Després de moltes setmanes de sequera ha plogut. Ara disfrutem d’un cel net, núvols dramàtics i bassals a terra. Probablement la primera vegada que vam disfrutar dels bassals érem nens i el que fèiem era xipollejar-hi amb botes de goma, convertint la superfície tranquila en una efímera font ornamental.
Com a ciclista, ara tinc una nova manera d’aprofitar els bassals. N’hi ha de prims que acaben essent poc més que una superfície mullada a l’asfalt; fan de mirall i reflexen la imatge del cel i les fulles de les copes dels arbres. En passar-hi en bicicleta, per un moment es té la sensació d’estar pedalant al cel, amb els núvols i els arbres a sota. Si el terreny és planer i ens movem gairebé sense esforç sembla que volem.
Així que, camí de la feina, busco bassals que em donin aquesta sensació.
Els bassals de pluja ens col·loquen lloses de cel al paviment del terra, i mentre no s’assequen tenim llum, colors i formes diferents. Escher ho captà meravellosament en el seu gravat de 1952.
Nabokov i Bellow han comparat la vida a un esclat de llum entre dues infinitats de foscor. Acabo de descobrir que a Macbeth, I vii, Shakespeare ho compara a un estret banc de sorra entre dos mars infinits. El mar, com a símbol del caos infinit, que envolta el fràgil terreny per on començarem a anar de quatre potes, correrem alegres després, caminarem cansats fins que ens enfonsem a l’altra riba. Però, almenys tindrem temps de jeure una estona, mirar les estrelles, menjar un plàtan.