Author: amoephecat

Mirant la gent ( i III ), les quatre d’edats

En definitiva , es tracta de fer l’exercici de projectar la persona que tenim endavant a les “set edats de la vida“, aquí resumides a quatre. D’aquest exercici n’hi ha precedents diversos, la Cançó Nadalenca de Dickens on Scrooge assisteix a diferents Nadals, o el conte “El Otro” de Borges on coincideixen en un banc el Borges de 19 anys (1918) amb un Borges de 70.

I si per uns minuts, per exemple, el que dura un trajecte entre estacions, realment poguessin coincidir, és a dir, que seguessin al banc, en Joan als 5 anys, als 20, als 40 i als setanta, que es veiessin reflectits a si mateixos a la finestra de davant? Es reconeixeria l’ancià en els altres tres, o ja els ha oblidat? Pensaria a dir-los alguna cosa? El de 40, anticiparia l’ancià que serà? L’infant segur que no, veuria els altres tres com a estranys absoluts.

Tot i aquesta dificultat de connexió sí que tinc la impressió que no som únicament la nostra identitat i paper actual sinó que acumulem les anteriors i anticipem les posteriors, de la mateixa manera que, en un llibre, el capítol actual que estem llegint, va acompanyat dels capítols anteriors i de les expectatives dels que han de venir. (Proust a “Albertine disparue” parla de l’home com d’un ésser amfibi submergit simultàniament en el passat i en la realitat actual).

Així que, com un (doble) borratxo que veu les imatges per duplicat, a vegades jo veig la gent multiplicada per quatre, cadascun acompanyat dels seus altres tres jo’s a les altres edats de la vida.

Postals de la terrassa, finals d’hivern 2009

S’han succeït les nadales, el cirerer d’arboç, creix un pi d’un pinyó, la mimosa, el marfull, i coincidint amb l’inici de la primavera ha florit el cirerer.

Tants records
em retornen –
cirerers florits

Basho

M’ha alegrat la companyia d’una marieta que s’ha establert a la terrassa. No es deixa veure gaire. Espero que es mengi els pulgons.

 

Mirant la gent (II), projectes a ferreteries i altres

El meu costum d’observar la gent també imagina els seus projectes.

Sempre m’ha agradat anar a les grans ferreteries i contemplar l’exhibició d’eines, cargols, llistons, tuberies, plàstics. És una barreja de museu de la tecnologia i d’art contemporani. I tal com passava amb les exposicions d’art, aquí també observo la gent, quan demanen al dependent una peça que no saben exactament com es denomina  “voldria un llistó més o menys en forma de U, per ajuntar …” mentre a la mà sostenen un croquis amb l’esquema d’algun petit artefacte o muntatge que han concebut. De sobte és com si la gent del voltant fossin petits enginyers, inventors creatius que han dissenyat una solució a un problema, que compraran el material necessari, serraran, cargolaran, ensamblaran fins que el tinguin construit.

Només cal una mica d’imaginació per visualitzar com un nuvolet damunt d’ells, contenint els seus projectes. Un altre lloc on puc detectar els projectes de la gent és en botigues de mobles, com Ikea. Aquí també podeu veure la gent del voltant amb un paperet a la mà on hi ha dibuixada la distribució d’un saló, un dormitori o una cuina. Hi ha parelles joves que potser estan a punt de començar a viiure junts, plens d’il·lusió; d’altres que renoven la seva cuina i pensen com en seran de feliços cuinant plats suculents. Això em duu a un altre espai on es pot especular sobre els projectes de la gent: el mercat. A la peixeteria, per exemple, la gent té una llista amb els ingredients d’una recepta, miren les gambes, el rap, la sèpia, el marisc, i anticipen el plat que faran.

De fet a tot arreu la gent té projectes al cap, només que en algun lloc són més fàcils d’endevinar. Hi podem afegir les agències de viatge, on aquell home en un trajo formal llegeix un catàleg i ja es veu en trajo de bany a una platja del Carib, o una botiga de roba on unes adolescents consideren una samarreta i s’imaginen atractives a una discoteca.

Ametllers 2009. Mont-roig del Camp

La meva cita anual amb els ametllers florits ha estat a Mont-roig del Camp, on Miró acostumava a passar els estius.

Hi ha una bonica ruta que travessa camps d’ametllers i oliveres.

A l’antiga església hi ha una exposició sobre el pintor i indicacions als llocs relacionats amb algunes de les seves obres. Aquí hi podeu veure “La casa de la palmera”.

 

Mirant la gent ( I ). Segones exposicions als museus.

A vegades, quan visito un museu, em distrec amb el que es podria anomenar exposició secundària. A més de l’exposició principal o primària, observo els altres visitants com una mena de “exposició secundària” viva. Mentalment els puc posar etiquetes com “Joves començant a descobrir el gaudi de l’art”, “nens arrossegats pels seus pares, avorrits”, “Parella madura, probablement amb una vida sencera anant a visitar museus junts”, etc. Prou sovint es pot detectar una mirada que expressa meravella, intel·ligència o diversió. L’espectacle de la gent gaudint de l’art és bonic.

