Maslow als aeroports


Les hores d’espera als aeroports quan esperem una connexió es poden fer pesades. Però podem prendre’ns aquesta estona com si visitéssim o habitéssim una ciutat o regió estranya (recordem el film “La terminal” on un Tom Hanks atrapat intenta sobreviure-hi) amb uns curiosos habitants que van amb les seves pertinences d’un lloc a l’altre, cadascun amb un destí o projecte en marxa, feina, turisme, estudis, migració… com la vida mateixa. A banda d’observar la gent i deambular per les botigues, un dels racons fascinants dels aeroports són les petites capelles o espais de pregària.
D’alguna manera en aquesta vila peculiar s’intenta atendre totes les necessitats, cobrint gairebé els cinc nivells de la piràmide de Maslow sencera (les necessitats fisiològiques, la seguretat de no sentir-se amenaçat i tenir una feina, l’acceptació social, l’autoestima i finalment l’autorealització): alimentar-se als restaurants, descansar als bancs o butaques de massatge, distreure’s amb llibres i revistes i també les necessitats “espirituals”.
De la mateixa manera que els menús, l’oferta espiritual també és diversa.
A l’aeroport de Barajas, per exemple, hi trobem dos espais, una capella catòlica i un espai multiús per a mesquita o sinagoga.
L’aeroport de Brusel·les és més interessant, presenta sis espais: 

  • catòlic
  • protestant
  • l’església ortodoxa
  • la mesquita musulmana
  • la sinagoga jueva
  • … i fins i tot un assistent moral!
Això és fantàstic! gairebé constitueix un museu de les religions; cal notar, però, que només hi estan representades el grup de les religions “abrahàmiques” (més o menys un 53% de la població mundial) i no hi ha les religions “dhàrmiques”, els hinduistes, budistes, etc (32%) . L’opció no religiosa quedaria representada per l’assistent moral. 

El tema és extraordinàriament suggerent. Imagineu que heu de redactar el plec de condicions per a un aeroport i us toca pensar quins són els requeriments per atendre les necessitats espirituals. Es pot identificar espiritual amb religiós? Es pot identificar espiritual amb el moral, en el sentit sobre què està bé o malament (quines converses deuen tenir en aquest despatx?). I l’humor, és una necessitat espiritual? Quin seria el vostre projecte?

El vessant estètic d’aquesta mateixa qüestió tocaria el problema de l’arquitectura: es pot crear un espai espiritual deslligat de les tradicions arquitectòniques religioses? Podem pensar en la meditation room de les nacions unides, o en les propostes de Tadao Ando que renova la concepció del temple cristià o budista.

 

Espais de la ment, presons, paisatges

Ara que he conegut els palaus de la memòria com a tècnica, puc unir les dues coses i pensar els continguts mentals com espais que puc recórrer. Aleshores, quan em trobo en una masmorra de tristesa o d’obsessió, puc sortir-ne, visitar el meu palau de la memòria o el corredor de les escenes automàtiques. Seguint un enllaç de la wikipedia he descobert que l’Hannibal Lecter de Tomas Harris també tenia un immens palau mental amb frescos i escultures on refugiar-se.

Per acabar d’esprémer la metàfora de la ment i l’arquitectura, un parell de coses més: sempre podrem sortir de l’habitació tancada on ens sentim oprimits, i deambular per un espai obert, indeterminat, on potser podríem construir noves dependències del nostre palau de la memòria. O bé pujar a una torre des d’on veure les coses amb més perspectiva. O, evidentment, deixar de pensar i acostar-nos a la finestra del present, del que està passant ara i aquí, tots els detalls interessantíssims de la vida que corre al nostre voltant, balcons de les cases, rostres de la gent que camina pel carrer, aparadors, sorolls, converses, una brisa, la nostra respiració i els batecs del cor … tot allò que ens perdem quan prestem massa atenció als problemes i obsessions.

Cal evitar que ens passi allò que deia Baudelaire  en uns versos terribles a “Le mauvais moine”:

Mon âme est un tombeau que, mauvais cénobite,
Depuis l’éternite je parcours et j’habite;
Rien n’embellit les murs de ce cloître odieux.

