Category: Les estacions

Fa un any per Tots Sants parlava dels certificats de defunció, l’últim document de la nostra vida administrativa iniciada amb la inscripció al registre civil en néixer. Un altre document administratiu és la “Fe de vida”, que acredita que una persona està viva. És necessari en el cas de pagament de pensions i es du a terme presentant documentació d’identitat davant d’un funcionari o entitat reconeguda.

Estar “legalment viu» de fet equival a no estar “legalment mort” i això vol dir, bàsicament, comprovar que entra aire als nostres pulmons i que el cor impulsa sang a les nostres artèries i venes, altrament estaríem morts clínicament. Els avenços en tecnologia de suport a la vida han fet possible que aquestes funcions es mantinguin de manera assistida fins i tot en cas de cessament irreversible de l’activitat cerebral, de manera que el concepte de “Mort legal” s’amplia al de mort cerebral. Recordem que als certificats de defunció s’hi especificava la causa immediata, la causa subjacent, codificades segons els estàndards ICD i que podíem anar més enrera fins a preguntar pels hàbits de salut: morir d’atac de cor degut a una vida sedentària, una mala dieta i tabaquisme, per exemple.

Com seria si haguéssim de fer alguna cosa semblant amb la Fe de vida? Què passaria si l’encarregat del registre hagués d’omplir un formulari especificant la causa que estiguem vius? La causa immediata, és que respirem i bateguem, i això vol dir que tenim cobertes les necessitats més bàsiques d’aliment i refugi. En el cas dels infants o de les persones dependents, la causa de tenir cobertes aquestes necessitats és que algú té cura d’ells, uns pares que els estimen o una societat amb un programa d’assistència. I per la resta? Quines serien les causes subjacents que fan que ens esforcem per seguir vius? Què ens fa esforçar a trobar menjar i refugi, ja sia com a caçador recol·lector en un bosc de Borneo, o saltant del llit cada matí per agafar el metro i anar a l’oficina a guanyar un sou? Què ens fa sentir vius (què diem que volem a les xarxes socials)? O dit d’altra manera, què fa que no desistim i ens suïcidem? Si la ICD classifica les causes de mort, com classificaríem les causes subjacents de la vida?

Especulem.

Un primer grup de causes seria la inèrcia, seguir per que sí. Com a organismes biològics estem programats per a sobreviure i lluitar per superar les dificultats. I bona part de la humanitat ja queda tan consumida per aconseguir sobreviure que està massa cansada per a plantejar-se res més, no li queden energies extra per a deprimir-se o demanar-se pel sentit de la vida. Com a subjectes socials estem programats per seguir el guió o la rutina del paper que tenim assignat o hem triat. I finalment, potser seguim vivint perquè no ens atrevim a suïcidar-nos.
Un segon grup de causes és sentir-se útil, “ésser per als altres”. Tenir cura dels fills, servir una causa humanitària, donar suport a una opció política, religiosa o seguir un grup esportiu.
Un altre grup és “ésser a través dels altres”, ser estimat, admirat, reconegut, respectat, temut; tenir molts seguidors a twitter o likes a facebook.
I és clar, també pot ser que vulguem viure perquè ens agrada i suposa una experiència gratificant. Alguns en tindran prou amb la vida de cada dia, d’altres se sentiran frustrats sinó aconsegueixen l’excepcional, el restaurant més famós, la muntanya més alta, el viatge més exclusiu. Als curiosos els fascinarà descobrir el món, ja sia una nova espècie de cuc, una galàxia llunyana o un text del segle XVII.
Finalment hi ha el grup dels que no podrien sobreviure sense l’ajuda de substàncies químiques, medicaments, substàncies legals com l’alcohol o el tabac, o il·legals, els qui no poden afrontar el dia sense la seva dosi d’heroïna, per exemple.

Probablement tothom presentarà una barreja de tots els tipus. El formulari de Causes de la Fe de vida podria ser alguna cosa així.

