SAUL BELLOW
Ravelstein
Em feia l’efecte que una persona no podia ser coneguda completament si no trobava una forma de comunicar certes coses “incomunicables”, la seva metafísica privada. La meva manera d’entendre-ho era que, abans de néixer, una persona no ha vist mai la vida d’aquest món. Copsar aquest misteri, el món, era un repte ocult. Provinent del no-res, de la no-existència o de l’oblit primari, s’arribava a una realitat completament desenvolupada i articulada. Les persones no havien vist mai la vida. En l’interval de llum entre la foscor en què primer hom espera el naixement i després la foscor de la mort que el rebrà, se n’ha de fer el que es pugui, de la realitat, que és un estat de desenvolupament molt avançat. Jo havia esperat mil·lennis per veure-ho. Aleshores, quan havia après a caminar -a la cuina-, em van enviar al carrer per inspeccionar-ho de més a prop. Una de les meves primeres impressions va ser dels immensos pals d’electricitat que flanquejaven el carrer. Eren de color de castor, suaus i podrits. Als travessers o braços múltiples, hi tenien molts fils o cables en un relé sense fi que queia i s’alçava. Als trams panxuts i seguits dels cables, que alternaven amb regularitat, els pardals hi seien, en sortien volant, hi tornaven a descansar. per les voreres, els totxos descolorits revelaven el seu vermell original amb la llum de l’hora baixa. Rarament es veien automòbils, aleshores. El que es veia eren cotxes de cavalls, carretons de gel, carros de cervesa, amb els enormes cavalls que els tiraven. Coneixia la gent per la cara -vermella, blanca, arrugada, clapada o suau; somrient o violenta o furiosa-, pels ulls, la boca, el nas, la veu, els peus i les gesticulacions. S’ajupien per entretenir-se o preguntar alguna cosa o empipar o turmentar amorosament un vailet.
Déu se’m va aparèixer molt aviat. Duia la clenxa al mig. Vaig entendre que érem parents perquè ell havia fet Adam segons la seva pròpia imatge, i li havia insuflat vida. El meu germà gran també es pentinava d’aquella manera. Entre el meu germà gran i jo hi havia un altre germà. I la nostra germana encara era més gran que nosaltres. Tant se val … Aquest era el món. Jo no l’havia vist mai. El primer do del món era el do d’ell mateix. Els objectes t’atreien i et detenien amb un imperatiu magnètic que simplement era allà. Era un privilegi aconseguir el permís per veure’l -per veure’l, tocar-lo, escoltar-lo. No hauria estat impossible descriure tot això a en Ravelstein. Però hauria contestat de mala gana que Rousseau ja havia tractat el mateix tema a Les confessions o a Els somiegs del passejant solitari. Jo no tenia gaires ganes de rebre aquestes primeres impressions epistemològiques amb anticipació o menyspreu. Durant setanta anys i escaig havia vist la realitat d’acord amb aquells mateixos senyals. Tenia la sensació, també, que havia d’esperar milers d’anys per veure, sentir, olorar i tocar aquells fenòmens misteriosos, perquè em toqués la tanda en la vida abans de tornar a desaparèixer quan se m’hagués acabat el temps. Potser hauria d’haver dit a en Ravelstein: “ Va ser la meva única tanda per viure”. Però ell era massa a prop de la mort per parlar-li en aquests termes i vaig haver de renunciar al meu desig de donar-me a conèixer completament a ell descrivint-li la meva metafísica íntima. Només un nombre molt reduït d’ànimes han trobat la manera de rebre aquestes revelacions.