Posted on

Qüestions sobre la condició humana

La vida humana

Els límits

El jo

la vida bona

Els límits: animals, bogeria, augmentar enhanced

extensions amb drogues o iplants. esports on es permetin drogues (els pilots d’avió en prenen)

qüestions: amplair la condició humana? pròtesis, realitat augmentada, dopatge https://www.elnacional.cat/ca/esports/exnedador-olimpic-james-magnussen-es-dopara-intentar-batre-record-mundial_1156972_102.

Fragilitat i continuïtat del jo

  • Llibertat determinisme, identitat
  • Are You the Same Person You Used to Be?
  • Filosofia, un jo sense substància
  • Narrativitat: Hardy, spengemann, McIntyre
  • Reconstruir el jo, invariants
  • Identitats múltiples
  • Viure en el passat, present i futur, éssers amfibis
  • [a afegir: durant el viatge amb la furgoneta de 2023, només el canvi de rutina, de viure en 2m2 i estar en constant moviment, en lloc de torbar-me cada dia en el meu pis de A733, semblava com si jo fos un altre, les meves expectatives, diferents]el 4/7, revisava cronologia de 1560, memòries de 2004, i vivia el 2023.
  • Contemplació, sobre el jo,  fragilitat, Hume, Zen, centre de grevetat narrativa, llibertat i determinisme, antropologia determinista.
  • El jo i la seva fragilitat, identitat narrativa que va canviant, Sacks sobre que es manté un self en pacients amb demència
  • Els límits de la condició humana: la bogeria. Però no es planteja el tema que a mi em fascina més: si un boig és algú que perd el contacte amb la realitat, això voldria dir que la realitat és objectiva i la mateixa per a tots. Però en realitat tots vivim experiències diferents en el mateix món; més encara avui en què cadascu té la seva versió del que passa i titlla els altres de fake news. El jo i la personalitat “normals” que tindríem sota medicació serien l’autèntic mentre que l’estat de bogeria seria una deformació? O bé és a l’inrevés? En quin moment comencen a ser dependents o perillosos per a la societat i necessitem ser internats? Un cop evitat el mínim del perill per a la societat o ells mateixos, podem afavorir realitats alternatives, com certs tractaments de pacients amb alzheimer? L’exposició de Tosquelles no explica quins eren els diagnòstics dels malalts del sanatori, ni si el tractament tenia èxit. D’altres punts a explorar (1) la relació entre bogeria i geni, assenyalada en l’estudi de la melancolia de Dürer. (2) si tots els diagnòstics de les malalties mentals segons l’arbre del DSM els tenim tots, en alguna mesura.
    Més sobre els diferents modes o personalitats que tenim. Quan veig tota la gent que per estar bé va a un festival on s’emborratxa de música a tot volum i d’alcohol, ¿es tracta d’un alliberament que permet que aflori un jo més capaç de ser feliç? un jo que durant la setmana està amagat? Però aquest “jo” més autèntic no és capaç de conduir, o de fer una operació, o un càlcul ¿És que es tracta d’una fugida cap a una mena d’estat d’anestèsia? O és que som les dues coses alhora, com dues personalitats dissociades, una mena de Jekill i Hyde, i la tragèdia és que no podem ser les dues coses al mateix temps?
    Oliver Sacks i la reflexió sobre si la demència elimina la identitat o si, per al contrari, en mostra el que és essencial [ + el cas d’una persona que havia estat sempre severa i sèria, i en desenvolupar la demència es va tornar tendra i ballava; havia estat reprimint això tota la vida?]

La vida bona

Ikigai, que ens fa sentir vius

el sentit de la vida, Maslow

HELLO HAPPINESS: 2023 exposició Dresden. Deixar-se anar, emocions, esperança [que les coses poden millorar], estar amb gent, calma o pau [la indústria del wellness] , connexió amb la naturalesa.
→ connectar amb (0) Post fe de vida  (1)  Home > emocions > joia //  (2) Ha > 10 biografies, el patiment de guerres i fam, el patiment normal  // (3) Filosofia quina és la vida bona [ vida justa]

museu

Com hauria de ser un museu sobre la condició huamna?

Introducció El museu de l’home

[DHMD Dresde]: L’home transparent (imatges de l’home que ens dóna la ciència], viure i morir (de la primera cèl·lula a la mort i com ho viuen les diferents cultures), menjar i beure, sexualitat, moviment, la pell i el cabell (la frontera entre l’interior i l’exterior), Pensar (com funciona el cervell, què és la consciència?)

Evolució de l’espècie humana: arcantropins, paleoantropins, neoantropins, espècie humana

L’organisme humà. Anatomia (esquelet, múscls, circulatori, s nerviós, òrgans torax, abdomen, urogenitals, sentits, digestius al cap, epidermis), fisiologia (herència, digestió, excreció, respiració, circulació, músculs, regulació hrmonal, sistema nerviós autònom, sentits, sistema nerviós central) Moviment i conducta (reflexos, motilitat sosteniment, conducta vegetativa i instints, moviment voluntari, son i vigília, memòria, consciència, docuta human). Patologia.

Consciència i psiquisme (invscons). Evolució del psiquisme. Subjecte subsimbòlic: xarxes neuronals, senttis i impulsos, percepció, condicionament, respostes afectives i perceptives. Subjecte simbòlic: llenguatge, pensament. onducta patològica. [Subjecte persona:consciència, caràcter, personalitat. Herència i biografia]. Etapes de la vida. Guions. Biografies tipus a cada cultura.

museus de la vida humana DHMD.de Dresden, Wellcome collection Londres

museus ADJACENTS sobre la manera de viure història british, etnologia

Imatge i poesia

Exposició sobre la imatge humana:

Caixaforum. Veig l’exposició sobre la imatge humana. Peces interessants, com les d’Oscar Muñoz que coneixia d’una mostra a Lleida. Pensava com seria la meva exposició sobre el tema. Potser primer mirar d’identificar què volem representar, si un retrat, o una idea, i després quin aspecte de la idea, si la bellesa, o bé un altre concepte; si un retrat, si el volem afalagador, o mostrar les emocions, el pas del temps. Jo hi posaria els retrats de Holbein, extraordinaris, escultura grega, Oscar Muñoz, les expressions de Messerschmidt, el tema de la melancolia, el contrast entre Botero i Giacometti, Bernini, un dibuix d’un nen.

[identitat de fragments, Gormley]

 

 

Posted on

La vida. Contemplació

La vida

La contínua restauració de l’ordre, el cos en constant reconstrucció. La diversitat del món viu. La meva continuïtat amb tot el vivent. Art i natura

La contínua restauració de l’ordre, el cos en constant reconstrucció.

La vida, doncs, és un procés que contínuament està restaurant les estructures que de manera natural es desintegren, com un mur de sorra que es va desfent per les onades i contínuament refem. Això passa (1) a nivell intracel·lular, fabricant noves molècules i mantenint la cèl·lula, un procés de metabolisme cel·lular que dura unes hores. (2) A nivell cel·lular quan les cèl·lules es reprodueixen per mitosi mantenint els teixits de l’organisme (setmanes a mesos, el cos en constant reconstrucció). (3) A nivell d’espècie, quan els organismes es reprodueixen, mesos a anys. I potser (4) a nivell global quan les espècies es modifiquen al llarg de l’evolució.  (milers d’anys) [a cada hàbitat les espècies s’ajusten les unes a les altres en un conjunt de relacions complexes i es modifiquen en l’evolució per mantenir la vida global]. Així, reconstruim per mantenir la cèl·lula, l’organisme, l’espècie i la vida global. Ontològicament és com un vaixell de Teseu, les peces van canviant contínuament, però la forma és un invariant.

El món viu

Les ciències de la vida, ens classifiquen les espècies, descriuen els òrgans i els seus processos, entren a mirar dins de la cèl·lula. Quina és la mirada global?

Que sapiguem, en un sol planeta a l’univers es van començar a donar uns processos complexos de creixement i reproducció (Pensar la vida ) que han anat evolucionant i trobant múltiples maneres d’existir (Espècies)  , a l’aigua, fora, com a planta, forma oberta, quietes fent la fotosíntesi, com a  animal, forma tancada, trobant nutrients. Amb esquelet els vertebrats, amb exoesquelet uns altres, invertebrats tous. Els fongs que digereixen fora. Cadascun trobant el seu nínxol en diferents hàbitats i comunitats, adaptant-se al clima de diferents regions. (  La vida que tenim al voltant).

Quina seria la demografia dels éssers vivents? Quines llavors han germinat avui, quantes parelles d’espècies s’han acoblat? Quantes cries han sortit de l’ou? Les fulles miren al sol, les arrels beuen aigua, uns busquen pastures, herbes a mastegar, altres preses a caçar, els paràsits troben hostes on passar una temporada. Uns busquen parella, els ocells emprenen viatges migratoris. Digestions, excrecions.

La meva continuïtat amb tot el vivent

L’evidència del dna que compartim amb altres espècies, la universalitat del codi genètic, la torxa de la vida (Lucreci, De la natura) ha anat passant d’un organisme a un altre, al llarg de l’evolució. Si féssim una galeria dels avantpassats recorreríem les generacions de la història, els homínids, els primats i mamífers , els amfibis sortint de l’aigua, un peix que va ser el nostre rebesavi.

La natura en les il·lustracions científiques, l’art, fotografia i vídeo.

L’exposició biomorfisme sobre art i natura (Caixaforum 2023) pretenia, suposo, posar costat per costat, obres d’artistes inspirades en la naturalesa, i formes de la naturalesa que semblen art abstracte. Kandinsky, Klee, Penone i una sorprenent escultura que era una bassa d’un líquid agitat, com una vida primària a punt d’emergir, de Pamela Rosenkranz. Pensava que hi podria afegir els dibuixos de Gemma Anderson, les il·lustracions de Kunstformen der Natur, de Haeckel, les fotografies de Feininger, els animals imaginaris de Paul Klee, una mirada a la diversitat de formes de la naturalesa, les fulles, les diferents mides, de les molses les sequoies, de la formiga a la balena, l’anatomia comparada de Cuvier amb els esquelets dels vertebrats, enllaços als concursos de macrofotografia, el microscopi, les formes dels teixits, l’arquitectura de l’interior dels ossos. I si tinc una exposició sobre la imatge de la natura, també en podria tenir una dels sons? i enllaçar amb el llenguatge dels animals? I les olors?

Tinc descarregats:

  • 1554. Gessner. Historia Animalium.
  • 1576. Lobel. Plantarum
  • 1580. Herbari de Brunfels
  • 1665 Robert Hooke. Micrographia
  • 1679-1717 Cartes de Leeuwenhoek
  • 1705 Metamorphosis insectorum Surinamensium de Maria Sibylla Meriam

I la sèrie de vídeos de Planet Earth de la BBC.

Animals petits

(Article Guardian)


Brookesia nana, camaleó Madagascar, 20mm


Musaranya Suncus etruscus, de 2g. També hi ha un ratpenat de 30 mm


Colibrí, Mellisuga helenae, Cuba, 50-60mm


L’amfibi més petit, la granota Paedophryne amauensis de Papua Nova Guinea


L’insecte més petit, vespa paràsita Dicopomorpha echmepterygis, 0.139mm


Mycena subcyanocephala, bolet fotografiat a Taiwan.

Wolffia globosa, la planta amb flor més petita.

Posted on

La Vida. Qüestions

La vida

Limitacions. Frontera animals i éssers humans, Drets. Biodiversitat.

Limitacions

No tenim una explicació prou bona quant a l’origen de la vida, tots els detalls de l’evolució, o el desenvolupament de l’embrió. Tampoc sabem per a què serveix cada fragment de DNA.

El 1993 va començar el projecte del Genoma humà, completat el 2003. Hi havia l’expectativa que, disposant del “plànol”, podríem modificar els “plànols  defectuosos”, és a dir, eliminar les malalties hereditàries, i fins i tot introduir millores. El problema és que no sabem interpretar els plànols. (Wired 30/12/2020), Quanta Magazin 08/09/2021). Molta part del genoma no sembla codificar proteïnes (Genome Dark Matter, BBC 12/4/2023).

Frontera animals persones.

Durant segles hem tingut una visió del món antropocèntrica, l’home amb l’ànima racional, i els animals amb l’ànima sensitiva. L’home pot tenir drets i els animals poden ser caçats i explotats.

La diferència no és tan gran.

DNA. Compartim un 88% de DNA amb els ratolins ( Dna que compartim amb altres espècies), [l’exposició sobre els avantpassats ens mostra els esquirols amb rebesavis i els llargandaixs com cosins].

Intel·ligència. Hi ha indicis de comportament intel·ligent en els animals. Organització social en els insectes. Llenguatge (New Yorker 13/06/2022 The strange and Secret ways that animals perceive the world ). Comportament dels ocells revelat a l’hospital dels Jain a la Índia (que van introduir les primeres lleis de respecte als animals) (Atlantic 2029).
El comportament  intel·ligent dels pops  (BBC 12/2021), que tenen només 86 vegades menys neurones que els humans, fa qüestionar-se si és lícit criar-los per menjar (sistema nerviós). No ho acceptem amb gats i gossos.

Emocions. Darwin va suggerir que les emocions tenien un paper en l’adaptació i que es donaven en animals a The Expression of the Emotions in Man and Animals. D’altres científics van alertar de projectar estats anímics humans a animals amb determinada expressió. [Però és evident que senten dolor]. Hi ha estudis amb diferents animals, gossos, cavalls, ocells, ratolins (wiki). 2024: Evidències de conducta intel·ligent, capacitat per jugar i estratègies per evitar el dolor (BBC). Emocions dels primats (Greater Good). Emocions als insectes ( BBC). Les mosques busquen aliment més intensament si pateixen gana. Hi ha indicis que poden patir dolor.

I alguns defensen l’existència de consciència en animals, no només mamífers (Vox).

Drets dels animals

Advocats pels drets dels animals van plantejar un judici per reclamar l’estatus de persona, amb tots els drets que comporta, a un elefant. (New Yorker 7/3/2022).

L’explotació ramadera manté els animals, pollastres, porcs, vedells, en unes condicions de patiment. Els limita l’espai i els moviment i els alimenta de manera antinatural. Alhora, la selecció i modificació genètica els altera per augmentar la producció. Els tracta com a fàbriques químiques i no com a éssers vius que senten. El 1944 a Anglaterra es van conscienciar que ser vegetarià no era suficient per evitar el patiment animal. La producció d’ous i làctics, no implica la mort de l’animal però sí unes condicions de vida inacceptables. El 1949 Leslie J Cross formula el veganisme com el “principi d’emancipació dels animals envers l’explotació dels humans.” The Vegan Society.

2024. Condicions cruels del transport de bestiar per mar (BBC)

Biodiversitat

L’explotació dels recursos i la destrucció d’hàbitats causa l’extinció d’espècies. Això suposa la pèrdua irreparable d’una riquesa i alhora una alteració dels hàbitats. El canvi climàtic ho agreuja.

World Wild Life vetlla per la protecció de les espècies amenaçades.

Projecte de seqüenciar el Genoma de totes les espècies (New Yorker  9/8/2023). Banc de llavors a Salvard.

Posted on

Coevolució

A l’evolució s’assenyala que insectes i plantes van evolucionar alhora, influint-se mútuament, així com els herbívors i les pastures.

Aquesta causalitat complexa, que no només va en una direcció, un causant que no canvia que afecta el causat, es dóna també en altres àmbits.

Per exemple, el gust dels consumidors, dóna forma a un producte, que inicialment els havia interessat. Un cas positiu és el dels vins, on el gust exigent dels anglesos va contribuir a establir uns vins de qualitat, el xerès, l’Oporto, els Bordeus francesos.

Un cas lamentable és el del turisme, on, inadvertidament potser, els visitants corrompem i alterem el país visitat que s’adapta al que volem. Pugen els lloguers, els llocs que abans podíem veure tranquil·lament, com la casa Batlló, o la Pedrera ara tenen cues inacabables, desapareixen les botigues de barri, es transforma el mercat de la Boqueria, apareix una oferta de brunchs amb quinoa bowls, cafès on tot està en anglès, la gent amb dignitat dels països amb rendes més baixes es converteix en un venedor sense escrúpols que assetja el turista, els nens pidolen regals, la gent demana diners a canvi d’una foto. Si els hem convertit en mercaderia que volem capturar a les nostres càmeres, ja és just que sigui així.

Posted on

Pensar la vida

La vida

Què és la vida?  |  Complexitat, ordre, individuació  |    Els museus de ciències naturals

Què és la vida?

[Mirant el que tenim al voltant veiem les plantes que creixen, els animals que creixen i es mouen, reaccionant tots es reprodueixen. ] Aristòtil va classificar els éssers segons les seves capacitats, atribuint-los una ànima vegetativa, sensitiva i racional. (Ciències de la vida fins sXVI ). L’observació dels éssers vius planteja si es tracta de matèria amb ànima, o bé de mecanismes complicats (Pensar la vida). No podem concebre gaire bé ni l’origen de la vida ni una explicació de la seva diversitat. (Ciències de la vida segles XVII i XVIII )

Amb el microscopi i s’afirma la cèl·lula com a unitat de la vida (Ciències de la vida. sXIX) , l’evolució com a explicació de la diversitat d’espècies. Al s20 arribem al nivell molecular ( Ciències de la vida. sXX-sXXI) i a formular hipòtesis sobre l’origen de la vida.

[La vida doncs, són unes estructures extraordinàriament complexes, molècules, cèl·lules, teixits, òrgans, organismes, duent a terme processos de:

  • Nutrició (agafar substàncies de l’ambient i transformar-les, obtenint components i energia i retornant els residus)
  • Creixement i proliferació cel·lular
  •  Diferenciació (els gens s’expressen segons diferents estímuls externs)
  • Senyalització (resposta a estímuls químics i físics, comunicació amb altres cèl·lules, per senyals químics com hormones, o neurotransmissors)
  • Evolució. Modificacions del codi genètic

[Com a estructura i fenòmen molt complex, a cada època hem l’hem entès com s’ha pogut, amb les metàfores que teníem disponibles. A l’antiguitat ho veiem com a matèria impulsada per un principi no visible, com un aire o alè, la metàfora del vent invisible movent matèria. Al segle 17 i 18, quan comencem a entendre algunes màquines, considerem la possibilitat que siguin una màquina, tot i que encara no sabem gaire de sistemes tèrmics. Al s19,  que ja es coneix més química, ho veurem com un laboratori químic on es transformen substàncies,  i es converteix energia en treball. Al s20, amb la química molecular i la informàtica, farem servir la metàfora de l’ordinador i el codi que programa.]

Complexitat, ordre, individuació

[Si bé l’estudi de la vida ens ha mostrat que la base de la vida no és diferent del món inorgànic, hi ha els mateixos àtoms, la seva complexitat sí que el diferencia. En lloc de parlar de món inanimat i món animat, podem parlar de sistemes uniformes i sistemes complexos. o ho formulava a Layered Ontology ignorant les observacions similars de Schrödinger a What is Life 50 anys abans. El món inanimat és bàsicament uniforme, ja es tracti de gasos, o de sòlids. El camí per entendre la vida ha estat passar de la idea general de “matèria animada” al coneixement detallat dels òrgans, teixits, cèl·lules i molècules. Segons el que arribem a entendre a cada època, passem pel model de mecanisme, similar a un rellotge, a la fàbrica química, al sistema d’informació codificat al DNA. J

Schrödinger parla de “cristall aperiòdic” i sobretot assenyala que els sistemes vius es caracteritzen per evitar el desordre, és a dir, la uniformitat, l’estat d’equilibri a la qual tendeixen tots els sistemes físics (2a llei de la termodinàmica).

[Hi pot haver un sistema que esquivi l’equilibri i la uniformitat si d’alguna manera està separat de la resta, alhora que s’hi comunica. L’individu biològic, per contraposició a un gas uniforme, és possible gràcies a la membrana, que estableix els límits i intercanvia energia i components amb l’exterior. En els estadis més primitius, la cèl·lula es troba en un entorn favorable, una “sopa orgànica”. En els estadis més evolucionats el sistema viu modifica l’entorn, cosa que també aplica a la vida humana en general (entorn habitable).  existir com a individu suposa aïllar-se, separar-se, i alhora connectar-se i modificar-s mútuament.]

La complexitat de la vida té diferents nivells que són difícils d’entendre. Com es va originar per primer cop el cicle de processos que sintetitzen molècules complexes? Un cop en marxa s’entén el seu avantatge però la  probabilitat que aparegui per atzar, és molt petita ( hipercicle a l’ Origen de la vida ). [una de les proves és la universalitat del codi genètic (la cèl·lula). Les cèl·lules vives tindrien de l’ordre de 109 parelles de bases al DNA i unes 10.000 proteïnes amb uns 2000 aminoàcids, 2 107 en total. (les peces de la vida).
Després, en els organismes multicel·lulars, ¿com es forma una comunitat organitzada de cèl·lules? Com es substitueixen ordenadament les que es degraden? Com es forma un nou ésser amb milers de milions de cèl·lules (de les 105 d’una mosca als 1012 d’animals superiors, Creixement i reproducció).
¿Com s’organitza un hàbitat on coexisteixen diferents espècies que interactuen i es reprodueixen? amb diferents processos? [en el cas de l’home, es podria parlar d’un ordre “narratiu”? un model del món compartit amb altres humans, una narració autobiogràfica?]

Els museus de ciències naturals.

Tots els museus de ciències naturals van començar com una col·lecció d’insectes i vitrines amb animals dissecats.  A mitjans del s19 totes les ciutats importants van fundar-ne. (Ciències de la vida sXIX). Com hauria de ser una museu que no sigui una acumulació de pedres i un seguit de vitrines? Què volem explicar? Un inventari de totes les espècies com Linneu? Preguntes sobre la vida? Com passem del que tenim al voltant a una visió ampliada? Coses a contemplar, la vida en aquest instant, organismes que es renoven, que neixen i que moren, els hàbitats, els avantpassats].

  • El museu blau
    Entrada: esquelet de balena, “Som natura”, mediateca i botiga, el terrat viu, espai nens, exposició temporal.
    Altres museus de ciències naturals a Catalunya per ordre d’antiguetat: Geològic del seminari, Zoo, museu Darder, Marimurtra, Cosmocaixa, Alcover, Montsià, Volcans, Granollers, Arenys de Mar, Conca de Deià, Cercs, Papallones a Sort, Crusafont Sabadell, Ter Manlleu.
    Gran esfera on es projecta la història de l’univers i la història geològica de la terra, mostrant els moviments dels continents. /  Història ràpida de la ciència, de Copèrnic, Lyell, Darwin…
    Biografia de la terra: meteorits. Arqueà 3.8 a 2.5, Proterozoic 2.5 a 542, Paleozoic inferior 542 a 416 Trilobites i peixos, Paleozoic superior 416 a 252, Mesozoic 252 a 65, Cenozoic 66 a 0. Presenten l’arbre de la vida i mostren quines branques han aparegut a cada període. Fòssils. / Evolució [molt breu, sense els arguments de Darwin].
    Animals. La cèl·lula animal [no entren a estudiar teixits i sistemes d’òrgans, ni bioquímica. Classificació, botons, nomenclaura, Linneu encara vigent. El moviment: volar, desplaçar-se, sostenir-se amb un esquelet. Aliment: predadors, hervívors, carnívors, com evitar ser menjat. Diferències entre individus, cicles biològics. conducta. Els grans animals. El gabinet de curiositats.
    Fongs. Plantes. La cèl·lula vegetal. Fulles, flors, herbaris, diversitat de fulles i llavors [no presenten una classificació general]. Algues. Microbis [hauria de sortir Haeckel?]. Biodiversitat a Catalunya.
    Univers. la Terra i la seva estructura. Roques i minerals. Formes i cristal·lografia. cicle geològic, ígnees, metamòrfiques i sedimentàries.  Geologia de Catalunya, Europa i nord-d’Àfrica. Mineria.
  • Cosmocaixa
  • London Natural History Museum
  • American Museum Natural History
  • Naturhistorisches Museum Wien
  • Kelvingrove Art Gallery and Museum. Concentrat però molt ben explicat, vista per hàbitats. Liverpool World Museum. Manchester Museum.
  • Berlin, Museum für Naturkunde .
Posted on

Ésser a través dels altres, l’ànsia per ser valorat

La vida bona

Instagram
Tots volem ser valorats i recorrem al que creiem que ens farà ser-ho.
Arriscarem la vida per fer-nos un selfie a un lloc interessant, un lloc “instagram”, ja sia uns quadres de Miró, un carrer, o un precipici on ens jugarem la vida (i alguns la perdran, fer fer la foto). Ens estimula més l’anticipació dels “likes” que obtindrem que no pas la contemplació.
Anirem tots a fer la Pica d’Estats, l’Aneto, el Montblanc, l’Everest o el K2 (polèmica dels escaladors que van passar al costat d’un ferit, vídeo, s’està omplint de caca), segons les nostres possibilitats, per poder dir que ho hem fet.  2024, diverses morts per dones obsessionades a fer els 14 8000. (Outside)
2023 Un poble de Vermont es veu assaltat a la tardor per fotògrafs i instagramers (BBC).
La gent fa trampa a les curses per poder dir que ha guanyat.

Turisme
Tots volem fer vacances on ens diuen que és interessant. Així, col·lapsem Roma, Barcelona, Paris. El problema de la massificació del turisme

La necessitat de ser atractiu
Volem ser valorats i tenir bon aspecte. Gimnàs, dieta, trastorns alimentaris, maquillatge i moda, mediació, cirurgia estètica, influencers.

 

Posted on

La indústria de la salvació

L’experiència de l’home és sovint de patiment i des de sempre ha trobat alleujament en diferents sistemes de creences o tècniques. Això atorga un poder als qui subministren aquestes creences o tècniques.

Les religions abrahàmiques plantegen que el patiment és resultat d’un pecat original que du inevitablement a la condemnació eterna. L’única manera d’evitar-ho és apuntar-se al seu sistema de protecció, seguir els seus rituals i fer les aportacions econòmiques que calgui. És com un xantatge mafiós. D’aquí que inevitablement han de ser intolerants amb les altres creences, han d’eliminar la competència com sigui. Tant el paradís com l’infern són transcendents i eterns, així que la vida actual en sí té poca importància, només compta per salvar-se o condemnar-se.

