Category: Català

Ballard. Crec en la història dels meus peus

I poc després de publicar el post sobre les meves sabates vaig visitar l’exposició sobre Ballard al CCCB   que es pot veure fins el 2 de novembre. Entre moltes coses fascinants hi ha el text “Credo” que va aparèixer el 1984 a la revista Interzone.

A mesura que l’anava llegint m’adonava que hi coincidia en molts punts. Quan vaig arribar a “crec en la història dels meus peus” de poc que no dic en veu alta “jo també!”. En certa manera som la història d’on ens hanportat els nostres peus.
Si aneu a veure l’exposició, no us perdeu la vídeo instal·lació deAnn Lislegaard just abans de sortir, a la dreta.

Reprodueixo alguns fragments, el subratllat és meu.

Crec en el poder de la imaginació per a refer el món, per alliberar la veritat de dins nostre, per retenir la nit, per transcendir la mort, per encantar les autopistes, per fer-nos amics dels ocells, per apuntar-nos a les confidències dels bojos. Crec en les meves pròpies obsessions, en la bellesa d’un accident de cotxe, en la pau d’un bosc submergit, en les diversions d’una platja de vacances deserta, en l’elegància d’un cementiri d’automòbils, en el misteri d’un edifici de parking de pisos, en la poesia dels hotels abandonats.
[…]
No crec en res.
[…]
Crec en Max Ernst, Delvaux, Dali, Tiziano, Goya, Leonardo, Vermeer, Chirico, Magritte, Redon, Duerer, Tanguy, el Facteur Cheval, les Watts Towers, Boecklin, Francis Bacon, i en tots els artistes invisibles a les institucions psiquiàtriques del planeta.
[…]
Crec en la impossibilitat de l’existència, en l’humor de les muntanyes, en l’absurditat de l’electromagnetisme, en la farsa de la geometria, en la crueltat de l’aritmètica, en el propòsit homicida de la lògica.
[…]
Crec en la no existència del passat, en la mort del futur, en les infinites possibilitats del present.
Crec en l’alteració dels sentits: en Rimbaud, William Burroughs, Huysmans, Genet, Celine, Swift, Defoe, Carroll, Coleridge, Kafka.
[…]
Crec en els propers cinc minuts.
Crec en la història dels meus peus.
Crec en les migranyes, en l’avorriment de les tardes, en la por als calendaris, en la traïció dels rellotges.
Crec en l’ansietat, la psicosi i la desesperació.
[…]
Crec en Tokyo, Benidorm, La Grande Motte, Wake Island, Eniwetok, Dealey Plaza.
Crec en l’alcoholisme, les malalties venèries, la febre i l’esgotament. Crec en el dolor. Crec en la desesperació. Crec en tots els infants.
[…]
Crec en totes les mitologies, les memòries, les mentides, les fantasies, les evasions.
Crec en el misteri i melanconia d’una mà, en la gentilesa dels arbres, en la saviesa de la llum.

Bambes noves

M’he comprat unes bambes noves. Les velles, tot i que de dalt es veuen bé, després de vuit anys tenien la sola completament destrossada. Penso en totes les passes que han fet, corrent sovint al llarg de les platges del Poblenou, però també a Londres, Paris, Estocolm, Praga, Washington, Viena. He estat molt feliç corrent amb elles.
Em pregunto quins camins m’esperen amb les flamants bambes noves.

