Existència, i testimoni de l’existència

Les coses, són i passen, i només algunes són vistes i reconegudes, i d’aquestes, una ínfima part és registrada i cantada.

A l’ègloga IX de Virgili, l’absència de Menalcas pel fet que li preguin les terres pot fer que es quedin també sense la seva poesia. I aleshores Lícidas diu:

LÍCIDAS: Ah!, és possible concebre un crim tan gran? Ah!, Menalcas, les consolacions dels teus versos, ¿ens haurien pogut ésser preses juntament amb tu? ¿Qui hauria cantat les Nimfes? ¿Qui hauria sembrat la terra d’herba florida i cobert les fonts d’una ombra verdejant? O, ¿qui hauria compost aquells versos que vaig sentir l’altre dia, sense tu saber-ho, quan te n’anaves a veure Amarillis, la nostra estimada? Titir, fins que jo torni -no vaig pas gaire lluny- peix les cabres; després de la pas tura, mena-les a beure, Titir, i, mentre les menis, guarda’t de trobar-te amb el boc-escomet amb els corns-, vigila!”.

L. Heu, cadit in quemquam tantum scelus? Heu, tua nobis
paene simul tecum solatia rapta, Menalca?
quis caneret nymphas; quis humum florentibus herbis
spargeret, aut viridi fontes induceret umbra?
vel quae sublegi tacitus tibi carmina nuper,
cum te ad delicias ferres, Amaryllida, nostras?
Tityre, dum redeo—brevis est via—pasce capellas,
et potum pastas age, Tityre, et inter agendum
occursare capro, cornu ferit ille, caveto.

¿Qui hauria sembrat la terra d’herba florida i cobert les fonts d’una ombra verdejant?  quis humum florentibus herbis spargeret, aut viridi fontes induceret umbra? Com si el cant del poeta fos el que realment sembrés la terra d’herba florida.

En un dels extraordinaris contes de Txékhov, “23. Un dia al camp”, hi ha una escena on Terenty té cura de dos petits orfes: The children fall asleep thinking of the homeless cobbler, and, in the night, Terenty comes to them, makes the sign of the cross over them, and puts bread under their heads. And no one sees his love. It is seen only by the moon which floats in the sky and peeps caressingly through the holes in the wall of the deserted barn.

I ningú no veu el seu amor. Només és vist per la lluna que flota en l’espai i mira dolçament a través dels forats a la paret del graner desert.

Sunday Morning. Wallace Stevens. 1923

I

Complacencies of the peignoir, and late
Coffee and oranges in a sunny chair,
And the green freedom of a cockatoo
Upon a rug mingle to dissipate
The holy hush of ancient sacrifice.
She dreams a little, and she feels the dark
Encroachment of that old catastrophe,
As a calm darkens among water-lights.
The pungent oranges and bright, green wings
Seem things in some procession of the dead,
Winding across wide water, without sound.
The day is like wide water, without sound,
Stilled for the passing of her dreaming feet
Over the seas, to silent Palestine,
Dominion of the blood and sepulchre.

II

Why should she give her bounty to the dead?
What is divinity if it can come
Only in silent shadows and in dreams?
Shall she not find in comforts of the sun,
In pungent fruit and bright, green wings, or else
In any balm or beauty of the earth,
Things to be cherished like the thought of heaven?
Divinity must live within herself:
Passions of rain, or moods in falling snow;
Grievings in loneliness, or unsubdued
Elations when the forest blooms; gusty
Emotions on wet roads on autumn nights;
All pleasures and all pains, remembering
The bough of summer and the winter branch.
These are the measures destined for her soul.

III

Jove in the clouds had his inhuman birth.
No mother suckled him, no sweet land gave
Large-mannered motions to his mythy mind.
He moved among us, as a muttering king,
Magnificent, would move among his hinds,
Until our blood, commingling, virginal,
With heaven, brought such requital to desire
The very hinds discerned it, in a star.
Shall our blood fail? Or shall it come to be
The blood of paradise? And shall the earth
Seem all of paradise that we shall know?
The sky will be much friendlier then than now,
A part of labor and a part of pain,
And next in glory to enduring love,
Not this dividing and indifferent blue.

IV

She says, “I am content when wakened birds,
Before they fly, test the reality
Of misty fields, by their sweet questionings;
But when the birds are gone, and their warm fields
Return no more, where, then, is paradise?”
There is not any haunt of prophecy,
Nor any old chimera of the grave,
Neither the golden underground, nor isle
Melodious, where spirits gat them home,
Nor visionary south, nor cloudy palm
Remote on heaven’s hill, that has endured
As April’s green endures; or will endure
Like her remembrance of awakened birds,
Or her desire for June and evening, tipped
By the consummation of the swallow’s wings.