Les religions dàrmiques no tenen un infern transcendent, l’infern ja és aquí en la nostra vida de cada dia. No ens n’alliberem ni quan morim ja que ens reencarnem, en un animal, humà o semidéu, seguint un cercle infinit de vides, el samsara. Només ens en podem alliberar seguint un entrenament de meditació i unes tècniques. Aquí no hi ha el monopoli de la salvació de l’església però sí una competència entre mestres i escoles per tenir més deixebles. I es donen casos d’abús com en les esglésies abràmiques (BBC, i BBC, abusos budistes a Myanmar contra roghinyes) . Les tècniques són complicades i insisteixen en la necessitat del mestre a qui s’ha de seguir cegament. En trobem exemples al Bardo Thodol, el Llibre Tibetà dels morts. Els mestres segueixen altres mestres de més prestigi i s’acaba formant com una estafa piramidal. Si en el cristianisme s’acaba formant una societat submisa amb el poder, amb la consciència esqueixada entre el que es vol viure i el que exigeix una moral que privilegia el patiment i el martiri, aquí tenim una societat escapista que es tanca a un monestir.

La versió vigent de la indústria de la salvació ja no recorre a l’amenaça de l’infern, o a la promesa de la il·luminació budista però segueix l’esquema general que estem malament i que necessitem “contractar” alguns serveis de salvació. Semblaria que durant dècades, els terapeutes de l’escola psicoanalítica haurien donat per descomptat que tots tenim traumes sexuals de la infantesa pendents de superar, en sessions setmanals. Aquesta escola ha estat desacreditada, o ha passat de moda, però segueix essent un lloc comú que la vida normal ens porta inevitablement a l’estrès i la frustració, o solitud, i que necessitem un terapeuta, gestalt, meditació, ioga, Txiqung, el que sigui, per trobar la pau. Tots necessitem teràpia o guia, i així trobem serveis de coach de motivació o per que algú ens digui què hem de fer de gimnàs. (Autoajuda).

I per completar aquest mercat de la indústria de la salvació tenim l’adquisició d’objectes i remeis. Des de sempre s’han venut pedres, cristalls, creus, estampetes, escultures de Ganesh, gongs tibetans amb propietats meravelloses. [jo vaig comprar un sant Pancraç de plàstic]. Pocions, ungüents, olis essencials, alcohol, tabac, antidepressius, tranquil·litzants, drogues. Sembla que no podem viure sense l’ajuda d’aIguna substància. [Cada estiu milers van a concerts a embriagar-se d’alcohol i so, fugint de la seva vida; cada vespre milers van a les platges o discoteques buscant un moment que o arriba i deixant-ho tot brut d’ampolles i embalatges de menjar].

[ Vénen ganes de fugir d’aquest mercat de salvadors, sacerdots, mestres zen, gurus, coachs i quedar-me tranquil acceptant les meves limitacions en la línia d’Epicur que recollia Horaci, sense esperar un món millor futur]

El frau de Castaneda, que es va inventar les experiències i explotava sexualment les seguidores. (2024 Altaonline)

Witchtok, cobrant 1.500$ per llegir cartes de Tarot (The Independent)

Posted on

El palau de la memòria d’Hannibal Lecter

Els palaus de la memòria  |    Instants

A Hannibal, 1999, Thomas Harris fa una notable descripció del palau de la memòria d’Hannibal Lecter

His appointment as translator and curator of the Capponi Library is a considerable prize to him for several reasons: The spaces, the height of the palace rooms, are important to Dr Lecter after his years of cramped confinement. More important, he feels a resonance with the palace; it is the only private building he has ever seen that approaches in dimension and detail the memory palace he has maintained since youth.

p.112

[mentre viatja en avió, envoltat de gent insuportable]
As he had done in his cell so many times, Dr Lecter put his head back, closed his eyes and retired for relief into the quiet of his memory palace, a place that is quite beautiful for the most part. For this little time, the metal cylinder howling eastward against the wind contains a palace of a thousand rooms. As once we visited Dr Lecter in the Palazzo of the Capponi, so we will go with him now into the palace of his mind . . . The foyer is the Norman Chapel in Palermo, severe and beautiful and timeless, with a single reminder of mortality in the skull graven in the floor. Unless he is in a great hurry to retrieve information from the palace, Dr Lecter often pauses here as he does now, to admire the chapel. Beyond it, far and complex, light and dark, is the vast structure of Dr Lecter’s making. The memory palace was a mnemonic system well known to ancient scholars and much information was preserved in them through the Dark Ages while Vandals burned the books. Like scholars before him, Dr Lecter stores an enormous amount of information keyed to objects in his thousand rooms, but unlike the ancients, Dr Lecter has a second purpose for his palace; sometimes he lives there. He has passed years among its exquisite collections, while his body lay bound on a violent ward with screams buzzing the steel bars like hell’s own harp. Hannibal Lecter’s palace is vast, even by medieval standards. Translated to the tangible world it would rival the Topkapi Palace in Istanbul for size and complexity. We catch up to him as the swift slippers of his mind pass from the foyer into the Great Hall of the Seasons. The palace is built according to the rules discovered by Simonides of Ceos and elaborated by Cicero four hundred years later; it is airy, high-ceilinged, furnished with objects and tableaux that are vivid, striking, sometimes shocking and absurd, and often beautiful. The displays are well spaced and well lighted like those of a great museum. But the walls are not the neutral colors of museum walls. Like Giotto, Dr Lecter has frescoed the walls of his mind. He has decided to pick up Clarice Starling’s home address while he is in the palace, but he is in no hurry for it, so he stops at the foot of a great staircase where the Riace bronzes stand. These great bronze warriors attributed to Phidias, raised from the seafloor in our own time, are the centerpiece of a frescoed space that could unspool all of Homer and Sophocles. Dr Lecter could have the bronze faces speak Meleager if he wished, but today he only wants to look at them. A thousand rooms, miles of corridors, hundreds of facts attached to each object furnishing each room, a pleasant respite awaiting Dr Lecter whenever he chooses to retire there. But this we share with the doctor: In the vaults of our hearts and brains, danger waits. All the chambers are not lovely, light and high. There are holes in the floor of the mind, like those in a medieval dungeon floor-the stinking oubliettes, named for forgetting, bottle-shaped cells in solid rock with the trapdoor in the top. Nothing escapes from them quietly to ease us. A quake, some betrayal by our safeguards, and sparks of memory fire the noxious gases-things trapped for years fly free, ready to explode in pain and drive us to dangerous behavior . . . Fearfully and wonderfully made, we follow as he moves with a swift light stride along the corridor of his own making, through a scent of gardenias, the presence of great sculpture pressing on us, and the light of pictures. His way leads around to the right past a bust of Pliny and up the staircase to the Hall of Addresses, a room lined with statuary and paintings in a fixed order, spaced wide apart and well lit, as Cicero recommends. Ah . . . The third alcove from the door on the right is dominated by a painting of St Francis feeding a moth to a starling. On the floor before the painting is this tableau, life-sized in painted marble: A parade in Arlington National Cemetery led by Jesus, thirty-three, driving a ’27 Model-T Ford truck, a “tin lizzie,” with J. Edgar Hoover standing in the truck bed wearing a tutu and waving to an unseen crowd. Marching behind him is Clarice Starling carrying a .308 Enfield rifle at shoulder arms. Dr Lecter appears pleased to see Starling. Long ago he obtained Starling’s home address from the University of Virginia Alumni Association. He stores the address in this tableau, and now, for his own pleasure, he summons the numbers and the name of the street where Starling lives: 3327 Tindal Arlington, VA 22308 Dr Lecter can move down the vast halls of his memory palace with unnatural speed. With his reflexes and strength, apprehension and speed of mind, Dr Lecter is well armed against the physical world. But there are places within himself that he may not safely go, where Cicero’s rules of logic, of ordered space and light do not apply . . . He has decided to visit his collection of ancient textiles. For a letter he is writing to Mason Verger, he wants to review a text of Ovid on the subject of flavored facial oils which is attached to the weavings. He proceeds down an interesting flat-weave kilim runner toward the hall of looms and textiles.
p.203

The sight of Clarice Starling running through the falling leaves on the forest path was well established now in the memory palace of his mind.

It is a source of pleasure to him, reachable in less than a second starting from the foyer. He sees Starling run and, such is the quality of his visual memory, he can search the scene for new details, he can hear the big, healthy whitetails bounding past him up the slope, see the calluses on their elbows, a grass burr on the belly fur of the nearest. He has stored this memory in a sunny palace room as far as possible from the little wounded deer . . . p.232

His body was in the scrub room, but in fact he raced through the foyer of his memory palace, past the bust of Pliny and up the stairs to the Hall of Architecture. In a well-lit area dominated by Christopher Wren’s model of St Paul’s, the hospital blueprints were waiting on a drawing table. The Maryland-Misericordia surgical suites blueprints line for line from the Baltimore Department of Buildings. He was here. The dispensary was there. No. The drawings were wrong. Plans must have been changed after the blueprints were filed. The generators were shown on the other side in mirror-image space off the corridor to Suite A. Perhaps the labels were reversed. Had to be. He could not afford to poke around.

p.296

Clarice Starling’s memory palace is building as well. It shares some rooms with Dr Lecter’s own memory palace – he has discovered her in there several times but her own palace grows on its own. It is full of new things. She can visit her father there. Hannah is at pasture there. Jack Crawford is there, when she chooses to see him bent over his desk – after Crawford was home for a month from the hospital, the chest pains came again in the night. Instead of calling an ambulance and going through it all again, he chose simply to roll over to the solace of his late wife’s side of the bed. Starling learned of Crawford’s death during one of Dr Lecter’s regular visits to the FBI public Web site to admire his likeness among the Ten Most Wanted. The picture the Bureau is using of Dr Lecter remains a comfortable two faces behind.

p.396

In trying to understand the structure of Dr Lecter’s memory palace, I was aided by Frances A. Yates’s remarkable book The Art of Memory, as well as Jonathan D. Spence’s The Memory Palace of Matteo Ricci.

Posted on

Tralfamadore

Kurt Vonnegut. Slaughterhouse-Five. El planeta Trafalmadore no viu el temps com un seguit d’instants que se succeeixen on només hi ha el present que segueix un passat que ja no existeix i un futur que no existeix encara. Tots els instants existeixen i un individu, a través de la quarta dimensió, els pot visitar tots [com si es traslladés al llarg d’un corredor a diferents habitacions], tal com fa el protagonista Billy Pilgrim. Aquest és abduït i exposat en un zoològic.  Un cop s’aprèn la nova manera d’existir, es pot viatjar en el temps com en l’espai.

[il·lustració diferents escenes ]

Slaughterhouse-five: or, The children’s crusade, a duty-dance with death (Kurt Vonnegut)

p. 26
This was when Billy first came unstuck in time. His attention began to swing grandly through the full arc of his life, passing into death, which was violet light. There wasn’t anybody else there, or any thing. There was just violet light and a hum. And then Billy swung into life again, going backwards until he was in pre-birth, which was red light and bubbling sounds. And then he swung into life again and stopped. He was a little boy taking a shower with his hairy father at the Ilium Y.M.C.A. He smelled chlorine from the swimming pool next door, heard the springboard boom.

p.51
Earthlings are the great explainers, explaining why this event is structured as it is, telling how other events may be achieved or avoided. I am a Tralfamadorian, seeing all time as you might see a stretch of Rocky Mountains. All time is all time. It does not change. It does not lend itself to warnings or explanations. It simply is. Take it moment by moment, and you will find that we are all, as I’ve said before, bugs in amber.’

p. 52
Billy couldn’t read Tralfamadorian, of course, but he could at least see how the books were laid out-in brief clumps of symbols separated by stars. Billy commented that the clumps might be telegrams. ‘Exactly,’ said the voice. ‘They are telegrams?’ ‘There are no telegrams on Tralfamadore. But you’re right: each clump of-symbols is a brief, urgent message describing a situation, a scene., We Tralfamadorians read them all at once, not one after the other. There isn’t any particular relationship between all the messages, except that the author has chosen them carefully, so that, when seen all at once, they produce an image of life that is beautiful and surprising and deep. There is no beginning, no middle, no end, no suspense, no moral, no causes, no effects. What we love in our books are the depths of many marvelous moments seen all at one time.’

p. 66
Billy was displayed there in the zoo in a simulated Earthling habitat. Most of the furnishings had been stolen from the Sears & Roebuck warehouse in Iowa City, Iowa. There was a color television set and a couch that could be converted into a bed. There were end tables with lamps and ashtrays on them by the couch.

[pintura viatge doble retrat]

[dibuix on surtin els meus jos de 9, 14, 40, 65 i 80 anys conversant plegats]

Idees similars prèvies o relacionades

Despertars inesperats: el son com a espai per saltar d’un moment a l’altre en el temps. (2023)

El jo, invariants. Panoptikon: som éssers “amfibis” que vivim en el passat, el present i el futur. (2023)

Quin futur visitaria? (2023)

Si tot existeix sempre, vol dir que “no fem” el futur sinó que simplement recorrem una sèrie d’escenes preestablertes? I en tot cas aprenem a saltar de l’una a l’altra. (Antropologia determinista, complement). (2023)

2009. Mirant la gent, quatre edats, endevinar l’adult en el nen, el jove que havia estat en el vell.

Borges a “El Otro” de “El libro de Arena, presenta una trobada a Cambridge entre el Borges ancià i el Borges jove.

Mileda Maresova. Doble retrat 1923. Narodni Galerie Veletrzni Palac, Praga.

Jo havia concebut Bacups per restaurar la vida en un punt anterior

La idea de connectar dos identitats de moments diferents es du a terme una mica en els correus enviats al futur que vaig començar a fer amb el future.me. ( La idea de connectar amb el jo futur: BBC )

 

 

 

Posted on

La naturalesa i la vida. Contemplació

La terra i la vida  44 la vida  [esborrany]

PERSONAL Quins llocs he conegut? Quins paisatges i animals he vist? Els cérvols a les excursions, els grans animals a Àfrica

Què m’ha fascinat de la naturalesa [experiències filosòfiques, massa general]? les col·leccions d’insectes, herbari, els llibres, els musuets de Castellar i Ayma,  estudi inventari, museus de ciències naturals,   els jardins a Castellar i Ayma.  / [ quina part m’he fet meva, el meu món? ]  els meus paisatges preferits, el que veig cada any: ametllers, tipuanes, orenetes, experiències

estudi

els insectes i llibres Uteha, treball origen de la vida, pprocesos irreversibles+ inventari als 90

exp. “místiques”: les caminades i excursions en solitari a Solius, després al Pirineu ,   gr11 saludant els rierols i els animals, el vel d’Irati

Saludant la naturalesa

la naturalesa salvatge:  tempestes pluja, distància i llocs inaccessibles a la muntanya, el mar

la naturalesa amable: els jardins, disseny castellar, solius, ayma

la naturalesa ne mi, els avantpassats

Posted on

La mirada a la història i l’efímer

Història, Contemplació

La mirada al cel ens fa adonar de la nostra petitesa en la immensitat de l’espai. La mirada a la història de l’univers, els canvis geològics i l’evolució biològica a la terra ens fa adonar de la nostra petitesa en el temps. Si ho representem en 137km, la història de la humanitat de 10.000 anys són 10 cm, i la nostra vida no arriba a 1 mm.

La mirada a la història ens presenta múltiples cultures que floreixen i es moren, edificis que es basteixen i acaben convertits en runa, literatura que entusiasma i després s’oblida, o la pintura, com deia Dante al Purgatori: “Oh vana gloria de l’umane posse! / com’poco verde in su la cima dura, /se non e` giunta da l’etati grosse! / Credette Cimabue ne la pittura / tener lo campo, e ora ha Giotto il grido, / si` che la fama di colui e` scura.”

Tot passa i tot desapareix. La vida és finita i efímera. El sentiment que hauríem volgut viure altres coses, o conservar algunes que desapareixen és comú a totes les vides humanes. El pas del temps és uns dels grans temes de la poesia.
Podem intentar abastar tot el que està passant ara? Tot el que ha passat?
A cada moment estan passant moltíssimes coses que no podem acabar de copsar. Què està passant ara a diferents llocs del món? Què podem veure? Podem imaginar que podem viatjar a qualsevol moment en  l’espai i temps i veure quines civilitzacions hi havia al món, i en aquell punt, quin paisatge.

Hegel contempla “un quadre immens d’esdeveniments i fets de configuracions infinitament diverses de pobles, Estats, individus, que es succeeixen sense parar. ” I observa que “La història ens arrabassa del més noble, del més bell, pel qual nosaltres ens interessem: les passions ho han esfondrat; és caduc. Tot sembla que passa, i que res roman. Tot viatger ha sentit aquesta malenconia.” Ell voldrà veure en el canvi un desplegament necessari de la raó però sense aquesta fe, la història apareix sense sentit.

Juntament amb el sentiment d’insignificància, podem tenir el de formar part de tot, com un dels components d’ una ona, o una veu d’un cor, que contribueix a l’harmonia total. Potser som insignificants i fins i tot redundants, però com la pluja (idea de la Maria), o els que contribueixen a fer pinya als castells, no per això deixem de tenir sentit.

Posted on

Les societats en la història, determinisme, dialèctica, atzar

Història   |   Discussió
Hi ha una direcció? Es poden explicar els canvis? És inevitable el patiment? Podem influir en la història?

La història i els canvis de les societats, ¿tenen una direcció?¿és una evolució més o menys lineal, des d’un estadi més primitiu a una societat madura, com si al llarg de generacions es perfeccionés l’espècie? ¿és un seguit d’estadis que se succeeixen de manera dialèctica , en el sentit que cada nou desenvolupament porta implícit un moviment que l’ha de contrarestar? ¿es tracta de canvis imprevisibles perquè hi ha factors massa complexos, com la meteorologia? ¿El homes, podem canviar la història? la fem, o estem limitats a patir-la?

Hi ha una direcció en la història?

Les ciències humanes a inicis del s19 seguien la idea de l’evolució. Les societats, com les espècies animals, passarien per una sèrie d’estadis, des del caçadors recol·lectors, antigues civilitzacions basades en els ídols, cristianisme, Il·lustració i estat modern. Al s20 Franz Boas rebutjaria aquesta  hipòtesi. (S19 i s20, Ciències humanes ).

Abans, el cristianisme veia la història com el desenvolupament del pla diví, difícil de mantenir a vegades davant els desastres naturals i les guerres. Hegel fa una proposta ambiciosa per poder veure la història com la “salvació” de l’Esperit, un cristianisme racionalitzat (Teresa de Jesús, “Dios escribe recto con renglones torcidos. “Que en són d’inescrutables les seves decisions, i d’inexplorables els seus camins! ¿Qui ha conegut mai el pensament del Senyor? ¿I qui ha estat mai conseller seu? ” Romans 11:33). En en lloc d’un progrés lineal, les societats van canviant en un procés dialèctic on cada nou estat de coses du implícit la seva antítesi que donaràs lloc a una nova síntesi i així successivament. Cada nació o cultura té una característica que li fa ocupar el lloc principal en un moment donat. Les civilitzacions inicials a Orient, el món grecoromà, el cristianisme, el germanisme. (Als 14 anys jo em deixava fascinar per la metàfora dels vectors, els fets actuals poden semblar caòtics i molts d’ells apuntant en una direcció no correcta, però la suma de tots ells seria un vector apuntant cap amunt en la direcció correcta, i la història consistiria en anar fent que poc a poc, tots apuntin cap amunt i tenir una resultant més gran).
Al s14, l’historiador àrab Ibn Khaldun ja reflexionava sobre els desastres i la fi de les civilitzacions.
Una versió més moderna seria la de Francis Fukuyama i The End of History and the Last Man (1992) on afirma que les democràcies liberals i el capitalisme de mercat lliure són l’estadi final a l’evolució sociocultural de la humanitat.

Tot i les reserves de Boas, sí que es poden identificar els reptes que té cada societat a cada època (Civilitzacions) tal com ho il·lustra perfectament el joc de Sid Meier Civilization. En l’esborrany de visió global intento identificar els reptes de cada etapa.

No hi ha direcció i el patiment sembla inevitable

La contemplació del seguit de conflictes i guerres al llarg de la història és trista i sembla que el patiment sigui inevitable. (vida i volència cases món , vida i volència cases món , Problemes actuals). La feblesa de la naturalesa humana, incapaç de compassió i sempre amb ambició de més seria la causa del mal.

Qui té el poder i privilegis el defensa amb violència, i només amb violència és derrocat. Qui el substitueix també ha de recórrer a la violència, i ho fa perquè un cop instal·lat li agrada el poder i el privilegi, o per sobreviure ja que sempre hi haurà una oposició que el voldrà fer caure. Quan ha reformes correctes els perjudicats fan un cop d’estat, com Franco. El seguit de cops d’estat a Amèrica del sud i Àfrica. La segona meitat del s20 el món es escenari de la lluita entre USA i la URSS, amb les guerres de Corea, Vietnam, i Àfrica.

Hi ha també antagonismes ancestrals quan hi ha pretensions oposades, els cristians primitius pretenent tenir la veritat absoluta, cristians i sarraïns amb les croades, cristians contra jueus (expulsats pels Reis Catòlics i objectificats com a culpables de tot) , Catalunya i Espanya, Irlanda, Israel i Palestina, els greuges entre occident i orient han generat el monstre de l’eslam radical. Supremacisme blanc contra negres als USA, Turquia amb els armenis i els kurds, els Balcans amb els serbis musulmans, hindús i musulmans a la Índia. I com que no es poden eliminar, com virus d’un ordinador, es perpetuaran.
Els excessos capitalistes generen el comunisme, que es torna un monstre. El temor al comunisme a la dècada dels ’30 genera el feixisme. Gairebé sempre l’acumulació de riquesa es basa en l’explotació. Els esclaus a l’antiguitat, el colonialisme obtenint matèria primera barata i mercats on vendre car, el cotó i el sucre treballats per esclaus a Amèrica; avui Apple i Adidas fabricant a Xina i venent a sobrepreu aquí. Les fortunes que forcen els legisladors a favor seu, la història de les tabaqueres i les petrolieres. (Balzac a Le Père Goriot escrivia: “Le secret des grandes fortunes sans cause apparente est un crime oublié, parce qu’il a été proprement fait.”).  En les democràcies actuals sembla funcionar un cercle viciós: el que volem els votants sovint és castigar un altre, moguts per l’odi natural o la desinformació, i els polítics en lloc de fer el que haurien de fer, ens prometen i diuen allò que volem sentir.  Els brams de C’s són per satisfer un públic, no per solucionar res. I el que volem sentir no funcionarà. Lúcidament Jean-Claude Juncker va dir ‘We all know what to do, but we don’t know how to get re-elected once we have done it.’

No només no sembla que hi hagi direcció, sinó que el patiment sembla inevitable, hi ha una mena de dialèctica perversa. I com deia Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.”

Si no hi ha direcció, ¿Es poden explicar els canvis? Determinisme?

Després de la WWII, l’Escola de Frankfurt (S19 i s20, Ciències humanes ) donaria per frustrat el projecte il·lustrat. La raó no ens ha fet progressar. Les desigualtats de la globalització, l’esgotament de recursos i canvi climàtic provocat pel capitalisme i el terrorisme islàmic també sembla desmentir la idea de Fukuyama que el món tendeix poc a poc a estats amb democràcies liberals i lliure mercat.

Si no hi ha una direcció, podem entendre almenys què passa? Podem explicar-ho? Yuval Harari es pregunta què fa avui l’anglès estigui més estès que el danès, hi hagi 2000M de cristians i només 150k de Zoroastrians. Si tornessim 10.000 anys enrere amb les mateixes condicions inicials, tornaria a passar el mateix? Segurament no. Hi ha molts camins possibles amb bifurcacions [i a vegades són punts inestables, on qualsevol petita fluctuació pot fer anar cap un lloc o l’altre. En una vall ampla, hi ha un sol camí. En un coll estret, en pocs metres decidim entre diverses opcions]. [ Potser és un sistema complex, com la meteorologia]. YH diu que és un sistema caòtic perquè petites variacions enlles forces poden donar lloc a resultats molt diferents. I a més si aconseguíssim fer prediccions, els humans modificarien les seves accions en funcióde  les prediccions per la qual cosa el resultat no seria l’esperat (caos de nivell 2).
[Malgrat aquesta afirmació que la història no serveix per predir el futur, es diu sovint que “qui no coneix la història està condemnat a repetir-la].

[Un altre aspecte més complex és el paper de la causalitat humana en la història. Igual que la descripció d’un sistema macroscòpic es dedueix la les propietats del conjunt de les seves partícules, la descripció d’una societat hauria de deduir-se del conjunt de conductes dels seus individus, cadascun mogut per les seves passions. En el model de Hobbes ( Leviathan, 1651) es tracta d’una interacció violenta fins que es modera amb el contracte social. En el model de Rousseau (Du contrat social, 1762) hi ha una interacció amigables fins que la “civilització” i la propietat de les terres ens fa ambicionar més coses. Yuval Harari renova aquest punt de vista. En contra de la idea que l’autoritat é sinevitable, l’antropòleg David Graeber i l’arqueòleg David Wengrow a “The Dawn of Everything: A New History of Humanity” indiques evidències que la solució autoritària no era inevitable. Hi havia societats antigues igualitàries (NewYorker 2021).
Asimov a The Foundation (1951) concep la phychohistory, una ciència que combinaria la història, la sociologia i la matemàtica estadística [avui hauria dit Big Data] per fer prediccions sobre com es comportaran les societats. [ No és casual que s’engresqués a escriure una cronologia del món. En mecànica estadística de gasos no necessitem saber la trajectòria de cada partícula, el que aquí seria un individu, només el promig].

[Probablement, som una barreja de violència però també amb una -limitada- capacitat de bondat i compassió. I la civilització, d’una banda ens aporta la moderació del contracte social, l’externalització de la violència a l’estat, però al mateix temps  crea més necessitat de consumir, amplifica els sentiments d’odi i augmenta les desigualtats].

Podem influir en la història? Mems

La història és el resultat de les decisions humans, els plans dels reis i governants, les reaccions dels súbdits o ciutadans. Però ha fracassat el projecte il·lustrat de progressar amb la raó, que només va dur al colonialisme, amb l’explotació salvatge de recursos i persones. Ha fracassat el comunisme  de progressar amb la col·lectivització dels mitjans de producció, que va dur a la pobresa i assassinat de milions. I ha fracassat les democràcies liberals i la globalització, que ha dut a les desigualtats econòmiques, legislació influïda pels lobis, i polítics que es limiten a dir el que suggereixen les enquestes de la seva base de votants.
Aleshores podem plantejar si realment fem la història, si és el resultat del nostre projecte de futur o si això és només una aparença i la història avança per forces cegues, resultat de les nostres limitacions, i ens limitem a patir-la.  [Ho formulava el 2004 a propòsit del Fòrum de les cultures].

