Category: Biographies

La loteria del destí

A Tots Sants 2012 deia que tota vida humana mereixeria una biografia, i fins i tot m’entretenia a imaginar com seria un “museu” que aplegués les biografíes de tota la gent que ha existit fins ara, al voltant d’uns 107.000 milions.

Trobo més interessant la idea de milions de vides concretes més que no pas una definició abstracta d’ésser humà. Podem demanar-nos sobre quina mena de vida tenim, comparada amb les altres. En la seva  “Anatomy of Melancholy”, Burton també ens pregunta si repartiríem per igual la suma de misèries humanes, malalties, privacions,  empresonament, o bé si ens quedaríem amb la part que ens ha tocat.

En el mite d’Er a la República, Plató ens presenta les ànimes quan estan a punt de triar la seva propera vida, reencarnant-se després de morir. L’ordre ve donat per un sorteig. I si la nostra vida, una posible entre els 107.000 milions, ens hagués estat assignada per sorteig? He volgut fer una petita simulació en javascript.

El primer sorteig dóna una época, entre fa 50.000 anys i avui. El segon dóna la zona geográfica. Tenint les coordenades espai-temps es determina en quina cultura o civilització ens tocaria viure i, per tant, si es tracta d’una economia agrícola, industrial, o de serveis. Determina també quines són les classes socials i el paper de la dona, que seran objecte de les darreres dues tirades.

El model, evidentment, està molt i molt simplificat. Però ajuda a veure, per exemple, que en aquest sorteig, el més probable és que haguéssim acabat essent pagesos o esclaus en una societat agrícola i, en el cas de ser dona, a més de la submissió de classe social, encara la de gènere. Com deia Scheler a “El lloc de l’home en els cosmos”: rars i breus són els períodes en què la cultura floreix en la historia de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.

entreu a la loteria del destí!

 

 

 

Mirant la gent ( i III ), les quatre d’edats

En definitiva , es tracta de fer l’exercici de projectar la persona que tenim endavant a les “set edats de la vida“, aquí resumides a quatre. D’aquest exercici n’hi ha precedents diversos, la Cançó Nadalenca de Dickens on Scrooge assisteix a diferents Nadals, o el conte “El Otro” de Borges on coincideixen en un banc el Borges de 19 anys (1918) amb un Borges de 70.

I si per uns minuts, per exemple, el que dura un trajecte entre estacions, realment poguessin coincidir, és a dir, que seguessin al banc, en Joan als 5 anys, als 20, als 40 i als setanta, que es veiessin reflectits a si mateixos a la finestra de davant? Es reconeixeria l’ancià en els altres tres, o ja els ha oblidat? Pensaria a dir-los alguna cosa? El de 40, anticiparia l’ancià que serà? L’infant segur que no, veuria els altres tres com a estranys absoluts.

Tot i aquesta dificultat de connexió sí que tinc la impressió que no som únicament la nostra identitat i paper actual sinó que acumulem les anteriors i anticipem les posteriors, de la mateixa manera que, en un llibre, el capítol actual que estem llegint, va acompanyat dels capítols anteriors i de les expectatives dels que han de venir. (Proust a “Albertine disparue” parla de l’home com d’un ésser amfibi submergit simultàniament en el passat i en la realitat actual).

Així que, com un (doble) borratxo que veu les imatges per duplicat, a vegades jo veig la gent multiplicada per quatre, cadascun acompanyat dels seus altres tres jo’s a les altres edats de la vida.

Mirant la gent (II), projectes a ferreteries i altres

El meu costum d’observar la gent també imagina els seus projectes.

Sempre m’ha agradat anar a les grans ferreteries i contemplar l’exhibició d’eines, cargols, llistons, tuberies, plàstics. És una barreja de museu de la tecnologia i d’art contemporani. I tal com passava amb les exposicions d’art, aquí també observo la gent, quan demanen al dependent una peça que no saben exactament com es denomina  “voldria un llistó més o menys en forma de U, per ajuntar …” mentre a la mà sostenen un croquis amb l’esquema d’algun petit artefacte o muntatge que han concebut. De sobte és com si la gent del voltant fossin petits enginyers, inventors creatius que han dissenyat una solució a un problema, que compraran el material necessari, serraran, cargolaran, ensamblaran fins que el tinguin construit.

Només cal una mica d’imaginació per visualitzar com un nuvolet damunt d’ells, contenint els seus projectes. Un altre lloc on puc detectar els projectes de la gent és en botigues de mobles, com Ikea. Aquí també podeu veure la gent del voltant amb un paperet a la mà on hi ha dibuixada la distribució d’un saló, un dormitori o una cuina. Hi ha parelles joves que potser estan a punt de començar a viiure junts, plens d’il·lusió; d’altres que renoven la seva cuina i pensen com en seran de feliços cuinant plats suculents. Això em duu a un altre espai on es pot especular sobre els projectes de la gent: el mercat. A la peixeteria, per exemple, la gent té una llista amb els ingredients d’una recepta, miren les gambes, el rap, la sèpia, el marisc, i anticipen el plat que faran.

De fet a tot arreu la gent té projectes al cap, només que en algun lloc són més fàcils d’endevinar. Hi podem afegir les agències de viatge, on aquell home en un trajo formal llegeix un catàleg i ja es veu en trajo de bany a una platja del Carib, o una botiga de roba on unes adolescents consideren una samarreta i s’imaginen atractives a una discoteca.

Mirant la gent ( I ). Segones exposicions als museus.

A vegades, quan visito un museu, em distrec amb el que es podria anomenar exposició secundària. A més de l’exposició principal o primària, observo els altres visitants com una mena de “exposició secundària” viva. Mentalment els puc posar etiquetes com “Joves començant a descobrir el gaudi de l’art”, “nens arrossegats pels seus pares, avorrits”, “Parella madura, probablement amb una vida sencera anant a visitar museus junts”, etc. Prou sovint es pot detectar una mirada que expressa meravella, intel·ligència o diversió. L’espectacle de la gent gaudint de l’art és bonic.

Alguna vegada gent real s’assembla a un personatge d’un quadre determinat. Encara recordo una noia, descansant a la sortida d’un museu, que em va sorprendre per la semblança a la Flora de la Primavera de Botticelli. Ara sovint provo d’imaginar la gent del voltant de la sala portant vestits antics i sota una il·luminació especial, tal com apareixerien si haguessin estat pintats per Jaume Huguet o Holbein el jove, per exemple. I a la inversa, els personatges de les pintures, al meu voltant en texans i bambes.