Category: Català

El formiguer humà

Per observar la vida de les formigues hi ha formiguers artificials que consisteixen en un marc amb tapes transparents ple de terra. S’hi poden veure les formigues com van d’una banda a l’altra, a diferents coves seguint els corredors, arrossegant menjar, tenint cura de les cries.

En un formiguer humà, seria gaire diferent? Nosaltres, com les formigues, ens acumulem en dependències-dormitori en una banda del niu, i cada dia ens desplacem a unes altres dependències-oficina on passem la major part del dia. De tornada, recollim provisions a una dependència magatzem i, a vegades, passem una estona de lleure a un restaurant o un bar.

 

Edificis escanejats

A Barcelona, pujant per Marina, quan es creua el pont , a mà esquerra es pot veure un edifici sense la paret de la façana, deixant a la vista les diferents habitacions, potser esperant ser enderrocat. Encara es pot veure una calaixera, i un llit. A vegades m’hi aturo i provo d’ imaginar com seria la vida de la gent que hi vivia. En aquesta calaixera, un matrimoni ja gran hi tenia una vaixella de porcelana, postals de viatges que groguejaven de velles? Veien plegats la televisió al vespre asseguts al sofà? I en aquest llit, qui hi dormia? vivia sol? tenia fred? Aquesta vista de l’edifici és com examinar un organisme inanimat per dins, treient-li la pell.

Puc imaginar una vista de l’edifici “viu”, com si tinguéssim un aparell semblant als escàners de tomografia en medecina que ens donen imatges de llesques del cos. Amb un aparell així, podria observar el comportament de la comunitat humana igual que es fa amb els formiguers artificials.

Els edificis són com capses tancades que oculten el seu interior. Aquest aparell imaginari, com si treguéssim un marc d’un rusc d’abelles, ens mostraria les cel·les que hi ha a dins i els éssers que les ocupen:un noi fa els deures d’escola; al lavabo, algú s’ha deixat la tapa del water sense baixar; a la cuina s’hi prepara escudella per sopar; un home gran jeu al llit, malalt; un nen i una nena juguen a disfressar-se; una parella mira la televisió; al taller de luthiers dels baixos, un home passa paper de vidre sobre una viola. En un altre tall, davant d’una llibreria, no queda clar si estan fregant el terra o estan ballant; una taula parada per sopar; la senyora Morningsun; un home està assegut al water llegint una revista; una dona consulta l’agenda electrònica; un home toca el piano; a l’oficina de baix repassen factures.

 

Tardor 2009

Aquest any, quan he anat a trobar els colors de la tardor, les fulles dels faigs ja havien caigut.

Però si he fet tard pels colors als arbres, als meus peus s’estenia una espessa capa de fulles que cobria tot el bosc.

Més enllà, les fulles es prolongaven sobre la superfície de l’aigua d’un gorg en un rierol.

Damunt una roca, al costat de la molsa.

Quan s’acabi, neteja

Quant a fer neteja i reciclar, el nostre entorn d’objectes artificials no ho té tan ben resolt com la naturalesa. Quan morim, deixem enrere un munt d’objectes: mobles, vaixella, roba, papers, llibres, eines, àlbums de fotos, cintes de vídeo, cartes, quadres. I algú s’haurà d’encarregar de llençar-ho. Una feina difícil com sap tothom que ha hagut de buidar el pis d’algun parent o amic estimat que hagi mort. Què podríem fer per facilitar les coses als que vindran? Avançar-nos a llençar l’innecessari? Potser hi ha cartes o papers que volem conservar mentre vivim però que són personals i no voldríem que llegís ningú més. Què pensem que potser valdria la pena conservar? Hauríem de senyalar on tenim guardats documents legals tals com el testament o escriptures d’immobles?

Els nous suports digitals són una nova versió del mateix problema. Cada cop més no deixarem una capsa de cartró amb antigues cartes i fotografies, llibretes amb diaris personals, notes de viatge, una carpeta amb esbossos, etc. sinó que el que deixarem seran fitxers. Fitxers al nostre dic dur, fitxers a servidors de correu, a les xarxes socials, posts a blogs, imatges a Flickr o Picasa. No sabem molt bé encara què n’haurem de fer. S’han de conservar les coses per sempre? O tot s’ha d’esborrar passat cert temps? Potser hi ha webs valuosos que desapareixeran el dia que no hi hagi ningú per renovar la quota de hosting i el registre de domini. Alguns encara es podran recuperar amb còpies històriques de Google o en alguns casos en quedarà rastre a l’internet archive que periòdicament guarda una imatge puntual d’alguns webs. Qui hauria de poder reclamar un llegat digital? Imaginem el cas d’un escriptor o un pensador que mor sense hereus. Poden els estudiosos reclamar l’accés al seu disc dur i a la seva correspondència digital? Potser avui Kafka li hauria entregat el seu portàtil a Marx Brod amb instruccions per esborrar-ho tot després de llegir-ho.