Alguna vegada gent real s’assembla a un personatge d’un quadre determinat. Encara recordo una noia, descansant a la sortida d’un museu, que em va sorprendre per la semblança a la Flora de la Primavera de Botticelli. Ara sovint provo d’imaginar la gent del voltant de la sala portant vestits antics i sota una il·luminació especial, tal com apareixerien si haguessin estat pintats per Jaume Huguet o Holbein el jove, per exemple. I a la inversa, els personatges de les pintures, al meu voltant en texans i bambes.

 

La Catedral del Besós

Fa uns mesos es va parlar de tirar a terra la central tèrmica de Sant Adrià del Besós, que ja no es servir, adduïnt raons estètiques. Sempre he admirat l’elegància pura de les tres xemeneies amb el paisatge del Maresme al fons i, si les autoritats estan tan preocupades per l’estètica, haurien de dinamitar el barri de “Diagonal Mar” sencer, producte del pitjor urbanisme a Barcelona des de les atrocitats dels anys 60.

L’edifici no és l’únic atractiu de l’anomenada “Catedral del Besós”, artistes anònims hi han deixat obres l’interès de les quals excedeix de llarg el que es pot trobar normalment al MACBA.

 

Més fotos aquí

Corredor de la mort, corredor de la vida

Cada any per Tots Sants recordem els difunts i possiblement pensem, ni que sigui per un moment, en la mort.  Bona part de la filosofia i la religió és una reflexio sobre això. En literatura tenim el recent Nothing to be frightened of de Julian Barnes.

Recordo una notícia sobre un llibre escrit pel cuiner de la presó de Texas sobre els àpats dels condemnats a mort. Als Estats Units tenen dret a veure el seu guia espiritual (veure post Maslow als aeroports), triar el menú del darrer àpat (aquí se’n recull una llista deadmaneating.blogspot.com ) i preparar una última declaració que serà feta pública (aquí n’hi ha una llista del departament de Justícia Criminal de l’estat de Texas l’estat de Texas).
Confesso que no he pogut resistir la curiositat una mica morbosa de donar-hi un cop d’ull. Mig em justifico pensant que com que jo tampoc no m’escaparé de la mort, en certa manera també estic al corredor, només que la data és incerta. Darrer àpat i declaració final són una bona oportunitat per pensar sobre la pròpia actitud davant la mort.
La majoria de les eleccions de darrer àpat no són d’alta cuina sinó fast food, per exemple “hamburgesa de bacon i formatge amb jalapeños, patates fregides, pastís de poma amb gelat de vainilla, te”, o “un pollastre rostit sencer, amanida Thousand Island, una torrada, dues cocacoles baixes en calories, patates fregides, pastís de poma” (i perquè una cocacola baixa en calories?).
La tria del darrer àpat és una versió reduïda de resposta a la pregunta “què em fa feliç?”, a la invitació “Carpe Diem”. Una versió ampliada inclouria la possibilitat de triar una darrera vista o escena, escoltar una música, potser una darrera excursió a un lloc. No sé quines serien les meves eleccions. Vist així, del punt de vista de la darrera oportunitat, gairebé tot em sembla preciós i exquisit, un menú sofisticat o una simple poma, una copa de vi i un tros de formatge; anar a veure per darrer cop un llac al Pirineu o contemplar les cares de la gent que va a treballar al matí.
Moltes de les últimes declaracions que he llegit expressen penediment als familiars de la víctima assassinada, i afecte per la família pròpia. Sovint troben consol en la religió. Alguns s’adrecen també als companys de presó i guardes. D’altres refusen de dir res. Algun acaba amb un renec de ràbia.

A la meva família, als meus amics, a la gent que m’ha acceptat essent la persona que sóc. A les famílies Sullivan i Hayden, no he vingut aquí amb la intenció de fer-me passar per la persona que no sóc. Mai vaig pretendre ser la millor persona. No sóc el millor pare, ni el millor fill, o el millor amic del món. He fet el millor que he pogut amb el que tenia. He vingut sense odi ni amargor al cor. A la meva família i a tots vosaltres, només puc demanar perdó per tot el mal que us he causat. Que Déu ens perdoni en aquest dia. Estic a punt, quan vulgueu.

Sí, només volia dir que estic agraït per tota l’amistat i suport que m’heu donat aquests anys. Ja us veuré quan arribeu allà. Ànims. I als companys del corredor, el mateix. Ànims i a seguir lluitant. El mateix als meus amics de ploma i altres amics. Us estimo.

Aaa … doncs no ho sé. Mmm … No sé què dir. No sé (pausa). No sabia que hi hauria gent aquí, ei!

