Maranassati sutta

Una vegada, el Benaurat s’estava a Nadika, a la sala de maons. I el Benaurat s’adreçà als monjos.

“Monjos.” “Senyor,” van replicar els monjos. “Ésser conscient de la mort, monjos, quan s’ha treballat a fons, dóna un gran fruit i un bon guany: ens du cap a la immortalitat i té com a fi la immortalitat. Monjos, cultiveu d’ésser conscients de la mort.”

Quan va haver parlat, un cert monjo va dir al Benaurat. “Senyor, jo cultivo l’ésser conscient de la mort.” “I com ho fas, monjo, per cultivar l’ésser conscient de la mort?” “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure un dia i una nit, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre va dir, “Jo cultivo l’ésser conscient de la mort.” I el Benaurat va respondre, “I com ho fas, monjo, per cultivar l’ésser conscient de la mort?” “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure un dia, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure, el que tardo a menjar un àpat, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt.’ Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo a mastegar i empassar cinc mossades, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo a mastegar i empassar un mos, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo en treure aire, després d’haver-lo inspirat, i després de treure’l, inspirar, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

Aquest bonic text del Cànon Pali, traduït d’una antologia de Sarah Shaw, tal com passa sovint amb textos que tracten sobre la mort, és alhora un cant a la vida. Jo el llegeixo així:

Només que pogués viure un dia i una nit, com el d’avui mateix, corrent al costat de la platja al matí per després travessar Barcelona en bicicleta per anar a treballar, tot escoltant sonates de Scarlatti, esmorzar te i torrades mentre llegeixo els correus pendents; a casa a la tarda, saludant les plantes a la terrassa, llegir, fer música, passar l’escombra i preparar el sopar, albergínia, una orada i un vi blanc, una mica de tele i llegir al llit abans de canviar els pensaments pels somnis que viuré durant la nit, ja hauria valgut la pena.

Només que pogués viure un dia començant un nou camí per descobrir, caminant per una ciutat desconeguda, amb la motxilla a una travessa a la muntanya, en una ruta en bicicleta, començant a remar a un riu en caiac, o conduint el cotxe cap a l’horitzó, ja estaria molt bé.

Només que pogués viure una hora, essent el noi que descobria el barri, agafat de la mà del pare i la mare, ja pensaria que havia valgut la pena viure. Només que pogués viure una hora, mirant com jugaven la Teresa i la Maria, ja n’hauria tingut prou.

Només que pogués viure el que dura un àpat tot ballant, primer sol, després lindy hop amb una noia, i un blues per postres, ja hauria viscut feliç.

Només que pogués viure el que tardo a mastegar i empassar un mos, abraçat a la noia que estimo, ja n’hauria tingut prou.

Només que pogués viure, el que tardo en treure aire, després d’haver-lo inspirat, i després de treure’l, inspirar-lo altra vegada, veient unes orenetes traçar línies al cel, volant alegres, ja seria molt.

La loteria del destí

A Tots Sants 2012 deia que tota vida humana mereixeria una biografia, i fins i tot m’entretenia a imaginar com seria un “museu” que aplegués les biografíes de tota la gent que ha existit fins ara, al voltant d’uns 107.000 milions.

Trobo més interessant la idea de milions de vides concretes més que no pas una definició abstracta d’ésser humà. Podem demanar-nos sobre quina mena de vida tenim, comparada amb les altres. En la seva  “Anatomy of Melancholy”, Burton també ens pregunta si repartiríem per igual la suma de misèries humanes, malalties, privacions,  empresonament, o bé si ens quedaríem amb la part que ens ha tocat.

En el mite d’Er a la República, Plató ens presenta les ànimes quan estan a punt de triar la seva propera vida, reencarnant-se després de morir. L’ordre ve donat per un sorteig. I si la nostra vida, una posible entre els 107.000 milions, ens hagués estat assignada per sorteig? He volgut fer una petita simulació en javascript.

El primer sorteig dóna una época, entre fa 50.000 anys i avui. El segon dóna la zona geográfica. Tenint les coordenades espai-temps es determina en quina cultura o civilització ens tocaria viure i, per tant, si es tracta d’una economia agrícola, industrial, o de serveis. Determina també quines són les classes socials i el paper de la dona, que seran objecte de les darreres dues tirades.

El model, evidentment, està molt i molt simplificat. Però ajuda a veure, per exemple, que en aquest sorteig, el més probable és que haguéssim acabat essent pagesos o esclaus en una societat agrícola i, en el cas de ser dona, a més de la submissió de classe social, encara la de gènere. Com deia Scheler a “El lloc de l’home en els cosmos”: rars i breus són els períodes en què la cultura floreix en la historia de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.

entreu a la loteria del destí!

