Xacona: sembla que originàriament era una dansa ràpida del nou món, de “moviments suggestius” i lletres de doble sentit que es va propagar per Europa. Un exemple n’és el Sarao de la Chacona de Juan Arañés. Va acabar convertint-se en una forma musical lenta, que proposava variacions sobre un baix donat. La van conrear Monterverdi i Frescobaldi i n’és un cas extraordinari la de Bach a la partita per violí No.2 BWV 1004.
Sarabanda: The dance may have been of Guatemalan and Mexican origin evolved from a Spanish dance with Arab influences, danced with a lively double line of couples with castanets.[1][2] A dance called zarabanda is first mentioned in 1539 in Central America in the poem Vida y tiempo de Maricastaña, written in Panama by Fernando de Guzmán Mejía.[3][4] The dance seems to have been especially popular in the 16th and 17th centuries, initially in the Spanish colonies, before moving across the Atlantic to Spain. Espanya va intentar prohibir-la el 1583 però va seguir essent popular. It spread to Italy in the 17th century, and to France, where it became a slow court dance.[5] Baroque musicians of the 18th century wrote suites of dance music written in binary form that typically included a sarabande as the third of four movements. It was often paired with and followed by a jig or gigue.[8] J.S. Bach sometimes gave the sarabande a privileged place in his music, even outside the context of dance suites; in particular, the theme and climactic 25th variation from his Goldberg Variations are both sarabandes. The anonymous harmonic sequence known as La Folia appears in pieces of various types, mainly dances, by dozens of composers from the time of Mudarra (1546) and Corelli through to the present day.[9] The theme of the fourth-movement Sarabande of Handel’s Keyboard suite in D minor (HWV 437) for harpsichord, one of these many pieces, appears prominently in the film Barry Lyndon.[10]
Al llarg del segle XX hi ha hagut experimentació en el ballet, pioners que trencaven amb la tradició com Vaslav Nijinsky, Michel Fokine o Balanchine. Però és sobretot a la segona meitat dels ’70 que elss coreògrafs volen deixar la seva empremta personal. Es barreja el ballat clàssic i la dansa moderna. Es reinterpreten ballets clàssics. Twyla Sharp barreja ballet i jazz. Es busca sorprendre l’audiència [ cosa que no sempre implica un resultat interessant] [Es renuncia al moviment “bonic” per expressar les emocions humanes].
Les companyies proposen ballets nous innovadors i al mateix temps reposen els clàssics.
Coreògrafs: William Forsythe. Kennet Macmillan. Jiri Kylian (Netherland Dans Theater). David Bintley (Birmingham ballet). John Neumeier (Hamburg Ballet). Wayne Mcgregor. Christopher Wheeldon.
Ballarins: Baryshnikov, Sylvie Guillem, Darcey Russell, Carlos Acosta, Tamara Rojo, Vivina Durante
[ després de tants arguments fantàstics, històries apassionades i tràgiques, m’agradaria un ballet més sobre la vida normal, anar a treballar al despatx, comprar al mercat, sopar, dormir] [ també em resulten més atractius els gestos expressius que no les proeses gimnàstiques de flexibilitat i força, la foto de Balanchine ensenyant un moviment que no pas aixecar la cama a 180º]
1976 A Month in the Country, Frederick Ashton, Chopin, London
Sobre una història de Turgenev. En una casa de camp d’una rica família russa, el 1850, Natàlia, la muller avorrida del senyor, té un amant Yslaev, però s’enamora del preceptor del seu fill.
1976 Push Comes to Shove, Twyla Sharp, Joseph Lamb – Haydn
Un ballet que barreja ragtimes de Joseph Lamb amb música de Haydn, pràcticament sense argument. Dues dones una vamp i una ingènua reclamen l’atenció d’un home.
Es va estrenar amb Baryshnikov que alternava moviments de musical amb passos de ballet clàssic virtuosístic.
* 1978 Café Müller, Pina Bausch, Henry Purcell, Wuppertal
Pina Bausch (1940 – 2009). Els seus pares tenien un restaurant amb habitacions a Solingen i de petita li agradava actuar al menjador davant dels hostes i pujava a ballar a les seves habitacions. Va començar a estudiar a Alemanya i va aconseguir una beca per la Juilliard School a New York.
El 1973 és nomenada director artístic del ballet de l’Òpera de Wuppertal, que s’acabarà anomenant Tanztheater Wuppertal Pina Bausch. Pina Bausch estava interessada en explorar com reaccionaven els ballarins actors davant d’una situació, els impulsos, els objectes de l’escenari, les lesions del cos.
Fa una coreografia moderna sobre l’òpera de Glück Orfeu i Eurídice
Una de les seves creacions més conegudes és Café Müller, on els ballarins van ensopegant amb taules i cadires, a vegades movent-se amb els ulls tancats.
Creada després de deixar al direcció del Royal ballet per poder-se dedicar més a la coreografia. Basada en la història real del príncep Rudolf (1858-1889), hereu de la corona austrohúngara, promès a la princesa Stéphanie de Bèlgica. Insatisfet, visita tavernes disfressat, pren una altra amant, la baronessa Maria Vetsera. Rudolf cada cop està més inestable i fa un pacte de suïcidi amb Maria. Al seu pavelló de caça li dispararà un tret i després es llevarà la vida.
Explora els temes de la fragilitat de la vida, inspirat en la Simfonia da Rèquiem de Britten i un quadre de Munch.
Nascut el 1947 a Praga, Jiri Kylian estudia al Royal Ballet amb una beca. Es queda a Stuttgart després que les forces del pacte de Varsòvia envaeixin Txecoslovàquia. El 1975 és nomenat director artistic del Nederlands Dans Theater. Li agrada proposar temes surrealistes i confrontar el clàssic amb el modern.
1985 Steptext, William Forsythe, Bach, Reggio Emilia
Nascut el 1949, va créixer amb el rocknroll i això es nota en les coreografies que ell descrivia com “ballet amb un toc de funk”. Va entrar al ballet de Stuttgart de John Cranko. Treballa amb música experimental i se centra més en les transicions que no en les posicions.
Steptext és una peça que deconstrueix els passos clàssics mirant de sorprendre l’espectador en trencar el que seria el desenvolupament esperat d’una frase de dansa.
Steptext , a fugue of the mechanic of the theatre ritual Steptext , una altra versió.
El 2009 va posar en marxa una eina online per anotar coreografies: motionbank
1987 In the middle somewhat elevated, William Forsythe, Thom Willems
És la peça més coneguda de Forsythe, molt exigent tècnicament. Els ballarins no estan sempre de cara al públic, van entrant i sortint en diferents direccions amb una música industrial gairebé hipnòtica.
1989 Falling Angels, Jiri Kylian, Steve Reich, Den Haag
Un ballet minimalista on vuit dones, tota l’estona al mig de l’escenari, alternen duets, solos, moviments a l’uníson, expressant diferents emocions com naixement, maternitat, seducció, ambició, mort. Forma part de la sèrie Black and White.
“Petite mort” normalment fa referència al moment de l’orgasme. Aquí, sis homes i si dones es troben, culminen l’acte sexual que pot donar origen a una nova vida,i ens recorda que la vida és curta i mai queda gaire lluny de la mort. Hi contrastos entre repós i activitat frenètica, sensualitat i espiritualitat.
1992 The Judas Tree, Kenneth Macmillan, Brian Elias, London
Una obra polèmica que representa l’últim sopar dels deixebles, 13 homes, i una dona, suposadament Maria Magdalena, que s’insinua sensualment, especialment a Jesús, fins que desencadena la violència i Judas el traex amb el petó .
Inspirat en el film de Zhang Yimou de 1991. Situat a la Xina dels anys 20, una jove d’una família arruinada és obligada a casar-se amb el ric senyor Chen, que ja té tres concubines. Totes competeixen per la seva atenció cada nit. La que és escollida encén la llanterna vermella.
2002 Tryst, Christopher Wheeldon, James MacMillan, London
Al coreògraf li va venir la idea mentre conduïa per les highlands d’Escòcia escoltant la música de James Macmillan.
2006 Chroma, Wayne McGregor, Talbot White, London
Wayne McGregor venia de projectes experimentals i el ballet posa cinc parelles que exploren el cos humà en situacions extremes, cosa que du a postures turmentades i contorsionades.
Chroma duet, Bolshoi Chroma , reportatge Royal Ballet
2011 Alice’s Adventures in Wonderland, Christopher Wheeldon, Joby Talbot, London
Després d’una dècada que el Royal Ballet no presentava cap espectacle que expliqués una història, Wheeldon s’inspira en la història de Lewis Carroll. Alícia segueix el conill a Wonderland on troba el Knave of hearts, la duquessa i el gat de Cheshire. Segueix el te del barreter boig, l’eruga i el joc de croquet amb els flamencs. [un retorn a un espectacle més popular? a mig camí del musical?]
2014 The Winter’s Tale, Christopher Wheeldon, Talbot, London
Seguint la mateixa línia que Alícia en terra de meravelles, Wheeldon adapta l’obra de Shakespeare. Hermione, la dona del rei de Sicília, dóna a llum una nena que el seu marit, Leontes, sospita que és fruit d’una infidelitat amb el seu hoste el rei Polixenes. L’abandona a un bosc on és rescatada per un pastor. Amb 16 anys, s’enamora d’un pastor que en realitat és el fill de Polixenes disfressat. S’ecapen a Sicília on leontes els ajuda i al final tot acaba bé.
Les gires dels ballets russos havien popularitzat el ballet. Mentre que a la URSS les companyies russes mantenien el seu elevat nivell, els nous focus de creació que havien aparegut a la primera meitat de segle es consoliden.
Als USA Balanchine i Kernstein funden el NYC ballet el 1948. La seva escola es concentrarà en el pur moviment deixant de banda la pompa del ballet imperial o l’esplendor visual de la posta en escena dels Ballets Russes.
A Londres el Sadler Wells es convertirà en el Royal Ballet el 1956, Frederick Ashton serà el principal coreògraf. Anthony Tudor el 1957 crearà l’American Ballet Theater. Es fundaran companyies a Stuttgart amb el coreògraf Cranko, Canadà, Cuba, Iran o Beijing.
Ja no es busca inspiració en històries fantàstiques sinó que s’explora com expressar les emocions humanes, com Béjart amb el seu “Boléro” al ballet de Lausanne, o temes socials com la denúncia de l’esclavatge per part d’Alvin Ailey.
Jerome Robbins crerà coreografies per ballets i musicals, incorporant moviments que vénen del jazz.
Coreògrafs destacats: George Balanchine, John Cranko, Peter Wright, Kenneth Mcmillan.
Ballarins destacats: Galina Ulanova al bolshoi, Alicia Markova, Margot Fonteyn, Rudolf Nureyev, Mikhail Baryshnikov, Nadia Nerina, Lynn Seymour.
1946 Symphonic Variations, Frederick Ashton, Cesar Franck, London
Projecte d’Ashton de fer un ballet purament moviment sense haver d’explicar una història.
1946 The Four Temperaments, Balanchine, Paul Hindemith, New York
Un ballet abstracte que consolidà el nou estil americà de Balanchine. S’inspira en la concepció antiga dels quatre temperaments segons la qual al cos hi ha quatre fluids que són combinació de les quatre propietats fonamentals. Cada fluid correspon a un temperament:
1948 Cinderella, Frederick Ashton, Prokofiev, London
Basat en el conte de la Ventafocs de Perrault. Ashton es va inspirar els ballets de Petipa. Va fer servir homes per als papers de les germanes dolentes.
New York City Ballet i George Balanchine (1904 – 1983)
Georgi Balanchivadze era fill d’un compositor i va tenir una formació musical que el permetia analitzar una partitura i col·laborar amb els compositors. Va estudiar a l’escola imperial de Sant Petersburg i el 1924 durant una gira, desertà a Europa unint-se als Ballets Russes.
Fou cridat als USA pels filàntrops Lincoln Kernstein i Edward Warburg. Volien que fundés una companyia de ballet amb personalitat americana però que estigués al nivell de les millors companyies europees. Balanchine va acceptar però primer va voler crear una escola i després va acabar essent el que en va dir “ballet master”.
Deia que “men were just on stage to lift and carry the women”. I s’explica que quan la mare d’una ballarina li pregintà si la seva filla es podria dedicar professionalment a la dansa, li respongué: “La danse, Madame, c’est une question morale.”
Balanchine fou substituït per Peter Martins que no va estar tant encertat.
(1948 Scènes de ballet, Frederick Ashton, Stravinsky, London)
Frederick Ashton va començar de ballarí amb Léonide Massine i després amb Marie Rambert, que li feia classe sense cobrar perquè no tenia ballarins mascles. Va començar a coreografiar per a ella i també per Ninette de Valois.
Film de Michael Powell i Emeric Pressburger, sobre una ballarina que entra a una important companyia de ballet i triomfa en un nou espectacle anomenat les sabatilles vermelles. Es basa en un conte de Hans Christian Andersen en que una dona es posa unes sabatilles vermelles que en realitat estan encantades per un dimoni. La faran ballar sense parar fins a morir. Els principals ballarins van ser Moira Shearer, Anton Walbrook, and Marius Goring.
1949 Jerome Robbins (1918 – 1988) entra al NYCB com a ballarí i coreògraf.
Havia estudiat ballet clàssic, dansa moderna, dansa espanyola i asiàtica. Va ballar i coreografiar tant ballet clàssic com musicals. El ballet Fancy free (1944), amb música de Leonard Bernstein es va acabar convertint en el musical On the Town (1949).
Entre els musicals més coneguts: On the Town, Billion Dollar Baby, High Button Shoes, West Side Story, The King and I, Gypsy, Peter Pan, Miss Liberty, Call Me Madam,i Fiddler on the Roof.
Ballet soviètic que va rebre el premi Lenin, Spartacus es capturat per Crassus i forçat a lluitar com a gladiador mentre la seva dona Frígia ha de servir d’esclava. Spartacus es revolta amb altres glaidiadors, lluita i venç Crassus però refusa matar-lo. Aquest reuneix un exèrcit que ataca Spartacus i el mata. Amb salts i elevacions espectaculars, va ser un gran èxit tant a la URSS com a la resta del món.
Balanchine es va inspirar en un manual de dansa francès del s XVII. Va treballar en estreta col·laboració amb Stravinsky per crear dotze danses sense cap argument especial, amb l’escenari nu i els ballarins vestits com quan assagen. Mostra la interacció entre cossos en moviment, tensió, tendresa. És un dels ballets més importants que va crear.
1960 Liebeslieder Walzer, Balanchine, Brahms, New York
Els ballarins comparteixen escenari amb dos pianistes i quatre cantants, i ballen 33 els 33 valsos que Brahms va escriure. Balanchine deia que durant el primer acte ballen les persones reals, i en el segon, les seves ànimes.
1960 Revelations, Alvin Ailey, Howard Roberts, New York
Alvin Ailey (1931-1989) va tenir una infantesa dura, abandonat pel seu pare, vivint a l’època de la depressió en el sud racista. El 1949 entra a l’escola Hornton a Los Angeles, una de les poques que permetien negres. Ballarà per a diferents companyies i musicals.
El 1958 Ailey funda el Alvin Ailey American Dance Theater per honorar la cultura afroamericana a través de la dansa.
1960 (1786) Recuperació de La fille mal gardée, Ashton, cançons franceses
Basat en una història del segle XVIII a França. La vídua Simone (normalment inetrpretada per un home), vol casar la seva filla Lise amb Alain, un ximplet fill d’un ric propietari de vinyes. Però ella està enamorada del jove pagès Colas. Asthon el va recuperar posant-hi molt d’humor, escenes de la collita a Suffolk i inserint-hi algunes danses populars angleses com la famosa dansa dels esclops.
El 1928 Bronislava Nijinska n’havia fet una primera versió, representant una dona ballant sobre la taula en una taverna espanyola. Béjart ho canvia per per una coreografia que passa de la vulnerabilitat del solista al centre al poder que exerceix sobre els qui l’envolten a mesura que el patró repetitiu de la música creix fins el clímax.
Béjart neix a Marsella el 1927, fill del filòsof Gaston Berger i comença a ballar per consell mèdica. Balla per a diverses companyies i el 1960 funda el Ballet du XXe Siècle a Brusel·les. El 1987 trasllada la seva companyia a Lausanne, on es dirà Béjart Ballet Lausanne. Mor el 2007. Llista d’obres.
1962 A Midsummer Night’s Dream, Balanchine, Mendelsohn, New York
Un dels pocs ballets de Balanchine amb argument. Seguint la comèdia de Shakespeare. Al bosc, la reina de les fades, Titània, víctima d’un encanteri del rei Oberon que la vol castigar, s’enamora de Bottom que porta un cap de ruc. Quan arriben altres atenesos al bosc, nous enamoraments resulten de l’ús de les gotes màgiques.
Inspirat en la història de la Dama de les camèlies, una cortesana a punt de morir, recorda el seu amor per Armand, a qui rebutjà per protegir la seva reputació, a instàncies del seu pare que desaprovava la relació. Quan el pare ho confessa a Armand, aquest corre a retrobar-la. Ella mor als seus braços.
Ashton va crear el ballet per a Margot Fonteyn, que amb 43 anys estava pensant en retirar-se. La seva carrera es va revifar. Va tenir un gran èxit en aquest paper juntament amb Rudolf Nureyev i mentre van ser vius no el va ballar ningú més.
1964 The Red detachment of women, Li Chengxiang, Jiang Zuhui and Wang Xixian, music by Du Mingxin, Wu Zuqiang, Wang Yanqiao, Shi Wanchun and Dai Hongcheng, Beijing
El ballet a la Xina comunista començava el 1954 amb la fundació de la Beijing Dance Academy. Els primers anys tenien Rússia com a model però aviat van desenvolupar un estil propi.
“The red detachment of women” es crea a partir d’un film de propaganda de 1961. Explica la història d’una jove pagesa que s’apunta a un grup comunista per lluitar contra un tirà local.
1965 Song of the Earth, Kenneth MacMillan, Mahler, Stuttgart
Kenneth MacMillan (1929-1992) va descobrir el ballet durant la segona guerra mundial, i als 15 anys va falsificar una carta del seu pare per ser admès a l’escola Sadler Wells de Ninette de Valois. Voldrà explorar les motivacions psicològiques dels personatges. Va començar a fer coreografies pel Royal Ballet però no li deixaven fer projectes com el del “Cant a la terra” i el va fer per l’Stuttgart Ballet i les relacions se’n van ressentir i se’n va anar al Deutsche Oper Ballet a Berlin. Tornarà a Londres el 1970. El llegat de Kenneth MacMillan.
Kenneth MacMillan va treballar diversos anys per crear aquest ballet basat en les cançons simfòniques de Mahler sobre traduccions a l’alemany de poesia xinesa de la dinastia Tang.
Das Trinklied vom Jammer der Erde (Cançó de taverna de la misèria terrenal): un home balla alegre amb els amics, però sap que la mort és propera.
El vi ja titil·la en la copa daurada,
però no beveu encara, primer us cantaré una cançó!
La cançó de l’aflicció us ha de ressonar amb rialles
dins l’ànima. Quan la pena s’acosta,
s’assequen els jardins de l’esperit,
es marceixen l’alegria i el cant.
Llòbrega és la vida, obscura és la mort.
Der Einsame im Herbst (el solitari a la tardor):
Boires tardorenques onegen, blavoses, damunt el llac;
tota l’herba és coberta de gebre;
semblaria com si un artista hagués escampat pols de jade
damunt les delicades flors.
La dolça flaire de les flors s’ha volatilitzat;
un vent fred en vincla les tiges.
Aviat, les marcides i daurades fulles
de les flors de lotus, suraran damunt l’aigua.
El meu cor és cansat. La meva petita llàntia
s’apaga crepitant;
[em constreny al somni]
Vaig cap a tu, entranyable lloc de repòs!
Sí, dóna’m l’assossec, necessito tant l’ablaniment!
Jo ploro força en les meves solituds.
La tardor perdura massa temps en el meu cor.
Sol de l’amor, ja no vols brillar més
per eixugar, amb tendresa, les meves amargues llàgrimes?
Inicialment era un ballet de tot just tres minuts, amb música de Satie, un pas de trois evocant com seria moure’s a la lluna, mig flotant, dos homes i una dona vestits de blanc. Després el va extendre amb un altres pas de trois, dues dones i un home vestits de verd, representant el moviment sobre la terra, més pesant.
Seguint la novel·la de Puixkin aquest ballet és l’obra més important de Cranko. Tatiana s’enamora de l’aristòcrata Eugene Onegin quan el promès de la seva germana, Lensky, els presenta. Li escriu una carta d’amor. Onegin, en la festa d’aniversari de Tatiana, estripa la seva carta i discuteix amb Lensky. Es baten en duel i el mata. Anys després Onegin s’adona que va desdenyar l’única dona que realment el va estimar. Però ara ja és massa tard.
1967 Jewels, Balanchine, Fauré-Stravinsky-Txaikovsky, New York
Balanchine es va inspirar en l’aparador d’una joieria de la 5a avinguda que veia cada dia en passar. Emeralds s’inspira en el Paris dels 20 que ell havia conegut amb els Ballets Russes. Rubies té a veure amb el jazz que es va trobar en arribar a Amèrica els ’30. I els Diamonds tornen al ballet clàssic imperial rus.
És l’obra que representa l’essència de Balanchine.
El 6/2/2004 es va representar a New York i entre el distingit públic hi havia la Teresa i Maria Cots.
1967 Anastasia, Macmillan, Bohuslav Martinu, Berlin
Un dona és rescatada després de caure en un canal a Berlín, diu anomenar-se Anna Anderson i pretén ser la gran duquessa Anastàsia, única supervivent de la matança dels Romanov en la revolució russa. Se li dignostica esquizofrènia. La música fou composta quan Martinu s’estava recuperant d’una ferida al cap i és d’avantguarda. El ballet mostra les al·lucinacions i records d’Anastàsia.
La sòrdida història escrita per l’Abbé Prévost de 1731 narra com Manon, una noia que anava a entrar a un convent, és subhastada pel seu germà Lescaut i venuda a GM. Ella s’enamora de Des Grieux i miren d’escapart però GM la troba, mata Lescaut i ella és deportada a New Orleans. Escapa amb Des Grieux i mor als seus braços.
