Category: Català

+amor, poblenou, barcelona

Alguns grafits són parets brutes, resultat de l’ànsia errònia de voler deixar una empremta com sigui. Però sovint trobem grafits que són obres notables (per exemple els que hi ha a la catedral del Besós), i quan me’n trobo alguna, m’aturo i li faig una foto. Al meu barri, el Poblenou, fa uns anys, en un solar d’un edifici tirat a terra que deixava a la vista les parets de les antigues habitacions, una línia les recorria de punta a punta connectant dues grans inscripcions que deien “+amor”, amb un cor a l’esquerra. Era com veure uns frescos murals de Pompeia en unes runes arqueològiques de barri.

M’agradava imaginar que potser hi havia hagut uns veïns, vivint a cada punta de la finca, que s’havien estimat, al llarg dels anys, I que la línia pintada reflectia això. Ara ja hi ha un edifici nou.

Més tard vaig descobrir més murals que serien atribuïbles al mateix autor o projecte, missatges simples que, malgrat la seva obvietat, no els percebia com a sensibleria sinó com una exhortació o invitació a tenir present. Unes lletres molt grans a Pujades-Llacuna:

Amor … a la parella, als fills i als pares, als amics i amigues, companys de feina, a les albergínies, als colors primaris, als núvols i als bassals … Unes figures a taulat bilbao X sembla que diguin “Alto! + amor!”


I encara, a Pere IV entre Provençals i Fluvia, o en una finestra a Dr. Trueta 142.
A Panoramio es poden veure les ubicacions.
En algunes sèries de ficció, com Heroes o Misfits, apareixen poders sobrenaturals en barris marginals. M’agrada pensar en aquests grafits com en uns frescos amb poders especials. Potser els llocs on hi ha hagut situacions amb molt d’amor emeten una força que l’artista capta i l’impulsa a pintar allà. Potser després, el veí o passejant casual, en passar-hi pel davant i mirar-ho, es transforma i recupera la capacitat d’estimar perduda … almenys per un temps. Puc visualitzar una escena on un personatge vaga pels carrers, intentant tornar a trobar aquell grafit que va canviar la seva vida, trobant a faltar la capacitat de sentir, de tenir cura. Es posa a parlar amb els grafiters per si coneixen aquell que pintava “+amor” … En fi, imaginacions per a un guió d’una sèrie de TV que no existirà mai.

Tornant a la realitat, una parell de clics al google m’han permès descobrir que darrera aquests grafits hi ha un artista brasiler, tom14, democraciaurbana que explica els seus projectes en aquesta entrevista.

Gràcies, Tom14.

Feldman, Rothko, Miró, Mompou, el buit, el silenci i l’espiritual

El llibre d’Alex Ross “The Rest is noise” sobre la música del segle XX m’ha fet descobrir Morton Feldman. He escoltat, fascinat, els sons suspesos en el temps de Triadic Memories, o de Palais de Mari. És una música de la quietud, una música que no vol anar enlloc; en el sentit que, habitualment, les frases musicals, per melodia, per ritme, per progressió harmònica, semblen anar d’un lloc a l’altre. Aquesta música estranya, plena de silencis, gairebé no es mou; sembla com si es sincronitzés amb la nostra respiració, com si acompanyés una meditació.

Citant Ross: “en el segle més sorollós de la història, Feldman va triar de ser glacialment lent i suau com la neu. Els acords arriben un rere l’altre, en una seqüència aparentment a l’atzar, entre silencis. Les harmonies suren en una terra de ningú entre la consonància i la dissonància, paradís i oblit. Els ritmes són irregulars i se solapen, de manera que la música flota per sobre el compàs. Figures simples es repeteixen molta estona i després desapareixen. No hi ha exposició o desenvolupament de temes, no hi ha una estructura formal.