Això em fa pensar també, en totes les passes que han fet els meus peus des que vaig néixer.
Primer sense sabates, o només amb peücs, quan encara no em sostenia sol i depenia dels braços dels pares o avis per donar unes patadetes a la taula o al cotxet.
Però ben aviat vaig aprendre a caminar i començar a explorar el món que tenia al voltant! Encara em queda bona part d’aquella curiositat. Amb botes de Can Segarra vaig anar a escola. A vegades saltava la tàpia d’un jardí abandonat a veure si caçava algun insecte.
I així, poc a poc em vaig fer gran. Unes altres sabates em van dur a la universitat, als primers viatges, a casar-me i ser pare, acompanyant les meves filles en els seus primers passos.
Ara, si faig un inventari de les sabates que tinc, m’adono que el que porto als peus revela com és la meva vida. Les gastades sabates de l’esquerra em porten cada dia pedalant a la feina. Quan torno a casa m’esperen unes sabatilles xineses comprades a Beijing.
Estimades botes de muntanya! Ja tenen 12 anys i es van estrenar a la pica d’Estats. M’han dut a innombrables travesses; han fet el Tour del Montblanc i han pujat al Kilimanjaro. Les de la dreta són més noves, només tenen 4 anys i m’acompanyen als viatges, des del Japó a la vall del Neckar.
Aquestes són les sabates de mudar i no han fet gaires kilòmetres. Han trepitjat la moqueta del Liceu i l’auditori. Les de la dreta són per a ocasions més informals.
A l’estiu, les abarques per passejar i les sandàlies per caminar.
Aquestes no han anat gaire lluny de casa, només fins al mar per entrar-hi amb el caiac; els escarpins a l’hivern i les xancles a l’estiu.
Les més alegres: les de l’esquerra me les poso per ballar lindy hop i les de la dreta fan un soroll de mil dimonis. Quan me les poso sé que en poca estona estaré de bon humor i feliç.
Les sabates de col·lecció! Unes autèntiques xiruques que encara funcionen i espardenyes de colors.
?
Em pregunto quàntes sabates tindré en el que em queda de vida i on em duran. ¿Com seria si les comprés ja ara i les posés en fila? Miraria el parell del final i podria pensar que quan me les calci ja faltarà poc per morir; és clar que a mi les sabates em duren anys … I si en néixer ja tinguessim a punt totes les que ens posarem?  Estranya sensació. Més aviat m’agradaria pensar que les meves darreres petjades serien descalç a la sorra i quedarien aviat esborrades per una onada.

 

Magnòlia

Per primera vegada la magnòlia de la terrassa ha florit. Les flors no duren gaire. Quan encara no s’han obert tenen la forma d’una tulipa d’un blanc puríssim que contrasta amb el verd lluent de les fulles.

Aviat s’obren i en pocs dies els pètals es tornen de color marró i cauen. Cada dia he anat mirant l’arbre per anar seguint com canviaven, com uns llums que apareixen de sobte, emeten una llum i fragància blanca durant uns dies i després s’apaguen. Egoista com sóc, la darrera en florir la vaig tallar per tenir-la més a prop. Ara hauré d’esperar fins l’any que ve a veure si torna a florir.

Les fotos poden donar una idea d’aquest blanc. Però com podria descriure l’olor? Una mescla de fragància floral, un punt de llimona i una presència d’herba fresca i bosc.

És famosa la història del príncep indi que es va fer construir un pavelló sense finestres enmig d’un bosc de magnòlies dins del gran jardí del seu pare, el maharaja, per traslladar-s’hi a viure en l’època de floració. Va estar a punt de morir de gana perquè, quan els servents li duien les safates amb els plats més exquisits no podia suportar que cap altre olor destorbés la fragància de les magnòlies. Per sort l’època de floració no és llarga, i va sobreviure amb aigua i avellanes. Així va seguir, cada any traslladant-se al pavelló de les magnòlies i dejunant mentre tingués aquestes flors blanques al voltant. O bé el cas de la noble dama russa que es va quedar cega i, per no caure en la depressió, va demanar que cada dia li portessin un pètal de magnòlia. En l’època de floració, els jardiners tallaven les flors just quan s’obrien i guardaven els 9 pètals de cadascuna embolicats en seda i conservats en gel.

PS: Aquestes històries me les acabo d’inventar. Però ben bé podrien haver estat certes.

A vegades, quan estic a punt d’adormir-me …

… m’imagino que en lloc d’estar ajagut el llit sóc damunt d’una catifa que sobrevola els carrers i places de la meva ciutat. Un moment després veig el món sencer, i alhora encara puc veure els detalls de muntanyes i rius, carreteres i vies de tren, el mar i la platja. Fins i tot puc veure les petites vides privades de la diferent gent. Un està llegint un diari a un banc. Una parella balla a una terrassa. Uns nens juguen a la sorra, a la platja. Uns treballadors i una grua. Es pot veure un noi estudiant, rera una finestra. A Kyoto la gent s’està despertant i preparant l’esmorzar mentre a Varanasi estan profundament adormits. A Rio els nens estan tornant d’escola, a la tarda, mentre que a Los Angeles estan dinant. Els puc veure tots alhora com si observés tot de petites bestioles movent-se sobre una pilota. I jo sóc una d’elles!