El tema no va ser ben rebut, però la coreografia, sí.
1975 Ivan the terrible, Grigorovich, Prokofiev, Moscow
La banda sonora del film de Sergei Eisenstein sobre Ivan el terrible (1944) és la base del ballet de Grigorovich, estrenat a la URSS . Ivan es proclama Tsar de totes les rússies amb l’oposició de l’antiga noblesa, els boiards. Es promet amb Anastàsia i marxa a lluitar contra invasors estrangers. Els boiards preparen un beuratge enverinat per assassinar-lo però se’l beu Anastàsia que mor. Ivan persegueix tots els boiards i acaba embogit. Demana una gran força al seu protagonista.
Mentre que a Europa el ballet havia anat perdent el favor del públic, a Rússia seguia amb força però la nova generació de ballarins i coreògrafs tenia ganes de sortir de l’estricta tradició imperial. Així apareixen els Ballets Russes de l’emprenedor Serge Diaghilev amb Michel Fokine de coreògraf, Vaslav Nijinsky, Anna Pavlova i Tamara Karsavina de ballarins. Fan gires per tot el món i renovaran l’interès pel ballet a Occident. Serà molt innovador en coreografia, amb Fokine, Nijinsky i Balanchine de coreògrafs, amb la música de Stravinsky, Satie i Prokofiev i amb posades en escena d’artistes com Léon Bakst, Picasso Matisse o Alexandre Bénois. Amb la mort de Diaghilev el 1929 es desfarà la companyia. De 1932 a 1936 seguiran com als Ballets Russes de Montecarlo sota Wassily de Basil.
El 1913 s’estrena la Consagració de la primavera i tant la música com la coreografia escandalitzen el públic.
El 1917 la revolució russa interromp la tradició de moment ja que els soviets el veien com una art decadent, però més tard el recuperaran com a eina de propaganda. Entretant molts dels seus talents deserten a Europa, fet que seguirà passant durant les dècades de la guerra freda amb Nureyev, Baryshnikov i Makarova.
Un segon focus d’innovació vindrà d’Amèrica amb Isadora Duncan i Marta Graham, que fundaria la seva companyia el 1926.
L’interès que han despertat els Ballets Russes germinarà en nous centres de creació. Marie Rambert, d’origen polonès, fundarà un Ballet Club a Londres el 1928, i descobrirà els talents de Frederick Ashton i Anthony Tudor com a coreògrafs. Ninette de Valois havia ballat amb els Ballet Russes però ho va haver de deixar per dolor a la columna. El 1931 crea el Vic-Wells Ballet a Londres que més endavant serà el Royal Ballet. Donarà oportunitats a coreògrafs com Frederick Ashton, John Cranko i Kenneth Macmillan. Tindrà com a ballarins estrella a Rudolf Nureyev i Margot Fonteyn.
Balanchine estableix la School of American Ballet el 1934.
Veiem així que el ballet va néixer a França, des d’on es traslladarà a Rússia fins que al segle XX els russos tornen a París amb Diaguilev i es propaga a Londres i New York.
1902 – 1927 Isadora Duncan (1877-1927)
Nascuda als USA, impulsada a ballar des de petita, el 1899 es trasllada a Londres. S’inspira en els clàssics grecs al museu britànic i en les teories de Desarte que afirmava que cada moviment i gest correspon i expressa una emoció interna. Classicisme, llibertat i espontaneïtat. Va tenir un gran èxit per tot Europa. Va ser un exemple de dona independent. No va voler mai ésser filmada. Inspirà Fokine i Frederick Ashton. EL 1927, quan anava en un descapotable al costat del seu amant, el mocador que duia es va enganxar a una de les rodes i li va trencar el coll.
Primer ballet “abstracte”, que no pretén explicar una història. Fokine intentava evocar l’atmosfera el ballet romàntic amb Marie Taglioni a partir d’un recull de peces de Chopin.
Ballet escrit expressament per als Ballets Russes, basat en un conte rus. El príncep Ivan s’esmuny a un jardí per robar l’ocell de foc. Aquest li demanà que el deixi en llibertat i a canvi li dóna una ploma amb la promesa que el protegirà quan estigui en perill. Hi ha un grup de princeses encantades pel bruixot immortal Kotschei i Ivan s’enamora d’una d’elles, Tsarevna. Però cada cop que algú les ha intentat rescatar, es torna de pedra. Arriben uns monstres i Kotschei però Ivan crida l’ocell de foc que farà ballar les criatures fins que s’adormen. Ivan troba com fer morir Kotschei trencant un ou que conté la seva ànima. Ivan i Tsarevna es casen.
1911 Le Spectre de la rose, Michel Fokine, Carl Maria von Weber, Montecarlo
Un ballet curt, gairebé improvisat. Una noia torna a casa portant una rosa i s’adorm. Arriba l’esperit de la rosa i balla amb la noia com en somnis fins que desapareix saltant per la finestra. Aquest salt que executà Nijinsky va fer famós el ballet.
Inspirat en un personatge popular rus, tres titelles, Petrushka, una ballarina i un moro. Petrushka pretén la ballarina però aquesta prefereix el moro. Quan ell els assetja el moro l’empaita i el mata.
1912 L’Après-midi d’un faune, Nijinsky, Debussy, Paris
Possiblement aquesta és la primera coreografia moderna. Nijinsky ja era cèlebre com a ballarí, sobretot pels seus salts espectaculars. Diaguilev el va animar a experimentar amb coreografies. Eren amants però el 1913 es casa amb una aristòcrata hongaresa. Diaguilev l’acomiadarà. Intentarà fundar una companyia pròpia però no se’n sortirà. Cada cop estarà més inestable mentalment fins que el 1919 se li diagnostica una esquizofrènia i és internat a un asil a Suïssa on passarà els 30 anys que li queden de vida sense tornar a ballar.
1913 Le Sacré du Printemps, Nijinsky, Stravinsky, Paris
Tercer ballet de Stravinsky coreografiat per Nijinsky. Evoca rituals pagans amb una dansa d’adoració de la terra i després el sacrifici d’una verge que balla fins a morir. La sorpresa per la música i la coreografia, allunyades del que es considerava bonic, juntament amb certa hostilitat prèvia del públic, van fer que l’estrena acabaés amb tot el públic cridant i protestant. El ballet s’ha revisat moltes vegades.
(Veure més amunt la versió del Mariinsky després de l’ocell de foc)
Representa actors de music hall que surten al carrer per atraure públic. Amb una partitura de Satie que incorporava sons quotidians com una màquina d’escriure, una coreografia amb moviments quotidians, decoració de Picasso, vestuari cubista.
1923 Les noces, Bronislava Nijinska, Stravinsky, Paris
Un espectacle dur, amb música i coreografia (la germana de Nijinsky) representant unes noces a pagès, unes noces amargues en el context marxista en que l’individu se sotmet a l’estat.
1926 Martha Graham (1894-1991) funda la seva companyia
Filla d’un metge que feia servir el moviment físic per tractar malalties nervioses, el 1920 entra a la companyia Denishawn a Los Angeles. El 1926 funda la seva companyia i comença a desenvolupar un llenguatge propi que explota el contrast entre contraure el cos i deixar-lo anar. També explora les caigudes a terra.
Amb 24 anys Balanchine creà un ballet que evoca el pas a l’edat adulta d’Apol·ló, que rebrà l’ajuda de tres muses, la poesia amb Calíope, el teatre amb Polyhymnia i la dansa amb Terpsicore. Les posicions en algun moment volen ser com les escultures gregues. Es considera el primer ballet “neoclàssic”.
Últim ballet amb els Ballets russes abans que es desintegressin, inspirat en la paràbola de la bíbia, dramàtic i ple d’acrobàcies, va ser un èxit. El fill pròdig se’n va de casa, arriba a una ciutat on és temptat per una sirena i gent que va de festa fins que li prenen tot el que duia. Torna a casa penedit i és acollit pel seu pare.
Un ballet soviètic: Lenka, un treballador gandul acomiadat, convenç el jove Goshka que llenci un cargol al torn de la fàbrica espatllant-lo, i carregant les culpes a un altre. Tot s’acaba descobrint, el torn és reparat i els treballadors tornen a la feina.
Tot i l’argument “políticament correcte”, música, vestuari i coreografia eren una paròdia satírica i va ser prohibida poc després de l’estrena.
Primera peça de Balanchine als USA. No té cap narrativa, simplement “the only story is the music’s story, a serenade, a dance, if you like, in the light of the moon”.
1936 Jardin aux Lilas, Antony Tudor, Ernest Chauson, London
Creat per la companyia de Rambert, exposa les convencions de la societat amb la història d’una dona que renuncia a l’home que estima per casar-se amb un altre que té millor posició.
1940 Romeo and Juliet, Lavrovsky, Prokofiev, Mariinsky Sant Petersburg
Un encàrrec a Prokofiev, amb la idea de fer-lo tornar a Rússia, es va estrenar amb gran èxit tot i que la partitura va ser considerada massa moderna i van demanar l’autor que la revisés.
A França és l’època del segon imperi, i viu un procés de modernització. El 1871 perd la guerra amb Prússia. El ballet perd força i apareixen espectacles més lleugers com el vaudeville. En canvi a les corts russes, que amb Alexandre II el 1855 havia iniciat una etapa de reformes, el ballet és apreciat. Els tsars faran venir els millors mestres i ballarins. A Sant Petersburg hi havia el teatre Mariinsky on Jules Perrot s’establí com a mestre de dansa el 1851. Ara quan viatja, la companyia fa servir el nom de Kirov.
Marius Petipa havia estat ballarí a Nantes i Bordeaux i després a Espanya, on va absorbir dansa espanyola i va aprendre a tocar les castanyoles. El 1847 arriba a Rússia com a ballarí i el 1869 esdevenia el coreògraf principal.(https://petipasociety.com/)
Rússia aportarà també el talent ballarins, coreògrafs i compositors com Txaikovsky. És aquí on es crearan peces claus del repertori com La Bella dorment, el trencanous o el Llac dels Cignes. Torna el protagonisme del ballarí masculí que exhibeix força i musculatura, menys present al ballet romàntic. Marius Petita consolida el Grand pas de deux com a final dramàtic on es mostrarà la tècnica dels solistes. És també ara que es formaran ballarins com Anna Pavlova i Vaslav Nijinsky que proparan el ballet per tot el món a les primeries del segle XX.
Alguns ballets intercalen números amb “danses de caràctere” que s’inspiren en danses folklòriques, russes, espanyoles, orientals.
1869 Don Quixote, Marius Petita, Ludwig Minkus, Bolshoi Moscow
1870 Coppélia, Arthur Saint León, Leo Délibes, Paris
El Dr. Coppelius construeix una nina a la qual vol dotar d’ànima humana i la posa a la finestra. Franz s’hi sent atret pensant que és de debó i la seva promesa, Swanilda, gelosa entra al taller del doctor. Aquest vol robar l’ànima de Franz per traslladar-la a la nina. Però Swanilda es posa els vestits de la nina i farà veure que cobra vida.
El 1875 s’inaugura a París l’esplèndid Palais Garnier
1876 Sylvia, Louis Mérante, Léo Delibes, Paris
Història d’un pastor Aminta, enamorat de Sílvia, una nimfa caçadora que el rebutja però Eros la ferirà amb una de les seves fletxes. És raptada per Orion però escapa amb l’ajuda d’Eros. Va ser tornat a coreografiar per Frederick Ashton el 1952.
1877 La Bayadère, Marius Petipa, Ludwig Minkus, Mariinsky, Sant Petersburg
Situat a la Índia clàssica, el guerrer Solor s’enamora de Nikiya, una “bayadere” o ballarina del temple. Però és promès a Gamzati, la filla del Rajah, que enverinarà Nikiya. En una de les escenes més cèlebres del ballet, un somni induït per l’opi fa que Solor visualitzi Nikiya en el regne de les ombres i s’hi vulgui retrobar. Les deitats destrueixen el temple on s’havien de casar Solor i Gamzati. Solor i Nikiya es retroben al cel.
1877 Swan Lake, Julius Reisinger, Txaikovsky, Bolshoi Moscow
El príncep Siegfried surt a caçar al vespre, i veu com un dels cignes es transforma en una noia, Odette, la reina dels cignes i se n’enamora. A l’alba apareix el malvat Rothbar i es tornen a convertir en cignes. En una festa a palau Rothbar du la seva filla Odile disfressada d’Odette. Enganyat, Siegfried li jurà amor. Odette se sent traïda. Rothbar li voldrà fer complir la promesa. Sigfried i Odette decideixen morir junts i es llencen al llac. En algun final alternatiu, aconsegueixen vèncer Rothbar.
1890 The Sleeping Beauty, Marius Petipa, Txaikovsky, Mariinsky Sant Petersburg
Segons el conte de Charles Perrault en què la princesa Aurora és maleïda per la fada dolenta a dormir eternament si es punxa el dit amb un fus. Malgrat prohibir totes els filoses, el rei no podrà evitar que un dia es punxi i tant ella com tota la cort cauen en un son profund fins que cent anys després, un príncep veu Aurora en una visió enviada per la fada bona, la troba, li fa un petó, i tots es desperten.
1892 The Nutcracker, Lev Ivanov, Txaikovsky, Mariinsky Sant Petersburg
Seguint el conte de E.T.A. Hoffmann, Drosselmeyer un mag que fa joguines mecàniques, regala a Clara, en la festa del seu aniversari, un trencanous que representa un soldat. Quan Clara baixa al soterrani s’espanta en veure una rata de la mida d’una persona. Però Drosselmeyer farà que el trencanous es converteixi en un príncep que, amb els seus soldats, combat les rates. Clara i el Príncep viatjaran per un bosc nevat (número del vals dels flocs de neu) i llocs encantats on hi ha danses espanyoles, àrabs, xineses i russes.
1898 Raymonda, Marius Petipa, Alexander Glazunov, Mariinsky Sant Petersburg
A l’època de les croades Raimonda espera el retorn del seu promés Jean de Brienne. El senyor sarraí Abderraman també la pretén i, en ser rebutjat, intentarà raptar-la però Jean arribarà a temps per salvar-la.
1905 The Dying Swan, Michel Fokine, Camille Saint Saens
Anna Pavlova demanà Fokine de coreografiar la música de Saint-Saens inspirada en el poema de Tennyson la mort del cigne. Es va estrenar el 1905 en una gala benèfica a Sant Petersb urg i el 1907 a Moscú.La néta de Fokine diu que avui no es balla tal com la va concebre Fokine, i sembla una mica l’Odette del llac dels cignes davant la mort. No demana una tècnica extraordinària però sí un gran sentit artístic. Ha d’expressar algú ferit davant la mort propera, no una ballarina que es converteix en ocell.
La llegenda diu que les últimes paraules d’Anna Pavlova abans de morir van ser “prepareu-me el vestit de cigne”.
Hi ha hagut la revolució francesa, comença la industrialització i alhora hi ha una reacció contra la societat ordenada en classes socials i una vida alienada a les fàbriques. Es valora l’individu i les seves emocions, l’edat mitjana més que no l’època clàssica, la naturalesa salvatge contraposat al paisatge domesticat, l’espiritual i el sobrenatural contraposat al racional.
El centre creatiu serà sobretot París. França entra en un període de lluita entre els intents de tornar a l’Ancien régime, a la qual es resistirà la revolució de 1848 amb la que comença la segona república fins que Napoleó III s’erigeix en emperador i comença el segon imperi fins 1871.
El ballet evoluciona i dóna protagonisme a les ballarines com Marie Taglioni (1804-1884), Carlota Grisi (1819-1899). Apareix el ballet blanc, on les ballarines van de blanc amb tutus. El 1832 s’estrena la Sylphide on per primer cop es faran servir les puntes, que realcen l’elegància i la lleugeresa de les ballarines. Els librettos presenten temes sobrenaturals com a Giselle. Els principals coreògrafs seran Jules Perrot, i Bournonville que fundarà el ballet danès. La il·luminació a gas permetrà una posta en escena més brillant.
1832 La Sylphide c Taglioni-Bournonville, Schneitzhöffer, Paris. Hi va haver una primera versió de Filippo Taglioni amb la seva filla de protagonista. Bournonville en va fer una segona versió amb música de Lovenskiold que és la més coneguda. L’acció passa a Escòcia on James és atret per un sílfide, un esperit de fada dansarina.
Giselle s’enamora de Loys que en realitat és el duc Albrecht disfressat i que està promès a una altra. Quan descobreix l’engany, Giselle balla fins a morir. Al cementiri és rebuda pels esperits nimfes del bosc que atrauen els homes i els fan ballar fins a morir. Elles voldran atrapar Albrecht però Giselle el protegirà.
1856 Le Corsaire, Mazilier-Perrot, Adolphe Adam, Paris
Inicialment coreografiat per Mazillier amb una història inspirada en un poema de Byron, serà refet més endavant per Perrot a Sant Petersburg, ajudat per Marius Petipa. És famós per un espectacular pas de deux que va ser afegit pel ballarí Chabukiani del Kirov sirigit per Vaganova. El pirata Conrad s’enamora de l’esclava Medora i els seus corsaris la raptaran, alliberant també la resta d’esclaves destinades al Paixà.
A les corts italianes, les celebracions amb música i dansa havien arribat a certa sofisticació. Quan Caterina de Médicis es casa el 1553 amb el rei Henri II de França portarà a la cort francesa artistes i músics. Era un època en que la monarquia encara era relativament fràgil i això hauria de consolidar el seu prestigi. Fa venir d’Itàlia el músic Baltasar Beaujoyeux. El 1581 la nora de la reina, Marguerite de Vaudémont li encarrega el Ballet comique de la Reine, une spectacle de cinc hores i mitja que combina coreografia i narrativa.
SEGLE XVII
Els ballets de cour seguirien essent populars i arriben al màxim esplendor al sXVII amb Louis XIV, le roi soleil, que regnà de 1643 a 1715. Amb catorze anys ja havia paregut a l’espectacle Le ballet de la nuit com al déu Apollo.
El 1661 es funda l’Académie Royale de la danse, amb músics i ballarins, que serà la base de l’Opèra. Beauchamp defineix les 5 posicions dels peus dels peus que encara es fan servir ara. El ballet, que fins ara era cosa de nobles aficionats (ballet de cour), es professionalitza i passarà de la sala de ball a l’escenari [com l’esport al segle xx].
Hi haurà les comédies-ballets de Molière i Lully, com el bourgeois gentilhomme i les opéras-ballets de Campra i Rameau.
1660 Le Bourgeois Gentilhomme, Beauchamp, Lully, Chambord
1697 L’Europe Galante, Pécour, Campra, Paris
SEGLE XVIII
El 1708 apareix el ballet d’action on es representa l’acciò sense paraules, només amb el moviment i el gest. Un dels pincipals coreògrafs fou Jean-Georges Noverre. Els ballarins eren principalment mascles que arribaven a fer els papers femenins, com Gaétan Vestris i Louis Dupré. Entre les dones, Marie Camargo.Ballarins cèlebres: Gaétan Vestris
Apareixen altres centres a Copenhaguen, Sant Petersburg, Moscú i Milà però Paris serà el centre d’innovació del ballet fins a la segona meitat del segle XIX.
1776 es funda el ballet Bolshoi
1778 es funda la Scala (Lombardia, Itàlia encara no s’ha reunificat)
The development of the Tsar’s autocratic powers reached a peak during the reign of Ivan IV (1547–1584), known as “Ivan the Terrible”.[56][57] He strengthened the position of the monarch to an unprecedented degree, as he ruthlessly subordinated the nobles to his will, exiling or executing many on the slightest provocation.[46] Nevertheless, Ivan is often seen as a farsighted statesman who reformed Russia as he promulgated a new code of laws (Sudebnik of 1550),[58] established the first Russian feudal representative body (Zemsky Sobor), curbed the influence of the clergy,[59] and introduced local self-management in rural regions.[60
Kievan Rus’ (882–1283)
Main article: Kievan Rus
Scandinavian Norsemen, known as Vikings in Western Europe and Varangians[27] in the East, combined piracy and trade throughout Northern Europe. In the mid-9th century, they began to venture along the waterways from the eastern Baltic to the Black and Caspian Seas.[28] According to the earliest Russian chronicle, a Varangian named Rurik was elected ruler (knyaz) of Novgorod in about 860,[29] before his successors moved south and extended their authority to Kiev,[30] which had been previously dominated by the Khazars.[31] Oleg, Rurik’s son Igor and Igor’s son Sviatoslav subsequently subdued all local East Slavic tribes to Kievan rule, destroyed the Khazar khaganate and launched several military expeditions to Byzantium and Persia.
Thus, the first East Slavic state, Rus’, emerged in the 9th century along the Dnieper River valley.[29] A coordinated group of princely states with a common interest in maintaining trade along the river routes, Kievan Rus’ controlled the trade route for furs, wax, and slaves between Scandinavia and the Byzantine Empire along the Volkhov and Dnieper Rivers.[29]
Mongol invasion (1223–1240)
Main articles: Mongol invasion of Rus’ and Tatar invasions
The Sacking of Suzdal by Batu Khan in February 1238: a miniature from the 16th-century chronicle
The invading Mongols accelerated the fragmentation of the Rus’. In 1223, the disunited southern princes faced a Mongol raiding party at the Kalka River and were soundly defeated.[41] In 1237–1238 the Mongols burnt down the city of Vladimir (4 February 1238)[42] and other major cities of northeast Russia, routed the Russians at the Sit’ River,[43] and then moved west into Poland and Hungary. By then they had conquered most of the Russian principalities.[44] Only the Novgorod Republic escaped occupation and continued to flourish in the orbit of the Hanseatic League.[45]
Grand Duchy of Moscow (1283–1547)
Main article: Grand Duchy of Moscow
Rise of Moscow
During the reign of Daniel, Moscow was little more than a small timber fort lost in the forests of Central Russia.
Daniil Aleksandrovich, the youngest son of Alexander Nevsky, founded the principality of Moscow (known as Muscovy in English),[46] which first cooperated with and ultimately expelled the Tatars from Russia. Well-situated in the central river system of Russia and surrounded by protective forests and marshes, Moscow was at first only a vassal of Vladimir, but soon it absorbed its parent state.
