Fa temps que no sento la música dels xiulets dels esmoladors que passaven pel carrer. Encara en queden i algun caçador de sons els recull, deixant-nos petites joies en el freesound.org, una mena de Flickr o Picasa sonor. Sovint el so pot capturar millor un ambient que no pas una fotografia, i freesound és una bona mostra de paisatges sonors (soundscapes).
Una mostra de xiulet aquí, i una altra aquí.
L’interès pels sons del carrer té un precedent il·lustre. Proust, al capítol 8 de La Prisonnière, parla de la música dels venedors d’un mercat que “orquestraven lleugerament l’aire del matí en una obertura per a un dia de festa. L’oïda, aquest sentit deliciós, ens aporta la companyia del carrer, en traça les línies i dibuixa totes les formes que hi passen”. Proust observa característiques de cant gregorià en un venedor de teles, o la pagesa que ven carxofes. “Albertine, en sentir-ho, en sent desig, i demana que la serventa, Françoise, baixi a comprar-ne. ‘Serà bonic menjar després tot això. Seran tots aquests sorolls que ara sentim, transformats en un bon àpat’”.
En el Porgy and Bess de Gershwin, a l’escena 3 del segon acte, hi trobem un altre cas d’art excel·lent inspirat en la música del carrer, una venedora de maduixes, un altre de crancs.
Aquí, la versió operística de Simon Rattle, els venedors arriben a Catfish Row al 5’10” del clip:
STRAWBERRY WOMAN
Oh dey’s so fresh an’ fine
An’ dey’s jus’ off de vine
Strawberries, strawberries, strawberries
un home que ven mel i un altre que ofereix crancs:
CRAB MAN
I’m talkin’ about devil crabs
1’m talkin’ about devil crabs
I’m talkin’ about de food I sells
Les veus de Louis Armstrong venent crancs i Ella Fitzgerald amb les maduixes estan més enllà de tota descripció.
És una melodia que es pot reconèixer com a procedent d’un crit de venedor al carrer, i al mateix temps és misteriosa i evanescent.
Així s’escolta en la versió de Miles (minut 2’19”):
Encara una altra versió, aquesta per Harry Belafonte i Lena Horne en ritme llatí.
El 1900 Proust ja es lamentava que fora del seu barri aristocràtic, amb les botigues “modernes”, ja no hi hauria els crits del carrer dels venedors al matí.
Jo recordo haver escoltat, als anys 80, en una cantonada prop de casa, un venedor de fruita que cridava alegrement:
Hay sandia meLOne!!
meLOne! MeLOne!,
melo CO TO NEEE !!
amb un crescendo al melo CO Tone que sonava com una expansió explosiva del “melone”.
Un venedor de síndries sembla que va inspirar a Herbie Hancock el cèlebre Watermelon man, popularitzat també per Mongo Santamaria:
Probablement el feliç calypso Coconut Woman de Harry belafonte té un origen semblant
I no podem oblidar el “maní” del manisero d’Antonio Machin.
Quins sons ens queden? A vegades la percussió metàl·lica dels repartidors de bombones de butà. Potser a la platja ja no venen cocos però sí que mentre estem ajaguts prenent el sol, podem sentir la cantarella resignada del “selvesa, cola, agua, bier …” dels venedors de refrescs. Algun músic inspirat en podrà fer un remix chillout.