Month: August 2008

Ballard. Crec en la història dels meus peus

I poc després de publicar el post sobre les meves sabates vaig visitar l’exposició sobre Ballard al CCCB   que es pot veure fins el 2 de novembre. Entre moltes coses fascinants hi ha el text “Credo” que va aparèixer el 1984 a la revista Interzone.

A mesura que l’anava llegint m’adonava que hi coincidia en molts punts. Quan vaig arribar a “crec en la història dels meus peus” de poc que no dic en veu alta “jo també!”. En certa manera som la història d’on ens hanportat els nostres peus.
Si aneu a veure l’exposició, no us perdeu la vídeo instal·lació deAnn Lislegaard just abans de sortir, a la dreta.

Reprodueixo alguns fragments, el subratllat és meu.

Crec en el poder de la imaginació per a refer el món, per alliberar la veritat de dins nostre, per retenir la nit, per transcendir la mort, per encantar les autopistes, per fer-nos amics dels ocells, per apuntar-nos a les confidències dels bojos. Crec en les meves pròpies obsessions, en la bellesa d’un accident de cotxe, en la pau d’un bosc submergit, en les diversions d’una platja de vacances deserta, en l’elegància d’un cementiri d’automòbils, en el misteri d’un edifici de parking de pisos, en la poesia dels hotels abandonats.
[…]
No crec en res.
[…]
Crec en Max Ernst, Delvaux, Dali, Tiziano, Goya, Leonardo, Vermeer, Chirico, Magritte, Redon, Duerer, Tanguy, el Facteur Cheval, les Watts Towers, Boecklin, Francis Bacon, i en tots els artistes invisibles a les institucions psiquiàtriques del planeta.
[…]
Crec en la impossibilitat de l’existència, en l’humor de les muntanyes, en l’absurditat de l’electromagnetisme, en la farsa de la geometria, en la crueltat de l’aritmètica, en el propòsit homicida de la lògica.
[…]
Crec en la no existència del passat, en la mort del futur, en les infinites possibilitats del present.
Crec en l’alteració dels sentits: en Rimbaud, William Burroughs, Huysmans, Genet, Celine, Swift, Defoe, Carroll, Coleridge, Kafka.
[…]
Crec en els propers cinc minuts.
Crec en la història dels meus peus.
Crec en les migranyes, en l’avorriment de les tardes, en la por als calendaris, en la traïció dels rellotges.
Crec en l’ansietat, la psicosi i la desesperació.
[…]
Crec en Tokyo, Benidorm, La Grande Motte, Wake Island, Eniwetok, Dealey Plaza.
Crec en l’alcoholisme, les malalties venèries, la febre i l’esgotament. Crec en el dolor. Crec en la desesperació. Crec en tots els infants.
[…]
Crec en totes les mitologies, les memòries, les mentides, les fantasies, les evasions.
Crec en el misteri i melanconia d’una mà, en la gentilesa dels arbres, en la saviesa de la llum.

Bambes noves

M’he comprat unes bambes noves. Les velles, tot i que de dalt es veuen bé, després de vuit anys tenien la sola completament destrossada. Penso en totes les passes que han fet, corrent sovint al llarg de les platges del Poblenou, però també a Londres, Paris, Estocolm, Praga, Washington, Viena. He estat molt feliç corrent amb elles.
Em pregunto quins camins m’esperen amb les flamants bambes noves.

Això em fa pensar també, en totes les passes que han fet els meus peus des que vaig néixer.
Primer sense sabates, o només amb peücs, quan encara no em sostenia sol i depenia dels braços dels pares o avis per donar unes patadetes a la taula o al cotxet.
Però ben aviat vaig aprendre a caminar i començar a explorar el món que tenia al voltant! Encara em queda bona part d’aquella curiositat. Amb botes de Can Segarra vaig anar a escola. A vegades saltava la tàpia d’un jardí abandonat a veure si caçava algun insecte.
I així, poc a poc em vaig fer gran. Unes altres sabates em van dur a la universitat, als primers viatges, a casar-me i ser pare, acompanyant les meves filles en els seus primers passos.
Ara, si faig un inventari de les sabates que tinc, m’adono que el que porto als peus revela com és la meva vida. Les gastades sabates de l’esquerra em porten cada dia pedalant a la feina. Quan torno a casa m’esperen unes sabatilles xineses comprades a Beijing.
Estimades botes de muntanya! Ja tenen 12 anys i es van estrenar a la pica d’Estats. M’han dut a innombrables travesses; han fet el Tour del Montblanc i han pujat al Kilimanjaro. Les de la dreta són més noves, només tenen 4 anys i m’acompanyen als viatges, des del Japó a la vall del Neckar.
Aquestes són les sabates de mudar i no han fet gaires kilòmetres. Han trepitjat la moqueta del Liceu i l’auditori. Les de la dreta són per a ocasions més informals.
A l’estiu, les abarques per passejar i les sandàlies per caminar.
Aquestes no han anat gaire lluny de casa, només fins al mar per entrar-hi amb el caiac; els escarpins a l’hivern i les xancles a l’estiu.
Les més alegres: les de l’esquerra me les poso per ballar lindy hop i les de la dreta fan un soroll de mil dimonis. Quan me les poso sé que en poca estona estaré de bon humor i feliç.
Les sabates de col·lecció! Unes autèntiques xiruques que encara funcionen i espardenyes de colors.
?
Em pregunto quàntes sabates tindré en el que em queda de vida i on em duran. ¿Com seria si les comprés ja ara i les posés en fila? Miraria el parell del final i podria pensar que quan me les calci ja faltarà poc per morir; és clar que a mi les sabates em duren anys … I si en néixer ja tinguessim a punt totes les que ens posarem?  Estranya sensació. Més aviat m’agradaria pensar que les meves darreres petjades serien descalç a la sorra i quedarien aviat esborrades per una onada.