Qui viatgi a Rússia o a un altre país amb presència de l’església ortodoxa segur que es fixarà en les cúpules de les esglésies. Quan les veia de lluny, en algun poble de Rússia, o en tombar un carrer a Moscú, als nostres ulls apareixen com construccions fantàstiques, com de conte.
En entrar-hi, mirava les espelmes enceses, la profusió d’icones a les parets.
No va ser fins més endavant que vaig aixecar la mirada i aleshores vaig trobar, pintat a cada cúpola, un gran rostre. Pot ser un Crist, la Mare de Déu o algun Sant. L’efecte és molt especial, com si estiguessin allà dalt mirant-nos en silenci, una mirada sèria i serena però no amenaçadora, com dient, “aquí estic, si vols parlar, t’escoltaré”. El fet que no sigui visible quan entres, fins que arribes a sota i mires amunt, i que la resta de visitants ho ignorin, perquè estan mirant a davant i no amunt dóna un caràcter íntim a l’experiència, com si s’estiguessin dirigint a nosaltres personalment.
Des d’aleshores, en veure una nova església, per a cada cúpula-ceba que veia des de fora, ja m’esperava la mirada d’un rostre a dins.
