Ars moriendi. Gelat i TV

“Bé, si puc menjar gelat de xocolata i veure el futbol per la tele, aleshores estic disposat a seguir vivint. Estic disposat a aguantar un munt de patiment si tinc una possibilitat de tenir això”.

Aquesta fou la inesperada resposta que un professor emèrit amb una malaltia terminal va donar a la pregunta: “quant estàs disposat a patir per tenir una possibilitat de seguir vivint, i quin nivell de qualitat de vida és acceptable per a tu”.

Era una conversa entre un especialista en atenció pal·liativa i un pacient. Quan ens enfrontem als darrers mesos de vida sovint toca triar entre teràpies orientades a allargar la vida, que impliquen una atenció hospitalària agressiva i cara, i opcions orientades a alleujar el dolor.

Aquesta conversa s’esmenta en l’excel·lent assaig d’Atul Gawande, “Deixant passar, què hauria de fer la medecina quan no pot salvar la teva vida” (New Yorker, 02/08/2010 ). La conveniència i legislació sobre aquesta mena de converses van ser tractades també a “Una xerrada franca sobre l’atenció mèdica al final de la vida” (New York Times, 24/08/2010).

El sistema de salut americà “és excel·lent mirant d’evitar la mort amb quimioteràpies de 8.000 $ al mes, 3.000 $ diaris d’atenció intensiva, o operacions de 5.000 $ l’hora”. Una mena de tractament que sovint acaba amb el pacient connectat a un sistema de respiració artificial, el cos i la ment desconnectant-se i sense cap possibilitat de dir adéu a la gent que voldries. D’altra banda, les enquestes indiquen que les principals prioritats serien “a més d’evitar el patiment, estar amb la família, mantenir el contacte amb els altres, seguir mentalment conscient i  no tornar-se una càrrega per als altres”.

No tenim -diu Gawande-, una Ars moriendi posada al dia. Aquest era un text medieval que oferia consells per a ben morir. No hi podria estar més d’acord. Em pregunto, però, quina mena de formació haurien de rebre els metges per tal de poder ensenyar als pacients l’Ars moriendi. El que em fascina és la diversitat de possibles respostes a la pregunta “qui nivell de qualitat de vida és tolerable”. Per alguns, qualsevol cosa llevat de la mort és acceptable, per altres, si no poden sentir l’adrenalina dels esports de risc, la vida ja no val la pena. La gent que se suïcida després d’un revés econòmic no es poden imaginar la vida sense cert nivell de confort. Resulta que no podem elaborar una Ars moriendi sense escriure, al mateix temps, una Ars Vivendi. Mantenir el cap clar, poder veure les formes canviants dels núvols per la finestra, les línies que tracen les orenetes a la primavera, una tassa de te amb una pasta, o una mica de formatge i vi negre, veure una comèdia o un musical a la tele, una conversa amb coincidències i desacords.

Galeria d’imatges d’Ars Moriendi al blog bibliodissey

 

La mirada des de la cúpula

En entrar-hi, mirava les espelmes enceses, la profusió d’icones a les parets.

No va ser fins més endavant que vaig aixecar la mirada i aleshores vaig trobar, pintat a cada cúpola, un gran rostre. Pot ser un Crist, la Mare de Déu o algun Sant. L’efecte és molt especial, com si estiguessin allà dalt mirant-nos en silenci, una mirada sèria i serena però no amenaçadora, com dient, “aquí estic, si vols parlar, t’escoltaré”. El fet que no sigui visible quan entres, fins que arribes a sota i mires amunt, i que la resta de visitants ho ignorin, perquè estan mirant a davant i no amunt dóna un caràcter íntim a l’experiència, com si s’estiguessin dirigint a nosaltres personalment.

Des d’aleshores, en veure una nova església, per a cada cúpula-ceba que veia des de fora, ja m’esperava la mirada d’un rostre a dins.

