Aquest any encara no havia pogut sortir a saludar-vos i, tal com temia, pel retard i per un temporal de vent, quan vaig arribar als camps de la Segarra, semblava que tots havíeu perdut les flors. Ja s’estava fent fosc quan vaig trobar-te, amb les flors esperant al capvespre.
En el post del cementiri deia que no hi ha cap vida insignificant i que, totes mereixerien una biografia. Però la major part de les vides són anònimes. Totes les vides, què voldria dir? Penso en un projecte-instal·lació per a presentar biografies resumides imaginades per a tota la gent que ha existit mai, uns 107.000 milions de persones, segons les estimacions del Population Reference Bureau. Quin volum tindria? Si fos una postal en paper bíblia per a cadascú, d’uns 10×10 cm, en 1 cm de gruix hi tindríem unes 1000 persones (un poble petit), en una fila d’un metre, les 100.000 d’una ciutat mitjana, en un calaix de 1×1 m, un milió (en poc més de dos calaixos, la població actual de Barcelona). En un moble d’un metre cúblic amb 10 calaixos, 10 milions de biografies. En columnes de cinc arxivadors, 50 milions, i cada 20 metres tindríem 1.000 milions de fitxes.
Si els posem tots seguits en corredors de 100 metres de llarg (5.000 milions) en galeries de 5 metres d’ample contenint dos corredors, el nostre museu imaginari tindria 11 galeries i faria 110×100 metres, més o menys com una illa de l’Eixample. Cada any estrenem uns 140 milions de noves fitxes de gent que neix, 14 arxivadors, unes tres columnes, i arxivem definitivament uns 57 milions que moren.
Si passegem entre els blocs i mirem les etiquetes, veiem que bona part de l’últim corredor és de gent viva. La població actual suposa un 7% de tota la gent que ha existit mai. En canvi, durant molts anys, la terra estava poblada per un grup reduït d’humans. La població dels milers de generacions del paeolític, cabria al primer bloc (el PRB estima en 1.187 milions els naixements des dels inicis de l’espècie humana fins al -8000). Què hi podríem llegir? Històries com les de Jean Marie Auel? Moltes de les vides d’aquest període haurien estat nens; l’esperança de vida era baixíssima, pels volts dels 10 anys. Durant generacions, tampoc no deurien tenir nom. Cap a l’any 1 hauran nascut uns 46.000 milions de persones més, 38.000 milions fins arribar a l’edat moderna.
També podríem fer aquest museu imaginari proporcional al llarg del temps, a tres metres per segle. En lloc de ser com una illa de cases, el nostre museu-arxiu tindria uns 1.500 metres de llargada i en la seva major part, seria molt estret, amb un metre en tindria prou. Fins al 26.000 BC no arribaríem a tenir 1 milió de persones nascudes per segle, un calaix. I fins al 14.600 BC no ompliríem un moble arxivador. Cap al 7.500 BC, uns 1.300 metres dels 1.500 totals, tenim una columna de cinc metres, 50 milions nascuts en un segle. A partir d’aquí començaria a créixer, fins a uns 1.000 milions (un corredor de 20 metres) el 1.600 BC, 2.000 milions al segle primer, i fins a una galeria de 120 metres per acollir tots els nascuts el segle vint, més de 6.000 milions.