V

She says, “But in contentment I still feel
The need of some imperishable bliss.”
Death is the mother of beauty; hence from her,
Alone, shall come fulfilment to our dreams
And our desires. Although she strews the leaves
Of sure obliteration on our paths,
The path sick sorrow took, the many paths
Where triumph rang its brassy phrase, or love
Whispered a little out of tenderness,
She makes the willow shiver in the sun
For maidens who were wont to sit and gaze
Upon the grass, relinquished to their feet.
She causes boys to pile new plums and pears
On disregarded plate. The maidens taste
And stray impassioned in the littering leaves.

VI

Is there no change of death in paradise?
Does ripe fruit never fall? Or do the boughs
Hang always heavy in that perfect sky,
Unchanging, yet so like our perishing earth,
With rivers like our own that seek for seas
They never find, the same receding shores
That never touch with inarticulate pang?
Why set the pear upon those river-banks
Or spice the shores with odors of the plum?
Alas, that they should wear our colors there,
The silken weavings of our afternoons,
And pick the strings of our insipid lutes!
Death is the mother of beauty, mystical,
Within whose burning bosom we devise
Our earthly mothers waiting, sleeplessly.

VII

Supple and turbulent, a ring of men
Shall chant in orgy on a summer morn
Their boisterous devotion to the sun,
Not as a god, but as a god might be,
Naked among them, like a savage source.
Their chant shall be a chant of paradise,
Out of their blood, returning to the sky;
And in their chant shall enter, voice by voice,
The windy lake wherein their lord delights,
The trees, like serafin, and echoing hills,
That choir among themselves long afterward.
They shall know well the heavenly fellowship
Of men that perish and of summer morn.
And whence they came and whither they shall go
The dew upon their feet shall manifest.

VIII

She hears, upon that water without sound,
A voice that cries, “The tomb in Palestine
Is not the porch of spirits lingering.
It is the grave of Jesus, where he lay.”
We live in an old chaos of the sun,
Or old dependency of day and night,
Or island solitude, unsponsored, free,
Of that wide water, inescapable.
Deer walk upon our mountains, and the quail
Whistle about us their spontaneous cries;
Sweet berries ripen in the wilderness;
And, in the isolation of the sky,
At evening, casual flocks of pigeons make
Ambiguous undulations as they sink,
Downward to darkness, on extended wings.

The Idea of Order at Key West. Wallace Stevens. 1923

She sang beyond the genius of the sea.
The water never formed to mind or voice,
Like a body wholly body, fluttering
Its empty sleeves; and yet its mimic motion
Made constant cry, caused constantly a cry,
That was not ours although we understood,
Inhuman, of the veritable ocean.

The sea was not a mask. No more was she.
The song and water were not medleyed sound
Even if what she sang was what she heard,
Since what she sang was uttered word by word.
It may be that in all her phrases stirred
The grinding water and the gasping wind;
But it was she and not the sea we heard.

For she was the maker of the song she sang.
The ever-hooded, tragic-gestured sea
Was merely a place by which she walked to sing.
Whose spirit is this? we said, because we knew
It was the spirit that we sought and knew
That we should ask this often as she sang.

If it was only the dark voice of the sea
That rose, or even colored by many waves;
If it was only the outer voice of sky
And cloud, of the sunken coral water-walled,
However clear, it would have been deep air,
The heaving speech of air, a summer sound
Repeated in a summer without end
And sound alone. But it was more than that,
More even than her voice, and ours, among
The meaningless plungings of water and the wind,
Theatrical distances, bronze shadows heaped
On high horizons, mountainous atmospheres
Of sky and sea.

It was her voice that made
The sky acutest at its vanishing.
She measured to the hour its solitude.
She was the single artificer of the world
In which she sang. And when she sang, the sea,
Whatever self it had, became the self
That was her song, for she was the maker. Then we,
As we beheld her striding there alone,
Knew that there never was a world for her
Except the one she sang and, singing, made.

Ramon Fernandez, tell me, if you know,
Why, when the singing ended and we turned
Toward the town, tell why the glassy lights,
The lights in the fishing boats at anchor there,
As the night descended, tilting in the air,
Mastered the night and portioned out the sea,
Fixing emblazoned zones and fiery poles,
Arranging, deepening, enchanting night.

Oh! Blessed rage for order, pale Ramon,
The maker’s rage to order words of the sea,
Words of the fragrant portals, dimly-starred,
And of ourselves and of our origins,
In ghostlier demarcations, keener sounds.

Stevens, Wallace. 1879-1955

[esborrany]  Poesia


Wallace Stevens (October 2, 1879 – August 2, 1955) was an American modernist poet. He was born in Reading, Pennsylvania, educated at Harvard and then New York Law School, and spent most of his life working as an executive for an insurance company in Hartford, Connecticut. He won the Pulitzer Prize for Poetry for his Collected Poems in 1955.