[en contra d’això] YH diu que la història [la sociologia], si bé no serveix per fer prediccions acurades del futur, sí que ens eixampla els horitzons i ens fa entendre que la nostra situació actual no és ni natural ni inevitable, que hi ha moltes possibilitats [Graeber i Wengrow]. “No podem explicar bé els canvis que fa la història però sí que podem afirmar que no es fan en benefici dels humans” [YH defensa que la revolució agrícola ens va esclavitzar].

Igual com passa amb l’evolució [Dawkins, The Selfish Gene], la història no contempla la felicitat dels organismes individuals que normalment són massa ignorants i febles per canviar-ne el decurs a favor seu. Cada cop més les cultures es veuen com uns virus mentals, els mems, que es propaguen allotjant-se en les ments de la gent. Com els virus, no tenen en compte el benestar de l’amfitrió, i a vegades el poden matar [com els antivacunes]. Una creença com el cel dels cristians o el paradís comunista pot fer que un humà hi dediqui la vida, sacrificant-se o matant per ella. Les cultures que s’imposen són les que excel·leixen a propagar els seus memes, sense tenir en compte els costos o beneficis pels seus hostes humans [ com l’islam ]. [I als gens i mems hi podríem afegir el comportament dels mercats, que funcionen per maximitzar beneficis a curt termini, no pas per beneficiar l’economia i els humans. Adam Smith estava equivocat en creure que la lliure competència conduiria a una millora de la productivitat. Els algoritmes cecs que estem posant en marxa per part de la AI, tampoc milloraran el nostre benestar, només maximitzaran el paràmetre amb que hagin estat programats]

[En aquest sentit, els odis ancestrals entre societats als quals fèiem referència abans són com uns virus que no es poden eliminar. I no podem fer un “reset”, no hi ha antivirus]. [En la mateixa línia, donats uns territoris amb característiques semblants, què fa diferent una societat? Noruega i Nigèria són igualment riques en recursos minerals, la primera és modèlica i la segona un estat fallit on hi ha corrupció i bandits que segresten la gent. Pensem en els mems com el software que es carrega a una xarxa d’ordinadors. I si poguéssim “reiniciar” una societat, com si fos una xarxa d’ordinadors i a partir d’un USB carregar un nou programa? Podríem aconseguir fer saltar endavant una societat, fer que israelians i palestins, espanyols i catalans, convisquessin en pau. Però les societats no es poden reiniciar. I els que ho intenten, prohibint una llengua, modificant els llibres d’història, tenen intencions totalitàries.]

A Mind and Matter (cap.2) Schrödinger planteja la sensació que la història és inevitable i no hi podem fer res.

Posted on

Història, Veritat única o diverses narratives possibles?

Història |  Problemes actuals, el patiment i el gaudi | Història de la cultura i altres | Discussió: Veritat única i narratives possibles? Determinisme | Contemplació: Omnisciència, el mal.

“La història és una disciplina de les ciències humanes que s’oposa per definició a la prehistòria en tant que proposa una narració ordenada i verídica sobre el conjunt dels fets memorables del passat humà des que l’home sap escriure. ” (VK). Originàriament ἱστορία en grec vol dir “investigació”, coneixement adquirit per recerca. (Història a l’antiguitat). [Intuitivament és un informe fidel del que va passar, d’acord amb els testimonis].

Langlois, Seignobos i Lot, el 1898 estableixen clarament que la Història no és una ciència d’observació ni ha de pretendre formular lleis generals sinó la ciència de com extreure una idea del què va passar a partir de documents i fons imperfectes. (història i ciències humanes).

No obstant, si bé la recuperació d’objectes i documents sí que és una ciència rigorosa, trobem que a partir d’aquestes evidències és possible construir diferents narracions. Es diu que “la història l’escriuen els vencedors” (no se sap a qui atribuir aquesta sentència) que així imposen la seva versió. A Espanya es parla del “Descubrimiento de América” però en canvi, els incas o aztecas ho descriurien com a genocidi.
[desembre 2023. Als museus de UK s’assenyalen les obres que es van aconseguir amb el domini colonial o l’esclavatge. Alemanya ha mirat de cara el seu passat nazi. Espanya no ha cauteritzat la infecció del franquisme -i l’esquerra tampoc les atrocitats de la CNT-FAI]
[2024.  Coincideix cada època d’esplendor d’un país amb l’explotació i abús d”un altre? L’Espanya delsegle d’or espoliava Amèrica i Holanda, l’imperi britànic, lesÍndies. L’Europa colonialista es repartia Àfrica a la conferència de WannSee. I l’Anglaterra d’Elisabet, l’Holanda del s17, Els Medici? Prosperaven gràcies al comerç i les arts?

Els antropòlegs distingeixen entre el punt de vista emic i etic. Emic és el viscut dins d’una cultura. Per exemple, presentar una ofrena a una divinitat, en la qual creiem, per demanar que plogui. Etic és el de l’observador exterior, que ho veu com una creença que dóna esperança.
El MEG de  Ginebra assenyala com al s19 en el context del colonialisme els marxants i col·leccionista “inventen” obres d’art de les quals els autors no en tenien consciència. És el criteri occidental és el que estableix què és estètic, es refusa als altres el sentit de l’art, una forma d’etnocentrisme.
Els missioners s’enviaven a propagar la “veritat” contra els “ídols”, sovint destruïts (recordem com els cristians insistien a posar una creu damunt els obeliscs egipcis).

Qui decideix la versió? (article ny sobre el llibre de Richard Cohen Making History). La majoria dels historiadors revisen i modifiquen els anteriors. Tota la història és revisionista(Article Nautilus): Herodot corregint els mites homèrics, Tucídides esmenant Herodot, Eusebius, la guerra civil americana. L’historiador A. J. P. Taylor deia que la història és  “simply a form of story-telling.” It’s storytelling with facts. Els historiadors debaten sobre si la història s’hauria d’ensenyar com a una única narrativa coherent o com una sèrie de narratives competint entre elles. [la idea de l’article és que en el fons, els historiadors són com autors de novel·la històrica, parteixen d’uns quants fets -o evidències de jaciments, documents, ja que els fets en sí rarament són accessibles-, i inventen un relat plausible]. A l’hora d’escriure el relat, els historiadors segueixen les seves creences o interessos, per molt “científics” que siguin. Ranke creia en una “ma de Déu” rere els fets de la història.  El marxista  Hobsbawm, creia en un progrés de la humanitat. Els interessos poden ser adoctrinar, entretenir, avisar, justificar, o condemnar.

[Els fets són fràgils, ja que sovint l’únic que queda és la crònica que han escrit els vencedors. El poder i l’acadèmia modifica la interpretació i fins i tot les evidències per tal d’imposar el seu relat.
Més fràgil avui encara que la tecnologia permet “fabricar” documents i imatges amb aparença de verídics. Els historiadors del futur, què sabran del Procés a Catalunya si només accedeixen als arxius de TVE o El País? Amb el pas del temps tot queda fet pols, piles de deixalles, i la possibilitat de relats alternatius es torna més difícil.]

A la wikipedia, que tothom pot editar, hi ha disputes entre editors per tal d’imposar el seu punt de vista (edit warring). Per exemple, el 2022 van bloquejar modificacions al terme “recession” perquè republicans l’editaven per tal de poder afirmar que sota Biden l’economia americana havia entrat en recessió.

[ Es poden acceptar diferents narratives però hi ha unes veritats mínimes a compartir sobre les evidències i sobre maneres de verificar. Lamentablement els contrincants qualifiquen de “fake news” tot allò que no encaixa amb el seu punt de vista previ i els governs autoritaris empresonen els periodistes que qüestionen la seva versió.]

Història reescrita i revisada

Imatges retocades per Stalin, La dreta hindu esborra dels llibres el passat mogol (BBC).

2023. Egipte protesta quan es fan servir els seus símbols per a la cultura afroamericana, per exemple Beyonce o Rihanna vestides com a Nefertiti. Ho veuen com una falsificació de la seva història, eurocèntrica i afrocèntrica (BBC)

2024

NY20240101 Empires of the STeppes. Alguns historiadors reivindiquen els mongols com a imperi civilitzat, tolerant amb la religió, tal com reconeixia el Papa Francisco en la seva visita, garantit el comerç, establert un sistema d’impostos just. El 2006 es va fundar The Journal of Global History (Patrick O’Brien), amb la intenció de corregir l’eurocentrisme (veure Hegel i la filosofia de la història). Però resulta que valorem els mongols només en tant que assimilen les cultures sedentàries que conquereixen. Potser hauríem d’aprendre a valorar una cultura “mòbil”, que es desplaça.

Posted on

Existència, i testimoni de l’existència

Les coses, són i passen, i només algunes són vistes i reconegudes, i d’aquestes, una ínfima part és registrada i cantada.

A l’ègloga IX de Virgili, l’absència de Menalcas pel fet que li preguin les terres pot fer que es quedin també sense la seva poesia. I aleshores Lícidas diu:

LÍCIDAS: Ah!, és possible concebre un crim tan gran? Ah!, Menalcas, les consolacions dels teus versos, ¿ens haurien pogut ésser preses juntament amb tu? ¿Qui hauria cantat les Nimfes? ¿Qui hauria sembrat la terra d’herba florida i cobert les fonts d’una ombra verdejant? O, ¿qui hauria compost aquells versos que vaig sentir l’altre dia, sense tu saber-ho, quan te n’anaves a veure Amarillis, la nostra estimada? Titir, fins que jo torni -no vaig pas gaire lluny- peix les cabres; després de la pas tura, mena-les a beure, Titir, i, mentre les menis, guarda’t de trobar-te amb el boc-escomet amb els corns-, vigila!”.

L. Heu, cadit in quemquam tantum scelus? Heu, tua nobis
paene simul tecum solatia rapta, Menalca?
quis caneret nymphas; quis humum florentibus herbis
spargeret, aut viridi fontes induceret umbra?
vel quae sublegi tacitus tibi carmina nuper,
cum te ad delicias ferres, Amaryllida, nostras?
Tityre, dum redeo—brevis est via—pasce capellas,
et potum pastas age, Tityre, et inter agendum
occursare capro, cornu ferit ille, caveto.

¿Qui hauria sembrat la terra d’herba florida i cobert les fonts d’una ombra verdejant?  quis humum florentibus herbis spargeret, aut viridi fontes induceret umbra? Com si el cant del poeta fos el que realment sembrés la terra d’herba florida.

En un dels extraordinaris contes de Txékhov, “23. Un dia al camp”, hi ha una escena on Terenty té cura de dos petits orfes: The children fall asleep thinking of the homeless cobbler, and, in the night, Terenty comes to them, makes the sign of the cross over them, and puts bread under their heads. And no one sees his love. It is seen only by the moon which floats in the sky and peeps caressingly through the holes in the wall of the deserted barn.

I ningú no veu el seu amor. Només és vist per la lluna que flota en l’espai i mira dolçament a través dels forats a la paret del graner desert.

Posted on

Turistes als llocs populars i als museus, anhel de bellesa i de l’etern

2022

En el viatge a Roma he començat a contemplar els companys turistes com a part del paisatge. L’espectacle de l’adoració a la Fontana di Trevi. Ja fa temps que als museus em fixava també en els companys de contemplació.

Tots busquem la bellesa o ‘tocar’ el que és important, l’experiència que ens autorealitzarà,  o el que és etern. Per això fem cua als museus per veure les obres importants, i som multitud ens apleguem a Venècia, a la Torre Eiffel o la Fontana di Trevi. I adorem l’objecte o vista cobejada amb el telèfon.

Com a turistes que som, en fer-ho alterem l’ecologia urbana, com una espècie invasora, que fa créixer restaurants i pisos turístics, i desplaça les espècies autòctones de comerç i ferreteries.

No menyspreo els turistes, jo també en sóc un. I com ells, també cerco la bellesa, l’experiència i l’etern.

Galeria de gent als museus

Posted on

Llibertat i determinisme

Resum del que penso [esborrany]

(1) Problema física i reduccionisme, llibertat, error indeterminisme quàntica, idea antropologia determinista (narració, imatges cervell, hormones) volem que les coses estiguin determinades per NOSALTREs, existeix un NOSALTRES? (layered ontology). Si en un sèrie d’experiments fem una llista de tots els factors que determinen el resultat, hi ha un conjunt de factors que corresponen al que designaríem com a jo: el nostre projecte de vida, la nostra personalitat, el nostre caràcter. Ara bé, aquest ‘jo’ s’ha anat formant al llarg del temps de manera determinista.

(2) què explica una vida humana, les neurones, o la literatura el jo. Invariants i continuïtat narrativa.  Psicologia, motivació i llibertat

(3) quins experiments o situacions?
Segments que seguim automàticament, moments que reaccionem, moments que reflexionem. (No ho decidim tot, sovint anem en autopilot, és com l’organisme que té el sistema nerviós autònom i el sistema nerviós somàtic]  què determina cada part? el propòsit, a què aspirem, el projecte de vida; la manera de ser, el caràcter, si som violents o pacients; l’entrenament, les experiències passades. rutines eleccions  (etiologia humana) [ vides humanes]

(4) situació local, història global / dibuix sistema i observador en un moment donat que llista factors ambient i  factors identitat subjecte, observador a fora, decalatge temporal. [Schrödinger a Mind and Matter al capítol 3 diu que “The material world has only been constructed at the price of taking the self, that is, mind, out of it, removing it; mind is not part of it; obviously, therefore, it can neither act on it nor be acted on by any of its parts.” (Diríem que o tot l’univers està connectat, hi ha zones mé so menys independents, aleshores un observador detectarà que en certa situació, hi ha una part de l’univers, que és el Jordi Cots de 65 anys, que és el responsable de la l’elecció]. hi ha prou complexitat. vides i biografies tipus. Antropologia determinista. [ En el moment de l’experiment, no hi ha cap diferència entre un ‘jo’ del qual podem explicar com s’ha anat formant de manera detemrinista, i un ‘jo’ donat, a part de la esta de l’univers i independent de la seva causalitat.

(5) llibertat local, destí global, Kant a l’inrevés, experiència llibertat vida determinada, [ dibuix il·lustrant una situació puntual, circumstàncies externes + identitat narrativa, → elecció en funció de futur imaginat, estem DINS de la capsa /  dibuix il·lustrant la capsa de fora, amb un registre de tot el que va conformant la identitat del subjecte, com un log de tots els canvis a l’ordinador + circumstàncies externes ]. Manllevant els conceptes emic i etic de l’antropologia cultural, tenim una experiència de llibertat emic, mentre que per un observador exterior etic, ens hauríem anat determinant al llarg del temps. [2024, cita del Baghavad Gita: God dwells in the heart of all beings, Arjuna: thy God dwells in thy heart. And his power of wonder moves all things – puppets in a play of shadows – whirling them onwards on the stream of time.]

(6) 2024. Hem vist que la nostra identitat, tant biològica com narrativa, és com la del vaixell de Teseu. Forma part de la nostra identitat voler-nos canviar. Podem buscar un mentor espiritual o un psicòleg per ser millor, o patir menys. Podem fer gimnàs, aplicar-nos productes de bellesa o sotmetre’ns a operacions, per tenir millor aspecte. Podem ajustar el Penfield Mood Organ, o apuntar-nos a algunes experiències, per sentir diferents emocions. Podem plantejar una extrapolació radical i preguntar-nos com ens transformaríem si tinguessim l’opció total. Acabarien  totes les dones com la Kim Kardashian i els homes com Henry Cavill? I quan això ja fos comú, què faríem per destacar? Més pits i més múscul? I si poguessim configurar la nostra intel·ligència i personalitat, ens faríem triomfadors? ens faríem que ens conformessim amb el que tenim? Compassius? divertits? Com troba rl’equilibri entre deixadesa i obsessió?

7) Què entendríem per llibertat? Donada una situació on un subjecte ha de prendre una decisió podem tenir coma factor determinant:

  • causalitat determinista sense identitat complexa: un estímul exterior, un flash de llum, un so, per al qual estem programats a respondre sense que els nostres projectes de vida o conviccions morals hi puguin fer res, aquestes serien epifenòmens.
  • indeterminista: un procés aleatori separat de tota la causalitat física de l’univers.
  • causalitat separada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals, assignada en néixer independent de tota la causalitat de l’univers.
  • causalitat integrada: una identitat i personalitat amb projectes de vida i conviccions morals que s’ha anat constituint, de manera determinista, al llarg de la vida. En una situació determinada, projectes, emocions, desigs, confleuxien. Així es donen conductes aparentment no mecàniques, l’esforç per crear art, conductes altruistes, el joc.

 

 

 

Posted on

El jo. Invariants i continuïtat narrativa

Resum del que penso  |  L’autonarració com a base de la continuïtat del jo.

  • Llibertat determinisme, identitat
  • Are You the Same Person You Used to Be?
  • Filosofia, un jo sense substància
  • Narrativitat: Hardy, spengemann, McIntyre
  • Reconstruir el jo, invariants
  • Identitats múltiples
  • Viure en el passat, present i futur, éssers amfibis
  • Amb què ens identifiquem?

Quan feia la recerca d’una antropologia determinista, plantejava, en un experiment en unes circumstàncies determinades, quins factors determinaven l’evolució, i d’aquests, quins eren externs, i quins podríem atribuir al subjecte, al seva identitat i manera de ser. El problema del free-will, de llibertat i determinisme, passava a ser el problema de si té sentit parlar d’identitat, jo, self, o si, pel contrari, era un epifenomen. A Layered ontology proposava com hi pot haver ens d’alt nivell no reductibles. Però a l’hora d’establir quina mena d’entitat és el jo, era difícil afirmar que es tractava d’una substància immutable, una identitat fixa. Una de les hipòtesis més prometedores era que el seguit d’estat mentals o experiències, quedava lligat per la narració que ens fem a nosaltres mateixos sobre el què ens passa. Fins a quin punt és consistent aquesta continuïtat

[2024, James indica que malgrat les interrupcions, el corrent de consciència es percep formant part del mateix jo. Distingim l’estat d’alerta dels somnis perquè en el primer hi ha continuitat i en el segon, no.]

Are You the Same Person You Used to Be? (Joshua Rothman) NY20221010

Fins a quin punt “l’infant és el pare de l’home” com deia Wordsworth? No recordem res dels primers anys de vida, com podem pensar que som els mateixos? Hi ha qui se sent que sempre ha estat el mateix, un “continuador” o continuer, conservant la mateixa identitat al llarg de temps i circumstàncies canviants mentre que altres es veuen diferents, “divisors”, transformant-se. Per exemple, poden estar contents d’haver deixat enrere una etapa fosca. [Alguns experimentaran la seva vida com una narració contínua i coherent, d’altres com una sèrie d’episodis desconnectats.]

A Dunedin (Nova Zelanda), el psicòleg Phil Silva va fer un estudi amb 1037 nens a qui va avaluar a 3, 5, 7, 9, 11, 12, 15, 18, 21, 26, 32, 38 i 45. (Jay Belsky, Avshalom Caspi, Terrie E. Moffitt, and Richie Poulton, “The Origins of You: How Childhood Shapes Later Life”.  [Tenim una identitat inicial genètica? ] ¿Som com deia John Stuart Mill, com un arbre que creix i es desenvolupa  segons el sòl i el clima? A l’estudi els autors proposen una metàfora més complexa i caòtica, com si fossim “sistemes de tormenta”, depenent de molts factors meteorològics. El destí d’un Harvey, Allison, Ike, o Katrina pot venir donat per la pressió en una altra zona, o pel temps que passa damunt del mar absorbint humitat. Com podem donar raó de la meteorologia humana?

Inicialment els nens van ser classificats en 5 grups després d’avaluar 22 aspectes de la seva personalitat (inquietud, impulsivitat, atenció, amabilitat):

  • ben adaptats (40%)
  • segurs i refiats (25%)
  • reservats o aturats (15%)
  • inhibits (10%) tímids i lents a l’hora d’animar-se
  • impulsius i difícils de controlar (10%)
Als 18 els tres primers quedaven més difusos mentre que els inhibits o impulsius seguien iguals. Després van distingir tres grups:
  • una majoria sense un camí definit
  • un grup que “s’aparta del món” buscant una vida que pot ser gratificant però discreta i retirada
  • un grup que “està contra el món”, es veurà que tenen més possibilitats de ser acomiadats o tenir problemes amb el joc.
Aquestes tendències de temperament poden ser reforçades per l’entorn social, el rebuig genera rebuig. “Through such self-development, we curate lives that make us ever more like ourselves.” Amb tot, és possible canviar, per exemple si una persona que està contra el món troba una relació que el canvia.
The Dunedin study tells us a lot about how differences between children matter over time. But how much can this kind of work reveal about the deeper, more personal question of our own continuity or changeability? That depends on what we mean when we ask who we are. We are, after all, more than our dispositions.
The stories we tell ourselves about whether we’ve changed are bound to be simpler than the elusive reality. But that’s not to say that they’re inert. My friend Tim’s story, in which he vows to change forever, shows how such stories can be laden with value. Whether you perceive stasis or segmentation is almost an ideological question. To be changeable is to be unpredictable and free; it’s to be not just the protagonist of your life story but the author of its plot. In some cases, it means embracing a drama of vulnerability, decision, and transformation; it may also involve a refusal to accept the finitude that’s the flip side of individuality.
Galen Strawson notes that there’s a wide range of ways in which people can relate to time in their lives. “Some people live in narrative mode,” he writes, and others have “no tendency to see their life as constituting a story or development.” But it’s not just a matter of being a continuer or a divider. Some people live episodically as a form of “spiritual discipline,” while others are “simply aimless.”
Galen Strawson can assure us that, from a first-person perspective, his life feels “episodic.” Yet, from the third-person perspective of an imagined biographer, he’s part of a long plot arc that stretches across lifetimes. We may feel discontinuous on the inside but be continuous on the outside, and vice versa. That sort of divergence may simply be unavoidable. Every life can probably be viewed from two angles.
In this view, life is full and variable, and we all go through adventures that may change who we are. But what matters most is that we lived it. The same me, however altered, absorbed it all and did it all. This outlook also involves a declaration of independence—independence not from one’s past self and circumstances but from the power of circumstances and the choices we make to give meaning to our lives. Dividers tell the story of how they’ve renovated their houses, becoming architects along the way. Continuers tell the story of an august property that will remain itself regardless of what gets built. As different as these two views sound, they have a lot in common. Among other things, they aid us in our self-development.

FILOSOFIA: un jo sense substància

Hume a “A Treatise of Human Nature” veu l’experiència humana com un seguit de percepcions. “My hopes vanish when I come to explain the principles that unite our successive perceptions…..all our distinct perceptions are distinct existences, and that the mind never perceives any real connexion among distinct existences”. [No hi hauria una substància immutable que fos el substrat de les diferents experiències, només hi ha les experiències.]. A la dialèctica transcendental Kant se’n farà ressó quan estableixi que no és possible conèixer els temes de la metafísica, el jo, el món i Déu. Les idees de raó són tendències que tenim a pensar.

NARRATIVITAT

Barbara Hardy. Tellers and Listeners: Narrative imagination (notes a estudi>tesi>lite>narra.odt liter.odt). Crítica literària que analitza com vivim en un món d’històries, les que expliquem i les que escoltem.

Alasdair McIntyre: A After Virtue, al cap15 proposa que la unitat del jo es basa en la unitat de la narració que enllaça naixement, vida i mort.

Spengemann, The Forms of Autobiography

Daniel Dennett indica que els “jo” no són detectables físicament, que es tracta d’una ficció útil, semblant al centre de gravetat. La gent s’explica histories èr donar raó el món i en elles s’hi veu com un personatge, però es tracta d’una ficció.  [Dennet menysté com irrellevant l’experiència subjectiva, que és la receptora d’aquesta narració].

RECONSTRUIR EL JO

Un dels aspectes més interessants d’entendre el jo en termes narratius és que durant el procés de lectura i escriptura estem reavaluant i reconstruint el nostre relat. A mesura que avança la història pot canviar la manera de veure alguns episodis passats, el que semblava prometedor ja no ho és, el que en aquell moment era una experiència difícil i frustrant ara sembla una superació. I les expectatives sobre els capítols a venir també es van reajustant. També, el que recordem dels capítols passats ja no és exacte, tal com podríem comprovar si els rellegíssim.

Així, la continuïtat del jo és similar a la continuïtat d’una narració. Com determinem que el conjunt de frases d’una autobiografia és coherent? EL subjecte canvia de lloc, canvia de forma. Podem fer experiments mentals de cassos en que canvia de cos viatjant en el temps i conserva la memòria. (Al   lavabo  imagino que cada dia em desperto amb un rostre diferent que em sorprèn en mirar-me al mirall). O bé algú a qui, tot conservant-li el cos, li canviem tots els records per uns altres; segurament diríem que és una altra persona. També podem imaginar el desplaçament de tot l’entorn, com si un dia en tornar a casa la trobés ocupada per algú altre, i ningú no em reconegués. La nostra identitat ve donada per la continuïtat del cos, la continuïtat de l’escenari i personatges que ens envolten però sobretot per la narració.

¿Fins a quin punt és sòlida aquesta continuïtat? L’article de Rothman assenyala que hi ha persones que es mantenen més menys iguals, com una narració en què el protagonista té sempre els mateixos objectius, i d’altres que viuen episodis separats.

Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. “Si l’idée de la mort dans ce temps-là m’avait, on l’a vu, assombri l’amour, depuis longtemps déjà le souvenir de l’amour m’aidait à ne pas craindre la mort. Car je comprenais que mourir n’était pas quelque chose de nouveau, mais qu’au contraire, depuis mon enfance j’étais déjà mort bien des fois. Pour prendre la période la moins ancienne, n’avais-je pas tenu à Albertine plus qu’à ma vie?”.

Cada matí quan despertem reprenem el fil de la nostra narració i ens retrobem a nosaltres mateixos. Igual que el cos s’ha d’anar renovant constantment refent noves cèl·lules, el nostre relat també s’ha de renovar amb noves frases i capítols.

El tipus d’invariant que es dóna en la identitat és fràgil, com un vaixell de Teseu que canvia de forma.

Diferents identitats

desembre 2022

[diversos autors han assenyalat que en la nostra vida assumim diferents papers que segueixen diferents guions, a la feina, a casa com a pare, entre els amics ]

La manera de vestir, maquillar-nos o el cabell, ens permet adaptar-nos a aquests diferents papers.