La lectura fa estremir, sobretot pel final “estic a punt, guarda”. Aquesta declaració permet al condemnat fer públic una mena de balanç de la vida, demanar perdó pel mal que s’ha fet i expressar afecte. Tot i que potser no és molt probable que la majoria de nosaltres fem explícit un balanç així, suposo que en un moment o altre sí que pensarem en la gent a qui hem fet mal, volent o no, i en aquells  a qui potser voldríem haver expressat el nostre afecte i no ho vam fer. Si em poso a pensar què diria jo, és un exercici difícil.
Pels qui realment ho volguessin fer es comença a proposar el que s’anomena “carta llegat” o “testament moral” on a més es transmeten valors i experiències. Això pot ser particularment rellevant en cas de parents que siguin malalts terminals i vulguin deixar un missatge guia als fills.
Deia que en certa manera, no podent escapar-ne, tots estem vivint al corredor de la mort. Només que no tenim fixada la data d’execució, i la nostra cel·la és més confortable, potser tenim sofà i televisió, i llibres, i fins i tot una vista agradable. Podem rebre visites o  compartir cel·la. Podem cuinar el que vulguem o fins i tot sortir a un restaurant. No hi ha guàrdies que ens vigilin, podem passejar i explorar barris, ciutats, muntanyes i rius, i tornar només si volem. Les diferències són tantes que em fa pensar en aquell acudit: “cambrer, porti’m un cafè amb llet, però sense llet, i en lloc de cafè, whisky”. Això és un whisky, no un cafè amb llet! Això no és el corredor de la mort, és el corredor de la vida!

Track de la vida, geografies emocionals

Un track de GPS de tota la vida ens podria dir on hem estat a cada minut, les coordenades geogràfiques dels llocs on hem viscut, o cap on hem viatjat. Però no sabríem si en aquell instant determinat estàvem creatius o al contrari, immersos en la rutina, seguint el ramat; gaudint del lleure o fent una feina dura i desagraïda; interessats en projectes o avorrits, feliços o deprimits. Aquestes serien coordenades a situar en una geografia vital o emocional. Podria ser un paisatge així:

1. Seguint el que fa el ramat
2. dopat amb l’entreteniment
3. la plana del tedi
4 .el pou de la depressió
5. portant la feixuga càrrega pel pendent costerut, com Sísif
6. fent girar la nòria de la rutina
7. el deliciós jardí de l’amor
8. la sala de les arts i les ciències
9. el taller de la creativitat, construint projectes
10 .explorant el món, els paisatges i les cultures
11. el pati del lleure, el joc, i el descans
12. el núvol de l’èxtasi
Aquests gargots tenen precendents il·lustres (es poden trobar al magnífic bloc strangemaps) [ja no accessible]
El mapa alemany del Regne de l’amor (Reich der Liebe) de 1777, que mostra recorreguts des del País de la joventut, on hi ha el bosc de l’amor o el riu dels desigs, cap a altres territoris com són el País del descans, la Terra de l’amor desgraciat, amb els rius de llàgrimes, les muntanyes sense esperança, el desert de la malenconia; o el País de la luxúria, amb les valls de les malalties venèries, la meravellosa Terra de l’amor feliç, amb bones vistes, la font de la joia, el País dels solters o la perillosa Terra de les obsessions, amb la ciutat dels somnis. Qui pot negar haver visitat bona part d’aquestes terres?
També tenim el francès “Carte de Tendre”, amb la geografia de l’amor mesurada en “lieues d’amitié” (kilòmetres d’amor). Seguim el decurs del “Riu de l’atracció” des del poblet de la “Nova amistat” fins a la ciutat de Tendre-sur-reconnaissance, passant per les viles de “Petits soins” o “Grans Favors” i evitant-ne d’altres com la fortalesa de l’Orgull o el poble de L’Oblit que ens podrien dur a la mar de l’Enemistat o al llac de la indiferència. No en coneixeu més d’un que ha perdut la bona ruta per no saber-se orientar?

I més recentment, del 2004, “Every englishman is an island” de Grayson Perry, una geografia de la ment, representada com una illa envoltada dels mars de les patologies mentals com la paranoia, amb regions “Esnob” (on hi ha per exemple la Música clàssica, chardonnay, ioga), Sexe i amor, Cliche, els Somnis, els Desigs, les Pors. Com seria el nostre mapa?

Un altre mapa de Grayson Perry.

Història dels meus peus. Track GPS

M’he comprat un GPS per no perdre’m quan vaig sol de travessa. Ara sí que puc registrar la història dels meus peus. Imagino com seria si n’hagués portat un sense parar des que vaig néixer. Ara tindria el track de tots els llocs per on he passat: els carrers camí de l’escola, les places on anava a jugar, les visites a casa els avis,

els llocs on anàvem de vacances,
les muntanyes que he pujat.
Vist en conjunt, el track de la vida sembla un gran joc de l’oca on anem avançant de casella en casella, a vegades lentament, de tant en tant una penalització dolorosa dura o un premi sorpresa agradable.