A mesura que ens apropem al solstici d’hivern, el sol, com si vulgués compensar-nos per la seva prematura retirada diària, se’ns acosta més per tal com els seus raigs ens arriben en un angle més horitzontal, com si el tècnic d’il·luminació d’aquest vast escenari on ens movem, deixés el canó de llum zenital i fés servir un focus que ens apunta des del costat mateix de l’escenari.
Torno de la feina lleuger, i pel camí vaig veient que el sol ja baixa i les ombres s’allarguen.
Sé que aquest espectacle gratuït diari dura poc i a més quan jo arribo, a les quatre, ja fa una hora que ha començat. Una llum daurada omple generosament el menjador i el dormitori. Hi entro com si em submergís en una piscina de llum.
Els caps de setmana podem ser puntuals a l’espectacle i fer-lo coincidir amb el dinar. Aleshores l’onada de llum arriba a la taula, s’escampa per les tovalles blanques i el plat amb l’amanida brilla de colors com si fos un escull de corall.
Em distrec veient l’ombres de l’aigua al vas, que fa de prisma.
Després, em convida el llit que, rebent el sol, és com una banyera de llum. M’ajec, tanco els ulls i percebo aquesta llum tangencial d’hivern gairebé com una experiència entre tàctil.