A instagram i Facebook podem polir i triar la imatge que volem donar de nosaltres mateixos, com a guapos, interessants, sensibles, forts, valents.

Internet i en particular el Multiverse ofereixen més possibilitats de viure vides diferents. En tenim un bon exemple al film avatar. En una article del NY, “Why do we live in a multiversal moment? One theory holds that the ascent of the multiverse matches our need to keep up many identities. We may feel like different people as we slide from Instagram to Slack to the family group chat; we code-switch as we move between work and home and parent-teacher conferences. Victorians might have been wowed by the two-faced Dr. Jekyll and Mr. Hyde, this theory goes, but nowadays we require something stronger—hence a TV show like “Loki,” whose titular antihero has numerous manifestations, including a man, a woman, a child, an alligator, and a President.”

Stevenson va imaginar Jekyll i Hyde, i Hegel va identificar assenyalar la consciència dissortada, que pateix perquè voldria ser una essència immutable i s’experimenta com a canviant [també cristianisme trencat entre l’ideal virtuós que voldríem ser i el que som i sentim realment]. Hi ha els trastorns de personalitat múltiple (no confondre amb esquizofrènia que és una pèrdua de percepció de la realitat). (DID Dissociative identity disorder).

Jo havia assenyalat unes ulleres especials que ens permetessin veure la imatge invisible que tenim de nosaltres mateixos.

A Identitat i bucle, recullo mecanisme en que la música, les notícies i informació que triem ens determinen de manera gairebé involuntària, fent-nos elegir allò que és més gratificant a curt termini. Ens fa qüestionar fins a quin punt som autònoms i originals.

[Tota aquesta complexitat sembla suggerir que no hi ha una identitat fixa i definida sinó propostes d’identitat que competeixen entre sí, com un escriptor que anés provant diferents personatges i els hagués d’anar modificant segons el que va passant]

Panoptikon (2023)

[Imagino el son com la possibilitat de saltar en el temps a diferents moments de la vida] [ Imagino la possibilitat d’enregistrar els somnis capturant l’activitat de les neurones. Primer estudiem quins patrons al cervell corresponen a les imatges i sons que estem veient fins que som capaços de traduir l’activitat neuronal . Després fem servir la mateixa tècnica per enregistrar el somni. I l’endemà cada matí reviso el món imaginari de la nit.] De la mateixa manera, puc concebir que, igual que si ens haguessin estat filmant tota a vida, que vindria aser el ostre registre extern,  haurien pogut enregistrar què veia i què sentia a cada moment, que seria el nostre registre intern. Aleshores, igual que mirem un àlbum de fotos de la nostra vida, podria connectar-me a una màquina i tenir una instantània de què veia i com em sentia a cada moment de la vida. Un Panoptikon de tots els moments de la vida, com la possibilitat de viatjar en el temps al llarg de la meva vida. I encara hi podríem afegir la projecció a que en el moment t1 tinc del futur a t2. És tot el contrari al que proposa Eckart Tolle.

L’existència humana, no seria aquesta successió de moments? I el que caracteritza la condició humana, no seria l’estat amfibi que diu Proust, l’estat que a cada moment podem recordar el passat i projectar el futur? Vivim en un panoptikon limitat i imperfecte. No hi ha un jo immutable, igual que no hi ha un cos immutable. Segurament si poguessim fer aquests salts en la nostra successió d’estat, sovint no ens reconeixeríem, el moment reproduït seria bastant diferent al record que n’hem reconstruit.

 

Éssers que vivim en el present, passat  futur

2023

Com en la lectura d’una narració, llegim la frase actual i alhora recordem els capítols passats i tenim una expectativa del que pot passar. Proust deia que erem éssers amfibis, vivint alhora en el passat i el present.

Nabokov a la versió russa de “Parla memòria”, al principi del capítol 6 deia : “I have wandered far—yet my past is still by my side, and a particle of the future is also with me.” L’editor de “Insomniac Dreams”, Gennady Barabtarlo assenyala que “The Gift and The Real Life of Sebastian Knight, the last Russian novel and the first English one, composed adjacently, both employ an elaborate device of real narration running backward, against the current of progressive unfolding of information. The reader of either book learns at the end that there is no end: the storyline begins on the last page and takes you back to the level right above the entrance, in a never-ending helicoid rereading process. Indeed, retrograde analysis may be a happy way to describe Nabokov’s axiom of proper reading of a novel. In a chess game, as in life, ground rules forbid taking moves back; but in a retrograde chess problem one is supposed to, indeed must, take moves back, one by one, all the way to the beginning, a solid metaphor for the notion of reading backward, as it were: retracing one’s steps.”. “Any fiction must harness time and reproduce its progress. At higher levels this illusion is made to resemble time-elapsing by techniques similar to cinematic montage: synchronization, juxtaposition, jump-cutting, etc. Nabokov perfected the art of time management in a novel by flipping the hourglass, as it were, so that events which had not yet happened could be checked against those that had, reversing the chain of causality.”

A Slaughterhouse-Five Kurt Vonnegut introdueix el planeta de Tralfamadore, els habitants del qual viuen en tots els temps alhora, passat i present. I el protagonista, Bill Pilgrim a qui han abduit, es troba saltant a diferents moments de la seva vida.

Hegel, a “La raó en la història”: “Però el que l’esperit és ara, ho ha estat sempre; ara només és la consciència més rica, el concepte de si mateix elaborat més pregonament. L’esperit té en ell encara tots els graons del passat, i la vida de l’esperit en la història és ser un moviment circular de diferents graons que, en part, apareixen en l’actualitat i, en part, aparegueren en configuracions passades. Encara que recorreguem el passat, per llarg que sigui, ens ocupem del present, perquè tenim a veure amb la idea de l’esperit i en la història del món tot ho considerem només com a manifestacions seves. La filosofia té a veure amb el present, l’efectiu. Els moments que sembla que l’esperit ha deixat ja endarrere, els té sempre en la seva pregonesa actual. Igual que en el passat ha hagut de recórrer els seus moments en la història, també els ha de recórrer en el present, en el concepte de si.”

[ Sembla suggerir que l’ontogènia resumeix la filogènia, el creixement de l’infant a home resumeix l’evolució de les espècies i la història. I alhora, quan jo penso això, ja no sóc només jo, sóc l’esperit absolut pensant-se a sí mateix. També sembla suggerir que l’Esperit és l’Esperit fent-se, és a dir, que no és que només tingui valor el resultat final mentre que el camí per arribar-hi és un mal necessari, tot havia de ser així. Potser això considera si, en la teologia cristiana, Déu s’havia d’encarnar i morir per salvar un món imperfecte, en lloc d’haver estat sempre perfecte i sense un món a qui salvar.]

A l’article sobre els drets dels vells escrivia: “Si els infants no han de ser uns adults abans d’hora, ¿Podríem dir que els vells no han de ser uns adults caducats? De la mateixa manera que la vida de l’infant val la pena en si mateixa i no només com una etapa necessària per arribar a ser un adult independent, la vida de la gent gran val pena en si mateixa encara que hagi deixat de ser un adult que treballa i produeix. Són uns temps especials, primer, un temps de descobrir i meravellar-nos i, al final, un temps de mirar enrere i saber valorar l’oportunitat de viure que hem tingut.”

Dalí, Galatea de les esferes. 1952

Escher, 1956

2011 Transport. Antony Gormley

2023

Belonging. Una exposició al Manchester Museum plantejava amb què ens identifiquem (què ens fa sentir a casa), language, places, every day objects, relationships).  [La consistència de la nostra identitat, de reprendre el fil narratiu necessita una regularitat dels temps, la nostra rutina de cada dia, la casa o el lloc on dormim, els objectes, paraules, música. En un viatge tenim provisionalment un nou entorn, la cambra d’un hotel per uns pocs dies, els companys de viatge a Uzbekistan. Caminant per Manchester en passar per una llibreria on sonava jazz, l’entorn de llibres i el Blues in Time de Gerry Mulligan i Paul Desmond em van fer sentir “a casa”. En la mesura que construïm i determinem el nostre entorn de manera activa, consolidem la nostra identitat.]

Posted on

Injustícia per a les generacions futures

[esborrany, em falten les referències]

Pensions. L’estat espanyol s’endeuta per poder mantenir el poder adquisitiu de les pensions, entre altres motius perquè han compensat els especuladors de la bombolla immobiliària. Aquest deute l’hauran d’assumir les generacions futures. Nosaltres no volem renunciar al nivell de vida que esperem (Insatisfacció expectatives), i les polítics no tenen la valentia de traslladar-ho a la població perquè tampoc volen renunciar a ser reelegits.

Canvi climàtic. Semblantment, frenar el canvi climàtic ens exigeix sacrificis que no estem disposats a fer, i traslladem les conseqüències d’un planeta més inhabitable a les generacions futures.

Posted on

La insatisfacció per expectatives frustrades

Som infeliços per que no ens sabem conformar amb el que tenim a l’abast?

A l’article sobre la Psicologia de la desigualtat, s’argumenta que la insatisfacció vindria, no tant de la situació objectiva que estem vivint, com de la percepció de la desigualtat. I potser això seria un tret genètic ja que s’ha observat en experiments amb nens de 3 anys i fins i tot en micos (que rebutgen un cogombre que els havia fet feliços després de veure que altres tenen plàtans.

¿Ho podem extrapolar al sentiment de frustració que tindríem en comparar la nostra situació real amb la que podem imaginar? La imaginació és el que ens permet concebre vides millors, i alhora posar-nos en el lloc dels altres i tenir responsabilitat moral.

Així, com els micos amb els cogombres i els plàtans, ja no sabríem conformar-nos amb la feina o parella que tenim a l’abast; voldríem un lloc millor, o una parella més bonica, i per això tindrem ansietat a la feina i viurem sols.

Els espanyols pensen en una Espanya uniforme, que parla castellà, on extreuen recursos de Catalunya sense que ningú protesti,  i no vol reconèixer que Catalunya és una nació. Així, viu irritada contra una realitat que frustra aquesta expectativa. I alhora, els independentistes catalans, somiem amb els plàtans d’una Catalunya independent que no tenim a l’abast, somiem amb una possible DInamarca del sud, i no volem reconèixer que la meitat dels catalans (els que viuen a Catalunya), aquesta independència no la volen. Així, tant uns com altres rebutgem el cogombre d’una Catalunya nació dins d’Espanya amb un finançament just.

És la Segona Noble Veritat del del Budisme : l’origen del patiment es troba a l’afany de viure, al desig d’actuació, de plaer, de possessió.

As any parent knows, children watch carefully when goodies are divvied up. A few years ago, a team of psychologists set out to study how kids too young to wield the word “unfair” would respond to unfairness. They recruited a bunch of preschoolers and grouped them in pairs. The children were offered some blocks to play with and then, after a while, were asked to put them away. As a reward for tidying up, the kids were given stickers. No matter how much each child had contributed to the cleanup effort, one received four stickers and the other two. According to the Centers for Disease Control and Prevention, children shouldn’t be expected to grasp the idea of counting before the age of four. But even three-year-olds seemed to understand when they’d been screwed. Most of the two-sticker recipients looked enviously at the holdings of their partners. Some said they wanted more. A number of the four-sticker recipients also seemed dismayed by the distribution, or perhaps by their partners’ protests, and handed over some of their winnings. “We can . . . be confident that these actions were guided by an understanding of equality, because in all cases they offered one and only one sticker, which made the outcomes equal,” the researchers reported. The results, they concluded, show that “the emotional response to unfairness emerges very early.”If this emotional response is experienced by toddlers, it suggests that it may be hardwired—a product of evolution rather than of culture. Scientists at the Yerkes National Primate Research Center, outside Atlanta, work with brown capuchin monkeys, which are native to South America. The scientists trained the monkeys to exchange a token for a slice of cucumber. Then they paired the monkeys up, and offered one a better reward—a grape. The monkeys that continued to get cucumbers, which earlier they’d munched on cheerfully, were incensed. Some stopped handing over their tokens. Others refused to take the cucumbers or, in a few cases, threw the slices back at the researchers. Like humans, capuchin monkeys, the researchers wrote, “seem to measure reward in relative terms.” (Psicologia de la desigualtat New Yorker 2918/01/15)

Al s20 es va veure que la frustració humana no s’acabava quan es cobrien les necessitats bàsiques. Un cop tenim un sostre, pa, i aigua per beure, volem un vestit bonic, i televisió per cable.  Les expectatives sempre creixen, i més encara alimentades per la publicitat i les xarxes socials. I per tant sempre es frustren.

[ En Sergio va a un menú bufet, s’empassa 1 1 plats i encara se’n va pensant en els plats que no ha menjat. Sortim del restaurant de la vida després d’un àpat excel·lent i en lloc d’estar satisfets mirem amb enveja altres plats que hi havia al menú. O després del viatge de la vida, pesa la insatisfacció pels itineraris que no hem pogut seguir que no pas l’acontentament pels que hem fet. Tenim una ànsia infinita.

Epicur ens exhortaria a estar satisfets del que hem pogut gaudir, i acceptar els canvis de la fortuna (Horaci).

Posted on

Bacups per restaurar la vida en un punt anterior

Acostumem a fer còpies de seguretat de les dades per tal de poder-les recuperar en cas de pèrdua. Si volem poder recuperar un error, per exemple, unes modificacions no desitjades, cal que conservem diverses imatges de les nostres dades. Per exemple a la xarxa corporativa hi havia còpies de 2, 6, 12 hores, 1, 2, 3 dies, 1 setmana, 1 mes.

I si poguessim tenir punts de recuperació de la nostra vida? seria una mica com en els jocs com si guardéssim imatges de la partida per no haver-la de tornar a fer des del començament.

No seria el mateix que un viatge en el temps. Per exemple en l’excursió al Jura jo tornaria enrere abans de perdre les claus. O potser tornaríem enrere per evitar una discussió amb la parella, o un possible accident.

Si ara vingués “l’administrador” de punts de recuperació de la meva vida i em presentés els que tinc disponibles, ¿els faria servir? Malgrat tots els errors, crec que no.

 

 

 

New Yorker, The unlived lives

Posted on

La imatge invisible que tenim de nosaltres mateixos

Possiblement tots tenim, almenys, una imatge de nosaltres mateixos que no acaba de coincidir amb la que tindria un observador extern. L’observador extern veu el nostre aspecte i sap potser quina és la nostra professió i les nostres aficions. Potser per això a vegades no ens reconeixem en algunes fotos, o la nostra veu. Així potser ens representem amb una figura més esportiva que la que tenim realment, o més elegants, o més profunds i interessants. L’administratiu que fa meditació, o filosofia, o és fotògraf o pintor. La noia que és a la caixa d’un supermercat o escombrant amb el servei de neteja municipal i que els caps de setmana es posa un vestit elegant, o sexy, i maquillada, és la reina de la festa . Hi hauria la representació que correspon als millors moments que tenim, i la representació del que voldríem ser, o els ídols als quals ens voldríem assemblar.

Imagino unes ulleres màgiques que em permetessin veure, acompanyant cada persona igual que ho fa l’ombra, aquestes representacions invisibles.

Posted on

La intolerància al que és diferent

He vist una enganxina que deia “No a la pizza amb pinya”. És una broma però darrera hi ha una petita intolerància. Que tothom es mengi la pizza com vulgui! Si a nosaltres no ens agrada, ningú ens força a menjar-la. Prohibir-la és intolerant i absurd.

És la mateixa absurditat dels que voldrien prohibir tota orientació sexual diferent, LGTBI. Ningú ens força a seguir-la. I aquesta intolerància és la causa de molt patiment.

Si una intel·ligència exterior ens observés, s’admiraria de la capacitat que tenim els humans de crear problemes allà a partir del que no ho és. Ja patim per la salut, per les malalties que no sabem guarir, per la feina, la nostra situació econòmica, ja no diguem la pobresa; per l’angoixa de viure en general, que fa que tants que tenen una vida solucionada, necessitin antidepressius, alcohol o droga per tirar endavant. I a sobre creem patiment atacant a qui té una orientació sexual diferent. Que trist.

Potser la intolerància es deu a la inseguretat. Voldríem que les nostres opcions, ja sia de pizza, d’orientació sexual, o de maneres de celebrar, fos la “bona”, l’única correcta. I si n’hi ha opcions alternatives vàlides, la nostra queda qüestionada.

https://www.bbc.com/news/uk-england-essex-60251156 un home va tenir un atac d’ansietat quan a l’empresa li van fer una festa d’aniversari tant sí com no. Ha guanyat 450m en un judici. Per què obliguem la gent a fer el que no vol innecessàriament?
Posted on

El dring d’una copa

No sabem gaire bé en quin moment els fenomens i processos de les neurones fan que emergeixi la consciència.

Tampoc sé del segur, què fa que de tant en tant senti que estic connectat a tot, a la matèria, a totes les vides que s’estan succeïnt una rera l’altra (els avantpassats).

És una mica com quan fem passar el dit per la vora d’una copa, a vegades no se sent res, i de sobte apareix el so delicat de la vibració del vidre.

Posted on

La imaginació, experiència de viure amfíbia i la base de la moral

Contacte amb el que no existeix en el present. En l’anàlisi de diferents tipus de sistema que feia a Layered Ontology, remarcava que la capacitat d’imaginar ens recordar el passat, preveure futurs possibles, imaginar futurs diferents. D’alguna manera vol dir estar en contacte amb un estat de coses que no existeix. Això té conseqüències fonamentals per a la condició humana.

Determinar un curs d’acció que no estigui condicionat només per l’immediat, sinó per un estat de coses futur. Planificar. Renunciar a una gratificació immediata en favor d’una gratificació futura. (Experiment Marshmallow).

Viure en el passat, futur o imaginat. Experiència de viure, no només el present, sinó el passat, encara que sigui amb records modificats, en el futur que anticipem, per exemple si aconseguim un lloc de treball, o ens correspon algú de qui estem enamorats, o altres vides possibles que imaginem, si ens toqués la loteria. Tal com deia Proust, som éssers amfibis. És una experiència de vida més complexa. Quant al passat, ens permet adonar-nos i celebrar tot el que hem viscut, però alhora adonar-nos que la majoria de les coses ja no tornaran; hem estat nens un cop, hem estat joves un cop, i no ho tornarem a ser. Quant al futur, ens permet il·lusionar-nos amb expectatives, que poden ser infundades. I això ens du a la frustració. El record de futurs que no s’han acomplert ens du a la melanconia. Viure amargat per fets del passat, o fixat en un futur que no existeix, es impedeix adonar-nos del que està passant ara. Alliberar-nos d’això és el que proposa el budisme, la meditació zen o la guia d’un autor popular com Eckart Tolle. Però dut a l’extrem, viure només el present, és empobridor, tan empobridor com viure en el passat sense obrir-nos al present. És com el protagonista del film Memento, o com quan a Men in Black t’esborren l’experiència per tenir un record fals. Durant el viatge en furgo de 2023, algun dia al vespre revisava memòries de 2005, treballava una cronologia del 1600 i vivia el present de 2023, revivint tres temps alhora.

Experiència de posar-nos en el lloc d’un altre, moral i ficció. La imaginació és també el que ens permet posar-nos en el lloc de l’altre És la base de l’empatia, amb el suport dels mecanismes de les neurones mirall. Podríem especular que és un mecanisme fonamental de supervivència que ens ha aportat l’evolució. Saber llegir les emocions de qui tenim davant, per exemple, ens permet anticipar si ens acollirà o ens atacarà. És també la base de la moral, en el sentit que no voldrem per als altres el que no voldríem per a nosaltres mateixos. És també una base per a l’entreniment, quan per la lectura, teatre o cinema, ens posem en la pell d’un personatge (teatre, viure les emocions).  (En aquest sentit, hi ha indicis que un dels efectes de la pràctica del mindfulness és la pèrdua d’empatia i compassió, que podríem atribuir a la limitació de l’experiència només al que ens afecta a nosaltres ara i aquí).

Posted on

No serveix per a res, una vida inútil

A vegades jo deia en broma que, “tot el que serveix, serveix per a una altra cosa, i aquesta altra cosa, serveix per a un altra, fins que arribem a una cosa que no serveix per a res”.

Estudio per poder trobar una feina, que em servirà per guanyar diners, que em serviran per pagar un lloguer, fer unes vacances … que al final em serviran per passar una estona agradable.

Un text Daoista,  el Zhuangzi, proposa una vida lliure i inútil, com la d’un arbre de branques retorçades que els fusters no poden aprofitar ( article ).  El primer capítol es diu “una vida inútil és com passejar lliure i sense esforç”.

La preguna fonamental de l’ètica, “quina és la vida bona”?  Les respostes apunten a un equilibri entre gaudir de sensacions agradables, i tenir una vida “realitzada”, amb sentit. Les dues respostes, perfectament vàlides en termes moderats, a l’extrem es tornen insostenibles. El plaer es degrada a una estimulació constant com en l’experiment de Nozik (Identitat i bucle) i la vida realitzada, traduïda en reconeixement dels altres, es degrada en una ansietat per obtenir aquest reconeixement, ja sia en forma de càrrecs oficials, èxit empresarial, bones crítiques, o likes.

M’adono que, fins a un cert punt, he dut a terme una vida inútil, acceptant una feina poc brillant, renunciant a fer carrera. Diverses vegades m’he sentit dir que “estava desaprofitat”. Chuang Tzu m’hauria aplaudit! Moltes de les millors estones de la meva vida han estat inútils, fer la làmpada nau espacial, quan miro com corren els núvols a la taula, Olorar les flors de l’ametller a la terrassa. Tot aquest museu virtual.

Zhuangzi

Posted on

Les cicatrius que tenim tots

Fa anys, un dia que anava amb en Sergio pel carrer i que s’havia queixat que alguna cosa li feia mal, o que no podia fer el mateix que feien els altres, em vaig aturar un moment, vaig assenyalar la gent que passava pel carrer i li vaig dir, “veus tota aquesta gent? A tots els fa mal alguna cosa, o a tots els preocupa alguna cosa”. Potser a un li fa mal l’esquena, l’altre té un record amarg.

Quan hem viscut, tots portem cicatrius, algunes a la pell, altres a l’ànima.

És inspirador aquest fragment del poema Lucent d’Amanda Gorman, on diu que les nostres cicatrius són les parts més brillants de nosaltres mateixos.

What would we seem, stripped down
Like a wintered tree.
Glossy scabs, tight-raised skin,
These can look silver in certain moonlights.
In other words,
Our scars are the brightest
Parts of us.

Els japonesos anomenen Kintsugi l’art d’unir una peça de ceràmica que s’ha trencat amb una laca barrejada amb pols daurat. En lloc d’amagar les esquerdes de la peça trencada, les fan lluir. Té a veure amb la filosofia d’acceptar i estimar l’imperfecte.

 

Posted on

Els camins de muntanya, les carreteres i els ponts

Quan vaig d’excursió i ressegueixo senders que recorren la muntanya fent zig-zag fins a trobar un coll, penso en les generacions antigues que van anar explorant fins a trobar els passos més adients. En llocs molt remots, quànta saviesa i experiència hi ha acumulada! Quàntes petjades, quants trajectes i viatges s’hi han fet abans de mi!

El mateix amb les carreteres i ponts, que els enginyers van estudiar, els treballadors que amb esforç van transportar pedres i construir els pilars, bastides de fusta per fer un arc a sobre.

Posted on

Tots els objectes de l’home han estat pensats i volguts, pisos, joguines

El 2013 durant un viatge mirava els pisos d’una ciutat i pensava que cada un d’ells l’ha considerat un promotor [ en un pla urbanístic], i l’ha dibuixat un arquitecte. I que cada pis ha estat objecte de deliberació i il·lusió per part d’uns compradors [ o llogaters] i decorat poc a poc, amb vides hi sedimenten. I al cap d’un temps buidat i substituït per un altre, tal com passarà amb Solius i Aymà.

També els objectes. La joguina de plàstic més vulgar que es pugui comprar a una botiga de Xinos, ha estat encarregada per algú que creia que es podria vendre, algú l’ha dibuixat, n’han fet una petita escultura per fer-ne un motlle d’injecció de plàstics.

Sempre hi ha un somni, petit o gran, darrera de tota construcció i producte humà, una casa, un jersei, una sabata, una joguina, un moble.

Posted on

Fer un entorn habitable, anar passant alegrement la trista vida

Maig 2021

Aquests dies estic acabant de llegir Mrs. Dalloway de Virginia Woolf, i la poesia sencera de Hölderlin.

Dos grandíssims escriptors però amb una manera de viure que no comparteixo. Virgínia Woolf desdenya l’exclusivisme de la classe alta i al mateix temps la vulgaritat de la classe baixa. No es troba bé enlloc. Hölderlin tampoc es troba bé en aquest món. Recorda, o imagina, un món on els déus antics i la naturalesa pura eren la realitat. Un cas més extrem encara, és el de Joan de la Creu  que nega la vida volent escapar a una nit que no se sap ben bé què és. La vida és insuportable per a molts, un patiment constant. No sabem tirar endavant si no és amb l’ajuda d’antidepressius, porros, alcohol.

I mentre que cal adonar-se del mal i la lletjor, sense edulcorar falsament la realitat, amb un positivisme estúpid, o amb la fugida que suposa viure només el present de Eckhart Tolle, al mateix temps cal saber construir un entorn mínimament habitable, com si vivint enmig d’un abocador de brutícia, sabessim netejar un espai i fer-hi un jardí. Hem de saber veure-ho tot, el lleig, que hi és, i el bell, que també hi és; especialment en nosaltres mateixos, les nostres misèries i també les nostres meravelles. I en la mesura que poguem, mirar d’endreçar el que tenim al voltant. Definir un espai, amb els límits, el que hi entra i el que surt, és el que ens defineix com a individus (la membrana i els flux com a principi d’individuació). Deixar fora el que no m’agrada.

Fer un petit món habitable té a veure amb l’estètica que crec que funciona, que és la que sap trobar la bellesa arreu. I que no lamenta que sigui curta i efímera, com la respiració del Marnassati-Sutta. És la mateixa idea que recull la frase d’Auden que estem entrant al paradís constantment, però només per una estona. En lloc de queixar-me perquè cada dia he d’anar a treballar travessant Barcelona, puc provar si hi vaig en bicicleta escoltant Scarlatti a l’anada i jazz a la tornada, o si esmorzo unes torrades a la taula. L’alternança d’activitats, d’esforç i descans ja hauria de ser prou.

