La vida humana :   L’experiència humana   El cos humà  Cervell, Xarxa neuronal  |  Psicologia  |  Vides humanes

• Introducció  Història
• [Grups i relacions]:  Influència social, conformisme i obediència    Dinàmica de grups i sociometria   Relacions interpersonals   Altruisme/agressió      Teràpia sistèmica familiar
• [ Pertinença a un grup, identitat, biaixos]:  Actituds, persuasió i canvi d’opinió    Identitat de grup i prejudicis     Cognició social i biaixos  Xarxes socials, bombolles
• [Com pensem els altres i nosaltres mateixos]   Cognició social i atribució de causes  Autoconcepte   
• Neurologia
• Discussió: avantatge evolutiu, situacionisme, 4 tipus de fet
• Museu

Introducció

[fins a quin punt la conducta és individual o és el grup? en el marc conceptual d’un sistema en un medi, quines parts de la conducta es poden tractar amb un medi físic, i quines demanen atendre al medi humà, el grup?
En la condició humana com a emergent del  cervell, Xarxa neuronal, i en    Vigília i son,   Sensacions i percepció,   Aprenentatge i memòria, el grup no es considera. Però a Intel·ligència, imaginació  i  Desenvolupament , Vigotsky assenyalava  el paper de l’entorn social en el desenvolupament, implícit i obvi en el llenguatge.  A  Afectivitat, motivació  notem que bona part del que ens mou i de les emocions tenen a veure amb l’entorn social.  Tenim diferents  Personalitats  depenent del context social.]

[WK] Social psychology is the methodical study of how thoughts, feelings, and behaviors are influenced by the actual, imagined, or implied presence of others. Social psychologists typically explain human behavior as a result of the relationship between mental states and social situations, studying the social conditions under which thoughts, feelings, and behaviors occur, and how these variables influence social interactions.

Diferència amb la sociologia
Se centra en l’individu i un grup petit [amb el qual està en contacte directe], mentre que la sociologia abasta el conjunt de la societat i les seves classes. Treballa amb experiments, observació, enquestes sobre actituds mentre que la sociologia ho fa amb enquestes massives, estadístiques socials i anàlisi històrica. Voldria entendre la manera com l’individu percep i és influït pel grup. La sociologia voldrà entendre l’organització de la societat, la mobilitat social, la criminalitat. (La sociologia va aparèixer un segle abans, amb Auguste Comte (1830–1850), Karl Marx, Émile Durckheim i Max Weber).

Història

1920–1940: Fonaments de la psicologia social científica

• 1924 Floyd Allport (germà de Gordon Allport , Personalitat), “Social Psychology”. Proposa experiments per mesurar la influència del grup en la conducta de l’individu, per exemple la “social facilitation”, com canvia la manera de fer una tasca quan som observats.
• 1930s – Kurt Lewin: introdueix el concepte de “camp social i la fórmula B = f(P,E) (el comportament és funció de la persona i l’entorn, behavior, personality, environment). Primers estudis sobre dinàmica de grups. ( Dinàmica de grups i sociometria  )
• 1935 – Muzafer Sherif: experiment de l’efecte autocinètic, demostrant com sorgeixen normes socials a partir de la interacció grupal.    Identitat de grup i prejudicis )

1950–1970: Conformisme, obediència i influència social

• 1951 – Solomon Asch: experiments sobre conformisme, mostrant com la pressió del grup pot fer que una persona doni respostes clarament errònies.  (Influència social, conformisme i obediència )
• 1954 – Muzafer Sherif: “Robbers Cave Experiment”, estudi sobre conflicte intergrupal i cooperació entre grups rivals. (  Identitat de grup i prejudicis  )
• 1957 – Leon Festinger: formula la teoria de la dissonància cognitiva, segons la qual la incoherència entre creences i comportaments genera tensió i canvis d’actitud. (  Actituds, persuasió i canvi d’opinió )
• 1961 – Albert Bandura: experiment del ninot Bobo, demostrant l’aprenentatge social per observació i modelatge del comportament.  ( Altruisme/agressió )
• 1963 – Stanley Milgram: experiment sobre obediència a l’autoritat, mostrant fins a quin punt les persones poden obeir ordres que contradiuen la seva consciència moral. (Influència social, conformisme i obediència )
• 1971 – Philip Zimbardo: “Stanford Prison Experiment”, analitzant com els rols i el context poden despersonalitzar i portar a comportaments abusius. (Influència social, conformisme i obediència )

1970–1990: Cognició social i identitat

• 1974 – Henri Tajfel i John Turner: desenvolupen la teoria de la identitat social, explicant la discriminació i l’autoestima en termes de pertinença grupal.  Identitat de grup i prejudicis
• 1978 – Harold Kelley i John Thibaut: teoria de l’intercanvi social, segons la qual les relacions es mantenen en funció dels costos i beneficis percebuts.  ( Relacions interpersonals)
• 1980s – Fritz Heider, Harold Kelley i Bernard Weiner: estudis sobre atribució causal, analitzant com interpretem les causes del comportament propi i aliè. (Cognició social i atribució de causes)
• 1986 – Albert Bandura: introdueix el concepte d’autoeficàcia dins la teoria cognitivista social. (Autoconcepte  )

1990–2010: Emoció, cultura i cognició social aplicada

1995 – Anthony Greenwald: teoria del self implícit i desenvolupament de l’Implicit Association Test (IAT) per mesurar biaixos inconscients. ( Cognició social i biaixos)
2000s – Susan Fiske i Shelley Taylor: consoliden la cognició social com a eix central de la disciplina (com pensem i percebem els altres). ( Cognició social i biaixos)
2000s – John Bargh: estudis sobre processos automàtics, com el context ens influencia sense que ens n’adonem.

2010–avui: Psicologia social digital i xarxes

Christakis i Fowler: estudis sobre la propagació del comportament i emocions en xarxes socials (“Connected”, 2009).
Centola (2010s): investigacions sobre difusió social i comportament col·lectiu online.
Investigacions actuals: influència dels algoritmes, cambres d’eco i polarització en xarxes com Twitter, Facebook o TikTok.
Neurociència social: estudis sobre com el cervell processa la pertinença, el rebuig i la cooperació.

[Interaccions en grups i relacions]

• Influència social, conformisme i obediència: seguim el grup
• Dinàmica de grups i sociometria: la conducta depèn del grup, tipus de lideratge
• Relacions interpersonals: guanys i pèrdues, dimensions de l’amor
• Altruisme/agressió: ho aprenem socialment

Influència social, conformisme i obediència

Com i per què els individus s’ajusten a les normes o ordres del grup o de l’autoritat.

• 1951 Solomon Asch, Conformity Experiments: un 70% dels participants s’adaptava a un grup d’actors que assenyalaven una línia de longitud diferent [evolutivament podríem dir que seguir la majoria té els seus avantatges].
• 1963 Stanley Milgram experiment sobre obediència a l’autoritat. Els subjectes aplicaven descàrregues perilloses i fins i tot mortals (que no sabien que eren falses), seguint les instruccions donades per una figura d’autoritat.
• 1971 Philip Zimbardo Standord prison experiment, dinàmiques de rol i poder. Estudiants assignats a rols de presoners o guardians adopten comportaments extrems. [explicaria la conducta dels guàrdies dels camps de concentració nazis?]

Dinàmica de grups i sociometria

Els processos psicològics i socials que tenen lloc dins dels grups humans, com es formen, com funcionen, com prenen decisions, com es generen rols, normes i lideratges, i com aquests aspectes influeixen en el comportament dels individus. Kurt Lewin (1890–1947), psicòleg alemany, d’origen jueu, que va emigrar als Estats Units fugint del nazisme.

• Concepte de “camp” o “field theory”. El comportament (B) és resultat de la interacció entre la persona (P) i el seu entorn (E. ), “B = f(P, E)”. No podem entendre un individu sense analitzar el context social en què es troba.
• El grup com un sistema dinàmic. Un grup no és només la suma dels seus membres, sinó un camp de forces interrelacionades, quan un membre canvia, tot el grup es reestructura: els grups tenen un equilibri dinàmic que s’adapta constantment.
• Lideratge i clima grupal. Experiment sobre estils de lideratge (Lewin, Lippitt i White, 1939) amb grups de nens en activitats de manualitats i diferents estils de lideratge, autoritari, democràtic i laissez-faire. Aquests resultaven en alta productivitat però tensió, alta cohesió i creativitat, desorganització i baixa productivitat.
• Investigació-acció (“action research”). Estudi sobre problemes socials com la discriminació o la productivitat, i intervencions per millorar-los. Inspira els “T-groups” (“training groups”), destinats a millorar la comunicació i la cohesió dins les organitzacions.

Jacob Levy Moreno (1889–1974), mesura i teràpia de grups. L’ésser humà és social per naturalesa i la seva salut mental depèn de la qualitat de les relacions. El canvi personal i social requereix espontaneïtat, creativitat i acció.

• 1934 Sociometria. “Who Shall Survive? A New Approach to the Problem of Human Interrelations”. Introdueix el sociograma, on cada membre del grup és representat per un node i es traça una línia que indica amb quins altres preferiria fer una activitat (treballar, jugar). Serveix per visualitzar l’estructura afectiva i relacional del grup, detectar rols socials, subgrups, líders i exclosos. És útil en educació, organitzacions, recerca social i psicoteràpia.
• El Psicodrama. Els participants representen escenes o conflictes personals a través de l’actuació teatral per explorar emocions, rols i relacions interpersonals d’una manera vivencial, no només verbal, dirigits per un terapeuta. Reviure una situació en un espai segur ajuda a comprendre-la i a alliberar tensions. Influiria en la teràpia Gestalt i la teràpia sistèmica familiar.

Relacions interpersonals

Per què ens agraden o estimem unes persones i no altres; com es formen i mantenen les relacions.

• 1950 Festinger. Westgate Housing: la formació d’amistat depèn més de proximitat que no de creences comunes. En un conjunt d’habitatges construït per la Universitat de Michigan per allotjar estudiants veterans i les seves famílies, uns 270, que no es coneixien prèviament, es van passar qüestionaris sobre personalitat i interessos. Després es van recollir les relacions d’amistat. Es va veure que el factor més important era la proximitat física o contacte més freqüent. Els veïns immediats tenien deu vegades més probabilitats de ser amics que residents separats per unes poques portes. Els residents que vivien prop de les escales o bústies (zones de pas freqüent) tenien més amistats. L’estudi influí en el disseny d’espais socials i urbans, dinàmiques de grups, i formació de xarxes socials. [Steve Jobs va determinar que el disseny de les seus de Pixar i Apple de manera que el personal de diferents departaments haguessin de compartir espais].
• 1959 John Thibaut i Harold Kelley. Teoria de l’interdependència.”The Social Psychology of Groups” (1959). Tota relació social (amics, parella, companys de feina…) pot entendre’s com un sistema d’intercanvi de costos i beneficis entre persones interdependents. Les persones avaluen les seves relacions segons el nivell de satisfacció i el nivell de comparació amb alternatives possibles. Cada interacció pot generar beneficis com afecte, suport, plaer, seguretat, companyia… i alhora costos com conflictes, renúncies, temps, esforç emocional…
  Cada persona tindria un nivell de comparació (Comparison Level, CL), el llindar del que considera acceptable que depèn de les seves expectatives, experiències prèvies, cultura, valors. Si els resultats actuals són millors que les alternatives, la relació es manté estable, si les alternatives semblen més atractives, augmenta la probabilitat de trencament o distanciament. Qui té més alternatives [la més guapa], té més poder. El 1980 Caryl Rusbult (1980s) va afegir un tercer factor, el model d’Inversió. Si els costos d’abandonar la relació (temps, energia, records, fills…) són alts, es manté la relació.
• 1966 Hatfield. “Computer Dance Study” Van passar qüestionaris sobre interessos i personalitat a estudiants abans d’un ball i els van aparellar a l’atzar. L’atracció física inicial va ser més determinant que no pas la similitud d’interessos.
• 196s-197s. Elaine Hatfield, Ellen Berscheid van iniciar una “psicologia científica de l’amor romàntic” que fins no es creia tema d’estudi. “A Theory of Love” (1974) i després “Love and Intimacy” (1978). Van distingir dos tipus d’amor. L’amor passional (passionate love), una foguera emocional molt intens però sovint inestable i temporal, que pot conduir tant a l’èxtasi com a la desesperació. L’amor de company (companionate love) més profund i estable basat en l’afecte, confiança i compromís. Sorgeix amb el temps, un cop l’excitació inicial disminueix. El primer seria producte d’una activació fisiològica quan hi ha una persona atractiva disponible. [Qüestionaris descarregats].
• 1969 John Bowly a “Attachment” havia exposat la teoria que els vincles afectius entre infants i cuidadors els primers anys de vida definien uns models interns de treball (“internal working models”) sobre les relacions amb els altres (“els altres són fiables?”, “sóc digne de ser estimat?”). Tenim una necessitat biològica innata que si és satisfeta per la mare o cuidador aporta una seguretat interna. (Desenvolupament afectiu)
  Mary Ainsworth ho observà experimentalment. Quan una mare sortia i tornava a entrar a l’habitació on hi havia el nen hi havia quatre patrons bàsics:
  – segur i confiant en la figura d’afecció
  – evasiu que evita el contacte
  – ambivalent buscant contacte però mostrant resistència
  – desorganitzat i contradictori.
  Més tard donaran lloc a adults que confien, que eviten la dependència, molt preocupats per la relació, amb por a la intimitat i reaccions contradictòries.
  Als 198s Cindy Hazan i Phillip Shaver ho van traslladar a les relacions romàntiques: Afecció segura i còmodes amb la intimitat i independència, incòmode amb la intimitat tendent a la distància emocional, afecció ansiosa amb por a ser abandonats, afecció desorganitzada combinant desig i por sovint vinculat a històries de trauma.
• 1986 Robert Sternberg, teoria triangular de l’amor que recull aspectes dels autors anteriors. No es tracta d’una emoció única sinó la combinació de tres elements.
  –  Intimitat, el component emocional, confiança, comprensió mútua i suport, sentir-se connectat.
  – Passió, component motivacional i físic, desig sexual i atracció física, el motor inicial de moltes relacions.
  – Compromís, component cognitiu i de decisió, la voluntat de mantenir la relació al llarg del temps, malgrat les dificultats.
  Combinant-los tenim:
  • Absència d’amor. Cap dels tres components (relacions superficials).
  • Intimitat. Afecte / amistat. Relació càlida i propera, sense passió ni compromís.
  • Passió. Enlluernament / infatuació. Atracció física intensa, però sense intimitat ni estabilitat.
  • Compromís. Amor buit. Relació mantinguda per decisió o obligació, sense intimitat ni passió.
  • Intimitat + Passió. Amor romàntic. Gran proximitat i desig, però sense compromís ferm (fases inicials).
  • Intimitat + Compromís. Amor company. Afecte profund i estable, però sense passió intensa (matrimoni durador, amistats íntimes).
  • Passió + Compromís. Amor fatxenda / fatuous love. Impuls ràpid a comprometre’s sense coneixement profund (amors “fulminants”).
  • Intimitat + Passió + Compromís. Amor complet / consummate love. Forma més plena i equilibrada d’amor; combina connexió, desig i compromís.

Altruisme / agressió

Què fa que actuem agredint o amb empatia

• 1960 Leonard Berkowitz revisa la teoria de Dollard i Miller que tota frustració du inevitablement a una agressió (Motivació Teories frustració agressió). Aquesta generaria una predisposició però només es desencadenaria si hi ha estímuls agressius que desencadenin la ira. Per exemple, si un nen no pot jugar amb una joguina, se sentirà frustrat, però només serà agressiu si un altre company se’n riu. [a la inversa recordo el nen que va caure quan anava tot sol i no va dir res, però en trobar-se la mare a la cantonada, es va posar a plorar; expressaríem les emocions quan hi ha algú a qui fer-ho.]
• 1961 Bandura proposa que les persones aprenen observant la conducta dels altres i les seves conseqüències, no només per experiència directa (com deien els conductistes clàssics)  (Aprenentatge social per imitació. Desenvolupament afectiu ). Aprendre no requereix fer o experimentar-ho tot en pròpia pell — també es pot aprendre per observació o modelatge. El model pot ser real (una persona propera, com un pare, amic o professor) o simbòlic (un personatge de televisió, llibre, influencer, etc.). L’individu ha de tenir una raó o incentiu per imitar la conducta, pot ser una recompensa esperada, reconeixement social, o autoeficàcia (la creença que té una persona en la seva pròpia capacitat per dur a terme una conducta o aconseguir un objectiu.)
  En l’experiment la la nina Bobo, 72 nens i nenes entre 3 i 6 anys van observar un adult tractant agressivament una nina (pegant-la i cridant-li), o de manera normal. Després els nens reproduïen el comportament (els nens tendien a la violència més que les nenes sobretot si el model havia estat un home). Això provava que hi havia un aprenentatge sense recompensa o càstig directe tal com pretenia el conductisme clàssic. L’estudi explica l’aparició de conductes violentes sota la influència dels media, videojocs i xarxes socials.
  [jo vaig veure la Teresa o la Maria renyant les nines tal ho fèiem nosaltres!]
• 1968 Latané & Darley: simulació d’una emergència; la probabilitat d’ajuda disminueix com més persones hi ha presents (“difusió de responsabilitat”). (bystander effect).

Teràpia sistèmica familiar

Apareix als anys 1950–1970 com una alternativa a les teràpies centrades només en l’individu. La seva idea clau és que els problemes psicològics no sorgeixen només dins de la persona, sinó que formen part d’un sistema de relacions — especialment el familiar.
Recull aportacions de la psiquiatria i teòrics de la comunicació. Gregory Bateson,antropòleg, el comportament humà seria un sistema de comunicacions. L’escola de Palo Alto sobre la comunicació, “no es pot no comunicar” (Paul Watzlawick, Don Jackson, Jay Haley, Virginia Satir, John Weakland). Murray Bowen, Salvador Minuchin, Ivan Boszormenyi-Nagy.
La família com a sistema: els membres estan interconnectats; el canvi en un afecta tots els altres. El símptoma d’un membre pot expressar un desequilibri familiar (no només un problema individual).
Homeòstasi i canvi: Els sistemes familiars tendeixen a mantenir l’equilibri (homeòstasi). Quan aquest equilibri es trenca, apareixen crisis o símptomes, però això també pot permetre el creixement i la reestructuració.
Comunicació i patrons relacionals: Es treballa en com els membres es comuniquen, més que no pas en què diuen.
Intervenció sistèmica: El terapeuta observa la dinàmica de tot el grup (no només de l’individu). L’objectiu és reorganitzar les relacions i rols perquè el sistema funcioni de manera més sana.

Durant les sessions el terapeuta observa patrons de comunicació i relació. Es fan escenificacions, diàlegs guiats o exercicis per fer visibles els rols i les aliances. Es fomenta que cada membre assumeixi la seva part de responsabilitat dins del sistema. No es busca trobar un “culpable”, sinó entendre la lògica del sistema i promoure noves formes de relació.
A diferència de les “Constel·lacions familiars”, està reconeguda com a enfocament psicoterapèutic vàlid per institucions científiques i professionals (com l’APA o l’EFPA a Europa). S’ha mostrat eficaç en trastorns de conducta en adolescents, conflictes de parella o addiccions. Les constel·lacions familiars de Bert Hellinger pretenen que les dificultats actuals es deuen a traumes de generacions familiars anteriors.

Majoritàriament s’aplica a parelles, la família però també pot ser l’entorn de treball o educatiu.
[Un terapeuta que tracta un pacient, si té una visió sistèmica pot detectar que el problema no és exclusivament de l’individu sinó del grup]

• • 1. Eixos de poder i jerarquia: com s’organitza l’autoritat, els rols i les responsabilitats dins del sistema. Es busca veure si les jerarquies són clares o confuses (per exemple, fills amb rol de “pares dels pares”, o parelles amb desequilibri de poder).
    – Autoritat / obediència
    – Autoritat / rebel·lia
    – Dependència / autonomia
    – Control / submissió
    – Lideratge / desorientació
    – Sobreprotecció / negligència
  • 2. Eixos afectius i emocionals. Es tracta d’identificar la qualitat dels vincles i la regulació emocional. Aquí s’observa com es manifesta o s’oculta l’afecte, i quins patrons emocionals es repeteixen entre generacions.
    – Amor / desamor
    – Afecte / fredor
    – Acceptació / rebuig
    – Proximitat / distància emocional
    – Empatia / indiferència
    – Necessitat d’afecte / por a la intimitat
    – Culpa / ressentiment
    – Reconeixement / invisibilitat
  • 3. Eixos de comunicació i aliança: Com es comuniquen els membres i com es configuren coalicions dins del sistema. Es detecten patrons com triangulacions (quan un membre és utilitzat per canalitzar tensions entre dos altres).
    – Transparència / secret
    – Verbal / no verbal
    – Aliança / exclusió
    – Lleialtat / traïció
    – Col·laboració / competència
    – Confiança / desconfiança
  • 4. Eixos de conflicte i agressivitat: Com es gestiona la tensió i el poder destructiu. Es detecten patrons com triangulacions (quan un membre és utilitzat per canalitzar tensions entre dos altres).
    – Conflicte / evitació del conflicte
    – Agressió / inhibició
    – Dominació / submissió
    – Abús / víctima
    – Bullying / silenci / complicitat
    – Enveja / rivalitat
    – Odi / menyspreu / rancor
  • 5. Eixos de pertinença i identitat. Relacionats amb el sentiment de lloc dins del sistema. A vegades un membre “porta” un rol d’un altre (per exemple, un fill que fa de pare absent).
    – Pertinença / exclusió
    – Lleialtat / rebel·lió transgeneracional
    – Identificació / diferenciació
    – Reconeixement / invisibilitat
    – Substitució / absència
  • 6. Eixos de transmissió transgeneracional. Molts sistemistes (com Boszormenyi-Nagy, Bowen o Minuchin) observen patrons que passen d’una generació a una altra. S’analitza com els valors, traumes o rols familiars es transmeten i condicionen les relacions actuals.
    – Secrets familiars
    – Repetició de rols o destins
    – Lleialtats invisibles
    – Expectatives no dites
    – Dol no elaborat
  • 7. Eixos de funció del símptoma. El símptoma individual (per exemple, l’ansietat d’un fill) pot tenir una funció dins del sistema, com mantenir la unió dels pares (“ens ocupem del nen i no del nostre conflicte”), expressar un dolor col·lectiu, representar una lleialtat o un missatge no dit.

[Es pot fer l’exercici d’aplicar l’anàlisi de grup al  senyor i el serfde Hegel, dues relacions inautèntiques]

[ Pertinença a un grup, identitat, biaixos]:

• • • Actituds, persuasió i canvi d’opinió: seguim el grup, mantenim l’error dissonància cognitiva
    • Identitat de grup i prejudicis: ens definim pel grup al qual pertanyem
    • Cognició social i biaixos: Kahneman, seguim estereotips
    • xarxes socials i bombolles

Actituds, persuasió i canvi d’opinió

Com es formen les actituds (opinions, emocions, tendències a l’acció) i com poden canviar.

• • • 1953 Carl Hovland, “Communication and persuasion” experiments sobre el paper de font, missatge, receptor en la persuassió.
    • 1957 Leon Festinger Dissonància cognitiva (1957). Els participants fan una tasca avorrida i reben 1 $ o 20 $ per dir que ha estat divertida; els que cobren menys acaben convencent-se que realment ho era ;  la dissonància fa que canviïn la seva actitud. Estudi sobre una secta apocalíptica que no va abandonar la seva fe ni tan sols després que la profecia del “final del món” fracassés; van reinterpretar els fets dient que “Déu havia perdonat la humanitat” gràcies a la seva fe.
    • 1967 Daryl Bem suggereix que no actuem segons les nostres actituds sinó que inferim les actituds a partir del que fem. (Autoconcepte)
    • 1969 Wicker revisa la relació entre actituds i conductes i arriba a la conclusió que no hi ha correlació.
    • 1986 Richard Petty & John Cacioppo. “Elaboration Likelihood Model”. Davant d’estímuls [susceptibles de canviar o consolidar les nostres actituds] hi poden haver diferents nivells d’elaboració, des d’un mínim de reacció automàtica que es podria descriure amb condicionament clàssic, que en diríem “ruta perifèrica”, fins a una reflexió més profunda, que en diríem “ruta central”. Les actituds que es formen en aquesta, perduren i són més resistents a persuasió. [Semblant al Thing quick slow de Kahneman Intel·ligència ]
    • [2008 Nudge Theory. Richard Thaler (economista) i Cass Sunstein (jurista) “Nudge: Improving Decisions About Health, Wealth, and Happiness” suposen que les persones no prenen decisions de manera completament racional, sinó que estan influïdes per biaixos cognitius, hàbits i contextos socials. Aleshores, amb una empenta suau (nudge) podem suggerir una conducta. En lloc de confiar-ho tot al missatge i que aquest determini l’acció, pot ser més efectiu modificar el context [fer que la conducta que volem sigui més fàcil, automàtica o socialment acceptada] . Per exemple, més que no pas missatges informant que cal menjar fruita, posar-la més a la vista i en canvi amagar els postres dolços. S’haurien inspirat en la Prospect Theory de Kahneman i Tversky (1979): Tendim a mantenir l’opció per defecte, la informació més immediata o emocional i a seguir el que fa la majoria.]
    • 2012 Jonathan Haidt, “The Righteous Mind”; el raonament humà funciona més com un advocat defensor, justificant allò que creu i desitja, que no pas com un científic objectiu. El raonament moral, seria post hoc: primer sentim (intuïm) què és correcte o incorrecte, i després racionalitzem la intuïció per defensar-la. [ja ho va dir Hume]. (“The emotional tail wags the rational dog.”)
    • [s21 la AI permet generar fàcilment continguts falsos, fake news, que les xarxes socials amplifiquen creant bombolles que reforcen les nostres creences i prejudicis (Desinformació). ]

Identitat de grup, prejudicis

Com la pertinença a grups influeix en la nostra identitat i en el tracte als altres (discriminació, prejudicis, estereotips).