La meva ànima és un sepulcre que, mal cenobita
des de l’eternitat recorro i habito;
res no embelleix els murs d’aquest claustre odiós.

O canviem la decoració, o sortim fora.

Palaus de la memòria

En algun moment o altre tots ens hem trobat en la necessitat d’haver de memoritzar un text, o una sèrie d’objectes, i hauríem volgut tenir més capacitat de retentiva.

S’explica que el poeta líric grec Simònides de Ceos (556 BCE- 468 BCE) estant una vegada en un banquet ofert pel seu protector Scopas, va deixar la sala just abans que el sostre cedís i caigués a sobre de la resta de comensals que no només van morir sinó que els seus cossos van quedar tant destrossats que no es podien reconèixer. No obstant, Simònides va ser capaç d’identificar-los per la posició que ocupaven. D’aquesta experiència Simònides n’obtingué l’anomenat mètode dels “loci”   (llocs)  per a recordar textos: associar cada fragment amb una imatge col·locada en una posició determinada en una sala. Així ho refereixen Quintilià (Calahorra, 35-100) a Institutio Oratoria (cap. 2 p. 219 traducció anglesa) o Ciceró a De Oratore (llibre segon, p.216).

L’art de la memòria era una part important en l’estudi de la oratòria. La tradició romana va continuar a l’edat mitjana. Per a recordar conjunts més complexos de coses, en lloc de considerar una única sala, tindríem diferents dependències d’un edifici. El jesuïta Matteo Ricci (1552-1610), missioner a la Xina, parla dels “Palaus de la memòria” en el seu Tractat de Mnemònica. Encara que no sigui imprescindible, es recomanaria triar un edifici real, un palau, un temple, i anar-hi disposant mentalment els fragments a recordar associant-los amb una imatge suggestiva. Quan volguéssim recuperar aquests continguts, simplement aniríem recorrent mentalment les habitacions del palau, visualitzant les imatges que hi hauríem posat i amb elles els continguts associats. La tècnica és eficaç, tots som capaços, estant lluny de casa, de tancar els ulls, mentalment obrir la porta, recórrer totes les nostres habitacions i anar “veient” els objectes i mobles que hi tenim.

Altres personatges van fer servir tècniques similars. Giordano Bruno, que per cert en alguns punts s’inspirava en l’Ars combinatòria de Ramon Llull, es basava en les dotze cases del Zodíac (qui sàpiga més llatí que jo pot consultar aquí, la Ars memoriae dins De Umbris Idearum).Modernament, campions de la memòria com Dominic O’Brien, capaç de recordar l’ordre d’unes 2800 cartes després d’haver-les vist un sol cop, també recorren a procediments semblants.
Sense voler emular aquestes proeses, qualsevol es pot construir el palau de la memòria particular i fer-lo servir per recordar temes d’un examen, un discurs. Aquí hi ha unes instruccions molt clares:http://www.wikihow.com/Build-a-Memory-Palace.
1) Esbossar el mapa del palau i la ruta a seguir, pot ser la vostra habitació, o el vostre pis
2) Disposar els continguts a recordar a diferents llocs de la ruta
3) Explorar repetidament el vostre palau
Possiblement l’expressió “en primer lloc … en segon lloc” es pot remuntar a aquesta tècnica. O potser la castellana “tener la cabeza bien amueblada”.

A part de la utilitat de la tècnica, la idea dels palaus de la memòria és extraordinàriament suggestiva. Per molt pobres que siguem en termes de béns immobles, sempre podrem construir un palau de la memòria i moblar-lo i decorar-lo amb els nostres tresors. Hi podrà haver finestres a un pati on havíem buscat escarabats als onze anys, en una paret al corredor uns versos que estimem, a una altra cambra, l’olor del mar, en una altra el sabor d’un pastís que ens feia la mare -les nostres versions particulars de la magdalena proustiana-, en un armari el recorregut pels carrerons d’una ciutat en unes vacances, sales on apleguem quadres de diferents museus creant la nostra pinacoteca particular, salons on sona un trio de Schubert i baixant les escales, al soterrani, el contrabaix de Ray Brown que vam escoltar en un club fa sis anys.
En qualsevol moment podrem tancar els ulls i, com a riquíssims propietaris que som, caminar pel corredor principal obrint les portes de les diferents cambres retrobant tot el que hem anat aplegant.