FE DE VIDA

CAUSES IMMEDIATES
Marcar si és independent o no, i en aquest darrer cas, qui en té cura
( ) Independent
( ) Dependent
    ( ) familiar o amic
    ( ) assistència pública

CAUSES SUBJACENTS
Marcar la seva importància des de 1 (menys important) a 5 (molt important)

GRUP I: INÈRCIA
12345 Instint de supervivència
12345 Rutina social, seguir un guió, acomplir una missió
12345 Por al suïcidi
GRUP II: ÉSSER PER ALS ALTRES
12345 Tenir cura d’algú, fills, família, comunitat
12345 Salvar el món, investigació mèdica, política
12345 Pertànyer a un grup polític, religiós, esportiu
GRUP III: ÉSSER A TRAVÉS DELS ALTRES
12345 Ser estimat
12345 Ser reconegut, admirat, envejat, desitjat
12345 Ser respectat, temut
GRUP IV: EXPERIÈNCIES GRATIFICANTS
12345 La vida ordinària
12345 l'excepcional, el sibarita gastronòmic, la víctima de la moda, l'esportista extrem, el viatger
12345 La curiositat, explorar el món i la cultura
GRUP V: ELS SUPLEMENTS QUÍMICS
12345 Ús o abús de medicaments
12345 Ús o abús de substàncies legals, alcohol, tabac
12345 Ús o abús de substàncies il·legals

Del punt de vista de documentació administrativa, la nostra vida comença amb una inscripció registre civil i acaba amb un certificat de defunció. En un article magnífic al New Yorker, Kathryn Schulz ens descobreix la història dels certificats de defunció, i en particular de l’inventari de les causes de la mort, des de una llista de 81 al segle XVII fins a les 14.000 que registra actualment la WHO. Amb una taxa de mortalitat d’un 7,89 per mil, el 2014 hi haurà uns 50 milions de morts que donaran lloc a uns 25 milions de certificats de defunció especificant les seves causes. Schulz assenyala que aquesta burocràcia de la mort és una conseqüència de l’estat democràtic modern, “si tothom compta, tothom ha de ser comptat”.

El precedent dels certificats de defunció moderns són els Bills of Mortality, llistes setmanals de defuncions ocorregudes a Anglaterra atribuïdes a la plaga. El 1629 s’indicaria a les parròquies que reportessin també les morts degudes a altres causes. El 1662 John Graunt, un dels precursors de la demografia, publicaria  ”Natural and Political observations made upon the Bills of Mortality” analitzant-los amb l’objectiu d’estudiar la propagació de la pesta bubònica. Arribaria a compilar fins 81 causes de mort en quatre categories principals: malalties cròniques, epidèmies, mortalitat infantil i accidents.  El 1893, un comitè internacional presidit per Jacques Bertillon ampliaria la llista a 161 causes agrupades en 14 categories seguint un criteri de classificació anatòmica. Avui la llista és gestionada per l’Organització Internacional de la Salut i codifica fins a 14.000 causes classificades en 22 grans grups.

La ICD10 (desena edició de la International Cause of Death) estableix els grups següents per a malalties: (I) Malalties infeccioses i parasitàries, (II) Neoplàsies, (III) malalties de la sang, (IV) endocrines, (V) Trastorns mentals i del comportament, (VI) malalties del sistema nerviós, (VII) malalties de l’ull, (VIII) malalties de l’oïda, (IX) sistema circulatori, (X) sistema respiratori, (XI) aparell digestiu, (XII) la pell i el teixit subcutani, (XIII) malalties del sistema osteomuscular i del teixit connectiu, (XIV) aparell genitourinari, (XV) embaràs i part, (XVI) afeccions originades en el període perinatal, (XVII) malformacions congènites, i (XVIII) altres no classificats.

Les causes externes es recullen a (XIX) Traumatismes i enverinaments (una excel·lent font d’inspiració per a un escriptor de novel·la negra, per cert) i (XX) causes externes de morbiditat i de mortalitat. D’altres codis són el (XXI) Factors que influeixen en l’estat de salut i (XXII) Codis per a situacions especials. A Catalunya, les causes més importants són els tumors i les malalties del sistema circulatori, que sumen més d’un 60%.