A major factor in the ascendancy of Moscow was the cooperation of its rulers with the Mongol overlords, who granted them the title of Grand Prince of Moscow and made them agents for collecting the Tatar tribute from the Russian principalities. The principality’s prestige was further enhanced when it became the center of the Russian Orthodox Church.
Antiquity
Further information: Bosporan Kingdom, Ancient Greek colonies, Goths, Huns,
Turkic migration, Khazaria, and History of Siberia
Stele with two Hellenistic soldiers of the Bosporan Kingdom; from Taman peninsula (Yubileynoe), southern Russia, 3rd quarter of the 4th century BC; marble, Pushkin Museum
In the later part of the 8th century BCE, Greek merchants brought classical civilization to the trade emporiums in Tanais and Phanagoria.[14] Gelonus was described by Herodotus as a huge (Europe’s biggest) earth- and wood-fortified grad inhabited around 500 BC by Heloni and Budini. The Bosporan Kingdom was incorporated as part of the Roman province of Moesia Inferior from 63 to 68 AD, under Emperor Nero. At about the 2nd century AD Goths migrated to the Black Sea, and in the 3rd and 4th centuries AD, a semi-legendary Gothic kingdom of Oium existed in Southern Russia until it was overrun by Huns. Betwe
1672 -1725 Peter I of Russia
Peter the Great (1672–1725) brought autocracy into Russia and played a major role in bringing his country into the European state system.[82] Russia had now become the largest country in the world, stretching from the Baltic Sea to the Pacific Ocean. The vast majority of the land was unoccupied, and travel was slow. Much of its expansion had taken place in the 17th century, culminating in the first Russian settlement of the Pacific in the mid-17th century, the reconquest of Kiev, and the pacification of the Siberian tribes. However, a population of only 14 million was stretched across this vast landscape. With a short growing season grain yields trailed behind those in the West and potato farming was not yet widespread. As a result, the great majority of the population workforce was occupied with agriculture. Russia remained isolated from the sea trade and its internal trade, communication and manufacturing were seasonally dependent.[83]
1762 – 1796 Catherine the Great
Nearly forty years were to pass before a comparably ambitious ruler appeared on the Russian throne. Catherine II, “the Great” (r. 1762–1796), was a German princess who married the German heir to the Russian crown. Finding him incompetent, Catherine tacitly consented to his murder and in 1762 she became ruler.[89][90] Catherine enthusiastically supported the ideals of The Enlightenment, thus earning the status of an enlightened despot (“despot” is not derogatory in this context.)[91] She patronized the arts, science and learning. She contributed to the resurgence of the Russian nobility that began after the death of Peter the Great. Catherine promulgated the Charter to the Gentry reaffirming rights and freedoms of the Russian nobility and abolishing mandatory state service. She seized control of all the church lands, drastically reduced the size of the monasteries, and put the surviving clergy on a tight budget.[92]
1796 – 1825 Alexandre I. Derrotarà Napoleó
1825 – 1855 Nicolau IThe tsar was succeeded by his younger brother, Nicholas I (1825–1855), who at the onset of his reign was confronted with an uprising. The background of this revolt lay in the Napoleonic Wars, when a number of well-educated Russian officers traveled in Europe in the course of the military campaigns, where their exposure to the liberalism of Western Europe encouraged them to seek change on their return to autocratic Russia. The result was the Decembrist Revolt (December 1825), the work of a small circle of liberal nobles and army officers who wanted to install Nicholas’ brother as a constitutional monarch. But the revolt was easily crushed, leading Nicholas to turn away from liberal reforms and champion the reactionary doctrine “Orthodoxy, Autocracy, and Nationality”.[105]
1855-1881 Alexandre II. Reforma, abolició dels serfs 1855 1881
alexandre ii aboleix la servitud 1l 1855 1881 reformes i prosperitat
1881 – 1894 Alexander III (1881–1894) was throughout his reign a staunch reactionary who revived the maxim of “Orthodoxy, Autocracy, and National Character”.[135] A committed Slavophile, Alexander III believed that Russia could be saved from chaos only by shutting itself off from the subversive influences of Western Europe. In his reign Russia concluded the union with republican France to contain the growing power of Germany, completed the conquest of Central Asia, and exacted important territorial and commercial concessions from China.
1894 – 1917 Alexander was succeeded by his son Nicholas II (1894–1917). The Industrial Revolution, which began to exert a significant influence in Russia, was meanwhile creating forces that would finally overthrow the tsar. Politically, these opposition forces organized into three competing parties: The liberal elements among the industrial capitalists and nobility, who believed in peaceful social reform and a constitutional monarchy, founded the Constitutional Democratic party or Kadets in 1905. Followers of the Narodnik tradition established the Socialist-Revolutionary Party or Esers in 1901, advocating the distribution of land among those who actually worked it—the peasants. A
[ l’arrel del problema palestí són els cristians. Quan es van convertir en la religió de poder, els cristians van perseguir els jueus a Bizanci. aquests es van escampar per Europa. Els musulmans van ser més tolerants amb ells, es van poder tornar a establir a Jerusalem i a l’Espanya musulmana va florir la cultura. Però a mesura que el cristianisme buscava consolidar-se contra un enemic, van anar essent atacats i reclosos en guetos.
El 1290 van ser expulsats d’Anglaterra, de diversos llocs de França. El 1492 van ser expulsats d’Espanya. La resta de comunitats van sobreviure, atacades sovint, a Alemanya i països de l’est – dels pocs on podem trobar-hi sinagogues – fins arribar a la bogeria dels nazis.
Si els cristians no haguessin perseguit els jueus, aquests no haurien hagut de deixar mai la seva terra. I un cop fora, si tota l’Europa cristiana no els hagués perseguit i, finalment, volgut exterminar, no haurien hagut de buscar un refugi definitiu a la Palestina controlada pels britànics fundant l’estat d’Israel]
The European Enlightenment and Haskalah (18th century)
During the period of the European Renaissance and Enlightenment, significant changes occurred within the Jewish community. The Haskalah movement paralleled the wider Enlightenment, as Jews in the 18th century bega
19th century
An 1806 French print depicts Napoleon Bonaparte emancipating the Jews.
Though persecution still existed, emancipation spread throughout Europe in the 19th century. Napoleon invited Jews to leave the Jewish ghettos in Europe and seek refuge in the newly created tolerant political regimes that offered equality under Napoleonic Law (see Napoleon and the Jews). By 1871, with Germany’s emancipation of Jews, every European country except Russia had emancipated its Jews.
Byzantine period (324–638 CE)
Main article: Jews of Byzantium
Jews were also widespread throughout the Roman Empire, and this carried on to a lesser extent in the period of Byzantine rule in the central and eastern Mediterranean. The militant and exclusive Christianity and caesaropapism of the Byzantine Empire did not treat Jews well, and the condition and influence of diaspora Jews in the Empire declined dramatically.
Islamic period (638–1099)
Main article: History of the Jews under Muslim rule
In 638 CE the Byzantine Empire lost control of the Levant. The Arab Islamic Empire under Caliph Omar conquered Jerusalem and the lands of Mesopotamia, Syria, Palestine and Egypt. As a political system, Islam created radically new conditions for Jewish economic, social, and intellectual development.[37] Caliph Omar permitted the Jews to reestablish their presence in Jerusalem–after a lapse of 500 years.[38] Jewish tradition regards Caliph Omar as a benevolent ruler and the Midrash (Nistarot de-Rav Shimon bar Yoḥai) refers to him as a “friend of Israel.”[38]
Jewish Golden Age in early Muslim Spain (711–1031)
Main article: Golden age of Jewish culture in Spain
The Golden Age of Jewish culture in Spain coincided with the Middle Ages in Europe, a period of Muslim rule throughout much of the Iberian Peninsula. During that time, Jews were generally accepted in society and Jewish religious, cultural, and economic life blossomed.
A period of tolerance thus dawned for the Jews of the Iberian Peninsula, whose number was considerably augmented by immigration from Africa in the wake of the Muslim conquest. Especially after 912, during the reign of Abd-ar-Rahman III and his son, Al-Hakam II, the Jews prospered, devoting themselves to the service of the Caliphate of Cordoba, to the study of the sciences, and to commerce and industry, especially to trading in silk and slaves, in this way promoting the prosperity of the country. Jewish economic expansion was unparalleled. In Toledo, Jews were involved in translating Arabic texts to the Romance languages, as well as translating Greek and Hebrew texts into Arabic. Jews also contributed to botany, geography, medicine, mathematics, poetry and philosophy.[41]
Crusaders period (1099–1260)
Main article: History of the Jews and the Crusades
See also: Siege of Jerusalem (1099)
Mamluk period (1260–1517)
In the years 1260–1516, the land of Israel was part of the Empire of the Mamluks, who ruled first from Turkey, then from Egypt. The period was characterized by war, uprisings, bloodshed and destruction. Jews suffered persecution and humiliation, but the surviving records note at least 30 Jewish urban and rural communities at the opening of the 16th century.
Segle I BCEamb construeix el segon temple que serà destruït pels romans el 70 CE per reprimir una revolta.
Al temps de Jesús “Around the 1st century CE, there were several small Jewish sects: the Pharisees, Sadducees, Zealots, Essenes, and Christians. After the destruction of the Second Temple in 70 CE, these sects vanished.[127]Christianity survived, but by breaking with Judaism and becoming a separate religion; the Pharisees survived but in the form of Rabbinic Judaism (today, known simply as “Judaism”). The Sadducees rejected the divine inspiration of the Prophets and the Writings, relying only on the Torah as divinely inspired. Consequently, a number of other core tenets of the Pharisees’ belief system (which became the basis for modern Judaism), were also dismissed by the Sadducees. (The Samaritans practiced a similar religion, which is traditionally considered separate from Judaism.)
El 132-136 va tenir lloc la revolta Bar Kokhba dels jueus a la província de Judea desencadenada pel descontent per la dominació romana i el projecte de fundar una nova ciutat sobre les runes de Jerusalem, Aelia Capitolina, amb un temple dedicat a Júpiter a la muntanya del Temple. L’emperador Hadrià envia el 134 un exèrcit amb sis legions i esclafa la rebelió. Moriran uns 500m jueus, canviarà el nom al mapa pel de Síria Palestina i prohibirà als jueus que entrin a Jerusalem.
[encara quedarà població al país, però aquesta és una de les causes de la diàspora]
1848 revolució i segona república, Napoleon III Baró de Hausmann restaura la ciutat
1870 guerra franco prussia. Insurrecció de la comuna de Paris
1889 Torre Eiffel. [Belle epoque]
1814–1830 La restauració borbònica: Louis XVIII, Charles X reaccionari, revolució de 1830.
1830–1848: La monarquia Juillet: la burgesia imposa un nou rei, Louis Philippe, comença la industrialització i la colonització. Inicialment més obert acaba essent autoritari i la repressió provoca una nova revolució que reclama el sufragi universal.
1848-1852: La segona república Període d’eleccions fins que el 1851 l’elegit Louis Napoleón Bonaparte fa un cop d’estat per evitar deixar el poder quan acaba el seu mandat.
1852 – 1871: El segon Imperi. Es fa erigir emperador Napoléon III. A partir de 1860 es liberalitza. Tota França es modernitza. El 1871 perd la guerra amb Prússia i es proclama la tercera república.
1871 – 1914: La tercera república i la Belle Epoque
1871 – 1914 tercera república i belle epoque Belle époque
The end of the 19th and the beginning of the 20th century was the Belle Époque because of peace, prosperity and the cultural innovations of Monet, Bernhardt, and Debussy, and popular amusements – cabaret, can-can, the cinema,[187] new art forms such as Impressionism and Art Nouveau.[188]
In 1889 the Exposition Universelle showed off newly modernised Paris to the world, which could look over it all from atop the new Eiffel Tower. Meant to last only a few decades, the tower was never removed and became France’s most iconic landmark.[189]
1814 restauració Monarquia
1848 revolució i segona república, Napoleon III Baró de Hausmann restaura la ciutat
1870 guerra franco prussia. Insurrecció de la comuna de Paris
1789 revolució francesa, els jacobins eren més d’esquerres, aliats dels sans-culottes, després ha apssat a designar: In France, Jacobin now generally indicates a supporter of a centralized republican state and strong central government powers[3] and/or supporters of extensive government intervention to transform society.
guerres de religió [jansenistes com Pascal, convent de Port-Royal exageraven el pecat original una mica amb el maniqueisme de Sant Agustí, que hi ha homes que no hi poden fer res per is sols si no els arriba la gràcia divina – no serien responsables oposats als JEsuites]
1682 Louis XIV trasllada la cort a Versailles
House of Valois
Louis XI the Prudent, 1461–83
Charles VIII the Affable, 1483–98
Louis XII, 1498–1515
Francis I, 1515–47
Henry II, 1547–59
Francis II, 1559–60
Charles IX, 1560–74 (1560–63 under regency of Catherine de’ Medici)
Henry III, 1574–89
House of Bourbon
Henry IV the Great, 1589–1610
the Regency of Marie de Medici, 1610–17
Louis XIII the Just and his minister Cardinal Richelieu, 1610–43
the Regency of Anne of Austria and her minister Cardinal Mazarin, 1643–51
Louis XIV the Sun King and his minister Jean-Baptiste Colbert, 1643–1715
the Régence, a period of regency under Philip II of Orléans, 1715–23
Louis XV the Beloved and his minister Cardinal André-Hercule de Fleury, 1715–74
Louis XVI, 1774–92
“Beautiful 16th century”
Economic historians call the era from about 1475 to 1630 the “beautiful 16th century” because of the return of peace, prosperity and optimism across the nation, and the steady growth of population. Paris, for example, flourished as never before, as its population rose to 200,000 by 1550. In Toulouse the Renaissance of the 16th century brought wealth that transformed the architecture of the town, such as building of the great aristocratic houses.[27]
Dansa tribal: per afavorir les collites, la fertilitat, la renovació anual de la naturalesa en el cicle de les estacions. Per animar els guerrers. [indis americans, Àfrica, Haka maorí]
Egipte: Hi ha pintures i escrits de dansa religiosa amb el sacerdot representant déu. Hi ha evidències de dansa del ventre, de caràcter eròtic, amb ballarines especialitzades per entretenir els rics. També acrobàcies com a les danses adagio. [ ].
Grècia clàssica: (EB) Van rebre influència dels egipcis. Hi havia danses rituals religioses a Apol·ló, i a Dionís. (Plató fou un teòric de la dansa). Una de les nou muses que inspiren les arts està dedicada a la dansa, Terpsichore . Pyrrhiche, danses que evoquen el combat. Dansa ecstàtica entre els seguidors de Dionisos, primer les dones i després homes representant sàtirs. Algunes d’aquestes danses van ser l’embrió del teatre.
Roma: (EB) la noblesa romana no veia la dansa amb bons ulls però no van poder frenar la influència grega. La representació d’obres amb gestos, pantomimi, es va fer popular.
Danses jueves esmentades a l’antic testament.
Dansa clàssica índia: Es remunta potser al 1000 BCE. La dansa representa llegendes hindus amb codi de gestos molt elaborat. S’ha propagat a tota la zona d’influència hindu i budista al sudest asiàtic. [ ]
(EB) Els pobles germànics tenien danses de fertilitat i de guerra en el marc de les seves religions no cristianes. L’església catòlica, d’una banda s’hi oposava, com Sant Agustí, pel fet de ser una manifestació del desig i la luxúria. Però Sant Basili de Cesarea el 350 deia que era l’activitat més noble dels àngels. I Dante també els faria ballar. Les danses de les religions paganes van passar a ser seculars quan aquestes van ser substituides pel cristianisme. Va començar la divisió entre la dansa social participativa i la dansa com a espectacle executada per un especialista, un joglar o comediant.
Danses d’èxtasi. Ball de Sant Vitus (masses de gent saltaven i ballaven com a posseïts als segles XIV i XV a Alemanya i Itàlia [un antecedent de les rave?]. Totentanz a Alemanya (La dansa de la mort a Verges).
Al segle XII la societat estava dividida en noblesa, pagesia i clergat. La noblesa, inspirant-se en els ideals cantants pels trobadors ballaria danses elegants en parella evocant l’amor cortesà. La pagesia en canvi ballaria en cercle, sovint agafats de les mans i a vegades cantant.
Basse dance, ballo [ ] Aquest era el ball social més extès, en un ritme pausat. Sovint es combinava amb el saltarello (haute dansa) o el Tourdion, de ritme més viu. És el precursor de la pavana. Originat a la cort de Borgonya i estès després a tota França.
s.XII Sufís Pels místics sufís, la dansa giratòria és uan forma de meditació. Una branca [ ]
Flamenco (EB): Ball del sud d’Espanya que seria el resultat de la trobada entre els inmigrants romanís, o gitanos, procedents del Rajasthan, i la cultura jueva i mora.
RENAIXEMENT
Amb el renaixement, Itàlia passa a ser el centre de l’evolució de la dansa substituint a França . A les diferents corts els joglars muntaven espectacles sofisticats per a les celebracions. Apareix al figura del “mestre de dansa”. El 1416 Domenico de Piacenza publica el primer tractat de dansa a Europa: De arte saltandi et choreas ducendi.
A partir de danses populars van evolucionar balls més sofisticats i formes musicals, com el Branle a França i la Morisca a Espanya, la jiga, la canaria i altres. La Sarabanda i la xacona originàriament eren danses populars a les colònies espanyoles, d’influència afroamericana, que van fer-se populars a tot Europa [com el jazz 400 anys després!]. El 1588 Thoinot Arbeu publica la Orchésographie on es descriu el tipus de ball i música que correspon a la la basse danse, pavanes, galliard, volta, courante, allemande, gavotte, canarie, bouffon, moresque i diferents variacions de branle. (la forma musical de la suite de danses).
Inicis del ballet: Caterina de Médicis es casa amb el rei Henri II i introduirà a la corta francesa els espectacles d’Itàlia fent venir el músic Baltasar Beaujoyeulx que el 1581 crearà el que es considera el primer ballet, en la forma de ballet de cour, combinant coreografia i narrativa en un espectacle de cinc hores.
Segles XVII i XVIII
A França la dansa esdevindrà molt popular. Estèticament es reacciona al manierisme i exageració del barroc amb un suposat retorn a la simplicitat, el rococó.
BALLET
(inicis del ballet 1550 – 1830) Amb Louis XIV (1638-1715) el ballet es consolida. En l’espectacle le ballet de la nuit, de 12 hores, apareixia ballant representant el déu Apol·ló. El 1661 Louis XIV funda la Académie Royale de danse. Apareixen tractats i escrits com Orchésographie de Arbeau i la Choréographie ou l’art de décrire la danse de Raoul Feuillet on ja es defineixen els termes dedans i dehors per la posició del cos. El ballet es va professionalitzant i deixarà de ser un acompanyament decoratiu de representaciosn teatrals per constituir un espectacle independent.
A partir de 1700 el ballet i el ball social seguiran camins separats.
BALL SOCIAL
A la cort de Versailles es ballava una suite de danses, començant per un Branle encapçalat pel rei. Seguia una Courante, que s’havia tornat més lenta. La gavota es ballava en cercle, fent cada parella un petit solo. A vegades seguia una Allemande, ball procedent d’Alsàcia, amb la dona recolzada al braç de l’home. Relacionada amb el ländler, serà un precursor del vals. Però la forma més popular era el minuet. Venia del del Poitou i el nom derivava de “pas menu”, pas petit.
A Anglaterra el ball es democratitza. Playford publica el 1760 The ENglish Dancing Master amb moltes danses populars, com la “Morris dance”. S’extendrà entre les classes burgeses i populars a Europa. La contredanse anglaise indicant dos línies de balladors cara a cara, la contredanse française, en rotllana.
Amb la revolució francesa, la vida de cort que propiciava el minuet va quedar obsolet. Com altres aspectes de la cultura romàntica, en literatura i pintura, el vals va venir d’Alemanya, concretament del sud. Allà i a Àustria eren populars els ländler, dreher o deutscher, on les parelles ballaven alegres amb més llibertat. Sense les regles dels mestres de dansa, el vals permetia més expressivitat i entregar energia amb passió. Viena en va ser la capital i des d’allà es va extendre a tot Europa. Juntament amb el vals es van fer populars danses que venien de Bohèmia com la polca, que en forma accelerada es deia galop, i la mazurka, procedent de Polònia.
Els ideals de naturalitat, passió i expresivitat passaran a dominar el ballet, contraposat a les convencions preexistents. El 1760 Noverre havia publicat Lettres sur la danse et sur les ballets on ja intentava renovar el ballet. El ballet romàntic poblarà els escenaris d’esperits de la natura, fades i sílfides. Millora la tècnica de les ballarines femenines que agafaran el protagonisme que abans tenien els masculins. Ballet blanc amb les ballerines de blanc i presència “d’esperits” (Giselle)A la Sylphide apareix per primer cop el balla amb puntes i tutus llargs i blancs amb Marie Taglioni. Canvis tècnics amb la il·luminació amb gas. Auguste Bournonville i Jules Perrot són els principals coreògrafs.
El ballet romàntic i Paris perden força però arriba una època d’esplendor a Rússia amb els coreògrafs francesos Marius Petipa i Jules Perrot a la cort dels tsars Romanov a Sant Petersburg i Moscú. Torna el paper del protagonista masculí. Anna Pavlova, Vaslav Nijinsky.
ALTRES ESPECTACLES
Apareix el genere de l’opereta, espectacles musicals de caràcter còmic que acostumaven a tenir números de dansa. A Viena es representaven a la Volksoper mentre que l’òpera “sèria” es feia a la Staatsoper. Seguia la tradició de la commedia dell’arte italiana, el Vaudeville francès, o l’English Ballad. A França l’autor més cèlebre va ser Jacques Offenbach amb l’Orphée aux enfers (1858), a Anglaterra W.S. Gilbert and Arthur Sullivan. 82).
L’espectacle de music hall amb balls com el can-can, sense les pretensions d’art del ballet, es va fer molt popular a Paris.
A Amèrica hi havia molta varietat d’espectacles, amb minstrel shows, vaudeville, inicis del tap dance i soft-shoe a partir de dansa irlandesa. Els blancs imitaven els negres i els seus balls pintant-se la cara, i els negres estrafeien els blancs creant noves danses com el cakewalk.