 

 

 

3 dies llegint la Divina Comèdia

L’abril de 2013 tenia disponibles uns dies de vacances i poc pressupost. Feia temps que volia rellegir la Divina Comèdia. L’any 2000 havia recorregut la Mancha en bicicleta llegint el Quijote i va ser una bona experiència. Si Xavier de Maistre va poder fer un viatge al voltant de la seva cambra, bé podria fer jo un itinerari sense moure’m de la meva ciutat, Barcelona. Vaig decidir fer servir la versió de Joan F. Mira en l’edició bilingüe de Proa . Vaig arribar a la conclusió que podria completar tota l’obra en tres dies. Em quedava per determinar un itinerari que seria forçosament arbitrari.
De seguida se’m va acudir que podria fer servir un mitjà de transport diferent cada dia. Pel descens a l’infern, l’opció òbvia era el metro, i vaig estudiar com passar per totes les estacions fent una visita a la Ciutat judicial on potser podria veure condemnats reals.
El dia del Purgatori anaria en bus i faria realitat un experiment fins ara només imaginat: agafar un bus a l’atzar, baixar a qualsevol lloc, deambular per la zona i seguir amb un altre bus aleatori.
El dia del Paradís aniria en bicicleta.


Al llarg de tres dies vaig assistir a la narració del viatge de salvació personal que du a terme Dante, gràcies a l’amor de Beatriu. El viatge permet classificar el que és condemnable a l’infern, recuperable amb treballs al Purgatori i premiat amb vacances perpètues al cel. No em vaig resistir a l’esport de classificar personatges contemporanis a condemnes infernals o penes de recuperació al Purgatori segons el cas.
D’entre les moltes troballes que aporta la lectura, aquí només en remarco una: la idea que el més sagrat, el més sublim, el que caracteritza l’experiència de la unió amb Déu i l’univers és el riure, o més aviat el somriure, tal com recull l’extraordinària i feliç expressió “el somriure de l’univers”.

Cio` ch’io vedeva mi sembiava un riso
de l’universo; per che mia ebbrezza
intrava per l’udire e per lo viso.
Allò que jo veia em semblava un riure
de l’univers, i la meua embriaguesa
entrava per l’oïda i per la vista.
Oh gioia! oh ineffabile allegrezza!
oh vita intègra d’amore e di pace!
oh sanza brama sicura ricchezza!
Oh joia!, oh inefable alegria!,
vida perfecta d’amor i de pau!,
oh riquesa sense desig, segura!

L’estratègia d’alternar la lectura amb el passeig, canviant de lloc gairebé a cada Cant, va funcionar molt bé. La lectura no se’m va fer mai pesada i vaig explorar la meva ciutat amb nous ulls. A l’estil dels diaris de viatge, n’he volgut fer un de doble, la “lectura” de la ciutat, en metro, bus i bicicleta, i el “viatge” al llarg de les pàgines de la Divina Comèdia. Cliqueu aquí per una visió general o aneu directament a l’Infern, el Purgatori, o el Paradís.

Tardor 2013. La fageda de la Grevolosa

La fageda de la Grevolosa, prop de Torelló, és un bosc no gaire gran amb uns faigs extraordinaris, alguns d’ells catalogats com a arbres monumentals.

Es pot visitar en una breu passejada que surt del Molí de Bracons a la carretera BV 5224. Després d’un tros de pista hi ha un un bonic sender entre boixos, estret, que és com un corredor que no permet sospitar la sensació d’amplitud que es té quan s’arriba al bosc de la Grevolosa, amb faigs altíssims.

Ni la vista ni la càmera de fotos tenen prou amplitud de camp com per poder-ho abastar sense desplaçar la mirada. He intentat recollir aquesta sensació enganxant fotos consecutives (amb l’ajuda de l’excel·lent programa gratuït Microsoft ICE, modalitat planarmotion3).

Tots sants 2013. Funeral a Debre Libanos

Debre Libanos, potser el monestir més venerat a Etiòpia. En un funeral, els homes carreguen el taüt a les espatlles. Darrera, les dones gemeguen i ploren. Segons ens expliquen, es tracta de familiars, no pas de ploraneres o ploracossos, que cobraven per expressar el dol, presents a totes les cultures. A Espanya, les “plañideras” tornen a estar vigents després que l’església les hagués prohibit (notícia). A Queretaro (Mèxic) fins i tot se’n fan concursos. A l’Etiòpia rural, tota la comunitat pren part a la cerimònia. Cada família ha anat aportant diners a una mena de fons comú i les despeses són compartides.

