Category: Tots Sants

Fa un any per Tots Sants parlava dels certificats de defunció, l’últim document de la nostra vida administrativa iniciada amb la inscripció al registre civil en néixer. Un altre document administratiu és la “Fe de vida”, que acredita que una persona està viva. És necessari en el cas de pagament de pensions i es du a terme presentant documentació d’identitat davant d’un funcionari o entitat reconeguda.

Estar “legalment viu» de fet equival a no estar “legalment mort” i això vol dir, bàsicament, comprovar que entra aire als nostres pulmons i que el cor impulsa sang a les nostres artèries i venes, altrament estaríem morts clínicament. Els avenços en tecnologia de suport a la vida han fet possible que aquestes funcions es mantinguin de manera assistida fins i tot en cas de cessament irreversible de l’activitat cerebral, de manera que el concepte de “Mort legal” s’amplia al de mort cerebral. Recordem que als certificats de defunció s’hi especificava la causa immediata, la causa subjacent, codificades segons els estàndards ICD i que podíem anar més enrera fins a preguntar pels hàbits de salut: morir d’atac de cor degut a una vida sedentària, una mala dieta i tabaquisme, per exemple.

Com seria si haguéssim de fer alguna cosa semblant amb la Fe de vida? Què passaria si l’encarregat del registre hagués d’omplir un formulari especificant la causa que estiguem vius? La causa immediata, és que respirem i bateguem, i això vol dir que tenim cobertes les necessitats més bàsiques d’aliment i refugi. En el cas dels infants o de les persones dependents, la causa de tenir cobertes aquestes necessitats és que algú té cura d’ells, uns pares que els estimen o una societat amb un programa d’assistència. I per la resta? Quines serien les causes subjacents que fan que ens esforcem per seguir vius? Què ens fa esforçar a trobar menjar i refugi, ja sia com a caçador recol·lector en un bosc de Borneo, o saltant del llit cada matí per agafar el metro i anar a l’oficina a guanyar un sou? Què ens fa sentir vius (què diem que volem a les xarxes socials)? O dit d’altra manera, què fa que no desistim i ens suïcidem? Si la ICD classifica les causes de mort, com classificaríem les causes subjacents de la vida?

Especulem.

Un primer grup de causes seria la inèrcia, seguir per que sí. Com a organismes biològics estem programats per a sobreviure i lluitar per superar les dificultats. I bona part de la humanitat ja queda tan consumida per aconseguir sobreviure que està massa cansada per a plantejar-se res més, no li queden energies extra per a deprimir-se o demanar-se pel sentit de la vida. Com a subjectes socials estem programats per seguir el guió o la rutina del paper que tenim assignat o hem triat. I finalment, potser seguim vivint perquè no ens atrevim a suïcidar-nos.
Un segon grup de causes és sentir-se útil, “ésser per als altres”. Tenir cura dels fills, servir una causa humanitària, donar suport a una opció política, religiosa o seguir un grup esportiu.
Un altre grup és “ésser a través dels altres”, ser estimat, admirat, reconegut, respectat, temut; tenir molts seguidors a twitter o likes a facebook.
I és clar, també pot ser que vulguem viure perquè ens agrada i suposa una experiència gratificant. Alguns en tindran prou amb la vida de cada dia, d’altres se sentiran frustrats sinó aconsegueixen l’excepcional, el restaurant més famós, la muntanya més alta, el viatge més exclusiu. Als curiosos els fascinarà descobrir el món, ja sia una nova espècie de cuc, una galàxia llunyana o un text del segle XVII.
Finalment hi ha el grup dels que no podrien sobreviure sense l’ajuda de substàncies químiques, medicaments, substàncies legals com l’alcohol o el tabac, o il·legals, els qui no poden afrontar el dia sense la seva dosi d’heroïna, per exemple.

Probablement tothom presentarà una barreja de tots els tipus. El formulari de Causes de la Fe de vida podria ser alguna cosa així.