Segle XX
El nou segle veurà el ballet renovat pels Ballets russes de Diaghilev establert a París. Després de la segona guerra mundial Londres i New York emergeixen com a centres de creació. Es considera que la dansa expressi emocions enlloc de narrar una història. Des de 1975 els coreògrafs busquen cada cop més sorprendre amb quelcom nou i original.
El ball social viurà grans canvis. L’Europa i Amèrica d’abans de la guerra segueix amb els valsos i galops alhora que intenta reviure el minuet i la pavana. Però aviat tot quedarà desplaçat per la irrupció de música i balls de sudamèrica i afroamericana.
Als teatres de New York, al barri de Broadway, apareix un nou tipus d’espectacle, el musical, hereu de l’opereta però amb temes i música específicament americans, que no imitaven les operetes europees. Tant la música com el ball acabaran incorporant molts elements del jazz. La música de compositors com Jerome Kern, Rodgers&Hart, Cole Porter, Hammerstein, Iving Berlin o George Gershwin aportarà temes que es consolidaran també fora dels escenaris entre els intèrprets de jazz. El ball serà molt important i hi hauran elaborats números de tap dance i acrobàcia.
Als anys ’30 es comencen a filmar películ·les musicals. Busby Berkeley mostra coreografies geomètriques de molts ballarins. Aviat es fan populars les comèdies de l’extraordinari Fred Astaire, de parella amb Ginger Rogers. Aquest gènere permetia evadir-se de les misèries de l’època de la depressió. Després de la segona guerra mundial el gènere es renova, intentant introduir al dansa de manera més natural en la història.
A partir dels ’60 el cinema musical “clàssic” decau [potser degut també a l’evolució del jazz que s’ha dividit en una branca més progressiva i intel·lectual, i el Rhythm&blues que acabarà en el rock’nroll]. Al teatre els musicals continuaran. Als ’90 seran populars els del britànic Andrew Lloyd Weber però queden lluny de la vitalitat del musical americà clàssic.
A Europa havia quedat relegat a Music Hall. A Rússia seguia però es volia alliberar de l’estricta tradició imperial. El 1909 Diaghilev presentà a Paris els Ballets Russes. Després de la revolució de 1917 s’hi van afegir molts ballarins. Va tenir com a principal coreògraf Michel Fokine. Després van venir Vaslav Nijinsky, la seva germana Nijinska i Léonide Massine. Va encarregar música a Stravinsky i va recórrer a autors francesos moderns com Debussy, Ravel o Satie. Va innovar en la posta en escena amb decorats de Picasso, Alexandre Bénois, Matisse, Léon Bakst o Coco Chanel. Algun dels seus ballarins més famosos van ser Vaslav Nijinsky, Anna Pavlova i Tamara Karsavina. Fan gires per tot el món. El 1913 l’estrena del Sacré du Printemps serà un escàndol. Amb la revolució el ballet queda tocat a Rússia, molts dels talents deserten a Europa però aviat els soviets el recuperen com a element cultural tot mantenint la tècnica. Nureyev, Baryshnikov i Makarova desertarien.
A Amèrica Marta Graham i Isadora Duncan trenquen amb la tradició i proposen una dansa més natural que expressi les emocions humanes i que no hagi de ser com una marioneta que executa figures convencionals. Va ser un moviment sobretot de dones. Van buscar inspiració en altres fonts com la dansa oriental o les il·lustracions de dansa en ceràmica grega. Ruth StDenis i Ted Shawn van fundar una escola d’on sortirien Marta Graham i altres. A Alemanya el moviment de l’Ausdrucktanz va tenir com a teòric Rudolf Laban que va inventar un sistema de notació dels moviments.
Marie Rambert introdueix el ballet a Gran Bretanya. El 1940 es crea la Vic Wells amb Ninette de Valois i Frederick Ashton que acabarà essent el Royal ballet.
Les gires dels ballets russos van popularitzar el ballet i apareixen nous centres de creació a New York, Londres i altres llocs. Als USA Balanchine funden el NYC ballet el 1948. El Sadler Wells es convertirà en el Royal Ballet el 1956, Frederick Ashton serà el principal coreògraf. Anthony Tudor el 1957 crearà l’American Ballet Theater. Es fundaran companyies a Stuttgart amb el coreògraf Cranko, Canadà, Cuba, Iran o Beijing. Béjart el ballet de Lausanne. Jerome Robbins crerà coreografies per ballets i musicals. Peter Wright a Londres i Stuttgart. Kenneth Mcmillan. El 1958 Alvin AIey funda el Alvin Ailey American Dance Theater per expressar la cultura afromaericana.
Els coreògrafs volen deixar la seva empremta personal. Es barreja el ballet clàssic i la dansa moderna. [Es renuncia al moviment “bonic” per expressar les emocions humanes] Es reinterpreten ballets clàssics. Twyla Sharp barreja ballet i jazz. William Forsythe. Kennet Macmillan. Jiri Kylian (Netherland Dans Theater). David Bintley (Birmingham ballet). John Neumeier (Hamburg Ballet). Wayne Mcgregor. Christopher Wheeldon.
Ballarins: Barysnikov, Sylvie Guillem, Carlos Acosta, Tamara Rojo
Les companyies russes del Kirov i el Bolshoi van seguir fent gires representant el ballet clàssic amb gran èxit. Londres i New York van continuar amb molta activitat i nous centres arreu del món van anar apareixent. Nous coreògrafs com Marta Graham, Merce Cunningham, Twyla Sharp van introduir innovacions i experiments. Alguns coreògrafs com Jerome Robbins van col·laborar també amb els musicals de Broadway com West Side Story.
BALL SOCIAL
Després de dècades de ritmes sobretot ternaris, arriben ritmes quaternaris sincopats com el two-step el quickstep o el foxtrot, el ragtime, el charleston, el swing, el jitterbug, el lindy hop i el rock’nroll. amb el swing, la música i la dansa evolucionen alhora. Del món llatí, el tango, la rumba i molts altres. La creativitat afroamericana, del nord i del sud, predominarà tot el segle.
A Anglaterra sobretot es consoliden els balls de saló amb estils definits i regles, amb el quickstep, vals, fox-trot, tango i blues. I d’estil llatí, la rumba, la samba, el calypso i el cha-cha-cha.
https://youtu.be/yCoPdguD7H4
1928 Victor Silvester Modern Ballroom dancing
Gràcies a la ràdio i el tocadiscos, la gent podia ballar sense haver de tenir una orquestra a la seva disposició. Hi ha una progressiva individualització. Si abans hi havia una comunitat ballant en cercle o en línia, amb el vals i el swing es passa a ballar en parella i més endavant, a les discoteques cadascu tot sol. Alhora, als ’70 i ’80 també hi havia coreografies preparades que incorporaven moviments atlètics del gimnàs i de dansa moderna. Bona part de la dansa es crea al carrer, la dansa urbana. Amb el hip-hop neixen balls acrobàtics que requereixen un gran entrenament com el break-dance.
El sentiment de tenir temps, ganes i mitjans de definir la meva vida, quan planifico el futur.
Cada setmana estreno un full doblegat on hi poso les cites i obligacions, i assigno l’espai lliure als meus projectes diversos: el que estudio, anar a ballar, bricolatge, esport.
Cada dia es concreta hora a hora el deure o lleure.
Ocasionalment planifico les vacances, els viatges. Un sentiment molt agradable és quan un viatge es va definint poc a poc, amb un concepte o aspectes que l’unifiquen. Aquitània i la elctura de Montaigne, El Danubi i Magris, el cap nord i Txekhov, el Main i Wagner, el Neckar i Hölderlin.
Molt excepcionalment planifico “no planificar” i deixar-me dur per l’atzar. Notablement en el dia de la lectura del Purgatori de Dante, en algun viatge amb l’Eos, o quan després d’una visita o gestió a Barcelona em deixo perdre per algun barri.
Una vegada, el Benaurat s’estava a Nadika, a la sala de maons. I el Benaurat s’adreçà als monjos.
“Monjos.” “Senyor,” van replicar els monjos. “Ésser conscient de la mort, monjos, quan s’ha treballat a fons, dóna un gran fruit i un bon guany: ens du cap a la immortalitat i té com a fi la immortalitat. Monjos, cultiveu d’ésser conscients de la mort.”
Quan va haver parlat, un cert monjo va dir al Benaurat. “Senyor, jo cultivo l’ésser conscient de la mort.” “I com ho fas, monjo, per cultivar l’ésser conscient de la mort?” “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure un dia i una nit, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”
I un altre va dir, “Jo cultivo l’ésser conscient de la mort.” I el Benaurat va respondre, “I com ho fas, monjo, per cultivar l’ésser conscient de la mort?” “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure un dia, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”
I un altre: “Mireu, Senyor, jo penso, ‘si pogués viure, el que tardo a menjar un àpat, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt.’ Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”
I un altre: “Si pogués viure, el que tardo a mastegar i empassar cinc mossades, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”
I un altre: “Si pogués viure, el que tardo a mastegar i empassar un mos, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt’. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”
I un altre: “Si pogués viure, el que tardo en treure aire, després d’haver-lo inspirat, i després de treure’l, inspirar, atenent els ensenyaments del Benaurat, ja seria molt. Així és com cultivo l’ésser conscient de la mort, Senyor.”
bloc agost 2014
Aquest bonic text del Cànon Pali, traduït d’una antologia de Sarah Shaw, tal com passa sovint amb textos que tracten sobre la mort, és alhora un cant a la vida. Jo el llegeixo així:
Només que pogués viure un dia i una nit, com el d’avui mateix, corrent al costat de la platja al matí per després travessar Barcelona en bicicleta per anar a treballar, tot escoltant sonates de Scarlatti, esmorzar te i torrades mentre llegeixo els correus pendents; a casa a la tarda, saludant les plantes a la terrassa, llegir, fer música, passar l’escombra i preparar el sopar, albergínia, una orada i un vi blanc, una mica de tele i llegir al llit abans de canviar els pensaments pels somnis que viuré durant la nit, ja hauria valgut la pena.
Només que pogués viure un dia començant un nou camí per descobrir, caminant per una ciutat desconeguda, amb la motxilla a una travessa a la muntanya, en una ruta en bicicleta, començant a remar a un riu en caiac, o conduint el cotxe cap a l’horitzó, ja estaria molt bé.
Només que pogués viure una hora, essent el noi que descobria el barri, agafat de la mà del pare i la mare, ja pensaria que havia valgut la pena viure. Només que pogués viure una hora, mirant com jugaven la Teresa i la Maria, ja n’hauria tingut prou.
Només que pogués viure el que dura un àpat tot ballant, primer sol, després lindy hop amb una noia, i un blues per postres, ja hauria viscut feliç.
Només que pogués viure el que tardo a mastegar i empassar un mos, abraçat a la noia que estimo, ja n’hauria tingut prou.
Només que pogués viure, el que tardo en treure aire, després d’haver-lo inspirat, i després de treure’l, inspirar-lo altra vegada, veient unes orenetes traçar línies al cel, volant alegres, ja seria molt.
Antiguetat
PLATÓ i la crítica de la poesia a la República, inspiració divina, no ajudaria a guiar-se per la raó.
ARISTÒTIL a la Poètica: El poeta tràgic imita la naturalesa i causa emocions de terror i pietat en el públic que, queden alleujades en el procés de catarsi. The ends of tragedy, as Aristotle conceived them, are best served by the harmonious disposition of six elements: plot, character, diction, thought, spectacle, and song. Thanks to Aristotle’s insight into universal aspects of audience psychology, many of his dicta have proved to be adaptable to genres developed long after his time.
[la literatura havia de ser útil o instructiva o beneficiosa]
Longinus sobre el Sublim
EDAT MITJANA
Such Church Fathers as Tertullian, Augustine, and Jerome renewed, in churchly guise, the Platonic argument against poetry.
Even such an original vernacular poet of the 14th century as Dante appears to have expected his Divine Comedy to be interpreted according to the rules of scriptural exegesis.
RENAIXEMENT
Es recupera la Poetica d’Aristòtil. . Classicism, individualism, and national pride joined forces against literary asceticism. Thus, a group of 16th-century French writers known as the Pléiade—notably Pierre de Ronsard and Joachim du Bellay—were simultaneously classicists, poetic innovators, and advocates of a purified vernacular tongue.
Sidney’s Defence of Poesie (1595) vigorously argued the poet’s superiority to the philosopher and the historian on the grounds that his imagination is chained neither to lifeless abstractions nor to dull actualities.
NEOCLASSICISME
Criticism of the 17th and 18th centuries, particularly in France, was dominated by these Horatian norms. French critics such as Pierre Corneille and Nicolas Boileau urged a strict orthodoxy regarding the dramatic unities and the requirements of each distinct genre, as if to disregard them were to lapse into barbarity.
A Anglaterra es va imposar menys ja que Shakespeare no s s’ajustava a cap regla.
Al s.XVIII Amb l’aparició de la novel·la, els lectors de la burgesia no valoraven el seguiment estricte de normes. El nacionalisme, les arrels de cada país afavorien la diversitat i originalitat.
Historical consciousness produced by turns theories of literary progress and primitivistic theories affirming, as one critic put it, that “barbarous” times are the most favourable to the poetic spirit. The new recognition of strangeness and strong feeling as literary virtues yielded various fashions of taste for misty sublimity, graveyard sentiments, medievalism, Norse epics (and forgeries), Oriental tales, and the verse of plowboys. Perhaps the most eminent foes of Neoclassicism before the 19th century were Denis Diderot in France and, in Germany, Gotthold Lessing, Johann von Herder, Johann Wolfgang von Goethe, and Friedrich Schiller.
EL ROMANTICISME
Romanticism, an amorphous movement that began in Germany and England at the turn of the 19th century, and somewhat later in France, Italy, and the United States, found spokesmen as diverse as Goethe and August and Friedrich von Schlegel in Germany, William Wordsworth and Samuel Taylor Coleridge in England, Madame de Staël and Victor Hugo in France, Alessandro Manzoni in Italy, and Ralph Waldo Emerson and Edgar Allan Poe in the United States. Romantics tended to regard the writing of poetry as a transcendentally important activity, closely related to the creative perception of meaning in the world. The poet was credited with the godlike power that Plato had feared in him; Transcendental philosophy was, indeed, a derivative of Plato’s metaphysical Idealism. In the typical view of Percy Bysshe Shelley, poetry “strips the veil of familiarity from the world, and lays bare the naked and sleeping beauty, which is the spirit of its forms.”
Wordsworth’s preface to Lyrical Ballads (1800), with its definition of poetry as the spontaneous overflow of powerful feelings and its attack on Neoclassical diction, is regarded as the opening statement of English Romanticism.
Romantic criticism coincided with the emergence of aesthetics as a separate branch of philosophy, and both signalled a weakening in ethical demands upon literature. The lasting achievement of Romantic theory is its recognition that artistic creations are justified, not by their promotion of virtue, but by their own coherence and intensity.
FINALS DEL S XIX
Les esperances de canvi de la il·lustració i la revolució francesa es van veure frustrades per la política i la realitat del capitalisme industrial. L’escriptor ja no era serà missatger de l’absolut. O bé serà un notari de la realitat, denunciant-la, o un creador de l’art per l’art. [ja que el món no evoluciona per si sol cap a l’utopia, o el descrivim i denunciem, o bé mirem de refugiar-nos en la bellesa].
In some hands the idea of creative freedom dwindled to a bohemianism pitting “art for its own sake” against commerce and respectability. Aestheticism characterized both the Symbolist criticism of Charles Baudelaire in France and the self-conscious decadence of Algernon Swinburne, Walter Pater, and Oscar Wilde in England. At an opposite extreme, realistic and naturalistic views of literature as an exact record of social truth were developed by Vissarion Belinsky in Russia, Gustave Flaubert and Émile Zola in France, and William Dean Howells in the United States. Zola’s program, however, was no less anti-bourgeois than that of the Symbolists; he wanted novels to document conditions so as to expose their injustice.
Post-Romantic disillusion was epitomized in Britain in the criticism of Matthew Arnold, who thought of critical taste as a substitute for religion and for the unsatisfactory values embodied in every social class.
Hermenèutica i l’explicació del text com a ciència
Comença a partir dels estudis bíblics [ja no postulem què ah de ser sinó que expliquem perquè és com és]
Primitivism and Medievalism had awakened interest in neglected early texts; scientific Positivism encouraged a scrupulous regard for facts; and the German idea that each country’s literature had sprung from a unique national consciousness provided a conceptual framework. The French critic Hippolyte Taine’s History of English Literature (published in French, 1863–69) reflected the prevailing determinism of scientific thought; for him a work could be explained in terms of the race, milieu, and moment that produced it. For other critics of comparable stature, such as Charles Sainte-Beuve in France, Benedetto Croce in Italy, and George Saintsbury in England, historical learning only threw into relief the expressive uniqueness of each artistic temperament.
SEGLE XX
Bibliographic procedures have been revolutionized; historical scholars, biographers, and historians of theory have placed criticism on a sounder basis of factuality. Important contributions to literary understanding have meanwhile been drawn from anthropology, linguistics, philosophy, and psychoanalysis.
Debats: Most of the issues debated in 20th-century criticism appear to be strictly empirical, even technical, in nature. By what means can the most precise and complete knowledge of a literary work be arrived at? Should its social and biographical context be studied or only the words themselves as an aesthetic structure? Should the author’s avowed intention be trusted, or merely taken into account, or disregarded as irrelevant? How is conscious irony to be distinguished from mere ambivalence, or allusiveness from allegory? Which among many approaches—linguistic, generic, formal, sociological, psychoanalytic, and so forth—is best adapted to making full sense of a text?
Ens interssa la psicologia de l’autor? En podem prescindir i limitar-nos a les paraules? (Umberto Eco Opera Aperta, Roland Barthes)
Hi ha hagut escoles que llegeixen el text en funció de paràmetres de fora la literatura, la psicologia sexual de l’autor o personatges, la presència d’arquetipus, l’acceptació o denúncia d’injústicies socials, de desigualtat envers la dona …
The sociology of Marx, Max Weber, and Karl Mannheim, the mythological investigations of Sir James George Frazer and his followers, Edmund Husserl’s phenomenology, Claude Levi-Strauss’s anthropological structuralism, and the psychological models proposed by Sigmund Freud and C.G. Jung have all found their way into criticism. The result has been not simply an abundance of technical terms and rules, but a widespread belief that literature’s governing principles can be located outside literature.
Per a uns la literatura ja no ens diu res sobre el món, aquest discurs pertocaria a la ciència. Ens limitarem a estudiar com actúa sobre la psique humana [com si fos una Penfield] Some of the most influential modern critics, notably I.A. Richards in his early works, have accepted this value order and have confined themselves to behavioristic study of how literature stimulates the reader’s feelings. A work of literature, for them, is no longer something that captures an external or internal reality, but is merely a locus for psychological operations; it can only be judged as eliciting or failing to elicit a desired response.
Other critics, however, have renewed the Shelleyan and Coleridgean contention that literary experience involves a complex and profound form of knowing. In order to do so they have had to challenge Positivism in general. Such a challenge cannot be convincingly mounted within the province of criticism itself and must depend rather on the authority of antipositivist epistemologists such as Alfred North Whitehead, Ernst Cassirer, and Michael Polanyi. If it is now respectable to maintain, with Wallace Stevens and others, that the world is known through imaginative apprehensions of the sort that poetry celebrates and employs, this is attributable to developments far outside the normal competence of critics.
As literary scholarship has acquired an ever-larger arsenal of weapons for attacking problems of meaning, it has met with increasing resentment from people who wish to be nourished by whatever is elemental and mysterious in literary experience.
El 2007, abans de conèixer aquest text de Valéry, en un post jo comparava la lectura de la poesia amb el passejar per un jardí contraposant-ho a la lectura d’una novel·la que seria com una excursió cap un destí determinat.
La EB recorda que prosus i versus volen dir, originàriament, caminar recte i tornar.
Aquí Valéry fa una comparació molt bonica amb la dansa i el caminar, comparació que a mi m’agrada invertir i dir que la dansa és la poesia del moviment.
La marche, comme la prose, vise un objet précis. Elle est un acte dirigé vers quelque chose que notre but est de joindre. Ce sont des circonstances actuelles, comme le besoin d’un objet, l’impulsion de mon désir, l’état de mon corps, de ma vue, du terrain, etc., qui ordonnent à la marche son allure, lui prescrivent sa direction, sa vitesse, et lui donnent un terme fini. Toutes les caractéristiques de la marche se déduisent de ces conditions instantanées et qui se combinent singulièrement chaque fois. Il n’y a pas de déplacements par la marche qui ne soient des adaptations spéciales, mais qui chaque fois sont abolies et comme absorbées par l’accomplissement de l’acte, par le but atteint.
La danse, c’est tout autre chose. Elle est, sans doute, un système d’actes ; mais qui ont leur fin eux-mêmes. Elle ne va nulle part. Que si elle poursuit quelque objet, ce n’est qu’un objet idéal, un état, un ravissement, un fantôme de fleur, un extrême de vie, un sourire – qui se forme finalement sur le visage de celui qui le demandait à l’espace vide. Il s’agit donc, non point d’effectuer une opération finie, et dont la fin est située quelque part dans le milieu qui nous entoure, mais bien de créer, et d’entretenir en l’exaltant un certain état, par un mouvement périodique qui peut s’exécuter sur place ; mouvement qui se désintéresse presque entièrement de la vue, mais qui s’excite et se règle par les rythmes auditifs.
Mais, si différente que soit cette danse de la marche et des mouvements utilitaires, veuillez noter cette remarque infiniment simple, qu’elle se sert des mêmes organes, des mêmes os, des mêmes muscles que celle-ci, autrement coordonnés et autrement excités.C’est ici que nous rejoignons la prose et la poésie dans leur contraste. Prose et poésie se servent des mêmes mots, de la même syntaxe, des mêmes formes et des mêmes sons ou timbres, mais autrement coordonnés et autrement excités. (…) C’est pourquoi il faut se garder de raisonner de la poésie comme on fait de la prose.
