Category: Efímer

El llibre d’Alex Ross “The Rest is noise” sobre la música del segle XX m’ha fet descobrir Morton Feldman. He escoltat, fascinat, els sons suspesos en el temps de Triadic Memories, o de Palais de Mari. És una música de la quietud, una música que no vol anar enlloc; en el sentit que, habitualment, les frases musicals, per melodia, per ritme, per progressió harmònica, semblen anar d’un lloc a l’altre. Aquesta música estranya, plena de silencis, gairebé no es mou; sembla com si es sincronitzés amb la nostra respiració, com si acompanyés una meditació.

Citant Ross: “en el segle més sorollós de la història, Feldman va triar de ser glacialment lent i suau com la neu. Els acords arriben un rere l’altre, en una seqüència aparentment a l’atzar, entre silencis. Les harmonies suren en una terra de ningú entre la consonància i la dissonància, paradís i oblit. Els ritmes són irregulars i se solapen, de manera que la música flota per sobre el compàs. Figures simples es repeteixen molta estona i després desapareixen. No hi ha exposició o desenvolupament de temes, no hi ha una estructura formal.

El 1971 Morton Feldman va escriure “Rothko Chapel”, bàsicament un diàleg entre una viola i un cor amb una mica de percussió, dedicada al seu amic, Marc Rothko, i inspirada  l’obra que estava executant en aquest espai de meditació, resultat de l’encàrrec de John i Dominique de Menil, obert a totes les religions sense estar adscrita a cap en particular. Jo tampoc coneixia aquesta catorze grans murals, pràcticament monocroms, que van requerir sis anys de feina, aplicant pacientment pinzellada rera pinzellada, fins a crear “una fortalesa de color impenetrable”. En la inauguració Dominique De Menil va dir “estem tan saturats d’imatges que només l’art abstracte pot dur-nos fins al llindar del diví”.

En veure les imatges, immediatament vaig pensar en el tríptic “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari”, de Joan Miró, que de fa molts anys són una de les meves obres preferides i el motiu principal per tornar sovint a la Fundació Miró. Si tinc la sort que no hi hagi ningú més, m’assec davant dels tres grans murals, i em sento com en una cel·la per meditar.

La capella de Rothko, l’espai de Miró, tenen clarament una qualitat que m’atreviria a anomenar d’espiritualitat laica – que no vol dir atea -, que no està lligada a una estètica religiosa concreta. Podem demanar-nos si aquest caràcter ve donat per l’experiència de l’amplitud, del buit; un gran espai o superfície sense gairebé res però amb alguna presència que el faci diferent del no-res. En el cas de Rothko són les capes de color, gairebé orgàniques; en el tríptic de Miró, és la línia que recorre la tela (al museu Reina Sofía a Madrid, hi ha un bell quadre similar, “Pájaro en el espacio” i quan veig les orenetes volar pel cel, em sembla com si dibuixessin línies).

El buit en la música seria el silenci. Música que deixa espai entre les notes. En el cas del piano, que dóna l’oportunitat d’escoltar la tènue vibració de la corda després de ser percudida si el pedal impedeix el feltre d’aturar el so. A més de Feldman, un altre músic que deixa escoltar el so de les cordes a l’aire és el nostre Mompou, potser perquè recordava la vibració de les campanes de la foneria de la seva família. ¿No és significatiu que una de les seves principals obres s’anomeni “Música Callada”? Lionel Salter descrivia la música de Mompou com “la veu del silenci … de Sant Joan de la Creu.” Altra vegada l’espiritual i la meditació.

En termes de plans de cinema, la nostra perspectiva habitual, segurament per termes pràctics, correspondria a un pla mitjà. El buit i el silenci permeten eixamplar aquesta perspectiva doblement. D’una banda veiem  més enllà, fins a l’horitzó, una vasta extensió d’espai i silenci, i al mateix temps, ens acosta al que està més a prop, al detall del primer pla, el traç d’una línia, una textura, una simple nota o acord, quelcom que ens passaria per alt barrejat amb un excés d’informació de formes i sons. És potser aquesta mena de perspectiva el que ha atret dut els místics al desert, o a la muntanya?