• • • 1954 Gordon Allport “The Nature of Prejudice”. El prejudici seria una generalització injustificada basada en estereotips, que pot anar des de sentiments lleus d’antipatia fins a formes extremes com la persecució i la violència. S’origina en la simplificació, l’etnocentrisme (la tendència a considerar el propi grup com a superior), i la frustració que busca un “boc expiatori”.
    • 1954 Muzafer Sherif Conflicte realista de grups (1954). En l’experiment de Robbers Cave es veu com dos grups en un camp d’estiu que han de competir en diferents proves acaben mostrant hostilitat.
    • 1979 Henri Tajfel i John Turner. “Social Identity Theory”.  Experiment 1971 on fins i tot grups arbitràriament formats discriminen l’altre grup. Les persones defineixen part del seu “jo” a través dels grups als quals pertanyen (família, nació, gènere, religió, equip, etc.). “Who am I?” es respon en bona part amb “De quin grup formo part?”. Cal distingir entre la identitat personal (les habilitats apreses, els trets de la personalitat, les experiències biogràfiques, i la identitat social), i a quins grups pertanyem (quina categoria social, ideologia) a quins altres grups ens contraposem. [dretes/esquerres; Barça/Madrid; Unionista/independentista].
      La dinàmica de grups es basa en tres processos. Categoritzar, classificant el món social, “us vs them”. Identificar-nos amb el el nostre grup , adoptant les seves normes i valors (ser part d’un grup valorat augmenta la percepció positiva de si mateix). Comparació social, el ingroup nostre amb els outgroups.
      Hi ha una tendència a afavorir els membres del nostre grup, discriminar els altres. Explica fenòmens de prejudici, nacionalisme, rivalitat esportiva, política d’identitats , etc. Turner ho analitzarà més detalladament a la seva Self-Categorization Theory, 1987.
      [En reflexionar sobre la consistència del “jo”, em venia la imatge d’un espantaocells una estructura de filferro sense personalitat on s’hi enganxaven tot de retalls, plàstics, papers, enduts pel vent] [el jo, invariants] [2023, Exposició a Manchester, Belonging]

Cognició social i biaixos

Com processen la informació les persones en entorns socials i per què prenen decisions irracionals o estereotipades. [Intel·ligència,  discussió]

• • • 1934 Richard LaPiere va viatjar  amb la seva esposa xinesa a 200 establiments, en una època de forts prejudicis. En una enquesta posterior els hotels van respondre que no acollirien xinesos però en realitat ho havien fet.
    • 1974 Kahneman i Twersky, Prospect Theory. (Teories intel·ligència) La major part de vegades actuem de manera mig automàtica segons esquemes simples, sense avaluar tota la informació.
    • 1984 Susan Fiske i Shelley Taylor. “Social Cognition: From brains to culture”. No processaríem la informació racionalment sinó de la manera més econòmica (“cognitive misers”). Organitzem la informació social mitjançant estructures mentals com:
      • • Esquemes: marcs mentals que ens ajuden a interpretar situacions (p. ex., com “funciona” un sopar amb amics o una entrevista de feina).
        • Estereotips: esquemes aplicats a grups socials, que simplifiquen però també distorsionen la percepció dels altres.
        • Guions (scripts): seqüències d’accions esperades en contextos socials.

      Aquests mecanismes fan que processem la informació ràpidament, però també expliquen molts biaixos i errors de judici. D’entrada apliquem un nivell de processament automàtic: ràpid, inconscient i basat en esquemes (similar al “Sistema 1” de Kahneman). Per exemple, si identifiquem un grup social, apliquem els estereotips. Només si passem al mode reflexiu, més lent, podem corregir els biaixos. Fiske ha assenyalat el paper del poder i l’estatus en la percepció social (les persones poderoses processen menys informació sobre els altres, perquè no “necessiten” adaptar-s’hi). Treballem amb poques dimensions (Stereotype Content Model). Per exemple, en calidesa i competència, veiem els ancians com “amables però poc competents” o els rics com “competents però freds”.

    • 1998 Mahzarin Banaji & Anthony Greenwald desenvolupen el “Implicit Association Test” capaç de recollir biaixos inconscients (Si una persona respon més ràpid quan “blanc” s’associa amb “bo” que quan “negre” s’associa amb “bo”). Es va comprovar que les persones que es declaraven liberals i antiracistes mostren algun grau de biaix implícit cap a grups socials minoritzats.
      Estudis posteriors (Oswald)  han establert que aquests biaixos tenen poca influència, són importants en cas de decisions ràpides i automàtiques, el sistema 1 de Kahneman. [Com diu el meu amic xgpt, els biaixos implícits són com corrents subterrànies: no determinen el rumb del vaixell, però poden desviar-lo si el timoner no està atent.][Això seria un argument a favor de la causalitat  “top-down”. Els experiments de Benjamin Libet el 198s i després  Haggard o Soon van observar que uns milisegons abans que una persona decideixi conscientment fer un moviment, al cervell ja hi ha activitat neuronal detectable (el “readiness potential”). Això ha portat alguns a creure que realment no prenem decisions, només en tenim la il·lusió. Els estudis d’Oswald indicarien que la influència dels biaixos automàtics no és determinant i que podem actuar en funció dels nostres valors i creences. Les crítiques també han fet notar que els experiments de Libet mesuraven moviments motors simples (“prem un botó quan vulguis”), no decisions morals, socials o complexes en les quals el paper de la consciència i el control augmenta molt. [la meva tesina mostrava la limitació dels cassos considerats per la filosofia de la ment]

Xarxes socials, bombolles

Les xarxes amplifiquen tendències a biaixos ja existents. (Cass Sunstein (2001, 2017), Pennycook & Rand (2018–2023), Lewandowsky et al. (2020)

Biaix de confirmació: tendència a buscar, interpretar i recordar la informació d’una manera que confirmi les nostres creences prèvies, i a ignorar o qüestionar la que les contradiu. (Festinger i la dissonància cognitiva, quan rebem informació que contradiu el que creiem experimentem incomoditat mental i mirem de reinterpretar-la).
A més es dóna l’efecte d’exposició repetida (“mere exposure effect”, com més vegades veiem una idea, més versemblant ens sembla), Pensament grupal (“groupthink” les comunitats bloquegen el debat) i el polaritzen, amb opinions cada cop més extremes. Es dóna una heurística d’afinitat, confiem més en la informació compartida per persones “com nosaltres”.

El resultat són:

“Echo chambers”: Els usuaris estan en comunitats on les persones només interactuen amb altres que comparteixen les mateixes opinions. Les idees circulen i es reforcen mútuament, creant una sensació d’unanimitat. (Influència conformisme, Ash. Polarització de grups Moscovici, Myers: els grups tendeixen a adoptar posicions més extremes després de debatre entre si.)
“Filter bubble” (Eli Pariser 2011). Els algoritmes de plataformes com Facebook, YouTube o X (Twitter) seleccionen continguts en funció del que t’agrada o amb què interactues. Això limita l’exposició a perspectives diferents i reforça encara més el biaix de confirmació.

[Com pensem els altres i nosaltres mateixos]

• • • Cognició social i atribució de causes: com expliquem la conducta dels altres, causes internes i externes
    • Autoconcepte: ens pensem com creiem que ens veu el grup, autoeficàcia

Percepció i cognició social, atribuir causes

Com interpretem i donem sentit al comportament dels altres — percepció, atribucions de causa, estereotips, etc. Un dels biaixos que apliquem a nosaltres mateixos és atribuir els èxits a les nostres iniciatives i els fracassos a les circumstàncies externes.

• • • 1958 Fritz Heider , teoria de l’atribució “The Psychology of Interpersonal Relations”. A l’hora d’entendre i explicar el comportament propi i aliè, tendim a comportar-nos com a “psicòlegs naïfs”, atribuint a la intenció i disposició dels subjectes els resultats de les seves accions [quan sovint noi ho són]. Hi ha causes internes (disposicionals com trets, intencions, esforç, capacitats de la persona) i causes externes (situacionals, circumstàncies com el temps, sort, pressió social o context). No observem els fets de manera neutra sinó que els interpretem segons la nostra experiència. Tenim tendència a atribuir intencions a les accions dels altres, fins i tot quan no és clar que en tinguin.
    • 1965 Edward E. Jones i Keith E. Davis amb la Correspondent Inference Theory, senyalen que quan observem el comportament d’algú, intentem determinar si aquest comportament reflecteix realment la seva personalitat o intencions (una “inferència corresponent”) [o si es deu a factors externs]. Factors que ajuden a identificar intencions autèntiques serien les següents. El grau d’elecció (si la persona tria lliurement fer una acció, és més probable que la interpretem com a resultat del seu caràcter o actituds, per exemple si algú parla bé d’algú sense que li hagin manat. “Noncommon effects” com més únics o inusuals siguin els resultats d’una acció, més fàcil és atribuir-los a les intencions de la persona, per exemple si algú rebutja una feina molt ben pagada per treballar en una ONG, interpretem que té valors altruistes. La desitjabilitat social, si algú expressa una opinió impopular amb confiança, la considerem més autèntica.
      A “From acts to dispositions: The attribution process in person perception” (1965) introdueixen el principi de correspondència subjectiva, segons el qual interpretem les accions dels altres assumint que aquests tenen intencions similars a les que nosaltres tindríem si féssim el mateix. Heider ja havia dit que “intentem fer que el món social sigui comprensible aplicant la nostra pròpia psicologia als altres”.
    • 1967 Harold Kelley ho va ampliar amb el model de covariació). Va fer notar que quan observem una acció tenim en compte tres tipus d’informació: Consens (si altres persones actuen igual en la mateixa situació), consistència (si aquesta persona actua així sempre en aquesta situació) i distintivitat (si aquesta persona actua així només en aquesta situació o també en altres). Això permet inferir si el comportament és degut a factors interns (la persona) o externs (la situació). Per exemple, si algú riu a una comèdia i a més ho fa la resta (alt consens), i aquesta persona sempre riu a comèdies (alta consistència) i no riu a altres coses (alta distintivitat), atribuirem la causa a la situació (la comèdia era divertida).
    • [la distinció entre causes internes i externes, si una acció es deu al caràcter i actituds d’una persona i no tant a la es circumstàncies externes, és clau en el debat llibertat i determinisme ]
    • Seguint a Heider, es pot parlar de “agent detection bias” o “intention attribution bias” en el sentit que tenim a creure que hi ha un un “agent” darrere de qualsevol esdeveniment amb conseqüències importants. (desenvolupat també per Daniel Wegner, Bertram Malle o Justin Barrett; les persones tendeixen a percebre intenció i disseny on potser només hi ha atzar o incompetència.). [Això té una gran transcendència, des de creure que hi ha un Déu que ha creat les coses a creure que tots els mals es deuen a una conspiració dels malvats (Bioy Casares)]
    • A l’hora d’explicar-nos la conducta dels altres sovint seguim dreceres heurístiques, com interpretar-ho segons un prototipus o cas conegut, el  hindsight bias on creiem haver predit un fet [la Dominga “ya lo decía yo!], o el confirmation bias on privilegiem la informació que confirma les nostres creences o hipòtesis.
    • [Tot i que no s’ha fet la connexió, els estudis d’atribució en psicologia social en tant que pressuposen la pregunta “Com sabem que els altres tenen una ment, intencions i emocions com les nostres?” connecten amb el problema filosòfic de la intersubjectivitat, el fet que no estic sol al món, sinó que comparteixo una realitat amb altres éssers que també pensen, senten i actuen. La fenomenologia de Husserl, Scheler, Merleau-Ponty plantejava el problema de com accedim a l’experiència de l’altre ja que no podem “veure” directament la ment d’una altra persona, només el seu cos i les seves accions. Entre la teoria de l’atribució i el descobriment de les neurones mirall, tenim una resposta empírica. També suposa una resposta al problema del solipsisme, que planteja el dubte de si només existeixo jo i els meus estats mentals, essent la resta una projecció de la meva ment. El fet que actuem, no com si projectéssim el que ens dóna al gana sinó que d’una banda, com deia Popper, reality strikes back, i de l’altra, reconeixem altres subjectes i els atribuïm una ment i intencions reals, i suposem que compartim una mateixa realitat, prova que vivim com si hi hagués un món exterior i unes altres ments independents de nosaltres.]

Autoconcepte

(“Self-concept”) com ens percebem i entenem a nosaltres mateixos dins del món social, el conjunt d’idees, creences i percepcions que una persona té sobre qui és ella mateixa. Té tres components:

• • • Cognitiu, què sé o crec sobre mi mateix (“Sóc tímid”, “Sóc intel·ligent”, “Sóc esportista”…).
    • Afectiu: com em sento respecte a aquestes característiques (relacionat amb l’autoestima).
    • Comportamental: com actuo en funció de la meva imatge personal (relacionat amb el “self-presentation” o la “identitat social”).

[a Personalitat havíem vist que l’autopercepció es corresponia bastant bé amb el que mesuraven els tests]. A psicologia social s’entén “self-concept” com una construcció que es forma a través de com ens veuen, ens jutgen i ens tracten els altres. Treball rellevant per la reflexió sobre El jo, invariants i continuïtat]

• • • 1890 William James, “The Principles of Psychology” distingeix entre el I-self (subjecte): el jo com a agent que experimenta. Me-self (objecte): el jo com a cosa que pot ser observada i descrita.
    • 1902 Charles Horton Cooley (1902), Teoria del “Looking-glass self”, ens veiem a nosaltres mateixos a través dels ulls dels altres. La nostra autoimatge es forma en funció de com pensem que els altres ens perceben,i com ens sentim respecte a aquestes percepcions. “El jo és un mirall que reflecteix la imatge que creiem que els altres tenen de nosaltres.”
    • 1934 George Herbert Mead, “Mind, Self, and Society”. El “self” es construeix quan aprenem a adoptar el punt de vista dels altres (“taking the role of the other”). Hi ha el “I” (el jo actiu, espontani), i el “Me” (el jo socialitzat, que internalitza les expectatives dels altres).
    • [1937 Piaget “La construction du réel chez l’enfant” (Desenvolupament cognitiu  ). Inicialment, el nadó no diferencia entre ell mateix i el món exterior, el seu univers és una mena de “massa indiferenciada” d’experiències sensorials i motors. “Le moi et le monde extérieur sont d’abord confondus”. A mesura que actua sobre el món (xucla, toca, mou, agafa…), el nen descobreix regularitats i resistències. Algunes coses responen immediatament a la seva acció → el seu cos (subjecte), altres coses no responen o persisteixen per si mateixes → objectes del món exterior. Així, el “jo” neix per contrast amb el “no-jo”. El nen s’adona del que pot controlar (el seu cos, les seves accions) i del que no pot (els objectes externs). Això comença cap els 8-9 mesos amb l’adquisició de l’objecte permanent i es consolida cap els 12-24 mesos . La mare seria el primer “altre” estable que permet al nen prendre consciència de si mateix com a subjecte separat.
    • 1951 Carl Rogers, enfoc humanista de la “Client-Centered Therapy”. Introduir el concepte de “self ideal” (el jo que voldríem ser). El benestar pscicològic dependria de la congruència entre el “self real” i el “self ideal”.
    • 1967 Daryl J. Bem “Self-Perception: An Alternative Interpretation of Cognitive Dissonance Phenomena”, 1972 “Self-Perception Theory”. Coneixem els nostres propis estats interns (creences, actituds, emocions) observant el nostre propi comportament, de manera semblant a com observen el comportament dels altres, com si fóssim observadors externs. El “self-concept” es construeix parcialment a partir de l’autoobservació, no només de la introspecció o de la validació social.
    • 1977 Albert Bandura “Self-Efficacy: Toward a Unifying Theory of Behavioral Change”. La creença en la pròpia capacitat per organitzar i executar les accions necessàries per aconseguir un resultat determinat influeix directament en com pensem, sentim, actuem i perseverem davant de reptes. Amb alta autoeficàcia triarem reptes més difícils i ens esforçarem més davant els obstacles. La confiança en poder sortir-nos-en disminueix l’ansietat. Millora realment el rendiment (efecte Pygmalion personal).
      Adquirim autoeficàcia observant les nostres habilitats reals, per aprenentatge vicari imitant altres persones amb èxit, per persuasió social si els altres ens animen. La calma i el benestar ho reforcen mentre que el cansament o l’estrès la rebaixen.
      Té implicacions en educació i s’ha fet servir en llibres per tenir èxit en negocis o autoajuda. (personalitat, dimensió confiança/por)
    • 1979 Henri Tajfel i John Turner. “Social Identity Theory”. Van ampliar el concepte parlant de “identitat social”, és a dir, la part del nostre “self-concept” que deriva de pertànyer a grups socials (nacionalitat, gènere, professió, etc.). La nostra autoimatge no és només individual, sinó també col·lectiva.

Neurologia

[Nivells de complexitat i emergència, som ordinadors en xarxa]

Gazzaniga, Who is in charge? cap.5

• Cablejats per la interacció social
  “It turns out that we are wired from birth for social interactions.”Els nens de seguida comencen a aprendre imitant (Bandura, Altruisme/agressió  ) i antropoformitzen objectes que sembla que es moguin amb intencionalitat.
• Cervell social com a resultat de l’evolució
  Una de les hipòtesis per explicar el creixement del cervell és que les interaccions socials del grup exigien més activitat cerebral. S’ha vist que hi ha àrees del cervell que responen al que estem veient i escoltant d’un altre, per exemple, replicant el que està dient i anticipant el final de la frase [com els LLM models de llenguatge  AI!]. La necessitat de les interaccions vindria de que sobreviuen millor els grups que aprenen a cooperar més que no pas un grup d’humans que competeixen.
  To have social relationships, you call on five cognitive abilities: (1) you must interpret visual information to recognize others, then (2) be able to remember both faces and (3) who has a relationship with whom; (4) you must process emotional information, and then (5) manipulate information about a set of relationships.
• Coevolució
  Baldwin va fer notar que els trets  `[culturals]no es transmeten genèticament, però en canvi, la tendència a adquirir aquests trets sí que s’hereta [per tant sobreviuen millor els que tenen més predisposició social, que després transmeten continguts.
  “Organisms, through their metabolisms, activities and choices, define and partly create their own niches. They may also partly destroy them. […] Suppose some complex behavioural trait P is socially learnt—individuals learn P from others, where they have no real chance of figuring it out for themselves. This will then create selection pressures for genes that make individuals better at socially acquiring P. But these genes wouldn’t have any selective advantage without the prior culture of P, since that culture is in practice necessary for any individual to learn P. After all, there will not be any advantage to a gene that makes you better at learning P from others, if there aren’t any others to learn P from.
• Social neurosicence
  Social to the Core The great social psychologist Floyd Henry Allport said “Socialized behavior is the supreme achievement of the cortex.”
  Finalment, els neuròlegs s’han adonat que cal estudiar el món social. 1978 David Premark: Complex social interactions depend on our ability to understand the mental states of others. Tenim àrees del cervell dedicades a entendre els estats mentals dels altres, les neurones mirall. “We come to understand the states of others by simulating them in our brain and body.
• Moral per evolució?
  L’origen de la moral, serien els ensenyaments de la religió? O potser és que per tal que sobrevisquin els grups socials hem de seguir certa conducta?
  Psychologist Jonathan Haidt, in an effort to include what is common to all moral systems, not just Western thought, has come up with this definition: “Moral systems are interlocking sets of values, virtues, norms, practices, identities, institutions, technologies, and evolved psychological mechanisms that work together to suppress or regulate selfishness and make social life possible.
  Hi haurien certes reaccions emocionals i morals inscrites al cervell. [aleshores això voldria dir que els que fan el mal estan “mal cablejats” i no es poden reeducar?] Haidt and Craig Joseph have come up with a list of universal moral modules after comparing works about human universals, cultural differences in morality, and precursors of morality in chimpanzees. Their five modules have to do with suffering (it’s good to help and not harm others), reciprocity (from this comes a sense of fairness), hierarchy (respect for elders and those in legitimate authority), coalitionary bonding (loyalty to your group) and purity (praising cleanliness and shunning contamination and carnal behavior).
  Many examples of moral circuits have been identified, and they seem to be distributed all over the brain. We have many innate responses to our social world, including automatic empathy, implicit evaluation of others, and emotional reactions, and these all inform our moral judgments.

[Seguim el grup per avantatge evolutiu? cgpt]

La tendència a seguir les directrius del grup al qual pertanyem, encara que a vegades això suposi anar en contra de l’evidència, o adoptar biaixos cognitius i prejudicis, es pot explicar com a resultat de l’evolució? Tenen més oportunitats de sobreviure els humans que pertanyen a un grup coherent amb les mateixes creences? Aquesta tendència, és transmesa culturalment o bé ha arribat a arrelar genèticament?

S’ha observat a totes les cultures, la qual cosa suggeriria que pot tenir un origen evolutiu. Robin Dunbar, Joseph Henrich i Jonathan Haidt han proposat que el conformisme i la cohesió grupal són estratègies adaptatives. Els humans seríem una espècie altament cooperativa i dependent del grup. En contextos ancestrals, contradir el grup podia significar expulsió o marginació, és a dir, risc vital. David Sloan Wilson proposa que els grups més cohesionats, encara que menys “racionals”, sobreviuen millor que grups desorganitzats. El biaix de confirmació, el pensament grupal (groupthink) o l’obediència jeràrquica serien manifestacions modernes d’aquests mecanismes adaptatius.
Podria tenir una base genètica i alhora, la cultura amplifica i modula aquestes tendències. Les normes, mites i institucions recompensen el pensament grupal (“ser lleial”, “no contradir”). Els infants aprenen per imitació i reforç a adaptar-se a les creences del seu entorn.
[D’una banda, no cal reinventar la roda, sobrevivim millor si aprofitem l’experiència acumulada del grup. De l’altra, per evolucionar a vegades cal trencar amb les creences establertes, com el “eppur si mouve” de Galileu]

Discussió, debat situacionisme / personalitat, evolució

Situacionisme/personalitat

Per Goffman, l’individu no té una “essència” fixa i coherent, sinó que actua com un actor social que interpreta diferents papers segons el “context escènic” — el que ell anomena “front stage” i “back stage”. Això no implica falsedat o engany, sinó adaptabilitat situacional: en funció de les expectatives dels altres i de les normes socials, activem unes parts o unes altres del nostre repertori d’identitats. El comportament és altament dependent de la situació. No podem entendre’l només com a expressió dels trets interns d’una persona.  (Personalitat Psicologia social )

Fritz Heider (i més tard, Ross, Nisbett i altres) van mostrar que els humans tenim una tendència a sobreestimar les causes internes (intencions, caràcter) i a subestimar els factors situacionals. Això és el que s’anomena el “biaix fonamental d’atribució”. Quan jutgem els altres, solem pensar “ha actuat així perquè és dolent, negligent o impulsiu”, en lloc de veure com la situació concreta pot haver forçat o condicionat aquella acció.

Fins a quin punt les nostres accions estan determinades, no pel que som, la nostra personalitat, el nostre projecte de vida, sinó per l’entorn social?

Això té implicacions profundes per a la manera com entenem la responsabilitat moral i legal. Autors de la teoria crítica, de la sociologia del dret i del moviment del “law and society” han utilitzat arguments propers a Goffman per assenyalar que la conducta criminal sovint reflecteix estructures socials (pobresa, exclusió, pressió de grup, etc.), més que intencions malicioses individuals. D’altres han assenyalat qu quan la societat ens etiqueta d’una determinada manera, “delinqüent” acabem actuant segons el rol que se’ns ha assignat.
En la pràctica judicial els advocats defensors fan sovint ús d’aquests plantejaments per minorar la responsabilitat de l’acusat. Es consideren atenuants la coacció, la situació social i l’estat emocional [podríem dir que si actuem amb el sistema 1 de Kahneman, més automàtic i intuïtiu, no som tan responsables com quan ho fem amb el sistema2].
Cas Patty Hearst (EUA, 1976). Cas My Lai (Vietnam, 1968), responsabillitat crims de guerra. Abusos a Abu Ghraib (Iraq, 2004).

[Dins de cada societat hi ha uns quants “tipus”, guions o papers de vida disponibles en funció de la nostra circumstància social i les capacitats heretades genèticament 100.000M de vides]

[4 tipus de fet]

Als 90, quan plantejava un inventari de tot el que existeix, considerava els tres tipus de fet, els ens físics, que es poden mesurar, l’experiència psíquica que podem sentir i inferir als altres, els continguts culturals, que poden actualitzar-se en les ments i tenir diversos suports físics, i un quart tipus de fet que serien les societats, una mena “d’organismes” amb un “DNA cultural”. Quines propietats noves apareixen?

Museu

• • • Introducció: com influencien els grups el que pensem i com actuem? Resum Història.
    • Experiments d’obediència i conformitat: Milgram i descàrregues, Zimbardo i la presó, Asch.  Influència social, conformisme i obediència
    • Pertinença a Grups:
      – Belonging, projecte del Manchester Museum, relectura del colonialisme resseguint la història de les persones i objectes que migren i preguntant-se amb què ens identifiquem: el llenguatge, els llocs, objectes de cada dia.
      – amb quins grups ens identifiquem, i a quins grups ens contraposem (llengüa, nació, política, futbol, fans d’un artista)? quines idees (prejudicis) defineix el nostre grup o els altres als quals ens contraposem?  Identitat de grup i prejudicis
      – quins continguts reps a les xarxes socials? a favor o en contra d’inmigració, Trump/Woke, Barça/Madrid, Catalunya/Espanya.  Xarxes socials, bombolles
    • Relacions, transacció, l’amor:  Relacions interpersonals  (veure també la llista de característiques de relacions.) [Quins guanys i costos tenim a les nostres relacions? Quins components de passió, intimitat i compromís?
    • Observant la conducta dels altres:
      – [Kurt Lewin, la conducta és funció del grup; tipus de lideratge   Dinàmica de grups i sociometria, dibuixa el sociograma a la teva classe o la teva empresa
      – Qüestionari sobre a què atribuïm les seves accions  Cognició social i atribució de causes, intencions i motius interns, circumstàncies externes [hi ha d’haver un dolent]
      – Les “dreceres cognitives”, marcs mentals, estereotipus,  Cognició social i biaixos
      – Altruisme/agressió  Exemples d’agressió: violència de gènere en parella, grups violents en el futbol o moviments polítics (destrucció a les manifestacions), fascinació per la violència en vídeojocs, . Exemples d’altruisme: resposta de la gent quan hi ha hagut una calamitat, voluntariat.
    • Com es formen les opinions [del grup, preguntem-nos-ho sobre els que creiem que estan equivocats]? Per què se sostenen creences manifestament errònies? Les “actituds”, el que creiem, determinem com actuem? Festinger i dissonància cognitiva, el cervell com a advocat defensor i no com a científic.   Actituds, persuasió i canvi d’opinió
    • Com crec que em veuen els altres? Com em presento en diferents grups [els diferents papers que tenim en diferents escenaris]? [com em presento a les xarxes socials? foto caminant pel bosc, fent meditació a la platja, fent esport, mostrant el cos o el cotxe]  Autoconcepte
    • Qui és el malalt? La persona o el grup? Escena de conflicte de parella, família o grup, potser seguida d’una sessió individual on es detecta el l’objecte de la teràpia hauria de ser el grup.  Fulletó amb els eixos de relacions per que el visitant els apliqui a la seva família o grup. Teràpia sistèmica familiar
    • La vida en grup, està “preprogramada” genèticament? o és resultat de l’aprenentatge? Pertànyer a un grup i seguir les seves directrius a vegades acríticament, és una adaptació evolutiva? Neurologia
    • Fins a quin punt la nostra conducta és determinada pel grup [com els ordinadors que estan en una xarxa] o és resultat de les nostres eleccions i projecte de vida?  Discussió

Articles

CHAPTER X SOCIAL PSYCHOLOGY 286

• • • • READING 37: A PRISON BY ANY OTHER NAME . . . 287
        Zimbardo, P. G. (1972). The pathology of imprisonment. Society, 9(6), 4-8.
        Haney, C, Banks, W. C, & Zimbardo, P. G. (1973). Interpersonal dynamics in a
        simulated prison. International Journal of Criminology & Penology, 1, 69-97.
      • READING 38: THE POWER OF CONFORMITY 295
        Asch, S. E. (1955). Opinions and social pressure. Scientific American, 193(5),
        31-35.
      • READING 39: TO HELP OR NOT TO HELP 300
        Darley, J. M., & Latané, B. (1968). Bystander intervention in emergencies: Diffusion  of responsibility. Journal of Personality and Social Psychology, 8, 377-383.
      • READING 40: OBEY AT ANY COST? 308
        Milgram, S. (1963). Behavioral study of obedience. Journal of Abnormal and Social Psychology, 67, 371-378.