M’imagino, per un moment, sostenint el delicat full de paper de la meva fitxa, una més entre tantes i tantes vides. En miro d’altres, les de les meves filles, a mig escriure, les dels meus pares, la gent que he estimat. Si vaig caminant enrera, i miro a l’atzar triant-ne una per a cada quatre o cinc generacions de cada segle, quan he recorregut els 60 metres dels vint segles fins a l’any zero, hauria llegit unes 100 fitxes. Quina diversitat de circumstàncies! Tot i que a partir d’un cert moment suposo que molts d’ells van ser pagesos. Quants d’ells sabien llegir? Quines esperances, creences van tenir? Segueixo enrera uns 450 metres i, gràcies al projecte Genographic, al 13.500 BC trobo l’aparició del Haplogrup V, on hi ha d’haver alguna dona amb el mateixa mutació de DNA mitocondrial que m’ha transmès la meva mare, i en algun punt dels següents 500 m, entre 30.000 BC i 13.000 BC, segurament a l’Orient mitjà, algun home de l’haplogrup G, amb la mateixa mutació m201 del cromosoma Y que m’ha passat el meu pare. I uns 600 metres més enllà, cap al 45.000 BC, l’haplogrup F, el seu antecessor, així el R, a l’orient mitjà, de la segona onada d’homes i dones que van deixar l’Àfrica per començar la colonització del món. No estem molt segurs quan hauríem de situar l’Eva mitocondrial i l’Adam cromosomal, a l’Àfrica de l’est on durant generacions va viure el petit grup inicial d’homo sàpiens.
Fulles
Ombres
Verd i groc
Bassal
Fulles i aigua
Mirall
Alguns cementiris ja han anunciat làpides amb qrcodes de manera que els visitants podran saber més sobre el difunt seguint l’enllaç al mòbil.
A vegades, quan passejo entre nínxols d’un cementiri, llegeixo els noms, les dates, i penso en com deurien ser les vides de les persones que hi són enterrades. Quan veig que es tractava d’una persona jove, o un infant, no puc evitar pensar que van haver de partir “massa d’hora”, potser per una malaltia, o un accident. I els altres, quina mena de vida deurien tenir? Quantes coses els van passar o van fer? No hi ha cap vida insignificant. Cadascuna d’ells hauria pogut ser objecte d’una biografia que no ha escrit ningú.
Per un moment, imagino que, de sobte, aquestes fileres de nínxols es converteixen en els prestatges d’una llibreria amb els volums de les biografies, i potser també dietaris personals, àlbums de fotografies. Deambulant entre els corredors i prestatges, obriria algun volum a l’atzar.
En una biografia resumida hi podria trobar:
En un dietari o memòries, potser hi podria llegir alguna cosa com “teníem dotze anys, i tornàvem d’una visita amb l’escola al zoo. Caminava pel port amb un amic quan la senyora que venia tiquets al kiosk de les “Golondrines” ens va cridar i ens va dir que era el seu aniversari, i que ens convidava a fer un viatge. Sempre recordaria la bondat d’aquella senyora regalant una passejada gratis a dos nois que no coneixia”.
No hi ha cap vida insignificant, de cada persona que veiem al carrer podem imaginar el seu passat i el seu futur ( post sobre les quatre edats). A cada moment passen tantes coses que ni les biografies o memòries podrien arribar a recollir tota aquesta riquesa. Ni tan sols els dietaristes més compulsius poden registrar-ho tot, per exemple, l’alegria podem sentir un dia anant a treballar, només perquè s’ha acabat la calor enganxosa de l’estiu i ens arriba la primera brisa fresca de la tardor.
I ni que poguessin arribar a existir, aquests infinits volums de memòries, ningú no els podria arribar a llegir. Són massa nombrosos i no hi hauria temps. Ni tan sols cadascú de nosaltres sobre nosaltres mateixos. No podem retenir-ho tot. És sa anar deixant anar el que passa, com si viatgéssim només amb una motxilla on portem les coses del dia i com a molt alguns records de poc pes, i no pas amb un enorme magatzem on anar-ho conservant tot.
Però m’agrada la idea que ningú no és insignificant ni mancat d’interès, i que aquestes biografies podrien haver estat escrites, i les podria fullejar.
Alguns grafits són parets brutes, resultat de l’ànsia errònia de voler deixar una empremta com sigui. Però sovint trobem grafits que són obres notables (per exemple els que hi ha a la catedral del Besós), i quan me’n trobo alguna, m’aturo i li faig una foto. Al meu barri, el Poblenou, fa uns anys, en un solar d’un edifici tirat a terra que deixava a la vista les parets de les antigues habitacions, una línia les recorria de punta a punta connectant dues grans inscripcions que deien “+amor”, amb un cor a l’esquerra. Era com veure uns frescos murals de Pompeia en unes runes arqueològiques de barri.