 

 

Crear un paradís en un entorn difícil

Aquest humil jardí ens alegra la vista als veïns quan hi passem pel davant i gairebé diria que em retorna la fe ne la condició humana. Algú sense ajut, només per amor a bellesa i a la natura ha creat un petit paradís en un entorn difícil, amb coratge, bon gust i perseverància. Potser l’art de viure no és altra cosa que mirar de cultivar un petit paradís propi en circumstàncies normalment no gaire favorables.

 

Ametllers 2008

Una ruta en bicicleta a l’Empordà, per Ullastret, Ultramort, Rupià, Parlavà (ruta 8 de “Pedalant pel Baix Empordà”) en un dia radiant m’ha permès veure els primers ametllers florits d’aquest any.

Admirables, els són indiferents les preocupacions humanes, tant els fa si s’han convocat eleccions o si acudim a contemplar-los sols o acompanyats, alegres o melancòlics, atents o distrets, cada any, per les seves pròpies raons, floreixen i reprogramen aquest espectacle, concert de llum i color:

Que va des del solo:

la música de cambra

el concert per a solista

i la simfonia

 

Viatge amfibi

El Neckar amb viatge amfibi: bicicleta i caiac
380 km de Villingen a Mannheim. El riu és navegable a partir de Plöchingen.
El transport
Els paquets han de ser compacte si es vol dur en un cotxe, autocar o avió.
A la bossa verda un caiac PuffinII plegat, a l’altra, la bicicleta, l’equipatge i un remolc carry freedom modificat.

De bossa a bici

Es munta la bicicleta, el remolc, i es carrega el caiac i l’equipatge a dins.

De bici a caiac

Arribats al riu, es plega la bici i el remolc, es munta el caiac i es carrega a dins.
Viatge amfibi!
Aquí hi ha algunes fotos.

De Barcelona hi podeu arribar en cotxe, avió a Stuttgart o amb els autocars Eurolines i Deutsche Bahn.

Mapa i guia per la ruta en bicicleta: la guia del Neckar Radweg de Esterbauer.

Mapa del riu i notes sobre les rescloses: Wassersport-Wanderkarte WW3, Deutschland-Südwest  de Juebermann.

 

 

De la diferent manera de llegir, narrativa o poesia

Quan llegim una novel·la anem del començament fins al final sense parar, de manera seqüencial. És com una excursió o una cursa, amb un destí final definit. Si és una novel·la de les que enganxen i devorem en dos dies, seria com una cursa. Si és una obra densa que ens obliga a fer parades seria com una excursió amb pujades costerudes que ens descobreixen panoràmiques, corriols estrets amb esbarzers que ens fan passar per llocs sorprenents. Una obra avorrida seria una pesada caminada per carretera.

llegirI la poesia? Aquí no anem clarament del començament fins al final sense parar. Llegim uns versos, aixequem la mirada del llibre i els deixem reposar, seguim, tornem enrera, rellegim un fragment, ens aturem, continuem. Llegir poesia s’assembla més a passejar per un jardí botànic.

El “Suau”, una beguda singular en un món cada cop més uniforme

suauLa globalització té avantatges però alhora contribueix inevitablement a certa uniformitat. Viatgem on viatgem trobem les mateixes marques de roba, els mateixos plats de pasta, shawarma, paella o sushi. Encara hi ha certa diversitat quant a embotits, formatges o vins, però a un bar és difícil que trobem alguna cosa nova pel que fa a begudes refrescants (llevat del món de les cerveses locals a l’Europa central).

Difícil però no impossible! A les terres de l’Ebre, i concretament a Benissanet, Móra d’Ebre i Móra la Nova, hi vaig “descobrir” el “Suau” Quim, una beguda feta a base de cafè, gasosa i algun component més que contribueix a donar-li un sabor molt característic. Aquesta beguda havia estat relativament estesa a Catalunya al segle passat, i molta gent gran la recorda. Però fa molts anys que havia desaparegut. El nom sembla que té a veure amb els “Zuavos”, els soldats d’infanteria francesos reclutats inicialment entre els membres d’una tribu berber a Zwawa, Argèlia, i dels quals en podreu recordar el quadre de Van Gogh.