FE DE VIDA

CAUSES IMMEDIATES
Marcar si és independent o no, i en aquest darrer cas, qui en té cura
( ) Independent
( ) Dependent
    ( ) familiar o amic
    ( ) assistència pública

CAUSES SUBJACENTS
Marcar la seva importància des de 1 (menys important) a 5 (molt important)

GRUP I: INÈRCIA
12345 Instint de supervivència
12345 Rutina social, seguir un guió, acomplir una missió
12345 Por al suïcidi
GRUP II: ÉSSER PER ALS ALTRES
12345 Tenir cura d’algú, fills, família, comunitat
12345 Salvar el món, investigació mèdica, política
12345 Pertànyer a un grup polític, religiós, esportiu
GRUP III: ÉSSER A TRAVÉS DELS ALTRES
12345 Ser estimat
12345 Ser reconegut, admirat, envejat, desitjat
12345 Ser respectat, temut
GRUP IV: EXPERIÈNCIES GRATIFICANTS
12345 La vida ordinària
12345 l'excepcional, el sibarita gastronòmic, la víctima de la moda, l'esportista extrem, el viatger
12345 La curiositat, explorar el món i la cultura
GRUP V: ELS SUPLEMENTS QUÍMICS
12345 Ús o abús de medicaments
12345 Ús o abús de substàncies legals, alcohol, tabac
12345 Ús o abús de substàncies il·legals

Del punt de vista de documentació administrativa, la nostra vida comença amb una inscripció registre civil i acaba amb un certificat de defunció. En un article magnífic al New Yorker, Kathryn Schulz ens descobreix la història dels certificats de defunció, i en particular de l’inventari de les causes de la mort, des de una llista de 81 al segle XVII fins a les 14.000 que registra actualment la WHO. Amb una taxa de mortalitat d’un 7,89 per mil, el 2014 hi haurà uns 50 milions de morts que donaran lloc a uns 25 milions de certificats de defunció especificant les seves causes. Schulz assenyala que aquesta burocràcia de la mort és una conseqüència de l’estat democràtic modern, “si tothom compta, tothom ha de ser comptat”.

El precedent dels certificats de defunció moderns són els Bills of Mortality, llistes setmanals de defuncions ocorregudes a Anglaterra atribuïdes a la plaga. El 1629 s’indicaria a les parròquies que reportessin també les morts degudes a altres causes. El 1662 John Graunt, un dels precursors de la demografia, publicaria  ”Natural and Political observations made upon the Bills of Mortality” analitzant-los amb l’objectiu d’estudiar la propagació de la pesta bubònica. Arribaria a compilar fins 81 causes de mort en quatre categories principals: malalties cròniques, epidèmies, mortalitat infantil i accidents.  El 1893, un comitè internacional presidit per Jacques Bertillon ampliaria la llista a 161 causes agrupades en 14 categories seguint un criteri de classificació anatòmica. Avui la llista és gestionada per l’Organització Internacional de la Salut i codifica fins a 14.000 causes classificades en 22 grans grups.

La ICD10 (desena edició de la International Cause of Death) estableix els grups següents per a malalties: (I) Malalties infeccioses i parasitàries, (II) Neoplàsies, (III) malalties de la sang, (IV) endocrines, (V) Trastorns mentals i del comportament, (VI) malalties del sistema nerviós, (VII) malalties de l’ull, (VIII) malalties de l’oïda, (IX) sistema circulatori, (X) sistema respiratori, (XI) aparell digestiu, (XII) la pell i el teixit subcutani, (XIII) malalties del sistema osteomuscular i del teixit connectiu, (XIV) aparell genitourinari, (XV) embaràs i part, (XVI) afeccions originades en el període perinatal, (XVII) malformacions congènites, i (XVIII) altres no classificats.

Les causes externes es recullen a (XIX) Traumatismes i enverinaments (una excel·lent font d’inspiració per a un escriptor de novel·la negra, per cert) i (XX) causes externes de morbiditat i de mortalitat. D’altres codis són el (XXI) Factors que influeixen en l’estat de salut i (XXII) Codis per a situacions especials. A Catalunya, les causes més importants són els tumors i les malalties del sistema circulatori, que sumen més d’un 60%.

