Author: amoephecat

Melencolia I

Fa gairebé 30 anys que en el transcurs d’un viatge a Alemanya vaig comprar una reproducció del gravat Melencolia I fet per la Deutsche Druckerei atret per l’expressió meditativa de la figura, i pel missatge que semblaven ocultar tots els objectes que l’envoltaven. Uns 10 anys més tard vaig comprar el llibre “Saturno y la melancolía”, de Klibansky, Panofsky i Saxl, publicat originalment el 1964, però no va ser fins recentment que  vaig trobar l’ocasió de llegir-lo. Situen el gravat de Dürer en el marc de l’evolució de les idees i iconografia sobre la malenconia i Saturn.

Dürer hauria fusionat la representació de la malenconia saturniana, una figura amb la fesomia fosca i el cap recolzat a la mà, amb la representació de la geometria com a art lliberal, una figura amb estris matemàtics i geomètrics. La hipòtesi de l’assaig és que el gravat Melencolia I, correspondria a una concepció d’ Agrippa de Nettesheim explicada a Occulta Philosophia, una melancholia imaginativa que seria el primer estadi d’un grup de tres, essent els següents la malenconia rationalis i la mentalis.

Els antics havien associat quatre fluids corporals a quatre combinacions de propietats fonamentals. Això es consolidaria amb Hipòcrates i Galè i s’hi  associarien quatre menes de caràcter or temperaments:

Sang              càlid, humit   sanguini
Bilis groga     càlid, sec       colèric
Bilis negra    fred, sec        melancòlic ( melan = negre, chola = bilis )
Flegma          fred, humit    flegmàtic

Teofrast, el probable autor de Problemata XXX.1 (durant un temps atribuït a Aristòtil)  va formular una teoria sobre el geni en afirmar que la bilis negra tindria la propietat d’amplificar les facultats o les emocions, ja que es pot tornar o molt freda o molt calenta. Freda produiria un estat de torpor, mentre que calenta ens duria a l’èxtasi i, en excés, a la bogeria. Aquells que no arriben a l’extrem serien “superiors als altres en agudesa mental o en les arts”. Freda en excés podria arribar a dur a la depressió i al suïcidi. Un punt de vista alternatiu, sense relació amb la bilis negra, el trobem al Fedre on Plató havia presentat la idea del “furor diví”, una mena d’èxtasi que permet al filòsof, l’amant o el poeta arribar a l’aprehensió supraracional de les idees pures.

Aquesta idea de malenconia no va ser del tot compartida. Tant pels estoics, com per a Galè, la malenconia serà una malaltia que incapacitava. Més que no pas una manera de ser que possibilitava alhora el geni i el depressiu, la tristesa es veia a vegades com un resultat de l’activitat intel·lectual, la tesi s’invertia. Saturn, el déu destronat i desterrat s’associava amb el fred, l’agricultura, la vellesa, l’orfanesa, els avars, els egoistes i els melancòlics. A l’antiguetat tardana i a l’edat mitjana predomina aquest sentit negatiu, tot i que pels neoplatònics Saturn s’associaria amb l’intel·lecte (representat com a déu que medita, amb el cap recolzat a la mà), i pels òrfics amb l’arquitecte del món.

Marsilio Ficino, neoplatònic, va ser el primer a associar el furor diví de Plató amb la malenconia. Igual que cos i ànima estaven lligats per el spiritus, un fluid molt subtil, l’univers sencer seria també com un organisme, amb una ment universal i una matèria universal lligats pel que anomenava spiritus mundanus. La mens imaginativa correspondria a Mart, la racional a Júpiter, i la contemplativa a Saturn.

Al gravat de Dürer  hi trobem símbols relacionats amb la representació de la malenconia: la clau i la bossa, símbols del poder i la riquesa, el puny tancat de l’avar i sobretot el cap inclinat recolzat en una mà. Interpretaríem com a símbols de Saturn, el gos, el ratpenat i la marina amb barquetes. La garlanda al cap podria ser un antídot contra la depressió dels melancòlics saturnins, potser el ranuncle aquàtic o el creixen. El número 4 del quadrat màgic seria una invocació a Júpiter. Al mateix temps hi trobem motius que corresponen a la representació de la geometria com una de les set arts liberals i que cobreixen tant la teoria (l’esfera, el llibre, el tinter), la geometria descriptiva (el cèlebre romboedre) o les aplicacions pràctiques (les eines de l’ebanista, el martell, el ribot, les tenalles).