M’agradava imaginar que potser hi havia hagut uns veïns, vivint a cada punta de la finca, que s’havien estimat, al llarg dels anys, I que la línia pintada reflectia això. Ara ja hi ha un edifici nou.
Més tard vaig descobrir més murals que serien atribuïbles al mateix autor o projecte, missatges simples que, malgrat la seva obvietat, no els percebia com a sensibleria sinó com una exhortació o invitació a tenir present. Unes lletres molt grans a Pujades-Llacuna:
Amor … a la parella, als fills i als pares, als amics i amigues, companys de feina, a les albergínies, als colors primaris, als núvols i als bassals … Unes figures a taulat bilbao X sembla que diguin “Alto! + amor!”
I encara, a Pere IV entre Provençals i Fluvia, o en una finestra a Dr. Trueta 142.
A Panoramio es poden veure les ubicacions.
En algunes sèries de ficció, com Heroes o Misfits, apareixen poders sobrenaturals en barris marginals. M’agrada pensar en aquests grafits com en uns frescos amb poders especials. Potser els llocs on hi ha hagut situacions amb molt d’amor emeten una força que l’artista capta i l’impulsa a pintar allà. Potser després, el veí o passejant casual, en passar-hi pel davant i mirar-ho, es transforma i recupera la capacitat d’estimar perduda … almenys per un temps. Puc visualitzar una escena on un personatge vaga pels carrers, intentant tornar a trobar aquell grafit que va canviar la seva vida, trobant a faltar la capacitat de sentir, de tenir cura. Es posa a parlar amb els grafiters per si coneixen aquell que pintava “+amor” … En fi, imaginacions per a un guió d’una sèrie de TV que no existirà mai.
Tornant a la realitat, una parell de clics al google m’han permès descobrir que darrera aquests grafits hi ha un artista brasiler, tom14, democraciaurbana que explica els seus projectes en aquesta entrevista.
Gràcies, Tom14.
El llibre d’Alex Ross “The Rest is noise” sobre la música del segle XX m’ha fet descobrir Morton Feldman. He escoltat, fascinat, els sons suspesos en el temps de Triadic Memories, o de Palais de Mari. És una música de la quietud, una música que no vol anar enlloc; en el sentit que, habitualment, les frases musicals, per melodia, per ritme, per progressió harmònica, semblen anar d’un lloc a l’altre. Aquesta música estranya, plena de silencis, gairebé no es mou; sembla com si es sincronitzés amb la nostra respiració, com si acompanyés una meditació.
Citant Ross: “en el segle més sorollós de la història, Feldman va triar de ser glacialment lent i suau com la neu. Els acords arriben un rere l’altre, en una seqüència aparentment a l’atzar, entre silencis. Les harmonies suren en una terra de ningú entre la consonància i la dissonància, paradís i oblit. Els ritmes són irregulars i se solapen, de manera que la música flota per sobre el compàs. Figures simples es repeteixen molta estona i després desapareixen. No hi ha exposició o desenvolupament de temes, no hi ha una estructura formal.
El 1971 Morton Feldman va escriure “Rothko Chapel”, bàsicament un diàleg entre una viola i un cor amb una mica de percussió, dedicada al seu amic, Marc Rothko, i inspirada l’obra que estava executant en aquest espai de meditació, resultat de l’encàrrec de John i Dominique de Menil, obert a totes les religions sense estar adscrita a cap en particular. Jo tampoc coneixia aquesta catorze grans murals, pràcticament monocroms, que van requerir sis anys de feina, aplicant pacientment pinzellada rera pinzellada, fins a crear “una fortalesa de color impenetrable”. En la inauguració Dominique De Menil va dir “estem tan saturats d’imatges que només l’art abstracte pot dur-nos fins al llindar del diví”.
