Al darrer post em referia a la sensació que el nostre cos, després d’un esforç intens, està essent atès, reparat, les peces avariades, substituïdes. De la capacitat de regeneració en tenia evidència de quan em vaig foradar sense voler una ungla amb un trepant. Cada setmana veia com el forat s’anava desplaçant ungla amunt alhora que s’anava cobrint.
Com es regenera el nostre cos? Som com un conjunt d’edificis de marbre, temples immutables que només canvien una placa quan es trenca alguna part? En realitat, el nostre cos és més jove del que pensem (Your Body is Younger Than You Think, New York Times, 02/08/2005), la mitjana d’edat de les cèl·lules d’un adult no és gaire més de 10 anys. La recerca revela que segons l’òrgan i funció hi ha diferents temps de renovació.
Les cèl·lules de les parets dels intestins es renoven cada 5 dies, les de la pell cada 15 dies. És com si fóssim una ciutat els edificis de la qual es repinten cada dues setmanes. “Els glòbuls rojos, després de viatjar uns 1.500 km pel laberint del sistema circulatori, duren uns 120 dies abans d’acabar al cementiri de la melsa”, la renovació del parc automobilístic municipal.
“Quant al fetge, el purificador de tots els verins vegetals naturals i fàrmacs que passen pels nostres llavis, la seva vida al front d’aquesta guerra química és bastant curt”, uns 400 dies.
Fins i tot els ossos són reemplaçats cada 10 anys. La resta de teixits, com els músculs i altres òrgans tenen una durada mitjana de 15 anys.
Les neurones del còrtex cerebral, la lent de l’ull i el cor són les úniques cèl·lules que semblen durar tota la vida.
Així, més que no pas un conjunt monumental d’edificis de pedra, immutables, ens assemblem més a un mercat o a un càmping, per exemple, on les places són ocupades temporalment per algú fins que se’n va i són substituïts per un altre.
Què som? Quina és la nostra identitat corporal? Som un agregat efímer, un conjunt de molècules que temporalment han format una estructura, que es fa i desfà com les gotes d’aigua poden conformar núvols.
No som una cosa, sinó un procés, que “es mou a través de la matèria com una lenta i estranya ona”, segons la bonica expressió de Lynn Margulis.