La vida humana :   L’experiència humana   El cos humà  Cervell, Xarxa neuronal  |  Psicologia  |  Vides humanes

Introducció     Història   Classificació WHO DSM

• Neurològics: desenvolupament,    demència
• [Alteracions conducta]: Esquizofrènia   Bipolars i depressius   Control d’impulsos    Substàncies
• [Angoixa] Ansietat   TOC
• [Traumes i estrès] Posttraumàtics    dissociatius    somàtics     disruptiu/dissocial     Hikikomori
• Personalitat
• [Altres]  Eliminació i son , Alimentaris    Sexuals, gènere, parafílies

Epidemiologia    Diagnòstic   Medicació  Teràpia
Salut mental i benestar      Bojos en la història  Geni i bogeria . La bogeria a les arts
Discussió: Ment i matèria. Els límits de la condició humana. Societat malalta. indústria de la salvació.   Museu

Introducció

[Al nostre voltant podem trobar un amic que pateix depressió, veure algú que parla o crida tot sol al carrer. O potser podem reconèixer en nosaltres mateixos una addicció a les xarxes, una obsessió amb algú que estimem o odiem, una manca de ganes de llevar-nos i posar-nos en marxa al matí. He estat testimoni de la confusió i posterior Alzheimer de la tieta Montserrat, les angoixes del pare, quan perd el fil, la pèrdua de capacitat a l’hora de fer anar l’ordinador o el telèfon. El trastorn alimentari de T i la depressió de M. La personalitat paranoica de la M a la feina i G a l’entorn del Lindy. La depressió de AB a la feina, HD a Lindy. El trastorn bipolar del pare de JB].
[On acaba la vida bona i comença una vida imperfecta? On acaba una vida imperfecta i comença un estat disfuncional? O a la inversa, què és un trastorn que requereix intervenció, què és una mala o bona salut mental, i què és benestar?] [A quanta gent afecta?]

Definició

A mental disorder, also referred to as a mental illness, a mental health condition, or a psychiatric disability, is a behavioral or mental pattern that causes significant distress or impairment of personal functioning. A mental disorder is also characterized by a clinically significant disturbance in an individual’s cognition, emotional regulation, or behavior, often in a social context. Such disturbances may occur as single episodes, may be persistent, or may be relapsing–remitting. There are many different types of mental disorders, with signs and symptoms that vary widely between specific disorders. A mental disorder is one aspect of mental health.

[Notem diferents aspectes del trastorn mental, la incapacitat de funcionar, el patiment personal, l’impacte a la societat. Algú pot tenir intactes les capacitats cognitives i patir una depressió. La societat respon tractant o protegint-se.]

Etimologia

• bogeria: bòger, baud, origen poc clar, potser babau, potser de boja=papallona
• Follia: del llatí follis, buf, sac ple d’aire, buit de substància
• Demència: del llatí dementia, privat de ment, incapaç d’actuar racionalment.

Bogeria: Aberració, alienació, bojor, anormalitat, deliri, delírium trèmens, demència, desequilibri, desvari, enomania, erotomania, eixelebrament, esgarriament, follia, frenesí, follor, frenesia, fúria, furor, guilladura, imprudència, insensatesa, neurastènia, neurosi, irracionalitat, insanitat, mania, monomania, oradura, vesània, psiquisme. < > Contraposat a sensatesa, seny, normalitat.|| Ximpleria, disbarat. || Manicomi, casa d’orats.

Boig: Foll, guillat, tocat, tocat de l’ala, tocat del bolet, trastocat, capfluix, bojal, dement, a qui falta un bull, que no hi és tot, alienat, anormal, desequilibrat, vesànic, desvariat, frenètic, erotòman, maníac, maniàtic, monomaníac, orat, transportat, foraviat, forassenyat, tarallirot, tarit-tarot, irracional, llunatic, insà, imprudent, delirant, neurotic. Contraposat a Assenyat, sensat, normal || Desraonat. excessiu < > correcte || Eixelebrat, esbojarrat, desenfrenat < > mesurat || Totxo, babau, càndid. gamarús, neci, nici < > intel·ligent, viu.

En anglès:

• Madness, De l’anglès antic “mād”, que significava “mutilar” o “fer imperfecte”, sentit de la ment danyada, designava una condició general de desconnectar-se de la realitat, sovint associada amb comportament caòtic, irracional i emocionalment desbordat
• Insanity: Del llatí sānus (sa, saludable). Literalment, “no saludable”. Un terme més legal i formal que “madness”, incapacitat de distingir el bé del mal o de comprendre la naturalesa de les pròpies accions, utilitzat en veredictes judicials.
• Lunacy: episodis de conducta violenta o irracional cíclica causats per les fases de la lluna.

En castellà “loco”, “locura” no té una etimologia clara, la més acceptada remet a “laqueus” (“embolicat” o “atrapat”, la ment).

Història

Antiguitat

“Melancolia”: tristesa profunda, desànim o apatia (equivalent a depressió).
“Mania”: excitació, agitació o eufòria (equivalent a mania o hipomania).
“Fòbia” o “terror”: por irracional (ja reconeguda per Hipòcrates).
“Epilepsia sagrada”: morbus sacer per explicar convulsions o brots psicòtics (considerada d’origen diví o demoníac).
“Histeria” (d’hýsteron, úter): atribuïda a dones; s’explicava com un “moviment” de l’úter dins el cos que causava símptomes emocionals o físics.
“Delirium”: confusió o bogeria transitòria (a Roma).

A Mesopotàmia o Egipte s’atribuïa a causes sobrenaturals (possessió per esperits, càstigs divins).
A Grècia i Roma, amb Hipòcrates i Galè, sorgeix la visió naturalista dels quatre humors; els desequilibris d’aquests fluids causaven malalties físiques i mentals, un excés de bilis negra duia a la melancolia i un excés de bilis groga a la mania. Es tractava amb repòs, infusions, purgues i sagnies. ( Història de la medicina: Antiguitat i postclàssica,  Els quatre humors i temperaments.

La vida bona a l’antiguitat
Contraposat a la melancolia o mania, Aristòtil (s. IV aC) parlava d’eudaimonia, floriment, vida que val la pena. Estoics, eliminant el que estorba, els epicuris l’ataràxia i la pau d’esperit. En la tradició budista també es busca la pau interior.
El terme well-being apareix en anglès des del s. XVII, però s’usava de manera general, no científica, en el sentit de “estar bé”, “prosperitat” o “estat saludable”. Aquesta noció no apareix fins a la segona meitat del sXX.

Edat mitjana

A l’edat mitjana en lloc de “Mania” es comença a parlar de “Fúria”, “bogeria”, “deliri”, “possessió”, o “malefici” per designar conductes estranyes. Els símptomes d’ansietat o depressió podien anomenar-se “acèdia” (apatia espiritual, tristesa de l’ànima), especialment en monjos. Les persones amb deliris o al·lucinacions sovint es consideraven endimoniades o bruixes. L’edat mitjana occidental ho entén tot en termes religiosos i els mals s’atribueixen a possessions demoníaques, càstigs divins a pecats, o proves espirituals a superar.  Es feien exorcismes, pregària i penitència i a vegades es recloïen en monestirs o hospitals, aquí amb pobres i altres malalts. A Londres el Bethlem Hospital (o Bedlam) al sXIII tenia una ala per a “dements”.

La medecina àrab [on seguia viva la cultura grega] amb Avicenna i Averrois mantenien la visió mèdica d’origen humoral i tenien hospitals que oferien música, banys i converses. El califa Al-Walid (r. 705–715) va construir un asil per acollir els discapacitats intel·lectuals.

Edat moderna

Al renaixement [va desapareixent la interpretació de possessió demoníaca],  es manté la teoria humoral, però creix l’interès per causes naturals i psicològiques. El concepte de “melancòlic” s’associa a tipus de personalitat genial (artista, pensador, geni). Els brots psicòtics i la mania continuen considerant-se “bogeria” o “alienació mental”.

Foucault a la seva “Història de la follia a l’edat clàssica” parla del “Gran tancament”, entre els segles XVII i XVIII. Les societats europees creen institucions per recloure mendicants, desviats, prostitutes, malalts i bojos en un mateix espai. La bogeria es comença a percebre com una qüestió d’ordre públic i moral, més que mèdica [un problema a tractar]. A França, per exemple, L’Hôpital Général de Paris (fundat el 1656) era una institució per al control social, no un hospital mèdic. [Els afectats no són subjectes a guarir sinó a apartar de la societat]

A mitjans del segle XVII–XVIII comença l’observació clínica i es proposen les primeres classificacions rudimentàries: “melancolia”, “mania”, “histeria”, “hipocondria”. Thomas Willis i Robert Burton aporten descripcions detallades de la depressió i l’ansietat.

Al sXIX amb el naixement de la psiquiatria apareix la idea que la bogeria és una malaltia mental que pot tractar-se, no un problema moral o espiritual. Deixem de parlar de “bojos” i comencem a parlar de “malalts”.
Philippe Pinel cap el 1793, allibera els interns de les cadenes a Bicêtre i Salpêtrière, i impulsa el tractament moral. Jean-Étienne Esquirol introdueix classificacions clíniques més precises. (Des maladies mentales, il·lustrades). William Tuke crea el “York Retreat” (1796) a Anglaterra, una institució més humanitària basada en la convivència i la disciplina moral. El 1808 Johann Reil encunya el terme “psiquiatria”, la “cura de l’ànima” (1808).

sXIX-XX Psiquiatria, Higiene mental

Emil Kraepelin (1856–1926), considerat el pare de la psiquiatria moderna, classifica els trastorns segons curs, pronòstic i símptomes. Distingeix entre Dementia praecox (predecessor de l’esquizofrènia) i Psicosi maníac-depressiva (predecessor del trastorn bipolar). Serà la base de l’ICD i el DSM moderns.

Els principals diagnòstics de l’època eren histèria, neurastènia i neurosi.
La “histèria” era un diagnòstic paraigua usat abans del 1950 per símptomes emocionals, somàtics, dissociatius o sexuals. S’associava erròniament a les dones i es va carregar de significats culturals i moralistes. Desapareix al DSMIII (1980). Abastava des de trastorns neurològics funcionals (paràlisi, convulsions), trastorns dissociatius (Amnèsia, fugues, personalitats múltiples), trastorn histriònic de la personalitat (persones molt dramàtiques, seductores, expressives, hipersensibles).
La neurastènia, molt popular als EUA fins 1930 (fatiga extrema, cefalees, tristesa, irritabilitat, debilitat nerviosa), correspondria a trastorns depressius, ansietat, estrès posttraumàtic.
La neurosi agrupava tots els trastorns psicològics sense “psicosi”, incloïa ansietat, fòbies, obsessions, histèria, hipocondria, neurastènia, etc. Freud la va usar molt, tot i que en un sentit diferent del clínic actual. El terme desapareix amb el DSM-III (1980) perquè era massa ampli, moralista i vague. Ara es distingeix entre trastorns d’ansietat, TOC, trastorns somàtics.

Entre 1890 i 1930 Freud desplega la psicoanàlisi de Freud (1890–1930) que atribueix els trastorns com a conflictes inconscients i que a la pràctica dominarà la teràpia fins ben bé 1970 tot i l’aparició de psicofàrmacs el 1950.  Els primers psicoanalistes, Freud, Jung Adler, eren metges però progressivament s’hi incorporen no-metges com Karl Abraham, Melanie Klein o Anna Freud.  Apareix la idea que es pot “tractar l’ànima” sense ser metge. Als EUA, després de la Primera Guerra Mundial, els psicòlegs comencen a treballar en avaluació de soldats, proves psicomètriques i diagnòstic psicològic. Apareix la figura del psicòleg clínic (1943 University of Kansas). Comencen a fer psicoteràpia sota supervisió psiquiàtrica.

Recerca de tractaments mèdics amb insulina, electroconvulsoteràpia (1938), i lobotomies [si trec la part avariada, problema solucionat)

El ICD-6 (1949) serà el primer sistema internacional que inclou trastorns mentals. El 1952 apareix el DSM-I (1952) i DSM-II (1968) fortament influïts per la psicoanàlisi.

Al llarg del segle XIX, l’Estat comença a construir manicomis públics arreu d’Europa, sovint fora de les ciutats, per aïllar i “curar” els malalts mentals. A Catalunya es va fundar el Manicomi de Sant Boi (1853) i l’Institut Mental de la Santa Creu (1886). Els manicomis funcionaven com espais de reclusió permanent, més que no pas de tractament efectiu. El model era mèdic però també disciplinari.

El moviment de la higiene mental
Defensa prevenir el trastorn mental promovent condicions socials saludables. Dorothea Dix (EUA). Isaac Ray publica “Mental Hygiene” el 1863. Aquest seria el precedent del concepte modern de “salut mental”. Fins ara la medecina s’ocupava de les malalties [quan apareixien i ja era tard], no del benestar [com medecina paliativa, que mira la persona i no el combat contra la malaltia]. Clifford Beers, un activista internat en manicomis, funda el moviment “Mental Hygiene Movement” amb el llibre “A Mind That Found Itself” (1908). Entre 1910 i 1930 comencen a aparèixer les primeres polítiques públiques de “mental health” apareixen entre 1910–1930.
El 1946 la WHO defineix la salut com “un estat de complet benestar físic, mental i social…”. El 1949 es funda la Federació Mundial per a la Salut Mental (WFMH).

1950-actualitat Psicofàrmacs. 

A partir dels anys 1950–70, amb l’arribada dels psicofàrmacs, la crítica social (antipsiquiatria) i els moviments pels drets dels pacients, comença el procés de desinstitucionalització. Els manicomis es van tancant o reconvertint en hospitals psiquiàtrics oberts i serveis comunitaris de salut mental.

Amb els primers psicofàrmacs es revoluciona la psiquiatria: antipsicòtic clorpromazina (1952), antidepressiu tricíclic i IMAO, ansiolític benzodiazepínic (1957).

Amb la descoberta dels psicofàrmacs se separen els rols. La psiquiatria assumeix un paper més mèdic, farmacològic i biològic. El psicòleg clínic és el professional (no mèdic, no poden receptar) orientat a l’avaluació i la psicoteràpia. Es consolida al DSMIII.

Amb el DSM-III (1980) s’abandona el model psicoanalític i apareix una classificació descriptiva, criterial i ateòrica (basada en Kraepelin i en evidències). Estandaritza els diagnòstics de trastorn depressiu major, esquizofrènia, trastorn bipolar i diferents trastorns d’ansietat diferenciats
Al s XXI s’integra la recerca genètica, neuroimatge i neurociència cognitiva. Es recorre massivament a la psicofarmacologia.

Les psicoteràpies [a diferència de la psicoanàlisi] es basen en l’evidència. La principal és la teràpia Cognitivoconductual (Cognitive Behavioral Therapy, CBT), treball sobre els pensaments (part cognitiva) i modificació de conductes i hàbits (part conductual). En particular per les fòbies hi ha ERP, exposar i reprocessar experiències traumàtiques (una d’elles amb la tècnica de guiar moviments oculars (Eye Movement Desensitization and Reprocessing)). Als 90 Teràpia d’Acceptació i Compromís (ACT, Acceptance and Commitment Therapy,  acceptació del patiment i de les emocions difícils, Distanciament dels pensaments (defusió cognitiva), Viure d’acord amb valors personals, Compromís en accions significatives. [viure amb la infelicitat ja que no la podrem eliminar]. Influït pel plantejament humanista de Rogers apareixen teràpies o guies de creixement personal com la teràpia Gestalt (viure plenament el present integrant totes les parts de la vida).

Es revisa el DSM a IV i5-TR)i ICD (ICD-10 → ICD-11). (Veure també La indústria de la salvació, teràpies  i més avall com han evolucionat en general (Salut mental, Teràpia).

Benestar (Well-being)

1960–1980: La salut mental com a benestar.
La psicologia Humanista (Maslow, Rogers) impulsa la idea que salut mental no és només “absència de malaltia” sinó una vida plena i realitzada. [La salut mental és un afer públic, mesurat en enquestes, un indicador social i un dret objecte de polítiques públiques.

A partir de 1960 es comença a mesurar el “benestar”. Hadley Cantril, “life satisfaction”, 1958–1961. Richard Easterlin introdueix la “Easterlin Paradox“, comparant benestar i ingressos. [sembla que el benestar depèn de com ens sentim comparativament millor respecte de la resta , no directament dels ingressos, [per tant, si passes dels altres, tens més opcions de benestar]  Els micos que ja no volien cogombres i havien vist bananes Insatisfacció per expectatives frustrades.].
Norman Bradburn, “Affect Balance Scale”, 1969. Ed Diener proposa formalment el concepte de Subjective Well-Being (SWB), que inclou afectes positiu i negatiu, i satisfacció vital.
Als 2000 apareix la filosofia positiva amb Martin Seligman que expandeix el concepte de well-being per incloure altres aspectes com significat, relacions i realització personal.
La sociologia i l’economia incorporen la noció de “subjective well-being” en estudis de qualitat de vida.

Trastorns moderns, una societat malalta

Ansietat i estrès. Sempre n’hi ha hagut però la forma moderna d’estrès crònic, el “burnout” —relacionada amb ritmes de treball, incertesa econòmica, hiperconnexió digital i pressió per l’èxit— és pròpia de les societats industrials i postindustrials. Les xarxes socials contribueixen a crear una discordança entre el que som i el que se suposa que hauríem de ser.

Classificacions

ICD

Evolució:
ICD-6 (1949): Només una llista de categories sense criteris diagnòstics detallats ni guies clíniques. La influència principal va ser de classificacions post-WWII com la de l’Administració de Veterans dels EUA.
ICD-10 (1990): S’introdueixen criteris clínics i descripcions diagnòstiques. Es té en compte el DSM però els codis es basen en les dades disponibles d’epidemiologia global.
ICD-11 (2022): Més alineat amb el DSM. Es reconeixen nous trastorns com complex PTSD, gaming disorder, prolonged grief disorder, compulsive sexual behaviour disorder. S’eliminen categories sobre orientació sexual i es mouen els trastorns de demència a malalties neurològiques.

ICD10 WHO 2019

• F00-F09 Organic, including symptomatic, mental disorders: Alzheimer, demència, malaties degudes a deteriorament del cervell
• F10-F19 Mental and behavioural disorders due to psychoactive substance use
• F20-F29 Schizophrenia, schizotypal and delusional disorders
• F30-F39 Mood [affective] disorders: mania, trastorn bipolar, depressió
• F40-F48 Neurotic, stress-related and somatoform disorders: fòbies, ansietat, obsessiu-compulsiu
• F50-F59 Behavioural syndromes associated with physiological disturbances and physical factors: trastorns alimentaris, disfunció sexual
• F60-F69 Disorders of adult personality and behaviour
  -Personalitat: paranoide, esquizoide, associal, histriònic
  -Canvis de personalitat
  – Piròmans, addicció al joc, cleptomania
  -identitat sexual, preferències sexuals, fetitxisme
• F70-F79 Mental retardation
• F80-F89 Disorders of psychological development: llenguatge, motor
• F90-F98 Behavioural and emotional disorders with onset usually occurring in childhood and adolescence
• F99-F99 Unspecified mental disorder

ICD-11 i equivalència amb DSM

Una classificació més alineada amb el DSM. Mental behavioral or neurodevelopment disorders. (La disfòria de gènere al ICD11 no es cataloga com a un tema de salut mental sinó de salut sexual) (Alzheimer es classifica a malalties del sistema nerviós)

• Neurodevelopmental disorders 6A0(inclou: discapacitat intel·lectual, TEA, ADHD, trastorns d’aprenentatge, comunicació, etc.) // DSM5-1
• Schizophrenia or other primary psychotic disorders 6A2, 6A3 Catatonia // DSM5-2
• Mood disorders Trastorn bipolar 6A6, Depressió 6A7//DSM-5 Bipolar 3 i Depressiu 4
• Anxiety and fear-related disorders, Trastorn general d’ansietat 6B2. fòbies //DSM-5 5
• Disorders specifically associated with stress (inclou PTSD, CPTSD, trastorn d’adaptació) 6B4// DSM-5 -7
• Dissociative disorders 6B6 // DSM-5 – 8
• Feeding and eating disorders 6B8 Anorèxia, bulímia // DSM-5 -10
• Elimination disorders 6C0 // DSM-5 – 11:
• Disorders of bodily distress or bodily experience 6C2 bodily symptoms that the individual finds distressing and to which excessive attention is directed. Body integrity dysphoria involves a disturbance in the person’s experience of the body manifested by the persistent desire to have a specific physical disability accompanied by persistent discomfort, or intense feelings of inappropriateness concerning current non-disabled body configuration. // DSM-5:9
  Factitious disorder 6D5 (simular necessitat de tractament) 6D5 // DSM-5 9 Somatic Symptom and Related Disorders (ensenya Factitious Disorder)
• Disorders due to substance use 6C4. Addictive behaviour (addicció al joc) 6C5 // DSM-5 16
• Impulse control disorders, (ex.: piromania, cleptomania, comprensió més acotada) 6C7 // DSM 15
• Disruptive behaviour and dissocial disorders 6C9 // DSM 15
• Personality disorders and related traits (model dimensional: lleu/moderat/greu + trets) 6D10// DSM-5 18 (amb model de dimensions també)
• Paraphilic disorders 6D3 (exhibicionisme..) // DSM5 19

DSM
(PDF)

DSM-I (1952): model psicodinàmic i descriptiu influït per la psiquiatria militar. En general els trastorns s’entenen com a reaccions factors psicològics, socials i biològics. Sense criteris diagnòstics.
DSM-II (1968): Manté el llenguatge psicodinàmic. L’homosexualitat no s’elimina com a trastorn fins el 1973.
DSM-III (1980): S’abandona el model psicodinàmic i s’introdueixen criteris diagnòstics operatius (llistes de símptomes). Facilita la recerca empírica i els assaigs clínics. Es consolida com a estàndard internacional (especialment en recerca).
DSM-IV (1994): ajustos i harmonització amb el ICD-10.
DSM-5 (2013): S’introdueixen espectres (ex. autisme) i nivells de gravetat. Es revisen categories. Els traumes tindran grup propi. S’intenta combinar el punt de vista de categories (es defineixen criteris per definir si es té o no un trastorn, ex. 5 símptomes surant més de 2 setmanes) i el dimensional (una continuïtat de baix-moderat-alt-patològic) s’ajusta més a la realitat però és més difícil administrativament.

• 1. Trastorns del neurodesenvolupament: Discapacitat intel·lectual (lleu, moderada, greu), Trastorns de la comunicació, Trastorn de l’espectre autista, TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat), Trastorns d’aprenentatge específics, Trastorns motors (tic, coordinació, Tourette…)
• 2. Esquizofrènia i altres trastorns psicòtics: Trastorn esquizotípic, Esquizofrènia, Trastorn esquizofreniforme, Trastorn esquizoafectiu, Trastorn delirant, Trastorns psicòtics breus o induïts per substàncies.
• 3. Trastorns bipolars i relacionats: Trastorn bipolar I, Trastorn bipolar II, Trastorn ciclotímic, Altres trastorns bipolars especificats o no especificats
• 4. Trastorns depressius: Trastorn depressiu major, Trastorn depressiu persistent (distímia), Trastorn disfòric premenstrual, Trastorn depressiu induït per substàncies o medicaments.
• 5. Trastorns d’ansietat: Trastorn d’ansietat generalitzada (TAG), Trastorn de pànic, Agorafòbia, Fòbies específiques, Fòbia social (trastorn d’ansietat social), Mutisme selectiu
• 6. Trastorns obsessivocompulsius i relacionats: TOC, Trastorn dismòrfic corporal, Tricotilomania, Excoriació (arrencament de pell), Trastorns relacionats amb acumulació
• 7. Trastorns relacionats amb traumes i estrès: Trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT), Trastorn d’estrès agut, Trastorns d’adaptació, Trastorn reactiu de l’aferrament
• 8. Trastorns dissociatius: Amnèsia dissociativa, Trastorn de despersonalització/desrealització, Trastorn dissociatiu de la identitat
• 9. Trastorns somàtics i relacionats: Trastorn de símptomes somàtics, Ansietat per malaltia (hipocondria), Trastorn de conversió (trastorn neurològic funcional)
• 10. Trastorns alimentaris i de la ingestió d’aliments: Anorèxia nerviosa, Bulímia nerviosa, Trastorn per afartament, Pica, Ruminació, Restricció alimentària evitativa
• 11. Trastorns d’eliminació: Enuresi, Encopresi
• 12. Trastorns del son-vigília: Insomni, Hipersomnolència, Narcolèpsia, Apnea del son, Trastorns del ritme circadià
• 13. Disfuncions sexuals: Ejaculació precoç o retardada, Disfunció erèctil, Trastorn del desig sexual, Trastorn de dolor genitopèlvic
• 14. Disfòria de gènere
• 15. Trastorns disruptius, de control dels impulsos i de la conducta: Trastorn oposicionista-desafiant, Trastorn de conducta, Trastorn explosiu intermitent, Cleptomania, Piròmania
• 16. Trastorns relacionats amb substàncies i addiccions: Alcohol, cafeïna, cànnabis, opiacis, estimulants, etc., Trastorn per joc (l’únic no relacionat amb substàncies)
• 17. Trastorns neurocognitius: Deliri, Trastorn neurocognitiu major o lleu (demències, Alzheimer, etc.)
• 18. Trastorns de la personalitat: Grup A: Paranoide, esquizoide, esquizotípic, Grup B: Antisocial, límit (borderline), histriònic, narcisista, Grup C: Evitatiu, dependent, obsessivocompulsiu
• 19. Trastorns parafílics: Exhibicionisme, voyeurisme, fetitxisme, pedofília, sadomasoquisme, etc.
• 20. Altres trastorns mentals: Símptomes no especificats, multifactorials, o vinculats a altres condicions mèdiques.