En veure les imatges, immediatament vaig pensar en el tríptic “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari”, de Joan Miró, que de fa molts anys són una de les meves obres preferides i el motiu principal per tornar sovint a la Fundació Miró. Si tinc la sort que no hi hagi ningú més, m’assec davant dels tres grans murals, i em sento com en una cel·la per meditar.
La capella de Rothko, l’espai de Miró, tenen clarament una qualitat que m’atreviria a anomenar d’espiritualitat laica – que no vol dir atea -, que no està lligada a una estètica religiosa concreta. Podem demanar-nos si aquest caràcter ve donat per l’experiència de l’amplitud, del buit; un gran espai o superfície sense gairebé res però amb alguna presència que el faci diferent del no-res. En el cas de Rothko són les capes de color, gairebé orgàniques; en el tríptic de Miró, és la línia que recorre la tela (al museu Reina Sofía a Madrid, hi ha un bell quadre similar, “Pájaro en el espacio” i quan veig les orenetes volar pel cel, em sembla com si dibuixessin línies).
El buit en la música seria el silenci. Música que deixa espai entre les notes. En el cas del piano, que dóna l’oportunitat d’escoltar la tènue vibració de la corda després de ser percudida si el pedal impedeix el feltre d’aturar el so. A més de Feldman, un altre músic que deixa escoltar el so de les cordes a l’aire és el nostre Mompou, potser perquè recordava la vibració de les campanes de la foneria de la seva família. ¿No és significatiu que una de les seves principals obres s’anomeni “Música Callada”? Lionel Salter descrivia la música de Mompou com “la veu del silenci … de Sant Joan de la Creu.” Altra vegada l’espiritual i la meditació.
En termes de plans de cinema, la nostra perspectiva habitual, segurament per termes pràctics, correspondria a un pla mitjà. El buit i el silenci permeten eixamplar aquesta perspectiva doblement. D’una banda veiem més enllà, fins a l’horitzó, una vasta extensió d’espai i silenci, i al mateix temps, ens acosta al que està més a prop, al detall del primer pla, el traç d’una línia, una textura, una simple nota o acord, quelcom que ens passaria per alt barrejat amb un excés d’informació de formes i sons. És potser aquesta mena de perspectiva el que ha atret dut els místics al desert, o a la muntanya?
Podem preguntar-nos per què aquest buit, les superfícies sense figura en les teles, el silenci en la música, són un tret característic de l’espiritual. És potser perquè creen un espai per que hi hagi una experiència diferent? Per a alguns serà la presència o suggerència del transcendent. En apartar els sons, el soroll, els objectes i formes que ens omplen el camp de l’experiència, deixem lloc a una presència que fins ara era impossible de copsar. Per a d’altres, en lloc del transcendent, serà situar el que coneixem en un immens no-res, una experiència de la perspectiva de l’efímer en un buit infinit (un buit esmentat tant per Nabokov com per Bellow en dos textos extraordinaris).
Si el buit en l’espai o el silenci en la música, faciliten una experiència més profunda, aleshores, quin podria ser l’equivalent pel que fa a l’activitat humana? Potser aturar-nos i quedar-nos quiets sense fer res? I això no seria meditar? I l’equivalent al treball de les masses de color de Rothko, o les línies de Miró, seria potser l’atenció a la postura en el zazen?
Quan tenia uns onze anys vaig llegir “Quatre nois genials” on s’explicava la infantesa de Huygens, Dickens, Mozart i Watt. Christiaan Huygens, que s’havia de convertir en un gran científic, de noi havia construit un clavicèmbal per a la seva germana, fent servir peces de vidre per cobrir les tecles. Ho vaig trobar fascinant, seria jo capaç de construir un instrument algun dia? Anys més tard vaig tocar la flauta i el cornetto en un grup de música antiga i vaig poder escoltar de prop el so de clavicèmbals i espinetes. Però arribar a construir un instrument era més enllà de les meves habilitats i pressupost.
