El llibre d’Alex Ross “The Rest is noise” sobre la música del segle XX m’ha fet descobrir Morton Feldman. He escoltat, fascinat, els sons suspesos en el temps de Triadic Memories, o de Palais de Mari. És una música de la quietud, una música que no vol anar enlloc; en el sentit que, habitualment, les frases musicals, per melodia, per ritme, per progressió harmònica, semblen anar d’un lloc a l’altre. Aquesta música estranya, plena de silencis, gairebé no es mou; sembla com si es sincronitzés amb la nostra respiració, com si acompanyés una meditació.
Citant Ross: “en el segle més sorollós de la història, Feldman va triar de ser glacialment lent i suau com la neu. Els acords arriben un rere l’altre, en una seqüència aparentment a l’atzar, entre silencis. Les harmonies suren en una terra de ningú entre la consonància i la dissonància, paradís i oblit. Els ritmes són irregulars i se solapen, de manera que la música flota per sobre el compàs. Figures simples es repeteixen molta estona i després desapareixen. No hi ha exposició o desenvolupament de temes, no hi ha una estructura formal.
El 1971 Morton Feldman va escriure “Rothko Chapel”, bàsicament un diàleg entre una viola i un cor amb una mica de percussió, dedicada al seu amic, Marc Rothko, i inspirada l’obra que estava executant en aquest espai de meditació, resultat de l’encàrrec de John i Dominique de Menil, obert a totes les religions sense estar adscrita a cap en particular. Jo tampoc coneixia aquesta catorze grans murals, pràcticament monocroms, que van requerir sis anys de feina, aplicant pacientment pinzellada rera pinzellada, fins a crear “una fortalesa de color impenetrable”. En la inauguració Dominique De Menil va dir “estem tan saturats d’imatges que només l’art abstracte pot dur-nos fins al llindar del diví”.
En veure les imatges, immediatament vaig pensar en el tríptic “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari”, de Joan Miró, que de fa molts anys són una de les meves obres preferides i el motiu principal per tornar sovint a la Fundació Miró. Si tinc la sort que no hi hagi ningú més, m’assec davant dels tres grans murals, i em sento com en una cel·la per meditar.
La capella de Rothko, l’espai de Miró, tenen clarament una qualitat que m’atreviria a anomenar d’espiritualitat laica – que no vol dir atea -, que no està lligada a una estètica religiosa concreta. Podem demanar-nos si aquest caràcter ve donat per l’experiència de l’amplitud, del buit; un gran espai o superfície sense gairebé res però amb alguna presència que el faci diferent del no-res. En el cas de Rothko són les capes de color, gairebé orgàniques; en el tríptic de Miró, és la línia que recorre la tela (al museu Reina Sofía a Madrid, hi ha un bell quadre similar, “Pájaro en el espacio” i quan veig les orenetes volar pel cel, em sembla com si dibuixessin línies).
El buit en la música seria el silenci. Música que deixa espai entre les notes. En el cas del piano, que dóna l’oportunitat d’escoltar la tènue vibració de la corda després de ser percudida si el pedal impedeix el feltre d’aturar el so. A més de Feldman, un altre músic que deixa escoltar el so de les cordes a l’aire és el nostre Mompou, potser perquè recordava la vibració de les campanes de la foneria de la seva família. ¿No és significatiu que una de les seves principals obres s’anomeni “Música Callada”? Lionel Salter descrivia la música de Mompou com “la veu del silenci … de Sant Joan de la Creu.” Altra vegada l’espiritual i la meditació.
En termes de plans de cinema, la nostra perspectiva habitual, segurament per termes pràctics, correspondria a un pla mitjà. El buit i el silenci permeten eixamplar aquesta perspectiva doblement. D’una banda veiem més enllà, fins a l’horitzó, una vasta extensió d’espai i silenci, i al mateix temps, ens acosta al que està més a prop, al detall del primer pla, el traç d’una línia, una textura, una simple nota o acord, quelcom que ens passaria per alt barrejat amb un excés d’informació de formes i sons. És potser aquesta mena de perspectiva el que ha atret dut els místics al desert, o a la muntanya?
Podem preguntar-nos per què aquest buit, les superfícies sense figura en les teles, el silenci en la música, són un tret característic de l’espiritual. És potser perquè creen un espai per que hi hagi una experiència diferent? Per a alguns serà la presència o suggerència del transcendent. En apartar els sons, el soroll, els objectes i formes que ens omplen el camp de l’experiència, deixem lloc a una presència que fins ara era impossible de copsar. Per a d’altres, en lloc del transcendent, serà situar el que coneixem en un immens no-res, una experiència de la perspectiva de l’efímer en un buit infinit (un buit esmentat tant per Nabokov com per Bellow en dos textos extraordinaris).
Si el buit en l’espai o el silenci en la música, faciliten una experiència més profunda, aleshores, quin podria ser l’equivalent pel que fa a l’activitat humana? Potser aturar-nos i quedar-nos quiets sense fer res? I això no seria meditar? I l’equivalent al treball de les masses de color de Rothko, o les línies de Miró, seria potser l’atenció a la postura en el zazen?