La pregunta “per què morim” why o “de què morim” no és fácil de respondre, sobretot si a més d’identificar la ‘causa immediata’, per exemple la ruptura del miocardi, volem indicar la ‘causa subjacent’ que seria malaltia de l’artèria coronària ateroscleròtica. Reportar la causa subjacent és difícil, per manca de formació dels metges però sobretot  perquè sovint no està disponible la informació necessària. Schulz segueix analitzant la qüestió citant Harvey Fineberg de l’Institute of Medicine quan diu que, “si algú mor d’un atac de cor, no diem que va morir per tenir el colesterol alt, un estil de vida sedentari i 40 anys de fumar”. I no obstant, un estudi de Foege i McGinnis de 1993,  revelava que la meitat de les morts als Estats Units el 1990 es podien atribuir a nou factors que no s’incloïen als certificats de defunció: tabac, dieta i activitat física, alcohol, agents microbians, armes de foc, comportament sexual, vehicles i ús indegut de medicaments i drogues. La distinció és important ja que pot fer decantar les polítiques de salut cap a la recerca de medicaments o cap a la formació d’hàbits més saludables.

Si la qüestió què interessa els metges és “de què morim”, la pregunta que ens fem els que estimàvem el difunt és “com”. Volem saber si va patir, o si estava en pau, o en el cas d’una mort prematura, si va tenir algún sentit, si s’hauria pogut evitar. Sobre tot això, conclou Kathryn Schulz, el certificat de defunció no en diu res; no és l’elegia d’Auden per a Yeats.”Morim perquè vam néixer, perquè som mortals; perquè després de tot, la vida és així”.

Debre Libanos, potser el monestir més venerat a Etiòpia. En un funeral, els homes carreguen el taüt a les espatlles. Darrera, les dones gemeguen i ploren. Segons ens expliquen, es tracta de familiars, no pas de ploraneres o ploracossos, que cobraven per expressar el dol, presents a totes les cultures. A Espanya, les “plañideras” tornen a estar vigents després que l’església les hagués prohibit (notícia). A Queretaro (Mèxic) fins i tot se’n fan concursos. A l’Etiòpia rural, tota la comunitat pren part a la cerimònia. Cada família ha anat aportant diners a una mena de fons comú i les despeses són compartides.

Més tard, en un altre funeral, potser algú més ric, hi ha tot d’homes a cavall i, en un moment donat, les dones salten de manera sincronitzada:

Trobo fascinant aquesta forma d’expressar una emoció amb el cos, de manera col·lectiva. Dies més tard, al sud del país, a Turmi, en una comunitat Hamer, culturalment molt diferent, torno a veure els salts de les dones, aquest cop en una de les cèlebres cerimònies d’iniciació en què el noi ha de saltar sobre els lloms d’uns bous i recórrer’ls sense caure. Els salts gairebé fan trepidar el terra.

Què fa que aquesta manera d’expressar emocions estigui present a dues zones i cultures relativament diferents? Quin seria el mapa d’aquesta forma?

Em fa pensar també en les similituds entre les formes de devoció a l’església ortodoxa etíop i el judaisme o l’islam. El culte no és només a l’interior sinó que el pati que envolta l’edifici, normalment octogonal o circular, té un paper molt important, semblant al que trobem a les mesquites. La gent es descalça en entrar, igual que els jueus i els musulmans. De fet la devoció comença ja fora del recinte. Per exemple, s’aturen a la porta d’entrada i toquen el mur amb les mans. Tot i la llunyania doctrinal respecte de jueus i musulmans, les formes de la devoció són més pròximes que les que hi pugui haver amb l’església catòlica o l’ortodoxa grega. S’explicaria pel clima? per ser pobles fonalmentalment pastors?

En aquest vídeo d’un s’escolten uns cants gravats fora el pati, als 40 segons se sent ulular.

Als cementiris del nord i prop d’Addis, les tombes estan protegides per reixes. Més el sud en canvi trobem tombes esparses, cadascú enterra els seus al seu terreny.

Alguns cementiris ja han anunciat làpides amb qrcodes de manera que els visitants podran saber més sobre el difunt seguint l’enllaç al mòbil.