Així podem acomplir el que resumia la frase de l’avi Josep: “Anem passant alegrement la trista vida”.

2023
“J’ai toujours tâché de vivre dans une tour d’ivoire; mais une marée de merde en bat les murs, à la faire crouler…” Correspondance, à Tourgueniev, 1872 de Gustave Flaubert.

El que no m’agrada

octubre 2022

Seguint la idea d’Auden, que les circumstàncies de la vida van variant, i que anem fent entrades al paradís, i per tant també en sortim, em ve la idea que és com ballar seguint la música. Per ballar bé cal estar atent a com canvia el caràcter, saber quan accelerar, quan quedar-se quiet. Potser hauria d’aprendre a “escoltar” la música de la vida, i adaptar-hi els passos. Deixar-me anar quan la música somriu, suau, mantenir el pas quan es torna més fosca. Recordo que fa molts anys en broma jo deia que calia tenir dues filosofies disponibles, l’estoïcisme per quan les coses fossin difícils, i l’epicureisme (una mica mal entès), quan ens puguessium relaxar i gaudir.

2022
Podem tenir expectatives d’una feina prestigiosa, o potser una parella molt bonica i valorada, i que després resulti que quan ho assolim no ens satisfaci. Testimonis de gent que deixa la feina i objectius que havia somiat per dur una vida més senzilla: BBC
És el que Horaci anomenava Aurea mediocritas.

2024

Tristesa, cap notícia suggereix esperança. Mediocritat de nosaltres els catalans, fàstic per espanya, guerres absurdes a Sudan, Etiopia, Ucraïna, l’antisemitisme. L’obscenitat que Elon Musk guanyi 56bn. Les vides dels humans amb tant de patiment. Fa pensar ens els versos del Schiksalslied;

Doch uns ist gegeben,
Auf keiner Stätte zu ruhn,
Es schwinden, es fallen
Die leidenden Menschen
Blindlings von einer
Stunde zu andern,
Wie Wasser von Klippe
Zu Klippe geworfen,
Jahr lang ins Ungewisse hinab.

que ressonen amb la música de Brahms. I enyorem els passos dels genis feliços que caminen per un sol que no cansa. Però potser en lloc de desesperar-nos hauríem de saber trobar els moments en que l’aigua queda uns estona en pau, una bassa tranquil·la amb el fons clar, moments que també hi són, com diu Auden, abans de seguir arrossegada pel corrent.

 

Posted on

Notes d’estètica: Proust, Nabokov, llibre del te, efecte marc

Hi ha alguna relació entre els que serien els meus referents en estètica? l’esteticisme fregant el decadent de Proust, la mirada exquisida i alhora desdenyosa de Nabokov, la simplicitat segons com artificiosa del teisme, i la idea de l’efecte marc?

Potser és la convicció que la bellesa es troba arreu i cal trobar la manera descobrir-la o posar-la de manifest. Proust sap veure la bellesa en el paisatge d’una taula (À l’ombre des jeunes filles en fleurs), Nabokov, la d’uns llapis de colors. El mestre del Te sap que un camí és més bonic quan, a més d’haver estat escombrat, té unes quantes fulles de tardor.

La idea de l’efecte marc és que la bellesa ja hi és, només cal saber-la mostrar destacant-la del fons. Això és el que saben fer Proust i Nabokov, i el que sap fer el mestre del te.

I potser és que jo intento quan viatjo pel barri del Poblenou o per les habitacions de casa.

 

 

Posted on

Zimmer, Hölderlin, Theo Van Gogh

Admirem el geni artístic dels poemes de Friedrich Hölderlin i els quadres de Vincent Van Gogh. Però igualment digne d’admiració és el geni moral del fuster Ernst Zimmer, que havia llegit l’Hiperió i que va acollir Hölderlin a casa seva durant 36 anys; la seva filla Lotte seguiria tenint cura d’ell. I el geni moral de Theo Van Gogh, que va donar suport al seu germà més gran i que moriria als 33 anys poc després de la mort de Vincent als 37.

Posted on

La membrana i el flux com a principi d’individuació

Alguna vegada quan em poso al dia amb alguna amistat solc dir que visc en una bombolla, que no miro les notícies de la televisió, no escolto tertúlies a la ràdio, no segueixo fils de twitter i que em mantinc informat amb la BBC, els titulars del National i el NewYorker. M’adono que és un decisió conscient i que això em determina, la dieta de l’esperit és tant important com la dieta del cos.

Un dels temes més fonamentals de la filosofia és el de l’u i el múltiple, que podem referir a Parménides, que tot és u, als diàlegs de Plató del Parménides i el Sofista, a les categories de forma d’Aristòtil, substància i accident i altres. Si examinem tot el que existeix, com identifiquem entitats separades? Al meu assaig d’ontologia per capes suggeria que serien invariants.

Una de les discussions més fructíferes que se m’acudexen és pensar en les  membranes de les cèl·lules, que d’una manera extraordinàriament complexa, determina quines substàncies poden entrar i sortir, i quines no. [ Dues capes de lípid (45%) que envolten unes proteïnes flotants (55%). Formen una barrera (¸10-8m) selectiva que deixa passar l’aigua i algunes substàncies (reconeixement per enzims) arribant a tenir un paper actiu en el transport [aliments i deixalles). La paret cel.lular, no sempre present, està formada per polisacàrids amb un gruix d’uns 20 nm i evita que la c. exploti. Deixa passar molècules petites. A la membrana hi ha també els enzims que cnverteixen els aliments en ATP (->), tasca que a les c.eucariotes acompliran les mitocondries.

L’existència i la identitat de la cèl·lula es basen en aquesta capacitat de definir els fluxs. El que entra és el em transformarà en el què vull ser. El que deixo sortir és el que transforma l’entorn que tinc al voltant. Em recorda una mica les regles que hi ha als firewalls que arribaven a ser molt complexes i que també definien la “identitat” de la Caixa, entraven i sortien consultes, operacions de clients, manteniment per part d’administradors …

Part dels terribles efectes de les fake news és que no disposem de membranes efectives per regular quina informació ens arriba. Els algoritmes pensats per a augmentar els clics acaben funcionant com una mena de malaltia que degrada el nostre entorn fent que només ens arribin mems que reforcen la nostra tendència natural a identificar un culpable i odiar-lo.

Fer un entorn habitable, netejar un espai enmig d’un abocador

Posted on

La veritat i la justícia depenent de les empreses tecnològiques

La fragilitat de la veritat en les notícies a les xarxes socials  |   la dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i la correcció política  |  el formidable repte de les empreses tecnològiques

La fragilitat de la veritat en les notícies a les xarxes socials

La fabricació i propagació d’informació falsa a les xarxes socials ha crescut fins al punt que sembla impossible d’aturar. Pensàvem que amb la il·lustració hauríem triomfat sobre l’obscurantisme de l’edat mitjana i amb les noves tecnologies, la informació objectiva seria compartida per tothom. Evidentment no és així. Algunes referències:

Francis Fukuyama sobre el middleware com a regulació de la informació falsa, FB afavorint a la dreta ,  fotografies i vídeos generats i distribuïts per ordinador que no es poden distingir del real, faran impossible distingir el real, Perquè FB no vol acabar amb les notícies falses,  indicis per detectar fotos fake , els fact-checkers trenquen amb facebook ,  la difícil tasca dels qui moderen coninguts a FB , Bellingcat, entitat open source per verificar informació, factcheck.org

Mig per convicció a twitter, mig per pressió popular a FB, s’han intentat introduir controls per verificar la veracitat de la informació. Twitter ha arribar a etiquetar com a informació dubtosa un tweet de Trump, mentre que FB no ho ha fet.

A wikipedia, diferents tendències mirem d’imposar la seva versió, com per exemple en el cas del canvi climàtic.

La dificultat d’escapar al biaix en els algoritmes i en la tradició, la correcció política

A l’hora d’elaborar algoritmes basats en el llenguatge comú, un article assenyalava els diferents biaxs, racistes, sexistes, que impregnen el llenguatge comú. Aquest article va motivar la sortida de Google d’un dels principals investigadors.

A l’hora de determinar la paga de diferents oficis a Suïssa,  els algoritmes es basaven en les retribucions actuals per feina, sexe, edat. Com que la situació existent discriminava per sexe, el nou algoritme ho seguia fent.

Gone with the wind va ser retirat de HBO després que fos acusat de racisme. ( ref1, ref2). La societat, la història, té biaixs racistes i sexistes. [ A Catalunya, on no hi havia negres, ara es qüestionen les cavalcades de reis on fins ara un home blanc es pintava de negre per fer de rei negre. A Vidreres les dones protesten perquè no poden fer el paper de rei negre. Es comença a parlar de tions i tiones. Es canvia la caputxeta vermella pr que els caçadors no matin el llop. Es pretenen eliminar els monuments franquistes com si això canviés.

El formidable repte de les empreses tecnològiques

Aquesta il·lustració vol subratllar que la realitat és construïda a partir d’indicis. En ocasions, la ciència ens dóna una base prou sòlida per poder dibuixar un quadre inqüestionable, en altres, els indicis a compartir permeten versions diferents.

(1) Determinar la veritat

Deixant de banda el cinisme de FB, demanar a twitter i FB que determinin la veritat de cada contingut que es publica, és imposar-los una tasca formidable. Les línies entre la llibertat d’expressió i la difamació difícils. Han de tenir un equip que estudii cada una de les fotos publicades per determinar si és falsa? Han de tenir experts en medecina per determinar si una afirmació sobre les vacunes és certa o no? Tanmateix, sí que hi pot haver un mínim de consens sobre les evidències (les veritats mínimes a compartir) i eliminar els extrems.

Article de l’Atlantic In 2020, the need to contain misinformation about COVID-19 pushed Facebook and Twitter into a role they never wanted—arbiters of the truth.

(2) Conviure amb el biaix

Els proveïdors de continguts com HBO i Netflix, els productors de cinema, els editors de llibres ¿han de ser responsables de la correcció política de tots els continguts? Els continguts incorrectes, ¿ s’han d’eliminar ? s’han d’etiquetar? És també una tasca impossible, però sí que es poden implantar uns mínims, un text que aporti un context previ, i que s’hagi de marcar com a “llegit” igual que fem amb les condicions de venda o d’ús d’un web.

Problemes actuals filosofia  |   Les veritats mínimes a compartir

Posted on

Deixar de fer coses, silenci

Sempre que, gairebé  sempre per obligació, estic una estona que no puc fer res, m’arriben idees i sensacions. Pot ser una espera a l’aeroport, a la furgo quan s’ha fet fosc. Una mica és com si netegés el meu espai, que està “ocupat” i aleshores hi poden entrar tresors. És com si hi hagués una música bellíssima que sona fluix i només podem sentir quan apaguem tot el soroll.

Posted on

El caràcter de les nacions

Una ullada a la història dóna motius per creure que les nacions tenen una manera de fer, una identitat que no canvia, o que costa molt de canviar. Els Tsars a Rússia, l’Emperador a Xina, la cort corrupta i la Inquisició a España, el racisme als Estats Units.

El 2010, a propòsit del viatge amb el transmongolià escrivia:

En teoria les revolucions comunistes havien de canviar l’ordre de coses. El tsar o l’emperador allunyat dels ciutadans, la cort, les classes, havien de quedar suprimits. Però potser hi ha com un codi genètic o memetic de les societats que fa que no puguin canviar. Stalin no es va comportar com una mena d’Ivan el terrible? assassinant els rivals, oprimint els serfs, creant una cort de privilegiats al voltant que li seguien tots els desigs? I Mao, no es va acabar comportant com un emperador, amb un culte a la personalitat gairebé religiós?
Anys més tard, el govern de Putin, eliminant adversaris, en alguns cassos per enverinament, ho confirma. El culte a la personalitat a Xi Kinping, com gairebé una deitat vivent, també.
El 2018, amb la repressió a l’independentisme, observo que l’España del s XXI, és molt semblant a l’España de la Contrareforma amb la Santa Inquisició. Després que la reforma amenacés el control que exercia l’església i la monarquia, es va desencadenar una operació regressiva amb tribunals que s’inventaven els delictes que calgués per tal d’eliminar tota oposició. L’església i la monarquia van conservar el poder a costa d’enfonsar España en la ignorància mentre Europa s’obria cap a una Il·lustració que a España no va existir. La Santa Inquisició avui és Lamela i Llarena, l’Audiència Nacional i el Suprem, que s’inventen delictes de rebelió i violència on no n’hi ha. Així, Junqueras es manté a la presó com a “heretge” a la Constitució. Aquesta renovada Santa Inquisició que és la justícia española, juntament amb el 155, empresona polítics, amenaça els mestres que es van atrevir a comentar l’actuació de la policia el 1-O, vigila i limita la llibertat d’expressió als medis que no els són afins (hem tornat el nihil obstat) .Els donen suport gairebé la meitat de votants de Catalunya (C’s+PSC+PP) i un 80% dels voltants españols (PP+PSOE).  El 2020, amb la fugida del rei emèrit, és clar que España és una cort corrupta, basada en expoliar i reprimir, començant per l’expulsió de jueus i sarraïns, seguint per les amèriques, la Inquisició, la dictadura franquista, la suposada transició i un sistema d’èlits extractives amb el suport d’una justícia tolerant amb els assassinats franquistes i la corrupció, i perseguidora d’adversaris polítics.
I finalment, des de la victòria de Trump el 2016, les accions de la policia blanca contra ciutadans negres, evidencia que, gairebé 150 anys després, havent passat una guerra civil, un Jim Crown i una lluita pels drets civils, el racisme segueix ben viu a gairebé la meitat de la població del USA.
Posted on

Una cosmovisió sense ordre ni sentit global

[ podem especular si tant Hölderlin com Hegel volen fundar una nova religió, en Hölderlin serà un anhel d’unir els ideals de la bellesa grega amb l’amor cristià, deixant enrera Moisès, en Hegel, l’anhel de llegir la història com a racional, incorporant com a estadis que se superen els episodis difícils d’entendre com a racionals de l’antic testament. Un dirà “tota la naturalesa és bella i sagrada”, i l’altre” la història és racional, el desplegament de l’esperit”].[Hi havia un anhel similar quan a la Capella Sixtina Michelangelo pintava les Sibil·les de la Grècia clàssica al costat dels profetes?]

(2007) H i H evoquen una Grècia ideal que probablement no existia, i volen fundar una nova religió, de la raó i la bellesa. Volen unir la idea cristiana de Déu salvant el món amb l’anhel de la raó i la bellesa.

A l’anomenat programa de l’idealisme alemany de 1795: “Finalment la idea que ho uneix tot, la idea de la bellesa, entesa en el sentit més alt, platònic. Estic convençut que el més alt acte de la Raó, en tant que ella abarca totes les idees, és un acte estètic, i que la veritat i el bé, només en la bellesa estan agermanats.” i “Mentre no fem estètiques, és a dir, mitològiques, les idees, no tindran cap interès per al poble, i a la inversa: mentre la mitologia no sigui racional, el filòsof se n’ha d’avergonyir. Així finalment s’han de donar la mà il·lustrats i no il·lustrats, la mitologia s’ha de fer filosòfica per fer racional el poble, i la filosofia s’ha de fer mitològica per fer sensibles els filòsofs.”

Tots dos són versions de l’anhel d’un món ordenat i amb sentit.( Kant ho va saber detectar en els paralogismes de la raó pura, que tenim una ànima immortal, les antinòmies sobre el cosmos, o l’existència de Déu).

Ens atreia la idea d’un món geocèntric etern, ens atreia la idea d’una història de la salvació del cristianisme, ens atreia la idea que tots els homes som germans amb mancances i ens hem d’estimar i que tots serem salvats, ens atreia la idea del progrés i la justícia en el projecte il·lustrat, ens atreia la idea de l’evolució cap a espècies cada cop més perfectes.

Però no és així:

  • l’univers és, en general, un gran buit de gas avorrit, i només en un racó, com per atzar, hi ha un món complex, amb rialles, plors i música. És com un gran hangar buit, ple de pols i runa i en un racó petit, una instal·lació en miniatura.
  • la història no progressa, rars i breus són els moments de bellesa i progrés, deia Scheler. No vindrà una societat justa en el futur, malgrat els avenços que constata Rosling a Factfulness.
  • el patiment de les vides humanes no quedarà redimit en una vida futura. Tampoc és cert que tot sigui positiu i es pugui interpretar com una etapa per millorar (com una dialèctica hegeliana passada per aigua).
  • la naturalesa i els paisatges presenten bellesa, però la naturalesa és cruel, l’harmonia que hi volem veure és fictícia. Els animals sobreviuen
  • el paisatge humà no és bell, tot i que somiem que ho podria ser. Imaginem l’Atenes grega, viatgem a Venècia i Florència, però construïm suburbis barats
  • la naturalesa humana no és bona, hi ha mesquinesa i mala educació arreu; només cal veure les deixalles a la platja. L’existència del mal moral és evident cada cop que tenim l’oportunitat de fer-lo sense patir represàlies, ja sia en temps de guerra denunciant veïns perseguits pel règim polític, com pels comentaris d’odi a facebook o reddit.

Existim en un univers sense un sentit clar, però potser ja n’hi ha prou. La bellesa i el bon humor apareixen de tant en tant en aquest abocador. Sense confiar en un futur millor, apreciem les plantetes que s’obren camí a l’asfalt, els nens que salten contents pel carrer, la bellesa efímera d’un jardí, una casa maca, una noia o un noi, un gest de bondat, una melodia enmig del soroll.

El fracàs de Hölderlin i Hegel (reflexions després de la lectura de Hölderlin, juny 2021)

La poesia com a mestre del poble, el poeta com a revelador laic del diví, hiperió com a novel·la platònica. l’amor al concret de Hegel, tot és diví. El camí va de l’esperit a l’esperit; només al final s’adona que tota l’estona era ell mateix desplegant-se.( La raó en la història)

Quina ambició més noble, la dels dos amics! La insatisfacció amb la visió cristiana de la vida, el mal inexplicat, un Déu que no aconsegueix fer-se real del tot, amb un accent en el sofriment i allunyada de la bellesa de Grècia, la insatisfacció d’una visió científica i freda d’un món sense sentit, o d’una història com a caos. Podríem arribar a “llegir” l’existència com a bellesa sagrada, en el cas de Hölderlin, o desplegament lògic i racional en el cas de Hegel? Podria ser a més que això es realitzés en una Alemanya que recull els ideals de Grècia i de la revolució francesa?

Els dos fracassen, H viurà amb una nostàlgia d’un paradís perdut, decebut dels humans [i potser d’ell mateix?] i Hegel es perdrà en uns textos indesxifrables. A vegades el cant de H no és un cant d’exaltació, sinó una queixa pel paradís perdut, una queixa per que no el reconeixen com a missatger del diví. Jo no el veig com un missatger del diví, com el punt de referència espiritual que tenia el pare. Malgrat tot, crec que jo també he tingut aquesta connexió que et fa sentir U amb tot, i una capacitat de meravellar-me prou forta com per haver dedicat tota la vida a saber i contemplar. De noi amb la curiositat pels insectes, a l’adolescència amb les caminades per Solius, d’adult quan saludo els rierols i els animals del bosc. El pare ens transmetia el que en una carta anomenava “cert sentit de la felicitat”, que el món és ple de bellesa, i que està a l’abast, només cal saber mirar. I en això sí que hi ha un fil de Hölderlin fins a mi passant pel pare.

El món no és bell, i és oportú recordar la frase de Scheler, “Rars i breus són els períodes on la cultura floreix en la història de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.” Mònica Carbó apunta la idea que l’absolut només és accesisble com a absència, és a dir, no hi és, però el trobem a faltar. És la resposta de Julian Barnes quan diu que troba a faltar déu, i la de Lagerkvist quan pregunta qui li ha omplert el cor de la seva absència. [ L’absència potser és també escoltar el silenci de Déu – trobar a faltar una resposta]. I aquest anhel és també el que Kant apunta com a idees de la raó, allò que voldríem creure.

I el món no és bell, ni racional, ni una història de salvació. Som un racó de l’univers, la vida a la terra i l’home semblen una causalitat improbable, un fluctuació. És un lloc ple de soroll i fúria, amb rialles i bellesa … a estones. La història és absurda, els humans ens revelem com unes bèsties que somien però es mouen pel desig i l’ambició, i la vida se’ns fa insuportable sense l’ajut de droga, alcohol o antidepressius.

Què hem de fer? Què podem fer?
Hem de trobar quelcom sagrat per a nosaltres i crear la nostra pròpia religió? Potser és això el que apunta Wallace Stevens amb la idea de ficció suprema. H no va saber construir un petit entorn habitable, com un hortet net enmig d’un abocador. Tal com diu Auden entrem al paradís constantment, però només a estones. Potser ja n’hi ha prou, tal com expressa el Maranassati Sutta.

Posted on

Fer desaparèixer el jo, o no

[ 2016 ] Viatge a Castella

Torno a gafar el cotxe i travessaré els nusos d’autovies de Madrid, els gratacels de Chamartin a l’horitzó, escoltant el Modern Jazz Quartet.
[mentre conduïa mirant el paisatge pensava que no es tracta, ni d’estar obsessionat amb els nostres projectes de manera que estem cecs al que passa al nostre voltant -el jo ho tapa tot-, ni desaparèixer del tot oblidant-nos de qui som, sinó interactuar, imaginar-nos caminant en el paisatge, explicant-lo a algú. Al cap i a la fi, seria com la lectura, ens identifiquem amb algun personatge, o ens imaginem interactuant amb ell].

Flannery O’Connor tenia una bonica pregària on deia que per poder accedir a Déu, hem de desaparèixer, sinó passa com quan l’ombra de la terra tapa la lluna.

Eckhart Tolle, que em va fer conèixer la Sara Paz proposa de manera similar als budistes, de suprimir el patiment vivint només el present sense records del passat ni expectatives de futur. Crec que és empobridor deixar d’imaginar i de somniar.

Simone Weil, a l’assaig “Réflexions sur le bon usage des études scolaires en vue de l’amour de Dieu”, suggereix que la finalitat principal de l’educació és aprendre a estar atent. Fer-ho amb la geometria o amb la gramàtica és un entrenament per poder pregar en el sentit d’estar atent a Déu: L’attention consiste à suspendre sa pensée, à la laisser disponible, vide et pénétrable à l’objet, à maintenir en soi-même à proximité de la pensée, mais à un niveau inférieur et sans contact avec elle, les diverses connaissances acquises qu’on est forcé d’utiliser. La pensée doit être, à toutes les pensées particulières et déjà formées, comme un homme sur une montagne qui, regardant devant lui, aperçoit en même temps sous lui, mais sans les regarder, beaucoup de forêts et de plaines. Et surtout la pensée doit être vide, en attente, ne rien chercher, mais être prête à recevoir dans sa vérité nue l’objet qui va y pénétrer.

Piaget, en tractar de l’evolució cognitiva, parlava d’assimilació i acomodació, assimilem (modificant-la), matèria, energia i informació de l’exterior, i alhora ens adaptem, l’exterior ens modifica a nosaltres. Maturana i Varela [veure estudi/tesi/3aversió ] amb la idea d’autopoiesi vindrien a dir quelcom semblant. La vida s’autoafirma, sintetitzant els seus components, un procés circular. La cognició no és un procés passiu sinó que també és un procés circular amb adaptacions a l’exterior [ es podrien desenvolupar connexions amb l’idealisme alemany i també amb la identitat construida a partir d’una narració autobiogràfica que té punts de contacte amb l’exterior però que n’és bastant autònoma].

Semblantment, en l’evolució de les espècies, no tenim un entorn fix al qual s’adapten les espècies, sinó que els dos evolucionen alhora. [ Així, ni hem de desaparèixer del tot, ni tapar-ho tot amb el nostre jo; potser com les onades que van i vénen a la platja, ens hem de buidar i omplir alternativament. Deixar que ocupi lloc la nostra narració – sorollosa, repetitiva a vegades – i després desaparèixer per deixar-nos omplir del cel, els núvols, la magdalena de l’esmorzar ]

 

 

Posted on

Les veritats mínimes a compartir

El 2006 Harry Frankfurt escrivia l’assaig On Truth sobre la importància que existeixi una veritat.

Vivim en un món on són qüestionades les evidències sobre fets més que diversos, un avió estimbat a Ucraïna, l’eficàcia de les vacunes, fins i tot si la terra és rodona! La visió sobre la història és encara més fàcilment alterada. Sempre s’ha dit (no és clar qui), que “la història l’escriuen els vencedors”. Però si bé podem discrepar sobre les valoracions, fer-ho sobre els jaciments, els documents, les fotografies, és alarmant. Està documentada la tendència de la ment humana a no canviar d’idea encara que ens presentin amb evidències contràries. Si a això hi afegim la capacitat de les xarxes socials de generar notícies amb aparença de veritat [ la tecnologia permet deep-fakes, manipulació de fotografies i vídeos que difícils de detectar], i s’amplifica amb la lògica dels algoritmes que per generar més clics ens presenten només aquelles informacions que coincideixen amb els nostres prejudicis previs, [ o es genera artificalment per campanyes pagades]  el resultat és que vivim en bombolles ideològiques separades sense diàleg ni consens possible.

Quines són les veritats mínimes que hem de compartir si hem d’entendre’ns, si hem de poder conversar? Fins a quin punt podem qüestionar el que se’ns presenta com a evidència?

Per exemple, no necessitem compartir, o fins i tot, tenir una opinió sobre les teories de supercordes a Física. No cal que estiguem d’acord sobre quina és la millor música. Però qüestionar l’holocaust, l’eficàcia de les vacunes, o que la terra sigui rodona, és una aberració.

Dues creences bàsiques a compartir: evidència, reconeixement de l’altre

La il·lustració de l’inventari, mostra com la idea que tenim sobre el món és una reconstrucció.

Potser les dues creences més bàsiques serien:

(1) Hi ha experiències que podem compartir. D’una banda hi ha experiments científics que podem repetir i obtenir els mateixos resultats. I de l’altra hi ha llocs que podem visitar (si viatjo a tals coordenades trobaré la ciutat que m’han descrit), si visito tal arxiu trobaré tal document, tals fotografies, si consulto la pàgina d’un llibre hi trobaré la citació d’un autor.