Stevens’s first period of writing begins with the 1923 publication of Harmonium, followed by a slightly revised and amended second edition in 1930. His second period occurred in the 11 years immediately preceding the publication of his Transport to Summer, when Stevens had written three volumes of poems including Ideas of Order, The Man with the Blue Guitar, Parts of a World, along with Transport to Summer. His third and final period began with the publication of The Auroras of Autumn in the early 1950s, followed by the release of his Collected Poems in 1954, a year before his death.

 

PDF: Wallace Stevens Journal 17, Eleanor Cook A Reader’s Guide to Wallace Stevens.
Calibre: Paul Mariani, The Life of Wallace Stevens. Poesía reunida. Notas para una ficción suprema. Opus posthumous.

Rilke, Rainer Maria. 1875-1926

Obres


1875. Neix el 4 de desembre a Praga.
1885. Separació dels pares.
1886-1891. Militär-Oberrealschule a St Pölten. Hi estarà fins a 1891.
1894. Publica Leben und Lieder (Vida i cançons).

UNIVERSITAT
1895. Universitat de Praga: història de l’art, filosofia i literatura.
1896. Universitat de Múnich: història de l’art. Aquí coneix Lou Andreas-Salomé, filla d’un general rus. “Rilke adquireix, des del primer moment, dues grans seguretats: la seguretat en si mateix com a home –se li ha lliurat una dona madura que havia refusat Nietzsche- i la seguretat en si mateix com a poeta”. Fins al 1900, viuen prop i fan viatges junts. Un a Rússia, i fins i tot escriurà catorze poemes en rus. ” Empès per Lou, contacta amb el psicoanalista Viktor von Gebsattel, però li escriu: “Tal volta siguin exagerades les reserves que li vaig manifestar recentment (respecte a la psicoanàlisi), però en la mesura que em conec estic segur que si m’expulsen els dimonis, també els meus àngels passarien (diguem) un petit ensurt i, comprengui-ho, això justament és el que no pot passar.”
1898. Escriu les Visions de Crist.
1899. StundenBuch. El filòsof Georg Simmel va dir que en El llibre de les Hores “hi ha un panteisme invertit: no és que totes coses siguin Déu, és que Déu és totes les coses.”
1901. Es casa, l’abril, amb l’escultora Clara Westhoff

PARIS
1902. Secretari de Rodin. Al cap de poc més de mig any el treu fora, perquè tot el temps viatjava, i aprofitava remetents per a coses seves. A més, va rebre una ajuda oficial (a part d’alguns mecenatges que tenia).
1902 Buch der Bilder
1902-1908. Briefe an einen jungen Dichter
1906. Neue Gedichte on canta les coses. “els homes em són més llunyans que les coses” “Quin amor he sentit jo per les coses!” “tinc la felicitat singular d’haver viscut a través de les coses”.
1907. Coneix el filòsof austríac Rudolf Kassner, i comencen una intensa i llarga amistat (la 8ª. Elegia serà dedicada a Kassner). El 1911 coincideixen en una estada a Duino, i la princesa Maria diu: “A Rilke el feia especialment feliç la presència de Kassner.”
1903-1909 Viatges a Itàlia, Alemanya [ de què vivia?]. Fa recitals dels seus poemes. A Viena obté un gran èxit.
1908 de maig a agost, París. “El poeta no va només al Jardin des Plantes per veure els animals i les flors. També va a l’Institut Mèdico-Legal a veure els cadàvers. I d’aquesta observació sorgeix el poema “Rentat de cadàver”.” 189
En una carta de 4 de setembre de 1908 a Clara diu: “He estat enviat no per proclamar el diví, sinó per estar entre les coses humanes, veure-ho tot i no refusar res, ni una sola d’aquestes mil transformacions en què l’absolut es disfressa, s’envileix i s’oculta. Som com un home que recull herbes medicinals, que sembla ocupat en coses menudes, mentre els arbres s’alcen al seu voltant, orant. Però arribarà el dia en què jo prepari la infusió. I un altre en què m’alci amb ella, amb aqueixa infusió en què està destil·lat i combinat tot, fins i tot els elements més verinosos i mortífers, pel poder que tenen, i ascendiré amb ella cap a Déu per tal que apagui la seva set, i senti la seva pròpia glòria bolcar-se per les seves venes.
1910 Quaderns de Malte (mig autobiogràfics).