Necessitats espirituals (2) ? Una gla, llenties, becaina, orenetes volant

Si hi ha necessitats espirituals, es poden formular com a dret?
A la Declaració universal dels drets de l’home, la majoria d’articles fan referència a aspectes molt bàsics. Els que apunten una mica més enllà serien el (24) : “Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades”. I també la primera part del (27): “Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a fruir de les arts i a participar del progrés científic i dels beneficis que en resultin.”
Això és molt semblant al que trobem a la Convenció sobre els drets de l’infant a l’article 31: “Els Estats membres reconeixen el dret de l’infant al descans i a l’esplai, al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts. 2. Els Estats membres han de respectar i promoure el dret de l’infant a participar plenament en la vida cultural i artística i han d’afavorir oportunitats de participació en activitats culturals, artístiques, recreatives i d’esplai”. En la primera part de l’article 29 hi podem trobar un eco de Maslow: “Els Estats membres convenen que l’educació de l’infant ha d’anar adreçada a: a)Desenvolupar tant com es pugui la personalitat, el talent i la capacitat mental i física de l’infant.”

Recordo un treball sobre els drets/necessitats espirituals de l’infant de la Fundació Jaume Bofill (no he pogut trobar la referència) on es proposaven quatre aspectes de vida espiritual:
(1) meravellar-se i admirar-se
(2) experiències personals d’intensa joia
(3) gaudir d’un sentiment de serenitat interior
(4) ésser conscient de la relació amb els altres éssers i coses

Aquest dies he pogut satisfer aquestes necessitats espirituals més elevades:
(1)A mig matí em va meravellar descobrir que d’un gla aparentment inactiu durant gairebé un any n’ha brotat una preciosa alzineta.

(2) Després dinava llenties i, de tant bones com eren, experimentava un sentiment d’intensa joia; com pot ser tan agradable la vida?

(3) Les llenties no només van propiciar el sentiment de joia sinó que van dur-me a una plàcida becaina al final de la qual, en despertar-me i seguir ajagut al llit, mirant el rectangle blau del cel a la finestra, respirant pausadament, arribava a una gran serenitat interior.

(4) Tot mirant aquest rectangle blau, veia les orenetes que el creuaven, volant alegres amb xisclets, i pensava en totes les primaveres que les he retrobat, on deurien haver passat l’hivern, com seria Barcelona vista des de dalt, quanta gent arreu del món que en aquell precís instant estaven també mirant volar les orenetes. Recordava el “Pájaro en el espacio” de Miró al Reina Sofia de Madrid, que amb dos traços genials recull exactament el vol d’un ocell que passa. I tot això em feia serconscient de la connexió amb tots els éssers.

 

Primavera amb restriccions d’aigua

Les restriccions d’aigua per la sequera m’han obligat a tallar el rec automàtic a la terrassa. El meu pla d’emergència consisteix en:

  • fregar el terra sense fer servir sabó i aprofitar l’aigua bruta per regar.
  • Recollir en una galleda l’aigua de la dutxa que deixem córrer mentre esperem que surti calenta.

I espero que amb això aconsegueixi mantenir vives meravelles com  aquestes:

un brot a un roser

el cirerer florit


estepa blanca (cistus albidus)


caps d’ase (Lavandula stoechas)


que, en col·laboració amb una oreneta despistada, m’avisen, per si no me n’havia adonat, que la primavera ja és aquí.