A vegades, quan passejo entre nínxols d’un cementiri, llegeixo els noms, les dates, i penso en com deurien ser les vides de les persones que hi són enterrades. Quan veig que es tractava d’una persona jove, o un infant, no puc evitar pensar que van haver de partir “massa d’hora”, potser per una malaltia, o un accident. I els altres, quina mena de vida deurien tenir? Quantes coses els van passar o van fer? No hi ha cap vida insignificant. Cadascuna d’ells hauria pogut ser objecte d’una biografia que no ha escrit ningú.

Per un moment, imagino que, de sobte, aquestes fileres de nínxols es converteixen en els prestatges d’una llibreria amb els volums de les biografies, i potser també dietaris personals, àlbums de fotografies. Deambulant entre els corredors i prestatges, obriria algun volum a l’atzar.

En una biografia resumida hi podria trobar:

• 1947: Entra a treballar de bibliotecària a la Biblioteca de la facultat de Física
• 1955: Es casa amb Joaquim Jove
• 1956: Té un fill a qui posen de nom Àngel

En un dietari o memòries, potser hi podria llegir alguna cosa com “teníem dotze anys, i tornàvem d’una visita amb l’escola al zoo. Caminava pel port amb un amic quan la senyora que venia tiquets al kiosk de les “Golondrines” ens va cridar i ens va dir que era el seu aniversari, i que ens convidava a fer un viatge. Sempre recordaria la bondat d’aquella senyora regalant una passejada gratis a dos nois que no coneixia”. 

No hi ha cap vida insignificant, de cada persona que veiem al carrer podem imaginar el seu passat i el seu futur ( post sobre les quatre edats). A cada moment passen tantes coses que ni les biografies o memòries podrien arribar a recollir tota aquesta riquesa. Ni tan sols els dietaristes més compulsius poden registrar-ho tot, per exemple, l’alegria podem sentir un dia anant a treballar, només perquè s’ha acabat la calor enganxosa de l’estiu i ens arriba la primera brisa fresca de la tardor.

I ni que poguessin arribar a existir, aquests infinits volums de memòries, ningú no els podria arribar a llegir. Són massa nombrosos i no hi hauria temps. Ni tan sols cadascú de nosaltres sobre nosaltres mateixos. No podem retenir-ho tot. És sa anar deixant anar el que passa, com si viatgéssim només amb una motxilla on portem les coses del dia i com a molt alguns records de poc pes, i no pas amb un enorme magatzem on anar-ho conservant tot.

Però m’agrada la idea que ningú no és insignificant ni mancat d’interès, i que aquestes biografies podrien haver estat escrites, i les podria fullejar.

El tipus de residència als cementiris, naturalment, segueix l’estil del que teníem en vida:

Els que vivien en pisos de lloguer a un barri normal van a parar als nínxols.

Els que vivien en mansions a barris residencials, van a parar a panteons.

Amb un humor una mica negre podríem dir que passem del cementiri dels vius a la ciutat dels morts.

L’excel·lent bloc cementeriodeleste.blogspot.com/ explica aspectes interessants del cementiri del Poblenou . Hi ha algunes escultures notables, com el cèlebre bes de la mort.

D’altres de sorprenents, com aquest sentit homenatge a algú de la família Roman Heredia, una escultura de marbre de mida natural, que inclou ulleres de sol i una ampolla de whisky.

La tomba més popular és la de Francesc Canals, el Santet del Poblenou, de qui no se sap gaire més que treballava als magatzems el Siglo i que era conegut per la seva bondat. Moria el 1899 als 22 anys i aviat es va extendre la creença que ajudava als qui ho necessitaven i li demanaven. Aquesta devoció popular encara és ben viva avui, tal com ho mostren les espelmes i objectes que envolten la seva tomba. La gent escriu el que necessita en un paperet. Un dia parlava amb una senyora que acabava d’encendre unes espelmes que li havia portat. Unes eren per a uns favors petits que ella demanava, però les altres, les duia al Santet per que ajudés a qui li semblés que ho podia necessitar. No és una actitud generosa?

Una altra actitud ben simpàtica és la que revela la tomba del còmic Cassen, Casto Sendra Barrufet: Quien bien te quiere te hará reir. No hi podria estar més d’acord.

