Un matí d’hivern ple de sol. Al petit hort que tinc a la terrassa he collit un ensiam de la varietat roma, unes fulles llargues i elegants d’un verd maragda lluent. Mentre preparava l’amanida recordava una conferència recent de Benet Casablancas sobre Haydn, on analitzava compàs a compàs l’efecte “suspense” quan el decurs la frase previsible és interromput per un estancament inesperat. Quants detalls deliciosos se’ns escapen en una audició superficial!
Quan torno a escoltar aquesta part, que lluny semblen les ires islàmiques per unes caricatures! I que propera i semblant a aquella intolerància -boicot inclòs- el rebuig de la dreta española a les modestes pretensions del parlament català. L’amanida ha quedat molt bé. És per l’ensiam? per l’oli? potser perquè hi estic molt més atent, com en la nova audició de Haydn? Una estètica de les amanides? Per què no? No van crear els japonesos una estètica i fins i tot una religió al voltant de la cerimònia del te?
No fa gaire vaig rellegir “El llibre del te” d’Okakura Kakuzo (text sencer, en anglès, un
capítol en català). La cerimònia del te (un resum en català), convertir un acte quotidià, com és rebre una visita i oferir-li menjar i beure, en una oportunitat de retre culte a la bellesa, de tenir present el budisme zen, la sobrietat, el culte a l’imperfecte i l’efímer, formalitzant un ritual de sensibilitat. Els convidats arriben a la cambra de te travessant un jardí, en
silenci. Es renten les mans per purificar-se i entren a la cambra que no té cap mena de decoració llevat d’un kakemono, un rotlle amb un dibuix i la inscripció d’un poema triat especialment per l’ocasió. Se serveixen tres plats de menjar i després els convidats tornen a sortir al jardí mentre l’hoste prepara el te. Retira el rotlle de dibuix i el substitueix per unes flors. Els convidats es tornen a rentar i entren altra vegada. Se serveix el te seguint un ritual determinat i emprant determinats estris, en particular un bol de ceràmica. En total hi intervenen unes tretze peces, curosament triades, cadascuna una obra d’art, que són observades i comentades entre els convidats. Després d’una estona de conversa, abans de marxar se serveix un altre te, i s’acomiaden.
Em pregunto com hauria de ser l’equivalent de la cerimònia del te a casa nostra. Algun teòleg ha dit que l’eucaristia a l’Orient s’hauria de fer amb arròs i te en lloc de pa i vi.
Suposo que aquí la cerimònia del te hauria de ser la cerimònia de l’aperitiu o d’un esmorzar a mig matí. En lloc de la cambra del te en el jardí japonès tindríem una cabana o barraca enmig d’un hort endreçat, parets enguixades de blanc i una coberta de canya. A prop, una bassa amb aigua que raja.