La pregunta “per què morim” why o “de què morim” no és fácil de respondre, sobretot si a més d’identificar la ‘causa immediata’, per exemple la ruptura del miocardi, volem indicar la ‘causa subjacent’ que seria malaltia de l’artèria coronària ateroscleròtica. Reportar la causa subjacent és difícil, per manca de formació dels metges però sobretot  perquè sovint no està disponible la informació necessària. Schulz segueix analitzant la qüestió citant Harvey Fineberg de l’Institute of Medicine quan diu que, “si algú mor d’un atac de cor, no diem que va morir per tenir el colesterol alt, un estil de vida sedentari i 40 anys de fumar”. I no obstant, un estudi de Foege i McGinnis de 1993,  revelava que la meitat de les morts als Estats Units el 1990 es podien atribuir a nou factors que no s’incloïen als certificats de defunció: tabac, dieta i activitat física, alcohol, agents microbians, armes de foc, comportament sexual, vehicles i ús indegut de medicaments i drogues. La distinció és important ja que pot fer decantar les polítiques de salut cap a la recerca de medicaments o cap a la formació d’hàbits més saludables.

Si la qüestió què interessa els metges és “de què morim”, la pregunta que ens fem els que estimàvem el difunt és “com”. Volem saber si va patir, o si estava en pau, o en el cas d’una mort prematura, si va tenir algún sentit, si s’hauria pogut evitar. Sobre tot això, conclou Kathryn Schulz, el certificat de defunció no en diu res; no és l’elegia d’Auden per a Yeats.”Morim perquè vam néixer, perquè som mortals; perquè després de tot, la vida és així”.

Debre Libanos, potser el monestir més venerat a Etiòpia. En un funeral, els homes carreguen el taüt a les espatlles. Darrera, les dones gemeguen i ploren. Segons ens expliquen, es tracta de familiars, no pas de ploraneres o ploracossos, que cobraven per expressar el dol, presents a totes les cultures. A Espanya, les “plañideras” tornen a estar vigents després que l’església les hagués prohibit (notícia). A Queretaro (Mèxic) fins i tot se’n fan concursos. A l’Etiòpia rural, tota la comunitat pren part a la cerimònia. Cada família ha anat aportant diners a una mena de fons comú i les despeses són compartides.

Més tard, en un altre funeral, potser algú més ric, hi ha tot d’homes a cavall i, en un moment donat, les dones salten de manera sincronitzada:

Trobo fascinant aquesta forma d’expressar una emoció amb el cos, de manera col·lectiva. Dies més tard, al sud del país, a Turmi, en una comunitat Hamer, culturalment molt diferent, torno a veure els salts de les dones, aquest cop en una de les cèlebres cerimònies d’iniciació en què el noi ha de saltar sobre els lloms d’uns bous i recórrer’ls sense caure. Els salts gairebé fan trepidar el terra.

Què fa que aquesta manera d’expressar emocions estigui present a dues zones i cultures relativament diferents? Quin seria el mapa d’aquesta forma?

Em fa pensar també en les similituds entre les formes de devoció a l’església ortodoxa etíop i el judaisme o l’islam. El culte no és només a l’interior sinó que el pati que envolta l’edifici, normalment octogonal o circular, té un paper molt important, semblant al que trobem a les mesquites. La gent es descalça en entrar, igual que els jueus i els musulmans. De fet la devoció comença ja fora del recinte. Per exemple, s’aturen a la porta d’entrada i toquen el mur amb les mans. Tot i la llunyania doctrinal respecte de jueus i musulmans, les formes de la devoció són més pròximes que les que hi pugui haver amb l’església catòlica o l’ortodoxa grega. S’explicaria pel clima? per ser pobles fonalmentalment pastors?

En aquest vídeo d’un s’escolten uns cants gravats fora el pati, als 40 segons se sent ulular.

Als cementiris del nord i prop d’Addis, les tombes estan protegides per reixes. Més el sud en canvi trobem tombes esparses, cadascú enterra els seus al seu terreny.