El 1971 Morton Feldman va escriure “Rothko Chapel”, bàsicament un diàleg entre una viola i un cor amb una mica de percussió, dedicada al seu amic, Marc Rothko, i inspirada  l’obra que estava executant en aquest espai de meditació, resultat de l’encàrrec de John i Dominique de Menil, obert a totes les religions sense estar adscrita a cap en particular. Jo tampoc coneixia aquesta catorze grans murals, pràcticament monocroms, que van requerir sis anys de feina, aplicant pacientment pinzellada rera pinzellada, fins a crear “una fortalesa de color impenetrable”. En la inauguració Dominique De Menil va dir “estem tan saturats d’imatges que només l’art abstracte pot dur-nos fins al llindar del diví”.

En veure les imatges, immediatament vaig pensar en el tríptic “Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari”, de Joan Miró, que de fa molts anys són una de les meves obres preferides i el motiu principal per tornar sovint a la Fundació Miró. Si tinc la sort que no hi hagi ningú més, m’assec davant dels tres grans murals, i em sento com en una cel·la per meditar.

La capella de Rothko, l’espai de Miró, tenen clarament una qualitat que m’atreviria a anomenar d’espiritualitat laica – que no vol dir atea -, que no està lligada a una estètica religiosa concreta. Podem demanar-nos si aquest caràcter ve donat per l’experiència de l’amplitud, del buit; un gran espai o superfície sense gairebé res però amb alguna presència que el faci diferent del no-res. En el cas de Rothko són les capes de color, gairebé orgàniques; en el tríptic de Miró, és la línia que recorre la tela (al museu Reina Sofía a Madrid, hi ha un bell quadre similar, “Pájaro en el espacio” i quan veig les orenetes volar pel cel, em sembla com si dibuixessin línies).

El buit en la música seria el silenci. Música que deixa espai entre les notes. En el cas del piano, que dóna l’oportunitat d’escoltar la tènue vibració de la corda després de ser percudida si el pedal impedeix el feltre d’aturar el so. A més de Feldman, un altre músic que deixa escoltar el so de les cordes a l’aire és el nostre Mompou, potser perquè recordava la vibració de les campanes de la foneria de la seva família. ¿No és significatiu que una de les seves principals obres s’anomeni “Música Callada”? Lionel Salter descrivia la música de Mompou com “la veu del silenci … de Sant Joan de la Creu.” Altra vegada l’espiritual i la meditació.

En termes de plans de cinema, la nostra perspectiva habitual, segurament per termes pràctics, correspondria a un pla mitjà. El buit i el silenci permeten eixamplar aquesta perspectiva doblement. D’una banda veiem  més enllà, fins a l’horitzó, una vasta extensió d’espai i silenci, i al mateix temps, ens acosta al que està més a prop, al detall del primer pla, el traç d’una línia, una textura, una simple nota o acord, quelcom que ens passaria per alt barrejat amb un excés d’informació de formes i sons. És potser aquesta mena de perspectiva el que ha atret dut els místics al desert, o a la muntanya?

Podem preguntar-nos per què aquest buit, les superfícies sense figura en les teles, el silenci en la música, són un tret característic de l’espiritual. És potser perquè creen un espai per que hi hagi una experiència diferent? Per a alguns serà la presència o suggerència del transcendent. En apartar els sons, el soroll, els objectes i formes que ens omplen el camp de l’experiència, deixem lloc a una presència que fins ara era impossible de copsar. Per a d’altres, en lloc del transcendent, serà situar el que coneixem en un immens no-res, una experiència de la perspectiva de l’efímer en un buit infinit (un buit esmentat tant per Nabokov com per Bellow en dos textos extraordinaris).

Si el buit en l’espai o el silenci en la música, faciliten una experiència més profunda, aleshores, quin podria ser l’equivalent pel que fa a l’activitat humana? Potser aturar-nos i quedar-nos quiets sense fer res? I això no seria meditar? I l’equivalent al treball de les masses de color de Rothko, o les línies de Miró, seria potser l’atenció a la postura en el zazen?