Hi ha indicis que la divisió de malalties mentals del DSM no té fonament i que moltes se solapen. (Scientific American)

Neurodesenvolupament i demència

[Quan falla el hardware en la construcció del sistema o es desgasta amb el temps]

Neurodesenvolupament (DSM-1, ICD10 F70-79, ICD11 1 6A0)

• Discapacitat intelectual / Intelectual disability (Mental retardation).DSM(1), ICD10 (F70–F79)
  Consisteix en “deficits in general mental abilities, such as reasoning, problem solving, planning, abstract thinking, judgment, academic learning, and learning from experience”. Es classifica en suau (IQ.50-69), moderada (35-49>) i severa (20-34) . (Tests d’intel·ligència ). Sovint es presenta juntament amb altres trastorns, com l’autisme.
  Les causes poden ser genètiques, problemes durant l’embaràs o el part [error en les peces, o error en muntar-les].
  Afectaria un 2–3% de la població, amb un 80% de discapacitat suau. Amb el suport adequat poden arribar a tenir una vida relativament independent.
• Trastorns del llenguatge. (F80-83) (trastorn del llenguatge, trastorn de la fonació, trastorn de la comunicació socialdislèxia, discalcúlia, etc.),Language disorder, speech sound disorder, social (pragmatic) communication disorder, and childhood-onset fluency disorder (stuttering).
• ASD (TEA), trastorn de l’espectre autista F84. Autisme. is characterized by persistent deficits in social communication and social interaction across multiple contexts, including deficits in social reciprocity, nonverbal communicative behaviors used for social interaction, and skills in developing, maintaining, and understanding relationships. A més hi ha fixació i interès per certs temes i especial sensibilitat a llum o soroll. En alguns casos poden presentar altíssimes capacitats, per exemple en matemàtica o memòria. Pot variar molt, des de símptomes lleus a necessitar cura constant. S’ha observat que és hereditari però la base genètica és complexa. No té cura ni tractament. S’estima que un 1% de la població ho és. Un 40-50% lleu, amb bona capacitat de parla i llenguatge, IQ dins o per sobre de la mitjana, capacitat d’autonomia adulta, poden treballar i viure de manera independent amb mínim suport social, abans s’haurien diagnosticat com “Asperger”, més una manera de ser (neurodivergència) que una patologia. Un 30-40% moderat, amb dificultats de comunicació moderades, necessitat de suport regular a l’escola o al treball, independència parcial però no completa potser amb supervisió en finances, organització, vida domèstica, etc. Un 20-30% amb TEA sever, amb discapacitat intel·lectual associada, comunicació limitada o absent, dificultats d’atonomia que requereixen supervisió contínua.  (Film “Rain Man” de 1988)
• ADHD (TDAH) Attention deficit hyperactivity disorder, F90. Hiperactivitat, dèficit d’atenció, impulsivitat, irritabilitat, autoestima deficient.
  Amb criteris DSM afectaria un 6-7% dels menors de 18 anys, i amb criteris ICD10, un 1-2%.
• Trastorns motors i de coordinació, F95 (Tics, síndrome de Tourette).

Neurocognitius (DSM-17)(ICD 11 8A)

Trastorns neurocognitius (demències). Biològic. Degeneració neuronal progressiva, malalties mèdiques identificables. // Deliri (delirium) — F05, Trastorns neurocognitius majors (F00 per Alzheimer; F01 vascular; F02 per demència en altres malalties). ICD11 ho classifica a malalties del sistema nerviós.
Test cognitiu MoCA o MMSE, anàlisi de sang i imatges cerebrals.

Els grecs ja associaven la vellesa amb demència. El 1901 el psiquiatra Alois Alzheimer la va identificar i descriure a partir del pacient Auguste D.
En totes les demències es comença per una etapa lleu en què es manté l’autonomia, amb oblits petits. Després ve una etapa moderada amb desorientació, confusió, dificultats funcionals (cuinar, pagar, etc.), fins que a l’etapa avançada hi ha una dependència total. La identitat i reconeixement dels familiars es perden només en l’etapa avançada.

La prevalença global de demència a Europa és d’un 7-8%.

• Alzheimer (memòria recent) 60-70%
• Vascular (atenció i marxa) 15-20%
• Frontotemporal (personalitat, empatia) 5-10%
• Cossos de Lewy i parkinson (al·lucionacions 8-10%)

Factors:

• Genètica: El gen APOE ε4 augmenta el risc (però no el determina). Només un petit percentatge (<1%) de casos són hereditaris al 100% (mutacions en *PSEN1*, *PSEN2*, *APP*).
• Vasculars i metabòlics: Hipertensió, diabetis, colesterol alt, obesitat i tabaquisme acceleren el dany neuronal. El cervell és molt sensible a la salut dels vasos sanguinis.
• Estil de vida i reserva cognitiva. El nivell educatiu, activitat intel·lectual, relacions socials, exercici físic i dieta (especialment mediterrània) protegeixen el cervell. A més reserva cognitiva, més resistència als danys estructurals.

Amb l’edat és inevitable certa pèrdua de plasticitat neuronal. El volum cerebral es redueix un 0,2–0,5% anual a partir dels 60–65 anys. Processar informació o aprendre coses noves triga més. Però només un 10–12% de persones >65 anys desenvoluparan demència. [no acabarem tots patint Alzheimer si no morim abans]. Diferències entre l’envelliment normal, la deteriorament cognitiu lleu, i la malaltia neurodegenerativa:

• Memòria. Oblits puntuals (recordes després). Oblits greus, no recordes ni amb pistes. Oblits freqüents que dificulten tasques
• Raonament i llenguatge. Lleugerament més lent. Desorganització del llenguatge. Dificultat per trobar paraules
• Orientació i vida diària. Conservades. Pèrdua d’autonomia. Lleus dificultats
  Causa principal. Envelliment cerebral normal. Neurodegeneració progressiva (plaques, enredos, etc.). Dany neuronal parcial o risc de demència
• Evolució. Estable o molt lenta. Progressiva i irreversible. Pot estabilitzar-se o progressar

Detall: Epidemiologia, evolució dels símptomes de lleu a sever i àrea cerebral afectada

• Malaltia d’Alzheimer (forma amnèsica típica). 60–70%.
  Oblits recents, repetició de preguntes, desorientació temporal. Dificultat amb llenguatge, orientació i judici; canvis d’humor. No es reconeixen els familiars, pèrdua d’autonomia, mutisme.
  Hipocamp, escorça temporal medial, després parietal i frontal. Forma més freqüent.
  La memòria recent és la primera afectada.
• Demència vascular. 15–20%.
  Lentitud mental, dificultat de concentració, petits oblits. Canvis d’humor, marxa insegura, confusió sobtada. Deteriorament irregular, possibles símptomes motors.
  Zones disperses segons els infarts: substància blanca, tàlem, ganglis basals. Pot coexistir amb Alzheimer (mixta).
• Demència frontotemporal (DFT). 5–10% (més freqüent <65 anys).
  Canvis de conducta, impulsivitat, pèrdua d’empatia o llenguatge. Desinhibició, llenguatge estereotipat o pèrdua de paraules. Mutisme, apatia, dependència total.
  Lòbuls frontals i temporals anteriors.
  Memòria inicialment preservada; afecta la personalitat.
• Demència amb cossos de Lewy. 5–10%.
  Fluctuacions cognitives, al·lucinacions visuals, lentitud motora. Rigidesa tipus Parkinson, confusió variable. Deteriorament global, dependència total.
  Còrtex parietal-occipital, substància negra.
  Memòria inicialment millor que en Alzheimer; somnis vívids, al·lucinacions.
• Demència de Parkinson. 3–5%.
  Lentitud mental, distracció, apatia. Dificultat per planificar, rigidesa i tremolor. Dependència física i cognitiva.
  Ganglis basals, circuits fronto-subcorticals.
  Símptomes motors precedeixen el deteriorament cognitiu.
• Síndrome de Korsakoff (alcohòlica / carencial). <1% (poc freqüent).
  Amnèsia anterògrada, confabulació. Personalitat conservada però gran buit de memòria. Danys cognitius severs.
  Tàlem i cossos mamil·lars (sistema límbic).
  Relacionada amb dèficit de tiamina (vitamina B1). Pot estabilitzar-se.
• Hidrocefàlia normotensiva. <1–2% (causa potencialment reversible).
  Marxa inestable, incontinència lleu, pèrdua de memòria suau. Tríada clàssica: marxa, memòria, incontinència. Possible millora amb derivació.
  Dilatació ventricular, compressió frontoparietal.
  Pot confondre’s amb Alzheimer, però és tractable en alguns casos.

Indicis que la menopausa causa alteracions al cervell similars a l’Alzheimer (BBC 2026)

[Alteracions de conducta]

Esquizofrènia

DSM 2. ICD10 (F20-F29). ICD11 6A2

Es diagnostica quan almenys durant un mes hi ha  deliris (creences falses fixes), al·lucinacions, especialment auditives, discurs desorganitzat, aïllament social i resposta emocional reduïda, comportament molt desorganitzat o catatònic, símptomes negatius significatius (apatia, alògia, abúlia, aplatament afectiu).
El 1887 Kraepelin la denominava “dementia praecox” per diferenciar-la de l’Alzheimer que apareix a la vellesa. El 1911 Eugene Bleuler la va redenominar esquizofrènia per referir-se a la separació entre els processos cognitiu i les percepcions. (A la síndrome de Charles Bonnet hi ha al·lucinacions visuals, però el subjecte sap que són fictícies. No s’ha de confondre amb el trastorn dissociatiu de la identitat (personalitat múltiple).  Es presenta sovint amb altres trastorns d’estat d’ànim, ansietat, TOC i consum de substàncies. Tampoc s’ha de confondre amb el trastorn de personalitat esquizoide.

Les veus
Les veus de l’esquizofrènia no són aleatòries ni purament fantàstiques; reflecteixen elements del món real o emocional del pacient, encara que la persona no tingui control sobre elles ni les reconegui com a pròpies en el moment del brot. Diversos estudis (Beavan, Read & Cartwright, McCarthy-Jones et al., Walters) troben que la majoria de les vegades són de persones conegudes (reflectint relacions conflictives), figures de ficció o de mitjans (televisió, films, llibres. Aquestes no serien ben bé personatges sinó que encarnarien determinats trets, representacions de pensaments interns que reprodueixen converses internes crítiques, com si fossin “versions externalitzades” de la pròpia ment. Les veus poden ser crítiques, reforçant l’ansietat i depressió (“veus negatives”), o donar instruccions i advertències (“veus directives”) que poden portar conductes de risc o impulsives.
L’afectat percep les veus com a exteriors i reals. Neuroimatges (fMRI) han mostrat que quan una persona sent veus s’activen zones semblants a les del llenguatge intern (àrea de Broca), suggerint que potser confon un pensament propi amb una veu externa. En el cas de les veus negatives els missatges poden ser “Ets inútil”, “No vals res”, “Tothom et menysprea.” El missatge és proper a la veu interna autocrítica que es troba a vegades en els trastorns alimentaris (“ets gorda”, “ets dèbil”, “no et mereixes menjar”). L’anorèxia nerviosa coincideix amb l’esquizofrènia en missatges crítics i moralitzadors, però en aquesta última, sembla com si el cervell “externalitzés” aquests pensaments, fent-los sonar com si vinguessin d’algú altre.

Epidemiologia.
Entre un 0.3-0.7% de la població és diagnosticada amb esquizofrènia al llarg de la seva vida. Aproximadament el 20–25% tenen un sol episodi psicòtic o pocs episodis aïllats i després es recuperen gairebé completament, podent portar una vida relativament normal sense símptomes significatius la major part del temps (amb tractament i teràpia puntual). Un altre 35–45% solen tenir una evolució intermèdia, amb recaigudes periòdiques però també períodes llargs d’estabilitat funcional (amb tractament periòdic i suport psicosocial continuat).  I finalment, prop del 30–40% presenten una evolució més crònica o persistent, amb símptomes residuals o dificultats de funcionament importants (tractament i suport intensiu).

Causes i tractament
S’ha trobat que hi ha heretabilitat però no s’han identificat gens. S’han identificat com a factors de risc les complicacions durant l’embaràs o el part, el consum de cannabis durant l’adolescència, el consum d’amfetamines. Les situacions d’estrès el poden desencadenar.
Tractament amb teràpia Cognitivoconductual. El suport de la família, el treball i la comunitat ajuda a no recaure.

Mediació d’antipsicòtics, clàssics apareguts als 50-70, i de segona generació (Medicació ).

Trastorns bipolars i depressius

DSM 3,  ICD10 F30-31, ICD11 6A6 / DSM 4, ICD10 F32-33,   ICD11 6A7

Tipus d’episodi

• Episodis de mania. Almenys 1 setmana d’hiperactivitat, augment de l’autoestima, hipersexualitat, ignorar els riscos, gastar diners, deliris de tenir una missió a realitzar, o una relació especial amb Déu. Pot requerir hospitalització.
• Episodis d’hipomania. Almenys 4 dies de símptomes similars però sense deliris, amb capacitat de seguir portant una vida normal.
• Episodi major de depressió. Almenys 2 setmanes de tristesa, irritabilitat, pèrdua d’interès per activitats que abans eren gratificants, sensació de culpa, canvis de pes, gana, dormir, dificultat en concentrar-se, baixa autoestima. Poden durar mesos.

Tipus

• Bipolar I. Almenys un episodi de mania. Hi poden haver de 0–1 episodis per any de mitjana si estan tractats. Al llarg de la vida, la majoria tenen entre 5 i 10 episodis totals (maníacs, depressius o mixtos). Poden passar anys sense cap episodi amb bon tractament. Sense tractament, poden aparèixer fins a 2–3 episodis/any, tot i que això és menys habitual. Per exemple, una persona pot haver tingut un episodi de mania als 19 anys, estar 10 anys sense que passi res, i patir una depressió als 30.
• Bipolar II. Almenys un episodi d’hipomania.  1–2 episodis/any, sobretot depressius; l’episodi hipomaníac és més breu i pot passar més desapercebut.
• Depressiu Unipolar. Sense cap episodi de mania.

La major part del temps les persones estan estables (eutímics). [Tenia la idea errònia que estaven constantment en cicle d’alts i baixos]. Els trastorns bipolars solen aparèixer a l’adolescència o la vintena, els depressius, normalment més tard.

A l’antiguitat es parlava de melancolia i s’atribuïa a un excés de bilis negra. A l’edat mitjana s’associava a una falta de fe. Philip Pinel separa “mania” de “melancolia” i apunta que aquesta seria una malaltia, no una manca de caràcter. Cap el 1890 Kraepelin la va denominar “psicosi maniaco-depressiva”, diferenciant-la de l’esquizofrènia i detectant els dos extrems d’estat d’ànim.  Al DSM-I de 1952  es parla de “depressive reaction”.  Als anys 60 i 70 es va anar imposant el terme trastorn bipolar quan hi ha episodis de mania i “Major depressive disorder” per la depressió. Es consoliden al  DSMIII de 1980.

Hi ha un fort component genètic amb un 0.71% de risc heretable i s’han identificat alguns gens. Les experiències abusives a la infantesa són presents en un 30-50% dels casos. Línies de recerca apunten tant a alteracions del cervell com a alteracions en els neurotransmissors com la dopamina (algunes drogues que produeixen efectes similars a la mania, com la cocaína, amfetamina o cannabis intens, actuen sobre els neurotransmissors).

El tractament de la depressió es basa en antidepressius TCA, IMAO, SSRI, SNRI (Medicació).

Quan hi ha un diagnòstic de trastorn bipolar han d’anar sempre acompanyats d’estabilitzadors que actuen sobre els neurotransmissors evitant pics, Liti i altres (Medicació ).

Epidemiologia

• Trastorn Bipolar I (episodi maníac complet): vida 0.6–1% de la població. Anual 0,4–0,6%.
• Trastorn Bipolar II (episodis hipomaníacs + depressius majors; mania completa mai, a vegades l’episodi hipomaníac lleu no es detecta): vida 0.4–1,1%. Anual: al voltant de 0,3–0,5%.
• Trastorn depressiu major (unipolar sense mania): vida 10–20%, segons país i metodologia. Anual: al voltant de 5–7%.

Abús de substàncies, addiccions

DSMV-16, icd10 F10-19, icd11
Trastorns relacionats amb alcohol, opioides, estimulants, cannabis, etc. i conductes addictives com el joc. [Tant en el cas del consum de substàncies com del joc, es tracta de conductes que busquen una recompensa ràpida, ja sia per escapar d’un estat de tristesa o angoixa, o per un impuls.]

Causes (model biopsicosocial)

• Factors biològics: Predisposició genètica (heretabilitat ~40–60%). Diferències en circuits de recompensa (dopamina). Vulnerabilitat neurobiològica (adolescència, estrès crònic).
• Factors psicològics: Trastorns mentals com ansietat, depressió, TDAH, TEPT. Impulsivitat, cerca de novetats. Estratègies d’afrontament poc adaptatives.
• Factors socials: Disponibilitat i acceptació social de la substància. Presència de consum al grup d’iguals. Situacions socioeconòmiques adverses [?]. Trauma, violència, negligència en la infància.

També en els dos casos hi ha una gradació entre:

• l’ús ocasional/recreatiu, sense pèrdua de control, sense conseqüències negatives significatives (socials, laborals, mèdiques o legals), sense símptomes d’abstinència.
• el consum problemàtic, que causa dany clar a la salut física o mental (per exemple, ansietat induïda per substàncies, lesions, riscos durant la conducció, problemes gastrohepàtics…).
• el trastorn que requereix tractament. El DSM-5 estableix com a criteri que es compleixin durant 12 mesos ≥2 criteris (lleu), 4-5 (moderat), ≥6 (greu).

1. Consum en quantitats més grans o més temps del previst.
2. Desig persistent de reduir o impossibilitat de controlar el consum.
3. Molt temps dedicat a obtenir, consumir o recuperar-se dels efectes.
4. Craving (desig intens).
5. Fallides en obligacions socials, laborals o familiars.
6. Problemes socials o interpersonals recurrents.
7. Abandonament d’activitats importants.
8. Consum en situacions físicament perilloses.
9. Consum malgrat saber que causa problemes físics o psicològics.
10. Tolerància.
11. Abstinència.

A banda de la possible medicació en cada cas, en general es tracta amb teràpia CBT, grups de suport comunitari, entrevista motivacional i prevenció de recaigudes (Marlatt).

Dosis de risc, prevalença i tractament mèdic:

• Alcohol
  Baix risc: 2 U/dia i màxim 10 U/setmana, amb dies sense consumir. Risc: > 2 U/dia de manera habitual, o > 10–14 U/setmana, o > 4–5 U en una sola ocasió (binge drinking). altament perjudicial / greu: > 20–28 U/setmana, Episodis repetits de 6–8 U en una mateixa sessió, consum diari amb necessitats fisiològiques (indicatiu de dependència). (1 cervesa (330 ml, 5%) ≈ 1,3 U, 1 copa de vi (100 ml, 13%) ≈ 1,3 U, 1 “cubata” (40 ml destil·lat 40%) ≈ 1 U).
  Prevalença: 5% de la població adulta presenta trastorn per consum d’alcohol en un any.
  Tractament: Naltrexona, Acamprosato, Disulfiram (menys utilitzat per efectes adversos).
• Tabac
  Poc perjudicial (tot i que augmenta el risc cardiovascular i de càncer): 1–5 cigarrets/dia. Perjudicial, fins a 10 cigarretes. Greu: > 10–20 cigarrets/dia, increment marcat de mortalitat, més de 20-30 al dia es considera clínicament dependent.
  Fuma un 20-25% de la població global.
  Medicació substitutiva de nicotina, Bupropió, Vareniclina
• Cannabis
  Bax risc: ≤ 1 vegada per setmana amb THC < 10%. Perjudicial: consum setmanal o diari i THC alt (> 15–20%), risc altíssim a l’adolescència. Greu: consum diverses vegades al dia amb THC alt, símptomes d’abstinència(tetrahidrocannabinol, el component actiu, el % respecte el vegetal).
  Prevalença 1-3%
  Sense tractament mèdic.
• Cocaïna
  No hi ha cap dosi segura i els riscos augmenten molt ràpidament. Poc perjudicial: 1 sessió puntual amb dosis petites (50–100 mg) per via intranasal. Perjudicial: sessions repetides al mes (100–300 mg), la barreja amb alcohol que forma cocaetilè dispara el risc. Fumada via crack és molt més addictiva. Greu: consum setmanal o binge (diverses línies en una sessió), més risc si és injectat, símptomes d’ansietat.
  prevalença 0.3%
  Sense tractament mèdic.
• Opioides (heroïna, fentanil, analgèsics opioides)
  Risc molt alt en el cas de l’heroïna o abús de medicació fora de supervisió.
  Prevalença de consum menor, però alt risc de dependència i mortalitat. Trastorn al voltant del 0,2–0,4% en adults, però amb grans diferències regionals.
  Medicació: Metadona (substitució), Buprenorfina, Naltrexona depot
• Altres
  Amfetamines / metanfetamina: consum moderat però alt potencial de dependència.
  MDMA / èxtasi: consum relativament freqüent en ambients recreatius però amb menor prevalença de dependència.
  Benzodiazepines i hipnòtics: consum freqüent en context mèdic; la dependència pot ser significativa (fins a un 1–2% en alguns estudis).

Addiccions de conducta

• Addicció al joc (Gambling Disorder)
  Loteria, apostes. Prevalença d’un 1-3% problemàtic. 0.1-1% com a trastorn patològic.(Les xifres més baixes sovint provenen d’Europa; les més altes, d’Amèrica del Nord i alguns països asiàtics. L’aparició de les apostes online ha augmentat la prevalença especialment en homes joves. Hi ha una elevada comorbiditat amb mania/hipomania.
• Addicció als vídeojocs (Gaming disorder)
  Prevalença 0.3-1% en adults i adolescents.

(2026: una mediació per tractar moviment involuntari causa addició al joc com a efecte secundari BBC)

Trastorns d’ansietat

Ansietat

Trastorns d’ansietat, por i fòbies. DSM-5 5, ICD10 F41?  ICD11 6B2.
Experiència incontrolable de sentiments d’angoixa que es deterioraran les condicions de salut, feina, o relacions. Pot causar símptomes físics i cognitius, dificultat per concentrar-se, augment de les pulsacions, dolor al pit, o dolor abdominal. No és el mateix que la por, que seria la resposta emocional a una amenaça externa clara [i si el que passa és que exagerem l’amenaça?]

• Trastorn d’ansietat generalitzada (GAD): Ansietat i preocupació excessiva i persistent sobre molts aspectes de la vida quotidiana, durant almenys sis mesos.
• Trastorn de pànic: Atacs de pànic recurrents i inesperats, amb por intensa i símptomes físics (palpitacions, sensació d’ofec, mareig). Pot incloure ansietat anticipatòria.
• Agorafòbia: Por o evitació de llocs o situacions on seria difícil escapar o rebre ajuda en cas d’un atac de pànic (transport públic, multituds, espais oberts). [malgrat que semblen experiències contràries]
• Fòbies específiques: Por marcada i persistent davant un objecte o situació concreta (animals, sang, volar, alçades, etc.).
• Fòbia social (trastorn d’ansietat social): Por intensa a situacions socials en què la persona pot ser jutjada o avaluada per altres. Sovint inclou evitació d’interaccions socials.
• Trastorn d’ansietat per separació: Ansietat exagerada quan la persona (infant o adult) s’ha de separar d’algú amb qui té un vincle fort.
• Mutisme selectiu: Incapacitació consistent per parlar en determinats contextos socials, tot i poder parlar normalment en altres situacions (com a casa).

Història
(Abans el Trastorn Obsessiu-compulsiu i l’estrès posttraumàtic també s’incloïen aquí).
Els trastorns d’ansietat estan descrits des de l’antiguitat. A Mesopotàmia i Egipte s’interpretaven com a fenòmens espirituals o demoníacs que es tractaven amb rituals i amulets. Homer fa servir els termes “phobos” i “deimos” per referir-se a por extrema. “Pànic” prové del déu Pan, responsable de  “terror sobtat” en boscos i llocs oberts. Hipòcrates descriu casos de pànic i ansietat generalitzada i els atribueix a un excés de bilis negra. Defineix la “phobia” com a por intensa causada per imaginar futurs perills. Plató i Aristòtil parlen de la por irracional (“phobos akatalēptos”). Galé sistematitza els trastorns emocionals i parla de “terror sense causa”. Es documenta el primer cas clar d’una fòbia específica: el famós cas de Domicià, que temia la foscor.
A l’Edat mitjana occidental els símptomes s’interpreten en termes espirituals, possessions, melancolia. Als textos mèdics àrabs i jueus (Avicenna, Maimònides) descriuen els símptomes de palpitacions, inquietud i tremolors. Al renaixement es torna a enfocaments més naturalistes.
Al segle XVII – XVIII apareixen els primers noms moderns com “Melancolia ansiosa”, “Vaporisme” (especialment en dones, palpitacions i mareigs atribuïts a “vapors” provinents de les vísceres). Robert Whytt (1765) descriu els primers casos de símptomes físics d’origen emocional (“hipersensibilitat nerviosa”). Al sXIX arriba el concepte modern d’ansietat. George Beard (1869) parla de “neurastènia” (fatiga, irritabilitat, ansietat, hipersensibilitat corporal), la malaltia moderna de la civilització industrial. Sigmund Freud (1895) parla de “neurosi d’angoixa”, caracteritzada per atacs d’angoixa sobtats i tensió crònica. Westphal (1871) descriure l’agorafòbia en termes moderns.
Emil Kraepelin (1899, 1913) va classificar la neurosi d’angoixa, fòbies, neurastània i histèria d’angoixa. És el primer a separar clarament ansietat de psicosi.
Pierre Janet (1903–1911) descriu l’ansietat com a desorganització de l’energia psicològica. Identifica la base fisiològica de les crisis de pànic.

Prevalença (estimacions molt aproximades)
[WK] 4.5% el 2010 (5.2% població dones, 2.8% homes), i un 30% l’hauria patit almenys un cop al llarg de la vida. ([chatGPT 7% i 31%).
– Trastorn d’ansietat generalitzada (GAD): Prevalença de 12 mesos: 1,8% a nivell mundial. Prevalença de per vida: ~ 3,7%
– Trastorn de pànic i atacs de pànic: prevalença de vida d’un 22%
– Agorafòbia: prevalença de vida 0.8%-3%
– Fòbies específiques i fòbies socials: prevalença anual 9%

Causes i tractament
Es pensa que evolutivament té sentit anticipar el perill perquè el fals positiu té menys conseqüències que el fals negatiu. Conflueixen diferents factors:
– Genètics. Una heretabilitat moderada 30-50%.
– Neurologia: amígdala hiperreactiva (centre del processament del perill), activació alterada del còrtex prefrontal (que regula la por), desequilibris en serotonina, dopamina i GABA, un sistema d’estrès (HPA) més sensible.
– Experiències i factors ambientals: Una experiència traumàtica o veure algú altre que té por a alguna cosa pot contribuir a adquirir una por. Estrès crònic per problemes a la feina o relacions. Sobreprotecció a la infantesa, amb poca autonomia o missatges constants de perill poden facilitar un perfil ansiós.
– Mode cognitiu: la tendència a ser hipervigilant, inflar la possibilitat de perill, el perfeccionisme i necessitat de control [si tot ha de ser perfecte és gairebé segur que tot no podrà ser perfecte].