(2) El reconeixement de l’altre. L’altre és un ésser humà com jo, pot patir, com jo, pot aportar coses valuoses, com jo. Pot tenir opinions diferents de les meves i hem de troba runa manera de conversar. He d’acceptar que jo podria estar equivocat i trobar una manera comuna d’esbrinar la veritat sobre els fets, i constatar les diferents interpretacions. He d’acceptar que jo puc estar equivocat i acceptar una manera de comprovar-ho. He d’acceptar que en alguns punts no hi ha veritat o mentida sinó que diferents punts de vista poden ser vàlids sense que cap dels dos estigui equivocat, per exemple sobre quin menjar o música produeix més plaer.

Entre la ingenuïtat i la paranoia. Ciència, mitjans de comunicació, conspiracions.

Entre acceptar-ho tot acríticament i sospitar que que tot és fals, un engany resultat d’una conspiració, quina és la posició intermèdia raonable?

Les publicacions cientifiques, les estadístiques dels organismes internacionals com la UN o la WHO, segurament no són perfectes i poden estar subjectes a influències i pressions, però tenen mecanismes per ser sotmeses a escrutini i revisió. És saludable qüestionar resultats que han estat finançats per parts interessades, sobretot en salut. Es falsifiquen o s’alteren resultats pel que fa a l’eficàcia de medicaments o pròtesis. Es falsifiquen o alteren resultats que obligarien a les indústries a aplicar mesures mediambientals que els reduirien els beneficis. En general doncs, ens creuem d’entrada els resultats publicats amb la precaució de deixar amb interrogants els que afavoreixin interessos econòmics.

Hi ha agències de notícies fiables, però el seu accés acostuma a ser de pagament. France Press, Associated Press (USA), EFE (d’origen franquista), Reuters [ la informació gratuïta acostuma a finançar-se amb anuncis o finançament interessat ].  Així, els diaris més o menys seriosos tenen sistemes de subscripció. El informació “gratuïta” que es propaga per les xarxes socials d’entrada no té cap mena de credibilitat. Els mitjans de comunicació de molts països amb censura i limitació de llibertats poden estar sota sospita. Però hi ha alguns referents, el New Yorker, el New York Times, el Washington Post, The Guardian, Le Monde, Der Spiegel, Die Zeit, la BBC, en qui d’entrada, podem confiar. (A Espanya ja no n’hi ha cap, potser en algun moment El País o la Vanguardia ho van ser. La premsa i els media està en mans dels bancs i els grups d’interès. Només cal veure com amaguen les informacions sobre la monarquia i com menteixen sobre Catalunya. M’atreviria a dir que l’Ara i TV3 són relativament equànims pr comparació). Tampoc són creïbles els mitjans dels països no democràtics o pseudodemocràtics com la Xina, Índia i Rússia. La meitat dels mitjans als USA, com Fox News, tampoc. No podem donar credibilitat a cap informació que aparegui a les xarxes socials o a mitjans no reputats, però és raonable acceptar les agències de notícies i els seriosos.

[Nota: Totes les narracions que estiguin orientades a legitimar un poder, o a aconseguir-lo guanyant unes eleccions són sospitoses. Per exemple la teoria que el blanc és superior al negre per justificar l’esclavatge i els privilegis econòmics. Que l’home és superior a la dona. Que una civilització, ex. els espanyols, és superior a una altra, els indígenes d’Amèrica llatina, que la nació espanyola no és nacionalisme excloent però que les reivindicacions dels catalans, sí. Que els catalans tot ho fem bé i qui té la culpa de tot és Madrid. Que no va existir l’holocaust.]

No és raonable pensar que la immensa majoria està enganyant i una petitíssima minoria està en possessió de la veritat. No vivim en un Show de Truman  (o com deia l’acudit de la desfilada “com pot ser que tots vagin amb el pas canviat menys jo?”). Sempre cal tenir present Adolfo Bioy Casares: “El mundo atribuye sus infortunios a las conspiraciones y maquinaciones de grandes malvados. Entiendo que se subestima la estupidez”. Cal tenir present que la fragilitat i vulnerabilitat humana fa que ens costi d’acceptar que el patiment, o que les cosis vagin malament, és perquè les coses són així, i potser nosaltres som limitats i no hi podem fer més. Som imperfectes i el món és imperfecte de per si, sense que ningú hagi hagut de maquinar i preparar una gran conspiració en una reunió secreta a Davos a Suïssa  I segurament si no vivim millor i no hem tingut més èxit en la vida és perquè, a banda de la sort, no teníem prou talent d’entrada o no ens hem esforçat prou.

[Nota: sí que  hi ha un món injust, dominat pel diner, però és perquè els polítics no actúen i legislen per evitar-ho; i no ho fan perquè necessiten diners per crear un estat d’opinió, i com que els votants no tenim prou sentit crític, acabem votant Vox i Trump; Sánchez, Podemos i la Cup no aporten gaire més]

– existeix la ciència, existeixen religions, arts músiques, diferents maneres de viure.

– Hi ha un ampli consens sobre que el món està compost de de matèria i energia, i que ds del big bang ha format estrelles, galàxies i planetes en els quals ha sorgit la vida. Les lleis físiques fonamentals només són accessibles als especialistes i hi ha recerca en curs per trobar una teoria unificada.

– Quan a la història humana hi ha un consens força ample: caçadors al paleolític, inicis de l’agricultura, les primeres civilitzacions, Grècia, Roma, dinastia Tang, Renaixement, descobriment del nou món, ciència, il·lustració, revolució industrial i colonialisme, segle XX, electricitat, ordinadors i initernet. Però zones de disputa. Amèrica va ser “descoberta” o “atacada”? Alguns neguen l’holocaust, o el genocidi armeni. Fins no fa gaire bastants defensaven una lectura literal de la Bíblia. En tot cas, les evidències, els jaciments, documents, fotografies, haurien d’estar protegits contra la destrucció o alteració i accessibles a tothom. A partir d’aquí que els historiadors proposin la seva reconstrucció.

– Vida humana, estils de vida, art, religió. A un nivell molt fonamental, tota vida humana és digna, encara que sigui una minoria que en defensi la igualtat (arreu es discrimina per genere, orientació sexual, ètnia, classe social, però ja no hi ha programes com les croades o el nazisme, per exterminar una part de la humanitat). Encara estan vigents “programes” per convertir el món, isis vol islamitzar, fa uns anys, els estats units pretenien “democratitzar” a la força. Aquests programes no són acceptables. Hi ha diversitat d’estils de vida, gustos d’art, musicals; no és acceptable imposar-ne un (malgrat que tots els estats i tots els poder afavoreixen el que els fa una propaganda favorable). Hem de reconèixer el dret de l’altre a tenir els seus propis gustos. Hauria de ser compartit per tots que vivim en un planeta fràgil i vulnerable i que el canvi climàtic és una emergència.

Posted on

L’alternança i els cicles quotidians

La contemplació, potser hauria de ser cíclica?

Quan penso si la contemplació l’hauria de fer tothom i tota l’estona, crec que no. No hauríem de superar les nostres misèries tancant-nos en un món més  petit sinó modificant els nostres hàbits i la vida quotidiana perquè ho poguin contenir tot, la contemplació del transcendent i els grans espais i ritmes de l’univers, i la truita de patata, i escombrar el terra. Potser alternar les dues coses seria el que resulta millor, el ora et labora de Sant Benet.

No seria aquest un principi general? L’alternança de de la gana i el saciament amb el menjar, la set i el beure, l’esforç i cansament amb el descans, embrutar-nos i netejar-nos. Ja ho deia la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart.

Alternar les tasques intel·lectuals d’estudi amb les de la casa. Quan fa molta estona que estic assegut a l’ordinador em vindrà de gust escombrar, o fer bricolatge.

Aquesta és una “dieta” de vida que em va bé.

Psicologia, Afectivitat, Plaer Dolor, Teoria Homeostàtica: gana-saciar.

Quan feia la ruta Quijote anava pedalant fins que estava cansat. Aleshores m’asseia i llegia fins que estava cansat de llegir, que tornava a pujar a la bicicleta.

Posted on

La meva contemplació

Totes les tradicions espirituals han proposat alguna forma de contemplació o meditació. A la discussió em plantejava si potser cadascu havia de trobar la “dieta” contemplativa que li anava millor. Quina seria la meva?

Curiositat, contemplació i inventari
37 el meu recorregut, gairebé tota la meva vida, des de la curiositat pels insectes i plantes quan tenia uns 9 anys, fins al treball que faig ara en aquest museu virtual, passant per les carreres que he volgut estudiar, és el resultat del meravellament davant tot el que existeix. L’espiritualitat franciscana que m’han transmès els pares també hi deu haver tingut a veure. Potser la meva manera de contemplar és conèixer, entendre, classificar. Des de la llista de tot el que voldria saber, el CRC Handbook per saber les propietats de tots els materials del món, l’aspiració a saber cada objecte artifical de quina matèria prima és fet, la idea d’un inventari, la idea d’un museu que ho catalogui tot, les idees, els sentiments, igual que es cataloguen els escarabats a un museu de biologia. [ història d ela meva curiositat: insectes, la ràdio als 15 anys per sentir en ona curta tot el món, la biblioteca de casa, del barri, la herder i la llibreria francesa, sicos universitat, la tv per satèlit a castellar, internet]
Referents i influències
A l’adolescència, el llibre del te, que m’impulsaria  a intentar fer una cabana. La idea de buscar la bellesa en el quotidià m’acompanyaria tota la vida. El primer post que vaig fer al blog el 2007 era entendre la cerimònia del te com buscar  truita zen.
Les vespres a Solius, i la fe que em transmetien els pares em van atraure. Vaig copiar a mà els salms per fer-los servir. Als 18 anys deixaria de creure en el més enllà però encara batejaríem les filles. Després deixaríem d’anar a missa. Suposo que durant uns anys encara m’hauria pogut identificar com a cristià “no practicant”. La religió i el sagrat m’interessaven i em segueixen interessant. Vaig fer el treball “La religió des del pragmatisme”, m’he llegit la Bíblia i des de 2015 estic treballant la idea de religió com a ficció conscient en la línia del que suggereix Wallace Stevens. No he resat mai de manera regular però fins fa poc, quan corrents arribava al Besós, o quan acabava la nedada, deia un parenostre. Encara ho faig quan entro a una església., que segueix essent un espai on m’hi trobo bé.
Les caminades “místiques” per les Gavarres a Solius, a l’adolescència.
Escoltar música, ajagut, fins a gairebé deixar de notar el cos.

Vida contemplativa en imatges

El 2007, quan vaig posar en marxa el primer blog, em fascinava la idea de les efímeres, que viuen un sol dia i durant aquest temps ho fan tot. Vaig dibuixar la capaçalera del bloc representant-ho:

Més tard vaig fer un dibuix d’un home suspès al cel contemplant el món.

O bé enmig del no-res

A les reunions de feina seguia tenint aquesta idea al cap, mig d’estar sol enmig de l’espai, mig la idea de cada dia com un paper en blanc a omplilr, les parets d’un cub que es desplega, 6 cares de 4 hores, dormir, el matí, la tarda, el vespre.


La meva targeta de “negoci” es diu justament vida contemplativa



El silenci i el buit com a condició de l’espiritual, Feldman, Rothko, Miró, Mompou.

Veure també els espais de l’ànima / personal

La vida finita i l’instant
M’he trobat a gust amb la idea d’una vida finita, especialment amb un text de Saul Bellow i Nabokov. Ho complementa la idea de l’efímer, primer amb les efímeres de Tisza, que només viuen un dia i més tard amb el fragment del Nadika , amb els monjos que en tindrien prou de viure un dia, una tarda, o el temps d’una respiració. La vida és finita però hi ha prou temps per a viure moltes coses, val la pena. I està bé desaparèixer sense deixar rastre, haver estat com una pluja.
He intentat recollir aquests moments ( 37 els meus llocs i experiències) , caminar per un bosc, mirar els núvols; com si recollís minerals, els identifiqués i els guardés en una capsa amb una etiqueta.
Quina és la meva pràctica?
Cap on vaig? No m’he plantejat mai cap objectiu de  purificació” , “unió amb la divinitat” o “salvació”. M’agrada pensar i adonar-me de la meva vida individual finita en el marc del que hem pogut reconstruir de la vida del món, la història de l’univers. Ser part del tot però no una “sopa”, sinó conservant la individualitat. Quan concebia l’exposició de 150 km, em fascinava pensar en el meu 1 mm d’història, tan petit, però no pas inexistent, en els 150km. L’el·laboració de l’inventari de tot el que existeix on m’ha empès la curiositat, m’ha dut finalment a estendre trobar-me en l’ara i aquí, i anar estenent el que contemplo en l’espai i el temps; i les sis contemplacions.
Sí que sé reconèixer que em satisfà no “perdre el temps” en reunions, o fent zàpping, les ànsies quotidianes, i alhora, que “perdre el temps” mrant els núvols, preparant un jardí, em fa sentir bé. Detecto en mi els 5 obstacles del Canon Pali, ànsia, mal voler, peresa, confusió, estrès i dubte, i miro de calmar-los. He anat recollint notes sobre la vida.
No reso, no sec en meditació ( crec que hauria de ser qualcom temporal i alternat, i que és més ric si el jo no desapareix). Cada dia treballo en el meu museu i, de tant en tant, m‘aturo uns segons, miro els núvols. Alternar l’estudi amb la música, les tasques de la casa, el brogit i el recolliment, el cansament i el repòs. Aquesta “dieta”, que no és sinó una regla de Sant Benet Ora et labora, relaxada, em va bé.

[ com faig real l’experiència del museu imaginat?

  • contemplació a la natura: pujar a la terrassa, arribar-me al mar. La mirada
  • endins, assegut al llit? a l’alfombra? al matí o al vespre
  • estones d’aturar-me, cada dues hores deixar de mirar la pantalla i estar una estona sense fer res + ioga ulls
  • meditar ara i aquí, les sis meditacions, els dies que no faci esport?
  • estudiar textos de les tradicions? Contemplar
  • el meu espai de l’ànima, la capella portàtil, i potser el “temps” de l’ànima]
Posted on

Contemplació. Discussió

La meditació, ens les seves diferents versions, és una pràctica per canviar l’estat de l’ànima, o la ment,  ja sia per arribar a una pau interior, o fins i tot a una unió amb la divinitat.

Funciona, ens guareix o ens salva?

La gent que ho practica, a què arriba, és un creixement o una fugida?

Hauria de ser una pràctica i un estat permanent, deixant de fer la resta d’activitats? O ha de ser com un tractament temporal? Ho hauria de fer tothom o només aquells que hi estiguin interessats? En aquest cas, ¿tenen una funció per a la resta de la comunitat? ¿ o els concerneix només a ells?

Guarir-nos ara o una reserva pel més enllà?

El diagnòstic budista que som infeliços perquè ansiem coses que no són necessàries, és evident. Potser el treball budista per fer desaparèixer l’ego, i el treball dels cristians per evitar el pecat són dues versions del mateix, però sense la càrrega de culpa. Els cinc obstacles descrits al Cànon Pali (desig, mal voler hostilitat, peresa, estrés, dubte o confusió) es poden fer correspondre una mica amb els set pecats capitals: (gula luxúria avarícia, ira enveja orgull, peresa, –, –).  La diferència és que el budisme ho fa per que ens sentim millor ara i aquí,  i el cristianisme ho fa per evitar la condemnació eterna. Notem que l’estrès i la confusió no apareixen a la llista; al cristianisme no li importa si ara ens sentim bé o no, només l’importa no caure en el pecat. Alguns místics apunten que la pràctica ens permet arribar a la unió amb Déu, un pas més enllà encara que la il·luminació budista. I també és cert que sovint, la tasca dels confessors pretenia aportar una pau d’esperit amb el sagrament del perdó. Però no deixa de ser cert que primer s’ha afirmat la culpa bàsica de l’home, com una malaltia congènita, i que l’església té l’única medecina bona.

En un cas l’objectiu és guarir-nos; en l’altre aconseguir una reserva segura per les vacances perpètues en el més enllà. No aconseguir el ticket implica la condemnació eterna. I el cristianisme es presenta com l’única agència de viatges que pot expedir bitllets vàlids.

Creixement o fugida?

En un primer moment pot ser bo retirar-se del mundà, de la televisió, els chats de whatsapp, twitter, les xafarderies. És com fer neteja i llençar andrònimes innecessàries deixant espai pel que realment és important i ampliant la perspectiva.

Però quan veig imatges de monjos budistes recitant sutres tot el dia, o quan llegeixo els escrits dels místics castellans exhortant a renunciar a tot, o quan veig les sessions de meditació zen on passen hores asseguts respirant, tinc la impressió que es tracta més d’una fugida que no pas d’un creixement o plenitud. Llegir Sant Joan de la Creu no fa pensar en una persona sana, sinó en un pertorbat mental. No estem canviant l’espai abans ocupat per foteses per un espai més net i buit, o un espai nou. És com si canviéssim tots els quadres que teníem, no pas per uns quadres millors, sinó per imatges de Buda i creus. En el cas del cristianisme, gairebé els trobo com uns estafadors que em volen fer renunciar a la vida ara i aquí, venent-me unes accions per a un resort de vacances que, en realitat, no existeix. En el cas del budisme o el zen, eliminem les angoixes a base d’eliminar-nos a nosaltres mateixos, com si ens anestesiéssim.

Hi ha també un risc de banalització. L’espectacle els ioguis indis, exhibint les seves habilitats de flexibilitat recorden més un concurs de culturisme que no pas un tipus de vida amb pau interior.  La majoria del zen modern i les sessions de mindfulness són una mena d’homeopatia espiritual, és a dir un frau que ocasionalment funciona, un no res dins d’una càpsula de falsa espiritualitat.

Ampliar i estendre

La pau interior no s’hauria d’aconseguir anul·lant la nostra capacitat de percebre o raonar, com per exemple sota els efectes d’una droga, sinó més aviat essent capaços de situar el que percebem i pensem en un context més ample. Potser l’allunyament de la vida quotidiana ha de ser per poder tenir una perspectiva més ampla, i després tornar-hi. Com quan observem un jardí des d’un punt elevat i després baixem a admirar-ne els detalls. O com quan fem un viatge lluny de casa i valorem algunes coses de la nostra vida que donàvem per descomptat mentre que altres que semblaven més importants ens adonem que no ho són tant.
A Joan de la Creu de la noche oscura del alma hi contraposaria Francesc d’Assís i el Càntic al sol. Déu i l’espiritual no és la negació, és la totalitat, la naturalesa, les seves criatures i la gent del barri i la ciutat. Sembla empobridor anul·lar-ho tot per concentrar-nos en la respiració i en canvi no fer cas del tacte d’un carícia, d’un moviment de ball, d’unes llenties, d’una copa de vi, d’un cafè i un cigarret.
Potser hauríem de saber trobar Déu, o la bellesa, en totes les coses. La cerimònia del te no seria altra cosa que això, fer bonic un berenar amb amics. I “ora et labora” que proposa Sant Benet, és més equilibrat. No hi ha una negació de la vida per aspirar a un més enllà que no existeix; o esborrar el jo per deixar de pensar en nosaltres mateixos i només ser conscients que respirem.

Separar-nos per sentir-nos més units?

El moviment d’apartar-nos una mica de la vida quotidiana també serveix per sentir-nos formant part de tot el que existeix. La metàfora d’una ona al mig del mar, o una veu en un cor. Però aquesta integració no és a expenses de l’anul·lació del jo. La contribució de la meva veu al cor consisteix en que sigui la meva veu.

Pot semblar contradictori que per sentir-nos formant més part de tot ens haguem d’allunyar i aïllar. En la vida religiosa hi ha un moviment en direcció a la comunitat, a la trobada, a la pregària en comú, i un altre moviment cap a la solitud i el recollliment. L’un ens fa sentir part de la comunitat humana, i l’altre part del món i la natura.
[Sempre he tingut present l’observació del professor Lluís a propòsit de Dilthey, en el sentit que les cosmovisions depenien de l’entorn, a la natura, l’home és panteïsta, al desert, teista, i a la ciutat, ateu. [desenvolupar en un altre post].] ;
Reduir els estímuls, el silenci i l’espai, potser deixen lloc per a aquesta presència subtil que és la panoràmica de la vida com un seguit d’afanys d‘un jo fragilíssim enmig de 500 generacions, compartint les solucions de la vida amb tots els altres éssers vivents, amb una matèria vella com l’univers.
El contrari d’aquest silenci i espai buits, d’eliminar estímuls és omplir-ho tot i que hi càpiga res més, potser perquè aquesta visió ens resulta insuportable. És el que trobem en una discoteca: saturació de llum, de so, d’espai, i d’intoxicació de l’organisme.  En menor mesura, la música, la ràdio, la televisió enceses tota l’estona. l’estómac ple tota l’estona a base d’anar picant entre hores. A una banda tenim el desert, el buit, el silenci i, amb una mica de sort, la pau d’esperit. A l’altra passem de l’estrès de la feina de dilluns a divendres, a l’estrès del lleure el cap de setmana.
L’efecte marc, que és un dels mecanismes principals de l’art i la poesia, també entraria en joc aquí. Només en un marc prou ample d’espai i silenci podem contemplar el més ample, l’univers i els temps llargs, i el més petit, l’herba com creix, les nostres cèl·lules renovant-se, la nostra respiració.

La contemplació, potser hauria de ser cíclica?

Quan penso si la contemplació l’hauria de fer tothom i tota l’estona, crec que no. No hauríem de superar les nostres misèries tancant-nos en un món més  petit sinó modificant els nostres hàbits i la vida quotidiana perquè ho poguin contenir tot, la contemplació del transcendent i els grans espais i ritmes de l’univers, i la truita de patata, i escombrar el terra. Potser alternar les dues coses seria el que resulta millor, el ora et labora de Sant Benet.

No seria aquest un principi general? L’alternança de de la gana i el saciament amb el menjar, l’esforç i cansament amb el descans, embrutar-nos i netejar-nos. Ja ho deia la Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart.

Igual per a tots, o a mida?
Karen Armstrong apunta que cada cultura ha elaborat la religió que necessitava, un déu de la guerra o un déu compassiu. William James a “Les Varietats de l’experiència relligiosa” apunta que diferents caràcters psicològics responen a diferents tipus de religiositat.
Això podria suggerir que no hi ha un únic model bo de vida contemplativa. I se m’acut que pot ser com la cuina, la dieta o l’exercici. Mentre que hi pot haver uns principis generals com no menjar en excés i fer una dieta variada, no hi ha una única dieta o un únic règim d’exercicis. Els podem triar segons els que s’adaptin millor a les nostres necessitats. O bé podem tenir en compte el nostre entorn natural i cultural. Al meditarrani serà més natural una cuina de farina i oli, al sudest asiàtic, d’arròs i soja. En països de tradició cristiana, apartar del tot les pràctiques cristianes és un esnobisme tan absurd com deixar de menjar arròs a la cassola per menjar sempre sushi. Al mateix temps, benvinguda la llibertat d’explorar i tastar altres receptes espirituals.
Jo tinc la meva.

2022

Tinc reserves sobre les propostes Zen, o de guies d’autoajuda de viure l’Ara i aquí.  Si bé pot ser una mesura per corregir una obsessió pel passat o per expectatives inassolibles, l’experiència humana és més rica si som capaços de viure i revisar el passat, i d’imaginar futurs possibles (la imaginació, éssers amfibis, Fer desaparèixer el jo).
Igualment trobo d’eficàcia molt limitada les propostes de “retirs per desconnectar” en un entorn natural i relaxant. Sí que serveix per recordar-nos que és possible una altra manera de viure, per introduir una mica de silenci i natura a la nostra vida. Però si la nostra vida és un estrès continu i només estem bé els caps de setmana de festa o quan fem un retir a les vacances, la majoria dels dies viscuts seran infeliços. Hem d’aconseguir un entorn habitable per anar passant alegrement la trista vida. Una proposta ambiciosa de vida espiritual no hauria de ser a un retir a la natura, hauria de ser al metro anant a la feina, o conduint per la ronda de dalt.
Posted on

L’efecte marc

Tota escena representada en un quadre suposa l’elecció, per part de l’artista, dels límits que la separen de la resta del món. I així ens fa concentrar en allò que l’interessa. Podem mostrar el naixement de Jesús, o la figura d’Hércules en primer pla més que no pas una gran panoràmica del paisatge. Das Grosse Rasenstück, o la llebre de Dürer són exemples de l’eficàcia del que podríem anomenar “efecte marc”:

Ens fa valorar la complexitat de totes les tiges dreçant-se al cel en apropar-nos-les i aïllar-les de la resta.

L’efecte encara és més evident en art abstracte, una línia o una taca de Miró o Tàpies, adquireixen valor quan l’artista decideix posar-les sobre el llenç i aquet penjar-lo en la paret d’un museu.

El mateix passa en fotografia. La tria dels límits i, sovint, deixar el subjecte sobre un fons buit, fan que apareguin les qualitats interessants del tema, com en aquests pèsols d’Emili Godés:

En el cas d’un traç en pintura abstracta, o d’un objecte en fotografia, ens podem demanar fins quin punt la bellesa ja existia, mesclada amb el fons, abans que l’artista decidís dur-la a un primer pla, o bé si és creada justament per l’acte de posar-la dins d’un marc.

El tokonoma japonès és un espai deliberadament buit en espera de ser omplert per un rotlle amb un dibuix o cal·ligrafia, i una peana per mostrar un objecte tal com una ceràmica. El rotlle serà triat en funció de l’ocasió. Aquesta actitud subratlla l’acte d’emmarcar un objecte que considerem especialment bell o adequat per a l’ocasió.

La poesia opera sota un principi semblant, “emmarcant” les paraules en les línies dels versos, o amb una dicció especial. Un text qualsevol, una recepta de cuina, per exemple, semblarà poesia si és recitada com un poema o és impresa en format de vers:

Aigua, farina, sucre, dos ous
pastar-ho, al forn 45 minuts.
Tortada de l’àvia.

Igual que en el cas de la pintura ens podem plantejar si qualsevol text pot ser poesia i només cal “emmarcar-lo”. Potser la bellesa és a tot arreu i només cal fixar-s’hi. Naturalment la resposta és que no tot val igual, la bellesa no és com un expositor de rebaixes d’uns grans magatzems d’on podem agafar-ne el que sigui. Sí que hi ha per tot arreu oportunitats per a l’interessant i el bell, imatges i mots a emmarcar. Però cal un treball actiu, com la de l’hoste del tokonoma, per triar-les, tractar-les i “emmarcar-les”.

