A Barcelona, pujant per Marina, quan es creua el pont , a mà esquerra es pot veure un edifici sense la paret de la façana, deixant a la vista les diferents habitacions, potser esperant ser enderrocat. Encara es pot veure una calaixera, i un llit. A vegades m’hi aturo i provo d’ imaginar com seria la vida de la gent que hi vivia. En aquesta calaixera, un matrimoni ja gran hi tenia una vaixella de porcelana, postals de viatges que groguejaven de velles? Veien plegats la televisió al vespre asseguts al sofà? I en aquest llit, qui hi dormia? vivia sol? tenia fred? Aquesta vista de l’edifici és com examinar un organisme inanimat per dins, treient-li la pell.
Puc imaginar una vista de l’edifici “viu”, com si tinguéssim un aparell semblant als escàners de tomografia en medecina que ens donen imatges de llesques del cos. Amb un aparell així, podria observar el comportament de la comunitat humana igual que es fa amb els formiguers artificials.
Els edificis són com capses tancades que oculten el seu interior. Aquest aparell imaginari, com si treguéssim un marc d’un rusc d’abelles, ens mostraria les cel·les que hi ha a dins i els éssers que les ocupen:un noi fa els deures d’escola; al lavabo, algú s’ha deixat la tapa del water sense baixar; a la cuina s’hi prepara escudella per sopar; un home gran jeu al llit, malalt; un nen i una nena juguen a disfressar-se; una parella mira la televisió; al taller de luthiers dels baixos, un home passa paper de vidre sobre una viola. En un altre tall, davant d’una llibreria, no queda clar si estan fregant el terra o estan ballant; una taula parada per sopar; la senyora Morningsun; un home està assegut al water llegint una revista; una dona consulta l’agenda electrònica; un home toca el piano; a l’oficina de baix repassen factures.