 

Escenes del zoo humà

El formiguer humà ens donava una vista panoràmica de l’activitat humana. Com seria una vista més de prop? Si uns extraterrestres ens recollissin i després, de tornada al seu planeta, ens vulguéssin exposar com els animals d’un zoològic, com seria la gàbia? Potser el Zoo humà consistiria en un seguit de decorats com d’una obra de teatre. I cada dia, sense gaires variacions, es representarien les mateixes escenes. Per exemple:

Escena 1: un dormitori i un bany. El subjecte dorm. Es desperta, es renta, es vesteix i se’n va.
Interludi: el subjecte se’n va a la feina, caminant, en bicicleta, cotxe o transport públic
Escena 2: unes oficines, una taula amb ordinador, papers, companys de feina. El subjecte treballa, parla, esmorza, dina.
Interludi: el subjecte se’n torna a casa
Escena 3: Aquesta escena pot variar: un jardí, una botiga, o un gimnàs. El subjecte fa coses diverses segons el dia, el temps o l’humor. Llegeix, s’exercita, té cura d’un jardí, potser recull uns nens a escola.
Escena 4: un sofà, una taula, una cuina. El subjecte prepara el sopar. Se’l menja. Recull la taula. S’asseu al sofà i veu una estona la televisió.
Escena 5: Es repeteix el decorat de l’escena 1, un dormitori i un bany. El subjecte es desvesteix, fa un pipi, es renta les dents, i s’adorm.

La vida de cada dia consisteix potser en això, en saltar d’un escenari al següent, més o menys a hores establertes, i representar l’escena que toqui. És com una d’aquestes obres de teatre que fa molts anys que es representen. Tot i que les escenes cada dia són bàsicament les mateixes, tenim un ampli marge de llibertat per canviar els diàlegs i interaccions amb objectes i persones.Penso en alguns grans actors, que no es cansen ni s’avorreixen de fer cada nit la mateixa representació, i que sempre són capaços de fer-la nova, enriquint-la amb detalls subtils. M’agradaria poder-ho fer en la meva comèdia diària.

Algunes poques vegades a la vida, no gaires, el teatre canvia la programació, nous decorats, nous pesonatges nous arguments. Per exemple, quan passem d’estudiar a treballar, un trasllat de pis, un canvi de feina o de parella. Puc imaginar una simulació d’un zoològic humà, que ampliés els diorames que a vegades es presenten als museus d’història repserentant la vida al neolític, per exemple. Es representarien els diferents tipus de vida com breus obres de teatre que comprimirien la vida quotidiana en una representació de 60 minuts. Un pagès a l’edat mitjana, una matrona romana, un soldat a les guerres naopeòniques, un noi el 1930 a Barcelona, una executiva al segle XXI …

 

Ametllers urbans

Tinc localitzats dos ametllers a Barcelona, un a cada punta de la Diagonal, Pedralbes i Plaça de les Glòries.

 

Els vaig visitar i fotografiar abans de la intensa nevada del vuit de març. Propers, em permeten admirar uns pètals blancs sense haver de viatjar al Japó quan floreixen els cirerers; en tinc prou amb un trajecte en bici o metro.Arbres valents! no només desafien el fred sinó també l’aire brut, el soroll i el ciment. Em fan pensar que un entorn poc propici no és un obstacle insalvable per fer créixer alguna cosa bella, subtil i resistent.

 

El formiguer humà

Per observar la vida de les formigues hi ha formiguers artificials que consisteixen en un marc amb tapes transparents ple de terra. S’hi poden veure les formigues com van d’una banda a l’altra, a diferents coves seguint els corredors, arrossegant menjar, tenint cura de les cries.

En un formiguer humà, seria gaire diferent? Nosaltres, com les formigues, ens acumulem en dependències-dormitori en una banda del niu, i cada dia ens desplacem a unes altres dependències-oficina on passem la major part del dia. De tornada, recollim provisions a una dependència magatzem i, a vegades, passem una estona de lleure a un restaurant o un bar.