Més tard, en un altre funeral, potser algú més ric, hi ha tot d’homes a cavall i, en un moment donat, les dones salten de manera sincronitzada:

Trobo fascinant aquesta forma d’expressar una emoció amb el cos, de manera col·lectiva. Dies més tard, al sud del país, a Turmi, en una comunitat Hamer, culturalment molt diferent, torno a veure els salts de les dones, aquest cop en una de les cèlebres cerimònies d’iniciació en què el noi ha de saltar sobre els lloms d’uns bous i recórrer’ls sense caure. Els salts gairebé fan trepidar el terra.

Què fa que aquesta manera d’expressar emocions estigui present a dues zones i cultures relativament diferents? Quin seria el mapa d’aquesta forma?

Em fa pensar també en les similituds entre les formes de devoció a l’església ortodoxa etíop i el judaisme o l’islam. El culte no és només a l’interior sinó que el pati que envolta l’edifici, normalment octogonal o circular, té un paper molt important, semblant al que trobem a les mesquites. La gent es descalça en entrar, igual que els jueus i els musulmans. De fet la devoció comença ja fora del recinte. Per exemple, s’aturen a la porta d’entrada i toquen el mur amb les mans. Tot i la llunyania doctrinal respecte de jueus i musulmans, les formes de la devoció són més pròximes que les que hi pugui haver amb l’església catòlica o l’ortodoxa grega. S’explicaria pel clima? per ser pobles fonalmentalment pastors?

En aquest vídeo d’un s’escolten uns cants gravats fora el pati, als 40 segons se sent ulular.

Als cementiris del nord i prop d’Addis, les tombes estan protegides per reixes. Més el sud en canvi trobem tombes esparses, cadascú enterra els seus al seu terreny.

Museu de biografies

En el post del cementiri deia que no hi ha cap vida insignificant i que, totes mereixerien una biografia. Però la major part de les vides són anònimes. Totes les vides, què voldria dir? Penso en un projecte-instal·lació per a presentar biografies resumides imaginades per a tota la gent que ha existit mai, uns 107.000 milions de persones, segons les estimacions del Population Reference Bureau. Quin volum tindria? Si fos una postal en paper bíblia per a cadascú, d’uns 10×10 cm, en 1 cm de gruix hi tindríem unes 1000 persones (un poble petit), en una fila d’un metre, les 100.000 d’una ciutat mitjana, en un calaix de 1×1 m, un milió (en poc més de dos calaixos, la població actual de Barcelona). En un moble d’un metre cúblic amb 10 calaixos, 10 milions de biografies. En columnes de cinc arxivadors, 50 milions, i cada 20 metres tindríem 1.000 milions de fitxes.

Si els posem tots seguits en corredors de 100 metres de llarg (5.000 milions) en galeries de 5 metres d’ample contenint dos corredors, el nostre museu imaginari tindria 11 galeries i faria 110×100 metres, més o menys com una illa de l’Eixample. Cada any estrenem uns 140 milions de noves fitxes de gent que neix, 14 arxivadors, unes tres columnes, i arxivem definitivament uns 57 milions que moren.

Arxiu biografies

Si passegem entre els blocs i mirem les etiquetes, veiem que bona part de l’últim corredor és de gent viva. La població actual suposa un 7% de tota la gent que ha existit mai. En canvi, durant molts anys, la terra estava poblada per un grup reduït d’humans. La població dels milers de generacions del paeolític, cabria al primer bloc (el PRB estima en 1.187 milions els naixements des dels inicis de l’espècie humana fins al -8000). Què hi podríem llegir? Històries com les de Jean Marie Auel? Moltes de les vides d’aquest període haurien estat nens; l’esperança de vida era baixíssima, pels volts dels 10 anys. Durant generacions, tampoc no deurien tenir nom. Cap a l’any 1 hauran nascut uns 46.000 milions de persones més, 38.000 milions fins arribar a l’edat moderna.

També podríem fer aquest museu imaginari proporcional al llarg del temps, a tres metres per segle. En lloc de ser com una illa de cases, el nostre museu-arxiu tindria uns 1.500 metres de llargada i en la seva major part, seria molt estret, amb un metre en tindria prou. Fins al 26.000 BC no arribaríem a tenir 1 milió de persones nascudes per segle, un calaix. I fins al 14.600 BC no ompliríem un moble arxivador. Cap al 7.500 BC, uns 1.300 metres dels 1.500 totals, tenim una columna de cinc metres, 50 milions nascuts en un segle. A partir d’aquí començaria a créixer, fins a uns 1.000 milions (un corredor de 20 metres) el 1.600 BC, 2.000 milions al segle primer, i fins a una galeria de 120 metres per acollir tots els nascuts el segle vint, més de 6.000 milions.

