Tot i que l’hivern ha estat molt calorós, a primers de març encara hem trobat els ametllers florits, aquest cop prop de Capafonts, a les muntanyes de Prades.
De lluny, sobre la muntanya seca, semblen flocs de boira que s’hagin disposat ordenament sobre un lleixa a la muntanya.
Em pregunto a quin moment va ser objecte de contemplació estètica per primera vegada. Les festes japoneses per celebrar la florida dels cirerers estan documentades a l’època Heian però el costum es remunta a l’època Nara on hauria arribat al Japó procedent de la dinastia Tang a Xina.
En quin moment de l’evolució un homínid aturà la seva cursa diària, ja sigui empaitant una presa o fugint d’una amenaça, per mirar una flor d’ametller de manera absolutament desinteressada, i no només com a indici d’un canvi de temps? Una pregunta segurament tan difícil de respondre com la de quan es va riure per primera vegada.
Jo tampoc puc recordar quan va ser la primera vegada que vaig interrompre el que estava fent per mirar una flor, o una formiga. La contemplació pura no és rara en els infants, que tenen intacta la capacitat de meravellament i també la capacitat del joc pur, com la d’un gat jove amb un cabdell. Més tard potser només sabem mirar allò que ens indiquen les guies.
Per això m’agrada observar la gent que contempla, nens al carrer badant, alguna mirada d’admiració d’un visitant a una exposició. Els matins quan vaig a treballar en bicicleta i passo per la platja a vegades he pogut veure algú a la sorra, tot sol, immòbil, mirant el mar, segurament sense saber que podria servir d’exemple introductori als tractats de Burke o Kant sobre el bell i el sublim.