DUINO i WWI
1911-1919
“Rilke rep una carta de la princesa Maria von Thurn und Taxis, en què expressa el seu desig de conèixer-lo –“si és que puc considerar desconegut el poeta l’obra del qual admiro tant”, diu- i el cita al seu hotel: el Liverpool, el dilluns 13 de desembre de 1909, a les dotze del migdia. Hi serà també a prendre el té –afegeix la carta- la comtessa Ana de Noailles, que desitja igualment conèixer-lo.” En una carta a Maria von Thurn de 1913 diu: “Tot amor és per a mi una fatiga, treball, surmenage; només amb Déu tinc una certa lleugeresa, ja que estimar Déu significa entrar, anar, quedar-se, descansar i estar per tot arreu en l’amor de Déu” .
1911 Duino. Rilke arriba a Duino el 22 d’octubre de 1911. Els vespres un Quartet toca Beethoven i Mozart… bona companyia… flors arreu… Un migdia de gener, baixant sol cap a la platja, amb el cant d’un rossinyol… va sentir una veu que deia:
“Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordes dels àngels?”
El mateix vespre va acabar la primera Elegia. El febrer escriu la Segona i comença la Tercera, la Sisena, la Novena i la Desena.
Ha d’esperar el 1913 a París, per acabar la Tercera. I el 1915, a Munich, en plena guerra, sorgeix la Quarta. I seguiran sis anys de silenci. Els escrits sobre la seva obra i les traduccions no les llegeix; els que li envien els reenvia directament a Clara. No li agrada tampoc que musiquin poemes seus. Entre els que l’ajudaren hi va haver Ludwig Wittgenstein, que havia rebut una herència; Rilke li envià una carta i poemes manuscrits, entre els quals les dues primeres elegies; no s’arribaren a conèixer.
1912 Ronda
1913-14 poemes a la nit. 1913 Marienleben, que serien musicats per Hindemith
1915 “Coneix a Hölderlin a través de Hellingrath”
1915 Tot el que tenia a París –quadres, llibres, dibuixos de Rodin, cartes, manuscrits- tot fou embargat i venut.
1916 WWI és cridat a files, i per intervenció de la princesa Maria, enviat a la reserva, amb feines de matins. Fins a la creació de Txecoslovàquia, no tindrà passaport, per això resta a Alemanya. Alguns dies de passió amb Claire Studer.
1918 Revolució de novembre

SUÏSSA
1919 s’instal·la al castell Berg, a Suïssa. Allà traduirà El cementiri marí de Valéry, i escriu a Baladine: “L’he feta de pressa, i sentint la mateixa atracció feliç que sent quan em llenço als teus braços”. 359
1920, passejant-se amb Baladine per la vall suïssa del Ròdan, veu una torre, Muzot, se n’enamora i s’hi instal·la. Un empresari, Werner Reinhart el lloga i l’arregla i després el compra perquè Rilke l’habiti. Baladine li troba una jove, Frieda, i la instrueix: poc menjar i vegetarià, cura total dels rosers, i silenci rigorós, i que no s’espanti pels crits del poeta; Rilke l’anomena el follet, per la seva discreció. “Els àngels transiten pels dos móns, però Orfeu és el centre de l’únic món, la dualitat del qual ell ha destruït. Orfeu elimina totes les barreres, tota distinció, separació o fraccionament de la realitat. […] Unifica, simplement; o, més exactament, acredita la unitat. La seva figura ens fa veure que el món visible es completa amb el món invisible. Ens permet “assolir la màxima consciència del nostre existir, que resideix en ambdós dominis il·limitats i es nodreix inesgotablement d’ambdós. […] I si els àngels són “terribles” Orfeu és jubilós, canta, ensalça el caràcter positiu de l’existència, lloa. És l’inventor de la música, de la poesia, del cant –paraula i melodia junts-.”
Als seus darrers quaderns va escriure poemes d’un vers, com aquest “Enamorat del futur, contemplo el cel”.
1922 Escriu els 25 sonets a Orfeu i acaba les elegies de Duino.
1926 Mor de leucèmia. Enterrat a Raron

Wera Ocukama Knoop, la jove ballarina que va inspirar els sonets a Orfeu

El seu epitafi són aquests versos seus:
“Rosa, contradicció pura, plaer
de no ser somni de ningú sota tantes
parpelles”

Magpoesia

 

Hölderlin

Poesia


1770 Neix a Lauffen am Neckar. El seu pare mor quan tenia dos anys. El 1774 La família es trasllada a Nürtingen on la seva mare es tornarà a casar. Estudia a monestirs encaminat a esdevenir un pastor luterà.