Prop del cementiri hi ha un taller de marbre on tant poden fer una encimera per a una cuina, com una làpida per a una tomba. Treballen tant per al cementiri dels vius com per a la ciutat dels morts. No sé si podria encarregar que aprofitessin el meu marbre de la cuina per fer-lo servir de làpida, amb alguna inscripció com “aquí s’hi van preparar dinars i sopars …”.

A l’últim post parlàvem de les “converses franques” al final de la vida quan a vegades cal decidir entre una teràpia orientada a allargar la vida i un tractament pal·liatiu del dolor. La qüestió era sobre què estem disposats a aguantar per tal de tenir una oportunitat de seguir vius i quin nivell de qualitat de vida ens resulta acceptable. ¿Què respondríem si ens diguessin que estaríem mentalment conscients, capaços de llegir, de mantenir una conversa, però que no podríem caminar ni alimentar-nos normalment i que hauríem de dependre de medicació contra el dolor?

Imaginem ara que aquesta mena de conversa fos possible al començament de la vida, abans de néixer, com si fóssim un no-existent indeterminat que pogués decidir si entra a l’existència o no (deixem de banda la paradoxa d’una identitat indeterminada havent de triar).Se’ns informaria sobre l’equipament i condicions que tindríem en la nostra estada terrenal: “Si vols entrar a existir ara, aquestes són les teves opcions, seràs un home, alçada mitjana, intel·ligència mitjana, no precisament un atleta ni tampoc un geni. També se’ns informaria sobre l’entorn social, en quina mena de família i de país naixeríem, si en el món desenvolupat o subdesenvolupat. (La sèrie de TV Quantum Leap proposava una idea similar).

(Del Llibre d’esbossos de Dresde de Dürer, sobre la proporció humana)
Potser no en tindríem prou només amb aquesta informació, les cartes que se’ns donen. Abans d’apostar per entrar en aquesta partida voldríem saber si tindrem una vida feliç, o interessant, si hauríem de patir dolor, o frustració, quant de temps viuríem. Segurament una resposta honesta no seria del tot tranquil·litzadora. Una certa part de confusió, dolor i decepcions està garantida. Però la llista de possibilitats de conèixer, descobrir i gaudir és inacabable. Saul Bellow ho va dir magníficament aRavelstein. Si podem, per exemple, sentir l’aire fresc i fred al matí, quan obrim la finestra per ventilar el dormitori, o menjar una torrada amb oli, conversar amb un amic, n’hi ha prou amb això?

Podem imaginar que estem comprant els tickets per un cert viatge de la vida. L’èxit no està garantit i és realment el viatge d’aventura definitiu, entrant a l’existència en un moment, lloc, i condiciones humanes determinades. Si això fos com una caminada a la muntanya, un hipotètic guia podria avisar-nos que al llarg del camí hi trobarem trampes, esgarrinxades i caigudes, però al mateix temps, delicioses fonts, vistes inesperades, regals meravellosos. Però no se’ns dóna cap mapa amb els punts negres o blancs marcats. Podem perdre’ns meravelles només perquè encara ens estem recuperant de la darrera ensopegada.

També podem imaginar que en lloc d’haver de triar si entrem a l’existència o no, que som capaços de triar el tipus de vida. Això és el que Plató considera al final de la República, en el mite d’Er.
Després de morir, les animes tenen l’oportunitat de triar un cert model de vida per al següent cicle, potser un tirà, un animal, un home normal. I abans de néixer de nou, les ànimes passen per la plana de l’Oblit i beuen de l’aigua del riu de la Despreocupació, de manera que no recordaran el procés. Em pregunto que triaria pel meu proper cicle, o en què estava pensant quan vaig optar per la vida que tinc ara.

“Bé, si puc menjar gelat de xocolata i veure el futbol per la tele, aleshores estic disposat a seguir vivint. Estic disposat a aguantar un munt de patiment si tinc una possibilitat de tenir això”.

