Reparació nocturna, cames, botes

Després de tants camins recorreguts les desgastades soles de les meves botes s’han trencat. Han durat molt més del que era raonable suposar, no podia esperar que s’anessin regenerant.

Les meves pobres cames, al final d’una jornada caminant 8-10 hores, també estan desgastades. Al vespre, després de sopar d’hora, jec sobre l’estora, i mentre em vénen al cap imatges del dia, dels camins, dels colls que he superat, alhora noto un molt agradable formigueig als músculs i les articulacions. Tinc la sensació que s’ha posat en marxa un procés de regeneració i reparació. Sento com si tot un exèrcit de petits homenets, tècnics de manteniment, treballessin intensament per substituir les parts danyades, reparar desperfectes, lubricar articulacions. Gràcies a ells aquestes cames adolorides demà al matí tornaran a trotar alegres entre els pins negres i els nerets. No és admirable aquesta capacitat de regeneració?

 

Apunts del Perú (2). Les parets inques

Quan es veuen les construccions inques, de seguida crida l’atenció la inclinació cap endins de les parets, característica que feia els edificis resistents als terratrèmols. Si jo fos peruà patentaria un joc lego de parets inclinades per vendre als turistes. Als edificis més simples hi ha pedres petites sense polir, els més nobles fan servir blocs tallats idèntics.

I a vegades, i això és el que vull destacar, totes les pedres són diferents, respectant la seva forma original, només s’han polit el mínim per encaixar perfectament les unes amb les altres. El resultat és d’una bellesa i originalitat excepcionals, i pel que sé, únic. Els picapedrers inques no tallaven les pedres en blocs idèntics sinó que han de buscar la ubicació on encaixarien de manera natural amb el mínim canvi possible. Al final el que tenim no són maons uniformes sinó peces úniques, a vegades gairebé escultures. No tenim un lego sinó un trencaclosques en tres dimensions. I si jo fos peruà també en patentaria un model d’una paret així.

Aquestes parets i pedres podrien ser una bonica metàfora sobre la comunitat i l’individu, el tot i les parts; en el sentit que per contribuir a una estructura general, no cal deixar de ser individu amb les seves característiques particulars, només adaptar-se una mica. Les pedres petites no són descartades per no arribar a una mida mínima ni les molt grans trossejades per convertir-se en blocs uniformes. El picapedrer inca respecta, en la mesura que pot, la mida i forma natural de cada pedra. Això arriba a la categoria de sublim en algunes parts del Machu Picchu on sembla ben bé que l’artista “llegeixi” i interpreti les formes de les roques i, en una mena de diàleg les complementi, com en el temple del sol i temple del cóndor.

Aquesta “lectura” de la forma natural i el respecte per elles acaba implicant que la simetria no té gaire o gens d’importància. És ben admirable un obelisc, una piràmide, una columna, però és difícil de superar l’elegància i originalitat de la roca Intihuatana al Machu Picchu que a banda de les seves funcions astronòmiques i rituals és en ella mateixa una obra d’art superba. Haurem d’esperar 500 anys per trobar una expressivitat abstracta similar en algunes obres d’Eduardo Chillida o Henry Moore.

 

Apunts del Perú (1). L’altar del Qoricancha

Qui visiti el convent de Santo Domingo, a El Cusco, Perú, hi trobarà restes de l’antic temple del sol (Inti kancha) o temple daurat (Qori Kancha). A més d’admirar els murs de les construccions inques, es pot veure una reproducció del croquis que va fer Joan de Santa Cruz Pachacutic el 1613 del panell d’or que hi havia sobre els altars i que resumia la cosmologia andina.