A Occulta Philosophia, Agrippa segueix la idea de Ficino segons la qual els poders de les coses terrenals serien “emanacions de la unitat divina transmesos pels astres” i també per “demons” de rang inferior. Després de parlar d’astrologia i talismans, en el tercer llibre tracta del vaticinium, la revelació directa, on “l’ànima, inspirada per les potències superiors, reconeix els fonaments últims de les coses d’aquest món i del següent, i veu miraculosament tot el que és, ha estat o serà en el futur més remot.” Això només pot passar quan l’ànima no està ocupada en altres coses sinó lliure (vacat). Aquesta “vacatio animae” pot adoptar tres formes: els somnis vertaders (somnia), l’elevació de l’ànima mitjantçant la contemplació (raptus) i la il·luminació de l’ànima pels dèmons (furor). Aquest furor que recorda el de Plató, pot procedir de les muses, de Dionís, d’Apolo, de Venus o de la malenconia.

Així, hi hauria tres estadis de malenconia. El primer correspon a la facultat de la imaginatio, les arts mecàniques com l’arquitectura i la pintura i profetitzaria sobre desastres naturals com diluvis (que precisament surt al gravat!). El segon correspon a la facultat de la ratio, el coneixement de les coses naturals i humanes i podria fer profecies sobre fets polítics. Al tercer hi trobem la mens, que s’ocupa del coneixement dels secrets divins, angeologia i teologia i podria fer prediccions sobre fets religiosos. El gravat de Dürer il·lustraria el primer estadi. Això explica també el “1” del títol.

Dürer va estar molt interessat per l’art de la mesura i en va escriure un llibre on deia que serviria, no només “per a pintors sinó també per a orfebres, escultors, picapedrers i fusters”. La geometria era la ciència per antonomàsia. Als trenta anys, entusiasmat per les possibilitats de la teoria que havia après de Jacopo de Barbari, va creure que potser podria definir  la bellesa única i universal amb el compàs i l’escaire. No seria aquest el projecte del llibre d’esbossos de Dresde?

Deu anys més tard, poc abans de fer el gravat M1 escrivia al  Nachlass “què és la Bellesa, no ho sé […] no hi ha cap home viu sobre la terra capaç de dir o demostrar quina podria ser la figura més bella de l’home. Ningú més que Déu pot jutjar la Bellesa […] Jo penso que no hi ha cap home viu que pugui contemplar fins al final el que és més bonic fins i tot en una petita criatura, molt menys en l’home  […].

[ quan escrivia això, pensava en per això l’aquarela de les herbes? o la de la llebre?]

Però Déu coneix aquestes coses, i si a ell li plau de revelar-ho a algú, també ho sap aquesta persona … Però jo no sé mostrar cap mesura particular que s’aproximi a la bellesa suprema.”

A més de la referència a la idea d’Agrippa, en el Melencolia 1 potser  hi ha un rastre de la fatiga per la cerca de la bellesa absoluta. Les mans deixen anar els instruments geomètrics i una mirada cansada es perd en l’horitzó.

Petit museu del te

Abans d’esdevenir un beuratge, el te va començar per ésser un remei. No és sinó al segle VIII que, a la Xina, va fer la seva entrada en el regne de la poesia, com una de les distraccions elegants de l’època. Al segle V, el Japó el va ennoblir, convertint-lo en una religió estètica, el Teisme. El Teisme és un culte basat sobre l’adoració de la bellesa entre les vulgaritats de l’existència quotidiana. Inspira als seus fidels la puresa i l’harmonia, el misteri de la caritat recíproca, el sentit del romanticisme de l’ordre social. És essencialment el culte de l’Imperfecte, puix que és un esforç per acomplir alguna cosa de possible en aquesta cosa impossible que sabem que és la vida.
La filosofia del te no és una simple estètica en l’accepció ordinària del mot, car ens ajuda a expressar, conjuntament amb l’estètica i la religió, la nostra concepció integral de l’home i de la natura. És una higiene, perquè obliga a la netedat; és una geometria moral, car defineix el sentit de la nostra proporció en relació amb l’univers. Representa, en fi, el veritable esperit democràtic de l’Extrem Orient en quant fa de tots els seus adeptes uns aristòcrates del gust.