Però en la majoria de casos els nostres continguts no mereixeran ser guardats per sempre. No són l’equivalent a un manuscrit de Proust, un esbós d’Egon Schiele, o una gravació de Clifford Brown. I a mesura que els usuaris actuals vagin morint, quedaran gigues i gigues de deixalles digitals. En el món “offline”, els nostres hereus tindran accés a les nostres propietats, pisos o comptes corrents, ja sia perquè ja els havíem donat les claus o perquè n’obtindran el corresponent permís legal després. En el món online, què hauríem de fer? Podem contractar el servei de Legacylocker, on podem indicar a qui s’han d’enviar les nostres claus d’accés a comptes de correu, blogs, xarxes socials, fotos, un cop verificada la nostra defunció. Ara bé, això no soluciona el problema, un cop hi accedeixin, què hauran de fer? Guardar-ho tot? Esborrar-ho tot? Repassar-ho tot i fer una tria? És impossible que hi puguin dedicar tant de temps. I què fer amb les perfils de les xarxes socials? A facebook preveuen que un perfil quedi en situació “memorial” si algú prova que l’usuari s’ha mort. Això vol dir que es bloquegen ulteriors accessos que el poguessin modificar, i en restringeixen la consulta als amics. El mur queda obert per tal que familiars i amics hi deixin missatges.

Pels que siguin realment previsors, my wonderful life els permet, a més de planificar el funeral, escriure l’obituari i dissenyar la làpida (!), escriure cartes als qui apreciem, fer una llista d’on tenim les coses, fer una llista de les nostres preferències musicals, records, fotos, escrits, i donar instruccions sobre com s’han de cuidar les mascotes. Però se m’acut que si volem dir alguna cosa a algú, o compartir les nostres descobertes en música, art o cuina, ja ho podem anar fent mentre vivim, no cal fer esperar els nostres descendents i amics a que rebin un correu amb un enllaç al nostre llegat digital quan ja haguem mort. I d’altra banda, tinc seriosos dubtes sobre si cal voler deixar un llegat permanent, com si això ens hagués d’alleujar l’angoixa pel fet que la nostra existència és efímera. Potser més val retirar-se discretament, sense fer gaire soroll ni deixar enrere gaires trastos. La meva filla deia una vegada que potser la nostra empremta podria ser com la d’una pluja que ha caigut. M’agrada molt aquesta idea, una pluja suau, que humiteja la terra, rega les plantes, i després no deixa cap rastre visible. Prefereixo ser com una pluja que arriba i se’n va, que no pas com un bidó de plàstic que queda per sempre.

Un post apropiat pel dia de tots sants; no sé si això es convertirà en una tradició, seguint el de l’any passat, Corredor de la mort, corredor de la vida . D’altres sobre un tema similar: Allargar la vida,  les sabates i les últimes petjades.

Identitat corporal, outsourcing biològic

El nostre cos es va renovant constantment i per tant la nostra identitat corporal no estaria basada en la matèria, en les molècules i cèl·lules concretes que el componen en un moment donat, sinó en l’estructura o forma que es manté, estructura que vindria codificada al ADN que hem heretat dels nostres pares. Però no és exactament així! Resulta que el nostre cos està format per unes 1014 cèl·lules, i només una desena part, 1013, serien humanes, codificades amb el nostre ADN mentre que la resta, 9·1013, serien microorganismes, en la major part bactèries als intestins que ens ajuden a fer la digestió. També n’hi ha al nas, les orelles, l’anus, per tota la pell, especialment a les aixelles i l’entrecuix.

Entre altres coses, els microbis produeixen algunes vitamines com la tiamina, la piridoxina i la vitamina K. Digereixen els polisacàrids complexos, les fibres que trobem en el gra, la fruita i la verdura que, altrament, serien indigeribles (veure article al nytimes). Científics de la Universitat de Stanford han intentat fer un cens de la microflora dels intestins. Han identificat 395 espècies de bacteris. Ara un equip està treballant en seqüenciar els gens de la microflora dels intestins, i de moment n’han llistat 78·106. Però les estimacions apunten a que la majoria dels gens que porta una persona són més de microbis que no pas humans. Els humans seriensuperorganismes; amb un metabolisme que uneix atributs microbians i humans.