El 1951 John Cage va concebre la peça 4’33”, exactament quatre minuts i 33 segons de silenci. Era una reacció contra un món que estava ple de música ambiental. Un món en què no existeix el silenci fa que els sons no es puguin “emmarcar” . Tal s’explica en aquest article:

The value people see in 4’33” is best explained by bread crumbs. One day, Cage was at a restaurant with the abstract painter Willem de Kooning, arguing about art. At one point, De Kooning made a rectangle with his fingers and dropped them over some crumbs on the table. “If I put a frame around these bread crumbs, that isn’t art,” De Kooning piped. Cage shook his head. The frame, he argued, meant everything.
Dump a virtuoso violinist on the street corner, and nearly everyone will walk past without a second look. Put the same violinist in a concert hall and 1,500 people will hang onto every note. The concert hall is a frame—a palace for listening—and when you frame silence there, incidental sounds may froth to the foreground. The hum of the lighting. The ticking of your wristwatch. The mad ringing in your ear. If you stop and contemplate the world buzzing around you, you may realize how rich and interesting it can be.

En música, el marc és el silenci, en dansa, la immobilitat

Un arquitecte d’interiors intel·ligent jugarà amb l’efecte marc per no poblar excessivament un espai de manera que en ressalti un mur il·luminat, una llar de foc amb un sofà.

No som conscients que l’admiració que sentim pel Taj Mahal es deu sobretot a l’ampla perspectiva que dóna el jardí. El mateix palau envoltat de gratacels o altres edificis, sense possibilitat de veure’l sencer,t al com passa amb moltes catedrals, no faria el mateix efecte.

El geni de James Turrell consisteix a crear uns marcs per veure el cel

En gastronomia, la tendència dels menús de degustació a presentar un seguit de racions petites separadament segueix el mateix principi de ressaltar les qualitats d’un plat separant-lo dels altres en l’espai i el temps. En general, tota experiència que vingui precedida d’una estona de silenci sense res més, serà apreciada amb més intensitat. En canvi, un món on la música se succeeix sense interrupció, on consumim imatges a instagram sense parar, on llegim missatges a facebook, twitter i whatsapp de manera contínua, impedeix emmarcar el que és important.

Gener 2021

Potser si l’efecte marc funciona és perquè, en el fons, tot és bell i tot té valor. Només cal mostrar-ho, “emmarcar-ho”, per que sigui evident.

Així, l’art clàssic aconseguia aquest “efecte marc” gràcies a la destresa del pintor o escultor que aconseguien representar quelcom que no es trobava al voltant. La seva destresa, “l’ars” o techné, és el que ens feia arrbar amb força la bellesa de l’atleta, el patiment de Laocoont, l’autoconeixement d’un retrat de Rembrandt. Quan Andy Warhol ens presenta una llauna, quan Tàpies posa una arpillera amb guix, quan Miró deixa un llenç blanc amb una línia que el recorre, ens dirigeixen la mirada cap a altres coses.

Stieglitz  (Història de la fotografia): We are searching for the ultimate truth… We believe that if only people are taught to appreciate the beautiful side of their daily existence, to be aware of all the beauty which constantly surrounds them, they must gradually approach this ideal. For beauty is the ultimate truth, and truth means freedom.

En afirmar la fotografia com a art independent de la pintura, i especialment d’una pintura que proposa continguts ficticis, Stieglitz està dient que la bellesa és arreu i només cal recollir-la i presentar-la bé en un marc o una bona reproducció.

La destrucció de l’espai del marc destrueix l’obra d’art (setembre 2021)

Hi ha peces meravelloses que s’han fet molt populars i se n’ha abusat. La petita música de nit de Mozart, reproduïda als ascensors, als anuncis, s’ha fet mal bé. La nit estel·lada de Van Gogh, reproduïda en samarretes, imants de nevera, tovalloles … també s’ha fet mal bé. Imaginem ara que aquesta obra s’ha mantingut en secret, i que arribes a un museu i, de sobte, en una sala perduda on no hi ha ningú, de la trobes de sobte.

Efecte marc en els concerts (09/2021)

La formalitat dels concerts de música clàssica, la majestuositat de la sala de concerts, el silenci abans de començar, els aplaudiments, tot són contribucions a “emmarcar” i rebre la música amb més atenció. Sense aquesta ajuda, molts passatgers del metro de Washington van passar de llarg de l’actuació del violinista Joshua Bell.

El preu i l’audiència com a efecte marc (09/2021)

En el terreny de l’art, la música, o gastronomia, el preu també funciona una mica com efecte marc. Quan un producte és molt car i no queda a l’abast de tots, aquesta distància funciona una mica com un efecte marc i estableix el producte com a important. És el cas on sovint “emmarquem” una tonteria sense valor elevada artificalement pel mercat especulatiu, com els balloon dogs de Jeff Koons. El mateix passaria amb concerts de músics molt famosos o productes gastronòmics de luxe com el foie o caviar, que objectivament no són pas superiors en exquisidesa a una truita de patates ben feta. A les cates de vins, el factor previ de prestigi emmascara sovint la qualitat que trobaríem en una cata a cegues (per no parlar del cas en què el mateix vi ser posat en ampolles de cellers de diferent rang).

La fama i la popularitat també fan destacar, sovint sense motiu, artistes i productes. Així, escoltem el que toca, visitem els museus i ens aturem a les pees que toca, fem viatges on toca i fotografiem el que toca.

09/2021

El veritable esteta sabrà descobrir valor sense l’ajuda de l’efecte marc, ja sia el passatger del metro que es va aturar davant el violinista, el que menja una truita de patates a un bar del barri, o que s’atura en un mural d’un desconegut. Com els directors de cinema que emmarquen una escena fent un rectangle amb els dits o amb un objectiu especial, l’esteta sabrà troabr la bellesa sense les ajudes dels marcs establerts pel que és popular o té un preu elevat.

La bellesa pot trobar-se tot arreu, però no m’atreviria a dir que tot l’existent és bell, i fundar una religió de la bellesa com voldria Hölderlin. Hi ha odi, mesquinesa i lletjor, en el món i en nosaltres mateixos. Parafressejant Auden, diríem que entrem a la bellesa només en algunes estones i alguns llocs. [ pendent il·lustració abocador]

2023

Les obres de Roy Lichtenstein creen un “efecte marc” en reproduir, pacientment a l’oli, les imatges dels còmics amb les textures de les tècniques de reproducció mecàniques.

Posted on

El vaixell de Teseu

Qüestions d’ontologia prèvies  |   la paradoxa del vaixell de Teseu   |    la identitat personal , cos i narració   |   discussió    |   Gormley i Mallarmé
Qüestions d’ontologia prèvies
Ontologia, la ciència de l’ésser, què hi ha de permanent i de variable.  Parménides deia l’ésser, Heràclit que tot canvia. Plató es va fixar en la immutabilitat dels objectes geomètrics i va concebre la possibilitat que tot el que intuïm són còpies imperfectes d’essències immutables. Aristòtil va fer quelcom semblant amb les categories de matèria i forma. I a l’edat mitjana hi va haver el debat dels universals i particulars. Però bàsicament la idea era que el que existia era quelcom immutable, com un bloc cúbic del qual només en canvien propietats secundàries com el el color de la superfície. Metafísica, EB.
Això havia de ser posat en qüestió per Hume, la causalitat i el jo. I Kant havia de “denunciar” com a idees de la raó, el jo, el món i Déu, és a dir, com a extrapolacions que tenim a fer però de les quals no es pot dir que constiueixin coneixement.
Amb el progrés de la física, la pregunta “què existeix” es respon amb els components elementals de la matèria i energia. Aleshores el debat ontològic és el problema del reduccionisme. En el treball Layered Ontology proposava una manera d’entendre com hi pot haver entitats d’alt nivell basades en les partícules elementals però que presentin propietats que no s’hi redueixen. Podríem parlar “d’entitat” quan hi haguessin propietats invariants que pogués detectar un dimoni de Laplace actualitzat per identificar aquests invariariants.
Quins són els invariants del cos, que es va renovant constantment? i els invariants del jo, que també es va modificant contínuament, canviant els projectes i expectatives de futur, modificant la idea sobre un mateix i revisant els fets del passat?
La paradoxa del vaixell de Teseu
Segons Plutarc “The ship wherein Theseus and the youth of Athens returned had thirty oars, and was preserved by the Athenians down even to the time of Demetrius Phalereus, for they took away the old planks as they decayed, putting in new and stronger timber in their place, insomuch that this ship became a standing example among the philosophers, for the logical question of things that grow; one side holding that the ship remained the same, and the other contending that it was not the same. ( http://classics.mit.edu/Plutarch/theseus.html). La nau en la qual Teseu s’havia embarcat i havia tornat amb els fadrins, la galera de trenta rems, fou conservada pels atenesos fins al temps de Demetri de Falèron, llevant sempre les peces de fusta velles i sbstituint-les per d’altres de noves sòlidament ajustades; de manera que aquesta nau és per als filòsofs un exemple equívoc en el raciocini augmentatiu i sostenen, els uns que resta la mateixa, i els altres que no. ( Plutarc. Vides paral·leles. Barcelona. Bernat Metge. 1926.)
La qüestió es citava en un article del New Yorker sobre obres d’art que s’imprimeixen al museu. On rau la identitat de l’obra d’art, en l’objecte físic, o en els plànols? Si pensem que quan s’han substituït tots els taulons, é sun altre vaixell, en quin moment va deixar de ser-ho? (il·lustració youtube).
Naturalment la qüestió té a veure amb què considerem rellevant pel que fa al vaixell, si es tracta de les planxes de fusta concretes que el formen, o de la seva forma (la seva causa formal, que diria Aristòtil). Sembla clar que es tracta del segon, el que entenem per vaixell és la seva forma i unes planxes de fusta genèriques. Altra cosa seria si resultés que valoréssim cada planxa en concret, per exemple, si cada poble de Grècia n’hagués aportat una, procedent d’un arbre seu, gravada amb una inscripció determinada. Aleshores el vaixell de Teseu seria el format per aquestes planxes concretes.
I si en un altre cas, a mesura que es van substituïnt les planxes, al mateix temps es modifica l’estructura del vaixell? Encara diríem que es tracta del mateix vaixell però la validació per invariants es torna més complicada. Ja no n’hi ha prou amb validar la “forma” segons un plànol. Cal identificar si es mantenen les funcions bàsiques del vaixell, quilla, proa, popa. Evidentment si modificant-lo el desmuntem i en fem una cabana, ja no és un vaixell. I en el cas de la metamorfosi dels insectes? La papallona, segueix essent el mateix individu que l’eruga?
La identitat personal , cos i narració
La qüestió és rellevant perquè la nostra identitat corporal i la manera com ens percebem nosaltres mateixos, la permanència del jo, requereixen aquesta mena d’invariant complex. Quan vaig acabar el treball de l’ontologia per nivells, volia explorar l’invariant de la identitat. I aviat em vaig adonar que no podíem assignar a cada persona una identitat fixa, no podíem basar la identitat en el que en podríem dir “caràcter”, com un conjunt de trets genètic heretats. AIxò em va dur a explorar la identitat narrativa. Aquí l’invariant és molt més fràgil, és el que ens hauria de permetre distingir una autobiografia coherent d’un conjunt de capítols desconnexes.
Alhora, el cos tampoc és quelcom fix, sinó que les cèl·lules es van renovant contínuament, algunes parts com la pell, cada setmana, els músculs i ossos cada 15 anys (identitat corporal). A més, al nostre cos hi ha més microorganismes que no pas cèl·lules amb el nostre DNA (outsourcing biològic). És un cas evident de vaixell de Teseu.
Però, què som a nivell d’experiència? Un observador extern podria descriure la nostra conducta al llarg dels anys. algú meticulós podria mirar de transcriure les experiències que va sentint. Si escrivim un diari, veurem que el nostre projecte de vida, el que volem ser, els que ens preocupa, va canviant. Canvia fins al punt  que Proust que no té por a la mort perquè ja ha mort diverses vegades. , o la d’Alícia quan es pregunta si aquest matí és la mateixa que ahir. Hume havia posat de manifest la fragilitat del “jo” com a substància, però tanmateix, hi ha una continuitat. Proust descriu molt bé la transició entre el son i la vetlla quan reprenem la consciència de qui som.
Per seguir amb el vaixell de Teseu, potser podríem comparar-ho amb els plans de viatge, la ruta que es va definint a cada moment. La ruta pot anar canviant, i la inicial segurament no serà la mateixa que la que tenim als tres anys de viatge, o als sis. Vents diferents, canvis en l’estructura del vaixell, illes que no coneixíem que han aparegut a la ruta, d’altres que han resultat diferents de les esperades, han fet que haguem d’anar modificant el viatge. Semblantment, també modifiquem el relat sobre el que esperem, i sobre com interpretem les decisions i trajectòria feta fins ara.  Com en un procés de lectura i i escriptura, constantment revisem les expectatives sobre com seguirà, i també canviem la valoració de les escenes i personatges del passat. La continuïtat es veu en que el punt on som avui, és resultat de les decisions, veles rumb, que vam fer en el passat i que apuntaven a una destinació que potser era diferent d’on som ara.
Discussió
Potser l’invariant és la continuïtat, com en topologia quan es parla d’una línia o una àrea connexa. Les noves cèl·lules apareixen de les anteriors, els nous materials s’assimilen en processos metabòlics existents. En el cas del vaixell de Teseu, es van substiuïnt els taulons d’un a un quan es van gastant; no desmuntem tot el vaixell i n’apareix un altre de nou que no té res a veure amb l’anterior. En l’esquema narratiu, la visió del passat es va modificant a mesura que els fets del present el reinterpreten, així com les expectatives de futur, que es veuen confirmades o desmentides. Podem concebre condicions per informar un Dimoni de Laplace de manera que identifiqui cossos amb vida i narracions autobiogàfiques.
Podem especular sobre com seria voler detectar Déu. Només podríem indirectament, a partir d’invariants en la conducta i informes d’individus o grups socials, que actuen “com si” Déu els parlés o inspirés.
ENLLAÇOS
Antony Gormley , una escultura que proposa el cos com a “lloc” on passen coses
 revela que no hi ha consistència quant aconfiança en un mateix, perseverància, estabililtat d’humor, conscienciació, originalitat i ganes d’aprendre [ és difícil esperar que les ganes d’aprendre siguin les mateixes als 77 que als 14!]
Posted on

Identitat i bucle. News, Spotify, tik-tok, felicitat vs autenticitat

Centre de plaer  |   Fake News   |  Emocions i música a Spotify   |   Vídeos tiktok | Amazon Netflix |   Vida autèntica o netflix?  |   filtres i cirurgia estètica |   beure i soroll als concerts, desinhibició o  fugida

[ la cerca de l’experiència gratificant]

CENTRE DE PLAER

Podríem pensar que sentim plaer quan estem fent el que és més adequat per a l’organisme. Però l’experiment de Olds i Milner sobre Brain Stimulation reward,  mostra que els ratolins arriben a oblidar-se de menjar per prèmer una palanca que estimula una determinada regió del cervell. El que era un mitjà per reforçar els comportaments favorables com adquirir aliment, esdevé un fi en si mateix.

Robert Nozik va imaginar una Experience Machine , una màquina a la qual estaríem connectats i que ens subministraria les experiències que volem. El Penfield Mood Organ concebut per Philip K. Dick, o els implants de memòria de Total Recall, en són un exemple en la ficció. A Matrix veiem un univers on els humans han quedat reduïts a bestiar per generar energia a les màquines mentre viuen una experiència fictícia.

De fet, les addicions a les medecines antidepressius o antidolor, o les drogues com cannabis, coaïna, heroïna i alcohol, són una versió de l’experiment de Olds i Milner a escala humana.

I els jocs online, on podem ser avatars atractius i interessants en una realitat alternativa, és una versió del que planteja Nozick.

Els continguts culturals que reforcen el que prèviament ens agrada, seleccionat pels algoritmes d’Amazon en llibres, Spotify en música, TikTok en clips, Netflix en sèries, Facebook en notícies.

FAKE NEWS i LA VISIÓ DEL MÓN

Diversos articles assenyalen que per sobreviure el cervell tria l’explicació més simple i que sembla adaptar-se més a la idea que ja tenim del món:

https://getpocket.com/explore/item/how-your-brain-decides-without-you

Això té conseqüències importants, per exemple, que costa molt que noves evidències ens facin canviar la idea que teníem.

https://www.newyorker.com/magazine/2017/02/27/why-facts-dont-change-our-minds . Els estudis mostren que, un cop hem format una opinió, la informació de fets que la contradiuen no ens la fa canviar. Una hipòtesi que ho explicaria és que, en l’evolució de l’home, la raó no va aparèixer per solucionar problemes abstractes sinó per ajudar a viure en una comunitat que comparteix tasques. [L’escena a The third man on Calloway convenç Holly Martins de la culpabilitat de Harry Lime].

Quan youtube i facebook desenvolupen algoritmes per maximitzar el temps que passem a la xarxa això fa que veiem els continguts que emocionalment reforcen més els nostres punts de vista previs. Les notícies més compartides són les que es basen i generen odi, com els vídeos tòxics  (Niemanlab , Bloomberg ) . Això ens fa cognitivament més limitats i, sobretot, vulnerables a campanyes intencionades per influir l’opinió. Qualsevol fet que pot contradir l’evidència es pot atribuir a una conspiració ( Newyorker sobre les conspiracions ). [ i segurament subestimem l’estupidesa].

Així s’acaba negant l’existència de l’holocaust dient que les fotos són trucades, l’arribada a la lluna, o que la terra és plana ( flat earth).

Facebook va dur a terme un experiment ( article a Atlantic)  amb 600.000 usuaris als quals s’enviaven continguts feliços i amargs. Al cap d’uns dies, els posts dels usuaris eren més o menys alegres o tristos segons al que havien estat exposats. [això vol dir que aplicant l’agoritme que subministra els continguts que reforcen les nostres expectatives, quedem presoners dels nostres prejudicis]

SPOTIFY i LES EMOCIONS
Spotify té algoritmes per generar playlists corresponent a diferents estats d’ànim: Happy Hits, Mood Booster, Rage Beats, Life Sucks, Coping Lost. També crea una llista personalitzada en funció del que escoltem. Això començà el 2015 quan van adquirir Echo Nest que treballava en “music intelligence” firm Echo Nest. Van treballar amb les 1.5 billion generades pels usuaris.
El potencial per a la publicitat és enorme: les companyies poden inserir els seus anuncis sabent l’estat d’ànim dels usuaris:“At Spotify we have a personal relationship with over 191 million people who show us their true colors with zero filter,”. Van estudiar què escoltaven al llarg del dia 600 individus i permeten als anunciants segregar l’oferta segons si “Working, Chilling, Cooking, Chores, Gaming, Workout, Partying, and Driving. WPP, una empresa global de marketing, juntament amb Spotify té les preferències i comportaments de 100 milions d’usuaris a 60 països.
Quan algú està escoltant “Coping with loss”, Spotify li suggereix música més alegre.This is because Spotify specifically wants to be seen as a mood-boosting platform.
[les empreses saben com ens sentim segons el que estem escoltant] [ no només saben com ens sentim sinó que poden influir en com evolucionem, i fins i tot dur-nos cap a estats d’ànim que ens facin més susceptibles a consumir el que ens anuncien ]
Youtube també ens suggereix música basant-nos en el que escoltem.
Al final quedem tancats en el nínxol de les nostres preferències.
[ per això jo exploro els premis grammy per mirar d’escoltar el que surt del la meva bombolla]
TIKTOK i els memes
https://www.newyorker.com/magazine/2019/09/30/how-tiktok-holds-our-attention algoritmes que aprenen què ens agrada per retenir la nostra atenció

Una empresa que facilita unes eines per que els usuaris pugin vídeos curts amb l’esperança que es facin virals. Fent servir AI, a partir de les primeres eleccions dels usuaris,  aconsegueixen “descobrir” què fa que quedin enganxats a la pantalla.Some social algorithms are like bossy waiters: they solicit your preferences and then recommend a menu. TikTok orders you dinner by watching you look at food.The algorithm gives us whatever pleases us, and we, in turn, give the algorithm whatever pleases it. As the circle tightens, we become less and less able to separate algorithmic interests from our own. Perhaps the time had come to let the algorithm treat the rest of us like babies, too. Maybe it knows more about what we like than we do. Maybe it knows that if it can capture our attention for long enough it won’t have to ask us what we like anymore.

Amazon K.D.P
(nota 2021) Kindle direct publishing. L’autor és remunerat per les pàgines llegides:
Amazon’s “Guide to Kindle Content Quality” warns the writer against typos, “formatting issues,” “missing content,” and “disappointing content”—not least, “content that does not provide an enjoyable reading experience.” Literary disappointment has always violated the supposed “contract” with a reader, no doubt, but in Bezos’s world the terms of the deal have been made literal. The author is dead; long live the service provider.
On Amazon, the promise of easy consumption is even more pointed: with the discernment of algorithms, books aren’t just readable; they’re specifically readable by YOU.

But Amazon brings such targeting to the next level. Romance readers can classify themselves as fans of “Clean & Wholesome” or “Paranormal” or “Later in Life.” And Amazon, having tracked your purchases, has the receipts—and will serve you suggestions accordingly. These micro-genres deliver on a hyper-specific promise of quality, but also end up reinforcing the company’s promise of quantity.

NETFLIX
(nota 2021) Recull dades per intentar predir què ens agradaria veure a continuació i, del seu immens catàleg, ens proposa la selecció que creu que ens agradarà més, i fins i tot tria la imatge que calcula que ens resultarà mes atractiva.

DEBAT

Fins a quin punt aquests mecanismes són un reforç per a la nostra identitat, i fins a quin punt ens redueixen a un algoritme simple i banal?

Perquè una vida de patiment hauria de ser més “autèntica” que una vida agradable. Perquè les emocions generades en una experiència artificial són menys vàlides que les emocions offline? Quina és la “vida bona“?

La idea sobre què passa al món que ens formem a través de les xarxes socials, la música i les emocions associades que tenim, els continguts de diversió que consumim, ja no són els resultat de la nostra identitat forjada al llarg de la vida, de la curiositat d’explorar. Són el resultat de la gratificació immediata que ens forneixen els algoritmes. En la mesura que la condició humana és un sistema complex i interessant, tot això ens deshumanitza.

2021

La peli Matrix presenta un univers on els humans viuen connectats a una màquina que els extreu energia mentre uns sensors connectats al cervell els fan viure en una realitat alternativa. A vegades voldríem ser millors del que som, més atractius, més valents. Després de la peli Avatar hi havia fans que volien viure una vida alternativa com a personatges interessants en un altre món.  (  https://www.vice.com/en/article/akvzqz/virtual-digital-clothes-fashion-game-skins-metaverse la gent compra vestits digitals per dur als móns virtuals ). Les emocions que sentim en participar en certs videojocs ens fan sentir com si fossim uns altres, més forts. El mecanisme és similar al que tenim en identificar-nos amb personatges d’una novel·la o d’un film. Alguna vegada he tingut somnis molt agradables, volant, elevant-me per sobre les copes dels arbres en una plaça, ballant com Fred Astaire. I en el moment de despertar-me, hauria volgut poder tornar a entrar en aquest univers diferent. (també hi ha malsons dels que volem sortir, i trobar una vida més agradable fora).

Sembla clar que no hauríem de renunciar a la vida autèntica, amb imprevistos, per viur una realitat construïda per generar experiències gratificants. Però em fascina la idea de viure en do universos paral·lels i poder saltar de l’un a l’altre.

2022

Voldríem viure sense dolor? Paul Bloom, article NewYorker. The Sweet Spot: The Pleasures of Suffering and the Search for Meaning. ¿Per què els humans ens apuntem a experiències o camins que comporten patiment? Pujar una muntanya [en Sergio quan em deia a propòsit d’una cursa “te cansarás”], tenir fills, sacrificar-se per salvar algú. Assumim patiment si això ens ha de dur a una vida amb més sentit. [Però això no vol dir que tot dolor tingui un sentit, ja sia com a càstig o per una recompensa futura.]

Rilke sobre el patiment a les “Cartes a un jove poeta”: Así, pues, no tiene de qué asustarse, querido señor Kappus, si ante usted se alza una tristeza tan grande como nunca la haya sentido; o si una inquietud como luz o sombra de nubes cae sobre sus manos y hace efecto en usted. Tiene que pensar que algo le acontece, que la vida no le ha olvidado, que lo tiene en sus manos y que no le dejará caer. ¿Por qué quiere excluir de su vida toda inquietud, dolor o melancolía? ¿Ignora que tales estados trabajan en usted? ¿Por qué quiere acosarse a sí mismo con preguntas sobre su origen y su fin?

Què és més autèntic, el que som, o allò que de debó voldríem ser?
Les aplicacions de filtres per selfies , Meitu, Meitu2
 la imatge que volem tenir, instagram i cirurgia estètica. New Yorker: The age of instagram face
Tota la gent que surt de festa el cap de setmana, o  que va a un concert, busca arribar a un estat més animat, gràcies a l‘alcohol o altres substàncies, i gràcies a una música eixordadora. Això, és una vida més plena que la que hem tingut durant les hores de feina al llarg de la setmana? és més autèntic perquè estem més desinhibuts?  o és una fugida perquè veure’ns a nosaltres mateixos tal com som ens deprimeix?
Posted on

La curta vida dels efemeròpters. El riu Tisza

El 2006 llegia un article al National Geographic sobre la “florida” del riu Tisza. Descrivia la vida dels efemeròpters, que no arriba a durar un dia sencer després d’estar un any en estat de nimfa.

Em va atrapar com a metàfora potent de la vida, finita, curta, però alhora, amb prou marge com per fer una mirada al món, meravellar-se’n, fins i tot aparellar-se. Estava bé trobar-se comfortable amb aquesta finitud, agrait per trobar-nos aquest món, “tan divers, tan temporal“, que diu Maragall. Vaig trobar connexions riques amb Nabokov i Saul Bellow. Em va inspirar el tema del blog, nosaltres humans, vivint com les efímeres, volant al llarg del riu:

BLOG 2006

ephemeropter

Insecte de vida adulta breu, sovint inferior a un dia, durant el qual vola al llarg el riu, s’aparella, pon ous i mor.

“Al riu Hypanis al Bòsfor cimeri, cap a l’època del solstici d’estiu, són arrossegades pel corrent cap al mar el que semblen unes bosses poc més grans que un gra de raïm de les quals en reventar-se en surten uns quadrúpedes alats. L’insecte viu i vola fins al vespre però, quan el sol se’n va, decau i mor al capvespre havent viscut només un dia, circumstància per la qual s’anomena ephemeron.” Aristòtil, Història dels animals, llibre V, cap 9.