Espineta en octau

Quan tenia uns onze anys vaig llegir “Quatre nois genials” on s’explicava la infantesa de Huygens, Dickens, Mozart i Watt. Christiaan Huygens, que s’havia de convertir en un gran científic, de noi havia construit un clavicèmbal per a la seva germana, fent servir peces de vidre per cobrir les tecles. Ho vaig trobar fascinant, seria jo capaç de construir un instrument algun dia? Anys més tard vaig tocar la flauta i el cornetto en un grup de música antiga i vaig poder escoltar de prop el so de clavicèmbals i espinetes. Però arribar a construir un instrument era més enllà de les meves habilitats i pressupost.

Per això, quan vaig veure a Renaissance Workshop , un kit assequible per a un espineta en octau, basat en un instrument de 1595, vaig decidir provar-ho.

Ha estat un procés llarg i tota una lliçó d’humilitat, cometent i corregint una pila d’errors, superant frustracions i la meva poca traça.

http://meumon.synology.me/ephemeracat/ephe/201206spinet1.JPG

El tauler de base bastidor i rail de tecles
El registre pels martinets la taula harmònica i el pont
La capsa Afinant les cordes
Les tecles El martinet i la llengüeta
I finalment, un instrument imperfecte, però que es pot tocar!

Músiques del carrer

Fa temps que no sento la música dels xiulets dels esmoladors que passaven pel carrer. Encara en queden i algun caçador de sons els recull, deixant-nos petites joies en el freesound.org, una mena de Flickr o Picasa sonor. Sovint el so pot capturar millor un ambient que no pas una fotografia, i freesound és una bona mostra de paisatges sonors (soundscapes).

Una mostra de xiulet aquí, i una altra aquí.

L’interès pels sons del carrer té un precedent il·lustre. Proust, al capítol 8 de La Prisonnière, parla de la música dels venedors d’un mercat que “orquestraven lleugerament l’aire del matí en una obertura per a un dia de festa. L’oïda, aquest sentit deliciós, ens aporta la companyia del carrer, en traça les línies i dibuixa totes les formes que hi passen”. Proust observa característiques de cant gregorià en un venedor de teles, o la pagesa que ven carxofes. “Albertine, en sentir-ho, en sent desig, i demana que la serventa, Françoise, baixi a comprar-ne. ‘Serà bonic menjar després tot això. Seran tots aquests sorolls que ara sentim, transformats en un bon àpat’”.

En el Porgy and Bess de Gershwin, a l’escena 3 del segon acte, hi trobem un altre cas d’art excel·lent inspirat en la música del carrer, una venedora de maduixes, un altre de crancs.

Aquí, la versió operística de Simon Rattle, els venedors arriben a Catfish Row al 5’10” del clip:

STRAWBERRY WOMAN
Oh dey’s so fresh an’ fine
An’ dey’s jus’ off de vine
Strawberries, strawberries, strawberries

un home que ven mel i un altre que ofereix crancs:

CRAB MAN
I’m talkin’ about devil crabs
1’m talkin’ about devil crabs
I’m talkin’ about de food I sells

Les veus de Louis Armstrong venent crancs i Ella Fitzgerald amb les maduixes estan més enllà de tota descripció.

És una melodia que es pot reconèixer com a procedent d’un crit de venedor al carrer, i al mateix temps és misteriosa i evanescent.
Així s’escolta en la versió de Miles (minut 2’19”):

Encara una altra versió, aquesta per Harry Belafonte i Lena Horne en ritme llatí.

El 1900 Proust ja es lamentava que fora del seu barri aristocràtic, amb les botigues “modernes”, ja no hi hauria els crits del carrer dels venedors al matí.
Jo recordo haver escoltat, als anys 80, en una cantonada prop de casa, un venedor de fruita que cridava alegrement:

Hay sandia meLOne!!
meLOne! MeLOne!,
melo CO TO NEEE !!

amb un crescendo al melo CO Tone que sonava com una expansió explosiva del “melone”.

Un venedor de síndries sembla que va inspirar a Herbie Hancock el cèlebre Watermelon man, popularitzat també per Mongo Santamaria:


Probablement el feliç calypso Coconut Woman de Harry belafonte té un origen semblant

I no podem oblidar el “maní” del manisero d’Antonio Machin.

