Com es cura la melancolia? Hi ha un segon llibre dedicat als remeis. D’entrada, s’admet la possible intervenció divina però es rebutja frontalment el recurs als sants i les estampetes. La dieta és objecte d’una secció sencera; es comenten els diferents tipus d’aliments, begudes, la influència de la qualitat de l’aigua, com solucionar els problemes de restrenyiment [he sabut que al segle XVII ja hi havia supositoris!] i segons com, sembla que estiguem llegint una revista de salut més que no pas un tractat sobre la depressió.
Però tal com hem trobat abans amb la utopia particular, el Burton més genial és el que especula i divaga: a propòsit de la qualitat de l’aire com a remei, es permet una extensa digressió, per viatjar pel món amb la imaginació, com un falcó que vola lliurement per on vol, allà on el porti la curiositat. Considera les diferents terres, les espècies que les habiten, els corrents marins. Com s’explica que a vegades trobem petxines en muntanyes allunyades del mar? Com deu ser el centre de la terra? Quina ha de ser la mida de l’infern per que hi càpiguen tots els condemnats? Es pregunta per la diversitat de les espècies [haurem d’esperar a Darwin per a la resposta correcta]. Qüestiona les esferes celestes, si la terra és un tot viu amb ànima (Sit terra animata?), si hi ha infinits móns. I com passa Déu el seu temps lliure? pinta les ales de les papallones? es dedica a decidir quines hores ha de ploure? quanta neu ha de caure? Els cristians fan mapes del cel i de les seves oficines, quants àngels hi ha a cada departament. I perquè tant justos com pecadors són castigats per desastres naturals? Alguns asseguren tenir familiaritat amb Déu i diuen quan s’acabarà el món. Altres s’interroguen sobre què feia Déu abans de crear el món, i perquè ho va fer en un moment donat. (Theologies, excrements of curiosity).
25 pàgines després torna a tocar de peus a terra, comenta la qualitat de l’aire i passa a tractar de l’exercici pel cos i l’esperit. És convenient l’exercici moderat i passejar per llocs agradables (Deambulatio per amoena loca), veure jardins o pujar muntanyes i ja posats a fer, imaginar un viatge en el temps, per exemple, assistint a una de les batalles de Cèsar [a quin punt del passat viatjaria jo si pogués? ], fer turisme per ciutats diverses o entretenir-se, ja sia caçant mosques com l’emperador Domicià o jugant a caniques.
Hi ha més possibilitats: els jocs, el ball, l’estudi, el col·leccionisme, i evidentment Burton no podia deixar de parlar de llibres. Quin home no se sentirà atret per consultar mapes? [com hauria gaudit Burton amb el Google Maps]. Els Atles, herbaris, tractats de matemàtica, els bestiaris, qui no serà feliç enmig de tot això igual que el rei James? Això sí, sempre que no ens excedim per no acabar tocats del bolet com Don quixot. Meditar sobre la Bíblia, estudiar àlgebra, mirar d’entendre els moviments dels planetes o fer experiments, tot és bo per que la ment estigui ocupada … sempre que es tracti de la ment masculina. Al segle XVII per a les dones no se’ls acudia altra cosa que la costura ! Per adreçar les pertorbacions de la ment, podem confiar en el poder de la música, una companyia alegre, riure i mirar de viure sense preocupacions. No hi podria estar més d’acord.
Si acabem de veure aquelles activitats que ens poden fer feliços, abans d’entrar a la secció IV on es veuran els diferents remeis i cures, Burton ens obsequia amb una altra de les magnífiques digressions, A Consolatory Digression containing the remedies of all manner of Discontents. Seria així la teràpia al segle XVII? Consolem-nos examinant tos els mals possibles. A la vida, les penes i les alegries se succeeixen les unes a les altres. Si apleguéssim tots els mals que ocorren als homes i els repartíssim a parts iguals, et quedaries amb el mateix que tots o et quedaries amb les que t’han tocat? Els que se sentin infortunats per ser pobres, que recordin tot el que es pot gaudir sense diners, i potser serà més feliç aquell que desitgi menys, que no pas el que tingui més. Completa la secció una llista de consells inestimable, Divine precepts, un veritable manual d’auto ajuda del segle XVII: coneix-te a tu mateix, no estiguis ociós, acontenta’t amb el que tens, escolta molt i parla poc.
La secció medicinal (el prozac del segle XVII) es compon de plantes medicinals i pedres precioses que es portarien penjades al pit [no rigueu, que avui se’n segueixen venent]. Una de les autoritats citades és Arnau de Vilanova.
D’altres intervencions: purgants, supositoris, lavatives, sangoneres i s’absté de donar les receptes en la llengua vernacla per prevenir l’automedicació. Burton no deixa de fer constar tot el que ha llegit, així per exemple, afegeix la conveniència d’agafar alguna trompa de tant en tant, el tabac, el cafè o pocions tan estranyes que com l’anell fet de la peülla d’un ase, el cervell d’un xai cuinat amb diverses espècies, femtes de llop o un amulet amb una aranya.