Deuria tenir uns 15 anys quan llegia, fascinat, aquestes primeres línies del  Llibre del te d’Okakura Kakuzo. Des d’aleshores innombrables tasses m’han fet companyia, ja sia esmorzant al matí, llegint o estudiant a mitja tarda, mig passejant entre les plantes de la terrassa, berenant amb una tarta, a casa o de viatge, high tea en un hotel glamurós  o en una llitera d’un compartiment de tren. M’adono que al llarg de tots aquests anys he acumulat prou objectes relacionats amb el te com per constituir un petit museu.

Una tetera comprada a la Vinçon, farà uns 25 anys. La tapa se’m va trencar.
Joc de te i cafè modernista. Comprat per ebay. Peces sòlides, nansa de fusta.
Una tassa de te Imari, de 1920, i una de porcel·lana anglesa.
Una bonica tetera comprada en un mercat a Xian el 2005. Una tassa amb tapa (gaiwan) comprada a ChengDu. Recordo uns jardins on es paga per unes fulles de te a un gaiwan, i un assistent va passant per les taules servint aigua bullent. La gent s’hi està hores xerrant i bevent te.
El métode Gongfu de preparar el te ja és citat pel clàssic de Luyu al segle VIII. Requereix una tetera petita, d’uns 150 ml, preferiblement d’argila Yixing que s’omple amb prou fulles de  te com per que quedi plena un cop s’han inflat per l’acció de l’aigua. Es fan infusions molt breus, d’uns 30 segons per a la primera tassa i el te acostuma a ser un Oolong.
Dues delicades tasses d’esmaltat celadon.
Col·lecció de tes MingCha, comprada a HongKong, per iniciar-se en diferents Oolongs, Tie Guan Yin, Phoenix,  Wuyi yan cha, a més d’algun puer, verd i blanc.

F. Amalfi. Todos los tés el mundo.
Qui hagi estat a Xina reconeixerà aquesta cantimplora, el sucre en cristalls  i el popular te de gessamí.
Les boniques teteres japoneses de ferro colat, o tetsubin, que aquí trobem a botigues de luxe, al Japó les venen a les ferreteries!
Estris per fer el matcha, la cullereta de bambú o chashaku per agafar el pols de te, i la brotxa per remenar-lo o chasen.
Un raku modest.comprat a Kyoto després de passar molta estona deliberant.  A  la foto no es veu bé el bonic to granate fosc que es barreja amb el negre. La capsa per si sola ja es un objecte bonic.
Te indi, comprat a Varanasi, i un pot de les espècies que juntament amb llet i sucre serveixen per preparar aquest beuratge dolç i condimentat, amb l tan diferent del te que prenem normalment.
Si fa un temps totes les llars russes tenien un samovar per fer el te, ara han anat quedant substituïts per models més pràctics de plàstic, amb termostat.
No vaig resistir l’adquisició d’un samovar de Tula, Suposo que volia la sensació de compartir una tradició.
Dos llibres excepcionals, el ja esmentat  Llibre del te d’Okakura Kakuzo i el venerable El clàssic del te de Lu Yu.

Ametllers 2011. Urgell

 

Tardor 2010

Quan miro aquesta imatge podria creure que és una foto aèria d’un paisatge àrid. En realitat és, si no m’equivoco, una fulla de trèmol (populus tremula). Amb els seus llargs pecíols,n’hi prou amb una brisa discreta per que aquestes fulles es posin atremolar, d’aquí el nom. Fa unes setmanes, a la vall del Madriu aAndorra, un petit bosquet de trèmols deixava tots aquests colors a terra.

 

Una conversa franca al final de la vida … i al començament

A l’últim post parlàvem de les “converses franques” al final de la vida quan a vegades cal decidir entre una teràpia orientada a allargar la vida i un tractament pal·liatiu del dolor. La qüestió era sobre què estem disposats a aguantar per tal de tenir una oportunitat de seguir vius i quin nivell de qualitat de vida ens resulta acceptable. ¿Què respondríem si ens diguessin que estaríem mentalment conscients, capaços de llegir, de mantenir una conversa, però que no podríem caminar ni alimentar-nos normalment i que hauríem de dependre de medicació contra el dolor?

Imaginem ara que aquesta mena de conversa fos possible al començament de la vida, abans de néixer, com si fóssim un no-existent indeterminat que pogués decidir si entra a l’existència o no (deixem de banda la paradoxa d’una identitat indeterminada havent de triar).Se’ns informaria sobre l’equipament i condicions que tindríem en la nostra estada terrenal: “Si vols entrar a existir ara, aquestes són les teves opcions, seràs un home, alçada mitjana, intel·ligència mitjana, no precisament un atleta ni tampoc un geni. També se’ns informaria sobre l’entorn social, en quina mena de família i de país naixeríem, si en el món desenvolupat o subdesenvolupat. (La sèrie de TV Quantum Leap proposava una idea similar).