1788 Entra a l’Stift de Tübingen, on coincideix amb Hegel i Schelling. Planten l’arbre de la llibertat a la riba del Neckar. S’especula que fou H qui suggerí a Hegel la noció d’Heràclit de conciliació dels contraris que donaria lloc a la dialèctica. Comparteixen entusiasme per la revolució francesa i la creació d’un nou ordre [ com Beethoven i l’Heroica ]

1794 Acabats els estudis, en lloc de fer de pastor luterà se’n va a Jena on segueix les conferències de Fichte i treballa de preceptor privat.

  • Hymne an die Freheit
  • An die Natur
  • 1794 Hyperion

1795 – 1798 Preceptor a Frankfurt. S’enamora de la Susette Gontard, mare dels seus deixebles.

1798 Homburg. La Princesa de Prússia llegeix Hyperion i li regala un piano.

17xx Diagnosticat d’esquizofrènia (hipocondria) [ segons la wikipedia, però qui?]


1800 Stuttgart i Preceptor a Hauptwyl, Suïssa

  • Diotima
  • Woh geh Ich täglich
  • An einer Verlobte
  • Der Neckar
  • Unter den alpen gesungen
  • Der blinde Sänger
  • Chiron
  • An die Deutschen
  • Rousseau
  • Lebenslauf

Les grans elegies


1801-1805 Preceptor a Bordeus. Viatge de tornada a Nürtingen caminant [depressió per la mort de Susette Gontard?]

1805 Isaac von Sinclair li busca un lloc a la cort de Homburg però més tard és jutjat per traició. Hölderlin és declarat incapacitat per a ser jutjat.

Els últims himnes


1806 Tübingen. L’hospital l’entrega el fuster Ernst Zimmer, pensant que li queden pocs anys de vida. Viurà reclòs a la seva torre 36 anys més.


[Podem especular si tant Hölderlin com Hegel volien fundar una nova religió. En Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit” ][ Però no hi ha ni bellesa ni ordre , i no obstant, quin fracàs tan sublim, el dels dos! ] Hölderlin ens deixa les notes de la fascinació per la bellesa de la natura, del millor que s’hagi escrit mai. Ens deixa també el dolor pel qual les coses no són com esperàvem, la gent insensible. Com hauria patit en veure com fem malbé la naturalesa!

Cal fer un entorn habitable per anar passant alegrement aquesta trista vida.

[He estat a Tübingen el 2007, en el viatge de bicicleta i caiac, llegint Hölderlin i Hegel.  I altra vegada el 2021, després de completar la lectura de la seva poesia completa i copiar-ne els que més m’agradaven. El 2022 incorporo al museu 14 poemes i fragments d’Hiperió.]


Exposició Torre de Tübingen  |

Ausiàs March

Ausiàs March, també escrit Ausiàs Marc, (Regne de València,[1] 1400 – València, 3 de març del 1459)[2] va ser un poeta i cavaller valencià medieval, originari d’una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d’Or valencià. La seva poesia, en llengua catalana, tingué una repercussió notable en la lírica castellana del segle XVI al XVIII. S’han conservat 128 poemes d’Ausiàs March provinents dels manuscrits i edicions antigues, que han estat classificats sovint segons la temàtica: d’amor, de mort, morals i espirituals.

Poesia

 

Llibrets descarregables

Auden

Celan_todesfuge.epub, Celan_todesfuge.mobi, Celan_todesfuge.pdf

Espriu_Cementiri_de_Sinera.epub, Espriu_Cementiri_de_Sinera.mobi, Espriu_Cementiri_de_Sinera.pdf, Espriu_cementirisinera.mobi

Guerau_de_Liost.epub, Guerau_de_Liost.mobi, Guerau_de_Liost.pdf

Maragall.epub, Maragall.mobi, Maragall.pdf

Marius_Torres.epub, Marius_Torres.mobi, Marius_Torres.pdf

Pere IV, Tirallonga de monosíl·labs.pdf

Poesia_russa.epub, Poesia_russa.mobi, Poesia_russa.pdf

Salvat_Papasseit.epub, Salvat_Papasseit.mobi, Salvat_Papasseit.pdf,
Salvat_Papasseït.pdf

Vinyoli.epub, Vinyoli.mobi, Vinyoli.pdf

foixperllibret1-up.pdf, foixperllibret2-up.pdf, Foix – j c.mobi

palauifabre-up.pdf

ungaretti.epub, ungaretti.mobi, ungaretti.pdf

Història de la poesia

Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |


2000

Gilgamesh
2100 BC

1900

Rigveda.
2000BC

1800

1700

1600

1500

1400

1300

1200

1100

1000

Shijing

900

800

700

Homer.
Ilíada Odissea. s.VIII BC

600

500

Tao
Te king s.VI BC

400

Lírica
grega. Alcaeus, Alcman, Anacreon, Bacchylides, Ibycus, Pindar,
Sappho, Simonides, and Stesichorus.