Tractament
El principal tractament és teràpia CBT. Ajuda a modificar patrons de pensament catastrofistes, i exposa gradualment a allò que genera por (desensibilització). Si hi ha atacs de pànic o l’ansietat és molt severa es complementa amb medicació d’antidepressius i puntualment amb Benzodiazepines (diazepam, lorazepam o alprazolam) o betablocadors com el propanolol. Les tècniques de respiració també poden ajudar a sortir de l’estat d’hiperventilació, per exemple amb la tècnica 4-4-6 o 4-7-8 (inhalar, pausa, exhalar).

Trastorn obsessiu compulsiu TOC (OCD)

DSM 6. ICD10, ICD10 F42, ICD11

Intrusió de pensaments, obsessions, que causen un neguit que du a una conducta compulsiva com rituals que sabem que que són irracionals. Poden ocupar més d’una hora al dia i penalitzar la feina i qualitat de vida. La gravetat es mesura amb l’escala Yale-Brown   (versió d’autoavaluació). Apareix sovint també amb trastorns bipolars i de depressió.
Els símptomes estan descrits des de l’antiguitat. A l’edat mitjana, les obsessions sexuals s’interpretaven com possessions demoníaques. L’expressió “obsessive–compulsive” ve del terme alemany Zwangsvorstellung (obsession) que feia servir Karl Westphal i que influí en Pierre Janet. Freud atribuïa les obsessions a conflictes de l’inconscient. Als anys 60 Vic Meyer va  introduir la teràpia ERP.
No s’ha de confondre amb l’addicció que és una conducta compulsiva buscant una recompensa (per exemple mirar el mòbil). Aquí la conducta busca reduir l’angoixa d’un pensament obsessiu (passarà alguna cosa dolenta si no faig això).

• Por a la contaminació o a emmalaltir a causa de gèrmens → rentar-se les mans i netejar-ho tot.
• Dubtes excessius i necessitat de certesa absoluta (“He tancat la porta?”, “He apagat els fogons?”) → comprovació contínua.
• Obsessions de simetria, ordre o perfecció, necessitat que els objectes estiguin alineats o col·locats d’una manera “perfecta”.
• Pensaments agressius o de fer mal, por d’agredir algú estimat o de fer mal involuntàriament.
• Obsessions sexuals o blasfemes, contraris als propis valors, idees irreverents que generen culpa o por.
• Obsessions de responsabilitat excessiva, pensar constantment en possibles conseqüències negatives, exagerant la responsabilitat sobre els altres.

No es coneixen les causes exactament. Hi ha indicis de component genètic. haver patit experiències traumàtiques o abusives també influeix.

La prevalença és d’un 4.1% (haver-ne patit un cop a la vida) i d’un 3% pels darrers 12 mesos, cosa que voldria dir que és molt persistent. Dels afectats, un 27.5% molt lleu, 47% lleu, 22.9% moderat i un 2.7% sever.

El tractament principal és teràpia CBT i concretament entrenar els afectats a evitar la resposta quan apareix la situació ( ERP Exposure response prevention). En casos molt greus es complementa amb medicació d’antidepressius.

Traumes i estrès

[Quan la vida és massa dura, experiències traumàtiques]

Estrès posttraumàtic

DSMV-7, ICD10  F43.1, ICD11 6B4, T d’estrès agut / reaccions a l’estrès F43.x, T adaptació F43.2). [Records intrusius]

• Trastorn d’estrès post-traumàtic (PTSD). Conseqüència d’haver patit una violació, abús, desastre natural, guerra, una malaltia greu com el càncer [veiem la mort a prop]. Els símptomes són records intrusius, malsons amb durada superior a un mes. Solen presentar-se tres mesos o fins i tot anys després del fet. Els refugiats o els soldats que han entrat en combat tenen més risc. Als USA, hi ha un 3.5% de prevalença anual i un 9% el viu al llarg de la vida.
• El ICD11 parla Trastorn d’estrès post-traumàtic complex /C-PTSD) quan hi ha una exposició repetida
• Altres: Pena prolongada per la pèrdua d’algú estimat.
• (L’estrès laboral, l’esgotament per la càrrega o condicions de feina, no es consideren un trastorn).

Història
Les evidència de símptomes de trastorn per haver patit un trauma es poden remuntar als grecs. Samuel Pepys el descriu després de l’incendi de Londres de 1666. El terme “estrès post traumàtic” es va consolidar els anys 1970 basat en els diagnòstics de veterans de la guerra del Vietnam.

Causes
Hi ha una heretabilitat moderada, 30%. S’especula amb una explicació evolutiva, d’estar preparats per evitar una circumstància que amenaça la supervivència. La recerca mostra que la reacció d’adrenalina durant el fet traumàtic afecta el cervell alterant l’eix HPA (hipotalem-hipòfisi-adrenalina). Es troba menys cortisol (necessari per tancar un episodi d’estrès) i per tant el subjecte queda en un estat hipervigilant amb la noradrenalina disparada. Estudis amb veterans del Vietnam mostren un hipocamp un 20% més petit. Els records del fet haurien quedat mal processats i davant d’estímuls que en si no són perillosos, el cervell reviu l’experiència traumàtica.

Tractament: Teràpia CBT i desensibilització EMDR.

Trastorns dissociatius

DSMV 8, ICD10 F44x, ICD11 – 6B6
Desconnexió involuntària de personalitat, percepcions, records o moviments corporals.

• Amnèsia (icd11 6b61) . Pèrdua de la memòria episòdica, típicament com a reacció a un fet traumàtic. Pot passar de manera gradual o sobtada. Un dels tipus és la fuga dissociativa en que el subjecte se’n va a passejar, o de viatge, adoptant una nova personalitat. 1.8%
• Despersonalització-desrealització (Dp-Dr, icd11 6B66) . L’experiència del propi jo com estrany o irreal, sense estar-hi connectats, com si l’observéssim de fora ( té una semblança amb la dissolució del jo -anatta- en el budisme, però el DDD és involuntari, causa angoixa i afecta el funcionament de la vida mentre que l’Anata ve d’un entrenament i és alliberador (caure a l’aigua o submergir-t’hi). Willoughby Britton a “The Dark night project” ha documentat casos en que la meditació fa caure en DDD). La desrealització és quan el món, altres objectes o persones ens semblen irreals. Moltes persones experimenten episodis transitoris; només una minoria acompleix criteris clínics. 1-2% població.
• Identitat (icd11  6B64). Abans anomenat “personalitat múltiple”.  Hi ha discontinuïtat entre el sentit del jo i agència, alternant entre dues o més personalitats. Cada una d’elles té la seva pròpia manera de viure l’entorn, el propi cos i les relacions amb els altres. Hi ha episodis d’amnèsia.
  S’atribueix a experiències traumàtiques i abusos a la infantesa; [l’infant bloquejaria records intolerables saltant a una altra personalitat]. Quedaria confirmat per imatges MRI on s’activen diferents àrees segons quina personalitat pren el control. També s’indica que, en absència d’experiències traumàtiques, podria ser degut a que no s’ha arribat a constituir un jo sòlid.
  La prevalença és d’un 1% entre la població en general i un 8% entre els pacients clínics.
• Altres, com el trance-posession (estat de trànsit, icd11 6B63) en que la identitat personal habitual és substituïda per una exterior, de manera que la conducta i el moviments semblen controlats per aquest.

Casos documentats per Pierre Janet, Charcot, William James i Morton Prine (Miss Beauchamp, 1905, personalitat múltiple) correspondrien a trastorns dissociatius. Durant la primera meitat del sXX, dominada per la psicoanàlisi, estaven integrats dins la histèria i es pensava que era poc freqüent. A partir dels anys 70 creix la recerca sobre víctimes de violència i abús. En part es deu a la publicació de “Sybil” de Flora Screiber el 1973 que presenta una versió dramatitzada (i exagerada) del cas de Shirley Ardell Mason que va arribar a tenir fins a 16 personalitats, cadascuna recordant experiències que la personalitat principal ignorava (se’n van un film el 1976 amb Sally Field) . Els trastorns dissociatius s’introdueixen per primer cop al DSM-III (1980). El DSM-V de 2013 inclou la personalitat múltiple com a Dissociative Identity Disorder.
[Es pot veure com un virtual host, una mateixa màquina física que pot suportar diferents hosts virtuals, cadascun amb la seva memòria i capacitat de procés]

En general els trastorns dissociatius serien un mecanisme per suportar un trauma psicològic. Els afectats sovint tenen un passat d’abusos sexuals o emocionals, o bé un passat amb circumstàncies amenaçadores.
El tractament principal és psicoteràpia especialitzada en trauma i dissociació. Els símptomes associats com ansietat, depressió, insomni poden ser objecte de medicació.

Trastorns somàtics 

Somatic symptom disorder (SDD). DSMV-9, icd10 F45.0-.4, icd11 6C20. Angoixa excessiva per símptomes de dolor o dificultat per respirar, que no tindrien base mèdica per a preocupar-se. Hipocondria i excessiva preocupació per la salut.
Van ser descrits per Wilhelm Stekel i Paul Briquet.
Les causes podrien ser una infantesa amb abusos o sense afecte, juntament amb perfils psicològics negatius i catastrofistes. Afectaria un 5-7% de la població. Cal advertir que hi ha indicis de símptomes mal diagnosticats, especialment en dones, que fa que se les catalogui com a patint aquest trastorn en lloc de tractar els símptomes com a reals.
Tractament per teràpia CBT i antidepressius.

Trastorn disruptiu/dissocial

Conduct Disorder (CD) i Oppositional Defiant Disorder (ODD). DSM-V 15, icd10  F91.x / F93, icd11 6C9

Afecta predominantment infants i adolescents. la prevalença varia del 0.1% al 3% segons el país i eines utilitzades per mesurar-lo. Alta comorbiditat amb ADHD.

Causes
Factors ambientals i familiars: estil educatiu inconsistent, amb càstigs durs o imprevisibles. Conflicte familiar, separacions conflictives, manca d’estructura. Pràctiques parentals coercitives o negligents. Violència domèstica, abús o negligència. Models agressius en l’entorn (pares, germans, grup d’iguals). Factors socials i escolars, assetjament escolar, exclusió social. La teoria més acceptada és la coercitiva de Patterson, que descriu un cercle viciós entre el nen i els adults on la conducta oposicionista es reforça involuntàriament.
També hi intervenen factors neuropsicològics: dificultats en el control inhibitori i les funcions executives (similar a l’ADHD), per regular la ira, baixa tolerància a la frustració.

Els tractaments consisteixen en intervencions familiars (Parent Management Training, PMT) per establir rutines clares, reduir l’escalada de conflictes, reforçar el comportament positiu. Teràpia d’interacció pares-fills (PCIT). Psicoteràpia individual.

Hikikomori

Al Japó i Corea hi ha joves, sobretot homes, que es tanquen a l’habitació a casa, deixen d’estudiar o treballar i eviten quasi tota interacció social. Es parla de Hikikomori quan dura almenys sis mesos, amb un deteriorament significatiu en funcionament social o personal. No hi ha altres tarstorns que expliquin l’aïllament, tot i que sovint hi ha comorbiditat amb depressió.
La prevalença anual és d’un 2% per persones entr 15 i 39 anys. Un 1.2% de prevalença al llarg de la vida. No tenen una categoria al DSm o el ICD, potser perquè hi ha un fort component cultural japonès associat amb la pressió acadèmica,famílies sobreprotectores, estigma social davant el fracàs escolar, problemes d’ansietat o del desenvolupament, dificultats econòmiques/treball precari. [Potser es podria dir que la pressió social crea un trauma].

Trastorns de personalitat

DSMV- 18, ICD10 F60-69, ICD11 6D10-11

Alteracions de la personalitat que resultarien en dificultats personals (identitat, autocontrol, regulació emocional) i relacions socials (incapacitat per establir relacions satisfactòries, entendre el punt de vista de l’altre). Els ICD11 introdueix tres graus de severitat, de suau, moderat a greu. [Hi ha una gradualitat entre el que seria la manera de ser, els trets de la personalitat (OCEAN) i el  trastorn. Es parlaria de trastorn clínic si hi ha dificultat per mantenir relacions, conflictes continus, impulsivitat que genera conseqüències greus, incapacitat per mantenir una feina. Un altre indicador és si els trets generen patiment propi o aliè, i són estables al llarg del temps (generalment des de l’adolescència o vida adulta primerenca).

La idea de trastorn de la personalitat és moderna. A l’antiguitat teníem el model dels quatre temperaments. Es parlava de caràcters difícils o estranys (Teofrast). Amb el desenvolupament de la psiquiatria al sXIX i XX, apareix el terme “psicopatia” o “degeneració moral” per descriure persones que tenien un comportament problemàtic però no presentaven deliris ni símptomes psicòtics [la pèrdua de control de l’esquizofrènia]. Philippe Pinel va descriure casos de “mania sense deliri”, precursor d’alguns diagnòstics actuals. Kraepelin i Schneider van classificar diversos “caràcters anormals”, antecedents directes dels actuals trastorns de personalitat. El DSM-I (1952) va introduir les “alteracions de la personalitat” i el DSM-III (1980) va crear la categoria moderna de *trastorns de personalitat*, separant-los dels trastorns “clínics”.

En principi no hi ha ni alteracions neurològiques ni experiències traumàtiques. Se suposa que hi ha predisposicions genètiques cap a impulsivitat, agressivitat, vulnerabilitat emocional que es podrien desencadenar per diferents experiències [no cal que siguin traumàtiques] com hiperprotecció o negligència emocional (sense arribar al maltractament); inconsistència en els límits i normes; pares molt temerosos, controladors, distants, crítics; expectatives contradictòries o pressions extremes. Això pot crear des de por a l’abandonament i dependència emocional, a autoexigència extrema i necessitat de control sense necessitat d’un “trauma” explícit.  Influeixen les experiència dels primers anys amb pares i cuidadors, en particular, abusos. Pacients amb trastorns sovint tenien pares que també patien trastorns. Un medi socioeconòmic baix també és un factor. Els “microtraumes” repetits, abusos, invalidació emocional poden provocar [que la personalitat no es consolidi correctament].
El tractament és teràpia CBT complementant amb medicació per tractar símptomes associats.

DSM-5 identifica 10 trastorns de la personalitat agrupats en 3 clústers (A, B, C). Els criteris bàsics generals (comuns a tots) són:

1. Patró persistent d’experiència interna i conducta que s’aparta de les expectatives culturals.
2. És inflexible i generalitzat.
3. S’inicia en l’adolescència o edat adulta primerenca.
4. És estable i de llarga durada.
5. Provoca malestar clínicament significatiu o deteriorament funcional.
6. No atribuïble a una altra condició mèdica o substància.

Clúster A (rar o excèntric)

• 1. Paranoide
  Desconfiança i suspicàcia envers els altres, interpretant les seves intencions com a malicioses.
  Símptomes típics: sospites injustificades, dubte constant de la lleialtat, ressentiment persistent, percepció d’amenaces ocultes.
• 2. Esquizoide
  Distanciament social i afectivitat restringida. Poca necessitat o desig de contacte interpersonal,  Preferència per activitats solitàries, Emotivitat limitada, Indiferència a l’elogi o la crítica, Pocs amics íntims, Tons afectius freds o poc expressius. poc interès en experiències sexuals, indiferència a crítiques o elogis.
• 3. Esquizotípic
  Dèficits socials i interpersonals amb distorsions cognitives i conductes excèntriques.
  Idees de referència, pensament màgic, percepcions inusuals, pensament i llenguatge estranys, suspicàcia, ansietat social intensa.

Clúster B (dramàtic, emocional o erràtic)

• 4. Antisocial
  Incompliment de normes socials i drets dels altres.
  Conducta delictiva, engany, impulsivitat, agressivitat, irresponsabilitat, manca de remordiments. (Diagnòstic només ≥18 anys i amb història de trastorn de conducta abans dels 15).
• 5. Límit (Borderline)
  Inestabilitat en relacions, autoimatge i afectes, amb impulsivitat marcada.
  Esforços frenètics per evitar l’abandonament, relacions intenses i inestables, autoimatge inestable, conductes suïcides, buidor crònica, ira intensa, símptomes dissociatius transitoris.
• 6. Histriònic
  Excessiva emotivitat i recerca d’atenció.
  Necessitat de ser centre d’atenció, conducta seductora inapropiada, emocions superficials, ús d’aspecte físic per cridar l’atenció, discurs impressionista, dramatització.
• 7. Narcisista
  Sentit grandiós d’autoimportància, necessitat d’admiració i manca d’empatia.
  Fantasies de poder/èxit, creença de ser especial, explotació dels altres, enveja, arrogància.

Clúster C (ansiós o temorós)

• 8. Evitatiu
  Inhibició social, sentiments d’inadequació, hipersensibilitat a l’avaluació negativa.
  Evita relacions si no té seguretat de ser acceptat, por de ridícul, percepció de si mateix com a socialment inepte.
• 9. Dependent
  Necessitat excessiva de ser cuidat que genera conducta submisa i adhesiva.
  Dificultat per prendre decisions sense consell, necessitat que altres assumeixin responsabilitats, por a estar sol, cerca urgent d’altres relacions.
• 10. Obsessiu-compulsiu (de personalitat)
  Preocupació per l’ordre, perfeccionisme i control mental i interpersonal.
  Preocupació per detalls/regles, perfeccionisme que interfereix en tasques, dedicació excessiva a la feina, rigidesa i tossuderia, acumulació d’objectes.

Prevalença
Cluster A ≈ 3,8 %, Cluster B ≈ 2,8 %, Cluster C ≈ 5,0 %.

Dimensions

A la secció III es proposa una avaluació basada en trets (qüestionari PID-5). Es diagnostica trastorn si hi ha un deteriorament (identitat, autodirecció, empatia, intimitat) o indicis de patologia en algun dels dominis següents:

• Afectivitat negativa (vs. estabilitat emocional): Ansietat, inseguretat de separació, labilitat emocional, hostilitat, submissió.
• Distanciament (vs. extraversió): Evitació social, anhedonia, retraïment, afectivitat restringida.
• Antagonisme (vs. amabilitat): Grandiositat, recerca d’atenció, manipulació, engany.
• Desinhibició (vs. responsabilitat/consciència): Impulsivitat, irresponsabilitat, recerca de novetats, distracció.
• Psicoticisme (vs. pensament racional): Creences inusuals, excentricitat, percepcions inusuals.

[Hi ha treballs que relacionen el tipus de personalitat amb els trastorns als quals es pot tendir. A personalitat jo apuntava dues dimensions quant a l’actitud a la vida, por/confiança, greuge/agraïment ]

Psicopatia. No es correspon amb cap categoria. S’hi acosta l’antisocial. La idea de psicopatia va ser conceptualitzada sobretot per Robert D. Hare i inclou trets específics com manca profunda d’empatia, encant superficial, manipulació freda, afectivitat molt reduïda, absència de remordiment real. D’altra banda, molts psicòpates no presenten cap tret antisocial i, de fet, moltes de les característiques anteriors s’han trobat em polítics i empresaris d’èxit. Alguns estudis assenyalen que no tindria fonament (Aeon)

[Altres]

Eliminació. Son, vigília

• Trastorns d’eliminació. DSMV-11. icd10 F98.x. , icd11 6c0-6c01. Maduració neurològica retardada o dificultats d’aprenentatge; ambient pot influir.// Enuresi / Encopresi (infantils/adolescents) ,  (trastorns del comportament i emocionals de la infància/adolescència).
• Trastorns del son-vigília. DSM-V 12, icd10 F51, icd11 ho classifica com Trastorns del son. 07. Circuits circadians, genètica; però l’estrès i hàbits d’entorn també pesen molt.// Insomni, hipersòmnia, narcolèpsia, trastorns del ritme circadià.

Trastorns alimentaris

DSMV-10. icd10 F50.0-F50.9. Icd11 6B8.
Anorèxia nerviosa: pes baix BMI<18.5 [BMI és pes(kg)/alçada² (metres)]. Afartament. Bulímia (afartament seguit de mecanismes per perdre pes. Afartament [no parar de menjar].
Prevalença 5% molt més freqüent en dones.

Disfuncions sexuals, disfòria de gènere, parafílies

• Disfuncions sexuals.  DSM-V 13, icd10 F52, al icd11 ja no es considera trastorn mental,  sinó disfuncions sexuals HA0. Factors hormonals, vasculars o psicològics (ansietat, expectatives, experiències).
• Disfòria de gènere. DSM-V 14. Icd10 F62, icd11 fora del mental com a Gender Disfunction HA6 Biològic / Identitari. Factors del desenvolupament identitari i possibles bases biològiques; no s’associa a causa ambiental.
• Parafílies. DSMV-19. icd1o F52, icd11 6D3
  Interessos sexuals atípics que suposen un patiment pel subjecte o un dany per a tercers; no es diagnostica segons què excita sinó pels efectes. Un interès sexual atípic, no normatiu, no és un trastorn. Fins a mitjans sXX la sexualitat era conceptualitzada sobretot des d’un enfocament moral i legal. Metges com Kraft-Ebing (“Psychopathia Sexualis”, 1886) van classificar una llarga llista de “perversions sexuals”, moltes de les quals avui es consideren variacions normals. Els DSM I i II fins 1968 tenien la categoria de “perversio sexual” que incloïa homosexualitat (no va ser eliminada fins el 1973), fetitxisme, transvestisme, sadomasoquisme… sense gaire distinció entre consens/dany. Fins al DSM-5 (2013) i el ICD-11 (2019) no es reconeix que les pràctiques consensuades i sense dany no són trastorns.
  Voyeurisme: prevalença al llarg de la vida d’un 12% en homes i un 4% en dones, la majoria sense arribar a trastorn clínic.
  Exhibicionisme: prevalença 2-4% en homes.
  Pedofífia: Difícil d’estimar per l’estigma. Però s’estima que un 20% de les dones i un 15% dels homes han patit algun episodi d’abús sexual [recordo haver vist el cartell “prohibida l’entrada si no és acompanyat d’un menor” als parcs infantils dels USA, que jo creia que era una broma.]
  Coerció sexual. [hi ha una categoria en la pornografia] Fantasies o impulsos de forçar una altra persona. Cal remarcar que els nombrosos cassos de violència de gènere, violacions i assassinats, no estan motivats per fantasies sexuals parafíliques, sinó que responen a desig de control, gelosia, dinàmiques patriarcals i altres. És un afer social i criminal, no psiquiàtric.

Epidemiologia

A banda de la prevalença de cada tipus el Global Burden of Disease (GBD, 2019) inclou 12 trastorns mentals principals que representen 125,3 milions de anys viscuts amb discapacitat (YLDs) a escala mundial, aproximadament 14.6% de tots els YLDs globals. En termes de DALYs (disability-adjusted life years), els trastorns mentals també tenen un pes important: el 2019, la taxa estandarditzada per edat era de ~1.566,2 DALYs per 100 000 habitants globalment. A nivell global, els trastorns mentals van passar de ser la 13a causa de DALYs el 1990 a ser la 7a causa el 2019, cosa que mostra que la seva importància relativa ha crescut. (Trastorns depressius ~37-38% DALYS.
Trastorns d’ansietat ~ 23%).

• Esquizofrènia: 0.3-0.7%
• Trastorn Bipolar I (episodi maníac complet): vida 0.6–1% de la població. Anual 0,4–0,6%. Trastorn Bipolar II (episodis hipomaníacs + depressius majors; mania completa mai, a vegades l’episodi hipomaníac lleu no es detecta): vida 0.4–1,1%. Anual: al voltant de 0,3–0,5%. Trastorn depressiu major (unipolar sense mania): vida 10–20%, segons país i metodologia. Anual: al voltant de 5–7%.
• Alcohol 5%, tabac 20%, cannabis 2%, Cocaina 0.2%, opioides 0.3%. addicció al joc 0.5%
• Ansietat: Trastorn d’ansietat generalitzada (GAD): Prevalença de 12 mesos: 1,8% a nivell mundial. Prevalença de per vida: ~ 3,7%. Trastorn de pànic i atacs de pànic: prevalença de vida d’un 22%.  Agorafòbia: prevalença de vida 0.8%-3%.  Fòbies específiques i fòbies socials: prevalença anual 9%
• Toc:  4.1% (haver-ne patit un cop a la vida) i d’un 3% pels darrers 12 mesos, cosa que voldria dir que és molt persistent. Dels afectats, un 27.5% molt lleu, 47% lleu, 22.9% moderat i un 2.7% sever.
• Estrès post traumàtic  3.5% de prevalença anual i un 9% el viu al llarg de la vida. (USA)
• Trastorns dissociatius 2%. Somàtics 5%. trastorn de conducta 2%
• Trastorns de personalitat: Cluster A, excèntric ≈ 3,8 %, Cluster B emocional,  ≈ 2,8 %, Cluster C ansiós ≈ 5,0 %.
• Trastorns alimentaris, 5%

Altres dades:

• EUA: ~23% d’adults amb AMI (Any mental Illness) (≈59M), ~6% amb SMI Serious mental Illness (≈15M).nimh.nih.gov
• Regió OMS Europa: >150M persones amb una condició de salut mental (estimació 2021).
• Demència: ~57M mundial (2021); a l’OCDE >21M (2021); EUA ≈7.2M amb Alzheimer (2025).

Hi ha tres nivells de dependència pels afectats per trastorns, i una mateixa persona pot passar pels tres al llarg de la seva vida.

• Majoria gestionable amb teràpia/medicació en atenció ambulatori (pot portar vida “normal” amb suport ambulatori): ansietats, depressió lleu-moderada, TOC lleu-moderat, TDAH lleu-moderat, trastorns lleus d’adaptació, molts trastorns alimentaris en fase manejable.
• Poden necessitar cuidador / suport domiciliari o habitatge amb suports (períodes llargs o permanents): trastorns psicòtics greus (esquizofrènia amb deteriorament funcional), trastorn bipolar amb episodis freqüents i discapacitat, demències moderades-severes (Alzheimer avançat), discapacitat intel·lectual greu, alguns trastorns autistes amb necessitats elevades. Sovint el suport és familiar + serveis socials/atenció domiciliària o habitatge amb suport.
• Requereixen hospitalització psiquiàtrica (generalment episodis aguts, no sempre permanent): risc immediat de suïcidi o homicidi, síndrome psicòtica aguda, mania greu, intoxicacions/abstinència perillosa, delirium greu o descompensacions que no cedeixen amb tractament ambulatori. Només una fracció dels pacients està ingressada en un moment donat; molts ingressos són transitòria/estabilitzadora.

