Ephemera

Com es cura la melancolia? Hi ha un segon llibre dedicat als remeis. D’entrada, s’admet la possible intervenció divina però es rebutja frontalment el recurs als sants i les estampetes. La dieta és objecte d’una secció sencera; es comenten els diferents tipus d’aliments, begudes, la influència de la qualitat de l’aigua, com solucionar els problemes de restrenyiment [he sabut que al segle XVII ja hi havia supositoris!] i segons com, sembla que estiguem llegint una revista de salut més que no pas un tractat sobre la depressió.

Però tal com hem trobat abans amb la utopia particular, el Burton més genial és el que especula i divaga: a propòsit de la qualitat de l’aire com a remei, es permet una extensa digressió, per viatjar pel món amb la imaginació, com un falcó que vola lliurement per on vol, allà on el porti la curiositat. Considera les diferents terres, les espècies que les habiten, els corrents marins. Com s’explica que a vegades trobem petxines en muntanyes allunyades del mar? Com deu ser el centre de la terra? Quina ha de ser la mida de l’infern per que hi càpiguen tots els condemnats? Es pregunta per la diversitat de les espècies [haurem d’esperar a Darwin per a la resposta correcta]. Qüestiona les esferes celestes, si la terra és un tot viu amb ànima (Sit terra animata?), si hi ha infinits móns. I com passa Déu el seu temps lliure? pinta les ales de les papallones? es dedica a decidir quines hores ha de ploure? quanta neu ha de caure? Els cristians fan mapes del cel i de les seves oficines, quants àngels hi ha a cada departament. I perquè tant justos com pecadors són castigats per desastres naturals? Alguns asseguren tenir familiaritat amb Déu i diuen quan s’acabarà el món. Altres s’interroguen sobre què feia Déu abans de crear el món, i perquè ho va fer en un moment donat. (Theologies, excrements of curiosity).

25 pàgines després torna a tocar de peus a terra, comenta la qualitat de l’aire i passa a tractar de l’exercici pel cos i l’esperit. És convenient l’exercici moderat i passejar per llocs agradables (Deambulatio per amoena loca), veure jardins o pujar muntanyes i ja posats a fer, imaginar un viatge en el temps, per exemple, assistint a una de les batalles de Cèsar [a quin punt del passat viatjaria jo si pogués? ], fer turisme per ciutats diverses o entretenir-se, ja sia caçant mosques com l’emperador Domicià o jugant a caniques.

Hi ha més possibilitats: els jocs, el ball, l’estudi, el col·leccionisme, i evidentment Burton no podia deixar de parlar de llibres. Quin home no se sentirà atret per consultar mapes? [com hauria gaudit Burton amb el Google Maps]. Els Atles, herbaris, tractats de matemàtica, els bestiaris, qui no serà feliç enmig de tot això igual que el rei James? Això sí, sempre que no ens excedim per no acabar tocats del bolet com Don quixot. Meditar sobre la Bíblia, estudiar àlgebra, mirar d’entendre els moviments dels planetes o fer experiments, tot és bo per que la ment estigui ocupada … sempre que es tracti de la ment masculina. Al segle XVII per a les dones no se’ls acudia altra cosa que la costura ! Per adreçar les pertorbacions de la ment, podem confiar en el poder de la música, una companyia alegre, riure i mirar de viure sense preocupacions. No hi podria estar més d’acord.

Si acabem de veure aquelles activitats que ens poden fer feliços, abans d’entrar a la secció IV on es veuran els diferents remeis i cures, Burton ens obsequia amb una altra de les magnífiques digressions, A Consolatory Digression containing the remedies of all manner of Discontents. Seria així la teràpia al segle XVII? Consolem-nos examinant tos els mals possibles.  A la vida, les penes i les alegries se succeeixen les unes a les altres. Si apleguéssim tots els mals que ocorren als homes i els repartíssim a parts iguals, et quedaries amb el mateix que tots o et quedaries amb les que t’han tocat? Els que se sentin infortunats per ser pobres, que recordin tot el que es pot gaudir sense diners, i potser serà més feliç aquell que desitgi menys, que no pas el que tingui més. Completa la secció una llista de consells inestimable, Divine precepts, un veritable manual d’auto ajuda del segle XVII: coneix-te a tu mateix, no estiguis ociós, acontenta’t amb el que tens, escolta molt i parla poc.

