Motenda, el disseny

He fet una tenda que al mateix temps serveix de motxilla, la motenda. Aquest va ser el procés de disseny.

1. Una motxilla ultralleugera i lones?
Després d’una travessa de diversos dies al Pirineu, amb una motxilla de 2250 g. i una tenda lleugera de 1.600 g. explorava webs d’equipament lleuger. Hi havia motxilles que pesaven molt poc, i gent que enlloc de tenda feia servir una lona per al terra i tela lleugera lligada amb cordes com a sostre. Però les motxilles eren lleugeres gràcies a fer servir una tela molt fina que era més fràgil i susceptible d’esquinçar-se en fregar amb una branca. En canvi, aquesta motxilla, contenia una lona per dormir que era més resistent! No era una contradicció? La tela més resistent hauria d’anar fora.

2. Lona i capelina?
Vaig pensar que podria fer servir la lona del terra per embolicar el contingut de la motxilla, i com a coberta, la capelina, una tela més lleugera, com a coberta. La idea m’agradava perquè eliminava la motxilla i només havia de dur un terra i una capelina. Però aquesta solució no era viable perquè en les travesses de muntanya fa bastant fred, a vegades plou i no sempre hi ha arbres on penjar les cordes per tensar la lona sostre. Havia de tornar a la idea d’una tenda tradicional. Potser podria unir la lona del terra i la capelina d’alguna manera per formar una tenda.

 3. La tenda és la motxilla!
Vaig estudiar si podia unir el terra i la coberta amb cremalleres o velcros. Però resultava complicat. Les mides de la coberta no es corresponien gaire amb les d’una capelina, seria laboriós de deixar ben subjectat cada vegada que muntés la tenda. Hauria de fer una obertura a la tela del terra per accedir al contingut de dins la motxilla? Si no embolicava bé la lona, em podien caure coses? El moment eureka va ser pensar que una tenda normal podia ser, plegada, el contenidor de la motxilla. No em cauria res i la mateixa porta de la tenda podia servir per accedir a l’interior sense fer cap més obertura.

4. Estudi del plegat i les corretges, estora integrada
Ara calia trobar com plegar la tenda per acabar constituint una capsa d’una base d’uns 25×35 cm i 60 cm d’alçada. Havia vist que algunes motxilles incorporaven una estora a l’esquena i també que alguns models d’estora eren més curts per estalviar pes. Vaig recollir la idea, l’estora aniria integrada al terra de la tenda i en plegar-se, aportaria solidesa a la capsa.
Després calia veure com embolicar la tenda plegada amb dues «tapes» i mirar que les corretges no molestessin a l’hora de jeure.

5. Estructura
Com sostindria la tenda? La meva tenia dos arcs creuats al davant que s’aguantaven sols i un al darrera, tot tensat per vents. Volia trobar la manera de fer una estructura autònoma, que no necessités vents. Explorant materials en una botiga de cometes, vaig descobrir les varilles de fibra de vidre trenada, que es poden doblegar i després recuperen la forma. Si una creu de dos arcs s’aguantava sola, podia aguantar tota la tenda amb tres creus. Vaig fer un model a escala i un eix superior i aguantava! Molt lleuger però resilient.

6. La capelina avancer.
Encara volia tenia un avancer com el de la meva antiga tenda, i pretenia fer-lo amb la capelina. Però no trobava la manera d’adaptar la forma rectangular a un avancer i menys encara, d’aconseguir que s’aguantés sense fer servir vents. Al final se’m va acudir fer servir una varilla per guiar el que seria la base. La varilla quedaria tensada per una cinta. L’altre extrem de l’avancer aniria subjectat amb velcros a les cintes de la coberta i el que sobrava, a sota, plegat. Les piques no són imprescindibles però n’hi haurà 5, 4 pels extrems de la tenda i una per aguantar l’avancer, que sinó s’aguantaria només amb el pes de les botes.

ANEM PER FEINA! Acabada l’etapa de dibuixos i models, vaig encarregar els materials, em vaig comprar una màquina de cosir i van començar mesos de confecció plens d’errors i correccions, alguns comprensibles, d’altres totalment estúpids. Però tot plegat va culminar en una tenda motxilla de 1850 g, que presento en aquesta pàgina juntament amb una guia imperfecta per qui vulgui provar de fer-se’n una.

