Algunes vegades, quan no podia dormir perquè alguna preocupació m’angoixava, m’irritava per no poder controlar la meva ment, que una i altra vegada, obsessivament, tornava al tema que em causava ansietat, ràbia o tristesa, com si una força m’arrossegués a una habitació tancada i no me’n deixés sortir. Vaig imaginar un recurs que consistia a fer veure que obria una porta i anava a parar a un nou espai, el primer que em vingués al cap. Podia ser una terrassa que donava a uns jardins amb xiprers, l’habitació d’un palau, una platja i el mar, un menjador amb la taula parada amb uns comensals que no conec, un bosc a la tardor, el pati de l’escola als 11 anys i els meus companys, … el cas era anar canviant contínuament de lloc, i deixar que la ment, lliurement i automàtica, em proposés una escena diferent de l’anterior, com si anés travessant corrents les dependències d’un immens palau.
Ara que he conegut els palaus de la memòria com a tècnica, puc unir les dues coses i pensar els continguts mentals com espais que puc recórrer. Aleshores, quan em trobo en una masmorra de tristesa o d’obsessió, puc sortir-ne, visitar el meu palau de la memòria o el corredor de les escenes automàtiques. Seguint un enllaç de la wikipedia he descobert que l’Hannibal Lecter de Tomas Harris també tenia un immens palau mental amb frescos i escultures on refugiar-se.
Per acabar d’esprémer la metàfora de la ment i l’arquitectura, un parell de coses més: sempre podrem sortir de l’habitació tancada on ens sentim oprimits, i deambular per un espai obert, indeterminat, on potser podríem construir noves dependències del nostre palau de la memòria. O bé pujar a una torre des d’on veure les coses amb més perspectiva. O, evidentment, deixar de pensar i acostar-nos a la finestra del present, del que està passant ara i aquí, tots els detalls interessantíssims de la vida que corre al nostre voltant, balcons de les cases, rostres de la gent que camina pel carrer, aparadors, sorolls, converses, una brisa, la nostra respiració i els batecs del cor … tot allò que ens perdem quan prestem massa atenció als problemes i obsessions.
Cal evitar que ens passi allò que deia Baudelaire en uns versos terribles a “Le mauvais moine”:
Mon âme est un tombeau que, mauvais cénobite,
Depuis l’éternite je parcours et j’habite;
Rien n’embellit les murs de ce cloître odieux.
La meva ànima és un sepulcre que, mal cenobita
des de l’eternitat recorro i habito;
res no embelleix els murs d’aquest claustre odiós.
O canviem la decoració, o sortim fora.