Podem preguntar-nos per què aquest buit, les superfícies sense figura en les teles, el silenci en la música, són un tret característic de l’espiritual. És potser perquè creen un espai per que hi hagi una experiència diferent? Per a alguns serà la presència o suggerència del transcendent. En apartar els sons, el soroll, els objectes i formes que ens omplen el camp de l’experiència, deixem lloc a una presència que fins ara era impossible de copsar. Per a d’altres, en lloc del transcendent, serà situar el que coneixem en un immens no-res, una experiència de la perspectiva de l’efímer en un buit infinit (un buit esmentat tant per Nabokov com per Bellow en dos textos extraordinaris).

Si el buit en l’espai o el silenci en la música, faciliten una experiència més profunda, aleshores, quin podria ser l’equivalent pel que fa a l’activitat humana? Potser aturar-nos i quedar-nos quiets sense fer res? I això no seria meditar? I l’equivalent al treball de les masses de color de Rothko, o les línies de Miró, seria potser l’atenció a la postura en el zazen?

El nostre cos es va renovant constantment i per tant la nostra identitat corporal no estaria basada en la matèria, en les molècules i cèl·lules concretes que el componen en un moment donat, sinó en l’estructura o forma que es manté, estructura que vindria codificada al ADN que hem heretat dels nostres pares. Però no és exactament així! Resulta que el nostre cos està format per unes 10¹⁴ cèl·lules, i només una desena part, 10¹³, serien humanes, codificades amb el nostre ADN mentre que la resta, 9·10¹³, serien microorganismes, en la major part bactèries als intestins que ens ajuden a fer la digestió. També n’hi ha al nas, les orelles, l’anus, per tota la pell, especialment a les aixelles i l’entrecuix.

Al darrer post em referia a la sensació que el nostre cos, després d’un esforç intens, està essent atès, reparat, les peces avariades, substituïdes. De la capacitat de regeneració en tenia evidència de quan em vaig foradar sense voler una ungla amb un trepant. Cada setmana veia com el forat s’anava desplaçant ungla amunt alhora que s’anava cobrint.

SAUL BELLOW

Ravelstein

Em feia l’efecte que una persona no podia ser coneguda completament si no trobava una forma de comunicar certes coses “incomunicables”, la seva metafísica privada. La meva manera d’entendre-ho era que, abans de néixer, una persona no ha vist mai la vida d’aquest món. Copsar aquest misteri, el món, era un repte ocult. Provinent del no-res, de la no-existència o de l’oblit primari, s’arribava a una realitat completament desenvolupada i articulada. Les persones no havien vist mai la vida. En l’interval de llum entre la foscor en què primer hom espera el naixement i després la foscor de la mort que el rebrà, se n’ha de fer el que es pugui, de la realitat, que és un estat de desenvolupament molt avançat. Jo havia esperat mil·lennis per veure-ho. Aleshores, quan havia après a caminar -a la cuina-, em van enviar al carrer per inspeccionar-ho de més a prop. Una de les meves primeres impressions va ser dels immensos pals d’electricitat que flanquejaven el carrer. Eren de color de castor, suaus i podrits. Als travessers o braços múltiples, hi tenien molts fils o cables en un relé sense fi que queia i s’alçava. Als trams panxuts i seguits dels cables, que alternaven amb regularitat, els pardals hi seien, en sortien volant, hi tornaven a descansar. per les voreres, els totxos descolorits revelaven el seu vermell original amb la llum de l’hora baixa. Rarament es veien automòbils, aleshores. El que es veia eren cotxes de cavalls, carretons de gel, carros de cervesa, amb els enormes cavalls que els tiraven. Coneixia la gent per la cara -vermella, blanca, arrugada, clapada o suau; somrient o violenta o furiosa-, pels ulls, la boca, el nas, la veu, els peus i les gesticulacions. S’ajupien per entretenir-se o preguntar alguna cosa o empipar o turmentar amorosament un vailet.

