Al Museu Nacional de Varsòvia, a la col·lecció medieval, hi ha una talla de fusta que representa Crist assegut, amb el cap recolzat a la mà, pensarós. Un crani gran, i la pell com coberta de llàgrimes. No se’n coneix l’autor, la data, 1502. La immensa majoria de les escultures de Crist el mostren crucificat i, algunes, les pietats, mort en braços de la mare de Déu. No n’havia vist mai cap que el representés assegut, cavil·lant, sense cap signe de divinitat o poder, profundament humà, potser afligit pel que l’espera, o pel dubte.
Té una semblança amb “El pensador” de Rodin, de 1880, de gairebé 400 anys després. “El penseur” havia de representar Dante davant les portes de l’infern. No obstant, tot i la similitud de la postura, l’home de Rodin és fort i musculat; evoca més un heroi que s’ha aturat un moment abans de reprendre l’acció, que no pas un estat de qui està aclaparat, entre reflexió i tristesa.
Potser té més a veure amb el gravat “Melencolia I” de Dürer d’uns anys més tard, el 1514, on l’àngel femení també fa el gest de recolzar el cap a la mà. Envoltada de símbols de la matemàtica i la construcció, sembla abatuda per no saber què fer (més o menys a la mateixa època Dürer hauria escrit “Però què és la bellesa, això no ho sé”).
Quatre setmanes abans de “descobrir” aquesta obra a Varsòvia, a Oslo i a Bergen vaig veure dues versions del “Melankoli” de l’expressionista Edvard Munch. En aquest cas, la figura pensativa, amb el mateix gest del cap a la mà, té el seu origen en l’experiència amorosa poc feliç d’un amic del pintor.
La malenconia com a estat de desànim en percebre la distància entre el que voldríem i el que podem, ja sia la redempció de la humanitat, la creació de bellesa, o els nostres somnis personals, la melanconia com a pena quan, en mirar enrera, veiem la distància entre en que volíem o hauria pogut ser, i el que s’ha esdevingut realment, aquestes són emocions de patiment que el budisme en les seves diferents versions ens proposa eliminar. Es tractaria de renunciar a viure identificats amb un jo que somnia, desitja, espera, o repassa el seu passat. Mentre que obsessionar-se amb les expectatives de futur o fets del passat evidentment porta a patiments innecessaris, no puc evitar pensar que la capacitat de somiar, imaginar futurs o passats alternatius, forma part de la condició humana i alguna cosa molt valuosa es perdria si desapareixés. D’alguna manera crec que Teofrast tenia part de raó quan al Problemata XXX.I associava el geni amb la malenconia i la bogeria.
A més d’aquesta obra remarcable, el Museu Nacional de Varsòvia en presenta moltes altres que justificarien la visita. Remarco el “Jardí estrany” de Józef Mehoffer, l'”Autobus” de Bronisław Wojciech Linke, el “Matí” de Łukasz Korolkiewicz, o els vídeos transgressors de Natalia LL. I per arrodonir la visita, el museu té un restaurant excel·lent amb un menú més que assequible.