Arxiu biografies

M’imagino, per un moment, sostenint el delicat full de paper de la meva fitxa, una més entre tantes i tantes vides. En miro d’altres, les de les meves filles, a mig escriure, les dels meus pares, la gent que he estimat. Si vaig caminant enrera, i miro a l’atzar triant-ne una per a cada quatre o cinc generacions de cada segle, quan he recorregut els 60 metres dels vint segles fins a l’any zero, hauria llegit unes 100 fitxes. Quina diversitat de circumstàncies! Tot i que a partir d’un cert moment suposo que molts d’ells van ser pagesos. Quants d’ells sabien llegir? Quines esperances, creences van tenir? Segueixo enrera uns 450 metres i, gràcies al projecte Genographic, al 13.500 BC trobo l’aparició del Haplogrup V, on hi ha d’haver alguna dona amb el mateixa mutació de DNA mitocondrial que m’ha transmès la meva mare, i en algun punt dels següents 500 m, entre 30.000 BC i 13.000 BC, segurament a l’Orient mitjà, algun home de l’haplogrup G, amb la mateixa mutació m201 del cromosoma Y que m’ha passat el meu pare. I uns 600 metres més enllà, cap al 45.000 BC, l’haplogrup F, el seu antecessor, així el R, a l’orient mitjà, de la segona onada d’homes i dones que van deixar l’Àfrica per començar la colonització del món. No estem molt segurs quan hauríem de situar l’Eva mitocondrial i l’Adam cromosomal, a l’Àfrica de l’est on durant generacions va viure el petit grup inicial d’homo sàpiens.

Museu biografies

Tots Sants 2012

Alguns cementiris ja han anunciat làpides amb qrcodes de manera que els visitants podran saber més sobre el difunt seguint l’enllaç al mòbil.

A vegades, quan passejo entre nínxols d’un cementiri, llegeixo els noms, les dates, i penso en com deurien ser les vides de les persones que hi són enterrades. Quan veig que es tractava d’una persona jove, o un infant, no puc evitar pensar que van haver de partir “massa d’hora”, potser per una malaltia, o un accident. I els altres, quina mena de vida deurien tenir? Quantes coses els van passar o van fer? No hi ha cap vida insignificant. Cadascuna d’ells hauria pogut ser objecte d’una biografia que no ha escrit ningú.

Per un moment, imagino que, de sobte, aquestes fileres de nínxols es converteixen en els prestatges d’una llibreria amb els volums de les biografies, i potser també dietaris personals, àlbums de fotografies. Deambulant entre els corredors i prestatges, obriria algun volum a l’atzar.

En una biografia resumida hi podria trobar:

  • 1947: Entra a treballar de bibliotecària a la Biblioteca de la facultat de Física
  • 1955: Es casa amb Joaquim Jove
  • 1956: Té un fill a qui posen de nom Àngel

En un dietari o memòries, potser hi podria llegir alguna cosa com “teníem dotze anys, i tornàvem d’una visita amb l’escola al zoo. Caminava pel port amb un amic quan la senyora que venia tiquets al kiosk de les “Golondrines” ens va cridar i ens va dir que era el seu aniversari, i que ens convidava a fer un viatge. Sempre recordaria la bondat d’aquella senyora regalant una passejada gratis a dos nois que no coneixia”. 

No hi ha cap vida insignificant, de cada persona que veiem al carrer podem imaginar el seu passat i el seu futur ( post sobre les quatre edats). A cada moment passen tantes coses que ni les biografies o memòries podrien arribar a recollir tota aquesta riquesa. Ni tan sols els dietaristes més compulsius poden registrar-ho tot, per exemple, l’alegria podem sentir un dia anant a treballar, només perquè s’ha acabat la calor enganxosa de l’estiu i ens arriba la primera brisa fresca de la tardor.

I ni que poguessin arribar a existir, aquests infinits volums de memòries, ningú no els podria arribar a llegir. Són massa nombrosos i no hi hauria temps. Ni tan sols cadascú de nosaltres sobre nosaltres mateixos. No podem retenir-ho tot. És sa anar deixant anar el que passa, com si viatgéssim només amb una motxilla on portem les coses del dia i com a molt alguns records de poc pes, i no pas amb un enorme magatzem on anar-ho conservant tot.

Però m’agrada la idea que ningú no és insignificant ni mancat d’interès, i que aquestes biografies podrien haver estat escrites, i les podria fullejar.