Quand l’homme qui marche a atteint son but, quand il a atteint le lieu qui faisait son désir et dont le désir l’a tiré du repos, aussitôt cette possession annule définitivement tout son acte ; l’effet dévore la cause, la fin a absorbé les moyens ; et quel que fut l’acte, il n’en demeure que le résultat. Il en est tout à fait de même du langage utile : le langage qui vient d e me servir à exprimer mon dessein, mon désir, mon commandement, mon opinion, ce langage qui a rempli son office s’évanouit à peine arrivé ? Je l’ai émis pour qu’il périsse, pour qu’il se transforme radicalement en autre chose dans votre esprit ; et je connaîtrai que je fus compris à ce fait remarquable que mon discours n’existe plus : il est remplacé entièrement par son sens.
Il en résulte que la perfection de cette espèce de langage, dont l’unique destination est d’être compris, consiste évidemment dans la facilité avec laquelle il se transforme en autre chose. Au contraire, le poème ne meurt pas pour avoir vécu : il est fait expressément pour renaître de ses cendres et redevenir indéfiniment ce qu’il vient d’être.La poésie se reconnaît à cette propriété qu’elle tend à se faire reproduire dans sa forme : elle nous excite à la reconstituer identiquement.
Paul Valéry – Poesie et pensée abstraite, Conférence à l’université d’Oxford, in Variété, 1939
[M’agrada pensar que ho podem dir a l’inrevés, la dansa és la poesia del cos en moviment. Expressem, l’alegria per sentir que tenim unes cames i uns braços articulats i que som capaços de moure’ns (l’alegria pura que a vegades veiem en nens a les festes majors o jams de swing); comunicant les emocions de la melodia que es pot elevar, o quedar en suspens, o resoldre una frase. Ajustem els batecs i ritme de les passes als batecs de la música; la relació amb el terra i la gravetat quan saltem, llisquem, o piquem; la relació amb un altre cos amb qui estem interaccionant, la parella de dansa, com dos planetes en òrbita.
(En un comentari a l’Alina li posava: Yes, create and celebrate! Paul Valèry said that “Poetry is to prose as dancing is to walking”. I like to invert the metaphor and think of dancing as the poetry of the body, celebrating that we are alive and and being able to move (the pure joy that we can witness in very young kids), communicating the emotions of the melody, the rhythm of our steps adjusting to the rhtyhm of the music being the metre of the verse, using the different ways we can relate to the dancefloor and gravity, that is, stepping, sliding, dragging or jumping, the different ways to interact with a dancing partner like two planets in orbit. You write beautiful poems when you dance, I like “reading” them).]
El poeta A.R. Ammons va escriure un assaig el 1967 A Poem is a walk. Un poema seria com caminar perquè cada cop és nou, perquè demana la implicació de tot el cos, i perquè no serveix per a res: You could ask what walks are good for. Here you would find plenty: to settle the nerves, to improve the circulation, to break in a new pair of shoes, to exercise the muscles, to aid digestion, to prevent heart attacks, to focus the mind, to distract the mind, to get a loaf of bread, to watch birds, to kick stones, to spy on a neighbours wife, to dream. My point is clear. You could go on indefinitely. Out of desperation and exasperation brought on by the failure to define the central use or to exhaust the list of uses of walks, you would surrender, only to recover into victory by saying, Walks are useless. So are poems.
I tampoc ha de voler dir res: Or you could find out what walks mean: do they mean a lot of men have unbearable wives, or that we must by outward and inward motions rehearse the expansion, and contraction of the universe; do walks mean that we need structure – or, at an obsessive level, ritual in our lives? The answer is that a walk doesn’t mean anything, which is a way of saying that to some extent it means anything you can make it mean – and always more than you can make it mean. Walks are meaningless. So are poems.
La poesia ens presenta l’universal en el concret. Second, I would suggest you teach that poetry leads us to the unstructured sources of our beings, to the unknown, and returns us to our rational, structured selves refreshed. Having once experienced the mystery, plenitude, contradiction, and composure of a work of art, we afterward have a built-in resistance to the slogans and propaganda of oversimplification that have often contributed to the destruction of human life. Poetry is a verbal means to a nonverbal source. It is a motion to no-motion, to the still point of contemplation and deep realization. It’s knowledges are all negative and, therefore, more positive than any knowledge. Nothing that can be said about it in words is worth saying.
Schwarze Milch der Frühe wir trinken sie abends
wir trinken sie mittags und morgens wir trinken sie nachts
wir trinken und trinken
wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
er schreibt es und tritt vor das Haus und es blitzen die Sterne er pfeift seine Rüden herbei
er pfeift seine Juden hervor läßt schaufeln ein Grab in der Erde
er befiehlt uns spielt auf nun zum Tanz
Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar ver Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich morgens und mittags wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
Dein aschenes Haar Sulamith wir schaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Er ruft stecht tiefer ins Erdreich ihr einen ihr andern singet und spielt
er greift nach dem Eisen im Gurt er schwingts seine Augen sind blau
stecht tiefer die Spaten ihr einen ihr andern spielt weiter zum Tanz auf
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags und morgens wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith er spielt mit den Schlangen
Er ruft spielt süßer den Tod der Tod ist ein Meister aus Deutschland
er ruft streicht dunkler die Geigen dann steigt ihr als Rauch in die Luft
dann habt ihr ein Grab in den Wolken da liegt man nicht eng
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps
Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags der Tod ist ein Meister aus Deutschland
wir trinken dich abends und morgens wir trinken und trinken
der Tod ist ein Meister aus Deutschland sein Auge ist blau
er trifft dich mit bleierner Kugel er trifft dich genau
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
er hetzt seine Rüden auf uns er schenkt uns ein Grab in der Luft
er spielt mit den Schlangen und träumet der Tod ist ein Meister aus Deutschland
dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
Al passatge d’Olivé hi ha una escultura que sembla el pensador de Rodin. Abans l’havia vist a una nau del passatge d’Olivé i Maristany, al costat. La deuen haver traslladat. Qui la deuria construir i posar dalt de la nau?
El 2006 llegia un article al National Geographic sobre la “florida” del riu Tisza. Descrivia la vida dels efemeròpters, que no arriba a durar un dia sencer després d’estar un any en estat de nimfa.
Em va atrapar com a metàfora potent de la vida, finita, curta, però alhora, amb prou marge com per fer una mirada al món, meravellar-se’n, fins i tot aparellar-se. Estava bé trobar-se comfortable amb aquesta finitud, agrait per trobar-nos aquest món, “tan divers, tan temporal“, que diu Maragall. Vaig trobar connexions riques amb Nabokov i Saul Bellow. Em va inspirar el tema del blog, nosaltres humans, vivint com les efímeres, volant al llarg del riu:
Insecte de vida adulta breu, sovint inferior a un dia, durant el qual vola al llarg el riu, s’aparella, pon ous i mor.
“Al riu Hypanis al Bòsfor cimeri, cap a l’època del solstici d’estiu, són arrossegades pel corrent cap al mar el que semblen unes bosses poc més grans que un gra de raïm de les quals en reventar-se en surten uns quadrúpedes alats. L’insecte viu i vola fins al vespre però, quan el sol se’n va, decau i mor al capvespre havent viscut només un dia, circumstància per la qual s’anomena ephemeron.” Aristòtil, Història dels animals, llibre V, cap 9.
Com les efímeres també nosaltres volem entre la foscor prèvia i el capvespre. Durant el vol, a més de menjar i aparellar-nos, podem contemplar, meravellats, les cases a sota, els arbres, les formes dels núvols al cel, conversar amb les altres efímeres, escoltar els ocells o una ràdio.
[Actualment l’Hypanis s’anomena Buh meridional, a Ukraina.]
EL 2014 llegia el Canon Pali i trobava una antiga expressió de la idea que val la pena viu ni que sigui per un instant, el Maranassati Sutta.
Viatge al Danubi, maig de 2019
Poc després d’entrar a Sèrbia des d’Hongria, passat Novi Sad, vaig trobar un lloc on passar la nit al costat del riiu Tisza. Era finals de maig i encara no era el moment de la florida de els efímeres. En vaig capturar una similar petita, i vaig passar un vespre en pau, un instal en aquet vol meu, efímer.
The brief lives of mayfly adults have been noted by naturalists and encyclopaedists since Aristotle and Pliny the Elder in classical times. The German engraver Albrecht Dürer included a mayfly in his 1495 engraving The Holy Family with the Mayfly to suggest a link between heaven and earth. The English poet George Crabbe compared the brief life of a daily newspaper with that of a mayfly in the satirical poem “The Newspaper” (1785), both being known as “ephemera”.
Els estadis juvenils, denominats nimfes, són totalment aquàtics, habitant especialment els cursos d’aigua, però també llacs, llacunes, basses tant d’aigua dolça com salobre. El desenvolupament nimfal és molt més llarg que la vida de l’adult. Sol durar un any, encara que en algun cas (Ephemera danica) dura dos anys, i en uns altres (en zones tropicals) es tenen dues generacions en un any, registrant-se en algun cas 27 mudes.
La vida dels adults és molt curta; moltes espècies viuen menys d’un dia: emergeixen al capvespre i al matí han mort; la seva única missió és l’aparellament i la posta dels ous; unes altres viuen fins a una setmana. L’aparellament té lloc a l’aire; els mascles realitzen vol nupcial formant eixams que es desplacen verticalment a dalt i a baix, i horitzontalment al llarg del riu; les femelles s’apropen a l’eixam i aconsegueixen que un o diversos mascles l’abandonin per a seguir-la i aparellar-se. Les femelles dipositen els ous a l’aigua, d’un en un o en tandes; algunes espècies els deixen caure mentre la sobrevolen, i unes altres penetren a l’interior, morint després de la posta. Són voladores mediocres que s’allunyen poc de l’aigua.
Al riu Tisza, a Hongria i Sèrbia, (Kanjiža cap a Horgoš), cada juny al capvespre hi ha l’espectacle de les Palingenia longicauda (fins a 12 cm) que semblen florir de les aigües. L’exemplar que vaig trobar el maig de 2019 deu ser un cosí petit.
The brief lives of mayfly adults have been noted by naturalists and encyclopaedists since Aristotle and Pliny the Elder in classical times.
I got out of bed
on two strong legs.
It might have been
otherwise. I ate
cereal, sweet
milk, ripe, flawless
peach. It might
have been otherwise.
But one day, I know,
it may be otherwise.
(Va fer canviar el “may” per “will” a l’últim vers)
Pharaoh
“The future ain’t what it used to be,”
said the sage of the New York Yankees
as he pounded his mitt, releasing
the red dust of the infield
into the harshly illuminated evening air.
Big hands. Men with big hands
make things happen. The surgeon,
when I asked how big your tumor was,
held forth his substantial fist
with its globed class ring.
Home again, we live as charily as strangers.
Things are off. Touch rankles, food
is not good. Even the kindness of friends
turns burdensome; their flowers sadden
us, so many and so fair.
I woke in the night to see your
diminished bulk lying beside me—
you on your back, like a sarcophagus
as your feet held up the covers. . . .
The things you might need in the next
life surrounded you—your comb and glasses,
water, a book and a pen.
L’escriptor Donald Hall parla de la poesia que s’escriu davant la mort, i esmenta els canvis recents que han dut a desenvolupar una medecina paliativa (que es dirigeix al benestar de la persona) en lloc del procés material de la malaltia, un objecte. Ell havia estat malalt i la seva parella, que havia estat estudiant seva, Jane Kenyon, escrivia aquests poemes preciosos. Al final serà ella qui morirà abans, de leucèmia, i Hall escriure dos volums de poesia sobre la seva absència. Em fa pensar en Ferdinand Hodler que quan la seva amant Valentine Godé-Darel va enmalaltir, es passava moltes hores al costat vetllant-la i pintant-la, i va deixar un testimoni impressionant i terrible de com anava minvant.
La poesia, ha de voler dir alguna cosa? El que diu, és una mena de coneixement? o bé és un ornament o entreteniment superflu?
NO TÉ PER QUÈ DIR RES
La lluna la pruna,
vestida de dol,
son pare la crida,
sa mare no vol.
Vinyoli crec, tot i que ja no en trobo la referència, i Enric Casasses en una entrevista la fan servir d’exemple d’unes línies sense sentit que acceptem ja de nens perquè ens agrada com sona, el ritme que té i les sensacions que evoca. A la introducció de la EB es posa com exemple: “Little Jack Jingle/He used to live Single/But when he got tired of this kind of life, He left off being single, and liv’d with his wife.
Wallace Stevens deia: A poem need not have a meaning and like most things in nature often does not have.
Nothing that can be said in words is worth saying. (Lao-tse)
“If you have to ask what jazz is, you’ll never know.” Louis Armstrong
PERÒ LA POESIA TRACTA DEL QUE ENS ÉS IMPORTANT
Si la poesia no és com un informe, al qual li podem demanar rellevància i veracitat, però al mateix temps, com hem dit, comunica el que ens és important, el que mereix l’esforç de posar-hi “un marc” de versos i dicció. Antigament podien ser les gestes mítiques d’un poble. Pot ser el sentiment de fragilitat davant la incertesa i fnitud de la vida humana, la meravella de la naturalesa que es renova. El poeta no fa una llista de tot el que hi ha. Tria i selecciona el que és més important i ho expressa amb tota la intensitat que pot. El personatge de Batya Gur en diu “expressió concentrada”.
Un poema, doncs, no és un “informe” sobre uns fets. Però alhora sentim la convicció que la poesia és una “mena de coneixement”. Ens aporta sobre com ens hem de prendre la vida. I això que ens aporta i potser no es pot expressar amb el discurs normal. La poesia deia la introducció de la EB, is “the other way of using language”, en un sentit similar al de LaoTse.
Potser en aquest sentit, que tracta del que és més important i no es pot expressar amb el discurs normal, la poesia pot tenir l’aspiració de transmetre un veritat més profunda. Novalis deia: “Die Poesie ist das echt absolut Reelle. Dies ist der Kern meiner Philosophie. Je poetischer, je wahrer.” (La Poesia és el Real de debó. Aquest és el nucli de la meva filosofia. Com més poètic, més veritat”. I Wallace Stevens: “The poet is the priest of the invisible.”
[+2023 La poesia comunica que el poeta creu que és important, o que val la pena de dir. De tot el que ens envolta o tot el que podem pensar ell tria el que que creu que val la pena fixar-hi la mirada. Ens diu “mira!”, un mira que és l’exclamació a la qual es refereix Paul Valéry. Podrà ser un sentiment sobre com n’és de fràgil la vida, podrà ser les virtuts d’un heroi. Després, amb més o menys encert, ho concretarà en paraules. Per aquest acte de dir “mira!” és pel que Hölderlin dirà “allò que perdura ho diuen els poetes”.]
L’INEFABLE, EL REAL, CONFUSIÓ
La idea del poeta que connecta amb l’Absolut i ens el transmet és pròpia el romanticisme i no té per què implicar, en general, que hi hagi una mena d’absolut al qual el poeta té un accés privilegiat, com una mena de revelació divina. Plató sí que parla en aquest sentit al Fedre. Sí que es pot afirmar, però, que quan el poeta canta les virtuts de l’heroi, quan canta la naturalesa, les emocions, la desesperació, o fins i tot, quan la poesia és confusa i inintel·ligible, està presentant un discurs alternatiu.
La vida “real” o, millor dit, la vida “aparent” pot ser mesquina, però podem concebre herois. La vida de cada dia, mirant de sobreviure, empaitant quimeres, ens pot fer cecs a les meravelles de la naturalesa, incapaços de viure el moment embriagant-nos, o inconscients que la vida és breu i finita, i el poeta ens presenta allò que és més real, allò que hauríem d’haver sabut veure si haguéssim estat més atents. En aquest sentit Keats diria que la poesia donaria veu al que intuïm com a més sagrat: “I think Poetry should surprise by a fine excess, and not by Singularity—it should strike the Reader as a wording of his own highest thoughts, and appear almost a Remembrance.” (Letter to John Taylor, 1818.) (i també if poetry comes not s naturally as the LEaves to a tree it had better not come at all”). I Robert Frost: In literature it is our business to give people the thing that will make them say, “Oh yes I know what you mean.” It is never to tell them something they dont know, but something they know and hadnt thought of saying. It must be something they recognize. (Letter to John Bartlett, in Modern Poetics, ed. James Scully, 1965.)
Fins i tot quan la poesia és confusa, obscura i inintel·ligible, ens pot estar dient quelcom important: la manera de viure basada en uns guions preestablerts a cada societat i cada època, ja sia triomfar professionalment, ja sia tenir molts “likes” a les xarxes socials, aquests guions que semblen tan clars i indiscutibles, que pressuposen que entenem què és el món i què és la vida, en realitat són buits, si mirem atentament, la vida és confusa i inintel·ligible.
POESIA SUPÈRFLUA PER LA CIÈNCIA O RELIGIÓ?
Podem preguntar-nos si la poesia, com a discurs sobre la realitat, pot quedar obsoleta pel coneixement científic o supèrflua per les veritats d’una religió revelada, si som creients. Una concepció pobra i limitada de la poesia veuria, d’una banda, el real, el quotidià, gris, amorf, insuls, i de l’altra, funciona, contraposat a la poesia com un ornament, un suplement decoratiu, una capa bonica que cobreix l’edifici de veritat.
A la EB s’apunta que si la poesia ens importa és perquè si és una mitologia, almenys ens som conscients, i ens recorda que les altres, i suposo que es refereix a la religió i la ciència, també ho són. The literary critic I.A. Richards, in a deep and searching consideration of this matter, concludes: “It is the privilege of poetry to preserve us from mistaking our notions either for things or for ourselves. Poetry is the completest mode of utterance.” Aquesta línia d’argumentació no em convenç gaire ja que vindria a dir, tots són mites, almenys la poesia és més bella. Una altra cosa seria l’audaç idea de Wallace Stevens de la religió com a Supreme Fiction, que ens creem la nostra pròpia mitologia i la seguim, tot i ésser conscients que és una ficció.
Bécquer tenia una rima que sempre m’ha desagradat que deia “Mientras la ciencia a descubrir no alcance/ las fuentes de la vida,/ y en el mar o en el cielo haya un abismo/ que al cálculo resista,… habrá poesía”. Justament, com més ens fa conèixer la ciència, més ens meravellem. La ciència no desfà l’encanteri, ens el fa més profund. Saber que els nostres àtoms van ser “cuits” a les estrelles, que compartim el mateix codi genètic amb totes les espècies depassa el que podríem haver imaginat.
M’atreviria a proposar un put de vista diferent. La ciència ens aporta informació sobre el món, però “informació sobre el món” i “l’experiència de viure en el món” no són el mateix. Les descripcions psicològiques o neurològiques de sentiments no substitueixen l’expèriència d’aquests sentiments (és el que debaten Dennet i Chalmers sobre el paper de la consciència). I com que som éssers que vivim en el llenguatge, vivim els sentiments a través del llenguatge. Per Proust, la vida veritable és la que retroba l’artista quan recupera les “impressions veritables” que han quedat amagades pels hàbits. L’única vida realment viscuda és la literatura. És el treball que fa per descriure l’experiència de la magdalena. Potser podríem dir que les impressions reals, els sabors, les textures, la llum, totes aquestes experiències passen desapercebudes sinó es ressalten amb el “marc” de la poesia. Els primers versos de Todesfuge de Paul Celan, “Negra llet de l’alba la bevem a la tarda/ la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit”, generen una sensació amarga que es repeteix amb més eficàcia que un assaig o una reflexió.
LA PREGUNTA DE MENELAUS
La EB acaba dient: The best poetry sings always, at the end, of transcendence; while seeing clearly and saying plainly the wickedness and terror and beauty of the world, it is at the same time humming to itself, so that one overhears rather than hears: All will be well.”
Potser hi ha una actitud humana molt fonamental que és l’ànsia de voler que hi hagi alguna cosa més, que la vida sigui alguna cosa més que el patiment de cada dia, que hi hagi alguna cosa de permanent, alguna cosa preciosa i sagrada a descobrir i que, com que no és evident, té un component de misteri. Aquesta ànsia es pot convertir en certesa, en fe, o en una nostàlgia del que sabem que no serà. En tant que no present i evident de manera immediata és també inefable en termes del discurs normal.
Referent a aquesta ànsia, Harvey Gross, a l’article de la britànica fa servir la història de Menealus i Proteu, al llibre IV de l’Odissea (també Virgili, Geòrgiques llibre IV 385). Estant aturat a Egipte per manca de vent, Menelaus vol saber com tornar a casa i lluita amb Proteu per que li doni una resposta. Proteu, es resisteix transformant-se en lleó, drac, lleopard, aigua, arbre. Al final li dirà el que Menelaus ja sospitava, però no volia acceptar: que ha de tornar a Egipte i oferir més sacrificis als déus. Com Menelaus, el poeta té bàsicament una única i gran pregunta, què és aquest món? què hi fan els homes? què més podem esperar? I acaba tenint la mateixa resposta que el món dóna a tothom: les coses són així, i no pas com voldries, i demanes més del que se’t donarà; cosa que el poeta, que no és pas més ximple que la resta, de fet ja sabia. But on the path from question to answer, hanging onto the slippery disguiser and shape-shifter Proteus, he will see many marvels; he will follow the metamorphoses of things in the metamorphoses of their phrases, and he will be so elated and ecstatic in this realm of wonders that the voice in which he speaks these things, down even to the stupid, obvious, and commonplace answer, will be to his hearers a solace and a happiness in the midst of sorrows.
Creació de nou sentit
La poesia no només proposa o estableix què és l’important o “sagrat” gràcies a l’efecte marc. Quan inventa o descobreix nous significats, sobretot a partir de la metàfora (Metaphors we live by), realment aporta una nova manera de veure les coses i una nova manera de viure. Quan a Macbeth Shakespeare diu:
“Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: it is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.”
ens aporta una nova manera de veure les coses, igual potser que quan canviem del sistema geocèntric a l’heliocèntric.