Aquesta fou la inesperada resposta que un professor emèrit amb una malaltia terminal va donar a la pregunta: “quant estàs disposat a patir per tenir una possibilitat de seguir vivint, i quin nivell de qualitat de vida és acceptable per a tu”.

Era una conversa entre un especialista en atenció pal·liativa i un pacient. Quan ens enfrontem als darrers mesos de vida sovint toca triar entre teràpies orientades a allargar la vida, que impliquen una atenció hospitalària agressiva i cara, i opcions orientades a alleujar el dolor.

Aquesta conversa s’esmenta en l’excel·lent assaig d’Atul Gawande, “Deixant passar, què hauria de fer la medecina quan no pot salvar la teva vida” (New Yorker, 02/08/2010 ). La conveniència i legislació sobre aquesta mena de converses van ser tractades també a “Una xerrada franca sobre l’atenció mèdica al final de la vida” (New York Times, 24/08/2010).

El sistema de salut americà “és excel·lent mirant d’evitar la mort amb quimioteràpies de 8.000 $ al mes, 3.000 $ diaris d’atenció intensiva, o operacions de 5.000 $ l’hora”. Una mena de tractament que sovint acaba amb el pacient connectat a un sistema de respiració artificial, el cos i la ment desconnectant-se i sense cap possibilitat de dir adéu a la gent que voldries. D’altra banda, les enquestes indiquen que les principals prioritats serien “a més d’evitar el patiment, estar amb la família, mantenir el contacte amb els altres, seguir mentalment conscient i  no tornar-se una càrrega per als altres”.

No tenim -diu Gawande-, una Ars moriendi posada al dia. Aquest era un text medieval que oferia consells per a ben morir. No hi podria estar més d’acord. Em pregunto, però, quina mena de formació haurien de rebre els metges per tal de poder ensenyar als pacients l’Ars moriendi. El que em fascina és la diversitat de possibles respostes a la pregunta “qui nivell de qualitat de vida és tolerable”. Per alguns, qualsevol cosa llevat de la mort és acceptable, per altres, si no poden sentir l’adrenalina dels esports de risc, la vida ja no val la pena. La gent que se suïcida després d’un revés econòmic no es poden imaginar la vida sense cert nivell de confort. Resulta que no podem elaborar una Ars moriendi sense escriure, al mateix temps, una Ars Vivendi. Mantenir el cap clar, poder veure les formes canviants dels núvols per la finestra, les línies que tracen les orenetes a la primavera, una tassa de te amb una pasta, o una mica de formatge i vi negre, veure una comèdia o un musical a la tele, una conversa amb coincidències i desacords.

Galeria d’imatges d’Ars Moriendi al blog bibliodissey

Cada any per Tots Sants recordem els difunts i possiblement pensem, ni que sigui per un moment, en la mort.  Bona part de la filosofia i la religió és una reflexio sobre això. En literatura tenim el recent Nothing to be frightened of de Julian Barnes.

A la meva família, als meus amics, a la gent que m’ha acceptat essent la persona que sóc. A les famílies Sullivan i Hayden, no he vingut aquí amb la intenció de fer-me passar per la persona que no sóc. Mai vaig pretendre ser la millor persona. No sóc el millor pare, ni el millor fill, o el millor amic del món. He fet el millor que he pogut amb el que tenia. He vingut sense odi ni amargor al cor. A la meva família i a tots vosaltres, només puc demanar perdó per tot el mal que us he causat. Que Déu ens perdoni en aquest dia. Estic a punt, quan vulgueu.

Sí, només volia dir que estic agraït per tota l’amistat i suport que m’heu donat aquests anys. Ja us veuré quan arribeu allà. Ànims. I als companys del corredor, el mateix. Ànims i a seguir lluitant. El mateix als meus amics de ploma i altres amics. Us estimo.

Aaa … doncs no ho sé. Mmm … No sé què dir. No sé (pausa). No sabia que hi hauria gent aquí, ei!

Sis respostes a la pregunta “Sobre què sou optimistes i perquè” a edge.org veien com a extraordinàriament positiu que la vida s’allargui fins a 120-150 anys. Se’m fa estrany l’accent en la longevitat més que no pas en la idea de qualitat de vida.