És extraordinari: “nosaltres” no som només “nosaltres”, les nostres cèl·lules, sinó que per sobreviure necessitem una comunitat estrangera que s’encarregui de certes tasques. Tenim externalització, outsourcing biològic. I aquesta comunitat ens supera numèricament en una proporció de 9:1.

És interessant recordar que l’outsourcing biològic es dóna al nivell més bàsic de la biologia, segons la teoria de l’endosimbiosi. Les mitocòndries, els orgànuls que s’encarreguen de carregar les “piles d’energia” que fa servir les cèl·lules eucariotes (és a dir, llevat dels protozous, totes les cèl·lules que componen els animals i les plantes), serien en realitat bacteris que en un moment donat de l’evolució van ser incorporats a l’espai i lògica cel·lular.

Regeneració, identitat corporal

Al darrer post em referia a la sensació que el nostre cos, després d’un esforç intens, està essent atès, reparat, les peces avariades, substituïdes. De la capacitat de regeneració en tenia evidència de quan em vaig foradar sense voler una ungla amb un trepant. Cada setmana veia com el forat s’anava desplaçant ungla amunt alhora que s’anava cobrint.

Com es regenera el nostre cos? Som com un conjunt d’edificis de marbre, temples immutables que només canvien una placa quan es trenca alguna part? En realitat, el nostre cos és més jove del que pensem (Your Body is Younger Than You Think, New York Times, 02/08/2005), la mitjana d’edat de les cèl·lules d’un adult no és gaire més de 10 anys. La recerca revela que segons l’òrgan i funció hi ha diferents temps de renovació.

Les cèl·lules de les parets dels intestins es renoven cada 5 dies, les de la pell cada 15 dies. És com si fóssim una ciutat els edificis de la qual es repinten cada dues setmanes. “Els glòbuls rojos, després de viatjar uns 1.500 km pel laberint del sistema circulatori, duren uns 120 dies abans d’acabar al cementiri de la melsa”, la renovació del parc automobilístic municipal.
“Quant al fetge, el purificador de tots els verins vegetals naturals i fàrmacs que passen pels nostres llavis, la seva vida al front d’aquesta guerra química és bastant curt”, uns 400 dies.
Fins i tot els ossos són reemplaçats cada 10 anys. La resta de teixits, com els músculs i altres òrgans tenen una durada mitjana de 15 anys.
Les neurones del còrtex cerebral, la lent de l’ull i el cor són les úniques cèl·lules que semblen durar tota la vida.

Així, més que no pas un conjunt monumental d’edificis de pedra, immutables, ens assemblem més a un mercat o a un càmping, per exemple, on les places són ocupades temporalment per algú fins que se’n va i són substituïts per un altre.

Què som? Quina és la nostra identitat corporal? Som un agregat efímer, un conjunt de molècules que temporalment han format una estructura, que es fa i desfà com les gotes d’aigua poden conformar núvols.

No som una cosa, sinó un procés, que “es mou a través de la matèria com una lenta i estranya ona”, segons la bonica expressió de Lynn Margulis.

Reparació nocturna, cames, botes

Després de tants camins recorreguts les desgastades soles de les meves botes s’han trencat. Han durat molt més del que era raonable suposar, no podia esperar que s’anessin regenerant.

Les meves pobres cames, al final d’una jornada caminant 8-10 hores, també estan desgastades. Al vespre, després de sopar d’hora, jec sobre l’estora, i mentre em vénen al cap imatges del dia, dels camins, dels colls que he superat, alhora noto un molt agradable formigueig als músculs i les articulacions. Tinc la sensació que s’ha posat en marxa un procés de regeneració i reparació. Sento com si tot un exèrcit de petits homenets, tècnics de manteniment, treballessin intensament per substituir les parts danyades, reparar desperfectes, lubricar articulacions. Gràcies a ells aquestes cames adolorides demà al matí tornaran a trotar alegres entre els pins negres i els nerets. No és admirable aquesta capacitat de regeneració?

 

Apunts del Perú (2). Les parets inques

Quan es veuen les construccions inques, de seguida crida l’atenció la inclinació cap endins de les parets, característica que feia els edificis resistents als terratrèmols. Si jo fos peruà patentaria un joc lego de parets inclinades per vendre als turistes. Als edificis més simples hi ha pedres petites sense polir, els més nobles fan servir blocs tallats idèntics.