Maslow als aeroports


Les hores d’espera als aeroports quan esperem una connexió es poden fer pesades. Però podem prendre’ns aquesta estona com si visitéssim o habitéssim una ciutat o regió estranya (recordem el film “La terminal” on un Tom Hanks atrapat intenta sobreviure-hi) amb uns curiosos habitants que van amb les seves pertinences d’un lloc a l’altre, cadascun amb un destí o projecte en marxa, feina, turisme, estudis, migració… com la vida mateixa. A banda d’observar la gent i deambular per les botigues, un dels racons fascinants dels aeroports són les petites capelles o espais de pregària.
D’alguna manera en aquesta vila peculiar s’intenta atendre totes les necessitats, cobrint gairebé els cinc nivells de la piràmide de Maslow sencera (les necessitats fisiològiques, la seguretat de no sentir-se amenaçat i tenir una feina, l’acceptació social, l’autoestima i finalment l’autorealització): alimentar-se als restaurants, descansar als bancs o butaques de massatge, distreure’s amb llibres i revistes i també les necessitats “espirituals”.
De la mateixa manera que els menús, l’oferta espiritual també és diversa.
A l’aeroport de Barajas, per exemple, hi trobem dos espais, una capella catòlica i un espai multiús per a mesquita o sinagoga.
L’aeroport de Brusel·les és més interessant, presenta sis espais: 

  • catòlic
  • protestant
  • l’església ortodoxa
  • la mesquita musulmana
  • la sinagoga jueva
  • … i fins i tot un assistent moral!
Això és fantàstic! gairebé constitueix un museu de les religions; cal notar, però, que només hi estan representades el grup de les religions “abrahàmiques” (més o menys un 53% de la població mundial) i no hi ha les religions “dhàrmiques”, els hinduistes, budistes, etc (32%) . L’opció no religiosa quedaria representada per l’assistent moral. 

El tema és extraordinàriament suggerent. Imagineu que heu de redactar el plec de condicions per a un aeroport i us toca pensar quins són els requeriments per atendre les necessitats espirituals. Es pot identificar espiritual amb religiós? Es pot identificar espiritual amb el moral, en el sentit sobre què està bé o malament (quines converses deuen tenir en aquest despatx?). I l’humor, és una necessitat espiritual? Quin seria el vostre projecte?

El vessant estètic d’aquesta mateixa qüestió tocaria el problema de l’arquitectura: es pot crear un espai espiritual deslligat de les tradicions arquitectòniques religioses? Podem pensar en la meditation room de les nacions unides, o en les propostes de Tadao Ando que renova la concepció del temple cristià o budista.

 

Espais de la ment, presons, paisatges

Ara que he conegut els palaus de la memòria com a tècnica, puc unir les dues coses i pensar els continguts mentals com espais que puc recórrer. Aleshores, quan em trobo en una masmorra de tristesa o d’obsessió, puc sortir-ne, visitar el meu palau de la memòria o el corredor de les escenes automàtiques. Seguint un enllaç de la wikipedia he descobert que l’Hannibal Lecter de Tomas Harris també tenia un immens palau mental amb frescos i escultures on refugiar-se.

Per acabar d’esprémer la metàfora de la ment i l’arquitectura, un parell de coses més: sempre podrem sortir de l’habitació tancada on ens sentim oprimits, i deambular per un espai obert, indeterminat, on potser podríem construir noves dependències del nostre palau de la memòria. O bé pujar a una torre des d’on veure les coses amb més perspectiva. O, evidentment, deixar de pensar i acostar-nos a la finestra del present, del que està passant ara i aquí, tots els detalls interessantíssims de la vida que corre al nostre voltant, balcons de les cases, rostres de la gent que camina pel carrer, aparadors, sorolls, converses, una brisa, la nostra respiració i els batecs del cor … tot allò que ens perdem quan prestem massa atenció als problemes i obsessions.

Cal evitar que ens passi allò que deia Baudelaire  en uns versos terribles a “Le mauvais moine”:

Mon âme est un tombeau que, mauvais cénobite,
Depuis l’éternite je parcours et j’habite;
Rien n’embellit les murs de ce cloître odieux.

La meva ànima és un sepulcre que, mal cenobita
des de l’eternitat recorro i habito;
res no embelleix els murs d’aquest claustre odiós.

O canviem la decoració, o sortim fora.

Palaus de la memòria

En algun moment o altre tots ens hem trobat en la necessitat d’haver de memoritzar un text, o una sèrie d’objectes, i hauríem volgut tenir més capacitat de retentiva.