Per grans grups DSM (exemples i nivell de suport més habitual)

• Trastorns d’ansietat. la majoria poden portar vida normal amb psicoteràpia (TCC, etc.) i/o medicació. Hospitalització puntual en cas de risc de suïcidi.
• Trastorns depressius: molts responen a teràpia i/o antidepressius i recuperen funcionalitat (treball, relacions). En alguns casos de depressió major amb incapacitat pot caldre un cuidador. Hospitalització quan hi ha risc de suïcidi, incapacitat per cuidar-se o abstinència d’aliment/medicació.
• Trastorns psicòtics (esquizofrènia, trastorns esquizoafectius):una proporció (amb tractament antipsicòtic + rehabilitació psicosocial) pot viure de forma independent amb suport; però molts tenen afectació persistent. Una part important necessita suport diari o habitatge amb suport. Els cuidadors tenen una càrrega molt gran. Ingressos recurrents a hospital per episodis aguts de psicosi.
• Trastorn bipolar: molts pacients funcionen bé amb estabilitzadors  i psicoteràpia. Cuidador en episodis greus i hospitalització en cas de mania greu o depressió amb risc de suïcidi.
• Trastorns del neurodesenvolupament (TEA, discapacitat intel·lectual, TDAH). TDAH i TEA lleus-mitjans sovint permeten vida independent amb suport i intervencions. La discapacitat intel·lectual moderada-severa i TEA amb necessitats elevades acostumen a necessitat de cuidador/família o serveis residencials.
• Trastorns neurocognitius (demències — Alzheimer, vascular, etc.). Independència en els fases inicials; el tractament pot alentir però no revertir. La majoria necessita cuidador i al cap d’uns anys ingrés a una residència.
• Trastorns per substàncies. Vida normal amb tractament de desintoxicació i teràpies. Hospitalització per desintoxicació supervisada, sobredosi, risc d’autolesió o comorbiditats físiques.
• Trastorns de personalitat. Molts poden millorar amb psicoteràpia i viure una vida funcional. Rarament cuidadors o hospitalització.

Diagnòstic

El metge de medecina general
Té una visió longitudinal del pacient, coneixent el seu context vital, història mèdica i personalitat. Mira d’excloure una causa orgànica per exemple que els símptomes com cansament, insomni, angoixa, o canvis de conducta siguin causats per una malaltia física. (Un hipotiroidisme pot simular una depressió; un tumor cerebral o un trastorn epilèptic poden causar canvis de personalitat; una deficiència de vitamina B12 pot provocar confusió.)
Fa un primer diagnòstic de treball (per exemple, “episodi depressiu moderat” o “trastorn d’ansietat generalitzada”) i en casos lleus pot proposar un tractament.

Primera pregunta clau, Neurologia
Derivació si hi ha senyals d’alarma d’una patologia orgànica del sistema nerviós central o perifèric:

• Símptomes neurològics focals: Pèrdua de força o sensibilitat en una part del cos, dificultat per parlar (afàsia), visió doble.
• Signes d’augment de la pressió intracranial: Mal de cap que desperta pel matí, vòmits explosius, pèrdua de visió.
• Crisis convulsives o pèrdues de coneixement de caràcter suposadament epilèptic.
• Tremolors, rigidesa o moviments anormals (parkinsonisme, corea).
  Dèficit cognitiu ràpidament progressiu o deteriorament inexplicat en una persona jove (sospita de procés orgànic).
• Al·lucinacions clares i vívides en qualsevol modalitat sensorial (especialment visuals o olfactives), sobretot si el pacient no té crítica (no les reconeix com a irreals). Això pot indicar, per exemple, una epilèpsia del lòbul temporal.

Segona Pregunta Clau: Psiquiatria
¿La gravetat o naturalesa del trastorn mental requereix intervenció farmacològica o és greu? [Esquizofrènia, trastorn bipolar i depressió, ansietat]

• Risc per a si mateix o per als altres: Ideació o conducta suïcida, autolesions, agressivitat.
• Psicosi o símptomes psicòtics: Deliris (creences falses fermes), al·lucinacions (les auditives són les més comunes en l’esquizofrènia), pensament desorganitzat. Aquí és on el psiquiatra i el neuròleg poden coincidir en l’avaluació inicial.
• Trastorn greu i incapacitant: Depressió major, trastorn bipolar, trastorn obsessivocompulsiu greu, anorèxia nerviosa.
• Necessitat de psicofàrmacs complexos o especialitzats: Quan el tractament inicial del metge de capçalera no ha funcionat, o es requereixen estabilitzadors de l’ànim, antipsicòtics o tractaments més complexos.
• Diagnòstic diferencial difícil entre trastorns mentals.
• Condicions que requereixen ingrés hospitalari.

Tercera Pregunta Clau: Teràpia per Psicologia clínica
¿El problema és predominantment psicològic, relacionat amb el comportament, les emocions o l’adaptació, i de gravetat lleu a moderada? [Estrès, personalitat, altres]

• El diagnòstic és clar (ansietat, depressió lleu-moderada, fòbies, problemes d’adaptació, estrès posttraumàtic) i no hi ha risc vital ni símptomes psicòtics.
  [El psiquiatra ha fet el diagnòstic definitiu i si es descarta la necessitat de medicació indicant  psicoteràpia.]
• El pacient prefereix un abordatge no farmacològic o necessita complementar la medicació (l’aproximació combinada psiquiatra+psicòleg és molt comuna i efectiva).
• Hi ha problemes relacionals, de conducta, de gestió emocional o de personalitat que es beneficien d’una intervenció psicològica.

L’experiment Rosenhan de 1973 va consistir en que 8 subjectes van simular símptomes de neurosi i van ser internats. Després, tot i que es comportaven amb normalitat, no van ser reavaluats.  Es va presentar com una crítica a la psiquiatria però més tard es va concloure que no era vàlid.

Resum diagnòstics i tests:

• Neurològics
  Desenvolupament:  tests d’intel·ligència
  Neurocognitius: Proves de memòria (facememory, Mini-Cog, SAGE). Proves cognitives MoCA, MMSE. Anàlisi de sang i imatges cerebrals.
• Conducta
  Esquizofrènia episodis de deliris, veus
  Bipolar i depressió: episodis de mania i depressió (PHQ-9 – Símptomes depressius)
  control d’impulsos, addicció a substàncies
• Ansietat [preocupació futur] GAD-7 – Ansietat generalitzada
  atacs de pànic
  TOC obsessiu compulsiu
• [experiències traumàtiques]
  Records intrusius  → estrès posttraumàtic
  dissociatius: diferents personalitats, amnèsia
• Personalitat
  rar: paranoic, esquizoide, esquizotípic
  dramàtic emocional: antisocial, histriònic, narcisista
  ansiós: evitatiu, dependent, obsessiu compulsiu
• Alimentaris, anorèxia, bulímia

Medicació

Hi hauria cinc grans famílies de psicofàrmacs:

• Antipsicòtics (o neurolèptics): Haloperidol, Risperidona, Quetiapina. Per a psicosi, al·lucinacions, deliris (esquizofrènia, trastorn bipolar en fase maníaca).
• Antidepressius: Per a l’ànim baix, falta d’interès, energia (depressió major, però també trastorns d’ansietat).
• Estabilitzadors de l’estat d’ànim: Liti, Valproat, Lamotrigina, profilaxi del trastorn bipolar
• Ansiolítics/Sedants: Benzodiazepines (Diazepam), Zolpidem, per a l’ansietat aguda, insomni, agitació.
• Psicoestimulants: Amfetamines (Metilfenidat), Lisdexamfetamina (Adderall). TDAH, Narcolèpsia

Antipsicòtics

Són preventius i s’han de prendre sempre, una injecció cada mes o 3 mesos.

• Clorpromazina (1952). Aloperidol, Chlorpromazina, Flufenazina, Trifluoperazina, Zuclopentixol. Efectius sobretot per reduir els símptomes “positius” (al·lucinacions, deliris), però poden donar més efectes secundaris motors (rigidesa, tremolors, acatisia). [actuen sobre receptors D2]
• Antipsicòtics “atípics” o de segona generació amb acció també sobre la serotonina (5HT2A), a més de la dopamina. Risperidona (Risperdal) 1993, Olanzapina (Zyprexa) 1996, Quetiapina (Seroquel) 1997 notable pel seu efecte sedant, utilitzat per al control de l’agitació i com a estabilitzador de l’ànim, Aripiprazol 2002, Clozapina (Leponex, Clozaril, molt eficaç, però reservada per casos resistents) 1990, Ziprasidona (Geodon) 2001, Lurasidona 2010, Paliperidona 2006, Cariprazina 2015. Els últims es desenvolupen per evitar efecets secundaris de guany de pes. Tenen menys efectes motors i, en alguns casos, ajuden també en l’estat d’ànim i l’ansietat.

Antidepressius

• MAOI: 1950s. bloquegen l’enzim monoamino oxidasa (MAO)que descompon o inactiva les neurotransmissors com la serotonina, norepinefrina i dopamina al cervell de manera que s’incrementen els seus nivells. Molt eficaç però amb risc de disparar la norepinefrina si s’ingereixen certs aliments. També interacciona amb molts altres medicaments. Fenelzina, Tranilcipromina. Avui només s’usa si els altres han fallat.
• TCA: 1950s. Antidepressiu tricíclic, descoberts per casualitat quan es buscava un antipsicòtic. Inhibeixen la reabsorció de serotonina i norepinefrina. Risc alt de sobredosi, seran substituits als anys 90 pels SSRI.
• SSRI, 1990s. Antodepressiu (Inhibidors Selectius de la Recaptació de Serotonina). Fluoxetina (comercialitzada com a Prozac), aprovada per la FDA el 1987. Sertralina (Zoloft), 1991. Paroxetina (Paxil, Seroxat), 1992. Fluvoxamina (Faverin, Luvox), aprovada primer per TOC el 1994. Citalopram (Celexa, Cipramil), 1998. Sense risc per sobredosi.
• SNRI, Inhibidor de la Recaptació de Serotonina i Norepinefrina. 1990s. Venlafaxina (Effexor), Duloxetina (Cymbalta, Yentreve) 2004, Desvenlafaxina (Pristiq), Levomilnacipran (Fetzima) 2013. En actuar sobre la norepinefrina són més eficaços quan la depressió va acompanyada de fatiga extrema i dolors crònics associats a la depressió i fibromiàlgia. El psiquiatra començaria el tractament amb SSRI i canviaria a SNRI si hi ha dolor o fatiga (pot ser contraproduent per l’ansietat i tenen més efectes secundaris)

Estabilitzadors

• Liti. Modula la senyalització intracel·lular (segons missatgers), augmenta factors neurotròfics, estabilitza excitabilitat neuronal. És l’únic amb efecte anti-suïcida ben demostrat. Aprovat el 1970 per episodis de mania i el 1974 com a profilaxi. Descobert per John Cade el 1949 es va començar a fer servir a Europa però als USA la FDA no el va aprovar fins als 70s perquè fàcilment podria ser tòxic i calen controls periòdics fent anàlisis de sang. Diversos (carbonat, citrat).
• Valproat / Àcid Valproic. Augmenta els nivells de GABA i bloqueja canals de sodi, reduint l’excitabilitat neuronal. Molt eficaç per a mania ràpida..1995 (mania), 1997 (profilaxi). Depakine, Depakote. No es pot receptar a embarassades.
• Carbamazepina. Bloqueig de canals de sodi i possibles efectes sobre l’adenosina. Útil en cicles ràpids i mixtos. 2004 Tegretol. Possible erupció cutània.
• Lamotrigina. Bloqueig de canals de sodi i calci, inhibint l’alliberament de glutamat (excitador). Excepcional per prevenir fases depressives. 2003 (profilaxi de fases en bipolar I). Lamictal. Interfereix amb altres fàrmacs.

Pràctica actual

1. Bipolar I amb mania clara i episodis ben espaiats: Liti.
2. Bipolar I amb cicles ràpids, mixtos o mala resposta al liti: Valproat.
3. Bipolar II (predomini depressiu) o per prevenir depressions en Bipolar I: Lamotrigina.
4. Resposta insuficient: Es passa a combinacions (Liti + Valproat) o s’afegeix un antipsicòtic atípic.
5. En crisi aguda (mania): Sovint es comença amb un antipsicòtic atípic o valproat per la rapidesa, i després s’afegeix liti per a la profilaxi a llarg termini.

Ansiolítics i sedants

• Pre-1960. Barbitúrics, fenobarbital, Meprobamat. Obsolets per risc greu de sobredosi i dependència.
• 1960-1990. Benzodiazepines, Diazepam (Valium, 1963), Alprazolam (Xanax, 1981), Lorazepam (Orfidal). Efecte ràpid (minuts/hores), eficaç per a crisis de pànic i ansietat aguda. Van ser els fàrmacs més receptats al món durant dècades. Problemes de tolerància, dependència física, síndrome de abstinència greu, efectes residuals (somnolència, deteriorament cognitiu).
• 1990-Actualitat. Es descobreix que els antidepressius que actuen sobre la serotonina són eficaços per a l’ansietat crònica, no només per a la depressió, SSRI, SNRI. (Prozac, Zoloft, Cymbalta). Si no es tolera el SSRI s’han trobat alternatives com Buspirona (1986), Pregabalina (2004). L’antipsicòtic Quetiapiana en dosis molt baixes pot complementar el tractament de l’ansietat greu i resistent.

Actualment pels trastorns d’ansietat es comença per teràpia CBT i si cal es complementa amb antidepressius SSRI, SNRI (GAD, Escitalopram, Sertralina, Pregabalina), (Pànic, Sertralina, Paroxetina), (Ansietat Social, Paroxetina, Escitalopram), (TOC, Sertralina, Fluoxetina). Per a crisis agudes es pot recórrer a les Benzodiazepines (BZD) mentre s’espera que facin efecte els antidepressius que són més lents. [és un extintor, no un tractament] Per afrontar puntualment una situació estressant, com per exemple parlar en públic a vegades es recorre a betabloquejants.

Estimulants

L’amfetamina va ser sintetitzada el 1887 per Lazăr Edeleanu. Cap el 1920 la es va començar a fer servir com a descongestionant inhalat (Benzedrina) i es va descobrir el seu efecte estimulant sobre el sistema nerviós central. A la WWII es va distribuir als soldats per combatre la fatiga i millorar l’estat d’alerta. A la dècada de 1950, es va popularitzar com a recepta per a la depressió i la pèrdua de de pes, abusant-se’n àmpliament.
El 1996 Shire Pharmaceuticals llença l’Adderall (una baralla de quatre sals d’amfetamina) com a medicament per al TDAH (en estimular la dopamina i norepinefrina es recupera la capacitat de filtrar i controlar els diferents estímuls que deixaven la ment en estat caòtic; com si posés en marxa el bibliotecari que faltava). Va ser un èxit comercial, ja que oferia una durada d’efecte més llarga que el Ritalin (metilfenidat).
A partir dels anys 2000 hi ha un augment massiu de diagnòstics de TDAH barrejat amb la pressió acadèmica i laboral per ser el màxim de productiu i es dispara el seu ús no mèdic. (Funciona tot el país, USA, a base d’Adderal? Pionnerworks.)

Sobremedicació?

(La crisi dels opioids als Estats Units comença als 90s i 20s amb la promoció irresponsable de fabricants com Sackler per tractar el dolor crònic no cancerós (esquena, articulacions, osteoartritis, etc.). Aquesta pràctica va crear una població dependent que després va poder derivar cap a l’ús il·legal (heroïna, fentanil) quan se’ls retirava la recepta o ja no era suficient.
Bona part de la població que patia dolor crònic també patia depressió i estrès posttraumàtic, sobretot veterans.

Actualment l’ús continuat d’alguns medicaments s’està posant en qüestió i es reconeix que els problemes de salut mental demanen un plantejament integral, psicoteràpia, canvis en l’estil de vida (exercici, son), suport social i, quan calgui, medicació com a ajuda, no com a solució única.

Benzodiazepines (Valium, diazepam, lorazepam, alprazolam): Risc de dependència i tolerància. El cos s’hi acostuma ràpidament, necessitant dosis més altes per al mateix efecte (ineficàcia a llarg termini). Deteriorament de la memòria, atenció i coordinació (augment de caigudes en gent gran). Enmascarament del problema, tracten el símptoma (l’angoixa) però no la causa subjacent, impedint sovint la psicoteràpia eficaç. S’hauria de restringir l’ús a unes 2-4 setmanes per a crisis agudes.

Antidepressius: Els TCA tricíclics (amitriptilina) són eficaços però es fan servir poc pels efectes secundaris perillosos pel cor.

Els antipsicòtics atípics: La quetiapina que en baixes dosis s’ha fet servir per a l’insomni/ansietat presenta risc d’augment de pes i alteracions metabòliques, s’haurien de fer servir només per a psicosis i trastorn bipolar

Antidepressius Inhibidors Selectius de la Recaptació de Serotonina (SSRI) com el Prozac (fluoxetina). S’ha vist que per a molts pacients, l’efecte és petit o insignificant comparat amb placebo, especialment en depressió lleu-moderada mentre que hi ha efectes secundaris com nàusees, insomni, agitació i pèrdua de la libido. És difícil deixar-los de prendre. Es recomana psicoteràpia com a primera opció.

Teràpies

1900-1970 Predomini Psicoanalític.
Teories de Freud i els seus successors (Jung, Adler, Klein). Focus en l’inconscient, conflictes infantils reprimits, interpretació de somnis, lliure associació, amb l’objectiu de fer conscient l’inconscient per mitjà de la introspecció i la relació terapèutica (transferència: segons el conflicte subjacent, el pacient pot sentir o actuar cap a l’analista com si fos una figura d’autoritat a qui rebel·lar-se, un pare distant a qui agradar i del qui buscar aprovació, una mare protectora a qui demanar consol, un objecte de desig o amor romàntic, una persona amb qui competir o a qui envejar.). Els tractaments són molt llargs, poc accessibles, i sobretot, difícilment verificables científicament.
Als 50-60 El conductisme (Watson, Skinner)veu l’ansietat i altres problemes com fòbies com conductes apreses per condicionament que es poden modificar amb tècniques d’exposició, reforç, etc. Ignora els pensaments i emocions. Als 60-70 Carl Rogers i Maslow introdueixen l’Humanisme i la Teràpia Centrada en la Persona, un entorn terapèutic d’acceptació incondicional, empatia i autenticitat (congruència) perquè el client trobi les seves pròpies solucions i s’autorealitzi.
La psicodinàmica va ser dominant. En l’àmbit privat era gairebé l’única oferta per a la classe mitjana/alta [els pobres no s’ho podien permetre]. En l’àmbit acadèmic i hospitalari els departaments de psiquiatria estaven dirigits per psicoanalistes (tot i l’aparició de psicofàrmacs als 50) La formació dels metges i psicòlegs era profundament freudiana. Freud estava a tot arreu (pel·lícules, literatura, converses). Ser “psicoanalitzat” era símbol d’estatus i profunditat intel·lectual.

1970-1990, Evidència científica i CBT
1970 Aaron Beck (depressió) i Albert Ellis introdueixen la CBT, la Teràpia Cognitivoconductual. La hipòtesi és que hi ha uns “esquemes cognitius” (creences profundes) distorsionen la realitat i que produeixen emocions, conductes i sensacions físiques negatives. S’intenta identificar, qüestionar i modificar aquests pensaments automàtics negatius i creences desadaptatives. És estructurada, col·laborativa, breu (mesos) i orientada a objectius. Per a fòbies i TOC al 970 es consolida la ERP (Exposure and response Prevention) Isaak Marks consolida les experiències de Joseph Wolpe (1958), amb base teòrica del Pavlov i Watson quan a adquisició de pors. S’exposa el pacient de manera prolongada al que li fa por fins que desapareix la resposta. Actualment amb la realitat virtual és possible exposar de manera controlada a fòbies com volar o espais públics.
1990 A partir de la CBT apareixen teràpies de tercera generació. No es tractaria de canviar el contingut dels pensaments, sinó la relació amb ells. Acceptació psicològica, viure el present, compromís amb els valors. Teràpia d’Aceptació i Compromís (ACT), aprendre a “fer espai” a l’ansietat i actuar d’acord amb els valors propis. Teràpia Cognitiva basada en Mindfulness (MBCT) per prevenir recaigudes en depressió. Teràpia Dialècticoconductual (DBT) per al trastorn límit de la personalitat (TLP), combinant acceptació i canvi.
A partir dels 70 la psicodinàmica comença a ser qüestionada per la manca d’evidència científica però segueix dominant en la pràctica privada i certs cercles intelectuals [els rics]. A la salut pública, els hospitals i universitats la CBT es consolida com a alternativa.

1990s El moviment de Medicina Basada en l’Evidència fa que els governs ia sseguradores se centrin a finançar tractaments eficaços i cost-efectius. En l’àmbit públic la CBT esdevé el tractament de primera elecció recomanat per a la majoria de trastorns (ansietat, depressió, TOC, TEPT). S’ha passat de la introspecció del passat a l’acció en el present. Cal reconèixer el llegat de la psicoanàlisi, que va va posar sobre la taula l’inconscient, la transferència i la importància de la infància, i també el llegat de l’humanisme va establir la importància crucial de l’actitud empàtica del terapeuta, un valor ara assumit per tots.

Salut mental i benestar

Fins al segle XIX es parlava de bojos que havien de ser apartats, després de malalts que havien de ser tractats. Cap el 1900 es comença a parlar de salut mental, i no serà fins als anys 70 que apareix la idea de benestar o well-being. [L’antiga pregunta dels filòsofs sobre la vida bona s’ha convertit en una pregunta sobre salut mental i benestar]

La WHO la defineix com “un estat de benestar en què l’individu realitza les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions normals de la vida, treballar de forma productiva i fructífera, i és capaç de fer una contribució a la seva comunitat”.

Identifica com a factors de risc:

• Circumstàncies socioeconòmiques adverses: pobresa, desigualtat, exclusió social, manca d’habitatge o inestabilitat econòmica.
• Violència, abusos, traumes, discriminació, inseguretat — situacions d’estrès crònic o adversitat familiar/social.
• Factors laborals i de l’entorn de treball: “riscos psicosocials” com sobrecàrrega de feina, falta de control, horaris complicats o poc suport — especialment rellevant per a la salut mental dels treballadors.
• Factors individuals i biològics: predisposició genètica, desequilibris neurobiològics, vulnerabilitat personal, ús de substàncies, i altres condicions de salut.
• Factors estructurals: manca d’accés adequat a serveis de salut mental, suport social deficient, discriminació institucional, desigualtats en salut.
• Factors ambientals i comunitaris: condicions de vida difícils, entorns inestables, degradació social o ambiental.

Qüestionaris que la mesuren (enllaç a descàrregues):

• PHQ-9 – Símptomes depressius
• GAD-7 – Ansietat generalitzada
• WHO-5 Well-Being Index – Benestar emocional global
• GHQ-12 – Salut mental general
• MHC-SF (Mental Health Continuum) – Floreixement, funcionalitat, benestar social

Es diagnostica un trastorn quan els símptomes són intensos o duren prou temps, provocant un deteriorament de la vida quotidiana, en el treball o estudis, les relacions, les rutines bàsiques de son i alimentació, afectant la capacitat de funcionar autònomament.

La salut mental comença a estendre’s cap a la idea de benestar (Well-being) quan a més de l’autonomia funcional inclou la capacitat de regular les emocions i gaudir.

La salut mental parla sobretot de funcionament psicològic adequat i absència de patologia. La idea de benestar inclou aspectes com emocions positives (felicitat, vitalitat), satisfacció amb la vida, sentit i propòsit, qualitat de relacions socials, autonomia i creixement personal. Es parla de model hedònic quan l’accent és en les emocions positives [afectivitat  Qüestions : les emocions positives són un fi en si mateix?]  i eudaimonic quan l’accent és en el sentit vital i la realització personal. [ Fe de vida, què ens fa sortir del llit al matí?]

El model PERMA de Martin Seligman pretén definir i mesurar el que ll considera diferent de la felicitat momentània:

• P – Positivitat (Positive Emotion): experimentar emocions positives de manera regular i autèntica, alegria, gratitud, serenitat, interès, esperança, orgull, diversió, inspiració, admiració, amor. No es tracta d’estar “sempre feliç”, sinó d’amplificar la proporció d’emocions positives respecte a les negatives a la vida quotidiana. Cal practicar la gratitud, assabories de plaer, cultivant optimisme, etc.
• E – Compromís (Engagement): l’estat de “flux” (flow) en què estàs tan immers en una activitat que perds la noció del temps i de tu mateix, concentrat en el moment present, fent ús de les teves fortaleses i habilitats. Cal identificar i usar les teves fortaleses personals (“Character Strengths”), buscant reptes estimulants, practicant aficions absorbents.
• R – Relacions (Positive Relationships). Les bones relacions són un pilar fonamental del benestar, sentir-se connectat, valorat, estimat, recolzat per altres i oferir el mateix. Cal fer actes d’amabilitat, comunicar autènticament, dedicar temps de qualitat, mostrant apreciació als altres.
• M – Significat (Meaning). Sentir que es pertany i serveix a alguna cosa més gran que un mateix, sentit de propòsit, sensació que la vida té valor, connexió amb valors, causes, comunitat, espiritualitat o idees transcendents. La vida tçe un sentit més enllà del propi plaer. Es pot fonmentar implicant-se en activitats altruistes, explorant les pròpies creences, participant en comunitats, reflexionant sobre els valors personals.
• A – Realització (Accomplishment): Cerca de fites, assolir objectius sense que necessàriament estiguin lligats a la felicitat o al significat. Cal establir fites realistes i significatives, celebrant els èxits, perseverar i adquirir habilitats noves.