 

Edificis escanejats

A Barcelona, pujant per Marina, quan es creua el pont , a mà esquerra es pot veure un edifici sense la paret de la façana, deixant a la vista les diferents habitacions, potser esperant ser enderrocat. Encara es pot veure una calaixera, i un llit. A vegades m’hi aturo i provo d’ imaginar com seria la vida de la gent que hi vivia. En aquesta calaixera, un matrimoni ja gran hi tenia una vaixella de porcelana, postals de viatges que groguejaven de velles? Veien plegats la televisió al vespre asseguts al sofà? I en aquest llit, qui hi dormia? vivia sol? tenia fred? Aquesta vista de l’edifici és com examinar un organisme inanimat per dins, treient-li la pell.

Puc imaginar una vista de l’edifici “viu”, com si tinguéssim un aparell semblant als escàners de tomografia en medecina que ens donen imatges de llesques del cos. Amb un aparell així, podria observar el comportament de la comunitat humana igual que es fa amb els formiguers artificials.

Els edificis són com capses tancades que oculten el seu interior. Aquest aparell imaginari, com si treguéssim un marc d’un rusc d’abelles, ens mostraria les cel·les que hi ha a dins i els éssers que les ocupen:un noi fa els deures d’escola; al lavabo, algú s’ha deixat la tapa del water sense baixar; a la cuina s’hi prepara escudella per sopar; un home gran jeu al llit, malalt; un nen i una nena juguen a disfressar-se; una parella mira la televisió; al taller de luthiers dels baixos, un home passa paper de vidre sobre una viola. En un altre tall, davant d’una llibreria, no queda clar si estan fregant el terra o estan ballant; una taula parada per sopar; la senyora Morningsun; un home està assegut al water llegint una revista; una dona consulta l’agenda electrònica; un home toca el piano; a l’oficina de baix repassen factures.

 

Tardor 2009

Aquest any, quan he anat a trobar els colors de la tardor, les fulles dels faigs ja havien caigut.

Però si he fet tard pels colors als arbres, als meus peus s’estenia una espessa capa de fulles que cobria tot el bosc.

Més enllà, les fulles es prolongaven sobre la superfície de l’aigua d’un gorg en un rierol.

Damunt una roca, al costat de la molsa.

Quan s’acabi, neteja

Quant a fer neteja i reciclar, el nostre entorn d’objectes artificials no ho té tan ben resolt com la naturalesa. Quan morim, deixem enrere un munt d’objectes: mobles, vaixella, roba, papers, llibres, eines, àlbums de fotos, cintes de vídeo, cartes, quadres. I algú s’haurà d’encarregar de llençar-ho. Una feina difícil com sap tothom que ha hagut de buidar el pis d’algun parent o amic estimat que hagi mort. Què podríem fer per facilitar les coses als que vindran? Avançar-nos a llençar l’innecessari? Potser hi ha cartes o papers que volem conservar mentre vivim però que són personals i no voldríem que llegís ningú més. Què pensem que potser valdria la pena conservar? Hauríem de senyalar on tenim guardats documents legals tals com el testament o escriptures d’immobles?

Els nous suports digitals són una nova versió del mateix problema. Cada cop més no deixarem una capsa de cartró amb antigues cartes i fotografies, llibretes amb diaris personals, notes de viatge, una carpeta amb esbossos, etc. sinó que el que deixarem seran fitxers. Fitxers al nostre dic dur, fitxers a servidors de correu, a les xarxes socials, posts a blogs, imatges a Flickr o Picasa. No sabem molt bé encara què n’haurem de fer. S’han de conservar les coses per sempre? O tot s’ha d’esborrar passat cert temps? Potser hi ha webs valuosos que desapareixeran el dia que no hi hagi ningú per renovar la quota de hosting i el registre de domini. Alguns encara es podran recuperar amb còpies històriques de Google o en alguns casos en quedarà rastre a l’internet archive que periòdicament guarda una imatge puntual d’alguns webs. Qui hauria de poder reclamar un llegat digital? Imaginem el cas d’un escriptor o un pensador que mor sense hereus. Poden els estudiosos reclamar l’accés al seu disc dur i a la seva correspondència digital? Potser avui Kafka li hauria entregat el seu portàtil a Marx Brod amb instruccions per esborrar-ho tot després de llegir-ho.