Tots Sants 2014. Certificats de defunció

Del punt de vista de documentació administrativa, la nostra vida comença amb una inscripció registre civil i acaba amb un certificat de defunció. En un article magnífic al New Yorker, Kathryn Schulz ens descobreix la història dels certificats de defunció, i en particular de l’inventari de les causes de la mort, des de una llista de 81 al segle XVII fins a les 14.000 que registra actualment la WHO. Amb una taxa de mortalitat d’un 7,89 per mil, el 2014 hi haurà uns 50 milions de morts que donaran lloc a uns 25 milions de certificats de defunció especificant les seves causes. Schulz assenyala que aquesta burocràcia de la mort és una conseqüència de l’estat democràtic modern, “si tothom compta, tothom ha de ser comptat”.

Certificat de defunció
El precedent dels certificats de defunció moderns són els Bills of Mortality, llistes setmanals de defuncions ocorregudes a Anglaterra atribuïdes a la plaga. El 1629 s’indicaria a les parròquies que reportessin també les morts degudes a altres causes. El 1662 John Graunt, un dels precursors de la demografia, publicaria  ”Natural and Political observations made upon the Bills of Mortality” analitzant-los amb l’objectiu d’estudiar la propagació de la pesta bubònica. Arribaria a compilar fins 81 causes de mort en quatre categories principals: malalties cròniques, epidèmies, mortalitat infantil i accidents.  El 1893, un comitè internacional presidit per Jacques Bertillon ampliaria la llista a 161 causes agrupades en 14 categories seguint un criteri de classificació anatòmica. Avui la llista és gestionada per l’Organització Internacional de la Salut i codifica fins a 14.000 causes classificades en 22 grans grups.

La ICD10 (desena edició de la International Cause of Death) estableix els grups següents per a malalties: (I) Malalties infeccioses i parasitàries, (II) Neoplàsies, (III) malalties de la sang, (IV) endocrines, (V) Trastorns mentals i del comportament, (VI) malalties del sistema nerviós, (VII) malalties de l’ull, (VIII) malalties de l’oïda, (IX) sistema circulatori, (X) sistema respiratori, (XI) aparell digestiu, (XII) la pell i el teixit subcutani, (XIII) malalties del sistema osteomuscular i del teixit connectiu, (XIV) aparell genitourinari, (XV) embaràs i part, (XVI) afeccions originades en el període perinatal, (XVII) malformacions congènites, i (XVIII) altres no classificats.

Les causes externes es recullen a (XIX) Traumatismes i enverinaments (una excel·lent font d’inspiració per a un escriptor de novel·la negra, per cert) i (XX) causes externes de morbiditat i de mortalitat. D’altres codis són el (XXI) Factors que influeixen en l’estat de salut i (XXII) Codis per a situacions especials. A Catalunya, les causes més importants són els tumors i les malalties del sistema circulatori, que sumen més d’un 60%.

La pregunta “per què morim” why o “de què morim” no és fácil de respondre, sobretot si a més d’identificar la ‘causa immediata’, per exemple la ruptura del miocardi, volem indicar la ‘causa subjacent’ que seria malaltia de l’artèria coronària ateroscleròtica. Reportar la causa subjacent és difícil, per manca de formació dels metges però sobretot  perquè sovint no està disponible la informació necessària. Schulz segueix analitzant la qüestió citant Harvey Fineberg de l’Institute of Medicine quan diu que, “si algú mor d’un atac de cor, no diem que va morir per tenir el colesterol alt, un estil de vida sedentari i 40 anys de fumar”. I no obstant, un estudi de Foege i McGinnis de 1993,  revelava que la meitat de les morts als Estats Units el 1990 es podien atribuir a nou factors que no s’incloïen als certificats de defunció: tabac, dieta i activitat física, alcohol, agents microbians, armes de foc, comportament sexual, vehicles i ús indegut de medicaments i drogues. La distinció és important ja que pot fer decantar les polítiques de salut cap a la recerca de medicaments o cap a la formació d’hàbits més saludables.

Si la qüestió què interessa els metges és “de què morim”, la pregunta que ens fem els que estimàvem el difunt és “com”. Volem saber si va patir, o si estava en pau, o en el cas d’una mort prematura, si va tenir algún sentit, si s’hauria pogut evitar. Sobre tot això, conclou Kathryn Schulz, el certificat de defunció no en diu res; no és l’elegia d’Auden per a Yeats.”Morim perquè vam néixer, perquè som mortals; perquè després de tot, la vida és així”.

Poesia a la butxaca

M’agradaria haver treballat més la memòria, i ser capaç de recordar algunes de les poesies que he llegit. Ja que no em resulta fàcil, he buscat la manera de dur  la poesia a la butxaca.