La secció medicinal (el prozac del segle XVII) es compon de plantes medicinals i pedres precioses que es portarien penjades al pit [no rigueu, que avui se’n segueixen venent]. Una de les autoritats citades és Arnau de Vilanova.
D’altres intervencions: purgants, supositoris, lavatives, sangoneres i s’absté de donar les receptes en la llengua vernacla per prevenir l’automedicació. Burton no deixa de fer constar tot el que ha llegit, així per exemple, afegeix la conveniència d’agafar alguna trompa de tant en tant, el tabac, el cafè o pocions tan estranyes que com l’anell fet de la peülla d’un ase, el cervell d’un xai cuinat amb diverses espècies, femtes de llop o un amulet amb una aranya.

 

 

Sperate miseri Tingueu esperança, els infortunats
Cavete felices Alerta, els feliços

No estigueu ni solitaris ni ociosos.

Així acaba la formidable “The Anatomy of melancholy” de Robert Burton (1576 – 1640),  vicari a l’església de St. Thomas a Oxford, una ment d’una curiositat sense límits, que podia satisfer tenint accés a la biblioteca Bodleian. Recomano comprar el llibre i llegir-lo. Qui vulgui el pot trobar online . En un seguit de posts us en presento un resum amb enllaços a una selecció de cites.

L’obra va més enllà d’un tractat sobre la melancolia, el que avui catalogaríem com a depressió, potser. En unes 1400 pàgines, a més d’analitzar les seves causes i esmentar els possibles remeis, aquest lector infatigable que és Burton ens mostra l’espectacle de les fortunes i aventures humanes, fa una anàlisi lúcida de les nostres follies, com qui estudia un formiguer des de lluny. A estones ens pot fer pensar en Erasme de Rotterdam.

Qui de nosaltres no és un ximple o un boig? No sabem si plorar, amb Heràclit, o riure,  amb Demòcrit. Burton diu que Demòcrit seguiria rient a la seva època, al segle XVII, i jo bé puc afegir que estaria ben distret avui. Ens fem reparar l’ànima amb teràpies diverses, ens apliquem bricolatge afectiu amb guies d’autoajuda, necessitem trobar l’autenticitat en aventures prefabricades a destinacions exòtiques, ens operem per estar més atractius, prenem estimulants per animar-nos, tranquilitzants per dormir, antidepressius …

Una lectura llarga, no sempre  fàcil però gairebé sempre fascinant; Burton escriu sobre la melancolia per fugir-ne, ens diu; un viatge pels paisatges diversos de la condició humana, amb denúncies amargues sobre la religió i la superstició, i laments per les guerres  sagnants.

Però si Burton és admirable quan ens resumeix i filtra les seves vastes lectures, i quan observa el comportament dels humans que l’envolten, resulta irresistible quan escriu el que li dóna la gana i especula salvatgement. Així es pregunta, què encarregaríem com a treballs d’Hércules al segle XVII? és a dir, què cal fer? No s’atura aquí sinó que no s’està de formular la seva “utopia particular”. Al llarg de 25 pàgines desgrana com disposaria les ciutats, els rius, com serien les cases, escoles, universitats, carreteres.

El primer llibre descriurà la melancolia en general i les seves causes. Ningu no n’estaria lliure, i l’expressió “melancolia, el caràcter de la mortalitat” fa estremir. [És inherent a la condició humana? una conseqüència inevitable de la capacitat de poder imaginar? De poder imaginar una vida sense mort, o sense vellesa, o poder imaginar una vida sense haver comès errors i causat dolor, o una vida amb una mica més de sort …]. En línia amb el cèlebre problema XXX.1 d’Aristòril/Teofrast segons el qual tots els grans homes han estat
melancòlics, afirma que tenen molt desenvolupada la imaginació.

Acabada una part introductòria on es repassa l’anatomia i malalties en general, i es proposa una definició de melancolia, Burton procedeix a analitzar-ne les causes. El nostre voraç lector les farà constar totes, des de les circumstàncies de la vida com haver nascut pobre, o estar empresonat, o el fet d’envellir i patir la decadència física i la proximitat de la mort. També fa constar les causes divines i el nostre erudit no s’oblida d’enumerar molt exactament els diferents tipus de dimonis, ens n’ofereix un tractat sencer i en particular uns de vistos a Barcino. Esmenta un cas de possessió que ens pot recordar la vomitada de l’Exorcista.

Com a causes naturals cal tenir en compte el que es menja, la gula, el menjar massa, o seguir un règim massa estricte; com s’evacua, el restrenyiment i les hemorroides; la qualitat de l’aire que es respira, l’exercici i les activitats en general, el dormir.
Segur que Burton parla per experiència pròpia quan avisa dels riscos de l’estudi i la contemplació solitària, i l’estudi.