Què hauria escoltat un viatger d’un univers alternatiu que vingués al nostre? Quins paisatges sonors hauria trobat des de l’inici al llarg d’un viatge pel nostre univers? Univers terra: natura , humans]
BIG BANG
L’univers hauria començat amb una gran explosió, el big bang, que és com una gran campanada. Bàsicament això és l’única gran cosa que ha passat a escala del cosmos, com un gran i únic toc de campana seguit del ressó:
En les tradicions religioses hinduistes i budistes, la síl·laba OM en sànscrit correspondria al so original, primordial, a partir del qual l’Univers s’estructurà. Prové de la fusió de les lletres del sànscrit a, u i m. A representa el començament, el naixement i el déu creador Brahma. U representa la continuació, la vida i el déu conservador Vixnu. M representa la fi, la mort i el déu destructor Xiva. Pels Upanixad la síl·laba representa doncs la totalitat del que existeix. Wikipedia.
Després la matèria es dispersa per l’espai. Tots els nostres protons i electrons són tan vells com l’univers. I bàsicament això és la realitat, una gran explosió i el ressó d’aquesta gran campanada única. La resta són detalls, petites fluctuacions. Però potser és en aquestes minúscules fluctuacions on hi ha la gràcia.
LES ESTRELLES
A les estrelles, l’hidrogen és convertit en heli per combustió nuclear, alliberant energia. I després es couen els elements més pesants, el carboni, el nitrogen, l’oxígen. Cada estrella és com un forn que crema:
Un viatge per l’univers consistiria en llarguíssimes etapes en silenci per un univers buit, només amb el murmuri de fons de la radiació original i, molt de tant en tant, en passar prop d’una estrella, la remor del cremar dels elements.
La TERRA
I potser, després de milennis de travessar un espai majoritàriament ocupat per un gas de baixíssima densitat, uniforme, potser avorrit, arribaria a un planeta blau.
Trobaria el mar i el vent:
I la pluja
Seguint les ones podria arribar a una platja i un bosc on sentiria els ocells
Després un prat amb arbres i només una brisa suau
Les cigales, els grills, la selva
Podria sentir l’herba com creix? les passes dels mils de milions de formigues? com apreta la placa tectònica, que es mou uns 5 cm cada any?
Arriba a un lloc on troba la natura domesticada per humans, una granja
Una nova mena de sons, una carretera a les afores d’una ciutat, un taller, un camió que arrenca, unes fàbriques, passen uns trens.
El paisatge sonor de les veus humanes al carrer:
El viatger de l’altre univers si hagués estat atent a la música que feien els humans, hauria trobat timbals i cants africans, flauta sufí, danses àrabs, csardas, raga indi, shakuhachi japonès, guqin xinès, Byrd, Bach, Haydn, Mozart, Herrmann, el blues, Louis Armstrong, Fats Waller, Count Basie, Miles Davis, el R&B, els Beatles, Otis Reding, el rap, Kraftwerk, i tants altres:
L’explorador atent a la veu humana hi trobaria l’ample registre de les nostres emocions, els plors, les rialles, les passions:
Marc Aureli ens recordava que la terra sencera no era més que un racó de l’univers. Si hagués començat fa 24 hores, els 50.000 anys que fa que l’homo sàpines és a la terra, no arribarien a mig segon. Enmig de l’immens espai fosc ple només del murmuri de la radiació de fons, la humanitat és només un instant de soroll variat:
Però aquesta no és la perspectiva amb la que vivim, si aquest hipotètic explorador d’un altre univers fos capaç de posar-se dins d’un humà, sentiria com sona el seu present ara i aquí, els batecs del seu cor i el seu respirar, i cada instant val la pena (Maranassati Sutta):
El 1977 es van enviar a l’espai dues sondes, el Voyager1 i Voyager2, que després d’explorar el sistema solar, el 2012 seguira més enllà per l’espai interestel·lar. Contenien un disc amb imatges i sons de la terra per si alguna civilització extraterrestre arribava a trobar-lo. El contingut va ser seleccionat per Carl Sagan. Aquí he jugat a imaginar què es trobaria un viatger d’un altre univers.
Hildegard von Bingen veia el món com un “so segrat”. (New Yorker). Va escriure un cicle de 77 cançons titulades “Symphonia armonie celestium revelationum”. Podríem pensar els sons de la naturalesa tal com els sentim com a sons sagrats.
2023 Mostrar les dades del cosmos, ones gravitacionals, forat negre, en forma de so (BBC)
Gemma Frisius ho proposà el 1533 i Jacob van Deventer començà a fer-ne un ús sistemàtic.
d = ℓ sin α sin β / sin ( α + β )
Amba una xarxa de triangles Willebrord Snell, el 1615 va estimar la distància entre Alkmaar i Breda en 116 km fent servir una cadena de quadrangles contenint 33 triangles.
Amb instruments de precisió com els teodolits i una xarxa de vèrtexs geodèsics es podrà cartografiar amb detall. La xarxa espanyola de vèrtexs geodèsics es divideix en tres categories: de primer, de segon i de tercer ordre. La de primer ordre està formada per triangles de costats entre 30 i 70 quilòmetres. En la de segon ordre, recolzada en la de primer ordre, els costats dels triangles varien entre els 10 i els 25 quilòmetres. La xarxa de tercer ordre té costats de 5 a 10 quilòmetres. Tots els vèrtexs de les xarxes més grans són al seu torn vèrtexs de les més petites.
Trops: Substitució d’elements lèxics (metàfora, alegoria) o sintàctics
Figures de posició: canvien l’ordre de les paraules
Anàstrofe, Inversió de l’ordre normal de les paraules
Hipèrbaton, Alteració de l’ordre normal de les paraules dins una frase. «És l’amo un homenàs de bona planta» (Josep Maria de Sagarra, El comte Arnau), en comptes de dir «L’amo és un homenàs de bona planta».
Figures de repetició
Geminatio: duplicar paraula
Anadiplosi, Repetició d’una paraula al final d’una frase i al principi d’una altra
Gradació, clímax
Anàfora, Repetició d’una paraula o grup de paraules al començament d’oracions consecutives
Epífora, Repetició d’una paraula o grup de paraules al final d’oracions successives. És l’oposat de l’anàfora.
Paronomàsia, repetició de dos mots que semblants fonèticament de diferent significat (parònims), “privats de sou i son”
Asíndeton, omissió de les conjuncions entre dues oracions
Percusio (concisa brevitas et extenuatio): enumeració concisa sense detallar, per exemple, The Fortunes and Misfortunes of the Famous Moll Flanders Who was born in Newgate, and during a life of continu’d Variety for Threescore Years, besides her Childhood, was Twelve Years a Whore, five times a Wife Twelve Years a Thief, Eight Years a Transported Felon in Virginia, at last grew Rich, liv’d Honest and died a Penitent is a novel by Daniel Defoe.
Figures d’apel·lació
Interrogatio, pregunta retòrica
Aporia, dubitatio [l’orador fa veure que dubta]
Communicatio
Sermocinatio: Canvi de perspectiva, parla per boca d’altri, pot ser un personatge històric, un personatge imaginari ex. Subjectio ( fa veure que demana informació a l’oient, aporta la pregunta i la resposta, és això? sí, em diràs.)
Simulatio, Dissimulatio: es fa veure que es defensa la posició contrària
Exclamatio
Apòstrofe: l’orador es dirigeix, no al públic, sinó al seu adversari o algú altre, com una figura històrica
Trops (figures semàntiques)
Perífrasi: substitucio del mot per una descripció
Sinècdoque: metonímia en què un mot de significat més restringit substitueix un de més ample, ex. els metalls, pels instruments de vent trompetes, trombons, etc.
Antonomàsia: ús d’un epítet, o nom propi “el galileu” per Jesús, “el dels peus lleugers” per Aqil·les
Èmfasi
Litotes: substitució per la negació del contrari
Hipèrbole: substitució per un altre que exagera més enllà del verossímil, (Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort; (Jacint Verdaguer)
Metonímia: substitució per un mot amb el qual hi ha una relació, pot ser causa-efecte, tot-part, concret-abstracte: “fem una copa, anem a cardar la tassa, Madrid ens fot”. (en psicoanàlisi, el desplaçament a un mot contigu seria, amb la metàfora, un dels mitjans d’expressió de l’inconscient.
Metàfora: substitució per una analogia. És un recurs molt poderós. Se’n poden estudiar els camps semàntics, el paradigma, etc. El tenor: és allò a què es referix la metàfora, el terme literal. “Els llacs del teu rostre”. Es parla de “tenor” (els ulls), el terme literal, “vehicle”, el terme figurat (els llacs), i el “fonament”, la relació entre tenor i vehicle, [l’aspecte líquid, color blau, tranquil]. [la metàfora -> lakoff i Johnson -> arquetipus imaginari] [ Metaphors we live by ] [ Metàfores ]
Al·legoria: Metàfora estesa en la qual s’explica una història per il·lustrar un atribut important del subjecte
Ironia: es diu el contrari del que es vol dir “m’ha agradat molt; després d’una peli dolenta”, a la Maria al CorteInglés “Apa, digues-ho més fort”.
Eufemisme: substitució per una expressió més suau o agradable
Arcaisme, neologisme
Fundamentos de retòrica Kurt Spang. Heinrich Plett Einführung in die rethorische textanalyse. Recursos literaris viquipèdia
Un personatge de Batya Gur a “Un assassinat literari”, explica molt bé una característica important de la poesia que és la condensació, la capacitat de concentrar una emoció o significat. Les altres serien el símbol i el desplaçament (metàfora).
—En primer lugar, comprender un buen poema requiere un proceso comparable al de la investigación policial, al que algunos académicos denominan hermenéutica; es decir, un buen poema permite que el lector descubra y descifre sus significados ocultos, que se esclarecen a medida que penetra más profundamente en el texto. Este proceso se hace posible merced a la presencia de determinados elementos básicos en el texto; elementos que no son exclusivos de la poesía, por cierto, sino comunes a todas las obras de arte. El primero es el simbolismo o, lo que es lo mismo, el uso de ideas o imágenes que se intersecan, incorporan o son contiguas a otras ideas o imágenes. ¿Le apetece un café? —preguntó Klein, mojando pan en el aliño de la ensalada. Luego se levantó y llenó la pava eléctrica que reposaba en un extremo del mostrador de mármol—. Ya me entiende —dijo al retomar asiento—, cuando Alterman escribe: «Tus pendientes muertos en su estuche», el lector capta resonancias en esa expresión, que le habla de la desaparición de la alegría de vivir, de la feminidad que existió en su día y hoy está exánime, muerta. Le habla de la soledad, de la larga espera en una casa que se percibe como una cárcel… ¡Le habla de muchísimas cosas! Klein miró a Michael como si lo viera por primera vez. —Y hay otro componente —continuó— que se denomina «condensación». Una gran obra de arte sintetiza diversas ideas, diversas experiencias universales, en una idea. Leah Goldberg definió el poema como una «expresión densa» —dijo moliendo pimienta negra sobre su tortilla—. Y ambos elementos, el simbolismo y la condensación, están relacionados —cortó un trozo de queso curado y le pegó un mordisco—. Una frase como «al caballito de madera Mijael le llegó la muerte», del poema de Natán Zaj, contiene una personificación de la muerte, asociaciones con la niñez a través del caballito de madera y también posee la necesaria condensación merced a la alusión a la famosa cancioncilla infantil sobre un niño llamado Mijael. En virtud del simbolismo y de la condensación se logra la abstracción y la apertura hacia otros ámbitos. Klein respiró hondo. —Preste atención ahora. El tercer elemento básico de toda buena obra de arte se denomina desplazamiento, es la transferencia de la emoción de un área a otra. Gracias a esto, el artista puede generalizar. Tenemos un ejemplo maravilloso de desplazamiento en «Mira el sol» de Ibn Gabirol. ¿Lo conoce? Michael se apresuró a tragar un trozo de tomate empapado en aceite de oliva y asintió. En el semblante del profesor de poesía hebrea medieval apareció un gesto de satisfacción cuando su antiguo alumno recitó el poema de cabo a rabo:
[…]
Mira el sol al atardecer: rojo, como si se vistiera de escarlata. Desviste al norte y al sur, cubre el oeste de púrpura. Y la tierra, despojada, busca refugio en las sombras de la noche y duerme. Se oscurece luego el cielo, bajo un manto de arpillera, doliente por la muerte de Yecutiel. —Incluso recuerdo las diferencias entre rima y ritmo —dijo Michael, alborozado. —Ya ve —dijo Klein— se describe la puesta de sol como un proceso mediante el cual el sol deja huérfana a la tierra, y luego, al final, en pocas palabras, se establece una conexión entre el duelo del mundo y el dolor del poeta…, ¡eso es un desplazamiento! Y eso es lo que otorga unas dimensiones colosales a la experiencia del poeta. Klein rebañó con glotonería los restos de tortilla y se sirvió una generosa
[…]
—Así pues —dijo al cabo, inclinándose hacia delante después de posar el tenedor junto a su plato—, todo está entrelazado. En todas las metáforas acertadas se encuentran estos tres factores, entre los que debe existir un delicado equilibrio. Una metáfora, un símbolo, no debe alejarse en exceso del objeto al que representa; por ejemplo —tosió cavernosamente—: «La mantequilla tiene coloradas las mejillas, robusto es el invierno». Puede que esta expresión encierre algún simbolismo, pero no lo sé interpretar porque es una metáfora demasiado abierta, que permite unas asociaciones casi ilimitadas. Se levantó de la mesa para preparar café. El molinillo hacía un ruido ensordecedor y Klein terminó de moler los granos antes de continuar hablando. —Por otro lado, una metáfora, o un símbolo, siempre deben ser originales, innovadores, para que el lector vea las cosas conocidas bajo una luz nueva, diferente. Al fin y al cabo —empuñó un finyán de cobre— los temas que interesan al artista siempre son los mismos; nunca cambian. ¿Se ha preguntado alguna vez sobre qué giran las obras de arte? Sobre el amor, el sexo, la muerte, el significado de la vida; la lucha del hombre contra su destino, contra la sociedad; la relación del hombre con la naturaleza y con Dios. ¿Qué más? —vació una tacita de agua en el finyán, le añadió cuidadosamente varias cucharadas de café y de azúcar, revolvió la mezcla y colocó el finyán al fuego. Una vez más le daba la espalda a Michael mientras se afanaba en revolver el café—. La grandeza del arte radica en la posibilidad de abordar una vez más, desde un punto de vista distinto, los temas que preocupan a toda la humanidad. Si el artista crea símbolos demasiado alejados del referente, metáforas «abiertas» en exceso, los procesos que he descrito no tendrán lugar. Y lo mismo ocurre en el caso contrario, cuando son banales. Y hablando de metáforas banales, hay que decir que también me estoy refiriendo a las analogías, la rima, la sintaxis, la estructura gramatical, la secuencia de versos, todos los materiales que construyen el poema. El «talento» poético es la habilidad de lograr un delicado equilibrio, tan difícil, entre lo original y lo conocido, lo oculto y lo manifiesto, el símbolo y el objeto simbolizado. Con rápido ademán, Klein retiró el finyán del fuego y lo colocó sobre el mostrador; luego sirvió el café, con pulso seguro, en dos tacitas minúsculas de porcelana blanca ribeteadas con una franja dorada. —Las metáforas empleadas por Yael eran terriblemente banales, «cerradas», comentó Shaul, lo que significa que no dejan espacio a la imaginación, a la asociación. Además de ser expresiones trilladas, carecen del necesario diálogo entre lo concreto y lo abstracto. La poesía de Amijai, por ejemplo, se basa precisamente en ese tipo de juego. Piense en un verso como: «En el lugar donde tenemos razón, no crecerán flores en primavera», o valga como ejemplo particularmente sutil del contrapunto entre lo concreto y lo abstracto la poesía de Dan Pagis, en un verso como: «Y Él en su misericordia no dejó en mí nada perecedero». Aquí no se hace explícita la interrelación de concreto y abstracto, pero es inherente al texto, y le confiere un impacto más poderoso; es una de las afirmaciones poéticas.
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic, i a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J.V. Foix, De sol i de dol, 1947
Una altra fulla
desisteix de la branca;
cada vegada
el jardinet em sembla
més gran, i que ens oblida
Carles Riba, Del joc i del foc, 1946
Joan Salvat Papasseit, L’irradiador del Port i les gavines, 1921
Recitat:
Salvat Papasseit per Ovidi Montllor
TOT L’ENYOR DE DEMÀ
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Joan Salvat Papasseit, L’irradiador del Port i les gavines, 1921
Abraham Ortelius imprimeix el primer atles pròpiament dit, 53 fulls enquadernats. Comença l’edat d’or de la cartografia holandesa.
Els holandesos viatjaran explorant el món i publicaran els mapes, en lloc de reservar-se’ls. The Dutch were the first (non-natives) to undisputedly discover, explore and map many unknown isolated areas of the world such as Svalbard, Australia, New Zealand, Tonga, Sakhalin, and Easter Island.
Mercator introdueix una projecció cilíndrica que manté els angles i proporcions entre regions petites a costa de distorsionar als pols. Els meridians que haurien de convergir es dibuixen paral·lels:
El 1492 Colom arriba a Amèrica buscant una ruta a la Índia cap`a l’Oest.
Juan de la Cosa farà el primer mapa del nou continent.
El 1529 Diego Ribero, treballant per al Padrón Real a Sevilla, a Portuguese cartographer working for Spain, made what is considered the first scientific world map: the 1527 Padrón real. The layout of the map (Mapamundi) is strongly influenced by the information obtained during the Magellan-Elcano trip around the world. Diego’s map delineates very precisely the coasts of Central and South America. The map shows, for the first time, the real extension of the Pacific Ocean. It also shows, for the first time, the North American coast as a continuous one (probably influenced by the Esteban Gómez’s exploration in 1525). It also shows the demarcation of the Treaty of Tordesillas.
La carta portolana és un tipus de mapa nàutic, típic de la cartografia portolana, que servia essencialment per a localitzar els ports de mar i conèixer els perills que s’hi podien trobar, com ara els corrents o la poca fondària. Les cartes portolanes no eren gaire detallades, perquè només hi interessava el que afectava la navegació, i aquesta estava basada en el cabotatge. La carta portolana era elaborada principalment amb les dades que oferia la brúixola.
En l’època d’expansió de la Corona d’Aragó, els cartògrafs mallorquins, principalment jueus, van elaborar cartes amb els rumbs.
L’Atles català (1375) és el mapa cartogràfic català més important de l’edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, i se sap que la data aproximada de producció és el 1375 pel registre que figura en el calendari que l’acompanya.
Té sis fulls:
1. Cosmografia: 30 dies d’un mes lunar, la rosa dels vents, càlcul de festes mòbils, text sobre la terra, esfèrica amb una circumferència màxima de 180.000 estadis. Calculant a raó de 200 m per estadi, s’obté un resultat d’uns 36.000 quilòmetres.
2. Calendari: Solar i lunar, amb les quatre estacions de l’any. Ddades astronòmiques basades en el model geocèntric de Claudi Ptolemeu, que no deixen de ser un recull de la cosmografia científica de l’època. La humanitat sobre la Terra resta envoltada pels tres altres elements bàsics, l’aire, l’aigua, i el foc. En les successives anelles blaves es poden trobar la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn, i el firmament amb 18 estels.
3-4. Finisterre i la mediterrània. És el primer mapa que incorpora una rosa dels vents. Detall de Catalunya (invertit), amb l’Ebre, Tarragona, Tamarit, Llobregat, Barcelona, Sant Pol, Blanes, els Pirineus, Lleida, el Segre.
El mapamundi de Fra Mauro, “considerat el millor memorial de la cartografia medieval” segons Roberto Almagià, fou dibuixat entre 1457 i 1459 pel monjo venecià fra Mauro. És un planisferi circular dibuixat sobre pergamí, muntat sobre un bastidor de fusta i té uns dos metres de diàmetre.
Incorpora detalls de Xina i Corea, probablement obtinguts amb el mapamundi de Kangnido, dibuixat el 1402 a Corea, que es basa en mapes d’origen xinès més antics, avui dia perduts.
La terra, geografia | El cicle hidrològic | El cicle redox | El carboni i el nitrogen | Energia
Què passa a la terra? quins són els grans cicles químics? els àtoms que passen a través meu, d’on vénen i on van després? respiro el mateix oxígen que Napoleó? [invterra.odt a inventari]. Rilke en un dels sonets a Orfeu II.1 diu: Quants d’aquests llocs de l’espai foren / ja dins de mi. Hi ha més d’un vent / que és com fill meu. / Em reconeixes, aire, en altre temps ple encara dels meus llocs.
El gran cicle hidrològic: plou, baixen les aigües amb els sediments fins al mar, s’evapora i tornem a començar.
El gran cicle redox : a la superfíce terrestre hi ha metalls reductors i una atmosfera oxidant, així que el que passa és un gran procés d’oxidació [tot es rovella], els processos químics ho inverteixen, així com els processos de les plantes que per la fotosíntesi capturen CO2 i alliberen oxígen. Els animals inhalen O2 i alliberen CO2. Les roques oxidades tenen un color vermellós. Quan estan sotmeses a un líquid reductor, es “blanquegen” cap a verd o blanc.
Carboni i Nitrogen
Cicle del carboni: plantes CO2+aigua=compostos orgànics +O2, animals heteròtrofs: compostos orgànics + O2= CO2 urea, també alliberen CO2 els fongs. La matèria orgànica morta forma combustible fòssil, en cremar-lo alliberem CO2.
Nitrogen: [fonamental pels aminoàcids, DNA] El gas nitrogen N2 és molt inert i només pot ser fixat per unes bacteries que el deixen com a amoníac o Nitrat -> (Plantes superiors) -> aminoàcids -> (animals superiors) -> amoníac/urea -> (bateries nitrificants, nitrosomes) -> Nitrit (B.Nitrificants, nitrobacter) -> Nitrat]
La matèria morta en descompondre’s i el nitrogen de l’atmosfera amb els llamps, deixa al terra nitrogen. Les bactèries el converteixen en amoníac, unes altres en nitrits i unes altres en nitrats, que seran absorbits per les plantes o bactèries desnitrificants. Amb el nitrogen de les plantes formem els nostres aminoàcids. Fósfor, ferro i altres elements, estan presents en sals i compostos a les roques, són dissolts i passen a l’aigua, d’on són absorbits pels vegetals i després pels heteròtrofs.
Els protons i electrons que em formen són tan vells com l’univers, i els àtoms (Contemplació, els àtoms que em formen)
Energia: la terra és un sistema tancat pel que fa a elements, però obert pel que fa a energia. Rep energia del sol que és fixada per la fotosíntesi.