Quins sons ens queden? A vegades la percussió metàl·lica dels repartidors de bombones de butà. Potser a la platja ja no venen cocos però sí que mentre estem ajaguts prenent el sol, podem sentir la cantarella resignada del “selvesa, cola, agua, bier …” dels venedors de refrescs. Algun músic inspirat en podrà fer un remix chillout.

Burton (3). Love melancholy, religious melancholy

El tercer llibre tractarà de la melancolia de l’amor i la religió o, si es vol, de la infelicitat relacionada amb l’amor i la religió.

La primera secció serà sobre l’amor en general, la definició en termes de desig , la bellesa com a causa, els àmbits de l’amor segons Sant Agustí  (Déu, el veí i el món); l’amor classificats segons l’ànima aristotèlica, el vegetatiu (entre pedres i plantes), el sensitiu entre les bèsties, cadascuna més afí als de la seva mena (sus sui, canis cani), i el racional que seria el propi dels homes, els àngels i Déu mateix.

La diversitat de l’objecte de l’amor és ben diversa, les dones, els plaers de la cuina, els ídols. Seria possible que estiméssim les virtuts, la saviesa, l’honestedat, tenir caritat? L’observació de la naturalesa humana fa tornar Burton pessimista, “ no pot ser ”. L’home sembla haver nascut per a odiar, ens diu en l’excel·lent peça de retòrica: On és la caritat?

La segona secció tracta de l’amor romàntic, altrament dit “heroical love”, en la definició d’ Avicenna i Arnau de Vilanova , una malaltia de l’ànima. Segons diferents autors, afectaria el cor, el fetge, els testicles i el cervell (bé que avui es fan escans del cervell de les persones enamorades .)

Quines són les causes de la melancolia amorosa? com actúa l’amor? Visus, Colloquium, Convictus, Oscula, Tactus , la vista, la conversa, la companyia, els petons, el tacte. No hem canviat gaire, només que les modalitats del Visus, colloquium i convictus, avui es poden fer per facebook i twitter. Ens enamorem d’una mà, de les proporcions d’un peu bonic , o sucumbim els efectes d’una mirada que ens envia com un verí amb el seu raig. Com expliquem la metàfora de les mirades que travessen? ( Teoria dels efectes de la mirada sobre l’ànima ).

L’amor es pot ajudar d’ ornaments i maquillatges   obsequis, danses , una veu bonica o filtres d’amor. El podrem reconèixer pels petons i per la impossibilitat de deixar de mirar l’estimada (tal com deia Frankie Valli a Can’t take my eyes off you ). Burton confessa que tot el que diu ho sap de llibres i que en aquestes matèries no és sinó un novici .

La cura. Es pot arribar a guarir, el mal d’amor? Tot i admetre que no té gaire experiència, Burton intenta dissuadir-nos de caure en el parany de l’amor amb un divertit argumentari, que si és guapa, potser serà tonta, o si no, s’espatllarà amb l’edat. Si s’ examinen bé totes les parts del cos i la ment, algun defecte s’hi trobarà. Per concloure sobre els avantatges de la solteria: si ets jove, espera , si ets gran, ja no cal.

No sembla prendre-s’ho molt seriosament perquè al final, després d’argumentar tant en contra de cedir a l’amor diu que la millor cura contra aquesta melancolia és deixar de resistir-s’hi i seguir el desig. Al capdavall una bona esposa és “el millor que es pot tenir”. En un exercici d’escepticisme, troba les mateixes raons per estar-hi favor que per estar-hi en contra:

_1. Res est? habes quae tucatur et augeat.–2. Non est? habes quae quaerat.–3. Secundae res sunt? felicitas duplicatur.–4. Adversae sunt? Consolatur, adsidet, onus participat ut tolerabile fiat.–5. Domi es? solitudinis taedium pellit.–6. Foras? Discendentem visu prosequitur, absentem desiderat, redeuntem laeta excipit.–7. Nihil jucundum absque societate? Nulla societas matrimonio suavior.–8. Vinculum conjugalis charitatis adamentinum.–9. Accrescit dulcis affinium turba, duplicatur numerus parentum, fratrum, sororum, nepotum.–10. Pulchra sis prole parens.–11. Lex Mosis sterilitatem matrimonii execratur, quanto amplius coelibatum?–12. Si natura poenam non effugit, ne voluntas quidem effugiet_.