Però en la majoria de casos els nostres continguts no mereixeran ser guardats per sempre. No són l’equivalent a un manuscrit de Proust, un esbós d’Egon Schiele, o una gravació de Clifford Brown. I a mesura que els usuaris actuals vagin morint, quedaran gigues i gigues de deixalles digitals. En el món “offline”, els nostres hereus tindran accés a les nostres propietats, pisos o comptes corrents, ja sia perquè ja els havíem donat les claus o perquè n’obtindran el corresponent permís legal després. En el món online, què hauríem de fer? Podem contractar el servei de Legacylocker, on podem indicar a qui s’han d’enviar les nostres claus d’accés a comptes de correu, blogs, xarxes socials, fotos, un cop verificada la nostra defunció. Ara bé, això no soluciona el problema, un cop hi accedeixin, què hauran de fer? Guardar-ho tot? Esborrar-ho tot? Repassar-ho tot i fer una tria? És impossible que hi puguin dedicar tant de temps. I què fer amb les perfils de les xarxes socials? A facebook preveuen que un perfil quedi en situació “memorial” si algú prova que l’usuari s’ha mort. Això vol dir que es bloquegen ulteriors accessos que el poguessin modificar, i en restringeixen la consulta als amics. El mur queda obert per tal que familiars i amics hi deixin missatges.

Pels que siguin realment previsors, my wonderful life els permet, a més de planificar el funeral, escriure l’obituari i dissenyar la làpida (!), escriure cartes als qui apreciem, fer una llista d’on tenim les coses, fer una llista de les nostres preferències musicals, records, fotos, escrits, i donar instruccions sobre com s’han de cuidar les mascotes. Però se m’acut que si volem dir alguna cosa a algú, o compartir les nostres descobertes en música, art o cuina, ja ho podem anar fent mentre vivim, no cal fer esperar els nostres descendents i amics a que rebin un correu amb un enllaç al nostre llegat digital quan ja haguem mort. I d’altra banda, tinc seriosos dubtes sobre si cal voler deixar un llegat permanent, com si això ens hagués d’alleujar l’angoixa pel fet que la nostra existència és efímera. Potser més val retirar-se discretament, sense fer gaire soroll ni deixar enrere gaires trastos. La meva filla deia una vegada que potser la nostra empremta podria ser com la d’una pluja que ha caigut. M’agrada molt aquesta idea, una pluja suau, que humiteja la terra, rega les plantes, i després no deixa cap rastre visible. Prefereixo ser com una pluja que arriba i se’n va, que no pas com un bidó de plàstic que queda per sempre.

Un post apropiat pel dia de tots sants; no sé si això es convertirà en una tradició, seguint el de l’any passat, Corredor de la mort, corredor de la vida . D’altres sobre un tema similar: Allargar la vida,  les sabates i les últimes petjades.

Identitat corporal, outsourcing biològic

El nostre cos es va renovant constantment i per tant la nostra identitat corporal no estaria basada en la matèria, en les molècules i cèl·lules concretes que el componen en un moment donat, sinó en l’estructura o forma que es manté, estructura que vindria codificada al ADN que hem heretat dels nostres pares. Però no és exactament així! Resulta que el nostre cos està format per unes 1014 cèl·lules, i només una desena part, 1013, serien humanes, codificades amb el nostre ADN mentre que la resta, 9·1013, serien microorganismes, en la major part bactèries als intestins que ens ajuden a fer la digestió. També n’hi ha al nas, les orelles, l’anus, per tota la pell, especialment a les aixelles i l’entrecuix.