És admirable com es resumeix tot: entre dues constel·lacions, el sol, la lluna, l’estel del vespre i el matí, una el·lipsi representa Viracocha, el déu demiurg ordenador de tot l’univers. A sota hi ha el món normal, i els factors que en regeixen els canvis. Les estacions de l’any amb un estiu simbolitzat amb estrelles (potser les Plèiades), l’hivern amb núvols, els meteors amb el llamp a l’esquerra, i la pedregada a la dreta, associat al felí quwa. La mare terra “pachamama” (que encara avui és objecte de ritus per part dels peruans que hi vessen unes gotes de la beguda que van a beure, o hi enterren unes fulles de coca, o una galeta, com a tribut) es mostra sota un arc de sant Martí, amb un riu i les muntanyes o “Apus”; a la dreta el símbol de l’oceà primordial que ho envolta. Al centre hi ha l’home i la dona, a l’esquerra, el que es descriu com a “els ulls de tota mena de coses”, entès com a llavor o energia origen de les coses, situat dins de la terra. A la dreta els arbres simbolitzarien els avantpassats o ancestres. El rectangle quadriculat del final correspon als conreus de les terrasses.

Em pregunto què dibuixaríem avui, si volguéssim representar la nostra concepció de l’univers en un dels principals edificis de la ciutat.

La idea d’un déu que ha creat i ordenat les coses ha estat substituïda per la d’un univers que s’expandeix des del “big bang”. En un racó remot i perdut d’aquest univers, i per una casualitat altament improbable, la matèria s’ha complicat fins arribar a la vida i evolucionar fins a una espècie que parla.

La nostra vida segueix tenint la influència de les cícliques estacions de l’any, i del temps, però depèn també de cicles econòmics absurds, de modes sobtades. En aquesta versió moderna de l’altar del Qorikancha, a més de les estacions de l’any agrícola hi hauria unes pantalles amb els índexs de borsa, les notícies a la CNN, el més vist al Youtube, el més cercat a Google.

La pobra “mare terra” no està gaire bé de salut, sobreexplotació de recursos, escalfament global, deixalles …

 

Mirant la gent ( i III ), les quatre d’edats

En definitiva , es tracta de fer l’exercici de projectar la persona que tenim endavant a les “set edats de la vida“, aquí resumides a quatre. D’aquest exercici n’hi ha precedents diversos, la Cançó Nadalenca de Dickens on Scrooge assisteix a diferents Nadals, o el conte “El Otro” de Borges on coincideixen en un banc el Borges de 19 anys (1918) amb un Borges de 70.

I si per uns minuts, per exemple, el que dura un trajecte entre estacions, realment poguessin coincidir, és a dir, que seguessin al banc, en Joan als 5 anys, als 20, als 40 i als setanta, que es veiessin reflectits a si mateixos a la finestra de davant? Es reconeixeria l’ancià en els altres tres, o ja els ha oblidat? Pensaria a dir-los alguna cosa? El de 40, anticiparia l’ancià que serà? L’infant segur que no, veuria els altres tres com a estranys absoluts.

Tot i aquesta dificultat de connexió sí que tinc la impressió que no som únicament la nostra identitat i paper actual sinó que acumulem les anteriors i anticipem les posteriors, de la mateixa manera que, en un llibre, el capítol actual que estem llegint, va acompanyat dels capítols anteriors i de les expectatives dels que han de venir. (Proust a “Albertine disparue” parla de l’home com d’un ésser amfibi submergit simultàniament en el passat i en la realitat actual).

Així que, com un (doble) borratxo que veu les imatges per duplicat, a vegades jo veig la gent multiplicada per quatre, cadascun acompanyat dels seus altres tres jo’s a les altres edats de la vida.

Postals de la terrassa, finals d’hivern 2009

S’han succeït les nadales, el cirerer d’arboç, creix un pi d’un pinyó, la mimosa, el marfull, i coincidint amb l’inici de la primavera ha florit el cirerer.

Tants records
em retornen –
cirerers florits

Basho

M’ha alegrat la companyia d’una marieta que s’ha establert a la terrassa. No es deixa veure gaire. Espero que es mengi els pulgons.

 

Mirant la gent (II), projectes a ferreteries i altres

El meu costum d’observar la gent també imagina els seus projectes.