La secció tercera es dedica sencera a la gelosia i les banyes.

La melancolia religiosa

L’”excés” de zel religiós, ja denunciat a la introducció, el que hauria de ser amor a Déu acaba en la superstició i la idolatria, a un “ oceà infinit de bogeria ”. Estimem més el món que no pas Déu . A l’altre extrem, l’amor diví “ en defecte”, hi tenim els impius i els llibertins.

Allà on hi hagi una religió, el dimoni hi posarà la superstició . Burton ens ofereix una mirada a les religions al segle XVII , cristians, jueus, musulmans, una  infinitat de variants que practiquen el que aconsella Maquiavel: fer servir la religió per controlar el poble . Els clerguen manipulen els creients per aconseguir privilegis; es promouen peregrinatges supersticiosos i s’ aprofiten dels ignorants . Ja no sabem si riure, amb Demòcrit o plorar amb Heràclit. Totes les religions són criticades, i en particular la cristiana amb el Papa al davant, amb tota una “geografia subterrània” pensada per fer-nos por, el comerç amb les relíquies, els miracles, les aparicions, i un munt de teologia absurda (podria Déu convertir-se en una mosca? Podria crear un altre Déu igual que ell?) .

Quina és la cura per a la melancolia religiosa en excés? La tolerància , tothom es pot salvar si és honest ja que “Déu és immens i infinit, i la seva natura no es pot conèixer”, de manera que pot ser objecte de fe  sota diferents  religions.

La crítica a l’”excés” de religió ha estat duríssima. Per comparació, el discurs sobre religious melancholy in defect” és més suau. el defecte és més suau. Burton sembla posar en boca dels altres els seus propis dubtes: el possible panteisme, el determinisme de les estrelles (en lloc d’astrologia avui plantejaríem el determinisme de la física), el problema del mal . Si not sit Deus, unde bona? si sit Deus, unde mala?

La llarga obra de Burton acaba amb unes reflexions sobre la desesperació. És legítim preguntar-nos si la melancolia de Burton venia dels seus dubtes religiosos. La desesperació, aquesta malaltia , assassina de l’ànima , s’accentúa quan hi ha una disposició a la melancolia . Aleshores la potència de la imaginació es converteix en maledicció quan ens turmenta la consciència per uns pecats que primer el dimoni ens va fer creure no eren tals, mentre que després ens produeix uns remordiments exagerats. Els símptomes són terribles, tristesa, por, fúria …un resum de l’infern. En parlar la tendència a recaure en el pecat, Burton passa a escriure en primera persona, com si fes una confessió amarga , “torno a ser presoner dels meus desigs, com un gos torna als vòmits, o un porc al fang […] cada dia i cada hora ofenc de pensament, paraula i obra”. S’acusa de dubtes de fe , de pensar que Déu no existeix i de complir amb els preceptes només per quedar bé.

Quin consol podem tenir? La misericòrdia de Déu que, com una mare amorosa tindrà cura amb tendresa del seu fill malalt i feble, en lloc de rebutjar-lo o castigar-lo.[Els cristians sempre han imaginat Déu sota una figura masculina, és bonic que aquí Burton el compari a una mare].

No estigueu solitaris ni ociosos.

Ttingueu esperança els mísers, alerta els feliços

Sperate miseri, cavete felices

Burton. Anatomia de la melancolia (2). La cura

Com es cura la melancolia? Hi ha un segon llibre dedicat als remeis. D’entrada, s’admet la possible intervenció divina però es rebutja frontalment el recurs als sants i les estampetes. La dieta és objecte d’una secció sencera; es comenten els diferents tipus d’aliments, begudes, la influència de la qualitat de l’aigua, com solucionar els problemes de restrenyiment [he sabut que al segle XVII ja hi havia supositoris!] i segons com, sembla que estiguem llegint una revista de salut més que no pas un tractat sobre la depressió.