(Del Llibre d’esbossos de Dresde de Dürer, sobre la proporció humana)
Potser no en tindríem prou només amb aquesta informació, les cartes que se’ns donen. Abans d’apostar per entrar en aquesta partida voldríem saber si tindrem una vida feliç, o interessant, si hauríem de patir dolor, o frustració, quant de temps viuríem. Segurament una resposta honesta no seria del tot tranquil·litzadora. Una certa part de confusió, dolor i decepcions està garantida. Però la llista de possibilitats de conèixer, descobrir i gaudir és inacabable. Saul Bellow ho va dir magníficament aRavelstein. Si podem, per exemple, sentir l’aire fresc i fred al matí, quan obrim la finestra per ventilar el dormitori, o menjar una torrada amb oli, conversar amb un amic, n’hi ha prou amb això?

Podem imaginar que estem comprant els tickets per un cert viatge de la vida. L’èxit no està garantit i és realment el viatge d’aventura definitiu, entrant a l’existència en un moment, lloc, i condiciones humanes determinades. Si això fos com una caminada a la muntanya, un hipotètic guia podria avisar-nos que al llarg del camí hi trobarem trampes, esgarrinxades i caigudes, però al mateix temps, delicioses fonts, vistes inesperades, regals meravellosos. Però no se’ns dóna cap mapa amb els punts negres o blancs marcats. Podem perdre’ns meravelles només perquè encara ens estem recuperant de la darrera ensopegada.

També podem imaginar que en lloc d’haver de triar si entrem a l’existència o no, que som capaços de triar el tipus de vida. Això és el que Plató considera al final de la República, en el mite d’Er.
Després de morir, les animes tenen l’oportunitat de triar un cert model de vida per al següent cicle, potser un tirà, un animal, un home normal. I abans de néixer de nou, les ànimes passen per la plana de l’Oblit i beuen de l’aigua del riu de la Despreocupació, de manera que no recordaran el procés. Em pregunto que triaria pel meu proper cicle, o en què estava pensant quan vaig optar per la vida que tinc ara.

Vet aquí el que diu la verge Làquesi, filla de la Necessitat: Ànimes efímeres, és a punt de començar un nou cicle de vida i mort. La vostra sort no la triarà un déu sinó que la triareu vosaltres mateixes; i qui tregui el número més alt en el sorteig triarà primer, i la vida que esculli serà el seu destí. […] Després de parlar va llençar els lots de la sort sobre la multitud d’ànimes i cada una va recollir la que havia caigut al seu costat llevat de l’ànima d’Er a qui no va ser permès triar.
Amb el lot a la mà ja quedava clar per a cada ànima quin número d’ordre li corresponia en l’elecció. Tot seguit l’Intèrpret va disposar a terra davant d’elles els models de vides; i hi havia molts més models que no pas les ànimes presents, n’hi havia de tota mena. Hi havia vides de cada mena d’animal i home. Entre elles hi havia vides de tiranies, algunes que duraven tota la vida del tirà, d’altres que es trencaven a la meitat i acabaven en pobresa, exili i indigència. També hi havia vides d’homes de gran prestigi: uns per la seva planta i bellesa, altres per la força o vigor que demostraven en la lluita; altres pel seu llinatge i les qualitats dels seus avantpassats; i alguns que eren tot el contrari. I per les dones el mateix. No hi havia, però, un caràcter definit per a ells ja que l’ànima, en triar una nova vida, ha de ser diferent. Hi havia també tota mena de qualitats, totes barrejades les unes amb les altres, també els elements de riquesa i pobresa, salut i malaltia, i els termes mitjos.
[…] D’aquí que, per damunt de tota altra mena d’ensenyaments cal tenir cura que cadascun de nosaltres es dediqui a la cerca i aprenentatge de tot allò que li procuri poder i coneixement per distingir la vida útil de la miserable; només així podrà triar sempre la millor de les vides possibles. […] Cal arribar a l’Hades amb una sòlida opinió, per no deixar-se dominar pel desig de les riqueses i altres mals […] Millor triar sempre una vida intermitja entre les extremes, fugint, si es pot dels excessos en un i altre sentit. 

