Però si he fet tard pels colors als arbres, als meus peus s’estenia una espessa capa de fulles que cobria tot el bosc.
Més enllà, les fulles es prolongaven sobre la superfície de l’aigua d’un gorg en un rierol.
Damunt una roca, al costat de la molsa.
L’últim servei que ens farà la comunitat de microbis que ens acompanya tota la vida des que ens colonitza quan naixem -ja que dins la matriu no en teníem, de microbis- serà consumir-nos quan ens morim. Aquesta frase del Dr. J. Gordon en l’article citat al darrer post, d’entrada fa una mica d’angúnia. Però de seguida ens adonem de com n’és de sàvia la naturalesa, que ja té mecanismes per fer neteja quan ja no es pot mantenir més aquest complex procés que és la vida humana. Per una vida d’uns 70 anys, el cos haurà renovat més o menys 7 vegades les 1013 cèl·lules que el componen; sense comptar els microbis que l’acompanyen. Podem pensar el cos com una comunitat de 1013 individus que s’ha anat perpetuant al llarg de set generacions (el promig d’edat de les nostres cèl·lules és de 10 anys com deia fa dos posts). En total hauran estat uns 7·1013. Una xifra remarcable, la humanitat sencera, al llarg d’unes 2.500 generacions “només” haurà constat d’uns 100.000 milions d’individus, 1011.
Quant a fer neteja i reciclar, el nostre entorn d’objectes artificials no ho té tan ben resolt com la naturalesa. Quan morim, deixem enrere un munt d’objectes: mobles, vaixella, roba, papers, llibres, eines, àlbums de fotos, cintes de vídeo, cartes, quadres. I algú s’haurà d’encarregar de llençar-ho. Una feina difícil com sap tothom que ha hagut de buidar el pis d’algun parent o amic estimat que hagi mort. Què podríem fer per facilitar les coses als que vindran? Avançar-nos a llençar l’innecessari? Potser hi ha cartes o papers que volem conservar mentre vivim però que són personals i no voldríem que llegís ningú més. Què pensem que potser valdria la pena conservar? Hauríem de senyalar on tenim guardats documents legals tals com el testament o escriptures d’immobles?
Els nous suports digitals són una nova versió del mateix problema. Cada cop més no deixarem una capsa de cartró amb antigues cartes i fotografies, llibretes amb diaris personals, notes de viatge, una carpeta amb esbossos, etc. sinó que el que deixarem seran fitxers. Fitxers al nostre dic dur, fitxers a servidors de correu, a les xarxes socials, posts a blogs, imatges a Flickr o Picasa. No sabem molt bé encara què n’haurem de fer. S’han de conservar les coses per sempre? O tot s’ha d’esborrar passat cert temps? Potser hi ha webs valuosos que desapareixeran el dia que no hi hagi ningú per renovar la quota de hosting i el registre de domini. Alguns encara es podran recuperar amb còpies històriques de Google o en alguns casos en quedarà rastre a l’internet archive que periòdicament guarda una imatge puntual d’alguns webs. Qui hauria de poder reclamar un llegat digital? Imaginem el cas d’un escriptor o un pensador que mor sense hereus. Poden els estudiosos reclamar l’accés al seu disc dur i a la seva correspondència digital? Potser avui Kafka li hauria entregat el seu portàtil a Marx Brod amb instruccions per esborrar-ho tot després de llegir-ho.
Però en la majoria de casos els nostres continguts no mereixeran ser guardats per sempre. No són l’equivalent a un manuscrit de Proust, un esbós d’Egon Schiele, o una gravació de Clifford Brown. I a mesura que els usuaris actuals vagin morint, quedaran gigues i gigues de deixalles digitals. En el món “offline”, els nostres hereus tindran accés a les nostres propietats, pisos o comptes corrents, ja sia perquè ja els havíem donat les claus o perquè n’obtindran el corresponent permís legal després. En el món online, què hauríem de fer? Podem contractar el servei de Legacylocker, on podem indicar a qui s’han d’enviar les nostres claus d’accés a comptes de correu, blogs, xarxes socials, fotos, un cop verificada la nostra defunció. Ara bé, això no soluciona el problema, un cop hi accedeixin, què hauran de fer? Guardar-ho tot? Esborrar-ho tot? Repassar-ho tot i fer una tria? És impossible que hi puguin dedicar tant de temps. I què fer amb les perfils de les xarxes socials? A facebook preveuen que un perfil quedi en situació “memorial” si algú prova que l’usuari s’ha mort. Això vol dir que es bloquegen ulteriors accessos que el poguessin modificar, i en restringeixen la consulta als amics. El mur queda obert per tal que familiars i amics hi deixin missatges.