Suposem que hem copiat la poesia a un processador de textos. La majoria d’ells deixa exportar a format PDF.

Hi ha una eina que, entre altres coses, pot convertir un fitxer PDF de 16 pàgines a un full A4 a dues cares que es pot doblegar per fer un llibret que cap a la cartera. El document original ha de tenir el pas de lletra prou gran com per que sigui llegible un cop reduït 8 vegades  (per exemple Garamond 26). Es pot descarregar a: http://multivalent.sourceforge.net El fitxer multivalent.jar es copia al directori que es vulgui i des de la finestra de comandaments es fa:

c:camí_del_javajava.exe -classpath c:camí_del_multivalentMultivalent.jar tool.pdf.Impose -verbose -page 1-16 -dim 2x4 -layout "1l,8r,16l,9r,13l,12r,4l,5r,7l,2r,10l,15r,11l,14r,6l,3r" nom_document.pdf

Que més o menys vol dir:

  • genera les 16 pàgines del document (-page 1-16)
  • posant-ne 8 a cada pàgina, en 2 columnes i 4 files (-dim 2×4)
  • i disposades així (“1l,8r,16l,9r,13l,12r,4l,5r,7l,2r,10l,15r,11l,14r,6l,3r”) :
    • la 1 girada a l’esquerra
    • després la 8 girada a la dreta
    • la 16 a l’esquerra
    • la 9 a la dreta
    • etc.

És més fàcil posar-ho en un fitxer bat i anar modificant el nom del document.

Per a convertir un text qualsevol a un format de llibre electrònic (mobi per a Kindle, epub per a iphones), hi ha l’excel·lent Calibre, un programa que, a més de gestionar la biblioteca de llibres electrònics, permet convertir la majoria formats de processador de textos (txt, rtf, odt, doc, html) a formats de llibre electrònic. Així els podrem carregar a un lector Kindle o fer servir l’ aplicació de lectura del telèfon. (El lector fbreader llegeix gairebé tots els formats sense haver-los de canviar).

Així podrem dur amb nosaltres la poesia que ens agrada i llegir-la sempre que vulguem. Per exemple, a la feina, en una reunió avorrida, podem fer veure que consultem el correu quan en realitat estem llegint un sonet!
Aquí, uns reculls en aquests formats de butxaca (Espriu, Maragall, Vinyoli, Màrius torres, Guerau de Liost, Salvat-Papasseit i altres).

 

Maranassati sutta

Una vegada, el Benaurat s’estava a Nadika, a la sala de maons. I el Benaurat s’adreçà als monjos.

“Monjos.” “Senyor,” van replicar els monjos. “Ésser conscient de la mort, monjos, quan s’ha treballat a fons, dóna un gran fruit i un bon guany: ens du cap a la immortalitat i té com a fi la immortalitat. Monjos, cultiveu d’ésser conscients de la mort.”

Quan va haver parlat, un cert monjo va dir al Benaurat. “Senyor, jo cultivo l’ésser conscient de la mort.” “I com ho fas, monjo, per cultivar l’ésser conscient de la mort?” “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure un dia i una nit, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre va dir, “Jo cultivo l’ésser conscient de la mort.” I el Benaurat va respondre, “I com ho fas, monjo, per cultivar l’ésser conscient de la mort?” “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure un dia, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure, el que tardo a menjar un àpat, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt.’ Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo a mastegar i empassar cinc mossades, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo a mastegar i empassar un mos, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

I un altre: “Si pogués viure, el que tardo en treure aire, després d’haver-lo inspirat, i després de treure’l, inspirar, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”

Aquest bonic text del Cànon Pali, traduït d’una antologia de Sarah Shaw, tal com passa sovint amb textos que tracten sobre la mort, és alhora un cant a la vida. Jo el llegeixo així:

Només que pogués viure un dia i una nit, com el d’avui mateix, corrent al costat de la platja al matí per després travessar Barcelona en bicicleta per anar a treballar, tot escoltant sonates de Scarlatti, esmorzar te i torrades mentre llegeixo els correus pendents; a casa a la tarda, saludant les plantes a la terrassa, llegir, fer música, passar l’escombra i preparar el sopar, albergínia, una orada i un vi blanc, una mica de tele i llegir al llit abans de canviar els pensaments pels somnis que viuré durant la nit, ja hauria valgut la pena.

Només que pogués viure un dia començant un nou camí per descobrir, caminant per una ciutat desconeguda, amb la motxilla a una travessa a la muntanya, en una ruta en bicicleta, començant a remar a un riu en caiac, o conduint el cotxe cap a l’horitzó, ja estaria molt bé.