L’ànima que li tocà el torn número vint va triar la vida d’un lleó, era l’ànima d’Ajax, el fill de Telamó, que no volia ser un home, tot recordant la injustícia de què fou objecte en el judici sobre les armes. El següent fou Agamemnon, que prengué la vida d’una àguila perquè, com Ajax, odiava la naturalesa humana a causa dels seus patiments. Cap a la meitat li tocà a Atalanta; ella, en veure la gran fama d’un atleta, va ser incapaç de resistir la temptació: i rera d’ella va seguir l’ànima d’Epeu, el fill de Panopeu, adoptant la natura d’una dona hàbil en les arts; i molt més tard entre els darrers a triar, l’ànima del bufó Thersites prenia la forma d’un mico. Aleshores va arribar l’ànima d’Odisseu que encara havia de fer la seva tria; el seu torn va resultar ser el darrer de tots. El record d’altres repartiments de fortuna l’havien desencantat de l’ambició, i va passar molta esta buscant una vida d’home normal sense preocupacions; li va costar de trobar-la, perquè estava a terra i havia estat descartada per tots els altres; i quan la va veure, va dir que si li hagués tocat en sort ser el primer a triar i no el darrer, hauria pres la mateixa, i que n’hauria estat ben content.

[…] i quan van haver passat tots, van caminar sota un sol abrusador cap a la plana de l’Oblit, que és un erm sense arbres ni vegetació; i després cap al vespre van acampar a la vora del riu de la Despreocupació, l’aigua del qual no pot ser continguda en cap pot; en van haver de beure una mica, i alguns que no van tenir prou coneixement en van beure més del compte; i tal com n’anaven bevent ho oblidaven tot. Ara, després que se n’anéssin a dormir, cap a mitja nit hi va haver una tronada i un terratrèmol, i en un instant van ser duts amunt, de maneres diverses, cap al seu naixement, com una pluja d’estels.
Plató. La República. Llibre X 

 

Ars moriendi. Gelat i TV

“Bé, si puc menjar gelat de xocolata i veure el futbol per la tele, aleshores estic disposat a seguir vivint. Estic disposat a aguantar un munt de patiment si tinc una possibilitat de tenir això”.

Aquesta fou la inesperada resposta que un professor emèrit amb una malaltia terminal va donar a la pregunta: “quant estàs disposat a patir per tenir una possibilitat de seguir vivint, i quin nivell de qualitat de vida és acceptable per a tu”.

Era una conversa entre un especialista en atenció pal·liativa i un pacient. Quan ens enfrontem als darrers mesos de vida sovint toca triar entre teràpies orientades a allargar la vida, que impliquen una atenció hospitalària agressiva i cara, i opcions orientades a alleujar el dolor.

Aquesta conversa s’esmenta en l’excel·lent assaig d’Atul Gawande, “Deixant passar, què hauria de fer la medecina quan no pot salvar la teva vida” (New Yorker, 02/08/2010 ). La conveniència i legislació sobre aquesta mena de converses van ser tractades també a “Una xerrada franca sobre l’atenció mèdica al final de la vida” (New York Times, 24/08/2010).

El sistema de salut americà “és excel·lent mirant d’evitar la mort amb quimioteràpies de 8.000 $ al mes, 3.000 $ diaris d’atenció intensiva, o operacions de 5.000 $ l’hora”. Una mena de tractament que sovint acaba amb el pacient connectat a un sistema de respiració artificial, el cos i la ment desconnectant-se i sense cap possibilitat de dir adéu a la gent que voldries. D’altra banda, les enquestes indiquen que les principals prioritats serien “a més d’evitar el patiment, estar amb la família, mantenir el contacte amb els altres, seguir mentalment conscient i  no tornar-se una càrrega per als altres”.

No tenim -diu Gawande-, una Ars moriendi posada al dia. Aquest era un text medieval que oferia consells per a ben morir. No hi podria estar més d’acord. Em pregunto, però, quina mena de formació haurien de rebre els metges per tal de poder ensenyar als pacients l’Ars moriendi. El que em fascina és la diversitat de possibles respostes a la pregunta “qui nivell de qualitat de vida és tolerable”. Per alguns, qualsevol cosa llevat de la mort és acceptable, per altres, si no poden sentir l’adrenalina dels esports de risc, la vida ja no val la pena. La gent que se suïcida després d’un revés econòmic no es poden imaginar la vida sense cert nivell de confort. Resulta que no podem elaborar una Ars moriendi sense escriure, al mateix temps, una Ars Vivendi. Mantenir el cap clar, poder veure les formes canviants dels núvols per la finestra, les línies que tracen les orenetes a la primavera, una tassa de te amb una pasta, o una mica de formatge i vi negre, veure una comèdia o un musical a la tele, una conversa amb coincidències i desacords.