Com les efímeres també nosaltres volem entre la foscor prèvia i el capvespre. Durant el vol, a més de menjar i aparellar-nos, podem contemplar, meravellats, les cases a sota, els arbres, les formes dels núvols al cel, conversar amb les altres efímeres, escoltar els ocells o una ràdio.

[Actualment l’Hypanis s’anomena Buh meridional, a Ukraina.]

Nabokov, un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra

Saul Bellow, la tanda per viure

El sorral entre dos mars a Macbeth

EL 2014 llegia el Canon Pali i trobava una antiga expressió de la idea que val la pena viu ni que sigui per un instant, el Maranassati Sutta.

Viatge al Danubi, maig de 2019

Poc després d’entrar a Sèrbia des d’Hongria, passat Novi Sad, vaig trobar un lloc on passar la nit al costat del riiu Tisza. Era finals de maig i encara no era el moment de la florida de els efímeres. En vaig capturar una similar petita, i vaig passar un vespre en pau, un instal en aquet vol meu, efímer.


The brief lives of mayfly adults have been noted by naturalists and encyclopaedists since Aristotle and Pliny the Elder in classical times. The German engraver Albrecht Dürer included a mayfly in his 1495 engraving The Holy Family with the Mayfly to suggest a link between heaven and earth. The English poet George Crabbe compared the brief life of a daily newspaper with that of a mayfly in the satirical poem “The Newspaper” (1785), both being known as “ephemera”.

Posted on

La poesia. Significat, coneixement, veritat, la pregunta a Proteu

Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |

La poesia, ha de voler dir alguna cosa? El que diu, és una mena de coneixement? o bé és un ornament o entreteniment superflu?

NO TÉ PER QUÈ DIR RES

La lluna la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.

Vinyoli crec, tot i que ja no en trobo la referència, i Enric Casasses en una entrevista la fan servir d’exemple d’unes línies sense sentit que acceptem ja de nens perquè ens agrada com sona, el ritme que té i les sensacions que evoca. A la introducció de la EB es posa com exemple: “Little Jack Jingle/He used to live Single/But when he got tired of this kind of life, He left off being single, and liv’d with his wife.

Wallace Stevens deia: A poem need not have a meaning and like most things in nature often does not have.

Nothing that can be said in words is worth saying. (Lao-tse)

“If you have to ask what jazz is, you’ll never know.” Louis Armstrong

PERÒ LA POESIA TRACTA DEL QUE ENS ÉS IMPORTANT

Si la poesia no és com un informe, al qual li podem demanar rellevància i veracitat, però al mateix temps, com hem dit, comunica el que ens és important, el que mereix l’esforç de posar-hi “un marc” de versos i dicció. Antigament podien ser les gestes mítiques d’un poble. Pot ser el sentiment de fragilitat davant la incertesa i fnitud de la vida humana, la meravella de la naturalesa que es renova. El poeta no fa una llista de tot el que hi ha. Tria i selecciona el que és més important i ho expressa amb tota la intensitat que pot. El personatge de  Batya Gur en diu “expressió concentrada”.

Un poema, doncs, no és un “informe” sobre uns fets. Però alhora sentim la convicció que la poesia és una “mena de coneixement”. Ens aporta sobre com ens hem de prendre la vida. I això que ens aporta i potser no es pot expressar amb el discurs normal. La poesia deia la introducció de la EB, is “the other way of using language”, en un sentit similar al de LaoTse.

Potser en aquest sentit, que tracta del que és més important i no es pot expressar amb el discurs normal, la poesia pot tenir l’aspiració de transmetre un veritat més profunda. Novalis deia: “Die Poesie ist das echt absolut Reelle. Dies ist der Kern meiner Philosophie. Je poetischer, je wahrer.” (La Poesia és el Real de debó. Aquest és el nucli de la meva filosofia. Com més poètic, més veritat”. I Wallace Stevens: “The poet is the priest of the invisible.”

[+2023 La poesia comunica que el poeta creu que és important, o que val la pena de dir. De tot el que ens envolta o tot el que podem pensar ell tria el que que creu que val la pena fixar-hi la mirada. Ens diu “mira!”, un mira que és l’exclamació a la qual es refereix Paul Valéry. Podrà ser un sentiment sobre com n’és de fràgil la vida, podrà ser les virtuts d’un heroi. Després, amb més o menys encert, ho concretarà en paraules. Per aquest acte de dir “mira!” és pel que Hölderlin dirà “allò que perdura ho diuen els poetes”.]

L’INEFABLE, EL REAL, CONFUSIÓ

La idea del poeta que connecta amb l’Absolut i ens el transmet és pròpia el romanticisme i no té per què implicar, en general, que hi hagi una mena d’absolut al qual el poeta té un accés privilegiat, com una mena de revelació divina. Plató sí que parla en aquest sentit al Fedre. Sí que es pot afirmar, però, que quan el poeta canta les virtuts de l’heroi, quan canta la naturalesa, les emocions, la desesperació, o fins i tot, quan la poesia és confusa i inintel·ligible, està presentant un discurs alternatiu.

La vida “real” o, millor dit, la vida “aparent” pot ser mesquina, però podem concebre herois. La vida de cada dia, mirant de sobreviure, empaitant quimeres, ens pot fer cecs a les meravelles de la naturalesa, incapaços de viure el moment embriagant-nos, o inconscients que la vida és breu i finita, i el poeta ens presenta allò que és més real, allò que hauríem d’haver sabut veure si haguéssim estat més atents. En aquest sentit Keats diria que la poesia donaria veu al que intuïm com a més sagrat: “I think Poetry should surprise by a fine excess, and not by Singularity—it should strike the Reader as a wording of his own highest thoughts, and appear almost a Remembrance.” (Letter to John Taylor, 1818.) (i també if poetry comes not s naturally as the LEaves to a tree it had better not come at all”). I Robert Frost: In literature it is our business to give people the thing that will make them say, “Oh yes I know what you mean.” It is never to tell them something they dont know, but something they know and hadnt thought of saying. It must be something they recognize. (Letter to John Bartlett, in Modern Poetics, ed. James Scully, 1965.)

Fins i tot quan la poesia és confusa, obscura i inintel·ligible, ens pot estar dient quelcom important: la manera de viure basada en uns guions preestablerts a cada societat i cada època, ja sia triomfar professionalment, ja sia tenir molts “likes” a les xarxes socials, aquests guions que semblen tan clars i indiscutibles, que pressuposen que entenem què és el món i què és la vida, en realitat són buits, si mirem atentament, la vida és confusa i inintel·ligible.

POESIA SUPÈRFLUA PER LA CIÈNCIA O RELIGIÓ?

Podem preguntar-nos si la poesia, com a discurs sobre la realitat, pot quedar obsoleta pel coneixement científic o supèrflua per les veritats d’una religió revelada, si som creients.  Una concepció pobra i limitada de la poesia veuria, d’una banda, el real, el quotidià, gris, amorf, insuls,  i de l’altra, funciona, contraposat a la poesia com un ornament, un suplement decoratiu, una capa bonica que cobreix l’edifici de veritat.

A la EB s’apunta que si la poesia ens importa és perquè si és una mitologia, almenys ens som conscients, i ens recorda que les altres, i suposo que es refereix a la religió i la ciència, també ho són. The literary critic I.A. Richards, in a deep and searching consideration of this matter, concludes: “It is the privilege of poetry to preserve us from mistaking our notions either for things or for ourselves. Poetry is the completest mode of utterance.” Aquesta línia d’argumentació no em convenç gaire ja que vindria a dir, tots són mites, almenys la poesia és més bella. Una altra cosa seria l’audaç idea de Wallace Stevens de la religió com a Supreme Fiction, que ens creem la nostra pròpia mitologia i la seguim, tot i ésser conscients que és una ficció.

Bécquer tenia una rima que sempre m’ha desagradat que deia “Mientras la ciencia a descubrir no alcance/  las fuentes de la vida,/  y en el mar o en el cielo haya un abismo/   que al cálculo resista,… habrá poesía”. Justament, com més ens fa conèixer la ciència, més ens meravellem. La ciència no desfà l’encanteri, ens el  fa més profund. Saber que els nostres àtoms van ser “cuits” a les estrelles, que compartim el mateix codi genètic amb totes les espècies depassa el que podríem haver imaginat.

M’atreviria a proposar un put de vista diferent. La ciència ens aporta informació sobre el món, però “informació sobre el món” i “l’experiència de viure en el món” no són el mateix. Les descripcions psicològiques o neurològiques de sentiments no substitueixen l’expèriència d’aquests sentiments (és el que debaten Dennet i Chalmers sobre el paper de la consciència).  I com que som éssers que vivim en el llenguatge, vivim els sentiments a través del llenguatge. Per Proust, la vida veritable és la que retroba l’artista quan recupera les “impressions veritables” que han quedat amagades pels hàbits. L’única vida realment viscuda és la literatura. És el treball que fa per descriure l’experiència de la magdalena. Potser podríem dir que les impressions reals, els sabors, les textures, la llum, totes aquestes experiències passen desapercebudes sinó es ressalten amb el “marc” de la poesia. Els primers versos de Todesfuge de Paul Celan, “Negra llet de l’alba la bevem a la tarda/ la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit”, generen una sensació amarga que es repeteix amb més eficàcia que un assaig o una reflexió.

LA PREGUNTA DE MENELAUS

La EB acaba dient: The best poetry sings always, at the end, of transcendence; while seeing clearly and saying plainly the wickedness and terror and beauty of the world, it is at the same time humming to itself, so that one overhears rather than hears: All will be well.”

Potser hi ha una actitud humana molt fonamental que és l’ànsia de voler que hi hagi alguna cosa més, que la vida sigui alguna cosa més que el patiment de cada dia, que hi hagi alguna cosa de permanent, alguna cosa preciosa i sagrada a descobrir  i que, com que no és evident, té un component de misteri. Aquesta ànsia es pot convertir en certesa, en fe, o en una nostàlgia del que sabem que no serà. En tant que no present i evident de manera immediata és també inefable en termes del discurs normal.

Referent a aquesta ànsia, Harvey Gross, a l’article de la britànica fa servir la història de Menealus i Proteu, al llibre IV de l’Odissea (també Virgili, Geòrgiques llibre IV 385). Estant aturat a Egipte per manca de vent, Menelaus vol saber com tornar a casa i lluita amb Proteu per que li doni una resposta. Proteu, es resisteix transformant-se en lleó, drac, lleopard, aigua, arbre. Al final li dirà el que Menelaus ja sospitava,  però no volia acceptar: que ha de tornar a Egipte i oferir més sacrificis als déus. Com Menelaus, el poeta té bàsicament una única i gran pregunta, què és aquest món? què hi fan els homes? què més podem esperar? I acaba tenint la mateixa resposta que el món dóna a tothom: les coses són així, i no pas com voldries, i demanes més del que se’t donarà; cosa que el poeta, que no és pas més ximple que la resta, de fet ja sabia. But on the path from question to answer, hanging onto the slippery disguiser and shape-shifter Proteus, he will see many marvels; he will follow the metamorphoses of things in the metamorphoses of their phrases, and he will be so elated and ecstatic in this realm of wonders that the voice in which he speaks these things, down even to the stupid, obvious, and commonplace answer, will be to his hearers a solace and a happiness in the midst of sorrows.

Creació de nou sentit

La poesia no només proposa o estableix què és l’important o “sagrat” gràcies a l’efecte marc. Quan inventa o descobreix nous significats, sobretot a partir de la metàfora (Metaphors we live by), realment aporta una nova manera de veure les coses i una nova manera de viure. Quan a Macbeth Shakespeare diu:

“Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: it is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.”

ens aporta una nova manera de veure les coses, igual potser que quan canviem del sistema geocèntric a l’heliocèntric.

Poesies  |   Què és la poesia?  |   Història   |   Poesies per cultura, per tema   |   Crítica literària   |   Significat   |

Posted on

La contemplació del cel

[Esborrany]

Plató i que el que contempla es faci semblant al contemplat

Zohar: Actuando como guardianes de este mundo están todas las estrellas del firmamento y cada objeto individual del mundo tiene a una estrella especialmente designada para que lo cuide. La hierba y los árboles, el pasto y las plantas silvestres, para florecer y multiplicarse deben tener el poder de las estrellas por encima de ellos mirándolos a cada uno en un modo muy particular. El gran número de planetas y estrellas de todos los tipos emergen al principio de la noche y brillan hasta las tres horas menos cuarto después de la medianoche. A partir de ese momento sólo salen unas cuantas. No es sin propósito que todas las estrellas brillan y sirven. Algunas, cumpliendo su deber durante toda la noche, hacen que la planta que está especialmente bajo su cuidado brote y florezca. Otras comienzan sus actividades al advenimiento de la noche y vigilan a su objeto correspondiente hasta la medianoche. Y otras más, cuando han emergido y quedado en conjunción con la planta en especial sobre la que influyen, así rápidamente completan su deber especial noche a noche. Cuando cumplen con su tarea, estas estrellas se desvanecen de este mundo, ascendiendo al sitio que les corresponde en las alturas.
El libro de la sabiduría excelsa del Este habla de estrellas con colas rastreras, cometas que desde los cielos gobiernan y dirigen el crecimiento de ciertas hierbas en la tierra del tipo conocido como «elixir de la vida» e influyen asimismo en el crecimiento de piedras preciosas y oro que se encuentran en aguas poco profundas, en el seno de altas montañas; y el crecimiento de éstas sucede a merced al resplandor de aquella cola luminosa dejando rastro tras estas estrellas a lo largo del firmamento.

Kant, el cel estrellat damunt meu

Rilke. Primera Elegia, “Alguns estels prou et demanaven que els seguissis el rastre”.

Virgili. Geòrgiques. “No és endebades que sotgem la posta i l’eixida de les constel·lacions, així com les quatre estacions diverses que es reparteixen igualmente l’any.”

Astrologia, “starry night theology”

Posted on

Els destins de les ànimes

maig 2019

Ens ha “tocat” viure una determinada vida, naixem a un lloc i temps determinats, en una família determinada, tenim una herència genètica, uns pares. Això determina una part de la nostra vida, alhora que el que ens va passant i ens conformant i anem decidint, fa que puguem dir que ens acabem autodeterminant. És suggerent la idea que ens han “assignat” un paper d’entre molts possibles. Aquesta idea és clara en diferents treballs:

El mite d’Er de Plató

El Zohar, on le sànimes arriben a protestar pel destí assignat: En el momento en que el Ser Supremo, bendito sea, estaba a punto de crear el mundo, decidió formar todas las almas que a su debido tiempo fueran dispensadas para los hijos de los hombres, y cada alma fue formada exactamente para el cuerpo que estaba destinada a vigilar. Escrutando cada uno, vio que entre ellos había algunos que caerían en los caminos del mal en el mundo. A cada uno, a su debido tiempo, el Ser Supremo, bendito sea, lo convidó a ir a él y luego dijo: Anda, desciende a éste y a aquel lugar, a éste y a aquel cuerpo. Y sin embargo, con cierta frecuencia, el alma replicaba: Señor del mundo, yo estoy alegre de permanecer en este este sitio y no tengo deseo alguno de partir con rumbo a otro donde estaré en esclavitud y no permaneceré inmaculada. Ante lo cual el Ser Supremo, bendito sea, replicaba: Tu destino es y ha sido desde el día de tu formación, ir a ese mundo. Luego el alma, dándose cuenta de que no podía desobedecer, involuntariamente descendía y entraba a este mundo.

La meva simulació de la ruleta dels destins

 

Posted on

Valéry: Le lyrisme est le développement d’une exclamation

“Le lyrisme est le développement d’une exclamation”

Vaig topar amb aquesta frase el 1998 i em va marcar, per tal com posava de manifest, de la manera més curta possible, que la poesia no és una “descripció”, sinó una exclamació, una emoció a partir de la qual es treballa una expressió poètica. Proust arriba a dir que l’única vida que val la pena és la  literària, que treballa les impressions veritables.

L’exclamació és un acte de locució que té un caràcter d’immediatesa, un “mira!” que implica una valoració, és a dir, destaca del fons, i una emoció associada.

I pensava que la bona filosofia, és molt similar. M’havia adonat que els filòsofs es feien més intel·ligibles quan identificaves què els emocionava:

Mira! el color de la lluna! Mira! la dignitat de l’home Mira! la unitat de les coses fetes d’àtoms! el cel estrellat! La llei moral!

La filosofia és extremadament avorrida quan es fa des del silló, o per impressionar els catedràtics de la universitat. Llegint Adorno, per exemple, es veu que té un cabreig colossal.Al Teetet Sòcrates deia que la filosofia no té altre origen que l’admiració. (155 c-d). I Aristòtil a Metafísica, llibre 1, 982b: Per l’admiració va començar l’home a filosofar, tant ara com al començament.

I encara Valéry als Cahiers:

1070
La poésie la plus précieuse est (pour moi) celle qui est ou fixe le pressentiment d’une philosophie.
État plus riche et beaucoup plus vague que l’état philosophique qui pourrait suivre.
État de generalité, de non-soi doué de toute la sensibilité de soi.-
Plus vrai en un sens que le philosophe qui vient, car celui-ci va s’appliquer à dissimuler son origine et son moment favorable que le poète, par une simulation inverse, va tout à l’heure, exagérer, dorer, idéaliser, achever.
D’une chance il va s’étudier à faire une improbabilité. Tandis que la philosophie ira la présenter comme une certitude.
Partim de l’exclamació. El poeta mitarà de tarslladar-la en mots, a vegades creant emocions noves; el filòsof proposarà una manera d’entendre el món.
A l’article sobre la novel·la de l’EB, Agents of change in language and thought: Novelists, being neither poets nor philosophers, rarely originate modes of thinking and expression …  But no novelist’s influence can compare to that of the poet’s, who can give a language a soul and define, as Shakespeare and Dante did, the scope of a culture.
Posted on

The Martians are us

Els reis són els pares. O com deia Ray Bradbury, the martians are us [enllaç]. El mysterium tremens seria el del temor davant d’una presència. Aquí em separo de la majoria, per a mi el mysterium tremens és l’estremiment davant una absència, no hi ha el Déu que ens faria immortals o faria justícia. O com deia Pär Lagerkvist, “Qui es-tu, toi qui a rempli mon coeur de ton absence?” O Julian Barnes que respon que no creu en Déu però el troba a faltar. Podem creure en l’existència d’aquest Déu que trobem a faltar, com una idea kantiana més. No obstant, per a mi no és una il·lusió absurda. Seguiria el funcionalisme de James en determinar que té efectes reals; fem els regals de reis, els “marcians” de Ray Bradbury faran el que toca. L’efecte de l’absència ve a ser una mica com el de l’absència d’un electró, que funciona com si hi hagués una partícula positiva. Així s’explicaria per què cada època i cultura (Karen Armstrong) o fins i tot cada psicologia (William James), té una idea diferent de Déu. La fe i la implicació és la crida a actuar segons aquest Déu que trobem a faltar. Quina és l’absència que experimento jo? L’empatia pel dolor dels qui pateixen per la malaltia, per no ser prou atractius, o prou intel·ligents, o prou valorats, la tristesa de pensar que som una anomalia efímera en un racó de l’univers que s’extingirà quan s’apagui el sol, tot el bé que ningú veu, com en el conte de Chekhov, tota la misèria i crueltat gratuita deguda a l’estupidesa i la cobdícia. El dolor per la meva feblesa i el dolor que he causat jo, que voldria refer i que se’m perdonés.

Posted on

Formar part d’una ona

Lynn Margulis va dir que la vida no és tant un nom com un verb, “It is a material process, surfing over matter like a strange slow wave. It is a controlled artistic chaos, a set of chemical reactions so staggeringly complex that more than 4 billion years ago it began a sojourn that now, in human form, composes love letters and uses silicon computers to calculate the temperature of matter at the birth of the universe.”

Richard Dawkins, a “The selfish gene” ha suggerit que som portadors de gens, en el sentit que l’evolució s’explica millor en termes de supervivència de gens que no pas d’individus de l’espècie. I el mateix podria dir-se de les idees, els mems.

Així que, temporalment, som una agrupació d’àtoms, de molècules orgàniques, de gens, de processos biològics i mentals que conformen un individu que viu una història. Aquest individu transmet uns gens, propaga certs mems, té certs efectes sobre el medi i altres individus, i desapareix.

Marc Aureli (1 i 2) deia a les Reflexions” Recorda la substància de tot el conjunt, de la qual participes en una petita part. Recorda també el temps de tot el conjunt, del qual se t’ha assignat un interval breu i momentani. Alhora, recorda el destí: ¿quina part d’ell és la teva?”

M’agrada la metàfora que aquests processos complexos de vida, experiències conscients, idees, és com una cançó que interpreta un cor amb membres canviants. Imagino un cor de veus cantant als porxos d’una plaça, s’hi va afegint gent, que aprenen la cançó dels que tenen al costat, potser segueixen una veu o una altra, i s’hi queden cantant. Potser faran algun canvi. Alguns dels que hi eren se’n van, però la cançó segueix sonant. Altres arribaran que s’afegiran a  alguna de les veus.

Jo existeixo com a individu gràcies a que hi ha aquesta ona organitzada, o millor dit, un conjunt d’ones superposades, com funcions de Fourier complexes, i ahora, contribueixo a mantenir l’ondulació. Els diferents nivells de vibració poden ser subtils i no fer-se aparents, deixant lloc pel misteri amb una base real. La idea de nivells de complexitat superposats que exposo al treball “layered ontology” va en aquest sentit. L’evolució i canvis possibles en l’ona podrien incorporar dialèctiques de Hegel. Aquestes vibracions sembla que no són a tot l’univers, potser només sonen en un racó de l’univers. I si n’hi ha d’altres, de moment no se superposen.

Hi ha un meravellament quan m’adono que en mi existeix ara, la matèria de l’univers, les solucions de la vida propagades d’un ésser viu al seu successor, les solucions de la vida en comunitat organitzada en idees que acumula la història, el meu cos i el meu relat reconstruint-se, reescrivint-se, la meva persona formant part de la comunitat, en treball i en idees. Jo la mantinc, de la mateixa manera que la gent que aixeca els braços en un camp de fútbol. Vibren en mi totes aquestes ones. O bé sóc la fusta que transmet una flama. Tot l’univers en mi, jo sóc un moment de l’autoconsciència de l’univers. La vida és una mica com una música que canta un cor en una plaça, i m’hi afegeixo, n’escolto algun fragment i el canto, igual o una mica modificat, i mantinc la música, fins que vénen uns altres i la continuen a la seva manera. Després desapareixeré i, com la pluja que ha caigut, no quedarà altre rastre de mi que una taca d’humitat les primeres setmanes i després les plantes que segueixen vivint gràcies a l’aigua rebuda. Aquesta experiència de pertinença correspondria al mysterium fascinans.

 

(Del quadern de viatge del gran tour el 2017): Som una mica també com una cèl·lula de l’orgaisme, que existeix gràcies a les altres, i durant un temps és l cos duent a terme alguna funció. Algunes cèl·lules són importants, d’altres fan pinya, i algunes poden ser tòxiques. Després desapareixen.

Seguint amb la idea que hi ha diferents melodiues disponibles, i que ens podem adherir a unes o altres o, fins i tot, aportar-ne de noves, em ve al cap el fenòmen de la llum i els nivells d’energia dels àtoms. Cada àtom o mol·lècula, rep fotons, però només absorbeix els que corresponen als seus nivells d’energia,  i després deixa anar fotons que corresponen als salts que hi ha entre els seus nivells quàntics, cadascun té el seu propi espectre. Així mateix, a nosaltres ens arriben tota mena d’inputs, memes, informacions, experiències. I segons la nostra constitució, en retornem uns o altres. Podem reenviar queixa, frustració, enveja, amplificar l’odi i la porqueria, com en algunes tertúlies. O podem ser transparents a la brutícia i, com en JM Clavero, reenviar bon humor, compassió, curiositat.

 

 

Posted on

Haver estat com una pluja (Maria)

La Maria comentava aquest post de juliol de 2007 dient que l’empremta que podem deixar en morir podria ser com la pluja, que amara la terra i en deixa un rastre subtil.

La idea em va agradar molt perquè evita voler trobar sentit a la vida buscant ser quelcom permanent, com els obeliscs i mausoleus de reis. En tot cas, el sentit el trobaria en formar part del tot, haver estat durant un temps una entitat diferenciada de matèria, energia, consciència, com una veu que participa en un cor. I la nostra aportació podria ser com la d’una pluja, que fa que segueixi creixent la vida.

Com un casteller que forma part de la pinya, una pluja no és única, ni imprescindible, fins i tot podríem dir que és redundant. Però és necessària; no és inútil o absurda. Voler ser com una pluja ens fa estar en pau amb el fet que no som únics, no tenim un paper especial, i que la nostra vida és efímera.

Murakami, Abandoning a Cat. Individus redundants però únics, com gotes de pluja. , octubre 2019

Du Fu, la bona pluja

 

Posted on

La vida finita i efímera

El que he viscut

La nostra vida, és curta, com la de les efímeres, que viuran un sol dia volant al llarg del riu Tisza. El que Nabokov anomenava “un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra” i Saul Bellow “un interval de llum que s’ha fet esperar milennis“.

Podem lamentar-nos que acabem morint i que la vida sigui finita i breu. Però si contemplem el que hem viscut, o tot el que ens queda per viure, ens adonarem que, si no hi ha cap accident que ens l’escurci, tenim un lapse de temps prou generós, suficient per viure diverses vides.

És com el que es queixa de no haver tingut prou temps per respondre les preguntes d’un examen. Normalment es pot fer un examen raonablement bé, si has estudiat. De la mateixa manera es pot viure raonablement bé.

Proust afirmava haver “mort diverses vegades” en haver esdevingut algú diferent. A alguns la vida fins i tot se’ls pot fer llarga, o insuportable. D’altres no en tindrien mai prou, sempre insatisfets. Tant de bo tinguem pau d’esperit, l’ataràxia d’Epicur, i abandonem aquest món satisfets.

[veure cites d’Epictet i Marc aureli]

Agost 2021: la trampa de la productivitat , volem fer moltes coses i ser eficients perquè ens angoixa la nostra vida finita de 4000 setmanes. Però al final el resultat és que vivim angoixats aquestes 4000 setmanes. És com si en un bon restaurant, en lloc d’assaborir 4 plats amb calma, ben asseguts, miréssim d’engolir tot el que podem a peu dret barallant-nos en la cua del buffet lliure.