Ja tornem a tenir televisió i podem seguir altra vegada la programació normal. Tantes coses que no ens hauríem de perdre! Entre elles, i fora de la sala d’estar, la programació de les estacions de la natura. Al llistat de la programació hi tenim el renaixement general a la primavera, les plantes alpines a l’estiu, els colors daurats a la tardor, la llum neta i tangencial dels dies clars d’hivern i ara, a primers de març, la florida dels ametllers.
Hem anat a veure’ls als camps de vinya del Penedès, a Sant Sebastià dels Gorgs, on hem pujat a les bicicletes. Un dia una mica núvol però amb un llum interessant malgrat tot. Deu haver fet fred perquè molts ametllers encara no havien florit i hem hagut de pedalar una mica fins a distingir, sobre el fons dels camps verd gris, els núvols blancs difosos que formen les flors noves i que en acostar-se es transformen en estructures de branques, i ja finalment en primer pla, en fragrants simetries pentagonals.
Vam estar-nos-hi prop d’una hora, buscant i comparant vistes, com si fossim els únics visitants d’un museu desert, amb quadres i escultures sense etiquetes al costat, deixant-nos a nosaltres la tasca o joc d’endevinar-ne l’autor, l’escola o l’estil. O potser, més que un museu amb vistes de paisatge és una obra de teatre Nohen la qual, els arbres, actors que han estat pràcticament immòbils durant el el darrer acte, esclaten de sobte en una florida esplèndida a l’última escena?