300

Ramayana
I Mahabarata s.V BC

200

100

Virgili.
Eneida. Horaci

0

Ovidi.
Metamorfosis. Càtul

100

200

300

400

500

600

700

Li
Bai I Du fu. Dinastia Tang

800

900

1000

1100

Poesia
de trobadors

1200

1300

Dante
Alighieri. Divina Commedia. Petrarca, Llull

1400

Ausias
March

1500

1550

1600

Shakespeare.España
Siglo de Oro. França Grand Siècle

1650

John
Donne. Milton

1700

Matsuo
Basho

1750

1800

Romanticisme,
Goethe, Hölderlin, Novalis, Burns, Wordsworth, Coleridge

1850

Transcendentalistes:
Emerson / Emily Dickinson

1900

Simbolisme:
Mallarmé, Baudelaire

1950

Modern:
TS Elliot, William Carlos Williams, Wallace Stevens

2000

2050


Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |

Valéry. Prosa i poesia. Dansa. Ammons. Caminar.

El 2007, abans de conèixer aquest text de Valéry, en un post jo comparava la lectura de la poesia amb el passejar per un jardí contraposant-ho a la lectura d’una novel·la que seria com una excursió cap un destí determinat.

La EB recorda que prosus i versus volen dir, originàriament, caminar recte i tornar.

Aquí Valéry fa una comparació molt bonica amb la dansa i el caminar, comparació que a mi m’agrada invertir i dir que la dansa és la poesia del moviment.


La marche, comme la prose, vise un objet précis. Elle est un acte dirigé vers quelque chose que notre but est de joindre. Ce sont des circonstances actuelles, comme le besoin d’un objet, l’impulsion de mon désir, l’état de mon corps, de ma vue, du terrain, etc., qui ordonnent à la marche son allure, lui prescrivent sa direction, sa vitesse, et lui donnent un terme fini. Toutes les caractéristiques de la marche se déduisent de ces conditions instantanées et qui se combinent singulièrement chaque fois. Il n’y a pas de déplacements par la marche qui ne soient des adaptations spéciales, mais qui chaque fois sont abolies et comme absorbées par l’accomplissement de l’acte, par le but atteint.
La danse, c’est tout autre chose. Elle est, sans doute, un système d’actes ; mais qui ont leur fin eux-mêmes. Elle ne va nulle part. Que si elle poursuit quelque objet, ce n’est qu’un objet idéal, un état, un ravissement, un fantôme de fleur, un extrême de vie, un sourire – qui se forme finalement sur le visage de celui qui le demandait à l’espace vide. Il s’agit donc, non point d’effectuer une opération finie, et dont la fin est située quelque part dans le milieu qui nous entoure, mais bien de créer, et d’entretenir en l’exaltant un certain état, par un mouvement périodique qui peut s’exécuter sur place ; mouvement qui se désintéresse presque entièrement de la vue, mais qui s’excite et se règle par les rythmes auditifs.
Mais, si différente que soit cette danse de la marche et des mouvements utilitaires, veuillez noter cette remarque infiniment simple, qu’elle se sert des mêmes organes, des mêmes os, des mêmes muscles que celle-ci, autrement coordonnés et autrement excités.C’est ici que nous rejoignons la prose et la poésie dans leur contraste. Prose et poésie se servent des mêmes mots, de la même syntaxe, des mêmes formes et des mêmes sons ou timbres, mais autrement coordonnés et autrement excités. (…) C’est pourquoi il faut se garder de raisonner de la poésie comme on fait de la prose.
Quand l’homme qui marche a atteint son but, quand il a atteint le lieu qui faisait son désir et dont le désir l’a tiré du repos, aussitôt cette possession annule définitivement tout son acte ; l’effet dévore la cause, la fin a absorbé les moyens ; et quel que fut l’acte, il n’en demeure que le résultat. Il en est tout à fait de même du langage utile : le langage qui vient d e me servir à exprimer mon dessein, mon désir, mon commandement, mon opinion, ce langage qui a rempli son office s’évanouit à peine arrivé ? Je l’ai émis pour qu’il périsse, pour qu’il se transforme radicalement en autre chose dans votre esprit ; et je connaîtrai que je fus compris à ce fait remarquable que mon discours n’existe plus : il est remplacé entièrement par son sens.
Il en résulte que la perfection de cette espèce de langage, dont l’unique destination est d’être compris, consiste évidemment dans la facilité avec laquelle il se transforme en autre chose. Au contraire, le poème ne meurt pas pour avoir vécu : il est fait expressément pour renaître de ses cendres et redevenir indéfiniment ce qu’il vient d’être.La poésie se reconnaît à cette propriété qu’elle tend à se faire reproduire dans sa forme : elle nous excite à la reconstituer identiquement.