L’energia del sol és absorbida per l’atmosfera i pel terra, que escalfa uns 14º. Una part és fixada per les plantes en la fotosíntesi. Retorna fora per reflexió dels núvols i aerorols i radiació del terra. Part d’aquesta radiació és aturada per gasos com el diòxid de carboni que fan un efecte d’hivernacle. L’augment d’aquests gasos, per combustió de combustibles fòssils, i per disminució dels boscos que capturen CO2 i retornen oxígen, augmenta l’efecte hivernacle i la temperatura del planeta.
L’aportació d’energia per part del sol és la que permet que es formin sistemes complexos com la vida (la vida i l’entropia).
Per que la vida sigui possible, la terra s’ha de mantenir dins d’uns certs paràmetres pel que fa a la temperatura, salinitat, nivells d’oxígen a l’atmosfera. [ Un planeta massa fred amb totes les mol·lècules en estat sòlid no permetria els processos complexos de reproducció i creixement. Un planeta massa calent, amb els elements en estat gasós, tampoc. James Lovelock va formular la hipòtesi de Gaia, que havíem d’entendre el planeta com un sistema que s’autoregula, amb biosfera evolucionant per tal de crear un entorn habitable. No està acceptada per tothom. Les condicions per la vida es plantegen a l’hora de buscar planetes que puguin tenir vida. Que hi hagi aigua, una atmosfera amb oxígen, carboni (vida extraterrestre).
L’alteració de l’equilibri per la combustió de combustibles fòssils i la desaparició de boscos causa un escalfament global que és una amanenaça per la vida a la terra.
No hem tingut una teoria sobre l’interior fins el 1960, a partir de models deduits per les ones en terratrèmols. Nucli 1 sòlid 1200 km, nucli 2 líquid 2800 km, capa òxids 2000 km, mantell crosta 400 km. Podem proposar un model d’un nucli d’elements pesats (1200km), envoltat d’una capa líquida (2800 km) i una escorça. [a ampliar]
Escorça continental: 9km bàsicament silicats i òxid d’alumini, temperatura -90º/900º
Escorça oceànica: 4-11 km, semblant, temperatura 0º/400º
Mantell superior: 11 a 660 km: roca sòlida o semisòlida, silicats i òxid de magnesi, temperatura 400º/2000º
Mantell interior: 660 a 2890km, roca semisòlida, semblant, temperatura 2000º/4000º
Nucli extern: 2890 a 5150 km, ferro i níquel líquid, 4000º/5000º
Nucli intern 5150 a 6370 km, ferro sòlid, 5000º/5500º
Magnetisme (produït pel moviment d’un nucli líquid) conegut des del s XI
Dins del mantell hi ha com bosses de material més espès al voltant de les quals hi hauria més activitat volcànica, activitat no localitzada als límits de les plaques continentals : article BBC
El 97% de l’aigua és als oceans, menys del 3% restant seria aigua dolça, un 2.75% [llacs salats]. El criteri per definir l’aigua dolça és que tingui menys de 500 ppm (parts per milió) de sals dissoltes.
L’aigua dolça, que la majoria d’éssers vius terrestres necessita per créixer i desenvolupar-se, representa només el 2,75% de tota l’aigua del nostre planeta, i a més està desigualment distribuïda. D’aquest 2,75% d’aigua continental (ja que n’hi ha que tenen més concentració de sal que l’aigua marina), el 2,05% es troba en forma de gel, el 0,68% són subterrànies i només el 0,0111% són superficials, de les quals el 0,01% són llacs i estanys, el 0,001% són humitat en el sol i només el 0,0001% és als rius.
Els llacs doncs, contenen un 87% de l’aigua dolça disponibles en superfície, un 29% els grans llacs d’Àfrica, 22% al llac Baikal, 21% als grans llacs americans i 14% a la resta.
Glaceres: El 70% de l’aigua dolça està en forma de gel, un 99% als casquets polars. A latituds inferiorses troba a [Aneto, Islàndia, Perito Moreno]. Louis Agassiz.
Geodinàmica externa: Els rius formen torrents, valls en V, i meandres fins arribar al delta on es sedimenten els materials que arrosseguen i van arrodonint formant els còdols. [ veure How to read Water per un detall exquisit].
L’aigua que es filtra a les escletxes de les roques augmenta de volum en glaçar-se i les trenca. També els arrels de les plantes.
Una vall en forma de U revela que hi havia hagut una glacera.
Juntament amb els vents donen forma al relleu resultat de les orogènies.
Alfisols Must have argillic, natric, or kandic horizon; High-to-medium base saturation; Moderately weathered; Commonly form under boreal or broadleaf forests; Rich in iron and aluminum; Common in humid areas, semi-tropics, and mediterranean climates; 9.6% of global & 14.5% of U.S. ice-free land
Andisols Form from volcanic ejecta, dominated by allophane or Al-humic complexes; Must have andic soil properties: high in poorly crystalline Fe and Al minerals, high in phosphorus, low bulk density, and high proportions of glass and amorphous colloidal materials, such as allophane, imogolite and ferrihydrite; High Organic Matter content, sometimes melanic epipedon; 0.7% of global & 1.7% of U.S. ice-free land
Aridisols Dry soil (i.e., must have aridic moisture regime); Ochric epipedon is common; Sometimes argillic or natric horizon; Must have some diagnostic subsurface horizon; Commonly in deserts; 12.7% of global & 8.8% of U.S. ice-free land
Entisols Least soil profile development; Ochric epipedon is common; No B horizons; most common order by surface area (16.3% of global & 12.2% of U.S. ice-free land)
Gelisols Soils with permafrost within 100 cm or cryoturbation (frost churning) within 100 cm plus permafrost within 200 cm; Commonly at high latitudes and elevations; 8.6% of global & 7.5% of U.S. ice-free land
Histosols Must have histic epipedon; Usually aquic soil moisture regime; No diagnostic subsurface horizons; Rapid decomposition when aerated; Peat or bog; >20% organic matter; Organic soil materials extending down to an impermeable layer or with an organic layer that is more than 40 cm thick and without andic properties Commonly in wetlands (swamps, marshes, etc.); 1.2% of global & 1.3% of U.S. ice-free land
Inceptisols Similar to Entisol, but beginning of a B horizon is evident; No diagnostic subsurface horizons; On landscapes continuously eroded or young deposits; Cambic, sulfuric, calcic, gypsic, petrocalcic, or petrogypsic horizon, or with a mollic, umbric, or histic epipedon, or with an exchangeable sodium percentage of >15% or fragipan; 9.9% of global & 9.1% of U.S. ice-free land
Mollisols Must have mollic epipedon; High base saturation of >50%; Dark soils; Some with argillic or natric horizons; Common in grasslands; 6.9% of global & 22.4% of U.S. ice-free land
Oxisols Most soil profile development; Must have oxic horizon within 150 cm of soil surface; Low nutrient availability; No argillic horizon; Highly weathered; Dominated by end-member clays, Al and Fe oxides; Commonly in old landscapes in tropics; 7.6% of global & <0.01% of U.S. ice-free land
Spodosols Must have spodic horizon within 2 m of soil surface and without andic properties; Usually have albic horizon; High in Fe, Al oxides and humus accumulation; Acidic soils; Common in coniferous or boreal forests; 2.6% of global and 3.3% of U.S. ice-free land
Ultisols Must have argillic or kandic horizon; Low base saturation of <35% at 2 m depth or 75 cm below a fragipan; Common in subtropical regions; often known as red clay soils; 8.5% of global & 9.6% of U.S. ice-free land
Vertisols Usually mollic epipedon; High in shrinking and swelling clays; >30% clay to a depth of 50 cm; Deep cracks (called gilgai) form when soil dries; Form from parent material high in clay (e.g., shales, basins, exposed Bt horizons of old soils); 2.4% of global & 1.7% of U.S. ice-free land
Els elements més comuns són: oxígen, hidrogen, calci, alumini, ferro, cvarbó, silici i sofre.
Sílici: quars o cristall de roca, combinat amb alumini i altres cossos constitueix la immensa varietat de materials argilosos amb què es fabriquen teules i rajoles. Mica.
Calç, amb carboni i oxígen forma els materials calissos. Amb sofre forma guix.
El 99% dels materials de l’escorça són 11 òxids, silica, alumina, òxids de ferro, lime (calç), magnèsia, potasa i soda. Un 1% són chlorine, sulfur, i fluorine.
Roques ígnees: Granit, basalt. No presenten estrats ni foliació i contenen cristalls. No contenen fòssils. Unes s’originen quan el magma es refreda en profunditat, i mentre puja altera les altres roques que troba. Si es troba a la superfície és perquè algun altre procés l’ha deixat al descobert. D’altres es refreden de cop en sortir en una erupció.
Quatre tipus de magma, que es divideixen segons a quina profunditat han cristalitzat, amb el gra més gruixut com més profund. [ A Rudel]
gra fi: riolita, obsidiana, basalt [c andesita, basalt, lava]
Roques sedimentàries, modificació d’ígnees i sedimentàries per calor o pressió: Pissarra o Licorella, color gris, negre o bru, s’esfullen fàcilment. Forma muntanyes amb estrats molt inclinats. Si hi ha metamorfisme regional presentaran foliació, si és de contacte estaran més a l’atzar.
gra gruixut: foliades com el Gneis, o no foliades com la granulita i els marbres
gra mitjà: f Esquits, nf marbres
gra fi: f pissarra, nf marbres [ c pissarra, marbre ]
Roques sedimentàries. Arenoses, amb una textura granular com la pedra d’esmolar, amb grans de quars majoritàriament. Calisses. Les muntanyes formen grans bancs que han quedat al descobert per l’erosió. També són sedimentàries l’argila, marga i sorra que forma les valls. Capes molt evidents o grans poc connectats, que se separen fàcilment.
arenisca S mig
marga S fi
pedra calcària S fi
lignit S mig fi
dolomia S fi
argila S fi
caliza pedra calcària S fi
gra gruixut: fragments de roca conglomerats
gra mitjà: fragments de roca garnaca, de quars: arenisca, de calç caliça o travertino, altres roca de guix potasa o argila ferruginosa
gra fi: fragments de quars argila, calç, altres lignit turba
MINERALS
Halurs: fluor, clor, brom, iode (100)
Òxids: un o dos elements metàl·lics combinen amb oxígen (250) agata
Sulfurs: sofre combinat amb elements metàl·lics i no m. (300)
Carbonats: Un element metàl·lic combinat amb un radical carbonat (CO3)-2 (200)
Sulfats: Metall amb radical sulfat (SO4)-2
Fosfats (> 500). Metall amb radical fosfat (PO4)-3
Silicats: elements metàl·lics que combinen amb tetraedres (Si)4+ (>500)
1724 Farenheit construeix un termòmetre de mercuri. El 1742 Celsius definirà una altra escala.
Higròmetres. Anemòmetres.
El baròmetre de mercuri [Galileu en tenia un d’aigua]
1763 Lavoisier registra la humitat, pressió atmosfèrica i velocitat del vent cada dia.
1793 John Dalton distribueix una xarxa de pluviòmetres.
1863 E.H. Marié-Davy comença a dibuixar mapes d’isobares [que permeten anticipar la direcció dels vents]
1863 Francis Galton a Meteorographica introdueix les nocions de cicló i anticicló. [cicló, vents i pluges, anticicló, temps estables]
L’arribada d’un front fred desplaçant l’aire calent i humit amunt formaria cumulunimbus i pluges intenses.
L’arribada d’un front calent que pujarà sobre del fred durà Cirrus, cirrustrats, Altostrats i Nimbostrats, amb pluges suaus.
1904 Vilhelm Bjerknes concep la predicció del temps a partir de set variables a cada punt: pressió, temperatura, densitat, humitat i el vector velocitat. Amb les lleis de continuïtat de massa, moment i la termodinàmica i el model de gasos ideals, es poden escriure les equacions.
1922 Richardson divideix el cel en cel·les de 200km i du a terme la primera previsió, 6 hores vista, necessitant sis setmanes per fer els càlculs.
1950 Primera previsió feta amb l’ordinador ENIAC
1975 Es funda el ECMWF, european center for mediumrange Wheather Forecasts.
En un model simplificat (Hadley), els alisis són vents que van ran de terra dels pols a l’equador, on s’enlairen i els contraelisis tornen al pol. L’equador seria una zona de calma
El model més elaborat de Ferrell descriu unes cel·les secundàries i els efectes de la rotació de la terra. Les cel·les de Hadley funcionarien entre els tròpics.
Així, els alisis bufen del NE cap el SW a l’hemosferi boreal, i a del SE cap el SW a l’austral. [així que per navegar d’Amèrica a Europa cal cenyir o pujar sobre els tròpics].
Els roaring forties són els vents de W a E que hi ha entre les latituds 40º i 60º a l’hemisferi sud, especialment forts perquè no hi ha terra i muntanyes que els parin.
Brises
Durant el dia tenim la marinada, que bufa de mar cap a terra (xaloc), i a la nit de terra a mar (mestral) [per això els pescadors sortien de nit].
(Els monsons serien brises estacionals a gran escala, a l’estiu l’aire de terra s’escalfa abans i puja, entrant aire de mar més humit que descarrega pluges. A l’hivern, la terra està més freda).
Els vents al món en temps real
Erosió
El vent amb les partícules de pols suspeses erosiona les roques i forma dunes.
El dia i la nit: la terra gira sobre si mateixa cada 24 hores. Veiem sortir el sol i la lluna. La lluna gira al voltant de la terra amb un període de 29.5 dies (i gira sobre si mateixa amb el mateix període de manera que sempre presenta la mateixa cara).
Les estacions: la terra gira al voltant del sol. Com que l’eix de rotació està inclinat 23.5º, de març a setembre l’hemisferi nord rep més llum i per tant és més escalfat pel sol, de setembre a març, és a l’inrevés ( el firmament). [ model heliocèntric]
Segons la latitud, també varia, del pol a l’equador. La influència del corrent del golf i el riu Negre fa que no segueixin els paral·lels :
També varia amb l’alçada, aproximadament 2º cada 100m.
Pressió i vents
Les diferències de temperatura a l’aire i a la superfície causen diferències de pressió i moviment de masses d’aire, vents. [ PV=nrT en el model dels gasos perfectes].
Localment tenim les brises, durant el dia l’aire de la terra s’ha escalfat i bufa el xaloc des del mar. De nit és a l’inrevés i el mestral bufa de terra a mar ( la rosa dels vents ).
L’aire escalfat pujarà amunt, es crea una zona de baixa pressió i el seu lloc serà ocupat per aire fred que du pluges: cicló. L’aire gira en forma de remolí (acw a l’hemisferi nord, cw austral). L’aire fred baixa i es forma una zona d’alta pressió, unanticicló [no arriba aire humit i tenim temps estable?] [ una baixada de pressió al baròmetre indica pluges]. És un nucli d’altes pressions atmosfèriques. És el terme oposat a cicló (nucli de baixes pressions atmosfèriques). L’anticicló es tracta d’un fenomen meteorològic que es pot definir com una circulació de vents a gran escala al voltant d’una regió central d’altes pressions atmosfèriques, que, per la força de Coriolis, gira en sentit horari (dextrògir) en l’hemisferi nord i en sentit antihorari (levogir) en l’hemisferi sud.[1] En un anticicló la pressió atmosfèrica (corregida a nivell del mar) és superior a la de l’aire que l’envolta. L’aire d’un anticicló és més estable que l’aire que l’envolta i davalla sobre el sòl des de les capes altes de l’atmosfera, produint-se un fenomen anomenat subsidència que limita la formació de núvols.
Front fred: L’entrada d’aire fred desplaça l’aire calent humit cap amunt formant-se cumulunimbus amb tempestes i pluges fortes.
Front calent que es desplaçarà sobre el fred, formant-se Cirrus, Cs, Altostratus i al final Nimbostratus amb pluges lleugeres o moderades.
Tenint en compte les diferències de temperatura al llarg de tot el globus, es proposen models generals de circulació de l’aire, que pujaria a l’equador i baixaria als pols: Els vents.
Humitat, pluges, el cicle de l’aigua
A l’aire hi ha vapor d’aigua i a cada temperatura li correspon una quantitat abans que el vapor se saturi en forma de gotes, que seria el 100% d’humitat. O a l’inrevés, per una mateixa humitat relativa, hi ha una temperatura a la qual es comença a condensar formant rosada, el dew point, punt de rosada. Per això a la nit es condensa el vapor i al matí ens trobem les fulles plenes de gotes.
A l’aire les gotes es glacen formant petits cristalls que s’agrupen en núvols de diferents tipus i alçades dins del que s’anomena Troposfera (de 0 a 12 km). Les ciències de l’atmosfera han estudiat què hi ha més amunt i quina és l’estructura de l’atmosfera. Tal com es veu més amunt, una baixada de pressió i humitat vol dir que arribarà una massa d’aire fred desplaçant l’aire calent i humit cap amunt. Aleshores es refreda i hi ha precipitacions que poden ser en forma de pluja, pedra o neu.
El cicle de l’aigua: L’aigua s’evapora al mar [ i una petita part a les aigües continentals] i queda a l’atmosfera. Quan es donen les condicions es condensa i precipita. Queda emmagatzemada en forma de neu, llacs o en aquífers sota terra. La que no, va baixant en rierols i torrents fins a formar rius desembocar al mar.
Precipitacions a diferents parts del món
Observació del cel per predir el temps: Junt amb la tendència de la pressió fer servir les condicions del cel és un dels paràmetres més importants, especialment en zones muntanyoses. L’engruiximent de la capa de núvols o l’envaïment de núvols més alts és indicatiu de pluja propera. La boira matinera pot indicar bones condicions (temps no plujós), ja que les condicions de pluja estan precedides per vent o núvols que fan que no es formi la boira. L’aproximació d’una línia de tempesta pot indicar l’aproximació d’un front fred. El cel sense núvols indica bon temps a curt termini.
El conjunt de canvis de temperatura, precipitacions i humitat, vents, corrents de l’oceà i el tipus de paisatge, determinen els diferents climes: Tropical, Sec, Temperat, Fred i Polar. Segons el tipus de comunitat vegetal en aquests climes hi trobarem fins a 15 biomes. Per exemple, segons si hi ha bosc o no, serà diferent l’evaporació, l’intercanvi de CO2 o l’erosió.
Electricitat i magnetisme
Els núvols es carreguen elèctricament i en situació de tempesta [ i quan hi ha prou conductivitat] descarreguen a terra. L’escalfament sobtat de l’aire fa que es propagui una expansiva, el tro.
Aurores boreals: L’aurora polar consisteix en una llum natural que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars a causa de l’impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra.
Òptica
Cel blau, cel rogenc: és blau perquè en tenir la longitud d’ona més curta, és la que es dispersa més [és la que té més energia de l’espectre visible]. Al vespre és vermell perquè els raigs de sol travessen més atmosfera. [ i l’aire va absorbint
Arc de Sant Martí: Les gotes d’aigua fan de prisma.
Halo: 22º quan els raigs travessen cristalls de glaç de cirrus
1609 Kepler proposa la lluna com a causa de les marees. Newton ho explica als Principia.
1776 Laplace escriu les equacions que tenen en compte el fregament i la ressonància. Les equacions serviran també per obenir estimacions del fons marí (3962 m a l’Atlàntic).
1855 Matthew Maury, identifica els principals corrents oceànics.
1905 Walfrid Ekman explica els corrents de superfície causats pels vents. A l’hemisferi nord el vent de l’oest empeny l’aigua a la dreta, i els alisis del nordest cap a l’esquerra.
1915 Langevin desenvolupa el sonar per detectar submarins durant la primera guerra mundial. Servirà per explorar el fons marí.
1960 El batiscaf Trieste de Piccard i Walsh baixen a la fossa Mariana, a 10000m, el 2012 James Cameron hi torna.
Oceà seria l’aigua salada que cobreix un 71% de la superfície de la terra. Encara que formen un continu, convencionalment el dividim en:
Pacífic, 168M km2
Atlàntic, 85M km2
Índic, 70M km2
Àrtic i Antàrtic (a vegades considerats com extensions de l’Atlàntic i Pacífic)
El mar té una fondària mitjana d’uns 4- 6000m enfontsant-se fins a 10 o 11000 a les foses pelàgiques. S’ha identificat una dorsal a l’atlàntic, a l’índic i al Pacífic, coincidint amb les plaques tectòniques divergents. (que en alguns punts sigui tan fons justifica aquell acudit d’un que veu el mar per primer cop i diu “quànta aigua!” i l’altre afegeix “Oh, i la que hi ha a sota que no es veu).
Marees
Degut a l’atracció de la lluna, la massa d’aigua canvia de nivell, donant lloc a dos màxims cada dia, amb un període de 12.42 hores, corresponent a mig dia lunar. (Hi ha dos màxims perquè no només es desplaça l’aigua propera a la lluna sinó també la terra sencera, així que el costat oposat també té marea alta).
El corrent del golf puja fins a l’àrtic (calent, superfície) on s’enfonsa i baixa al sud, es desplaça a l’est i torna a pujar a l’Índic i Pacífic. Es desplaça cap a l’oest tornant a l’Atlàntic.
Corrents de superfície, les cel·les de vents intermitges empenyen l’aigua de dreta a esquerra al nord i a l’inrevés al sud.
El Niño / la Niña (BBC). Quan les temperatures a la superfícies del Pacific són més altes del normal i arriba aigua calenta a l’est (Perú). Altera el clima provocant pluges intenses. La Niña és el fenomen contrari.
Composició
La salinitat mitjana és de 31-28 g/kg, és a dir, al voltant d’un 3%, variant a les zones on es fon el glaç o desembocadures dels rius.
La salinitat és més gran als tròpics, 3.7% que no pas als pols, 2.8%
Cicle de l’aigua
A les regions polars i temperades la precipitació és més gran que l’evaporació, al tròpic a l’inrevés.
La temperatura a l’hivern és de -2º, 5º-20º, 20-25º.
El pinsà comú, pinsà o pardal d’ala blanca (Fringilla coelebs, del llatí vulgar pincio i aquest de pinc, onomatopeia del crit) és un ocell de l’ordre dels passeriformes i de la família dels fringíl·lids. És una de les espècies més comunes de Catalunya on es reuneixen estols de centenars d’exemplars, repartits entre conreus, pastures, boscos i arbredes.