Només que pogués viure una hora, essent el noi que descobria el barri, agafat de la mà del pare i la mare, ja pensaria que havia valgut la pena viure. Només que pogués viure una hora, mirant com jugaven la Teresa i la Maria, ja n’hauria tingut prou.

Només que pogués viure el que dura un àpat tot ballant, primer sol, després lindy hop amb una noia, i un blues per postres, ja hauria viscut feliç.

Només que pogués viure el que tardo a mastegar i empassar un mos, abraçat a la noia que estimo, ja n’hauria tingut prou.

Només que pogués viure, el que tardo en treure aire, després d’haver-lo inspirat, i després de treure’l, inspirar-lo altra vegada, veient unes orenetes traçar línies al cel, volant alegres, ja seria molt.

La loteria del destí

A Tots Sants 2012 deia que tota vida humana mereixeria una biografia, i fins i tot m’entretenia a imaginar com seria un “museu” que aplegués les biografíes de tota la gent que ha existit fins ara, al voltant d’uns 107.000 milions.

Trobo més interessant la idea de milions de vides concretes més que no pas una definició abstracta d’ésser humà. Podem demanar-nos sobre quina mena de vida tenim, comparada amb les altres. En la seva  “Anatomy of Melancholy”, Burton també ens pregunta si repartiríem per igual la suma de misèries humanes, malalties, privacions,  empresonament, o bé si ens quedaríem amb la part que ens ha tocat.

En el mite d’Er a la República, Plató ens presenta les ànimes quan estan a punt de triar la seva propera vida, reencarnant-se després de morir. L’ordre ve donat per un sorteig. I si la nostra vida, una posible entre els 107.000 milions, ens hagués estat assignada per sorteig? He volgut fer una petita simulació en javascript.

El primer sorteig dóna una época, entre fa 50.000 anys i avui. El segon dóna la zona geográfica. Tenint les coordenades espai-temps es determina en quina cultura o civilització ens tocaria viure i, per tant, si es tracta d’una economia agrícola, industrial, o de serveis. Determina també quines són les classes socials i el paper de la dona, que seran objecte de les darreres dues tirades.

El model, evidentment, està molt i molt simplificat. Però ajuda a veure, per exemple, que en aquest sorteig, el més probable és que haguéssim acabat essent pagesos o esclaus en una societat agrícola i, en el cas de ser dona, a més de la submissió de classe social, encara la de gènere. Com deia Scheler a “El lloc de l’home en els cosmos”: rars i breus són els períodes en què la cultura floreix en la historia de la humanitat. Rar i breu és el bell en la seva delicadesa i vulnerabilitat.

entreu a la loteria del destí!

 

 

 

3 dies llegint la Divina Comèdia

L’abril de 2013 tenia disponibles uns dies de vacances i poc pressupost. Feia temps que volia rellegir la Divina Comèdia. L’any 2000 havia recorregut la Mancha en bicicleta llegint el Quijote i va ser una bona experiència. Si Xavier de Maistre va poder fer un viatge al voltant de la seva cambra, bé podria fer jo un itinerari sense moure’m de la meva ciutat, Barcelona. Vaig decidir fer servir la versió de Joan F. Mira en l’edició bilingüe de Proa . Vaig arribar a la conclusió que podria completar tota l’obra en tres dies. Em quedava per determinar un itinerari que seria forçosament arbitrari.
De seguida se’m va acudir que podria fer servir un mitjà de transport diferent cada dia. Pel descens a l’infern, l’opció òbvia era el metro, i vaig estudiar com passar per totes les estacions fent una visita a la Ciutat judicial on potser podria veure condemnats reals.
El dia del Purgatori anaria en bus i faria realitat un experiment fins ara només imaginat: agafar un bus a l’atzar, baixar a qualsevol lloc, deambular per la zona i seguir amb un altre bus aleatori.
El dia del Paradís aniria en bicicleta.


Al llarg de tres dies vaig assistir a la narració del viatge de salvació personal que du a terme Dante, gràcies a l’amor de Beatriu. El viatge permet classificar el que és condemnable a l’infern, recuperable amb treballs al Purgatori i premiat amb vacances perpètues al cel. No em vaig resistir a l’esport de classificar personatges contemporanis a condemnes infernals o penes de recuperació al Purgatori segons el cas.
D’entre les moltes troballes que aporta la lectura, aquí només en remarco una: la idea que el més sagrat, el més sublim, el que caracteritza l’experiència de la unió amb Déu i l’univers és el riure, o més aviat el somriure, tal com recull l’extraordinària i feliç expressió “el somriure de l’univers”.