Qüestionaris que mesuren el benestar (notes de Ed Diener)

• Norman Bradburn, “Affect Balance Scale“, 1969
• Satisfaction with life SWLS, satisfacció general amb la vida, 5 items (Diener, 1985)
• Positive and Negative Affect Schedule (PANAS), mesura 10 emocions positives i 10 negatives, en diferents intervals, dies, setmana, mes. ( Watson, Clark & Tellegen, 1988)
• Flourishing Scale (FS) sobre benestar psicològic, relacions, sentit, competència, propòsit, creixement. 8 items (Diener 2010)
• PERMA-Profiler, Model multimodal de benestar segons el model PERMA (emoció positiva, compromís, relacions, sentit, assoliment) + a vegades salut (PERMA-H) (Butler & Kern, 2016)
• Ryff Scales of Psychological Well-Being (PWB), benestar psicològic en sentit eudaimònic: autonomia, creixement, relacions positives, propòsit, autoacceptació, domini del medi.
• WHO-5 Well-Being Index – Benestar emocional global
• Oxford happiness

[ la pressió social per ser feliç causa una insatisfacció que alimenta La indústria de la salvació: Introducció  Abans de les Teràpies  Teràpies     Autoajuda    Pastilles    Alternatiu]

Bojos a la història, literatura i cinema

Galeria de personatges històrics

• Calígula (12-41 dC): Les fonts històriques (principalment Sèneca i Suetoni, seus enemics polítics) el descriuen com a cruel, pervers i dement després d’una malaltia greu al principi del seu regnat. Els relats d’incest, nomenar cònsol al seu cavall o declarar la guerra a Neptú poden ser exageracions o propaganda post-mortem. Una encefalitis, un trastorn de personalitat o la simple tirania podrien explicar part del seu comportament.
• Neró (37-68 dC): La seva obsessió per l’art, la seva grandiositat (el gran incendi de Roma i la seva posterior reconstrucció), la persecució dels cristians i l’assassinat de familiars el van pintar com a monstre i boig. Les fonts són extremadament hostils. La seva psicopatia i narcisisme són els diagnòstics moderns més comuns.
• Commodus (161-192 dC): Va viure obsessionat amb els gladiadors i es va declarar la reencarnació d’Hèrcules. Va governar amb paranoïa i crueltat extrema. La seva degradació de l’ofici imperial i el seu comportament impredictible van fer que el Senat el considerés boig.
• Charles VI de França (“le fol” o “le bien-aimé”) (1368-1422): Va patir el primer episodi psicòtic el 1392, atacant la seva pròpia companyia. Va tenir episodis recurrents en què no reconeixia la seva família, corria pel palau i creia ser de vidre. Va afeblir greument França durant la Guerra dels Cent Anys. S’ha especulat amb esquizofrènia.
• Juana la Loca I de Castella (“la Boja”) (1479-1555): La seva “bogeria” (depressió profunda, abulia, negativa a deixare enterrar el seu marit Philip le Beau) va ser enormement convenient per al seu pare, Ferran el Catòlic, i després pel seu fill, Carles V, per apartar-la del poder i governar en el seu nom. Les teories actuals apunten a una depressió major, possiblement esquizofrènia, però el seu cas és el paradigma de la instrumentalització política d’un trastorn.
• Ivan IV de Rússia (“el Terrible”) (1530-1584): La seva crueltat, els seus penediments místics, la seva paranoïa (va matar el seu propi hereu en un accés de ràbia) i el seu comportament erratic (es va fer monjo diverses vegades) suggereixen un trastorn de personalitat paranòica i possibles danys cerebrals per sífilis o enverinament per mercuri (utilitzat en medicaments).
• Carlos II de España, “El hechizado” (1661-1700): La seva greu discapacitat física i intel·lectual (producte de segles de consanguinitat dels Habsburg) el va convertir en un monarca feble i manipulable. Els seus contemporanis van atribuir els seus mals a “bruixeria”, però avui es diagnostica amb haploinsuficiència pituitària combinada amb disfunció multi-orgànica.
• George III of The United Kingdom (1738-1820): El “Rei Boig” per excel·lència a Anglaterra. Va patir episodis aguts de malaltia mental (parla incontrolable, agitació, paranoïa). Durant dècades es va creure que patia porfíria, però estudis recents sobre les seves cartes apunten a un trastorn bipolar amb episodis psicòtics, possiblement agreujat per l’arsènic present en la seva medicina i els pols de perruquer.
• George IV (1762-1830) of The United Kingdom: Tot i que no es va declarar oficialment boig, el seu comportament extravagant, les seves extravangàncies, la seva vida dissoluta i els seus enfrontaments amb el seu pare (Jordi III) el van fer objecte de burla i el van presentar com a irresponsable i quasi dement.
• Napoleó Bonaparte (1769-1821). Acusat retrospectivament de megalomania però sense cap prova de bogeria clínica.
• Leopold II de Bèlgica (1835–1909), no boig clínicament, però la conducta extremadament cruel al Congo suggereix psicopatia.
• Ludwig II Bayern (“el Rei Boig”) (1845-1886): Obsessionat amb la mitologia i les òperes de Wagner, va dedicar la seva fortuna a construir castells de conte de fades com Neuschwanstein. El seu desinterès pels afers de govern, les seves extravagàncies i la seva vida solitària van portar al seu govern a declarar-lo incapacitat per bogeria (probablement una mesura política). Es va suïcidar (o va ser assassinat) poc després. Es creu que podria haver tingut un trastorn esquizotípic o ser autista.
• Vladimir Lenin (1870-1924): En els seus últims anys, va patir una sèrie d’ictus que van afectar greument les seves facultats mentals, causant paràlisi, dificultat per parlar i canvis d’humor. Els seus adversaris van aprofitar-ho per qüestionar la seva capacitat, i el seu estat va ser amagat pel Partit.
• Adolf Hitler (1889-1945): Durant i després de la Segona Guerra Mundial, els Aliats van promoure la idea de la seva bogeria. Tot i que era indubtablement fanàtic, megalòman i possiblement psicòpata, la majoria d’historiadors creuen que actuava dins d’una lògica retorçada i no com un boig “incoherent”. Les seves decisions irracionals cap al final de la guerra podrien deure’s a l’aïllament, la paranoïa i possibles efectes de drogues.
• Donald Trump (1946). “The Dangerous Case of Donald Trump: 27 Psychiatrists and Mental Health Experts Assess a President” (2017), editat per la psiquiatra de la Universitat Yale Bandy X. Lee, argumenta que presenta narcisisme, fantasies d’èxit, manca d’empatia, citant sovint el narcisisme i altres trets. (Violaven la regla Goldwater de l’APA segons la qual els psiquiatres no han fer diagnòstics públics d’algú que no han examinat personalment).

Galeria de personatges a literatura

• Orlando Furioso (Ludovico Ariosto, 1516), que embogeix d’amor.
• Hamlet (Shakespeare, 1599): La seva bogeria és ambigua i estratègica; fins a quin punt és fingida o real?. “Posar-se la cota de la follia” li permet investigar, insultar la cort i expressar la seva angústia existencial sense ser cridat a complaure. Però la línia entre el paper i la realitat s’esvaeix: el seu trauma (la mort del pare, la traïció de la mare) el porta a veritables episodis de depressió profunda i obsessió.
  Ofèlia (“Hamlet”): Desintegració psíquica després de trauma. Cants, desconnexió, suïcidi. Tractada com a “bogeria femenina” arquetípica.
• Don Quijote (Cervantes, 1605): El cavaller de la Trista Figura pateix una psicosi de tipus delirant (potser esquizofrènia paranoide) induïda per la lectura excessiva de llibres de cavalleries. La seva “bogeria” és específica: veu realitat allà on els altres veuen ficció (dracs en lloc de molls de vent). Però Cervantes juga amb aquesta dualitat: de vegades, el Quixot és el més savi de tots, parlant sobre llibertat, amor i justícia. La bogeria revela la pobresa moral del món “sà”.
• King Lear (Shakespeare, 1605): la bogeria com a trajecte de coneixement. (1) Error tràgic (Hubris), la seva bogeria comença en la llucidesa equivocada de l’acte I: creure que pot quantificar l’amor i dividir el regne segons paraules buides. (2) Despertar traumàtic en ser traït per les filles a qui va donar tot, el seu món es desmunta. La tempesta exterior (Act III) és el reflex de la tempesta interior. Aquí, la seva ment comença a fracturar-se. (3) Bogeria filosòfica, a la foscor i la pluja, despullat del poder i els símbols reials, Lear arriba a una follia llucida. Les seves desvariades parlades sobre la justícia, l’autoritat i la natura (“Un miserable, desproveït com jo, és tan rei com tu”) contenen més veritat que tot el seu discurs anterior. Coneix la misèria humana i la seva pròpia follia. (4) Presa de consciència i tragèdia en rebre el tendre cura del Boig i de Cordèlia, recupera el seny, però el coneixement l’ha trencat. La mort de Cordèlia és el cop final que el aboca a una bogeria desesperada i mortífera (“Mira els seus llavis…”).
• Victor Frankenstein (Frankenstein, Mary Shelley, 1818): Mania creativa, aïllament, insomni. El científic boig com a advertiment ètic.
• El pintor Frenhofer (“Le Chef-d’œuvre inconnu”, Balzac, 1837): Obsessió perfeccionista. Artista que creua la frontera entre genialitat i buit.
• Capità Ahab (“Moby Dick”, Melville, 1851): Obsessió monomaníaca amb la balena. Possible trastorn obsessiu delirant. La bogeria neix de l’orgull i la venjança.
• Bartleby the Scrivener(Herman Melville, 1853): manifesta una abulia catastròfica i una depressió catatònica. La seva frase “Preferiria no fer-ho” (“I would prefer not to”) no és una rebel·lió activa, sinó una retirada passiva i absoluta del món. La seva bogeria és silenciosa, una negació radical a participar en la maquinària social.
• Raskólnikov (“Crim i càstig”, Dostoievski, 1866): Deliris de grandesa moral, culpa extrema. Episodis febrils i dissociatius. Trastorn depressiu amb ideació delirant.
• El doctor Jekyll (Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde, Stevenson, 1886): Dissociació del jo. Metàfora del desdoblament modern.
• Septimus Warren Smith (Mrs Dalloway, Virginia Woolf, 1925): Explora la depressió, l’estrès posttraumàtic i la esquizofrènia amb una sensibilitat moderna. Septimus, el veterà de la Gran Guerra, escolta els ocells cantar en grec i creu que té missatges secrets del món. La seva bogesia és una resposta al trauma i una sensibilitat extrema que el món no pot suportar. Clarissa Dalloway, per la seva banda, lluita amb les restriccions socials i una ansietat latent.
• Adrian Leverkühn (Doctor Faustus, Thomas Mann, 1943): Geni musical, sífilis, pacte amb el dimoni; la bogeria com a preu del coneixement absolut.

Filmoteca

• The Cabinet of Dr. Caligari (Das Cabinet des Dr. Caligari) (1920, Robert Wiene): Pionera del cinema expressionista. La seva trama gira entorn de la hipnosi, l’assassinat i la bogeria, i l’escenografia distorsionada representa literalment la ment alterada del narrador (o del propi Caligari).
• Gaslight (1944, George Cukor): Va donar nom al concepte psicològic de “gaslighting”. És la història d’un home que manipula sistemàticament la realitat de la seva dona per fer-la creure que s’està tornant boja, amb l’objectiu de controlar-la.
• The Snake Pit (1948, Anatole Litvak): Va ser revolucionària en la seva època per mostrar de forma realista i compassiva la vida dins d’un hospital psiquiàtric, donant veu a una dona (Olivia de Havilland) que lluita per recuperar el seny.
• A Streetcar Named Desire (1951, Elia Kazan): La decadència mental de Blanche DuBois és un dels retrats literaris i cinematogràfics més complexos de neurosi, deliri i vulnerabilitat psicològica. La seva famosa línia “He depès sempre de la bondat d’estranys” és l’epítom de la seva desconnexió.
• Psycho (1960) Hitchcock
• Through a Glass Darkly (Såsom i en spegel) (1961, Ingmar Bergman): Una de les exploracions més dures de l’esquizofrènia, en una illa aïllada. La protagonista creu que Déu li parla a través d’un aranya en una paret, en una espiral delirant que barreja misticisme i psicosi.
• Repulsion (1965, Roman Polanski): Estudi d’una esquizofrènia paranoide en estat pur. Segueix la jove Carole (Catherine Deneuve) mentre la seva repulsió cap als homes i la realitat es transforma en al·lucinacions aterridores i violència. És un viatge claustrofòbic dins d’una ment que s’esquerda.
• King of Hearts (Le Roi de Cœur) (1966, Philippe de Broca): Un contrapunt poètic i anti-bel·licista. Durant la Primera Guerra Mundial, els residents d’un manicomi ocupen un poble buit. La pel·lícula planteja una pregunta irònica: en un món boig, qui són els veritables boigs? La innocència i la llibertat dels pacients es contrasten amb la bogeria destructiva de la guerra.
• Persona (1966, Ingmar Bergman): Explora la fusió i confusió d’identitats entre una actriu que ha deixat de parlar (catatònia com a fugida) i la seva infermera. Bergman qüestiona on acaba la sanitat i comença la bogeria, i com una persona pot “contagiar” la seva crisi a una altra.
• One Flew Over the Cuckoo’s Nest (Milos Forman, 1975. [les condicions repressives d’un hospital psiquiàtric i la rebelió dels pacients]
• Taxi Driver (1976, Martin Scorsese): L’alienació i la paranoïa de Travis Bickle són un estudi de cas sobre soledat amb isolament social extrem, trastorn d’estrès posttraumàtic i psicopatia incipient, paranoia amb deliris persecutoris. La seva bogeria creix en la soledat de la ciutat nocturna, alimentada per un sentiment de missió distorsionat (“He de netejar aquesta escòria”).
• Patrick Bateman (“American Psycho”, Bret Easton Ellis, 1991): Un exemple de psicopatia narcisista extrema. La seva bogeria rau en la seva absoluta falta d’empatia, el seu jo fragmentat i la seva obsessió per l’aparença i l’estatus. La novel·la planteja fins a quin punt la seva violència és real o una fantasia d’un ego diluït en un món materialista.
• The Madness of King George (1994, Nicholas Hytner): Adaptació de l’obra sobre Jordi III del Regne Unit, mostrant la porfíria (o trastorn bipolar) com una crisi d’estat. És excel·lent per veure com la malaltia mental d’un monarca es converteix en una qüestió de poder, manipulació i estabilitat nacional.
• Pi (1998, Darren Aronofsky): La bogeria com a conseqüència d’una ment obsessionada per trobar patrons matemàtics en el caos. És un viatge audiovisual a la paranoïa, les al·lucinacions i l’autodestrucció d’un geni.
• A Beautiful Mind (2001, Ron Howard): La versió “biopic” del cas de John Nash i la seva lluita amb l’esquizofrènia paranoide. Posa èmfasi en com els deliris s’integren de manera convincent en la realitat i en la llarga batalla per diferenciar-los.
• The Machinist (2004, Brad Anderson): Un home (Christian Bale) que pateix insomni extrem i al·lucinacions derivades d’un culpabilitat psicològica reprimida. El seu cos esquelètic és el reflex físic de la seva ment consumida.
• Black Swan (2010, Darren Aronofsky): Nina Sayers. Retrat d’un trastorn d’identitat i psicosi induït per la pressió extrema, l’obsessió i la rivalitat. La bogeria es manifesta a través d’al·lucinacions corporals i la projecció de l’ombra psicològica.
• Shutter Island (2010, Martin Scorsese): Un “thriller” psicològic que gira entorn de la negació psicòtica i la construcció d’una realitat delirant per protegir-se d’un trauma insuportable. Tot el film és un laberint sobre la naturalesa de la bogeria i el seu diagnòstic.
• Joker (2019, Todd Phillips): Explora una psicopatia violenta a partir de la malaltia mental, l’abús social i l’abandó. La bogeria aquí és tant un símptoma individual com una resposta malalta a una societat malalta, i culmina en un moviment col·lectiu de caos.

El geni i la bogeria

A l’antiguitat (Plató, “Fedre”) es parlava d’un estat d’inspiració irracional que els déus concedien als poetes. Això desplaçava l’origen de la creativitat cap a una força externa i irracional, el “furor divinus”. El geni artístic s’associava amb la melancolia causa per un excés de bilis negra que tindria la propietat d’amplificar les facultats o les emocions, ja que es pot tornar o molt freda o molt calenta. Freda produiria un estat de torpor, mentre que calenta ens duria a l’èxtasi i, en excés, a la bogeria [això descriu un trastorn  bipolar ], “nullum magnum ingenium sine mixtura dementiae.”
Al Renaixement, es va anar configurant la imatge de l’artista com a ésser amb un do especial, sovint mal entès pels seus contemporanis (la figura del artista incomprès). La Il·lustració (s. XVIII) exaltava la raó i el Romanticisme (finals s. XVIII – s. XIX) va reaccionar exaltant l’emoció, la sensibilitat extrema, el somni i el patiment com a fonts de veritat artística.
Es va construir un arquetip del geni com algú amb una sensibilitat fora del comú [que li permetria un contacte amb la bellesa i emocions fora de l’abast dels altres, com una llum cegadora que t’acaba cremant]. Aquesta recerca de de l’absolut acabaria destruïnt l’artista. [L’artista es veu a si mateix a vegades com un nou messies que fa de mitjancer entre l’absolut i els humans, a través d’una simfonia o un himne, com Hölderlin] El patiment es veu com a font de creació [o el preu a pagar]; el dolor (amorós, existencial, social) es veia com terreny fertilitzant per a l’art. La bogeria, la febre o els somnis oferien visions allunyades de la realitat quotidiana. El poeta boig era un vident. [Les drogues serien també un camí per arribar a aquesta experiència elusiva de connexió i sentit]. Contribueixen a aquesta figura Lord Byron (1788-1824), l’heroi byronià amb talent, apassionat, malenconiós, i autodestructiu. El Wherter Goethe (1774) descriu un jove amb sensibilitat extrema que se suïcida per amor, i va causar una onada de suïcidis per imitació. L’artista no acabava d’encaixar en la societat burgesa, i es veia a si mateix com un marginat incomprès. La psiquiatria emergent de Pinel i Esquirol va fixar-se en els artistes quan van començar a classificar trastorns.

Karl Jaspers (1883-1969) a “Strindberg und van Gogh” de 1922, analitza les vides i obres de figures com Vincent van Gogh, August Strindberg, Hölderlin i Swedenborg, entre d’altres. El seu objectiu no és diagnosticar sinó entendre com la psicopatologia (especialment l’esquizofrènia, en el cas de van Gogh) pot configurar la visió del món i l’expressió artística o intel·lectual.
Rebutja la idea romàntica que la bogeria sigui una condició per a la genialitat. Sosté que són fenòmens diferents que, quan coincideixen, poden entrecreuar-se de maneres complexes. En Van Gogh creu que la malaltia [esquizofrènia?] va provocar una ruptura existencial fent canviar els temes i la intensitat de l’obra. L’experiència psicòtica podria causar una visió alterada de la realitat [era això o una alteració conscient experimentant amb colors?]. D’acord amb la pràctica de prestar atenció a la biografia combina l’anàlisi de cartes, diaris i obres amb categories psiquiàtriques, però sempre amb respecte a la singularitat de l’individu i sense reduir l’obra a un simple símptoma.
[ Fins a quin punt, els espectadors estem influïts per la biografia de l’artista, fascinats pel seu patiment com si hagués pagat un preu altíssim per fer-nos arribar el missatge sagrat? Percebríem Van Gogh de la mateixa manera si les seves obres les hagués fet algú amb una vida confortable? un empleat de banca? Wallace Stevens va ser poeta i directiu en una companyia d’assegurances]

Arts:

• Hölderlin (1770-1843). Col·lapse mental als 30 anys. Probable esquizofrènia o psicosi crònica, tot i que Pierre Bertaux suggereix que era una fugida d’un món que se li feia insuportable.
• Hector Berlioz (1803-1869): Conducta obsessiva, ideació violenta (episodi amb opi), possible personalitat ciclotímica o trastorn bipolar.
• Gérard de Nerval (1808-1855): Poeta francès que va viure amb trastorns mentals i va descriure la follia com un viatge a dimensions desconegudes. Es va suïcidar el 1855.
• Edgar Allan Poe (1809-1849): Alcoholisme, episodis depressius, potser un cas mé sde fragilitat emocional que de malaltia.
• Robert Schumann (1810-1856): Depressió severa, possibles episodis psicòtics. Al·lucinacions auditives (notes dictades per “esperits”). Internat en un sanatori, on mor. Trastorn bipolar.
• Txaikovski (1840-1893): possible trastorn bipolar, homosexualitat.
• Friedrich Nietzsche (1844-1900): col·lapse mental final (1889) potser per neurosífilis, va acabar incapacitat.
• Vincent van Gogh (1853-1890): Automutilació, ingressos psiquiàtrics. Probables diagnòstics: trastorn bipolar, epilèpsia, trastorn límit. Malaltia mental real, però mitificada romànticament.
• Edvard Munch (1863-1944): Ansietat extrema i depressió, alcoholisme, al·lucinacions. “El crit” com a visualització de l’angoixa.
• Antonin Artaud (1896-1948): Teatre. Psicosis, electroxocs, drogues. Escriu des de la desintegració del jo.
• Salvador Dalí (1904-1989): Exploració dels límits sense cap prova de psicosi, la bogeria com a performance artística.

Ciències

• Isaac Newton (1642-1727): Tenia episodis d’intensa activitat creativa (els seus “annus mirabilis”), seguits de col·lapses nerviosos profunds, aïllament, paranoia i accés d’ira violenta contra crítics com Hooke o Leibniz. També va mostrar trets obsessius i possiblement pertanyia a l’espectre autista. Els seus biògrafs suggereixen trastorn bipolar.
• Ludwig Boltzmann (1844-1906): El físic de la termodinàmica i la mecànica estadística va patir greus depressions cícliques, possiblement trastorn bipolar. La seva depressió, combinada amb crítiques acadèmiques al seu treball, el va portar al suïcidi.
• Nikola Tesla (1856-1943): Símptomes clars de TOC, obsessió pel nombre 3, terror als gèrmens (lavat compulsiu), necessitat extrema d’ordre i rituals. També patia insomni i tenia episodis d’al·lucinacions visuals vívides, que ell deia que l’ajudaven a “veure” els seus invents.
• Kurt Gödel (1906-1978): Va patir trastorn de personalitat paranoide en la seva vellesa. Temia ser enverinat i es va deixar morir de fam perquè només menjava el menjar que li preparava la seva dona, i quan ella va estar hospitalitzada, ell va deixar d’alimentar-se.
• Alan Turing (1912-1954): Se li ha atribuït síndrome d’Asperger (ara part del TEA) per la seva incomprensió social, la seva obsessió per patrons i la seva forma literal de pensar. La depressió derivada del seu judici i la castració química el va portar al suïcidi.
• Paul Erdős (1913-1996): El matemàtic nòmada per excel·lència, dependent d’amfetamines i cafeïna, una personalitat extremadament excèntrica i socialment atípica. Mai no va tenir una llar pròpia. Possible TDAH i trets de l’espectre autista.
• John Nash 1928-2015): Cap als 30 anys, va començar a mostrar símptomes greus, deliris de grandiositat (creia que estava en la portada de *Time* disfressat del Papa, que missatges criptics de diaris i llums eren missatges d’extraterrestres o del govern), paranoïa (creia que una conspiració comunista el perseguia), i al·lucinacions auditives. Va ser diagnosticat d’esquizofrènia paranoide i va passar dècades hospitalitzat, sotmès a teràpies de xoc i medicacions antipsicòtiques. El fet més notable és la seva remissió parcial en els anys 80, on va aprendre a racionalitzar i ignorar les seves idees delirants mitjançant un esforç conscient. Va poder tornar a treballar matemàticament i rebre el reconeixement del Nobel.

La bogeria a les arts

Hyeronimus Bosch La nau dels folls, 1500
“La nau és un símbol medieval comú de l’Església (la “Nau de Sant Pere”) que condueix les ànimes a la salvació. Aquí, Bosch la subverteix: és una petita barca a la deriva, plena de passatgers, “folls” que han renunciat a la raó i a la virtut. És la anti-nau, el vaixell de la humanitat perduda. Els ocupants no són només malalts mentals en el sentit clínic, són la personificació dels pecats capitals i la insensatesa humana: La gola: Un personatge vomita per la borda, un altre beix cridant. La luxúria: Un monjo i una monja s’engresquen amb una gerra de vi i un bol de panses. L’avarícia: Algú intenta agafar amb la boca una rosquilla penjada (un joc folklòric, però símbol de la cerca fútil). La peresa i la ira: Baralles i comportaments caòtics. La figura a dalt del pal, amb una fulla a la mà, simbolitza la vanitat i la insensatesz pura. La bogeria com a ceguera espiritual: L’home que mira al cel amb la cara plena de paparres (al centre) pot simbolitzar la ignorància o la incapacitat de veure la veritat divina. La bogeria, per a Bosch, és sobretot un estat d’alienació de Déu. Es perdrà el joc de la salvació per dedicar-se a jocs mundans i vicis. El “cuiner” o el timoner: Una figura misteriosa, de vegades interpretada com un dimoni o un boig més, dirigeix (o no dirigeix) la barca cap a un arbre sec amb una roda de molí, símbols de la futilitat i la pèrdua. És el capità d’una tripulació sense rumb.”

Franz Messerschmidt, Charakter Köpfe. (1770-1783): La seva sèrie d’escultures pot representar emocions o també trastorns, ell deia que les feia per combatre “esperits malignes” que l’assetjaven. Es poden veure com un catàleg esculpit de la psicopatologia.

Goya. El Sueño de la razón produce monstruos. 1797 …” imposibles: unida con ella es madre de las artes y origen de las maravillas.” [Sembla connectar amb la noció de bogeria i geni, quan escapem del control de la raó s’allibera la fantasia”.]

Theodore Géricault. Monomanies (1822)
Encàrrec del Dr. Georget, 10 subjectes dels hospicis de Paris (Enveja, robatori, comandant militar, joc, robatori d’infants). Se’n conservaven 5 i recentment n’han aparegut tres més.

Jean Etienne Esquirol (1772-1880). Des maladies mentales considérées sous le rapport médical, hygiénique, et médico-légal, 1838.  Gravats de Charles Myron.

Edvard Munch. Skrik, 1893
“Tot i que simbolitza l’angoixa existencial moderna, és la representació pura d’un episodi de despersonalització o atac de pànic. La figura, amb la boca i els ulls oberts en un esgarrifós crit silenciós, sembla dissoldre’s en el paisatge, que s’embolica en ones de terror. La bogeria com a resposta al món.”

Picasso, el foll (1904), Museu Picasso de Barcelona

Diane Airbus. 1970
La seva obra gira entorn de la marginalitat i la diferència. Retrata persones amb trastorns mentals, síndrome de Down, gegants, nans, etc., no per explotar-los sinó per qüestionar les nocions de normalitat i bellesa. La seva mirada és directa, inquietant i humana.

Art en brut

Música i arts escèniques:

• Handel – Orlando, Händel, 1733. La pèrdua de seny es tradueix en una música trencada, abrupta.
• “Erlkönig”, Schubert, 1825: Les allucinacions, potser degudes a la febre de l’infant que veu el rei dels Verns.
• Symphonie Fantastique (Hector Berlioz, 1830): El moviment final, “Songe d’une nuit du sabbat”, representa el somni d’allucinacions i dimonis després d’una sobredosi d’opi, mostrant una ment delirant.
• I puritani (personatge d’Elvira), Bellini 1835, Bogeria associada a l’amor i al trauma.
• Donizetti, Lucia di Lammermoor, 1838 amb l’escena de la bogeria, “Spargi  d’amaro pianto” on la protagonista, després de ser forçada a un matrimoni i matar el seu espòs, apareix sagnant vestida de núvia,  i canta una ària d’una bellesa espectral i trencada).
• Ballet Giselle, 1841, libretto de Gautier, on els esperits fan embogir els homes per que ballin fins a morir.
• Schumann (especialment les obres tardanes) Kreisleriana 1850, sovint llegides a la llum del seu propi trastorn mental: contrastos sobtats, desdoblament de personalitats, Florestan (Impulsiu, apassionat, exaltat, irònic, combatiu) i Eusebius (Introspectiu, líric, somiador, melancòlic). Inicialment una elecció conscient, potser associada al seu trastorn bipolar.
• Quadres d’una exposició, Mussorgsky, 1874. Algunes peces tenen un caràcter grotesc, obsessiu, gairebé delirant [al·lucinacions]
• Txaikovski, Simfonia núm. 6 “Patètica”, 1893. Interpretada sovint com un descens psicològic. (possible trastorn bipolar)
• Wozzeck, Alban Berg, 1925. Un dels retrats més crus del deteriorament mental, gairebé clínic, amb llenguatge atonal. Una òpera expressionista sobre la pobresa, l’explotació i la bogeria, que culmina en assassinat i bogeria.
• [Schoenberg Jakobs Leiter, 1926]
• “Lady Macbeth of the Mtsensk District”, Dmitri Xostakóvitx, 1934: L’heroïna experimenta una profunda crisi psicològica i allucinacions.
• “The Rake’s Progress”, Igor Stravinsky, 1951. L’òpera inclou una escena cèlebre en un manicomi, i el protagonista acaba perdut en la bogeria.
• Peter Weiss. “Marat/Sade”, 1963. El Marquès de Sade dirigeix una obra sobre l’assassinat de Marat, interpretada pels pacients de la institució mental de Charenton.