I a vegades, i això és el que vull destacar, totes les pedres són diferents, respectant la seva forma original, només s’han polit el mínim per encaixar perfectament les unes amb les altres. El resultat és d’una bellesa i originalitat excepcionals, i pel que sé, únic. Els picapedrers inques no tallaven les pedres en blocs idèntics sinó que han de buscar la ubicació on encaixarien de manera natural amb el mínim canvi possible. Al final el que tenim no són maons uniformes sinó peces úniques, a vegades gairebé escultures. No tenim un lego sinó un trencaclosques en tres dimensions. I si jo fos peruà també en patentaria un model d’una paret així.

Aquestes parets i pedres podrien ser una bonica metàfora sobre la comunitat i l’individu, el tot i les parts; en el sentit que per contribuir a una estructura general, no cal deixar de ser individu amb les seves característiques particulars, només adaptar-se una mica. Les pedres petites no són descartades per no arribar a una mida mínima ni les molt grans trossejades per convertir-se en blocs uniformes. El picapedrer inca respecta, en la mesura que pot, la mida i forma natural de cada pedra. Això arriba a la categoria de sublim en algunes parts del Machu Picchu on sembla ben bé que l’artista “llegeixi” i interpreti les formes de les roques i, en una mena de diàleg les complementi, com en el temple del sol i temple del cóndor.

Aquesta “lectura” de la forma natural i el respecte per elles acaba implicant que la simetria no té gaire o gens d’importància. És ben admirable un obelisc, una piràmide, una columna, però és difícil de superar l’elegància i originalitat de la roca Intihuatana al Machu Picchu que a banda de les seves funcions astronòmiques i rituals és en ella mateixa una obra d’art superba. Haurem d’esperar 500 anys per trobar una expressivitat abstracta similar en algunes obres d’Eduardo Chillida o Henry Moore.

 

Apunts del Perú (1). L’altar del Qoricancha

Qui visiti el convent de Santo Domingo, a El Cusco, Perú, hi trobarà restes de l’antic temple del sol (Inti kancha) o temple daurat (Qori Kancha). A més d’admirar els murs de les construccions inques, es pot veure una reproducció del croquis que va fer Joan de Santa Cruz Pachacutic el 1613 del panell d’or que hi havia sobre els altars i que resumia la cosmologia andina.

És admirable com es resumeix tot: entre dues constel·lacions, el sol, la lluna, l’estel del vespre i el matí, una el·lipsi representa Viracocha, el déu demiurg ordenador de tot l’univers. A sota hi ha el món normal, i els factors que en regeixen els canvis. Les estacions de l’any amb un estiu simbolitzat amb estrelles (potser les Plèiades), l’hivern amb núvols, els meteors amb el llamp a l’esquerra, i la pedregada a la dreta, associat al felí quwa. La mare terra “pachamama” (que encara avui és objecte de ritus per part dels peruans que hi vessen unes gotes de la beguda que van a beure, o hi enterren unes fulles de coca, o una galeta, com a tribut) es mostra sota un arc de sant Martí, amb un riu i les muntanyes o “Apus”; a la dreta el símbol de l’oceà primordial que ho envolta. Al centre hi ha l’home i la dona, a l’esquerra, el que es descriu com a “els ulls de tota mena de coses”, entès com a llavor o energia origen de les coses, situat dins de la terra. A la dreta els arbres simbolitzarien els avantpassats o ancestres. El rectangle quadriculat del final correspon als conreus de les terrasses.

Em pregunto què dibuixaríem avui, si volguéssim representar la nostra concepció de l’univers en un dels principals edificis de la ciutat.

La idea d’un déu que ha creat i ordenat les coses ha estat substituïda per la d’un univers que s’expandeix des del “big bang”. En un racó remot i perdut d’aquest univers, i per una casualitat altament improbable, la matèria s’ha complicat fins arribar a la vida i evolucionar fins a una espècie que parla.

La nostra vida segueix tenint la influència de les cícliques estacions de l’any, i del temps, però depèn també de cicles econòmics absurds, de modes sobtades. En aquesta versió moderna de l’altar del Qorikancha, a més de les estacions de l’any agrícola hi hauria unes pantalles amb els índexs de borsa, les notícies a la CNN, el més vist al Youtube, el més cercat a Google.

La pobra “mare terra” no està gaire bé de salut, sobreexplotació de recursos, escalfament global, deixalles …