El tercer llibre tractarà de la melancolia de l’amor i la religió o, si es vol, de la infelicitat relacionada amb l’amor i la religió.
La primera secció serà sobre l’amor en general, la definició en termes de desig , la bellesa com a causa, els àmbits de l’amor segons Sant Agustí (Déu, el veí i el món); l’amor classificats segons l’ànima aristotèlica, el vegetatiu (entre pedres i plantes), el sensitiu entre les bèsties, cadascuna més afí als de la seva mena (sus sui, canis cani), i el racional que seria el propi dels homes, els àngels i Déu mateix.
La diversitat de l’objecte de l’amor és ben diversa, les dones, els plaers de la cuina, els ídols. Seria possible que estiméssim les virtuts, la saviesa, l’honestedat, tenir caritat? L’observació de la naturalesa humana fa tornar Burton pessimista, “ no pot ser ”. L’home sembla haver nascut per a odiar, ens diu en l’excel·lent peça de retòrica: On és la caritat?
La segona secció tracta de l’amor romàntic, altrament dit “heroical love”, en la definició d’ Avicenna i Arnau de Vilanova , una malaltia de l’ànima. Segons diferents autors, afectaria el cor, el fetge, els testicles i el cervell (bé que avui es fan escans del cervell de les persones enamorades .)
Quines són les causes de la melancolia amorosa? com actúa l’amor? Visus, Colloquium, Convictus, Oscula, Tactus , la vista, la conversa, la companyia, els petons, el tacte. No hem canviat gaire, només que les modalitats del Visus, colloquium i convictus, avui es poden fer per facebook i twitter. Ens enamorem d’una mà, de les proporcions d’un peu bonic , o sucumbim els efectes d’una mirada que ens envia com un verí amb el seu raig. Com expliquem la metàfora de les mirades que travessen? ( Teoria dels efectes de la mirada sobre l’ànima ).
L’amor es pot ajudar d’ ornaments i maquillatges obsequis, danses , una veu bonica o filtres d’amor. El podrem reconèixer pels petons i per la impossibilitat de deixar de mirar l’estimada (tal com deia Frankie Valli a Can’t take my eyes off you ). Burton confessa que tot el que diu ho sap de llibres i que en aquestes matèries no és sinó un novici .
La cura. Es pot arribar a guarir, el mal d’amor? Tot i admetre que no té gaire experiència, Burton intenta dissuadir-nos de caure en el parany de l’amor amb un divertit argumentari, que si és guapa, potser serà tonta, o si no, s’espatllarà amb l’edat. Si s’ examinen bé totes les parts del cos i la ment, algun defecte s’hi trobarà. Per concloure sobre els avantatges de la solteria: si ets jove, espera , si ets gran, ja no cal.
No sembla prendre-s’ho molt seriosament perquè al final, després d’argumentar tant en contra de cedir a l’amor diu que la millor cura contra aquesta melancolia és deixar de resistir-s’hi i seguir el desig. Al capdavall una bona esposa és “el millor que es pot tenir”. En un exercici d’escepticisme, troba les mateixes raons per estar-hi favor que per estar-hi en contra:
_1. Res est? habes quae tucatur et augeat.–2. Non est? habes quae quaerat.–3. Secundae res sunt? felicitas duplicatur.–4. Adversae sunt? Consolatur, adsidet, onus participat ut tolerabile fiat.–5. Domi es? solitudinis taedium pellit.–6. Foras? Discendentem visu prosequitur, absentem desiderat, redeuntem laeta excipit.–7. Nihil jucundum absque societate? Nulla societas matrimonio suavior.–8. Vinculum conjugalis charitatis adamentinum.–9. Accrescit dulcis affinium turba, duplicatur numerus parentum, fratrum, sororum, nepotum.–10. Pulchra sis prole parens.–11. Lex Mosis sterilitatem matrimonii execratur, quanto amplius coelibatum?–12. Si natura poenam non effugit, ne voluntas quidem effugiet_.
La secció tercera es dedica sencera a la gelosia i les banyes.
La melancolia religiosa
L’”excés” de zel religiós, ja denunciat a la introducció, el que hauria de ser amor a Déu acaba en la superstició i la idolatria, a un “ oceà infinit de bogeria ”. Estimem més el món que no pas Déu . A l’altre extrem, l’amor diví “ en defecte”, hi tenim els impius i els llibertins.
Allà on hi hagi una religió, el dimoni hi posarà la superstició . Burton ens ofereix una mirada a les religions al segle XVII , cristians, jueus, musulmans, una infinitat de variants que practiquen el que aconsella Maquiavel: fer servir la religió per controlar el poble . Els clerguen manipulen els creients per aconseguir privilegis; es promouen peregrinatges supersticiosos i s’ aprofiten dels ignorants . Ja no sabem si riure, amb Demòcrit o plorar amb Heràclit. Totes les religions són criticades, i en particular la cristiana amb el Papa al davant, amb tota una “geografia subterrània” pensada per fer-nos por, el comerç amb les relíquies, els miracles, les aparicions, i un munt de teologia absurda (podria Déu convertir-se en una mosca? Podria crear un altre Déu igual que ell?) .
Quina és la cura per a la melancolia religiosa en excés? La tolerància , tothom es pot salvar si és honest ja que “Déu és immens i infinit, i la seva natura no es pot conèixer”, de manera que pot ser objecte de fe sota diferents religions.
La crítica a l’”excés” de religió ha estat duríssima. Per comparació, el discurs sobre religious melancholy in defect” és més suau. el defecte és més suau. Burton sembla posar en boca dels altres els seus propis dubtes: el possible panteisme, el determinisme de les estrelles (en lloc d’astrologia avui plantejaríem el determinisme de la física), el problema del mal . Si not sit Deus, unde bona? si sit Deus, unde mala?
La llarga obra de Burton acaba amb unes reflexions sobre la desesperació. És legítim preguntar-nos si la melancolia de Burton venia dels seus dubtes religiosos. La desesperació, aquesta malaltia , assassina de l’ànima , s’accentúa quan hi ha una disposició a la melancolia . Aleshores la potència de la imaginació es converteix en maledicció quan ens turmenta la consciència per uns pecats que primer el dimoni ens va fer creure no eren tals, mentre que després ens produeix uns remordiments exagerats. Els símptomes són terribles, tristesa, por, fúria …un resum de l’infern. En parlar la tendència a recaure en el pecat, Burton passa a escriure en primera persona, com si fes una confessió amarga , “torno a ser presoner dels meus desigs, com un gos torna als vòmits, o un porc al fang […] cada dia i cada hora ofenc de pensament, paraula i obra”. S’acusa de dubtes de fe , de pensar que Déu no existeix i de complir amb els preceptes només per quedar bé.
Quin consol podem tenir? La misericòrdia de Déu que, com una mare amorosa tindrà cura amb tendresa del seu fill malalt i feble, en lloc de rebutjar-lo o castigar-lo.[Els cristians sempre han imaginat Déu sota una figura masculina, és bonic que aquí Burton el compari a una mare].
No estigueu solitaris ni ociosos.
Ttingueu esperança els mísers, alerta els feliços