Pels que siguin realment previsors, my wonderful life els permet, a més de planificar el funeral, escriure l’obituari i dissenyar la làpida (!), escriure cartes als qui apreciem, fer una llista d’on tenim les coses, fer una llista de les nostres preferències musicals, records, fotos, escrits, i donar instruccions sobre com s’han de cuidar les mascotes. Però se m’acut que si volem dir alguna cosa a algú, o compartir les nostres descobertes en música, art o cuina, ja ho podem anar fent mentre vivim, no cal fer esperar els nostres descendents i amics a que rebin un correu amb un enllaç al nostre llegat digital quan ja haguem mort. I d’altra banda, tinc seriosos dubtes sobre si cal voler deixar un llegat permanent, com si això ens hagués d’alleujar l’angoixa pel fet que la nostra existència és efímera. Potser més val retirar-se discretament, sense fer gaire soroll ni deixar enrere gaires trastos. La meva filla deia una vegada que potser la nostra empremta podria ser com la d’una pluja que ha caigut. M’agrada molt aquesta idea, una pluja suau, que humiteja la terra, rega les plantes, i després no deixa cap rastre visible. Prefereixo ser com una pluja que arriba i se’n va, que no pas com un bidó de plàstic que queda per sempre.
Un post apropiat pel dia de tots sants; no sé si això es convertirà en una tradició, seguint el de l’any passat, Corredor de la mort, corredor de la vida . D’altres sobre un tema similar: Allargar la vida, les sabates i les últimes petjades.
S’han succeït les nadales, el cirerer d’arboç, creix un pi d’un pinyó, la mimosa, el marfull, i coincidint amb l’inici de la primavera ha florit el cirerer.
Tants records
em retornen –
cirerers florits
Basho
M’ha alegrat la companyia d’una marieta que s’ha establert a la terrassa. No es deixa veure gaire. Espero que es mengi els pulgons.
La meva cita anual amb els ametllers florits ha estat a Mont-roig del Camp, on Miró acostumava a passar els estius.
Hi ha una bonica ruta que travessa camps d’ametllers i oliveres.
A l’antiga església hi ha una exposició sobre el pintor i indicacions als llocs relacionats amb algunes de les seves obres. Aquí hi podeu veure “La casa de la palmera”.
Cada any per Tots Sants recordem els difunts i possiblement pensem, ni que sigui per un moment, en la mort. Bona part de la filosofia i la religió és una reflexio sobre això. En literatura tenim el recent Nothing to be frightened of de Julian Barnes.
A la meva família, als meus amics, a la gent que m’ha acceptat essent la persona que sóc. A les famílies Sullivan i Hayden, no he vingut aquí amb la intenció de fer-me passar per la persona que no sóc. Mai vaig pretendre ser la millor persona. No sóc el millor pare, ni el millor fill, o el millor amic del món. He fet el millor que he pogut amb el que tenia. He vingut sense odi ni amargor al cor. A la meva família i a tots vosaltres, només puc demanar perdó per tot el mal que us he causat. Que Déu ens perdoni en aquest dia. Estic a punt, quan vulgueu.
Sí, només volia dir que estic agraït per tota l’amistat i suport que m’heu donat aquests anys. Ja us veuré quan arribeu allà. Ànims. I als companys del corredor, el mateix. Ànims i a seguir lluitant. El mateix als meus amics de ploma i altres amics. Us estimo.
Aaa … doncs no ho sé. Mmm … No sé què dir. No sé (pausa). No sabia que hi hauria gent aquí, ei!
