Una conversa franca al final de la vida … i al començament

A l’últim post parlàvem de les “converses franques” al final de la vida quan a vegades cal decidir entre una teràpia orientada a allargar la vida i un tractament pal·liatiu del dolor. La qüestió era sobre què estem disposats a aguantar per tal de tenir una oportunitat de seguir vius i quin nivell de qualitat de vida ens resulta acceptable. ¿Què respondríem si ens diguessin que estaríem mentalment conscients, capaços de llegir, de mantenir una conversa, però que no podríem caminar ni alimentar-nos normalment i que hauríem de dependre de medicació contra el dolor?

Imaginem ara que aquesta mena de conversa fos possible al començament de la vida, abans de néixer, com si fóssim un no-existent indeterminat que pogués decidir si entra a l’existència o no (deixem de banda la paradoxa d’una identitat indeterminada havent de triar).Se’ns informaria sobre l’equipament i condicions que tindríem en la nostra estada terrenal: “Si vols entrar a existir ara, aquestes són les teves opcions, seràs un home, alçada mitjana, intel·ligència mitjana, no precisament un atleta ni tampoc un geni. També se’ns informaria sobre l’entorn social, en quina mena de família i de país naixeríem, si en el món desenvolupat o subdesenvolupat. (La sèrie de TV Quantum Leap proposava una idea similar).

(Del Llibre d’esbossos de Dresde de Dürer, sobre la proporció humana)
Potser no en tindríem prou només amb aquesta informació, les cartes que se’ns donen. Abans d’apostar per entrar en aquesta partida voldríem saber si tindrem una vida feliç, o interessant, si hauríem de patir dolor, o frustració, quant de temps viuríem. Segurament una resposta honesta no seria del tot tranquil·litzadora. Una certa part de confusió, dolor i decepcions està garantida. Però la llista de possibilitats de conèixer, descobrir i gaudir és inacabable. Saul Bellow ho va dir magníficament aRavelstein. Si podem, per exemple, sentir l’aire fresc i fred al matí, quan obrim la finestra per ventilar el dormitori, o menjar una torrada amb oli, conversar amb un amic, n’hi ha prou amb això?

Podem imaginar que estem comprant els tickets per un cert viatge de la vida. L’èxit no està garantit i és realment el viatge d’aventura definitiu, entrant a l’existència en un moment, lloc, i condiciones humanes determinades. Si això fos com una caminada a la muntanya, un hipotètic guia podria avisar-nos que al llarg del camí hi trobarem trampes, esgarrinxades i caigudes, però al mateix temps, delicioses fonts, vistes inesperades, regals meravellosos. Però no se’ns dóna cap mapa amb els punts negres o blancs marcats. Podem perdre’ns meravelles només perquè encara ens estem recuperant de la darrera ensopegada.

També podem imaginar que en lloc d’haver de triar si entrem a l’existència o no, que som capaços de triar el tipus de vida. Això és el que Plató considera al final de la República, en el mite d’Er.
Després de morir, les animes tenen l’oportunitat de triar un cert model de vida per al següent cicle, potser un tirà, un animal, un home normal. I abans de néixer de nou, les ànimes passen per la plana de l’Oblit i beuen de l’aigua del riu de la Despreocupació, de manera que no recordaran el procés. Em pregunto que triaria pel meu proper cicle, o en què estava pensant quan vaig optar per la vida que tinc ara.

Vet aquí el que diu la verge Làquesi, filla de la Necessitat: Ànimes efímeres, és a punt de començar un nou cicle de vida i mort. La vostra sort no la triarà un déu sinó que la triareu vosaltres mateixes; i qui tregui el número més alt en el sorteig triarà primer, i la vida que esculli serà el seu destí. […] Després de parlar va llençar els lots de la sort sobre la multitud d’ànimes i cada una va recollir la que havia caigut al seu costat llevat de l’ànima d’Er a qui no va ser permès triar.
Amb el lot a la mà ja quedava clar per a cada ànima quin número d’ordre li corresponia en l’elecció. Tot seguit l’Intèrpret va disposar a terra davant d’elles els models de vides; i hi havia molts més models que no pas les ànimes presents, n’hi havia de tota mena. Hi havia vides de cada mena d’animal i home. Entre elles hi havia vides de tiranies, algunes que duraven tota la vida del tirà, d’altres que es trencaven a la meitat i acabaven en pobresa, exili i indigència. També hi havia vides d’homes de gran prestigi: uns per la seva planta i bellesa, altres per la força o vigor que demostraven en la lluita; altres pel seu llinatge i les qualitats dels seus avantpassats; i alguns que eren tot el contrari. I per les dones el mateix. No hi havia, però, un caràcter definit per a ells ja que l’ànima, en triar una nova vida, ha de ser diferent. Hi havia també tota mena de qualitats, totes barrejades les unes amb les altres, també els elements de riquesa i pobresa, salut i malaltia, i els termes mitjos.
[…] D’aquí que, per damunt de tota altra mena d’ensenyaments cal tenir cura que cadascun de nosaltres es dediqui a la cerca i aprenentatge de tot allò que li procuri poder i coneixement per distingir la vida útil de la miserable; només així podrà triar sempre la millor de les vides possibles. […] Cal arribar a l’Hades amb una sòlida opinió, per no deixar-se dominar pel desig de les riqueses i altres mals […] Millor triar sempre una vida intermitja entre les extremes, fugint, si es pot dels excessos en un i altre sentit. 

L’ànima que li tocà el torn número vint va triar la vida d’un lleó, era l’ànima d’Ajax, el fill de Telamó, que no volia ser un home, tot recordant la injustícia de què fou objecte en el judici sobre les armes. El següent fou Agamemnon, que prengué la vida d’una àguila perquè, com Ajax, odiava la naturalesa humana a causa dels seus patiments. Cap a la meitat li tocà a Atalanta; ella, en veure la gran fama d’un atleta, va ser incapaç de resistir la temptació: i rera d’ella va seguir l’ànima d’Epeu, el fill de Panopeu, adoptant la natura d’una dona hàbil en les arts; i molt més tard entre els darrers a triar, l’ànima del bufó Thersites prenia la forma d’un mico. Aleshores va arribar l’ànima d’Odisseu que encara havia de fer la seva tria; el seu torn va resultar ser el darrer de tots. El record d’altres repartiments de fortuna l’havien desencantat de l’ambició, i va passar molta esta buscant una vida d’home normal sense preocupacions; li va costar de trobar-la, perquè estava a terra i havia estat descartada per tots els altres; i quan la va veure, va dir que si li hagués tocat en sort ser el primer a triar i no el darrer, hauria pres la mateixa, i que n’hauria estat ben content.

[…] i quan van haver passat tots, van caminar sota un sol abrusador cap a la plana de l’Oblit, que és un erm sense arbres ni vegetació; i després cap al vespre van acampar a la vora del riu de la Despreocupació, l’aigua del qual no pot ser continguda en cap pot; en van haver de beure una mica, i alguns que no van tenir prou coneixement en van beure més del compte; i tal com n’anaven bevent ho oblidaven tot. Ara, després que se n’anéssin a dormir, cap a mitja nit hi va haver una tronada i un terratrèmol, i en un instant van ser duts amunt, de maneres diverses, cap al seu naixement, com una pluja d’estels.

Plató. La República. Llibre X 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *