Per primera vegada la magnòlia de la terrassa ha florit. Les flors no duren gaire. Quan encara no s’han obert tenen la forma d’una tulipa d’un blanc puríssim que contrasta amb el verd lluent de les fulles.
Aviat s’obren i en pocs dies els pètals es tornen de color marró i cauen. Cada dia he anat mirant l’arbre per anar seguint com canviaven, com uns llums que apareixen de sobte, emeten una llum i fragància blanca durant uns dies i després s’apaguen. Egoista com sóc, la darrera en florir la vaig tallar per tenir-la més a prop. Ara hauré d’esperar fins l’any que ve a veure si torna a florir.
Les fotos poden donar una idea d’aquest blanc. Però com podria descriure l’olor? Una mescla de fragància floral, un punt de llimona i una presència d’herba fresca i bosc.
És famosa la història del príncep indi que es va fer construir un pavelló sense finestres enmig d’un bosc de magnòlies dins del gran jardí del seu pare, el maharaja, per traslladar-s’hi a viure en l’època de floració. Va estar a punt de morir de gana perquè, quan els servents li duien les safates amb els plats més exquisits no podia suportar que cap altre olor destorbés la fragància de les magnòlies. Per sort l’època de floració no és llarga, i va sobreviure amb aigua i avellanes. Així va seguir, cada any traslladant-se al pavelló de les magnòlies i dejunant mentre tingués aquestes flors blanques al voltant. O bé el cas de la noble dama russa que es va quedar cega i, per no caure en la depressió, va demanar que cada dia li portessin un pètal de magnòlia. En l’època de floració, els jardiners tallaven les flors just quan s’obrien i guardaven els 9 pètals de cadascuna embolicats en seda i conservats en gel.
PS: Aquestes històries me les acabo d’inventar. Però ben bé podrien haver estat certes.