Per això, quan vaig veure a Renaissance Workshop , un kit assequible per a un espineta en octau, basat en un instrument de 1595, vaig decidir provar-ho.
Ha estat un procés llarg i tota una lliçó d’humilitat, cometent i corregint una pila d’errors, superant frustracions i la meva poca traça.
http://meumon.synology.me/ephemeracat/ephe/201206spinet1.JPG
 |
 |
| El tauler de base | bastidor i rail de tecles |
 |
 |
| El registre pels martinets | la taula harmònica i el pont |
 |
 |
| La capsa | Afinant les cordes |
 |
 |
| Les tecles | El martinet i la llengüeta |
 |
|
| I finalment, un instrument imperfecte, però que es pot tocar! | |
Fa temps que no sento la música dels xiulets dels esmoladors que passaven pel carrer. Encara en queden i algun caçador de sons els recull, deixant-nos petites joies en el freesound.org, una mena de Flickr o Picasa sonor. Sovint el so pot capturar millor un ambient que no pas una fotografia, i freesound és una bona mostra de paisatges sonors (soundscapes).
Una mostra de xiulet aquí, i una altra aquí.
L’interès pels sons del carrer té un precedent il·lustre. Proust, al capítol 8 de La Prisonnière, parla de la música dels venedors d’un mercat que “orquestraven lleugerament l’aire del matí en una obertura per a un dia de festa. L’oïda, aquest sentit deliciós, ens aporta la companyia del carrer, en traça les línies i dibuixa totes les formes que hi passen”. Proust observa característiques de cant gregorià en un venedor de teles, o la pagesa que ven carxofes. “Albertine, en sentir-ho, en sent desig, i demana que la serventa, Françoise, baixi a comprar-ne. ‘Serà bonic menjar després tot això. Seran tots aquests sorolls que ara sentim, transformats en un bon àpat’”.
En el Porgy and Bess de Gershwin, a l’escena 3 del segon acte, hi trobem un altre cas d’art excel·lent inspirat en la música del carrer, una venedora de maduixes, un altre de crancs.
Aquí, la versió operística de Simon Rattle, els venedors arriben a Catfish Row al 5’10” del clip:
STRAWBERRY WOMAN
Oh dey’s so fresh an’ fine
An’ dey’s jus’ off de vine
Strawberries, strawberries, strawberries
un home que ven mel i un altre que ofereix crancs:
CRAB MAN
I’m talkin’ about devil crabs
1’m talkin’ about devil crabs
I’m talkin’ about de food I sells
Les veus de Louis Armstrong venent crancs i Ella Fitzgerald amb les maduixes estan més enllà de tota descripció.
És una melodia que es pot reconèixer com a procedent d’un crit de venedor al carrer, i al mateix temps és misteriosa i evanescent.
Així s’escolta en la versió de Miles (minut 2’19”):
Encara una altra versió, aquesta per Harry Belafonte i Lena Horne en ritme llatí.
El 1900 Proust ja es lamentava que fora del seu barri aristocràtic, amb les botigues “modernes”, ja no hi hauria els crits del carrer dels venedors al matí.
Jo recordo haver escoltat, als anys 80, en una cantonada prop de casa, un venedor de fruita que cridava alegrement:
Hay sandia meLOne!!
meLOne! MeLOne!,
melo CO TO NEEE !!
amb un crescendo al melo CO Tone que sonava com una expansió explosiva del “melone”.
Un venedor de síndries sembla que va inspirar a Herbie Hancock el cèlebre Watermelon man, popularitzat també per Mongo Santamaria:
Probablement el feliç calypso Coconut Woman de Harry belafonte té un origen semblant
I no podem oblidar el “maní” del manisero d’Antonio Machin.