Paul Valéry – Poesie et pensée abstraite, Conférence à l’université d’Oxford, in Variété, 1939

[M’agrada pensar que ho podem dir a l’inrevés, la dansa és la poesia del cos en moviment. Expressem, l’alegria per sentir que tenim unes cames i uns braços articulats i que som capaços de moure’ns (l’alegria pura que a vegades veiem en nens a les festes majors o jams de swing); comunicant les emocions de la melodia que es pot elevar, o quedar en suspens, o resoldre una frase. Ajustem els batecs i ritme de les passes als batecs de la música; la relació amb el terra i la gravetat quan saltem, llisquem, o piquem; la relació amb un altre cos amb qui estem interaccionant, la parella de dansa, com dos planetes en òrbita.
(En un comentari a l’Alina li posava: Yes, create and celebrate! Paul Valèry said that “Poetry is to prose as dancing is to walking”. I like to invert the metaphor and think of dancing as the poetry of the body, celebrating that we are alive and and being able to move (the pure joy that we can witness in very young kids), communicating the emotions of the melody, the rhythm of our steps adjusting to the rhtyhm of the music being the metre of the verse, using the different ways we can relate to the dancefloor and gravity, that is, stepping, sliding, dragging or jumping, the different ways to interact with a dancing partner like two planets in orbit.  You write beautiful poems when you dance, I like “reading” them).]

El poeta  A.R. Ammons va escriure un assaig el 1967 A Poem is a walk. Un poema seria com caminar perquè cada cop és nou, perquè demana la implicació de tot el cos, i perquè no serveix per a res: You could ask what walks are good for. Here you would find plenty: to settle the nerves, to improve the circulation, to break in a new pair of shoes, to exercise the muscles, to aid digestion, to prevent heart attacks, to focus the mind, to distract the mind, to get a loaf of bread, to watch birds, to kick stones, to spy on a neighbours wife, to dream. My point is clear. You could go on indefinitely. Out of desperation and exasperation brought on by the failure to define the central use or to exhaust the list of uses of walks, you would surrender, only to recover into victory by saying, Walks are useless. So are poems.

I tampoc ha de voler dir res: Or you could find out what walks mean: do they mean a lot of men have unbearable wives, or that we must by outward and inward motions rehearse the expansion, and contraction of the universe; do walks mean that we need structure – or, at an obsessive level, ritual in our lives? The answer is that a walk doesn’t mean anything, which is a way of saying that to some extent it means anything you can make it mean – and always more than you can make it mean. Walks are meaningless. So are poems.

La poesia ens presenta l’universal en el concret. Second, I would suggest you teach that poetry leads us to the unstructured sources of our beings, to the unknown, and returns us to our rational, structured selves refreshed. Having once experienced the mystery, plenitude, contradiction, and composure of a work of art, we afterward have a built-in resistance to the slogans and propaganda of oversimplification that have often contributed to the destruction of human life. Poetry is a verbal means to a nonverbal source. It is a motion to no-motion, to the still point of contemplation and deep realization. It’s knowledges are all negative and, therefore, more positive than any knowledge. Nothing that can be said about it in words is worth saying.


Josep Palau i Fabre

Viquipedia

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917 – 23 de febrer de 2008)[1] fou un polifacètic autor que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l’assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l’obra del pintor Pablo Picasso.


Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»

Notes introducció: De família culta però que no s’ocupava gaire d’ell. Facultat de dret, activisme cultural a la clandestinitat. Exili a Paris (1946-1961) on coneixerà Cocteau, Picasso, Antonin Artaud. Escriu els Pomes de l’Alquimista. Torna el 1961, escriu sobre Picasso i als 90 li arriba el reconeixement oficial.

«El jo, del qual es parla encara com d’un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre». Fa seva la divisa de Rimbaud: «Je est un autre». El concepte de mimetisme, «l’afany de comprendre, dut al seu extrem, fa que hom s’identifiqui amb la cosa compresa» «el cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam, jo tingués set o fam com ell. Aquest amor, fet extensiu al terreny de l’esperit, és el que m’ha fet identificar tota la vida amb els objectes i éssers més diversos – és el que m’ha fet alienar. Sentir-se arbre, ocell, estrella, Llull, home de les cavernes, etc., no basta si aquest sentir no ateny la regió de l’ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc.

Atret per la idea d’alquímia com a experimentació, a banda de la doctrina filosòfica i esotèrica, volien trobar la pedra filosofal, un sistema de pensament de l’home i la naturalesa [el macrocosmos i el microcosmos]. PiF aplica la idea a la poesia, de manera que no serà «un fi en ella mateixa sinó un mitjà d’exploració o experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música – com a l’edat mitjana s’empraven els metalls». Aquesta idea ve de quan amb 20 anys tenia només les obres de Rimbaud i el Llibre d’Amic e amat de Ramon Llull.