Les passions de l’ànima, que bàsicament són quatre, joia, desig, tristesa, por, també són causa de melancolia. Mai no estem satisfets amb el que tenim. Ens podem obsessionar amb la cacera, amb la cuina, o gastar tota la fortuna per aparentar en edificis extravagants.

Per experiència pròpia pot parlar de les misèries dels estudiosos i erudits, i no deixa passar l’ocasió de fer una crítica ferotge de la universitat, que admet a qualsevol amb tal de treure-li els diners, i que gradua a ximples que s’han après unes quantes coses de memòria
després d’haver-se passat uns anys picant lògica. Quan critica l’excés de curiositat, el temps invertit en esbrinar qüestions supèrflues, no puc evitar pensar que Burton no és sincer del tot. Si ell s’hi entrega amb total delit! Altres factors seran l’educació, les calumnies, l’empresonament, la pobresa. No deixa passar l’ocasió per denunciar que el diner ho compra tot.

El tercer bloc d’aquest primer llibre està dedicat als símptomes, i prudentment avisa als possibles afectats de melancolia, que no ho llegeixin ja que, hipocondríacs, podrien posar-se pitjor. És molt interessant la referència al gravat de Dürer (veure el post sobre el llibre de Klibansky, Panfsky i Saxl sobre Saturn i la melancolia),  Saturn i el problema XXX.1 d’Aristòtil on es formula la hipòtesi que els homes de geni són melancòlics i estan afectats de bogeria.

Fa gairebé 30 anys que en el transcurs d’un viatge a Alemanya vaig comprar una reproducció del gravat Melencolia I fet per la Deutsche Druckerei atret per l’expressió meditativa de la figura, i pel missatge que semblaven ocultar tots els objectes que l’envoltaven. Uns 10 anys més tard vaig comprar el llibre “Saturno y la melancolía”, de Klibansky, Panofsky i Saxl, publicat originalment el 1964, però no va ser fins recentment que  vaig trobar l’ocasió de llegir-lo. Situen el gravat de Dürer en el marc de l’evolució de les idees i iconografia sobre la malenconia i Saturn.

Dürer hauria fusionat la representació de la malenconia saturniana, una figura amb la fesomia fosca i el cap recolzat a la mà, amb la representació de la geometria com a art lliberal, una figura amb estris matemàtics i geomètrics. La hipòtesi de l’assaig és que el gravat Melencolia I, correspondria a una concepció d’ Agrippa de Nettesheim explicada a Occulta Philosophia, una melancholia imaginativa que seria el primer estadi d’un grup de tres, essent els següents la malenconia rationalis i la mentalis.

Els antics havien associat quatre fluids corporals a quatre combinacions de propietats fonamentals. Això es consolidaria amb Hipòcrates i Galè i s’hi  associarien quatre menes de caràcter or temperaments:

Sang              càlid, humit   sanguini
Bilis groga     càlid, sec       colèric
Bilis negra    fred, sec        melancòlic ( melan = negre, chola = bilis )
Flegma          fred, humit    flegmàtic

Teofrast, el probable autor de Problemata XXX.1 (durant un temps atribuït a Aristòtil)  va formular una teoria sobre el geni en afirmar que la bilis negra tindria la propietat d’amplificar les facultats o les emocions, ja que es pot tornar o molt freda o molt calenta. Freda produiria un estat de torpor, mentre que calenta ens duria a l’èxtasi i, en excés, a la bogeria. Aquells que no arriben a l’extrem serien “superiors als altres en agudesa mental o en les arts”. Freda en excés podria arribar a dur a la depressió i al suïcidi. Un punt de vista alternatiu, sense relació amb la bilis negra, el trobem al Fedre on Plató havia presentat la idea del “furor diví”, una mena d’èxtasi que permet al filòsof, l’amant o el poeta arribar a l’aprehensió supraracional de les idees pures.

Aquesta idea de malenconia no va ser del tot compartida. Tant pels estoics, com per a Galè, la malenconia serà una malaltia que incapacitava. Més que no pas una manera de ser que possibilitava alhora el geni i el depressiu, la tristesa es veia a vegades com un resultat de l’activitat intel·lectual, la tesi s’invertia. Saturn, el déu destronat i desterrat s’associava amb el fred, l’agricultura, la vellesa, l’orfanesa, els avars, els egoistes i els melancòlics. A l’antiguetat tardana i a l’edat mitjana predomina aquest sentit negatiu, tot i que pels neoplatònics Saturn s’associaria amb l’intel·lecte (representat com a déu que medita, amb el cap recolzat a la mà), i pels òrfics amb l’arquitecte del món.