La beguda sorprèn agradablement, refresca i estimula, i és una combinació nova d’elements ja coneguts: primer ve la sensació familiar de la gasosa passant per la llengua i la gola i just després el gust del cafè i alguna cosa més (potser vainilla? O canyella?). Així, d’alguna manera és quelcom més nou i original que la cocacola a la qual estem acostumats, i alhora té un gust a més antic i fonamental. A la pàgina de Ribera d’Ebre ilercavonia; s’esmenta la fàbrica de begudes de Juan Solé (“Saurí”) que des de 1890 fins el 1983 va estar elaborant begudes refrescants i licors, entre els quals el “ponche espumoso Zuavo”. Avui és a Benissanet on Joaquin Cots ha recuperat aquesta tradició. La difusió del “Suau” és encara molt petita, és pràcticament impossible trobar-lo fora de les poblacions esmentades. Hi ha molts motius per anar a visitar la Ribera d’Ebre. Tastar el “Suau” n’és un més.

Allargar la vida?

(1) Massa d’hora? O massa tard?
Si no m’engresca la idea d’allargassar la vida (una avantpassada meva havia dit que no voldria viure tant de temps, que tindria la sensació que Déu s’havia oblidat d’ella) tampoc crec que s’hagi de posardata de caducitat, com els iogurs al supermercat. La pregunta seria, ja que la mort és inevitable, com o quan voldríeu morir? Quina minva de facultats ens sembla acceptable? A quina edat ja en tindríem prou? Sembla clar que, o bé morim “abans d’hora” en plenitud de facultats, cosa que sembla lamentable, o bé morim sense aquesta plenitud de facultats, en clar declivi, havent passat mesos o anys de decadència, que també és lamentable, i aleshores seria “massa tard”. Quin és el moment adequat? No ho sé, segurament cap. (2) Pla renove?
Un problema hipotètic. Suposem que l’any 3011 la tecnologia permet allargar la vida fins als 500 anys. I suposem també que el planeta pot suportar una quantitat limitada de població, per exemple, 10.000 milions de persones. Pel període de l’any 3011 al 3511 podem triar que hi hagi aproximadament 5 lots de persones de 100 anys de vida, o un sol lot que ocupi 500 anys. O dos que durin 250 anys. Què seria millor? La saviesa i l’experiència i tenir un món bàsicament d’ancians venerables? Una renovació més freqüent? Una barreja? A lliure elecció? No ho sé. Però algun dia caldrà plantejar la qüestió de quant de temps estem dalt l’escenari fins arribar a “l’última escena que acaba aquesta estranya història plena de fets, és la segona infantesa i el mer oblit, sense dents, sense ulls, sense gust, sense res”. [As You like it II, vii](3) Esforços per allargar la vida
S’ha dit que la meitat de la despesa mèdica que fem en tota la vida és en el darrer any, suggerint que que la medecina fa esforços desproporcionats per prolongar la vida. Les xifres no són tan clares segons uninforme de Medicare però és evident que cal traçar un límit entre el que són mesures mèdiques mantenir per una qualitat de vida i les mesures per mantenir les funcions vegetatives d’un organisme. És el que fa el testament vital.  D’altra banda, l’aparició detractaments antiedat planteja la qüestió de com aplicar-los o finançar-los. Ha de quedar a disposició dels que s’ho puguin pagar? Viuràs tant com t’ho els teus estalvis t’ho puguin permetre.

(4) Un punt de vista estètic
Tot plegat és una qüestió difícil quan es pensa des de la ciència, la religió, la filosofia, la bioètica … No hi ha un bon final.
Penso que ens ajudaria considerar-ho del punt de vista de l’estètica, com si jutgéssim el guió d’una obra de teatre o de cine, o la interpretació d’una cançó. Si haguéssim d’escriure un bon final pel protagonista, quina seria una bona manera de morir? Una escena llarguíssima i pesada com una cançó que s’allarga fins que els músics desafinen? Un espetec espectacular? Si ho hagués de dir en termes musicals preferiria que fós com en aquelles peces de jazz en que, després de les improvisacions, es recapitula el tema i es repeteix un motiu curt cada vegada més fluix fins que només queda el frec de les escombretes de la bateria i aviat el so s’extingeix.