lloc de crear un barri bell avui, vivim en uns blocs mediocres i a les vacances anem a saturar Venècia.

2024
A Eivissa els empleats han de dormir al cotxe (BBC). Manifestació a les Canàries. (BBC).  Turista multat a Salvard per acostar-se a la fauna salvat, una morsa, per fer una foto. (BBC). Al Japó un poble amb unes vistes recomanades per fer una foto al MtFuji decideixen bloquejar-ho, farts de l’incivisme dels turistes. (BBC). La revolta contra el turisme (BBC). Protesta d’un poble gallec (ElNacional)

UN

A 2023 les UN assenyalen tres grans reptes: Disinformation,   Climate Change, Gender Equality i Ending Poverty, amb 17 objectius de desenvolupament: Pobresa. Fam. Salut i benestar. Educació. Igualtat de gènere. Aigua potable i sanejament. Energia neta i assequible. Feina decent i progrés econòmic. Indústria, innovació i infraestructura. Desigualtats. Ciutats i comunitats sostenibles. Consum i producció responsable. Combatre el canvi climàtic. La vida sota l’aigua. La vida sobre la terra. Pau, justícia i institucions fortes. Reforçar la col·laboració per aquests objectius.

What are the most pressing World Problems

(Associació sense lucre d’acadèmics d’OXford que identifica problemes i proposada carreres que tinguin un impacte positiu en el món)

  1. Riscos intel·ligència artificial
  2. Pandèmies
  3. Guerra nuclear
  4. Conflicte entre grans poders [US, Xina?]
  5. Canvi climàtic
Posted on

Valéry: Le lyrisme est le développement d’une exclamation

“Le lyrisme est le développement d’une exclamation”

Vaig topar amb aquesta frase el 1998 i em va marcar, per tal com posava de manifest, de la manera més curta possible, que la poesia no és una “descripció”, sinó una exclamació, una emoció a partir de la qual es treballa una expressió poètica. Proust arriba a dir que l’única vida que val la pena és la  literària, que treballa les impressions veritables.

L’exclamació és un acte de locució que té un caràcter d’immediatesa, un “mira!” que implica una valoració, és a dir, destaca del fons, i una emoció associada.

I pensava que la bona filosofia, és molt similar. M’havia adonat que els filòsofs es feien més intel·ligibles quan identificaves què els emocionava:

Mira! el color de la lluna! Mira! la dignitat de l’home Mira! la unitat de les coses fetes d’àtoms! el cel estrellat! La llei moral!

La filosofia és extremadament avorrida quan es fa des del silló, o per impressionar els catedràtics de la universitat. Llegint Adorno, per exemple, es veu que té un cabreig colossal.Al Teetet Sòcrates deia que la filosofia no té altre origen que l’admiració. (155 c-d). I Aristòtil a Metafísica, llibre 1, 982b: Per l’admiració va començar l’home a filosofar, tant ara com al començament.

I encara Valéry als Cahiers:

1070
La poésie la plus précieuse est (pour moi) celle qui est ou fixe le pressentiment d’une philosophie.
État plus riche et beaucoup plus vague que l’état philosophique qui pourrait suivre.
État de generalité, de non-soi doué de toute la sensibilité de soi.-
Plus vrai en un sens que le philosophe qui vient, car celui-ci va s’appliquer à dissimuler son origine et son moment favorable que le poète, par une simulation inverse, va tout à l’heure, exagérer, dorer, idéaliser, achever.
D’une chance il va s’étudier à faire une improbabilité. Tandis que la philosophie ira la présenter comme une certitude.
Partim de l’exclamació. El poeta mitarà de tarslladar-la en mots, a vegades creant emocions noves; el filòsof proposarà una manera d’entendre el món.
A l’article sobre la novel·la de l’EB, Agents of change in language and thought: Novelists, being neither poets nor philosophers, rarely originate modes of thinking and expression …  But no novelist’s influence can compare to that of the poet’s, who can give a language a soul and define, as Shakespeare and Dante did, the scope of a culture.
Posted on

Plató

Plato

Wikipedia

Atenes, 428 BCE: naixement

399 Mort de Sòcrates

Diàlegs seguint Sôcrates

  • Càrmides
  • Lisis
  • Laques
  • Eutifró
  • Hipies maior, minor
  • Apologia de Sòcrates
  • Critó
  • Ió
  • Protàgores
  • Alcibíades
  • Gòrgies
  • Menó
  • Eutidem
  • Cràtil

 

389 BCE Primer viatge a Sicília

387 BCE Tornada a Atenes i fundació de l’acadèmia

Grans diàlegs

  • El banquet
  • Fedó
  • La república
  • Fedre, sobre l’amor
  • Menexen

367 BCE Segon viatge a Sicília

Diàlegs crítics que replantegen temes, amb estil més sobri i eixut

  • Teetet
  • Parmènides
  • El Sofista
  • El polític
  • Fileb
  • Timeu
  • Críties
  • Les Lleis

Atenes, 346 BCE: mort

Hi ha unes 250 fonts parcials, manuscrits bizantisn medievals sobre Vellum, del s.IX al XIII, i papirus egipcis. EL 1578 Henri Estienne publica a Ginebra una edició completa amb la traducció al llatí.