Quins sons ens queden? A vegades la percussió metàl·lica dels repartidors de bombones de butà. Potser a la platja ja no venen cocos però sí que mentre estem ajaguts prenent el sol, podem sentir la cantarella resignada del “selvesa, cola, agua, bier …” dels venedors de refrescs. Algun músic inspirat en podrà fer un remix chillout.
Una sortida en bicicleta al delta del Llobregat m’ha permès no mancar la cita anual amb els ametllers florits, tot i que només n’he trobat un parell:
Una masia prop del Prat:
I després dels ametllers, els joncs i els aiguamolls:
Les aigües tranquiles del Llobregat …
… poc abans de la desembocadura.
El tercer llibre tractarà de la melancolia de l’amor i la religió o, si es vol, de la infelicitat relacionada amb l’amor i la religió.
La primera secció serà sobre l’amor en general, la definició en termes de desig , la bellesa com a causa, els àmbits de l’amor segons Sant Agustí (Déu, el veí i el món); l’amor classificats segons l’ànima aristotèlica, el vegetatiu (entre pedres i plantes), el sensitiu entre les bèsties, cadascuna més afí als de la seva mena (sus sui, canis cani), i el racional que seria el propi dels homes, els àngels i Déu mateix.
La diversitat de l’objecte de l’amor és ben diversa, les dones, els plaers de la cuina, els ídols. Seria possible que estiméssim les virtuts, la saviesa, l’honestedat, tenir caritat? L’observació de la naturalesa humana fa tornar Burton pessimista, “ no pot ser ”. L’home sembla haver nascut per a odiar, ens diu en l’excel·lent peça de retòrica: On és la caritat?
La segona secció tracta de l’amor romàntic, altrament dit “heroical love”, en la definició d’ Avicenna i Arnau de Vilanova , una malaltia de l’ànima. Segons diferents autors, afectaria el cor, el fetge, els testicles i el cervell (bé que avui es fan escans del cervell de les persones enamorades .)
Quines són les causes de la melancolia amorosa? com actúa l’amor? Visus, Colloquium, Convictus, Oscula, Tactus , la vista, la conversa, la companyia, els petons, el tacte. No hem canviat gaire, només que les modalitats del Visus, colloquium i convictus, avui es poden fer per facebook i twitter. Ens enamorem d’una mà, de les proporcions d’un peu bonic , o sucumbim els efectes d’una mirada que ens envia com un verí amb el seu raig. Com expliquem la metàfora de les mirades que travessen? ( Teoria dels efectes de la mirada sobre l’ànima ).
L’amor es pot ajudar d’ ornaments i maquillatges obsequis, danses , una veu bonica o filtres d’amor. El podrem reconèixer pels petons i per la impossibilitat de deixar de mirar l’estimada (tal com deia Frankie Valli a Can’t take my eyes off you ). Burton confessa que tot el que diu ho sap de llibres i que en aquestes matèries no és sinó un novici .
La cura. Es pot arribar a guarir, el mal d’amor? Tot i admetre que no té gaire experiència, Burton intenta dissuadir-nos de caure en el parany de l’amor amb un divertit argumentari, que si és guapa, potser serà tonta, o si no, s’espatllarà amb l’edat. Si s’ examinen bé totes les parts del cos i la ment, algun defecte s’hi trobarà. Per concloure sobre els avantatges de la solteria: si ets jove, espera , si ets gran, ja no cal.