Entre altres coses, els microbis produeixen algunes vitamines com la tiamina, la piridoxina i la vitamina K. Digereixen els polisacàrids complexos, les fibres que trobem en el gra, la fruita i la verdura que, altrament, serien indigeribles (veure article al nytimes). Científics de la Universitat de Stanford han intentat fer un cens de la microflora dels intestins. Han identificat 395 espècies de bacteris. Ara un equip està treballant en seqüenciar els gens de la microflora dels intestins, i de moment n’han llistat 78·106. Però les estimacions apunten a que la majoria dels gens que porta una persona són més de microbis que no pas humans. Els humans seriensuperorganismes; amb un metabolisme que uneix atributs microbians i humans.

És extraordinari: “nosaltres” no som només “nosaltres”, les nostres cèl·lules, sinó que per sobreviure necessitem una comunitat estrangera que s’encarregui de certes tasques. Tenim externalització, outsourcing biològic. I aquesta comunitat ens supera numèricament en una proporció de 9:1.

És interessant recordar que l’outsourcing biològic es dóna al nivell més bàsic de la biologia, segons la teoria de l’endosimbiosi. Les mitocòndries, els orgànuls que s’encarreguen de carregar les “piles d’energia” que fa servir les cèl·lules eucariotes (és a dir, llevat dels protozous, totes les cèl·lules que componen els animals i les plantes), serien en realitat bacteris que en un moment donat de l’evolució van ser incorporats a l’espai i lògica cel·lular.

Regeneració, identitat corporal

Al darrer post em referia a la sensació que el nostre cos, després d’un esforç intens, està essent atès, reparat, les peces avariades, substituïdes. De la capacitat de regeneració en tenia evidència de quan em vaig foradar sense voler una ungla amb un trepant. Cada setmana veia com el forat s’anava desplaçant ungla amunt alhora que s’anava cobrint.

Com es regenera el nostre cos? Som com un conjunt d’edificis de marbre, temples immutables que només canvien una placa quan es trenca alguna part? En realitat, el nostre cos és més jove del que pensem (Your Body is Younger Than You Think, New York Times, 02/08/2005), la mitjana d’edat de les cèl·lules d’un adult no és gaire més de 10 anys. La recerca revela que segons l’òrgan i funció hi ha diferents temps de renovació.

Les cèl·lules de les parets dels intestins es renoven cada 5 dies, les de la pell cada 15 dies. És com si fóssim una ciutat els edificis de la qual es repinten cada dues setmanes. “Els glòbuls rojos, després de viatjar uns 1.500 km pel laberint del sistema circulatori, duren uns 120 dies abans d’acabar al cementiri de la melsa”, la renovació del parc automobilístic municipal.
“Quant al fetge, el purificador de tots els verins vegetals naturals i fàrmacs que passen pels nostres llavis, la seva vida al front d’aquesta guerra química és bastant curt”, uns 400 dies.
Fins i tot els ossos són reemplaçats cada 10 anys. La resta de teixits, com els músculs i altres òrgans tenen una durada mitjana de 15 anys.
Les neurones del còrtex cerebral, la lent de l’ull i el cor són les úniques cèl·lules que semblen durar tota la vida.

Així, més que no pas un conjunt monumental d’edificis de pedra, immutables, ens assemblem més a un mercat o a un càmping, per exemple, on les places són ocupades temporalment per algú fins que se’n va i són substituïts per un altre.

Què som? Quina és la nostra identitat corporal? Som un agregat efímer, un conjunt de molècules que temporalment han format una estructura, que es fa i desfà com les gotes d’aigua poden conformar núvols.

No som una cosa, sinó un procés, que “es mou a través de la matèria com una lenta i estranya ona”, segons la bonica expressió de Lynn Margulis.