Les restriccions d’aigua per la sequera m’han obligat a tallar el rec automàtic a la terrassa. El meu pla d’emergència consisteix en:
I espero que amb això aconsegueixi mantenir vives meravelles com aquestes:
un brot a un roser
el cirerer florit
estepa blanca (cistus albidus)
caps d’ase (Lavandula stoechas)
que, en col·laboració amb una oreneta despistada, m’avisen, per si no me n’havia adonat, que la primavera ja és aquí.
Admirables, els són indiferents les preocupacions humanes, tant els fa si s’han convocat eleccions o si acudim a contemplar-los sols o acompanyats, alegres o melancòlics, atents o distrets, cada any, per les seves pròpies raons, floreixen i reprogramen aquest espectacle, concert de llum i color:
Que va des del solo:
la música de cambra
el concert per a solista
i la simfonia
Sis respostes a la pregunta “Sobre què sou optimistes i perquè” a edge.org veien com a extraordinàriament positiu que la vida s’allargui fins a 120-150 anys. Se’m fa estrany l’accent en la longevitat més que no pas en la idea de qualitat de vida.
(1) Massa d’hora? O massa tard?
Si no m’engresca la idea d’allargassar la vida (una avantpassada meva havia dit que no voldria viure tant de temps, que tindria la sensació que Déu s’havia oblidat d’ella) tampoc crec que s’hagi de posardata de caducitat, com els iogurs al supermercat. La pregunta seria, ja que la mort és inevitable, com o quan voldríeu morir? Quina minva de facultats ens sembla acceptable? A quina edat ja en tindríem prou? Sembla clar que, o bé morim “abans d’hora” en plenitud de facultats, cosa que sembla lamentable, o bé morim sense aquesta plenitud de facultats, en clar declivi, havent passat mesos o anys de decadència, que també és lamentable, i aleshores seria “massa tard”. Quin és el moment adequat? No ho sé, segurament cap. (2) Pla renove?
Un problema hipotètic. Suposem que l’any 3011 la tecnologia permet allargar la vida fins als 500 anys. I suposem també que el planeta pot suportar una quantitat limitada de població, per exemple, 10.000 milions de persones. Pel període de l’any 3011 al 3511 podem triar que hi hagi aproximadament 5 lots de persones de 100 anys de vida, o un sol lot que ocupi 500 anys. O dos que durin 250 anys. Què seria millor? La saviesa i l’experiència i tenir un món bàsicament d’ancians venerables? Una renovació més freqüent? Una barreja? A lliure elecció? No ho sé. Però algun dia caldrà plantejar la qüestió de quant de temps estem dalt l’escenari fins arribar a “l’última escena que acaba aquesta estranya història plena de fets, és la segona infantesa i el mer oblit, sense dents, sense ulls, sense gust, sense res”. [As You like it II, vii](3) Esforços per allargar la vida
S’ha dit que la meitat de la despesa mèdica que fem en tota la vida és en el darrer any, suggerint que que la medecina fa esforços desproporcionats per prolongar la vida. Les xifres no són tan clares segons uninforme de Medicare però és evident que cal traçar un límit entre el que són mesures mèdiques mantenir per una qualitat de vida i les mesures per mantenir les funcions vegetatives d’un organisme. És el que fa el testament vital. D’altra banda, l’aparició detractaments antiedat planteja la qüestió de com aplicar-los o finançar-los. Ha de quedar a disposició dels que s’ho puguin pagar? Viuràs tant com t’ho els teus estalvis t’ho puguin permetre.
(4) Un punt de vista estètic
Tot plegat és una qüestió difícil quan es pensa des de la ciència, la religió, la filosofia, la bioètica … No hi ha un bon final.
Penso que ens ajudaria considerar-ho del punt de vista de l’estètica, com si jutgéssim el guió d’una obra de teatre o de cine, o la interpretació d’una cançó. Si haguéssim d’escriure un bon final pel protagonista, quina seria una bona manera de morir? Una escena llarguíssima i pesada com una cançó que s’allarga fins que els músics desafinen? Un espetec espectacular? Si ho hagués de dir en termes musicals preferiria que fós com en aquelles peces de jazz en que, després de les improvisacions, es recapitula el tema i es repeteix un motiu curt cada vegada més fluix fins que només queda el frec de les escombretes de la bateria i aviat el so s’extingeix.