No sembla prendre-s’ho molt seriosament perquè al final, després d’argumentar tant en contra de cedir a l’amor diu que la millor cura contra aquesta melancolia és deixar de resistir-s’hi i seguir el desig. Al capdavall una bona esposa és “el millor que es pot tenir”. En un exercici d’escepticisme, troba les mateixes raons per estar-hi favor que per estar-hi en contra:
_1. Res est? habes quae tucatur et augeat.–2. Non est? habes quae quaerat.–3. Secundae res sunt? felicitas duplicatur.–4. Adversae sunt? Consolatur, adsidet, onus participat ut tolerabile fiat.–5. Domi es? solitudinis taedium pellit.–6. Foras? Discendentem visu prosequitur, absentem desiderat, redeuntem laeta excipit.–7. Nihil jucundum absque societate? Nulla societas matrimonio suavior.–8. Vinculum conjugalis charitatis adamentinum.–9. Accrescit dulcis affinium turba, duplicatur numerus parentum, fratrum, sororum, nepotum.–10. Pulchra sis prole parens.–11. Lex Mosis sterilitatem matrimonii execratur, quanto amplius coelibatum?–12. Si natura poenam non effugit, ne voluntas quidem effugiet_.
La secció tercera es dedica sencera a la gelosia i les banyes.
La melancolia religiosa
L’”excés” de zel religiós, ja denunciat a la introducció, el que hauria de ser amor a Déu acaba en la superstició i la idolatria, a un “ oceà infinit de bogeria ”. Estimem més el món que no pas Déu . A l’altre extrem, l’amor diví “ en defecte”, hi tenim els impius i els llibertins.
Allà on hi hagi una religió, el dimoni hi posarà la superstició . Burton ens ofereix una mirada a les religions al segle XVII , cristians, jueus, musulmans, una infinitat de variants que practiquen el que aconsella Maquiavel: fer servir la religió per controlar el poble . Els clerguen manipulen els creients per aconseguir privilegis; es promouen peregrinatges supersticiosos i s’ aprofiten dels ignorants . Ja no sabem si riure, amb Demòcrit o plorar amb Heràclit. Totes les religions són criticades, i en particular la cristiana amb el Papa al davant, amb tota una “geografia subterrània” pensada per fer-nos por, el comerç amb les relíquies, els miracles, les aparicions, i un munt de teologia absurda (podria Déu convertir-se en una mosca? Podria crear un altre Déu igual que ell?) .
Quina és la cura per a la melancolia religiosa en excés? La tolerància , tothom es pot salvar si és honest ja que “Déu és immens i infinit, i la seva natura no es pot conèixer”, de manera que pot ser objecte de fe sota diferents religions.
La crítica a l’”excés” de religió ha estat duríssima. Per comparació, el discurs sobre religious melancholy in defect” és més suau. el defecte és més suau. Burton sembla posar en boca dels altres els seus propis dubtes: el possible panteisme, el determinisme de les estrelles (en lloc d’astrologia avui plantejaríem el determinisme de la física), el problema del mal . Si not sit Deus, unde bona? si sit Deus, unde mala?
La llarga obra de Burton acaba amb unes reflexions sobre la desesperació. És legítim preguntar-nos si la melancolia de Burton venia dels seus dubtes religiosos. La desesperació, aquesta malaltia , assassina de l’ànima , s’accentúa quan hi ha una disposició a la melancolia . Aleshores la potència de la imaginació es converteix en maledicció quan ens turmenta la consciència per uns pecats que primer el dimoni ens va fer creure no eren tals, mentre que després ens produeix uns remordiments exagerats. Els símptomes són terribles, tristesa, por, fúria …un resum de l’infern. En parlar la tendència a recaure en el pecat, Burton passa a escriure en primera persona, com si fes una confessió amarga , “torno a ser presoner dels meus desigs, com un gos torna als vòmits, o un porc al fang […] cada dia i cada hora ofenc de pensament, paraula i obra”. S’acusa de dubtes de fe , de pensar que Déu no existeix i de complir amb els preceptes només per quedar bé.
Quin consol podem tenir? La misericòrdia de Déu que, com una mare amorosa tindrà cura amb tendresa del seu fill malalt i feble, en lloc de rebutjar-lo o castigar-lo.[Els cristians sempre han imaginat Déu sota una figura masculina, és bonic que aquí Burton el compari a una mare].
No estigueu solitaris ni ociosos.
Ttingueu esperança els mísers, alerta els feliços