Marsilio Ficino, neoplatònic, va ser el primer a associar el furor diví de Plató amb la malenconia. Igual que cos i ànima estaven lligats per el spiritus, un fluid molt subtil, l’univers sencer seria també com un organisme, amb una ment universal i una matèria universal lligats pel que anomenava spiritus mundanus. La mens imaginativa correspondria a Mart, la racional a Júpiter, i la contemplativa a Saturn.

Al gravat de Dürer  hi trobem símbols relacionats amb la representació de la malenconia: la clau i la bossa, símbols del poder i la riquesa, el puny tancat de l’avar i sobretot el cap inclinat recolzat en una mà. Interpretaríem com a símbols de Saturn, el gos, el ratpenat i la marina amb barquetes. La garlanda al cap podria ser un antídot contra la depressió dels melancòlics saturnins, potser el ranuncle aquàtic o el creixen. El número 4 del quadrat màgic seria una invocació a Júpiter. Al mateix temps hi trobem motius que corresponen a la representació de la geometria com una de les set arts liberals i que cobreixen tant la teoria (l’esfera, el llibre, el tinter), la geometria descriptiva (el cèlebre romboedre) o les aplicacions pràctiques (les eines de l’ebanista, el martell, el ribot, les tenalles).

A Occulta Philosophia, Agrippa segueix la idea de Ficino segons la qual els poders de les coses terrenals serien “emanacions de la unitat divina transmesos pels astres” i també per “demons” de rang inferior. Després de parlar d’astrologia i talismans, en el tercer llibre tracta del vaticinium, la revelació directa, on “l’ànima, inspirada per les potències superiors, reconeix els fonaments últims de les coses d’aquest món i del següent, i veu miraculosament tot el que és, ha estat o serà en el futur més remot.” Això només pot passar quan l’ànima no està ocupada en altres coses sinó lliure (vacat). Aquesta “vacatio animae” pot adoptar tres formes: els somnis vertaders (somnia), l’elevació de l’ànima mitjantçant la contemplació (raptus) i la il·luminació de l’ànima pels dèmons (furor). Aquest furor que recorda el de Plató, pot procedir de les muses, de Dionís, d’Apolo, de Venus o de la malenconia.

Així, hi hauria tres estadis de malenconia. El primer correspon a la facultat de la imaginatio, les arts mecàniques com l’arquitectura i la pintura i profetitzaria sobre desastres naturals com diluvis (que precisament surt al gravat!). El segon correspon a la facultat de la ratio, el coneixement de les coses naturals i humanes i podria fer profecies sobre fets polítics. Al tercer hi trobem la mens, que s’ocupa del coneixement dels secrets divins, angeologia i teologia i podria fer prediccions sobre fets religiosos. El gravat de Dürer il·lustraria el primer estadi. Això explica també el “1” del títol.

Dürer va estar molt interessat per l’art de la mesura i en va escriure un llibre on deia que serviria, no només “per a pintors sinó també per a orfebres, escultors, picapedrers i fusters”. La geometria era la ciència per antonomàsia. Als trenta anys, entusiasmat per les possibilitats de la teoria que havia après de Jacopo de Barbari, va creure que potser podria definir  la bellesa única i universal amb el compàs i l’escaire. No seria aquest el projecte del llibre d’esbossos de Dresde?

Deu anys més tard, poc abans de fer el gravat M1 escrivia al  Nachlass “què és la Bellesa, no ho sé […] no hi ha cap home viu sobre la terra capaç de dir o demostrar quina podria ser la figura més bella de l’home. Ningú més que Déu pot jutjar la Bellesa […] Jo penso que no hi ha cap home viu que pugui contemplar fins al final el que és més bonic fins i tot en una petita criatura, molt menys en l’home  […].

[ quan escrivia això, pensava en per això l’aquarela de les herbes? o la de la llebre?]

Però Déu coneix aquestes coses, i si a ell li plau de revelar-ho a algú, també ho sap aquesta persona … Però jo no sé mostrar cap mesura particular que s’aproximi a la bellesa suprema.”

A més de la referència a la idea d’Agrippa, en el Melencolia 1 potser  hi ha un rastre de la fatiga per la cerca de la bellesa absoluta. Les mans deixen anar els instruments geomètrics i una mirada cansada es perd en l’horitzó.