Però tal com hem trobat abans amb la utopia particular, el Burton més genial és el que especula i divaga: a propòsit de la qualitat de l’aire com a remei, es permet una extensa digressió, per viatjar pel món amb la imaginació, com un falcó que vola lliurement per on vol, allà on el porti la curiositat. Considera les diferents terres, les espècies que les habiten, els corrents marins. Com s’explica que a vegades trobem petxines en muntanyes allunyades del mar? Com deu ser el centre de la terra? Quina ha de ser la mida de l’infern per que hi càpiguen tots els condemnats? Es pregunta per la diversitat de les espècies [haurem d’esperar a Darwin per a la resposta correcta]. Qüestiona les esferes celestes, si la terra és un tot viu amb ànima (Sit terra animata?), si hi ha infinits móns. I com passa Déu el seu temps lliure? pinta les ales de les papallones? es dedica a decidir quines hores ha de ploure? quanta neu ha de caure? Els cristians fan mapes del cel i de les seves oficines, quants àngels hi ha a cada departament. I perquè tant justos com pecadors són castigats per desastres naturals? Alguns asseguren tenir familiaritat amb Déu i diuen quan s’acabarà el món. Altres s’interroguen sobre què feia Déu abans de crear el món, i perquè ho va fer en un moment donat. (Theologies, excrements of curiosity).

25 pàgines després torna a tocar de peus a terra, comenta la qualitat de l’aire i passa a tractar de l’exercici pel cos i l’esperit. És convenient l’exercici moderat i passejar per llocs agradables (Deambulatio per amoena loca), veure jardins o pujar muntanyes i ja posats a fer, imaginar un viatge en el temps, per exemple, assistint a una de les batalles de Cèsar [a quin punt del passat viatjaria jo si pogués? ], fer turisme per ciutats diverses o entretenir-se, ja sia caçant mosques com l’emperador Domicià o jugant a caniques.

Hi ha més possibilitats: els jocs, el ball, l’estudi, el col·leccionisme, i evidentment Burton no podia deixar de parlar de llibres. Quin home no se sentirà atret per consultar mapes? [com hauria gaudit Burton amb el Google Maps]. Els Atles, herbaris, tractats de matemàtica, els bestiaris, qui no serà feliç enmig de tot això igual que el rei James? Això sí, sempre que no ens excedim per no acabar tocats del bolet com Don quixot. Meditar sobre la Bíblia, estudiar àlgebra, mirar d’entendre els moviments dels planetes o fer experiments, tot és bo per que la ment estigui ocupada … sempre que es tracti de la ment masculina. Al segle XVII per a les dones no se’ls acudia altra cosa que la costura ! Per adreçar les pertorbacions de la ment, podem confiar en el poder de la música, una companyia alegre, riure i mirar de viure sense preocupacions. No hi podria estar més d’acord.

Si acabem de veure aquelles activitats que ens poden fer feliços, abans d’entrar a la secció IV on es veuran els diferents remeis i cures, Burton ens obsequia amb una altra de les magnífiques digressions, A Consolatory Digression containing the remedies of all manner of Discontents. Seria així la teràpia al segle XVII? Consolem-nos examinant tos els mals possibles.  A la vida, les penes i les alegries se succeeixen les unes a les altres. Si apleguéssim tots els mals que ocorren als homes i els repartíssim a parts iguals, et quedaries amb el mateix que tots o et quedaries amb les que t’han tocat? Els que se sentin infortunats per ser pobres, que recordin tot el que es pot gaudir sense diners, i potser serà més feliç aquell que desitgi menys, que no pas el que tingui més. Completa la secció una llista de consells inestimable, Divine precepts, un veritable manual d’auto ajuda del segle XVII: coneix-te a tu mateix, no estiguis ociós, acontenta’t amb el que tens, escolta molt i parla poc.

