Alguns cementiris ja han anunciat làpides amb qrcodes de manera que els visitants podran saber més sobre el difunt seguint l’enllaç al mòbil.
A vegades, quan passejo entre nínxols d’un cementiri, llegeixo els noms, les dates, i penso en com deurien ser les vides de les persones que hi són enterrades. Quan veig que es tractava d’una persona jove, o un infant, no puc evitar pensar que van haver de partir “massa d’hora”, potser per una malaltia, o un accident. I els altres, quina mena de vida deurien tenir? Quantes coses els van passar o van fer? No hi ha cap vida insignificant. Cadascuna d’ells hauria pogut ser objecte d’una biografia que no ha escrit ningú.
Per un moment, imagino que, de sobte, aquestes fileres de nínxols es converteixen en els prestatges d’una llibreria amb els volums de les biografies, i potser també dietaris personals, àlbums de fotografies. Deambulant entre els corredors i prestatges, obriria algun volum a l’atzar.
En una biografia resumida hi podria trobar:
- 1947: Entra a treballar de bibliotecària a la Biblioteca de la facultat de Física
- 1955: Es casa amb Joaquim Jove
- 1956: Té un fill a qui posen de nom Àngel
En un dietari o memòries, potser hi podria llegir alguna cosa com “teníem dotze anys, i tornàvem d’una visita amb l’escola al zoo. Caminava pel port amb un amic quan la senyora que venia tiquets al kiosk de les “Golondrines” ens va cridar i ens va dir que era el seu aniversari, i que ens convidava a fer un viatge. Sempre recordaria la bondat d’aquella senyora regalant una passejada gratis a dos nois que no coneixia”.
No hi ha cap vida insignificant, de cada persona que veiem al carrer podem imaginar el seu passat i el seu futur ( post sobre les quatre edats). A cada moment passen tantes coses que ni les biografies o memòries podrien arribar a recollir tota aquesta riquesa. Ni tan sols els dietaristes més compulsius poden registrar-ho tot, per exemple, l’alegria podem sentir un dia anant a treballar, només perquè s’ha acabat la calor enganxosa de l’estiu i ens arriba la primera brisa fresca de la tardor.
I ni que poguessin arribar a existir, aquests infinits volums de memòries, ningú no els podria arribar a llegir. Són massa nombrosos i no hi hauria temps. Ni tan sols cadascú de nosaltres sobre nosaltres mateixos. No podem retenir-ho tot. És sa anar deixant anar el que passa, com si viatgéssim només amb una motxilla on portem les coses del dia i com a molt alguns records de poc pes, i no pas amb un enorme magatzem on anar-ho conservant tot.
Però m’agrada la idea que ningú no és insignificant ni mancat d’interès, i que aquestes biografies podrien haver estat escrites, i les podria fullejar.