«Cert, la idea d’alquímia m’havia sempre enquimerat i ja, de petit, preferia, a tota altra forma de joc, la combinació absurda de tota mena de potingues. Deixades les joguines habituals de banda, reunia els pocs elements que tenia a l’abast – aigua de colònia, salfumant, sofre, vinagre, foc, etcètera – per a fer-ne les barreges més estranyes i per veure què passava, amb l’esperança d’arribar a no sé quina mena de descoberta …»


Poesies

Llibret

Wordsworth

William Wordsworth (7 April 1770 – 23 April 1850) was a major English Romantic poet who, with Samuel Taylor Coleridge, helped to launch the Romantic Age in English literature with their joint publication Lyrical Ballads (1798).

Wordsworth’s magnum opus is generally considered to be The Prelude, a semi-autobiographical poem of his early years that he revised and expanded a number of times. It was posthumously titled and published, before which it was generally known as “the poem to Coleridge”.[1] Wordsworth was Britain’s poet laureate from 1843 until his death from pleurisy on 23 April 1850.

Obres

Valéry: Le lyrisme est le développement d’une exclamation

“Le lyrisme est le développement d’une exclamation”

Vaig topar amb aquesta frase el 1998 i em va marcar, per tal com posava de manifest, de la manera més curta possible, que la poesia no és una “descripció”, sinó una exclamació, una emoció a partir de la qual es treballa una expressió poètica. Proust arriba a dir que l’única vida que val la pena és la  literària, que treballa les impressions veritables.

L’exclamació és un acte de locució que té un caràcter d’immediatesa, un “mira!” que implica una valoració, és a dir, destaca del fons, i una emoció associada.

I pensava que la bona filosofia, és molt similar. M’havia adonat que els filòsofs es feien més intel·ligibles quan identificaves què els emocionava:

Mira! el color de la lluna! Mira! la dignitat de l’home Mira! la unitat de les coses fetes d’àtoms! el cel estrellat! La llei moral!

La filosofia és extremadament avorrida quan es fa des del silló, o per impressionar els catedràtics de la universitat. Llegint Adorno, per exemple, es veu que té un cabreig colossal.Al Teetet Sòcrates deia que la filosofia no té altre origen que l’admiració. (155 c-d). I Aristòtil a Metafísica, llibre 1, 982b: Per l’admiració va començar l’home a filosofar, tant ara com al començament.

I encara Valéry als Cahiers:

1070
La poésie la plus précieuse est (pour moi) celle qui est ou fixe le pressentiment d’une philosophie.
État plus riche et beaucoup plus vague que l’état philosophique qui pourrait suivre.
État de generalité, de non-soi doué de toute la sensibilité de soi.-
Plus vrai en un sens que le philosophe qui vient, car celui-ci va s’appliquer à dissimuler son origine et son moment favorable que le poète, par une simulation inverse, va tout à l’heure, exagérer, dorer, idéaliser, achever.
D’une chance il va s’étudier à faire une improbabilité. Tandis que la philosophie ira la présenter comme une certitude.
Partim de l’exclamació. El poeta mitarà de tarslladar-la en mots, a vegades creant emocions noves; el filòsof proposarà una manera d’entendre el món.
A l’article sobre la novel·la de l’EB, Agents of change in language and thought: Novelists, being neither poets nor philosophers, rarely originate modes of thinking and expression …  But no novelist’s influence can compare to that of the poet’s, who can give a language a soul and define, as Shakespeare and Dante did, the scope of a culture.

Poesia Catalana

Trobadors, provençal


RAMON LULL 1232 1315


RENAIXEMENT

Jordi de Sant Jordi

Ausias March 1400 1459


S XVI XVII XVIII

Decadència


RENAIXENÇA
VERDAGUER 1845 1902
JOAN MARAGALL 1860 1911

Costa i Llobera

Alcover


NOUCENTISME

Guerau de Liost 1878 1933

Josep Carner


Avantguarda
FOIX 1893 1987
SAGARRA, JOSEP MARIA DE 1893 1961

RIBA, CARLES 1893 1959

Marià Manent

Tomàs Garcés
JOAN SALVAT-PAPASSEIT 1894 1924
JOAN OLIVER 1899 1986


MÀRIUS TORRES 1910 1942
Joan Teixidor 1913 1992
ESPRIU 1913 1985Josep Palau i Fabre 1917 2008


GABRIEL FERRATER 1922 1972
JORDI SARSANEDAS 1924 2006
JORDI COTS MONER 1927
MÀRIUS SAMPERE 1928 2018
Maria Àngels Anglada 1930 1999


NARCÍS COMADIRA 1942