Déu se’m va aparèixer molt aviat. Duia la clenxa al mig. Vaig entendre que érem parents perquè ell havia fet Adam segons la seva pròpia imatge, i li havia insuflat vida. El meu germà gran també es pentinava d’aquella manera. Entre el meu germà gran i jo hi havia un altre germà. I la nostra germana encara era més gran que nosaltres. Tant se val … Aquest era el món. Jo no l’havia vist mai. El primer do del món era el do d’ell mateix. Els objectes t’atreien i et detenien amb un imperatiu magnètic que simplement era allà. Era un privilegi aconseguir el permís per veure’l -per veure’l, tocar-lo, escoltar-lo. No hauria estat impossible descriure tot això a en Ravelstein. Però hauria contestat de mala gana que Rousseau ja havia tractat el mateix tema a Les confessions o a Els somiegs del passejant solitari. Jo no tenia gaires ganes de rebre aquestes primeres impressions epistemològiques amb anticipació o menyspreu. Durant setanta anys i escaig havia vist la realitat d’acord amb aquells mateixos senyals. Tenia la sensació, també, que havia d’esperar milers d’anys per veure, sentir, olorar i tocar aquells fenòmens misteriosos, perquè em toqués la tanda en la vida abans de tornar a desaparèixer quan se m’hagués acabat el temps. Potser hauria d’haver dit a en Ravelstein: “ Va ser la meva única tanda per viure”. Però ell era massa a prop de la mort per parlar-li en aquests termes i vaig haver de renunciar al meu desig de donar-me a conèixer completament a ell descrivint-li la meva metafísica íntima. Només un nombre molt reduït d’ànimes han trobat la manera de rebre aquestes revelacions.

V. NABOKOV

Parla, memòria

El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. Malgrat que ambdues són bessones idèntiques, l’home, com a regla general, esguarda l’avenc prenatal amb més assossec que aquell al qual es dirigeix (a-més o menys quatre mil cinc-cents batecs de cor per hora). Conec, però, un jove patidor de cronofòbia que experimentà una mena de pànic en mirar per primera vegada unes pel·lícules filmades a casa seva unes quantes setmanes abans del seu naixement. Va veure un món que era pràcticament inalterat -la mateixa casa, les mateixes persones- i després s’adonà que ell allà era absolutament inexistent i que ningú no s’afligia per la seva absència. Va entreveure la seva mare fent adéu amb la mà des d’una finestra del pis de dalt, i aquest gest desconegut el pertorbà com si fos un misteriós comiat. Però allò que l’esparverà particularment fou la visió d’un cotxet de nen nou per estrenar plantat allà al porxo, amb l’aire pretensiós i usurpador d’un taüt; fins i tot allò era buit, com si, en el curs invers dels esdeveniments, àdhuc els seus ossos s’haguessin desintegrat.

Aquest tipus de fantasies no són alienes al jovent. O, per expressar-ho altrament, allò primer i darrer tendeix a tenir un punt d’adolescent -llevat, potser, que estigui dirigit per alguna venerable i rígida religió. La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig. La imaginació, el goig suprem de l’immortal i de l’immadur, hauria d’ésser limitada. Per tal de fruir de la vida, no n’hauríem de fruir massa.

Em rebel·lo contra aquest estat de les coses. Sento l’afany de fer sortir la meva rebel·lió a fora i de vigilar la natura. Un cop rere l’altre, la meva ment ha fet esforços colossals per distingir la més tènue de les clarors personals en la tenebra impersonal a ambdues bandes de la meva vida. Que aquesta obscuritat és causada simplement pels murs del temps que em separen a mi i als meus punys masegats del món lliure de l’eternitat és una creença que comparteixo de bon grat amb el salvatge empastifat amb les pintures més cridaneres. He viatjat enrere en el pensament -un pensament que s’anava esvanint a mesura que avançava- fins a regions remotes, on he cercat a les palpentes alguna eixida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides. Tret del suïcidi, ho he provat tot. M’he llevat la identitat per tal de fer-me passar per un espectre convencional i esmunyir-me dins de regnes que ja existien abans que jo fos concebut. He suportat mentalment la companyia degradant de senyores novel·listes victorianes i coronels retirats que recordaven haver estat, en vides anteriors, missatgers esclaus en una carretera romana o savis sota els salzes de Lhasa. He escorcollat els meus somnis més antics a la recerca de claus i d’indicis -i permeteu-me de dir de seguida que rebutjo completament el món vulgar, tronat i fonamentalment medieval de Freud, amb la seva recerca maniàtica de símbols sexuals (com buscar acròstics baconiats a les obres de Shakespeare) i els seus petits embrions amargs espiant, des dels seus amagatalls naturals, la vida amorosa de llurs pares.