S’explica que el poeta líric grec Simònides de Ceos (556 BCE- 468 BCE) estant una vegada en un banquet ofert pel seu protector Scopas, va deixar la sala just abans que el sostre cedís i caigués a sobre de la resta de comensals que no només van morir sinó que els seus cossos van quedar tant destrossats que no es podien reconèixer. No obstant, Simònides va ser capaç d’identificar-los per la posició que ocupaven. D’aquesta experiència Simònides n’obtingué l’anomenat mètode dels “loci”   (llocs)  per a recordar textos: associar cada fragment amb una imatge col·locada en una posició determinada en una sala. Així ho refereixen Quintilià (Calahorra, 35-100) a Institutio Oratoria (cap. 2 p. 219 traducció anglesa) o Ciceró a De Oratore (llibre segon, p.216).

L’art de la memòria era una part important en l’estudi de la oratòria. La tradició romana va continuar a l’edat mitjana. Per a recordar conjunts més complexos de coses, en lloc de considerar una única sala, tindríem diferents dependències d’un edifici. El jesuïta Matteo Ricci (1552-1610), missioner a la Xina, parla dels “Palaus de la memòria” en el seu Tractat de Mnemònica. Encara que no sigui imprescindible, es recomanaria triar un edifici real, un palau, un temple, i anar-hi disposant mentalment els fragments a recordar associant-los amb una imatge suggestiva. Quan volguéssim recuperar aquests continguts, simplement aniríem recorrent mentalment les habitacions del palau, visualitzant les imatges que hi hauríem posat i amb elles els continguts associats. La tècnica és eficaç, tots som capaços, estant lluny de casa, de tancar els ulls, mentalment obrir la porta, recórrer totes les nostres habitacions i anar “veient” els objectes i mobles que hi tenim.

Altres personatges van fer servir tècniques similars. Giordano Bruno, que per cert en alguns punts s’inspirava en l’Ars combinatòria de Ramon Llull, es basava en les dotze cases del Zodíac (qui sàpiga més llatí que jo pot consultar aquí, la Ars memoriae dins De Umbris Idearum).Modernament, campions de la memòria com Dominic O’Brien, capaç de recordar l’ordre d’unes 2800 cartes després d’haver-les vist un sol cop, també recorren a procediments semblants.
Sense voler emular aquestes proeses, qualsevol es pot construir el palau de la memòria particular i fer-lo servir per recordar temes d’un examen, un discurs. Aquí hi ha unes instruccions molt clares:http://www.wikihow.com/Build-a-Memory-Palace.
1) Esbossar el mapa del palau i la ruta a seguir, pot ser la vostra habitació, o el vostre pis
2) Disposar els continguts a recordar a diferents llocs de la ruta
3) Explorar repetidament el vostre palau
Possiblement l’expressió “en primer lloc … en segon lloc” es pot remuntar a aquesta tècnica. O potser la castellana “tener la cabeza bien amueblada”.

A part de la utilitat de la tècnica, la idea dels palaus de la memòria és extraordinàriament suggestiva. Per molt pobres que siguem en termes de béns immobles, sempre podrem construir un palau de la memòria i moblar-lo i decorar-lo amb els nostres tresors. Hi podrà haver finestres a un pati on havíem buscat escarabats als onze anys, en una paret al corredor uns versos que estimem, a una altra cambra, l’olor del mar, en una altra el sabor d’un pastís que ens feia la mare -les nostres versions particulars de la magdalena proustiana-, en un armari el recorregut pels carrerons d’una ciutat en unes vacances, sales on apleguem quadres de diferents museus creant la nostra pinacoteca particular, salons on sona un trio de Schubert i baixant les escales, al soterrani, el contrabaix de Ray Brown que vam escoltar en un club fa sis anys.
En qualsevol moment podrem tancar els ulls i, com a riquíssims propietaris que som, caminar pel corredor principal obrint les portes de les diferents cambres retrobant tot el que hem anat aplegant.

 

 

Crear un paradís en un entorn difícil

Aquest humil jardí ens alegra la vista als veïns quan hi passem pel davant i gairebé diria que em retorna la fe ne la condició humana. Algú sense ajut, només per amor a bellesa i a la natura ha creat un petit paradís en un entorn difícil, amb coratge, bon gust i perseverància. Potser l’art de viure no és altra cosa que mirar de cultivar un petit paradís propi en circumstàncies normalment no gaire favorables.