La secció medicinal (el prozac del segle XVII) es compon de plantes medicinals i pedres precioses que es portarien penjades al pit [no rigueu, que avui se’n segueixen venent]. Una de les autoritats citades és Arnau de Vilanova.
D’altres intervencions: purgants, supositoris, lavatives, sangoneres i s’absté de donar les receptes en la llengua vernacla per prevenir l’automedicació. Burton no deixa de fer constar tot el que ha llegit, així per exemple, afegeix la conveniència d’agafar alguna trompa de tant en tant, el tabac, el cafè o pocions tan estranyes que com l’anell fet de la peülla d’un ase, el cervell d’un xai cuinat amb diverses espècies, femtes de llop o un amulet amb una aranya.

 

 

Cementiri del Poblenou

El tipus de residència als cementiris, naturalment, segueix l’estil del que teníem en vida:

Els que vivien en pisos de lloguer a un barri normal van a parar als nínxols.

Els que vivien en mansions a barris residencials, van a parar a panteons.

Amb un humor una mica negre podríem dir que passem del cementiri dels vius a la ciutat dels morts.

L’excel·lent bloc cementeriodeleste.blogspot.com/ explica aspectes interessants del cementiri del Poblenou . Hi ha algunes escultures notables, com el cèlebre bes de la mort.

D’altres de sorprenents, com aquest sentit homenatge a algú de la família Roman Heredia, una escultura de marbre de mida natural, que inclou ulleres de sol i una ampolla de whisky.

La tomba més popular és la de Francesc Canals, el Santet del Poblenou, de qui no se sap gaire més que treballava als magatzems el Siglo i que era conegut per la seva bondat. Moria el 1899 als 22 anys i aviat es va extendre la creença que ajudava als qui ho necessitaven i li demanaven. Aquesta devoció popular encara és ben viva avui, tal com ho mostren les espelmes i objectes que envolten la seva tomba. La gent escriu el que necessita en un paperet. Un dia parlava amb una senyora que acabava d’encendre unes espelmes que li havia portat. Unes eren per a uns favors petits que ella demanava, però les altres, les duia al Santet per que ajudés a qui li semblés que ho podia necessitar. No és una actitud generosa?

Una altra actitud ben simpàtica és la que revela la tomba del còmic Cassen, Casto Sendra Barrufet: Quien bien te quiere te hará reir. No hi podria estar més d’acord.

Prop del cementiri hi ha un taller de marbre on tant poden fer una encimera per a una cuina, com una làpida per a una tomba. Treballen tant per al cementiri dels vius com per a la ciutat dels morts. No sé si podria encarregar que aprofitessin el meu marbre de la cuina per fer-lo servir de làpida, amb alguna inscripció com “aquí s’hi van preparar dinars i sopars …”.

Burton. Anatomia de la melancolia (1)

Sperate miseri Tingueu esperança, els infortunats
Cavete felices Alerta, els feliços

No estigueu ni solitaris ni ociosos.

Així acaba la formidable “The Anatomy of melancholy” de Robert Burton (1576 – 1640),  vicari a l’església de St. Thomas a Oxford, una ment d’una curiositat sense límits, que podia satisfer tenint accés a la biblioteca Bodleian. Recomano comprar el llibre i llegir-lo. Qui vulgui el pot trobar online . En un seguit de posts us en presento un resum amb enllaços a una selecció de cites.

L’obra va més enllà d’un tractat sobre la melancolia, el que avui catalogaríem com a depressió, potser. En unes 1400 pàgines, a més d’analitzar les seves causes i esmentar els possibles remeis, aquest lector infatigable que és Burton ens mostra l’espectacle de les fortunes i aventures humanes, fa una anàlisi lúcida de les nostres follies, com qui estudia un formiguer des de lluny. A estones ens pot fer pensar en Erasme de Rotterdam.

