Palaus de la memòria

En algun moment o altre tots ens hem trobat en la necessitat d’haver de memoritzar un text, o una sèrie d’objectes, i hauríem volgut tenir més capacitat de retentiva.

S’explica que el poeta líric grec Simònides de Ceos (556 BCE- 468 BCE) estant una vegada en un banquet ofert pel seu protector Scopas, va deixar la sala just abans que el sostre cedís i caigués a sobre de la resta de comensals que no només van morir sinó que els seus cossos van quedar tant destrossats que no es podien reconèixer. No obstant, Simònides va ser capaç d’identificar-los per la posició que ocupaven. D’aquesta experiència Simònides n’obtingué l’anomenat mètode dels “loci”   (llocs)  per a recordar textos: associar cada fragment amb una imatge col·locada en una posició determinada en una sala. Així ho refereixen Quintilià (Calahorra, 35-100) a Institutio Oratoria (cap. 2 p. 219 traducció anglesa) o Ciceró a De Oratore (llibre segon, p.216).

L’art de la memòria era una part important en l’estudi de la oratòria. La tradició romana va continuar a l’edat mitjana. Per a recordar conjunts més complexos de coses, en lloc de considerar una única sala, tindríem diferents dependències d’un edifici. El jesuïta Matteo Ricci (1552-1610), missioner a la Xina, parla dels “Palaus de la memòria” en el seu Tractat de Mnemònica. Encara que no sigui imprescindible, es recomanaria triar un edifici real, un palau, un temple, i anar-hi disposant mentalment els fragments a recordar associant-los amb una imatge suggestiva. Quan volguéssim recuperar aquests continguts, simplement aniríem recorrent mentalment les habitacions del palau, visualitzant les imatges que hi hauríem posat i amb elles els continguts associats. La tècnica és eficaç, tots som capaços, estant lluny de casa, de tancar els ulls, mentalment obrir la porta, recórrer totes les nostres habitacions i anar “veient” els objectes i mobles que hi tenim.

Altres personatges van fer servir tècniques similars. Giordano Bruno, que per cert en alguns punts s’inspirava en l’Ars combinatòria de Ramon Llull, es basava en les dotze cases del Zodíac (qui sàpiga més llatí que jo pot consultar aquí, la Ars memoriae dins De Umbris Idearum).Modernament, campions de la memòria com Dominic O’Brien, capaç de recordar l’ordre d’unes 2800 cartes després d’haver-les vist un sol cop, també recorren a procediments semblants.
Sense voler emular aquestes proeses, qualsevol es pot construir el palau de la memòria particular i fer-lo servir per recordar temes d’un examen, un discurs. Aquí hi ha unes instruccions molt clares:http://www.wikihow.com/Build-a-Memory-Palace.
1) Esbossar el mapa del palau i la ruta a seguir, pot ser la vostra habitació, o el vostre pis
2) Disposar els continguts a recordar a diferents llocs de la ruta
3) Explorar repetidament el vostre palau
Possiblement l’expressió “en primer lloc … en segon lloc” es pot remuntar a aquesta tècnica. O potser la castellana “tener la cabeza bien amueblada”.

A part de la utilitat de la tècnica, la idea dels palaus de la memòria és extraordinàriament suggestiva. Per molt pobres que siguem en termes de béns immobles, sempre podrem construir un palau de la memòria i moblar-lo i decorar-lo amb els nostres tresors. Hi podrà haver finestres a un pati on havíem buscat escarabats als onze anys, en una paret al corredor uns versos que estimem, a una altra cambra, l’olor del mar, en una altra el sabor d’un pastís que ens feia la mare -les nostres versions particulars de la magdalena proustiana-, en un armari el recorregut pels carrerons d’una ciutat en unes vacances, sales on apleguem quadres de diferents museus creant la nostra pinacoteca particular, salons on sona un trio de Schubert i baixant les escales, al soterrani, el contrabaix de Ray Brown que vam escoltar en un club fa sis anys.
En qualsevol moment podrem tancar els ulls i, com a riquíssims propietaris que som, caminar pel corredor principal obrint les portes de les diferents cambres retrobant tot el que hem anat aplegant.