Durant anys he sentit el seu cant a les excursions, sense poder-lo identificar. El juliol de 2019 a Núria vaig poder fer-li una foto i en sentir-lo cantar, per fi en vaig poder saber el nom.
Cada any les espero, a mitjans d’abril, i m’alegren l’estiu quan les veig volar veloces fent curses al pati de veïns, o quan estic assegut a la terrassa.
Miró. Oiseau dans l’espace 1976. Reina Sofía
Llavors Diotima i jo ens envolàvem; corríem d’ací d’allà com orenetes, d’una primavera del món a l’altra, per l’ample domini del sol i més enllà, cap a les altres illes del firmament, per les ribes daurades de Sírius, per les valls d’Arctur plenes d’esperits… [ Hölderlin, Hiperió, p.76]
Quercus Pyrenaica (tot i que no n’hi ha Pirineu), a Catalunya només al bosc de Poblet a les muntantes de Prades. Es diu reboll perquè rebrota després de tallar-lo.
0-12 km Troposfera: És la capa inferior de l’atmosfera i es troba en contacte amb la superfície terrestre. Té un gruix variable degut al moviment de rotació terrestre, que fa que a l’equador predomini la força centrífuga i el gruix de la troposfera és d’uns 17 km, mentre que en els pols) predomina la força centrípeta i el gruix d’aquesta capa és d’uns 8 km.[5] Dins d’aquesta capa es produeixen importants fluxos convectius verticals i horitzontals (anomenats vent de forma genèrica), provocats per les diferències de pressió i temperatura existents entre unes regions i altres. Per això, en aquesta capa tenen lloc els anomenats fenòmens meteorològics que caracteritzen les zones climàtiques de la Terra. Com que la troposfera es troba en contacte amb la hidrosfera i la biosfera, presenta quantitats importants, però variables, de vapor d’aigua i de diòxid de carboni, així com quantitats també variables de partícules en suspensió (sobretot en els primers 500 m, que és la part coneguda com a capa bruta). La troposfera s’escalfa principalment per la transferència d’energia d’infraroig (calor) des de la superfície terrestre. Per això, en general la part més baixa de la troposfera és la més calenta mentre que la temperatura disminueix amb l’augment de l’altitud, a raó d’aproximadament 1 °C cada 150 m
12-50 km Estratosfera. Aquesta capa conté aproximadament el 10% de la massa atmosfèrica. Es caracteritza per la pràctica inexistència de circulació vertical de l’aire. En canvi, els fluxos horitzontals d’aire assoleixen sovint velocitats d’uns 200 km/h. Es tracta d’una atmosfera molt tènue i poc turbulenta, ja que l’aire calent que es troba a la part superior és menys dens i per tant és estable damunt de l’aire més fred. Per aquest motiu els avions comercials volen a aquest nivell.
50-85 km Mesosfera. La característica més remarcable d’aquesta capa és un nou descens de la temperatura en augmentar l’altitud, fins a arribar als -100 °C aproximadament, a una altitud de 80 km, on se situa la mesopausa, que és la zona més freda de l’atmosfera. La mesosfera conté només el 0,1% de la massa total de l’aire.
85-500 km Termosfera o Ionosfera. La termosfera és la capa més gran de l’atmosfera, situada per sobre la mesosfera i per sota de l’exosfera. En la termosfera la temperatura augmenta amb l’altitud fins a arribar a la termopausa (o exobase), que marca el límit entre la termosfera i l’exosfera. Aquest límit varia segons l’activitat solar i se sol trobar entre els 350 i els 800 km. La temperatura d’aquesta capa pot assolir els 1500 °C, encara que les molècules de gas estan tan allunyades que el terme temperatura no es pot fer servir en el sentit habitual. L’aire està tan enrarit que una molècula individual (per exemple d’oxigen) viatja de mitjana 1 km abans de col·lidir amb altres molècules.
500-10.000 km Exosfera. L’exosfera és la capa més externa de l’atmosfera terrestre i s’estén des de la termopausa cap a dalt (aproximadament des dels 500 km fins a uns 10000 km d’altitud). L’exosfera marca el límit entre l’atmosfera terrestre i l’espai exterior. Està composta principalment per hidrogen i heli. Les partícules estan tan allunyades entre si que poden viatjar centenars de kilòmetres sense col·lidir entre elles. Com que les partícules rarament xoquen, l’atmosfera no es comporta com un fluid.
16xx Hadley: L’aire puja a l’Equador i es desplaça a nord i sud per dalt, essent desplaçat de W a E per la rotació de la terra. Retorna per superfície desplaçant-se de E a W.
1856 William Ferrell, refina el model proposant unes cel·les intermitges
[aire]
1784 Cavendish estableix que la composició de l’aire és bàsicament oxígen i nitrogen. ( l’estudi de l’evolució revela que les cianobactèries van transformar la composició de l’atmosfera de reductora a oxidant, fa 2400 milions d’anys: “la catàstrofe de l’oxígen“)
Nitrogen (78%)
Oxígen (21%)
Argon (1%)
Diòxid de carboni (0.03%)
Vapor d’aigua
1804 Gay-Lussac i Biot pugen en globus 4 km per mesurar la concentració d’oxígen, pressió i temperatura. Disminueixen gradualment. S’envien sondes no tripulades més amunt i s’arriba a la conclusió que hi ha una primera capa, la Troposfera, de 0-12 km, on tenen lloc els fenomens meteorològics 0-12km. Segueix la Estratosfera, més uniforme i calma (12-50km).
1904 es veu que les ones de ràdio són reflectides, la qual cosa implica que hi ha d’haver una capa de plasma. S’anomena ionosfera [de moment no se sap l’alçada] > 50km
1930 Els globus sonda que mesuren temperatura, humitat i pressió són capaços d’enviar els resultats per ràdio.
1940 Explorant amb coets es troba una capa on la temperatura cau de sobte, la mesosfera. de 50 a 85 km, i després una capa de 85km en amunt on la temperatura augmenta, la termosfera, on hi ha els ions que fan reflectir les ones de ràdio.
Verticalment NS: les serralades al llarg del pacífic N-S: rocky mountains i Andes, per subducció de la placa oceànica del pacífic sota la continental americana (-150Ma). Les apalatxes, bàltiques i escòcia de l’orogènia caledoniana (450 a 400Ma). Urals, 300Ma.
Verticalment NS: les serralades al llarg del pacífic N-S: rocky mountains i Andes, per subducció de la placa oceànica del pacífic sota la continental americana (-150Ma). Les apalatxes, bàltiques i escòcia de l’orogènia caledoniana (450 a 400Ma). Urals, 300Ma.
Tenim 7 grans plaques tectòniques que van desplaçant-se sobre el mantell. [les orogènies, ¿són sempre resultat d’un xoc entre plaques?]
Catalunya: a part d’alguna petita àrea emergida al carbonífer, Catalunya va estar submergida fins l’orogènia alpina fa uns 66 mA quan el xoc amb àfrica fa emergir els pirineus i la serralada costera (66-30), vulcanisme a la serralada transversal fa 10Ma . Tota la depressió era un mar obert fins que es va anar assecant a partir del Miocè.]
La superfície terrestre es refreda i es comencen a formar plaques sobre el mantell, el vapor es condensa i la pluja crea els oceans. Les parts estables s’anomenen cratons , i les altres serien les muntanyes en evolució per orogènies (províncies geològiques).
-4000 Arqueà
-2500 Proterozoic
-1000 Rodinia. Les reconstruccions dels continents anteriors a 300 mA (Pangea) són incertes. Però cap el -1000 mA, la major part de les masses continentals estaven unides en un supercontinent anomenat Rodinia que es va començar a desfer als 800Ma.
Els cratons es van desplaçar cap al pol sud on van estar junts del 600 al 550 (Pannotia) fins que es van separar entre Laurasia (Laurentia, Groenlandia, Baltica, Siberia ) i Gondwana (Àfrica, Amèrica del sud, Austràlia, Antàrtica, Índia, i el SE d’Europa) . Els xocs de les masses de Laurasia constitueixen l’orogènia Grenville (1000Ma), els de Gondwana l’orogènia Pan-African (650–500 Ma). els xocs entre els cratons que formaven Gondwana.
-541 Ma PALEOZOIC [unió dels continents per formar pangea amb les orogènies Caledònia i Herniciana per les col·lisions]
-490 a 390. Ordovicià i Silúric. Laurentia i Baltica xoquen amb l’orogènia Caledoniana per formar Laurussia [ICGC diu 750 480] En queden evidències a las Apalatxes, escandinavia i Escòcia.
-416 Devonià: Gondwana i Siberia s’apropen a Laurussia i en la colisió es formen els Urals Urals.
-380 a 280 Carbonífer. La col·lisió de Gondwana amb Laurussia fa l’orogènia Varisca a Europa [ICGC diu 480 a 250] (muntanyes de la península ibèrica i els Pirineus, Sud d’Irlanda i Gal·les, massís entral a França, massís del Rin, els Alps (que després seran modificats per l’orogènia alpina) o la Alleghenian a Nordamèrica (segona passada apalatxes, massís de l’Atlas a Àfrica). Es forma un únic supercontinent, Pangaea. Estava centrat a l’equador i envoltat d’un superoceà, Panthalassa.
-280 Permià -252
-256 MESOZOIC [Divisió de Pangea, Andes i Rocoses per subducció del pacífic)
-175 Ma Pangea es divideix entre Laurasia and Gondwana
-80 a -55 Ma Serralada nordamericana: Sierra Madre, Rocky mountains. Laramide orogeny
-66 CENOZOIC [ Àfrica i la índia pugen ja i xoca amb Lauràsia, orogènia alpina]
Els continents s’acaben de desplaçar fins a les posicions actuals. Australia, puja al nord i topa amb el Sudest asiàtic; Antarctica es desplaça al pol sud. L’oceà Atlantic s’eixampla només fa 2.8. Sudamèrica s’uniex al nord amb l’istme de Panamà.
A partir de la hipòtesi de Wegener s’ha establert que la litosfera, amb l’escorça i el mantell residual, amb un gruix d’uns 100 km, està formada per 7 grans plaques que es desplacen, deriva continental, sobre el mantell. Quan convergeix un placa oceànica amb una continental ficant-se a sota, es forma una serralada litoral [Amèrica i el pacífic]. Quan topen dues plaques continentals es forma una cadena de muntanyes [Pirineus, Himalaia]. Quan divergeixen, es formen oceans, o rifts.
Les plaques es desplacen 3-7 cm cada any.
A les zones de contacte és on hi ha més activitat volcànica.
Catalunya: Mapa de cobertes del sol a Catalunya, Observatori de paisatges, Folch
Films
El món
Els estudis de zones climàtiques proposen 15 biomes de 4 zones, fred, temperat, desert, tròpic. Les guies de naturalesa de les latituds temperades, que normalment no tenen ni desert ni tròpics, inclouen muntanya, rius i llacs, mars i costes. [Dins de cada bioma, l’hàbitat concret varia segons si la zona es troba a la plana, la muntanya, o al costat d’un riu]. La base de dades d’ecoregions ens dóna una idea de quin Bioma hi ha a cada lloc del món. aquesta classificació no dóna raó de quin % de la terra està ocupat per l’agricultura.
Fred: 3 els pols roca i gel, la Tundra, la Taiga (90º a 60º)
Temperat: 4 Els boscos de coníferes, caducifolis, mediterranis, els prats i estepes (60º a 30º)
La superfície del planeta és 29% terra, del qual un 71% seria habitable, la resta deserts, roques i platja. D’aquest 71% gairebé la meitat, un 46% està dedicat a l’agricultura, i la resta són 38% boscos, 14% arbusts, 1% aigua dolça i 1% edificis i xarxa viària. La terra agrícola es dedica en un 77% a pastures, que aporten un 18% de les calories i un 37% de les proteïnes, mentre que un 23% són conreus que aporten un 82% de les calories i un 63% de les proteïnes. (Our World in data)
Es calcula que el 2020 la massa d’origen humà, edificis, carreteres, objectes és més gran que la massa biològica d’animals i plantes. (article)
Europa
Hàbitats Corine: Dona una llista de totes les zones naturales d’europa. És incomplet ja que només recull les zones protegides i les dades també són incompletes, no sempre hi ha tota la vegetació i plantes. Consulta llista de països > hàbitats > pàgina amb mapa ecoregions i llista d’espècies
1 – Ambients litorals i salins
2 – Aigües continentals
3 – Vegetació arbustiva i herbàcia (Prats i pastures)
4 – Boscos
5 – Molleres i aiguamolls
6 – Roques, tarteres, glaceres, coves
7 – [no existeix]
8 – Terres agrícoles i àrees antròpiques
9 – Àrees talades o cremades
S’identifiquen fins a 600 hàbitats. Per a cadascun, la documentació en PDF identifica la fauna més comuna. De la web del Corinne es pot descarregar una base de dades on es llisten els biòtops d’Europa i les espècies animals i vegetals.
La guia Plantas y animales de Europa de Harry Garms, que és la que faig servir més per identificar animals i plantes divideix Europa en tres zones, Àrtic (isoterma 10º al juliol), temperada i mediterrània(Península Ibèrica, costa francesa, Itàlia, Balcans).
Boscos i selves: coníferes al nord i muntanya, caducifolis i mixtes al mediterrani
Tundra, landa (heath), torbera (bog): molses, arbustos. Amb límits de fins on arriben els rèptils i els amfibis.
Aigües continentals: llacs, rius, estanys
Mar i costes
Praderies, sabanes i matollars temperats (Temperate grasslands, savannas, and shrublands)
Alta muntanya alpina i subalpina: prats, pi negre i avetosa
Muntanya mitjana medioeuropea: fagedes i rouredes humides, pi roig i avellanosa
Muntanya mediterrànea culminal: brolles d’eriçó, savinoses [ La Jonquera, Gavarres]
Muntanya i terra baixa mediterrània: roureda seca i roure martinenc, pi roig i roure de fulla petita, alzinar muntanyenc, alzinar litoral i sureda, carrascar i alzinar continental, alzinar baleàric, màquia continental de garric i arçot, màquina litoral de garric i olivella
Els climes es corresponen aproximadament amb els biomes. Köppen els classifica segons la temperatura i precipitació mitjanes (seguit també a AB306):
A) tropical humit: > 18º. (Selva Tropical, Savana tropical). Els tròpics són les zones de la terra al voltant de l’equador, 23.5º amunt pel tròpic de càncer i 23.5 avall a l’hemisferi sud. Reben més exposició del sol i força pluges.
B) Sec (dry): àrid, Desert o Estepa [correspon a Estepa temperada]
C) Temperat (mild) mid-latitude: 0º<fred<18º, 10º<calor. Mediterrani amb pluges a primavera i tardor, Humit subtropical amb pluges monsons que serien vents estacionals deguts a la diferència d’escalfament entre mar i terra.
D) Fred (cold) mid-latitude: fred < 0º , 10º<calor. Continental humit amb estiu càlid, estiu fred, subàrtic
E) polar: calor < 10º, Tundra, capa de glaç i alta muntanya
2 Humit: Prats inundats, Manglars (costa Carib i Àfrica)
El clima ha anat canviant al llarg de la història de la terra, per la combinació de canvis en la biosfera i activitat volcànica. Bàsicament la temperatura és el resultat del balanç entre la radiació solar que arriba, i la radiació que s’emet, que depèn de les propietats de l’atmosfera que fan un efecte hivernacle. La modificació del territori per l’agricultura, l’activitat humana industrial i les emissions de CO2 provoquen un escalfament global: evolució del clima. (Antropocè)
Un dels sentiments més agradables ha estat l’excitació creativa quan dissenyo alguna cosa. Tinc més o menys definit què vull aconseguir i faig esborranys, estudio materials, solucions, fins que trobo la que m’agrada i ho construeixo.
1975 macuto per davant i darrera
1990 armari inspirat en una façana renaixentista a Castellar, habitació de les nenes
1995 barbacoa, tauleta majordom a Castellar, làmpada llibre, (taula i cadires pel saló, sense tirar endavant)
2007 el viatge amfibi
2008 i següents, la nadala de cada any
2014 La motenda
2016 la furgo, la carpeta de partitures
2015 el lavabo jardí
2017 la llibreria amb espatllera i barra de ballet
Camus deia al mite de Sisyphe que l’única pregunta filosòfica important era la del suïcidi, si valia la pena viure.
Una versió menys dramàtica seria què ens fa sortir del llit al matí i posar-nos en marxa.
En un post jo imaginava que haguessim d’omplir un formulari sobre la “fe de vida” havent d’especificar què és allò que ens fa sentir vius: inèrcia, ésser per als altres (ser útil, ajudar), ésser a través dels altres (ser admirat, el reconeiement a les xarxes socials), experiències gratificants (gastronomia, vacances, dansa), sobreviure amb ajuda de substàncies (medecines o drogues).
El maig de 2019, al llarg d’un viatge pel Danubi en la furgo, algun matí em costava sortir del sac per posar-me en marxa, com si estigués perdut en un buit sense referents, la ruta planejada questionable. Val la pena l’esforç? Deixaria de viatjar en algun moment? Fa uns anys també em preguntava si algun dia deixaria de prendre notes sobre el que veig.
Arribem al món amb ganes d’explorar-lo. Ens en cansarem? En algun moment les destinacions inèdites ens semblaran que ja no valen la pena? Quan torno a una ciutat, què espero retrobar-hi? A Paris, ja necessito tornar a pujar a la torre Eiffel, o a NYC a l’Empire State Building. Budapest és molt agradable però per tornar-hi caldria una exposició especial, o una trobada de lindy, o que vulgués passar tres dies al Gellert de balneari, llegint.
I si deixo de viatjar i em quedo a casa, serà un enriquiment, o un seguir en vida mig anestesiat com en respiració asistida?
Ikigai és un terme japonès que es podria traduir per “la raó de viure”, o “allò que ens fa sortir del llit cada dia. (juliol 2019). [ Recull categories Ikigai ]
Tot avui és com si tingués certa fatiga vital. La gent m’avorreix i em cansa, i alhora trobo a faltar una companyia. I si no hi és, en tinc prou amb el meu refugi? És potser un moment en que ja he recorregut la major part de sales del museu de la vida, n’he repassat algunes, i ja en tinc prou? Somio potser en possibles noves sales que no estan al meu abast?
The standard model for the formation of the Solar System (including the Earth) is the solar nebula hypothesis.[23] In this model, the Solar System formed from a large, rotating cloud of interstellar dust and gas called the solar nebula. It was composed of hydrogen and helium created shortly after the Big Bang 13.8 Ga (billion years ago) and heavier elements ejected by supernovae. About 4.5 Ga, the nebula began a contraction that may have been triggered by the shock wave from a nearby supernova.[24] A shock wave would have also made the nebula rotate. As the cloud began to accelerate, its angular momentum, gravity, and inertia flattened it into a protoplanetary disk perpendicular to its axis of rotation. Small perturbations due to collisions and the angular momentum of other large debris created the means by which kilometer-sized protoplanets began to form, orbiting the nebular center.[
1920 Harold Jeffreys observa que a cada terratrèmol hi ha una zona de la terra on no arriben les ones, d’on es pot deduir que hi ha un nucli líquid. [AD Ciencia: 1900 Richard Oldham observa dos tipus d’ones en els terratrèmols, les P, que travessen sòlids i líquids, i les S que només travessen sòlids. Les ones P arriben més tard del compte, cosa que implicaria un nucli molt dens.
1936 Inge Lehman proposa que hi ha un nucli intern sòlid i un extern líquid en detectar ones P febles.
La densitat mitjana de la terra a partir de Newton ha de ser de 5.5 mentre que la mitjana de les roques és de 2.7. Això vol dir que el nucli ha de contenir elements més pesants. Sabem també que hi ha magma fos per l’activitat volcànica.
1915 Alfred Wegener fou un meteròleg interessat en el clima de temps passats que observà la presència de roques sedimentàries formdes en clima càlid es trobaven ara en climes freds i a l’inrevés. Adonant-se de la coincidència de forma de les costes d’Amèrica del sud i Àfrica, proposà que fa 250M d’anys els continents havien estat units.
La similitud de fòssils a costes de continents que ara estan separats s’afegeix a l’argument de coincidència de forma.
D’altres fets que ho corroboren son les similituds entre les muntanyes de Caledònia, a Escòcia, Groenlàndia i els Apalatxes.
Geodinàmica interna
Les forces de pressió a les capes sedimentades les deformen, ja sia com a plecs (fold), o com a falles (fault).
[Abans encara es considerava la terra literalment sortida del diluvi biblic]
1770 Werner creia que el planeta havia estat tot cobert d’aigua i que el granit havia cristalitzat a sota (neptunista).
1777 Desmarest, vulcanista, que les roques eren el resultat de la solidificació del magma (Basalt d’Auvergne i La Giant’s Causeway a Irlanda).
1785 James Hutton estudià les muntanyes d’Escòcia va identificar també els efectes del metamorfisme i la sedimentació. El cicle de els roques és que quan le sígnees queden exposades a l’aire lliure es fragmenten i es converteixen en sedimentàries. Tant les ígnees com sedimentàries poden ser objecte de calor i pressió i covnertir-se en metamòrfiques.
Roques ígnees: solidificació del magma: granit, basalt, obsidiana
Roques metamòrfiques: modificació d’ígnees i sedimentàries per calor o pressió: gneis, marbre, esquists
La forma de la terra: (EB) Pitàgores i Hiparc creien que la terra era rodona per analogia amb la lluna i el sol. El segle 3 BC Eratòstenes observà que al solstici d’estiu a les dotze, a Syene (actualment Assuan), el sol queia perpendicular mentre que a Alexandria formava un angle de 1/50, i estimant pel temps a arribar-hi en camell en uns 5000 estadis la distància entre les dues ciutats, tenim 50×5000, 250.000 estadis que amb uns 185 m per estadi dóna uns 46.000 km, que aproxima prou bé els 40.000 reals.
1519-1522 Magallanes dóna la volta al món
1670 1800 Geodèsia, mesures d’arc de meridià que estableixen que la terra és un elipsoide
