Quan llegim una novel·la anem del començament fins al final sense parar, de manera seqüencial. És com una excursió o una cursa, amb un destí final definit. Si és una novel·la de les que enganxen i devorem en dos dies, seria com una cursa. Si és una obra densa que ens obliga a fer parades seria com una excursió amb pujades costerudes que ens descobreixen panoràmiques, corriols estrets amb esbarzers que ens fan passar per llocs sorprenents. Una obra avorrida seria una pesada caminada per carretera.
I la poesia? Aquí no anem clarament del començament fins al final sense parar. Llegim uns versos, aixequem la mirada del llibre i els deixem reposar, seguim, tornem enrera, rellegim un fragment, ens aturem, continuem. Llegir poesia s’assembla més a passejar per un jardí botànic.