Sempre m’ha agradat anar a les grans ferreteries i contemplar l’exhibició d’eines, cargols, llistons, tuberies, plàstics. És una barreja de museu de la tecnologia i d’art contemporani. I tal com passava amb les exposicions d’art, aquí també observo la gent, quan demanen al dependent una peça que no saben exactament com es denomina  “voldria un llistó més o menys en forma de U, per ajuntar …” mentre a la mà sostenen un croquis amb l’esquema d’algun petit artefacte o muntatge que han concebut. De sobte és com si la gent del voltant fossin petits enginyers, inventors creatius que han dissenyat una solució a un problema, que compraran el material necessari, serraran, cargolaran, ensamblaran fins que el tinguin construit.

Només cal una mica d’imaginació per visualitzar com un nuvolet damunt d’ells, contenint els seus projectes. Un altre lloc on puc detectar els projectes de la gent és en botigues de mobles, com Ikea. Aquí també podeu veure la gent del voltant amb un paperet a la mà on hi ha dibuixada la distribució d’un saló, un dormitori o una cuina. Hi ha parelles joves que potser estan a punt de començar a viiure junts, plens d’il·lusió; d’altres que renoven la seva cuina i pensen com en seran de feliços cuinant plats suculents. Això em duu a un altre espai on es pot especular sobre els projectes de la gent: el mercat. A la peixeteria, per exemple, la gent té una llista amb els ingredients d’una recepta, miren les gambes, el rap, la sèpia, el marisc, i anticipen el plat que faran.

De fet a tot arreu la gent té projectes al cap, només que en algun lloc són més fàcils d’endevinar. Hi podem afegir les agències de viatge, on aquell home en un trajo formal llegeix un catàleg i ja es veu en trajo de bany a una platja del Carib, o una botiga de roba on unes adolescents consideren una samarreta i s’imaginen atractives a una discoteca.

Ametllers 2009. Mont-roig del Camp

La meva cita anual amb els ametllers florits ha estat a Mont-roig del Camp, on Miró acostumava a passar els estius.

Hi ha una bonica ruta que travessa camps d’ametllers i oliveres.

A l’antiga església hi ha una exposició sobre el pintor i indicacions als llocs relacionats amb algunes de les seves obres. Aquí hi podeu veure “La casa de la palmera”.

 

Mirant la gent ( I ). Segones exposicions als museus.

A vegades, quan visito un museu, em distrec amb el que es podria anomenar exposició secundària. A més de l’exposició principal o primària, observo els altres visitants com una mena de “exposició secundària” viva. Mentalment els puc posar etiquetes com “Joves començant a descobrir el gaudi de l’art”, “nens arrossegats pels seus pares, avorrits”, “Parella madura, probablement amb una vida sencera anant a visitar museus junts”, etc. Prou sovint es pot detectar una mirada que expressa meravella, intel·ligència o diversió. L’espectacle de la gent gaudint de l’art és bonic.

Alguna vegada gent real s’assembla a un personatge d’un quadre determinat. Encara recordo una noia, descansant a la sortida d’un museu, que em va sorprendre per la semblança a la Flora de la Primavera de Botticelli. Ara sovint provo d’imaginar la gent del voltant de la sala portant vestits antics i sota una il·luminació especial, tal com apareixerien si haguessin estat pintats per Jaume Huguet o Holbein el jove, per exemple. I a la inversa, els personatges de les pintures, al meu voltant en texans i bambes.

 

La Catedral del Besós

Fa uns mesos es va parlar de tirar a terra la central tèrmica de Sant Adrià del Besós, que ja no es servir, adduïnt raons estètiques. Sempre he admirat l’elegància pura de les tres xemeneies amb el paisatge del Maresme al fons i, si les autoritats estan tan preocupades per l’estètica, haurien de dinamitar el barri de “Diagonal Mar” sencer, producte del pitjor urbanisme a Barcelona des de les atrocitats dels anys 60.

L’edifici no és l’únic atractiu de l’anomenada “Catedral del Besós”, artistes anònims hi han deixat obres l’interès de les quals excedeix de llarg el que es pot trobar normalment al MACBA.

 

Més fotos aquí