Després de tants camins recorreguts les desgastades soles de les meves botes s’han trencat. Han durat molt més del que era raonable suposar, no podia esperar que s’anessin regenerant.
Les meves pobres cames, al final d’una jornada caminant 8-10 hores, també estan desgastades. Al vespre, després de sopar d’hora, jec sobre l’estora, i mentre em vénen al cap imatges del dia, dels camins, dels colls que he superat, alhora noto un molt agradable formigueig als músculs i les articulacions. Tinc la sensació que s’ha posat en marxa un procés de regeneració i reparació. Sento com si tot un exèrcit de petits homenets, tècnics de manteniment, treballessin intensament per substituir les parts danyades, reparar desperfectes, lubricar articulacions. Gràcies a ells aquestes cames adolorides demà al matí tornaran a trotar alegres entre els pins negres i els nerets. No és admirable aquesta capacitat de regeneració?