Qui de nosaltres no és un ximple o un boig? No sabem si plorar, amb Heràclit, o riure,  amb Demòcrit. Burton diu que Demòcrit seguiria rient a la seva època, al segle XVII, i jo bé puc afegir que estaria ben distret avui. Ens fem reparar l’ànima amb teràpies diverses, ens apliquem bricolatge afectiu amb guies d’autoajuda, necessitem trobar l’autenticitat en aventures prefabricades a destinacions exòtiques, ens operem per estar més atractius, prenem estimulants per animar-nos, tranquilitzants per dormir, antidepressius …

Una lectura llarga, no sempre  fàcil però gairebé sempre fascinant; Burton escriu sobre la melancolia per fugir-ne, ens diu; un viatge pels paisatges diversos de la condició humana, amb denúncies amargues sobre la religió i la superstició, i laments per les guerres  sagnants.

Però si Burton és admirable quan ens resumeix i filtra les seves vastes lectures, i quan observa el comportament dels humans que l’envolten, resulta irresistible quan escriu el que li dóna la gana i especula salvatgement. Així es pregunta, què encarregaríem com a treballs d’Hércules al segle XVII? és a dir, què cal fer? No s’atura aquí sinó que no s’està de formular la seva “utopia particular”. Al llarg de 25 pàgines desgrana com disposaria les ciutats, els rius, com serien les cases, escoles, universitats, carreteres.

El primer llibre descriurà la melancolia en general i les seves causes. Ningu no n’estaria lliure, i l’expressió “melancolia, el caràcter de la mortalitat” fa estremir. [És inherent a la condició humana? una conseqüència inevitable de la capacitat de poder imaginar? De poder imaginar una vida sense mort, o sense vellesa, o poder imaginar una vida sense haver comès errors i causat dolor, o una vida amb una mica més de sort …]. En línia amb el cèlebre problema XXX.1 d’Aristòril/Teofrast segons el qual tots els grans homes han estat
melancòlics, afirma que tenen molt desenvolupada la imaginació.

Acabada una part introductòria on es repassa l’anatomia i malalties en general, i es proposa una definició de melancolia, Burton procedeix a analitzar-ne les causes. El nostre voraç lector les farà constar totes, des de les circumstàncies de la vida com haver nascut pobre, o estar empresonat, o el fet d’envellir i patir la decadència física i la proximitat de la mort. També fa constar les causes divines i el nostre erudit no s’oblida d’enumerar molt exactament els diferents tipus de dimonis, ens n’ofereix un tractat sencer i en particular uns de vistos a Barcino. Esmenta un cas de possessió que ens pot recordar la vomitada de l’Exorcista.

Com a causes naturals cal tenir en compte el que es menja, la gula, el menjar massa, o seguir un règim massa estricte; com s’evacua, el restrenyiment i les hemorroides; la qualitat de l’aire que es respira, l’exercici i les activitats en general, el dormir.
Segur que Burton parla per experiència pròpia quan avisa dels riscos de l’estudi i la contemplació solitària, i l’estudi.

Les passions de l’ànima, que bàsicament són quatre, joia, desig, tristesa, por, també són causa de melancolia. Mai no estem satisfets amb el que tenim. Ens podem obsessionar amb la cacera, amb la cuina, o gastar tota la fortuna per aparentar en edificis extravagants.

Per experiència pròpia pot parlar de les misèries dels estudiosos i erudits, i no deixa passar l’ocasió de fer una crítica ferotge de la universitat, que admet a qualsevol amb tal de treure-li els diners, i que gradua a ximples que s’han après unes quantes coses de memòria
després d’haver-se passat uns anys picant lògica. Quan critica l’excés de curiositat, el temps invertit en esbrinar qüestions supèrflues, no puc evitar pensar que Burton no és sincer del tot. Si ell s’hi entrega amb total delit! Altres factors seran l’educació, les calumnies, l’empresonament, la pobresa. No deixa passar l’ocasió per denunciar que el diner ho compra tot.

El tercer bloc d’aquest primer llibre està dedicat als símptomes, i prudentment avisa als possibles afectats de melancolia, que no ho llegeixin ja que, hipocondríacs, podrien posar-se pitjor. És molt interessant la referència al gravat de Dürer (veure el post sobre el llibre de Klibansky, Panfsky i Saxl sobre Saturn i la melancolia),  Saturn i el problema XXX.1 d’Aristòtil on es formula la hipòtesi que els homes de geni són melancòlics i estan afectats de bogeria.