Galeria d’imatges d’Ars Moriendi al blog bibliodissey

 

La mirada des de la cúpula

En entrar-hi, mirava les espelmes enceses, la profusió d’icones a les parets.

No va ser fins més endavant que vaig aixecar la mirada i aleshores vaig trobar, pintat a cada cúpola, un gran rostre. Pot ser un Crist, la Mare de Déu o algun Sant. L’efecte és molt especial, com si estiguessin allà dalt mirant-nos en silenci, una mirada sèria i serena però no amenaçadora, com dient, “aquí estic, si vols parlar, t’escoltaré”. El fet que no sigui visible quan entres, fins que arribes a sota i mires amunt, i que la resta de visitants ho ignorin, perquè estan mirant a davant i no amunt dóna un caràcter íntim a l’experiència, com si s’estiguessin dirigint a nosaltres personalment.

Des d’aleshores, en veure una nova església, per a cada cúpula-ceba que veia des de fora, ja m’esperava la mirada d’un rostre a dins.

 

Escenes del zoo humà

El formiguer humà ens donava una vista panoràmica de l’activitat humana. Com seria una vista més de prop? Si uns extraterrestres ens recollissin i després, de tornada al seu planeta, ens vulguéssin exposar com els animals d’un zoològic, com seria la gàbia? Potser el Zoo humà consistiria en un seguit de decorats com d’una obra de teatre. I cada dia, sense gaires variacions, es representarien les mateixes escenes. Per exemple:

Escena 1: un dormitori i un bany. El subjecte dorm. Es desperta, es renta, es vesteix i se’n va.
Interludi: el subjecte se’n va a la feina, caminant, en bicicleta, cotxe o transport públic
Escena 2: unes oficines, una taula amb ordinador, papers, companys de feina. El subjecte treballa, parla, esmorza, dina.
Interludi: el subjecte se’n torna a casa
Escena 3: Aquesta escena pot variar: un jardí, una botiga, o un gimnàs. El subjecte fa coses diverses segons el dia, el temps o l’humor. Llegeix, s’exercita, té cura d’un jardí, potser recull uns nens a escola.
Escena 4: un sofà, una taula, una cuina. El subjecte prepara el sopar. Se’l menja. Recull la taula. S’asseu al sofà i veu una estona la televisió.
Escena 5: Es repeteix el decorat de l’escena 1, un dormitori i un bany. El subjecte es desvesteix, fa un pipi, es renta les dents, i s’adorm.

La vida de cada dia consisteix potser en això, en saltar d’un escenari al següent, més o menys a hores establertes, i representar l’escena que toqui. És com una d’aquestes obres de teatre que fa molts anys que es representen. Tot i que les escenes cada dia són bàsicament les mateixes, tenim un ampli marge de llibertat per canviar els diàlegs i interaccions amb objectes i persones.Penso en alguns grans actors, que no es cansen ni s’avorreixen de fer cada nit la mateixa representació, i que sempre són capaços de fer-la nova, enriquint-la amb detalls subtils. M’agradaria poder-ho fer en la meva comèdia diària.

Algunes poques vegades a la vida, no gaires, el teatre canvia la programació, nous decorats, nous pesonatges nous arguments. Per exemple, quan passem d’estudiar a treballar, un trasllat de pis, un canvi de feina o de parella. Puc imaginar una simulació d’un zoològic humà, que ampliés els diorames que a vegades es presenten als museus d’història repserentant la vida al neolític, per exemple. Es representarien els diferents tipus de vida com breus obres de teatre que comprimirien la vida quotidiana en una representació de 60 minuts. Un pagès a l’edat mitjana, una matrona romana, un soldat a les guerres naopeòniques, un noi el 1930 a Barcelona, una executiva al segle XXI …

 

Ametllers urbans

Tinc localitzats dos ametllers a Barcelona, un a cada punta de la Diagonal, Pedralbes i Plaça de les Glòries.

 

Els vaig visitar i fotografiar abans de la intensa nevada del vuit de març. Propers, em permeten admirar uns pètals blancs sense haver de viatjar al Japó quan floreixen els cirerers; en tinc prou amb un trajecte en bici o metro.Arbres valents! no només desafien el fred sinó també l’aire brut, el soroll i el ciment. Em fan pensar que un entorn poc propici no és un obstacle insalvable per fer créixer alguna cosa bella, subtil i resistent.