Ephemera

Com seria la cerimònia del l’esmorzar?

Ens treuríem la suor i la pols i passaríem a l’ombra de la cabana. Una taula de fusta, sense vernissar. Una mica d’aigua fresca per beure i unes olives negres. Un equivalent a Sen Rikyu, el més famós dels mestres del te, el nostre “mestre de l’esmorzar”, podria suggerir que, per assolir altes cotes de refinament, els convidats haurien pogut triar un tomàquet de l’hort, un tomàquet que estaria al punt exacte de maduresa. Els estris: gots de vidre de fons gruixut i un plat de ceràmica. Si Hamada Shoji va fer reviure la ceràmica popular de Mashiko, algú podria fer el mateix amb la de la Bisbal. En aquest moment, els convidats tornarien a sortir a fora mentre l’amfitrió prepara una truita de patata i ceba. Naturalment, la patata i la ceba ja estarien a punt abans, la seva preparació és lenta. Un cop feta la truita els convidats tornen a entrar. L’amfitrió els n’ofereix un tall i una copa de vi negre. Si l’hort té bons ensiams, això es pot acompanyar d’una amanida.

El “mestre de l’esmorzar” insistiria en que en tastar la truita, ens hem de concentrar en el seu sabor exacte, en el punt de cocció de l’ou, que ha de ser el més cru possible però alhora que mantingui la consistència. D’acord amb el budisme zen, buidem les nostres ments de tot desig, obsessió o ansietat, ens buidem de nosaltres mateixos i ens concentrem -aquest cop no com en el zazen, en la postura i en la respiració- sinó en l’experiència de la truita, el seu sabor, temperatura, textura, la diversitat de components que en componen la unitat, ous, patata, ceba, amb possibles variants que hi afegirien carbassó, espinacs, etc. La ràpida evolució de la temperatura ens recorda la fugacitat dels fets d’aquest món, i la conveniència de viure el present concret oblidant els desigs que ens obsessionen. Curiosament, això és exactament el contrari del que indica l’expressió popular “somiar truites”, que es refereix a creure que és possible obtenir una cosa que es desitja encara que sigui impossible: “qui té gana somia truites”. Aquest budisme truita-zen de la Cerimònia de l’Eesmorzar ens indicaria l’oposat. No pensis en la truita si no la tens, i no pensis en res més que en la truita quan te l’estàs menjant.

La tria de les olives, l’aigua, el vi, les peces de ceràmica i, sobretot, l’el·laboració de la truita, presenten formidables reptes estètics a resoldre per l’adepte a la cerimònia de l’esmorzar. Queda pendent veure com adaptaríem la tradició del rotlle amb un gravat o dibuix i la inscripció d’uns versos. El format més freqüent a casa nostra, la pintura a l’oli, es presta poc al canvi ràpid. I els nostres caràcters mai podran igualar l’expressivitat que tenen els ideogrames xinesos o japonesos. Hauríem de començar amb una col·lecció d’aquerel·les, gravats o fotografies que fessin referència al pas del temps en les estacions de l’any. Al peu de la imatge l’amfitrió copiaria, amb bona lletra, uns versos adequats.

Jo, de moment, ja tinc els ensiams adequats per començar.

I crec que d’alguna manera la becaina s’hauria d’incorporar al ritual. Però encara no sé com.

 

 

Un matí d’hivern ple de sol. Al petit hort que tinc a la terrassa he collit un ensiam de la varietat roma, unes fulles llargues i elegants d’un verd maragda lluent. Mentre preparava l’amanida recordava una conferència recent de Benet Casablancas sobre Haydn, on analitzava compàs a compàs l’efecte “suspense” quan el decurs la frase previsible és interromput per un estancament inesperat. Quants detalls deliciosos se’ns escapen en una audició superficial!

Quan torno a escoltar aquesta part, que lluny semblen les ires islàmiques per unes caricatures! I que propera i semblant a aquella intolerància -boicot inclòs- el rebuig de la dreta española a les modestes pretensions del parlament català. L’amanida ha quedat molt bé. És per l’ensiam? per l’oli? potser perquè hi estic molt més atent, com en la nova audició de Haydn? Una estètica de les amanides? Per què no? No van crear els japonesos  una estètica i fins i tot una religió al voltant de la cerimònia del te?

No fa gaire vaig rellegir “El llibre del te” d’Okakura Kakuzo (text sencer, en anglès, un
capítol en català). La cerimònia del te (un resum en català), convertir un acte quotidià, com és rebre una visita i oferir-li menjar i beure, en una oportunitat de retre culte a la bellesa, de tenir present el budisme zen, la sobrietat, el culte a l’imperfecte i l’efímer, formalitzant un ritual de sensibilitat. Els convidats arriben a la cambra de te travessant un jardí, en
silenci. Es renten les mans per purificar-se i entren a la cambra que no té cap mena de decoració llevat d’un kakemono, un rotlle amb un dibuix i la inscripció d’un poema triat especialment per l’ocasió. Se serveixen tres plats de menjar i després els convidats tornen a sortir al jardí mentre l’hoste prepara el te. Retira el rotlle de dibuix i el substitueix per unes flors. Els convidats es tornen a rentar i entren altra vegada. Se serveix el te seguint un ritual determinat i emprant determinats estris, en particular un bol de ceràmica. En total hi intervenen unes tretze peces, curosament triades, cadascuna una obra d’art, que són observades i comentades entre els convidats. Després d’una estona de conversa, abans de marxar se serveix un altre te, i s’acomiaden.

Em pregunto com hauria de ser l’equivalent de la cerimònia del te a casa nostra. Algun teòleg ha dit que l’eucaristia a l’Orient s’hauria de fer amb arròs i te en lloc de pa i vi.
Suposo que aquí la cerimònia del te hauria de ser la cerimònia de l’aperitiu o d’un esmorzar a mig matí. En lloc de la cambra del te en el jardí japonès tindríem una cabana o barraca enmig d’un hort endreçat, parets enguixades de blanc i una coberta de canya. A prop, una bassa amb aigua que raja.