El tipus de residència als cementiris, naturalment, segueix l’estil del que teníem en vida:
Els que vivien en pisos de lloguer a un barri normal van a parar als nínxols.
Els que vivien en mansions a barris residencials, van a parar a panteons.
Amb un humor una mica negre podríem dir que passem del cementiri dels vius a la ciutat dels morts.
L’excel·lent bloc cementeriodeleste.blogspot.com/ explica aspectes interessants del cementiri del Poblenou . Hi ha algunes escultures notables, com el cèlebre bes de la mort.
D’altres de sorprenents, com aquest sentit homenatge a algú de la família Roman Heredia, una escultura de marbre de mida natural, que inclou ulleres de sol i una ampolla de whisky.
La tomba més popular és la de Francesc Canals, el Santet del Poblenou, de qui no se sap gaire més que treballava als magatzems el Siglo i que era conegut per la seva bondat. Moria el 1899 als 22 anys i aviat es va extendre la creença que ajudava als qui ho necessitaven i li demanaven. Aquesta devoció popular encara és ben viva avui, tal com ho mostren les espelmes i objectes que envolten la seva tomba. La gent escriu el que necessita en un paperet. Un dia parlava amb una senyora que acabava d’encendre unes espelmes que li havia portat. Unes eren per a uns favors petits que ella demanava, però les altres, les duia al Santet per que ajudés a qui li semblés que ho podia necessitar. No és una actitud generosa?
Una altra actitud ben simpàtica és la que revela la tomba del còmic Cassen, Casto Sendra Barrufet: Quien bien te quiere te hará reir. No hi podria estar més d’acord.
Prop del cementiri hi ha un taller de marbre on tant poden fer una encimera per a una cuina, com una làpida per a una tomba. Treballen tant per al cementiri dels vius com per a la ciutat dels morts. No sé si podria encarregar que aprofitessin el meu marbre de la cuina per fer-lo servir de làpida, amb alguna inscripció com “aquí s’hi van preparar dinars i sopars …”.