Cio` ch’io vedeva mi sembiava un riso
de l’universo; per che mia ebbrezza
intrava per l’udire e per lo viso.		 Allò que jo veia em semblava un riure
de l’univers, i la meua embriaguesa
entrava per l’oïda i per la vista.
Oh gioia! oh ineffabile allegrezza!
oh vita intègra d’amore e di pace!
oh sanza brama sicura ricchezza!		 Oh joia!, oh inefable alegria!,
vida perfecta d’amor i de pau!,
oh riquesa sense desig, segura!

L’estratègia d’alternar la lectura amb el passeig, canviant de lloc gairebé a cada Cant, va funcionar molt bé. La lectura no se’m va fer mai pesada i vaig explorar la meva ciutat amb nous ulls. A l’estil dels diaris de viatge, n’he volgut fer un de doble, la “lectura” de la ciutat, en metro, bus i bicicleta, i el “viatge” al llarg de les pàgines de la Divina Comèdia. Cliqueu aquí per una visió general o aneu directament a l’Infern, el Purgatori, o el Paradís.

Tardor 2013. La fageda de la Grevolosa

La fageda de la Grevolosa, prop de Torelló, és un bosc no gaire gran amb uns faigs extraordinaris, alguns d’ells catalogats com a arbres monumentals.

Es pot visitar en una breu passejada que surt del Molí de Bracons a la carretera BV 5224. Després d’un tros de pista hi ha un un bonic sender entre boixos, estret, que és com un corredor que no permet sospitar la sensació d’amplitud que es té quan s’arriba al bosc de la Grevolosa, amb faigs altíssims.

Ni la vista ni la càmera de fotos tenen prou amplitud de camp com per poder-ho abastar sense desplaçar la mirada. He intentat recollir aquesta sensació enganxant fotos consecutives (amb l’ajuda de l’excel·lent programa gratuït Microsoft ICE, modalitat planarmotion3).

Tots sants 2013. Funeral a Debre Libanos

Debre Libanos, potser el monestir més venerat a Etiòpia. En un funeral, els homes carreguen el taüt a les espatlles. Darrera, les dones gemeguen i ploren. Segons ens expliquen, es tracta de familiars, no pas de ploraneres o ploracossos, que cobraven per expressar el dol, presents a totes les cultures. A Espanya, les “plañideras” tornen a estar vigents després que l’església les hagués prohibit (notícia). A Queretaro (Mèxic) fins i tot se’n fan concursos. A l’Etiòpia rural, tota la comunitat pren part a la cerimònia. Cada família ha anat aportant diners a una mena de fons comú i les despeses són compartides.

Més tard, en un altre funeral, potser algú més ric, hi ha tot d’homes a cavall i, en un moment donat, les dones salten de manera sincronitzada:

Trobo fascinant aquesta forma d’expressar una emoció amb el cos, de manera col·lectiva. Dies més tard, al sud del país, a Turmi, en una comunitat Hamer, culturalment molt diferent, torno a veure els salts de les dones, aquest cop en una de les cèlebres cerimònies d’iniciació en què el noi ha de saltar sobre els lloms d’uns bous i recórrer’ls sense caure. Els salts gairebé fan trepidar el terra.

Què fa que aquesta manera d’expressar emocions estigui present a dues zones i cultures relativament diferents? Quin seria el mapa d’aquesta forma?

Em fa pensar també en les similituds entre les formes de devoció a l’església ortodoxa etíop i el judaisme o l’islam. El culte no és només a l’interior sinó que el pati que envolta l’edifici, normalment octogonal o circular, té un paper molt important, semblant al que trobem a les mesquites. La gent es descalça en entrar, igual que els jueus i els musulmans. De fet la devoció comença ja fora del recinte. Per exemple, s’aturen a la porta d’entrada i toquen el mur amb les mans. Tot i la llunyania doctrinal respecte de jueus i musulmans, les formes de la devoció són més pròximes que les que hi pugui haver amb l’església catòlica o l’ortodoxa grega. S’explicaria pel clima? per ser pobles fonalmentalment pastors?

En aquest vídeo d’un s’escolten uns cants gravats fora el pati, als 40 segons se sent ulular.

Als cementiris del nord i prop d’Addis, les tombes estan protegides per reixes. Més el sud en canvi trobem tombes esparses, cadascú enterra els seus al seu terreny.