Jazz

• Thelonious Monk: L’estil únic, asimètric i aparentment desconegut de Monk sovint s’ha relacionat amb una ment que funciona de manera radicalment diferent. La seva música és una finestra a un univers mental únic. (1951-1968)
• Charles Mingus: “Pithecanthropus Erectus” (1956): Una suite que descriu l’ascens i la caiguda de l’home, incloent seccions caòtiques que poden interpretar-se com la bogeria o la confusió de la humanitat. “The Clown” (1957), tràgic i grotesc, amb una narrativa de fracàs i alienació.  “The Black Saint and the Sinner Lady” Mingus el va descriure com un “ballet per a l’ànima” i va incloure notes del seu psicoterapeuta. És una exploració intensa i emocional de l’angoixa, la passió i la confusió.
• Ornette Coleman: “Free Jazz, a Collective imnprovisation” (1960). El “free jazz” va ser titllat de “boig” perquè trencava totes les convencions. Sun Ra: Bogeria còsmica, deliri visionari, identitat reinventada.
• Eric Dolphy, especialment en l’àlbum Out to Lunch!, amb les seves línies angulars i harmonies disonants, evoca un estat d’alerta i percepció alterada.

Pop

• The Doors – “The End” (The Doors, 1967), deliri, transgressió, dissolució de la identitat.
• Pink Floyd, “The Dark Side of the Moon” (Brain Damage 1973), Ansietat, alienació, col·lapse mental (amb referència explícita a Syd Barrett). “The Wall” (Comfortably num, 1979) l’àlbum conceptual segueix el descens a l’aïllament i la bogeria del protagonista.
• “Bohemian Rhapsody” (Queen,  A night at the opera, 1975): Tot i la seva ambigüitat, la secció operística i el to angoixat poden interpretar-se com el caos interior d’una ment en conflicte,  abans d’un crim.
• David Bowie – “Aladdin Sane”, 1973 (“A lad insane”) Fragmentació mental com a estètica.
• “Mad World” (Tears for Fears / Gary Jules, 1982): Capta perfectament l’alienació, la depressió i la sensació de bogeria en un món incomprensible.
• Daniel Johnston, tota la discografia és un diari musical directe de la seva lluita amb trastorn bipolar i esquizofrènia, amb una autenticitat commovedora [l’equivalent musical de l’Art en brut]. (Hi, How are you) 1983.
• Nirvana: “Lithium”, (1991)  oscil·lacions emocionals extremes.
• Radiohead – “Paranoid Android”, “Climbing Up the Walls”, (1997) paranoia, esquizofrènia, ansietat contemporània.
• “Hurt” (Nine Inch Nails, versionada per Johnny Cash): Una exploració brutal de l’addicció, la depressió profunda i l’autodestrucció mental. (1994)
• “Basket Case” (Green Day video hospital, 1994): És una confessió directa sobre trastorns d’ansietat i la sensació de perdre el seny (“Am I just paranoid? / Am I just stoned?”).
• Billie Eilish – “bury a friend” (2019), ansietat, veus interiors, dissociació.
• “Cellophane” (FKA twigs, 2019): Una exploració de la fragilitat emocional i la paranoia després d’una relació pública, sentint-se observada i a punt de trencar-se.

Discussió

Ment i matèria

Hi ha trastorns que es tracten sobretot amb mediació, l’esquizofrènia, bipolar, depressió major, ansietat generalitzada. D’altres es tracten sobretot amb psicoteràpia, fòbies, TOC (teràpia d’exposició), trastorns de personalitat, anorèxia i bulímia. ¿Podem pensar que uns afecten el cervell, la matèria, mentre que els altres afecten la ment, com pensem i ens sentim?
Cal recordar que gairebé sempre tenim una situació de diàtesi (predisposició a contraure una malaltia) i tensió [fet que desencadena l’alteració]. El trastorn apareix quan la tensió supera el llindar de la vulnerabilitat. En una persona un trastorn com la depressió pot ser degut sobretot a una vulnerabilitat biològica  mentre que en una altra poden tenir més pes els esdeveniments traumàtics en una altra. Això explica perquè el tractament ha de ser individualitzat.
La teràpia [sobre la ment] pot canviar el cervell [la matèria]. Per exemple en cas de TOC, les neuroimatges després d’una teràpia mostren que l’activitat dels circuits relacionats amb la por i l’obsessió s’han normalitzat. Si fem una analogia amb una lesió al lligament creuat del genoll, la cirurgia és necessària per reparar el dany estructural, i la fisioteràpia és indispensable per recuperar la funció.

[Els dos aspectes reflecteixen la dualitat de la condició humana. Des dels grecs que parlaven de cos i ànima, Descartes amb la res cogitans i la res extensa. Si falla el hardware (retards i demència), encara no sabem com reparar-lo. Si fallen els neurotransmissors, una mica com el model dels quatre temperaments i els quatre humors, els ajustem amb medicació. Si falla la ment, la visió del món, ho hem de tractar amb paraules (confessió, psicoanàlisi) tal com diria el mentalisme o experiencialisme (tot és narrativa, significat, ànima).
La neurociència d’avui ens diria que tot procés mental (un record, una emoció, una creença) té un correlat neurobiològic (una activació de xarxes neuronals, un alliberament de neurotransmissors, una modificació sinàptica), i alhora el cervell és modelat per la ment (l’experiència). Un fet traumàtic (nivell mental/experiencial) produeix canvis físics mesurables en l’amígdala (centre de la por), l’hipocamp (memòria) i el còrtex prefrontal (regulació). La teràpia psicològica no només “consola l’ànima”, sinó que indueix neuroplasticitat: canvia l’estructura i la funció del cervell.
Es parlaria d’un sistema únic, complex i emergent on els processos biològics (neurals) donen lloc a fenòmens emergents que anomenem “ment”, “consciència” o “experiència” i aquests poden influir en la biologia que els sustenta (per això pensar pot canviar el cervell). El trastorn mental seria una alteració del sistema, no únicament cerebral ni únicament mental; es manifesta simultàniament amb alteracions en el neurotransmissor de la serotonina i amb pensaments autocrítics destructius i amb problemes en les relacions socials.

[Però segueix tenint sentit parlar de nivells, la causa subjacent pot ser un desequilibri de neutrotransmissors que provoquen un episodi psicòtic en absència de fets estressants. I algú amb uns nivells “normals” de neurotransmissors pot patir una alteració en viure un fet traumàtic. Hi ha causes de baix nivell i causes d’alt nivell]

Els trastorns, dibuixen els límits de la condició humana?

[imaginem un extraterrestre malvat que experimenta amb humans a veure què queda després d’eliminar-ne un aspecte, la capacitat cognitiva, queden les emocions. Trec les emocions en un psicòpata i queda la raó … Trec la capacitat de distingir el bé i el mal i cau la responsabilitat penal. Trec la memòria i es perd la identitat. [si li trec l’experiència però queda el llenguatge, seria un AI]

• discapacitat intel·lectual. Hi ha restriccions al dret de vot, emprendre un negoci, casar-se. La  UN Convention on the Rights of Persons with Disabilities estableix uns drets mínims. TEA, capacitat d’interactuar socialment. Alzheimer, necessitat tutor. El marc legal és la Directiva 2000/78/CE i a Espanya la “Ley 41/2003 de protección patrimonial de personas con discapacidad” que el 2021 es va reformar amb la “Ley 8/2021 de reforma civil y procesal para el apoyo a personas con discapacidad” que posa l’accent més en la provisió de suport que no pas en la declaració d’incapacitat. Un jutge la pot declarar basant-se en un informe mèdic. Segons el grau hi ha un “guarda de fet” informal, sense nomenament judicial, la “curatela” per assistir en alguns actes, i la “tutela” es reserva pels casos més greus, amb l’obligació d’informar el jutge periòdicament.
• responsabilitat penal: La pèrdua de control o incapacitat per distingir el bé del mal: Per que una persona sigui condemnada penalment, cal que sigui imputable. Que comprengués el que feia (capacitat cognitiva), que pogués actuar conforme a aquesta comprensió (capacitat volitiva), que pogués distingir entre el bé i el mal. Els metges forenses avaluen l’estat mental del subjecte en el moment dels fets, no en el moment del judici i si mancaven aquestes capacitats el jutge pot decidir eximir o atenuar la responsabilitat (Codi Penal 20.1-21). Si suposa un perill per als altres o per si mateix el tribunal pot imposar mesures de seguretat (CP 95-108). Demència, brot psicòtic (esquizofrènia [cervell s’embolica amb la informació externa i el diàleg interior externalitzant la veu crítica]), episodi de mania [comprant coses que no pot pagar en trastorn bipolar]
• [El trastorn bipolar, la depressió, l’ansietat, obsessiu compulsiu [pors fora de control; potser el contrari no es dóna perquè ja s’han extingit potser mereixent una menció als  Darwin awards], en principi no situarien el subjecte “fora” de la condició humana.]
• Sentit de la identitat, demència. Oliver Sacks a Musicophilia descriu cassos de pacients que no recorden qui són però mantenen la capacitat d’emocionar-se amb la música. O d’altres que han canviat el caràcter, ¿potser revela l’autèntica personalitat oculta? Ha canviat? (Memòria:  Model   Memòria i estat mental    Vida humana com a memòria canviant . Qüestions sobre la condició humana)

Societat malalta?

Social mismatch: La hipòtesi del “desajust social” assenyala que el cervell humà hauria evolucionat per viure en comunitats petites, ritmes lents, expectatives limitades i reconeixement social estable mentre que la vida actual exigeix una competència constant amb adaptació contínua i comparació permanent amb els altres, especialment degut a les xarxes socials.
El que som [i podem ser] no es correspon amb el que se’ns demana: èxit econòmic, feina amb sentit, una vida amorosa plena, cos atractiu, felicitat visible. Això genera la sensació que mai arribem, estrès crònic, ansietat anticipatòria, autoculpabilització i vergonya [si no hi hem arribat és culpa nostra, losers]. La comparació amb els altres, no és amb la mitjana “normal”, sinó amb versions idealitzades [cassos d’influencers que acaben confessant que la seva vida és falsa].
Així, no estaríem deprimits perquè estiguem malalts, sinó perquè la vida que vivim és objectivament esgotadora. L’ansietat i l’estrès serien la resposta adaptativa normal.
Sempre hi ha hagut  ansietat i estrès però la forma moderna d’estrès crònic, el “burnout” —relacionada amb ritmes de treball, incertesa econòmica, hiperconnexió digital i pressió per l’èxit— és pròpia de les societats industrials i postindustrials. Les xarxes socials contribueixen a crear una discordança entre el que som i el que se suposa que hauríem de ser. Es parla de melancolia des de l’antiguitat però avui parlem d’una epidèmia de depressió lligada a l’aïllament social, la pèrdua de comunitat i l’excés de comparació social per exemple, a través de xarxes socials). (Un món infeliç que pot pot suportar viure sense l’ajuda de de drogues i medicaments).
Trastorns alimentaris. L’anorèxia vinculada a ideals de bellesa i a la pressió mediàtica sobre el cos, és clarament contemporània. [necessitat ser atractiu]. Amb els models digitals apareix el el desig de voler assemblar-nos als cossos i rostres ideals resultat d’aplicar filtres.

Pensadors
Ens podem remuntar a la Teoria de l’Alienació de Karl Marx (la separació del treballador del fruit de la seva feina, dels seus companys, de la seva pròpia essència condueix a una sensació de buidor existencial i frustració crònica, que es poden manifestar com a depressió o ansietat). Zygmunt Bauman parla d’una societat líquida caracteritzada per la inseguretat, la precarietat i les relacions efímeres. Byung-Chul Han ha assenyalat que la societat actual ha substituït la repressió externa per una autoexplotació voluntària. Els individus es converteixen en emprenedors de si mateixos en totes les àrees (laboral, amorosa, física, social). El fracàs es percep com a culpa personal, no com a falla del sistema.
Altres autors: Autors: 1890s: Durkheim (anomia) i suïcidi. 1950–60s: Festinger, Laing, Szasz (socialització del patiment). 1980s: Kleinman (cultura i salut mental). 1990s: Ehrenberg, Honneth (insuficiència i reconeixement). 2000s: Illouz, James (mercat, amor, desigualtat). 2010s: Han, Rosa, Fisher, Graeber (rendiment, acceleració. capitalisme). 2010s–2020s: Twenge, Moncrieff, Patel (dades empíriques i crítica biomèdica).
Sobre l’exposició als altres: Erving Goffman, 1959, “The Presentation of Self in Everyday Life” (psi social). Byung-Chul Han, 2012–2014, l’exposició i transparència com a forma de control. Eva Illouz, 2007–2012, les relacions afectives passen a funcionar com un mercat. Jean M. Twenge, 2017 “iGen” dades sobre la correlació entre temps a les xarxes i depressió. Sherry Turkle, 2011–2015 “Alone Together”, “Reclaiming Conversation”. Les xarxes fan que creem una identirar editada de nosaltres mateixos. Hartmut Rosa, 2016, “Resonance”. Les xarxes converteixen el reconeixement en quelcom ràpid i efímer, quantificable en forma de likes.

Discordança entre el que som i que hauríem de ser
La cultura occidental contemporània promou la necessitat de ser feliç i exitós en tot moment, especialment a les xarxes socials. Això crea una discordança cognitiva entre l’experiència real  i la pressió per mostrar una vida perfecta, generant ansietat i insatisfacció. [Si abans teníem una consciència dissortada entre el Sant que ens exigia la religió, ara tenim una consciència dissortada per la pressió social.] La creença que l’èxit depèn únicament de l’esforç personal fa que ens culpabilitzem a nosaltres mateixos del fracàs de no ser prou rics, guapos i feliços.(Mark Fisher, “Realisme Capitalista”). En el cas dels joves cal afegir-hi ansietat i depressió per no arribar als nivells acadèmics desitjats i la incertesa laboral.

Benestar i renda relativa, Easterlin
Recordem la paradoxa assenyalada per Richard Easterlin (1974, Benestar  Història salut mental) que si bé inicialment dins d’un mateix país, les persones amb més ingressos declaren més felicitat que les de menys ingressos, a llarg termini quan els ingressos mitjans del país augmenten, la felicitat mitjana no creix en la mateixa proporció. El que compta és la renda relativa. Amb les xarxes socials, la comparació amb celebritats, influencers i vides editades és constant [contínuament se’ns refrega que no siguem rics, i guapos]. Els països amb més igualtat i sanitat pública mostren nivells més alts de benestar subjectiu [per això als USA hi ha tanta demanda de droga?]. Estudis epidemiològics mostren una correlació positiva entre nivells de desigualtat econòmica d’un país i taxes de trastorns mentals com depressió i ansietat (Wilkinson & Pickett, “The Spirit Level”).

Medicalització
Allen Frances (ex-cap del DSM-IV) o Robert Whitaker alerten que, tot i que els factors biològics són reals, l’enfocament actual tendeix a patologitzar respostes normals a un ambient anormalment estressant (tristesa per un treball sense sentit, ansietat per incertesa econòmica). Es fa recaure la “solució” únicament en l’individu (medicació, terapia) sense qüestionar les estructures socials que generen el malestar. [Per tant la solució no seria medicar sinó crear una societat amb menys desigualtats i més sana [d’una banda tenim l’èxit desmesurat d’alguns i de l’altre l’abús de l’estat del benestar. I els del mig són els que pateixen]]

Hi ha trastorns nous com l’addicció a internet, videojocs o xarxes socials — fenòmens sense equivalent històric, la nomofòbia (por a estar sense mòbil) i altres formes d’ansietat tecnològica. [la necessitat de mirar constantment el mòbil] (Un món que parla, història de la lectura).
FOMO (“fear of missing out”) [ i FOBO, fear of better option; ens sentim infeliços si no vivim el màxim (la massificació del turisme, és un resultat de la idea de vida bona romàntica d’autorealització?]

Benestar i indústria de la salvació

El patiment en el món, ja sia natural o agreujat per les condicions de la societat [l’estrès modern] o per una angoixa religiosa que ens crea una culpa, fan que busquem desesperadament com alleujar-lo. (Problemes actuals de la societat:  Manca de sentit i projecte de futur, frustració,  Infelicitat i drogues, estrès). (Afectivitat: Emocions al món,  museu: Les emocions al món. )
Aquesta demanda crea una “indústria de la salvació” que en molts cassos és fraudulenta i alimenta la demanda, per assegurar fidels a una religió, clients a psicòlegs, coachs, fàrmacs i drogues.

Museu

Entrada i introducció

→ Història: Antiguitat, Edat mitjana, Edat moderna i manicomnis, Psiquiatria i Freud, psicofàrmacs, CBT→ Classificació → Epidemiologia

→ Com estàs? tests benestar [la vida bona] → Medicina general
→ Neuròleg: discapacitats desenvolupament / Demència
→ Psiquiatra: (esquizofrènia, t.bipolar) tractament amb medicació o teràpia
→ Psicòleg (ansietat, traumes, personalitat), teràpia CBT

Galeria: Personatges històrics. Geni i bogeria. La bogeria a les arts.

Discussió: Ment i matèria. Límits de la condició humana: tutors, responsabilitat penal, identitat. Societat malalta: discordança entre el que s’espera i el que som.

Benestar i el supermercat de les teràpies a la indústria de la salvació

Articles

PDF DSMIV arbre de diagnòstics

CHAPTER VIII PSYCHOPATHOLOGY 227

• READING 29: WHO’S CRAZY HERE, ANYWAY? 227 Rosenhan, D. L. (1973). On being sane in insane places. Science, 179, 250-258.
• READING 30: YOU’RE GETTING DEFENSIVE AGAIN! 235 Freud, A. (1946). The ego and the mechanisms of defense. New York: International Universities Press.
• READING 31: LEARNING TO BE DEPRESSED 242
  Seligman, M. E. P., & Maier, S. F. (1967). Failure to escape traumatic shock.
  Journal of Experimental Psychology, 74, 1-9. x Contents
• READING 32: CROWDING INTO THE BEHAVIORAL SINK 249
  Calhoun, J. B. (1962). Population density and social pathology. Scientific American, 206(3), 139-148.

CHAPTER IX PSYCHOTHERAPY 258

• READING 33: CHOOSING YOUR PSYCHOTHERAPIST 258 Smith, M. L., & Glass, G. V. (1977). Meta-analysis of psychotherapy outcome studies. American Psychologist, 32, 752-760.
• READING 34: RELAXING YOUR FEARS AWAY 264 Wolpe, J. (1961). The systematic desensitization treatment of neuroses. Journal of Nervous and Mental Diseases, 132, 180-203.
• READING 35: PROJECTIONS OF WHO YOU ARE 271 Rorschach, H. (1942). Psychodiagnostics: A diagnostic test based on perception. New York: Grune & Stratton.
• READING 36: PICTURE THIS! 278 Murray, H. A. (1938). Explorations in personality (pp. 531-545). New York: Oxford University Press.

Psicologia Motivació

El hardware dels ordinadors pot enviar senyals sol·licitant una interrupció (Interruption Request IRQ) quan hi ha una entrada de teclat o ratolí, es rep un missatge, o es detecta un error o malfuncionament com pot ser un augment de temperatura. Aleshores el processador interromp la tasca i cedeix el control a un gestor d’interrupcions (handler).

A Windows la comanda msinfo32 ens obre la finestra d’informació del sistema on es poden veure fins 425 IRQs.

A partir de la broma que quan veiem una noia guapa els homes deixem de pensar (en Massip i la Domi) i només la mirem, se m’acut explorar el paral·lelisme. I el chatGPT em genera:

• 0. Màxima. Dolor físic agut. Fisiològica. Sistema nerviós central. ACTIU. Requereix atenció immediata (ex: tall, cremades).
• 1. Alta. Fam intensa. Metabòlica. Hipotàlem. ACTIU. Pot interferir amb concentració o estat d’ànim.
• 2. Alta. Por o perill imminent. Emocional/instint. Amígdala. ACTIU. Pot anul·lar altres processos (mode “lluita o fugida”).
• 3. Mitjana. Notificacions mòbil / missatges. Social. Còrtex prefrontal. VARIABLE. Pot ser ignorat o causar distracció total.
• 4. Mitjana. Sorolls forts / imprevistos. Sensorial. Còrtex auditiu. ACTIU. Salta automàticament, encara que no sigui urgent.
• 5. Baixa. Pensaments recurrents / preocupacions. Cognitiva. Còrtex prefrontal + Default Mode. PERSISTENT. Requereix gestió conscient per evitar sobresaturació.
• 6. Alta. Urgències fisiològiques (WC). Fisiològica. SNA + còlon/bufeta. ACTIU. Incrementa prioritat amb el temps.
• 7. Mitjana. Reclamacions de familiars. Social-emocional. Sistema límbic. VARIABLE. Pot ser ajornat, però genera culpabilitat acumulada.
• 8. Baixa. Set. Fisiològica. Hipotàlem. LATENT. Pot passar desapercebut si es negligeix.
• 9. Mitjana. Obligacions laborals imminents. Cognitiva. Còrtex prefrontal. ACTIU. Pot bloquejar altres activitats si es posposa massa.
• 10. Alta. Crit d’un nadó (si tens fills). Sensorial/Afectiva. Sistema d’alerta parental. PRIORITÀRIA. Pot activar-se fins i tot durant el son.
• 11. Baixa. Soroll de fons / trànsit. Ambiental. Còrtex auditiu + filtratge RAS. SUPRIMIT. Normalment ignorat automàticament.
• 12. Baixa. Desig de procrastinar. Cognitiva. Sistema de recompensa. PERSISTENT. Competeix amb tasques avorrides.

El “gestor d’interrupcions” humà seria l’atenció conscient. Com més entrenat està, millor pot prioritzar.  El sistema operatiu base pot ser l’estat mental (cansat, despert, estressat…). Hi ha interrupcions cròniques (ansietat, dolor lleu constant) que poden consumir cicles d’atenció com a processos en segon pla.

Una segona versió proposa:

• INT0. Alarma d’emergència. Entorn físic. Altíssima. Externa. Interrompre tot i atendre. Alarma d’incendi, crit d’auxili
• INT1. Notificació urgent del mòbil. Dispositiu electrònic. Alta. Externa. Comprovar i decidir acció. Missatge de familiar malalt
• INT2. Crida directa del teu nom. Persona propera. Alta. Externa. Atenció immediata o demanar espera. Company diu: “Ei, tens un moment?”
• INT3. Pensament intrusiu. Ment. Mitjana. Interna. Reconèixer, apuntar, reprendre tasca. “He tancat la porta de casa?”
• INT4. Fam o set. Cos. Mitjana. Interna. Planificar pausa. Sensació de gana a mig matí
• INT5. Soroll brusc. Entorn físic. Mitjana. Externa. Pausa breu, avaluar si és rellevant. Portazo, gos bordant
• INT6. Notificació no urgent. Dispositiu electrònic. Baixa. Externa. Ignorar temporalment o silenciar. Like a Instagram
• INT7. Distracció digital. Autoinduïda. Baixa. Interna. Prendre consciència, bloqueig d’apps. Obres TikTok automàticament
• INT8. Fatiga o cansament mental. Cos / ment. Mitjana. Interna. Pausa activa o descans programat. Mal de cap, ulls cansats
• INT9. Pensament creatiu inesperat. Ment. Variable. Interna. Anotar ràpid i seguir amb la tasca. Bona idea per projecte mentre treballes

Codi: Identificador únic per a cada interrupció (a l’estil microprocessador).
Font: D’on prové la interrupció: física, digital, mental…
Prioritat: Subjectiva però orientativa (Altíssima, Alta, Mitjana, Baixa).
Tipus: Interna (prové del cos o ment) o Externa (ve del món exterior).
Acció Recomanada: Estratègia pràctica per gestionar-la.
Exemple: Cas concret per entendre-la millor.

La taula es podria fer servir per autoavaluació i mindfulness, o coaching i psicologia cognitiva aplicada

Com programaríem el nostre gestor d’interrupcions? Tenim:
Una taula d’interrupcions. Base de dades on es classifiquen i prioritzen tipus d’interrupcions (com la que ja vam crear).
Màscara d’interrupcions. Filtre que desactiva temporalment certes interrupcions (com mode “No molestar”).
Prioritzador. Mòdul que determina quina interrupció té dret a robar el focus, segons context, estat emocional, urgència, etc.
Handler (Gestor). Acció automatitzada o semiautomatitzada que s’executa quan s’activa una interrupció.
Buffer d’interrupcions. Llista d’interrupcions que han estat ajornades o ignorades temporalment (pot provocar “queue overflow” mental).
Senyal de bloqueig (Lock). Estat que evita l’accés a la CPU (atenció) durant tasques crítiques (ex. “flow state”).

Per exemple:
Estàs treballant concentradament → Arriba INT3: Pensament intrusiu → GIH consulta la màscara: INT3 no està bloquejada → Prioritzador detecta que la tasca actual és crítica, però el pensament és important → Handler: apuntar pensament en un post-it i reprèn tasca
“`
Podem intentar configurar-nos en mode de treball, bloquejant INT6 i INT7 durant cert temps i un buffer màxim de 5 interrupcions pendents. En el mode Zen es bloquegen totes les interrupcions llevat INT0 i INT1. En mode Flow es es congela el buffer d’interrupcions i només es permeten accions automatitzades. En mode multitasking es permeten múltiples interrupcions de prioritat mitjana (Risc d’error elevat). Quan caiem en Burnout Mode tenim el buffer ple, màscares fallant, gestor saturat i s’imposa una reinicialització (descans).

Trobo que és un excel·lent complement a la piràmide de Maslow.

Tenim interrupcions bàsiques de dolor, d’alerta per un soroll el plor d’un fill, gana o son. També cansament, avorriment o procrastinació, deixar-nos anar en tiktok.
Tenim interrupcions de la necessitat de ser acceptats, l’atenció al mòbil i xarxes socials, les obligacions familiars.
Tenim interrupcions de “supervivència”, tasques laborals i domèstiques pendents